TEMA 11 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 2º curso
Asignatura Història del segle XX
Año del apunte 2017
Páginas 9
Fecha de subida 08/06/2017
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 11. LA FI DE L’IMPERI SOVIÈTIC (1973-1991) La crisi del petroli de 1973 El 1973 va tenir lloc una de les grans crisis estructurals que ha patit l’economia capitalista, la crisi del petroli. En l’economia capitalista, hi ha hagut moltes crisis cícliques, però només 4 d’estructurals, és a dir, que potencialment han pogut destruir el capitalisme: la de finals del s.XIX, el crack del 29, la crisi del 1973 i la crisi actual.
Els avenços en la integració europea La crisi del petroli va posar fi a l’espectacular creixement del qual havien disfrutat durant llargs anys els països europeus. L’atur, la inflació i la crisi de sectors tradicionals de la indústria van caracteritzar el panorama econòmic de la CEE en la segona meitat dels anys 70 i els inicis del 80. Durant aquests anys, hi va haver avenços tant en una major integració com en l’ampliació de la CEE a nous membres. Entre d’altres coses, la crisi de 1973 va impulsar la creació de la Unió Europea, basada en la idea de mercat únic, creada el 1974.
El 1979 va néixer el Sistema Monetari Europeu, antecedent directe de l’Euro, el primer pas significatiu cap a la unitat monetària. A més, la caiguda de les dictadures militars a Grècia (1974), Portugal (1974) i Espanya (1975), van afavorir l’adhesió d’aquests països (1981-1986) ampliant la CEE cap a l’Europa mediterrània. El 1985 es va firmar l’Acord Schengen entre tres països, acord que després es va ampliar a gairebé tots els estats de la comunitat. Es va iniciar, doncs, una ambiciosa iniciativa per garantir la lliure circulació de les persones i la gradual supressió de fronteres entre els estats comunitaris.
El nou realisme En aquests anys el protagonistes europeus van passar a ser Margaret Thatcher, François Miterrand. Així doncs, són els anys del nou realisme, s’acaben les utopies i s’aplica la realpolitik. Aquest nou realisme, a més, va afectar a la socialdemocràcia, ja que va entrar en crisi. Gerry Adams també és un altre exemple del realisme.
Thatcher va ser la impulsora política del neoliberalisme. Va començar a aplicar un procés de reformes amb la privatització de moltes indústries estatals. A més, també va aplicar una actitud euroescèptica. Per altra banda, Thatcher defensava que no existia la societat, sinó que simplement hi havia persones individuals. Thatcher partia d’unes premisses que la feien ser una política extremadament dura.
En aquesta perspectiva del neoliberalisme, François Miterrand, considerat un exemple del socialisme demòcrata, paradoxalment, va dir que caliadeixar de pensar que l’estat ho solucionaria tot, que s’havia de deixar que la iniciativa privada ho dugués a terme tot, ja que era aquesta la que creava i generava riquesa.
Violència Els anys 70 i 80 són anys extremadament violents. Es comencen a desenvolupar moviments d’alliberament nacional que són propers al terrorisme com l’IRA, un moviment irlandès. Encara que no fossin considerats com a tal, eren terroristes i van tenir una forta activitat terrorista durant tres dècades. En aquesta línia, a Itàlia hi havia les Brigades Roges, un moviment d’extrema esquerra partidari de crear un Estat Socialista italià, i a Alemanya la RAF, una organització armada d’extrema esquerra de la RAF.
Espanya no va ser una excepció d’aquesta violència. Per una banda hi havia la GRAPO, un grup marxista-leninista-maoista sorgit del partit comunista espanyol revolucionari. Un dels impulsors va ser Pio Moa, que ara es situa a l’extrema dreta.
Tanmateix, el gran grup terrorista a Espanya era ETA. Va ser un dels grans moviments terroristes d’aquest període. ETA va ser un actor rellevant de la transició espanyola.
La caiguda de les dictadures A Europa occidental, sobretot a la mediterrània, hi havia un seguit de dictadures militars: Portugal, Espanya, Grècia, Turquia, etc.
A Grècia hi havia la Dictadura dels coronels, entre 1967 i 1974. Els militars van fer un cop d’estat davant el que s’entenia com una amenaça comunista i van establir una dictadura amb la tolerància dels EUA. El que va portar a la caiguda d’aquesta dictadura va ser l’intent grec de reincorporar el territori de Xipre, que per ells era part de Grècia. Davant aquest intent, Turquia va actuar ocupant la part musulmana de l’illa. Per aquest motiu, actualment, Xipre està dividit en dos: una part sota protecció turca i l’altra independent.
A Portugal, l’any 1974, va tenir lloc la revolució dels clavells, un cop militar. Així doncs, la dictadura portuguesa va caure a causa d’un cop d’estat militar que no va provocar morts. Els militars es van enfrontar a la dictadura perquè estaven farts de lluitar a les colònies. Portugal no volia ser un estat petit, per tant, es va annexionar les seves colònies. D’aquesta manera, el territori de Portugal era equivalent al de la UE. Angola i Moçambic eren els territoris més grans que posseïa.
Així doncs, Portugal era l’última potència imperialista que quedava a Àfrica. Tanmateix, en aquests territoris, hi havia molts moviments d’alliberament cada cop més ben organitzats i més forts. Per aquest motiu, doncs, Portugal estava constantment en guerra contra els grups insurgents. Al final, els militars van acabar farts de guerra i es van oposar a la lluita. Per mostrar el seu descontentament, van posar clavells a les seves armes.
En aquest moment, després de la revolució, va començar la transició a la democràcia. Des de 1974, a Portugal, no hi ha hagut més dictadures. També es va parlar del perill roig (comunista), d’aquesta transició, ja que, per exemple, un dels principals impulsors, Otelo Saraiva de Carvalho era comunista.
La transició espanyola Franco va morir de vell, i quan es va morir, malgrat la gent ho negava, hi havia molts franquistes i, de fet, n’hi segueixen havent. Franco va decidir que Juan Carlos de Borbó fos el seu successor, que, en un inici, havia jurat els principis del moviment. Franco va estar el poder quatre dècades i ho va deixar tot ben lligat.
Segons la tesi de Xavier Casals, la transició espanyola, al contrari del que s’ha dit habitualment, va ser extremadament violenta. De fet, va ser la segona transició amb més morts després de Romania. Així doncs, en cap moment hi va haver una transició pacífica. Durant aquest període, hi van haver multitud d’atemptats, començant el 1973 amb el de Carrero Blanco.
La transició, generalment, s’ha vist des de dues visions que, tot i que semblen contraposades, en realitat són complementàries: 1. Revolució des de dalt Una petita elit va modificar el sistema franquista perquè passés d’una dictadura a una democràcia amb la idea de canviar-ho tot perquè res no canviés.
2. Moviments populars La democràcia no va ser impulsada per una petita elit, sinó que hi havia un moviment popular que pressionava perquè es produïssin aquests canvis. Aquest moviment existia, però a diferència de Portugal, el moviment de canvi democràtic no tenia el suport de l’exèrcit, ja que la majoria eren franquistes.
Els senyors que van fer la transició van ser Torcuato Fernándex Miranda, formador del rei, el Rei i Adolfo Suárez. Torcuato va formar intel·lectualment al rei i l’hi va explicar què havia de fer exactament per passar de llei a llei.
Aquests senyors, com que controlaven els mecanismes de l’estat, van programar el suïcidi del règim. Ho van fer perquè sabien que, o canviaven, o els canviarien. Sabien que una Espanya franquista no tenia cabuda en la nova Europa que s’estava creant (OTAN i mercat comú) i que Grècia i Portugal havien caigut gràcies a una revolució. Així doncs, sabien que si volien que els veïns d’Espanya acceptessin l’estat espanyol, les institucions espanyoles havien de ser equiparables a les de la resta d’estats de l’Europa occidental.
Per dur a terme aquest canvi d’una dictadura a una democràcia, Torcuato va utilitzar a Suárez com a actor visible. Els dirigents de la UCD, i entre ells Suárez (membre de la Falange), eren el sector jove del franquisme, al qual havien recolzat. Tanmateix, sabien que, per continuar governant, calia canviar de règim. Si volien continuar en política i evitar la revolució, s’havia d’acabar amb la dictadura. Rodolfo Martin Milla també era membre de la UCD.
A Espanya, després de la mort de Franco, hi havia aquesta elit que veia que el règim havia de canviar sí o sí. Tanmateix, per altra banda, també hi havia una gran pressió popular, especialment a les zones més desenvolupades com Catalunya (lema: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia). En aquestes zones, hi va haver grans mobilitzacions. Cal saber, també, que en aquest moment gairebé totes les forces de l’oposició acceptaven el dret a l’autodeterminació dels pobles, inclús el PSOE.
Un altre protagonista de la transició és Josep Tarradellas, president de la Generalitat exiliat.
Josep Tarradellas va reaparèixer en plena transició amb una plena legitimitat. Josep Tarradellas estava a l’exili i l’elit franquista el va cridar perquè restaurés la Generalitat. Això costa d’entendre, ja que eren, en teoria, oposats, però Suárez va dur a terme una operació de política complicada per calmar les masses catalanes.
A Catalunya hi havia una gran mobilització i era probable que en unes eleccions guanyessin les esquerres. Suárez, per solucionar el problema català, va decidir cridar a Tarradellas per encarregar-li que calmés Catalunya i que ajudés a evitar que les esquerres guanyessin democràticament. Tarradellas estava a l’exili i pensava que la Generalitat era ell. A més, estava molt influenciat per De Gaulle. Al tornar, primerament va passar per Madrid i, tot i que no es va entendre amb Suárez, de cara el públic es va dir el contrari.
Així doncs, Tarradellas va tornar, va crear un govern provisional d’unitat de totes les forces democràtiques i va aconseguir calmar la situació. Tanmateix, governar la Generalitat en aquelles circumstàncies era difícil, ja que el que s’estava fent era integrar una institució republicana en un règim que venia del franquisme. Els bascos no van entrar en aquest tipus de negociacions, Tarradellas sí. Cal saber, també, que Pujol i Tarradellas no es podien ni veure perquè volien el mateix, governar Catalunya.
A l’hora de redactar la Constitució espanyola, només hi va haver dos actors que van parlar de federació, Canyelles, que acabarà integrat a la UCD i Heribert Barrera, d’ERC, i ningú, en cap moment, va parlar d’independència. Els catalans, en aquell moment, tenien força. De fet, Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé Tura van ser dos dels pares de la Constitució.
A Catalunya se sabia que quan hi haguessin eleccions guanyaria el centre-dreta nacionalista de Pujol o el centre esquerra nacionalista de Joan Reventós (PSC). Les eleccions les va guanyar Pujol amb una majoria relativa, tot i que una unió de totes les esquerres podria haver evitat que Pujol governés. Pujol es va mantenir en el govern 23 anys, i tot el poder corromp.
Pel que fa a Tarradellas, un cop va abandonar la Generalitat, el rei el va fer dels seus, de l’aristocràcia espanyola, i ell va acceptar. D’aquesta manera, Tarradellas va passar a ser marquès. Tarradellas també va participar, indirectament, en el cop d’estat del 1981, ja que hauria estat present al partit d’unitat nacional que es pensava crear.
L’any 1981, la monarquia espanyola distava d’estar consolidada. Tanmateix, el cop del 23 de febrer de 1981 va reforçar a Juan Carlos I, a Pujol i a l’estat d’autonomies. Juan Carlos va ser vist com el salvador de la democràcia. Després d’aquest, el PSOE va guanyar a gairebé totes les autonomies.
