4- Bizanci. La reconquesta d’Occident. De Justinià a Heracli - PART III (2013)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 11
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

  BIZANCI,  L’ÈPOCA  ICONOCLASTA     L'emperador   Lleó   III   va   manar   destruir   tota   representació   cristiana   de   figures   religioses   o   de   l'evangeli,   especialment   tots   els   Sants,   el   730.   El   seu   fill,   Constantí   V   (741-­‐775)   va   heretar   un   greu  enfrontament  entre  una  població  que  majoritàriament  estava  a  favor  de  l'ús  d'imatges  i  la   postura  oficial,  que  finalment  es  va  imposar  per  les  armes.  Després  del  segon  concili  de  Nicea  el   787   es   va   afirmar   la   veneració   d'icones,   basant-­‐se   en   l'encarnació   de   Jesucrist   en   home.   L'emperador  Lleó  V  (813-­‐820)  va  instaurar  un  segon  període  de  lluites  el  813  que  va  continuar   pels   seus   succesors   fins   a   l'emperador   Teòfil.   En   morir   aquest,   la   seva   esposa   Teodora   va   mobilitzar  els  partidaris  de  l'iconodulia  i  va  proclamar  la  restauració  d'icones  el  843.     • El   segle   VIII   fou   per   Bizanci   el   de   l’obsessió   per   la   defensa   a   ultrança:   musulmans   i   búlgars  desestabilitzen  l’Imperi.     • Respostes  que  dóna  Bizanci:   • Foc  grec.     • Reforçament  o  ampliació  de  muralles.     • Militarització  de  la  societat.     L’època   iconoclasta   sorgeix   en   un   moment   de   conflicte   intern   i   de   creixement   de   la   gran   propietat,   i   quan   l’Islam   ja   s’ha   menjat   part   de   l’Imperi   i   influeix   més   que   mai.   Nou   emmurallament   de   les   ciutats   (el   primer   fou   amb   Aurelià   al   segle   III)   i   ara   un   nou   perquè   la   ciutat  a  crescut  front  la  vella  ciutat  romana.  Militarització  profunda.  Tot  transformat.       Un  cop  d’Estat  trencà  l’equilibri  a  Bizanci  en  695  i  obrí  una  nova  porta  de  convulsions,  fins  que     sorgeix   Lleó   III   Isàuric   (717),   l’emperador   més   rellevant   del   segle   VIII,   fundador   de   la   dinastia   isàurica,   que   buscarà   alternatives   per   a   una   reforma   militar   i   del   sistema   fiscal,   amb   una   voluntat   de   transformar   als   servi   en   lliberts,   ampliar   la   Nomos   Georgikós,   sobretot   donant   caràcter  de  llibertat  al  Chorion,  municipis  rurals  lliures  i  solidaris.  També  reforçara  les  fronteres   amb  colons  eslaus...           1       LLEÓ  III  ISÀURIC  (717-­‐741)     • És   la   personalitat   més   rellevant   del   segle   VIII   a   Bizanci.   D’origen   siri   i   format   en   l’àrea   oriental  de  l’Imperi  .  Fou  nomenat  per  l’exèrcit  després  dels  daltabaixos  de  Teodosi  III.   És   un   clar   símbol   de   la   desestabilització   bizantina   després   de   la   sorpresa   de   l’expansió  àrab.     • Sabé  triomfar  davant  l’Islam  que  durant  un  any  assetjà  Constantinoble  i  havia  ocupat   el  Bòsfor.    Fou  el  triomf  del  FOC  GREC.     • Frenada   la   nova   amenaça   islàmica,   Lleó   III   projectà   la   consolidació   dels   nous   sistemes   d’administració   de   l’Imperi,  qüestionats   despres   d’Heracli   i   dels   consegüents   anys  d’anarquia.     • Reforçà  les  fronteres  amb  la  ubicació  de  colons  eslaus.   • Restaurà  l’eficàcia  de  l’exèrcit,  sobretot  arran  de  dues  noves  embranzides  dels  àrabs   (726  i  739),  que  foren  derrotats.   • Les   seves   reformes   fiscals   tingueren   com   a   resultat   la   liquidació   dels   tributs   de   pre-­‐ pagament,  que  gravaven  els  grans  latifundis  nobiliaris.   • Convertí   els   servents   (denominats   “indigents”)   en   una   mena   d’arrendataris   lliures,   que  podien  deixar  a  l’arrendatari  fins  9/10  parts  de  la  collita,  o  la  ½,  a  repartir  entre   arrendatari  i  arrendador.   • Solidaritat  del  “chorion”  o  municipi  lliure  (segons  el  “Codi  rural”).   Voluntat   de   transformar   els   servi,   de   donar-­‐los   més   llibertat,   ampliant   la   Nomos   Georgikós,   marcant   el   caràcter   de   llibertat   a   les   petites   viles   rurals,   sobre   tot   al   Chorion,   municipis   lliures  i   solidaris.   La   reforma   fiscal   s’ha   d’aguantar   sobre   uns   que   paguen.   Amb   Dicoclecià   parlem   dels   Collegia,   amb   Lleó   de   Chorion,   la   comunitat   pagesa,   rural,   lliure,   que   es   la   que   es   gravada   i   a   de   respondre   davant   del   fisc   imperial.  El  municipi  ha  d’encarregar-­‐se  de  que  tots  paguin.     • Espai  conreat:  entre  el  3,5  i  el  4  %  del  total  (exagerat  a  la  baixa)  →  preponderància   del  bosc  i  de  la  terra  erma.   • Rendiment  de  les  terres  →  10/1.   • Al  món  carolingi:  2/1   L’espai   conreat   no   es   tant.   L’imperi   es   gran,   però   la   terra   es   dura   a   Orient.   Però   les   terres  son  rentabilíssimes,  per  cada  blat  de  gra  semblat  en  surten  10  à  explica  que  no   2       hagi   problemes   greus   d’abastiment   de   les   ciutats.   Produïen   molt,   era   més   difícil   passar   gana.   En   canvi   a   Occident,   producció   casi   sempre   de   subsistència,   i   encara   al   món   carolingi  un  2/1  ja  es  veu  una  meravella.       • Reféu   el   Codi   de   Justinià   en   allò   tocant   al   dret   de   família   i   el   dret   marítim   (Nomos   Nautikós).   • Una  cosa  i  altra  trobaren  la  forta  oposició  de  la  noblesa  i  de  l’alta  clerecia.     • Però  l’EKLOGE  (726)  pretenia  humanitzar  el  dret  antic  justinianenc  (el  del  Corpus  Iuris   Civlis),   acceptant   una   forta   presència   del   dret   canònic,   reduint   la   pàtria   potestat,   i   ampliant   els   drets   de   la   dona   i   dels   infants,   a   la   vegada   que   el   matrimoni   rebé   un   tractament  especial.   A   lleó   III   se   li   atribueixen   moltes   coses,   a   part   de   la   iconoclastià,   com   prendre   consciencia  de  que  l’ideal  de  Justinià  ha  desaparegut,  així  com  el  Corpus  Iuris  Civilis,   que  ja  es  massa  llunyà,  i  cal  adaptar  la  llei  a  la  nova  societat   à  promulga  les  Eklogé,   per  fer  un  dret  més  pròxim  a  la  realitat,  més  pràctic,  i  amb  una  altra  faceta:  hi  ha  un   munt   de   coses   de   les   que   l’Església   se   n’ha   fet   càrrec   (dret   matrimonial   i   comercial)(dret   canònic   regula   coses   quotidianes)   i   Lleó   ho   incorpora   à   incorpora   el   dret   canònic   a   la   legislació   civil,   cosa   que   no   va   fer   Justinià.   Amb   això,   tractament   molt   especial  a  la  dona  i  infants,  obsessió  per  condemnar  l’avort     • Per   contra,   s’introdueixen   una   sèrie   de   normes   penals   desconegudes   en   l’anterior   compil·∙lació,  com  el  recurs  a  l’amputació  de  membres  del  cos,  el  cegament,  crema  de   cabells,  etc.  De  fet,  significa  la  incorporació  de  la  “consuetut”  dels  segles  VI-­‐VII  al  Dret   romano-­‐bizantí.  Tingué  gran  influència  en  el  dret  dels  estats  eslaus.   I   una   aportació   de   la   consuetut   à   la   pràctica   de   arrencar   els   ulls,   tallar   els   braços,   que   ho   veuen   obra   de   caritat,   perquè   així   pots   replantejar-­‐te   la   teva   vida,   arrepentir-­‐te   del   pecat.  S’incorporen  les  penes  físiques.  Fins  i  tot  l’emperadriu  Irene  arranca  els  ulls  al  fill   per  evitar  que  la  suplanti.  Consuetut  com  a  norma.       • La   reforma   legislativa   més   important   fou   la   de   cohesió   religiosa.   à   Obliga   jueus   i   altres  grups  herètics  a  batejar-­‐se  (722).     • Per  influència  jueva  i  islàmica,  decretà  la  supressió  del  culte  a  les  imatges  (726-­‐729).   • Tot  això  (persecucions  i  iconoclàstia),  portarà  al  conflicte  amb  Roma.   • Amb   la   destrucció   d’imatges   volia   combatre   el   gran   poder   de   monestirs   i   esglésies     així  com  l’ascendència  del  clero  amb  les  seves  icones  miraculoses.   • Oposició  de  noblesa  i  clerecia,  regular  i  secular.   3       • Revoltes  populars.  Enfrontament  amb  Joan  Damascé  (722).   • Destitució  del  patriarca  de  Constantinoble.   • Suport  iconodúlic  de  la  resta  de  patriarques,  sota  domini  del’Islam.   • Ruptura  amb  Occident.  Revoltes  i  separació  de  Ràvena  (727)   • Solidus  aureus  d’Irene  àtica.   • Esposa   de   l’emperador   Lleó   IV   (775-­‐780),   i   mare   de   Constantí   VI.   Governà   durant   la   menor  edat  del  fill  (780-­‐790);  el  792  fou  associada  al  tron,  i  assumí  tot  el  poder  entre     el  797  i  el  802.         IRENE  ÀTICA  (797-­‐802)     Per  tancar  aquesta  etapa  cal  parlar  de  la  primera  emperadriu  bizantina,  la  emperadora   Irene  d’Àtica,  personatge  molt  interessant  que  governa  i  cogoverna  amb  el  marit  i  el   fill,  però  que  és  la  que  mana.  El  poder  el  concentra  ella  durant  el  segle  VIII  i  IX.     Coincideix  amb  el  regnat  de  Carlemany  a  Occident,  el  primer  emperador  a  Occident.  El   Papa   el   proclama,   hi   ha   distanciament   amb   Bizanci   i   per   ells   els   emperadors   orientals   són  heretges,  no  els  paguen  tributs.  A  més,  una  dona  al  poder,  una  emperadriu,  cosa   mai   vista   a   occident,   on   ho   germànic   pesa   molt.   Contemplar   això,   sobretot   en   el   cas   dels   francs,   els   sembla   inacceptable.   Això   justifica   també   una   mica   la   decisió   de   Carlemany  i  del  Papa.   • La   darrera   emperadriu,   IRENE   ÀTICA   (797-­‐802),   intenta   aproximació   i   restaura   el   culte.   • El  conflicte  omple  i  divideix  la  societat  bizantina  tota  la  primera  meitat  del  segle  IX.   • Incidència  en  l’art.  Tendència  al  naturalisme  i  al  classicisme  o  a  la  pintura  palatina.   • Dedicació  a  altres  activitats:  teologia,  retòrica,  etc.   Moment   interessantíssim.   La   tradició   o   el   període   de   la   iconoclàstia   ha   marcat   profundament   la   cultura   bizantina   i   artísticament   canvia   tot.   L’art,   el   destí   dels   artistes,   és   ara   la   pintura   i   l’art   palatí   s’ha   dedicat   a   recuperar   la   tradició   antiga,   paisatges,   figures   humanes   profanes...   miratge   cap   al   món   hel·∙lènic,   sobretot   en   la   pintura.   El   període   iconoclasta   al   menys   ha   servit   per   recuperar   la   visió   de   les   arts   antigues  (paisatge,  pintura  cortesana  i  de  l’àmbit  aristocràtic  i  fins  i  tot  urbà).   Etapes  quasi  millors  que  les  del  segle  X,  amb  la  dedicació  a  la  retòrica  i  gramàtica  rere   aquest  febre  de  control  de  l’Església,  del  que  fan  els  monjos.  Posar-­‐ho  en  mans  també   4       dels  laics.  Amb  Lleó  es  treu  el  monopoli  de  la  cultura  al  clero  i  arriba  a  la  societat.  I   amb  Irene  es  restableix  el  culte  a  les  imatges,  però  no  s’arriba  a  ho  anterior.   La  majoria  de  pintures,  i  manifestacions  artístiques  anteriors  a  la  iconoclàstia,  ja  no   ens  han  arribat.  Tot  el  que  tenim  serà  posterior  a  Irene,  la  qual  no  farà  cap  retorn  al   que  tenien  abans,  no  ho  restaurarà  i  moltes  Esglésies  quedarien  sense  res   De   totes   maneres,   hi   ha   èpoques   de   tolerància   i   de   intolerància,   variables   en   cada   moment     • Les   disputes   i   debilitat   internes   afavoriren   l’èxit   de   la   campanya   islàmica   del   782,   menada   pel   príncep   abbàssida   Harum   al-­‐Rashid,   que   arribà   a   presentar-­‐se   amb   l’armada  al  mateix  Bòsfor  i  hi  derrotà  els  bizantins.     • La   regent,   Irene,   s’hagué   de   comprometre   a   pagar   tribut   al   califa   al-­‐Mahdí,   durant   tres  anys,  (70.000  a  90.000  dinars  anuals).     La  importància  de  l’època  de  la  Irene   à  campanyes  i  amenaces  a  Bizanci,  i  època  de   Harum   al-­‐Rashid   (el   mític   de   les   mil   i   una   nits),   moment   àlgid   de   la   literatura   àrab,   de   marcar   en   Orient   la   seva   influència   (India,   Indú,   Pèrsia,   Bizanci...).   Relació   de   certa   amenaça  entre  Bizanci  i  els  musulmans,  i  d’haver  de  pagar  per  la  llibertat  i  comprar  la   pau.  Les  influències  arriben,  i  també  a  Occident,  sobretot  amb  un  occident  que  té  un   peu  de  Bizanci  durant  aquests  segles,  un  tros  de  Bizanci  que  es  troba  a  occident,  que  és   Venècia.  Venècia  era  llavors  com  una  part  de  Bizanci  a  Occident,  i  fins  a  la  caiguda  de   Bizanci,  Bizanci  subsisteix  a  Venècia.  Moltes  persones  al  estar  a  punt  de  caure  Bizanci   (1400-­‐1450),   com   el   cardenal   Bessarión,   al   veure   l’enfonsament   de   l’imperi,   se’n   van   a   Florència   i   Venècia.   Per   això   trobem   rere   això   el   neoplatanisme   a   Florència.   I   Bessarión,   a   Venècia,   hi   deixa   la   seva  immensa   biblioteca,   que   recollia   tota   l’herència   grega   i   era   la   més   imponent   del   món   grec   a   occident,   i   la   més   imponent   en   general   llevat   de   la     vaticana   (que   en   canvi   era   fruit   de   l’acumulació   de   molts   segles).   Així,   Bizanci   continua   a   Venècia.   Per   veure   l’herència   de   Bizanci   i   grega,   cal   anar   a   la   biblioteca  de  San  Marc,  la  biblioteca  de  la  República  de  Venecia.     I   Irene   també   es   fa   sentir   a   occident   a   través   de   Venècia,   una   part   més   de   l’Imperi.   El   cap  de  la  República  de  Venècia  es  fa  dir   “Duc”,  cosa  que  en  el  fons  indica  que  sobre  ell   hi   ha   una   altra   autoritat,   un   emperador.   Els   venecians,   quan   tenen   problemes   amb   occident  remarquen  que  van  amb  orient,  i  amb  Irene  passa,  i  Irene  es  fa  sentir  allà.   Donació  de  relíquies  de  sants  orientals  que  s’envien  allà,  com  per  exemple  la  pala  d’or     • Després   d’una   sèrie   continuada   de   derrotes   militars,   Constantí   VI   retornà   tots   els   poders  a  la  seva  mare,  que  d’aquesta  manera  es  convertia  en  emperadriu  indiscutida.     5       • La   facció   iconoclasta   (la   que   destrueix   pintures   i   escultures   sagrades)   preparà   cop   d’estat  a  favor  de  NICÈFOR,  germà  de  Lleó  IV.  Descoberta  la  trama,  Nicèfor  fou  cegat  i   als  seus  quatre  germans  se’ls  tallà  la  llengua.     • La   mateixa   Irene   intuí   la   rivalitat   del   seu   propi   fill,   Constantí   VI.   Conspiració   àulica   →   el  juny  del  797,  l’emperador  fou  empresonat  i  cegat  per  ordre  la  mare.   Irene   no   fou   la   germaneta   de   la   caritat,   per   aguantar-­‐se   al   poder,   per   sobreviure,   es   capaç  de  tot.  No  dubta  en  cegar  el  fill,  mata  els  que  hi  havia  al  voltant,  per  mantenir-­‐ ho.   I   recordem   a   més   que   fer   cegar   o   mutilar   era   vist   com   obra   de   misericòrdia,   era   millor   que   matar,   per   poder   demanar   perdó   pel   pecat.   Lleis   canòniques   i   civils   presenten  mutilacions  com  a  obres  de  misericòrdia.       • Primera  emperadriu  de  la  història  bizantina.     • Aquest   fet,   així   com   la   imprecisió   de   les   posicions   teològiques   (iconodulia-­‐ iconoclàstia)  porten  al  papa  Lleó  III  a  restaurar  l’Imperi  d’Occident  en  la  persona  de   Carlemany  (Roma,  nadal  del  800).   • Des   de   Constantinoble   es   veu   com   un   acte   de   traïció   i   un   sacrilegi   (sic).   Amb   tot,   Carlemany   inicià   negociacions   per   pactar   un   matrimoni     amb   Irene,   que   resultaren   fallides.  Hi  va  haver  la  voluntat  per  part  del  Papa  de  casar  Irene  amb  Carlemany,  però   la  aristocràcia  bizantina  no  volia  que  es  cases  amb  un  bàrbar.   • Conspiració  d’octubre  del  802  →  deposició  d’Irene  i  proclamació  de  NICÈFOR  I  (802-­‐ 811),  antic  ministre  de  finances.       BIZANCI:  DE  LA  DINASTIA  FRÍGIA  FINS  A  LA  FI   EL  SEGLE  IX   Dinastía  frigia  (820-­‐867)   El  segle  IX  veu  arribar  un  allau  de  pobles  eslaus  i  és  un  segle  conseqüència  de  la  política  de  Lleó   III  i  de  la  violència  i  descontentament  que  provoca  Irene  en  la  societat.  Així  trobem  l’enèsim  cop   d’estat  que  porta  al  poder  la  Dinastia  frígia,  que  omple  el  segon  terç  del  segle  IX.   • El  segle  IX  veu  arribar  l’allau  dels  pobles  eslaus,  sobretot  els  russos,  a  través  de  la  Mar   negra.   • La  dinastia  Frígia  (820-­‐867),  comporta:   •  el  darrer  moviment  de  la  iconoclàstia  à  es  recupera  la  vella  iconoclàstia  com   a   reacció   a   la   política   despòtica   d’Irene   i   al   descontentament   i   rebuig   que   provocà  amb  el  papat  i  occident   6       • La   pèrdua   d’influència   de   l’àrea   adriàtica   à   es   desvinculen   de   Bizanci   les   colònies  adriàtiques,  fet  del  qual  s’aprofitarà  Venecia.   • L’època  de  l’emperador  Teòfil  i  del  seu  oncle  Bardas  Focas  fou  de  gran  renaixement   cultural  →  Escola  Palatina  de  la  MAGNAURA.   • Enfrontament   entre   Roma   i   el   patriarca   Foci   (recolzat   per   Bardas)   :   Primer   Cisma   d’Orient     El  període  es  caracteritza  per  la  desvinculació  de  les    colònies  bizantines  adriàtiques,  i   d’això   s’aprofita   Venàcia.   I   és   un   dels   motius   d’una   enemistat   que   creixerà   amb   el   temps.  à  primer  trencament  seriós  entre  les  dues  esglésies  à  Cisme  de  Foci,  patriarca   de  Constantinoble,  perquè  s’enfronta  amb  Roma.     Foci,   té   una   formació   cultural   i   teològica   elevadíssima,   pot   competir   i   imposar-­‐se   als   concilis  i  als  sínodes  amb  una  autoritat  increïble,  amb  el  suport  de  l’emperador.  Al·∙lega   que   occident   és   bàrbar   i   que   si   el   Papa   no   estima   als   bizantins,   ells   tampoc   l’han   d’estimar.  El  Cisma  dura  només  el  temps  en  què  trobem  a  Foci.   • Evangelització  dels  eslaus:  Ciril  i  Metodi.   S.   IX   à   època   de   la   gran   estabilització   dels   pobles   eslaus   (Croàcia,   Eslovènia,   Bòsnia...),  i  moment  en  que  Bizanci  ha  trancat  amb  l’adriàtic  i  occident  i  que  llavors   mira   al   nord,   als   pobles   del   nord-­‐oest,   als   eslaus,   a   la   zona   del  ducat   de   Kiev   sobretot,   en   el   moment   en   que   Kiev   s’està   definint   com   a   capital   dels   eslaus   a   orient   i   de   formació  política.  I  la  seva  cristianització  es  fa  a  partir  de  Bizanci.  Aquestes  poblacions   sempre   miren   a   Bizanci,   copien   les   formes   de   representacions   religioses   d’aquí,   etc.   Així,  els  bizantins  busquen  posar  un  peu  a  un  lloc  que  ningú  abans  havia  tocat.       La   gran   feina   de   vinculació   la   fan   dos   personatges   claus,   fills   d’un   retor   de   Constantinoble   i   que   han   aprés   eslau   per   predicar:   Ciril   i   Metodi   à   van   a   predicar   a   Txequia,  Eslovaquia  i  Kiev.  Es  converteixen  en  els  grans  impulsors  de  la  ortodoxia  o  del   bizantinisme  en  terres  de  l’orient  i  centre  d’Europa.  Parlant  l’eslau  són  capaços  de  dir   als   eslaus   que   els   escriuran   les   sagrades   escriptures   en   eslau.   Així,   agafant   la   seva   llengua  parlada,  la  vulgar,  Ciril  i  Metodi  fan  l’alfabet  ciríl·∙lic,  aquestes  llengües  queden   fixades   i   normalitzades.   Així,   el   paràmetre   de   la   llengua   serà   la   sagrada   escriptura,   i   serà  l’alfabet  ciríl·∙lic  el  que  ho  permet.     Dinastia  macedònica  (867-­‐1056)   • • • •   Edat  d’Or  (segles  IX-­‐X).   Apogeu  de  l’Imperi  amb  la  dinastia  Macedònica  (867-­‐1056).   La  nova  dinastia  assumeix  la  nova  realitat  territorial.   Equilibri  i  estabilitat  duradores.   7       • • • • • • • • • • Basili  I  (867-­‐886)    puja  al  poder  gràcies  a  l’amant  de  l’emeprador  Miquel  III  l’Ubriac.   Restaurà  l’harmonia  amb  l’església,  amb  occident,  amb  el  nou  patriarca  Ignasi.     Rere  la  dinastia  frígia  à  cop  d’Estat  i  puixança  de  la  dinastia  macedònica,  que  marcarà   les   situacions   (867-­‐1056).   Dura   molt   de   temps   i   dóna   gran   prestigi   a   l’Imperi.   Veuen   el   que   són   i   el   que   tenen,   com   l’Imperi   islàmic   al   costat,   i   busquen   salvar   el   que   els   queda,   no   tenir   més,   i   s’hel·∙lenitzen   al   màxim.   Etapa   de   gran   estabilitat   i   equilibri   entre   els   diferents   territoris   de   l’Imperi   Bizantí.   També   busquen   retrobament   amb   Roma,  equilibri  amb  occident.  El  nou  patriarca  Ignasi  fa  la  tasca.     Basili   I   afavoreix   la   presència   bizantina   a   terres   russes,   a   Sèrbia   i   a   Bulgària:   missioners.   Recupera  Bari,  i  manté  la  ciutat  de  Taormina  a  Sicília.   El  fill,  Lleó  VI  (886-­‐912)  és  el  gran  legislador:  BASÍLIQUES.   Atacs  de  varengs  i  musulmans  a  l’Egeu.     Basili   I,   gran   emperador   de   la   dinastia,   continua   l’activitat   missionera   de   Cirili   anant   més   enllà,   per   Rússia,   i   missionar   el   món   servi   que,   dintre   dels   eslaus,   es   el   que   viu   més   durament.     Resultat  de  voler  seguir  present  a  Itàlia  à  Bari  torna  a  ser  ciutat  bizantina.     Època  de  replantejament  de  les  lleis,que  s’han  d’adaptar  als  nous  temps,  i  Lleó  VI  les   posa  en  ordre.  Cal  escoltar  la  realitat  de  cada  moment,  i  d’un  moment  ara  gens  fàcil.   L’Islam  es   el   gran  problema  per  frontera  oriental,  però  també  és  un  problema  l’islam   del   nord   d’Àfrica,   que   s’ha   fet   amo   de   la   mediterrània   à   per   això   serà   vital   tenir   illes   com   Xipre,   Sicília...   missió   de   conquerir   illes   per   a   controlar   l’arribada   dels   nord   africans,  que  ho  desestabilitzen  tot.         L’hereu,   Constantí   VII   Porfirogènit   (912-­‐959),   marca   una   llarga   etapa   d’estabilitat   i   d’alta   activitat   cultural   (Biblioteca   palatina   incrementada   substancialment,   amb   autors  clàssics  greca  i  orientals)   Abandona   el   govern   quotidià   i   militar   en   el   seu   sogre,   Romano   I   Lecapeno   (919-­‐944),   emperador  associat.   Diplomàcia  amb  Otó  I  i  Abderrahman  III.   També  fou  un  gran  escriptor,  autor  de:   • “Novellae”  à  les  lleis  noves  que  afegeix   • “De   administrando   Imperio”   à   busca   gestionar   l’Imperi,   tot   i   que   dubtosament  es  dugué  a  terme   • “Llibre  de  les  Cerimònies”  à  fixa  tot  el  cerimonial  palatí   • I   escriu   moltes   epístoles   à   al   Papa,   a   Abderrahman,   a   la   República   de   Venècia...     Constantí   VII   Porfirogènit   (“nascut   en   la   púrpura”)   destaca,   perquè   a   partir   d’ell   l’hereu  del  tron  se  li  imposa  néixer  a  la  sala  porpra  del  Palau  Imperial  ,  revestida  de   8       • • • • • • • • • púrpura,   d’aquí   el   nom   dels   futurs   hereus   del   Porfirogènit.   