REPTE 2 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Administración y Dirección de Empresas - 2º curso
Asignatura ECONOMIA DEL SECTOR PÚBLICO
Año del apunte 2014
Páginas 37
Fecha de subida 13/11/2014
Descargas 17
Subido por

Vista previa del texto

REPTE II: CONCILIACIÓ ENTRE CONTINUÏTAT I CANVI Mecanismes d’economies mixtes per formar preferències a individuals o socials: - Mercat  sistema de preus - Estat  sistema polític Polítiques públiques  Marc institucional: - Principis generals - Organismes - Normes - Lleis - Regles - Pautes de conducta El marc institucional orienta i en alguns casos fixen el desenvolupament de l’activitat econòmica.
El model d’organització de la vida política i econòmica am determinats trets i principis comuns, malgrat que cada país té característiques pròpies relativament entre ells.
Analitzem els dos models externs: Sistema capitalista: - Eix fonamental  propietat privada - Subjecte activitat econòmica  individu - Objectiu fonamental  utilitat individual i màxim benefici - Procediment d’assignació  mercat basat: o Lliure contractació o Propietat privada Sistema socialista - Qui ho decideix tot  Estat - Prioritat  benestar col·lectiu - Sistema d’assignació  planificació i control a través de plans En els sistemes econòmics reals, aquests elements apareixen barrejats. Ex: a França després e la segona guerra mundial es va aplicar el pla Monet.
L’èxit o el fracàs o el benefici o el perjudici tindrà efectes en el marc institucional i en la continuïtat de les polítiques públiques.
Es donen resistències socials econòmiques i polítiques al canvi, que són molt importants.
Tema 4: mecanismes de decisió La presa de decisions privades, és a dir, aquelles que realitzen els agents en el mercat (consumidors i productors) ens porta a una assignació de recursos eficient sempre i quan es compleixin unes certes condicions. Si hi ha fallades de mercat o si hi ha nivells de desigualtat que no són acceptables socialment, hi ha justificació per a participació pública.
En aquest cas l’Estat també és un agent que pren decisions que afecten a l’assignació de recursos. Això té implicacions en el comportament dels agents privats.
L’Estat també ha de prendre decisions sobre l’assignació dels seus propis recursos. Ç Decisions col·lectives vs. decisions privades Quan fèiem referència al mercat, els preus eren un reflex de les preferències dels consumidors i també ens mostraven els costos de producció. Els preus eren un mecanisme que ens eren útils per prendre decisions en l’àmbit del mercat.
El sector públic no es pot basar en els preus sino que la producció de béns públics, s’assignen els recursos en funció de les preferències dels membres de la col·lectivitat.
L’Estat s’assabenta dels interessos de la comunitat que representa a través de les eleccions o votacions que permeten establir preferències col·lectives. Permeten saber tota una sèrie de coses per a produir béns públics. Dit això anem a distingir diferents tipus d’eleccions i de votacions: - Democràcies directes  sistemes en els quals tots els membres de la comunitat voten totes i cada una de les decisions públiques.
- Democràcies indirectes o representatives  en aquests sistemes els membres de la col·lectivitat escullen un grup de representant i són aquests representants els que voten les decisions públiques. Aquesta feina de representació la porten a terme els partits polítics i també les cambres de representants.
Anàlisi de l’eficiència d’aquests mecanismes de decisió  veure quins són els elements que determinen els mecanismes públics de decisió.
- Proporció de votants  pot votar tothom? A partir de quina edat? Es important perquè té molt a veure amb els costos, amb l’eficiència i amb la presa de decisions.
- Polítiques que es poden sotmetre a votació  quins temes es poden votar i quins no? - Determinació dels resultats  quin sistema de votació utilitzem, és a dir, quina majoria es considera suficient per a l’aprovació de les decisions col·lectives.
Tots aquests elements són de suma importància per determinar quina és l’eficiència de les decisions públiques. També hem de parlar en temes de cost: si reflecteix les preferències de tots els individus pot tenir uns costos elevadíssims.
Mecanismes de decisió pública, costos d’eficiència i costos de transacció  FALTA ESQUEMA COPIAT A MA En aquest esquema es mostra el trade off entre els costos d’eficiència i els costos de transacció. En els casos de majoria simple i majoria qualificada on el minimitzen els costos agregats  FALTA ESQUEMA COPIAT A MA Mecanismes de decisions i eficiència paretiana  FALT ESQUEMA COPIAT A MA Harold Hotellin, 1929 Teoria del votant mitjà Sistema votació desitjable - Majoria simple - Majoria qualificada Partits polítics - Tendeix a convergir al voltant del centre de l’espectre ideològic 1. Guanyen eleccions. Els partits polítics no tenen una posició fixa.
2. Dos partits polítics. Dreta – esquerra 3. Correlació perfecta entre la renda i la ideologia a. Pobres – esquerres b. Rics – dretes Efecte indiferència  quan les plataformes electorals dels diferents partits són molt semblants  augmenta el nivell d’abstenció: la política que implementaran serà similar  es perd eficiència del sistema electoral.
Efecte alienació  teoria del votant mitjà per decidir la quantitat de bé públics que s’ha de produir. La preferència sobre el bé públic serà la del votant mitjà. Oferiran la quantitat del votant mitjà però no té perquè ser la socialment òptima. Les decisions públiques estan condicionades per la teoria del votant mitjà. Poden oferir resultats que no són òptims socials i no s’ajusten a l’optimalitat econòmica.
Mecanismes de decisió que pública que reflecteixen les preferències de membres d’una comunitat.
Dificultats per agregar preferències individuals  preferències col·lectivitat Estudis de Knnesth Arrow sobre com agregar preferències  teorema de la impossibilitat d’Arrow Dificultat per construir funcions socials de benestar Les preferències individuals depenen de la seva renda i nivell impositiu.
Les preferències són de difícil comparació.
Requisit sistemes d’elecció 1. Transitivitat  Si A és preferit a B i B és preferit a C; A és preferit a C 2. Sistema democràtic (la decisió no pot ser presa per un únic individu o un nombre restringit de persones) 3. Independència de decisions irrellevant  si la decisió es troba entre A i B la decisió no hauria d’estar condicionada per les preferències sobre C.
4. El mecanisme ha de funcionar amb independencia del sistema de prefeències i de les qüestions a duduir El fet que sigui impossible trobar un sistema ideal d’elecció va fer que el mateix Arrow es donés compte d’aquesta impossibilitat.
Paradoxa de Condorcet (s. XVIII) Va demostrar que moltes vegades les decisions agregades via sistema democràtic ens podria portar a no arribar a cap conclusió Si les preferències són escollides per majoria simple no se’ns ofereix un equilibri, si les preferències no són unimodals.
Anàlisi cost benefici Polítiques púbiques (objectius)  influència comportament agents  distribució final de recursos.
- Recursos escassos - Usos alternatius L’anàlisi cost benefici serveix per avaluar l’impacte socioeconòmic dels projectes públics.
Objectius: - Maximització rendibilitat projectes públics - Valorar el projecte públic de manera diferent a com ho fa el mercat o Empreses privades  maximització benefici privat o Govern  maximització benestar social L’anàlisi cost benefici és un projecte ex ante. Això vol dir que l’anàlisi cost benefici determina la rendibilitat social futura del projecte. Aquestes valoracions es van fent durant la vida útil del projecte.
El que fa es comparar de dos en dos projectes. O si el més rendible seria no fer res.
Fent comparacions dos a dos arribem a la conclusió de quin és el projecte que pot satisfer millor.
Anàlisi financera  valoració que fa el merca dels projecte I = ingressos privats (els que té el propietari dels rendiments) C = costos T = vida útil VAN = Valor actual net VAN = beneficis privats = (I-C)T Anàlisi cost beneficis Bs = beneficis socils  augments benestar col·lectivitat Cs = costos socials  decretements benestar col·lectivitat Són els ingressos i costos socials derivats de la mesua T = vida útil projecte VANs = valor actual net social VANs = Beneficis socials nets = (Bs-Cs)T Ex: construcció d’una piscina Anàlisi financera Ingressos: - Quantitat d’usuari (Q) - Preu entrada (P) - Vida útil (T) Cost unitari/usuari = C Inversió inicia = I Cost manteniment = CQ P·Q·T ≥ C·Q·T + I (p·Q – CQ)T ≥ I (P – C)Q ≥ Beneficis anuals  suficients per cobrir costos anuals amortització de la inversió feta per construir la piscina VAN = - I – (P – C)QT > 0  ingressos i costos constants (suposem que no hi ha interès) Fórmula general de l’anàlisi financer a través del VAN VAN = -I + + + ... + Anàlisi cost benefici L’equació del valor actual net social serà la següent: VAN = -I + + + ... + Benefici social = millora del benestar Sacrifici social = sacrifici en terme d’utilització d’un recurs  disminució benestar En l’anàlisi cost beneficis s’inclouen els beneficis dels consumidors però també altres beneficis socials d’altres grups socials diferents dels del propietari del rendiment.
