Lliçó 8. el sector públic i la crisi fiscal 2008-2014 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 2º curso
Asignatura Economia espanyola
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 03/12/2014
Descargas 51
Subido por

Descripción

Lliçó 8 del temari d'economia Espanyol, on es parla del sector públic a Espanya i tots els seus canvis des de la transiciço fins a l'actualitat.

Vista previa del texto

L L I Ç Ó 8 . E L S E C TO R P Ú B L I C I L A C R I S I F I S C A L 2008-2014 (a) Què és el sector públic.
(b) Quines funcions té.
(c) Quina dimensió ––> la dinàmica de la crisi.
El volum dels ingressos del sector públic espanyol ha estat sempre sistemàticament inferior als ingressos dels països amb qui hem convergit. Mesurat com a (Despesa pública/PIB)x100, la mitjana de la UE ha estat al voltant del 50%, mentre que la Espanyola ha estat, en el millor dels casos, al 40%, però no perquè estalvies molt, sinó que els seus ingressos també eren molt inferiors.
Hi ha un tall, una ruptura radical a la transició, que semblava que hauria d’acabar amb aquesta diferència, però aviat torna al nivell de sempre.
Sectors institucionals: - Sector famílies (ipsfl).
- Sector empreses (financeres i no financeres).
- Sector AAPP.
Funcions 1. Provisió de béns i serveis NO adreçada al mercat: Sanitat, Ensenyament, Habitatge.
2. Redistribució de la renda: Pensions (part), Sanitat, Ensenyament (la utilització dels serveis col·lectius està condicionat pel nivell d’ingrés de les famílies, és invers al nivell de renda de les famílies), Ajuda a les llars, Impostos progressius (IRPF).
3. Control/Supervisió de “fallos del mercat”: (a) Mercat farmacèutic.
(b) Mercat telecomunicacions.
(c) Mercat energia.
(d) Mercat valors (borses).
4. Empresari (RENFE, HUNOSA, TMB, Banc d’Espanya, ICF). Comissió de la competència. La despesa d’aquestes empreses no figura al Sector Públic, sinó a la part d’empreses. del PIB Els ingressos del sector públic són ingressos coactius, no es poden negociar. Poden ser: - Impostos sobre l’activitat (renda, activitat econòmica, riquesa).
- Cotitzacions socials (graven el factor treball, els salaris).
- Taxes que contribueixen al cost del servei.
Els impostos NO són finalistes, no tenen una finalitat concreta, no es graven sobre una cosa concreta per gravar un tema concret.
Les cotitzacions SÍ són finalistes. O s’utilitzen per pagar pensions o per atur, per donar una cobertura de riscos. Al igual que la sanitat.
Impostos 1. Sobre la renda (s/persones físiques, IRPF, progressiu; s/renda de societats, Imp. Societats, proporcional).
2. Sobre el consum (i la producció): Valor Afegit (IVA); Impostos Especials (Alcohol, Tabac, Gasolines, Energia).
3. Sobre la riquesa. Grava la possessió de la riquesa, no les rendes que genera (Impostos s/ transmissions patrimonials, s/béns immobles, impost de donacions “inter vius” o “mortis causa”, impost s/patrimoni).
Renda a efectes fiscals: 1. Totes les rendes possibles (1978): Tant del treball (salari), com del capital (interessos, lloguers), com les plusvàlues (venta d’alguna cosa a més preu del que em va costar).
2. Separar les rendes del treball a les del capital (1996). Això es fa per incentivar l’estalvi.
Cotitzacions socials 1. Accidents.
2. Prensió.
FINALISTES 3. Atur.
Sector AAPP a Espanya: - Administració Central de l’Estat.
- Administracions de la S.Social.
- Administracions territorials: CCAA, Diputacions i “cabildos insulares”, Municipis.
1. Ingressos i despesa pública fins 2007 Pre-transició: 1975 Ingressos Despeses Saldo 25% 25% 0% Alemanya: Ingressos 50%.
Sector públic en equilibri, però raquític en comparació amb la resta d’Europa. Ineficiència de l’ingrés i desigual distribució de la càrrega tributària. Caràcter pro-cíclic dels ingressos i despeses del sector públic.
De 1978 a 1985: Es produeixen uns canvis molt substancials del sector públic. Hi ha un augment molt fort de l’ingrés públic, i encara molt més intens de la despesa públic, pel que emergeix i es consolida el dèficit públic. Hi ha un important canvi a les fonts, a l’estructura de l’ingrés i la despesa.
1985 Ingressos Despeses Saldo 36% 42% -6% Aquest canvi tan brutal, d’11 i 17 punts percentuals en només 10 anys, no es produeix a cap altre país. A més, cal tenir en compte que aquest no es fa en un període d’expansió, sinó que es fa durant una profunda crisi per culpa dels xocs del petroli.
Aquest canvi es possible gràcies a un gran consens de tots els agents socials, que creuen que per poder dur a terme la transició i aconseguir la democràcia cal canviar completament el model de sector públic. No és casualitat doncs que la primera llei del parlament democràtic Espanyol sigui la 1ª llei de Reforma Fiscal. En aquesta primera reforma, l’IRPF es recull de manera molt àmplia, gravant per igual totes les rentes sense importar d’on vinguin, es crea un impost extraordinari s/Patrimoni i es crea l’impost de Societats. Aquests canvis modifiquen la imposició directa.
