Tema 1 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Dissenys de Recerca
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 12/04/2016
Descargas 2

Vista previa del texto

BLOC II: DISSENYS EXPERIMENTALS I QUASI EXPERIMENTALS Tema 1: Plantejament d’estudis experimentals i quasi – experimentals: Conceptes generals En l’estudi experimental hi ha una manipulació de variables, les situacions les creem o les modifiquem nosaltres.
Separes el grup de la mostra en un grup control i en un altre grup experimental, separant tenint en compte una sèrie de característiques i posterior compares els resultats.
S’ha de tenir en compte també el control de les variables no tants sols la seva manipulació, ja que les que no es poden controlar poden influir en la investigació, per això es fa tot el possible per introduir elements de control. (pex: la lluminositat que hi ha quan la persona realitza la tasca, per tal de controlar-lo intentar que sigui sempre la mateixa per a tots).
Fonaments recerca experimental  La recerca experimental com a forma d’identificació de patrons o regularitats, però també de diferències individuals.
 No hi ha només observació o registre de variables, sinó manipulació sistemàtica de determinades variables per valorar el seu impacte sobre d’altres. “Creació” de situacions.
 Paper fonamental del control com a garantia de validesa dels resultats.
 Diversitat de dissenys experimentals o quasi-experimentals. Importància d’una selecció i configuració adients del disseny.
La recerca experimental intenta descobrir lleis o regularitats a partir de l’establiment de relacions causals entre variables.
La manipulació de certes variables pot produir eventualment un efecte sobre altres. L’experiment intenta detectar aquest possible efecte, determinar la seva magnitud, veure si hi ha factors que poden modificar-lo, etc. També esbrinar si hi ha determinades característiques individuals que modifiquen l’impacte de les VI.
Per assegurar al màxim els valors dels resultats, els estudis experimentals s’intenten realitzar en condicions d’un cert control de les situacions, per evitar que l’impacte d’altres variables (variables estranyes) puguin confondre la interpretació de dades.
1 BLOC II: DISSENYS EXPERIMENTALS I QUASI EXPERIMENTALS La seqüència lògica de qualsevol recerca ben fonamentada seria:  Establiment d’objectius  Planificació i execució d’actuacions  Obtenció de resultats  Anàlisis i valoració dels resultats  Fonamentació de l’estudi: Pot ser de caràcter teòric (models teòrics previs) i/o empíric (estudis anteriors), sovint es combinen els dos aspectes. Si els fonaments són prou potents i ben establerts, de vegades es formula una hipòtesis sobre els futurs resultats experimentals. D’aquesta forma, l’experiment permet valorar el compliment o no de la hipòtesi i, en funció d’això, reforça o debilita els fonaments inicials de l’estudi.
En el moment de planificar la recerca s’estableix el disseny a utilitzar. El disseny és un conjunt de decisions sobre el tractament de les diferents variables importants, els elements de control a introduir, els criteris de selecció dels subjectes participants, etc.
És fonamental la coherència global entre les diferents fases de la recerca. Per exemple: la valoració de resultats s’ha de fer considerant el fonament de l’estudi i les possibles hipòtesis establertes. La selecció del disseny s’ha de plantejar en funció dels objectius de l’estudi i característiques de la situació estudiada, etc.
Determinació de variables 1. Variables independents: L’investigador determina quins són els valors de cada variable que vol posar en joc. (per exemple els diferents tipus de materials en un estudi sobre memòria).
Manipular la variable independent vol dir determinar els seus valors i crear la situació necessària per posar-los en joc  definir les característiques dels materials i preparar-los en l’estudi, definir les característiques de cada programa, la forma concreta de la seva implicació... L’única forma de valorar el possible efecte d’una VI és comparar els resultats obtinguts sota cadascun dels seus valors. Es pot trobar, per exemple, que els participants recorden millor el material amb significat 2 BLOC II: DISSENYS EXPERIMENTALS I QUASI EXPERIMENTALS que el material sense significat, o que el programa d’intervenció A assoleix períodes d’abstinència més grans que no el programa B.
