Embriologia_6 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 2º curso
Asignatura Aparell CardioRespiratori
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 12/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

L’artèria   vitel·∙lina esmentada desapareix quan desapareix el sac vitel·lí, de manera que es modificarà i quedarà constituint alguns dels vasos que irrigaran el tub digestiu (com el tronc celíac, l’artèria  mesentèrica  superior, etc.). L’artèria mesentèrica inferior es  produeix  en  canvi  a  partir  d’una  remodelació  de  l’artèria  umbilical: més  avall  l’aorta   dorsal  queda  separada  en  dos  i  l’artèria umbilical pateix una remodelació, de manera que part  d’ella  serà  la  mesentèrica inferior i la resta seran els vasos ilíacs (ilíaca interna i ilíaca externa).
Malformacions: Si es produeix algun   error   durant   la   remodelació   d’aquests   vasos,   es   produiran   alteracions  en  l’arbre  vascular  (artèries).  Per exemple: - L’artèria subclàvia dreta surt directament  de  l’aorta enlloc de des del tronc braquiocefàlic. Això succeeix perquè, normalment, el 4t arc aòrtic dret és el que produeix la part proximal de la subclàvia dreta (que després continua amb la setena intersegmentària); però a vegades la porció del 4t arc dret desapareix, de manera que després de produir-se  les  branques  de  l’aorta,  es  produeix  la  subclàvia dreta, que ha de passar per anar cap a la dreta per darrere del paquet visceral. Aquesta situació a vegades provoca disfàgia als individus que pateixen aquesta situació, ja que es comprimeix l’esòfag   contra la tràquea al passar   l’artèria   per   darrere  d’aquest.
- Formació de dos arcs aòrtics. Una situació més greu és que no desaparegui la comunicació distal de la subclàvia amb  l’aorta dorsal dreta, de manera que es formen dos arcs aòrtics (relacionats amb els dos 4t arcs aòrtics). En conseqüència, hi ha dues aortes  (duplicació  de  l’arc),  i  de cadascuna es produeix la caròtida i la subclàvia. A més, aquests dos arcs queden envoltant el paquet visceral, estrangulant-lo. Això pot, a més de provocar disfàgia, donar problemes respiratoris per compressió de la tràquea (ja que no es del tot rígida).
165 - Arc aòrtic interromput. Succeeix quan part del 4t arc aòrtic desapareix, i en conseqüència la   continuïtat   amb   la   part   caudal   de   l’aorta   esquerra passa a córrer a càrrec de la permanència de la comunicació del 6e arc aòrtic amb  l’artèria  pulmonar, de manera que la comunicació de la part distal de la pulmonar queda comunicada amb l’aorta. És a dir, el que hauria de ser el conducte arteriós es manté eixamplat (és  l’única   via   d’entrada   de   sang   a   la   part   inferior   del   cos) i establint comunicació. Així doncs, l’aorta  surt del sac aòrtic i subministra sang només la part del cap (els dos costats) i a vegades el membre superior dret. Degut a aquesta situació, les úniques parts del cos que queden degudament irrigades són el cap i el coll (els membres i la part inferior del cos queden mal oxigenades degut a que la sang que arribarà té un contingut en oxigen molt més baix), provocant debilitat i calfreds.
- Coartació de  l’aorta: aquesta malformació es dóna quan la capa més interna del vas (túnica íntima), per un defecte del desenvolupament, creix molt i obstrueix el pas. Això acostuma a succeir just abans o just després de la formació del conducte arteriós: - Pre-ductal. Si ocorre abans, es forma un conducte arteriós permanent, que constitueix la font de subministrament principal a la part inferior del cos (tot i que la sang que hi arriba és de pitjor qualitat).
Post-ductal.
Si ocorre després, el problema és més greu perquè la possibilitat de subministrament a través del conducte arteriós ja no existeix i en conseqüència la part inferior del cos queda irrigada per sistemes alternatius (via de la toràcica interna que surt de la subclàvia per exemple). Això es dóna gràcies a la plasticitat que existeix durant el desenvolupament: vasos que no haurien agafen més “protagonisme·∙”.   De   totes   maneres,   aquesta   situació   s’acompanyarà de símptomes de mala irrigació de la part inferior (fins i tot pot arribar a provocar caigudes fruit de la debilitat de les extremitats inferiors.
Aquesta malformació afecta a un 0,3% dels nens nascuts vius i apareix amb freqüència al síndrome de Turner (monosomia cromosoma X).
166 Radiografia de tòrax en   la   qual   no   s’observa   el   boto   aòrtic.   Això   indica   que   existeix   una interrupció  de  l’aorta. En  la  ressonància  s’observa  més  clarament.
- Formació del sistema venós: En  l’embrió, i després en el fetus, hi ha tres grans  sistemes  de  venes  que  arriben  a  l’atri primitiu del cor en desenvolupament. Aquests sistemes entren pels sins venosos (dues arrels), arribant així a l’extrem caudal del tub cardíac; i cada si venós rep: una vena vitel·lina, una vena umbilical i una vena cardinal comú.
- La vena vitel·lina (dues) venen dels sacs vitel·lins, i són les encarregades de transportar els nutrients fins al cor (i  des  d’aquest  es  distribueixen  cap  al  cos).
- Les venes umbilicals, quan el sac vitel·li va desapareixent, cobren importància aquestes (les vitel·lines van en regressió) i passen a ser les encarregades de transportar els nutrients provinents de la mare (estan en comunicació amb els vasos de la placenta).
- Les venes cardinals comuns tenen dues branques: una branca anterior (per la part  rostral  de  l’embrió)  i una branca posterior (per la part caudal de  l’embrió).
Aquestes  són  les  que  transporten  la  sang  venosa  de  l’embrió  cap  al  cor.
167 Aquests tres sistemes venosos parells patiran processos de remodelació, de manera que   passaran   d’entrar   per   les   arrels   dels   sins   venosos   a   entrar   per   el   costat dret de l’atri   primitiu   (que acabarà essent el futur AD).
En una visió posterior del cor en desenvolupament,   es   veu   l’atri   primitiu, les dues arrels venoses (el costat dret representat de color blau fosc i el costat esquerre de color blau clar), així com les dues arrels venoses.
Es veu com cadascuna d’aquestes arrels rep: - La vena situada més medial és la vitel·lina.
- La vena ubicada en posició intermèdia és la umbilical.
- La vena més lateral és la cardinal comú (amb les seves dues branques).
Quan  l’atri  primitiu  es  divideix  en  dos,  la  part  de  les  branques venosos esquerre pateix regressió, i  el  que  quedi  d’elles  formarà  el  futur si coronari, i una petita part del que queda de la vena cardinal esquerra (branca anterior o cranial) serà la futura vena obliqua   de   l’atri   esquerre o vena de Marshal.
Aquesta  comunicació  es  dirigeix  cap  a  la  dreta,  i  d’aquesta manera, la vena vitel·lina dreta cobra importància i serà un segment de la futura vena cava inferior, mentre que la vena cardinal comú i la seva branca anterior del costat dret serà part de la futura vena cava superior.
- Remodelacions de les venes vitel·lines i les venes umbilicals: En una visió anterior, es pot observar com el si venós,   que   arriba   a   l’atri   primitiu, té dues arrels: les vitel·lines estan ubicades medialment, les umbilicals entremig i les cardinals comunes lateralment.
168 - Vitel·lines: es troben ubicades al voltant de l’intestí  anterior  (zona que donarà lloc al futur duodè), punt on es comencen a formar plexes venosos. Entremig es comencen a desenvolupar “rovells”  del  fetge: els sinusoides hepàtics (inici del futur fetge), els quals creixen fins a envoltar el plexe venós vitel·li (tant pel costat   dret   com   per   l’esquerre. Els plexes venosos cobren llavors importància (estan molt desenvolupats).
Succeeix llavors que la part esquerra de la desembocadura al si venós desapareixerà, i la part distal desapareixerà també en part;  d’aquesta  manera,   l’arribada  de  sang  cap  al  cor  es  donarà  per  la  vena vitel·lina dreta, que cobrarà importància. Aquest segment de vena vitel·lina dreta (pròxim al cor) s’anomenarà   segment hepato-cardíac dret (derivat de la vitel·lina dreta).
Aquest cobrarà importància i serà una porció de la futura vena cava inferior, concretament la porció hepàtica que quedarà envoltada pel lòbul caudat. Més enllà del fetge, la vena es reconvertirà per ser les venes relacionades amb el tub digestiu: serà la futura vena porta.
- Umbilicals: les parts proximals d’aquestes   venes   acaben  desapareixent.   També desapareix la part distal de la umbilical dreta, de manera que queda només la umbilical esquerra, que cobrarà importància: serà la única vena que queda transportant sang oxigenada de la placenta cap al fetus.
