Dissenys - Bloc I (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Dissenys de Recerca
Año del apunte 2014
Páginas 24
Fecha de subida 08/04/2016
Descargas 3
Subido por

Descripción

Apunts de Dissenys - Victòria Carreras, Manuel Viader, Antonio Cosculluela

Vista previa del texto

asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com BLOC I: DISSENYS D’OBSERVACIÓ 1.1. PLANTEJAMENT D’UN ESTUDI D’OBSERVACIÓ • Fet: qualsevol cosa susceptible d’estudi. Si en coneixem les propietats passa a ser un fenomen. Si s’estableixen relacions entre dos fets de manera repetida, podem generalitzar a nivell de subjectes i a nivell de situacions. • Variable: propietat mesurable d’un fet que pot prendre diferents valors i que pot relacionar-se amb altres variables entre sí, donant lloc a diferents tipus de relacions: o Relacions aleatòries: no expliquen res. o Relacions de concomitància: dos fenòmens apareixen simultàniament, fet que no implica científicament causalitat. o Relacions causals: A és causa de B. • El mètode científic és únic per a totes les ciències. Té l’objectiu de comprendre i explicar els problemes que es planteja. El mètode científic parteix d’hipòtesis: suposicions; respostes suposades al problema que han de ser confirmades o refutades. Quan es segueix una via inductiva, la hipòtesi no es sustenta en una base de coneixement prèvia, i llavors parlem de microhipòtesi. En cas de ser cert el que es planteja, les dades que es troben han de tenir unes conseqüències contrastables a la realitat. La ciència va avançant de forma cíclica: Cos de coneixement à Sorgiment d’un problema à Formulació d’hipòtesis/microhipòtesis à obtenció de conseqüències contrastables à validació o refutació de les hipòtesis à nou cos de coneixement à nou problema à ... La formulació de les hipòtesis té una estructura estandarditzada: Si passa x, aleshores es produeix y. Les hipòtesis de recerca han de poder ser transformades en hipòtesis estadístiques: Ho (hipòtesi nul·la) i H1 asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com (hipòtesi alternativa). Una hipòtesi mai és general; sempre és concreta i estableix un tipus concret de relació. • La metodologia observacional (aka Observació directa) és una estratègia d’investigació científica que implica observar, registrar i analitzar esdeveniments que es produeixen de forma espontània i en viu, requerint així certes estratègies que garanteixin la validesa, fiabilitat, etc. de les dades. És un tipus de metodologia necessària davant les situacions que no poden estudiar-se al laboratori. Segueix el següent esquema: 1. Plantejament del problema, dels objectius i/o de les hipòtesis (depèn en gran mesura de la tecnologia vigent i el problema ha de ser resoluble empíricament). 2. Operativització de les variables (sempre inclourà la categorització de la conducta o comportament -pas de constructe a indicador conductual-). 3. Recollida de dades mitjançant tècniques d’observació sistemàtica (sense alterar ni modificar el context). 4. Control de qualitat de les dades (fiabilitat, precisió i validesa). 5. Anàlisi de les dades amb la finalitat d’explorar relacions entres les variables, assolir els objectius i validar les hipòtesis. • Nivells de representació en l’observació: Hem de ser conscients que el que finalment es percep difereix de la realitat objectiva. Del conjunt de la realitat n’agafem uns segments determinats, ja que som incapaços de percebre-ho tot (nivell de selecció primari). Els sistemes de representació de la realitat estableixen diferents relacions amb la realitat en sí: FET PERCEPCIÓ REPRESENTACIÓ PRÒPIA REPRESENTACIÓ COL·LECTIVA asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com o Representació no ambigua de la realitat: per cada segment de la realitat hi ha un valor propi de representació. o Representació ambigua de la realitat: un segment de realitat pren diversos valors en el sistema de representació (poca fiabilitat). o Representació ambigua de signe: diferents segments de realitat tenen un únic valor de representació. • Tipus de variables: segons tres criteris: o Criteri metodològic: Ø Experimental: variable independent (la que es manipula i apareix amb un valor assignat que modifica teòricament l’altra causa), dependent i estranya (a controlar i tenir en compte, perquè pot interferir. No entra dins la hipòtesi però a posteriori t’adones que pot influir, incloent-la llavors a la modificació). Ø Expostfacto o Criteri teòric/explicatiu: Ø Estímul: ≈ variable independent. Ø Resposta: ≈ variable dependent. Ø Intermediàries: ≈ estranya. o Segons l’escala de mesura: Ø Quantitativa Ø Qualitativa • Tipus de variables en metodologia observacional: o Segons la seva funció en les hipòtesis: Ø Exògena: segons la hipòtesi ens permet predir quins valors prendran altres variables. Equivalent a la variable independent però sense manipulació. Ø Endògena: segons la hipòtesi la podem predir a partir dels valors d’una variable antecedent. Equivalent a la variable dependent. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com Ø Estranya: acostuma a variar de forma concomitant amb l’exògena i dificulta conèixer fins a quin punt els resultats obtinguts en l’endògena, són deguts a ella, és a dir, permet saber si l’endògena realment varia a causa de l’exògena. o Segons la seva relació amb el comportament: Ø Ambiental: qualsevol propietat mesurable de l’entorn relacionada amb el comportament dels subjectes (ex: temperatura). En psicologia no se solen tenir gaire en compte a l’hora de formular investigacions. Ø Conductual: qualsevol propietat mesurable del comportament/conducta dels subjectes. En psicologia, actuen com a variable endògena o exògena. Ø De subjecte: propietats mesurables no conductuals i pròpies de l’individu (ex: atributs característics del subjecte com el grau de neuroticisme, el gènere, l’edat, etc.). Mai pot actuar com a endògena. • Nivells de conducta observables: o Conducta no verbal: moviments de l’organisme; expressions motores que es donen arreu del cos. Aquests moviments es consideren indicadors vàlids de diversos processos psicològics i la conducta no verbal actua com a eina de comunicació interpersonal amb dos significats: específic (èmfasi de la conducta verbal) i general (informació del nivell de tensió/ansietat del subjecte. Ø Expressions facials: la cara manifesta l’estat emocional. Ø Intercanvis de mirada: bàsics en la interacció humana (distinció mirada i contacte ocular). Ø Moviments corporals (conducta gestual i postural): solen ser constants i repetitius en la persona, i amb molta influència cultural. o Conducta verbal o lingüística: molt important en psicologia per l’anàlisi de la pragmàtica, significats i intensions ocults en altres paraules, etc. o Conducta vocal o paralingüística: emissió de veu/sons sense contingut verbal (ex: intensitat del to de veu, timbre, sincronització en la parla entre dos subjectes interactuant, etc.). asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com o Conducta espacial o proxèmica: proxèmia: estudi de la necessitat de mantenir distància amb els altres individus, en funció de la relació: Ø Interna: contacte físic, ocular, olfactiu, etc. (de 0 a 40cm). Ø Personal: mínima a mantenir quan no hi ha confiança/intimitat (de 40 a 70cm). Ø Social: relativament a prop però sense contacte físic ni compromís (1-2m). Ø Pública: si hi ha amenaça, es pot actuar de manera evasiva; distant (més de 3m). • Tipus d’observació: o Observació passiva: sense que hi hagi idees prèvies de què observar i imprevisió à no hi ha control ni per tant objectivitat; marca l’inici d’una futura investigació científica. o Observació activa: hi ha control extern (control dels subjectes -mostratge- per tal de saber a qui generalitzar, els instruments tenen qualitat, etc.), observació deliberada i premeditada amb control intern (manipulació de les variables). Permet el plantejament d’hipòtesis i la seva validació. o Observació externa o no participant: la participació de l’observador és nul·la; no hi ha relació entre observador i observat. o Observació interna o participant: hi ha presència de l’observador amb l’interès de participar en allò que fan els subjectes i obtenir així més informació. Dos nivells: Ø Passiva: l’observador hi és però no participa. Ø Activa: l’observador és part del grup de subjectes i participa. o Participació-observació: els observadors observen gent amb qui han tingut una relació preexistent (ex: mare observa el seu fill). Permet assegurar l’accés a la persona a observar però comporta pèrdua d’objectivitat i biaixos. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com o Auto-observació: l’observador es fixa deliberadament en les seves pròpies conductes i amb dos objectius: conèixer els nivells del problema i com a element terapèutic. Dos tipus: Ø Auto-observació de conductes hetero-observables: m’observo a mi mateix aquelles conductes que podria estar observant una altra persona (ex: anoto quants cigarrets fumo al dia). Ø Auto-observació introspectiva: estudi de les pròpies vivències de l’observador en determinats contextos (ex: auto-observació del què es somnia). No es considera una observació científica. 𝑶 = 𝑷 + 𝑰 + 𝑪𝒑 − 𝑺 à Observació = Percepció + Interpretació + Coneixement previ - Biaixos 1.2. INSTRUMENTS D’OBSERVACIÓ: • La conducta sempre es dóna en un flux (flux conductual), i per això fem una observació en diferents sessions. La primera cosa a fer és fixar les sessions i després les unitats de conducta. A nivell de comportament, no existeixen unes unitats conductuals prefixades, les hem de decidir nosaltres en base a dos pols: molaritat i molecularitat (accions i conductes complexes – mínim nombre d’accions). Focalitzar l’atenció en un pol o altre suposarà grans diferències: o Molecularitat: gestos, expressions facials, etc. Té l’avantatge de gaudir de molta objectivitat però un excés de molecularització suposa una gran quantitat d’informació que