T3_EL COMPORTAMENT SOCIAL (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Publicidad y Relaciones Públicas - 1º curso
Asignatura Principis de sociologia
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 16/03/2016
Descargas 42
Subido por

Vista previa del texto

Principis de Sociologia Escola Superior de Relacions Públiques Sandra Cobaleda TEMA 3: EL COMPORTAMENT SOCIAL LA SOCIALITZACIÓ Procés d’aprenentatge social i cultural de l’individu, en el qual se l’ensenya a formar part del medi social.
Tipus de socialització Socialització primària. Es produeix durant la primera infància. Des de que naixem fins als 5-7 anys.
 Referents dels “altres significatius”.
Tot animal neix amb unes capacitats que venen programades biològicament. Són pensaments rígids. No obstant, els organismes més complexos són els que es troben menys preparats genèticament.
∙ ∙ A l’abella no l’han ensenyat a extreure el pol·len de les flors i portar-lo al rusc. Són accions instintives.
Quan un nadó neix, instintivament busca a la seva mare.
Quan naixem el procés més fàcil d’aprenentatge es realitza gràcies a la imitació (mimesi). G.H. Mead diu que quan un nadó neix el seu primer referent serà la mare, però si no hi és perquè desgraciadament ha mort en el part, n’agafarà uns altres de manera selectiva. Distingirà quins referents d’aprenentatge/proximitat tindrà (serà limitat: la mare, el pare, l’àvia...), seran els altres referents significatius. Aquests han estat seleccionats per mantenir una relació de proximitat i la primera relació serà d’afecte, imprimació – relació emocional.
La segona relació serà d’aprenentatge, per aquest motiu, a vegades ens trobem que els infants adopten la mateixa forma de riure que el seu pare, la mateixa manera de caminar que el seu germà, etc. Serà molt difícil de canviar aquestes actituds, perquè són interioritzades. Moltes vegades, la teva identitat és la identitat dels altres, ja que, ha estat copiada.
Si el subjecte percep que els referents de proximitat no l’estimen prou, l’aprenentatge es torna més lent i més deficient.
És necessari l’estímul emocional perquè existeixi un procés bo d’aprenentatge i adquireixi les competències necessàries. Som susceptibles a imitar al nostre entorn. A vegades, els animals també poden arribar a convertir-se en referents d’aprenentatge.
Socialització secundària: passada la primera infància. És perpetua, mai deixem d’estar subjectes a la socialització fins que morim.
 Emergència de l’”altre generalitzat”.
Es produeixen canvis en l’individu, es va alliberant de la influència dels referents “altres significatius”, no vol dir que els deixis d’estimar, la relació emocional i d’aprenentatge es manté, però apareixent altres referents que poden ser subjectes humans i subjectes no humans. Ja no necessita relació afectiva per aprendre.
És una racionalització reflexiva i racional. Cada vegada l’individu comença a personalitzar el procés de socialització (decideix de qui aprèn, com, etc.). Apareix la figura de l’”altre generalitzat”: l’abstracció que tu fas del teu entorn social (creences, normes, etc.). La focalització és múltiple perquè aprens de diferents àmbits socials.
És bo que l’entorn de la família faci el mateix que l’entorn exterior, per un aprenentatge més eficient. Quan et trobes amb un entorn més divers, apareixen més possibilitats i no hi ha una norma uniforme. En conseqüència, hauràs de prendre una decisió.
Ressocialització: amb caràcter substitutiu d’anteriors socialitzacions. Implantar una socialització completa, substituint socialitzacions anteriors. Ha de ser molt intensa perquè l’altra es perdi completament.
1 Escola Superior de Relacions Públiques Sandra Cobaleda Anna (Pennsylvania, 1938) En una granja relativament aïllada posseïda per un família conservadora, la qual tenien una nena que va néixer discapacitada psíquica. Quan tenia 20 anys es va quedar embarassada i decideixen que sigui mare soltera perquè avortar anava en contra dels seus principis. No la deixaven sortir de casa perquè la gent no s’assabentés del que havia passat. Quan neix decideixen deixar la nena a les golfes (sense llum, lligada i emmordassada) i únicament pujaven per les necessitats bàsiques fisiològiques.
La policia un dia irromp a casa seva quan ja tenia 5 anys i es troben amb la catastròfica situació, era una nena completament autista. La nena presentava sensibilitat però no deixava anar cap plor, no tenia cap capacitat expressiva i no tenia manera de comunicar-se.
Els especialistes van intentar ressocialitzar-la però havia estat convertida en discapacitada i era irrevocable. Va morir als 10 anys. Mai va ser capaç d’aprendre a gatejar ni caminar, únicament van aconseguir que somrigués.
Oxana Malaya (Ucraïna, 1991) Quan la van descobrir tenia uns 5 anys aproximadament i estava envoltada de gossos. Va ser capturada, tot i que els gossos intentaven protegir-la. Dedueixen que la nena estava a una caseta de gos i els gossos van decidir adoptar-la com una cria (amamantada per gossos també). S’alimentava i feia vida com la resta de la manada, amb les mateixes condicions.
S’intenta ressocialitzar-la, van aconseguir-ho mínimament. Va aprendre a parlar, no obstant, la seva articulació és molt lenta. Això porta a pensar que va ser abandonada amb varis mesos, que sentís parlar va ajudar-la en el seu procés de ressocialització. Menja i va aprendre a menjar amb coberts però el seu plat preferit va continuar sent la carn crua. En els seus temps lliures d’esbarjo al centre psíquic on està ingressada, brinca i es comporta com un gos.
John Ssabunya (Uganda, 1991) Va néixer amb una família i va ser socialitzat fins als 3 anys, després va ser abandonat al bosc. Quan el troben, té molta memòria i recorda els primers anys de la seva vida. El seu pare va degollar la seva mare. Hi ha diverses especulacions: 1. El seu pare l’abandona al bosc després del succés.
2. Ell traumatitzat decideix marxar del costat del seu pare i aquest no el segueix.
El troben amb ximpanzés que intentaven protegir-lo. El nen recordava que tenia molta por i fred, llavors els ximpanzés l’ofereixen un tou de menjar i l’acariciaven, l’adopten.
Quan és trobat pels experts mica en mica el van ressocialitzant, cada vegada era més apte pel menjar humà i el porten a un orfenat. Va ser adoptat pel matrimoni propietari de l’orfenat. Era una mica deficient mental però que no l’impedeix fer pràcticament res. També, van deduir que canta molt bé, és molt ràpid i jugava a futbol.
Més gran, reclamava que el tornessin al seu àmbit. Encara recordava els signes i comportaments dels ximpanzés així que va fer d’intèrpret i va ser de molt ús pels científics per entendre el seu comportament. Els seus referents “altres significatius” foren els ximpanzés.
2 Escola Superior de Relacions Públiques Sandra Cobaleda Principals agents socialitzadors         La família L’escola El grup d’iguals (amics – relacions horitzontals) Les organitzacions Les institucions Els mitjans de comunicació La publicitat Internet ELS ROLS/PAPERS SOCIALS “Resposta tipificada (restablerta, estandarditzada) a una expectativa tipificada d’actuació social.” P. Berger Aquests rols responen sent conscient que responen a una expectativa d’actuació social, per tant, intentaran ser ajustats a la conducta.
El reforçament del rol  Acció + Altres elements (rituals, llenguatge, indumentària...) + Reconeixement social El rol és après, però l’èxit del rol ha de ser reconegut. Exemple: un metge ha de ser reconegut per un títol perquè tingui credibilitat.
Formen part de la nostra conducta, els interioritzem tant que acaben definint la nostra identitat.
Disparitat de rols    Dissociació dels àmbits quotidians. En cada àmbit social on ens trobem, ens adaptem de diferents formes segons les condicions existents. És voluntària.
Opcions de modificació del rol. Tenim diverses identitats, pots ser molt simpàtic en un ambient determinat i molt antipàtic en un altre. Si controles els teus canvis d’identitat, significa que et comportes com un ésser amb normalitat. Hi ha àmbits que requereixen de tu un rol més autoritari, i en altres més empatia. És necessària aquesta versatilitat.
Inconsistència de rol – reducció de la dissonància cognitiva (Festinger). Exercir un rol que va en contra del que penses. Dissonància entre els teus pensaments i les accions, no estàs actuant acord amb el que estàs pensant.
Per a reduir la dissonància cognitiva: -Deixar d’actuar d’aquesta manera.
Amb el temps, si no s’eradica aquesta dissonància, acabarà tenint un pensament més proper a la conducta o serà modificada completament d’acord el rol. La conducta sovint acabarà controlant el nostre pensament i no a la inversa. Exemple: experiment de Zimbardo (presó d’Stanford).
LA IDENTITAT Representació que hom té de si mateix i de les seves pertinences socials.
Tipus d’identitat   Identitat personal. Basada en les característiques pròpies psicològiques que et defineixen com a persona.
Identitat social. Basada en els grups socials als quals pertanys o tens algun tipus de vincle. Són característiques que comparteixes amb altra gent i que tenen un origen social.
3 Escola Superior de Relacions Públiques Sandra Cobaleda Procés identitari -La identitat es confereix, es manté i es transforma socialment. Hi ha pocs trets de la personalitat que no siguin socials.
-Importància fonamental del reconeixement social. Si la representació que tenim de nosaltres mateixos no concorda amb la que tenen els altres, la resta de persones pensarà que no som com pensem i possiblement, patirem una crisi d’identitat.
Principals fonts d’identitat    Personal: Gènere – Orientació sexual – Caràcter. Ens fa ser únics.
Social: Professió – Classe social – Estil de vida – Ideologia. Crea vincles i afavoreix a la integració en grups.
Cultura: Nacionalitat – Ètnia – Llengua – Religió Identitat i cultura -La identitat és un tret essencial de l’individu (el diferencia i connecta alhora amb els altres).
-La identitat es genera i es transforma en el si d’una o de diverses cultures.
-La cultura fa el paper de terra i adob on s’arrelen i es nodreixen les identitats individuals.
La teoria del “self” (G. H. Mead) La nostra identitat es forma a partir del procés de socialització. Identifica dues parts de l’individu que contribueixen a la formació del Self. Necessites l’aprovació i el reconeixement del teu entorn, per aquest motiu, intentes ajustar el Self el màxim possible a les característiques desitjables que t’atribueixes.
   El “I” (“jo”). Part emocional que orienta a seguir unes determinades accions.
∙ Impulsos ∙ Instints ∙ Predomini de l’emocional El “Me” (“mi”). Part reflexiva que està configurada pel procés de socialització.
∙ Mediatitzat pel procés de socialització ∙ Internalització dels continguts de l’entorn ∙ Convicció, valors, “consciència” ∙ Predomini del racional El “Self”. Les pautes de conducta que et defineixen com a individu. Quan la conducta es converteix en un hàbit, acaba formant part de la teva identitat.
∙ Interacció dialèctica entre el “I” i el “Me” Exemple: voler menjar-se la poma que ha deixat la Laura sobre la seva taula perquè tinc molta gana. No obstant, al final la deixo estar perquè penso que no està bé, ja que, és seva.
4 Escola Superior de Relacions Públiques Sandra Cobaleda Són processos difusos.
1. Identitat base o protoidentitat. Socialització primària.
2. Període hiperactiu de definició. Dura fins a la joventut. Període fort de socialització, anem conformant la nostra identitat. És estable.
3. Cicle de redefinició identitària. Fins que morim. La nostra identitat pateix petits canvis perquè entrem amb una sèrie de nodes identitaris (espais socials en els quals interactuem amb grups socials que influencien en la nostra manera de veure el món, i en conseqüència, en la nostra identitat).
DEFINICIÓ IDENTITAT “Autodefinició estable que un agent humà ha de poder elaborar en el decurs de la seva conversió en adult i ha d’anar redefinint al llarg de la seva identitat.” Erik H. Erikson (1968) La nostra identitat ha d’estar en consonància sempre amb la imatge que reflectim de cara a la resta.
La construcció social de la realitat    La importància de la definició de la situació.
o W.I. Thomas: “Allò que es defineix com a real, és real en les seves conseqüències.” Com que la realitat social és una realitat social que no ha de ser necessàriament certa, allò que es defineix com a real amb independència de si ho és o no, i la gent s’ho creu, opera com si fos realitat de debò, perquè així respon la gent davant aquesta realitat.
Exemple: quan als països s’educa constantment per pensar que les dones no estan fetes per treballar sinó limitar-se a ser una bona mestressa de casa i cuidar de la família, la gent creix pensant que aquesta és la única realitat possible.
Suports psicosocials a la definició de la situació o Creences i mitologies. No estan demostrades empíricament però ajuden a configurar la realitat.
o Les ideologies. Explicacions racionals d’una definició de la situació i que a més es presenten com a la solució més adequada.
o El “món donat per descomptat” (A. Schutz) El món inqüestionable i que ningú critica on tothom actua de la mateixa manera. Aquelles coses que la gent interpreta com la normalitat. Funciona com un simple costum, no és donat per creences ni ideologies i es fa automàticament.
Exemple: quan s’implanta la democràcia, ningú es plantejava el sufragi universal.
Construcció social de la realitat i poder. El poder està distribuït de forma desigual a la societat (interpretació conflictivista).
o Grups comunicativament dominants. Poden imposar un criteri o una norma a la societat. Tenen més capacitat de comunicar i vendre la definició de la realitat.
Exemple: imposar l’agenda setting als mitjans de comunicació.
5 Escola Superior de Relacions Públiques Sandra Cobaleda o Grups comunicativament dominats. Reben definicions de la realitat dictats pels grups comunicatius dominants. No obstant, també podrien impulsar un canvi social.
Control social i desviació     Instruments de socialització o Mecanismes de convicció (persuasió, premis). Si el procés de socialització funciona, acabes sent algú obedient i actues com de tu s’espera que actuï, una identitat que s’espera de tu a l’entorn on et trobis. Si una cosa la fas bé, el teu entorn et reconeix i et premia. Són el nucli principal del procés de socialització.
o Mecanismes de coacció (control social). Actuen quan fracassa el procés de socialització. Quan aquest fracassa, ens trobem davant d’un fenomen que es diu desviament social. Es desvien de les normes, dels valors i de les pautes de conducta. Quan algú es desvia de la conducta esperada s’activen una sèrie de mecanismes per a castigar l’individu i coaccionar-lo perquè redreci la seva actuació.
Normes i institucions. Estan fetes perquè la gent les segueixi.
o L’imperatiu institucional (Gehlen). Les institucions en sentit psicològic són un model de canalització de conductes. Són sistemes complexes que tenen l’objectiu de canalitzar les nostres, és a dir, tenen un efecte d’imperatiu constitucional. Plantegen uns models de comportament que a ningú se li acudeix qüestionar pel gran poder que tenen.
Exemples: -No aprovar l’assignatura si no aproves l’examen.
-Que els pàrvuls deixin de portar bata.
La desviació social – construcció social de l’anormalitat i etiquetatge del desviat/da. Conductes que es desvien tant del desitjable, que es converteixen en conductes que la societat no tolera o fins i tot, en conductes delictives. Així funciona la cultura hegemònica per evitar o reprimir altres conductes alternatives, com podien ser les d’una contracultura.
Exemples: -La bigàmia està prohibida a Espanya.
-L’homosexualitat està prohibida en 70 països.
El control social – sistema de sancions. Contra les conductes desviades.
o Caràcter preventiu, repressiu i exemplificador.
Exemple: degollar a algú al centre del poble perquè la resta de ciutadans veiessin què passava quan algú portava a terme males conductes.
Cercles de control social Aquells punts on hi ha un tipus de control social.
 Estat. Dicta les normes i executa el control social. Té mitjans coercitius per fer complir les lleis.
 Comunitat. L’entorn on vius, el teu entorn geogràfic territorial (el veïnat, el poble, la urbanització, etc.)  Organitzacions: treball, associacions, clubs... Tenen normes internes i poden implantar mecanismes de control social.
 Grups d’iguals. Àmbits socials on no hi ha jeràrquics verticals (amics, companys de feina, companys de classe, etc.)  Família. Existeixen mecanismes de sanció (de pares a fills, quan aquests són petits)  Autoconsciència. Internalitzar tant uns valors que poden hacer-hi remordiments si es duen a terme conductes incorrectes.
6 Escola Superior de Relacions Públiques Sandra Cobaleda Mitjans de control social  La violència (física i/o psicològica). En societats culturalment avançades, s’intenta reduir cada vegada més.
És l’últim recurs.
 La separació social (exclusió, reclusió, incapacitació). Apartar l’individu de les seves actuacions normals i quotidianitat.
Incapacitació: no permetre l’entrada als casinos als ludòpates.
Reclusió: penes de presó, ingressar algú a un centre sanitari, etc.
Exclusió: acomiadament d’un treballador.
 Sancions (econòmiques, simbòliques, penals) Sanció simbòlica: busca l’avergonyiment de l’indivu. A l’Alemanya nazi a tots els jueus els hi posaven un braçalet amb l’estrella de David.
 Ridiculització – murmuri – desprestigi.
 Mitjans d’autocontrol. Exercits sobretot pel propi individu. Tenir un sentiment de culpa. Significa que el procés de socialització si ha tingut èxit.
7 ...