TOT TEMARI ECONOMIA (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Teoria i estructura econòmica
Año del apunte 2016
Páginas 32
Fecha de subida 05/04/2016
Descargas 35
Subido por

Vista previa del texto

Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica 1. Aproximació a l’economia 1. Economia Quan ens referim a l’economia podem fer referència a dos aspectes d’ella: Com una branca específica del coneixement (disciplina social).
Pretén conèixer les generalitats dels fenòmens i les lleis que els governen Com una activitat específica: “l’economia mundial està en procés de recuperació”. És una pràctica social que ens pot indicar com actuar 1.1 L’activitat econòmica És qualsevol forma de produir les coses i distribuir-les i d’obtenir els ingressos necessaris per a viure.
Plantejaments previs: Quines necessitats volem satisfer Recursos disponibles Com distribuir allò produït Com assegurar que podrem seguir produint L’activitat econòmica, per tant, fa referència a la producció de béns i serveis i a la forma d’obtenir ingressos per viure. L’economia, doncs, és l’àmbit on les persones resolen les seves necessitats materials.
Ens interessa estudiar la societat i en concret l’individu, pel seu component individualista. Els problemes econòmics es produeixen a causa de l’escassetat de recursos i per tant la conseqüència al haver d’escollir entre opcions i com repartir els recursos, és el que es coneix com comportament econòmic entès com un anàlisi dels pros i contres que suposen escollir una o altra opció.
Què estudiar: Ø La producció Ø La distribució Ø L’intercanvi Ø El consum Instruments com a consumidor: Ø El preu (oferta-demanda-marcat pel mercat).
Ø El productor no pot marcar preus si no monopolitza (controla l’oferta).
Monopsonio (una única persona que controla la demanda) Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica 2. Continguts de l’economia Els tres grans objectius de l’economia: 1. Definir conceptes per explicar el desenvolupament dels problemes econòmics: producció, consum, oferta, demanda...
2. Predir l’evolució de l’economia: si puja el preu, baixa la demanda; més formació afavoreix la creació de feina. Tot i així la predicció és una mica relativa, perquè hi ha prediccions diverses sobre un mateix tema.
3. Ajudar a la presa de decisions polítiques: més IVA incrementarà o no la desigualtat; utilitzar impostos progressius per a aconseguir l’equitat 3. Les eines L’economia és una ciència social que fa servir el mètode científic, és a dir, que aplica un conjunt de regles i raonaments que s’han d’utilitzar per poder establir judicis rigorosos i contrastats per la realitat.
3.1 Lleis econòmiques Quan es descobreixen regularitats (en l’economia, fets o bé comportaments que es produeixen regularment) es poden fer lleis econòmiques, que són l’expressió de les uniformitats de certs fenòmens econòmics: • • • • Llei de la demanda: si es disminueixen els preus, augmenta la demanda Llei de Say: tota oferta crea la seva pròpia demanda o bé el fet de crear un producte, obre un nou mercat de productes. En el moment que produeixes, generes salaris i per tant crees rendes i això genera demanda.
Llei d’Engel: la proporció de la renda que destinem als aliments disminueix quan aquesta augmenta.1 Llei d’Okun: L’atur disminueix quan hi ha augment de la producció (més renda à més generació d’activitat directa i indirectament). Però si l’augment de la producció és deguda a robots o a una distribució desigual de la renda, aquesta llei no s’aplica perquè l’atur no disminuirà.
4. Teories econòmiques Són un sistema lògic que il·lustra simplificadament tots i cadascun dels aspectes d’un fenomen i que permet predir el seu comportament en situacions diferents. Contenen: 1 És a dir, si cobres 100 i destines 10 als aliments (10%), i et doblen la renda a 200 pot ser que pugis el que destines a 12, però per molt que pugi la despesa real (de 10 a 12) no segueixes destinant un 10% sinó que destines menys Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica 4.1 Variables2 Magnitud relativa a algun dels fenòmens que s’estudiaran (preu, quantitat demandada, renda....).
• • Variable endògena (induïda): està explicada dins d’una teoria Variable exògena (autònoma): influeix en les endògenes està determinada per factors aliens a la teoria.
à Per exemple si diem que “La despesa familiar en cinema està determinada per la renda familiar i pel cost de publicitat de les productores cinematogràfiques”. El que gasta la família és variable és endògena i el cost en publicitat és exògena, perquè influeix sobre el que gasta la família.
• • Variable stock: són la riquesa/patrimoni. Es refereixen a una quantitat en un moment determinat i no necessiten la dimensió temporal per a tenir sentit. El número de màquines que hi ha en una empresa Variable flux: Té dimensió al llarg del temps: inversió que fa que el numero de màquines augmenti o disminueixi al llarg del temps. També podria ser el sou.
à El flux és l’aigua que omple la piscina (que seria la variable stock) 4.2 Hipòtesis sobre el comportament de les variables Les hipòtesis són punts de partida d’una investigació i s’han de tractar de confirmar o no. Contemplen el comportament dels individus i el comportament de la societat • • • Relatives al comportament: les empreses busquen el màxim benefici. Aquesta podria ser una hipòtesi però no és per tothom, perquè hi ha empresaris que prefereixen tenir el just i necessari.
Relatives a la relació entre quantitats (més persones treballant són més producció): si posem una màquina més incrementem la producció un 28% Relatives a les condicions per poder aplicar la teoria: per a que hi hagi competència perfecta, la informació ha de ser perfecta i gratuïta; *(....) al llibre hi ha mes cosa però la professora no l’ha inclòs en el temari 5. La difícil aplicació del mètode científic en economia 2 *Anàlisi gràfica: Un gràfic és el diagrama que mostra com estan relacionades entre si dos conjunts de dades o variables. (Ex: creixement demogràfic és un problema) Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica L’aplicació del mètode científic en economia compta amb dificultats que afecten fonamentalment a dos grans qüestions: la observació dels fets i la verificació de les hipòtesis.
1. La primera dificultat en economia és que sempre partim de judicis de valor. Tot entenent-los com les preferències o prejudicis no científics amb els que compten els investigadors abans de començar qualsevol estudi. La resposta correcta sempre és depèn. Aquest depèn respon al fet el que el què és bo per a un grup social no és necessàriament bo per a un altre. Aquests judicis o preferències han portat a distingir dos enfocaments de l’economia: Ø Economia positiva: el que és. És demostrable perquè està basada en els fets Ø Economia normativa: el que hauria de ser, el que es considera millor o pitjor i per tant, no es pot contrastar 2. La influència del poder establert. És a dir, segons com el poder (econòmic, polític) gestioni les investigacions segons el que considera millor.
Això dona el problema que per exemple, allò que investiguin els economistes sigui el que els convé als grans interessos polítics o econòmics. Actualment el pensament únic és la globalització, que suposa que hi hagi un únic pensament correcte. En la nostra societat, que pensa en la globalització, la premsa i els economistes que manen consideren que allò bo és el lliurecanvisme (lliure comerç) enlloc d’imposar aranzels (impost que grava el consum de productes importats).
3. Dificultats de verificació. L’economia no és una ciència experimental; el que significa que no té laboratoris i per això les causes i els efectes no son fàcils de correlacionar (no són observables). Això porta a que els economistes hagin de raonar analitzant elements d’un fenòmen “com si” (supòsit) es comportessin d’una manera pre-definida per nosaltres). Tot i així en l’actualitat podem parlar d’aproximacions semiexperimentals, que és una nova economia que està de moda (experiments amb gent, amb grups). És per exemple comparar i aplicar una cosa a un grup i no aplicar-la a l’altre i veure que passa 4. La condició Ceteris paribus: hipòtesis que considera que tot el que no és la relació exacta que estudiem es manté constant. Això és així perquè es fa una simplificació, raonant com si un factor només depengués d’un altre ja que no es poden considerar totes les variables. Per exemple, estudiar la quantitat d’un bé que un individu està disposat a consumir depèn de diversos factors (el preu del bé, la renda del consumidor). Però com no es poden considerar tots els aspectes s’estudiaria dient que només depèn del preu del bé ceteris paribus (mantenir constants els demés factors).