costaria d’integrar (registre poc vertebrat). o Molaritat: combinació d’accions, direccions, objectes, etc. Té l’avantatge d’estar molt vertebrat (poca quantitat d’accions i informació que són fàcils d’integrar), però té poca objectivitat. A l’hora d’escollir si es parteix de major o menor molecularitat/molaritat cal tenir en compte dos factors: 1. Tenir present l’objecte d’estudi (ex: a l’hora d’estudiar la conducta de la professora a classe, es tindran en compte l’encadenament de moviments i accions, més que no pas el moviment dels dits major molaritat-). asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com 2. Tenir en compte la regla de les 3Ds: a. Delimitable: especificar quan comença i quan acaba la unitat conductual. b. Denominable: he de poder donar-li nom i identificar-la. c. Definible: poder explicar què significa la conducta per tal que una altra persona la pugui conèixer i identificar. • Segons la seva duració, els segments poden ser: o Esdeveniments: duració més petita que la unitat de temps disponible (ex: si la nostra unitat de temps és el minut, tota conducta inferior al minut es considerarà esdeveniment). En esdeveniments no ens interessa la duració sinó la freqüència (que la conducta es doni, però no quan dura), i no tenim opció a registrar perquè dura menys que la unitat de temps amb què es treballa. o Estats: duració més gran o igual que la unitat de temps disponible (ex: si la nostra unitat de temps és el minut, tota conducta superior o igual al minut es considerarà un estat). • Tipus d’unitats de conducta segons la definició: o Unitat estructural: definició per operació. Es defineix segons les contraccions musculars que es duen a terme. o Unitat funcional: definició per conseqüència. Es defineix segons les conseqüències de les conductes. o Unitat causal: definició per causa interna. Es defineix tenint en compte les causes hipotètiques que la produeixen (es fa una inferència del què passa). En ocasions poden ser subjectives i s’utilitzen sobretot en psicosocial. L’escollir-ne una o altra es fa en funció de l’objectiu d’estudi. • Definició d’unitat de conducta: asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com o Objectiva: característiques observables. Tot el que pugui ser interpretat s’ha de traduir a termes molt objectius que oh descriguin exactament. o Clara: fàcil d’entendre; sense ambigüitats per no confondre’s amb altres unitats. o Complerta: amb límits a la unitat especificats. • Un sistema de categories és un sistema representacional on els signes poden ser verbals o de qualsevol altre tipus, i representen classes disjuntes de segments de conducta. Ha de ser mútuament excloent (les seves unitats de conducta no poden solapar-se; han d’estar clarament diferenciades) i exhaustiu (ha d’incloure tot el que es pot observar) à EME. El sistema de categories es constitueix una vegada s’han fet els segments i pres les característiques EME. Per obtenir un sistema de categories cal: 1. Fer registres de tipus narratiu. 2. Segmentar per tenir una llista de trets distintius. 3. Buscar similituds entre talls, sistemes de conducta o categories. 4. Recollir dades a partir del sistema de categories. • Components d’una unitat de conducta (categoria): o Nucli conceptual: contingut abstracte de la unitat que la diferencia de les altres. o Nivell de plasticitat o obertura: grau d’heterogeneïtat dels diferents comportaments particulars que participen del mateix nucli conceptual i als que, per tant, se’ls hi assigna la mateixa unitat (ex: arbre i arbust). o Borrositat: grau de solapament entre nuclis d’unitats de conducta diferents. El nivell de plasticitat i borrositat depenen de la molaritat i molecularitat, a l’igual que de tots els altres conceptes. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com • Tipus de solapament i exhaustivitat: o Solapament conceptual: certes característiques comunes, dóna lloc a borrositat posterior. o Solapament temporal: diferents nivells de conducta que es produeixen simultàniament. o Exhaustivitat conceptual: tots els segments possibles de la conducta. Ens dóna el cobriment de tots els aspectes conductuals que ens interessen, per tant, hi ha de ser. o Exhaustivitat temporal: sempre hi ha una categoria per classificar la conducta. Quan alguna conducta no es dóna, i per tant hi ha un fragment de temps en el que no tenim res, s’ha de crear una categoria buida, és a dir, de no interacció, per assolir aquest tipus d’exhaustivitat. Si hi ha moltes unitats conductuals que s’esdevenen a la vegada es pot: Ø Establir prioritats en funció del que és més important per l’objectiu d’estudi (però suposa una pèrdua d’informació). Ø Establir una nova categoria que englobi les unitats o categories que es solapen de manera que no es perdi informació (però es tindran més unitats a registrar) Ø Combinar ambdues estratègies anteriors. Ø Establir una categoria buida o categoria 0 quan no es produeix conducta. Ø Establir categories calaix de sastre on s’inclouran les accions que per poca freqüència, no es consideraran unitats importants que mereixin una categoria. Tot sistema de categories ha de tenir exhaustivitat conceptual (com a mínim) i exclusivitat temporal. 