Història del Dret. Tema 3 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho + Administración y Dirección de Empresas o Economía - 1º curso
Asignatura Història del Dret
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 22/04/2016
Descargas 13
Subido por

Descripción

Apunts d'història del dret de la classe del profesor Josep Capdeferro de la universitat Pompeu Fabra.

Vista previa del texto

Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario atorresvelazco HISTÒRIA DEL DRET TEMA 3: ELS POBLES GERMÀNICS: UNA RUPTURA AMB LA ROMANITAT O UNA ADAPTACIÓN I PROJECCIÓ DEL SEU BAGATGE? 3.1 ITINERARI HISTÒRIC DELS POBLES GERMÀNICS, SOBRETOT DELS VISIGOTS Els pobles germànics procedeixen del nord i est d’Europa, i es van desplaçar per culpa de la pressió demogràfica que hi havia per migrar, ja que van ser expulsats de la majoria de les terres, sumat a la fugida dels huns. Un dels pobles bàrbars, els gots, van distribuir les seves invasions en oest (ostrogots) i est (visigots).
Els fenòmens històrics no els podem situar en un moment concret, però durant els S. III i IV aC les fronteres romanes es van debilitant, i van entrant-hi persones estranyes. Els pobles germànics van aconseguir traspassar les fronteres romanes, però tenien uns trets que els diferenciaven molt d'aquesta societat com que eren nòmades i per tant no entenien el concepte de ciutat i tampoc els drets civils (no formaven part de la comunitat i tampoc compartien els deures) i no eren capaços d’entendre el monoteisme ja que la majoria eren politeistes i els que s’havien convertit al cristianisme ho feien a la seva manera. Els que més ens interessen són els visigots i aquests es basaven en l’arrianisme (no contemplava la santíssima trinitat, és a dir, el pare, el fill i l’esperit sant).
Donada aquesta purositat de la frontera Roam es veurà obligada a pactar amb aquests pobles. Amb els visigots faran els pactes (foedera), entre els quals destaca un pacte militar del 418 on es comprometen a mantenir les fronteres de l’Imperi a canvi del permís per crear un regne autònom dins d’aquest Existeixen unes diferències clares entre els romans i els visigots: - - Els pobles germànics es regeixen per vincles de sang, és a dir, per la vida en tribu o en família, on qualsevol problema implica tota la tribu (obligacions mancomunades), però no tots els membres de la tribu han de pagar el mateix. Els romans segueixen vincles de ciutadania, entregant una quota igualitària a la societat pels afers públics, i mantenint la vida privada personal (obligacions solidàries).
En la política romana, s’estableix una jerarquia entre els càrrecs; no és igualitària. En canvi, els visigots tenien una assemblea igualitària que elegia el cabdill en temps de guerra, i s’ocupava dels afers de la tribu.
Poc a poc els visigots aniran adquirint influències romanes i canviaran aquest sistema. Aquesta romanització també afecta a la religió i cultura visigòtica, on el seminomadisme s’atura i es passa del politeisme a cristianismes “desviats”, fins arribar a un catolicisme radical.
L'any 378 dC hi ha la batalla d'Adrianòpolis, que es produeix perquè els germànics que ja estan a l'Imperi Romà i havien de protegir les fronteres d'aquests, consideren que els romans no els hi estan facilitant tots els aliments que havien pactat. Amb aquesta batalla fan un avís pels romans. Més tard, l'any 410 dC fan el saqueig de Roma, en el que saquegen i cremen gran part de la ciutat, i encara que gran part del centre neuràlgic estava a Milà, simbòlicament, és un cop molt fort. Això obliga a les autoritats imperials Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario atorresvelazco a pactar. Per aquest motiu es decideix atorgar-lis una zona més a occident, per allunyar-los dels centres neuràlgics i en el cas dels visigots, amb el pacte realitzat l'any 418 entre el cabdill visigot Walia i l'emperador Honori se'ls assigna Aquitània (sud de la Gàl·lia), però s'acaba creant un regne dins de l'Imperi romà d’Occident. S'instal·len a Tolosa de llenguadoc. L’any 507 en sofrir una derrota davant els francs a la batalla de Vouillé els visigots s’instauraran en Toledo.
Fins a mitjan del s.VI hi haurà un període d’anarquia i patiran pressions dels astrogots. Finalment, l'any 589 dC, un dels dirigents visigots, Recard I, assumeix la religió ortodoxa, i per aquest motiu rep el suport del poble de la majoria del poble, que professava aquesta religió. Durant 120-130 anys aconsegueix un gran poder, que es caracteritza per una visió molt centralista i una aplicació del dret territorial.
Els visigots, tanmateix, no tenen gaire pes demogràfic ni cultural sobre la població Hispano-romana des que la conquereixen, i tampoc té molts efectes, amb l’excepció del Liber Iudicium durant l’edat mitjana.
Els rius Rin i Danubi eren la frontera natural de l’Imperi Romà.
Els huns faran una gran pressió sobre els pobles germànics i els empeny a buscar la seva supervivencia dins de les fronteres romanes.
A més dels gots altre pobles germànics com els burgundis, els francs, els vàndals, els saxons, els anglesos, els alans i els sueus.
3.2 CRÍTICA HISTORIOGRÀFICA: PROBLEMES SUSCITATS PELS POBLES GERMÀNICS I, EN CONCRET, PELS VISIGOTS Un dels problemes destacats en l’estudi dels pobles germànics és la falta de fonts directes en què basarse, cosa que dóna lloc a l’especulació, on les creences i ideologia dels historiadors oculten la història vertadera.
Això ha ocasionat molts dubtes entorn la història dels pobles germànics; com s’elaborava el mètode de repartiment de terres (hospitalitas), si es seguien models de societat polítiques protofeudals (on grups populars com els thiufadii o gardingi donaven la seva fidelitat privada a la corona), ...
Tampoc sabem si es van constituir entitats pròpiament estatals, o l’estructura de poder era intervinguda pels fidels (gràcies a l’Offitium Palatinum – consell del rei), si estava centralitzat, si tenia un poder efectiu,...
En quant al règim successori, no sabem si la monarquia visigòtica era electiva o hereditària; els conflictes entre els familiars del rei i els nobles que volen ser-ho ocasionen disputes successòries, cosa que va provocar que la invasió musulmana resultés més fàcil (crisi del model polític visigòtic).
Principals textos legals dels reis visigòtics: Codi d’Euric (476), Breviari d’Alaric II o Lex romana wisigothorum (506), Codex revisus de Leovigild (586), Liber Iudiciorum (654), ... El Dret oficial es pot aplicar amb criteris personals /nacionals (diferencia segons raça, religió,...) o territorials  no se sap Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario atorresvelazco quin era el criteri d’aplicació pels pobles germànics. Hi ha moltes lleis aprovades formalment, però es dubta que a la pràctica les lleis s’apliquin de manera efectiva (aplicació material), ja que paral·lelament es podria haver aplicat un dret consuetudinari (regit pels costums i tradició).
LIBER IUDICIORUM – LLIBRE 2 / TÍTOL 1 / LLEI 8 Claus interpretatives: grau d’ambició del projecte político-legal de la monarquia visigòtica; per què tanta contundència contra l’herència romana (reduïda a doctrina)? De la remoció de lleis dels pobles forasters. “No sols permetem sinó desitgem que hom conegui les lleis dels pobles forasters com un exercici profitós, però les refusem i prohibim per a la discussió dels plets.
Ja que, si bé gaudeixen de bona retòrica, són plenes de dificultats. Així, com que són suficients per a l’acompliment de la justícia l’estudi de les raons i la disposició de les paraules pertinents que es contenen en els articles d’aquest codi, no volem sotmetre’ns d’ara endavant a les lleis romanes ni a institucions forasteres” Els visigots imposen una llei contra l’herència romana, on la nova monarquia permet que les lleis romanes siguin adaptades com a doctrines per a l’estudi i enteniment del Dret, però no per a utilitzar en un judici, on només es podem emprar lleis del Liber Iudiciorum.
3.3 L’ASSOLIMENT PRINCIPAL (I MÉS DURABL E) DEL DRET VISIGÒTIC: EL LIBER IUDICIORUM Principals fonts del dret visigotic Trets característics 476 Codi d’Euric Molta mitificació. Es diu que va ser un pas que va donar el rei per convertir costums en lleis legals. Mai ningú ha vist algún fragment.
506 Breviari d’Alaric (II) Oferit a la población galo rumana perquè sàpiguen quin és el dret vigent. És una operació de marketing.
586 Codi de Leovigild És com el codi d’Euric però treien’t-li coses 654 Liber Iudiciorum És com un conjunt de tots els anteriors. Considerat per nosaltres com el més important perquè servirà de model per la redacció de molts codis.
El llibre de judicis (Liber Iudiciorum), conegut vulgarment en segles posteriors com el “Llibre dels jutges”, és una compilació de lleis promulgat l’any 654 pel rei Recesvint, on s’apliquen moltes normes de l’antic Dret romà (per molt que els diguessin que no es podia utilitzar el dret estranger), fragments de decrets i cànons (Esglèsia: en bona part vinculats al món romà tardà) ordenats rationes materiae (per termes i dins de cada matèria per ordre cronològic) en llibres títols i lleis.
Durant el darrer terç del segle VII i els primers anys del VII aquest dret evoluciona amb gran vitalitat, diversos reis alteren l’estructura i el contingut, afegint més normes i lleis (reis Ervigi, Witiza i Ègica). Un de aquests canvis dels visigots és l’adaptació al catolicisme pur, cosa que va provocar la creació de normes en contra d’altres religions, com les lleis antijueves.
Amb la invasió dels musulmans, el Liber Iudiciorum es reforça encara més, en un oasi de certeza jurídica. Ara bé es multiplicarien les versions segons els costums i les tradicions de la zona.
L’any 1000 ja serà una altra història perquè els copistes de Barcelona faran una versió vulgata del Liber Iudicum amb l’ajuda del jutge Bonsom que farà afegitons, supressions i glosses que eventualment portaran a els Epítoms del Liber (§. 13 de MUNDÓ) Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario atorresvelazco LIBER IUDICIORUM, LLIBRE 2ON, TÍTOL 1ER, LLEI 11A … això, malgrat que Recesvint havia imposat el mecanisme rescriptal com a únic mitjà per reblir llacunes legals (potenciant el rei en detriment de l’arbitri judicial) “Que cap jutge no pretengui atendre cap causa que no estigui continguda en les lleis, sinó que el comte de la ciutat (comes civitatis) o el jutge, per ell mateix o per un executor seu, faci que ambdues parts es presentin davant del príncep perquè la cosa es conclogui més fàcilment i el criteri de la potestat reial estudiï la manera d’incloure en les lleis el plet originat.” Recesvint com rei imposarà el mecanisme rescriptal (només el rei pot resoldre llacunes normatives).
Com podem veure al text els jutges no han de pretendre resoldre coses que no estiguin normatitzades per lo que era un sistema rígid. Però tanmateix li diem la la paradoxa del Liber perquè el Dret visigòtic acabarà tenint un desenvolupament jurisprudencial molt flexible: Moltes adaptacions i canvis.
3.4 REFLEXIONS SOBRE LA LEGISLACIÓ D’ALTR ES POBLES GERMÀNICS Dels francs la llei sàlica és la més coneguda perquè més enllà de disposar l’exclusió de les dones al tron, constitueix un llistat de composicions.
Les composicions eren la quantitat de diners que havies de pagar per compensar un dany causat (les podem considerar com sancions o millor encara indemnitzacions). Havies de pagar en una quantitat proporcional al dany que havies causat.
Moltes lleis visigòtiques, sobretot de l’àmbit penal, també funcionaven amb règim de composicions que eren un reflexe del materialisme (no estaven contents amb els formalismes) i l’esperit igualitari (“ojo por ojo”) dels pobles germànics. Tenien una manca d’abstracció (les lleis; sancions o accions; s’aplicaven literalment) i una absència d’arbitri judicial (no tenen jutges).
Aquest pensament de cultura germànica s’utilitzarà en bastants normes de l’edat mitjana i es podrà veure reflectit especialment a l’Esglèsia i el seu règim d’indulgències que es basarà en el model de les composicions (porcions de salvació eterna a canvi de pagament).
LIBER IUDICIORUM LLIBRE 12È, TÍTOL 3ER, LLEI 2A Persecució d’heretgies; les sancions com a prova del materialisme dels pobles germànics (manca d’abstracció, també d’arbitri judicial).
Dels qui blasfemen contra la santa Trinitat. “Segons proclama la veritat del sagrat evangeli, una paraula injuriosa proferida contra un germà et fa reu de judici. Quant més la sentència de la ira divina no condemna el qui peca contra l’Esperit Sant? El mateix Salvador denuncia aquest pecat com a imperdonable tant en el present com en el futur. Per això, si algú blasfema el nom de Crist, Fill de Déu, i menysprea rebre com a aliment el seu sagrat cos i la seva sang, o es demostra que els ha llançats després de rebre’ls, o profereix alguna blasfèmia injuriosa contra la santa Trinitat, o sigui, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, que aleshores, per instància del sacerdot o del jutge de la ciutat, poblat o territori en el qual s’hagi produït aquest mal, el blasfem sigui sotmès a 100 assots un cop decalvat, i, bo i encadenat, sigui castigat amb la dura pena d’un exili perpetu. Tanmateix, els seus béns romandran sota la potestat del príncep de manera que restin incommovibles sota el dret d’aquells a qui la potestat reial decideixi conferir-los.” Penes per aquels que gossin de blasfemar contra la santa Trinitat. Fixem-nos que les penes del món germànic moltes vegades tenen una dimension col.lectiva ja que signifiquen la confiscació I l’exili per l Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario atorresvelazco oque priven el culpable I també el seu linatge de mitjans de subsistència presents i futurs. També podem veure el materialisme reflexat a aquesta llei ja que els seus bens romandran sota la potestat del Príncep.
3.5 RELACIONS ENTRE ESTRUCTURES POLÍTIQU ES I ESGLÈSIA Després de la guerra civil (on hi ha moltes confiscacions a institucions eclesiàstiques) la monarquia vol congraciar-se amb l’Església, així que al III Concili de Toledo (589) Flavi Recared es converteix al catolicisme.
El monarca adquireix la regalia (dret exclusiu de la monarquia) de nomenar els bisbes; trenca amb la doctrina del Concili de Nicea (325).
Com que la importància l’arquebisbe de Toledo és molt gran, s’atorga una primacia (poder superior jeràrquicament) a la seu de Toledo, i hi ha un anhel d’autonomia respecte el Papat (aliat amb l’Imperi Bizantí).
El rei obté el poder d’enunciar una legitimació/proposició (marc general o discurs d’obertura d’una matèria) als concilis eclesiàstics. Per la seva part els dignataris estatals (ex. Fiscals del regne) també podran participar en el procés deliberatiu dels concilis.
L’Església té la potestat per que els bisbes puguin excomunicar (retirar del tràfic jurídic, incloent institucions del dret canònic) els oficials o funcionaris que hagin actuat incorrectament. També se li dóna el poder d’incidir en la regulació d’accés al tro i qualificar de sacrilegi que el rei violi la fe dels seus súbdits (IV Concili de Toledo – 633). A més a més entra com a entitat terratinent amb intervenció activa en l’administració i vida política.
Es canvia la dimensió de la idea d’una monarquia electiva, i l’Església efectua la unció dels reis; el rei Wamba va ser el primer (s.VII) Isidor de Sevilla, la col·lecció de cànons Hispana, les Etimologies, les Sentències, De viris illustribus o la Historia Gothorum LIBER IUDICIORUM LLIBRE 2ON, TÍTOL 1ER, LLEI 28A • Clau: il·lustració magnífica de la simbiosi Església-poder polític De la potestat concedida als bisbes per a amonestar els jutges que jutgin injustament. “Els sacerdots de Déu, als quals fou encomanat per obra divina que tinguessin cura dels oprimits i dels pobres, els exhortem per Déu que amonestin amb pietat paternal els jutges que oprimeixen els pobles amb judicis perversos, de manera que hagin d’esmenar amb una sentència millor allò que han jutjat malament. I si aquells que exerceixen la potestat judicial o bé han jutjat malament una causa o bé volen donar a algun afer una sentència perversa, aleshores el bisbe en el territori del qual això s’esdevé, després de convocar el jutge mateix que és titllat d’injust i els sacerdots i altres barons idonis, conclourà el plet amb tota justícia juntament amb el jutge, amb una sentència comuna. I si el mateix jutge, mogut per una perversa obstinació, malgrat les exhortacions del bisbe, no volgués reformar, per millorar-lo, el judici injust que havia donat, aleshores el bisbe mateix podrà emetre sentència sobre la causa de l’oprimit, de manera que haurà de fer constar en una fórmula especial del seu judici allò que el jutge hagi sentenciat perversament i allò que ell hagi corregit. I així, que el mateix bisbe tingui cura de fer arribar a la nostra presència tant la persona oprimida com el judici que ell ha emès sobre la causa de l’oprimit per sotmetre-ho a examen, de manera que el pronunciament gloriós de la nostra serenitat confirmi quina de les parts té la raó.” Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario atorresvelazco Simbiosi Esglèsia-poder polític—Les lleis poden ser injustes i els bisbes poden protestar. S’intentarà arribar a un acord entre el jutge i el bisbe que hagi protestat i si no s’aconsegueix s’hauran de dirigir al príncep perquè el decideixi qui té la raó.
L’esglèsia gòtica va copiar la divisió territorial dels romans.
3.6 LA PROJECCIÓ DEL DRET VISIGÒTIC SOBRE SOCIETATS POSTERIORS Els visigots aporten a l’Església el “pecat original” prefeudal, una empremta teocèntrica (l’Església ho és tot) que anirà augmentant,. També aporta un ideal goticista que servirà com a motor de la Reconquesta al regne astur-lleonès.
Una resta molt important és el Liber Iudiciorum, per les zones de Lleó, Toledo i comtats catalans (s.XI) o el Fuero Juzgo, per on es van difondre còpies vulgates i epítoms d’aquest text.
En l’àmbit del dret català, es troba una relació entre els Usatges de Barcelona (s.XI-XII) i el Liber Iudiciorum com a font de legitimació, cosa que s’enfronta amb la necessitat d’actualitzar el Dret i la justícia als nous temps i deixar enrere el dret antic germànic CONCLUSIÓ: ELS VISIGOTS ADAPTEN EL BAGATGE DE LA ROMANITAT I L’ADAPTEN AL FUTUR ...