Tema 3 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 2º curso
Asignatura Exclusió Social i Criminalitat Urbana
Año del apunte 2015
Páginas 3
Fecha de subida 16/03/2016
Descargas 42
Subido por

Vista previa del texto

Exclusió social SESSIÓ 3 Una gestió neoliberal de la misèria La pobresa es comença a problematitzar amb la modernitat, l’articulació de les societats capitalistes i la revolució industrial.
Primera ruptura: Es difícil convèncer als camperols que s’incorporin a la dinàmica del treball industrial (jornades molt llargues, poc descans i salaris baixos). Cal un canvi de valors molt profund per fer entendre a la societat catòlica que toca que els pobres hagin de treballar. És quan comença l’ètica del treball, per fer prosperar una nova institució social que neix amb la modernitat: l’Estat.
Segona ruptura: Pas del capitalisme industrial als Estats del Benestar amb polítiques keynesianes i de protecció social amb un ideal de desmercantilització.
S’assumeix que la reinserció social, l’entrada de les persones dins de la manera de viure hegemònica és positiu perquè reactiva el mercat i converteix a tothom en consumidor. L’Estat del benestar i el gran creixement econòmic després de la IIGM aconsegueixen una redistribució de recursos. L’Estat del Benestar incrementa la capacitat de consum de la classe treballadora i genera les “societats de classes mitjanes”.
En aquestes societats, tothom s’identifica amb els valors hegemònics de la classe mitjana i les persones que queden fora, són considerades des d’una perspectiva individualista, és a dir, les persones pobres ho són a causa de comportaments desviats com a conseqüència de la generositat de l’EdB, que ha disminuït els incentius -> Crítica des de la dreta La resposta dels Estats de Benestar a la situació de les persones pobres ha passat per la creació dels serveis socials, on s’intenta que aquestes persones tinguin eines per incorporar-se a les classes mitjanes. Però el problema és que aquestes eines s’intenten donar des de l’òptica de la classe mitjana. Es dissolen les maneres de viure alternatives i es força a les persones a entrar al mercat de treball -> Crítica des de l’esquerra La principal crítica a aquest sistema és l’excessiu modelisme i la voluntat de controlar a tota la població a través de l’accés a la subsistència.
Crisi dels Estats de Benestar El treball comunitari entra en conflicte amb els interessos de l’Administració pública.
La crisi dels Estats de Benestar comença als anys 1970 i arriba fins al 2007. L’inici de la crisi a partir dels 70 es produeix perquè hi ha un aparell ideològic que justifica que els EdB...
o no són sostenibles per l’endeutament de l’Estat o no són recomanables perquè el sector públic està pitjor gestionat que el privat o no són productius perquè fan perdre els incentius Per tant, amb l’objectiu d’augmentar el benefici empresarial, s’intenta obrir mercat en tres àmbits nous: 1 Exclusió social 1) Privatitzacions.
 Definició: Les privatitzacions són processos mitjançant els quals les activitats empresarials/econòmiques són transferides del sector públic al sector privat.
 Raó: La raó principal és que allò privat és més eficient que allò públic.
 Objectiu: Les privatitzacions permeten entrar en territoris nous fins llavors reservats al sector públic.
Hi ha molts àmbits on el mercat no cobreix activitats humanes perquè no proporciona beneficis suficients: educació, medicina, transport, etc. Això justifica que estigui en mans públiques, ja que aquestes no tenen com a objectiu els beneficis econòmics. Tot i això, per fer-les més eficient es passen a mans privades, a una entitat orientada a obtenir beneficis i satisfer als accionistes.
 Conseqüències: La privatització provoca buits de mercat i l’apropiació per despossessió (una activitat que era de tots, ara és d’uns quants). Les privatitzacions progressives porten a la fragmentació de l’EdB.
La privatització té una gran connexió amb la individualització, és a dir, aquelles persones que estan en l’àmbit privat es qüestionen per què han de pagar els serveis públics que no utilitzen.
2) Disminuir la capacitat de negociació de la classe treballadora.
El salari mínim el pacten la patronal, els sindicats i l’Estat. A Espanya, el salari mínim és molt baix perquè el poder de negociació és molt feble. Això dóna lloc a condicions de treball difícilment acceptables.
Els sindicats europeus no tenen capacitat per negociar les condicions de treball per les successives crisis de reconversió industrial (globalització). La globalització són dinàmiques econòmiques, el que es tradueix en el fet que es poden moure capitals i mercaderies per tot el món. Si a l’empresari no l’interessa un lloc, se’n va a un altre. Això genera poc moviment sindical.
En un mercat laboral amb feines temporals no val la pena arriscar la feina per una millora de les condicions si no és un treball de tota la vida del que dependrà la jubilació.
3) Liberalització financera Cal que els diners es puguin moure fàcilment i per això cal canviar les normes. Les monedes han d’estar connectades i ha d’haver una paritat de monedes, fet que implica que no es pugui fer política monetària. Fer política monetària a partir de la devaluació de la moneda pròpia (en el cas espanyol, la pesseta) genera unes majors exportacions i, en conseqüència, major competitivitat.
Però per ser més competitius, en lloc de devaluar la moneda, s’han devaluat les persones.
L’any 1973, amb la crisi del petroli, EEUU decideix que s’ha acabat la paritat de monedes i comença a trencar normatives. Això implica la circulació de capitals i la possibilitat d’invertir.
La crisi de les hipoteques es produeix perquè els bancs no donaven diners que ells tinguessin, sinó que els donaven a crèdit.
Les entitats financeres volen grans bosses de diners. A Amèrica Llatina les han trobat a través de sistemes de pensions privats.
2 Exclusió social Tot això genera noves situacions de pobresa i marginalitat en un sistema de capitalització, individualista on la gent que queda fora del mercat laboral no té ingressos.
La nova pobresa és fruit de la desindustrialització i de la reubicació en el mercat de treball. A barris de classe treballadora comença una segregació, abans eren barris obrers i ara són marginals es produeix una especialització territorial dels barris i la generació d’una nova marginalitat. A partir de la reconversió industrials dels anys 80, s’inicia la descomposició social dels barris i la individualització de les problemàtiques. Les persones amb recursos suficients fugen d’aquests barris i les persones immigrants sense recursos que arriben s’estableixen en ells atrets per l’abaratiment dels habitatges.
La conseqüència és l’etiquetatge com a barris conflictius, on a més hi ha immigració.
En aquells moments, la intervenció per solucionar aquests problemes passa pel control policial de gitanos i ionquis, fet que suposa l’etiquetatge d’allò que és pràctic etiquetar: s’etiqueta a una minoria fragmentada perquè no tingui força per revoltar-se.
3 ...