Aquest augment d’ingrés, tot i que es va consensuar que era necessari, porta també problemes.
Primer que no hi ha impost real sobre la renta, a la pràctica no es produeix, perquè hi ha un frau fiscal generalitzat, i segon que les cotitzacions socials teòriques no graven el salari real percebut pel treballador.
A partir dels 70, el que es fa doncs, és que aquestes bases teòriques passin a ser reals, el que provoca un augment dels CLU enorme. A més, li sumem la inclusió del IRPF, pel que els treballadors guanyen menys i es neguen, dient que ho paguin les empreses. Això genera uns conflictes molt grans, provocant queixes dels empresaris. Tot això fa que la segona reforma, la d’imposició indirecte, hagi d’esperar a que s’absorbeixin els efectes de la primera.
En quant als costos, Espanya ha de pagar les pensions, i també està travessant una crisi molt gran per l’augment del preu del petroli, pel que ha de pagar molts subsidis d’atur. A això li sumem un gran augment de la despesa en sanitat i en educació. És a dir, als treballadors se’ls demana un esforç a canvi de l’augment del salari social per part de l’estat.
Entrada a la UE i aparició del dèficit públic estructural Segona fase de la reforma, a partir de l’1 de Gener de 1986, amb l’IVA i els impostos especials (IIEE), després del qual ja s’haurà normalitzat els el sistema fiscal Espanyol amb els de la resta d’Europa.
Els ingressos augmenten, gràcies a aquesta segona reforma i a la fi de l’etapa de crisi. Les despeses no varien pràcticament. Això fa que sorgeixi un dèficit estructural del voltant del 3/4%.
Ingressos Despeses Saldo 1986-1991 38/39% 42% -3/4% 1992-1996 38% 45% -6/7% A l’etapa 92-96, com a període de crisi, augmenta molt la despesa en subsidis d’atur, arribant a un dèficit històric.
A partir de 1996, podem parlar d’una tercera fase de la reforma fiscal. Es divideixen les rendes segons la font, separant les rendes de l’estalvi a les rendes del treball i d’altres. Això enforteix els sectors més forts del país i hi ha una reducció de la tarifa de l’impost. El marginal màxim, amb la primera reforma, es trobava al 60%. A partir de llavors va anar baixant fins arribar al 44%.
Ingressos Despeses Saldo 1997-2001 38% 40% -2% 2002-2006 39% 38% +1% Els ingressos es mantenen a pesar de la reforma, degut a que ens trobem en un període de gran expansió. Malgrat l’expansió, veiem que l’ingrés es manté constant. El que es redueix molt és la despesa. PEr això s’aconsegueix el primer i únic superàvit del sector públic des de 1976, durant 2005-06-07, fonamentat bàsicament en la bombolla immobiliària, que crea molts llocs de treball.
Amb tot això veiem també que quan hi ha consens, del 77 al 85, es poden fer canvis molt importants, mentre que quan no hi ha consens costa molt més. A partir de 1985 la gent considera que s’està pagant massa, i s’acaba el consens per poder fer reformes.
2. La crisi fiscal 2008-2013 Austeritat vs Expansió Ingressos públics. Impostos Impostos (mm d’€) 2007 2012 % IRPF 73 69 -5% IS 45 14 -68% IVA 56 52 -1,5% IIEE 20 18 1,8% TOTAL (amb altres) 201 160 -20% all.Les Cotitzacions Socials cauen enormement, bàsicament perquè es perden 3,5M de llocs de treball.
1. Ingressos Espanya Alemanya França Eurozona 2007 40% 44% 50% 45% 2013 37% 45% 53% 47% 2007 38% 44% 53% 46% 2013 45% 45% 57% 50% 2. Despesa 3. Dèficit i deute Dèficit: 1. Nominal.
2007 +1,9% 2008 -4,5% 2009 -11,2% 2010 -10% 2011 -9,4% 2012 -10,3 2013 -6% 2014 -5,6 2015 -4,7% 2016 -3,8% 2. Ajustat pel cicle (tenint en compte com funciona l’economia en aquest moment, quin dèficit tindria si tinguéssim en compte que hi ha crisi/expansió).
3. Ajustat estructuralment (tenint en compte l’envelliment de la població, la teva producció, etc., que dèficit ens quedaria si tinguéssim en compte tot això).
Veiem que ràpid s’acumulen els desequilibris. En només 4 anys hem augmentat el deute públic en un 40%. El problema no és tant aquest deute sinó l’origen del deute. Aquest es deu a que l’estalvi públic és negatiu. No ens hem endeutat per pagar inversió, que generarà uns rendiments, pel que sortiré guanyant, sinó què ens hem endeutat per pagar el consum.
% deute/PIB 1. Ingressos Espanya Alemanya França Eurozona 1995 68% 56% 55% 72 2007 36% 65% 64% 67% 2013 98% 77% 92% 93% Canvi 2007/13 62pp 12pp 28pp 27pp Càrrega financera “potencial”: Mentre el tipus d’interès sigui baix, aquest deute és sostenible. Quan els tipus d’interès comencin a pujar degut a la recuperació econòmica, haurem de veure com pagar aquesta càrrega, i la RBD del sector públic es reduirà enormement.
% interessos s/PIB 1995-99 4,5% 2010-12 2,4% 2013-16 3,4% Baix creixement nominal del PIB: degut a la deflació i el creixement petit de l’economia, el deute anirà guanyant posició sobre el PIB. Cal col·locar el PIB nominal al 5%.
Inclús amb un PIB nominal del 5% i un dèficit del -2%, necessitaríem 12 anys per arribar al deute màxim establert per la UE (60%).
...

Tags: