Apuntes Completos DDII (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Diferencias Individuales
Año del apunte 2013
Páginas 81
Fecha de subida 21/01/2015
Descargas 21
Subido por

Vista previa del texto

Diferències  Individuals   LLIÇÓ  0:   Panoràmica,  historia  i  actualitat  de  les  diferències  individuals.     -­‐  Variabilitat:  Té  conseqüències  positives  i  negatives.  És  un  tret  de  la  naturalesa   humana.  La  variabilitat  individual  és  la  principal  pecularietat  dels  humans.     • Hi  ha  una  distribució  normal  de  les  característiques.  Compartim   característiques  però  després  hi  ha  persones  més  o  menys  adaptades.   • Eugenèsia:  modifica  les  característiques  individuals.     -­‐  La  psicología  s’ha  ocupat  de:     1. variabilitat  dels  humans   2. comportaments   3. causes  i  conseqüències     • Principal  causa  de  la  variabilitat  de  la  conducta  és  l’evolució  (Darwin).   • La  PSICOLOGIA  DIFERENCIAL  (finals  S.XIX)  s’interessa  per  la   VARIABILITAT  INTERINDIVIDUAL  del  comportament  humà  per:   1. explicar-­‐ho   2. controlar-­‐ho   3. pronosticar-­‐ho     • La  ciencia  és  un  conjunt  de  coneixements  que  s’han  acumulat  al  llarg  de   la  Història  de  la  humanitat.         1   Diferències  Individuals     JUAN  HUARTE  DE  SAN  JUAN  (1529-­‐1579)   Autor  “Exámen  de  Ingenios  para  las  ciencias”   Pioner  de  la  Psicologia  Diferencial     Etapes  històriques:     1. La  primera  entre  1850-­‐1910,  etapa  del  sorgiment  i  construcción.   -­‐        Caracteritzat  per  l’estudi  de  les  diferències  psicològiques  individuals  i  per   trovar  aplicacions  dels  descobriments  a  les  necessitats  socials.   -­‐ Inventen  el  test  mental  (Cattell)  i  d’intel·∙ligència  (Binet).     -­‐ Terman:  proves  d’avaluació  del  QI.     2. El  segon  període  va  entre  1910-­‐1950,  etapa  de  desenvolupament  i   delimitació  dels  continguts  de  la  disciplina.     -­‐ Desenvolupament  tests.   -­‐ Desenvolupament  tècniques  estadístiques  principals.   -­‐ Formulació  primeres  teories  de  l’estructura  de  la  intel·∙ligència  i  de  la   personalitat.     3. El  tercer  període  va  de  1950-­‐1980;  etapa  de  diversificació.     -­‐ Teories  i  models  psicològics  tradicionals  són  qüestionats  i  desaparèixen.     4. El  període  més  recent,  des  de  1980  fins  l’actualitat.  Normalització  i   crisis…Re-­‐interés  “renaixement”.         2   Diferències  Individuals   Les  dues  tradicions  científiques  de  la  Psicologia:     • El  tractament  científic  dels  temes  propis  de  la  Psicologia  de  les   Diferencies  Individuals  gira  entorn  a:   -­‐Rigor  i  precisió  (mesura)   -­‐Objectivitat  (ausencia  de  prejudicis)   -­‐Verosimilitut     • Dues  tradicions  metodològiques  en  paral·∙lel:  la  tradició  “experimental”  i   la  tradició  “correlacional”.  Les  dues  són  empíriques  i  positivistes.       -­‐El  primer  utilitza  l’experiment  (  una  realitat  manipulada  artificialment  amb  la   intenció  de  verificar  o  rebutjar  hipótesis  de  rellevància  teórica).   Processos  i  mecanismes  senzills.     -­‐El  segon  es  basa  en  l’observació  en  condicions  naturals  i  el  registre  de  les   condicions  ambientals,  individuals  i  conductuals  per  analitzar  les  relacions  que   tenen  entre  elles.  (covariança)   Aquesta  és  la  més  característica  de  la  Psicologia  Diferencial.             3   Diferències  Individuals     S’han  ocupat  de  problemes  diferents.  L’experimental  s’ha  interessat  per   conèixer  els  procesos  mentals  i  els  mecanismes  que  produeixen  els  pensaments,   les  emocions  i  les  conductes  verbals  o  motores.  També  pels  procesos  cognitius   (memoria,  atenció,  raonament).  Però  no  s’ha  preocupat  pels  constructes  típics   de  la  psicología  de  les  diferències  individuals  (la  intel·∙ligència,  els  trets  de  la   personalitat,  les  motivacions…)     La  potencialitat  de  la  metodología  correlacional  es  basa  en:   -­‐ el  registre  de  fenòmens  en  condicions  naturals   -­‐ la  capacitat  d’analitzar  nombroses  variables  heterogènies   simultàniament   -­‐ veure’n  les  seves  interaccions   -­‐ la  generació  d’evidències  d’utilitat  pràctica   -­‐ el  valor  de  generalització  dels  resultats       Els  “tòpics”  propis  de  la  Psicologia  de  les  DD.II.     -­‐ El  fenomen  més  analitzat  és  la  intel·∙ligència.     Podem  distinguir  tres  àmbits  diferents  en  relació  al  comportament:   1. el  cognitiu  (relacionat  amb  els  pensaments)   2. l’afectiu  (relacionat  amb  les  emocions)  –  Trets  de  la  personalitat,   carácter,  actituds,  creences  i  valors.   3. volitiu  (relacionat  amb  la  motivació)       L’estudi  de  les  DD.II.  s’ocupa  de…   • La  intel·∙ligència  i  les  capacitats  cognitives.   • La  personalitat  i  les  disposicions   • Els  interessos  (per  comprendre  com  els  individus  actúen  de  forma   diferent  en  la  vida  quotidiana)   • La  creativitat  i  l’originalitat   • Diferències  de  sexe,  edat,  SES,  etc.     Destaca  la  gran  variabilitat  interindividual  existent  tant  pel  que  fa  als  canvis  al   llarg  de  la  vida,  les  diferencies  entre  grups,  com  entre  persones.                 4   Diferències  Individuals   Individu,  persona  i  personalitat     La  Psicologia  Diferencial  persegueix  un  coneixement  de  l’individu  a  través  de  la   comparació  amb  la  resta  d’individus  que  composen  els  grups  humans.  La   variabilitat  interindividual  és  la  que  permet  identificar  a  l’individu  davant  la   resta  dels  membres  de  la  mateixa  espècie  i  población.     • ESPÈCIE:  conjunt  de  poblacions  de  individus  capaços  de  reproduir-­‐se   entre  ells.     • POBLACIÓ:  conjunts  d’individus  d’una  mateixa  espècie  i  que  viuen  aïllats   (ecosistema)  tot  i  que  es  podrien  reproduir  de  trobar-­‐se  junts.     • ORGANISME:  conjunt  organitzat  amb  característiques  pròpies.     • INDIVIDU:    és  un  organisme  únic,  irrepetible  però  també  és  indivisible   (organisme  amb  propietats  específiques  i  emergents).  Té  un  inici  i  un   final,  igual  que  té  una  continuïtat  identitària  al  llarg  de  la  seva  vida.   Existeixen  variacions  naturals  a  causa  de  les  races,  les  mesures,  etc.     • PERSONA:  és  un  organisme  de  l’espècie  humana.     • PERSONALITAT:  conjunt  de  característiques  psicològiques   individualitzadores  pròpies  de  cada  individu.  Configuren  una  estructura   psíquica  única.           5   Diferències  Individuals     LLIÇÓ  1   LES  DDII:  TRETS  PSICOLÒGICS  I  TIPUS  DE  VARIABILITAT     Tots  som  iguals  i  tots  som  diferents.  Tenim  característiques:   -­‐  Biològiques:  color  pell,  olor,  color  i  forma  del  cabell,  estatura,  pes....   -­‐  Psicològiques:  honestedat,  creences,  optimisme,  creativitat....     Un  cop  identificades  podem  comparar-­‐les  entre  elles  i  saber  si  els  seus  portadors   son   idèntics,   més   o   menys   iguals   o   molt   diferents.   La   presència   de   diferències   de   vegades   és   rellevant   per   la   variabilitat   entre   grups   i   la   variabilitat   en   el   propi   individu.  Aquestes  diferències  de  variabilitat  les  denominarem:       -­‐  Diferències  o  variabilitat  inter-­‐individual     -­‐   Estudi   més   característic   de   la   psicologia   diferencial.   Fa   referència   als   individus   d’una   mateixa   espècie   i   població   que   es   comporten   de   manera   diferent   en  les  mateixes  coordinades  d’espai  i  temps.     -­‐   La  més  freqüent  de  les  analitzades  en  la  psicologia  diferencial  ja  que  el  seu  interès   es   centra   en:   identificar,   descriure   i   explicar   la   variabilitat   psicològica   entre   les   persones.       -­‐   De   vegades   criticada   per   justificar   les   desigualtats   entre   persones   i   per   tant  anar  en  contra  de  la  igualtat  i  els  drets  individuals.     -­‐  Aquestes  diferències  apareixen  en  el  moment  del  naixement  i  es  mantenen   amb   el   pas   del   temps   degut   als   canvis   maduratius   propis   del   desenvolupament,   aprenentatges   i   experiències   i   aquestes   poden   ser   aleatòries   o   sistemàtiques   (requereixen  una  explicació).     -­‐  Apareix  de  manera  transversal  i  es  pot  registrar  de  manera  concreta.       -­‐   La   seva   representació   es   fa   per   mitjà   de   la   corba   normal   en   forma   de   U,   en   forma  de  campana  invertida.  Segons  la  seva  distribució  direm  els  diferents  tipus  de   benestar  social  que  tenen  els  individus  (esquerra  à  malestar,  dreta  à  benestar).                         -­‐   Diferències   o   variabilitat   inter-­‐grupal   (també   anomenada   diferències   entre-­‐ grups)     -­‐  Fa  referència  a  l’existència  de  variació  en  determinats  atributs  psicològics   si  comparem  grups  d’individus  entre  si.     -­‐  Als  individus  se’ls  pot  agrupar  per  alguna  característica  comuna  entre  ells  i   desprès   comparar-­‐los   en   relació   a   una   mateixa   característica   comuna   a   tots   els   individus   agrupant-­‐los   en   grups.   Observem   que   els   valor   mitjans   poden   ser   diferents,   és   el   que   anomenem   diferències   de   grup,   però   també   a   la   vegada   dins   de     6   Diferències  Individuals   cada   grup   observem   la   variabilitat   pròpia,   que   es   pot   avaluar   atenent   el   paràmetre   de  variància  intra-­‐grupal  i  reflecteix  l’heterogeneïtat  individual  dins  del  grup.     Grup:   Conjunt   delimitat   d’individus   entre   ells   on   les   comparacions   entre   ells   serveixen  per  entendre  millor  els  conceptes  psicològics  que  estudiem.                           -­‐  Diferències  o  variabilitat  intra-­‐individual     -­‐   Fa   referència   a   la   variabilitat   que   observem   quan   comparem   un   individu   amb  ell  mateix  a  llarg  termini.  Serveix  per  comprovar  si  les  persones  canvien  am  el   pas  del  temps.                         Causes  de  la  variabilitat  de  la  conducta:  situacions  i  disposicions   La  conducta  sempre  és  el  resultat  d’una  interacció  entre  un  individu  i  l’entorn  on   viu  u  que  l’envolta.     L’  estímul  (E)  impacta  en  un  organisme  (O)  i  com  a  conseqüència  es  produeix  una   resposta   (R).   Els   estímuls   són   els   que   desencadenen   les   respostes   mitjançant   canvis   que   impacten   en   l’organisme   el   qual   activa   i   executa   una   resposta   determinada.  Aquesta  combinació  d’E,  més  o  menys  simultanis,  arriba  al  subjecte   per  mitjà  de  tots  els  òrgans  dels  sentits  i  després  són  processats  per  les  successives   operacions   mentals   que   constitueixen   la   “psique   o   ment”,   que   es   poden   observar   en  els  canvis  cerebrals  concomitants.                 Podem   identificar   diversos   aspectes   que   entren   en   joc   abans  de  procedir  a     7   Diferències  Individuals     emetre   una   conducta   com   a   conseqüència   d’haver   rebut   un   estímul.   Després   de   detectar   i   percebre   l’estímul,   es   compren   el   significat   de   la   informació   que   li   ha   arribat  i  organitza  la  resposta  en  funció  del  que  vol  aconseguir  amb  ella.  És  a  dir,   l’individu   opera   amb   la   informació   que   li   arriba,   a   la   qual   afegeix   la   informació   que   disposa  a  la  seva  memòria  i  que  es  barregen  amb  les  seves  disposicions  emocionals   i   de   personalitat,   etc,   i   com   a   resultat   s’inicia   una   resposta   amb   una   finalitat   concreta,  que  aquesta  pot  ser  segons:   -­‐  Naturalesa:  Existeixen  respostes  motores  (córrer,  empènyer,  agafar  objectes...)   -­‐  Complexitat:  Respostes  psicofisiològiques  (salivar,  suar...)     Existeixen   dos   tipus   de   fenòmens   mentals   que   succeeixen   en   el   moment   intermedi   entre  la  recepció  d’un  E  i  l’emissió  de  la  R:   -­‐  Operacions:  Detecció,  atenció,  percepció....   -­‐  Disposicions:  Intel·ligència,  ansietat,  creativitat....   Els  dos  interactuen  i  col·laboren  plegats  en  organitzar  les  respostes  dels  individus   en  funció  de  les  influències  externes  i  la  finalitat  de  les  mateixes.       En   l’anàlisi   psicològic   del   comportament   torbem   dues   categories   de   variables   indissoluble  per  considerar  la  causació  del  comportament:   -­‐  Situacions  o  estímuls:  Desencadenen  i  provoquen  les  accions  dels  individus.   -­‐  Subjectes  o  individus     La  relació  entre  les  variables  situacionals  i  personals  és  enormement  complexa  és   múltiple,  dinàmica  i  resultat  d’una  retroalimentació  constant.     Així  doncs,  la  manera  de  ser  de  l’individu  determina  la  variabilitat  de  l’efecte  de  les   situacions  en  el  comportament.       1968   à   Canvi   generalitzat.   Walter   Mischel   plantejà   que   era   la   conducta   de   les   persones  la  que  d’adequava  a  la  situació.       Disposicions  i  trets  psicològics   Les   conductes   dels   individus   depenen   de   les   situacions,   aquestes   són   les   que   determinen  les  conductes  de  les  persones.  Quan  la  conducta  és  molt  determinada   per   la   situació   diem   que   són   específiques:   Riure   quan   algú   explica   un   acudit.   L’especificitat   del   comportament   és   una   característica   pròpia   dels   reflexes   i   d’altres  conductes  senzilles.                         Trets  i  hàbits:  Conceptes  que  es  proposen  per  justificar  el  perquè  de  les  persones.   