La desigualtat en funció del gènere (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 1º curso
Asignatura Introducció a la història
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 31/10/2014
Descargas 12
Subido por

Descripción

primer trimestre

Vista previa del texto

LA DESIGUALTAT EN FUNCIÓ DEL GÈNERE El gènere és un concepte històric, per tant canvia d’un context a un altre. És una convenció cultural que estableix el comportament apropiat per a cada sexe.
Les primeres manifestacions de caràcter religiós van divinitzar l’element generador femení.
Es creia que la dona creava els éssers humans i per això s’exageraven els trets femenins en manifestacions culturals com les Venus paleolítiques. Tot i que es dividien les activitats de cada sexe, això no atribuïa uns valors diferenciats entre els dos sexes.
El culte a la ‘’deessa mare’’ s’estengué fins a l’edat antiga i anava relacionada tant amb la procreació com per a la fertilitat de la terra.
Exemples: Ciblees, deessa de la ‘’mare terra’’ fou adorada a Anatòlia des del neolític (l’equivalent romà fou la Magma Mater). Per altre banda, el mite de la ‘’mare terra’’ veu l’univers com una mare bondadosa que tot ho dóna i representa la terra en tota la seva fertilitat mitjançant la dona. També trobem Afrodita, deessa de l’amor, la bellesa i la sensualitat, que entaula relacions per decisió pròpia i mai no és victimitzada. De la mateixa manera, en la mitologia romana, Venus (equivalent a la grega Afrodita) va ser adoptada com a figura de deessa mare.
En moltes cultures antigues la saviesa era un principi femení tutelat per deesses, com Palas Atenea a Grècia, Minerva entre els romans o Sarasvati i Kundalini a l’ïndia. Palas Atenea representava la saviesa a través dels seus símbols, el mussol i la doble serpent. Tanmateix, aquests símbols s’acabaren convertint en malignes associats amb la bruixeria i maleficis.
En el moment en que es sap que l’home intervé en la fecundació, i la dona es subjugada, aquestes deesses i concepció passa de moda, i la dona cada cop tindrà un paper menor en la religió.
GERDA LERNER: Situa a l’Estat arcaic els inicis del patriarcat, que s’anà consolidant progressivament. Amb el matriarcat, la dona té la capacitat de distribuir els recursos de la societat –ho veiem amb la deessa mare creadora de l’agricultura–.
No s’ha de confondre amb la matrilinealitat o patrilinealitat amb aquests conceptes: reconeixement dels fills depenent de la mare o del pare respectivament. Trobem encara societats actualment patriarcals que mantenen la matrilinealitat. Els historiadors expliquen que això és un reflex de que les societats foren matriarcals. N’és un exemple la societat jueva, a on la categoria de jueu es transmet a través de la mare. També la matrilocalitat o patrilocalitat, es refereix a que la família amb la que s’identifica es la mare o la del pare, identificant-se amb el cognom de la família de l’home.
Gerda Lerner ens diu que les primeres societats foren majoritàriament matrilineals i matrilocals, mentre que les societats modernes són predominantment partilineals i patrilocals, i no sols es basa en una divisió del treball basat en diferencies biològiques sinó també jeràrquiques.
Els TEXTOS MESSOPOTÀMICS evidencien la divisió de funcions segons el gènere i la reduïda presència de la dona a les esferes del poder. El CODI D’HAMMURABI incideix en el control de la sexualitat de la dona regulant la virginitat, l’adulteri i el divorci.
També trobem exemples en trobem exemples, com el Gènesi, a on s’atribueix la capacitat creadora a un Déu masculí, envers a la passada concepció de la dona com a creadora, que ara és el receptacle. L’expansió de els religions monoteistes aniran de la ma de l’expansió del patriarcat. La concepció de la dona serà totalment diferent: la dona es creada a partir d’una costella d’un home, la dona es el pecat original, etc.
La maternitat s’ha considerat com un dels elements definidors de les dones en el transcurs de la història. Sovint la capacitat reproductora de les dones ha estat un element fonamental en la construcció de la seva identitat de gènere y la seva funció social. Des de l’edat antiga es justificarà amb la reducció de la dona a l’esfera de la domesticitat. Mentre que l’estatus de l’home, en canvi, es relaciona amb la riquesa, el de la dona dependrà del seu marit.