*El llibre inclou uns quants factors més (errors lògics, l’economia i les altres ciències socials, les discrepàncies entre economistes i la influència de la ideologia, els quals la professora no ha inclòs en la seva exposició) Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica 6. Les grans branques del pensament econòmic Des de l’antiguitat molts pensadors han intentat descobrir la natura dels fenòmens econòmics des de diverses perspectives. Nosaltres en remuntarem a partir de la revolució industrial l’any 1750 a Anglaterra, que va suposar la incorporació d’energia dintre del procés productiu. Prèviament hi va haver: • Economia en l’antiguitat i en la escolàstica • Naixement de l’economia política, mercantilisme i fisiocràcia L’economia moderna, doncs, arranca amb la Revolució Industrial.
6.1 L’economia clàssica Adam Smith va ser el primer gran economista científic. Va ser un moralista que va descobrir el paper de l’intercanvi i de la divisió del treball per a fomentar la creació de la riquesa.
El segueixen David Ricardo, John Stuart Mill i Karl Marx, aquests si considerats creadors de l’economia clàssica, preocupats per explicar quines són les fonts de creació de la riquesa i especialment la forma en que es distribueix entre les diferents classes socials. La divisió del treball (especialització) augmenta la productivitat3 6.2 L’economia neoclàssica A finals de s.XIX s’estudien nous fenòmens. Es parla de l’economia com una cosa amb entitat pròpia i independent, sense res a veure amb la política. El centre d’estudi és la conducta de l’individu, el qual busca la utilitat. És així com veuen que el mecanisme perfecte per aconseguir la màxima utilitat és el mercat, que també converteixen en el seu objecte d’estudi.
En resum: elecció, individualisme metodològic i estudi del mercat. L’actitud de l’individu davant del mercat.
6.3 El keynesianisme Corrent que neix a conseqüència de les crisis dels primers anys del s. XX i en especial la de 1929. Veu la necessitat de la intervenció pública. A la crisi doncs dels anys 30 va ser el gran defensor que les crisis s’havien de solucionar amb despesa pública, ja que els desequilibris del mercat no es podien solucionar sols.
proposa que quan l'economia baixa s'augmentin les despeses per part de l'estat i quan aquesta augmenta es redueixi.
També va impulsar l’estat del benestar.
6.4 Monetarisme i neoliberalisme Tot i el keynesianisme, el monetarisme va ser una corrent que seguia defensant que no havia d’haver intervenció estatal. Propugnaven la lògica autònoma del mercat i polítiques mes liberalistes individualistes i menys 3 És un coeficient, a dalt hi poses la producció i a baix el temps: per tant la productivitat és el que es triga a fer x productes en x temps. Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica preocupades per l’equitat. Consideraven que qualsevol modelació de l’economia s’havia de fer simplement canviant el preu del diner4 7. Les corrents de pensament actuals 7.1 Postkeynesianisme: Amplien la teoria keynesiana amb tres elements: la teoria de la distribució de la renda, els bancs i les empreses multinacionals.
7.2 Institucionalisme Consideren determinants les institucions socials i polítiques en les que es desenvolupen els individus i que consideren determinants dels fets econòmics. Així doncs, tot depèn de la qualitat de les institucions.
7.3 Marxistes Neointerpretacions molt diverses del ideal inicial marxista. Són idees molt extremistes que poc respecten l’inicial marxisme.
7.4 Globalització i el pensament econòmic Fa una remodelació del que diu el neoliberalisme. Critica les injustícies socials. Volen una solució més justa i eficient dels problemes econòmics.
Per tant no pot dir-se que l’economia és un cos de coneixements homogeni i universalment acceptat, sinó que és un coneixement que pretenent ser científic, està molt influïda per el conflicte social que generen els propis problemes econòmics. L’economia és un coneixement estratègic que proporciona claus.
8. Qüestions per practicar 1. Posa dues proposicions positives i normatives 2. Senyala les raons més habituals que solen produir les discrepàncies entre economistes 3. Indica les grans preocupacions de l’economia clàssica (A. Smith, Ricardo..) 4. Quina és la definició proposada per Robbins i quines implicacions va tenir la seva acceptació? 5. Quines circumstàncies socials van estar en l’origen de l’economia keynesiana i quina va ser la seva principal proposta 6. Què critica principalment l’escola de Chicago o monetarista? 7. Senyala corrents d’economia crítica 8. Repassa l’actualitat econòmica de la última setmana i busca les cinc noticies que per a tu són més rellevants 4 El preu del diner és el tipus d’interès. Actualment els interessos són baixos, fins i tot negatius Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica 2. Activitat econòmica 1. Necessitats El punt de partida de l’activitat econòmica són les necessitats humanes, les quals necessiten ser satisfetes.
• Millors condicions de vida són més necessitats satisfetes i l’aparició d’altres noves qualitativament superiors.
• Qualsevol necessitat és una insatisfacció. Per tant necessitatinsatisfacció / mancança - desenvolupament • En economia les necessitas són aquelles que requereixen un determinat esforç, aquelles que no podem satisfer gratuïtament Segons Max-Neef les necessitats es poden dividir en dues: • Ser, tenir, fer i estar • Subsistència, protecció, afecte, enteniment, participació, oci, creació, identitat i lliertat Per tant el benestar (entès com satisfacció de les necessitats fonamentals) no és només supervivència sinó la disposició de tot allò que permet desenvolupament integral dels individus.
Els béns econòmics En economia, dintre dels béns no entren els lliures (l’aire, per exemple, és un bé lliure que no ens costa esforç). L’economia doncs no s’ocupa dels béns lliures, sinó dels econòmics que són els que requereixen alguna activitat.
Béns – Serveis Ambdós cobreixen necessitats, però la diferència és que els béns compleixen una satisfacció directe i els serveis requereixen un sumministrador intermig.5 .
Tot i així com ambdós tenen la mateixa funció, en economia s’acostumen a anomenar conjuntament.
També ens podem referir al concepte mercaderia per a referir-nos als béns que són objecte de transacció en el mercat6 Kisme*: Vol convertir tot en mercaderia, en un mercat mundial7. És l’interès que té el model capitalista actual. S’arriben a inventar coses que abans eren gratuïtes per convertir-les en objecte d’intercanvi mercantil.
5 Per exemple, un taxi és un servei, però requereix un subministrador intermig que en aquest cas seria el taxista. 6 S’obtenen a través de compra i venda, intercanvi. 7 A tots els llocs es troben les coses de cada país: diversitat. No vol dir un únic producte, sinó imposar una diversitat. Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica 2. Les dimensions - Intercanvi 2.1 En un intercanvi 8 qualsevol procés té 4 fases 1. Producció: activitats per obtenir els objectes per a satisfer les necessitats. Per a produir béns s’han realitzat formes de producció complexes que es realitzen en organitzacions: empreses.
2. Distribució: repartiment dels ingressos per adquirir els bens. És a dir, determina els ingressos amb els que comptarà cada subjecte per a poder adquirir més o menys proporció dels béns. El que té cada subjecte és el que li ha correspost en el repartiment i d’això depèn que pugui tenir més o menys serveis per satisfer les seves necessitats.
3. Canvi: posa a disposició a cada subjecte la part de la producció que hagi adquirit amb els seus ingressos. En la nostra societat són els diners que serveixen per adquirir béns i serveis, també són una unitat de valor (estalviar). En altres societats menys avançades el que es fa és el “trueque”, una forma bàsica d’obtenir els béns que consisteix en el canvi de mercaderies per mercaderies.
4. Consum: gaudi o utilització dels subjectes d’allò produït. Fet per a la satisfacció personal. Tot i així té dimensió social, perquè els nostres gustos estan influïts cada vegada més per la societat que ens rodeja.
2.2 El diner com a instrument del intercanvi El diner és qualsevol cosa que sigui generalment acceptada com a contrapart en el intercanvi..
És màgia i alhora té una zona fosca; si funciona bé ens dona estabilitat i garantia, quan el sistema monetari mundial funciona correctament.
Ø Mitjà de canvi: canviar mercaderia per diners Ø Unitat de compte: en ell s’expressen els valors de tots els intercanvis Ø Dipòsit de valor: qui disposa de diners disposa de riquesa, de capacitat de canvi.