Un certs sectors de l’administració espanyola, defensors de l’estat centralitzat, volien tornar a fer el mateix que s’havia fet amb el canvi de règim per solucionar el problema territorial, canviar la llei per la llei. Substituir les províncies per estats federals però mantenint-ho tot centralitzat. Una altra concepció del federalisme, la que hi havia en el centre esquerra català, era la de la creació de l’estat de les autonomies. Un dels seus impulsors va ser Pascual Maragall.
Els anys 70 El 1973 va tenir lloc la primera Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa (CSCE), a Hèlsinki. Es volia arribar a una distensió entre els dos blocs fins llavors irreconciliables. De la confrontació es va passar a cooperació i es va garantir la integritat territorial dels Estats, la solució a controvèrsies amb mitjans pacífics, la no intervenció en conflictes interns... Per primera vegada després de la II GM els països occidentals van acceptar les fronteres del continent.
En aquest moment, a més, la República Federal Alemanya defensa la necessitat de buscar relacions amb la RDA (otspolitik).
Per altra banda, el bloc socialista estava molt fragmentat i hi havia diferents opcions de comunisme: Mao, Brezhnev, Tito, Castro i Ceausescu. Cal saber que la URSS estava enfrontada amb Mao. A més, també hi comencen a haver pensadors marxistes molt crítics amb el bloc soviètic, com Diglas o Voslensky.
Mentrestant, als EUA, els conservadors republicans estaven dividits entre Reagan i Ford. Les eleccions les va guanyar el demòcrata Carter, un cristià i pacifista amb conviccions molt fortes.
Carter va arribar al poder en plena crisi de 1973 i va aconseguir que els EUA sortissin de la crisi.
Tanmateix, tot i ser demòcrata, va començar a desregularitzar el mercat americà. Així doncs, econòmicament, Carter va triomfar i l’economia nord-americana va començar a pujar.
Però Carter no va ser reelegit, ja que va empitjorar les relacions amb la URSS. Carter tenia principis i, tot i que els soviètics estaven disposats a negociar, Carter era un fidel defensor dels DDHH i no acceptava a ningú que els violés. Per això la URSS de Brezhnev i la Xina de Mao preferien negociar amb Nixon.
El que definitivament va fer caure el govern de Carter va ser la revolució d’Iran a Tehran.
Aquesta revolució va suposar una humiliació pels EUA. A més, es van segrestar ciutadans nordamericans. En aquest moment, Reagan, més bel·licós, va guanyar les eleccions i, tot i que els hostatges es van alliberar, es van trencar les relacions entre Iran i els EUA.
Durant molts anys, els EUA han estat intentant solucionar el problema del Pròxim Orient, especialment el conflicte entre Israel i Palestina. Tanmateix, els EUA no se n’han sortit, ja que Israel té la seva pròpia política. Com que Israel té armes de destrucció massiva, això li garainteix una certa respectabilitat. D’aquesta manera, com que no necessita ningú per defensar-se, Israel és un aliat dels EUA, no un subordinat.
Shcharansky era de família bolxevic i de religió jueva. Va acabar sent un dissident i la URSS el va alliberar per la pressió EUA.
Afganistan La URSS també tindrà el seu Vietnam, que serà Afganistan. Afganistan està situat en un lloc estratègic del mapa. Durant aquells anys, hi havia una gran inestabilitat que va acabar amb un cop d’estat contra el govern pro-soviètic que va demanar ajuda a la URSS. Així doncs, la URSS començarà una resistència contra els partidaris de que s’estava duent a terme una pressió soviètica. Des de la perspectiva EUA, els soviètics estaven continuant l’ampliació del seu imperi. En canvi, des de la perspectiva de la URSS, Afganistan, estratègicament, els hi interessava.
La resistència al govern soviètic eren els integristes religiosos islàmics. Aquests van cridar a la Yihad, la Guerra Santa Internacional. D’aquesta manera, milers de combatents, per Alà, van anar a combatre als ateus soviètics a Afganistan. A més, aquests integristes que, tot i que hi posen molta voluntat van perdent la guerra, van rebre el suport dels EUA.
Al principi, a la URSS els hi va relativament bé, ja que tenen el control aeri. Tanmateix, quan arriben els Stingers, uns míssils antiaeris que es disparen des de l’espatlla, això comença a canviar. A partir d’aquest moment, si els soviètics volen lluitar i intentar vèncer, ho han de fer cos a cos. La Yihad internacional la portava i dirigia un individu molt vinculat de la CIA, Osama Bin Laden. Aquests mujahidins van crear Al Qaeda. I d’aquí, més endavant, en surt Estat Islàmic.
Durant els anys 70, la rellevància va ser de Thatcher i Reagan. Tanmateix, al Regne Unit hi havia una oposició interna contra Thatcher que era vista com l’enemic intern. Thatcher va sortir molt reforçada de la victòria en una guerra exterior. Quan Argentina va intentar recuperar les Maldives, Thatcher va decidir que les Maldives eren britàniques i les va protegir.
Thatcher també es va haver d’enfrontar al terrorisme de l’IRA.
En aquest període, Argentina i Xile eren dues dictadures. En aquestes dictadures militars hi va haver desapareguts, execucions, robatoris de criatures, etc. La justícia espanyola va ajudar a resoldre aquests casos. Els militars xilens i argentins han estat empresonats.
En aquest punt, ens ve al cap la transició espanyola. Aquesta, impulsada per les elits franquistes, no es va fer a canvi de res. Els sectors franquistes la van acceptar per poder continuar la seva carrera política i perquè no volien que els passés el mateix que a Argentina i Xile. A Espanya, la transició va aplicar una llei de punt final i ningú va ser perseguit per les seves idees o pel que havia fet o deixat de fer.
Reagan també va ser un dels principals representants del neoliberalisme. Arran de les seves polítiques, es va generar un dels principals problemes que tenim actualment al món occidental: una mala distribució de la riquesa. És a dir, s’aconsegueix una gran desigualtat de la riquesa. Principal problema que hi ha al món occidental: mala distribució de la riquesa. El 95% població nord-americana té un 30% de la riquesa i un 4% de la població nord-americana té un 27,3%. Un 1% de la població nord-americana té un 34%. Per tant, un 1% de la població americana té més riquesa que el 95% restant de la població.
La Segona Guerra Freda (1979-1985) Amb Reagan començarà la Segona Guerra Freda. Els líders soviètics eren vells, però Reagan també ho era. Reagan tenia una capacitat d’expressar-se que espantava els soviètics i que feia que els soviètics recordessin el període del seu mandat com el més dur de la Guerra Freda.
Reagan considerava la URSS i els soviètics com “l’eix del mal”.
La Segona Guerra Freda engloba els anys de la guerra a Afganistan, on els EUA opten per ajudar els Mujahidí. No només els presten ajuda econòmica, sinó que també els armen. Aquest període també fa referència als anys de Reagan i Thatcher, uns anys de mà dura.
Reagan va optar per enfrontar-se amb els partidaris de la URSS sense implicar-hi les pròpies tropes, armant a altres països (Doctrina Reagan). Un d’aquests exemples va ser la contra nicaragüenca. Aquest acte, tanmateix, té conseqüències nefastes per la imatge de Reagan.
Hem de saber que els EUA són una democràcia i que el president pot patir un impeachment.
El parlament nord-americà no li va deixar finançar la contra a Nicaragua. Tanmateix, l’administració de Reagan es va inventar una manera de fer-ho. Va començar a vendre armament a Iran i, amb aquests diners que treien del mercat negre, van finançar, comprant altres armes, a la contra de Nicaragua.
A més, també van donar suport a Angola i a moviments pacífics com el sindicat polonès Solidaritat. Polònia era un estat amb profundes conviccions catòliques. A Polònia, EUA i el Papa Joan Pau II van impulsar aquest moviment sindical lligat a l’església catòlica que era contrari als comunistes soviètics.
Adam Michnik va ser un dels crítics amb més valor del comunisme de l’Europa de l’est.
Defensava la no violència i la necessitat d’erosionar el poder comunista des de dins, en lloc d’enfrontar-se a ell o derrocar-lo.
Durant aquest període també va tenir lloc l’aliança sagrada entre els EUA i la Santa Seu de Joan Pau II.
En la Segona Guerra Freda, des de la perspectiva soviètica, es tenia la idea que els nordamericans els estaven amenaçant des de tots els voltants del seu territori. Per altra banda, els EUA pensaven que passava el mateix però al revés. D’aquesta manera, tant els uns com els altres es sentien amenaçats.
Aquests anys van ser de gran tensió. Els soviètics van destrossar un avió de passatgers d’unes línies aèries coreanes. Com a conseqüència, Reagan va declarar que allò era intolerable. Els soviètics van arribar a pensar que Reagan declararia la guerra. Això no va passar, però es va retornar a l’ambient de la guerra freda.
Reagan també va impulsar un programa de defensa (SDI) popularment conegut com guerra de les galàxies que va començar a tenir resultats. La part més important del programa era la construcció d’escuts antimíssils.
Aquest aspecte era potencialment perillós perquè la distinció i la coexistència pacífica es basaven en la idea de la mútua destrucció assegurada. Tanmateix, si una de les potències aconseguia un avenç tecnològic militar respecte l’altra i ja no era segur que en la guerra les dues quedessin destrossades, la guerra passaria a ser possible. Els soviètics es senten amenaçats i comencen a construir una gran quantitat d’armes de destrucció massiva. Amb el fi de la guerra van comencen a reduir el nombre d’armes, però encara en queden moltes.
En aquella època, els soviètics estaven governats per una gerontocràcia: el govern dels més vells. Brezhnev va morir de vell i va ser substituït per Andropov, que era potencialment un bon successor però tenia mala salut. Andropov hauria estat un bon negociador i un rival dur pels nord-americans però es va morir. Andopov també es va dedicar a potenciar la carrera política de Gorbachov. Andopov va ser substituït per Chernenko, que va morir al cap de poc.
Així doncs, en pocs anys, els soviètics es van veure obligats a canviar 3 cops el principal dirigent. Per evitar que això tornés a passar, van agafar com a dirigent el membre més jove del politburó, Gorbachov, un líder jover reformista. Gran part de la societat de la URSS s’havien adonat que la URSS necessitava reformes, entre ells, Gorbachov. A més, va ser el primer comunista que va arribar al poder i que no era estalinista. Gorbachov havia viatjat i havia vist com vivien en altres països democràtics.
Gorbachov no volia destruir la URSS, volia reformar-la. Per aquest motiu, va impulsar dos grans projectes: Glasnov (transparència) i Perestroika (reforma política). Gorbachov va intentar el mateix que havien intentat el secretari general del partit comunista hongarès i el txec anteriorment, amb la diferència que ara era la mateixa URSS la que volia impulsar una reforma, un socialisme de rostre humà.
Gorbachov volia reformar un país en un període de Segona Guerra Freda.
En aquest moment es parlava del dia de després d’un atac nuclear massiu i, a Europa, es va començar a desenvolupar el pacifisme. Les dues grans potències, per evitar que la guerra afectés a tot el món, parlaven de limitar la guerra Europa. D’aquesta manera, la guerra, enlloc d’eradicar la vida a tot el planeta, només afectaria el continent europeu. Per aquest motiu, al continent europeu hi va començar a haver moltes mobilitzacions contra els míssils d’abast mitjà on es demanava la pau.
La fi de la Guerra Freda Els republicans van tornar a guanyar les eleccions i, per sorpresa de Reagan, va arribar el fi de la guerra freda. Els dos actors rellevants van ser Gorbachov i Reagan.
Gorbachov va ser una sorpresa per tot el món occidental, ja que ningú s’esperava un líder com ell. Volia reformar la URSS, però una altra cosa era si la URSS era reformable. Com diuen molts estudiosos de la guerra, en la fi de la Guerra Freda, no va guanyar el món occidental, sinó que va ser la URSS que es va derrotar a ella mateixa. El col·lapse de la URSS va portar al fi de la guerra freda, no la victòria del món occidental.
Gorbachov es va haver d’enfrontar amb molts problemes. Al mateix temps Reagan també es va topar amb un gran problema. Per aquest motiu, es necessitaven l’un a l’altre per superar els problemes.
Reagan, en contra de les ordres del parlament, havia estat ajudant a la contra de Nicaragua. El quart poder, la premsa, ho va publicar. Per aquest moment, Reagan corria el perill de rebre un impeachment i perdre el poder. Gorbachov, per altra banda, va demanar als EUA que es frenés la guerra de les galàxies, però Reagan s’hi va oposar. Gorbachov va deixar de fabricar armes, va abandonar Afganistan...
En aquest moment té lloc el desastre Txernobil, principal desastre atòmic que hi ha hagut durant el segle XX. El reactor de la central nuclear va explotar perquè es va fer una prova per saber què passaria si hi hagués un tallament del subministrament elèctric al reactor. Centenars de voluntaris es van sacrificar i van salvar a milers de persones, es van sacrificar. Aquest va ser l’accident atòmic civil més gran de la història.
Txernobil va posar de manifest que la URSS tenia molts problemes ambientals. A Occident hi havia una preocupació pel medi ambient, però a la URSS, cap. Per exemple, la URSS va provocar el desastre del mar d’Aral que va tenir conseqüències nefastes.
Gorbachov es va topar amb aquests problemes. Va arribar a la conclusió que, per solucionarlos, necessitava ajuda dels americans. Els americans també necessitaven bona premsa, per superar els escàndols de Reagan. Amb aquestes circumstàncies, als dos líders se’ls hi va acudir que Gorbachov podia visitar els EUA i posar fi a la Guerra Freda per desviar, així, l’atenció d’aquestes problemes.
A Europa occidental, Gorbachov era molt popular. Tanmateix, tot i que era popular fora de la URSS, dins ho era poc.
Com que Reagan no es pot presentar a unes altres eleccions, el seu vicepresident, el Bush pare, s’hi presenta i és elegit. Aquest continua les bones relacions amb Gorbachov i acaba firmant el fi de la guerra freda.
La fi del vell ordre Gorbachov va intentar modernitzar el seu país i impulsar reformes. Però els períodes de reformes són els més perillosos per una dictadura. Així doncs, aquestes reformes se li van escapar de les mans i una sèrie de minories nacionals, van començar a recordar la seva història i van demanar poder decidir si volien o no continuar dins de la URSS.
En aquestes circumstàncies va començar a caure tot el bloc soviètic, perquè les reformes permetien a les diferents zones que la formaven fer el que volguessin. I el que volien aquestes era una transició a la democràcia. Com a conseqüència tenen lloc diversos processos: la caiguda del mur a Berlín (1989) i la independència de Txèquia, les Repúbliques Bàltiques, Hongria, Polònia, Bulgària i Romania, la més violenta.
Al mateix temps, a Rússia, governava Yeltsin. En aquest moment, hi ha un cop d’estat per fer fora del poder a Gorbachov. Yeltsin aprofita aquest moment i, pel seu compte, decideix reunir els presidents de les principals repúbliques que anteriorment havien constituït la URSS.
Aquestes, en una reunió, acorden i firmen que la URSS ha deixat d’existir.
El 1991, doncs, cau la URSS i s’acaba definitivament la Guerra Freda. Com a conseqüència, s’acaba també amb la bipolaritat mundial i els EUA passen a dominar-ho tot. Així doncs, comença el període conegut com la pax americana.
...

Tags: