TEMA 7 - GRÈCIA (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Antigua
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 7. Grècia durant l’Època Arcaica 1. Formació i consolidació de les poleis gregues Aspectes generals - Cronologia: c. 750-500aC. Processos més importants:  Ciutat-estat (polis): aparició i consolidació. Com a element de referència de la vida política: democràcia (camí molt lent).
 Sistemes polítics: - Oligarquies aristocràtiques.
- Tiranies, sorgint com a resposta del poble a les oligarquies.
 Procés colonitzador.
La polis - La polis és la comunitat independent (ciutat-estat) i autogovernada, normalment de reduïdes dimensions.
Sistema polític i social majoritari en la Grècia antiga.
- La polis és un conjunt social, una forma essencial de convivència, constituït sobre un territori provist d’un hàbitat central que és la seu de les institucions polítiques i en la qual, si més no teòricament, tots els ciutadans tenen els mateixos drets (=isonomia).
- Polis: concepte abstracte, més un conjunt humà que conviu que un territori. És més bé el sistema que organitza la vida de la comunitat i mitjançant el qual es regulen els drets i deures dels ciutadans.
- Per tant, sense reduir el concepte a la seva noció abstracta, probablement posterior, la polis representa l’àmbit més ampli d’organització, que arribaria a identificar-se com ‘’estat’’.
- Parts de la polis:  Asti: nucli urbà. El que entenem per ciutat avui en dia. La seu de les institucions.
 Chora: territori, normalment de caràcter agrícola.
- Funcions del nucli urbà o asti: reagrupar la població i ser seu de les institucions.
- Parts de la ciutat:  Àgora: plaça pública. Lloc on es situen els principals edificis civils i religiosos.
 Acròpolis: (‘’ciutat alta’’) espai fortificat i elevat, on es situaven alguns edificis emblemàtics de la ciutat, com ara temples o espais públics.
- Politai: el conjunt dels ciutadans, tant privilegiats com no privilegiats, tant si viuen al nucli urbà com si no.
Només ho són els individus lliures barons i els ciutadans que poden participar. Cinc grans classes socials:  Aristocràcia. Noblesa (oligarquia).
 Ciutadans privilegiats (espècie de ‘’burgesos’’).
 Ciutadans lliures (ex: petits comerciants o artesans).
 Metecs: estrangers.
 Esclaus.
Sinecisme - Com s’organitza la polis? Amb un fenomen conegut com sinecisme: procés que porta a l’agrupació de diverses aldees i que les condueix a la unificació administrativa, institucional, política i religiosa. Tot acaba formant una única ciutat (nucli + territori). Diversos chómai fan una polis.
Elements que caracteritzen la polis 1) Augment demogràfic i del rendiment agrícola.
 Ja acabant l’època fosca observem un augment poblacional; ho veiem en l’arqueologia en un major nombre de jaciments. S. VIII aC augment població.
 L’augment de la producció agrícola comporta i ajuda a aquest creixement.
 També, si hi ha més mans, més treballadors, es pot obtenir una major collita. Població millor alimentada = millor salut, més població.
 Conseqüència: superpoblament.
2) Aparició del santuari extra-urbà.
 Aparició d’edificis amb una finalitat exclusivament religiosa. Com que el territori constituïa la base econòmica primordial de la ‘’polis’’, havia de ser defensat, especialment en els seus límits.
 Sovint en aquestes zones limítrofes s’erigien santuaris de la divinitat comunitària o local com a símbol de pertinença indiscutible d’aquesta part de la ‘’chora’’ a la ‘’polis’’ en qüestió.
 S. VIII aC: Grècia /Egeu /Àsia Menor. Parts: - Altar: s’acostuma a trobar davant del temple, on es fan les cerimònies religioses públiques (el temple és la casa del déu i per tant només hi entren els sacerdots).
- Tèmenos: espai que pertany al santuari, separat de la resta de l’espai per una petita muralla.
Passa a definir la porció de terra del temple, en lloc de les terres del rei que representaven en època micènica.
- Temple. Casa de la divinitat. Parts: pronaos, naos (estàtua del déu) i opistòdom (tresor del déu). Aquest és el model de temple grec majoritari.
  Els temples acostumen a estar en una posició límit i fronterera, allunyats dels nuclis urbans. En moltes ocasions en una posició elevada, que permet visualitzar-lo des de la llunyària i vigilar des d’ell una gran extensió del territori propi.
Ex: Heràion d’Agrigent, Heràion de Samos... Element que permet controlar el territori.
3) Mode de producció agrícola i la noció de ‘’territori’’.
 Aparició del concepte de ‘’frontera’’. Sorgeix quan va creixent la importància de l’agricultura vers la ramaderia (on la possessió de territori no té tanta importància). Control d’una frontera, quan l’agricultura es converteix en la base de l’economia.
 Noció de ‘’territori’’ = defensa militar. Gran relació amb el culte religiós (de fet allò que serveix d’alguna manera per controlar i delimitar el territori és un temple extra-urbà.
 Els déus són associats a la fertilitat, per la qual cosa es fan processons religioses per la chora, travessant els territoris de la polis i defensant-lo com a propi, acabant a l’heràion (a Atenes es sortia de l’Acròpolis, es sortia de l’asti i es tornava a entrar després del recorregut).
 Divinitats: Hera (fecunditat femenina) i Apol·lo (fertilitat masculina). Invoquen la devoció a la divinitat per tal que aquesta els protegeixi i els enviï fertilitat.
 Per això, en els temples trobem figures de joves masculins i femenines, símbols de fertilitat, que encara representen escultures arcaiques: kouros (noi) i koré (noia).
4) Reforma militar (falange hoplítica).
 Defensa del territori (ja mencionat) = reforma militar. Altre forma d’organització de l’exèrcit, que curiosament coincideix amb el declivi aristocràtic: la falange hoplítica:  Escut rodó (hoplon) d’1m de diàmetre, i amb dos punts de recolzament a la mà (antílabs) i a l’avantbraç (própax).
 Canvi de mentalitat en la polis: canvien el mode de combatre i en les armes de lluita. Armament hoplític: - Llança de 2metres, no per llançar sinó únicament per clavar a l’enemic.
- Espassa, lluita cos a cos.
- Casc, amb cimera.
- Cuirassa per protegir-se el pit.
- Elm.
- Gamberes (cast. grebas).
- L’escut només cobreix la meitat del cos: company de la dreta cobreix l’altre part del teu cos = formació tancada.
  Guerra solidària (expressió de la isonomia). Mostra de la mentalitat que s’està imposant i que domina a la polis en el moment, tots els ciutadans es van convertint en iguals (almenys en la batalla).
Igualtat: l’èxit en la batalla va deixar de ser obra de gestes individuals (ex: poemes homèrics) i passà a dependre de l’acció col·lectiva, de tots els ciutadans en defensa del seu territori.
5) El paper de l’heroi fundador.
 Heroi civilitzador local. Grecs relacionen les tombes micèniques, cultura que no coneixien, amb els herois passats, d’un passat mític, els seus avantpassats gloriosos.
 Exemples: Teseu a Atenes, Cadmos a Tebes... Passat heroic i mitològic.
2. La stasis. La crisi de la polis - Tensions a la polis: polítiques, socials i econòmiques. Els ciutadans eren iguals aparent i teòricament però a la pràctica hi havia desigualtats socials molt marcades: ambient crispat i tens.
- Stasis: crisi social i política. Causes o raons: 1) Crisi al camp: majoria de la població, com veiem en Hesíode, condicions de vida molt dures.
 Producció insuficient.
 Els pobres demanen préstecs (amb les terres com a garantia).
 Endeutament per préstec.
 Pèrdua de la terra + esclavització.
2) Crisi de la ciutat: desigualtats socials més grans.
 Condicions econòmiques precàries i dures.
 No poden participar a la política malgrat siguin ciutadans. Poder dels nobles. Vet a les magistratures.
 Només podien assistir a les assemblees però en aquestes no tenen ni veu ni vot.
Oligarquia aristocràtica - En el període de formació de la polis i a partir de la pròpia organització tribal ha sorgit un grup de famílies que s’atribueix el dret al control polític. Aquests ‘’basileus’’ constituïren la forma de govern predominant en el món grec fins a inicis del s. VII aC.
- S’autodominaven, ‘’honestament’’, eupàtrides (els ben nascuts), reclamant-se descendents d’un avantpassat heroic que els proporcionava l’origen mític o quasi diví.
- Coneixen les lleis, basades en la tradició, transmeses oralment de generació en generació. Escriptura encara no gaire utilitzada, per la qual cosa el poble no coneix les lleis, perdent tots els judicis, tot i que aquest és analfabet (a més, els judicis eren precedits per nobles).
- Poder militar: cos militar d’elit. Tot i així, l’element que contribuí més a la caiguda progressiva de les aristocràcies fou la formació d’un exèrcit hoplític de terra, en rivalitat amb el de cavalleria noble.
- Conscients del seu, ara, poder miliar, aquests ciutadans, defensant una igualtat igual que la que havia en la nova estratègia de formació hoplítica, demanaren major participació política, cosa que va ser aprofitat per la tirania.
- Poder econòmic:  Controlen les fonts de riquesa: terra i ramats. Per ser ciutadà era indispensable la possessió de terres.
 Inverteixen en el comerç.
Crisi econòmica - Societat molt polaritzada. Aparició de la stasis.
Crisi política - Reivindicacions polítiques:  Legislació escrita, reclamen que les lleis deixin de ser orals i es posin per escrit en un lloc públic, lloc fixe i immutable on no podran ser manipulades ni emprades en favor dels nobles.
 Model polític de caire més populista: la tirania.
- Els nous protagonistes polítics:  Legisladors: redactar codi de lleis.
 Tirans: govern anti-aristocràtic i de caire populista.
- Coincidència de fins a 4 sistemes de govern en l’Època Arcaica:  Monarquia tribal: desapareguda gairebé a Grècia, sols a Esparta, governada por dos reis simultanis.
 Oligarquia aristocràtica: ciutats governades pels seus nobles. Ciutats com Milet o Samos.
 Legisladors: durant el període que es realitzen i es transcriuen les lleis, s’erigeixen en el poder aquests individus que, abolint les magistratures, governen fins que les lleis són escrites (si o no). Alguns noms coneguts són Soló (Atenes) o Licurg (Esparta).
 Tirans: Pisístrat (Atenes) o Periandre (Corint).
3. Els legisladors i els tirans - Problema: oralitat de les lleis, que comporta monopoli del poder de la aristocràcia, de generació en generació.
- Reivindicacions populars:  Posar per escrit les lleis.
 Exposar-les en un lloc públic.
- Sovint, s’aconsegueix per la via de la violència. Es nomena un legislador, normalment també aristòcrata, ja que coneix les lleis. Característiques:  Finalitat: redactar un codi legislatiu.
 Nomenats entre 5 i 10 anys.
 Poder absolut: supressió de les magistratures.
 Obligació a renunciar al poder després del termini i realitzada la tasca. No és estrany, tot i així, que en algun cas algun legislador intenten mantenir-se en el poder exercint com a tirans absoluts.
- Exemples:  Licurg: Gran Retra d’Esparta. Dubtes sobre la seva existència.
 Solo: constitució dels atenesos, al s. VI aC.
- No obstant, les reformes dels legisladors no són molt eficaces i durant el seu govern la stasis continua.
- Reacció conra el govern aristocràtic. Motiu: descontentament popular, que és utilitzat per els tirans per fer-se amb el poder polític, desterrant els seus rivals i enemics polítics.
- A més, el problema real que hi havia era la marginació dels nous rics, que no tenien poder polític.
- Manca de convicció: maniobra política. El poble és una simple eina, no el motiu bàsic.
- Característiques comunes:  Incentivació del comerç: manera d’incentivar i motivar l’artesanat i l’agricultura.
 Satisfacció de les necessitats de poblament (a costa dels nobles).
 Enfortiment del sentiment comunitari. Orgull de formar part de la polis. Dues vies: - A través de la construcció d’obres públiques, per atendre les necessitats creixents de les aglomeracions urbanes. Obra pública = incentiva el treball dels desocupats.
- Mitjançant festivals religiosos entorn del culte més important. Participació de tota la comunitat i ostentació del poder de la polis i del sentiment de germanor.
 Sempre hi ha dues fases: - Una fase moderada.
- Una fase més despòtica. El poble s’acaba cansant.
 No solen durar més de tres generacions.
Aparició de la moneda - Altre fenomen que caracteritzarà l’Època Arcaica és l’aparició i consolidació de la moneda.
- No és grega, és un invent atribuït al regne de Lídia, a mitjans del s. VII aC.
- Són peces encara molt rudimentàries, fetes amb un aliatge d’or i plata, l’electró (electrum).
- Primeres monedes gregues conegudes: ciutats gregues asiàtiques, a finals del s. VII aC. Arribada de la moneda al continent grec a inicis del s. VI aC.
- Finalitat: gestionar les tributacions i multes d’una forma àgil, sense la burocràcia dels regnes orientals. La seva incorporació al comerç és posterior.
- És necessària una autoritat que garanteixi un valor objectiu, despersonalitzat i associat a aquella moneda en un territori concret. Inicis sense un valor fixe exacte.
- Les monedes porten una llegenda (escrit firmat per l’autoritat) i/o un tipus (motiu, dibuix, que al·ludeix a la seva comunitat). Exemples:  Estàter d’electró. Samos, c. 600 aC.
 Didracma de plata. Egina, c. 500 aC.
 Tetradrama de plata. Siracusa, c. 485 aC.
4. L’època de les colonitzacions La fenícia - Després de la crisi del 1200 aC, atribuïda tradicionalment als Pobles del Mar, les ciutats fenícies es recuperen ràpidament i prenen el relleu dels micènics com a potència comercial a la Mediterrània.
- Causes:  Dificultat en l’accés a les fonts de subministrament de matèries primeres del continent asiàtic, perquè les potències del moment ho impedeixen.
    Canvi en el tipus de materials sol·licitats pels mercats del Pròxim Orient.
Tributs exigits per l’Imperi Assiri.
Crisi demogràfica, un augment de la població, que provoca, al seu torn, una falta d’aliments. Necessitat d’expansió per buscar aliments i colonitzar altres terres per sobreviure.
Problemes polítics interns. Competició pel poder provoca exilis. Ex: l’origen mític de Cartago és explicat per aquesta raó: Segons la llegenda Cartago va ser fundada l'any 810 aC per la princesa Dido, germana de Pigmalió, rei de Tir.
Aquest, que ambicionava el tresor de Siqueu, espòs de Dido, la va obligar a que li revelés la ubicació d'aquestes riqueses. Dido va enganyar a Pigmalió indicant-li un fals lloc i aquest primer va assassinar a Siqueu i després va buscar la fortuna, mentre Dido el desenterrava i fugia amb el tresor i els seus seguidors. Va embarcar i va navegar fins a arribar a la regió habitada pels libis, on va sol·licitar al rei local terres per fundar una ciutat però, poc inclinat a la intrusió, només li va concedir el terreny ocupat per una pell de brau. Dido, dona enginyosa, va tallar la pell en finíssimes tires i així va delimitar una gran extensió i va fer construir una fortalesa anomenada Birsa, que més tard es va convertir en la ciutat de Cartago.
Tipus de navegació - Expansió duta a terme gràcies als seus profunds coneixements de navegació. Dos tipus de navegació:  De cabotatge: es realitzava a la vista de la costa. Aquest tipus de trajectes només s’entén amb una finalitat de comerç local.
 D’altura: cobreix llargs recorreguts a mar obert, mar endins, lluny de la costa. Sistema de guia: entren en joc els nous coneixements marítims.
- Es navega entre març i octubre. Al segle IX aC comença l’època d’esplendor d’aquesta civilització, fins l’any 573 aC, quan Tir és pressa per Nabucodonosor II de Babilònia i, a partir d’aquí, és rellevat per Cartago (que per altra banda era colònia seva).
La colonització grega - Una altra manera d’afrontar la stasis. Altre fenomen que defineix en gran part l’Època Arcaica.
- Ja en Època Fosca es crea una koiné grega (comunitat cultural). Inicis d’aquest període s’expandeix cap a Àsia Menor (zones eòlica, jònica i dòrica).
- Primer pas: mercats comercials estacionals (emporiae), no colònies pròpiament dites en un inici, però poc a poc es van establint a aquestes ciutats o se’n funden de noves.
- En Època Arcaica: cronologia d’inici: mitjan s. VIII aC. Àmbit geogràfic. Mediterrani + Mar Negre.
- No es tracta d’un imperi colonialista (com Europa o Amèrica) sinó que una colònia és una nova polis independent. S’organitzen expedicions per fundar noves polis, sota el comandament de l’oikistés.
- Colònies autònomes i independents, tot i que relació amb la ciutat mare (comercials, religiosos i d’amistat): vincles espirituals. Desenvolupament de la marineria: trirrems (militar + comercial).
- En busca d’una utopia, una vida millor, no repetint els mateixos errors que havien a la metròpoli (problemes socials = nova estructura social). Repartició de terres.
- Etapes de la colonització grega (no fenomen unitari en l’espai ni en el temps):  Primer període (c. 775-675 aC): colonització dominada per calcides, megaris i corintis, amb colònies localitzades a la Magna Grècia; i euboics establerts a la Calcídica de Tràcia (funden Ischia).
 Segon període (després de 675 aC): la colonització s’estén cap al nord i cap a l’oest.
- Causes sociopolítiques:  Pressió persa (interior Àsia). Mirada cap al mar.
 Motius polítics: - Lluites entre faccions, entre les diverses famílies aristocràtiques pel poder.
- Fugida de les tiranies. Tant una com l’altre provoquen exilis.
 Motius particulars de cada ciutat: cas de Tarent (sud d’Itàlia), la única colònia fundada per Esparta: Moment en que Esparta està immersa en la primera Guerra Messènica. Els soldats espartans estan lluny de casa durant molt temps i, quan tornen a Esparta, es troben amb un gran nombre de bastards. Matar a tota una generació de nens era bàrbar fins i tot per els espartans, i els perdonen la vida però sense dret algun. Els bastards, anomenats Partenis, de majors, sense drets, es revolten, provocant el seu desterrament d’Esparta i fundant Tarent.
- Causes socioeconòmiques:  Excés de població (Cirene): ens explica Heròdot que a Tera, en un moment donat, hi ha massa població.
Es fa un sorteig i un de cada dos germans és obligat a marxar baix pena de mort, fundant Cirene.
 Manca de terres (stenochoria). Existència de grans latifundis en mans dels més rics.
 Manca de recursos propis de cada polis. Recerca de matèries primeres i recursos. Intercanvis per llaços d’amistat-familiaritat amb la colònia.
 moltes causes = molts tipus diferents de colònies. Terminologia colonial:  Emporion: establiment de tipus comercial ubicat en enclavaments estratègics controlant en moltes ocasions rutes comercials.
 Apoikia: la més coneguda i característica grega. Ja connotació d’emigració. Independent de la metròpoli, els colons (apoikoi) eren recompensats en la distribució de terres inicial.
 Cleruquia: extensió de la pròpia ciutadania a un altre territori. Rep el seu nom d’un lot de terres (kleros).
Si que depenia de la metròpoli, si més a veure amb el nostre concepte modern de colònia. Sobretot posat en pràctica per Atenes al s. V aC.
 Katoikia: assentament d’un grup de grecs fora del seu territori i sotmès a un domini estranger. Fenomen més tardà. No fundació independent, ni depenent de la metròpoli, sinó que depèn d’un altre regne per estar als seus dominis. Ex: època a Egipte del faraó prohel·lènic Psammètic I.
L’establiment d’una colònia - Expedició organitzada per una polis, al capdavant de la qual hi havia la figura de l’oikistés, fundador de la colònia, amb el temps recordat com un heroi.
- Protagonista i responsable de l’èxit de l’expedició i de l’assentament colonial: és el receptor d’un oracle favorable per decidir l’emplaçament de la colònia; és el portador del foc sagrat que simbolitza la constitució d’un nou nucli urbà; és el responsable de procedir a un repartiment equitatiu de terres i fins i tot d’ordenar o promoure algunes mesures de caràcter legislatiu necessàries a unes mínimes relacions de convivència.
- Seguiment del culte religiós de la polis. Se li reserva el seu tèmenos corresponent durant el repartiment.
- Després de realitzada la tasca l’oikistés pot marxar de la colònia o residir-hi per governar. Quan moria el poder passava a un consell aristocràtic on hi solien estar els seus descendents.
- Els més primitius van ser costers aprofitant accidents naturals del litoral que dificultaven l’accés per terra. Però només eren aptes per el comerç, limitant l’economia al no disposar de terres suficients. Per això, molts d’ells van ser traslladats cap a l’interior (cas d’Empúries).
- Illes també van ser preferibles al territori continental, per la seva facilitat al comerç i a la defensa i protecció.
Relacions amb els indígenes - Diversitat segons el grau d’evolució dels indígenes:  Etruscos: forts i culturalment avançats. No els deixen assentar-se en el seu territori.
 Sículs, tracis, escites... menys avançats tècnica i socialment; a vegades reduïts a mà d’obra semiservicial.
- Diversitat segons el tipus de fundació colonial:  Fundacions comercials: pocs problemes.
 Fundacions agrícoles: - Si les terres s’obtenen sense dificultat, les relacions amb els indígenes són pacifiques.
- Si les terres ja estaven explotades, la reacció grega pot ser brutal.
Beneficis comercials a) Productes importats (evidentment importaven els productes dels quals Grècia era deficitària): - Metalls: or i plata (Tràcia, Adriàtic i Occident), estany (Occident, per mediació dels Tartessos, coure i ferro (Egeu i Occident).
- Cereals: les principals zones productores foren: Magna Grècia, Sicília i Mar Negre.
- Altres productes: salaons, fusta, teixits, ivori, esclaus...
b) Productes exportats: - Ceràmica de qualitat.
- Objectes manufacturats de metall.
- Vi i oli.
...