TEMA 3 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a la Sociologia
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 12/03/2016
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

A partir d’ara tractarem temes estàndards i bàsic que la sociologia aborda. En primer lloc tractarem la necessitat biològica que té l’ésser humà de viure sota uns paràmetres culturals.
TEMA 3: SOCIETAT, CULTURA I PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ.
Els humans som animals socials per naturalesa (en tant que animals). Tanmateix no som els únics animals socials, hi ha animals socials tant invertebrats (formigues, abelles...) com vertebrats (mamífers). Tanmateix aquests animals són socials per naturalesa (no per necessitat). És a dir, aquests animals segueixen unes pautes estrictament genèriques que fan que les seves estructures socials es mantinguin sempre iguals. En canvi, els humans vivim en societat per necessitat, no podem viure d’altra manera, ho necessitem per sobreviure. A més, a diferència dels altres animals no tenim unes pautes que ens expliquin com viure en societat.
Això és el que fa que hi hagi tanta diversitat de formes de socialització i de cultura. Així doncs, la cultura és el que ens separa de la resta dels animals.
D’aquesta manera observem que l’espècie humana té una “incompletitud” biològica, és a dir, és com si naixéssim amb el cervell a mig fer ja que hem d’aprendre moltes coses per poder sobreviure (caminar drets, llenguatge...). Tanmateix això té un avantatge ja que com que el cervell està a mig fer i està predeterminat per aprendre podem aprendre infinites coses. Per tant, el que ens acaba de programar és la vida en societat i la cultura, diríem que la cultura és una manera humana de satisfer necessitats biològiques (sembla que estem formats per la genètica més la cultura). En resum, la cultura és una eina per a sobreviure.
Una cultura està feta d’un fons comú i compartit de coneixements (resultat d’una acumulació de descobriments) i convencions/acords (per a coordinar el treball i arbitrar els conflictes). La cultura s’adquireix mitjançant una combinació de predisposicions innates (tenim una sèrie de predisposicions a adquirir-la innates ja que la necessitem) i aprenentatge.
Una de les coses que aprenem és a ser individus. Les societats humanes no necessàriament estan formades per “individus”. Hi ha determinades cultures (recents) que han propiciat el desenvolupament de consciència individual. En canvi, hi ha cultures on la gent no es sent individu, cultures no individualistes.
El desenvolupament de l’individualisme és un producte del món occidental que s’ha anat expandint pel món. D’alguna manera té el seu origen en l’Antiga Grècia i es desenvolupa a través del Cristianisme, el Renaixement, la Reforma, la Il·lustració, el capitalisme...
La identitat individual és el resultat d’una combinació del programa ontogenètic cognitiu de l’organisme (unes instruccions genètiques que es van desenvolupant a mesura que creixem) amb els estímuls, socials, institucionals, culturals on aquest es desenvolupa. És a dir, una barreja entre lo genètic i les influències exteriors.
Sense vida social els individus no existeixen ja que necessitem la societat per sentir-nos homes, necessitem una cultura, relacionar-nos amb els altres... (Gaspar Hauser, Victor de l’Aveiron*).
Tanmateix, no tota vida social afavoreix la creació d’individus ja que s’han de donar unes determinades condicions en la societat. Sobretot, l’existència separada i autònoma d’individus només és possible en societats lliures (els esclaus no poden ser individus ja que no decideixen res de la seva vida, però si tot i sent esclaus es senten individus se’n sentiran en mesura que es rebel·lin, no en tant que esclaus).
Tot això ha estat estudiat per la sociologia però sobretot per l’antropologia, la biologia, l’etologia, la psicologia social...
A mitjans dels anys 70 va sorgir la idea d’una nova ciència que barregés les ciències socials i les naturals: la sociobiologia*. Aquesta nova ciència, impulsada per E.O. Wilson, pretenia explicar la conducta en societat de tots els animals. Actualment ja no se’n parla. Aquesta ciència té un problema, el reduccionisme. El reduccionisme és reduir les causalitats interrelacionades d’un fenomen complex a una sola causa. En aquest cas s’intenta explicar la complexitat de la societat amb una sola causa: que tot ve de la naturalesa i de la genètica.
El punt de vista dominant en la sociologia posa l’èmfasi en la cultura, l’aprenentatge i la estructura social. En aquest cas es descuida i s’oblida, en certa mesura, el punt de vista biològic.
El procés de socialització La capacitat d’aprenentatge és fonamental en l’espècie humana ja que la necessitem per sobreviure. Podem aprendre una àmplia gamma de conductes, habilitats, llenguatges, significats... A més, també podem aprendre i viure diferents continguts culturals. De tot això ve l’enorme diversitat cultural de l’espècie humana. Hem vist que podem aprendre moltes coses, però el que més ens condiciona, vulguem o no, és el nostre entorn.
La socialització és un procés mitjançant el qual els éssers humans interioritzen els continguts culturals de la seva societat. És així com esdevenen membres competents en una determinada societat. La socialització promou aquells valors, pautes de conducta, habilitats i costums “acceptades” en una societat determinada. Amb la socialització s’assoleix la continuïtat cultural i social.
De petits comencem a aprendre Quan passa tot això podem dir que tenim un sistema social.
Socialització primària Sistema Social Control Social Quan això succeeix, per tenir-ho sota control i evitar-ho s’acostuma a fer un control social.
els trets culturals del nostre entorn (sobretot familiar) Socialització secundària Desviació Té lloc quan hem d’aprendre a viure en un entorn diferent del que estem acostumats (familiar).
Passa diversos cops a la vida, però hi ha moments en que és més intens (escola, emigrar...) Tanmateix la socialització no sempre va bé i hi ha gent que no és capaç d’adaptar-se en la societat on neix, que sent que no encaixa (un homosexual en una societat heterosexual). Llavors es produeix una desviació.
El procés de socialització es produeix al llarg de tota la vida dels individus, però podem distingir entre: - Socialització primària: es produeix en el primers anys de vida, normalment en l’entorn familiar i és la que més arrela en la persona.
- Socialització secundària: introdueix en àmbits concrets de la societat, normalment es produeix fora de l’entorn familiar i suposa l’aprenentatge de la conducta adequada en diferents àmbits socials (en la nostra societat comença a l’escola i després també es dóna en canvis de residència, entrada a la universitat...) Ningú nega que existeix un procés de socialització, però se li pot donar més o menys importància. Així doncs, hi ha altres teories en les ciències socials que postulen que la socialització proporciona només una explicació parcial de les creences i comportaments humans, és a dir, dels fenòmens de la conducta humana.
- Els agents no són "pissarres en blanc” determinats pel seu entorn. [Steven Pinker].
- La investigació científica proporciona evidència que la gent podria estar conformada tant per les influències socials i com pels els gens.
- Estudis genètics han demostrat que l'entorn d'una persona interactua amb el seu genotip (els seus gens) per influir en els resultats conductuals.
Els agents de socialització depenen de la societat i l’època de què estem parlant. Els agents de socialització típics de la nostra societat i de la nostra època acostumen a ser: - Família (en gairebé totes les societats és el primer actor que apareix en les nostres vides), - Escola (ara molt i important), - Grup d’iguals (relació que tenim amb gent de la nostra edat, és un factor creixent), - Món audiovisual, mitjans de comunicació, - Internet, xarxes socials (instruments a través dels quals circula molta informació).
El procés de socialització, avui en dia, el veiem amb un doble sentit. El procés de socialització no és unidireccional (com es pensava tradicionalment). Els “socialitzats” també influeixen en els “socialitzadors” Cultures i subcultures En el procés de socialització els individus assimilen la cultura del seu entorn.
• Podem entendre cultura com tot allò que no procedeix exclusivament de la nostra existència biològica.
• Inclou aspectes cognitius: creences, valors, normes, signes, estils de vida, visions del món...
• Però no només són aspectes immaterials, també inclou aspectes materials: els utensilis i productes de l’activitat humana (treball, creació, imaginació...).
Normalment, en societats complexes (com és la nostra: plural, diversificada...), la cultura no s’estén de manera homogènia sobre els habitants d’un determinat territori, d’una societat. En l’interior d’una societat i d’una cultura dominants es solen desenvolupar variants locals, lligades a la ètnia, la classe social, el gènere, als grups d’edat, etc. Són el que anomenem subcultures. EX: davant d’una cultura burgesa dominant, existeix una subcultura dominada de la classe treballadora.
Les subcultures no sempre coexisteixen harmònicament amb la cultura general o dominant.
Les subcultures poden incorporar valors, pràctiques i estils de vida no acceptats per la cultura dominant.
Tot això fa que visquem en una realitat social conflictiva.
A més, els nens, des de petits, reben influències culturals que provenen de diferents llocs (família, escola, televisió...) i que poden arribar a ser contradictòries.
El cas de la socialització de gènere (un aspecte important de la socialització pel qual tots hem passat): És un dels aspectes de major importància de la primera infància, i que afecta tant als nens com a les nenes. Comença en néixer i constitueix un procés d'aprenentatge cultural dels papers assignats a cada un segons el seu sexe (els estereotips de gènere). Des que neixen, els nens i nenes reben un tracte diferent per part dels integrants del seu entorn social, i aprenen les diferències que existeixen entre els nens i les nenes i entre les dones i els homes.
Els estereotips de gènere condicionen la nostra manera de pensar, viure i prejutjar a les persones. Limiten i coarten les aspiracions i desitjos propis i aliens a més d'establir models rígids del que ha de ser un home i una dona, dues categories rígides ja de per si. Influeixen tant la forma en què expressem o reprimim les nostres emocions (la sensualitat, el dolor o la tristesa, en el cas d'ells, o la ira, la competitivitat o la valentia, en cas d'elles) com en aspectes tan diversos com la nostra manera de vestir, relacionar-nos, triar una professió, escollir parella o fer esport.
Els estereotips de gènere es transmeten a través del procés de socialització primària i secundària (el jocs i les joguines, l’escola, els vestits i la moda, els mitjans de comunicació, la publicitat, el cine, les arts...).
Per exemple, la nostra societat és una societat patriarcal on des de petits se’ns imposa que els homes dominen a les dones.
Conclusió En el procés de socialització els individus, interactuant amb d’altres, fan seves doncs, pautes culturals, i sovint també subculturals. D’aquí que les societats modernes siguin culturalment plurals (ja que tothom s’ho adapta), però també conflictives. D’aquí també els problemes de la delinqüència, la marginació i l'exclusió social.
...