1.3. TÈCNIQUES DE REGISTRE: • El flux conductual pot segmentar-se de dues formes diferents: o Segmentació conductual: els talls depenen dels canvis en la conducta, per tant, cada tall equival a una conducta diferent. o Segmentació temporal: unitats/talls temporals fixes (ex: cada 5s) i enregistrament de què passa en cada un d’ells. El temps de tall ha de ser prou curt com perquè sigui mútuament excloent. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com Les mesures conductuals són les que podem obtenir a partir dels registres: • MESURA SÍMBOL Freqüència F i Duració d’ocurrència diu PRIMÀRIES Duració (lapse i latència) Taxa per a T = a temps total d’observació SECUNDÀRIES: deriven del registre però requereixen uns càlculs simples per obtenir-se. Necessàries per poder comparar entre subjectes. Freqüència relativa Duració relativa Prevalença Duració mitjana Freqüència de transició Fij Freqüència relativa de transició Per Fi+ = nº de vegades que apareix la conducta y SEQÜENCIALS o Freqüència: nº de vegades en què s’esdevé la unitat conductual durant la sessió d’observació. o Duració d’ocurrència: quant temps dura la conducta en el moment en què es dóna i en les diferents i successives ocurrències. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com o Duració: suma dels temps de duració de totes les ocurrències d’una mateixa conducta (sumatori de les duracions d’ocurrència). Ø Lapse: temps entre dues conductes. Ø Latència: temps entre la conducta i la resposta. o Taxa: velocitat d’ocurrència d’una categoria. o Freqüència relativa: proporció de segments en els que s’ha registrat la categoria; probabilitat que si es selecciona un segment a l’atzar, s’obtingui la categoria. o Duració relativa: proporció de temps que ocupa una categoria. o Prevalença: proporció de temps que ocupa una categoria; probabilitat que en un segment seleccionat a l’atzar hi hagi la conducta estudiada. Si el sistema és EME (exhaustiu i mútuament excloent, la prevalença i la duració relativa són iguals o Duració mitjana: temps mitjà en què apareixen les ocurrències d’una categoria. o Freqüència de transició: nº de vegades que es produeix una conducta després d’haver-se’n produït una altra anteriorment. o Freqüència relativa de transició: probabilitat que aparegui una conducta x, després que es doni una altra conducta (y). • Tipus de mostreig en metodologia observacional: o Mostreig de subjectes: no és específic del mètode observacional; amb quines persones treballo. o Mostreig intersessional de temps: propi de la metodologia observacional. Ø Període d’estudi: en quin període de la vida dels subjectes faig l’estudi. Ø Sessió d’observació: temps dintre del període d’estudi en el qual observaré i prendré mesures. Aquestes sessions han de ser representatives dintre del període d’estudi. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com Ø Duració de les sessions: depèn de dos elements: els tipus de conducta a estudiar (prou llarga com per tenir variabilitat en el comportament -cert nº de canvis conductuals- i com més molar més llarga haurà de ser la sessió) i del cansament del propi observador (l’atenció constant afecta al cansament i repercuteix en la qualitat de les dades; aprox. hauria de ser de 60min en una tasca que requereixi molta atenció). Ø Quantitat de sessions: ha de ser suficient com per tenir un volum de dades que em permeti comprovar les hipòtesis. Amb sessions de 45 min, es recomanen deu sessions mínim. Ø Tipus de mostreig intersessional de temps: en quin moment s’han d’iniciar les sessions? v Mostreig aleatori: garantiria que tots els moments dins el període d’estudi estan representats. Depenent de la situació, pot ser poc realista (ex: en un hospital, no pots fer-ho quan vulguis). v Selecció fixa: sempre a la mateixa hora del dia. És més còmode però la informació obtinguda correspondrà únicament a aquella hora del dia, suposant un biaix (ex: és possible que el subjecte no es comporti igual a les 8 del matí que a les 22 del vespre). v Criteris comportamentals: l’observador es manté atent sense registrar fins que l’observat realitza una conducta determinada prèviament. Aquesta conducta comporta l’inici de la sessió, i la seva finalització podria venir marcada per un criteri fixe (ex: 45min des de l’inici de la conducta) o fins que aquesta finalitza (provocant sessions de duració variable). o Mostreig intrasessional de subjectes: registre d’un grup i el seu comportament. Ø Mostreig ad libitum: “tot el que passa”; no hi ha cap estratègia per prestar atenció a ningun subjecte determinat. Es registren les conductes que s’han considerat més importants à subjectivitat. Cal anar amb compte; no és apta per quan es té un objectiu clar. Ø Mostreig focal: la regla que s’estableix és que l’observador recull informació en cada sessió d’un subjecte (1 subjecte/sessió). L’avantatge és que l’observador té clar què observar i ho pot recollir millor, però com que el què interessa és la interacció, pot no ser adequat. Ø Mostreig multifocal/d’escombrat: es divideix la sessió en un curt temps determinat (ex: cada 15s) i s’ordenen els subjectes. Cada vegada que s’acaba l’interval de temps asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com especificat, es canvia de subjecte i se n’observa un altre. L’avantatge és que s’observa a tots els individus, però si el subjecte observat en el moment exerceix una conducta més llarga que l’interval, es perd informació rellevant. Molts autors per solucionar-ho combinen un mostreig focal i d’escombrat: es divideix la sessió en uns períodes curts (ex: de 15s) i altres més llargs (ex: 10min). S’observa durant deu minuts un subjecte i es fa un escombrat de la resta; i passats els 10min, es passa a l’observació d’un altre subjecte i a l’escombrat de la resta de nou, etc. o Mostreig intrasessional de temps: Ø Registre activat per transicions (RAT) o registre continu: quan el subjecte fa un canvi de conducta (transició d’una conducta a una altra), l’observador ho apunta (de manera que es poden calcular la freqüència, latència, etc.). Amb aquest tipus de recollida d’informació és amb l’únic amb què podem obtenir informació complerta i precisa del comportament dels subjectes (obtenint les mesures primàries, secundàries i seqüencials). Hi ha casos en què no és recomanable utilitzar-lo (ex: pacients psicòtics), i llavors cal emprar un RAUT. Ø Registre activat per unitat de temps (RAUT): es fa un altre mostratge de temps dins de les sessions; es divideixen les sessions en intervals de la mateixa durada. No requereix tanta atenció com un registre continu, fet que repercuteix en unes dades més fiables degut a la reducció del cansament, i l’entrenament dels observadors és més ràpid, ja que és més fàcil. El principal desavantatge és són la pèrdua d’informació, però si la durada dels intervals és prou petita (en comparació a la durada mitjana de les conductes), aleshores la informació obtinguda permet fer estimacions més aproximades del que està passant (freqüència i duració molt properes a la realitat). v Mostreig instantani, momentani o puntual: un cop s’ha dividit la sessió en x intervals, s’observa i registra la conducta dels subjectes només en els punts de mostreig (transició entre intervals, per ex: cada 15s). És adequat en estats però no ho és per esdeveniments. Em permet obtenir la freqüència modificada (en quants intervals s’ha produït la conducta ≠ a freqüència). v Mostreig d’interval parcial o de Hansen: l’observador ha de registrar dins de cada interval tot el que ha succeït, però prescindint de l’ordre, duració i nº de vegades; només si s’ha donat la conducta o no. És adequat tant per estats com per esdeveniments. v Mostreig d’interval total: l’observador registra a cada interval només les conductes que l’han ocupat en la seva totalitat. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com è En el RAUT, l’estimació de la freqüència es calcula: On n(01) és el nº de parells de punts de mostreig consecutius (no ocurrència/ocurrència). I on r equival a 0 si el primer punt de mostreig és no ocurrència i 1 si és ocurrència. Per tal que l’estimació sigui igual a la freqüència real: On χ = mínima duració d’ocurrència, γ = lapse mínim i τ = longitud de l’interval. è L’estimació de la duració es calcula: è I l’estimació de la duració relativa: On θ = freqüència modificada i N = nº total d’intervals. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com 1.4. QUALITAT DE LES DADES: • Biaixos de l’observador i fiabilitat de les dades: o Errors mecànics de registre: Són errors senzills i mecànics, però dels que el propi observador se'n sol adonar i per tant, corregir. Per exemple, fer la creu de registre en una casella que no toca. o Errors d’interpretació del sistema de categories: Ø Deriva de l'observador: Tendència que poden tenir els observadors (sobretot els que treballen en grup) a desenvolupar versions pròpies del sistema de categories. L'observador versiona el sistema de categories prèviament construït. Ø Deriva consensuada: Si hi ha més d'un observador es pot corregir perquè es detectaria la diferència, però si la deriva és consensuada (es posen d'acord tots en versionar el sistema de categories), la fiabilitat serà la mateixa (tots ho fan malament de la mateixa manera), de manera que serà difícil detectar errors i biaixos. Ho podem evitar posant durant un temps un observador aliè al grup d'observadors inicial o instruir als observadors a que no tinguin contacte entre ells de manera que no versionin conjuntament el sistema de categories. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com Ø Complexitat del sistema de categories: Quant més gran sigui el sistema de categories, discriminar entre unes i altres serà més difícil. Conseqüentment, en la mesura del possible, és recomanable construir sistemes de categories no molt extensos. o Errors perceptius: Ø Localització espacial de l'observador: El camp visual de l’observador vindrà marcat per la seva localització en l’espai, i veurà unes conductes mentre altres pot ser que no les pugui observar. S'ha de tenir clar prèviament quina seria la ubicació més adient per tal de poder registrar totes les conductes d'estudi. Ø Localització temporal de l'observador: No s'està observant sempre, sinó durant uns moments al dia, amb la qual cosa s'ha de tenir clar en quins moments del dia s'ha de dur a terme el registre per tal de veure les conductes que es pretenen estudiar. Ø Duració de l'estímul: Quant més curta és la duració de l'estímul, major la dificultat per observar-lo/detectar-lo. Amb conductes molt moleculars s'ha de ser conscients que la dificultat i els problemes augmenten. Ø Selecció de l'atenció: L'atenció que prestem a determinats estímuls ve marcada per trets personals, de manera que hem de fer un bon entrenament a l'observador per tal que presti atenció als aspectes rellevants. Ø Efecte de centració: Quan un estímul del nostre camp visual el sobreestimem respecte a altres estímuls que s'estan produint alhora. Selecció exagerada de certs aspectes enfront d'altres que estan passant també. A diferència de la selecció d'atenció, veiem tot el que passa però donem major importància a certs estímuls. Ø Efecte de contrast: Quan hi ha dos estímuls gairebé iguals (sense diferències o amb diferències molt petites), i un tercer fa que aquestes diferències petites entre els dos primers, es facin més grans. De manera que les petites diferències (o l'absència d'elles) es detecten. Ø Efecte d'assimilació: Hi ha diferències entre dos estímuls però no es detecten, es veuen com iguals. Ø Efecte d'halo: Els trets que sobresurten dels subjectes contaminen la percepció de la seva conducta; p. ex: quan una persona ens cau bé tendim a detectar/veure millors característiques. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com o Errors deguts a les característiques de l’observador: Ø Efectes biosocials: edat, gènere, ètnia, cultura de l'observador poden incidir en les dades que recull. Per tant, amb un sistema de categories poc rígid en les definicions de les seves categories, aquests efectes poden influir. Ø Efectes biogràfics i psicosocials: la pròpia història personal, la situació familiar i/o afectiva actual, les creences i ideologia, etc. afecten també en les dades. P. ex: si estic passant per una mala etapa a nivell afectiu, podria detectar més problemes afectius. Ø Efectes situacionals: si hi ha soroll ambiental i moltes conductes simultànies, la percepció queda afectada i queda tocada l'observació per l'excés d'informació. Augmentarà la fiabilitat amb conductes de taxa d'aparició baixa, poc soroll, etc. Ø Efecte d'expectància: quan trobem allò que volem o esperem trobar. No es fa de forma intencional, però les dades que recollim s'assimilen a les nostres expectatives. P. ex: s'analitzen les dades que corroboren la meva hipòtesi. Si l'observador no sap el que s'espera de les dades es pot eliminar aquest efecte o biaix. • Biaixos de l'observació i validesa de les dades: o Reactivitat: Quan els subjectes que observem modifiquen la seva conducta perquè saben que estan sent observats o detecten la presència d'un observador. Si els subjectes ho fan, el que normalment s'esdevé és un rebuig de cara a l'observador, inhibició, manifestacions un pèl agressives, conductes d'amagatall (nens petits) i sobreactuació. La reactivitat afecta la validesa perquè al no produir les conductes naturals, el que s'avalua llavors és la conducta de l'observat al ser observat, i aquestes dades s'allunyen de l'objectiu d'estudi (no es poden tenir en compte). Tres factors generen la reactivitat: 1. L'observador: alguns trets psicològics i físics de l'observador (quant més diferent sigui l'observador dels subjectes als quals ha d'observar, major reactivitat. La similitud quant a aparença entre observador i observat, redueix la reactivitat). 2. L'observat: hi ha subjectes més reactius i sensitius que altres, però això es deu a les característiques pròpies. 3. Les conductes: hi ha conductes més sensibles a ser modificades que altres (més reactives); totes les conductes voluntàries són reactives (comportament cultural, llengua i registre asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com lingüístic, etc.), mentre que les conductes automàtiques ho són poc (hàbits, conductes producte de l’acció del sistema hormonal, etc.) Em pot estar indicant que hi ha reactivitat quan per exemple apareixen conductes que no estaven previstes que apareguessin, o quan hi ha conductes amb freqüències o duracions molt diferents en les diverses sessions, quan desapareixen conductes previstes (per exemple, si sabem que una parella és conflictiva i al ser observada no mostra aquestes conductes), etc.
La reactivitat la podem evitar a partir d'un l'observador ocult, observant des d'un lloc on els subjectes no ens poden veure, o utilitzant l'estratègia de l'habituació (que els subjectes s'acostumin a la presència de l'observador fins que "l'obliden" i les conductes tornen a la seva freqüència, presència i duració habitual). • Relació entre els tipus de fiabilitat: La fiabilitat en metodologia és la consistència de la mesura en el procés de repetició de la medició; hi ha fiabilitat quan el grau d'acord entre les dades obtingudes en les diverses repeticions de medició és elevat. Comparació de les dades de dos observadors fal·libles. Diferents tipus en funció del tipus de dades que es recullen: o Fiabilitat global: quan els observadors concorden quant a les mesures globals de la conducta registrada (en freqüència, taxa, duració de les conductes, etc.). Fiabilitat quant a mesures globals (taxa, freqüència, etc.). Serà adequat utilitzar-la quan per validar les hipòtesis de la investigació, calgui treballar amb aquestes mesures globals. Exemple: si ens interessa saber qui inverteix més temps en joc solitari, els nens de 5 o de 12, hauria d'utilitzar/m'interessaria calcular la duració en aquest cas (una mesura global), i per tant, buscarem la fiabilitat global. Es pot calcular pel coeficient de correlació: el coeficient pren valors de 0 (absència de fiabilitat) a +1 (màx. fiabilitat). Ø Correlació de Pearson: Tenim dos observadors/registres. Covariància de les observacions dels observadors 1 i 2 entre les desviacions de les puntuacions d'ambdós observadors (per n= nombre d'observacions). En cas que el coeficient sigui elevat, és necessari comprovar que les rectes de regressió entre les puntuacions dels observadors tenen una ordenada en l’origen = 0, és a dir, cal comprovar el valor d'𝑎 per sigui 0 o molt proper a 0: v Si fos 0, aïllem 𝑏 de l'equació de la recta i sabrem el valor de la pendent sota el supòsit d' 𝑎 =0 à tenim els valors teòrics i reals d' 𝑎 i el teòric de 𝑏, fem una prova de significació amb la T-student i busquem el valor obtingut a les taules estadístiques. Si el valor obtingut a les taules és major que el de T-student, acceptem que no hi ha diferències significatives entre els valors de 𝑏 teòric i real, i per tant tampoc n'hi ha d'haver entre les 𝑎 à 𝑎 no és significativament diferent asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com de 0 à ho acceptem com a coeficient de fiabilitat. Per altra banda, si a és major de 0, l'observador 2 sobreregistra respecte l'1, i si és menor, l'observador 1 sobreregistra. v Si 𝑎 és molt diferent de 0 direm que les dades correlacionen però que no hi ha fiabilitat Si el coeficient ja és baix, no fa falta fer més càlculs perquè les dades no correlacionen. Fórmules: Si a=0 à Ø Correlació intraclasse de Berk: Si tenim més de dos observadors/registres. Variància deguda als subjectes (esperable; són persones diferents i exerceixen conductes diferents i en diferents graus, no passa res per ser alta) entre la variància deguda als subjectes + la deguda als observadors (diferents observadors observant un mateix subjecte i registrant diferent à afectaria a la fiabilitat) + la deguda a l'error (error de mesura, degut al propi instrument). Si la variància dels observadors és molt alta, el valor de la correlació (o sigui asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com la fiabilitat) disminuirà. Un valor de correlació +1 equivaldria una variància d'observadors i d'error = 0. Fórmula: o Fiabilitat punt per punt: l'acord dels observadors és punt per punt dins la sessió (es tracta de saber si en els diversos punts de registre -o segments temporals-, els diversos observadors han registrat la mateixa conducta. En cas afirmatiu, la fiabilitat punt per punt serà alta). Serà necessària també quan per validar les hipòtesis de la investigació es requereixin fer una anàlisi interna punt per punt. Exemple: volem esbrinar si hi ha agrupacions temporals de la conducta de succionar quan un bebè està mamant. Si s'agafen mesures globals, no sabré si succiona més