2.Les cultures autòctones i els pobles colonitzadors a la Península Ibèrica (Baleàris) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura HISPANIA ANTIGA
Año del apunte 2016
Páginas 2
Fecha de subida 06/04/2016
Descargas 30
Subido por

Vista previa del texto

Els baleàrics Els precedents:  A diferència de les Illes Pitiüses (Eivissa i Formentera), de clar domini fenopúnic, les Balears (maior o Mallorca i minor o Menorca) van conèixer un dens poblament autòcton, per això els pobles colonitzadors van desistir d’instal·lar-se a gran escala.
 Les illes, despoblades durant el Paleolític, coneixen l’arribada humana durant el Neolític, més tard es detecta un poblament estable com a mínim des del 3500 a.C. Els primers agricultors convivien amb un petit herbívor endèmic, el myotragus balearicus, semblant a una cabreta. Inicialment habitaven en coves.
 Amb l’edat del bronze s’assisteix a l’aparició del Període Naviforme (1700/16001200/1100). Per primera vegada es basteixen grans construccions en pedra, possiblement d’unitats familiars, en forma de nau, amb pilars centrals i elements que després influiran en el posterior Període Talaiòtic. Es continuava enterrant en les coves. Les ceràmiques eren modelades a mà, fet que durarà fins l’arribada dels romans.
La Cultura Talaiòtica A finals de l’edat del bronze, des de 1100 a.C., a les illes culmina el procés autòcton amb l’aparició de la Cultura Talaiòtica, de context prehistòric. Es caracteritza pels poblats fortificats envoltats de muralles, segurament davant de la rivalitat de clans.
Construccions monumentals (talaiots a Mallorca, taules i navetes a Menorca) i cases de planta oval. La cultura material mostra major continuïtat en les ceràmiques modelades a mà i en els enterraments en coves fins al segle VII a.C.
En realitat, aquesta cultura pertany a un cercle cultural que comprenen les illes del Mediterrani central, amb punts en comú amb Sardenya i Còrsega, per tant no és només de la Península Ibérica.
L’ús del ferro era conegut ja cap el 800 a.C. a Mallorca (Son Matge) i una mica més tard a Menorca (So na Caçana), generalitzant-se la seva utilització cap al 600 a.C. No obstant, no es van desenvolupar ceràmiques a torn ni aspectes relacionats amb la cultura ibèrica de la façana mediterrània peninsular.
El contacte dels pobles colonials i el Postalaiòtic fins a la conquesta romana Na Guardis, un diminut enclavament púnic dedicat a processar ferro en el sud de Mallorca durant el segle VI a.C., il·lustra l’interès d’Ebussus per aquestes illes. L’arcaisme de la seva cultura material, sumat a la informació parcial que les fonts literàries transmeten (pràcticament només esmenten els mercenaris que llogaren cartaginesos i grecs, els famosos foners baleàrics), va crear un imaginari de vida primitiva, endarrerida i a remolc del procés colonial.
Per contra, hauríem de considerar, des dels segles VIII-VI a.C., la formació d’aristocràcies locals, des d’unes bases autòctones, i com apareixen túmuls funeraris individualitzats, bàsicament de guerrers. El procés s’observa bé durant la fase inicial de la necròpolis de Son Real (Santa Margalida, nord de Mallorca).
Durant els segles V-IV a.C. les illes van importar algunes estatuetes de bronze gregues que representen Mart, el déu de la guerra, potser reinterpretat com un heroi idealitzat pels destinataris. Resulta sorprenent aquesta presència d’un objecte grec quan gairebé no hi ha demanda a les dues illes de ceràmiques gregues. No es descarta un subministrament d’estatuetes via Ebussus. En aquest sentit, el carregament del vaixell enfonsat en El Sec (Calvià, Mallorca), datat en el ¾ del segle IV a.C., la càrrega eren àmfores púniques i gregues, però sota els vasos grecs hi havia grafits púnics.
A Menorca la fase contemporània a l’Eivissa púnica es coneix pitjor, bàsicament és representada pel conjunt de Cales Coves.
Les illes devien tenir una elevada densitat humana en proporció a uns recursos agrícoles limitats per a la tecnologia del moment, això sol ja explicaria el mercenariat; es fa difícil saber l’estímul que ocasionaren les desigualtats socials derivades de la formació d’elits locals. Caldria considerar un segle de transició després del Període Talaiòtic, aquesta transició abastaria la 2/2 del segle VI i la primera del V a C. Després, l’etapa que va des de la 2/2 del segle V a.C. fins a la 2/2 del II a.C. L’època rep noms diferents segons els autors: uns parlen de Talaiòtic Final, altres de Postalaiòtic. En qualsevol cas, el període s’inicia amb fortes destruccions en el registre arqueològic, possiblement resultat de les turbulències derivades de les pugnes entre clans o de la competència pels cabdillatges locals entre les elits. Les diferències socials en el període es manifesten per la presència dels primers sarcòfags entre les elits i, en el món dels vius, per l’aparició d’algunes cases complexes amb pati interior a Mallorca, amb un equivalent en algunes cases de pati central a Menorca.
Per tant, els segles que van des del V al II a.C., fins a la conquesta romana de Quint Cecili Metel Baleàric entre el 123 i 122 a.C., es caracteritzen per la manca de jerarquització dels assentaments balears, que pot ser interpretada com la situació en un estadi preestatal amb presència de cabdillatges que no van més enllà d’una escala local. Fet que, en el contacte amb els pobles colonials, facilitaria el subministrant de mercenaris balears a grecs i cartaginesos.
...