En les interpretacions històriques, la caça com a activitat masculina, s’ha valora com a activitat essencial en el desenvolupament i supervivència dels grups humans, mentre que la recol·lecció s’ha considerat com una activitat merament secundària. Això ha donat lloc, no solament a un divisió sexual del treball, sinó també a un divisió sexual del coneixement mercat jeràrquicament per les produccions exclusivament masculines. Parlem de pobles caçadors-recol·lectors, anteposant la primera activitat a la segona i oblidant que la majoria d’aliments substancials provenen de la recol·lecció (sense la recol·lecció no podien sobreviure).
La historiografia actual proposa substituir el concepte de ‘’tasques domèstiques’’ pel d’activitats de manteniment enteses com el conjunt de pràctiques quotidianes que comprenen totes aquelles activitats bàsiques i necessàries per al sosteniment i el manteniment dels conjunts dels grups socials. Les activitats de manteniment conceptuen les pràctiques i experiències que tradicionalment han estat associades a les dones, evidenciant que no s’han limitat a l’àmbit privat. Són pràctiques necessàries per a la supervivència del grup social.
En les societats antigues, trobem pensadors com ARISTÒTIL que considerà la dona un ésser defectuós i incomplet. La única funció de la dona era la de receptable de l’home creador.
Naturalitza les diferències entre la dona i l’home, ella necessita ser manada per l’home. Les esposes distingides gregues passaven gran part de les seves vides recloses al gineceu. Tot i així, cal destacar que trobem testimonis de dones que es revelaven a aquest rol femení.
La INQUISICIÓ associà l’heretgia a les bruixes i a la promiscuïtat sexual. Moltes dones senadores van ser acusades de bruixeria i apartades de la medicina, malgrat la tansca que en l’àmbit de la higiene i la salut havien estat desenvolupant.
La Llei Sàlica, invocada pel rei de França al s. XIV, excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs descendents. Vigent també a la corona catalano-aragonesa, fou introduïda a la corona d’Espanya per Felip V (1713). Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina.
La perfecta casada de Fray Luis de León, esdevingué un manual de perfecció par a l’esposa cristiana. L’obra estableix els deures i atributs de la dona casada en les relacions de família, les tasques quotidianes i l’amor a Déu.
Antonio Maria Claret, que fou confessor de la reina Isabel II, aconsellà a les casades la submissió al marit fins hi tot en cas d’injúria i patiment físic. La vinculació d’allò masculí amb la raó i el progrés i d’allò femení amb el sentiment i la tradició va ser una construcció generada tant per l’Església catòlica com pels sectors anticlericals.
El dot ha condicionat sovint la funció i el futur de la dona. Sorgeix de la idea de protecció de la dona, que no pot valdre per ella sola, i sotmet la dona a l’home. Aquest sentit originari s’ha desvirtuat i molt sovint el dot ha quedat en mans de l’home. El dot marca el destí de la dona, perquè la família que podia oferir un dot major podia accedir a un matrimoni de més categoria. Si es dedicaven a l’àmbit religiós també havien de pagar un dot però menor. Quan una novícia entrava al monestir anava acompanyada d’un dot que variava segons l’origen i la capacitat econòmica de la família. En morir el dot quedava com a herència del monestir.
Molts cops, el càrrec al que podien arribar les dones dins l’església, depenia del dot.
Durant l’Humanisme i el Renaixement, el projecte d’igualtat entre els sexes no es va entendre com a igualtat legal, igualtat en el dret (això vindrà més tard), sinó com a igualtat en l’accés al coneixement i la cultura.
Algunes dones que voldran trencar en aquest paper atribuït a les dones són: MARÍA ZAYAS, escriptora castellana, que desafià el paper de gènere a l’Espanya del segle d’or i reivindicà l’accés de la dona a la cultura.
Cal destacar que molts polítics il·lustrats tindran actituds misògines, i les noves activitats i protagonisme de la societat en l’àmbit polític la dona ha de quedar exclosa.
OLYMPE DE GOUGES fou una excepció perquè en el context de la Revolució Francesa va defensar els drets i llibertats individuals i polítics de les dones, a finals del s. XVIII.
L’obra de MARY WOLLSTONECRAFT es considera una de els primeres de la literatura i la filosofia feministes.
L’ETAPA VICTORIANA reivindicà la ‘’respectabilitat pública’’ de les ‘’senyores’’. Es diferenciava les senyores d’aquelles dones que han de sortir a treballar, i la vestimenta era el que més destacava. L’elegància i la distinció, i una vestimenta que li impedia moure’s i treballar eren la vestimenta pròpia de les senyores.
La subhasta de l’esposa a L’ANGLATERRA DEL SEGLE XIX era un forma encoberta de divorci.
Principalment es feia en les classes populars.
A la INDUSTRIALITZACIÓ, els salaris més baixos de les dones les condemnaran a les dependència i el submissió a la disciplina familiar. L’alliberament que en un moment s’esperaven del treball, no fou real.
Friedrich ENGELS a L’origen de la famíla, la propietat privada i l’Estat equiparà la dominació de classe a la de la dona per l’home. Tanmateix, pensava, com Marx, que la lluita de les dones s’havia de supeditar a la lluita de classes. Les teories socialistes defineixen que amb l’alliberament del proletariat es resoldrà automàticament l’explotació de la dona.
Les dones que comencen a denunciar la submissió de la dona són sempre dones benestants que no treballen, ja que les treballadores no tenen temps per reflexions d’aquest tipus. N’és un exemple CLARA ZETKIN, que fou la gran propulsora del feminisme a la Segona Internacional socialista. Va promoure la I Conferència Internacional de Dones Socialistes (1907) i va proposar la celebració del Dia Internacional de la Dona el 8 de març (1910).
Les sufragistes de finals del segle XIX i començaments del XX a la GB i els EEUU reivindicaren els drets polítics de les ciutadanes.
Tot i així, a la majoria d’Estats europeus les dones no assoliren el dret de vot fins després de la Primera Guerra Mundial. Això es deu a que, amb la guerra, les dones van haver d’anar a treballar i fer feines tradicionalment masculines. Es farà molt complicat que a les dones que se’ls hi ha demanat que anessin a treballar, després de la guerra les faixin tornar a casa. A més, la vestimenta també varia totalment perquè amb la feina no poden anar amb cotilla. Diversos Estats europeus no el concediren fins després de la Segona Guerra Mundial.
•Nova Zelanda, 1893 •Austràlia, 1901 •Finlàndia, 1906 •Noruega, 1913 •Dinamarca, Islàndia, 1915 •Holanda, Rússia, 1917 •Gran Bretanya, Àustria, 1918 • Alemanya, Bèlgica, 1919 • EE.UU., Txecoslovàquia, 1920 •Polònia, Suècia, 1921 •Hongria, 1925 • Espanya, 1933 (1978) • Itàlia, 1945 • França, 1946 •Grècia, 1952 • Suïssa, 1971 CLARA CAMPOAMOR va ser una de les tres diputades de les Corts Constituent de la II República i defensà el sufragi femení i la igualtat de drets de les dones. Les altres dues diputades, més properes al socialisme, defensen que ha de ser un procés perquè les dones no estan culturitzades i estaven manipulades per l’església. Campoamor aconsegueix que les eleccions de 1933 les dones votin i passa exactament el que les socialistes preveien. La SEGONA REPÚBLICA s’aconsegueix establir una llei de divorci.
La dona ideal del NACIONALSOCIALISME era l’entregada a la maternitat pel bé de la comunitat racial ària. Els moviments feixistes en general defensen la idea de separar les dues esferes socials diferents per l’home i la dona.
El FRANQUISME retornà la dona a la reclusió a l’àmbit domèstic. El destí natural de la dona era la procreació, la cura de la llar i procurar la felicitat dels seus integrants. La dona no podrà firmar, treure diners, tenir el carnet de conduir, etc. sense el permís de l’home. La sección femenina que portarà el Servició Social serà la institució que ensenyarà a la dona ser una bona esposa i mare. Al final del franquisme, justament aquelles que faran el servició social seran aquelles que volen treballar per l’estat i no aquelles que es quedaran a casa.