Ambdós   son   disposicions   psicològiques   que   atribuïm   a   les   persones   per   tal   de   justificar  la  continuïtat  identitària,  l’estabilitat  i  la  consistència  del  comportament,     8   Diferències  Individuals   la  personalitat  del  individu.  Però  tenen  diferències  importants,  per  exemple  el  seu   origen  i  la  modificabilitat  d’aquestes  disposicions.                                           -­‐  Hàbit:  Disposicions  psicològiques  apreses  i  modificables  al  llarg  de  la  vida.   -­‐   Tret:   Disposicions  pre-­‐configurades  en  l’herència  dels  individus  i  immodificables,   al  menys  en  condicions  normals,  i  es  consideren  fixes.     Un   tret   psicològic   és   un   constructe   o   concepte   científic   que   fa   referència   a   un   atribut   o   característica   psicològica   que   predisposa   al   seu   posseïdor   a   comportar-­‐ se,   sentir   i   pensar   d’una   manera   determinada   al   llarg   de   la   vida   i   en   situacions   semblants  i  tenen  les  següents  propietats.                                     9   Diferències  Individuals     Segons  R.  McCrae  i  P.  Costa       S’organitzen   de   forma   jeràrquica   essent   els   més   elevats   els   més   profunds   i   tenen   una  intensitat  d’efecte  sobre  la  conducta  més  dèbil.       L’estat  d’ànim  i  el  tipus  són  dos  conceptes  molt  relacionats  amb  els  trets.  Els  estats   d’ànim   són   reaccions   complexes   i   duradores   de   naturalesa   principalment   afectivo-­‐ cognitives  que  predisposen  a  l’individu  a  donar  respostes  immediates  congruents   amb   aquestes   estats   d’ànim.   La   duració   i   intensitat   d’aquestes   respostes   internes   és  variable  i  molt  canviant  ja  que  depenen  simultàniament  dels  trets  psicològics  i   els   estímuls   o   situacions   que   els   provoquen.   El   tipus   és   una   categoria   classificatòria,  formada  per  la  combinació  de  diferents  atributs  (trets)  que  facilita   reduir   l’heterogeneïtat   interindividual   en   menys   categories   que   considera   a   cada   individu  com  un  tipus.                                           10   Diferències  Individuals     Indicadors,  variables  i  constructes   Les   DDII   s’ocupen   de   descobrir   com   són   i   com   s’organitzen   les   propietats   psicològiques  bàsiques  que  constitueixen  la  individualitat  psicològica  dels  humans.   Els   conceptes   psicològics   fan   referència   a   processos   i   estructures   que   no   tenen   entitat  física  i  això  és  motiu  de  moltes  discussions  sobre  la  seva  existència.  Tots  ells   fan  referència  a  propietats  dels  mecanismes  psicològics  i  són  abstraccions,  i  quan   es  fan  servir  en  el  context  d’una  teoria  o  model  teòric  es  denominen  “constructes”  i   són  els  seus  elements  centrals  en  les  teories  i  models  psicològics.   Hem   de   considerar   sempre   la   distinció   entre   indicadors   (la   conducta)   i   els   conceptes   (les   estructures   psicològiques)   ja   que   tot   allò   que   podem   afirmar   dels   conceptes   ha   d’estar   clarament   relacionat   amb   els   canvis   registrables   en   els   indicadors.       Una  variable  és  un  terme  que  fa  referència  a  un  atribut,  procés  o  mecanisme  que   presenta   en   la   realitat   variacions   entre   els   individus,   o   bé   entre   moments   temporals   diferents   en   els   mateixos   individus,   etc.   Sempre   que   operacionalitzem   un  indicador  convertim  aquest  en  variable.       L’ús  del  terme  variable  és  propi  de  la  metodologia  mentre  que  el  de  constructe  o   indicador  és  més  adequat  en  el  vessant  de  l’epistemologia.                                                       11   Diferències  Individuals     LLIÇÓ  2:   Anàlisi  quantitatiu  de  les  diferències  individuals     -­‐Individualitat  i  comunalitat  són  compatibles  en  l’estudi  del  comportament   humà.   -­‐Per  poder  descriure,  explicar  i  predir  el  comportament,  és  necessari  identificar   aquells  atributs  psicològics  que  condueixen  la  seva  expressió,  així  com   determinar  el  grau  de  permanencia  i  d’evolució  al  llarg  del  temps  d’aquest   atributs.     • Els  psicòlegs  cognitius  intenten  explicar  com  funciona  la  memoria…  en   DDII  intentem  explicar  per  què  algunes  persones  tenen  millor  memoria   que  d’altres.   • Els  psicòlegs  socials  intenten  explicar  per  què  obeïm  a  l’autoritat…en  DDII   intentem  explicar  per  què  algunes  persones  són  més  obedients  que   d’altres.         Mesurar,  quantificar,  analitzar,  predir:     Com  mesurem  les  DDII?   • Mesurar  =  asignar  números  a  successos   • Tot  es  pot  mesurar   • A  l’hora  d’operar  amb  números  és  important  tenir  present  d’on  venen   els  números     12   Diferències  Individuals   • Les  variables  poden  ser  contínues  (valors  númerics  d’infinits   números)  o  discretes  (valors  numèrics  fixes  sense  valors  intermedis   entre  ells).   • La  escala  de  mesura  de  les  variables  pot  ser:  nominal,  ordinal,   d’interval  (ja  es  pot  quantificar  la  magnitud  de  la  diferencia)  i  la  de   raó  (existeix  un  0  real).     L’objectiu  de  la  Psicologia  Diferencial  és  l’estudi  dels  patrons  de   conducta,  pensament  i  sentiments  dels  individus.     -­‐ Hi  ha  diversos  mètodes  per  poder  mesurar  la  variabilitat:   1. Autoinformes:  Podem  preguntar  a  la  persona  una  sèria  de  qüestions   al  voltant  de  les  seves  accions,  pensaments  o  sentiments  en  un   conjunt  de  situacions.     -­‐Les  mesures  són  comparables.   -­‐Els  subjectes  coneixen  bé  les  seves  conductes,  pensaments  i  sentiments.   -­‐Els  subjectes  desitgen  proporcionar  la  información  de  manera  fidedigna.   EXEMPLE:  Acostumes  a  prendre  la  iniciativa  a  l’hora  de  fer  amics?  SI/NO.     2. Heteroinformes:  Consisteix  en  demanar  a  altres  persones  que   informin  de  la  conducta,  pensaments,  sentiments  d’un  subjecte.   -­‐Tenen  els  mateixos  problemes  i  característiques  que  els  autoinformes.     3. Observacions  directes:  Observar  la  intensitat  i  freqüència  de  les   conductes  associades  amb  un  tret  psicològic.              -­‐Pot  ser  en  ambients  naturals  o  artificials  (test  d’intel·ligència).     4. Biodata:  Obtenir  información  d’una  persona  que  pugui  ser  utilitzada   com  a  indicador  de  la  seva  personalitat.              EXEMPLE:    Factura  telefónica  com  a  indicador  de  sociabilitat.     -­‐ Aquests  quatre  procediments  són  equiparables  en  termes  de  la   información  obtinguda.   -­‐ Si  es  realitzen  bé,  són  convergents.   -­‐ La  información  recollida  s’ha  de  poder  comprobar  si  coincideixen  o   no.       • Estandaritzar  o  tipificar  consisteix  en  transformar  les  puntuacions   directes  obtingudes  en  una  prova  en  puntuacions  distribuïdes  al  llarg   d’una  corba  de  distribució  normal.  Aquesta  reflecteix  com  es   distribueixen  les  puntuacions  en  base  al  seu  nombre  d’ocurrència  o   presencia.  S’anomenen  puntuacions  Z.       13   Diferències  Individuals         -­‐ -­‐ -­‐   • -­‐ -­‐ -­‐ En  Psicologia  Diferencial  interessa  veure  la  proporció  de  variabilitat   comuna  entre  les  variables.  S’anomena  COVARIANÇA.   Si  aquesta  és  positiva  indica  que  hi  ha  una  relació  lineal;  si  és   negativa,  la  relació  és  inversa.   Si  el  valor  de  la  covariança  és  0  significa  que  no  hi  ha  relació  entre  les   dues  variables.   Les  dades  per  ser  científiques  han  de  ser:   OBJECTIVES   FIABLES   VÀLIDES     L’eina  básica  de  recollida  de  dades  és  l¡observació  o  registre  de  la  conducta   mitjançant  el  test  psicològic.     L’objectivitat  pot  radicar  en:  el  registre,  l’avaluació  o  en  la  interpretació.   -­‐ Una  resposta  és  objectiva  quan  la  mateixa  pregunta  i  alternatives  de   resposta  s’utilitza  en  diferents  individus.     La  fiabilitat  és  el  grau  en  què  una  mesura  coincideix  de  manera  estable  amb   altres  mesures  del  mateix  esdeveniment.               14   Diferències  Individuals   -­‐   Existeixen  diferents  tipus  de  fiabilitat  depenent  de  la  Font  de  l’error   de  la  medició:   1. consistència  interna:  respondre  en  la  mateixa  línea  a  diversos  ítems   que  preguntin  sobre  el  mateix  fenòmen.         2. Fiabilitat  entre  jutges:  igual  que  la  consistencia  interna,  però  són   diversos  jutges  els  que  cal  que  coincideixin  en  la  seva  valoració.   3. Fiabilitat  test-­‐retest:  avaluar  el  fenomen  en  diverses  ocasions  en  un   espai  curt  de  temps,  controlant  així  l’efecte  de  fluctuacions  aleatòries   en  el  temps.  Ex:  Sempre  som  igual  d’extrovertits?     La  validesa  és  el  grau  en  que  avalua  variació  en  la  característica  que   desitgem  avaluar.  Si  s’està  avaluant  allò  que  es  vol  avaluar.   -­‐ Tipus  de  validesa:     1. De  contingut:  són  rellevants  i  exhaustius?   2. De  criteri:  els  ítems  d’una  escala  són  igual  d’eficaços?     És  més  restrictiva  que  la  fiabilitat,  que  consisteix  en  avaluar  si  la  medició   representa  alguna  característica  en  comú,  en  lloc  d’error  aleatori.     El  coeficient  de  correlació:   Quan  hem  mesurat  un  grup  de  gent  en  dos  trets  psicològics  podem  calcular   fins  a  quin  punt  correlacionen.  Fluctua  entre  -­‐1  i  1.         15   Diferències  Individuals       -­‐  La  metodología  experimental  pretén  aïllar  i  conèixer  les  relacions  de  causa   i  efecte  (E-­‐R).   -­‐  La  correlació  és  una  mesura  de  grau  d’associació  entre  dues  variables.   (entre  1  i  0)     • Variables  antecedents  =  fenòmens  situacionals  o  tests   • Variables  conseqüents  =  mesures  d’execució  o  rendiment   • Variables  latents  =  constructes  intermediaris;  capacitats  o  trets  de  la   personalitat.         Anàlisis  factorial:     És  un  procediment  estadístic  mitjançant  el  qual  es  pot  agrupar  la  variació   d’un  determinat  grup  de  variables  observables  en  un  conjunt  de  variables   latents  (no  observables).         • AF  exploratori  =  s’investiga  si  es  poden  agrupar  diverses  variables   en  factors  sense  partir  d’hipòtesis  prèvies.   • AF  confirmatòria  =  teoría  i  una  hipótesis  sobre  la  relació  entre  unes   variables  observables  i  unes  de  latents  les  que  guien  l’anàlisi.         16   Diferències  Individuals   -­‐Diverses  etapes:             1. Fase  inicial  =  definir  el  problema  i  el  disseny  de  l’estudi.   2. Un  cop  tenim  la  base  de  dades,  es  fa  un  anàlisi  correlacional.   Fase  de  factorització  =  s’organitza  una  matriu  de  correlacions  en  una  de   factors.   3. Fase  de  rotació  =  aquests  factors  s’organitzen  en  el  seu  mínim   número.   4. Interpretació  dels  factors  en  base  a  la  seva  importancia  o  càrrega   factorial.                         17   Diferències  Individuals     LLIÇÓ  3   LA  INTEL·LIGÈNCIA,  LES  CAPACITATS,  EL  QI  I  EL  RENDIMENT   COGNITIU     La   intel·ligència   va   ser   objecte   d’estudi   científic   des   d’inicis   del   s.   XX,   amb   aportacions   de   Binet,   Terman,   Spearman,   Wechsler,   Thorndike   o   Thurstone,   que   van   definir   el   concepte,   van   operatitzar-­‐lo   i   van   formular   els   primers   models   teòrics.       Capacitats,  aptituds  i  habilitats   Capacitat   à  Concepte  que  designa  la  potencialitat  per  realitzar  una  conducta  en   termes   d’eficiència   i   nivell   d’execució.   Atribut   constant   i   amb   poca   variabilitat   intraindividual.     Capacitat   i   aptitud   à   són   conceptes   similars,   però   si   bé   el   darrer   té   un   significat   més  específic  (ex:  capacitat  cognitiva,  aptitud  verbal).     Habilitat   i   destresa   à  Fan  referència  als  coneixements  pràctics  i  tècnics  adquirits   mitjançant  l’aprenentatge,  entrenament  i  pràctica.  Quan  es  focalitzen  en  matèries   molt   específiques,   diem   que   s’ha   desenvolupat   una   competència   específica,   o   que   és  competent  en  una  àrea  determinada.                                             Concepte  d’intel·ligència   Intel·ligència   à   Capacitat   de   generar   informació   nova   a   partir   de   la   informació   que   rebem   de   l’exterior   i/o   de   la   que   disposem   en   forma   de   coneixement   a   la   nostra  memòria.  Capacitat  mental  que  pot  ser  compresa  de  manera  diferent,  tot  i   que  les  diverses  concepcions  estan  connectades  entre  elles.  Concepte  científic  que   té   entitat   i   pot   ser   estudiar   i   operativitzar   (per   tant,   si   que   es   pot   mesurar   i   estudiar).   Pot   ser   vista   de   manera   diversa   segons   l’aspecte   que   es   vulgui   emfatitzar.     18   Diferències  Individuals      Trobem:   -­‐ Intel·ligència  natural  o  A  à  Disposició  biològica  i  innata  (nucli  bàsic  de  la   intel·ligència).   -­‐ Intel·ligència   social   o   B   à   Quotidiana,   observable   a   partir   del   comportament.   Aquesta   fa   referència   a   les   teories   implícites   o   llenguatge   col·loquial.   -­‐ Intel·ligència   psicomètrica   o   C   à  Investigada  a  partir  de  la  seva  avaluació   amb  tests  psicològics  (QI,  un  estimador  parcial  de  la  capacitat).     Per   tant,   podem   visualitzar   la   intel·ligència   A   i   la   C   com   a   components   de   la   intel·ligència  B,  constituint  l’A  la  base  disposicional  i  essent  la  C  l’operativització  en   termes  de  rendiment.           19   Diferències  Individuals                                           Acords  principals  en  l’estudi  de  la  intel·ligència:                   Cal  DIFERENCIAR  entre  aquests  dos  tipus  d’intel·ligència:     20   Diferències  Individuals   Intel·ligència   general   à  Té  a  veure  amb  el  factor  general  o  g  que  constituiria  la   base  d’aquest  constructe  psicològic  i  que  es  demostraria  per  la  correlació  positiva   evidenciada  entre  totes  les  habilitats  cognitives  psicomètriques.     Intel·ligència  en  general  à  Intel·ligència  resultat  de  l’acció  conjunta  de  diverses   habilitats  cognitives  (tests  psicològics,  mesura  del  QI...).     QI  à  Producte  del  factor  g  i  habilitats  i  estratègies  cognitives  específiques.                                         El  QI,  la  mesura  i  la  distribució  de  la  intel·ligència   Mesurar   la   intel·ligència   consisteix   en   identificar   i   mesurar   el   rendiment   de   capacitats  cognitives  per  mitjà  de  proves  i  ítems.  Algunes  d’aquestes  proves  tenen   una  forta  càrrega  cultural  i  l’execució  depèn  dels  coneixements  adquirits,  d’ells  es   diu   que   estan   culturalment   mediatitzats.   Altres   són   culturalment   imparcials,   no   requereixen   disposar   de   coneixements   específics   sobre   problemes   que   s’han   de   resoldre.       La   intel·ligència   està   relacionada   amb   el   grau   de   complexitat   de   la   tasca,   la   qual   incrementarà  l’exigència  de  l’activitat  mental.     La   primera   mesura   d’intel·ligència   va   ser   desenvolupada   per   Alfred   Binnet   i   T.   Simon   (1905   i   revisada   al   1908)   i   anomenada   Edat   Mental.   Aquesta   va   ser   posada   en  pràctica  a  l’escola.     R.   Stern  (1912)  va  formular  el  QI,  que  consistia  en  la  divisió  entre  l’edat  mental  i   l’edat  cronològica,  multiplicada  per  100.     Aquestes  dues  mesures  van  començar  fent-­‐se  servir  en  l’àmbit  infantil  fins  que  als   anys  30,  D.   Weschler  va  revisar  i  adaptar  el  QI  a  altres  grups  d’edat,  així  com  un   millorar  la  seva  mesura  a  nivell  psicomètric.     21   Diferències  Individuals                                           També  cal  tenir  en  compte  altres  variables  no  mesurades  però  que  cal  considerar   en  relació  a  tots  aquests  aspectes  (motivació,  temperament,  personalitat).     -­‐ Schmidt   &   Hunter   (1998)   van   valorar   el   pes   de   diverses   variables   en   la   predicció   de   rendiment   laboral,   essent   la   intel·ligència   la   més   important   (conjuntament   amb   una   entrevista   de   selecció   estructurada   i   un   test   de   coneixements  de  l’activitat  a  desenvolupar).     -­‐ Von  Stumm,  Hell  &  Chamorro-­‐Premuzic  (2011)  han  definit  quines  serien   les  variables  que  influirien  en  el  rendiment  acadèmic.  Mitjançant  tècniques   multivariants,   els   autors   identifiquen   com   a   tals   la   intel·ligència,   la   personalitat  (concretament  la  responsabilitat)  i  la  curiositat  (entesa  com  a   interès  per  entendre  l’entorn  i  encarar  i  resoldre  problemes  complexos).     Bases  psicològiques  i  biològiques  de  la  intel·ligència   La  intel·ligència  és  el  resultat  d’una  activitat  cerebral.     El   desenvolupament   de   la   tecnologia   ha   estat   fonamental   per   poder   dur   a   terme   l’estudi  empíric  de  la  intel·ligència.  Cal  destacar  resultats  aportats  per  l’anàlisi  dels   potencials   evocats   o   per   les   tècniques   de   neuroimatge,   com   la   Tomografía   per   Emissió   de   Positrons   (TMP),   la   Ressonància   Magnètica   (RM)   o   la   Morfometria   basada  en  Vòxels  (MBV).       En  l’estudi  dels  correlats  biològics  de  la  intel·ligència  també  s’afegeixen  tests  que   mesuren  el  rendiment  intel·lectual,  generalment,  mitjançant  proves  que  avaluen  QI   o  factor  g.  Quan  es  mesura  el  QI,  cal  tenir  en  compte  que  es  mesura  especialment  el   factor   g,   però   també   inclou   l’efecte   d’habilitats   cognitives   específiques   i   de   les   destreses   concretes   posades   en   joc   per   un   test.   Quan   es   mesura   el   factor   g   s’avalua   exclusivament  intel·ligència  general.     La   intel·ligència   biològica   es   pot   conceptualitzar   com   la   capacitat   per   resoldre   problemes   exigents   mitjançant   operacions   cognitives   aplicant   de   manera   eficient     22   Diferències  Individuals   els  recursos  energètics  disponibles.  Aquesta  base  biològica  estaria  configurada  per   factors  genètics  i  ambientals.       Estudis  han  demostrat  que  hi  ha  correlació  entre  el  funcionament  de  determinades   regions   del   cervell   i   el   rendiment   en   tests   d’intel·ligència.   Les   diferències   individuals  en  subjectes  amb  el  mateix  QI  en  el  volum  i  la  distribució  regional  de   matèria  gris  i  blanca  podrien  estar  relacionades  amb  la  seva  diversitat  d’habilitats  i   dificultats.  Relacionat  amb  el  volum,  hi  hauria  el  gruix  cortical,  que  es  relacionaria   amb  el  factor  g,  més  que  no  pas  amb  habilitats  específiques.       Les   persones   que   puntuen   més   alt   en   proves   d’intel·ligència   mostren   temps   de   reacció  més  curts  i  amb  menor  variabilitat,  així  com  menys  errors  en  la  transmissió   neuronal   de   la   informació   i   major   eficiència   en   les   primeres   fases   de   percepció   visual.       En   referència   a   l’activitat   elèctrica,   les   persones   més   intel·ligents   mostrarien   menor   activació   elèctrica   davant   d’estímuls   previstos   i   una   major   activació   elèctrica   davant   d’aquelles   no   esperades,   i   major   eficiència   energètica   quan   més   complexa  és  la  tasca.       També   s’ha   observat   que   persones   amb   el   cervell   més   gran   tendeixen   a   puntuar   més   alt   en   proves   psicomètriques.   L’associació   és   moderada   i   es   desconeix   el   perquè.                                                   23   Diferències  Individuals     LLIÇÓ  4   MODELS  ESTRUCTURALS  DE  LA  INTEL·LIGÈNCIA     L’estudi   de   la   intel·ligència   anat   enfocant   des   de   dues   grans   perspectives   o   corrents:   -­‐ Una   perspectiva   interessada   en   investigar   l’estructura   de   la   intel·ligència:   Encapçalada   per   Francis   Galton   o   James   Mckeen   Catell.   Va   iniciar-­‐se  a  les  acaballes  del  s.  XIX,  a  l’escola  de  Londres.  Es  considerava  la   intel·ligència  com  una  capacitat  general  central,  subjacent  a  qualsevol  tasca,   essent   àmpliament   determinada   per   factors   genètics   o   hereditaris.   Existia   una   jerarquia   de   factors   independents   amb   un   factor   general   comú,   anomenat   factor   g.   El   pes   d’aquest   factor   g   seria   major   en   tasques   abstractes   o   que   requerissin   generar   nous   continguts.   La   seva   seva   avaluació   es   realitzava   a   través   de   tests   motors,   mentals   i   perceptivo-­‐ cognitius.   L’anàlisi   factorial   consolida   la   identificació   de   g   com   a   factor   explicatiu   com   la   major   part   de   la   variància   en   els   resultats   obtinguts   en   proves  de  rendiment  i  que  constituiria  el  nucli  de  la  intel·ligència  general.     -­‐ Una  perspectiva  centrada  en  l’estudi  de  la  mesura  de  la  intel·ligència:   Alfred  Binet  es  centra  en  la  mesura  de  la  intel·ligència  mitjançant  proves  o   tests.   Adoptava   una   perspectiva   evolutiva   en   considerar   les   diferències   en   base  a  l’edat  cronològica  (a  major  edat,  major  capacitat).  La  intel·ligència  és   considerada  com  una  capacitat  en  general,  producte  de  l’acció  conjunta  de   diversos   processos   mentals.   Així   doncs,   si   una   prova   consta   de   diversos   subtests   que   impliquen   funcions   diferents,   la   intel·ligència   seria   la   puntuació  mitjana  del  rendiment  en  tots  ells.                                                 Spearman  i  el  factor  g     24   Diferències  Individuals   Va  iniciar  la  seva  recerca  en  psicologia  amb  un  estudi  sobre  percepció  espacial,  i  es   va  interessar  en  relacionar  les  mesures  de  les  capacitats  amb  la  funció  sensorial.  Al   1904   va   publicar   el   resultat   dels   seus   estudis,   que   indicaven   que   els   resultats   acadèmics   mostraven   una   correlació   positiva   amb   proves   de   discriminació   perceptiva  (aquest  treball  va  és  considerat  la  base  de  l’estudi  de  la  intel·ligència  en   psicologia   diferencial.   Plantejava   un   model   en   el   qual   es   podia   reconèixer   uns   factors  específics  i  un  factor  comú  a  tots  ells.  Per  poder  comprovar  aquest  model   va  inventar  l’anàlisi  factorial  (AF),  mitjançant  el  qual  va  poder  confirmar  aquesta   Teoria   Bifactorial   de   la   Intel·ligència,   on   segons   aquesta   teoria,   qualsevol   mesura   de  la  intel·ligència  es  podia  dividir  en  dos  components:   -­‐ Específic:   Anomenat  S.  Representa  la  competència  requerida  per  realitzar   una   tasca   concreta.   El   seu   numero   és   indeterminat   però   Spearman   els   agruparia  en  tres  conjunts:  visual,  verbal  i  numèric.     -­‐ Comú:   Anomenat  factor  general  de  la  intel·ligència  o  factor  g.  L’existència   d’aquesta  variància  compartida  (factor  comú,  factor  g)  posava  de  manifest   que  cada  prova  no  mesurava  un  atribut  del  tot  independent.     Cal   entendre   aquests   dos   components   com   a   diferents,   però   no   pas   com   a   independents,   donat   que   S   depèn   de   G.   El   factor   g   tindria   una   acció   genèrica   que   s’estendria  a  totes  les  capacitats  cognitives  individuals.  Dependria  fonamentalment   de  la  càrrega  genètica  i  tindria  un  marcat  caràcter  hereditari.       Per  Spearman,  la  intel·ligència  seria  una  capacitat  general  que  incidiria  en  el  bon   rendiment  en  una  tasca.  En  aquest  sentit,  qualsevol  prova  ben  construïda  a  nivell   psicomètric  permetria  mesurar  aquesta  intel·ligència.  Els  resultats  haurien  d’estar   correlacionats  positivament,  posant  en  manifest  que  tots  ells  comparteixen  l’efecte   d’aquest  factor  g.  És  a  dir,  subjectes  que  puntuen  alt  en  unes  proves  de  capacitat   també  haurien  de  puntuar  alt  en  d’altres.     Spearman  relaciona  el  factor  g  amb  un  tipus  d’energia  mental  electroquímica.                                   25   Diferències  Individuals     Thurstone  i  les  capacitats  mentals  primàries  (PMA)   Investigador  molt  criticat  amb  la  teoria  bifactorial  de  Spearman  ja  que  va  proposar   un  model  alternatiu  multifactorial  de  les  capacitats  cognitives.     També  va  utilitzar  l’AF  com  a  metodologia  d’anàlisi  de  les  dades,  però  seguint  un   procediment  diferent  que  li  va  proporcionar  un  altre  agrupament  de  factors  i,  per   tant,  una  estructura  diferent  de  la  intel·ligència.   Segons   aquest   model,   no   hi   hauria   una   estructura   jeràrquica   presidida   per   un   factor   general   comú   a   una   sèrie   de   factors   més   específics   sinó   que,   en   realitat,   aquests   darrers   constituirien   entitats   independents   que   correspondrien   a   aptituds   intel·lectuals   diferents.   Per   tant,   la   intel·ligència   d’una   persona   només   podria   representar-­‐se   per   mitjà   de   les   puntuacions   obtingudes   en   cadascuna   de   les   tasques  que  posen  a  prova  una  determinada  aptitud.   El  model  d’Aptituds  Mentals  Primàries  (1938)  defineix  13  factors,  dels  quals  se’n   van   poder   identificar   7:   Factor   espacial   (E),   factor   numèric   (N),   velocitat   perceptiva   (P),   fluïdesa   verbal   (V),   memòria   (M),   raonament   inductiu   o   inducció   (R)   i   comprensió   verbal  (V).                               Thurstone   va   recollir   dades   de   joves   universitàris   i,   per   tant,   es   tractava   d’una   mostra   molt   homogènia   i   semblant,   amb   un   rang   de   variabilitat   restringit.   Quan   això  succeeix,  el  valor   de  les  correlacions  disminueix,  donat  que  la  variabilitat  de   les  diferències  es  redueix.  Com  a  conseqüència,  es  pot  interpretar  que  es  tracta  de   factors   independents,   quan   en   realitat   no   és   així.   Thurstone   va   realitzar   noves   anàlisis   amb   subjectes   menys   homogenis,   i   no   va   aconseguir   trobar   solucions   factorials  independents.                                              No  eren  independents,  sinó  que  hi  havia  una  correlació                                          provocada  pel  factor  g,  demostrat  empíricament.                                      Factor  g                                Formació  i  entrenament                                                                                                          Rendiment  Laboral     26   Diferències  Individuals                                     Models  jeràrquics  de  la  intel·ligència   C.   Burt  (1949)  va  proposar  un  model  amb  diferents  nivells  jeràrquics  inferiors  al   factor   d’intel·ligència   general   g,   que   va   anar   extraient   a   partir   d’anar   descomponent   les   correlacions   residuals   al   factor   general.   Va   definir   una   estructura   de   18   factors   organitzats   en   diferents   nivells   o   grups.   Trobaríem   quatre   nivells:   -­‐ 1r  nivell:  Estarien  els  factors  associats  a  les  sensacions.   -­‐ 2n  nivell:  Hi  hauria  els  processos  perceptius  complexes.   -­‐ 3r  nivell:  Es  trobarien  els  processos  associatius.   -­‐ 4rt  nivell:  Trobaríem  processos  relacionats.   A  la  cúspide  es  localitzaria  el  factor  g,  amb  el  màxim  nivell  d’abstracció  i  integració.   Aquest   model   presentava   una   organització   jeràrquica   rígida   difícilment   contrastable  i  interpretable  en  el  marc  de  les  capacitats  i  aptituds  cognitives,  però   va  influir  en  altres  investigadors  com  Vernon  o  Cattell.     Vernon  (1960)  va  definir  una  estructura  jeràrquica  de  la  intel·ligència  organitzada   en  tres  nivells.     -­‐ 1r   nivell:   Es   trobarien   uns   factors   de   grup   menor   que   incloïen   habilitats   particulars  característiques  de  determinades  tasques.     -­‐ 2n   nivell:   Hi   haurien   uns   factors   de   grup   major   (un   de   verbal-­‐educatiu   (v:ed)   i   un   d’espacial-­‐mecànic   (k:m)).   En   el   nivell   més   alt,   es   situaria   el   factor   comú   general   de   la   intel·ligència.   Aquest   model,   a   diferència   del   desenvolupat   per   Burt,   mostrava   una   important   capacitat   predictiva   i   explicativa.       Cattell   va   formular   un   model   estructural   de   la   intel·ligència   que   aconseguia   incloure   les   aportacions   de   Spearman   i   Thurstone,   i   que   actualment   continua   vigent,  essent  un  dels  més  sòlids.     Mitjançant  AF,  va  diferenciar  tres  agrupaments  de  factors:   -­‐ 1r  nivell:  Aptituds  mentals  primàries  de  Thurstone  (i  afegeix  d’altres).   -­‐ 2n   nivell:   Factors   de   segon   ordre   que   va   definir   com   Intel·ligència   Fluïda   (Gf)  i  intel·ligència  Cristal·litzada  (Gc)  i  que  correlacionen  entre  elles.     27   Diferències  Individuals     -­‐   Gf:   Correspondria   a   aquell   component   de   la   intel·ligència   de   base   genètica   i   neuro-­‐fisiològica   que   reflectiria   els   processos   mentals   superiors,   especialment   raonament  inductiu.   -­‐  Gc:  Correspondria  a  aquella  part  exercitada  (coneixements)  en  la  interacció  amb   el  medi  sociocultural,  incloent  l’escola;  fortament  influït  pels  aprenentatges,  estaria   mediatitzat  pel  llenguatge.     -­‐ 3r  nivell:  Al  cim,  el  factor  g  de  Spearman.     Hi   hauria   alguns   factors   addicionals   que   han   anat   variant   des   de   la   formulació   original  del  model  en  les  seves  successives  revisions.     Va   dissenyar   diverses   proves   per   avaluar   aquestes   intel·ligències,   i   són   específicament   significatives   les   proves   lliures   d’efectes   culturals,   o   culturalment   imparcials,   per   mesurar   la   intel·ligència   fluïda,   que   requereixen   únicament   capacitats   cognitives   en   les   quals   l’escolarització   i   l’experiència   sociocultural   tinguin  poca  o  nul·la  influència.                                                                   28   Diferències  Individuals   Carroll  (1993)  va  dur  a  terme  un  estudi  exhaustiu  en  el  qual  va  intentar  integrar   totes  les  investigacions  sobre  intel·ligència.  Aquesta  anàlisi  va  acabar  confluint  en   el   Model   dels   Estrats.   En   l’estrat   inferior   es   situarien   les   aptituds   primàries   i   de   rendiment.  En  el  segon  estrat  es  trobarien  la  intel·ligència  fluïda  (2F),  intel·ligència   cristal·litzada   (2C),   percepció   visual   àmplia   (2V),   percepció   auditiva   àmplia   (2U),   velocitat  cognitiva  general  (2S),  capacitat  àmplia  de  record  (2R)  i  capacitat  àmplia   de   memòria   (2Y).   Finalment,   en   el   tercer   estrat   hi   hauria   la   intel·ligència   general   (3G).   El  seu  treball  s’emmarca  dins  de  la  psicologia  cognitiva.                                             Tots   aquest   models   posen   de   manifest   que   si   bé   es   poden   diferenciar   diversos   tipus   d’intel·ligència,   g   constitueix   aquella   part   comuna   entre   totes   elles,   n’és   el   nucli.     Models  múltiples  no-­‐factorials   Els   principals   models   són   la   Teoria   Triàrquica   de   la   intel·ligència   (Robert   Sternberg,   1985)   i   el   model   de   les   Intel·ligències   múltiples   (Howard   Gardner,   1995).     Sternberg  diu   que   la   ciència   va   més   enllà   de   la   mesura   del   QI.   Els   problemes   de   la   vida   real   presentarien   diverses   diferències   respecte   als   problemes   de   les   proves   psicomètriques.   Estan   poc   i   mal   definits,   poden   tenir   més   o   menys   interés,   no   es   disposa   d’informació   crítica   per   resoldre’ls,   estan   relacionats   amb   la   vida   diària,   normalment   necessiten   redormulació,   poden   tenir   diverses   solucions   correctes   i   fins  i  tot  vies  diferents  per  arribar-­‐hi.   En   la   seva   teoria   triàrquica   de   la   intel·ligència,   l’autor   proposa   tres   aspectes   fonamentals   de   la   intel·ligència:   analítica   creativa   i   pràctica,   que   representarien   maneres   diverses   de   processar   la   informació   i   la   importància   que   hi   hagi   un   equilibri  entre  elles.  Cada  una  d’elles  estaria  vinculada  a  una  subteoria  relacionada     29   Diferències  Individuals     amb   diferents   aspectes   de   la   intel·ligència   humana:   componencional,   contextual   i   experimental.                                         Intel·ligència   pràctica   à   Permet   adaptar-­‐se   als   canvis   i   a   les   exigències   de   l’entorn   de   manera   eficaç   i   eficient,   gràcies   a   l’experiència   i   als   automatismes   adquirits.     Intel·ligència   creativa   à   Relacionada  amb  la  síntesi  de  continguts  i  fer  front  als   reptes  de  manera  original  i  creativa.     Intel·ligència  analítica  à  Possibilita   trobar   solucions   no   evidents   als   problemes;   té  a  veure  amb  el  grau  d’excel·lència  en  rendiment  acadèmic  o  convencional  i  per   tant  és  la  única  que  pot  ser  mesurada.     Anàlisi   componencial   à   Consistia  en  descompondre  els  elements  requerits  per   realitzar   una   tasca;   després   el   subjecte   realitzava   la   tasca   i   es   registrava   una   estimació  dels  paràmetres  corresponents  als  elements  prefixats  inicialment.  Com  a   resultat,  s’obtenien  els  components  cognitius.     Gardner   defensa   l’existència   d’una   multiplicitat   d’intel·ligències,   específiques   i   independents,   que   pertanyen   a   camps   diferents,   i   sense   que   n’hi   hagin   de   més   importants.   Emfatitza   el   seu   caràcter   dúctil,   lluny   de   concepcions   innatistes   i   immobilistes,   sense   negar   el   component   genètic.   Considera   que   l’educació   i   l’experiència  poden  tenir  el  seu  efecte  potenciant  o  constrenyent  la  seva  expressió.   Les  següents  8  intel·ligències  múltiples  són:   -­‐ Intel·ligència  Lingüísitica   -­‐ Intel·ligència  Lògico-­‐matemàtica   -­‐ Intel·ligència  Espacial   -­‐ Intel·ligència  Musical   -­‐ Intel·ligència  Corporal-­‐sinestèsica   -­‐ Intel·ligència  Naturalista     30   Diferències  Individuals   -­‐ Intel·ligència  Intrapersonal   -­‐ Intel·ligència  interpersonal   Les   intel·ligències   intra   i   interpersonals   es   relacionarien   amb   la   intel·ligència   emocional.   Afegint-­‐hi   un   component   religiós   o   espiritual,   es   vincularien   a   una   intel·ligència  de  tipus  existencial.       Les   proves   psicomètriques   es   centrarien   només   en   les   intel·ligències   lingüística,   lógico-­‐matemàtica  i  espacial.     Aquests   models   no   tenen   un   fortament   empíric   contrastat,   de   base   científica.   Malgrat   haver   influït   notablement   en   l’àmbit   educatiu,   està   mancat   de   validesa   interna,  i  representaria,  una  tipologia  de  les  habilitats  i  competències  cognitives  de   les  persones.     Salovey   i   Mayer   (1990,   1999)   fan   un   model   alternatiu   sobre   la   intel·ligència   emocional,   que   amb   aquest   nom   es   refereixen   a   un   conjunt   d’habilitats   que   contribuirien  a  identificar,  regular  i  expressar  les  emocions  i  sentiments,  així  com  a   orientar  la  conducta  vers  la  consecució  d’objectius.                                             Daniel   Goleman   (1995)   va   contribuir   a   divulgar   el   constructe   d’intel·ligència   emocional.   Explica   que   aquesta   capacitat   inclou   el   coneixement   i   regulació   de   les   pròpies   emocions   i   activitats   cognitives,   de   les   emocions   dels   altres   (empatia),   així   com   la   regulació   de   la   motivació.   Permetia   saber   gestionar   les   exigències   de   l’entorn   i   incrementar   l’eficàcia   i   l’eficiència   del   rendiment.   Com   ell   diu,   les   persones   que   posseeixen   una   elevada   intel·ligència   emocional   acostumen   a   ser   socialment   equilibrats,   extravertits,   alegres,   poc   predisposats   a   la   timidesa   i   a   rumiar   les   seves   preocupacions.   Estan   dotats   d’una   notable   capacitat   per   comprometre’s   amb   les   causes   i   persones,   acostumen   a   adoptar   responsabilitats,   mantenen  una  visió  ètica  de  la  vida  i  són  afables  i  afectuosos  en  les  seves  relacions.     31   Diferències  Individuals     La  seva  vida  emocional  és  rica  i  apropiada,  estan  agust  amb  ells  mateixos,  amb  el   seu  entorn  proper  i  amb  l’univers  social  en  què  viuen.                                                                                                 32   Diferències  Individuals   LLIÇÓ  5:   Estabilitat  i  desenvolupament  de  la  intel·∙ligència  i  QI.     • • El  QI  és  estable  i  canviant,  per  tant,  l’intel·∙ligència  canvia  i  ho  fa  de  manera   ordenada.   El  valor  mitjà  de  les  correlacions  entre  dues  mesures  de  la  intel·∙ligència  de  la   mateixa  persona  en  dos  punts  temporals  diferents  se  situa  al  voltant  de  0,7.     Tradicionalment,  el  desenvolupament  de  la  intel·∙ligència  s’ha  estudiat  per  separat   (infancia-­‐adolescència/  período  adult),  però  ara  s’han  integrat  aquestes  dues  visions   en  una  de  sola.  Es  coneix  com  enfocament  del  cicle  vital,  i  és  l’única  que  permet   entendre  de  quina  manera  canvia  i  evoluciona  la  intel·∙ligència  al  llarg  de  tota  la  vida  de   l’individu.  Demostra  que  el  desenvolupament  NO  finalitza  en  l’adolescència.     PATRÓ  NORMAL  DE  DESENVOLUPAMENT  DE  LA  INTEL·∙LIGÈNCIA:  augment  des  de  la   infancia  fins  aproximadament  els  20  anys,  seguit  d’un  período  de  consolidació  o   estabilitat  i  finalment  una  davallada  que  és  lenta  en  un  principi  però,  a  partir  dels  70   anys,  s’accelera  de  manera  rápida  i  notòria.     La  puntuació  total  del  QI  no  és  suficient  per  entendre  els  canvis  en  la  intel·∙ligència   associats  a  la  variable  edat!       -­‐             A  major  distancia  en  el  temps,  menor  és  la  correlació  entre  les  puntuacions   (s’assemblen  menys).   33   Diferències  Individuals                 Canvis  associats  a   l’edat       • • • • Diferències  d’edat   •   Fan  referencia  al  canvi  de  les  característiques   psicològiques  d’una  persona  amb  el  pas  dels   anys.   Està  determinat  per  les  caract.  Individuals  del   patró  de  desenv.  i  de  maduració.   Les  etapes  segueixen  un  patró  seqüencial   determinat  i  no  variable.  Es  veuen  la  combinació   de  les  disposicions  genètiques  i  les  influències   ambientals.     Fan  referencia  a  les  diferències  que  s’observen   entre  persones  d’edats  diferents.     Limitació:  no  podem  saber  si  les  dif.  Són  degudes   només  a  conseqüència  del  pas  dels  anys.       Estudis  transversals  i  longitudinals  de  la  intel·∙ligència:                 -­‐ Les  diferències  entre  els  grups  poden  ser  degudes  a  altres  factors  a  més  de   l’edat,  s’anomena  EFECTE  COHORT,  i  esta  relacionat  amb  el  fet  de  que  les   diferents  generacions  han  viscut  experiències  diferents  i  úniques  a  nivells  com   el  social,  tecnològic  o  individual.   34   Diferències  Individuals       -­‐     • •       Redueixen  o  subestimen  els  canvis  en  la  intel·∙ligència  derivats  de  l’edat.       En  els  estudis  transversals  s’observa  una  clara  disminució  de  la  intel·∙ligència,  i   en  els  resultats  dels  estudis  longitudinals  mostren  una  davallada  molt  més   petita.   Les  diferències  entre  els  estudis  són  de  carácter  QUANTITATIU,  a  nivel   QUALITATIU  tots  dos  patrons  mostren  un  patró  de  desenv.  semblant.   35   Diferències  Individuals         CATTELL:  va  proposar  un  model  psicomètric  de  la  Intel·∙ligència  en  el  qual  dividia  la   intel·∙ligència  en:  Gf  i  Gc.       Intel·∙ligència  fluïda  (GF)   -­‐ -­‐     Intel·∙ligència   cristal·∙litzada  (GC)   -­‐ -­‐     es  mesura  mitjançant  tasques  que  són  noves  per   a  l’individu  i  que  exigeixen  operacions  de  tipus   perceptiu  i  de  processament  de  la  informació.   La  variància  és  molt  estable  en  els  dif.  grups   d’edat.   es  mesura  a  partir  d’operacions  mentals   complexes  en  les  quals  el  coneixement  previ  hi   juga  un  paper  determinant.   La  variabilitat  incrementa  a  mesura  que   augmenta  l’edat  del  grup.       La  GF  i  la  GC  no  són  independents,  sinó  que  presenten  una  elevada  correlació  entre   elles,  sent  la  GF  jeràrquicament  superior  a  la  GC.     • A  partir  de  l’estudi  transversal  realizar  per  McArdle,  s’observa  que  l’evolució  de   la  intel·∙ligència  segueix  el  patró  clàssic  de  l’envelliment,  però  que  el  rang  de   variabilitat  és  diferent  en  funció  del  tipus  d’intel·∙ligència  avaluada  i  el  rang   d’edat  estudiada.     36   Diferències  Individuals   •     Hi  ha  diferències  en  la  magnitud  de  l’increment  en  funció  del  grau  de  desenv.   dels  països,  les  caract.  del  test  i  de  les  caract.  de  la  mostra.       • A  MESURA  QUE  DISMINUÏM  LA  VARIABILITAT  DE  QI  DEL  GRUP,  ELS   INCREMENTS  TAMBÉ  DISMINUEIXEN  è  les  causes  encara  no  es  coneixen.   è  Varies  hipótesis:                 37   Diferències  Individuals                                                             38   Diferències  Individuals   LLIÇÓ  6:   Diferències  de  grup  i  les  capacitats  humanes.       Rendiment  cognitiu  i  diferències  de  sexe:     -­‐ Els  nois  superen    a  les  noies  en  capacitat  espacial  i  matemática,  mentre   que  les  noies  superen  als  nois  en  capacitat  verbal.   -­‐ INFORME  PISA  (  es  comparen  diferents  resultats  de  diversos  països)   -­‐ En  proves  de  competencia  científica  no  s’observen  diferències.     Les  diferències  de  mitjanes  en  intel·∙ligència  entre  homes  i  dones  són  mínimes.     • El  sexe  fa  referencia  al  dimorfisme  home/dona  i  està  determinat   biològicament  a  partir  del  momento  de  la  concepció  de  l’individu.   • El  gènere  fa  referencia  al  conjunt  de  comportaments  i  actituds  que  la   societat  espera  dels  individus  en  funció  del  seu  sexe.  És  una  construcción   basada  en  factors  biològics,  psicològics  i  socials  que  afecta  la  manera  de   ser  i  de  viure  d’una  persona.               39   Diferències  Individuals     Les  diferències  entre  variàncies  són  molt  significatives  (hipòtesi  de  la   variabilitat)           • Encara  en  l’actualitat,  es  vigent  el  debat  sobre  si  existeixen  o  no   diferències  significatives  en  Intel·∙ligència  entre  homes  i  dones.   • En  general,  les  semblances  entre  sexes  són  més  significatives  que   no  pas  les  diferències.   • Les  diferències  entre  individus  d’un  mateix  grup  (intragrupals)  són   majors  que  les  diferències  entre  grups  (intergrupals);  per  tant,  la   variabilitat  intragrupal  és  més  gran  que  la  intergrupal.       Els  resultats  coincideixen  en  mostrar  una  diferencia  al  voltant  de  3  punts   de  QI  a  favor  dels  homes.  Tot  i  així,  es  creu  que  no  existeixen  diferències   significatives  en  puntuació  mitjana  de  g  entre  homes  i  dones.               Les   diferències   en   volum   cerebral   entre   homes   i   dones   es   deuen   a   aptituds  especifiques  i  no  a  intel·∙ligència  general  (Burgaleta).         40   Diferències  Individuals   • S’observa   una   major   proporció   de   genis   i   de   deificients   mentals   homes.  (extrems  de  la  corba)     HIPÒTESIS  DE  LA  VARIABILITAT:   els   homes   es   distribueixen   de   manera   més  amplia  al  llarg  de  tota  la  distribució  (hi  ha  més  dispersió),  mentre   que  la  de  les  dones  s’agrupen  al  voltant  de  la  mitjana.     META-­‐ANÀLISI:   és   un   mètode   per   combinar   quantitativament   els   resultats   de   nombrosos   estudis   buscant   resumir   les   evidències   sobre   una  determinada  qüestió.  Ex:  Quin  efecte  té  el  tabac  en  la  salut?     -­‐ Aquesta  técnica  es  basa  en  la  revisió  quantitativa  de  les  publicacions   empíriques   sobre   una   determinada   qüestió   i   el   resultat   s’expressa   amb   l’índez   de   Cohen   (representa   la   magnitud   de   l’efecte   de   les   diferències  entre  les  puntuacions  dels  grups,  en  unitats  de  desviació   típica.     -­‐ Una   d=1   vol   dir   que   hi   ha   una   diferencia   de   15   punts   de   QI   entre   ambdós  grups.     -­‐ Valors:   d   <   0,20   indica   poca   diferencia;   d   =   0,50-­‐0,60   diferència   mitjana;  d  >  0,80  diferència  gran.                 41   Diferències  Individuals     • Si   es   tenen   en   compte   les   diferències   globals   entre   seces   en   intel·∙ligència   fluïda   (GF),   cristal·∙litzada   (GC)   i   visual   (GV),   els   resultats  mostren  petites  diferències  no  significatives  entre  els  dos   grups  de  GC  i  GV.     • Per  estudiar  les  diferències    en  les  capacitats  cognitives  entre  sexes   cal  tenir  en  compte  el  moment  evolutiu  dels  individus,  ja  que  varia   en  funció  de  l’edat.     Per  buscar  explicacions  a  les  diferències  de  sexe  en   intel·∙ligència  ens  hem  de  centrar  tant  en  factots  biològics   com  en  factors  psicosocials!!!               -­‐ Homes  i  dones  poden  arribar  al  mateix  rendiment  cognitiu  a  través   de  patrons  d’activació  cerebral  diferents.     HIPÒTESIS  DE  LA  SIMILITUD  DE  GÈNERE         42   Diferències  Individuals   LLIÇÓ  7   TEMPERAMENT  I  MODELS  BIOLÒGICO-­‐FACTORIALS  DE  LA   PERSONALITAT     7.1  Què  és  el  temperament?   El  terme  temperament  té  generalment  dues  concepcions:   → Segons   Allport   o   Kagan:   Fa   referència   a   la   naturalesa   emocional   d’un   individu,  és  el  nucli  emocional  de  la  personalitat  adulta.   → Segons  Buss   i   Plomin:  Aquells  trets  de  personalitat  que  s’hereten  i  que  es   troben   ja   en   la   infància.   El   que   diferència   la   personalitat   i   el   temperament   seria  la  càrrega  genètica  d’aquest  últim.     Thomas   i   Chess   trobarien  fonamentalment  2  tipus  de  temperament  infantil,  tot  i   que  hom  podria  considerar  un  tercer,  el  tipus  “inhibit”:   → Temperament   difícil:  Tendeixen  a  ser  nens  actius,  irritables  i  amb  hàbits   irregulars.   Els   acostuma   adaptar-­‐se   a   les   noves   situacions   i   reaccionen   intensament  davant  de  canvis  o  novetats  en  la  seva  rutina.   → Temperament   fàcil:   Tendeixen   a   ser   nens   oberts   i   adaptables   a   noves   experiències,   amb   un   humor   generalment   positiu   i   uns   hàbits   força   regulars.     7.2  Una  llarga  història:  el  temperament  grec   Hipocràtes   va   proposar   que   les   persones   es   podien   agrupar   en   quatre   tipus   d’individus:   → Colèrics  (irritables)   → Melangiosos  (depressius)   → Sanguinis  (optimistes)   → Flemàtics  (tranquils)     7.3  Més  història:  topologia  física  i  personalitat   El   psiquiatra   Kretschmer   va   proposar   que   la   personalitat   es   podria   relacionar   amb  l’estructura  corporal.  Existència  de  3  tipus  bàsics  de  físic  i  que  certes  malalties   mentals  serien  més  probables  en  certs  tipus  d’estructures  corporals:   → Pícnics  (obesos):  Tendència  al  trastorn  maniacodepressiu.     → Musculats   → Astènic  (prim):  Propens  a  l’esquizofrènia.       Sheldon   estava   més   interessat   en   aspectes   normals   i   no   patològics   de   la   personalitat,  va  associar  els  3  tipus  de  Kretschmer  al  nivell  de  desenvolupament  de   cadascuna   de   les   tres   capes   embrionàries,   que   ell   va   anomenar   somatotipus.   El   somatotipus   té   3   números   que   fan   referència   al   nivell   de   desenvolupament   de   cadascuna  de  les  tres  capes  embrionàries  i  que  va  de  l’1  al  7.  Segons  aquesta  teoria   les  categories  de  Kretschmer  no  haurien  de  considerar-­‐se  com  a  tipus  discrets  sinó   com   a   dimensions   contínues.   D’aquesta   manera   els   3   números   del   somatotipus   farien  referència  a:     43   Diferències  Individuals     → Endomorfisme   (1r   número):   Tendència   a   ser   gras.   Reflex   d’un   èmfasi   o   desenvolupament   excessiu   del   sistema   digestiu.   Tenen   un   temperament   viscerotònic.     → Mesomorfisme   (2n   número):   Tendència   a   la   musculatura.   Predomini   del   desenvolupament   dels   ossos,   músculs   i   teixit   connector.   Tenen   un   temperament  somatotònic.     → Ectomorfisme   (3r   número):   Tendència   a   ser   prim.   Èmfasi   en   el   desenvolupament   de   la   pell   i   del   sistema   nerviós.   Tenen   un   temperament   cerebrotònic.       Va   trobar   correlacions   de   0.8   entre   tipus   físic   i   personalitat,   però   cal   tenir   en   compte   que   era   la   mateixa   persona   qui   avaluava   de   forma   subjectiva   ambdós   aspectes.   Quan   dues   persones   diferents   valoraven   tipus   físic   i   personalitat,   les   correlacions  disminuïen  fins  a  0.2.     7.4  Estudi  científic  del  temperament:  Eysenck  i  Gray   Hans  Jürgen  Eysenck  és  l’autor  més  representatiu  dels  models  biològic-­‐factorials.   Els  seus  primers  treballs  es  van  centrar  en  l’estudi  dels  sistemes  de  classificació  de   les   malalties   i   la   fiabilitat   dels   diagnòstics.   Aquests   treballs   estaven   clarament   influenciats  per  la  seva  dedicació  professional  en  el  tractament  de  les  neurosis  al   Maudsey  Hospital.     Marcat   pels   estructuralistes   alemanys   i   per   la   psicologia   anglesa,   els   seus   estudis   tenen   un   plantejament   marcadament   psicobiològic   i   evolucionista.   És   considerat   un   dels   precursors   de   l’aproximació   de   la   Psicologia   a   les   Ciències   Naturals.   Va   defensar   sempre   una   visió   científica   de   la   psicologia   i   de   la   seva   pràctica   professional   en   contra   de   la   psicologia   populista   i   sense   bases   contrastades.   Era   escèptic.     Va   convertir-­‐se   en   el   psicòleg   científic   de   major   impacte   internacional,   el   més   citat   després  de  Freud,  i  a  fundar  la  revista  PAID,  referent  en  l’àmbit  de  les  diferències   individuals.     Va   consolidar   les   bases   de   la   perspectiva   disposicional   de   la   personalitat   i   va   enfortir  i  aportar  nombroses  evidències  a  favor  de  la  perspectiva  biològica.       Defineix   la   personalitat   com   “una   organització   més   o   menys   estable   i   duradora   del  caràcter;  temperament,  intel·lecte  i  físic  d’una  persona,  que  en  determina  llur   adaptació  única  a  l’ambient”.     Reconeix   la   importància   dels   hàbits   apresos   però   afirma   i   conclou   que   les   diferències  individuals  sorgeixen  de  la  nostra  herència  genètica.     A   l’hora   d’elaborar   el   seu   model   Eysenck   treballa   des   d’una   jerarquia   d’unitats   d’anàlisi  que  va  de  baix  cap  a  d’alt  de  menys  a  més  abstracció.     44   Diferències  Individuals                               MODEL   PEN   d’Eysenck   La   personalitat  es  descriu  a  partir  d’un  conjunt  de  trets  que  influeixen  en  la  conducta  i   predisposen   a   certs   estats.   Les   dimensions   del   model   d’Eysenck   es   basen   en   l’anàlisi  factorial  de  les  correlacions  entre  aquests  trets,  els  quals  són  independents   els  uns  dels  altres.     Inicialment  va  proposar  un  model  bidimensional  Extraversió-­‐Neuroticisme,  que  va   relacionar  amb  els  quatre  humors  proposats  per  Hipòcrates  i  Galè.                         Més   endavant,   va  incloure  en   el   seu   model   una   tercera   dimensió   de   Psicoticisme.   Per  aquest   motiu  el  model  trifactorial  d’Eynseck  és  conegut  amb  l’acrònim  PEN.                       45   Diferències  Individuals                                                                                                         46   Diferències  Individuals   Per  tal  d’avaluar  aquestes  tres  dimensions  Eysenck  va  crear  el  qüestionari  Eysenck   Personality   Questionnaire   (EPQ),   on   a   més   d’una   escala   per   cada   dimensió   es   controla   la   validesa   dels   resultats   amb   una   escala   Lie   que   ens   permet   detectar   mentides  i  desitjabilitat  social.   Jeffrey   Alan   Gray,   que   treballava   amb   H.   J.   Eysenck,   va   partir   de   la   idea   de   que   totes   les   conductes   són   regulades   per,   al   menys,   2   conjunts   de   mecanismes   cerebrals:   → Encarregat  de  les  motivacions  que  porten  a  l’aproximació.   → Encarregat  de  les  motivacions  que  porten  a  l’evitació.       Segons  Gray  2  mecanismes  de  motivació  conductual  són:   → Sistema   d’activació   conductual   (SAC)   o   impulsivitat:   Activa   al   subjecte   perquè   es   mogui   en   direcció   d’allò   desitjat   i   participa   sempre   que   apareix   una   conducta   d’aproximació.   Altament   relacionat   amb   la   impulsivitat   ja   que   el   SAC   activa   la   persona   per   cercar   una   recompensa,   anticipant   que   el   resultat   de   la   conducta   serà   positiu   i,   obviant   les   possibles   conseqüències   negatives  de  la  conducta.                                 → Sistema   d’inhibició   conductual   (SIC)   o   ansietat:   Inhibeix   al   subjecte   perquè  aturi  el  moviment  dirigit  a  una  meta.  Participa  sempre  que  apareix   una  conducta  d’evitació.  Altament  relacionat  amb  l’ansietat  ja  que  el  SIC  és   sensible   a   senyals   de   càstig   o   de   perill   i   s’activa   fàcilment   davant   de   situacions   on   apareguin   senyals   d’amenaça.                   47   Diferències  Individuals                       Més   endavant   Gray   va   proposar   una   tercera   dimensió   anomenada   Sistema   de   detenció   o   d’atac-­‐fugida,   que   va   intentar   relacionar   amb   el   Psicoticisme   d’Eysenck,  tot  i  que  és  el  sistema  menys  explorat  i  amb  menor  recolzament.  Aquest   sistema   es   caracteritza   per   ser   sensible   a   senyals   de   risc   o   emergència,   correspondre’s   amb   l’instint   de   defensa   i   ser   un   sistema   d’acció   ràpida.   Genera   conductes  d’agressió  defensiva  i  fugida  ràpida.                                 D’aquesta   manera   les   diferències   individuals   en   la   sensibilitat   de   cadascun   d’aquests   tres   sistemes   explicarien   les   diferències   individuals  en  el  comportament.                               7.5   Estudi   científic   del     48   Diferències  Individuals   temperament:  Cloninger  i  Zuckerman   Per   a   Cloninger   la   personalit   és   entesa   com   una   combinació   de   característiques   temperamentals   i   de   caràcter.   El   seu   model,   conegut   com   el   TCP   o   model   dels   7   factors,  consta  de  4  dimensions  temperamentals  i  3  caracterials.     → Les  temperamentals  serien  predisposicions  que  es  mantenen  estables  en  el   temps,   en   la   seva   major   part   heretades   i   que   no   es   modifiquen   a   través   dels   processos   d’aprenentatge.   Es   manifesten   de   manera   precoç   en   el   desenvolupament  infantil  i  disposen  la  manera  com  la  persona  realitzarà  el   seu  aprenentatge.     → El   caràcter   seria   un   conjunt   de   característiques   que   es   van   estructurant   al   llarg  del  desenvolupament  a  través  de  mecanismes  socioculturals  apresos,   com   ara   els   valors,   les   metes,   les   estratègies   d’afrontament   i   les   creences,   que  es  consoliden  en  l’adultesa  i  acaben  formant  l’autoconcepte.                                   Mentre   que   el   temperament  és  una  disposició  biològica  el  caràcter  depèn  de  les  experiències  del   subjecte.   La   base   biològica   d’aquestes   dimensions   les   trobaríem   en   el   sistema   còrtico-­‐límbico-­‐diencefàl·lic.                               49   Diferències  Individuals           Marvin   Zuckerman   va   estudiar   els   efectes   de   la   deprivació   sensorial   i   va   veure   que   existien   diferències   individuals   en   la   tolerància   a   la   situació   de   deprivació.   Per   poder   explicar   aquestes   diferències   individuals   va   proposar   l’existència     de   la   dimensio  molt  relacionada  amb  el  model  d’Eysenck  que  va  anomenar  Percaça   de   Sensacions,   una   tendència   a   cercar   i   explorar   situacions   noves   i   estimulants.   La   composen  aquestes  4  dimensions:   → Percaça  d’aventura  i  risc:  Involucrar-­‐se  en  activitats  de  risc  i  aventura.     → Percaça   d’experiències:   Activitats   que   suposen   una   experiència   innovadora  i  excitant.   → Deshinibició:  Associat  a  conductes  desviades  o  de  risc  per  la  salut.   → Susceptibilitat   a   l’avorriment:   Facilitat   amb   la   qual   una   persona   s’avorreix  i  necessita  canviar  d’activitat.       Una   de   les   troballes   més   consistents   és   que   aquesta   dimensió   presenta   diferències   significatives  en  edat,  reduint-­‐se  les  puntuacions  extremes  a  partir  dels  40  anys,  i   el  gènere,  sent  els  homes  més  percaçadors  de  sensacions  que  les  dones.     Zuckerman   ha   integrat   aquesta   dimensió   en   un   model   de   cinc   dimensions   més   ampli,   empíric   i   amb   més   fonamentació   biològica   que   els   Models   lèxics   de   Cinc   Factors.  El  va  denominar  els  Cinc  Alternatius.   → Extraversió:   Mescla   de   l’Extraversió   d’Eysenck   on   predomina   el   component  d’activitat  i  sociabilitat  i  la  dimensió  de  percaça  de  recompenses   de  Gray.   → Neuroticisme   –   Ansietat   (N-­‐Anx):   S’associa   a   la   freqüència   amb   què   una   persona  té  emocions  negatives  (ansietat,  depressió  i  hostilitat).   → Agressió   –   Hostilitat   (Agg-­‐Ho):   Combinació   de   les   disposicions   a   comporta-­‐se   de   forma   agressiva   i   antisocial   i   a   ser   groller,   desconsiderat,   venjatiu  i  maliciós.   → Impulsivitat  no  socialitzada  –  percaça  de  sensacions  (Imp-­‐SS):  Percaça   de   sensacions   i   experiències   intenses,   noves   i   complexes;   absència   de   planificació   i   reflexió,   tendència   a   una   conducta   desinhibida   i   de   risc   físic,   social,  legal  o  econòmic.                             50   Diferències  Individuals   A   nivell   biològic   l’aspecte   central   del   model   de   Zuckerman   és   el   de   la   Monoaminoxidasa  (MAO).  Les  persones  amb  altes  puntuacions  en  la  dimensió  de  la   Percaça  de  Sensacions  acostumen  a  presentar  nivells  baixos  de  MAO.       Model  global  de  la  personalitat  (power  point)                         51   Diferències  Individuals     LLIÇÓ  8:   Models  lèxic-­‐factorials  de  la  personalitat.             • La  descripció  de  la  personalitat  que  trobem  en  el  llenguatge  natural   és  el  que  coneixem  com  a  enfocament  lèxic  o  hipòtesi  léxica.               Si   existeix   un   patró   consistent   i   estable   de   comportament   (trets   de   la   personalitat),  aquest  tindrà  un  nom  en  el  llenguatge  corrent:   -­‐ Selecció   adjectius   que   descriguin   formes   de   comportament   (buidatge  diccionari)  ALLPORT  I  ODBERT  1ers  en  buidar  diccionari  i   trobar  paraules  que  descrivien  comportaments!!!   -­‐ Eliminar  sinònims   -­‐ Eliminar  adjectius  poc  coneguts               52   Diferències  Individuals   GOLDBERG:  Enfocament  lèxic:  OBTENCIÓ  5  FACTORS               També   va   obtener   dades   de   personalitat   provinents   de   qüestionaris   d’autorregistre   i   d’observacions   objectives   de   conductes   de   la   vida   quotidiana,  procediment  anomenat  APROXIMACIÓ  MULTIVARIADA.       ELS  TRETS  NOMÉS  ES  PODEN  INFERIR  AMB  LA  MESURA  DE   LA  CONDUCTA  OBERTA           53   Diferències  Individuals     • Tipus  de  dades  que  poden  reflectir  la  personalitat  agrupat  en:     DEFINICIÓ   LIMITACIONS   CATTELL  “els  trets   causen  la  conducta       DADES    L  (LIFE)     DADES  Q   (QUESTIONNAIRE)           DADES  T  (TEST)   -­‐observació  sistematica  del   comportament  quotidià   durant  un  determinat   periode  de  temps     -­‐respostes  a  qüestionaris  o   test   (QÜESTIONARI  16-­‐PF)   -­‐s’obtenen  de  l’observació   de  la  conducta  i  resposta   davant  situacions  creades   per  l’investigador,  sense   que  el  subjecte  sigui   conscient  de  la  mesura.   ê s’obté  20  factors:  “índexs   universals”   -­‐lentitud  recollida  dades   -­‐observació  influeix   conducta  participant   -­‐baixa  fiabilitat   -­‐distorsió  persona   -­‐no  precissió  en  la   introspecció   resposta  socialment   desitjable   -­‐artificialitat  situacions   creades   -­‐manca  validesa  aparent     • EL  MODEL  DELS  CINC  FACTORS:     -­‐Actualment  el  model  més  plausible  per  descriure  i  comprendre  la  personalitat   humana.     HISTÒRIA  DEL  BIG  FIVE:  parteix  dels  trets  descoberts  per  ALLPORT  i  ODBERG;   NORMAN  va  reduir  els  trets,  i  seguit  GOLDBERG  va  obtenir  els  5  factors.     -­‐Mateixes  solucions  amb  autoavaluacions  o  heteroavaluacions.     • Tots  els  factors  són  bipolars:  per  cada  pol  n’existeix  un  altre  d’oposat.         Mc  Crae  i  Costa:  No  volien  unicament  descriure,  sino  justificar  la  naturalesa   dels  trets,  descobrir  com  es  relacionen  entre  ells  i  proposar-­‐ne  una  aplicació   pràctica.     ê Van  crear  el  qüestionari  NEO-­‐PI-­‐R  i  NEO-­‐FFI:  mesura  5  factors  amb  6   facetes  cadascun     54   Diferències  Individuals   • NEUROTICISME  vs  ESTABILITAT  EMOCIONAL   • EXTROVERSIÓ  vs  INTROVERSIÓ   • OBERTURA  A  LA  EXPERIÈNCIA   • CORDIALITAT  vs  ANTAGONISME   • RESPONSABILITAT  vs  NEGLIGÈNCIA       -­‐Hi  ha  una  clara  relació  entre  l’elevat  neuroticisme  i  el  malestar   psicològic,  les  emocions  negatives,  els  pensaments  irracionals  i  la   dificultat  per  controlar  els  impulsos.       -­‐Relacionat  amb  l’Extraversió  d’Eysenck             55   Diferències  Individuals                     56   Diferències  Individuals       • Aspectes  destacats  del  Model  de  Cinc  Factors  (MCF):   1.
2.
3.
4.
Són  constructes  reals   El  model  és  generalitzable  a  diferents  contextos  culturals   Són  universals   Els  nivells  d’heretabilitat  dels  trets  són  mitjos  i  es  mantenen  força   estables  al  llarg  de  la  vida  de  la  persona   5. El  factor  que  apareix  de  forma  més  recurrent  és  el  Neuroticisme   6. Les  dimensions  prediuen  millor  un  conjunt  de  conductes  habituals  o   que  es  donen  freqüentment  que  no  pas  una  conducta  puntual,  mentre   que  les  facetes  ens  permeten  fer  bones  prediccions  fins  i  tot  en   conductes  puntuals.       è Aquest  model  s’ha  replicat  en  diferents  cultures  i  ens  permet   comparar  la  distribució  de  les  característiques  de  personalitat  en   diferents  cultures  i  veure  similituds  i  diferències  entre  diferents  nacions  i   regions.       LA  NOSTRA  PERSONALITAT  GUIA  LA  NOSTRA  VIDA…     è      La  personalitat  s’ha  mostrat  com  un  bon  predictor  per  a  múltiples   aspectes  tan  importants  de  l’ésser  humà  com  la  longevitat,  el  consum  de   tòxics,  les  relacions  amb  els  iguals  i  la  delinqüència.             57   Diferències  Individuals         TRES  GRANS  ÀMBITS  ON  LES  DDII  S’HAN  MOSTRAT  COM  EFICACES   PREDICTORES:     1. DDII  I  SALUT:   -­‐ La  personalitat  està  més  relacionada  amb  la  valoració  subjectiva  de   la  salut  que  amb  indicadors  objectius  de  la  malaltia.               La  personalitat  no  influencia  directament  la  malaltia,  sinó  que  pot   promoure  una  conducta  poc  saludable  que  augmenti  la  probabilitat   d’emmalaltir  (efecete  indirecte  de  la  personalitat  sobre  la  malaltia).         -­‐ El  NEUROTICISME  és  una  de  les  variables  de  personalitat  més   consistentment  relacionada  amb  la  salut  è  presenten  una   excesiva  atenció  i  exageren  el  significat  i  les  repercussions  dels   símptomes  percebuts.       -­‐ La  baixa  ê  RESPONSABILITAT  i  baixa    ê  CORDIALITAT   apareixen  relacionats  amb  el  CONSUM  DE  TABAC;  i  la  baixa  ê   RESPONSABILITAT  i  elevada  é  EXTRAVERSIÓ  amb  l’ALCOHOL.     Hipòtesi  de  la  vulnerabilitat  psicosocial:  a  major  hostilitat,   menor  capacitat  de  beneficiar-­‐se  dels  recursos  psicosocials   del  suport  interpersonal.       58   Diferències  Individuals   2. DDII  i  COMPORTAMENT  ANTISOCIAL:   -­‐ La  impulsivitat  s’ha  associat  a  la  conducta  desadaptativa,   conflictivitat  e  incompliment  de  normes.  En  l’edat  preescolar  és   el  millor  predictor  de  delinqüència  als  13  anys.     Aquesta  relació  es  pot  explicar  dient  que  les  persones  impulsives  tenen   dificultat  per  endarrerir  la  recompensa  en  el  temps,  el  que  els  porta  a   preferir  la  conducta  antisocial  amb  beneficis  immediats  que  no  pas  la   prosocial,  que  exigeix  major  paciencia.       3. DDII  i  RELACIONS  AMB  ELS  ALTRES:   -­‐ L’amabilitat  i  l’extraversió  són  les  dimensions  que  millor   prediuen  les  relacions  entre  iguals.             -­‐ L’elevat  neuroticisme,  la  baixa  responsabilitat  i  la  baixa   extraversió  es  relacionen  amb  pitjors  relacions  dels  adults  joves   amb  els  seus  pares.   -­‐ L’elevat  neuroticisme  i  la  baixa  amabilitat  prediuen  uns  pitjors   resultats  de  la  relació  de  parella.   -­‐ La  baixa  responsabilitat,  la  baixa  cordialitat  o  l’elevat   neuroticisme  s’associen  a  un  major  nombre  de  divorcis.                                   59   Diferències  Individuals     LLIÇÓ  9:   Canvi  i  estabilitat  temporal  de  la  personalitat.       • Comportament,  pensament  i  emocions  son  disposicions  duradores,   no  estats  temporals.     9.1.  Tipus  i  formes  d’estabilitat  i  canvi  de  la  personalitat:   -­‐  Podem  parlar  de  4  fenòmens  diferents              1.  Existeixen  canvis  en  la  mitjana  dels  trets  de  personalitat  al  llarg  de  la  vida?   CANVI  EN  EL  NIVELL  DE  LA  MITJANA              2.   Tendim   a   romandre   estables   en   els   nostres   trets   de   personalitat   en   comparació   amb   altres   persones   de   la   nostra   cohort?   CONSISTÈNCIA   DE   L’ORDRE  EN  EL  RANG              3.  Les  nostres  característiques  individuals  són  les  mateixes  al  llarg  de  la  vida?   CONSISTÈNCIA  IPSATIVA              4.  Tots  canviem  en  la  mateixa  mesura  o  ens  mantenim  estables  en  la  mateixa   mesura?  DIFERÈNCIES  INDIVIDUALS  EN  EL  CANVI                 -­‐   Els  dissenys  longitudinals  són  molt  costosos,  tant  en  termes  logístics  com   en  termes  de  temps.     60   Diferències  Individuals   • • • •   La   RESPONSABILITAT  i   la   CORDIALITAT   es   va   incrementan   al   llarg   de   tota  la  vida.   La  MADURACIÓ  no  acaba  amb  l’edat  adulta.   Els   aspectes   de   l’EXTRAVERSIÓ   relacionats   amb   l’assertivitat   incrementen  fins  als  50  anys,  però  d’altres  disminueixen  amb  l’edat:   sociabilitat  i  vitalitat.   No   existeix   el   que   en   podríem   dir   un   patró   de   “creixement   personal”   (no   existeixen   increments   en   obertura   a   l’experiència   ni   en  els  aspectes  sociables  i  animats  de  l’extraversió)     CAUSES  DELS  CANVIS:   1. Genètiques  (substrat  fisiològic  continu)   2. Hormonals     3. Factors   ambientals   que   afecten   a   la   personalitat:   (demandes   de   treball)   4. Interaccions  amb  l’ambient:  TRANSACCIONS  PERSONA-­‐AMBIENT   -­‐Atracció   -­‐Selecció   -­‐Reacció   -­‐Evocació   -­‐Manipulació   -­‐Atrició   -­‐Claredat  en  la  identitat     v UN   MAJOR   SENTIT   D’IDENTITAT   FACILITA   LA   SELECCIÓ,   L’EVOCACIÓ  I  LA  REACCIÓ.     61   Diferències  Individuals     Les   fonts   de   canvi   tenen   a   veure   amb   contingències   dels   rols   que   assumim.  L’observació  de  la  pròpia  conducta  també  pot  portar  a  canvis  en   les  percepcions  de  nosaltres  mateixos  o  de  la  nostra  reputació,  igual  que   ens  pot  conduir  a  canvis  el  modelatge  i  l’escolta  dels  altres.       9.2.  Estabilitat  en  adolescents  i  adults:                         62   Diferències  Individuals   9.3.  Estabilitat  dels  trets  en  nens:                 • Pel   que   fa   a   l’evolució   dels   trets,   baixen   una   mica   els   nivells   d’extraversió  i  pugen  els  nivells  de  cordialitat  i  de  responsabilitat.     Les  experiències  primerenques  traumàtiques  per  si  no  determinen   la  configuració  de  la  personalitat,  però  quan  aquestes  interactúen   amb  la  dotació  genética  de  cadascú,  pot  ser  si:  INTERACCIONS   GENOTIP-­‐AMBIENT     63   Diferències  Individuals     9.4.  Predicció  de  la  personalitat  futura:  Dunedin  i  Hawaii:             • CASPI,  explora  les  relacions  entre  temperament  infantil  i   personalitat  als  21  anys;  les  relacions  socials  als  21  anys;  la   dependencia  de  l’alcohol;  la  depressió  i  la  mania  als  21  anys  i  fins  i   tot  la  delinqüència  real  i  els  intents  de  suïcidi.             64   Diferències  Individuals   • EL  TEMPERAMENT  INFANTIL  PREDIU  LA  PERSONALITAT  ADULTA               65   Diferències  Individuals         • Els  nens  ben  ajustats,  als  21  no  mostren  cap  mena  de  dificultat  en   les  relacions  socials,  mentre  que  els  poc  controlats  mantenen   menys  relacions  familiars  i  de  pèssima  qualitat.     • La  salut  mental  i  el  comportament  anormal  també  poden  ser   predits  gràcies  al  temperament.     • Els  nens  poc  controlats  tendeixen  més  al  alcoholisme  i  a  la   depressió;  mentre  que,  els  nens  ben  ajustats  són  els  que   presenten  la  taxa  més  elevada  de  mania.         66   Diferències  Individuals       -­‐ Buscaven  estudiar  si  la  personalitat  és  estable  o  no.   -­‐ Dades  importants  ja  que  van  formar  part  del  desenvolupament  del  model   dels  BIG  FIVE.           DIFERÈNCIES  DE  PERSONALITAT  EN  BASE  AL  GÈNERE               67   Diferències  Individuals     LLIÇÓ  10   HERÈNCIA  I  GENÈTICA  DE  LES  DIFERÈNCIES  INDIVIDUALS     El  problema  naturalesa-­‐criança  (nature-­‐nurture)   Sembla   obvi   pensar   que   la   determinació   de   les   causes   de   la   variabilitat   està   en   ambdós  factors:  naturals  i  ambientals.     L'ambient  també  juga  un  paper  molt  important  en  la  variació  individual  atribuible   a   la   genètica   à   Disciplina   coneguda   com   Genètica   de   la   conducta.   Aquesta   s'ocupa   de   l'estudi   causal   de   les   variacions   conductuals   hereditàries   i   de   com   aquestes  afecten  al  comportament.     El   supòsit   bàsic   de   la   investigació   genètica   dels   trets   psicològics   és   que   aquests   fenòmens   tenen   un   component   biològic   determinat   à   Han   d'estar   codificats   en   termes   genètics,   ja   que   és   on   s'inscriuen   les   instruccions   necessàries   per   el   desenvolupament  de  qualsevol  característica  anatòmica,  fisiològica  i  conductual  de   l'organisme.       Actualment,   la   concepció   més   estesa   sobre   els   efectes   del   genotip   en   el   comportament   és   que   els   gens   codifiquen   determinades   proteïnes   que   determinen   el  funcionament  dels  "endofenotips"  i  aquests  determinen  el  rang  de  reacció  per  a   una  determinada  conducta  o  característica.     El   genotip   no   determina   com   ens   comportem,   sinó   que   confereix   un   rang   de   resposta   i,   en   funció   de   la   interacció   amb   variables   ambientals,   la   resposta   especifica  serà  una  o  altre.     Metodologia:  Estudis  de  bessons,  adopcions  i  genètica  molecular   L'estudi   de   la   variabilitat/variança   amb   dades   genèticament   informatives   ens   permet  descompondre  les  fonts  de  variació.   (Quadre  figura  10.1).     La   contribució   històrica   més   important   a   les   fonts   de   la   variació   en   el   comportament   és   el   desenvolupament   del   model   biomètric   de   descomposició   de  la  variança.   • • • Francis   Galton   à  Va  ser  el  primer  en  investigar  científicament  les  causes   genètiques   i   ambientals   de   les   DDII   en   humans.   Deia   que   si   un   tret   està   determinat   genèticament,   quan   més   propers   siguin   dos   parents,   més   similars  haurien  de  ser  per  a  aquell  tret.     Mendel  à  Ho  havia  fet  prèviament  amb  pèsols.   R.   Fisher   à   Va   oferir   la   primera   explicació   matemàtica   de   com   les   correlacions   entre   familiars   podien   ser   explicades   en   base   a   l'herència   mendeliana   -­‐-­‐>   La   contribució   principal   va   ser   el   desenvolupament   del   concepte  de  semblança.         68   Diferències  Individuals     La  determinació  de  la  importància  relativa  dels  gens  i  de  l'ambient  s'aconsegueix   mitjançant  l'ajust  de  diferents  models  estadístics:   • L'heretabilitat   (H2)   à   Estadístic   descriptiu   que   es   pot   definir   com   la   proporció   de   variança   fenotípica   d'una   població   que   és   deguda   a   la   variació   genètica   d'aquesta.     Es  pot  descompondre  en:   1. variança  genètica  additiva  (A)  à  valors  genotípics  provoquen  efectes   lineals  en  el  fenotip.   2. variança   genètica   no   additiva   (C)   à   representa   influències   genètiques  com  la  dominància.   3. variança   epistàtica   (I)   o   interaccions   entre   "loci",   fenomen   conegut   també  com  epístasi.                                                      Aquestes  tres  variances  formen  l'heredabilitat  àmplia.     • L'heretabilitat   en   sentit   estricte   (h2)   à  És  la  proporció  de  variànça  del   genotip   que   és   transmissible   dels   pares   a   la   descendència   i   que   pot   ser   utilitzada    per  predir  els  canvis  en  la  mitjana  poblacional  amb  tècniques  de   selecció.   Aquesta   variànça   és   única   solament   deguda   a   factors   genètics   additius.   Les   diferències   ambientals   entre   individus   també   poden   conduir   a   diferències  fenotípiques.   Com   tipus   d'ambient   podem   trobar:   l'ambient   compartit   o   l'ambient   no   compartit  o  específic.     • Genotip   i   ambient   à   solen   relacionar-­‐se   de   forma   ben   travada,   fet   que   dificulta   la   tasca   d'investigació   en   les   relacions.   Aquests   poden   correlacionar  o  interactuar.   correlació   entre   gens   i   ambient   à   tendència   d'un   individu   amb   un   determinat   genotip   a   desenvolupar-­‐se   en   aquells   ambients   propisiosos   a   afavorir   l'expressió   d'aquest   genotip.   (En   alguns   casos   pot   quantificar-­‐se   com  rGA).                            Podem  trobar:   1. correlació   passiva:   L'ambient   on   es   desenvolupa   un   individu   afavoreix   l'expressió   del   seu   genotip.   Passiva   perquè   ni   el   comportament   ni   el   genotip   de   l'idividu   determinen   l'ambient   on   aquest  es  troba.     2. correlació  activa:  Quan  és  la  propensió  genètica  de  l'individu  la  que   provoca   que   aquest   cerqui   i   seleccioni   l'ambient   o   experiències   que   més  afavoreixen  l'expressió  d'aquesta  propensió  genètica.     69   Diferències  Individuals       3. correlació   evolutiva   (o   reactiva):   Aquella   per   la   qual   s'estableix   una   relació   "evocada"   entre   els   factors   genètics   i   els   ambientals,   en   la   qual   és   la  pròpia   expressió   del   genotip   la   que   provoca   situacions   que   afavoreixen   l'aparició   de   factors   ambientals   propicis   al   desenvolupament  dels  gens.       En   general,   aquesta   interacció   fa   referència   a   la   forma   de   com   aquests   afecten   al   fenotip  conjuntament,  podent-­‐se  definir  com  el  control  genètic  de  la  sensibilitat  a   les  diferències  ambientals.  D'aquesta  manera,  un  mateix  gen  pot  manifestar-­‐se  de   formes   diferents   sota   la   influència   d'ambients   distints.   És   a   dir,   la   interacció   fa   referència  a  com  l'ambient  pot  regular  diferencialment  l'expressió  dels  gens.       Correlació  à  Indica  que  l'ambien  al  qual  està  exposat  un  indiividu  tendeix  a  estar   associat   en   certa   mesura   al   seu   genotip.   És   a   dir,   no   hi   ha   una   distribució   aleatòria   d'exposició   a   determinats   ambients,   sinó   que   alguns   genotips   tendeixen   a   expressar-­‐se  en  alguns  ambients.     RESUMIN:   -­‐  LES  RELACIONS  ENTRE  GENS  I  AMBIENT  SÓN  MOLT  COMPLEXES.   -­‐  L'AMBIENT  POT  MODULAR  L'EXPRESSIÓ  DELS  GENS.   -­‐   GENS   PODEN   MODULAR   L'IMPACTE   DE   L'AMBIENT   DURANT   EL   DESENVOLUPAMENT   I,   A   LA   VEGADA,   PODEN   ARRIBAR   A   DETERMINAR   L'AMBIENT  EN  EL        QUAL  S'EXPRESSEN.   -­‐  LA  SEVA  DIRECCIÓ  ES  BIDIRECCIONAL.     Estudis  de  bessons   Les  parelles  de  bessons  DZ  i  MZ  (quan  són  del  mateix  sexe),  es  diferencien  entre   ells  bàsicament  perquè  els  primers  comparteixen  de  mitjana  el  50%  dels  seus  gens,   mentre  que  els  segons  comparteixen  el  100%  de  l'ambient  compartit,  així  com  res   de  l'ambient  específic  o  no-­‐compartit.     Model  ACE  à  Utilitzat  en  genètica  del  comportament  des  dels  anys  70.  Mitjançant   l'ús   de   models   d'equacions   estructurals   permet   descompondre   la   variança   de   forma   eficaç   i   relativament   senzilla.   Assumeix   que   tota   la   variança   genètica   és   additiva  i  que  no  hi  ha  interacció  entre  factors  variables  i  ambientals.   Permet   determinar   la   contribució   relativa   de   l'ambient   i   dels   gens   en   un   determinat  tret.   Té  avantatges  à  És  possible  contrastar  hipòtesi  de  manera  estadística  i  comparar   si  realment  cadascuna  de  les  fonts  de  variànça  són  significatives  per  aquest  model   o  no.     Moltes  vegades  en  psico  les  variables  no  són  observables,  sinó  que  són  latents  (Ex:   trets   de   personalitat   o   factor   g).   En   aquest   moment   és   quan   les   coses   es   compliquen  i  cal  afegir  variables  al  model.  à  Model  Psicomètric.     Alguns   problemes   més   rellevants   d'aquesta   mena   de   dissenys   d'investigació   són   l'assumpció  dels  ambients  igual  i  el  genomen  de  l'aparellament  selectiu.       70   Diferències  Individuals     Estudis  de  famílies   Compara  un  tret  entre  subjectes  relacionats  biològicament.  Si  el  tret  és  qualitatiu,   serà   més   freqüent   quan   més   estreta   sigui   la   relació   entre   parents,   si   el   tret   és   qualitatiu,  la  semblança  serà  més  gran  quan  més  estreta  sigui  la  relació  biològica.   Aquests  estudis  són  útils  per:   1. Entendre  l'heterogeneïtat  d'un  diagnòstic   2. Fer   estudis   d'alt   risc:   estudis   longitudinals   de   descendents   joves   dels   afectats.   3. Comprendre  l'expressivitat  del  gen  o  gens,  ja  que  són  de  la  mateixa  família,   el  gen  és  el  mateix.   4. Conèixer  el  tipus  d'herència,  mitjançant  pedigrís.       Tenen  desavantatges  à  Els  familiars  comparteixen  tant  l'herència  com  l'ambient,   tenen  edats  diferents  i  pertanyen  a  generacions  diferents  (pares  i  fills).     Estudis  d'adopcions   Avantatge  à  Permeten  l'anàlisi  de  la  interacció  entre  gens  i  ambient,  al  comparar   fills  que  viuen  amb  llurs  pares  biològics  i  d'altres  que  no.   Existeixen  diversos  dissenys:   1. mètode   d'estudi   dels   adoptats:   Comparació   de   fills   biològics   afectats   i   adoptius  no  afectats  amb  controls.   2. mètode  de  les  famílies  dels  adoptats:  Comparació  de  familiars  dels  adoptats   afectats  amb  els  familiars  dels  adoptats  no  afectats.   3. mètode  la  criança  creuada  o  cross-­‐fostering:  Comparació  tres  grups  entre  sí,   pares   biològics   afectats/pares   adoptius   no   afectats,   pares   adoptius   afectats/pares  biològics  no  afectats  i  grup  control.     Anàlisi  d'extrems   Característica   que   pretenem   estudiar   és   quantitativament   diferent   d'una   distribuïda  de  forma  normal  en  una  població.     Fa  servir  els  valors  dels  casos  en  els  extrems  i  els  dels  seus  familiars.   L'anàlisis   de   dades   es   fa   mitjançant   models   de   regressió,   que   poden   ser   multivariants,  incorporar  covariables  i  són  relativament  flexibles.       Cartografía  de  QTL  i  estudis  de  lligament   Formen   part   de   les   tecniques   d'estudi   de   la   genètica   molecular.   Son   dos   tipus   d'estudis  complementaris  i  necessaris  abans  de  poder  relacionar  definitivament  un   marcador  genètic  amb  un  tret  conductual  o  una  malaltia.       Lod   score   à   Logaritme   en   base   deu   de   l'odds   ratio   o   versemblança   depenent   de   la   freqüència   de   recombinació   de   dos   loci   propers.   Quan   més   elevada   és   aquesta   quantitat,  més  gran  és  la  probabilitat  de  que  hi  hagi  lligament  i  que  aquesta  regió   estigui  associada  al  fenotip  que  observem.       Estudis  d'associació   Comparen   diferents   poblacions   i   estudien   si   una   determinada   mutació   o   variant   del   marcador   es   veu   incrementada   o   disminuida   significativament   en   la   població   objecte  de  l'estudi.     71   Diferències  Individuals     Permet  el  càlcul  d'uns  valors  estadístics  anomenat  "oportunitat  relativa",  que  ens   indiquen   quin   és   el   risc   de   presentar   un   tret   qualitatiu   o   una   malaltia   en   els   portadors,  en  comparació  amb  els  que  no  són  portadors  d'aquesta  variant.     Errors  freqüents  que  es  donen:   -­‐ Error  1:  Els  efectes  genètics  sobre  els  trets  psicològics  són  del  tipus  tot   o  res.   -­‐ Error   2:   La   via   d'acció   d'un   gen   sobre   una   conducta   o   tret   és   simple,   específica  i  directa.   -­‐ Error  3:  Si  un  tret  té  un  components  genètic  és  immutable.   -­‐ Error  4:  Les  conductes  o  trets  que  estan  influenciades  per  mecanismes   genètics  apareixen  precoçment  en  el  desenvolupament  de  l'individu.     Paper  de  la  genètica  en  les  capacitats  cognitives   Galton  à  Pare  de  l'estudi  de  les  bases  genètiques  de  la  capacitat  cognitiva  general.   Va  establir  les  bases  dels  estudis  de  bessons,  adopcions  i  gamílies  i  va  evidenciar   que  la  probabilitat  d'ésser  considerat  un  home  "de  reputació"  augmentava  amb  la   proximitat  de  parentiu.       L'heretabilitat   de   l'habilitat   cognitiva   general   oscil·la   al   voltant   del   50%,   mentre   que  en  el  cas  dels  bessons  MZ  criats  de  forma  separada,  aquesta  puja  fins  al  70%.   Ens  indica  que  tant  la  genètica  com  l'ambient  són  importants.     L'heretabilitat   és   un   paràmetre   que   canvia   amb   l'edat.   La   influència   ambiental   disminueix  fins  que  l'efecte  de  l'ambient  esdevé  pràcticament  nul  en  edat  adulta.     (Quadre  10.2)     Existència  de  diferents  estratègies  per  cercar  gens  específics.  Un  d'ells  és  el  model   dels   "gens   generalistes"   (kovas   &   plomin,   2007).   En   general,   pocs   gens   específics   han  estat  relacionats  amb  la  intel·ligència  i,  quan  ho  han  estat,  els  efectes  d'aquests   són  molt  petits.       (Quadre  10.1).     Resultats:   -­‐  Intel·ligència  és  heretable  al  voltant  del  50%.   -­‐  Els  bessons  MZ  s'assemblen  més  que  els  DZ  pel  que  fa  a  intel·ligència.     -­‐  L'estructura  cerebral  i  el  seu   desenvolupament  són  altament  sensibles  als  efectes   ambientals  i  als  genètics.   -­‐  Més  heretabilitat  en  el  factor  g  que  no  pas  les  capacitats  cognitives  específiques.       Tenim  la  personalitat  determinada  biològicament?   Gran  convergència.   L'heretabilitat   de   la   personalitat   oscil·la   entre   el   40   i   70%   per   a   la   gran   majoria   de   trets.  Com  en  el  cas  de  la  intel·ligència,  com  més  amunt  estigui  un  tret  en  un  model   jeràrquic  donat,  més  heretable  serà.     També  es  remarcable  respecte  l'heretabilitat  i  l'ambientalitat  de  la  personalitat  és   la  gran  influència  de  l'ambient  específic.       72   Diferències  Individuals     Bases  genètiques  del  comportament   Camp   d'estudi   clàssic   i   amplíssim.   Existència   de   grandíssima   variabilitat   dels   efectes   genètics   en   funció   de   la   patologia   o   comportament   anormal.   També   hi   ha   una   importància   dels   components   específics   més   gran   que   en   el   cas   de   la   intel·ligència  i  la  personalitat  normals.       Comportament   antisocial   à   Majoria   d'estudis   ofereixen   estimacions   d'heretabilitat  del  voltat  del  50%,  amb  un  pes  de  l'ambient  compartit  de  l'entorn   del  20%  i  de  l'ambient  específic  de  l'entorn  del  30%.       Personalitat  i  intel·ligència  à  no  estàtics,  varien  segons  l'edat,  seguint  la  mateixa   tendència.   Les   influències   genètiques   augmenten   amb   l'edat   i   les   influències   ambientals  disminueixen.     Que  fa  que  algú  es  converteixi  en  un  maltractador?  La  resposta  està  parcialment  en   el  genotip.     Els   efectes   dels   gens   en   la   intel·ligència,   la   personalitat   i   el   comportament   antisocial  són  indissolubles  dels  efectes  ambientals,  i  és  especialment  rellevant  la   manera  com  interaccionen  entre  ells  durant  el  desenvolupament.                                                   73   Diferències  Individuals     LLIÇÓ  11:   Societat,  cultura  i  ambient  en  les  diferències  individuals.       • La   dotació   genética   i   les   seves   interaccions   amb   l’entorn   poden   influenciar  diverses  diferències  individuals  i  del  comportament.     11.1  Determinisme  ambiental  i  diferències  individuals.     John  Money  à  determinació  del  gènere  com  un  fenomen  social.  Arriba  a   la   conclusió   de   que   el   comportament   sexual   i   el   comportament   lligat   al   sexe  eren  un  producte  de  l’educació  que  rebien  els  nens  i  nenes.  (expert   en  desenvolupament  sexual)   Cas  de  Reimer  à  canvi  de  sexe  à  depressió   • Ambdues   forces,   tant   genètiques   com   ambientals,   conflueixen   en   l’individu.   -­‐ Natura  Vs.  Nurture   -­‐ Herència  Vs.  Ambient   -­‐ Gens  Vs.  Cultura   -­‐ Biologia  Vs.  Educación             • Més   enllà   de   les   interaccions,   actualmente   s’està   estudiant   com   factors   ambientals   concrets   afecten   l’expressió   d’alguns   gens   o   modulen  l’expressió  del  genoma  à  EPIGENÈTICA   • Per   entendre   les   veritables   relacions   entre   gens   i   trets   psicològics   (com   a   trest   fenotípics),   hem   d’utilitzar   el   concepte   de   rang   de   reacció  à  permet  comprendre  perquè  els  gens  no  construeixen  de   forma  finalista  els  trets  fenotípics,  sinó  que  aquests  provenen  de  la   interacció   entre   determinants   genétics   i   ambientals.   (un   fenotip   particular  per  a  cada  ambient)   • La   norma   de   reacció   d’un   genotip   és   una   gràfica   de   la   correspondencia  entre  els  diferents  ambients  posibles  i  els  fenotips   que   en   resultaran.   En   el   cas   de   l’intel·∙ligència,   diferents   genotips   que   es   desenvolupin   en   entorns   més   enriquits   respondran   de   formes  diferents  i  assoliran  diferents  fenotips.     74   Diferències  Individuals   RICHARD   LEWONTIN   à   hi   ha   tres   errors   que   hem   d’evitar   quan   parlem   de  ddii:   1. ELS   GENS   DETERMINEN   EL   FENOTIP   à   els   fenotips   depenen   sempre   de  la  interacció  del  genotip  amb  els  factors  ambientals.  (GxE)   2. ELS  GENS  DETERMINEN  LA  CAPACITAT  à  tant  G  com  E  determinen   la  capacitat     3. ELS  GENS  DETERMINEN  TENDÈNCIES  à  l’expressió  genética  depén   de   la   interpretació   de   l’ambient,   igual   que   la   manera   com   ens   afecten  els  estímuls  ambientals  també  depèn  de  com  som.         *   Convé   no   caure   en   formes   de   REDUCCIONISME   tant   viológic   com   sociológic  (ex:  comportament  antisocial)       11.2.  Efectes  de  l’ambient  i  selección  ambiental:       Segons   FORTALEZA   l’ambient   és   un   conjunt   total   d’estímuls   que   afecten   a   l’individu,   des   de   l’instant   en   el   qual   es   constitueix   com   a   zigot   i   durant   tota  la  seva  vida.         • Factors   que   expliquen   la   variabilitat   individual   (variables   ambientals):   -­‐ Variables  ambientals  físiques  (geografía,  clima)   -­‐ Variables  familiars  (funció  de  cadascú,  rols…)   -­‐ Variables  escolars     -­‐ Variables  comunitàries  (iguals,  barri,  religió,  normes  culturals…)   -­‐ Variables  socioeconòmiques  (renda  familiar,  nivel  d’estudis…)     75   Diferències  Individuals       BRONFRENNBRENER  à  desenvolupa  model  “teoría  ecològica  de   sistemes”  per  explicar  el  desenvolupament  psicològic  a  partir  d’una  série   de  sistemes  o  ambients.         INDIVIDU   à   es   troba   dins   d’un   microsistema,   caracteritzat   per   les   relacions   i   activitats   interpersonals   que   experimenta   en   un   entorn   proper.   Al   llarg   del   desenvolupament   incorporem   un   número   il·∙limitat   de   microsistemes.   D’altra   banda,   hi   ha   el   mesositema,   es   tracta   de   les   interrelacions   entre   dos   o   més   microsistemes   on   individu   té   una   participación   destacada   i   acitva.   El   nivell   de   l’exosistema   consisteix   en   1   o   més   ambients   que   NO   inclouen   l’individu   com   a   part   activa,   però   esdevenen   fets   que   l’afecten   indirectament.   Finalment,   el   macrosistema   es   tracta   de   l’estructura   ecològica  més  externa  però  també  afecta  al  seu  desenvolupament.     WADDINGTONà   Proposa  comparar  el  procés  de  desenvolupament  amb   el  moviment  d’una  pilota  en  una  superficie  irregular:   La  superficie  representa  la  influencia  genética.   La   caiguda   i   el   recorregut   de   la   pilota   representen   el   desenvolupament   de   l’individu  afectat  per  les  forces  ambientals.   La  pilota  pot  adoptar  diferents  camins  determinada  tant  per  la  superficie   com  pel  momento  de  la  caiguda.     Els  efectes  múltiples  de  l’ambient  al  llarg  del  desenv.  són  modulats   per  l’individu  i  com  aquest  reacciona  a  l’entorn.         76   Diferències  Individuals             11.3.  L’ambient  intra-­‐familiar  i  entre-­‐families:     Les  diferències  ambientals  poden  portar  a  diferències  fenotípiques.   La  variància   genotípica   i   la   ambiental  poden  descomposar-­‐se  en  dos  tipus   diferents:           77   Diferències  Individuals       Els  efectes  de  l’ambient  compartit  decreixen  amb  l’edat  mentre  que  els   efectes  de  l’ambient  no  compartit  romanen  estables.  Per   tant,   la   part   de   variància  que  no  és  atribuible  ni  a  factors  genètics  ni  a  error  és  atribuible  a   la  variancia  ambiental  NO  compartida.     L’ambient  no  compartit  fa  MÉS  semblants  a  bessons  MZ  que  han  viscut  de   forma  separada  (a  més  edat  més  similituds,  ja  que  seleccionen  l’ambient   en  funció  del  genotip).       Factors  ambientals  i  personalitat  à  La  correlació  entre  cohesió  familiar  i   consens  (r=0,28)  i  ajut  al  desenvolupament  personal  i  estabilitat   emocional  (R=0,33),  i  ambient  positiu  i  extraversió  (R=0,20).       78   Diferències  Individuals   11.4.  Efectes  de  l’educació:  familia,  grup  d’iguals  i  mitjans  de   comunicación:   • Origen  del  comportament  à  familia  i  ambient  familiar.   La  Psicologia  Criminal  estudia  “broken  homes”à  families  trencades   (desestructurades)   • Escola  à  període  escolar  coincideix  amb  els  canvis  cronològics  més   importants  del  desenv.  personal  i  social.  S’adquireixen   coneixements,  habilitats  i  competències  bàsiques.  També  és  on  els   pre-­‐adolescents  i  adolescents  adquireixen  una  part  dels  seus  factors   caracterials  més  identitaris.   • Àmbit  laboral  à  factor  d’adaptació  social  i  de  socialització   • Iguals  o  grup  d’amics  à  Rellevants  en  desenv.  psicosocial  de  joves,   adolescents  i,  en  menor  grau,  d’adults.   Les  relacions  interpersonals  entre  iguals  de  major  intensitat  es  donen  a   l’inici  de  l’adolescencia  i  a  finals  de  la  joventut,  fet  que  coincideix  amb  el   pic  del  comportament  antisocial.   • Mitjans  de  comunicació  à  contribueixen  a  la  creació  d’opinions,   coneixement  d’altres  cultures,  sensibilització  envers  problemes   socials…  La  seva  influencia  és  molt  transversal  (present  en  temps   oci,  vida  laboral,  educativa…)   Així  doncs,  els  mitjans  de  comunicación  tendeixen  a  la  conducta  violenta  i   agressiva  de  joves  i  menors  tot  i  que  els  missatges  són  heterogenis,  una   part  d’ells  sembla  que  justifiqui,  enalteixi  i  potenciï  comportaments   violents.       ELEANOR  MACCOBY                 79   Diferències  Individuals     • Els  principals  agents  socialitzadors  no  són  només  agents  ambientals,   com  els  pares,  els  educadors,  etc,  sino  que  les  capacitats  i  les   disposicions  individuals  (intel·∙ligencia  i  personalitat)  també  són   actors  claus  en  aquest  procés.     1. Les  influencies  entre  individu  i  medi  NO  són  unidireccionals,  són   bidireccionals,  per  tant,  l’individu  no  és  un  subjecte  passiu  de  les   accions  del  medi.   2. La  primera  infancia  no  té  la  importancia  determinant  que  es  creía   sino  que  els  efectes  de  l’ambient  són  persistents  al  llarg  del  desenv.   i  són  acomulatius.   3. Pre-­‐configuració  genética  à  influeix  en  l’inici  del  desenv.  i  com   l’individu  respon  durant  aquest.         KAGAN  à interaccions  bidireccionals  i  factors  de  risc  social,  així  com   herència  genética  com  determinant  del  temperament  infantil  precoç.     La  familia,  l’escola  i  els  iguals  influeixen  sobre  la  personalitat,  però  a  la   vegada  interactúen  entre  elles  i  aquestes  multipliquen  els  seus  efectes   sobre  la  personalitat.  Aquest  és  el  nucli  de  pensament  del  model   unidireccional.       80     Diferències  Individuals   El  procés  de  desenv.  succeeix  en  diferents  etapes  que  podriem  resumir   en:  nadó,  nen,  adolescent  i  jove.  En  el  pas  d’una  etapa  a  l’altre  els   efectes  dels  factors  de  risc  tenen  un  paper  destacat,  ja  que  el  modulen   directament.  Aquests  factors  de  risc  NO  són  exclusius  de  cadascun  dels   moments  de  canvi.     Conclusió  à  Les  influències  ambientals  no  es  poden  entendre  de  forma   separada  als  efectes  genètics  i  temperamentals.             81   ...