Actualment apareixen noves monedes alternatives: presenten nous problemes: • Qui les garantirà? • Qui les accepta? però aquestes Estan de moda perquè semblen una alternativa al sistema, el dia que funcioni, l’estat perdrà les seves atribucions.
8 Procés que porta a produir els béns i serveis i posar-los a disposició dels diferents subjectes econòmics per a que aquests els puguin utilitzar per a satisfer les seves necessitats. Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica 3. Normes en l’economia Ø Els drets de propietat: per a que els intercanvis es puguin portar endavant es necessiten unes normes que estableixin que es pot fer i que no: quins drets tenen els que participen en l’intercanvi.
Ø Les regles del intercanvi: aquestes normes jurídiques tenen els objectius de determinar qui pot posseir els recursos o béns, establir mecanismes que garanteixen el que es pot i no es pot fer amb els béns, i fixar regles de confiança que es seguiran en els intercanvis i les conseqüències de qui no les compleixi. Així es dóna seguretat als intercanvis.
Ø La política i l’activitat econòmica decisions polítiques que afecten fonamentalment a la distribució: salari mínim, drets de produir...
Influeix a les regles jurídiques segons els interessos socials dominants, per tant darrere les regles sempre hi ha una decisió política segons la posició dels agents.
4. La producció i els factors productius 4.1 Els sectors econòmics Ø Primari: agricultura, ramaderia i pesca, energia, aigua Ø Secundari: indústria, sector metal·lúrgic, construcció Ø Serveis: aportar prestacions Com més avancen les economies, menys pes té el sector primari. Però el necessari realment és un equilibri, per aconseguir que l’economia es desenvolupi adientment hi ha que aconseguir la interrelació sectorial.
4.2 Els factors productius Per a obtenir béns i serveis per a satisfer la societat hi ha que produir-los, i per això s’han d’utilitzar i combinar recursos previs, que són treball, terra/recursos naturals i capital.
4.2.1 Recursos naturals Tenim la classificació de recursos renovables i no renovables, però quan parlem d’aquest concepte, hem d’entendre que és una catalogació però si som correctes, la veritat és que tots els recursos són renovables, però el problema és que ho són a llarga durada. La preocupació actual rau en l’esgotament dels “no-renovables” a causa de la sobreexplotació que s’està duent a terme, ja que no es dona temps a que el recurs es renovi. Això és així perquè el criteri pel qual es guia l’ús dels recursos naturals és l’obtenció de beneficis.
L’economia ecològica Aconseguir que el creixement de l’activitat econòmica sigui sostenible hauria de ser un objectiu prioritari de les polítiques econòmiques, però el que trobem Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica avui en dia són algun tipus d’economia ecològica. És aquella que no posa en perill la base de recursos per a les generacions futures.
És un enfocament de l’economia que té en compte que l’activitat econòmica es fa amb uns recursos físics i biològics limitats (biosfera). Pretén ser una ciència de la sostenibilitat, establint principis i mètodes que garanteixin l’ús sostenible dels recursos que s’utilitzen. Consideren que és un error analitzar els fenòmens econòmics aïllats del seu entorn físic, per això s’ha d’estudiar la naturalesa física dels recursos, la seva escassetat objectiva, la seva possible renovabilitat, la seva nocivitat o els problemes de reciclatge.
Ha introduït de nou una cosa molt important, perquè els economistes volen el creixement, i els de l’economia ecològica han dit que el sistema té unes regles i no ho pot sostenir tot, i per tant el creixement sempre no funciona.
Ø Perquè no es pot créixer més? - Recursos esgotats - Contaminació, residus.
- Petjada ecològica.
- El sistema no té tanta capacitat d’absorbir.
4.2.2 Treball: més capacitat o menys en un país depèn de la producció És l’esforç humà aplicat a alguna tasca del procés productiu. Aquest esforç no té perquè ser exclusivament físic, sinó que també considerem treball l’aplicació de la intel·ligència o dels nostres coneixements. Cada vegada s’exigeix més grau d’ensinistrament Formes històriques del treball: segons cada moment i societat.
Tipus: • Esclavatge: una persona passa a tenir la propietat de l’altra. L’esclau ha de treballar sense rebre res més que el necessari per sobreviure.
• Servitud: treball a canvi de protecció • Salari: en el sistema capitalista. Els empresaris s’apropien del treball realitzat pels treballadors a canvi d’un salari.
Durant la història hi ha hagut una lluita constant entre treballadors i amos. Per a protegir-se, els treballadors han reclamat lleis i sindicats per aconseguir una millora de les condicions laborals i més drets. Aquestes no són igual a tot arreu, ja que tot i lleis i drets encara es mantenen situacions abusives i d’esclavatge.
La divisió del treball Al llarg del temps s’ha produït una separació de les tasques o activitats laborals. Aquesta divisió ja l’havia plantejada Adam Smith i com deia, l’especialització del treball permet l’augment de la productivitat.
La desigualtat de gènere en el treball Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica Històricament a les dones se’ls ha reservat el treball no remunerat en l’espai privat i als homes remunerat en l’espai públic. Amb l’incorporació de la dona hi ha molts treballs que es coneixen com feminitzats, de menys responsabilitat i influència i menys sou.
Aquestes diferencies no són per condicions naturals i biològiques de cada sexe sinó per prejudicis, estereotips o creences.
Avui en dia les polítiques d’igualtat intenten acabar amb aquesta discriminació *Comentari de la professora: la desigualtat de gènere en el treball i polítiques d’igualtat es deuen a que la trajectòria és diferent per l’home i la dona. La maternitat para la trajectòria i en canvi l’home continua i són els anys bons per pujar. Actualment amb la discriminació positiva es possible que els homes es sublevin.
4.2.3 Població-demografia: El treball i les necessitats humanes són la base de l’activitat econòmica, per tant la qüestió demogràfica és un tema que preocupa.
Malthus va afirmar que el creixement demogràfic és un dels principals problemes econòmics al que s’enfronten les societats; ja que mentre la població creix geomètricament, la producció d’aliments creix aritmèticament.
Per exemple: 2-4-8-16-32 2-4-6-8-10 El pessimisme malthusià sempre ha estat present en l’economia. Actualment som uns 7.200 milions de persones i s’estima que al 2100 serem 10.500 milions9. Aquest pessimisme ha portat a diversos governs a fer polítiques per controlar la natalitat (incentivar-la o penalitzar-la). A més a més el problema d’aquest creixement rau en el desigual creixement pel que fa a territoris (no es distribueix igual per tots els llocs). Això és així perquè els països industrialitzats mantenen una taxa de creixement relativament baixa (perquè un fill és un consum, un cost) i en els més pobres creix la població (un fill interessa, és una inversió, és mà d’obra). . Tot i així, la realitat és que hi ha recursos per tothom però estan mal repartits.
4.2.4 Capital És el conjunt de béns que l’ésser humà fa servir per elaborar altres béns i no pel seu consum immediat. No hem de confondre aquesta definició amb la financera de diners (estalvi-inversió).
9 Dades de les Nacions Unides Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica En economia el capital fa referència a màquines, edificis, tecnologia... La marca és el material intangible però alhora té valor, perquè és reconeguda.
Per tant pot ser tangible i intangible La tecnologia per exemple és part del capital per fabricar d’una manera determinada.
5. Elecció i cost d’oportunitat Hem de prendre decisions considerant costos i beneficis per aconseguir una elecció òptima. El cost d’oportunitat és allò al que renunciem quan escollim alguna cosa. És difícil mesurar aquest tipus de cost ja que no sempre és explícit ni evident i per tant és molt probable que ens equivoquem. Així doncs una elecció que no tingui en compte aquest cost no permetrà utilitzar un ús òptim dels recursos.
5.1 La frontera de possibilitats de producció La frontera de possibilitats són totes les opcions que tinc, totes les combinacions eficients que puc fer. Un obstacle principal al que s’enfronten les economies és que no sempre tenen possibilitats d’augmentar indefinidament els seus recursos o els seus bens, el que planteja problemes d’elecció. Sovint hi ha recursos limitats i cal escollir tenint en consideració la dotació de recursos disponibles.
Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica Aquí veiem, que tenint la possibilitat de produir dues coses alternatives tens capacitat per combinar-les de forma eficient segons el que et diu la línia de punts d’eficiència (és la frontera que tens de possibilitats de producció). Abaix d’ella hi ha les alternatives no desitjables per ineficients i per dalt hi ha les que no podem assolir (es podrien assolir aplicant altres maneres com per exemple treballadors més productius, noves tècniques...).
Aquest gràfic també ens indica el cost d’oportunitat. Per exemple, si escollíssim la C (produir 20 unitats de canyons i 30 tones de mantega) en lloc de la B, ens permet produir 10 canons més, però té un cost d’oportunitat de 10 tones de mantega, que són les que deixaríem de produir.
5.1.2 Desigualtat i eleccions productives: • Les diferències de la societat venen sobretot dels beneficis, de la capacitat que tens d’absorbir beneficis.
• La desigualtat ve més de la distribució de la renda que no del salari.
• La desigualtat ha augmentat sobretot en els últims anys als països rics.
El problema ve dels interessos econòmics que prevalen al món, de la decisió col·lectiva que es realitzi i també del tipus de compromís ètic predominant en les nostres societats.
Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica 6. El problema econòmic i els sistemes econòmics Preguntes que ha de respondre qualsevol sistema econòmic: • Que produir: quines mercaderies produir i en quines quantitats • Com produir: fa esment a com es fan servir els recursos a l’abast per tal de fabricar aquests béns que hem decidit produir • Per a qui produir: fa referència als destinataris de la producció, qui consumirà i gaudirà dels bens i serveis produïts. Apropiació de l’excedent econòmic Tot, principalment, dependrà del tipus de societat i model que hi hagi en cada regió. Les preferències seran resultat de la preeminència d’uns valors o altres.
En aquestes decisions, que depenen dels valors, poders polítics i de tota la naturalesa i l’estructura del poder dominant en un moment concret en una societat, els que tenen més influència podran imposar més fàcilment els seus interessos als col·lectius, però no tots ho aconsegueixen: les relacions econòmiques impliquen necessàriament un conflicte d’interessos entre les persones o grups socials.
En el sistema capitalista, és el mercat que t’orienta per decidir que produir.
Com produir: optimitzar les despeses per obtenir els màxims beneficis. En un sistema capitalista has de produir per a tota la societat, per a la màxima gent possible.
Els sistemes econòmics es defineixen per tres criteris: • Quin els el subjecte econòmic que porta la iniciativa a l’hora de donar resposta a les tres preguntes • Amb quina finalitat es prenen les decisions • Quin procediment s’utilitza Societat Comunista Estat-Satisfer per igual- Planficació Sistema capitalista: A Espanya el sistema es mixt, amb predomini de capitalisme, però té molt de regulació estatal. La major part dels països occidentals tenen capitalista predominant però mixta per la intervenció de l’estat.
És un sistema econòmic impur, que vol dir que no té només un sistema concret sinó elements d’altres sistemes.
3. L’economia de mercat Mercat: espai on es venen i compren béns, mercaderies.
Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica • • • Hi ha empreses (oferents) i els compradors (consumidors).
En el mercat es troba l’oferta i la demanda, que indiquen els preus. És el mecanisme d’assignació de recursos i de formació de preus.
Abans teníem cultura de regatejar, ara ja no. El regateig és base dels mercats que funcionen, en els quals s’arriba a “preus d’equilibri” que satisfan a compradors i venedors.
3.1 Subjectes que intervenen en el mercat: Empreses: combinen els factors productius per oferir bens i serveis, pels quals aconsegueixen uns ingressos.
La funció de producció de les empreses Expressa la quantitat màxima de producte que podem obtenir amb les diferents combinacions possibles de factors productius.
Q (quantitat produïda) i L (treball), T (terra), (K), capital.
Q= f [L,T,K] L’empresa pot utilitzar diverses combinacions però tractarà d’actuar de la forma més eficient Eficiència tècnica i eficiència econòmica Una empresa actua amb eficiència tècnica quan utilitza la combinació de factors productius que requereix menys quantitats de cadascun d’ells.
L’eficiència tècnica no sempre coincideix amb l’econòmica.
L’eficiència econòmica és quan utilitza la combinació de factors productius més barata.
Els costos de l’empresa Són les quantitats que ha de sufragar per utilitzar els diferents recursos per produir: • Costos fixos: els ha de suportar amb independència de si produeix o no. Per exemple el cost de lloguer d’un local • Costos variables: augmenten o disminueixen segons la producció • Costos totals: suma de costos fixos i variables • Costos mitjans: dividir els costos totals entre el número d’unitats produïdes El benefici de l’empresa Restar els costos totals als ingressos totals Costos i ingressos a curta i llarga durada: la llei de rendiments decreixents La curta durada és el període en el que mínim algun dels factors que utilitza l’empresa no canvia; la llarga durada és el període en que tots els factors utilitzats són variables (canvien) Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica Quan l’empresa es troba en curta durada i algun factor roman fixe mentre que un altra augmenta, succeeix que baixa el rendiment: són els rendiments decreixents, que passen quan s’apliquen unitats successives d’un factor o recurs a altra que roman constant: per exemple, si considerem que la nostra capacitat física i intel·lectual és constant durant un moment determinat, arribarà un moment en que el nostre rendiment comenci a decréixer a mesura que augmentin les nostres hores d’estudi Si al passar el temps, canvia la dotació de tots els factors fent que augmenti el rendiment, diem que l’empresa ha operat amb rendiments d’escala, perquè al augmentar la quantitat de factors que utilitza l’escala pot augmentar el rendiment total Llars/Famílies: • • • Compren/consumeixen bens i serveis, pagant-los. És a dir, gasten els seus ingressos donant així ingressos a les empreses Subministren factors de producció: el principal és el treball (pel qual reben el salari) però també terres (lloguer) i capital (estalvis) a les empreses per a que aquestes puguin produir béns i serveis Genera estalvi per a que es dispongui de recursos que financin altres activitats econòmiques Mercat de Béns i Serveis Mercat de Factors de producció L’estat: també intervé en el mercat, normalment no ho fa directament (no és la seva finalitat). Però són necessàries algunes lleis per saber què es pot fer i que no es pot fer i també per corregir desequilibris en el mercat. A més a més, l’Estat intervé directament en el mercat amb les empreses públiques.
El sector financer (els bancs): l’activitat principal d’un banc és recollir estalvi i canalitzar-lo cap a la inversió.
Com fan negoci els bancs? Amb els interessos i comissions. El que fan és retribuir als estalviadors i després cobrar als inversionistes als que deixen aquests fonts: és entre la diferència del tipus d’interès entre el que retribueixen a l’estalvi i el que et cobren quan els demanes per fer una inversió. Els bancs guanyen perquè la retribució que donen als estalviadors és menor que la que cobren després als inversionistes.
Últimament ha baixat el tipus d’interès, que està regulat pel banc central europeu i es tan baix que es difícil diferenciar entre el que et paguen i el que estalvies i això acaba amb que els bancs no siguin rendibles. Els bancs han buscat noves vies per millorar la rendibilitat, com és el cas de Japó on el banc et cobra per deixar els diners allà, no només les comissions sinó que Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica d’entrada et diuen que no et donaran res d’interès i a sobre te’l donaran en negatiu perquè s’ha de pagar un interès per deixar els diners allà.
Diferencia caixa d’estalvis – banc: finalitats lucratives. La caixa d’estalvis no té accionistes i no reparteix beneficis. Són entitats pensades per la beneficència, són obres socials, entitats de poca dimensió. Quan tenien una mica de beneficis feien obra social. A mesura que l’estat de benestar es crea (anys 80) cobreix maternitat etc i les caixes no necessiten fer tanta obra social, llavors fan obra cultural (CaixaForum). En els 70 i 80 se’ls permeten fer moltes més coses, hi ha més especulació i aspiren guanyar més diners.
Això acaba com acaba, i la conseqüència és que algunes caixes d’estalvis passen a ser bancs (LaCaixa). Queden 3 caixes d’estalvi a tota Espanya.
El mercat financer Els recursos de financiació que ofereixen els estalviadors i que manegen els intermediaris financers es mouen en aquest mercat. Allà poden intervenir les empreses i les famílies o bé l’estat per recollir fons que financin la inversió pública per finançar el seu dèficit públic.
La borsa de valors és el mercat genèric on es compren i venen tots els títols en els que s’expressen totes aquestes operacions financeres El sector exterior Les relacions econòmiques es porten endavant comerciant uns països amb els altres: són economies obertes.
Per això hem de recordar els agents del exterior que comercien amb nosaltres i que incloem en el sector exterior.
Amb l’exterior es poden tenir relacions de molt diferents tipus i per moltes raons: per comprar o vendre bens i serveis en l’estranger o per invertir fora o rebre fons d’inversió d’altres països.
Els fluxos de producció i rendes en el mercat Cada una de les activitats que realitzen reben les retribucions convenients als factors que hi ha que utilitzar. Aquestes retribucions o rendes són els ingressos gràcies als quals la població pot consumir o estalviar.
L’equilibri econòmic 1. Si falta producció, falten béns i serveis. Però si la despesa d’alguns dels agents és insuficient, també es bloquejarà el procés econòmic perquè no es podran adquirir els que s’hagin produït 2. Si els salaris són escassos no hi haurà prou consum i les empreses no podran vendre els seus productes: hauran de tancar i crear atur 3. Si els beneficis de les empreses són molt reduïts no voldran produir, acomiadaran treballadors i hi haurà crisi 4. Si hi ha poc estalvi, no es podrà finançar la inversió i llavors no serà possible l’acumulació de capitals i el creixement econòmic Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica 5. Si l’Estat gasta més del que ingressa, estarà acaparant l’estalvi disponible en l’economia i absorbirà el finançament que necessitin les empreses per a invertir més 6. Si gastem tot l’ingrés en l’exterior, les nostres empreses no vendran suficient L’equilibri econòmic és la situació en que la producció i la distribució de la renda en els mercats no crea problemes ni crisis. Per aconseguir-ho han de funcionar bé els mercats i no ha d’haver bloquejos en la producció ni distribució Demanda de mercat De què depèn la demanda d’un bé? • Del seu preu • Del preu dels béns relacionats 3.1 Economia d’Espanya Característiques: 1. La història de l’espanya moderna, capitalista, industrial arrenca el 1855. La Revolució Industrial es dona a gran Bretanya el 1750. La Revolució Industrial entenem que és la introducció de la màquina del vapor a processos que abans es feien de forma artesanal, es canvia de l’energia humana a una energia aconseguida per processos diferents. A Espanya arriba aquesta revolució industrial el 1855, l’economia espanyola, espanya pertany al segon grup de països europeus que s’industrialitza, no va al grup de capçalera sinó que va a un grup com Itàlia, Portugal... quan Anglaterra ja ha caminat bastant. És un procés d’industrialització que es fa relativament tard en context europeu.
2. Es fa quan hi ha una divisió internacional del treball (especialització a nivell de països: Anglaterra-Tèxtil; Egipte-Cotó, Portugal-Vi, Espanya – Minerals).
Hi ha una divisió, un procés d’especialització.
3. El procés d’industrialització des del principi el capital estranger té molt protagonisme.
4. Procés territorialment molt desigual, desequilibrat. (Indústria, País Basc, Barcelona, Madrid). En general és cert que el procés ha donat prioritat a les parts costeres i a l’anella de castellà; la resta hi ha un buit industrial 5. Procés sectorialment molt desigual. Procés d’industrialització però economia fortament cíclica.
6. Quan corre, corre molt però quan frena, frena de cop. Recessió Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica 7. Predomini del proteccionisme: fins a l’entrada en la Unió Europea. El proteccionisme és posar barreres a l’arribada als productes de fora (aranzels – impostos) quan son límits 10 cotxes només per exemple (quota contingent) Impost sobre consum: sobre tabac, alcohol. El més important és l’IVA.
8. Hisenda sempre dèbil: recull impostos. Els espanyols paguen malament, hi ha economia submergida. És així perquè els governs no han tingut voluntat de, perquè la identificació entre el ciutadà i el cost públic costa.
9. Sempre la balança de pagaments ha estat negativa menys els anys: 1853-55: Crimea 1888-90: Guerra de Cuba-Colonies 1896-98: Plaga Filoxera.
1915-19: Primera Guerra Mundial 9 . La balança comercial espanyola és deficitària. Sense cap fet excepcional.
10. Gran tendència a fer grans obres públiques: faraòniques. Això passa des del començament. Al començament va ser el ferrocarril, ara és els aeroports, l’ave.
11. Hegemonia dels terratinents: son substituïts pels banquers fins avui, qui mana són els banquers 12. Intervenció de l’estat que té tendència a ser repartidor, no keynesià.
Etapes de l’economia espanyola Etapes de l’economia espanyola Ø Autarquia (39-59): es consumeixen productes propis, ni s’importa ni exporta i es pretén ser autosuficient (no ho aconsegueix). És un model tancat Ø Substitució d’importacions (59-75): substitueixo el que abans importava. Model orientat al mercat nacional, amb protecció aranzelària. Afavoreix l’arribada de tecnologia i capital estranger à L’estranger posa la seva fàbrica a Espanya Ø Crisi i transició (75-85): anys de la transició democràtica i econòmica.
El somni d’Espanya és arribar a ser part del mercat comú europeu Ø Integració comercial europea (85-95): anys en que Espanya entra i entra en un mercat comú, únic. Les empreses s’han de preparar per competir i sobrevivir en un mercat europeu. Són anys en que l’economia espanyola adquireix un protagonisme internacional molt gran. Durant uns anys va ser la primera receptora d’. Era un mercat amb potencial. Exportacions-importacions i menys aranzels Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica Ø Globalització – integració monterària (euro) 1996-2007: apertura comercial al màxim nivell, moviment de capitals al màxim nivell.
Actuació de les empreses pensant en el mercat mundial i una pèrdua d’importància dels estats-nació regulant l’economia. Moviment de capital.
Ø Crisi i austeritat (2008-2016): Ø Recuperació ?? Tema 4: mercats Diferents tipus de Segons les normes que regulen el mercat, seran d’un tipus o d’una altra ja que es podran portar a terme actuacions molt diferents i perseguiran diferents objectius. Es poden distingir, doncs, diferents classes de mercats. Els criteris per diferenciar-los són: • El número d’agents que intervenen comprant o venent • La natura dels productes que s’intercanvien • Les condicions en que es pot entrar o sortir del mercat 1. Mercat de Competència perfecte És un mite en l’economia. Si aquest mercat funcionés, arribaríem a condicions immillorables. Hi ha pocs.
Es caracteritza perquè hi ha un gran número de compradors i venedors, perquè s’intercanvia un producte únic i sense diferencies i hi ha plena llibertat per a que els agents entrin i surtin en el mercat. Al haver-hi gran igualtat de condicions, ningú pot imposar condicions als demés ni manipular preus, de tal forma que hi ha beneficis per compradors i venedors.
Per a que es doni una competència perfecta, calen uns requisits relatius al comportament i estructura.
Requisits per part de compradors i venedors: 1. Individualisme: els costos o beneficis corresponents al conjunt social són la suma dels costos o beneficis que suporten els individus o les empreses. La diferència entre costos privats i costos socials és l’agregació. No hi ha costos socials externs (externalitats, és a dir que no s’inclou el preu de la transacció, com seria per exemple la contaminació).
2. Comportament racional: un subjecte té comportament racional si: • Persegueix finalitats coherents entre si • Els mitjans que utilitza per assolir-les siguin els adients Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica Això significa que tots els agents coneixen perfectament el que els interessa i que estan en condicions de deliberar correctament sobre els mitjans precisos per aconseguir-ho.
3. Conducta egoista: si cadascú pensa en si mateix, es donen resultats òptims Això és així perquè l’individu prendrà decisions que suposin la major utilitat si no tenen en compte als demés 4. Estratègia maximitzadora: subjectes busquen sempre la màxima satisfacció dels seus objectius particulars a partir dels recursos que disposen.
