Apunts complet Estructura Social i Política (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura Social i Política
Año del apunte 2016
Páginas 18
Fecha de subida 30/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

ESTRUCTURA SOCIAL I POLÍTICA SOCIOLOGIA LA PERSPECTIVA SOCIALITZACIÓ SOCIOLÒGICA.
INDIVIDU, SOCIETAT, INSTITUCIONS I La sociologia és un cos estructurat i divers de debats i indagacions sobre els diferents dimensions de la realitat social.
La realitat social es pot veure com a l’espai que ens envolta, però també allò metafísic, per tant, la sociologia s’encarrega d’estudiar tots els punts i perspectives: individu i societat. D’aquesta manera, acaba sent allò que s’imagina el sociòleg, es a dir, acaba vinculat a la imaginació sociològica, la capacitat d’imaginar de cadascú.
Condicions històriques i socials de l’aparició de la sociologia a) Forces socials en el naixement de la disciplina: Revolució científica, capitalista i francesa.
b) Forces intel·lectuals en el naixement de la teoria sociològica: eclosió modernitat, gènesi pensament sociològic a França, Alemanya y EUA. Contribució feminista a l’origen de la sociologia.
Eixos conceptuals a) Acció/Estructura: L’acció diu que hi ha uns actors de la societat, gent que controla les condicions de vida de tothom, com es el cas de Webber. Mentre que els estructuristes com Marx diuen que la societat no la controla ningú sinó que es condiciones les mateixes persones unes a les altres.
b) Objectivisme/Subjectivisme: L’objectivisme parla d’una societat empírica, regida per les ciències naturals, mentre que el subjectivisme diu que les ciències socials no es poder regir per cap ciència natural.
c) Idealisme/materialisme: Els idealistes diuen que hi ha uns valors que regeixen la societat, al contrari dels materialistes que pensen que qui ho regeix són unes institucions com Marx.
d) Consensualisme/Conflictivisme: Els primers parlen que la societat per si mateixa es pacífica, mentre que els conflictivistes diuen que el conflicte sempre hi es present a la societat.
Períodes de desenvolupament -Positivisme sociològic (principis XIX) amb Saint-Simon, Comte..
-De l’idealisme de Hegel al Marxisme (mitjans XIX) -Sociologia clàssica de Weber, Durkheim, Pareto. (finals XIX) -Teories estructuralistes i funcionalistes de Parsons, Merton, Davis. (exportat a EUA, meitat XX) -Debats contemporanis del funcionalisme a l’internacionalisme simbòlic. La construcció social de la realitat. Mills, Beger... S’hi desmunten totes les corrents del conductisme que planteja que tot es interpretatiu i depèn de cada acte de comunicació on és un acte d’interacció on no garantim el missatge que ens ha dit l’emissor. Ja que per a ells no es el missatge l’important, sinó l’emissor que l’emet. Ja que un problema no serà abordat fins que no es contreu com a tal, com pot ser el problema del medi ambient.
Metodologia i tècniques de recerca sociològica No es possible aplicar mètodes naturals, per tant es pot utilitzar un mètode científic de manera canviada on s’ha de distingir entre metodologia i tècniques.
Entre les estratègies investigadores trobem: - Mètode històric: seguiment de la història.
Mètode comparatiu: comparar fets.
Mètodes quantitatiu i qualitatiu: enquestes.
Com a tècniques: - Enquestes, entrevistes...
Observació participant: l’investigador s’introdueix al grup que investiga i participa en la vida completa i actituds, com pot ser una investigació etnogràfica.
Grup de discussió: reunió de persones periòdicament especialment identificades per discutir sobre un tema proposat en un guió.
Mètodes biogràfics.
Què és la socialització i quins són els agents? És el procés d’una persona en el que al llarg de la seva vida va canviant i intentant adaptar-se a ella sempre dins dels desitjos de cada un.
Hi ha tres etapes de socialització les quals depenen de diferents agents de socialització ( o institucions): - El procés de socialització primari és la família i es produeix a la infantesa. Es considera que és el que més marca en la vida de la persona. En aquest procés es produeixen els canvis, elements més bàsics i importants, que quedaran més marcats i ens definiran com la persona que som. Tot i això, no significa que no es puguin canviar, però si que hi condicionen.
-La socialització secundaria s’adquireix a l’escola i també a l’entorn cultural, ja que es on es transmeten molts dels coneixements i és l’època en que es comença amb amics i coneguts que condicionen el procés. Aquesta dura fins adquirir el món laboral, fins arribar a l’autonomia plena social.
La cultura és un sistema de símbols que ens proporciona la informació necessària per a sobreviure a la societat; com poden ser el llenguatge, els valors (pactes morals abstractes) i les normes, formals i informals. No és una qüestió individual, sinó que es comparteix entre tots.
Cada vegada els mitjans de comunicació tenen influència més d’hora en els nens, encara que sempre que tinguin un bon referent paternal, aquesta influència no serà forta ni decisiva.
ESTRUCTURA SOCIAL, PODER I CONTROL Les diferents conceptualitzacions de l’estructura social Hi ha una noció central en sociologia però té múltiples conceptualitzacions: Marx: Són relacions econòmiques a partir de la submissió de treballadors sobre les quals s’assenta la societat. Per a ella, s’ha de reconstruir la societat per eliminar aquestes classes i diferències entre que té propietat i qui no en té.
