Tema 8 - Metabolisme dels compostos nitrogenats II: síntesi i degradació dels nucleòtids (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Biología Humana - 2º curso
Asignatura Bioquímica II
Año del apunte 2014
Páginas 19
Fecha de subida 10/04/2015
Descargas 3

Vista previa del texto

TEMA  8:  METABOLISME  DELS  COMPOSTOS  NITROGENATS   (II).  SÍNTESI  I  DEGRADACIÓ  DELS  NUCLEÒTIDS.     Nucleòtids:   -­‐ Formen  part  dels  àcids  nucleics:  en  són  els  precursors.   -­‐ L’ATP,   que   és   la   divisa   energètica   universal,   està   format   pel   nucleòtids   d’adenina.   -­‐ La   UDP-­‐glucosa   participa   en   processos   biosintètics   com   la   síntesi   del   glicogen.   -­‐ Els   nucleòtids   són   components   essencials   de   les   vies   de   traducció   de   senyals.     Estructura   dels   nucleòtids:   pentosa   (sucre)   a   la   qual   s’uneix   una   base   nitrogenada  +  1,  2  ó  3  grups  fosfats.       Ribosa  !  RNA   Desoxiribosa  !  DNA     En  el  carboni  1  tenim  la  unió  de  la  base  nitrogenada.  Quan  hi  ha  la  pentosa  i  la  base   es   diu   nucleòsid:   sucre   +   base.   Quan   s’uneixen   els   grups   fosfats   ja   parlem   de   nucleòtids.  Els  grups  fosfats  s’uneixen  en  el  carboni  5:  sucre  +  base  +  grup  fosfat.     Bases  nitrogenades         Purines:   dos   anells.   Adenina   o   guanina.   Quan   la   tinguem   amb   la   pentosa:   adenosina   quan   està   unida   al   fosfat:   adenosina   monofosfat.   El   mateix   amb  la  guanina.   Pirimidines:  Un  sol  anell.  Citosina,  uracil  i  timina.     Com   les   purines   tenen   dos   anells   i   les   pirimidines   en  tenen  un  la  biosíntesi  serà  molt  diferent.       Biosíntesi  de  purines   Necessitem:   aminoàcids:   glicina,   espartat   i   glutamina,   a   més   a   més,   bicarbonat   i   format   (que   anirà   conjugat   amb   el   tetrahidrofolat,   que   fa   de   transportador   de   carbonis).   La   hipoxantina   és   una   base   nitrogenada,   la   qual   és   essencial   per   sintetitzar  l’IMP.  La  inosina  monofosfat    (IMP)  és  el  precursor  d’AMP  i  GMP.  Primer   activem   la   pentosa   i   després   anirem   afegint   tots   els   àtoms   necessaris   per   formar   l’anell.         Síntesi  de  novo  del  inosin-­‐monofosfat   Anem   sintetitzant   àtom   per   àtom   l’àcid   nucleic.   Síntesi   en   el   citosol   sobre   la   ribosa   monofosfat  amb  11  reaccions.  Si  no  tenim  ribosa  monofosfat  no  podem  sintetitzar   nucleòtids  de  purina.  Utilitzem  6  ATP’s  per  mol  d’IMP.     (1) El   primer   pas   es   activar   la   ribosa   a   traves   de   la   PRPP   (ribosa   fosfat   pirofosfoquinasa).   Activem   la   ribosa-­‐5-­‐fosfat,   que   accepta   bases   nitrogenades.   Gastem   ATP.   Aquesta   reacció   estarà   molt   regulada.   Aquest   és  un  pas  comú  amb  les  pirimidines.       (2) Adquisició   del   àtom   N9   a   partir   de   la   glutamina,   mitjançant   l’amidofosforibosil  transferasa.       (3) Adquisició  dels  àtoms  C4,  C5  i  N7  a  partir  de  la  glicina  mitjançant  la  GAR   sintetasa.       (4) Adquisició   de   l’àtom   C8   (formil   tetrahidrofolat)   mitjançant   la   GAR   tranformilasa.                       (5) Torna  a  entrar  una  altra  glutamina  i  adquirim  l’atom  N3.  FGAM  sintetasa.       (6)  Formació   de   l’anell   imidazòlic   mitjançant   AIR   sintetsas.   Hem   format   el   primer  anell.       (7) Segon   anell:   Adquisició   del   àtom   C6   a   partir   del   CO2.   Per   una   AIR   carboxilasa.                     (8) Adquisició  de  l’àtom  N1  a  partir  de  l’aspartat  SAICAR  sintetasa.         (9) Eliminació  del  fumarat.  Adenilsuccinat  liasa.         (10) Adquisició  de  l’àtom  C2  (formil  _TFH)  AICAR  transformilasa                 (11)  Ciclització  per  formar  IMP.  IMP  ciclohidrolasa.       " Entrada  de  glutamina,  glicina,  aspartat,  2  carbonis  pel  tetrahidrofolat  i   CO2.  Utilització  de    6  molts  d’ATP.     Síntesi  dels  ribonucleòtids  d’adenina  (AMP)  i  glutamina  (GMP):   De  manera  divergent  a  partir  del  IMP.     l’Adenosina  monofosfat  hi  ha  una  entrada  de  nitrogen  extra  (ve  de  l’aspartat)  i  surt   el   fumarat.   I   produïm   el   GMP   amb   l’entrada   de   glutamina   que   dona   un   dels   seus   grups   amino   (i   surt   glutamat).   En   aquestes   reaccions   tenim   un   mètode   per   equilibrar   l’AMP   i   el   GMP.   Per   ferm   AMP   necessitem   GTP   i   per   fer   GMP   necessitem   ATP.   Nucleòsids  difosfat  i  trifosfats   Mitjançant  la  fosforilació  dels  nucleòsids  monofosfats.     Mitjançant  el  nucleòsid  monofosfat–quinases,  que  són  específiques  i  utilitzen  ATP   com  a  donador  de  fosfat,  (riboses/desoxiriboses),  passarem  a  ADP  i  GDP.         Mitjançant   el   nucleòsid   difosfat-­‐quinases:   no   tenen   especificitat,   un   únic   enzim   passarà   qualsevol   difosfat   a   trifosfat.   X   i   Y   poden   representar   qualsevol   ribonucleòsid   (riboses/desoxiriboses).   Pot   utilitzar   ATP,   GTP,   ...   Com   a   donador   de   fosfat.         Regulació  de  la  biosíntesi  dels  nucleòtids  de  purina   Es  regula  per  les  dues  primeres  reaccions  (de  les  11  que  hi  ha  en  aquesta  via)     (1) Activació   de   la   ribosa   a   partir   de:   Fosforilació   de   la   ribosa   per   la   ribosa   fosfat  pirofosfoquinasa,  generant  PRPP.   (2) Entrada   del   primer   àtom   de   nitrogen   que   es   necessita   fer   els   anells:   Adquisició   de   l’àtom   N9   a   partir   de   la   glutamina,   per   l’acció   de   l’amidofosforibosil  transferasa.           les   dos   primeres   reaccions   s’inhibeixen   per   els   seus   substrats.   La   última   reacció   també  s’inhibeix  de  forma  competitiva.  El  GTP  regularà  la  síntesis  d’AMP  i  el  AMP   regularà  la  síntesi  GMP.  Feedback  negatiu!   Vies  de  recuperació  de  purines   Síntesi   de   novo:   vaig   muntant   l’anell   purínic   sobre   la   pentosa,   per   puc   trobar-­‐me   purines  sobrants  per  l’organisme:  via  de  recuperació:  si  tinc  la  base  i  la  PRPP,  puc   ajuntar-­‐ho  i  ja  tinc  un  nucleòtid  i  m’estalvio  la  síntesi  de  novo.     APRT  (adenina  fosforribosil  transferasa):     HGPRT  (hipoxantina-­‐guanina  fosforribosil  transferasa):       El  HGPRT  és  important  perquè:   Alteracions  de  la  síntesi  de  purines:  síndrome  de  Lesch-­‐Nyhan   És   una   malaltia   hereditària   deguda   a   una   deficiència   de   HGPRT.   No   hi   ha   via   de   recuperació  de  les  purines.   Això   suposa:   Hi   ha   un   augment   de   PRPP.   Com   no   gastem   el   PRPP,   perquè   no   gastem   els   àcids   nucleics,   encara   estem   activant   més   la   síntesi   de   novo,   per   tant   augmentem  més  la  quantitat  de  bases  nitrogenades,  etc  etc...Això  el  que  provoca  és   un  excés  d’àcid  úric  en  l’organisme,  que  pot  generar  problemes  neurològics.     Biosíntesi  dels  ribonucleòtids  de  pirimidina   Més  senzilla  perquè  només  hi  ha  un  anell.  Només  necessitem  aspartat  i  glutamina   (la  glicina  no  la  necessitem).  L’espartat  en  la  purina  entrava  només  per  el  nitrogen.   En  aquest  cas  l’espartat  entra  nitrogen  però  també  part  del  seu  esquelet  carbonat.   En  la  síntesis  del  IMP  no  necessitem  tetrahidrofalat.  Nomes  sintetitzarem  citosina   monofosfat.  No  sintetitzem  a  partir  del  PRPP  activat,  sinó  que  primer  sintetitzem  la   base  nitrogenada  i  simplement  la  conjuguem  amb  el  PRPP.         Origen  dels  àtoms  que  composen  la  base  nitrogenada  dels  nucleòtids  de   pirimidina.   Síntesi  del  uridin-­‐monofosfat  (UMP)   El  seu  precursor  és  el  CMP.  Es  sintetitza  en  el  citosol  amb  6  reaccions.  L’anell  de   pirimidina  s’acobla  a  la  ribosa  desprès  de  ser  sintetitzat.  Utilitza  4  mols  d’ATP  per   cada  mol  d’UMP.   (1) Síntesi   del   carbomoil   fosfat,   mitjançant   la   carbomoil   fosfat   sintetasa   II   (CPS_II).   El     producte   que   ens   dóna   es   el   mateix,   la   diferencia   entre   el   CPSI   i   el  CPSII,  és  que  l’1  està  en  el  cicle  de  la  urea  i  que  en  el  cas  de  CPSII  no  es   capaç  d’gafar  un  grup  amino  lliure  sinó  que  agafa  glutamina  (en  el  cicle  de  la   urea   enlloc   de   glutamina   tenim   NH3).   En   la   CPSI   les   dues   primeres   reaccions  es  donen  en  les  mitocòndries  de  les  cells  hepàtiques.  Ara,  en  el  cas   de  la  CPSII,  es  dona  en  el  citosol  de  qualsevol  cell.       (2) Síntesi  del  carbomoil  aspartat,  mitjançant  l’aspartat  transcarbamoilasa.     (3) Trencament   de   l’anell   per   formae   dihidroorotat,   mitjançant   la   dihidroorotasa.       (4) Oxidació  del  dihidroorotat,  mitjançant  la  dihidroorotat  deshidrogenasa.       Quan  tenim  l’orotat  format  el  conjuguem  amb  una  ribosa  activada  (PRPP).   (5) Adquisició  ribosa  fosfat,  mitjançant  l’orotat  fosforribosil  transferasa.   (També  amb  les  altres  bases  pirimidíniques  per  recuperació,  uracil  i  citosina).         (6) Descarboxilació  per  formar  UMP,  mitjançant  la  OMP  descarboxilasa.     Els  dos  últims  enzims  formen  part  del  mateix  complex  proteic.  Si  els  dos  fallen,  hi   ha  una  acumulació  d’orotat:   Alteracions    de  la  síntesi  de  pirimidines   Activitat   ↓   orotat   fosforibosil   transferasa   i   OMP   descarboxilasa.  Creixement   anormal,   anèmia   i   una   excreció   en   orina   d’altes   concentracions   d’orotat.   Administració  d’uridina  i  citidina  →  síntesi  UMP/CMP  →  inhibició  CPS-­‐II  →  ↓síntesi   orotat.   UMP  difosfats  i  trifosfats   Nucleòsid  monofosfat-­‐quinases:  són  específiques  i  sembre  agafaran  ATP  com  a   donador.  Uracilat  quinasa.     Nucleòsid  difosfat-­‐quinases:  no  tenen  especificitat.  X  i  Y  poden  representar   qualsevol  nucleòsid.     Síntesi  de  CTP   La  diferencia  és  un  grup  amino  (que  l’agafem  de  la   glutamina  i  aquesta  passa  a  glutamat).  Això  ho  fa  la   CMP-­‐sintasa.       Regulació  de  la  biosíntesi  dels  nucleòtids  de   pirimidina   La   regulació   es   fa   mitjançant   el   primer   enzim:   Carbamoil   fosfat   sintetasa   II,   que   s’inhibeix  pels  productes  de  la  reacció  (UDP  i  UTP)  i  s’activa  per  ATP  i  PRPP.   Aquesta   via   té   una   altra   regulació:   És   regula   en   la   reacció   6   on   hi   ha   una   descarboxilació   mitjançant   l’enzim   OMP   descarboxilasa.   Aquest   enzim   està   regulat   negativament  per  la  UMP.  Quan  menys  UMP  tens  menys  es  dóna  la  reacció.       Formació  dels  desoxiribonucleòtids:   NDP!dNDP   Es  fa  a  través  d’una  reacció  que  porta  un  enzim  que  es  la  ribonucleòtid  reductasa   (reemplaçant   el   grup   OH   del   carboni   2   de   la   ribosa   per   H)   i   mitjançant   el   coenzim:   tioreductasa.   dNDP  !  dNTP  per  les  nucleòsid  difosfat  quinases.     Origen  de  la  timidina   Diferencia   entre   la   timidina   i   l’uracil   és   un   grup   metil.   Passem   de   l’un   a   l’altre   mitjançant   el   tetrahidrofalat.   Aquest   té   la   capacitat   d’agafar   grups   carbonats   i   transportar-­‐los  d’una  molècula  a  una  altra,  mitjançant  l’enzim  timidilat  sintetasa  a   partir  del  metilè-­‐TFH.     Inhibició  de  la  síntesi  de  timidilat  en  la  teràpia  del  càncer   Si   podem   inhibir   el   tetrahidrofalat   el   que   estim   inhibint   es   la   síntesi   d’àcids   nucleics   i   per   tant   la   divisió   de   les   cells.   Això   ho   volem   fer   en   processos   cancerígens.  Es  vol  inhibir  específicament  la  molècula:     El  THF  estigui  conjugat  amb  el  grup  carbonat  que  estigui,  el  que  fa  es  alliberar  el   grup  metil  per  exemple)  i  alliberar  el  THF.   Inhibir  de  la  timidilat  sintetasa,  hi  ha  una  molècula  que  es  diu  FdUMP,  que  inhibeix   l’enzim  timidilat  sintetasa:  se’n  diu  substrat  suïcida.  La  timidilat  sintasa  s’uneix  a   aquest   enzim   i   queda   inhibida,   o   inhibir   directament   el   THF,   que   s’inhibeix   la   reacció   de   dihidrofalat   a   tetrahidrofalat.   S’inhibeix   la   dihidrofalat   reductasa,   responsable  de  que  es  doni  la  reacció.       Aplicació  en  el  laboratori   Anticossos  policlonals  vs  els  monoclonals   Canvi  immunològic:  varis  anticossos  que  reconeixen  un  epítop  de  l’antigen   Set  d’anticossos:  anticòs  policlonal:  són  molts  potents,  em  reconeixen  diferent   epítops  de  la  proteïna,  el  problema  es  que  les  tongades  d’anticossos  són  diferents,   quan  jo  genero  anticossos  en  animals,  genero  en  un  animal  l’epítop  1,2  i  3  i  en   l’altre  animal  el  4  i  el  5.  Els  epítops  seran  reconeguts  però  al  ser  diferents  me’ls   reconeixeran  però  en  llocs  diferents.   -­‐  Té  una  afinitat  molt  alta   -­‐  Batchs  d’anticossos  irregulars  (moltes  diferencies  entre  batchs)   Objectiu  principal  per  l’aplicació  de  l’ús  d’anticossos:  crear  un  únic  tipus  de   molècula  d’anticòs  amb  alta  especificitat:  anticòs  monoclonal.  Únic  tipus  d’anticòs   que  em  reconegués  sempre  el  mateix  epítop,  més  regular.   Problema:  els  limfòcits  B  no  es  reprodueixen  en  cultiu   Aleshores  el  que  es  va  fer  és  crear  un  tipus  cel·lular  híbrid:  hibridoma  (mieloma+   limfòcits  B).  Com  seleccionem  les  cells  fusionades,  és  a  dir,  com  podem  seleccionar   una  cell  híbrida  que  sigui  mieloma  i  que  dugui  las  cells  amb  el  nostre  anticòs?       Síntesi  d’anticossos  monoclonals   IMPORTANT!!  EXAMEN!   Formació  i  selecció  de  cèl·lules  híbrides:     1.   Inoculació   de   l’antigen   a   un   animal   de   laboratori.     2.   (animal   de   lab)Desenvolupament   de   la   resposta   immunitària.   Extracció   de   les   cèl·lules   de   la   melsa   per   obtenir   cèl·lules   beta  productores  d’anticossos.   3.   Mescla   de   les   cells   beta   amb   cèl·lules   de   mieloma,   a   les   quals   se’ls   ha   mutat   l’enzim   HGPRT.     (Aquestes   cells   de   mieloma   no   poden  fer  síntesi  de  recuperació  d’aquestes   dues   bases   nitrogenades   per   formar   els   nucleòtids).   Ho   creixem   en   Medi   HAT:   hipoxantina,   aminopterina   i   timidina   (perquè   si   es   bloqueja   el   pas   de   dUMP   a   dMP,   ja   que   hem   afegit   aminopterina   (antifolat)  i  no  podem  obtenir  timidina,  per   això  l’hem  d’afegir).         4.  Fusió  cel·lular:     -­‐   melsa-­‐melsa   (productora   d’anticossos)   (la   qual   no   té   l’enzim   mutat):   no   proliferen,   perquè   no   tenen   la   capacitat   de   autoproliferar   en   el   laboratori.     -­‐  mieloma-­‐mieloma:  són  HGPRT  deficients:  No  poden  fer  ni  la  via  de  la  recuperació,  ni  la   via  de  les  purines  on  a  partir  de  glutamina/glicina  i  aspartat  !!  (11reac)!  obtenim  IMP:   Però  això  no  es  dona  perquè  tenim  antifolat  que  inhibeix  la  reacció.  Per  tant,  no  s’obtindrà   GTP.     -­‐  mieloma-­‐melsa:  HGPRT  funcional.   5.   Distribució   de   les   cèl·lules   fusionades   en   microplaques   i   en   un   medi   complet.   Identificació  de  les  cèl·lules  híbrides  que  produeixen  anticossos.   L’aminopterina:  inhibeix  l’activitat  de  la  dihidrofolat  reductasa  (biosíntesi  de  les   purines  i  pirimidines).   HGPRT:   permet   l’ús   de   la   hipoxantina   com   a   precursor   de   la   biosíntesi   de   les   purines.  Timidina:  desbloqueja  la  producció  de  pirimidines.     Degradació  dels  nucleòtids:   L’entrada  de  nucleòtids  es  amb  la  dieta:     -­‐  Nucleases,  tallem  inespecíficament  i  obtenim  oligonucleòtids.   -­‐  Fosfodiesterases,  que  fan  mononucleòtids  tallant  per  l’enllaç  fosfat.   -­‐  Nucleotidases,  extraiem  els  fosfats  dels  nucleòtids  i  obtenim:  una  pentosa  +  la   base  nitrogenada:  nucleòsids.   -­‐  Nucleosidases:  separem  la  deoxyribosa  +  bases  nitrogenades     Catabolisme  de  les  purines     Sempre  acaba  en  àcid  úric.   Xantina  oxidasa:  és  molt  important  perquè  és  una  diana  farmacològica  del  fàrmac   al·lopurinol.   S’assembla   molt   a   la   hipoxantina,   el   que   fa   es   inhibir   la   xantina   oxidasa,   per   competència   i   es   produeix   una   acumulació   de   hipoxantina,   però   no   àcid  úric.   La  gota  està  causada  per  un  excés  d’àcid  úric:   Compost   amb   baixa   solubilitat   →   precipita   en   forma   de   cristall   (articulacions   i   ronyó).  Incidència  de  3/1000.     Causat  per:     Un  augment  de  la  síntesi  de  purines:    increment  PRPP  →  activació  del  següent  pas   al.lostèricament.   Una  deficiència  en  la  glucosa  6-­‐fosfatasa:  ↑  de  Glucosa-­‐6P,  ↑  via  de  les  pentoses,  ↑   PRPP.  Tractament:  inhibidor  de  la  xantina  oxidasa  alopurinol.     Catabolisme  de  les  pirimidines:   El  metabolisme  dels  nucleòtids  de  pirimidina  contribueix  al  metabolisme  energètic   de  la  cèl·lula.     Malonil-­‐CoA,  precursor  síntesi  d’àcids  grassos.   Metilmalonil-­‐CoA  →  succinil-­‐CoA  (cicle  Krebs).       PREGUNTES:   -­‐ La   digestió   de   les   proteïnes   de   la   dieta   es   realitza   gràcies   a   canvis   de   pH   (estomac)  i  proteases  específiques  (pàncrees).   -­‐ Els   enzims   pancreàtics   degraden   proteïnes   amb   gran   especificitat   i   son   secretat  pel  pàncrees  en  forma  de  zimògens   -­‐ La   primera   etapa   en   la   degradació   intracel·lular   dels   aa   musculars   és   la   transferència  del  grup  ami  a  alfa  cetoàcids  per  formar  glutamina  o  alanina.   -­‐ La  primera  etapa  en  la  degradació  dels  aa  és  la  transferència  del  grup  amí   per  les  aminotrasferases.   -­‐ La  presència  d’ALT  i  AST  en  sang  és  un  indicador  de  lesions  tissulars  no  és   un   indicador   d’una   alimentació   rica   en   proteïnes.   (realment   serien   les   concentracions  elevades).   -­‐ La   glutamat   deshidrogenasa   és   l’enzim   que   du   a   terme   la   desaminació   oxidativa  del  glutamat   -­‐ El  glutamat  es  descomposa  en  alga  cetoglutarat  i  amoníac.   -­‐ El  cicle  de  la  urea  NO  es  produeix  al  ronyó   -­‐ El   cicle   de   la   urea   es   l’encarregada   de   detoxificar   el   nitrogen   provienent   del   glutamat.   -­‐ Per   realitzar-­‐se   el   cicle   de   la   urea   es   necessita   NH3   i   ASPARTAT!   (no   aparragina).   -­‐ Els   esquelets   carbonats   dels   aa   s’integren   en   el   metabolisme   intermediari   segons  si  són  glucogènics  o  cetogènics.   -­‐ Els   “   “   provinents   de   la   degradació   de   qualsevol   aa   pot   ser   utilitzat   per   la   síntesi  de  glucosa!  NO  TOTS  SÓN  GLUCOGÈNICS!  FAAALS!   -­‐ Biosíntesi   de   l’alanina,   l’aspartat   i   el   glutamat   es   fan   a   partir   del   piruvat,   oxalacetat  i  alfa  cetoglutarat,  respectivament.   -­‐ La   síntesi   d’aa   no   essencials   es   fa   a   partir   d’uns   pocs   precursors   del   metabolisme  intermediari.   -­‐ La  glutamina  sintetasa  és  u    punt  de  control  central  en  el  metabolisme  del   nitrogen  ja  que  pot  ser  donador  del  grup  amino   -­‐ L’amoníac   és   incorporat     majoritàriament   a   compostos   orgànics   gracies   a   la   glutamat  deshidrogenasa  i  la  glutamat  sintasa   -­‐ No  podem  fixar  nitrats  i  nitrits  directament  de  compostos  orgànics   -­‐ La   fixació   dels   nitrogen   es   dona   en   condicions   anaeròbiques   per   la   nitrogenasa   -­‐ La  fixació  dels  nitrogen  només  la  poden  dur  a  terme  les  cells  procariotes   -­‐ El   PRPP   es   la   forma   activada   de   la   ribosa-­‐5P   que   accepta   bases   nitrogenades   -­‐ La   síntesi   de   PRPP     a   partir   de   ribosa-­‐5P   es   necessària   per   la   creació   de   nucleòtids  de  purina  i  pirimidina.   -­‐ Pr   la   síntesi   de   ribonucleòtids   de   purina   necessitem   els   aa   glutamina   aspartat  i  glicina.   -­‐ En   la   biosíntesi   dels   nucleòtids   de   pirimidina,   s’utilitzen   4mols   d’ATP   per   mol  d’UTP.   -­‐ Síntesis  AMP  i  GMP  es  fa  de  forma  divergent  a  partir  d’IMP.  V   -­‐ THF  és  un  transportador...  V   -­‐ La   ribosa   fosfat   pirofosfoquinasa   i   l’amidofosforribosil   transferasa   són   els   enzims  que  es  regulen  en  la  biosíntesi  dels  nucleòtids  de  purina.  V.   -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ -­‐   L’anell   de   purina   es   sintetitza   gradualment   sobre   la   ribosa   modificada,   mentre  que  el  de  les  pirimidines  es  sintetitza  abans  de  ser  condensat  ...  V   Nucleòsid  mono...  F   Síndrome...  V   Biosíntesi   dels   nucleòtid   de   pirimidina....F   →   no   se   sintetitza   IMP.   Es   mol   d’UMP.   Síntesi   de   carbamoïl   fosfat   per   la   CPS-­‐II   es   fa   a   partir   de   glutamina,   HCO3-­‐   i   2ATP.  V   Acidúria   oròtica   es   deguda   a   activitats   baixes   de   l’orotat   fosforribosil   transferasa  i  la  OMP  descarboxilasa.  V.   Síntesis  de  CTP  es  fa  a  partir  d’UTP  per  la  CTP  sintetasa.  V.   Dihidrofolat  reductasa  es  inhibida  pels  antifolats...  V   Producte  final  del  catabolisme...  V   Anells   de   pirimidina   poden   ser   oberts   i   degradats   a   precursors   +   senzills   com  ara  acetil-­‐CoA  o  Succinil-­‐CoA.    F.     ...