Constantí   VII,   com   a   militar   i  estratega  i  basileu,   fou  una  patata  podrida,  no  va  valdre  gran  cosa,  però  fou  el  gran   protector  de  les  arts  i  les  lletres,  gràcies  a  que  te  un  país  estable,  i  pot  crear  la  gran   biblioteca   palatina,   part   de   la   qual   serà   copiada   part   de   l’Edat   Mitjana.   Biblioteca   que   serà   l’enveja   a   tot   arreu.   Renuncia   a   governar   i   ho   confia   al   seu   sogre,   però   es   un   hàbil  diplomàtic  i  es  relaciona  amb  els  poderosos  del  s.  X,  como  Otó  I,  emperador  a   Roma   com   fou   Carlemany,   que   era   el   líder   polític   a   occident.   Importantíssims   intercanvis   culturals,   ambaixades...   I   el   fill   d’Otó   I   es   casa   amb   princesa   bizantina.   Hel·∙lenització!  Aliança  d’Otó  I  de  Constanti  VII.     I   també   aliança   amb   el   primer   dels   califes   de   Còrdova   Abderrahman   III.   No   s’entén   amb   els   musulmans   de   més   a   la   vora,   però   si   amb   els   omeies   de   Còrdova,   més   tolerants,   ja   que   estan   més   hel·∙lenitzats.   I   Constantí   VII   també   fou   un   gran   escriptor:   “Novellae”   à   les   lleis   noves   que   afegeix,   les   epístoles   que   adreça   al   Papa,   a   Abderrahmann,   a   la   republica   de   Venecia...   pocs   emperadors   han   escrit   tan   i   tan   bé   com  Constantí  VII,  és  un  model  de  retòrica,  de  com  escriure  amb  elegància...  figura  en   totes  les  històries  de  la  literatura  grega.     També  regula  la  gestió  de  l’Imperi.  Escriu  2  obres  en  aquest  sentit,  però  dubtosament   s’aplicaren  realment  “de  administrando  imperio”.  I  tot  el  cerimonial  palatí  el  fixa  amb   “Llibre  de  les  Cerimonies”     La  relació  amb  occident  és  intensa.  Molts  moments  d’intensa  relació  i  ho  grec  mai  es   perd  a  occident.  Presència  de  grecs  sempre  a  tot  arreu.     El  personatge  clau  és  BASILI  II  (976-­‐1025)   Aliança  amb  Vladimir  de  Kiev.   Defensor  dels  petits  camperols.   Atacs  contra  la  gran  aristocràcia.  Legisla  a  favor  de  la  llibertat  camperola.   Pactes  amb  els  fatimites  d’Egipte   Pactes  amb  Armènia  (protectorat  de  facto).   Lluites   aferrissades   contra   els   búlgars   establerts   al   Danubi:   ordena   el   cegament   de   15.000  presoners  búlgars  (BULGARÓCTONOS)     En  els  anys  finals  de  la  dinastia  destaca  un  dels  últims  emperadors,  el  personatge  clau   de   Basili   II,   que   matà   els   búlgars   que   amenaçaven   l’Imperi.   I   els   tracta   molt   malament,   degollant-­‐los,   buidant-­‐los   els   ulls   i   abandonant-­‐los   al   desert   així...   més   de   15   000   soldats  cegats  en  la  seva  presència  o  per  ell  mateix.   Conquesta   de   Bulgària,   però   abans   va   haver   de   pactar   amb   Armenis   i   el   califat   xiïta   d’Egipte.   Últim  intent  de  defensar  els  camperols  a  mort,  de  frenar  el  creixement  del  latifundi  i   desaparició   de   la   petita   pagesia   lliure.   Però   el   procés   es   imparable   i     es   l’últim   en   tractar  d’aturar-­‐lo.     A  la  seva  mort,  el  succeí  el  germà  i  després  les  3  filles.   Matriarcat  a  Bizanci,  amb  Zoé  i  Teodora.   9       • • • • • • • • Forta  inestabilitat,  amb  els  emperadors  consorts.   En  temps  del  marit  de  Zoé,  Constantí  IX  Monòmac  (1042-­‐1055),  es  reprèn  l’activitat   cultural:  Miquel  Psellos,  Joan  Xifil·∙lí,  Joan  Italos,  etc.,  a  més  de  la  creació  de  les  Escoles   Superiors  de  Constantinoble.   Revoltes  a  Sicília.  Inici  de  la  feudalització.   Cisma  definitiu:  Miquel  Cerulari  trenca  amb  el  Papa  Lleó  IX.     El   succeeix   el   germà   i   les   filles.   La   frivolitat   de   les   tres   filles   porta   al   desprestigi   de   Bizanci.  I  represa  de  l’activitat  cultural  (Joan  Xifili...).   I  s’assisteix  al  procés  de  feudalització.  L’estat  es  dissol,  i  ho  pagaran  els  pagesos.  