2. Variables dependents: L’expectativa de l’investigador és que aquestes variables mostrin de forma clara el possible impacte de les VI. Per tal que això sigui així, cal escollir correctament quines variables dependents s’utilitzaran i assegurar-se de que compleixen determinades condicions  Validesa: La VD ha de reaccionar a allò que ens interessa i reflectir els processos implicats.
 Fiabilitat: Qualitat i exactitud de la mesura. Fins a quin punt un qüestionari reacciona de forma estable i confiable davant dels canvis en la variable.
 Sensibilitat: Es refereix a la capacitat de la VD de reaccionar davant de l’impacte de la VI. Si el canvi produït a la VD és molt petit, no ens serà d’utilitat per comparar l’impacte dels diferents valors de la VI.
3. Variables estranyes / de confusió: Poden influir en els resultats obtinguts. Per a que això no passi cal establir mecanismes de control necessaris per evitar el seu impacte. Es pot fer mitjançant diferents tècniques, però el més important es veure que les tècniques de control que ens ofereixen dues possibles solucions. És important veure que les VC poden ser ambientals o de l’entorn, però també característiques individuals de les persones que puguin influir en els resultats. Les tècniques són:  Eliminació de l’efecte: s’elimina o es deixa constant una certa variable.
 Neutralització: s’intenta distribuir la variable equitativament de forma que no confongui els resultats.
És important notar des del principi que el control, tot i ser necessari per obtenir resultats vàlids, té un efecte secundari no desitjable, que és la pèrdua de possibilitat de generalització de les dades obtingudes. Per exemple: tenim només dones com a participants a un estudi, no podem assegurar que els resultats obtinguts es mantinguin si els subjectes fossin homes. O si creem una situació ambientalment molt controlada, no podem estar segurs de que en una situació més natural els resultats fossin exactament iguals. Tot això dependrà molt del tipus de processos implicats en els fenòmens estudiats.
Selecció de participants Un objectiu important de la majoria dels estudis experimentals és el d’intentar generalitzar els resultats, de forma que puguem considerar que són vàlids no solament per als subjectes participants a l’estudi, sinó per a la població general. Per això, es molt importat la representativitat de la mostra.
Hi ha diferents tipus de mostratge (aleatori pur, per rutes aleatòries, aleatori estraficat, etc) però en general el mostratge probabilístic es basa en la idea d’escollir mostres a l’atzar que puguin ser representatives de la població 3 BLOC II: DISSENYS EXPERIMENTALS I QUASI EXPERIMENTALS d’origen. Això significa que, teòricament, els resultats obtinguts en fer un determinat experiment amb aquesta mostra es podrien generalitzar a la població global de procedència. Molts cops hi ha dificultats per obtenir mostres aleatòries de tota la població, aleshores es fan servir tècniques pseudo-aelatòries com el mostratge incidental.
Des d’un punt de vista pràctic hi ha molts problemes que poden limitar aquesta possibilitat. En molts casos és impossible fer un mostratge aleatori, sinó que només es pot treballar amb subjectes “accessibles” en una determinada situació. En aquests casos no queda gens clara la possibilitat de generalitzar els resultats, ni queda ben definida la població de referència.
Cal afegir que l’ús d’incentius per obtenir subjectes voluntaris també és un factor distorsionador. Per exemple, s’utilitza un incentiu acadèmic, és possible que els voluntaris siguin principalment persones amb alguna dificultat acadèmica, de forma que s’introdueix un biaix que encara fa menys representativa la mostra obtinguda. El pateix es pot dir d’incentius de caràcter econòmic o altres. Des d’aquest punt de vista, l’experiment ideal seria aquell en el qual els subjectes no són conscients de la seva participació, però són evidents les consideracions ètiques que això planteja.
Hi ha una importància en la complexitat dels processos implicats (per exemple, en processos de raonament, que estaran influïts per les característiques de les persones. Els resultats obtinguts, per exemple, estudiants universitaris no seran generalitzables a la població).
S’ha de tenir en compte:  Grandària de la mostra, la qual ha de ser proporcional a la població.
 Variabilitat o dispersió de la variable d’estudi: si és una variable que afecta a una població determinada, la dispersió serà poca i la mostra serà homogènia, així que necessitarà pocs subjectes. Com més heterogènia és la variable i més dispersa, més incidència té en la mostra i més gran haurà de ser.
Variabilitat entre els resultats d’un estudi experimental En què ens ajuda l’anàlisi estadístic de les dades? Variabilitat sistemàtica: El canvi en una variable causa tindrà sempre un efecte similar sobre la variable efecte. Hi ha certa regularitat en els fenòmens.
Es produeix quan apliquem tractaments diferents als diversos grups, i suposem que cadascun que cadascun dels valors de la VI produeix un impacte que afecta de forma aproximadament similar a tots els subjectes que formen part del grup corresponent. Per tant, si els diferents valors de la VI tenen impactes diferents, al calcular la mitjana de resultats de cadascun dels grups, podrem observar una diferència que resulta de l’efecte sistemàtic de la variable independent.
Una explicació alternativa seria que alguna variable de confusió hagi quedat distribuïda desigualment entre els grups, i sigui responsable de tota o d’una part de la diferència de mitjanes obtingudes.
També s’anomena experimental i té una variació inter-grupal.
4 BLOC II: DISSENYS EXPERIMENTALS I QUASI EXPERIMENTALS Aquesta es pot dividir en: 1. Primària: És la que provoca el fet de manipular la variable independent i és la que es vol que estigui present.
2. Secundària : És el possible efecte d’una variable de confusió no controlada.
Variabilitat aleatòria: Es refereix a l’impacte de múltiples variables (ambientes i personals) que poden afectar a la situació i que, en principi, han quedat repartides aleatòriament en els diferents grups. D’aquesta forma, el seu efecte es pot observar a les diferències de resultats obtinguts dins de cada grup, però no a nivell de la diferència entre les mitjanes de resultats de cada grup. La distribució d’aquestes variables és aleatòria dins de cada grup i entre els grups, o pot ser que el conjunt de variables que influeixen és tan gran que és impossible esbrinar-les. Variació intra-grupal.
Dissenys experimentals i quasi – experimentals Denominació Aspectes bàsics Classificació Dissenys experimentals clàssics o Criteris de formació de grups  Grlups aleatoris estadístics Nº de VI i VD, etc  Grups homogenis  Mesures repetides  Dissenys quasi-experimentals Grups naturals Transversals  Sèries temporals Elements parcials de control:  Grup control  VD no equivalent  Retirada de tractament, etc  La diferència fonamental entre dissenys experimentals i quasi-experimentals radica en la manera en què es formen els grups dels subjectes. En el cas dels DE, l’investigador té control sobre la formació dels grups, i els configura amb l’objectiu de que siguin tan equivalents com sigui possible. Això es pot fer una simple aleatorització de l’assignació dels participants, però en molts casos és prudent introduir algunes actuacions que ens assegurin realment l’equivalència dels grups, a criteri de l’investigador.
En el cas dels DQ-E, l’investigador NO controla la composició dels grups, sinó que es veu obligat a treballar amb grups ja formats o “naturals” (PE: tres hospitals diferents, o quatre grups de classe diferents dins d’una escola). Això significa 5 BLOC II: DISSENYS EXPERIMENTALS I QUASI EXPERIMENTALS que els grups podrien no ser equivalents abans de començar l’estudi, i això introdueix un problema a l’hora d’interpretar els resultats posteriors. Per intentar reduir aquesta dificultat, els DQ-E incorporen alguns elements sumplementaris de control, com poden ser l’existència de registres pre-test, l’establiment de grups controls o d’altres.
En els dissenys experimentals, segons la formació de grups, podem trobar: 1. Grups aleatoritzats: Els grups es formen de forma aleatòria, a l’atzar.
2. Grups homogenis: Els grups es formen segons algun criteri concret que permet homogeneïtzar-los respecte alguna característica (per edats similars, nivells d’intel·ligència similar...). Podem trobar dos tipus de tècniques de formació, el bloqueig i l’aparellament. L’objectiu és reduir la variabilitat aleatòria, eliminant l’heterogeneitazació que es produeix per l’aleatorització. Aquest tipus de grup permet extreure la possible variable de confusió, i així també l’error, i augmenta la sensibilitat.
3. Mesures repetides: El mateix grup de subjectes es sotmet a tots els nivells de la VI. Això suposa l’augment de la sensibilitat del disseny. L’objectiu és reduir l’error el màxim possible. Si els grups són homogenis hi ha menys variabilitat aleatòria, i fer un disseny de mesures repetides vol dir portar al màxim aquesta homogeneïtat, ja que els grups són exactament els mateixos. Això fa que podem controlar i analitzar les diferències individuals.
Un altre criteri per classificar els dissenys és segons el nombre de variables.
 Una VI  Disseny simple  Més d’una VI  Disseny factorial  Una VD  Disseny univariable  Més d’una VD  Disseny multivariant En resum, tenim 3 criteris a tenir en compte, la formació de gruos, el nombre de VI i el nombre de VD: Pablació – mostra  Definició de la població. Relació amb la generalització dels resultats.
 Selecció de la mostra  Representativitat, grandària, característiques, formes de selecció  Possibilitat i límits de la selecció aleatòria  Dificultats pràctiques en la selecció d’una mostra. Subjectes voluntaris. Esbiaixaments.
Variables independents  Nombre de variables independents  Variables, tractaments i condicions 1. Estímul  Manipulació i causalitat 2. Tasca  Paper de les variables de subjecte als estudis experimentals: variables classificatòries o 3. Procediment Variables independents: 4. Temporals de subjecte 6 BLOC II: DISSENYS EXPERIMENTALS I QUASI EXPERIMENTALS assignades (en oposició a variables actives o manipulatives 5. Complexes 1. D’estímul: Els estímuls que els hi presentem als subjectes que els hi provoca una resposta determinada.
2. Pròpies de la tasca: Manipular el tipus de tasca que farà el subjecte.
3. Procediment: Si manipules alguna variable del procediment que s’utilitza en la tasca que fa el subjecte, per exemple, el temps.
4. Temporals de subjectes: Certes característiques dels subjectes que sí que podem manipular, perquè no són variables estables dels subjectes, sinó que poden variar en el temps.
5. Complexes: Variables que tenen més d’un factor que poden influir en el subjecte.
Qüestions a tenir presents:  Es pot treballar amb una VI o més d’una VI.
 Si treballem amb una sola VI, els seus valors determinaran els tractaments o condicions experimentals que utilitzarem a l’estudi. En metodologia experimental el terme “tractament” es refereix a cadascun dels valors que tinguin una certa VI, i si no s’ha de confondre amb la idea de tractament clínic o terapèutic.
 Si treballem amb més d’una VI, les condicions experimentals vindran donades per les cominacions de valors de les diverses VI.
Com podem fer màxim l’efecte de les variables independents? L’objectiu d’un experiment és valorar l’impacte d’una o més variables independents sobre una o més variables dependents.
Un primer requisit per aconseguir això és que l’efecte de la VI sigui tan clar com sigui possible, és a dir, que la diferència de resultats obtinguda en funció dels diversos valors de la VI sigui tan gran com es pugui. Cal tenir en compte que no sempre el millor criteri és el d’agafar valors molt extrems de la variable, això depèn de la relació que pugui existir entre VI i VD.
Valors òptims: Si la relació no és lineal, hem de tenir coneixements d’aquesta possible relació. Per exemple, la relació que s’estableix entre el volum de la música i el rendiment dels subjectes. Si en aquest cas agafem valors extrems no notaríem diferències en el rendiment ja que la funció és quadràtica, llavors hauríem d’escollir valors òptims. Això suposa conèixer abans de l’estudi la relació entre la variable dependent i la independent.
Si no es coneix la relació entre la variable dependent i la independent el criteri més adient és escollir el màxim de valors, és a dir, valors múltiples.
7 BLOC II: DISSENYS EXPERIMENTALS I QUASI EXPERIMENTALS  Si coneixem la relació entre la VI i la VD  Relació lineal utilitzem valors extrems. Relació NO lineal utilitzem òptims.
 Si no coneixem la relació entre la VI i la VD  S’agafen valors múltiples, com a mínim 3 o 4 de la IV. Un inconvenient és que l’experiment té més cost, i un avantatge és que podem establir el tipus de relació entre la VD i la VI.
Primera gràfica  La VI és el número d’alternatives que té el subjecte. Si es van augmentant el número d’estímuls el subjecte triga més en discriminar-los. El temps de reacció és la VD. En aquest experiment la relació entre VI i VD és lineal, ja que a mesura que augmenta el número d’estímuls augmenta el temps de reacció. Per exemple, si seleccionem els valors 3 i 4, la diferència no és estadísticament significativa, però si agafem els valors 2 i 5 la diferència és més amplia i potent com per ser estadísticament significativa. Així que el més adequat és acollir els valors extrems.
Segona gràfica  La relació entre la VI i la VD es la U invertida. La VI és el volum de música i la VD és el rendiment dels subjectes. Si s’agafen valors extrems (una música molt baixa i una música molt alta), veurem que el rendiment dels subjectes serà el mateix. Així que s’agafen valors òptims.
Tècniques de control En les variables de situació el millor abordatge és deixar constants totes les variables ambientals que es pugui i estandarditzar el procediment experimental (els aparells a utilitzar han de ser iguals per a tots els subjectes, la forma de presentació del material també...). La idea bàsica és que, si es pot, tot ha de ser igual per a tots els participants, excepte allò que realment ens interessa, és a dir, la VI.
En les variables de subjecte, la forma més habitual de procedir es la neutralització (repartiment equitatiu entre els diversos grups). També es poden fer constants algunes variables (per exemple, treballar només amb homes, o només amb persones d’una edat determinada...). Això pot evitar alguns problemes, però també ens pot crear dificultats a l’hora de generalitzar els resultats.
8 BLOC II: DISSENYS EXPERIMENTALS I QUASI EXPERIMENTALS Directes Indirectes  Aleatorització  Aparellament, bloqueig  Subjecte com a control propi  Valoració d’equivalència de grups  Grup control  Estimació i anàlisi de la variància de l’error  Línea base  Ajust de les dades  Constància  Contrabalceig, etc Utilització de tècniques estadístiques: Artificialitat, reactivitat Manipulació de dades Tècniques directes  impliquen una actuació de l’investigador abans de la realització de l’estudi, a l’hora de definir el disseny experimental. Tendeixen a crear situacions controlades i, d’alguna forma, artificials.
1. Aleatorització: Es pot dur a terme tant respecte a variables de subjecte com a variables de procediment. En la formació de grups ens definirà el tipus de disseny a l’atzar. L’inconvenient és que produeix una alta variabilitat dins els grups i com a conseqüència, hi ha una elevada variància aleatòria.
2. Aparellament o bloqueig: Tècniques que s’utilitzen en els dissenys de grups homogenis.
 Aparellament: Estratificar una variable confusió en funció del rendiment dels subjectes en una prova prèvia. Per exemple, a l’investigador l’interessa fer dos grups que tinguin un temps de reacció similar.
