Història tema 11 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 1
Subido por

Descripción

Culla història tema 11

Vista previa del texto

TEMA 11: LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA. ALIADÒFILS I GERMANÒFILS, EL DEBAT DURANT LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL. LA CRISI DE 1917 MANCOMUNITAT DE CATALUNYA: des del 1901 s’havia començat a discutir el problema catalán a Madrid. 1907 – SI aconsegueix 40 dels 44 diputats de Catalunya a Madrid.
Passada la primera dècada del segle XX, a l’alçada del 1910-1911 el règim de la restauració no tenia cap voluntat, cap inclinació, cap disponibilitat de reconèixer a Catalunya cap nivell d’autogovern.
Comprovat això, vista la impossibilitat d’obtenir cap autonomia, a partir de 1911 la Lliga decideix posar damunt la taula un objectiu més modest que l’autonomia, però més fàcil d’aconseguir, ja que és més modest, es tracta de fixar-se un objectiu intermedi que sembli possible d’aconseguir a l’espera de què unes circumstàncies X facin possible l’obtenció de l’autonomia. Aquest objectiu intermedi és obtenir de Madrid l’autorització, el permís, de crear una Mancomunitat de diputacions.
Vol que les quatre diputacions catalanes es puguin mancomunar. Mancomunar = posar en comú.
Això vol dir que les quatre diputacions provincials del principat poguessin posar en comú les seves competències. Gestionar-ho com un tot, no com quatre coses separades. No només la Lliga a partir de 1911 comença a reclamar això, sinó que el nacionalisme republicà també s’hi apunta i al llarg del 1911 s’aconsegueix que les 4 diputacions votin a favor d’aquesta proposta i que els 4 dirigents vagin a Madrid a parlar-ne. Van allà que hi ha el liberal José Canalejas, potser era el que tenia més talla política, però el van assassinar al cap de dos anys de ser president. Canalejas és conscient que hi ha un problema polític amb Catalunya i no veu el problema d’unificar-les. Ell diu que ell hi està d’acord, però vol que si s’autoritza la Mancomunitat, ja que els altres li diran que ha concedit un avantatge als catalans, diran que és ajudar als catalans etc. i el faran picadillo etc. Diu, el meu govern farà una llei que permetrà crear unes mancomunitats a tot arreu on vulguin. Nosaltres volem fer-ho nosaltres, però és igual si els altres també ho fan. El govern de Canalejas elabora un Proyecto de Ley de Mancomunidades Provinciales i l’envia al Congrés, on hi té una majoria absoluta comodíssima.
Tot i així, l’aprovació del projecte al congrés no és tan fàcil, ja que hi ha una reacció defensiva, hostil contra tots els avantatges de Catalunya. Canalejas aconsegueix que s’aprovi, però faltava el Senat.
(Ara és congrés sí – senat no- congrés sí – BOE).
Quan maten a Canalejas, la llei encara no ha estat aprovada. Donada la mort tràgica del president es considera que no s’ha de canviar de partit. Es posa un president substitut  Romanones. Fracassa a l’hora que el senat aprovi la llei. 1913  canvi de govern. Romanones dimiteix i el partit conservador convoca les eleccions per guanyar-les. En els mesos que passen de la formació del govern i la celebració d’eleccions, el president, Eduardo Dato, la Lliga veu que el procés de la Mancomunitat porta 2 anys i mig empantanegat, decideix fer una negociació secreta amb el govern.
El pacte és que la Lliga i els conservadors a les eleccions del 14 els ajudaran. Aquest pacte inclou que el govern de Dato aprovi la llei JA, sense passar per cap altre procés parlamentari. Aquesta llei diu que para los fines puramente administratives que le son propios podrán las provincias mancomunarse. No diu res de las regiones históricas ni res, això es dóna per suposat. La Lliga considera que ha assolit el seu objectiu i decideix aprofitar-ho immediatament. El abril de 1914, tot just celebrades les eleccions generals, es reuneixen al vell Palau de la Generalitat els representants de les 4 diputacions i declaren constituïda la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta mancomunitat què era? Era la suma de les quatre diputacions provincials. Res més.
Com que les diputacions provincials només tenien competències administratives, no tenien ni un àtom de poder polític, la Mancomunitat, tampoc. Era com una autonomia aigualida, NO. El concepte autonomia en dret polític vol dir que es té capacitat per fer lleis. La Mancomunitat no podia fer lleis sobre res. No se li pot aplicar en cap cas el concepte d’autonomia política. La Mancomunitat tampoc no va representar un procés de descentralització administrativa. Els creadors volien que ho fos, però no va passar. Volien que l’Estat els cedís competències de caràcter administratiu  seria una descentralització de caràcter administratiu.
Per tant, la Mancomunitat no va tenir res que no tinguessin les 4 diputacions per separat d’abans.
Era la simple posada en comú de les 4 diputacions. Amb la seva constitució va ser elegit primer president, que ja era president de la diputació de BCN des de feia 10 anys: dirigent i ideòleg de la Lliga: Enric Prat de la Riba. Va ser el cap pensant de la Mancomunitat també. Va morir l’estiu de 1917 prematurament. L’organigrama era molt simple. Hi havia una Assemblea General de 96 diputats. 20 20 20 i 36 per Barcelona que es reunien unes quantes vegades l’any. L’assemblea escollia el Consell Permanent i també la Presidència. El Consell Permanent era l’òrgan executiu, el govern diguéssim, que tenia 8 , i després hi havia el President. Del 14 al 17, Prat, després Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i polític, també de la Lliga. Què va fer la Mancomunitat? Com és que va ser tant rellevant? Prat de la Riba va tenir clar des del primer moment que encara que formalment, legalment i jurídicament la Mancomunitat era molt poca cosa, creia que havia de servir per a preparar a Catalunya pel dia que Catalunya tingués un govern. Per preparar estructures pel dia que tinguéssim poder polític: estructures físiques i humanes, és a dir, gent preparada.
Estructures físiques: competències que tenia, poques, diners que tenia, pocs. Per exemple, eren propietaris de les carreteres secundàries. La mancomunitat va decidir invertir una part dels diners que tenien en la millora d’aquelles carreteres. Una altra infraestructura física va ser la xarxa telefònica. A Espanya era una companyia privada en mans d’americans, la ITT, i la xarxa telefònica estava limitada a telefònica i una miqueta més lluny. Perquè per tant pocs clients a altres llocs era estúpid. Per la Mancomunitat, era estratègic i important. Van fer arribar les línies telefòniques a les capitals de comarca i a les ciutats molt importants. S’hi posava un locutori públic. Naturalment, un cop que la línia era allà, era més barato que la fàbrica d’allà digués que volia telèfon, i això afavoriria la connectivitat, l’economia. A més a més, també tenia competència sobre els ferrocarrils interiors.
Els ferrocarrils en aquell moment eren els ferrocarrils privats que eren els Ferrocarriles de Catalunya.
Els de Llobregat anoia eren els ferrocarrils catalans. Els ferrocarrils tenen l’amplària europeu perquè pensaven que algun dia s’arribaria a la frontera.
Estructures humanes: educació i formació: 1915: sud dels pirineus  escola d’estiu per a mestres.
Una setmana de classes al juliol per a professors per a poder-se reciclar, intercanviar experiències pedagògiques, etc. En aquesta mateixa línia, la Mancomunitat no tenia competència sobre l’ensenyament, ja que era de l’estat, però la manera de millorar la pedagogia d’aquella època, ja que l’estat era la letra con sangre entra, van dir que a Europa, Suïssa, Italià, Alemanya hi ha coses molt més modernes que això, mirem d’importar-ho, i es va crear un Laboratori de Pedagogia de Catalunya que va concedir beques a joves per a poder anar a observar les metodologies de les escoles d’Europa per a poder influir aquí a les escoles primàries de l’estat. Fins i tot es va crear una escola pilot. Es va crear un centre experimental que va ser l’escala Montessori. Maria Montessori és una gran pedagoga italiana del primer quart del segle 20 que va ser la mare de moltes coses: l’escola activa, l’escola no memorística, etc.
Catalunya era, des del segle XVIII, un país forçament industrialitzat. Necessitava un tipus de titulats superiors, enginyers, tècnics mitjans, perquè les fàbriques necessitaven això, una mà d’obra qualificada més enllà dels obrers, el sistema universitari espanyol era igual a Catalunya que a Galícia, els plans d’estudi i les titulacions eren les mateixes. Que a Galícia no hi hagués industria i a Catalunya sí? Era igual. La universitat espanyola no permetia formar a enginyer tèxtils. Què van fer els empresaris del Vallès? Van dir, com que en necessitem alguns, els bequem i els enviem a Anglaterra a formar-se com a enginyers tècnics. Els empresaris van dir que potser ens sortirà més barato a la llarga pagar una escola d’enginyers tècnics ara i més endavant ens sortirà més barat, i van crear l’escola d’enginyers tèxtils a terrassa. La mancomunitat va creure que havia d’ocupar-se d’aquest tema en sèrio. Va comprar-se la fàbrica Batlló i va crear-se l’escola industrial. Allà s’hi van començar a formar tècnics superiors i tècnics mitjans. La indústria també necessitava mà d’obra obrera qualificada. Al matí era l’escola industrial i a la tarda era l’escola del treball. Els joves obrers anaven alà a aprendre una especialitat concreta dins de la indústria química, metal·lúrgica etc. també aprenien una certa formació cultural.
A més a més, aquesta indústria també tenia un comerç molt potent. La mancomunitat també va crear l’escola de comerç per poder ensenyar idiomes i temes relacionats amb el comerç, taquigrafia, mecanografia, etc. la època de la que estic parlant, no és que hi hagués una llei que ho prohibís, però la quantitat de dones era gairebé zero. Hi havia algun cas però era completament excepcional.
La mancomunitat crearà dues escoles especialitzades per poder donar una formació de prestigi a noies de classe mitjana  l’Escola de Bibliotecàries i l’Escola d’Infermeres. Són les primeres escoles d’aquesta mena al sud dels pirineus. A cap altre lloc d’Espanya o Portugal hi ha res semblant. Al llarg del temps, l’escola d’infermeres i de bibliotecàries trauran al mercat espanyol noies formades i tal, que al govern central ni se li havia passat pel cap de fer. A pesar que l’agricultura catalana era cada cop més important, encara tenia un cert pes. La Mancomunitat compra a Caldes de Montbui una Escola Superior d’Agricultura. En aquell moment es considerava a Dinamarca un país admirable en molts sentits, perquè tenia una agricultura i ramaderia molt sofisticades, uns pagesos organitzats en cooperatives que treien el màxim rendiment dels seus camps, etc. i van dir formem una cooperativa, una organització de pagesos que facin la seva feina d’acord amb les innovacions de la ciència.
La Mancomunitat simplement una diputació multiplicada per quatre, sense ni un àtom de poder polític, però que tanmateix fa una pila de coses concretes, centres educatius, infraestructures de comunicacions i transports, etc. Allò que fa més important la Mancomunitat és el que va simbolitzar.
La casualitat va voler que la mancomunitat es creés l’any 1914, dos segles de 1714. No era la recuperació d’allò, en aquell moment era un estat sobirà, però en el terreny simbòlic sí que es va crear la idea que de tot allò que es va crear es va començar a recuperar alguna cosa. Per tant, més aviat o més tard, recuperarem més cosa. La mancomunitat representa una representació simbòlica d’allò perdut en mans de Felip V i representa una expectativa de recuperar més. La Mancomunitat era el primer organisme que restablia la unitat de Catalunya. Des de 1833 quan s’inventen les províncies, Catalunya no existia coma tal. Hi havia 4 províncies que es relacionaven amb Madrid a través del seu governador. La mancomunitat és la primera institució oficial que pot parlar a Madrid en nom de Catalunya, no en nom de la província tal. Això és una novetat històrica. A més a més, els impulsors de la mancomunitat van procurar alimentar una sèrie de kibuks per tal que els ciutadans de bona fe tinguessin la sensació que la Mancomunitat era més del que realment era. Exemples: la seu de la presidència de la Mancomunitat es va crear a l’històric edifici del Palau de la Generalitat.
La premsa catalanista va començar a posar la informació diària generada per la Mancomunitat sota un rètol que posava Palau de la Generalitat. En les ressenyes que la premsa feia de les activitats de la Mancomunitat, deien “el senyor president de Catalunya”, quan en realitat era només una Mancomunitat. El mateix Prat de la Riba en alguns dels seus discursos parla de donar a Catalunya estructures d’estat, unes estructures polítiques.
GUERRA MUNDIAL: A principis del 1914 Europa es llença a una guerra. Principi era la guerra europea, després la gran guerra i després la guerra mundial. Espanya es mantindrà neutral tot el conflicte. Efectes de la guerra en el terreny de la opinió pública  part de la població que sabia llegir. Es va dividir en dos bàndols, els dos que s’estaven matant en el camp de batalla. Els simpatitzants d’Alemanya, dels imperis centrals, i dels aliats, Gran Bretanya, França, EUA, etc.
aquests van ser els germanòfils i els aliadòfils.
Germanòfils: van ser sempre clarament minoritaris. Eren la gent de dretes. Els sectors catòlics, els sectors carlins, més autoritaris, obsessionats per la idea de l’ordre de la disciplina, l’alemanya d’aquell moment era percebuda com el país de l’ordre. L’autoritat manava i els ciutadans obeïen disciplinadament. Això fascinava als conservadors.
Per contra, els aliadòfils, en la aliadofília convergien dos grans corrents de la política catalana de la època, els republicans i els catalanistes. Uns i altres van ser sempre aliadòfils. Els republicans perquè estaven enamorats de França dels del segle XIX, perquè tota la cultura catalana i tal era una còpia de la cultura republicana francesa. Totes les referències de la revolució francesa impregnaven a Catalunya. Sovint es cantava La Marsellesa. Clavé, havia fet una Marsellesa catalana, una versió catalana de La Marsellesa. L’altre factor era el nacionalisme, el catalanisme. La guerra del 14 va començar sobre l’atac de dos grans imperis sobre dues petites nacions. Els petits eren els belgues i els serbis. Els catalans es van posar a favor d’aquests. Els grans eren: austrohongaresos, Els catòlics germanòfils feien com que no veien que l’alemanya que ells tan defensaven eren clarament protestants. Els republicans que estimaven França, la pàtria de les llibertats, que al costat de França hi lluitava Rússia, l’última monarquia absoluta d’Europa. Una de les potències aliades era Rússia, que a part de ser una monarquia absoluta era una presó de pobles, els ucraïnesos, polonesos, etc.
Rússia va sortir de la guerra el 17 i hi van entrar els EUA. Quin va ser el principal canal d’expressió d’aquests corrents d’opinió d’aquesta germanofília i aliadofília? La premsa. La BCN d’aquests anys es podien publicar 20 o 25 diaris (de 4 pàgines). Molts d’ells diaris d’una gran precarietat, empresarial, que no sabien si arribarien a final de mes, en naixien i morien molts cada dia. Molts pocs, només els més sòlids a nivell econòmic, només aquests diaris mantenen una línia neutral durant tota la guerra. La majoria dels diaris molt més fràgils, diaris republicans, catalanistes, prenen posició ràpidament. Perquè pensen que això els pot fer guanyar lectors però també perquè aquella guerra va ser innovadora en molts aspectes, tecnològic, econòmic, però també ho va ser en: els països van descobrir que al costat de la marina, l’artilleria, etc., hi havia una arma molt important, la propaganda. Per mantenir la seva tensió al llarg de la guerra, cap a dins i cap afora, perquè hi havia molts països que eren neutrals i que es van anar afegint a la guerra en un costat o en un altre de la guerra. Volien mirar d’aconseguir la simpatia de periòdics i periodistes. Si feia falta comprarles, es compraven.
Barcelona es va mantenir en el port neutral més important del mediterrani. Va concentrar fugitius de tot arreu. La Barcelona del XVIII es va convertir en un centre d’espionatge on pul·lulava gent sinistra que es dedicaven a comprar informació i a vendre-la. L’ambient barceloní semblava el de la pel·lícula Casablanca de Michael Curtis del 42/43.
LA CRISI DE 1917: efectes socioeconòmics de la guerra. La guerra va provocar un efecte eufòric extraordinari. Els anys de la guerra van ser un xollo per a l’economia catalana. però, una de les conseqüències d’això va ser la inflació. Com que s’exportava frenèticament sobretot a França, el mercat intern va pujar. Això va provocar malestar social. Entre els obrers aquest malestar va ser menor, ja que podien amenaçar en fer vaga, i els amos concedien augments de salari. Hi havia un segment d’assalariats que no gaudia del mateix, per exemple, els funcionaris, els militars. Estaven històricament mal pagats, perquè oficialment n’hi havia massa. Hi havia molts comandaments i molt poca tropa. Molt capgròs. Afectats en les seves economies domèstiques per la inflació, van començar a demostrar el seu cabreig i van iniciar un moviment de protesta: les juntes de defensa militares, que era una mena de sindicat d’oficials que volien pressionar al govern per aconseguir un millor tracte. Van amenaçar, el govern va haver de recular i va haver de reconèixer a les juntes com a una mena de poder fàctic. El juny de 1917 va semblar que s’acabava de trencar una aliança que havia sigut fonamental una aliança: entre el règim oligàrquic i les forces armades. El règim de la restauració havia sorgit amb un alçament militar. Sempre que l’estat s’havia espantat havien posat a l’exèrcit al carrer i havien declarat l’estado de guerra. Els oficials de l’exercit deien que no seguirien sent el paper de bombers del règim, que no comptin amb nosaltres per atreure les castanyes del foc. Entre els polític que desitjaven una reforma del règim, que volien acabar amb l’encasillado, el caciquisme, etc., entre tots aquests, van dir que quina oportunitat i van organitzar un moviment polític reformista per obligar al règim a reformar la consti i a reformar tots aquests fraus. La iniciativa la té la lliga. El partit més modern i burgès de l’Espanya de l’època. Quan la Lliga reclama al govern que convoqui les corts, (era estiu i estaven de vacances), per fer una reforma constitucional. Com que no les van voler convocar, la lliga va dir que convocarien a tots els diputats i senadors del país a Barcelona a fer unes corts paral·leles: es reuneixen uns 70 parlamentaris favorables a una reforma del règim: l’assemblea de parlamentaris: 19/07/17 El règim està realment acorralat, esta barallat amb l’exèrcit i enfrontat amb un seguit de forces polítiques que representen els sectors més moderns i més dinàmics de la societat espanuoa.la única esperança del règim de la restauració és trencar aquest front reformista i eventualment el moviment obrer (el PSOE i la UGT).
L’únic que va poder fer el règim de Dato és que aquests es barallessin entre ells. El 17 va començar una vaga ferroviària. El govern vol enverinar la vaga i que s’estengui per tot el país. ho aconsegueix a finals d’agost. Llavors el govern diu que proclama l’estat de guerra i que restauri l’ordre a tiros. En el moment de la veritat els militars obeeixen amb instint conservador i reprimeixen la vaga. La vaga té un altre efecte fatal pels enemics del règim. La Lliga s’espanta. Els burgesos de la Lliga diuen que ells volen una reforma del règim, no la revolució. Tot això passa el 1917. Què estava passant en aquells mesos a l’altra punta d’Europa? Al març, l’actitud de negar-se, reprimir, havia eliminat el s en 5 dies i s’hi havia proclamat la república a Rússia. A més, preveien que es proclamaria la revolució bolxevic.
Per tant, el règim va aconseguir que els tres grups es barallessin entre ells i que es neutralitzessin.
Amb una burgesia reformista, espantada i que havia perdut enormement les ganes de promoure un canvi. Qui els assegurava que la reforma que ells volien no acabaria en una revolució? El règim va aconseguir sortir-se’n viu. El 1917 la revolució no aconsegueix reformar el règim, però també el règim perd la seva última oportunitat de reformar-se. O s’imposa per la força o el règim s’enfonsa.
Perquè no hi ha hagut reforma. L’any 1923 hi ha la dictadura de Primo de Rivera.
...

Tags:
Comprar Previsualizar