RRIICC - Seminari II: Les transformacions de Nacions Unides des de la fi de la Guerra Freda: Kuwait, Afganistan, Iraq i Líbia. (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 2º curso
Asignatura Relacions Internacionals Contemporànies
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 04/03/2015
Descargas 38
Subido por

Descripción

Anàlisi de les Resolucions del Consell de Seguretat per a la Guerra del Golf i la Guerra Civil Líbia

Vista previa del texto

Relacions Internacionals Contemporànies Seminari II : ​ Les transformacions de Nacions Unides des de la fi de la Guerra Freda: Kuwait, Afganistan, Iraq i Líbia.
Anàlisi de les Resolucions del Consell de Seguretat per a la Guerra del Golf i la Guerra Civil Líbia Berta Caihuelas Navajas Grup 101 a) PRINCIPALS DECISIONS EN LES RESOLUCIONS DEL CONSELL DE SEGURETAT LA GUERRA DEL GOLF Amb l’esclat del conflicte entre l’Iraq i Kuwait el Consell de Seguretat formalitza una condemna de la invasió i la demanda de la desocupació immediata de Kuwait (Resolució 660, 1990). En no fer-se efectiva, formula la Resolució 678 en la que, actuant en conseqüència del Capítol VII de la Carta de les Nacions Unides - que regeix l’actuació en cas d’amenaces a la pau o agressions -, reitera la demanda ja efectuada en l’anterior Resolució (660, 1990) i autoritza els Estats Membres a intervenir per tal que aquesta s’apliqui a més de demanar-los suport per a tals fins.
En aquesta voluntat de frenar la invasió de Kuwait, s’efectua una crida internacional per a l’impediment de transaccions econòmiques (Resolució 661, 1990), ja siguin importacions, exportacions o bé transferència d’actius financers de diversa naturalesa entre els Estats Membres i l’Iraq o Kuwait, fent especial èmfasi en el subministrament d’armaments i exceptuant aquells béns i serveis que tinguin finalitat mèdica o humanitària. Tot i això, no es prohibeix l’assistència a Kuwait i es demana als Estats que actuïn per preservar els béns i organismes del Govern legítim de Kuwait i que es neguin a reconèixer cap règim establert per part dels ocupants (Iraq).
Per tal d’analitzar correctament la situació al Golf es duu a terme la creació d’un Comitè del Consell de Seguretat (Resolució 661, 1990), que ha de comptar amb el suport del Secretari General i la col·laboració dels Estats. Les tasques del Comitè consistiran en examinar els informes que emeti el Secretari General sobre el tema i obtenir informació addicional, que han de proporcionar els Estats.
Anteriorment l’Iraq havia fet ús de l’armament químic i durant el conflicte amenaça amb emprar gasos de diversos tipus i també armes bacteriològiques, tot i a signatura del Protocol i la Convenció que les prohibeix, motiu pel qual el Consell de Seguretat reclama una ratificació d’aquesta. És per això també que es posa una especial atenció al relatiu a l’armament iraquià, tant a nivell de gasos com a armament bacteriològic, químic i biològic, a més dels míssils balístics Finalment també s’ha informat de què Iraq ha mirat d’adquirir material per a un programa d’armament nuclear. Es tracta d’un factor molt preocupant per la comunitat internacional ja que les armes de destrucció massiva són “una amenaça per a la pau i la seguretat de la regió” (Resolució 687, 1991).
Finalment - un cop s’ha reestablert la sobirania, la independència i la integritat territorial de Kuwait i amb el retorn al poder del seu govern legítim - per tal de donar per acabat el conflicte amb garanties, a la Resolució 687 (1991) es plantegen, a trets generals, les següents mesures: - Demanda de respecte de la frontera establerta per part de les dues parts implicades en el conflicte a ​ “Minutes convingudes entre l’Estat de Kuwait i la República de l’Iraq sobre el restabliment de les relacions d’amistat, el reconeixement i assumptes connexos”​ , amb l’assistència (en cas que fos necessària) del Secretari General. I la garantia, fent ús de les mesures que convinguessin, de la inviolabilitat de la ja citada frontera.
- Que es mantingui un control internacional de la zona desmilitaritzada per impedir violacions de la frontera o qualsevol acte hostil.
- Pel que fa l’armament iraquià es demana que reafirmi el ​ Protocol relatiu a la prohibició de l’ús en guerra de gasos asfixiants, tòxics o similars i de mitjans bacteriològics i que acceptin la destrucció de les ja esmentades armes químiques i bacteriològiques i dels míssils balístics. D’altra banda, referit a les intencions d’armar-se amb eines nuclears, es demana un compromís de no desenvolupar-ne. Per tal de controlar que aquestes demandes es duguin a terme es preparen mecanismes com inspeccions i plans de vigilància.
