Història tema 25 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 7
Fecha de subida 15/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

culla, història, uab

Vista previa del texto

TEMA 25 A finals de la dècada dels anys 50, l’economia espanyola s’havia recuperat. Tanmateix mostrava símptomes inquietants: inflació víctima d’un reescalfament econòmic 1958-12,5% i l’esgotament de reserves de divises del banc d’Espanya. a finals dels anys 50 el model econòmic de l’autarquia, aquell intent d’aïllar o semiaïllar l’economia espanyola de la resta del món, sotmetre-la a un control molt rigorós per part de l’estat, aquell model ja no dóna més de si i ha de ser substituït perquè sinó l’economia espanyola s’esfixiava. Es va fer el Plan de Estabilización publicat al BOE el juliol del 59. L’autor intel·lectual va ser un economista català: Joan Sardà Dexeus. Era el cap del Servicio de Estudios del Banco de España. Estudiaven la situació de l’economia espanyola i les maneres de millorar-la. El Plan va consistir en una sèrie de mesures de xoc, l’economia era sanejable, volia oblidar-se de l’autarquia i de l’aïllament econòmic i obrir l’economia al context europeu i mundial, obrir l’economia espanyola a empreses estrangeres, que les empreses poguessin venir aquí. El primer que van fer va ser en devaluar un 50% la moneda. Va passar de ser 40 pessetes per dòlar a 60. Servia per abaratir les exportacions espanyoles. Resultava més barat pels compradors. Es van congelar preus i salaris. Sempre són molt més efectives sobre els salaris que sobre els preus. Fins aleshores l’economia franquista s’havia mantingut d’esquenes a tot això. El Plan era i volia ser una teràpia de xoc o una medecina de cavall. Un tractament molt fort en què el malalt o es mor o es cura. Va provocar a curt termini uns efectes de deflació. L’economia espanyola que anava massa accelerada va provocar una frenada justa. Això va fer sorgir un percentatge d’aturats. Abans pràcticament no hi havia hagut atur. Hi ha un 4-6% d’atur que és tota una novetat. La congelació dels salaris per a temps indefinit crea pels treballadors de la indústria i els serveis una preocupació perquè saben que no avançaran. Això contrasta molt amb la situació de l’economia europea del moment: Europa occidental havien entrat des de principis dels anys 50 en un procés de creixement econòmic espectacular. Sobretot l’alemany, perquè partia de tot destrossat. L’economia alemanya va patir el miracle alemany l’any 50-51  un país devastat per la guerra estava fent una remuntada espectacular. Sense partir per la destrucció de la guerra, també aquestes altres economies van començar a créixer a un ritme molt molt accentuat. Tant que a finals dels anys 50 moltes d’aquestes economies es van començar a trobar amb problemes de manca de mà d’obra. Tots aquests països havien sofert la primera guerra mundial, eren moltes morts. El cas més extrem d’això era Alemanya. Havia sofert una pèrdua de més de 4 milions d’homes en edat de treballar i d’anar a l’exèrcit. Si es mirava la piràmide d’edat, els anys 50, al costat masculí hi havia una mena de forat, els 4 milions d’homes que faltaven. Com es podia resoldre aquest dèficit de mà d’obra? Atraient cap a aquests països treballadors estrangers amb uns salaris francament alts.
A partir de 1960, la combinació entre els efectes a curt termini del Plan de Estabilización i les condicions a Europa, amb salaris 3 vegades o més dels que es pagaven a Espanya, hi ha una migració laboral de treballadors d’aquí a Alemanya, Suïssa, Anglaterra, França. Les xifres són molt difícils de fixar. Entre 1960-1965 van marxar cap a Europa i cap al nord al voltant de 2 milions de ciutadans de l’estat espanyol. D’entrada, el règim franquista va intentar ordenar-ho i controlar-ho. Es va crear un organisme públic, l’Instituto Español de Emigración. El que volgués emigrar havia d’anar allà i dir què sabia fer. On preferiria anar? Un dia el cridava i l’enviaven.
Molta gent va seguir aquest procediment però molts d’altres no. Va haver-hi centenars de milers de treballadors que no van anar a l’Instituto aquest, van agafar un tren, van anar fins on van voler i allà es van buscar la vida. Pel conducte oficial sota el control del règim van emigrar potser un milió de persones, però sota el seu compte van anar-hi molta altra gent. A l’Alemanya occidental van emigrar-hi uns ¾ de milió de persones (95% homes). Era una claríssima voluntat de retorn. No anaven allà a iniciar una nova vida. Volien treballar molt, estalviar molt i tornar.
Amb la pràctica, no tothom va tornar. Es van aclimatar prou bé al país de destí i es van acabar instal·lant allà.
Quin efecte va tenir a Espanya tota aquesta emigració laboral cap a Europa? Un dels símptomes més greus pel règim de la crisi de finals dels anys 50 que havia donat lloc al Plan era l’esgotament de divises. Tota aquesta gent que va marxar a fora va ser una formidable font de divises. El treballador que emigrava, el primer que feia era anar al banc, separar la quantitat que necessitava per viure, i tota la resta enviar-li directament a la família. Això significava que cada final de mes, a través de les caixes postals, del sistema bancari del servei de correus, hi arribaven milions de francs alemanys, corones... aquelles divises li donaven a les famílies en pessetes. El que enviaven eren les remeses de diners. Després, quan després de 4/5/6 anys treballant a l’estranger, la dona li deia que ja tenim tants diners, l’home tornava i posava un bar o una botiga o un negoci, amb el qual podrem viure els resto dels anys que ens quedin. Per tant, l’estalvi d’aquests emigrants venia d’Espanya amb un percentatge altíssim en forma de divises fortes que és el que més necessitava en aquell moment la hisenda pública espanyola. Ràpidament va sorgir una segona formidable font de divises.
Les economies europees havien crescut molt. això va provocar un augment del nivell de renda de les classes treballadores a l’Alemanya occidental, a Suïssa, a Gran Bretanya, a França... hi va haver una motorització d’aquestes classes treballadores, podien aconseguir un cotxe. Els que ja tenien cotxe i eren classes una mica més alta, des de principis dels anys 60 es van poder començar a plantejar per primera vegada a la història anar a passar 2 setmanes a l’estranger. És en aquest moment històric del turisme de masses. El turisme per a rics existia des del segle XIX.
Ara això ho podien fer desenes de milions d’europeus. Ja començava a haver-hi algun tram d’autopista. Amb el cotxe propi i tal es podien moure. Aquest turisme que ve té la seva màxima extensió a Catalunya, perquè és la zona que està més a prop. Aquesta gent no deixen una gran fortuna a aquí, però com que es tracta de milions d’individus això dóna xifres espectaculars. El fenomen va començar de manera espontània. Aquests turistes van començar a venir a Espanya perquè van descobrir que per viure gastarien menys si es quedaven a Espanya que si tornaven a casa. Perquè els sous aquí eren 3 cops més barats, doncs els preus també.
Aquest fenomen va començar espontàniament. Quan en van començar a veure la magnitud i la importància, el règim franquista va intentar cuidar aquest fenomen. Llavors van començar les promocions de turisme a aquí. Feien campanyes per anuncis a la premsa britànica amb: Spain is diferent. Això era als anys 60. Per exemple, el Ministerio de Información y Turismo (que era qui feia campanya). Venia una turista a aquí, li donaven flors, era una noia guapa, li feien tota mena de regals i això apareixia a la premsa britànica perquè deien que era la passatgera un milió blabla.
Inversió de capital estranger: gràcies al Plan de Estabilización, a la liberalización de l’economia espanyola, aquesta s’havia convertit en atractiva per a empreses estrangeres. Atractiva per què? Perquè els salaris que es pagaven aquí eren 3 vegades més barats. Hi havia més motius. A l’Espanya de Franco la vaga i els sindicats de classe estaven prohibits. No havien de preocuparse de si un dia tenien un conflicte laboral, etc. El règim assegurava quietud i ordre. Prohibició de la vaga i del sindicalisme. El règim donava totes les facilitats perquè els beneficis que les empreses estrangeres obtinguessin aquí, poguessin ser repatriats ràpidament sense pagar impostos. En altres països, dels beneficis que s’obtinguin un 50% s’hauran de quedar a aquí. Un seguit de factors que expliquen fàcilment que Espanya fos un país on era atractiu invertir.
És el mateix tipus de motius que encara ara fan que una empresa ara la tanquin a aquí i els muntin a Romania, etc. Deslocalització. Sota l’efecte combinat de les remeses de divises dels emigrants, els diners dels turistes, les inversions directes de capital estranger, a partir de l’any 61, després que els efectes negatius que han durat un any i mig hagin quedat endarrere, l’economia espanyola comença un espectacular creixement econòmic que Europa ja havia començar feia 10 anys. Un espectacular creixement econòmic que algun autor va qualificar de milagro espanyol. (De miracle no n’hi havia cap, tot tenia una explicació perfectament lògica).
Des de l’any 61 l’economia espanyola comença a créixer a un ritme molt fort. Es nota especialment a la indústria metal·lúrgica, a la metal·lúrgica, a la construcció. Comença un creixement urbanístic. Quan aquest creixement econòmic tant intens ja portava dos o tres anys en marxa, el règim intenta apropiar-se’n el mèrit i al mateix temps ordenar una mica aquest creixement espontani. Es treu del barret els Planes de Desarrollo. Són plans quadriennals.
L’altre era plan per refredar l’economia, frenar la crisi...
- 1/1/64 - 67: 68 – 71: 72 – 75: Conseqüències del primer i del segon: si des de finals del segle XIX Catalunya havia monopolitzat l’economia espanyola, ara això canvia. Aquest pla afavoreix la industrialització de Madrid.
Comença a sorgir un cinturó industrial a Madrid. També a Saragossa (que comportarà un creixement demogràfic), Valladolid, Pamplona, Vigo, Bilbao... surten fàbriques importants d’electrodomèstics, màquines, cotxes... tindran èxit en el propòsit d’escampar una mica pel territori. Sí de Madrid cap amunt, no cap avall. Es va intentar industrialitzar algunes àrees urbanes d’Andalusia però sense èxit. Catalunya no va perdre el seu pes econòmic.
S’industrialitzen zones que no coneixien la indústria però com que Catalunya també creix molt, el repartiment de pes de l’economia espanyola es manté.
Es dibuixa un període 61-73 on l’economia espanyola creix a un ritme espectacular. En tot cas això quedarà tallat en sec per la crisi mundial del petroli que esclata a finals de l’any 73. Aquesta crisi encarirà l’energia, trencarà l’etapa de creixement d’Espanya i l’Europa occidental i el franquisme conviurà amb el desarrollo i amb això.
Conseqüències dels planes en la demografia: culmina la immigració cap a Catalunya. La manera que tenen les persones que a Andalusia, Extremadura, La Mancha, no troben feina a allà, anaven cap a on creixia l’economia: País Basc, Madrid, Catalunya. D’aquests tres llocs els més atractiu va ser Catalunya. Cada any arribaven a Catalunya 100.000 immigrants. Mig milió en 5 anys.
Arriben atrets per la demanda de mà d’obra i pel fet que allà on ells han nascut no hi ha feina.
Com passa amb tots els migratoris de la història moderna, aquests immigrants quan arriben aquí, tendeixen a agrupar-se molt en el territori per orígens. És una forma natural de suavitzar l’impacte de l’aterratge en un entorn desconegut. Miraven de posar-se a viure envoltats de gent de la teva zona. Aleshores mirar de reconstruir en la mesura del possible la mena de vida que portaven al seu lloc d’origen, mantenir costums gastronòmiques, religiosos, etc. Hi ha algun cas concret que en dos o tres anys, que gairebé tots els habitants d’un poble d’Andalusia, a un altre poble de Catalunya. Aquesta tendència a agrupar-se per orígens, era una tendència que es veia marcada per les lleis del mercat. La gent escollien el lloc, miraven preus de lloguers i on estava la seva gent. Això va fer que la gent es concentrés en determinats lloc de Barcelona i en municipis de la seva àrea metropolitana. Això suavitzava l’aterratge. La cara negativa d’això és que també dificultava molt qualsevol forma d’integració. En aquests barris on la gent era de la Sierra de Córdoba, era impossible sentir a parlar català al carrer, al bar o a la botiga de queviures. Algun d’aquests barris de Santa Coloma i així, la família autòctona se’ls coneixia com “el catalán”. Els immigrants corrien el risc de crear guetos. Més enllà d’això, el factor fonamental de qualsevol procés d’immigració era el franquisme. Això ho tenim molt clar perquè ho podem comparar amb immigracions, fins i tot les exòtiques dels anys 2000. Si aquests nens quan haguessin vingut a aquí, els haguessin parlat català a l’escola, l’haurien après. Però a cap escola no s’ensenyava cap paraula de català. Ni a la ràdio ni posteriorment a la televisió. Si haguessin funcionat els mitjans de comunicació, l’haurien après. Fins a l’any 78-79 això de la presència del català tendia a zero.