Parsons: diferents contexts per a l’acció o subsistemes (cultural, social, personalitat, comportament) Radcliffe Brown: xarxa de relacions entre els individus (directament observables) Bourdieu: habitus i camp, subjectivisme i objectivisme. Distingeix i estableix que hi ha una interrelació entre els elements subjectius( habitus, que dóna lloc a la ment) i els elements objectius (camp: allò extern de la ment, fàcil d’observar). Tots dos integrats expliquen l’estructura social.
Giddens: dualitat de els estructures: limiten i capaciten. //Creador de la tercera via, ni dretes ni esquerres.// Les fractures de l’estructura social -Treball: transformacions en el treball. Nous controls laborals.
-Classe social: estratificació social i desigualtat. Pobresa, exclusió i benestar.
-Gènere: desigualtats i discriminacions.
-Estructura familiar: canvis dels models familiars. Formes familiars emergents.
-Edat: estratificació generacional. Pobresa i cicle vital.
El procés d’estratificació social es quan es classifica a un grup de gent en jerarquia, provocant desigualtat, determinant les oportunitats que presenta la vida. S’han produït al llarg de la història i no tots son negatius, sinó han donat grans moviments com el feminista.
4 estratificacions al llarg de la història: - Esclavitud: esclaus i venedors.
Estamental: (Europa medieval) jerarquia de drets i obligacions on hi havia certa mobilitat social, però quasi mínima. Noblesa-clergat-plebeus.
-Castes: heretat per naixement, no hi ha mobilitat. (Índia: religió; Sudàfrica: blancs i negres) -Classes: sorgeix de els societats industrialitzades on tots neixen com a persones iguals davant la llei però tot i això, pertanyen a una classe depenent de els riqueses o del prestigi social.
Control social Sistema de regulació de les interaccions humanes en el qual s’articulen l’exèrcit del poder i l’ordre de la producció responsable que l’estratificació es mantingui.
Hi ha dos tipus de control: -Control social formal i informal: el formal forma part de les lleis, és a dir, les autoritats que garanteixen la seguretat, l’informal són les institucions com la família, l’escola i les relacions personals) -Control social de la desigualtat.
DESIGUALTATS DE CLASSE. MOBILITAT SOCIAL I EDUCACIÓ.
Estratificació social i desigualtat. Pobresa, exclusió i benestar.
Classe social i desigualtat.
Conceptualització i mesurament de la pobresa.
Hi ha diferents indicadors pel mesurament de la pobresa, i depèn molt de amb que estem comparant. L’exemplificació és clara, en un país A amb desigualtats més grans, si es compara l’índex del més pobre (tot i que sigui més alt) amb el del país B amb poca desigualtat: dins d’A serà el més pobre, tot i que l’índex sigui més gran, però dins el seu país el nivell de vida és alt i es considera pobresa. Si es comparen entre els dos pobres dels països A i B, el del país B es consideraria més pobre.
És per aquest motiu que el llindar de pobresa no només depèn del número sinó també de la seva contextualització.
Estat del benestar i règims de benestar.
L’estat de benestar es considera a la etapa concreta de la liberal-democràcia sorgida a finals de la Segona Guerra Mundial fins a la crisi dels 90. Tot i això, no vol dir que avui en dia no existeixi ni hagi desaparegut, sinó que s’ha debilitat i la situació s’ha agreujat.
Es fonamenta en oferir a la població serveis bàsics per la supervivència com són els d’educació, salut i prevenció social (atur, viudetat, malaltia, jubilació) de manera universal.
Per comprovar els serveis que presta l’estat es pot recórrer al PIB on mostra el percentatge dedicat del diners de l’estat a això. Contra menys dediqui un país, més mercantilitzat es troben els serveis.
3 models segons Spring Andersen: - - - Liberal: coincideixen amb els països anglosaxons on la protecció pública dels riscos socials es limitada i ha de ser cobert pel mercat, d’aquesta manera es paguen menys impostos i es deixa al treball ser el propi propulsor dels serveis. Si un d’aquests falla, es l’estat qui s’encarrega d’intervenir.
Corporatista/conservador: Desmercantilització més alta però cap a determinat grups socials, dona un paper molt important a la família i a ajudar-se i cobrir els serveis entre si. (Alemanya, França, Bèlgica..) Socialdemòcrata: La cobertura dels serveis és molt elevada i fins i tot s’ha convertit en un dret inclòs a la Constitució. A aquests serveis si accedeix pel fet de ser ciutadà i no per estar cotitzant al treball, a més l’estat es reserva la màxima autoritat en aquestes funcions deixant en segon pla a la família i treball.
Del concepte de pobresa al d’exclusió social No s’ha de relacionar sempre la pobresa amb l’exclusió social, ja que una cosa no sempre ha d’implicar l’altre, però si que la pobresa és la via més ràpida per arribar a l’exclusió.
L’exclusió social comença quan l’estat deixa de regular un sector concret. (si un estat disposa d’un territori amb minerals, pot regular-lo, fixar els preus, les regulacions i contractacions, etc.
Però amb la liberalització les empreses demanen llibertats i es desregularitzen els sector, i l’estat comença a deixar els territoris en mans de les empreses) La desregularització dels sectors pot ser: - Parcial: l’estat deixa de regular els preus.
Total: no regula res del sector.
Aquesta té conseqüències directes amb la ocupació de treball, la qual sempre disminueix.
També cal sumar a l’exclusió social l’envelliment, el deteriorament de l’estat de benestar, etc.
Finalment, això provoca l’enfrontament entre els que son dins el sistema i els que no, agreujant la separació de classes.