al principi o al final, per tant, la fiabilitat grupal no em servirà. Hauré de fer un anàlisi intern i veure en quins moments succiona en funció dels segments temporals registrats à Fiabilitat punt per punt. Per avaluar-la cal construir una matriu de confusió (2x2 si parlem d'una sola categoria, nxn si parlem de més d'una). Ø Matriu 2x2: Dos valors: registrar que ha passat la conducta (1) o no registrar-la (0) à establint quatre opcions de la matriu. A la casella 𝑎 ambdós observadors registren conducta. A la casella 𝑏 l’observador 1 registra ocurrència, l’ observador 2 no. A la casella 𝑐 l’observador 1 no registra ocurrència, l’observador 2 sí. I a la casella 𝑑 cap observador registra conducta. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com Ø Matriu nxn: les úniques caselles d'acords són les que coincideixen les observacions (ex: ambdós registren conducta A). - Càlculs per avaluar-la: Percentatges d’acord Índex d’acord entre observadors Kappa: té en compte l’atzar: - Coeficients de precisió: sensibilitat (probabilitat que tinc que es registri ocurrència quan realment passa la conducta) i especificitat (probabilitat que tinc que no es registri ocurrència quan realment no passa la conducta). asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com o Fiabilitat seqüencial: ens interessen les seqüències de les categories que apareixen (l'ordre). Si només ens interessa l'ordre, en principi no faria falta que coincidissin punt per punt. Aquest tipus de fiabilitat s'ha de dur a terme quan per validar les hipòtesis es requereixi una anàlisi seqüencial de les asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com conductes (veure què ve després de què). Exemple: vull veure quina conducta es dóna a terme després de renyar un nen. Per avaluar-la s'ha d'esbrinar si correlacionen les freqüències de transició obtingudes pels observadors (mateixa transició en diferents sessions o diferents transicions en una mateixa sessió). Fer Pearson si són 2, Berk si són més, però amb mesures seqüencials, a diferència de la fiabilitat global. No totes les fiabilitats tenen la mateixa rigidesa; per exemple una alta fiabilitat punt per punt implica necessàriament un alta fiabilitat global i seqüencial, perquè és la més restrictiva. Una alta fiabilitat global, en canvi, no implica informació sobre els altres dos tipus de fiabilitat, i una alta fiabilitat seqüencial implica una d'alta global. • Precisió: La precisió és la possibilitat de comparar les dades d'un observador fal·lible amb les d'un observador infal·lible estàndard (dades bones). Partir d'aquestes dades de l'observador estàndard és molt difícil, podria correspondre's amb la mitjana dels mils de registres d'un mateix observador (impossible a nivell pràctic). La fiabilitat i la precisió es poden expressar amb coeficients. • Validesa: La validesa és un concepte de tipus epistemològic que, per tant, no es pot mesurar en observació sistemàtica. Vindria donada pel grau en què el sistema de categories s'adapta al problema; si les variables del sistema de categories es poden operativitzar bé. asouto4 – Unybook Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com • Concepte d'error: L'error és la diferència entre la mesura obtinguda i la vertadera (ERROR = Mesura obtinguda (O) - Mesura verdadera (V) ). Es pot mesurar de dues maneres: o De forma quantitativa: tenim un valor numèric de la mesura obtinguda i de la vertadera. Aquest error pot ser positiu (és un error per excés; mesura obtinguda més gran que la vertadera), negatiu (és un error per defecte; mesura obtinguda menor que la vertadera) i nul (les dues mesures són iguals i no hi ha error). El podem obtenir quan treballem amb mesures globals (freqüència, duració, taxa, etc.). o De forma qualitativa: si treballem amb un anàlisi intern. Podem obtenir tres valors: +1 (error per excés; l'observador ha registrat la conducta i no s'ha donat), -1 (error per defecte; l'observador no ha registrat la conducta i aquesta ha succeït) i 0 (error nul: la conducta no ha passat i l'observador tampoc l'ha registrat). ...