La velocitat i l’envergadura d’aquesta immigració: hi ha determinats municipis que augmenten el seu cens de població un 114%. Ripollet, Cornellà, la població és més del doble, en 5 anys. Això va tenir un efecte molt fàcil d’entendre. Rebentar les costures d’unes infraestructures públiques que ja eren insuficients. Transports públics, equipaments escolars, equipaments sanitaris, de tot. En un país on les infraestructures immaterials, els serveis de transports públics, carreteres, escoles, tot plegat va donar lloc a un gran col·lapse. Sobretot en l’habitatge. El dèficit d’habitatge era un problema molt greu. Hi havia barraquisme i rellogats. L’any 64, quan l’economia estava creixent molt, a BCN només hi havia 31 mil persones que vivien en barraques.
Dos anys abans, el 62, aquest dèficit d’habitatges, aquest creixement va tenir resultats catastròfics. A finals de setembre de l’any 62, es va produir un episodi meteorològic típic de la zona mediterrània, sabem que es diu una gota freda, que vol dir que en poques hores, cauen centenars de litres d’aigua per metre quadrat en una zona petitíssima. Això va produir resultats devastadors. Milers de persones, a falta d’un habitatge convencional, s’havien construït barraques a les lleres dels rius. Perquè veien que les lleres estaven seques i construïen autèntics barris a allà. Els ajuntaments que sí que ho sabien no ho van dir perquè no els podien donar alternativa d’habitatge. Va ploure 300 litres, centenars de metres cúbics per segons, això va passar a la nit. Molta gent va ser arrossegada per l’aigua, el balanç mai no s’ha sabut i mai no se sabrà, perquè molts d’aquests habitants no estaven registrats enlloc, van desaparèixer famílies senceres. Van recollir d’entre 300 i 400 cadàvers, però pensen que va arribar al miler. Un jove periodista va publicar crònica de les inundacions del Vallès on hi havia una frase bastant definitiva: cases barates, per a gent barata en llocs barats. Això té uns responsables. Ho denunciava.
En qualsevol cas, malgrat aquestes febleses, a còpia de treballar molt, les classes populars de la Catalunya dels anys 60 van experimentar un important augment del nivell de vida i del poder adquisitiu. Va ser els anys 60 l’època daurada de les hores extres. Com que l’economia anava tant llençada, els empresaris deien al seus treballadors, com que hi ha molta més feina de la que podem fer, si quan acabes la teva jornada laboral, et quedes una estona més, te les pago més.
A vegades algun treballador ho feia en una altra empresa. Això tot sumat feia que els ingressos d’una família treballadora experimentessin un increment important.
D’altra banda entra en escena un altre factor que fins aleshores aquí era desconegut: la compra de béns a terminis. En cómodos plazos. Pagues una entrada i tens dos anys o els que sigui per anar pagant aquell bé que tu ja gaudeixes des del primer dia. La combinació de tot això donarà lloc a l’eclosió a Catalunya d’una societat de consum. La majoria de les classes treballadores es permeten l’adquisició de béns de consum. De coses que no són imprescindibles per al a vida.
Béns de consum són el televisor, la nevera elèctrica, la màquina de rentar roba, el cotxe... això és el que fa irrupció a la vida de milions de persones a la dècada dels 60. El televisor que encara era un objecte de luxa de presència excepcional, es converteix un artefacte que si no el tens a casa eres el raro. El que comença a despuntar és el cotxe. L’any 59 a Catalunya hi havia registrat 61.000 cotxes. L’any 71, després d’una dècada de desarrollo hi ha registrats 652.000 cotxes. S’ha multiplicat per 11. També es va generalitzar el telèfon. Fins a principis dels 60, no els feia falta.
En tenien els metges, advocats, els que tenien un negoci. La gent normal no el necessitaven per a res.
Tots aquests canvis materials tenen també un impacte enorme sobre els consums i les mentalitats de la gent. Abans t’escrivies una carta. Per a rebre resposta passaven 15 dies. La relació entre el festeig d’un noi i una noia que vivien separats, s’escrivien. Arribava al cap d’una setmana a destí. La diferència entre això i despenjar un auricular i sentir la veu de l’altre, brutal.
El 600 del pare que el fill l’agafa i tal. I el que s’hi podia arribar a fer en un sis-cents.
Hi ha una altre factor que impacta sobre això. cada estiu arriben a Catalunya milions de turistes estrangers que venen de països amb societats molt més liberals on no hi regeix la moral catòlica del franquisme. El primer impuls davant de la primera senyoreta en biquini, la guàrdia civil va dir que es tapés. Però van veure que ni tenien guàrdies civils per a controlar-ho, i que a més a més podien matar la gallina dels ous d’or i no els sortia a compte fer això.
Com a conseqüència de tot això, la segona meitat de la dècada dels 60 es viu una liberalització de les costums i mentalitats, una profunda crisi dels valors tradicionals. Decau l’assistència a missa els diumenges. Entre les generacions més joves es produeix una marcada revolució sexual que ve a coincidir amb l’arribada a Espanya, no directament comprat a les farmàcies però a l’estranger i tal, les píldores anticonceptives. La societat espanyola cada vegada resulta més semblant a les europees. Tot i que els costums són cada vegada més semblants als europeus, el sistema polític espanyol no té res a veure. Es produeix una creixent manca de sintonia i un sistema polític que segueix essent una dictadura que d’acord, ha fet uns certs esforços de maquillar-se, però segueix essent el règim nascut als anys 30 sota el règim feixista. Hi ha una contradicció cada vegada més greu. El fet que a Catalunya, una mica a Madrid i a molts altres indrets de la península els costums ... són una amenaça pel règim.
En l’ideal del franquisme, el cap de família era un mini Franco. En la mesura que aquest model de cap de família autoritari fa aigües a finals dels anys 60, encara que sembli que això no té cap relació amb la autoritat de Franco, sí que té relació. Aquell que mana se l’obeeix. Aquesta idea comença a desfer-se, comença a diluir-se per la base. Poc a poc el fenomen anirà pujant i arribarà al vèrtex del sistema. Unes condicions econòmiques i socials que experimenten a finals dels anys 60 canvis molt habituals, per força havia de generar novetats en el terreny de les forces de l’oposició antifranquista. Els anys 50 havien causat moltes baixes.
Al llarg dels anys 60 apareixen novetats en l’àmbit de les societats antifranquistes a Catalunya.
Apareix un nou moviment obrer. Format per obrers molts d’ells de primera generació. Tots aquests immigrants que havien entrat a treballar a la SEAT, eren els primers obrers de la seva família, els altres havien estat pagesos. Com que eren obrers de primera generació, serien obedients, disciplinats i bons minyons, però això era il·lusori. Quan aquesta classe obrera va començar a sentir-se còmoda. És sobre la base humana d’aquest nou moviment obrer que té la seva expressió al 1964 en una parròquia de l’Hospitalet. Les comissions obreres en minúscules havien sorgit a Astúries uns anys abans. Els sindicats de classe estan prohibits, el sindicat vertical franquista defensa el règim, no els treballadors. Davant d’un tema concret, elegeixen uns companys que van a discutir amb el patró. Una petita comissió. Va néixer sense una etiqueta precisa. Poc a poc, el partit comunista clandestí a Espanya i el PSUC a Catalunya van començar a agafar el control d’aquests i a parlar de Comissions Obreres en majúscules. No és fins al 66 que una sentència del Tribunal Suprem estableix que les comissions obreres són una cosa il·legal i que ser-ne membre és perseguible i et pot portar a la presó. El creixement de comissions obreres es fa aprofitant aquesta ambigüitat. No se sap ben bé si és una cosa clandestina o una cosa tolerada, etc.
Aquestes Comissons Obreres fan una cosa molt intel·ligent. S’infiltren sistemàticament en l’estructura del CNS, sindicato vertical franquista. Aquest feia unes eleccions per fer uns muntar quadres intermedis. Aquests tenien un carnet, podien convocar reunions. Els comunistes del PSUC van considerar que el més intel·ligent que podien fer era presentar candidats seus als seus càrrecs. Ocupaven càrrecs formals a l’estructura sindical. Això els permetia convocar assemblees de treballadors sense que la policia els enviés a tots a la presó. Al cap d’uns quants anys la policia va començar a atacar igualment. Això va permetre consolidar les Comissions Obreres. Van esdevenir a Catalunya el primer sindicat. Un altre dels molts àmbits en els quals el creixement econòmic va tenir un impacte brutal va ser la universitat. La universitat era encara un àmbit al qual només hi tenien accés els fills i filles de la burgesia i d’una classe mitjana alta. Una de les moltes conseqüències de l’augment del nivell de renda... milers de fills de classe treballadora van poder plantejar-se estudiar una carrera universitària. De sobte, en dos o tres anys, el número, la quantitat d’estudiants universitaris es va disparar. Això va rebentar les estructures universitàries. Per encaixar-ho, això va tenir diverses derivades. A finals de la dècada dels 60 i principis dels 70, van crear universitats noves, el règim, per descongestionar les universitats de sempre. Com que l’estudiantat universitari ja s’havia convertit en un perill pel règim, en una amenaça i un focus de protesta, quan es van crear aquestes dues universitats, els règims els va decidir posar en lloc remots, al mig del no res, on, d’aquesta manera, si un dia hi havia una protesta no tingués cap repercussió. La UAB, la Universitat Autònoma de Madrid. La primera vegada a un grup de valerosos estudiants de la UAB van decidir que el món, que la societat s’havien d’enterar de la seva protesta, van fer una marxa fins a Cerdanyola. Per tant, aquesta era la intenció de Franco. A Madrid van fer el mateix, ara sí que està ben comunicat però inicialment era un lloc perdut al nord de Madrid. Com que això no era suficient, a les velles universitats va caldre ampliar vertiginosament el quadre de professors. Els vells catedràtics de tota la vida, no donaven a l’abast. Va començar la contractació dels Pnn’s. Professores no numerarios. Cobraven quatre xavos i se’ls podia fotre fora sempre que es volgués. Eren acabats de llicenciar.
Any 66, quan les autònomes no existien, s’havia celebrat una assemblea SDEUB que es va celebrar en un convent de Sarrià, que es va convertir en la Caputxinada. La universitat es va anar convertint en un lloc de protesta permanent i també en un laboratori de grupets polítics molt d’esquerres que van aconseguir ser una mica l’escola de formació de molts dels membres de la classe política. Aquell nou catalanisme que havia sorgit a la segona meitat dels anys 50, amb els fets del palau de la Música, que ja girava al voltant de Jordi Pujol, van veure que el franquisme tenia vida llarga i van considerar que era més útil dedicar-se a allò que se’n va dir segons el mateix Pujol, a fer país. Crear infraestructures de tipus cultural que poguessin adobar el país de cara al dia que hi hagués democràcia i autonomia. Creació d’Òmnium Cultural, per mecenes, per impulsar classes de llengua catalana, crear l’enciclopèdia catalana, la Serra d’Or, una revista mensual de cultura en català, la nova cançó, que va permetre refamiliaritzar milions de persones amb la idea que en català es podia cantar, i cantar al a moderna.
El PSUC que havia estat l’únic partit històric que havia sobreviscut la travessa del desert dels 50 i a finals d’aquesta època era el gran partit clandestí de l’antifranquisme, el partit de l’antifranquisme, la gent de la universitat sabien que parlaven del PSUC. En el món universitari l’hegemonia del PSUC era indiscutible. A través de Comissions Obreres el PSUC també tenia una influència creixent en l’àmbit laboral.
Maig de 1968  França, París i més tard a altres ciutats europees, mobilitzacions pels universitaris. Sorgeix una nova esquerra europea, una sèrie de partits i que se situen a l’esquerra del comunisme ortodox. Aquí també va arribar una mica més tard que consideraven que el comunisme oficial era una cosa passada de moda. Van sortir algun partit d’esquerres, com el Front Obrer de Catalunya. Els que en parlaven de tot això eren en els millors dels casos estudiants, no eren obrers. En el cas del FOC, dos il·lustres militants del FOC que a al classe obrera no hi pertanyien per a res: Pascual Maragall i Mira, Miquel Roca i Junyé. Tots dos van ser quadres del FOC i cap dels dos havia estat mai obrer. El cas d’aquest partit va servir d’escola política per a molta gent que després tindrien més paper.
...

Tags:
Comprar Previsualizar