Com que ha desaparegut la comunicació de la part dreta, s’establirà   una   comunicació entre la porció distal de la umbilical esquerra amb el segment hepato-cardíac dret, a través del conducte venós (ductus venosus). Aquesta comunicació directa permet l’arribada   de   la   169 sang provinent de la mare cap al cor del fetus. A més, té un esfínter de manera que quan la mare té contraccions uterines (que podria ser un situació de risc per sobrecarrega de sang en el cor) tancarà el pas de sang cap amunt, protegint el cor fetal. Després del naixement, la comunicació placentària és des-continua, de manera que les venes es fibrosen i: la vena umbilical esquerra passa a ser el futur lligament rodó del fetge, i el conducte venós serà el lligament venós.
- Remodelació de les venes cardinals: - Cardinals: aquestes venes també patiran grans remodelacions, de manera que les venes cardinals anteriors i les cardinals comunes són les que cobraran importància i formaran la part principal de les venes que porten la sang de la regió cefàlica, cervical i de les extremitats superiors. La part esquerra, però, patirà una certa regressió. Nota. La part esquerra arriba a la part dreta del cor (ja  que  ha  d’arribar  cap  al  AD).
- Sistema venós de la part caudal del cos: Aquest sistema venós de la part caudal experimenta grans reorganitzacions, de tal manera que apareixen sistemes paral·lels a les venes cardinals posteriors; i a mesura que això succeeix aquestes venes cardinals posteriors (o caudals) aniran desapareixent.
Els sistemes paral·lels que es formen són: - En la part toràcica apareixen venes supra-cardinals, encarregades de rebre la sang de les parets del cos. Aquestes venes seran el primordi de les àzigs i les hemi-àzigs.
170 - En la part més caudal apareixen venes sub-cardinals i venes sacre-cardinals.
Les sub-cardinals són les que rebran sang de la regió abdominal, i sobretot de les venes renals  que  s’estan  desenvolupant  (són  les  més  importants  de  la  zona).
Les sacre-cardinals rebran la sang dels membres inferiors i parts més distals del cos.
Una característica que té el sistema de les venes cardinals i els sistemes paral·lels és que s’establirà   comunicació   entre   el   costat   dret   i   el costat esquerre: hi haurà anastomosis en tots els nivells (tant en les cardinals anteriors, com entre supracardinals, com entre les sacre-cardinals i entre les sub-cardinals). D’aquesta   manera,   es desviarà la sang venosa del costat esquerre cap al costat dret.
Aquestes anastomosis seran  després   venes   importants   en   l’individu   ja  desenvolupat;   més concretament: - L’anastomosi entre les venes cardinals anteriors serà la futura vena braquiocefàlica esquerra.
- L’anastomosi   entre   les   venes   supra-cardinals seran les anastomosis que existiran després el sistema de les venes àzigs i el de les hemi-àzigs (anastomosis en nombre variable).
- Les cardinals posteriors, que pateixen regressió, es mantenen en part a vegades (sobretot en el costat esquerre) i estan relacionades amb la vena intercostal superior esquerra, la qual connecta amb una part de la supracardinal esquerra (aquest fet és però variable).
- L’anastomosi  que  existeix  d’esquerra  a  dreta  de  les sub-cardinals serà part de la futura vena renal esquerra. La resta de la vena sub-cardinal, per sobre i sota de la vena renal esquerra, patirà regressió i l’únic que en quedarà serà la futura vena gonadal esquerra (per sota) i la vena capsular esquerra mitja (per sobre), que porta sang de la glàndula suprarenal esquerra; totes dues desembocant a la vena renal esquerra.
La connexió de la part esquerra inferior de la vena sub-cardinal (la que serà la futura gonadal) desapareix en el costat esquerre (es manté en el costat dret).
- L’anastomosi entre les dues sacre-cardinals serà part de la futura vena ilíaca comú esquerre. Així doncs, en el costat esquerre, la resta de la vena subcardinal ha desaparegut i la sang es dirigirà cap amunt seguint la sub-cardinal; però en el costat dret seguirà el sistema de la sacre-cardinal (formarà la part inferior de la cava inferior).
171 La cava inferior tindrà per tant una porció de la sacre-cardinal, una porció subcardinal, i després es connectarà amb el segment hepato-cardíac (a nivell del fetge). I des  d’allà arribarà al cor.
Per tant, la cava inferior tindrà tres parts: - Una part derivada de la vena vitel·lina dreta (segment hepato-cardíac).
- Una part derivada del sistema sub-cardinal dret (part relacionada amb les venes renals).
- Una part derivada del sistema sacre-cardinal del costat dret.
Malformacions: De nou, a vegades es produeixen errors durant la formació del sistema venós, que donaran lloc a malformacions en diverses parts d’aquest  sistema.
- Si no desapareix el costat esquerre del sistema sub-cardinal, es formaran dues venes caves inferiors (normalment més gran la dreta que  l’esquerra).
- Si no hi ha connexió entre el sistema sub-cardinal dret i el segment hepàtic de la cava inferior,   i   s’estableix   en   canvi   la   connexió   amb   el   sistema   sacre-cardinal: la part abdominal de la cava inferior no existirà; només existirà un petit segment hepàtic, i tota la sang anirà cap al sistema de la cava superior seguint el sistema de les venes àzigs.
- Pot passar també que, en la part superior, si enlloc de patir regressió el costat esquerre ho pateix el dret, hi haurà una vena cava superior esquerra que arriba al cor seguint el si coronari i la vena obliqua de Marshall.
172 - També pot succeir que es mantinguin les dues venes caves si cap dels dos sistemes pateix regressió (normalment en aquests casos no existeix anastomosi entre els dos sistemes).
- Circulació fetal En la circulació fetal la sang oxigenada arriba al cor i des d’allà es distribueix al fetus seguint la vena umbilical esquerra, després  el  conducte  venós,  d’allà arriba al segment hepàtic de la cava inferior i finalment arriba a  l’atri  dret.   En l’atri   dret, normalment aquesta sang oxigenada que ve de la mare entra directament a través de l’orifici  oval cap a l’atri  esquerre.  I  d’allà  passarà  al  ventricle esquerre,   des   d’on   es   distribuirà   a   través   de   l’aorta cap al cap, coll i membres superiors (on hi arribarà per tant sang molt oxigenada). A partir de cert nivell, però, la sang ja té menys qualitat (menys oxigen), i el punt d’inflexió es produeix a nivell del conducte arteriós.
Hi ha part de la sang que no passa pel forat oval i passa de   l’atri   dret al ventricle dret. Aquesta sang és resultat de la barreja que es produeix en  l’atri  entre  sang ja poc oxigenada que prové de   les   parts   superiors   de   l’embrió   i   sang   oxigenada. Així doncs, aquesta sang passa al VD i d’allà surt per l’artèria  pulmonar, però la circulació pulmonar abans del naixement no està activa, de manera que la major part de la sang no va cap als pulmons sinó que segueix pel conducte arteriós cap  a  l’aorta (per això aquí hi ha el punt d’inflexió).
Aquesta  sang  de  l’aorta  es distribueix a la resta del cos i finalment retorna a través del sistema de les artèries umbilicals, que inicialment sortien de   l’aorta   però   per   remodelació acaben sortint de les ilíaques internes. La part proximal constituirà l’artèria  vesical  superior,  la  qual  es  continua  amb  les  artèries  umbilicals, arribant a la mare.
173 Durant el naixement, s’interromp  la  comunicació  amb  la  mare i s’inicia la respiració.
El primer que succeeix és que les artèries umbilicals  s’obliteren, es fibrosen en la seva part distal i seran els futurs lligaments umbilicals mitjos (situats en les parets de l’abdomen). La part proximal normalment es manté permeable i es converteix en l’artèria  vesical  superior de la bufeta urinària (branques de la ilíaca interna).
Més tard, s’oblitera  també  la  vena umbilical esquerra, es fibrosa i forma el lligament rodó del fetge. Es fibrosa llavors també el conducte venós, formant el lligament venós.
Al no arribar sang de la mare, s’equilibrarà   la   sang   dels   dos atris.
Aquesta situació és en realitat conseqüència de dos fets: per una banda la   pressió   que   arriba   a   l’atri   dret   és   menys important (ja no està arribant sang de la mera), i per altra banda ha començat la circulació pulmonar amb la primera respiració (i per tant està arribant sang provinent dels pulmons a l’atri  esquerre). Aquest equilibri provoca que la vàlvula de l’orifici   oval   quedi   comprimida contra la paret, i poc a poc es segelli i es tanqui (tot i que hi ha un percentatge de gent on no es tanca del tot,   quedant   el   que   es   coneix   com   a   “forat oval permeable a una sonda”,   fet   que   produeix  una  mica  d’insuficiència perquè està passant una mica de sang poc oxigenada a  l’atri  esquerre).
Amb la primera respiració, s’inicia   la   circulació pulmonar, fet que provoca una contracció del conducte arteriós, i poc a poc aquest que s’anirà fibrosant. Aquest fet es veu facilitat també   perquè   la   sang   que   va   per   l’artèria   pulmonar   es   distribueix   directament als pulmons (que ara ja estan actius), i ja no passa pel conducte arteriós.
Es calcula que als tres mesos del naixement aproximadament ja s’ha   fibrosat   el   conducte (ja és lligament arteriós), i també s’ha segellat el tancament del forat oval (ja és fossa oval) 174 ...

Comprar Previsualizar