Aquí els consumidors/productors s’enfronten a un mateix problema: la quantitat de recursos disponibles està donada en el moment de prendre les decisions, el preu dels bens o factors productius es fixa de manera exògena en els respectius mercats i ambdós s’enfronten racionalment al problema de decidir la quantitat consumida o produïda que els hi proporcionarà major utilitat o benefici a partir dels recursos o costos dels que disposin. Aquesta és l’estratègia maximitzadora que el model estableix com comú a tots els subjectes Sota aquests pressupòsits es pot elaborar una funció d’utilitat, que descriu les possibilitats de cada consumidor d’obtenir satisfacció i mitjançant tècniques matemàtiques es pot establir a partir d’ella quina és la quantitat que permet obtenir la màxima satisfacció. També es poden deduir les decisions de producció que proporcionaran majors beneficis a cada empresa o productor.
5. Homo oeconomicus: El comportament dels individus al mercat és en realitat el comportament natural del ésser humà, que és per natura un ser egoista, maximitzador i avaluador racional dels costos i beneficis que impliquen les seves actuacions Requisits de l’estructura de mercat de competència perfecte 1. Lliure i completa concurrència: calen molts compradors i venedors, tant elevat com per a que cap participant en el mercat pot tenir capacitat d’influir en la determinació del preu del producte. Cada comprador té una porció tant petita del producte que no pot influir en el seu preu final i cap empresa individual considera que el seu comportament pugui afectar als seus competidors o ser afectat per ells 2. Homogeneïtat del producte: tots subministren un producte homogeni. Els productes homogenis són el contrari de la diferenciació, què és crear una marca per diferenciar-se de la resta i vendre més.
Això implica que els compradors no tenen motiu per preferir un producte d’un venedor o un altre.
3. Absència de barreres al lliure funcionament del mercat: els preus han de fluctuar lliurement; no ha d’haver fixació de preus per part del govern ni administració de preus per part d’associacions de productors, sindicats o altres entitats. Tampoc restriccions a l’oferta.
Les empreses han de tenir llibertat per entrar i sortir en qualsevol indústria i els recursos s’han de poder destinar sense cap restricció a ser utilitzats en qualsevol activitat. Així, els béns i serveis es poden vendre on aconsegueixin els millors preus Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica 4. Informació perfecta i gratuïta: sobre les altres opcions presents. Els subjectes interventors en el mercat han de saber les condicions de preus o qualitats que afectin als intercanvis. Així, si els compradors ofereixen diversos preus per un bé, els venedors ho sabran immediatament i vendràn els seus productes al millor comprador, i de la mateixa manera, si els venedors ofereixen el seu producte a diferents preus, els compradors escolliran els que ho venguin a preus més baixos. Això és el que obliga a aquells venedors que oferien el producte a majors preus a disminuir-los.
Efectes de la competència perfecta 1. Els recursos s’utilitzen de manera més eficient: menys cost i major satisfacció o benefici 2. Equilibri en el mercat: compradors i venedors es posen d’acord (punt d’equilibri entre oferta i demanda). Podran adquirir o vendre al preu de mercat i en els millors condicions possibles 3. Òptim de Pareto: ningú no pot millorar la seva situació sense perjudicar simultàniament a un altre (Ningú pot millorar si no hi ha ningú que empitjora). ????* El comportament del consumidor El criteri que ha de seguir un consumidor racional i egoista per obtenir la màxima utilitat, només el podem entendre amb les definicions d’utilitat.
Consumeix el producte fins que la utilitat de la darrera unitat que consumeix iguala el preu: treure el màxim profit utilitzant-la segons el preu que ha pagat.
Fins que la utilitat marginal dels diners i bé siguin iguals. Això és així perquè un bé pot ser el doble d’útil que un altre però si el seu preu és 10 vegades superior, la utilitat ponderada seria menor, per tant la utilitat ponderada és el que ens interessa. És a dir, es consumirà una unitat més d’un bé si la utilitat que proporciona és major que la que té el diner en un altre ús alteraniu.
Així, podem dir, que un consumidor demandarà unitats successives d’un bé fins que el punt en que la utilitat marginal que li proporciona el seu consum iguali el preu que han de desembolsar per l’última unitat.
El comportament de l’empresa Una empresa també ha d’actuar per obtenir el màxim benefici. El benefici és la diferència resultant dels ingressos totals – els costos totals.
Els empresaris en un mercat de competència perfecta han d’acceptar el preu al que han de vendre (ni per sobre ni per baix que els altres).
L’ingrés marginal seria l’ingrés addicional que obté cada vegada que ven una unitat més. Així doncs, si l’ingrés marginal és superior o igual al cost marginal (els costos de producció que suposaria vendre una unitat més) podrà anar obtenint beneficis si continua produint.
Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica En aquest nivell, la empresa no té incentiu en modificar la producció, perquè ja està maximitzant els beneficis. Ja que si produeix una unitat més, el seu cost ja serà major que l’ingrés que li proporcioni.
“El preu del producte porta a considerar que no val la pena produir més perquè no guanyarà més” Beneficis normals, extraordinaris i pèrdues en competència perfecta Es poden donar beneficis i pèrdues, perquè aquests depenen dels ingressos i costos totals 1. Preu igual al cost mitjà: els ingressos totals són iguals als costos.
L’empresa cobreix tots els seus costos i només obté beneficis normals (retribució del empresari) 2. Preu superior al cost mitjà: Els ingressos són majors als costos.
L’empresa té beneficis extraordinaris, majors que la simple retribució normal del empresari que s’inclou als costos 3. Preu menor al cost mitjà: els ingressos són menors que els costos i per tant, té pèrdues Curta i llarga durada en competència perfecta El que acabem de definir passa en la curta durada, un període tan curt que l’empresa no té possibilitat de variar la seva dimensió, ni hi ha temps per a que surtin o entrin noves empreses.
Però a llarga durada, l’empresa pot variar la producció incrementat o reduint la utilització de la planta ja existent (com en curta durada) però a més a més també podrà augmentar o disminuir la dimensió de la seva activitat o millorar la tecnologia, i també que entrin noves firmes a la indústria o per a que altres abandonin Com l’entrada a la indústria és lliure, l’existència de beneficis atrauria a altres firmes, al prometre la industria una rendibilitat molt major que altres alternatives possibles. Però l’entrada de noves empreses augmentaria l’oferta del producte i provocaria la reducció del preu, el que faria que desapareguessin els beneficis extraordinaris.
Això ens permet afirmar que en competència perfecta i a llarga durada, no hi ha possibilitats de beneficis extraordinaris i ninguna es mantindria si tingués pèrdues. Per tant, quan la indústria és perfectament competitiva es troba en equilibri a llarga durada, el preu del mercat és igual al cost mitjà de producció.
Els ingressos totals de l’empresa són la multiplicació de la quantitat venuda per l’únic preu de mercat existent. Com el preu és igual per a totes les unitats, l’ingrés mitjà serà igual al preu. L’ingrés marginal és l’ingrés addicional que rep l’empresa cada vegada que ven una unitat més, i com ven totes al mateix preu, també l’ingrés marginal és igual al preu Els costos de l’empresa a curta durada Els costos totals: costos fixos i costos variables.
Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica Els costos mitjans són el resultat de dividir cada cost per la quantitat d’unitats produïdes. El cost marginal és el cost addicional que porta implícita la producció d’una unitat més.
Els costos totals mitjans baixaran a mesura que augmenti la producció, ja que els costos fixos es reparteixen cada vegada entre un major número d’unitats.
Però a partir d’un moment apareix la llei dels rendiments decreixents: quan s’afegeixen unitats successives d’un factor (augmenta la producció) a una altra que roman constant (l’equip capital que no varia a curta durada), s’assoleix un nivell de producció a partir del qual els rendiments són decreixents, o bé que els costos mitjans son creixents. Per tant, creix i decreix.
Mentre que el cost d’una unitat addicional sigui menor que el cost mitjà, aquest anirà decreixent i quan el cost d’una unitat addicional sigui major que el cost mitjà, aquest anirà pujant. Per això la corba del cost marginal talla a la del cost mitja en el punt que aquesta canvia de tendència.
Les condicions de l’òptim paretia: 1. El consumidor assoleix la màxima utilitat quan demanda una quantitat del bé per la qual la seva utilitat marginal és igual al preu 2. Les empreses maximitzen els seus beneficis quan obtenen una quantitat del producte per la qual el cost marginal és igual al preu 3. Per tant, la utilitat marginal del consumidor individual és igual al cost marginal de l’empresa 4. La utilitat marginal del consumidor individual, és igual a la utilitat marginal social i el cost marginal d’una empresa individual és igual al cost marginal social.
Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica 5. Això permet establir un equilibri perfectament competitiu: és eficient tant a nivell individual com social: la mà invisible d’Adam Smith permet que buscant la utilitat i el benefici individual s’hagi assolit la millor solució possible a l’assignació dels recursos Els falls del mercat de competència perfecta 1. Quan els consumidors no defineixen les seves estratègies de consum igualant la utilitat marginal del preu: perquè no tenen prou informació, perquè les pautes de consum són diferents a les racionals o quan no actuen seguint l’estratègia maximitzadora.
2. El segon fall és quan els productors no fixen el volum de producció igualant el cost marginal al preu. Perquè no disposen de poder per fixar preus per sobre del cost marginal o perquè hi ha productes als que no es possible fixar-lis preus de mercat: concentració de capital 3. Quan les utilitats o els costos individuals no són iguals a les utilitats o costos socials. És perquè existeixen efectes externs: costos o beneficis socials que les empreses o individus no poden computar individualment.
Intervencions exògenes Aquestes poden alterar les condicions d’equilibri.
2. La concentració de capital: monopoli i oligopoli (competència imperfecta) és deu a que hi ha poc número d’oferents i a la falta d’homogeneïtat del producte.
Formes de concentració de capital • • • • • Monopolis purs: per raons fiscals o perquè en alguns sectors no és rentable que sigui d’una altra manera, per exemple seria el cas de l’aigua potable. Són doncs, models en els que hi ha un sol productor que té la capitat per fixar preus.
Oligopolis: cooperacions entre les empreses: pools o càrtels. Pocs productors que estableixen i controlen els preus posant-se d’acord en la qualitat del producte; per tant controlen la oferta i el preu. D’aquesta manera restringeixen la competència. Quan els productors es poden d’acord donen lloc a càrtels, que compten amb preus, clientela o vendes comuns.
Trusts: grup d’empreses, que són pràcticament del mateix amo, que controlen el mercat. Són resultat de funcions d’empreses. (Per exemple: Rochefeller).
Holdings (grups d’empreses): la diferència és que en el holding, les empreses que formen part del grup són de diferents sectors, però l’amo també segueix sent el mateix Fusions o absorcions: tu tens una empresa i et vas unint/fusionant/comprant a altres. Per a que una economia capitalista Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica funcioni cal la competència; una fusió o absorció és el procés d’unir-te amb els teus competidors.
Origen de la concentració de capital 1. Barreres d’entrada: hi ha sectors que tenen barreres d’entrada motivades per la inversió, és a dir, et demanen massa per entrar. Per exemple, una barrera seria que les empreses ja instal·lades ja tenen avantatge absolut per diversos motius, altre que els productes d’empreses ja instal·lades són massa coneguts com per competir amb ells... Tots aquests factors farien que la inversió hagués de ser monumental.
2. Acaparament de recursos per les empreses ja instal·lades en el mercat 3. Gran volum d’inversió per aconseguir els recursos estratègics, fet que es tradueix en que siguin les empreses de major dimensió i capacitat financera les major situades per obtenir beneficis, incentivant així la concentració i impedint l’entrada d’altres empreses de menor quantitat o capacitat.
4. Unió estratègica d’empreses: per actuar en varies activitats interrelacionades per obtenir rendiments d’escala i més beneficis. Per exemple els grups multimèdia dels diaris i tv’s 5. Polítiques públiques: el propis governs han afavorit la concentració per a que existeixin empreses nacionals potents per a competir en el món El monopoli Quan només hi ha una empresa que el domina. L’empresa té tot el mercat del producte i això implica que pugui exercir influència sobre el preu i sobre la quantitat venuda.
El monopolista és preudeterminant (pot restringir el seu volum de vendes si vol incrementar el preu o reduir-lo si pretén augmentar les quantitats ofertes i venudes).
També busca la maximització dels beneficis i per tant, per assolir-lo ha de fixar la seva producció al nivell en que l’ingrés marginal sigui igual al cost marginal; però a diferència que en competència perfecta, un monopolista pot influir sobre el preu per aconseguir més benefici.
Diferencies monopoli i competència perfecta La diferència està en les vendes: per vendre majors quantitats, el monopolista ha de demanar preus mes baixos, mentre que l’empresa competitiva pot vendre tant com desitgi al mercat vigent.
1. En el monopoli es produeix una quantitat menor que la que es produiria si el mercat fos de competència perfecta 2. En el monopoli es ven a un preu més elevat que al que correspondria en una situació de competència perfecta Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica Això revela la pèrdua d’eficiència que ocasiona el monopoli en relació a la competència perfecta: a iguals condicions de costos, es produeix menys i a un preu més elevat.
La recta d’ingressos marginals en monopoli no coincideix amb la de demanda, sinó que està per sota. L’equilibri en ambdós mercats s’assoleix en condicions diferents: 1. Per maximitzar el seu benefici, l’empresa perfectament competitiva iguala el seu cost marginal al seu ingrés marginal, que és el seu preu de mercat 2. L’empresa monopolistica iguala també el seu cost marginal al seu cost marginal, que no és igual que el preu, sinó més baix. Per tant, menys eficient Monopoli discriminador Quan els oferents que tenen suficient poder de mercat actuen com monopolistes discriminadors per obtenir més avantatges.
Un monopoli discriminador és el que ven el seu producte fixant diferents preus (discriminar el preu) a diferents grups de consumidors. Aquest comportament és el resultat que el monopolista sàpiga que no tots els compradors tenen la mateixa renda o condicions de consum. Per tant, ven el producte a preu més alt als que tenen més renda i més baix als que menys.
També pot discriminar segons el lloc.
L’oligopoli És més habitual que el monopoli. Hi actuen molts pocs oferents. Com són tan pocs, cap té plena capacitat d’influir sobre el preu, encara que els resultaria més fàcil posar-se d’acord i actuar com si fossin un autèntic monopolista. Per això hi existeixen dos models: • Oligopoli cooperador (càrtel): s’arriba a un acord entre els oligopolistes per fixar el preu o la quantitat. Es persegueix gaudir de les aventatges del monopoli. Si es posen d’acord, actuen com si fossin una sola empresa. Es reparteixen així també la distribució segons allò acordat.
Quan s’arriba aquesta situació, són una associació de venedors dirigida a influir en els preus i quantitats que es venen en el mercat: OPEP.
• Oligopolis rivals: les empreses competeixen, i el mercat és molt competitiu casi fins arribar a fixar preus com si fos de competència perfecta, tot i que estigui format per un número reduït de venedors.
Però és que fins que no es doni el cas, no es pot saber com funcionarà aquest mercat. Per exemple en la indústria alimentària no hi ha acord, són tots rivals Els efectes de la concentració 1. Les empreses gaudeixen de gran poder de mercat i per tant tenen una situació molt consolidada. Poden obtenir guanys només gràcies al seu Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica poder. Per això aquests mercats són menys favorables a la innovació i a l’aplicació de tècniques 2. Les empreses són descuidades en el servei i qualitat, perquè la situació d’úniques oferents els permet estalviar costos sense perdre clients 3. Tenen influència política i social, per això es poden saltar les lleis laborals, influir en la política o fins i tot canviar quan no els hi van bé La defensa de la competència Només aquelles empreses dinàmiques, capaces d’innovar i dirigides per emprenedors prefereixen la competència a la concentració.
Quan els mercats s’allunyen de la competència perfecta, els que perden són els compradors i molts venedors que són expulsats del mercat. Per evitar-ho, els governs interessats en que les relacions econòmiques funcionin millor estableixen lleis que garanteixin la competència.
Les lleis mercantils i l’actuació dels governs també han de garantir que els consumidors i venedors disposin de plena informació, per això és important regular la publicitat i els serveis d’informació garantint que existeixi màxima transparència en el mercat La diferenciació monopolistica del producte: competència Quan les empreses volen avantatges, diferencien el seu producte: mercat de competència monopolistica.
Existeix un número molt elevat d’oferents que venen un producte que intenten diferenciar del que venen els demés. Per tant competeixen a través de la diferenciació. Fan el producte especial i per tant poden guanyar clients tot i que el preu sigui més elevat. De tal manera, les empreses vendran més tot i elevar els preus Per tant aquest mercat s’apropa a la competència perfecta pel que fa la rivalitat entre venedors, però s’aproxima al monopoli perquè el productor pot fer de monopolista pujant el preu.
Pot ser que la diferència sigui real o fictícia, però des del punt de vista del funcionament del mercat és indiferent.
Efectes de la diferenciació Alguns economistes ho valoren perquè diuen que així hi ha més varietat de productes. Altres consideren que és una diferenciació innecessària i que encareixen els productes i fan consumir innecessàriament. Quadre resum sobre els tipus de mercat Caràcter Competència Monopoli Oligopoli Competència Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica mercat Concentració (nº empreses) Influència preus Grau diferenciació Intensitat competència Transparència Barreres d’entrada perfecta Moltes Una Poques monopolistica Moltes Cap Total Molta Alguna Homogeni Indiferent Homogenis Molt forta No hi ha Molt forta Total No hi ha Inexistent Fortes Inexistent Fortes Productes diferenciats Molt forta (diferenciació) Inexistent Hi ha via de diferenciació (marques) Quadre resum fixació preus Competència perfecta Llei oferta demanda Monopoli i Empresa preus Oligopoli fixa Una empresa està condicionada per la política comercial de les altres (pacte de cavallers, guerra de preus) Competència monopolistica Les empreses tenen certa capacitat per influir en els preus gràcies a la fidelització dels consumidors TEMA 5: Els límits de l’economia de mercat Limitacions/fracassos del mercat Tractarem aquestes a la part de la macroeconomia: Ho tractarem a la segona part del cus Ø La inestabilitat dels cicles econòmics: visió cíclica. L’economia vol intentar aconseguir una pauta de creixement molt més pautat, evitar la inestabilitat Ø La distribució desigual de la renda (eficàcia VS equitat): també ho tractarem a la segona part del curs: equitat és igualtat i eficiència és aprofitar millor possible els recursos per produir. Moltes vegades no va junt, perquè es pot tenir molta eficiència però pot ser que no sigui equitatiu Si tractarem: Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica Existència de béns públics o socials En alguns casos el mercat no subministra suficient quantitat per cobrir tota la demanda social. Per exemple si cadascú vetllés pel seu propi interès no hi hauria carretes. Són béns no rendibles per un inversor particular, però si ho són per al conjunt de la societat Problema del consumidor aprofitat (free.rider-consumidor que no paga). Hi ha una sèrie de consumidors que s’aprofiten, no paguen però s’aprofiten del bé i no hi ha manera d’evitar-los La demanda que subministra el mercat no és suficient i ho fa l’estat de diverses maneres: producció pròpia (justícia política, exercit, educació), adquirint-lo a empreses privades i distribuint-lo gratuïtament (enllumenat, carreteres, ponts), subvencionant-ne parcialment l’adquisició (sanitat, habitatges socials).
à És a dir que tots els elements els fa en majoria l’Estat. Pot fer-ho subvencionant i que el ciutadà pagui una mica... .Per exemple la sanitat pots accedir a medicaments pagant només un tant per cent perquè l’altra part la paga l’Estat. Són béns doncs que si deixéssim que fos el mercat que els gestiona, no tindríem la quantitat adient.
Característiques dels béns Un bé és excloïble ho és quan es poden evitar els consumidors aprofitats.
Consumidor aprofitat o paràsit és el que no paga el consum perquè no pot ser exclòs del consum.
Un bé és no excloïble si qui l’ofereix no pot evitar els consumidors aprofitats Un bé és rival en el consumi si no pot consumir-se per més d’una persona alhora En canvi no és rival en consum si pot ser gaudit per més d’una persona alhora, varies persones el poden gaudir.
Excloïble No excloïble Rival en consum Béns privats Aliments, roba (si jo em poso un vestit no se’l pot posar un altra) Habitatge Béns públics no purs Recursos comuns Pesca Muntanyes veïnals (bolets, aqüífers) No rival en consum Monopolis naturals Patents TV per cable Béns públics purs Far Embassament Policia Els excloïbles doncs son aquells que la gent no pot utilitzar a la vegada.
Els béns públics purs són per varies persones, tothom pot gaudir d’ells. El pagaran tots els contribuents espanyols.
Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica Béns públics no purs: són béns que arriben en situació de congestió. Una sobreexplotació acaba generant una tragèdia.
Característiques: • Béns privats: excloents i rivals • Béns públics: béns en les que el cost d’estendre l’ús a una persona addicional és 0, i no es pot excloure a ningú del seu consum. Es aquell el consum del qual per part d’una persona no redueix la quantitat disponible per els altres: no es sobreexplota • Béns públics purs: no excloents i no rivals. Només poden ser oferts a tothom o a ningú, ja que no hi ha rivalitat en el consum • Béns públics no purs: pot existir certa rivalitat, per exemple educació no tots els alumnes poden aconseguir beca. El cas de la congestió (béns públics parcialment rivals): aules i carreteres. Reducció de la satisfacció per congestió. Recursos comuns The tragedy of the commons. Baixa la satisfacció perquè no és accessible Externalitats Sorgeixen quan la producció o el consum d’un bé afecta directament a consumidors o empreses que no participen en la compra o venda, i quan aquests efectes no es reflecteixen totalment en els preus de mercat Generem implicacions o efectes sobre consumidors o empreses, sobre individus, que no estan implicats directament en els processos de producció.
Per exemple: sorolls avió, discoteques. També poden ser positives: gràcies a un hotel s’ha aguantat el comerç d’un comerciant.
Externalitat negativa Acció privada té efectes colaterals negatius: • Quan una acció privada té efectes col·laterals negatius o perjudicials sobre d’altres persones • Costos interns: el suporta l’empresa al fer l’activitat i costos externs • Cost extern és el cost d’una activitat econòmica que recau sobre persones diferents de la que fan l’activitat • Exemples: contaminació, tabac, aeroports Les externalitats negatives fan que els mercats produeixin una quantitat més gran de la que és socialment desitjable: si haguéssim de pagar a la fàbrica per la contaminació, es produiria menys però en canvi com no han d’assumir el cost de la contaminació.
Formes d’intentar fer que això que era extern torni a ser intern.
Posar internament les externalitats negatives Alteració dels incentius per tal que les persones i les empreses tinguin en compte els efectes externs dels seus actes Carme Rocamora i Seguí Teoria i Estructura Econòmica La intervenció de l’Estat en el marc de les externalitats: obté informació sobre el tema, identifica els agents que la causen, mesurar l’impacte. A partir d’aquí poden establir doncs, llindars màxims amb sancions per sobrepassar la quantitat, poden establir impostos o concedir llicencies per contaminar , o poder establir prohibicions. És a dir que primer fas un anàlisi i després apliques mesures.
Com lluitar contra externalitats: recompensar al afectar i afegir un impost al productor, posar un tope de màxima producció, posar un llindar. Un pla diferent, obligar a que sigui d’una mesura. O bé tancar directament Salut: • Impost sobre menjar que conté més del 2,3% de greixos saturats (Dinamarca) • Impostos sobre el tabac.
Impostos pigouvians ambientals: Ecotaxes • Alemanys (electricitat i petroli) • Bitllets d’avió • Turisme Externalitats positives Quan una activitat privada genera efectes col·laterals positius sobre d’altres persones. Les externalitats positives fan que el mercat produeixi una quantitat menor que la socialment desitjable, i per tant serà una quantitat ineficient.
Lligades sempre a les subvencions Educació, I+D, spill-overs (efecti difusió) Competència imperfecta: Els mercats no sempre funcionen amb competència perfecta. Si no, funcionen com monopolis i oligopolis, competència monopolistica; la monopolistica es caracteritzava perquè hi ha molts productors però amb el mateix producte. Productes iguals però amb diferents qualitats.
Si els mercats funcionessin amb competència perfecta donaria lloc a situacions de màxima eficiència, al permetre l’accés als consumidors a preus baixos, al estimular la innovació, al facilitar ‘entrada de noves empreses Però la major part dels mercats funcionen amb competència imperfecta i l’estat intervé en defensa de la lliure competència: Comissió Nacional de la lliure competència ...