Després de la Segona Guerra Mundial SIMONE DE BEAUVOIR denuncià la visió de la dona com el ‘’segon sexe’’. Als anys 60 del segle XX, tingué lloc la ‘’segona onada’’ feminista, que reivindicà alliberar la dona del seu tradicional paper de gènere, particularment, la reducció de la domesticitat familiar. Una de les motivacions és la mateixa que la de la Primera Guerra Mundial. Tot i així, les propagandes dels anys 60, les dones es situaran en l’àmbit de la llar.
En aquesta ‘’segona onada feminista’’ destaca Beauvoir amb unes idees molt avançades. Les reivindicacions feministes després de la Segona Guerra Mundial foren:       La igualtat de salaris La doble jornada La llibertat sexual El dret a l’avortament El nou model de família: divorci i protecció de la maternitat Combatre la violència contra les dones A partir d’aquest moment, la dona comença a aconseguir ajudes per a les famílies que no són patriarcals, es lluitarà contra la violència domèstica, divorci, autonomia econòmica...
Fou GERNA LERNER que creà la subdisciplina de la ‘’història de la dona’’, que es veu com el principal instrument per a l’emancipació de la dona. La historiografia actual defensa el pas de la ‘’història de la dona’’ a la ‘’història del gènere’’. La història de les dones vol fer visibles a les dones en els estudis històrics, i la història de la família. Per altra banda, la història del gènere pretén analitzar el passat a la llum de les distincions de gènere. També pretén fer un anàlisi de tots els àmbits històrics d’actuació: política, tecnologia, religió, societat, coneixement.. A més, s’estudia l’impacta de les transformacions històriques en les relacions de gènere.
La histografia s’havia centrat en el gènere femení, però també s’està potenciant actualment l’estudi del gènere masculí. La masculinitat fa referència als condicionaments sociopolítics i culturals que marquen la forma masculina de ser, relacionar-se i constituir-se com a ciutadans. Els estudis sobre el gènere masculí s’interessa per: a) la construcció de b)les relacions entre els espais públics c) i els valors mitjançant els quals articula la vida pública.
i la privats masculinitat del gènere A Grècia trobem mites que relacionen la masculinitat amb la força física, el coratge, la ingenuïtat i la potència sexual tant heterosexual com homosexuals, envers al concepte de la cultura occidental. La masculinitat s’ha associat sovint a la imatge de l’heroi, el coratge davant el perill, la fortitud en el sofriment (no es pot plorar). A gairebé totes les cultures, la masculinitat s’associa a l’habilitat i la força física.
Enfront el paper reproductor i cuidador del gènere femení, el masculí s’ha vist com el del proveïdor. L’home que compleix amb el seu deure es aquell que manté la seva família. Des de la revolució industrial, la imatge de l’home s’associa a la industrialització, a l’avenç i el progrés.
El liberalisme burgès consolida l’espai públic com el de l’home, i en l’exercici del poder. Els poders públics es mantingueren al marge d’allò que passés a la llar, on l’home tenia delegat en part el poder punitiu. Per exemple, els crims passionals no es tractaven com els altres crims.
S’ha educat l’home per mantenir l’ordre o restaurar-lo, pel combat, la violència, la competitivitat, l’èxit. A més, per aquests valors, els homes es relaciona amb emprar la violència per competir amb els seus iguals, i l’opressió amb els inferiors. Per això sols trobem dictadors homes.
Als llibres d’història, ha preponderat la imatge de l’home modèlic com a heroi, viril, incapaç afectivament, independent, proveïdor, guerrer, agressor enlloc de submís, constructor d’imperis, intrèpid, agent de borsa, empresari triomfador, esportista milionari, home subjecte enfront dona objecte i depenent. Aquesta imatge ha dominat els mitjans de comunicació i la publicitat.
Els estudis de gènere sobre la masculinitat es proposen:     superar el cànon patriarcal mostrar els diversos tipus de masculinitat, revisar els espais on els homes se socialitzen (família, escola, medis de comunicació) investigar les condicions socials i culturals que produeixen una masculinitat violenta i patriarcal.
...