Amb l’aparellament assegures l’equivalència perquè fas una prova prèvia en temps de reacció similar a la prova de l’experiment. I un cop tens el temps de reacció de tots els subjectes, els aparelles de forma que els grups quedin homogeneïtzats.
 Bloqueig: és molt similar a l’anterior. Consisteix en controlar una variable pròpia dels subjectes prèviament definida i mesurada en cada subjecte. Formes els grups en base a una variable confusió ja localitzada prèviament.
3. Subjecte com a control propi: Tècnica que caracteritza els dissenys de mesures repetides. Consisteix en que tots els subjectes passen per tots els tractaments o condicions experimentals. Tenim un sol grup de subjectes i aquest passa per totes les condicions. Proporciona la màxima homogeneïtzació i per tant, ens produirà el disseny més sensible perquè part de la variabilitat aleatòria la podrem mesurar a partir de les diferències entre subjectes.
4. Grup control: Grup de subjectes que no rep tractament i serveix per comparar el grup de subjectes que sí que en rep.
5. Línia base (o registre basal): Tècnica de control característica dels estudis longitudinals.
6. Constància: S’utilitza amb variables de procediment on tots els subjectes passen pel mateix valor de la variable i així estandarditzem els procediments.
9 BLOC II: DISSENYS EXPERIMENTALS I QUASI EXPERIMENTALS 7. Balanceig (o sistematització): Consisteix en repartir els valors de la variable de confusió en els diferents grups.
8. Contra-balanceig: Tècnica pròpia dels dissenys de mesures repetides que tracta de controlar els efectes d’ordre, els quals són produïts per l’ordre en el que s’apliquen els tractaments als mateixos subjectes. Si un mateix subjecte passa per diferents tractaments, un element clau és l’efecte d’ordre. Variem l’ordre de presentació, així que cada grup o subjecte seguirà un ordre diferent.
Tècniques indirectes  es basen en l’aplicació de tècniques estadístiques per valorar alguns aspectes que podrien dificultar la interpretació correcta dels resultats. S’han de considerar en tot cas com auxiliars, permeten comprovar si les tècniques directes han funcionat bé o ajudar les dades per eliminar algun efecte no desitjat. Aquestes tècniques s’han d’utilitzar amb precaució per no produir cap mena de falsejament de les dades experimentals.
1. Valoració d’equivalència de grups: Tenim tècniques que ens permetran avaluar l’equivalència inicial dels grups.
2. Estimació i anàlisi de la variància de l’error: Hi ha proves estadístiques que detecta que estàs davant un estudi amb una elevada variància aleatòria. Permet estimar la variància de l’error per tal de minimitzar-la.
3. Ajust de les dades: L’anàlisi de la covariància és una prova similar a l’anàlisi de variància però ens permet extreure el possible efecte de la variable de confusió un cop registrada la variable dependent.
Validesa de la recerca Validesa interna Validesa externa  Establiment de relació inequívoca VI-VD  Possibilitat de generalització de resultats  Paper central del control  Representativitat  Generalització a: altres subjectes, altres valors   Relació entre nivell de control i artificialitat Caràcter prioritari de la VI, altres situacions (validesa ecològica Validesa interna: Nivell de control suficient com per assegurar que la relació VI-VD que puguem trobar no està contaminada per altres variables.
Validesa externa: Capacitat de generalització dels resultats a altres persones, a altres valors de la VI o altres situacions diferents a aquella on s’han realitzat l’experiment.
Si preparem situacions molt controlades i artificials podem garantir un bon nivell de validesa interna, però perdem possibilitats de generalització dels resultats a situacions més naturals (validesa ecològica). I al contrari, si realitzem el nostre estudi en una situació de camp, podem obtenir resultats amb major validesa externa, però perdem capacitat de control i posem en qüestió la validesa interna de l’estudi.
El caràcter prioritari de la validesa interna és que no podem renunciar completament a alguns elements de control que ens donin una evidència suficient de que la VI és la responsable dels canvis en la dependent.
10 ...