Renda mínima d’inserció i la proposta de Renda Bàsica.
La renda mínima d’inserció és una renda que es proporciona als ciutadans amb problemes econòmics i socials per garantir les necessitats bàsiques per poder viure en societat i afavorir la reinserció tan laboral com social.
S’ha proposat el crear un subsidi, la Renda Bàsica, en la qual l’estat realitza un ingrés a qualsevol ciutadà, independentment de la seva riquesa o si vol treballar o no, ja que es un dret per a la ciutadania perquè ningú visqui sota mínims.
Mobilitat social i educació (seminari) L’educació sola no elimina la desigualtat de classe. També es necessita un gran sistema econòmic .
La mobilitat horitzontal es aquella que canvies d’una activitat sectorial a la d’un altre, però mantenint-te en la teva escala social, el nivell adquisitiu no canvia. Aquesta em permet, que si ha una crisi en el meu sector poder canviar-hi i no alterar el meu nivell adquisitiu.
Altres polítiques perjudiquen a l’efecte igualador. Per poder reduir aquests efectes, ja podem veure como invertir en educació pública no és suficient, ni tampoc un servei meritocràtic. Per això cal una combinació de polítiques socials i econòmiques.
IMMIGRACIÓ I DIVERSITAT Els models econòmics han creat un nou mapa mundial, apart del físic.
La globalització és la que fa que s’analitzi des d’una perspectiva global.
Canvi social i globalització Canvi social Correspon a aquella transformació que afecta a la cultura i institucions bàsiques de la societat.
Es pot dir que hi ha un canvi social que té una dimensió universal, com podria ser l’aparició de l’impremta. Qualsevol fenomen pot provocar una transició social però no sempre es així, un exemple és la fotografia del nen sirià mort.
Aquests canvis van vinculats a la globalització, ja que quan una cosa es produeix en una regió, tendeix a expandir-se. (ex. El pas de l’edat mitjana a l’edat moderna).
La globalització contemporània està associada a la tecnologia, però l’antiga a la creació de nous tipus d’estats.
Globalització DEFINICIÓ I DEMENSIONS Desenvolupament de les relacions polítiques, socials i econòmiques que s’estenen a una dimensió mundial.
El globalisme és la ideologia que defensa el procés de la globalització de la mà del capitalisme.
Les característiques són polítiques, econòmiques, socials, tecnològiques, i fins i tot culturals que donen el seu caràcter poliètic. Aquests canvis han provocat la unió de capital, fusió d’empreses, nous mercats laborals.
Perquè prosperi tot haurà de ser democràtic i no ho és, ja que les democràcies actuals estan basades en una democràcia econòmica i no en individualisme.
Cosmopolítica: política global basada en què cada persona té el mateix poder que una altre.
La desigualtat perjudica a la democràcia si no per la diferència a la capacitat d’accedir a llocs de presa de decisions.
POSTURES DAVANT LA GLOBALITZACIÓ - Escèptica: la globalització esta sobrevalorada, ja la troben al s.XIX a la vegada que es fals que els governs estiguin perden poder sinó que la societat no està prou integrada perquè es refugia en la seva nació (ex. independentistes). No ha de portar a la seva desaparició sinó al seu reforçament.
- Hiperglobalitzadora: Es transformarà la societat i desapareixerà l’Estat-Nació cap a una societat globalitzada. Qualsevol moviment nacionalista no té lloc, ja que la tendència actual no és de separació sinó d’unió.
- Transformacionalista: La globalització comporta pèrdua de poder, tot i que seguiran tenint influència a les decisions que afecten a la societat. Aposten pel glocalisme (pensa globalment, actua localment) LA SOCIEDAD DEL RISC (U.BECK) Planteja una societat transformada on la convivència entre les persones en un entorn en el que acceptem la inseguretat, la incertesa, és a dir, el risc. (econòmic-treball, polític-terrorisme).
2 modernitats: - S.XIX: plena ocupació, Estats-Nació en relació al territori que ocupaven, Estat del benestar.
La societat no es capaç de controlar la natura, el treball, conflictes i pateix un procés d’individualització.
LA INDIVIDUALITZACIÓ L’individu acabarà sent el centre dels interessos, no com abans que era part ‘un grup com família, sindicats... És la unitat bàsica de reproducció social. Un exemple d’aquest procés es que es desintegren les formes socials bàsiques com podria ser l’elecció de parella que ja no es decideix a la família, sinó que es una decisió individual.
Moviment de població; les migracions Tipologies de mobilitat humana Els moviments no només són derivats pel treball, sinó que inclouen naturalesa com la natural, guerres y catàstrofes ecològiques. La migració és un procés derivat de la globalització y s’ha de distingir entre: - Refugiats: protecció d’una persona perseguida en un lloc o víctima d’un assetjament.
És la mobilitat de persones entre els Estats-Nació.
Desplaçats: Víctimes de gana, treball o guerres que no tenien el dret de considerar un refugi i no tenen cobertura política com els refugiats. (ex. Immigrants que arriben en patera).
- Exili: expatriació, distanciament força. Hauran de desenvolupar mecanismes de supervivència política, social i laboral.
Les migracions actuals Els moviments de continents: - A Àfrica es produeix dins el mateix continent majoritàriament.
A Àsia exporten treballadors a tot el món.
Europa: destí.
Amèrica: migracions sud-nord.
Orient mitjà: destí de migració asiàtica com a primer destí.
Oceania: migració cap a Austràlia i Nova Zelanda.
Feminització i migracions actuals Els perfils femenins en els fluxos migratoris es poden explicar per les relacions de gènere.
El concepte de “dualització del mercat laboral” fa referència a la separació entre països rics i pobres (F) La “internacionalització del treball reproductiu” fa referència a l’elevat gestació de nens en països diferents als d’origen dels progenitors.
En la mesura que augmenta ràpidament la població immigrant a Espanya, augmenta també la recerca sobre el tema.
La immigració econòmica espanyola es caracteritza per la sobrequalificació de treballadores en el sector terciari.
La combinació de dimensions de classe, ètnia i gènere afavoreix la diversitat de treballadores immigrants a Espanya (F) La variable de procedència de les dones immigrants és fonamental en l’anàlisi.
Inclús en les situacions més extremes, es veu una correlació entre perfil professional i ocupació desenvolupada.
La immigració comunitària és menys precària com l’extracomunitària.
DESIGUALTAT DE GÈNERE Diferències de gènere i socialitzacions Hem de distingir clarament entre sexe i gènere. El sexe són les diferencies biològiques entre uns i altres, mentre que el gènere és el que caracteritza el qual ha construït socialment i crea les diferències. Cada una té a veure amb la societat en que es trobi, ja que es poden definir en diferents maneres.
Aquest concepte també es molt criticat, ja que no recull totes les dimensions socials que té els sexe, s’hauria de diversificar, i no limitar-se al gènere masculí i femení.
El fet d’identificar-nos com a un gènere o altre, condiciona a el que s’espera de nosaltres.
Quan parlem de la desigualtat de gènere, hem de relacionar-lo amb la socialització. Les pautes que dicten com s’ha de comportar un home o una dona les produeixen els fets de socialització.
D’aquesta manera hi ha una dissimetria.
Les etapes de socialització que han tingut influencia han sigut les dels canvis en els models familiars (tradicional, burgesa, postindustrial, postmoderna o postnuclear).
La família acaba sent l’espai de socialització en el qual es creen els caràcters, valors i actituds que valoraran el nostre comportament en societat. Per tant, es pot dir que és una institució bàsica. També s’ha d’admetre que no és universal, sinó que varia en l’espai i en el temps.
Per entendre la dissociació s’ha de fer un repàs per les diferents etapes de models familiars.
Aquests no se substitueixen al llarg del temps, sinó que hi ha una evolució en depèn que moments històrics.
La primera família bàsica va ser la tradicional amb unes característiques particulars: són alhora unitat de producció i de reproducció, és a dir, es tenen els fills i també es generen els bens productius per a la subsistència de la família. És una família molt permissiva pel que fa a les relacions extramatrimonials, ja que el matrimoni és un contracte (reproducció i producció), no va associat a cap vincle sexual ni amorós.
EL canvi d’aquest model comença al segle XVIII a partir de la revolució industrial.
Des d’aquest moment sorgeix la família burgesa. Aquesta perd la funció productiva i s’externalitza, generalment l’home és el que surt per adquirir els béns i la família queda renegada a una funció bàsicament reproductiva. Es caracteritza per l’elevat nombre de fills. La funció de la dona va quedar tancada dins l’àmbit familiar dedicada als pares, marit i fills, mentre que la vida social queda en mans del que surt, l’home.
EL model burgés comença a canviar a partir dels anys 60 on es produeixen una sèrie de fenòmens que fan que canviï els models familiars, com poden ser els canvis de rol de la dona, ja que aquestes van incorporar-se al mercat laboral i qüestiona els rols tradicionals de la vida burgesa, donant pas al model postindustrial. Això fa que canviï la manera de percebre a la dona i crea una sèrie de lleis que canvien el model familiar com poden ser la llei d’avortament o divorci. A més a més, coincideix amb els estats de benestar amb grans pautes socials on es desenvolupa la revolució feminista. O famílies monoparentals o pares del mateix sexe.
Patriarcat Tot això depèn del model patriarcat (sistema de dominació dels homes respecte a les dones), el qual implica que el principals recursos polítics i econòmics estan sota dominació familiar.
Aquest es trobarà present en tots els models de família existents.
Condueix a un sistema de socialització en el cas estructurades a partir de les famílies, ja que es molt difícil separar el model patriarcal de les famílies.
Crisi del model familiar nuclear, patriarcal i tradicional Aquest comença a entrar en crisi a partir de tots els factors que van fer trontollar la família burgesa als anys 60 i encara més evident amb l’aparició de nous models familiars, com pot ser el de família monoparental. Provant la necessitat de la creació de noves polítiques familiars en el marc dels règims de benestar: subsidis universals, carnets monoparentals, conciliació de la dedicació al temps familiar i laboral, permisos maternitat, polítiques d’habitatges, polítiques de salut.
Anàlisi funcionalista (divisió de rols) La complementarietat dins la pluralitat porta a igualtat.
S’assumeix una divisió de rols que consisteix en atribuir un rol expressiu, emocional a la dona i es manifesta de manera exclusiva a l’àmbit privat i l’home amb rol instrumental en l’esfera publica de portar ajuda econòmica a la família.
Ho justifica ja que diuen que hi ha treballs que no els fan les dones, i per això els homes han de sortir a realitzar-los. També diu que es igual que sigui home o dona el que ocupi el rol, sempre que hi sigui aquesta divisió.
Perspectiva feminista El feminisme és un conjunt de propostes teòriques, també amb implicacions polítiques i jurídiques, que comença amb un moment social de reivindicació i lluita.
Etapes feministes: - Primera onada feminista a occident amb la il·lustració europea i coincideix amb la defensa de la individualitat i autonomia les persones.
- Segona onada (60s) coincideix amb la gran revolució feminista. És on es reforcen els moviments socials como pacifistes, ecologistes... Una de les reivindicacions socials els mostrar la realitat personal de les dones. Totes les demandes van a exigir polítiques d’igualtat, gaudir dels drets que tenen els homes, etc. La dona ha de lluitar per reivindicar les diferències existents entre homes i dones valorant les característiques de les dones, en la idea de que per assolir la igualtat és que han de semblar-se a un home.
- Tercera onada: Comença a reivindicar a que no només siguin les polítiques socials, sinó també es comenci a treballar en l’àmbit privat. Ja que totes les altres polítiques han sigut androcèntriques (perspectiva masculina) i han de ser des de la perspectiva de les domes com: la cura als malalts, fills, vida dedicada a la solidaritat, perspectives que no es valoraven abans i ara es comencen a posar en funcionament.
- Quarta onada: comença a introduir a la lluita del feminisme altres temes com poden ser igualtat de gènere, racisme. A més no ha de ser tan global, sinó que s’ha de canviar a nivell propi.
Dins aquesta onada es troba el ecofeminsime on barreja el feminisme i la preservació del medi ambient. Mellor parla de la me-economy (economia dels homes) i de la weeconomy (economia col·lectiva, que connecta totes les necessitats) Aquesta separació ha de treure’s.
Desigualtats i discriminacions per raó de gènere.
POLÍTICA SOCIETAT I POLÍTICA Què és la política? Practica col·lectiva que duen a terme els membres d’una comunitat. El seu objectiu és regular conflictes entre grups i el seu resultat és l’adopció de decisions que obliguen (per la força, si és necessari) a tots els membres de la comunitat.
Cal vetllar per la biodiversitat del sistema, la diversitat és bona en societat. És una pràctica però també es una ciència.
Problema: quan la diferència genera una desigualtat, i sorgeix un conflicte. Quan les diferències generen desigualtats es crea la política. La política sorgeix per buscar una decisió, solució, acceptada per tots, per resoldre les desigualtats creades.
Tres dimensions de la política -vista com un sistema-: - Estructura-Polity: fa referència a l’esquelet, els fonaments i institucions de la política. Poder executiu, legislatiu i judicial.
- Procés-Politics: part dinàmica, fluxos dintre del sistema, tots els personatges que participen.
- Resultat-Policy: decisions que es prenen entre els actors/personatges; els resultats. Ex. classe d’universitat, són resultats d’allò que la política negocia dins de la polity.
Sistema polític.
Model Easton.
Model de forma cibernètica.
En el moment en que una persona decideix trencar les decisions es genera un moviment massiu de desovediència civil que provoca la creació de noves lleis, de nous canvis a l’entorn. Així doncs, es modifica la llei original.
Components i dimensions del poder polític. L’exercici del poder: força, influència i autoritat La política és una ciència del poder (cratologia). El poder es defineix com Poder i relació, o es té o no es té.
- Autoritari (Maquiavel “El fin justifica los medios”): La força és un component importantíssim i bo, busca la relació de temor entre la població.
- Aconseguir situar-se en una posició (Foucault): el teu poder prové del recurs (la posició en la que et trobes), i de la relació (de la gent que t’envolta). El poder que tenim avui en dia es troba en aquesta relació entre recurs i relació.
- Forma jeràrquica amb classificació (Weber): es pot classificar en: de força, d’influència i d’autoritat. Per Weber, quan el poder pren la manifestació de la força utilitza un recurs d’amenaça buscant un resultat, una relació amb els altres, de temor.
Legalitat i legitimitat Què és la legitimitat? Capacitat d’aconseguir que siguin acceptats el límits que el poder imposa. És a dir, l’acceptació social, si la llei deixa de ser legitima apareix una crisi del poder.
Hi ha una doble cara del poder, ja que sempre busca la legitimació de la llei.
Segons Weber, hi ha tres formes de legitimació del poder polític: Tradició, Racionalitat-legalitat i Carisma.
Si una llei no encaixa en el sistema de valors no és legitima, hi ha un conflicte i demanda un canvi. (ex. Si una persona fuma seria il·legal, però si es un fet que el fa molta gent s’arriba a formar una llei i es pot legitimar).
La desobediència civil no és un procés antidemocràtic, és una via de protesta quan la legalitat és il·legítima i difícil e modificar.
L’ESTAT Concepte i evolució històrica L’Estat Nació sorgeix no per un propòsit humà sinó per altres fores fora del control de l’home, originades per determinats canvis econòmics i socials esdevinguts a Europa entre els segles XIII i XVI  Alguns pobles no van ser estatals (tribus, alguns religiosos, refugiats) marge d’estat i orfes d’estat.
Formes preestatals del poder polític - Imperis hidràulics (primeres societats sedentàries): l’Estat ha estat un experiment de fa poc, la humanitat sempre ha estat organitzada de forma apolítica.
- Formes antigues (polis): Amb la Grècia Classica comencen a aparèixer altres visions.
Es gesta la idea de l’individu com a un ciutadà. L’organització política es fixa al voltant de la polis. El paper de ciutadà queda renegat a homes nascuts a la ciutat (dones, nens i esclaus no ho eren), eren iguals i tenien els mateixos drets i podien ser cridats per a participar al parlament i Senat, ja que formaven part de les decisions. (model assembleari) Aquí apareix la idea de societat igualitària i autogovernades.
- Model esclavista: Es comença a governar amb poders més centrals amb una figura d’atribució divina que trenca amb el ciutadà. Ja no es vincula a la ètica, ni filosofia ni igualtat, d’aquesta manera es passa del ciutadà al súbdit.
- Model feudal: Cada polis té un governador feudal que té un poder diví personificat, totes les lleis estan basades en al religió i el poder de Déu. (Tomàs d’Aquino).
Es comença a parlar un altre cop de la Grècia antiga, amb el mandat diví i els drets naturals de les persones. Sorgeixen les Poliarquies (grups representats de la comunitat que es reparteixen el poder) on ja no governa una sola persona, sinó un grup.
L’origen del capitalisme provoca el trencament de els barreres amb orient i les ciutats s’obren per intercanvis i es fusionen, deixant pas a les primeres formes estatals.
Transició cap a l’estat: - Crisis dels parlaments medievals Enfortiment de la burgesia front la noblesa Efrontament entre governants i església.
Trencament dels antics vincles de relació-subordinació Aparició del mercat amb pautes de comportament individual i col·lectiu.
Característiques de l’Estat 1- Unificació del poder (centralització política única). EL poder distribuït amb poliarquia i l’obertura de les ciutats fa que la política es centralitzi i es quedi en un poder que generalment té el rei.
2- Especialització (la política s’independitza) i autonomia institucional (parlaments, activitats precursores de les administracions públiques o els governs executius).
3- Territorialització del poder: el territori delimita l’actuació del poder (fronteres).
Evolució de l’estat Monarquia absoluta (s. XV-XVI a XVIII-XIX) Maquiavel es un dels primers pensadors que intenta garantir que el monarca absolut no perdi el poder i es mantingui l’estat absolutista. És un política pensadora i planificada.
- - Maquiavelisme: planificació calculadora orientada a un objectiu, on la raó divina conviu amb la raó d’estat.
Hobbes: A Leviatan, la idea d’absolutisme es justifica sota la premissa que l’individu accepta la submissió a canvi de la seguretat (contracte social) Es parla de la necessitat de garantir els drets dels individus fora de l’estat i la forma divina.
Montesquieu: s’oposa al absolutisme i garanteix la separació de poders, el dret a la propietat.
Estat liberal (fins a mitjans del s.XX) Evolució referida a occident i com a conseqüència de les grans revolucions. S’estableix una relació entre l’individu i el poder de submissió. La llei evoluciona cap al dret natural.
El rei marca la llei i hi ha una separació amb la raó divina (originada a UK). La revolució anglesa juntament amb la industrial conduirà als primers parlaments en els que participen per primer cop la burgesia que exigeixen poder emetre drets i lleis amb el monarca. Un dels primers drets va ser el de la propietat. A la vegada, s’inspira la revolució d’independència americana que constitueix federacions independents amb noves institucions polítiques fonamentades en els drets individuals i la llibertat a garantir els drets individuals.
- - Locke: solidaritat en un societat a partir del contracte social, donant pas a un liberalisme que troba suport en el moviment cultural: drets individuals que es basen en el dret a la propietat, igualtat i justícia social.
Friedman: a mitjans del s.XIX el liberalisme es divideix en dos: positiva (liberalisme social) i negativa (liberalisme continental).
Tres elements constitutius 1-El territori i els seus límits: un territori delimitat per fronteres, superfícies, espai aeri.
2- La identificació de la població: ciutadania, drets i deures, nacionalitat) una comunitat, població identificada (conceptes de 3-Les limitacions de la sobirania: cessió i distribució del poder estatal, capacitat de coacció, de prendre decisions per territori sobre qualsevol altre font d’autoritat (UE, OTAN, FMI) Un conjunt de regles i institucions (permanents, estables) Són regles que queden definides en un text legal (Constitució) o deriven de la dinàmica política històrica acordada col·lectivament en un text legal. Subjecte a interpretacions, vigència, consens ciutadà, modificació i acompliment.
Distribució territorial del poder dins els estats: Estats unitaris: Poder polític centralitzat, estat liberal uniforme i centralitzat, coexistència del govern local tutelat per estat central (ex. França).
Estats compostos: - - Federació: Múltiples models, no hi ha un patró únic. Distribució de competències federació-estatals i neixen per integració front amenaces externes per un assegurament de la diversitat d’un estat unitari. (EUA, India, Bèlgica) Autonomia: Menys competències subestatals (Espanya i GB) Confederacions: (no es consideren un tipus d’estat) agrupacions d’estats que actuen conjuntament en alguns àmbits polítics, econòmics i socials. (UE, CEI) Parlar d’una nació no ha de ser exclusivament cultural, també pot ser com és el cas dels EUA política (la voluntat de ser lliures dels anglesos i formar un estat d’estats independents) i a la vegada integrar-se en un estat federalista, per aquests motius es pot considerar un EstatNació.
Tot i això, la majoria d’Estats-Nació són unionistes perquè la gent del territori comparteix una mateixa cultura (llengua, tradició, organització política). Mentre que els estats compostos el que es vol es donar resposta a les diferents nacions que son integrades, és un estat plurinacional i no pot funcionar sense fer la distinció de totes les nacions dins el país.
La diferencia entre federació i autonomia és que en la federació els estats cedeixen part del seu poder al govern central, mentre que en l ‘autonomia el govern central és el que cedeix poder a les autonomies.
DICTADURES I DEMOCRÀCIES De l’estat liberal a l’estat liberal-democràtic L’estat liberal-democràtic com a estat social o estat del benestar Condicions històriques de consolidació: Beveridge, Keynes, pacte social Tret comú: augment progressiu dels pressupostos de l’estat i despesa pública amb finalitats socials.
El benestar es pot aconseguir tant en un estat social-demòcrata com en un de liberal. Tot i això, al model social-demòcrata s’ha patit un crisi en les seves accions i ha donat pas a una consolidació més forta de l’estat liberal on pesa més la família i religió. Aquest benestar es mesura amb la quantitat de diners que l’estat dedica a afers socials en els pressupostos de l’estat.
L’estat liberal va començar amb la voluntat dels interessos de la classe obrera amb els de la resta de la comunitat, que va començar a promulgar drets com el de salaris dignes, hores de treball, vacances, etc. Amb el pas del temps, les empreses veuen que els hi demanen molts impostos i amenacen amb al deslocalització, ja que poden operar a altres països on no han de respectar aquests drets i pagar més impostos, així que demanen la baixada d’impostos.
D’aquesta manera estan trencant el pacte social que mantenia l’estat del benestar.
La classe econòmica prometia a la classe política treballs a canvi que mentre siguin al poder els hi coincidirien favors. Al mateix temps, la classe treballadora deixa de creure’s el poder polític i econòmic  crisi democràtica.
Concretament els símptomes són: • • • Econòmic: inestabilitat monetària, estancament econòmic, inflació, atur.
Social: discriminació dona, medi ambient, conflictes laborals Polític: crisi de governabilitat, crisi fiscal Factors: envelliment població, canvi en els valors socials, societat del coneixement, TIC Això porta a l’aparició del neoliberalisme o conservadorisme.
Concepció de democràcia dels clàssics Segons Aristòtil és una forma corrupta on les decisions col·lectives son preses per una massa de gent desinformada i sense responsabilitat.
Qui exerceix poder? el Un sol Uns pocs Molts Interès comú Monarquia Aristocràcia Politeia (Repúbica) Interès propi Tirania Oligarquia Democràcia Definir la democràcia Giovanni Sartori: - Cal definició realista per poder trobar “realitats democràtiques” No es pot comparar ideal amb real per definir democràcies (per exemple: democràcia occidental vs democràcia popular/comunista) Introdueix democràcia lligada a poble i poder: 1) majoria i respecte a les minories.
2) societat de masses.
3) poder del poble sobre el poble.
4) democràcia com legitimitat Robert Dahl: - Democràcia ideal vs poliarquies Participació efectiva (igualtat d’oportunitats) Igualtat de vot i capacitat política de decisió - Accés al coneixement, informació I recursos Segons Dahl, la democràcia actual només por arribar a ser una poliarquia: es planteja que no tots tenen la capacitat de participar en les decisions o influències, es cert que vetllen pel bé comú però acaben sent certes organitzacions les que prenen les decisions (partits polítics, ONG, sindicats). No hi ha capacitat de participar, no existeix la democràcia directa sinó que es cedeix a partir d’uns grups.
El capital social el mesurem a partir de pertànyer a una associació, com més integrada a la xarxa, més mesures de democràcia i més directa es la poliarquia.
Institucions polítiques 1.
2.
3.
4.
5.
6.
Càrrecs públics electes Eleccions lliures Llibertat d’expressió Fonts alternatives d’informació Autonomia de les associacions Ciutadania inclusiva SISTEMES TOTALITARIS - Poder: Culte a la personalitat SISTEMES AUTORITARIS Doctrina global. Control de TOTES les esferes de relació - Poder: coalició d’actors Legitimació per ideologia o princip - Ús del terror (Alemanya -39-45, (pàtria, família, progrés, etc.) Gulag Stalinista URSS 36-52, - Acció repressiva, sense extermini Cambodja 75-79) Si es restringeixen algunes d’aquestes es justifiquen dient que es per cobrir de les delalgunes dissident altres, per exemple seria la prohibició de partits neonazis (nega el dret de llibertat d’expressió i autonomia de les associacions, però preveu la violència i discriminació a certs col·lectius) per aquest motiu el que s’ha de seguir com a guia es la declaració dels drets humans.
Monocràcia (dictadura) i democràcia Son diferents formes de fer política en funció de: - La distribució de la capacitat política Accés a recursos i instruments per fer política Encaix entre decisions polítiques i preferències ciutadanes Monocràcies 1.
2.
3.
4.
Concentració del poder Personalització de la autoritat Control i repressió ciutadana Inestabilitat i arbitrarietat legal La diferencia és que els sistemes autoritaris tenen una repressió forta de llibertat i persegueixen els dissidents però no provoquen assassinats massius com els totalitaris.
Problema: RAE defineix el franquisme com un sistema autoritari.
INSTITUCIONS Estructures de les quals l’estat democràtic utilitza per garantir la llibertat i la justícia. Aquí es on recau la qüestió en si es parlamentarisme o presidencialisme.
La diferència és la que es dona entre les relacions que s’estableixen entre legislatiu, executiu i judicial.
A partir de l’estat absolut, desapareixen els parlaments medievals, es quals tenien una estructura jeràrquica (església, militars, etc). I tornen a apareixen amb el liberalisme, ja que tornen a reclamar el dret a poder gestionar ells mateixos el dret a la propietat, però estaran molt lligats a la burgesia il·lustrada i tampoc acabaran de representar al voluntat del poble, sinó un burgés que parla en nom del poble que no pot representar-se ell mateix. A mesura que passa el temps, es reclamarà la representació a la cambra, una pluralitat que representi tot el poble.
També naixerà a la revolució francesa, la separació de poders: legislatiu, executiu i judicial.
Es produirà de diferents maneres segons la part del món, per exemple, a Europ s’intentarà conciliar tota la historia, sinó que no serà una total separació però que tinguin entre ells una certa relació i que es vigilin.
Formes de govern (derivades de la relació entre institucions): - Model d’assemblea Model presidencial Model parlamentari: legislatiu i executiu es vigilen mútuament.
Model semipresidencial Model parlamentari Es fan unes úniques eleccions per escollir el poder legislatiu, i una vegada consolidat és aquest el que escull el poder executiu. Però també el cap de govern té el dret a dissoldre el parlament i convocar noves eleccions. Aquest també nomenarà els ministres d’entre les persones del parlament - Basat en el principi de combinació de poders, col·laboració de poders.
Evolució des de règims monàrquics cap a un reforçament del Parlament.
Només el parlament és legimitat democràticament via eleccions. Els altres poders depenen de la confiança del Parlament.
Govern com a òrgan col·legiat (està canviant cap a major pes del cap de govern) Govern (executiu) subjecte a control parlamentari (legislatiu) Parlament pot ser dissolt pel cap de govern.
Executiu dual (cap d’estat no és el mateix que cap de govern) Model presidencial Neix a partir dels EUA i com no tenen una historia que els condicioni ni han de acontentar ningú, escullen la separació estricta de poders de Montesquieu. La ciutadania fa unes eleccions per triar el parlament(cada 2 anys en períodes alterns) i unes altres per triar el president(cada 4 anys). No hi ha interacció entre el poder executiu i el poder legislatiu - Basat en el principi de màxima independència de poders.
Separació clara executiu-legislatiu, que són legitimats via eleccions diferents.
Govern molt central en l’acció competencial del president.
Executiu monista (cap estat = cap govern).
Pros: legitimitat directa de la presidència, governs estables i forts.
Contres: divergència entre poders, sense prioritats institucionals, aparició d’outsiders, i populisme.
Un del problemes del parlamentarisme es que moltes vegades, degut a la gran divergència en el parlament no es pugui investir president i hi ha un bloqueig institucional. Quan hi ha una majoria absoluta en un parlament, es converteix en una espècie de presidencialisme, si es al revés, hauran de pactar i crear coalicions, així provoca una certa inestabilitat perquè tots els afers s’hauran de pactar, els mercats no volen inestabilitat. Per això, els sistemes presidencials es fan cada vegada més forts. Es vota més la ideologia que la persona, al contrari del presidencialisme.
Els presidents del parlamentarisme s’estan presidencialitzant, moltes vegades els votants ja comencen a pensar a votar en al candidat que s’ha presentat que no pas a la ideologia. A nivell de comunicació es fàcil vendre el candidat fort i emmascarar el que hi ha darrere, com es el caso de Ciudadanos.
Per una altra banda, al presidencialisme, per un vot d’una persona pot arribar a governar un candidat o un altre, de manera que l’altre part s`haurà de sotmetre a la meitat. Els mandats no s’escurcen, tenen la garantia de 4 anys, a no ser que es produeixi un procés d’inpeachment, el qual recau sobre la persona, no sobre l’executiu. Es dóna suport a la persona i no a un equip, d’aquesta manera aquesta persona té una responsabilitat directa, que es el que busca el presidencialisme en la garantia de la democràcia. El problema és l’aparició dels outsiders, persones que tenen una ideologia la qual no ha de coincidir amb el partir polític en la seva totalitat, qualsevol persona pot presentar-se a ser president. El partit dissenya el president com un producte que ha de vendre al poble.
Els secretaris son escollits per part del president a dit, i no poden formar part del poder legislatiu.
El congrés s’ocuparà de fer les lleis i no hi ha disciplina de vot, i l’executiu las haurà d’aplicar li agradin o no. El problema recau quan el parlament es d’una ideologia i l’executiu d’una altra (bloqueig institucional), ja que no hi ha negociació possible. La sortida és la negociació entre ambdós poders. El problema de la no-disciplina de vot és la corrupció, ja que amb diners es poden comprar els vots sobre certes lleis.
Les majories absolutes parlamentaristes son perilloses, però a al vegada la inestabilitat és perjudicial per a l’economia. Una de les solucions, va ser la llei electoral del qual afavoreix a les formacions majoritàries, i així formen majories absolutes i sistemes estables.
Si hi ha bloqueig totals al parlament, sense possibilitat de negociació fa un qüestió de confiança: dissoldre el parlament. En el cas contrari es podria fer la moció de censura, on es censura l’acció del president, encara que és molt difícil que prosperin.
El referèndum és una eina de democràcia directa, on no han de passar les decisions per representants.
- Es diu que el sistema presidencialista te una clara separació de poders, basat en la màxima independència, però l’executiu executa les lleis aprovades al parlament, per tant fins a quin punt arriba aquesta independència? - Quina diferencia hi ha entre els outsiders i que en un regim parlamentari aparegui la possibilitat de presentar-se a la investidura del president un candidat independent? ...

Comprar Previsualizar