- Iraq ha de restituir els béns de Kuwait, a més de fer-se responsable de la reparació de les pèrdues kuwaitianes causades de manera directa o indirecta per l’ocupació iraquiana.
- El bloqueig comercial a l’Iraq segueix vigent, exceptuant els sumbinistraments mèdics i els aliments, i especialment pel que fa a l’armament i elements que permetin desenvolupar-ne (materials, personal, llicències…).
- S’ha de permetre la cooperació amb el Comitè Internacional de la Creu Roja per tal d’arribar a totes les persones afectades pel conflicte.
- Demanda a Iraq de que no doni suport a cap tipus d’organització terrorista , a més de la presecució d’aquestes.
LA GUERRA CIVIL LÍBIA Davant la forta repressió que pateix el poble libi en manifestacions i el tall dels mitjans de comunicació, el Consell de Seguretat expressa la preocupació pels fets ocorreguts, condemnant la violència contra civils que comporta una violació dels drets humans per part del Govern libi, encapçalat per Gadafi. En conseqüència s’envia una comissió internacional independent d’investigació per tal de prendre consciència exacta del que està succeint a Líbia, tal i com s’expressa en la Resolució 1970 (2011). Es mostra preocupació tant per possibles crims de lesa humanitat, com per la situació dels refugiats i la manca de recursos per a atendre els ferits. A més, es recorda que les autoritats líbies tenen la responsabilitat de vetllar per els seus ciutadans, quelcom que inclou la llibertat de reunió i expressió.
És per això que es demana la fi de la violència i l’atenció a les demandes de la ciutadania. Per a tals objectius el Govern libi ha de respectar els drets humans i el dret internacional humanitari, garantir la seguretat dels estrangers residents a líbia (així com la dels seus béns), permetre l’entrada a l’ajuda humanitària i retirar les restriccions als mitjans de comunicació.
Pel que fa al tema armamentístic, el Consell de Seguretat fa una crida als Estats Membres per tal de frenar l’entrada d’armament a Líbia (Resolució 1970, 2011), exceptuant aquells casos en que el material tingui objectius humanitaris i/o de protecció, i de la mateixa manera reclama la no exportació d’armament per part de Líbia. D’altra banda es demana als Estats - especialment als propers a la zona - que inspeccionin si en el seu territori hi ha armament susceptible de ser emprat per al conflicte. En cas de trobar-ne haurà de ser confiscat i destruït i el resultat de tals intervencions haurà de ser comunicat al Comitè. En la mateixa línia, es prohibeix l’entrada a Líbia a persones designades pel Comitè, exceptuant certs casos concrets.
Per tal de posar fi al conflicte també s’insta a la intervenció a nivell econòmic. Els fons i actius financers de diversa índole que es trobin en territori libi seran congelats, garantint que amb l’acabament del conflicte seran descongelats en benefici del poble de Líbia. S’inclouen excepcions a la congelació en cas que siguin per sufragar pagaments bàsics o bé extraordinaris, però aquests hauran de ser notificats al Consell de Segurtat, i també en cas que siguin fons requerits per un dictamen judicial, administratiu o bé arbitral. La congelació, així com la ja citada prohibició de viatjar, serà aplicada a aquelles persones designades pel Comitè, aquelles que hagin actuat en les violacions de drets humans contra el libis, que en siguin còmplices o que actuïn sota la direcció dels anteriors.
Amb l’objectiu de revisar el compliment de les anteriors mesures, es crea el Nou Comitè de Sancions, que també s’encarregarà de designar persones susceptibles d’haver col·laborat en l’atemptat contra els drets humans de la població líbia i d’informar-se de tot el relatiu a aquests afers.
Finalment, per tal de minimitzar en la mesura del possible l’impacte del conflicte sobre la població es reclama la coordinació dels Estats Membres per tal d’organitzar l’ajuda humanitària.
Davant l’empitjorament de la situació a Líbia, amb una important escalada de la violència que implica la violació sistemàtic els drets humans, especialment a professionals de la comunicació, però també de manera generalitzada a la població civil, el Consell de Seguretat emet la Resolució 1973 (2011).
En ella es condemnen aquests fets i es pren el compromís d’assegurar la protecció de la població.
A més, s’expressa una especial precupació per la situació dels refugiats i per la intervenció de mercenaris en el conflicte, que actuen de costat amb les autoritats líbies.
El Consell de Seguretat formula la prohibició dels vols en l’espai aeri libi per protegir els civils i assegurar l’arribada de l’assistència humanitària (subministrament d’assistència, o bé evacuació de ciutadans libis); tot i això sí que s’autoritzaran aquells vols que es considerin efectuats en benefici del benestar del poble libi. I a més, es demana als Estats Membres que actuïn per tal que la prohibició sigui efectiva. Així, també s’insta a que es denegui l’aterratge i l’enlairament d’aeronaus provinents de Líbia, així com que aquestes sobrevolin l’espai aeri dels Estats Membres.
Pel que fa l’embargament de l’armament es manté vigent i se’n demana l’”estricta aplicació”. Només es modifica l’especificat a l’anterior Resolució (la 1970, 2011) per afegir el personal mercenari com a subministrament d’armament.
En aquesta Resolució 1970 s’expressa una gran preocupació per la protecció dels civils, que porta el Consell de Seguretat a permetre als Estats Membres executar les mesures que considerin adequades per assolir tal objectiu, sempre que no impliquin l’ús de la força.
Buscant un apaivagament de la violència, Abdel-Elah Mohamed Al-Khatib és enviat com a Enviat Especial per mediar en favor d’una resolució pacífica del conflicte. En una línia similar es crea un Grup d’Experts, que assumeix les tasques d’ajudar en l’execució de les tasques al Nou Comitè de Sancions, tractar la informació sobre la situació líbia i preparar recomanacions que el Consell, el Comitè o bé l’Estat puguin desenvolupar.
Quan finalment el conflicte arriba a la seva fi, el Consell de Seguretat fa una condemna global als tots fets ocorreguts a Líbia (des de violència a civils a violència sexual), que han implicat la violació dels drets humans (Resolució 2009, 2011). En aquest context s’agraeix la col·laboració de diversos organismes, tals com la Unió Africana, la Lliga dels Estats Àrabs, la Unió Europea i l’Organització de Cooperació Islàmica.
Tal i com ja es va anunciar a la Resolució 1970 (2011), un cop finalitzat l’enfrontament es descongelen els actius i es posen a disposició del poble libi, sempre i quan no siguin en benefici de les persones designades anteriorment. Així doncs, es descongelaran els fons sempre que siguin per a finalitats humanitàries, per cobrir necessitats bàsiques de civils, per reprendre la producció d’hidrocarburs, l’establiment i funcionament de les institucions líbies i reprendre l’activitat bancària.
Pel que fa a l’embargament d’armes es relaxen les condicions, si bé no s’anul·la per complet. La prohibició de vols i de sobrevolar la zona es manté provisionalment, amb perspectives de ser restablerta la normalitat amb l’evolució de la situació.
En la Resolució que s’està tractant (2009, 2011) també manifesta la satisfacció del Consell de Seguretat pel restabliment de la pau a Líbia i la instauració d’un Govern de transició. Insta aquest a la inclusivitat - també de les dones i minories - i el compromís amb la democràcia, l’estat de dret i el respecte dels drets humans. A més, considera rellevant animar el Consell Nacional de Transició a protegir la població líbia i prevenir nous abusos, evitar la proliferació armamentística i promoure i respectar els drets humans, així com posar fi a la impunitat i fer rendir comptes als responsables del conflicte.
b) SEMBLANCES I DIFERÈNCIES La diferència més obvia entre la Guerra del Golf i la Guerra Civil Líbia rau en la naturalesa d’aquests conflictes. El primer va consistir en l’enfrontament entre Iraq i la coalició d’Estats organitzats per les Nacions Unides en resposta a la invasió de Kuwait per part de l’Iraq. La Guerra Civil Líbia, en canvi, fou un conflicte que enfrontà l’Estat contra els seus propis ciutadans, que protestaven contra el règim de Muamar el Gadafi en demanda de reformes polítiques i econòmiques, en el context de la Primavera Àrab. Per la dura repressió de les protestes que van executar les autoritats líbies i la seva evolució a conflicte directe entre gadafistes i rebels, les Nacions Unides intervenen amb una operació militar.
Així doncs veiem que, a grans trets, la Guerra del Golf es un enfrontament entre dos Estats, i el cas de Líbia és una guerra civil. Tot i això, per tractar-se de conflictes transcorreguts en un context en que es disposa d’una organització internacional com la ONU - preocupada per la pau i la seguretat internacionals -, es produeix la intervenció d’aquesta.
Tot i que, com ja hem vist, es tracta de dos tipus de conflictes diferents, tenen el punt en comú de l’intervenció d’organismes internacionals, en ser guerres “contemporànies” la tipologia dels actors que hi participen és similar. Tant en la La Guera del Golf com en Guerra Civil Líbia trobem intervenció estatal, dels implicats - Iraq i Kuwait i les autoritats líbies respectivament - i també d’externs, aquells que formaven part de les Coalicions (Estats Units, Regne Unit, Egipte… entre molts d’altres) i també trobem en ambdós organismes transnacionals com la ONU.
No obstant això, cada conflicte té la seva idiosincràsia i aquí tornem a veure divergències: en la Guerra del Golf hi participen grups terroristes i en la Guerra Civil Líbia actors interestatals diversos - els grups rebels: Exèrcit d’ Alliberament Nacional, manifestants civils en contra del règim de Gadafi… -, els mercenaris que donen suport al règim, i organitzacions internacionals com la Unió Africana, la LLiga dels Estats Àrabs, la Unió Europea i l’Organització de Cooperació Islàmica.
Ja hem comentat la intervenció de les Nacions Unides, especificada en els Resolucions corresponents a cadascun dels conflictes, i observant les mesures proposades per l’Organització tornem a trobar similituds. En tots dos casos es duu a terme un bloqueig econòmic: es congelen els actius i es tallen les importacions i exportacions amb els països implicats en la lluita - sempre exceptuant aquells subministraments relacionats amb l’assistència humanitària - i posant especial èmfasi en el tall del comerç armamentístic. També coincideixen la creació de Comitès per estudiar els conflictes: per la Guerra del Golf es crea un Comitè del Consell de Seguretat per tractar l’assumpte i en el cas de Líbia, a més del Comitè, es forma el Consell d’Experts i Nou Comitè de Sancions.
Es important destacar que també hi ha certes diferències en la reacció del Consell de Seguretat per a cada cas. D’una banda veiem que hi ha mesures preses a mida de cada conflicte: per l’Iraq es posa atenció especial en l’armament, ja que es tracta d’un Estat que està adquirint una important capacitat armametística que suposa una alteració de l’ordre internacional; en canvi pel cas libi s’especifica el suport al nou Govern de transició, per assegurar la formació d’una nova democràcia on es respectin els drets humans. Però destaca, a part de les actuacions derivades de les característiques pròpies d’ambdues guerres, on dirigeix la preocupació el Consell de seguretat: mentre que en la Guerra del Golf es posa l’èmfasi en ​ “la sobirania, la independència i la integritat territorial de Kuwait”​ , de manera que s’exhorta els estats a ​ “prendre mesures adequades per protegir els béns del Govern legítim de Kuwait i els seus organismes” (Resolució 661, 1990); en el cas de la Guerra Civil Líbia es centra més l’atenció en el benestar de la població, recordant el compromís dels governs amb els seus governats - citant la Resolució 1970 (2011), ​ “recordant la responsabilitat de les autoritats líbies de protegir la seva població” -​ , sense oblidar tot i això ​ “el compromís amb la sobirania, la independència i la integritat territorial i la unitat nacional de la Jamahiriya àrab Líbia” ​ (Resolució 1970, 2011). Òbviament aquesta preocupació respon a que el conflicte es dóna precisament entre autoritats i civils, però és possible que també hi hagi un factor relacionat amb el canvi de la idea de seguretat que es dóna durant la postguerra freda. Aquest suposa una ampliació del concepte d’amenaça, on la seguretat deixa de ser entesa com la “seguretat territorial” i s’amplia a la “seguretat humana”, per la que els Estats tenen la responsabilitat de vetllar per les persones (Rodrigo, Ángel).
BIBLIOGRAFIA Consell de Seguretat de les Nacions Unides, S/RES/660 (1990) Consell de Seguretat de les Nacions Unides, S/RES/661 (1990) Consell de Seguretat de les Nacions Unides, S/RES/678 (1990) Consell de Seguretat de les Nacions Unides, S/RES/687 (1991) Consell de Seguretat de les Nacions Unides, S/RES/1970 (2011) Consell de Seguretat de les Nacions Unides, S/RES/1973 (2011) Consell de Seguretat de les Nacions Unides, S/RES/2009 (2011) Rodrigo, Ángel ​ “L’evolució del sistema de seguretat col·lectiva en la postguerra freda. La contribució de les Nacions Unides al manteniment de la pau i la seguretat internacionals”​ , CIDOB, Nº 108, Barcelona: Fundació CIDOB, 2009.
...