Els   grans  militars  i  aristòcrates,  els  latifundistes,  ja  no  trobaran  oposició  forta   à  procés   imparable   de   liquidació   dels   petits   dominis   i   usurpació   de   funcions   de   l’Estat   à   nobles   administren   justícia,   creen   lleis,   jutgen   à   feudalització   al   final   de   la   dinastia   coincidint  amb  el  regnat  de  les  3  filles  que  regnen  successivament.     S’arriba  al  cisma  definitiu.     Decadència  a  finals  del  s.  XI,  amb  la  dinastia  Comnena.     Presència   cada   vegada   més   important   d’occidentals   a   Bizanci,   amb   les   Croades   (a   partir  de  1097)  →  “Alexíada”  d’Anna  Comnena.   Joan  II  Comnè  (1118-­‐1143)  enfrontaments  amb  Venècia,  clara  rival.   Retalla  territoris  als  Croats,  i  es  fa  reconèixer  emperador  per  Edessa  i  Antioquia.     Segle  XI,  el  de  les  creuades.  Degut  a  aquestes  venen  més  occidentals.  La  dinastia  dels   Comnena   veu   el   pas   dels   occidentals   que   la   mateixa   princesa   Alexia   no   dubta   de   qualificar   de   salvatge.   L’arribada   d’aquests   occidentals   es   veu   com   l’arribada   d’autèntics  depredadors  i  saquejadors.     Això,   el   procés   de   creuades,   es   tanca   a   principis   del   segle   XIII   coincidint   amb   el   pontificat   d’Inocenci  III.  El  Papa  convoca  una  IV  creuada  per  dominar  l’Egipte  fatimita,  una  amenaça  pel   mon  catòlic,  a  la  qual  hauria  de  participar  tot  occident.  Es  fan  càrrec  de  la  creuada  els  prínceps   francesos  i  alemanys,  i  Venècia  paga  l’expedició  (aportarà  vaixells  i  diners).  A  canvi  demana   abans   vorejar   la   costa   fins   arribar   a   Constantinoble,   i   d’allí   llavors   fins   Egipte.   El   Duc   de   Venècia  vol  venjar-­‐se  de  Bizanci,  perquè  els  últims  emperadors  bizantins  que  han  provocat  la   crisi  de  l’imperi,  els  conjugues  d’aquelles  tres  noies,  culpen  d’això  als  venecians,  genovesos,  i  a   les   ciutats   marineres   italianes,   diuen   que   són   ells   els   que   han   provocat   la   ruïna,   tot   i   que   és   una  cosa  falsa.  I  per  això  maten  venecians,  genovesos  i  italians  de  repúbliques  marineres.     Així,  la  4a  creuada  es  converteix  en  el  càstig  que  Venècia  imparteix  a  Bizanci.  La  creuada  no   arribarà   a   Egipte,   però   Venècia   castigà   a   les   antigues   ciutats   bizantines   i   les   incorporà   als   dominis   de   la   sereníssima,   de   Venecia   (Croàcia...).   L’expedició   arribà   a   Constantinoble   i   fou   saquejada,   Santa   Sofia   profanada...   I   el   que   feren   els   venecians,   els   bizantins   i   els   grecs   encara  no  ho  han  oblidat.  Atribueixen  a  la  IV  creuada  l’ensorrament  de   Bizanci,  però  Bizanci   s’ensorra   sol,   amb   les   tres   nenes   que   governaren,   amb   els   últims   governants,   i   també   pels   turcs.     10       Occident,  sobre  el  món  bizantí,  crea  un  imperi  llatí  amb  un  patriarca  llatí  i  imposant  el  llatí   als  habitants.  Però  no  ho  pogué  controlar  tot.     Venècia,   la   impulsora   de   la   creuada   es   quedà   també   molts   territoris   costaners   (Cefalònia,   costes   peloponèsia,   Creta,   zones   de   Xipre...)   i   ho   aguanta   més   enllà   de   la   caiguda   de   Contantinoble.  Controla  la  zona  marítima  adriàtica  i  egea.   I  el  que  queda  de  Bizanci  seran:   • • • • l’Imperi  de  Nicea   L’Imperi  de  Trebisonda   El  despotat  de  l’Èpir.     Serà  Nicea  que  recuperarà  a  partir  dels  60  del  segle  XIII,  amb  els  paleòlegs,  l’Imperi,   fins  que  cau  al  1543.     • Restauració  de  l’Imperi,  amb  els  Paleòlegs.   • Saqueig  dels  almogàvers  de  Roger  de  Flor  (1305)  i  noves  tensions  amb  Occident.   • Constantí  XI  (+1453),  darrer  emperador.                               11     ...

Tags: