1r Treball Prehistòria Grup B1 (2016)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Prehistoria
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 13/04/2016
Descargas 1
Subido por

Descripción

Es tractava d'una anàlisi crítica d'un article sobre l'Antropocè.

Vista previa del texto

aenriquezalvaro Treball d’opinió: “¿Vivim en l’Antropocè?” L’ésser humà ha modelat, canviat i adaptat l’entorn terrestre de forma exhaustiva per al seu benefici. Tant, que els impactes que ha deixat la seva acció a la Terra, segons el premi Nobel de Química Paul J.Crutzen i un col·laborador seu, E.Stoemer, poden haver canviat l’època geològica: de l’Holocè al Antropocè (Crutzen & Stoermer, 2000).
El terme Antropocè ha encaixat molt bé en el públic general a causa de la seva implicació ambiental que duu a les espatlles, ja que la mateixa paraula al·ludeix a la capacitat de modificar l’entorn per part de l’ésser humà. La paraula pot conscienciar a les persones de tot un seguit de diferents contaminacions ambientals (Zalasiewicz, Williams, Stefen, & Crutzen, 2010) i un canvi climàtic cada cop més evident en l’actualitat.
Aquest terme doncs, s’associa en general, amb una situació d’emergència planetària a la qual la humanitat ha de fer front actualment, donada a causa de les nostres accions sobre l’ambient (Vilches & Gil, 2011).
L’ésser humà ha modelat l’entorn des dels seus inicis, creant tecnologies i formes culturals que els permetés millorar la seva pròpia vida. Al llarg de la història de l’ésser humà hi ha hagut grans punts d’explosió cultural i tecnològica, de les quals en destaquen tres: la revolució de la talla lítica, la revolució agrícola i la Revolució Industrial. Aquestes són considerades com a eines pel creixement i la millora de la qualitat de vida dels individus (Whitmore, T. M., 1990).
Un grup d’investigadors, entre ells Crutzen, proposa com l’inici de l’Antropocè el començament de la Revolució Industrial (Crutzen & Stoermer, 2000), altres, afirmen que s’hauria de considerar l’inici de l’Antropocè com a data puntual i arbitrària després de la Segona Guerra Mundial, posteriorment a la primera caiguda de bombes atòmiques. Altres però, com Vilches i Gil (2011), creuen que l’Antropocè va iniciar-se en temps molt remots, inclòs amb proto-humans, que ja varen començar a canviar l’entorn en benefici propi a costa de les altres espècies (i no des del començament de la “modernitat” amb la Revolució Industrial o a partir de començaments de la Guerra Freda).
És evident que l’acció humana ha provocat, avui en dia, multitud de problemes a la biosfera: la contaminació atmosfèrica i ambiental al usar exhaustivament combustibles fòssils accelerant un procés de canvi climàtic; explotació intensa dels recursos energètics naturals, provocant extincions totals d’espècies, augmentant el nombre de les que estan en perill d’extinció i destruint de mica en mica el biòtop; desequilibris en la mateixa espècie humana referent al consum de recursos, que provoquen la pobresa de 4/5 parts del món i provoquen guerres per l’obtenció de valuosos recursos energètics; entre molts d’altres.
Aquests problemes són deguts, com ens presenta Vilches i Gil (2011), històricament a: la recerca del benefici particular per sobre de propis éssers humans i altres espècies, l’afany de créixer en població plena de riqueses com a garantia de supervivència, l’aprofitament dels recursos 1 energètics sense tenir en compte el seu esgotament i, l’abocament dels residus a l’ambient sense tenir en compte les conseqüències que això comporta. Aquests comportaments no són exclusius de la societat contemporània, sinó que realment totes les societats humanes els presenten, inclòs des del descobriment del foc.
De forma repetitiva, l’ésser humà ha modificat el paisatge.
A més a més, ha fet que la cultura esdevingui la seva capacitat d’adaptació. Això ha provocat l’explotació de recursos de tota mena, des de l’experimentació de les primeres eines, passant pel descobriment de l’agricultura i la ramaderia fins al món post-industrial. Aquest sentiment antropocèntric, és a dir, l’adaptació a l’entorn com a màxim exponent evolutiu, és innat en totes les societats humanes. Aquestes doncs, han tractat a la corresponent part del seu territori terrestre com a una extensió de la seva cultura. És a dir, s’ha modificat l’entorn a favor, explotant el medi natural i seleccionant el millor per la mateixa societat. Això ha provocat que moltes espècies hagin esdevingut domesticades i adaptades a l’ésser humà (tots els animals de la ramaderia i moltes de les espècies de l’agricultura).
Tenint en compte tot l’esmentat, hom podria creure que la comunitat científica, concretament la Comissió Internacional d’Estratigrafia, hauria de separar de forma oficial l’Holocè de l’Antropocè. Tanmateix, no és tan senzill.
El temps geològic es divideix en eres, períodes, i èpoques. Actualment ens trobem a l’era del Cenozoic, el període del Quaternari, i l’època de l’Holocè (Fullola & Nadal, 2005).
Aquestes divisions marquen la història de la Terra i, oficialment, tenen una realitat científica al darrere: diferenciació d’estrats mitjançant l’ús del mètode estratigràfic.
Cada estrat del passat guarda una relació amb el posterior i amb l’anterior, això sí, cadascun amb les seves característiques distintives úniques. De forma arbitrària, a causa de la composició del terreny i de les restes de diferents éssers vius que s’hi troben, s’estableix la marca d’una nova era, període o època.
L’Holocè és oficialment l’època actual i és la que ha donat més estabilitat a la Terra des de fa uns 400.000 anys (Marzo, 2015). Així mateix, és una època interglacial, que ha temperat el clima, ha reduït el nivell del mar i ha reduït el cercle polar significativament en comparació a èpoques anteriors del mateix període Quaternari.
L’Antropocè, per tant, haurà de passar de forma rigorosa la demostració que té una estratificació pròpia i significativa al marge de l’Holocè si vol esdevenir una nova època1.
Estudis molt recents (Waters et al., 2016), de molts col·laboradors de Crutzen, han intentat demostrar de forma realment significativa la diferència estratigràfica amb l’Holocè, però, tot i això, encara està a falta d’oficialitzar l’estrat corresponent a l’Antropocè (en teoria en formació des de mitjans de segle XX a causa de la diversitat de nous materials formats a causa de l’acció 1 Hi ha creat un grup científic dins dels estudis del Quaternari que es dedica a aquesta feina.
2 humana i de la modificació d’estrats geològics a causa de múltiples reaccions químiques). La hipòtesi de Vilches i Gil (2011) quedaria descartada a causa de la no presència de característiques que marquessin l’estrat en un període determinat, a no ser, com ells afirmen, que hem d’entendre el passat com un procés, per tant l’evolució humana, cultural també, com un procés gradual (per tant, l’inici de formació de l’estrat antropocènic a partir de l’inici de la modificació de l’entorn per part de la mateixa espècie humana).
La diferència principal, si l’Antropocè existeix i òbviament amb l’Holocè si encara ens hi trobem en ell, amb totes les altres etapes geològiques, és que aquestes últimes sabem quan comencen i quan acaben (Zalasiewicz et al., 2010). Actualment, podem esbrinar la composició atmosfèrica, el clima, les característiques temporals de cada espai geogràfic, etc. amb total exactitud. A més a més, podem realitzar estudis amb hipòtesis de l’evolució del biòtop i de l’etapa geològica. Això, però, dificulta la divisió de noves èpoques geològiques del passat recent o de l’actualitat.
Mentre no es demostri la diferència definitiva de l’existència d’un estrat que marca el pas de l’Holocè al Antropocè, la utilització d’aquest terme es basa únicament en evidències històriques de l’evolució del paisatge i del clima, així com de l’ambient atmosfèric i de la presència de certs materials en més o menys quantitats, a partir de la presència de l’ésser humà com a agent explotador del medi. Mentre no hi hagi un estrat geològic totalment identificable, seguirem oficialment en l’Holocè. L’Holocè ha generat estabilitat al període del Quaternari, que destaca en la presència de glaciacions i èpoques d’estabilitat climàtica, i porta així 400.000 anys fent-ho.
Si es confirma geològicament l’Antropocè, serà el període geològic més polititzat de la història (Zalasiewicz et al., 2010), per les fortes connotacions ecològiques i de temes de sostenibilitat que porta al darrere. La força que podria arribar a tenir si la comunitat científica acceptés l’Antropocè com a nova etapa geològica és d’un espectacular interès, ja que podria afectar directament a les decisions polítiques d’una gran multitud d’estats en relació amb el medi ambient.
És evident que és important la conscienciació dels éssers humans de què les seves accions deixen una petjada ecològica que perdurarà centenars o potser milers d’anys2, però, a l’igual que Marzo (2015), no trobo lícit l’ús de la paraula de forma acadèmica fins que no es demostri la completa existència d’estrats que identifiquin l’Antropocè com a una nova època geològica. Ho crec així principalment perquè l’Holocè és el període que ha permès el desenvolupament dels últims homínids i en concret també els de la nostra espècie i ha generat un període molt estable climàticament en la història de la Terra i, segonament però no menys important, perquè les exigències de la comunitat científica són evidents, clares i arbitràries, sent així un referent per les pautes acadèmiques a seguir.
2 Tanmateix, és interesant la proposta de Vilches i Gil (2011) quan parlen de que no hem d’entendre el passat de l’ésser humà com una “Arcadia sostenible que exigeix un rescat del passat que vam perdre”. Proposen que la sostenibilitat és un concepte actual i no del passat, i per millorar l’ambient ecològic cal emprendre mesures d’avenç tecnològic, aprofitant sobretot energies alternatives renovables.
3 En conclusió, el terme Antropocè doncs, s’ha utilitzat de forma totalment normalitzada per part de molts sectors en contra del canvi climàtic i favorables a la sostenibilitat de la Terra, tot i que aquest encara es troba en procés d’acceptació de forma acadèmica per la comunitat científica.
El missatge que es dóna es realitza per conscienciar al públic de què les accions humanes modifiquen i alteren els processos naturals del conegut Holocè, aventurant-nos en l’Antropocè.
S’utilitza aquest missatge com a un indicador de què tenim a les nostres mans un futur incert del planeta i només les nostres accions seran capaces de millorar-les o empitjorar-les. A les nostres mans la supervivència de la nostra espècie i també la supervivència de la Terra.
Bibliografia Crutzen, P. J., & Stoermer, E. F. (2000). Anthropocene. Global Change Newsletter, 41, 17–18.
Retrieved from http://www.igbp.net/download/18.316f18321323470177580001401/NL41.pdf Fullola, J. M., & Nadal, J. (2005). Introducción a la prehistoria. La evolución de la cultura humana. Barcelona: Editorial UOC.
Marzo, M. (2015, August 9). ¿Vivim en l’Antropocè? El Periódico. Retrieved from http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/vivimos-landropoceno-4416881 Vilches, A., & Gil, D. (2011). El antropoceno como nuevo periodo geológico y oportunidad de construir un futuro sostenible. Boletín Biológica No22, 3–6. Retrieved from http://www.boletinbiologica.com.ar/pdfs/N22/Vilches(Aportes22).pdf Waters, C. N., Zalasiewicz, J., Summerhayes, C., Barnosky, A. D., Poirier, C., Ga uszka, A., … Wolfe, A. P. (2016). The Anthropocene is functionally and stratigraphically distinct from the Holocene. Science, 351(6269), aad2622–1–aad2622–10.
http://doi.org/10.1126/science.aad2622 Whitmore, T. M., et. al. (1990): Long-Term Population Change, en B. L. Turner II et. al. (eds.): The Earth as Transformed by Human Action. Global and Regional Changes in the Biosphere over the Past 300 Years, Cambridge, Cambridge University Press, 1990, pp. 25-39.
Zalasiewicz, J., Williams, M., Stefen, W., & Crutzen, P. (2010). The New World of the Anthropocene. Environ. Sci. Technol, 2228–2231. Retrieved from http://pubs.acs.org/doi/pdf/10.1021/es903118j 4 ...