També es consideren els beneficis d’altre sectors o mercats.
Quan parlem d’anàlisi cost benefici hem d’incloure la disponibilitat a pagar dels consumidors i no únicament l’efectivament pagada per valorar el projecte.
La inversió i l’explotació han de valorar-se al cost d’oportunitat L’actualització corrent de beneficis nets en el període inicial no és fa al cost de capital sinó a la taxa social de descompte.
Exemple anàlisi cost benefici Projecte A B C Beneficis 300 960 1250 Costos 200 1200 1000 VANsocial 100 -240 250 Beneficis/costos 1.5 0,8 1,25 Abans d’avançar en la tria del projecte hem de veure quina es la durada del projecte.
Suposant que la taxa de descompte és la mateixa en els tres casos (un 10%) Exemple 2: Projecte A B Vida útil 50 25 Inversió 1550 500 Costos 150 250 Beneficis 360 360 VAN 532 498 Alternatives per considerar dos projecte de durada diferent 1. Multiplicar el porjecte de menor durada per les vegades que sigui necessari per igualar-lo al projecte de major durada. Cas exemple 2: només caldria multiplicar el projecte B per 2.
VAN (2B) = 498,47 + (498,478/ (1+i)25) = 544,48 2. Calcular el BAE = Benefici Actual Net Equivalent Y = benefici anual mitjà S = factor anualització a la vida útil i a la taxa de descompte VANs = S(Y) Y = VAN/T S=[1 – (1-i)-T]/i VAN (A) = 53,668 VAN (B) = 54,95 VAN (A) < VAN (B) i =0,1 Tema 5: Competència imperfecta. Models d’intervenció pública.
1. Mercats de serveis públics a. Transport b. Energia c. Telecomunicacions d. Serveis locals 2. Altres mercats Causes que impulsen els processos de reforma - Fallades del govern eren més importants que les fallades del mercat caiguda de la URSS - Experiència positives en països capdavantes  EEUU (Reagan) o Regne Unit (Thatcher) - Reducció de la importància dels monopolis legals per motius estratègics i militars - Innovacions tecnològiques  permet separar activitats competitives de no competitives (ex: telecomunicacions i electricitat) - Integració Europea  objectiu: mercat únic  implica lliure moviment de béns, serveis, persones i capitals.
Privatització  des del punt de vista econòmic, és transferir una empresa que és propietat del sector públic passi a ser propietat del sector privat Regulació procompetitiva  consisteix en implementar tot un conjunt de normes i lleis sectorials que són aplicades per dos tipus d’organismes: les Comissions reguladores i els organismes governamentals.
Competència  dos àmbits d’estudi: - Eliminació de disposicions legals que obstaculitzin la competència (dimensió passiva) - Polítiques de competència  elaborar informes i estudis per poder sancionar aquelles pràctiques que vagin en contra de la competència (dimensió activa) Ex: Telefònica fins als anys 90, oferia el servei de telefonia en règim de monopoli. Als anys 90 va començar al privatització de Telefòncia, venent la major part de les seves accions. Al cap d’un temps, es va fer necessari un procés de liberalització, és a dir, que nous operadors poguessin accedir a la xarxa local. Això va fer que es creés la regulacó precompetitiva necessària i també la Comissió Nacional del Mercat de les Telecomunicacions. Aquest organisme fixava els preus d’accés a la xarxa de telefonia local que telefònica podria comprar als nous operardors. El Tribunal de Defensa de la competència, controlava el compliment d’aquesta regulació, i en ocasions va multar Telefònica per la seva posició de mercat.
Relació polítiques privatització, regulació i competència.
Molta part dels processos de privatització és van portar per motius exclusivament financers, per tal de reduir el dèficit públic i el fort endeutament de les Administracions Públiques.
Ara bé, aquests processos de privatització, moltes vegades van comportar que la seva venda, venia acompanyada de molts privilegis. Ex: la venta de Telefònica va provocar el traspàs de propietat de la xarxa de telefonia local; Repsol, tenia el control dels gasoductes; Iberia, tenia un accés privilegiat en l’accés a aeroports espanyols.
Una de les primeres causes de competència van ser el manteniment d’aquests privilegis un cop traspassades al sector privat.
Els processos de privatització, tard o d’hora, comporten processos de liberalització, és a dir, el mercat de l’empresa pública que operava en règim de monopoli ha estat privada, aquell mercat s’ha de liberalitzar. Ex: quan es va privatitzar Telefònica es va obrir el mercat a nous operadors.
Quan es privatitza una empresa que operava en règim de monopoli i, per tant, continua tenint una quota de mercat molt important, s’acompanya d’una regulació més detallada, per impedir que aquesta empresa, donada la seva posició en el mercat, cometi abusos importants.
En el cas dels monopolis públics, no hi ha tanta regulació.
Política de defensa de la competència  quan el sector públic ven empreses públiques, aquest continua intervenint en el mercat a través de la regulació de polítiques de competència.
En sectors com l’electricitat, hi havia activitats que no eren gaire competitives, feia necessària la fixació de preus.
La privatització sol portar la liberalització, però la liberalització sol portar a la privatització.
Això es deu a que es fa difícil la convivència entre empreses públiques i empreses privades. Ex: quan Iberia encara era pública, coexistia amb Spanair o Air Europa, i això es feia difícil perquè es regulava en benefici d’Iberia.
La liberalització dóna molta més importància a la política de la competència. Es passa de mercats on una empresa controla tota la producció a mercats on hi ha diverses empreses que competeixen.
Efectes distributius de les polítiques de competència, privatització i regulació.
Aquestes polítiques de competència, privatització i regulació tenen efectes distributius importants. Generen efectes d’una banda sobre el funcionament dels mercats i de l’altre, com està distribuït el poder econòmic i social.
Les polítiques de competència hauria d’afavorir l’augment del benestar social. Quantes més empreses en cada sector hi hagi més ben repartit estarà el poder econòmic. A l’hora de la veritat, quan les empreses públiques es van privatitzar, no va ser la gent del carrer qui va comprar accions de les empreses, sinó que van ser els grans bancs i els grans holdings qui van adquirir les accions d’aquestes empreses.
Competència imperfecta.
GRAFIC FET A MA Les situacions de competència imperfecta són: - Competència intensa - Oligopoli - Empresa dominant Tipus d’ineficiència que es resulten de la competència imperfecta - Ineficiència assignativa Competència imperfecta  les empreses tenen poderosos incentius per restringir la producció  Ingres de venta d’una unitat adicional de producte < preu unitat addicional Preu > CMg Competència perfecta  ingrès venda unitat addicional de producció = preu unitat addicional  les empreses són preuacceptants.
- Ineficiència productiva Quan hi ha mercats poc competitius pot donar-se el cas que les empreses produeixin a uns costos elevats. Això es deu a dues raons: - Quan estem en una situació de competència imperfecta sol implicar que la única empresa o les poques empreses que operen en el mercat concentren tota la producció del mercat  els gestors d’aquestes empreses no són els propietaris  tenen objectius diferents: o Propietaris  maximitzar beneficis i minimitzar costos o Gestors  poden tenir altres objectius que no ajuden a reduir costos. Ex: tenir salaris elevats, disposar d’un nombre elevat d’empleats, gestionar el pressupost, etc.
- Quan estem en situacions de manca de competència es sol eliminar el que coneixem com mecanisme Darwinià  és la constatació del fet que les empreses que són ineficients tendeixen a ser expulsades del mercat, perquè és incapaç d’oferir productes en les millors condicions als consumidors (els ofereix massa cars o de baixa qualitat).
Arribats a aquest punt pot haver un trade off entre l’eficiència productiva i l’eficiència assignativa. Tots dos tipus d’eficiència estan relacionats amb el nombre d’empreses que operen en el mercat. Però podrien operar en un sentit contrari. Quant més empreses hi ha en un mercat més pressió hi ha perquè aquestes empreses fixen preus propers als CMg. Quant més empreses hi hagi més eficiència assignativa. En canvi, quan estem en un context d’economies d’escala, és a dir, que les empreses han d’assumir molts CF el nombre d’empreses va en contra de l’eficiència productiva, és a dir, si aquestes empreses tenen molts CF hi haurà poques empreses operant en el mercat. Això va en contra de l’eficiència productiva perquè si hi hagués moltes empreses s’estaria augmentant els costos.
- Ineficiència tecnològica La competència imperfecta pot deriva en ineficiència tecnològica perquè en context de mercats on operen poques empreses tenen pocs incentius a l’hora d’invertir recursos en adoptar millores tecnològiques. És el que es coneix com ineficiència tecnològica estàtica.
També tenen pocs incentius per innovar de forma directa. És el que es coneix com ineficiència tecnològica dinàmica.
Escenaris de competència imperfecta.
1. Monopoli natural 2. Monopoli legal 3. Competència limitada Segons en quin tipus d’actuació ens trobem, l’actuació serà diferent.
- Monopoli natural  només és possible i desitjable que operi una única empresa.
Això passa quan la magnitud dels CF respecte a la demanda és molt gran, és a dir, quan els costos fixos en relació al volum de demanda és molt elevada només és possible i desitjable que operi una única empresa. Ex: clavegueram en una ciutat. Les alternatives dels Governs davant un monopoli natural són: o Que aquest monopoli l’exerceixi una empresa pública. Ex: RENFE o Que la demanda sigui coberta per una empresa privada subjecte a regulació econòmica. Ex: xarxes de distribució d’electricitat  Red Eléctrica Española REE. Per controlar aquestes empreses es crear una Comissió específica de control a l’efecte. En el cas de l’exemple, és la Comissió Nacional de l’Energia.
o Contractació externa mitjançant procediment competitiu. Ex: la recollida d’escombraries.
- Monopoli legal  és l’escenari en el qual per llei només opera una empresa però no es donen les condicions del monopoli natural. Situació que es donava sobretot, abans de la posada en marxa dels processos de liberalització. Casos que en l’actualitat segueix passant això. Ex: distribució del tabac (ALTADIS, empresa privada), gestió dels aeroports (AENA, empresa pública) o el servei de correus (CORREOS, empresa pública). Quan parlem d’un monopoli legal, vol dir que l’estructura de costos no fa necessari que només pugui operar una empresa.
S’al·leguen motius de cohesió territorial (que sigui igual per tothom el servei) o bé per motius de l’especificitat del producte. El Govern aquí podria posar en marxa processos de liberalització. Podria eliminar les disposicions legals que limiten les actuacions de les empreses. Ho fa normalment eliminant les barreres d’entrades d’altres empreses en aquell sector. Això s’ha fer així en l’àmbit del transport aeri i la telefonia fixa. En el marc de la liberalització es podria parlar de l’eliminació dels preus mínims i els preus màxims.
- Competència limitada  la trobem en mercats on operen poques empreses (=oligopoli) o bé operen forces empreses però una d’elles té un paper dominant, és a dir, que té una elevada quota de mercat. Ens trobem davant d’un cas de competència limitada quan són mercats que l’explotació d’economies d’escala és important però no s’arriba al monopoli natural. Ex oligopoli: banca, la indústria farmacèutica, les televisions, la telefonia mòbil, sector elèctric o les concessionàries d’autopistes. Ex mercats on hi ha empreses dominants: Iberia (mercat aeri) o Telefònica (telefonia fixa). Per mesurar la intensitat de competència que hi ha en un mercat s’utilitzen els indicadors de concentració.
Aquests indicadors es basen en les quotes de mercat que tenen cada una de les empreses que operen en un mercat determinat.
Quota de mercat = o Ràtios de concentració  quota mercat empresa més gran o quota de mercat empreses més grans, en funció del que ens interessi en cada cas.
o Índex Hirschman-Herfindalh (HH)  suma al quadrat de la suma de totes les quotes de les empreses que operen en el mercat. L’avantatge d’aquest índex respecte a les ràtios de concentració és que té en compte el nombre d’empreses que operen en el mercat i té en compte la disparitat de quotes de totes les empreses que tenen un paper en aquest mercat.
Aquestes quotes de mercat ens permeten saber quines són les empreses líders en aquell mercat i actuar en conseqüència. Per això actuen les autoritats de defensa de la competència de cada país. Amb això hi ha disparitats molt gran entre països.
En competència limitada tenim: o Polítiques de defensa de la competència  mercats on no es donen les condicions de monopoli natural, mercat potencialment competitius i mercats amb condicions idònies per competència.
pràctiques restrictives de la  són mercats amb una concentració empresarial important i barreres d’entrada.
o Política de campions nacionals  es vol fonamentar que hi hagi grans empreses nacionals, que tinguin una presència important en l’exterior.
Això és símbol de prestigi en l’exterior. Ex: a l’Estat espanyol hi hagut conflictes entre el Ministeri d’Economia i el Ministeri d’indústria, fusió en el sector de l’energia. El Ministeri d’Economia era poc partidari de la fusió i en canvi el Ministeri d’indústria era partidari de que hi hagi grans empreses que tinguin un paper destacat en els mercats internacionals.
Aquest aspecte també es veu molt clar en el cas de Telefònica. El ministeri d’economia la sancionava per abús de poder i el ministeri d’indústria li donava subvencions per comprar empreses a l’exterior REPTE III: Llibertat: - Desruglació - Privatització empreses públiques - Contractació extrena de serveis públics per part de l’Administració Control - Restricció llibertat agents - Indústries regulades - Indústries nacionalitzades Tema 6: política de competència Intervenció governs davant competència limitada  política defensa de la competència - privatització, liberalització, reforma regulatòria - monopolis són perjudicials  el monopolis pot explotar la seva posició de poder en el mercat. Poder de mercat és la capacitat que té una empresa d’augmentar els preus per sobre del nivell competitiu d’una forma rendible. Poder de mercat = preus – cost marginal ≠ 0 preu = cost marginal  pèrdues equivalents als CF El que és important és veure quan el poder de mercat comença a ser intolerable i s’han de prendre mesures.
Abans d’analitzar el poder de mercat d’una determinada empresa cal veure quin és el seu mercat rellevant.
Si tenim una empresa rellevant i i les seves vendes són Vi i V. La quota de mercat és Quota mercat =  permet relativtzar la pososició de l’empresa dins del mercat.
Doble dimensió: o mercat geogràfic o mercat de productes Índex Small but Significant Non-Transitory Increise in prices = SSNiP)  s’ha convertit en un instrument molt rellevant per a la mesura de mercat rellevant. Són el conjunt de béns i serveis que són considerats substitutius. La Comissió en diu “intercanviables” per al consumidor. Des del punt de vista econòmic aquest conjunt de béns i serveis suposen un mercat que valdria la pensa monopolitzar ja que si una empresa controlés tot el mercat rellevant podria incrementar el preu del producte sense per això provocar la substitució de consumidors cap a altres productes (al controlar el mercat rellevant no existirien productes substitutius d’aquest).
El test consisteix a observar si un petit increment del preu del producte que no fos transitori entre un 5% i un 10% provoca que els consumidors deixen de comprar-lo o comencen a comprar un altre producte. Es tracta de veure si aquest increment de preus ha provocat un augment o una disminució de beneficis.
En termes econòmics el que es fa es calcular l’elasticitat de la demanda residual de l’empresa.
Aquest test es basa en l’existència d’un monopoli hipotètic.
o Mercat de productes  Elasticitat de la demanda  Substituibilitat entre productes similars  Magnitud costos enfonsats Mercat rellevant  la sensibilitat de la demanda rellevant a augments del preu del producte no hauria de ser gaire elevada. A més a més, una altra qüestió a tenir en compte és que no hi hauria d’haver productes similars que guardessin fora de la definició de mercat rellevant.
o Mercat geogràfic  ç  Proporció d’importacions i exportacions respecte al consum local és rellevant quan hi ha una proporció d’importacions i  exportacions sobre ell consum local.
 Preferència dels consumidors Poder de mercat  es pot mesurar a través de l’Índex de Lerner  calcula la desviació el preu respecte al cost marginal.
Índex Lerner = (preu – cost marginal)/preu Índex de Lerner = F (concentració, elasticitat de la demanda, etc.) Serà més elevat quan major sigui la concentració del mercat, menor sigui l’elasticitat de la demanda i més barreres d’entrada d’empresa hi hagi quan encara no estan en aquell mercat.
Quan tenim un Índex de Lerner baix potser degut a diferents circumstàncies: o Eficiència assignativa  fixen uns preus similars als costos marginals.
o Ineficiència productiva  vol dir que les empreses operen amb uns costos marginals massa elevats.
Avaluació indirecta poder de mercat: o Quotes de mercat  mesurada per l’Índex HH  suma al quadra de les quotes de les empreses que operen en el mercat.
més quota empreses líder  més concentració del mercat o Elasticitat de la demanda  si l’elasticitat es baixa el poder potencial d’empreses que operen en el mercat és alt perquè l’efecte que tingui l’augment de preus sobre el que facin els consumidors és menor.
o Altres factors:  Posici´p d’altres competidors  Duopoli  rivals en les seves ofertes per tal d’atraure tots els consumidors.
 Empresa dominant  aquesta fixa i les altres la van seguint si poden  Amenança de que entrin noves empreses en un mercat  dependrra de:  La magnitud de les barreres d’entrada  depenen de la quantitat de costos enfonsats (ex: mercat aeri  CF molt elevats, però no són costos enfonstat; en canvi, mercat ferroviari  vies de tren són CF i són enfonsats: no es poden recuperar.
Teoria dels mercats atacables  es podria assumir una assignació eficient de recursos independentment del nombre d’empreses que hi hagi en aquest mercat sempre i quan es doni la circumstància de que no hi ha excessives barreres d’entrada. Aquesta teoria va propiciar el fonament teòric per a la liberalització de molts sectors (ex: transport aeri).
 Capacitat de negociació que tinguin els compradors  quan més gran és la capacitat de negociació que tenen els compradors menys poder demercat tenen els venedors. Això es veu molt clarament en el sector aeronàutic: hi ha dos grans empreses, Boing i Airbus (que reben també moltes subvencions), que acaben venent per sota preu de cost perquè el poder de mercat dels compradors es superior donat l’elevat preu de la comanda.
Al sector automovilístic li passaria al contrari. Aquest sector és menys competititu perquè els compradors tenim menys poder de mercat.
Tipus d’actuacions que es poden derivar de la política de la competència.
- Sector públic  En el si de la UE està prohibit donar ajudes a empreses que pugui anar en contra de la competència. Ex: cas espanyol, la Comissió Europea va fer un estudi sobre els descomptes fiscals que el Govern havia otorgat a Telefònica per tal de que aquesta pogués comprar empreses d’arreu del món.
- Empreses  es veure de que depén el nivell de competència en una indústria.
Quan parlem de l’economia industrial diem que hi ha una relació entre l’estructura, la conducta i els resultats.
o Estructura  nombre d’empreses que operen en el mercat i la magnitud de les barreres d’entrada o Conducta  interacció estratègica que s’estableix entre les empreses i com això afecta a preus i qualitat del producte o Resultats  tenen a veure amb l’eficiència assignatiava Si tenim una estructura de mercat que es caracteritza per haver poques empreses que operen en aquell mercat i al mateix temps elevades barreres d’entrades, és molt fàcil que aquestes empreses es posin d’acord per establir preus o si hi ha una empres líder, sigui aquesta la que fixi directament els preus.
És molt difícil que això es correspongui amb eficiència assignativa, perquè els preus > costos marginals.
A partir d’aquest paradigma podem veure quines són les actuacions de defensa de la competència. Hi ha actuacions que tenen a veure sobre la conducta i d’altre sobre l’estructura: o Actuacions sobre la conducta  fan referència a:  Col·lusió  acord que fan les empreses per tal de fixar uns preus per sobre dels costos o per reduir les possibilitats d’elecció dels consumidors. Aquesta situació dona lloc a la maximització conjunta de beneficis. A la pràctica, es com si actuessin com un única empresa. Aquestes empreses moltes vegades tenen incentius per trencar els acords (ex: suposem que estem en un petit barri que hi ha dos venedors de platans; aquests dos venedors paguen un euros al quilo per comprar els platans a Mercabarna i el preu de monopoli es de 2 euros. Imaginem que es venen 100 quilos diaris, per tant, beneficis = (preu – costos) x quantitat; els beneficis de cada un d’ells seria igual (2-1)x50 =50 euros; però un d’ells pot decidir vendre’ls més barat, trencant l’acord i posar un preu d’1,9 cosa que provoca que es quedi amb tot el mercat. (1,9 -1)x100 = 90 euros. CONCLUSIÓ: hi haurà poderosos incentius per tal de trencar l’acord).En quines circumstàncies hi haurà col·lusió:  només si els participants poden veure inmediatament que hi ha hagut una ruptura de l’acord  que el càstig sigui creíble, que pugui cambiar el preu.
 que no hi hagi problemes del coordinació del preu de col·lusió, és a dir, que estigui per sobre el CMg.
La col·lusió expressa està prohibida per llei. Només són sancionades aquelles pràctiques que són més notòries, perquè els acords són tàcits. Factors determinants de la col·lusió i que són tinguts en compte per les autoritats de control de la competència:  concentració  quan hi ha poques empreses és més fàcil la col·lusió i més fàcil detectar la ruptura de l’acord.
 barreres d’entrada quan més grans siguin les barreres d’entrada més fàcikl acords de preus de col·lusió  participacions creuades o altres vincles que es puguin establir entres el competidors  relacions estretes entre consumidors afavoreixen la col·lusió  poder del comprador  elasticitat de la demanda o a + elasticitat de la demanda  més petit serà el preu col·lusiu o a – elasticitat de la demadna  més alt serà el preu col·lusiu  evolució de la demanda  veure com una crisi o xoc negatiu de demanda afecta als preus per veure si són aleatoris o previsibles. Si són aleatoris disminueix la possibilitat de col·lusió perquè es difícil detectar si hi ha hagut una ruptura de l’acord per part de les empreses.
L’empresa té dues possibilitat: o bé la disminució de la demanda ha estat culpa de perquè l’altra empresa ha trencat l’acord, o bé perquè la demanda ha caigut de forma generalitzada. En canvi si el xoc de la demanda es previsible, tindran menys incentius per trencar l’acord de col·lusió.
 homogeneïtat del producte  si els productes són heterogenis una reducció de preus suposa que hi ha un menor augment de la demanda en el període de ruptura.
Menys augment demanda per l’empresa que trenca l’acord. D’altra banda hi ha més dificultat per arribar a un acord per coordinar el preu de col·lusió.
 contracte multimercat  diverses empreses competeixen de manera simultània en diferents mercats, però cada una d’elles té un avantatge en el seu mercat. En aquests casos cada empresa es reparteix el mercat geogràficament. Ex: companyies aeries.
 Transferència en preus i capital  com més transferència hi ha, més fàcil és que hi hagi col·lusió perquè és relativament fàcil detectar la ruptura de l’acord.
Tipus d’acords de col·lusió:  Fixació de preus  Limitació de la producció i la inversió  Repartiment del mercat  Aplicació condicions discriminatòries en els contractes a tercers  Abús de posició de domini  actuació d’una empresa amb poder de mercat que intenta restringir la competència de rivals presents o bé de rivals potencials. Hi ha dos escenaris possibles davant la posició de domini.
 Evolució competetitiva de la indústria  vol dir per exemple que hi ha un èxit innovador i l’empresa que té aquella innovació li permet tenir un posició privilegiada en aquell mercat.
 Apertura del mercat d’una indústria  fa referència a situacions en les quals abans hi havia un monopoli. Ex: sectors liberalitzats.
El problema està en que les empreses s’aprofitin d’aquesta situació. Quines conductes d’una empresa dominant es podrien considerar abusiva:  Preus predatoris  quan estem davant d’una gran empresa, que fixa preus per sota el seu cost durant un temps determinat per tal d’expulsar els rivals del seu mercat.
 Augment de costos/reducció ingresos empreses rivals  Subsidis creuats tenen a veure en el fet que quan ens trobem davant de grans empreses norlmalment estan operant en diferents segments d’activitat d’un mateix sector de tal manera que les empreses més petites no tenen la possibilitat d’operar en diferents segments d’un mateix sector. Les empreses cobren preus més baixos en segments d’actuació amb meys rendibilitat (segments més competitius) i més alts en segments amb major rendibilitat (on només sol operar l’empresa de major dimensió). Ex: telefònica.
 Discriminació de preus  fixació per un mateix producte un preu diferent segons el client. Hi ha circumstàncies acceptables per discriminació de preus:  Diferències en els costos de venda diferents segons sigui el tipus de client. Ex: venda al major i venda al detall.
 Adaptació a situacions competitives. Ex: botigues que garanteixen un preu mínim  Diferències en l’elasticitat de la demanda dels clients. Ex: transport aeri, clients que viatgen per negoci que els clients que viatgen per motius personals.
 Objectius socials  tarifes reduïdes. Ex: studiants i gent gran quan visita els museus o Actuacions sobre l’estructura  fan referència a:  Fusions Efectes negatius:  L’empresa pot fur a terme un possible abús de poder  Augment concentració de mercat  més possibilitat de col·lusió.
Efectes positius:  Reducció de costos  explotació economies d’escala, estalvi costos de gestió, racionalització cadenes de distribució i màrketing, I+D, etc.
Si les millores en eficiència que haurien de provocar una disminució dels costos fixos, si no es veu reflectida amb una disminució dels preus, vol dir que el que ha passat en aquest cas, es que s’ha traslladat la reducció dels costos a major benefici.
Però si les millores en eficiència ha provocat una millora dels costos variables és més probables que es tradueixin en una disminució dels preus.
Com avaluar si els efectes d’una fusió són positius o negatius.
 Identificació del mercat rellevant  és molt important perquè ens permet calcular la quota de les seves vendes sobre el total de les vendes (. Ex: fa 15 anys dues empreses d’autobusos interurbans es van fusionar i van fundar ALSA. Les autoritats de la competència van intentar esbrinar si el mercat rellevant era el transport públlic interurbà o bé el transport interurbà per autobús. Si era transport interurbà per autobús, tenia una quota de mercat molt elevada; si era transport públic interurbà, la quota no era tan elevada perquè hi havia el tren. Les autoritats de la competència van considerar que el mercat rellevant era el transport públic interurbà i per això es va poder aprovar la fusió.
 Nivell de concentració que resulti de la fusió  phirohibici quan hi ha un augment significatiu de la concentració  Facilitat d’entrada que hi hagi en aquell mercat  si no ji ha barreres d’entrada  dificultat per exercir d’una manera sostinguda el poder de mercat  entrada de noves empreses forçant preus a la baixa.
 Elasticitat de la demanda  a major elasticitat de la demanda: nova empresa p > costos  Ajuda a empreses en fallida  ex: sector bancari espanyol  Efectes procol·lusius  possibilitat de que una empresa pugui arribat a acords amb altres empreses del mercat.
Solucions de compromís per autoritzar la fusió:  Remeis estructurals  condicions que modifiquen l’assignació de drets de propietat mitjançant desinversions totals o parcials.
 Remeis de conducta  s’estableixen restriccions sobre el dret de propietat. Ex: no abusar de certs actius disponibles o no entrar en acords estructurals específics.
Política defensa de la competència a l’Estat espanyol Va començar l’any 1963. De 1963 a l’any 1989 va existir un organisme executor que depenia del ministeri d’economia. Durant tots aquests anys només es van examinar 280 casos. L’any 1989 es va establir la independència formal d’aquest organisme.
Teóricament era independent del Ministeri d’Economia.
L’any 1999 la llei va establir una nova estructura institucional que va estar vigent fins l’any 2007. Aquesta llei va dotar aquest organisme de més recursos i es van crear dos organismes: - el servei de defensa de la competència  vinculat al Ministeri d’Economia  investigació i instrucció d’expedients en aspectes relacionats amb la conducta: o d’ofici o a instància de part:  altres empreses  organitzacions de consumidors  particulars Investigava i instruïa expedients de concentració relacionats amb l’estructura, aleshores es passava un informe al Govern i aquest decidia. Es podria demanar un segon informe.
- el Tribunal de Defensa de la competència  formalment aquest tribunal es independent al Ministeri d’Economia  resolia els casos. Tancament de la via administrativa. Es podien recórrer a través dels tribunals ordinaris de justícia.
Tenen competència sobre les decisions de conducta. Sobre fusions, és el Govern de l’Estat, qui autoritza o desautoritza fusions.
L’any 2007 es crea la Comissió Nacional de la Competència, que aglutinava les tasquess que feien el Servei d edefensa de competència i el Tribunal de defensa de la competència. La Comissió Nacional de la Competència té autonomia orgànica i funcional i potestat sobre la conducta i les fusions d’empreses. Els membres de la CNC són nomenats pel Ministeri d’Economia per un període de 6 anys. La CNC té a la vegada dos òrgans: - la direcció d’investigació  instrueix i redacta informes - consell  resol Aspectes principals de la reforma porta a terme l’any 2007: - la CNC és un òrgan formalment independent del Govern - Actuacions sobre la conducta similar al Servei de Defensa de la Competència - Actuacions sobre l’estructura: la CNC instrueix i resol l’expedient de concentració - El govern només pot intervenir quan aquest organisme prohibeix la fusió i en base a la interès nacional considera que la fusió es necessària.
- Es dota a la CNC de molts més recursos per portar a terme la seva tasca - Es van implementar mecanismes de coordinació entre entitats relacionades amb política de defensa de la competència.
o Comissió nacional de la competència o Autoritats de defensa d la competència CCAA o Comissió Europea o Jutjats Mercantils Els resultats de competència a l’Estat espanyol són millors.
Crítica a la política de campions nacionals Crítica a la descentralització de la política de la competència.
En el cas de l’Estat espanyol, en els darrers anys, els organismes reguladors de la competència han estat molt polititzats.
Tema 7. Política de regulació Es un dels instruments que utilitzen els Governs per tal d’intervenir en economia.
Per intervenir en economia modificant el conjunt de possibilitats d’actuació de consumidors i/o productors.
- Teoria de la regulació  processos de formulació de les regulacions econòmiques i socials - Funcionament teoria de la regulació a la pràctica  cas de regulació del monopoli natural Tema 7: política de regulació Intervenir en economia modificat el conjunt de possibilitat de consumidors i productors - Teoria de la regulació  teories que avalen els processos de formació de les regulacions socials i econòmiques - Regulació pràctica  una cas de fallada de mercat: regulació del monopoli natural. Casos particulars: indústria elèctrica, indústria de la telefonia i indústria del transport.
Teoria de la regulació: Justificació: funcionament i efectes de les intervencions dels governs en l’economia de la regulació.
Fins a la década dels anys 70 del s. XX, la idea més estesa per parts dels governs era que, d’una banda calia fomentar el proteccionisme i per l’altre calia impulsar la política de campions nacionals.
Correcció fallades de mercat es duia a terme a través de: - Intervencions en economia  mercats fortament regulats - Substituir mercat  empreses públiques Cas espanyol  cas atípic: les autoritats van estar més pendents de fer una transició política i no estan sensibilitzades en les qüestions econòmiques. Això tindrà greus conseqüències per l’economia espanyola.
A Espanya va haver una gran contradicció perquè es van adoptar dos models contraposats: - Model de privatitzacions a la britànica  tornar la preponderancia del mercat - Política econòmica a la francesa  basada en campions nacionals.
Tensions entre el Ministeri d’economia, que posava polítiques de defensa de la competència, i el Ministeri d’indústria, que donava exencions fiscals a empreses nacionals per tal que aquestes poguessin invertir a l’estranger (ex: Telefònica, ENDESA).
A partir dels anys 70 s’impulsen polítiques de privatització i liberalització i suposen un canvi important de les formes d’intervenció del sector públic en economia.
Aquestes polítiques van implicar donar un impuls molt important a les polítiques de defensa de la competència en els mercats de tal manera que les accions del governs ja no eren substitutiu del mercat sinó de complementar el mercat per tal d’afavorir i defensar la competència.
El que calia en aquestes circumstàncies era regular els mercats per tal de fer efectiva aquesta competència. En gran mesura, el que havia de fer el sector púbic era evitar que les empreses públiques que ara estaven en mans privades i que tenien posicions de domini utilitzessin aquestes posicions de domini en favor seu i el que s’havia de fer càrrec l’Estat era de que actuessin amb la llògica de la competència. Ex: sector telefonia  telefònica vs. altres operadors.
Hi ha dos tipus de regulacions: - Regulacions econòmiques  millora d’eficiència producció potencia. Ex: economies d’escala, economia d’abast (ex: vies de l’ave que serveixen tan pel transport de passatger com pel transport de mercaderies), revelació d’infomació.
- Regulacions socials  empreses no poden assumir responsabilitats pel cost total de les seves accions a falta d’intervenció pública. Ex: contractes de fidelització, preus abusius o restricció de l’oferta de determinats béns.
Economia de la regulació: branca de la microeconomia que desenvoluparia aspectes de l’economia industrial, i en concret, en dos sentits: - - Regulació de la conducta  hem de parlar de: o Nivell de preus o Quantitat ofertada o Qualitat del servei que s’hagi subministrat Regulació de l’estructura  tindrem en compte: o Nombre d’empreses que operen en aquell sector o La llibertat o no d’entrada o Les relacions horitzontals i verticals entre les empreses L’economia de la regulació es sostenta en base a dues teories fonamentals: - Teoria de l’interès públic  incideixen en les fallades del mercat  tenen a verue amb que la propietat pública i/o regulació tenen per objectius millorar l’eficiència econòmica quan hi ha manca de competència: o Augmentar el benestar econòmic o Millorar l’assignació de recursos Richard Musgave 1959 “The theory of Public Finance” i segons ell, els motius pels quals si no hi ha intervenció púbica hi ha ineficència són els següents: o Motius de tipus macroeconòmics: el mercat per si sol no es capaç de mantenir nivells de producció i ocupació elevats i estables: nivells baixos d’ocupació i producció  atur i crisi  inequitat i ineficiència o Els mercats produeixen distribucions no equitatives de la renda i de la riquesa perquè els mercats tenen com a objectiu maximitzar la rendibilitat i per tant poden desantendre importants quanitat de pobolació i no prestar serveis que haurien de ser universals per si sols. Ex: distribució d’aigua o electricita o Existeixen assignacions no òptimes (ineficients) de recursos entre béns i serveis  incompliment del primer teorema de l’economia del benestar.
Competència imperfecata  pèrdua excedent o benestar. Si ens trobem davant d’un monopoli legal hi ha uns costos addcionals del monopolista que ha fet servir per aconseguir aquest monopoli. Ex: cas espanyol, Correus, Estancs. Davant d’aqueste fallades del mercat, bé perquè no hi ha competència, bé perquè la competència és dèbil, les autoritats opten per diversos tipus d’intervenció: - o Model europeu  basat en empreses públiques o Model americà  basat en la regulació del sector privat Teoria de l’interès privat  incideixen en les fallades del govern  Finals anys 60 principis dels 70  Escola de Chicago: apreix com a contraposició a les teories de l’interès públic.
George Stigler “The Theory of Economic Regulation” (1971)  defensa la idea de que el sector privat vol la regulació per tal d’obtenir certs beneficis. Aquests beneficis tindrien a veure amb: o Subsidis monetaris directes  ajudes directes que arribarien directament als productors. Ex: les PAC de la UE o Control d’entrades de nous rivals al mercat que puguin competir amb les empreses establertes. Ex: regulació d’entrada d’oficines de farmàrcia. El nombre de farmàcies d’un municipi està regulat.
o Mesures perjudicials per a béns substitutius i beneficioses per als béns complementaris. Ex: rebuig que els fabricants de cotxes posen de manifest quan hi ha un augment del combustible.
o Control de preus  atribució de l’Estat per fixar els preus mínims en determinats organismes col·legiats. Ex: medicaments.
Aquest interès per obtenir aquest tipus de beneficis, pot afavorir un fenòmen conegut com a “captura del regulador”, és a dir, que la intervenció pública està supeditada als interessos privats i/o interessos propis. La intervenció del sector públic, suposa una fallada del govern perquè el gover es limita a afavorir determinats sectors privats o determinats interessos propis quan intervé per resoldre una fallada del mercat. Causes que provoquen la captura del regulador: o Causes de caràcter tècnic  Regulador incompetent  Informació asimètrica  el govern no té una idea tan curosa com les pròpies indústria del sector que és objecte de regulació.
o Causes d’interès públic  com que els partits polítics tenen interès perquè els empreses els financien les campanyes electorals, especialment els partits que estan al Govern, procuraran intervenir en la línia d’afavori aquells grups empresarials que contribueixin a finançar les campanyes.
o Causes d’interès material  parlem del suborn del regulador = corrupció del regulador.
La teoria de la captura del regulador és el que va propíciar totes les polítiques de liberalització, privatització i desregularització que ens han portat a la situació econòmica actual.
El que s’hauria de conciliar és que no hi hagués reguladors corruptes i incompetents i que el sector privat no fes els abusos que fa si no està sotmès a una vigilància estricte.
Regulació a la pràctica: el monopoli natural.
Quan ens trobem davant d’un mercat que no assegura que els béns i serveis s’assignen d’una manera eficient perquè hi ha uns rendiments creixents a escala.
Hi ha rendiments creixens a escala quan els costos mitjans van disminuïnt a mesura que augmenta la quantitat produïda.
Quan estem davant d’aquesta situació, des del punt de vista tècnic, és més eficient que hi hagi una única empreasa operant en aquell mercat, perquè aquesta empresa podria abastir millor aquell mercat, més que hi hagin vàries. Quan més gran és la demanda que té aquella empresa, menys són els seus costos mitjans, perquè es poden distribuir entre més unitats de producció.
La presència d’economies d’escala és molt significativa en sectors on els costos fixos són molt elevats. Això passa sobretot en les indústries en xarxa, és a dir, en totes aquelles indústries on la construcció de la infrastructura és molt costosa. Ex: línies d’alta tensió. Normalment aquests costos fixos són enfonsats: no es recuperen al sortir del mercat.
També tenim costos fixos elevats en un altre cas com és la creació d’un nou producte.
Ex: recerca de nous medicaments.
El fet que hi hagi aquestes característiques en aquests dos tipus d’empreses fa que sigui desitjable que només operi una empresa que operi en aquell sector. És el cas dels monopolis naturals.
Com que el monopoli natural implica una fallada de mercat, s’ha d’implementar mesures regulatòries per tal de garantir que aquest monopoli no faci intervencions contra l’interès col·lectiu.
En aquest cas, és més eficient que hi hagi una única empresa operant en aquest mercat.
Es tracta d’una eficiència tècnica i no d’una eficiència assignativa, si deixem que es comporti com un monopoli. La tasca del sector públic és impedir que els monopolis naturals es comportin segons els seus interessos monopolítics i ha d’actuar per tal de maximitzar l’eficiència i el benestar a travé de la regulació, és a dir s’ha d’aconseguir l’eficiència tècnica garantint a l’hora l’eficiència assignativa, i per tant, que el monopoli actui com si es trobés en una empresa de competència perfecta.
Moltes vegades el que fa l’Estat és convertir empreses privades en monopolis legals, per tal de garantir l’eficiència tècnica i l’eficiència assignativa.
De fet, si és una empresa pública és molt més fàcil l’actuació del sector públic per tal de fer entendre que prevaleixi el benefici social per sobre de l’empresa.
Moltes vegades, una empresa monpolística no acaba sent un monopoli natural per les seves característiques si no perquè l’Estat ho decideix i crea un monopoli legal. Ex: Correus, Altadis: no és la seva funció de costos que faci que hi hagi una única empresa sinó que és una decisió de tipus polític.
Alternatives regulatòries del Govern per resoldre el problema del monopoli natural: Punt de partida: conflicte entre eficiència productiva i eficiència assignativa El monpoli des del punt de vista tècnic és capaç de produir al mínim cost possibile, és a dir, que és capaç d’assolir l’eficiència productiva.
Però també té la tendència d’actuar com a monopolista, i per tant, abusa del seu poder de mercat i per tant, no es pot assolir l’eficiència assignativa. Abusar de la posició de poder significa restringir la quantitat produïda per sota de la demanada del consumidor.
Alternatives: - Producció pública  creació empresa pública  objectiu: maximitzar el benestar social  aconseguirem tant l’eficiència productiva com l’eficiència assignativa.
- Empresa privada  quan pot ser una bona alternativa quan estem davant d’una situació de monopoli natural?  quan fem ús de mecanismes de regulació: permete conciliar que sigui una empresa privada que presti el servei sense estar temerosos de que es comporti com un monopolista. Perquè una empresa privada assoleixi aquests objectius, els governs tenen diferents alternatives: o No fer res  és aconsellable quan el potencial poder del monopoli no és excessivament important, per tant, les possibles pèrdues de benestar social no són significatives. És una bona alternativa perquè implementar qualsevol política regulatòria té uns costos (cal tenir un grup de funcionaris, calen informes del sector, activitat de control, etc.). Aquesta situació es dóna especialment en els casos on hi ha béns substitutius pròxims. Ex: ràdio o televisió en obert.
o Fixar preus òptims  la regulació de preus és una de les mesures que es fa servir més. Aquesta mesura s’ha fet servir molt en l’àmbit de l’elèctric i les telecomunicacions. Té diferents modalitats, que depenen de l’estructura de costos de l’empresa:  Regulació de preus de primer ordre  consisteix en que el regulador pretén acostar l’escenari del monopoli natural al de competència perfecta. Això vol dir que sota aquesta regulació P = CMa, per tant, podem afirmar que tenim eificiència econòmica i estem davant d’una situació d’òptim de pareto.
 Regulació de preus de segon ordre  és una situació intermitja entre el monopoli natural i la situació de competència perfecta que ens dona la regulació de preus de primer ordre. En aquest cas el monopolista cobra un preu igual al seu preu mitjà, cosa que permet al monopolista cobrir els costos d’explotació i els costos fixos i per tant, no té pèrdues.
 Tarifes de doble tram  ja no parlem de preus sinó d’estructura tarifària i que pretén combinar l’eficiència econòmica que s’assoleix amb la regulació de preus de primer ordre amb el fet que tinguem un monopoli sense que tingui pèrdues que és el que s’assoleix amb la regulació de preus de segon ordre.
 Tarifes en blocs  suposen un pas més de sofisticació respecte a les tarifes de doble tram. A través d’aquestes aconseguim que cap consumidor quedi expulsat del mercat.
 Altres reguacions de preus  són regulacions diferents que tenen en compte el moment en que el bé es produeixi i que es consumeix i els costos associats a aquests fets.
Fixació de preus.
Regulació de preus de primer ordre o “first best”.
Busca reproduir una situació on hi hagi la màxima eficiència econòmica.
El monopolista té tendència a maximitzar beneficis  IMa = CMa Això significa que el monopolista utilitzant el seu poder de mercat restringeix la quantitat ofertada i eleva els preus. El que es fa en aquesta situació es regular el preu de forma que P = CMa. En aquest el l’Excedent del productor seria nul i el productor tindria una pèrdues equivalents al CF. Això vol dir que el monopolista no podria sobreviure gaire temps si no se’l compensa per aquestes pèrdues. Això significa que el Govern ha de subvencionar per valor equivalent als CF. Però si el Govern ha d’estar perpetuament subvencionant al monopoli haurà de veure d’on treu els recursos. La solució seria buscar un impost que no fos distorsionador sobre la resta de l’economia, però això es pràcticament impossible.
Crítiques a les subvencions als monopolis naturals. D’una banda es considera que si els CT no es cobreixen amb la despesa que fan els consumidors aquí ens podem trbar que els benficis per als consumidors poden ser més baixos que el cost de produir un bé o servei. En canvi si el guany del consumidor fos més gran que la despesa necessària per atorgar aquesta subvenció podríem arribar a la conclusió que es beneficiós socialment atorgar la subvenció.
El fet de que les pèrdues del monopolista seran subvencionades, és poc incentivador per a controlar els costos i la tendència és a ser poc eficient.
D’altra banda, aquestes subvencions van en contra de l’equitat: tota la societat acaba subvencionant aquell monopoli independentment del consum que se’n faci.
Ex: servei de transport col·lectiu  en general intenta aplicar preus que siguin similars al CMa. Naturalment l’empresa subministradora d’aquest servei sol tenir pèrdues que s’eixguen amb les subvencions.
Es veu amb més bons ulls, en casos de monopoli natural, que es subvencionin empreses públiques abans que empreses privades.
Regulació de preus de segon ordre o second best.
Pretén recrear una situació intermitja entre la competència perfecta i la situció de monopoli. En aquest cas, es tracta d’igual P = CMe. Donada l’estructura de costos d’un monopoli els CMe estan sempre per sobre dels CMa. Per això, el preu resultant de la regulació de preus de segon ordre és més alt del que resulta de la regulació de preus de primer ordre.
Els seus beneficis del monopolista són 0 i no cal subvencionar-lo. L’Excedent del Consumidor és superior al que obtindria en un monopoli però és inferior al que obtindria amb la regulació de preus de primer ordre.
S’utilitza per evitar que el monopolista tingui pèrdues a canvi de que el benestar dels consumidors no sigui màxim.
Tarifes de doble tram És un sistema de preus pels serveis públics, segons la qual els usuaris paguen una quantitat que es fixa per accedir a aquell servei i després es paga el CMa de les unitats que es consumeixen d’aquest servei. Aquest sistema va ser posat en marxa per primer lloc a Anglaterra i aquí a Espanya, es com funciona el sistema tarifari elèctric.
L’objectiu d’aquestes tarifes es fixar preus eficients. A diferència de la regulació de preus de primer ordre i preus de segon ordre el preu no és constant per a totes les unitats produïdes.
Expressió: P = F/n + c F  costos fixos N nombre de consumidors totals c  cost marginal Aquestes tarifes de doble tram constitueixen una regulació millor que les regulacions de preu de primer ordre i de segons ordre. En primer lloc que els consumidors no són homogenis i en aquest sentit, la quota fixa no discrimina la quota fixa en funció de la disponibilitat a pagar. Per tant, encara que sigui eficient, pot deixa fora del mercat usuaris amb poca disponibilitat a pagar.
En el cas de serveis bàsics, s’implementen tarifes social, que eviten que determinats sectors de la població quedin fora del consum d’aquests béns.
Suposen un major grau d’equitat respecte les dues anteriors, ja que el finançament del monopoli recau exclusivament en les persones que consumeixen el bé.
Tarifes en blocs El que fan es posar tarifes creixens o drecreixents en funció de la quantitat produïda.
Tema 10: Agregats macroeconòmiques S’utilitzen per analitzar l’activitat de l’economia. Compara el comportament d’una economia o bé en diferents moments del temps o bé respecte a altres països (especialment de la mateixa àrea econòmica). Això és important com a base per a la presa de decisions.
A través de serveis estadístics oficial, mitjançant la comptabilitat nacional publicat o www.ine.es per l’INE.
- Comptabilitat Nacional: Sobre els agregats reals i els seus components referits a anys materials - Comptabilitat Trimestral: Informació més resumida agregats reals i components referits a trimestres naturals  anàlisi de conjuntura.
- Comptabilitat regional d’Espanya: Informació resumida dels agregats reals i els seus components referits a anys naturals a les comunitats autònomes i per províncies.
Aquesta comparació ha d’estar recolzada per uns criteris comuns reconeguts amb una metodologia general. En el cas de la UE les normes generals s’han regulat amb la metodologia del SEC-95. La comissió europea ha de controlar el funcionament d’aquestes dades.
 Com es mesura el PIB? El PIB és la més significativa ja que utilitzen tots els països i per tan ens facilita la comparació.
Aclariments: 1) El PIB és una variable flux (és entre dues dates). No mesura la riquesa o patrimoni, és a dir, les riqueses acumulades sinó el que mesura és la capacitat productiva d’un país en un període determinat (normalment un any).
2) No mesura els efectes acumulats mediambientals per la explotació intensiva dels recursos naturals.
3) No té en compte la finalitat del que s’ha produït, sinó la quantitat de béns o serveis finals produïts.
4) Només mesura les activitats de mercat (no inclou feina de la llar, l’autoconsum... Tot allò no remunerat) 5) No mesura les activitats de l’economia submergida 6) El seu càlcul és el procediment més exacte actual però només obtenim una imatge aproximada de la realitat.
PIB  Valor a preus del mercat de tots els béns i serveis finals produïts a l’interior (dins d’un territori) d’una economia en un moment donat tan per factors de producció nacionals com estrangers.
*Només inclou allò que té un valor en el mercat (valor a preus del mercat). Béns i serveis finals per evitar la doble comptabilització dels productes intermedis, per això calculem el valor afegit de cada empresa i es resten els consumidors intermedis.
Exemple: Diferencia entre producte i producció Empresa 1 extreu carbó i fabrica claus Empresa 2 talar arbres i fabrica taules Empresa 3 fabrica taules (amb claus 1 i taules 2) *Empresa 1 i 2 no fan servir productes intermedis  PRODUCCIÓ VALOR UNITARI VALOR PRODUCCIÓ CONSUMS INTERMEDIS VALOR AFEGITS 1 300 0,01 € 3€ 0 3€ 2 10 30 € 300 € 0 300 € 3 2 200 € 1000 € 303€ 697 € 1303 € 303 € 1000 € Criteris de valoració de preus Cal tenir clar la diferencia de preus causats pels agents afectats i els components que s’inclouen a cada tipus de preus.
PREUS BÀSICS  Els paguen els productes i inclouen els costos dels béns i serveis i el cost dels factors de capital i treball utilitzats en el procés productiu. Inclouen impostos nets sobre la producció i la importació (ja que formen part de l’activitat productiva) IMPOSTOS QUE AFECTEN A LES VALORACIONS DEL PREU  Hem de tenir en compte els ingressos relacionats amb la producció que reben les administracions públiques; i les subvencions pagades per la Administració Pública per facilitar el procés productiu. Cal distingir: - Impostos/productes sobre la q i el preu dels béns produïts : IVA (sobre gasolina, tabac, begudes alcohòliques, aranzels) - Impostos/producció i importació : Es paguen per l’activitat en si, independentment de la q i el preu (impostos de la activitat econòmica, impostos sobre els béns immobles i llicencies d’importació i altres.
IMPOSTOS QUE AFECTEN A LES VARIACIONS DE PREUS + Ingressos relacionats amb la producció que reben les Administracions Públiques. (AAPP) - Subvencions pagades per les AAPP per facilitar el procés productiu.
D’una banda els impostos sobre productes relacionats amb el p i la q dels béns produïts i importats.
D’altra banda tenim els impostos sobre la producció i importació: es paga amb independència de la quantitat dels béns i serveis produïts.
Hem de veure, finalment, el preu que paguen els consumidors que és el preu de mercat  Són els preus bàsics + els impostos que ingressen les AAPP – les subvencions que aquestes han aportat, és a dir, els impostos indirectes nets (Ti – Sb + Impostos) DIFERENTS VIES DE CALCULAR EL PIB 1) PIB OFERTA Agrega en termes de la producció agregada i afectada per les empreses d’un país. Es mesura a partir del valor afegit generat per tots els sectors.
+VP – CI = VABpb + Ti – Sb = VABpm = PIBpm VP: Valor de producció de tots els sectors CI: Consum intermedi VABpm: Valor afegit brut de preus bàsics Ti: IVA + aranzels + Impostos gasolina + altres PIBpm : Producte Interior Brut a preus de mercat *Només s’incorporen els impostos indirectes nets sobre els productes perquè els que graben l’activitat ja estan inclosos en els preus bàsics.
2) PIB RENDA En termes de remuneració, els factors empleats, és a dir, els que reben els factors empleats per haver fet adquirir béns i serveis. A partir de la renda generada pel treball i el capital.
+EBE/RMX + RA + TiNPM + TiNPtes = VABpm = PIBpm EBE/RMX: Excedent Brut d’explotació, inclou rendes mixtes RA: Remuneració d’assalariats TiNPM : Impostos nets sobre la producció i la importació TiNPtes: Impostos Nets sobre productes PIBpm: Producte interior brut a preus de mercat *Aquí s’han d’incorporar tots els impostos nets, els que graven a la producció i també en que graven els productes.
3) PIB DEMANDA En termes de la despesa efectuada pels agents econòmics per l’adquisició de béns i serveis per tal de satisfer el consum i la inversió.
+CF + FBC = DI + X = DF – M = PIBpm CF: consum final al territori econòmic per residents de béns de producció interior i importacions FBC: formació bruta de capital en el territori econòmic per residents de béns de producció interior i importacions DI: Demanda interna (béns i serveis de producció interior i importats adquirits en el territori dels residents X: Béns i serveis de consum i inversió adquirits pels no residents (Demanda externa) DF: Demanda final M: Béns i serveis de producció exterior adquirits pels residents dins i fora del país PIBpm: Producte Interior Brut a preus de mercat *Aquí no s’incorporen impostos indirectes nets perquè tots els components ja estan valorats a preus de mercats PRODUCTE INTERIOR NET (PIN) Depreciació del capital en el procés productiu, que seria necessària repassar per a mantenir la capacitat productiva l’any següent.
PIB - Consum de capital fix = PIN (PIN = PIB-AA) PRODUCTE NACIONAL BRUT (PNB) O RENDA NACIONAL BRUTA (RNB) Els EEUU acostumen a calcular la seva activitat en termes de producció efectuada pels factors de producció nacionals (tan a dins com a fora del territori) PNB Mesura el valor de la producció a preus de mercat com a remuneració als factors residents que han contribuït a la seva obtenció.
PIB + - rendes primàries obtingudes a l’exterior pels factors residents (RRN) Rendes obtingudes pels no residents o estrangers a l’interior (RRE) Rendes primaries netes amb la renda del món (RPNRM) = PNB PNB= PIB ± RPNRM = RNB RENDA NACIONAL BRUTA DISPONIBLE (RNDB) RNB no mesura la capacitat de despesa dels agents. La capacitat de despesa dels agents es troba ampliada o disminuïda en funció secundària a la renda feta a través de les transferència corrents netes amb la resta del món (TCNRM), que poden ser públiques (subsidis, pensions) com privades (donacions, herències) RNBD = RNB ± TCNRM ESTALVI/AHORRO NACIONAL BRUT (ANB) Una part de la renda disponible es destinarà a satisfer el consum i l’altre a estalvi o inversió.
AHNB = RNBD – CF Per passar de BRUT a NET s’ha de restar les amortitzacions .
AMORTITZACIONS: Quantitat de despesa que has de destinar per a reposar el capital a fi de mantenir la capacitat productiva de l’economia ESTALVI FINANCER NACIONAL NET (AMFN) Part de l’estalvi nacional disponible per la realització d’inversions financeres, un cop realitzades les inversions reals en FCB (i per tan inclouen el consum de capital fix o amortitzacions pel que passa a ser estalvi net) AHFN = AHNB – FBK FBK: Formació bruta de capital DEMANDA EXTERNA NETA O SALDO NET EXTERIOR (DEN) Diferencia entre Importacions (Exportacions de béns i serveis) DEN = SNE = X-M  CRITERIS DEL MESURAMENT DE L’ACTIVITAT ECONÒMICA Ens dona la mida d’una economia dins de la seva àrea econòmica o dins del conjunt mundial.
TAXA DE VARIACIÓ Mesura el canvi relatiu del valor d’una magnitud en dos moments del temps (A I B) que no tenen perquè ser consecutius, i està expressant en tan per cent.
TVm (%) = (Mb – Ma)/Ma x 100 = (Mb/Ma – 1) x 100 ÍNDEX DE VARIACIÓ Mesura la relació directe entre el valor d’una magnitud en el moment de referència (Mr) o en el moment base o inicial (Mo), al qual se li assigna un valor 100.
IVm = (b=100) = Mr/Mo x 100 Referència temporal del càlcul taxa de variació, generalment amb referències anuals.
TAXA ANUAL Variació des de l’últim període de referència de l’any anterior. Compara un any amb l’any anterior. En el cas de dades trimestrals s’obté a partir de la suma de les quatres dades trimestrals de l’any.
Ex: Des 06 – Des 05 = IV trim 06 – IV trim 05 TAXA INTERANUAL Variació anual des del període de referència al mateix període de l’anterior. Compara un trimestre amb el mateix de l’any anterior Ex: II trim 07 – II trim 06 TAXA INTERTRIMESTRAL Compara un trimestre amb el trimestre anterior.
Ex: III trim 07 – II trim 07 TAXA INTERTRIMESTRAL ANUALITZADA Calcular la variació d’un trimestre respecte a l’anterior multiplicat per 4. Se suposa que la variable es comportarà durant els quatre trimestres d’igual manera que ho han fet en l’últim trimestre.
Ex: Taxa intertrimestral = 0,3 % Anualitzada = 0,3 x 4 = 1,2 % ANUAL ACUMULADA Variació acumulada al llarg de l’any fins el període de referència.
Ex: II trim 07 – IV trim 06 PERIODES LLARS DE TEMPS Taxa mitjana de variació acumulativa TMA (%) = [(Mn/Mo)1/n – 1] x 100 Mn: Valor magnitud en el darrer període considerat Mo: Valor de la magnitud en el moment base 1/n: nombre de períodes des del moment base !! El creixement es va incorporar cada any el valor inicial de la magnitud de manera que la base sobre la qual s’apliquen les successives taxes de creixement també va en augment  es perquè la taxa mitjana acumulativa no coincidirà amb la mitjana de les taxes del període considerat.
...