Història tema 23 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 4
Fecha de subida 15/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

culla, història, uab

Vista previa del texto

TEMA 23: Els canvis de la dècada dels 50. Creixement econòmic i persistència de la dictadura política El racionament alimentari, pasta, sucre, arròs, farina, oli, carn, estiguessin racionades, havia d’entregar uns cupons i pagar per adquirir la modestíssima quantitat de cada un d’ells. El racionament dura fins a 1952. Llavors la solució era el mercat negre. Es podia obtenir de tot i la quantitat que tinguessis però a uns preus molt elevats. En la mesura que lògicament hauria d’haver sigut dels sectors populars d’on sorgís alguna forma d’oposició o de resistència a la dictadura, aquesta oposició interna a la dictadura era quasi zero, perquè aquests sectors estaven massa matxacats i concentrats a subsistir.
Entre l’activitat de la oposició antifranquista, en podem distingir 3 que venen marcades pels esdeveniments internacionals: -1939-1943: la resistència interior no és zero però és molt molt reduïda i arriscadíssima. L’exili  fer oposició és molt difícil. A més a més, el juny del 40 França es rendeix davant dels nazis i queda ocupada. Si a la zona de França ocupada pels alemanys (nord), realitzar activitats és suïcida, a la zona de Vichy també ho és. Tothom sap que el president Companys, que en el moment de l’ocupació alemanya a França el detenen i serà entregat a França. Altres figures importants, poques, també són entregats a Franco en mans dels alemanys. No és extradició perquè això és un ciutadà que viu en un altre país és lliurat al país d’origen perquè es considera perillós o així, i és un procés legal i tal. No és el cas de Companys, que no va tenir advocats, ni procés legal ni res.
La gran majoria dels exiliats van fer cuerpo a tierra i van esperar. La mort del president Companys a l’octubre del 40, l’estatut va fer que el substitut momentani a la Generalitat havia de ser el president del parlament. Va ser Josep Irla, de Sant Feliu de Guíxols i d’ERC. Entre els exiliats de França, la única cosa que uns quants, pocs, van fer, va ser col·laborar amb la resistència antinazi.
Pensaven que era una manera de lluitar contra Franco.
Els que havien marxat cap a l’exili, per exemple els del PSUC, va passar per uns moments complicats. Pocs dies abans de l’inici de la 2GM, es firma, davant de l’estupor del món, el pacte Germanosoviètic. Un pacte de no agressió i col·laboració entre Stalin i Hitler. Eren dos règims molt enemics, i això va crear estupefacció. En l’exili català causa un impacte brutal, perquè totes les organitzacions polítiques que no eren les comunistes van parlar amb els comunistes espanyols i els van dir que com podia ser que estiguessin aliats amb Hitler, quan havien estat lluitant contra Franco. Aquests militars estan educats per seguir cegament les ordres. Els exiliats que no són comunistes exigiran explicacions als comunistes però aquests no sabran què dir. Això obrirà una bretxa que trigarà dècades a curar-se, entre els comunistes i tots els altres grups exiliats. Dos anys més tard, Hitler envaeix massivament la Unió Soviètica sense permís, l’operació de Barba Roja. La guerra que s’està lliurant, no va amb nosaltres, és una guerra interimperialista, són llops que es devoren entre ells, i els comunistes es declaren neutrals, però quan Hitler va atacar la Unió Soviètica, llavors van tornar a estar contra Hitler. Però el record de la traïció comunistes del 39 no es va esborrar fins als anys 60. En l’activitat clandestina, la gent no volia saber-ne res dels comunistes.
-43/44 – 46/47: el curs de la segona guerra mundial. Entre finals del 42 i primer mesos del 43, una sèrie de batalles, marquen un tomb en el curs del conflicte. Fins a finals del 42 tot feia pensar que la guerra la guanyarien Hitler i els seus. A partir de la derrota nazi a Stalingrat el 43... etc.
buscar.
Comença a ser raonable pensar que la guerra la perdran i la guanyaran els aliats. Podem completar que durant la fase 39-43 el règim de Franco s’identifica amb l’Alemanya de Hitler. No hi ha res més humà que apuntar-se al guanyador. En aquell moment tot fa pensar que el guanyador de la guerra serà Hitler. Hi ha estudis minuciosos sobre la premsa espanyola en relació a la 2GM, censurada, guiada per consignes, ella celebra la derrota de la França republicana, democràtica... i celebrant la victòria dels alemanys.
Quan a finals del 41 Hitler ataca la Unió Soviètica, el mateix dia que arriba la notícia a Madrid, hi ha una gran manifestació de falangistes a Madrid, el número 2, el cuñadíssimo (per sota del generalisimo). Va dir en un discurs, Rússia es culpable  de la seva guerra Civil, etc. Envien gent allà, la División Española de Voluntarios ...? la División Azul (pel color de la camisa). Aquesta gent va aliar-se del tot amb els que lluitaven a Rússia, anaven amb Hitler.
Franco, astut, amb un instint de supervivència admirable no va voler entrar a la Guerra Mundial al costat d’Alemanya. Va decidir que la retòrica seria absolutament pro nazi, però que Espanya no entraria formalment en la guerra. Com que la posició d’Espanya al conflicte ja no es podia considerar neutral, es van autoanomenar la No-Beligerancia. A partir d’una sèrie de batalles que provoquen un gir de 180 graus en el curs de la guerra, la victòria de Hitler és cada cop més il·lusionaria, això provoca efectes entre els antifranquistes i també en el franquisme.
Antifranquistes: el curs de la guerra mundial comença a desvetllar grans esperances. L’exili està convençuda que la victòria dels aliats comportarà automàticament la caiguda de Franco. Un règim nascut de l’ajuda i imitació de Berlín i Roma, és impossible que aquest règim sobrevisqui a una ruptura de Berlín i Roma.
Franquisme: Franco ordena la retirada de la División Azul i Espanya torna a girar en la posició de la No Beligerancia a la neutralidad. Aquest model nazi feixista acaba fatal, el maig del 45 cau el nazisme alemany, Mussolini ha caigut el 43. A l’interior, els grups antifranquistes se senten plens d’eufòria, convençuts que els resultats de la guerra mundial condemnen el Franquisme. Durant com un mes, la policia franquista de l’època, queda com paralitzada sense saber què han de fer.
Els policies diuen que ja eren policies amb la República, ara ho són amb Franco i ho seran amb els següent règim. A l’abril del 45 la premsa franquista no ha tingut més remei que reproduir la imatge de Mussolini assassinat i penjat dels peus en una gasolinera a Milà. Si això ha acabat així, com pot acabar això aquí. Quan passen els mesos i es veu que no passa res, que el règim no cau, els policies tornen a sentir-se valents i tornen a torturar als detinguts. L’activitat clandestina es multiplica, es pengen banderes catalanes, pintades... una part de les forces antifranquistes es coordinen per treballar juntes, la premsa clandestina prolifera. Els monàrquics i tal es comencen a distanciar del règim perquè tenen por que el règim caigui i els arrossegui a la seva caiguda.
L’any 45 gairebé tot el territori francès queda lliure de la ocupació nazi.
És en aquest context que neix el fenomen del maquis: és una paraula francesa que vol dir echarse al monte. Algú que és perseguit, se’n va al monte. Són les guerrilles antifranquistes. Els seus membres són els maquisards. Ho són molts republicans catalans i espanyols. A partir de l’octubre del 44, membres armats de la resistència comunista a França, ara que els nazis han estat derrotats i han de passar la frontera dels Pirineus. Octubre del 34 entren a la vall d’Aran amb la idea d’apoderar-se de tota la Vall i convertir-la en un primer territori espanyol alliberat del Franquisme. El túnel de Vielha encara no estava acabat, la vall quedava aïllada d’Espanya durant tot l’hivern. No van aconseguir apoderar-se de la Vall, però una part d’aquests guerrillers es van escampar per la península i van donar lloc a un fenomen que s’escamparia, sempre per les zones muntanyoses, fins a Andalusia, que va durar fins al 1950 (1944-1950). Desenes de milers de guerrillers republicans que escampats pels boscos de tota la península van estar enfrontant-se amb la guàrdia civil i el franquisme. A Catalunya no hi va haver cap punt clau de guerrillers, era el pont entre França i Espanya. Hi va haver una certa guerrilla antifranquista urbana, un maquis urbà. Gent que procedia de la CNT, per exemple, atracaven bancs i empreses per aconseguir diners per finançar les seves activitats, atracaven, etc. Els noms més mítics d’aquesta guerrilla van ser Quico Sabaté, J. Lluís Facerias. El fenomen del maquis a gran escala, el maquis rural, es va pràcticament extingir, en canvi aquest maquis urbà identificat amb la CNT, que tenia les seves bases al sud de França. Quan pensaven que la policia estava massa a prop tornaven cap a França.
La gran esperança de l’antifranquisme en aquesta segona fase és que els aliats i vencedors de la guerra no poden tolerar a Franco. Quan a l’estiu del té lloc la conferència de Sant Francisco on es creen els Nacions Unides, Espanya no hi és acceptada, hi és condemnada. La immensa majoria dels ambaixadors estrangers a Madrid se’n van. L’any 46 França tanca la frontera durant 2 anys.
La situació internacional del règim franquista es veu apurada, es veu complicada, fràgil i difícil.
La consigna de Franco és aguantar sense mes, el règim respon a les condemnes de la ONU amb algun intent de demostració de força. Hi ha la primera gran manifestación de la Plaza de Oriente, són concentrats a davant del Palacio Real perquè Franco faci un discurs. Una de les pancartes que té més èxit és la que diu si ellos tienen uno, nosotros tenemos dos (cojones).
La ONU acabava de néixer, i la premsa d’aquí l’anomenava UNO, com ho feien en anglès.
La salvació del règim no va venir d’això, va venir del fet que a partir del 46, i encara més al 47 i encara més al 48, la gran aliança que havia derrotat el feixisme a la guerra, es va trencar. En lloc de la gran aliança va començar un nou escenari de les relacions internacionals que un periodista va qualificar un dia com the Cold War. Això és el que va salvar a Franco. Ni els EUA de Truman, ni França... tenien cap simpatia per Franco. A Washington van començar a dir que fotrien avall a Franco. Però, després què hi haurà allà? Potser hi haurà comunisme, i això encara feia més por. Això va fer que gradualment a Londres i a Washington s’hi instal·lés el pensament de més val boig conegut que savi per conèixer, i aquesta va ser la salvació de Franco.
-A partir del 47 ja es va veure clar que més enllà de discursos de la ONU i tal, la comunitat internacional no faria res per fer fora Franco del poder. L’exili havia especulat que la ONU enviaria tropes a les fronteres espanyoles i diria que si no plega en 15 dies, entrem. Però això no va passar. El règim de Franco es va anar sentint cada vegada més segur. Els exiliats que ja tenien la maleta feta, molts van tramitar el permís per tornar a Catalunya discretament a canvi de la renúncia a les seves militàncies i activitats polítiques. Aquesta frustració de les expectatives va ser devastadora per a l’exili. La gran majoria de les organitzacions de l’exili que s’havien mantingut en vida del 39 en endavant amb l’esperança del retorn, quan l’esperança del retorn es va dissipar, aquestes organitzacions es van quedar sense motiu per seguir editant revistetes i tal. El règim va intensificar la repressió interna i tallar d’arrel tota aquella efervescència d’activitat clandestina.
...

Tags: