Apunts de història de tot el curs (Joan B. Culla) (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història
Año del apunte 2014
Páginas 95
Fecha de subida 16/10/2014
Descargas 20
Subido por

Vista previa del texto

Les transformacions dels set-cents Cal començar dient que, des de l’Edat Mitjana fins el 1714, Catalunya compte amb les característiques d’un estat sobirà, però, cal tenir en compte, que aquestes no es corresponen amb les dels estats sobirans del segle XX. Aquestes característiques pròpies d’una estat sobirà amb les que compte Catalunya fins el 1714, són, principalment, dues. En primer lloc, Compte amb institucions polítiques pròpies, les quals, es divideixen en dos òrgans. Es divideixen en el parlament, format per les corts, sobre les quals recau el poder legislatiu, essent la seva funció, fixar els impostos; i el poder executiu, format per la Diputació del General, la funció de la qual era recaptar i gestionar els impostos fixats per el poder legislatiu. Cal destacar que, més tard, aquest òrgan passarà a anomenar-se Generalitat de Catalunya. En segon lloc, també compte amb un sistema de lleis propi aprovat per les corts, algunes de les quals són: - Moneda pròpia.
- Impostos propis fixats per les corts, de forma que són diferents als dels territoris veïns.
- Hi ha una llengua oficial única: el català.
A principis del segle XVIII, aquest estat català, que fins aleshores presentava un molt bon estat de salut, comença a patir una certa decadència, presentant símptomes d’envelliment. La causa fonamental és doble. La principal és el fet que el monarca de Catalunya fos compartit amb altres territoris europeus. Aquests fet significa que el monarca, al llarg del seu regnat, visitava el principat en molt escasses ocasions. I aquí és on existeix el problema. D’acord amb el sistema de lleis català, les corts només es podien reunir amb la presència del rei, de forma que, si aquest visitava Catalunya en escasses ocasions, les ocasions en les que les corts es podien reunir eren també escasses, fet que en dificultava i, fins i tot, bloquejava el seu funcionament. La segona raó és que la pròpia Catalunya no coneix la seva millor època, mentre, en altres territoris peninsulars i europeus viuen un moment de màxima esplendor. ( En el cas d’Europa, és una època de gran expansió i grans descobriments). En aquesta època, Catalunya és un país molt despoblat, amb tants sols 400.000 habitants a causa de la pesta negra. Així doncs, en aquesta època, Catalunya es troba en hores baixes.
Malgrat la decadència en la que es troba submergit el país, els catalans encara se senten tant identificats amb el seu sistema que, després d’haver acceptat com a rei a Felip V i haver-li jurat fidelitat, quan comencen a intuir i témer que la figura del Borbó amenaça de mort la sobirania catalana, consideren que, per defensar aquest estat sobirà, val la pena arriscar-se a trencar el jurament de fidelitat amb el rei i donar suport a Carles d’Absburg embarcant-se en una guerra amb l’esperança que, si Felip V la perd, Catalunya pugui conservar la seva sobirania. S’inicia, doncs, la guerra de Successió.
Aquesta és una guerra en la que hi estan implicats tots els països europeus i, a la vegada, una guerra hispànica que provoca la divisió dels diferents territoris que integren Espanya, dividint-se entre els partidaris del Borbó i els de Carles d’Absburg. En la seva dimensió europea, en aquesta guerra es dirimeix quina és la principal potència europea, mentre que, pel que respecta a la seva dimensió hispànica, es dirimeix el model de monarquia hispànica. Per una banda, els partidaris de Carles defensen una monarquia federal, mentre els borbons defensen una Espanya unitària.
El resultat de la guerra és la victòria de Felip V, que, aleshores, inicia una política totalment en contra de Catalunya impulsant el Decret de Nova Planta, el qual comporta el següent: - Liquidació de les corts catalanes.
- Supressió de la Generalitat de Catalunya.
- Abolició de les lleis catalanes, estenent a Aragó, València, les Illes Balears i al principat de Catalunya, les lleis de la corona de Castella, convertint-se Espanya, doncs, en un estat unitari tal i com reclamaven els partidaris del Borbó. Malgrat aquest fet, hi ha dues lleis que no es liquiden: El dret civil i la llei d’herència pròpia de Catalunya on hi ha un hereu.
Tot això, ve acompanyat d’un desmantellament cultural o lingüístic. En altres coses: - Se suprimeixen els 5 centres d’estudis superiors i es crea una nova universitat situada a Cervera, emplaçament que es deu a l’objectiu d’allunyar la universitat al màxim de Barcelona, considerada la zona més revolucionaria. Aquesta universitat serà la única fins el 1835.
- El català deixa de ser llengua oficial, essent substituït pel castellà.
Sobre la població catalana, l’impacte d’aquesta última reforma és escàs, ja que la majoria de gent era analfabeta. La gent continua parlant català, ja que és l’única llengua que saben, i només les elits són les que en pateixen les conseqüències, ja que han d’utilitzar el castellà per dirigir-se a l’administració i llegeixen també en aquesta llengua, ja que els llibres en català són prohibits.
Així doncs, el 1714, les característiques diferencials de Catalunya que s’havien forjat durant l’Edat Mitjana són suprimides o, si més no, sufocades i posades en perill de desaparició, com per exemple, el català. Per tant, allò que havia fet de Catalunya un territori diferent a la resta d’Espanya, és liquidat per Felip V.
El que resulta sorprenent, però, és que, a partir del 1714, davant aquesta repressió per part del rei, la societat catalana és capaç de generar una sèrie de trets diferencials nous que no tenen res a veure amb els eliminats per Felip V. Ara, es tracta de trets diferencials de caràcter econòmics i social que reforcen les diferències amb Espanya i, a mitjà termini, seran els que impossibilitaran que Catalunya es converteixi, simplement, en una província espanyola. Aquests nous trets diferencials són els següents: Entre el 1714 i el 1800, la població catalana es doble, passant de 400.000 a 900.000 habitants, destacant, a més, que es tracta d’un creiexement vegetatiu, és a dir, sense rebre immigració. Cal destacar que es tracta d’un text diferencial perquè, amb el mateix temps, el creixement a Espanya és molt inferior. Si aquest creixement és gran a Catalunya, a la ciutat de Barcelona en concret encara ho és molt més, passant de 35.000 a 125.000 habitants, és a dir, quadruplicant-se, fet que es deu, principalment als moviments migratoris interns, produint-se un èxode rural.
Aquest gran creixement demogràfic té unes conseqüències econòmiques importants, fent necessari el creixement de l’agricultura. A l’haver-hi més gent, s’han de produir més aliments, però, a la vegada, l’augment de la població significa que hi ha més mà d’obra i, per tant, permet que aquest creixement de l’agricultura sigui possible. El creixement demogràfic fa necessari i permet un creixement de l’agricultura, el qual permet millorar les condicions de vida i, per tant, permet que la població continuï creixent. Així doncs, la revolució demogràfica i la revolució agrària són dos fenòmens retroalimentats.
En el desenvolupament de l’agricultura catalana del segle XVIII, s’hi diferencien 2 fases. Per una banda s’experimenta un canvi quantitatiu que consisteix en l’augment de les terres de conreu per augmentar la producció i, per l’altra, es produeix un canvi de mentalitat en una part de la Catalunya rural que provoca que una part de l’agricultura catalana experimenti una transformació qualitativa. Referent a aquesta segona transformació, cal dir que, fins aleshores, l’objectiu de l’agricultura era l’autosuficiència, de forma que es practicava una agricultura de subsistència, essent una agricultura de dimensió molt local. El canvi de mentalitat, doncs, consisteix en que una part dels pagesos catalans comencen a tenir com a objectiu conrear allò que els generi el màxim de beneficis econòmics, passant d’una agricultura tradicional a una agricultura capitalista, fet que provoca la necessitat d’haver d’abandonar l’agricultura local que es practicava fins aleshores per passar a practicar-ne una de més distància.
Aquest canvi de mentalitat es tradueix en un canvi del conreu, desenvolupant-se molt més la vinya, essent aquest el motor del canvi. Els pagesos descobreixen que dedicantse massivament a la vinya poden obtenir uns productes finals que poden ser exportats tant lluny com calgui, ja que tenen una enorme demanda des de l’exterior de Catalunya, de forma que el benefici és molt més elevat. Així doncs, s’abandona el conreu del cereal i es comença a conrear la vinya massivament. Aquest fet, però, comporta un problema i és que si no hi ha blat no es pot fer pa. Ràpidament, però, es troba la solució, essent aquesta la segona dimensió del canvi. La solució passa per augmentar les importacions i les exportacions amb les colònies espanyoles d’Amèrica, exportant productes alcohòlics i important blat. Aquests blat importat, a més, resultat més econòmic que el conreat a Catalunya, de forma que augmenten els beneficis.
Així doncs, la revolució agrícola arrossega cap a l’aparició d’unes relacions comercials transatlàntiques amb les colònies espanyoles a Amèrica.
En un principi, els vaixells que porten productes alcohòlics a Amèrica, tornen a Catalunya buits, fet que no resulta del tot rendible als comerciants catalans, de forma que, per tal que aquests vaixells no hagin de tornar buits, es comença a comerciar també amb canyes de sucre o pells d’animals entre molts altres productes. Ara, doncs, la relació comercial entre Catalunya i Amèrica ja es totalment bidireccional.
A mesura que el comerç català amb Amèrica comença a esdevenir important, els comerciants catalans comencen a negociar amb el rei perquè els estalviï fer escala a Cadis –on era obligatori- i ho aconsegueixen, fet que els permet augmentar encara més la productivitat.
En aquest moment, encara queda un últim canvi. A partir del 1740, com que el comerç amb Amèrica ja està del tot consolidat, es comença a pensar en què més es podria comerciar que els aporti encara més beneficis. El resultat d’aquesta reflexió és l’aparició del comerç d’indianes, uns estampats de colors que reprodueixen les teles orientals destinades al comerç colonial amb Amèrica. (Vegeu apunts “La industrialització catalana” de 2n de batx.  pàg. 10). Aquest comerç d’indianes permet una mà d’obra barata i sense necessitat de ser sofisticada, fet que és una clara avantatge.
En resum, el que passa a Catalunya des de mitjans del s. XVIII és que s’inicia una revolució industrial (la primera d’Europa i la única d’Espanya).
Aquest seguit de canvis que experimenta l’economia catalana en el s. XVIII també efecte directament a la societat, ja que l’economia d’un país no pot canviar sense que canvi la seva estructura social, tal i com, en el seu moment, va afirmar Karl Marx.
Així doncs, ens trobem en el s. XVIII, no només davant un país que ha augmentat la seva població o ha desenvolupat el comerç amb Amèrica, entre moltes altres coses, sinó d’un país la societat en general del qual és diferent de com ho era a principis de segle, apareixent la llavor del que 70 o 80 anys més tard serà la burgesia (apareix una incipient burgesia) i la classe treballadora. A finals del segle XVIII, doncs, a Catalunya ja hi ha una protoburgesia i un protoproletariat, essent l’únic territori espanyol on això succeeix.
Aquestes noves classes socials tenen nous interessos i una nova mentalitat totalment diferents als de la resta de l’Espanya rural.
La crisi de l’Antic Règim L’economia catalana que es configura en la 2a meitat del segle XVIII té dos pilars fonamentals: el comerç d’Indianes i el comerç amb Amèrica. Cal tenir present, però, que el material utilitzat per a la fabricació d’indianes també prové d’Amèrica, de forma que es tracta d’una economia molt vinculada amb les colònies espanyoles a Amèrica, factor que provoca el desenvolupament del comerç transoceànic entre Catalunya i Amèrica. L’artèria vital d’aquest comerç transoceànic és l’Atlàntic, de forma que, qualsevol factor que afecti aquesta via vulnera l’economia catalana. Un d’aquests factors són les guerres.
En aquesta època, h ha dues grans potències que s’estan disputant el control d’Europa: França i GB. La monarquia espanyola es decanta pels francesos i decideix aliar-s’hi, fent-t’ho a partir dels anomenats Pactes de família, dels qual, al llarg del s. XVIII n’hi ha tres (1733, 1743 i 1761). Així doncs, GB, que controla l’Atlàntic, també és el seu enemic. Aquesta aliança afecta molt negativament l’economia catalana, ja que, al tenir GB el control de l’Atlàntic i estar Espanya aliada amb França, quan la marina britànica vegi algun vaixell amb bandera espanyola, el capturarà o, directament, l’enfonsarà.
Així doncs, l’aliança entre Espanya i França és molt perjudicial per Catalunya, fet que provoca que a Catalunya augmenti la fòbia envers els francesos que ja s’arrossegava des de l’Edat Mitjana a causa del seu veïnatge. A més, la Guerra de Successió l’havia fet augmentar anys abans.
En aquest context, l’esclat de la Revolució francesa és una bona notícia pels interessos catalans, ja que es trenca la vinculació entre Espanya i França, bàsicament, perquè els borbons francesos són executats. Quan Lluís XVI és executat, el 1793, les monarquies europees inicien la Guerra de la convenció. A Catalunya, aquesta guerra no rep la mateix denominació, sinó que s’anomena Guerra Gran, no per les seves dimensions, sinó per la reacció d’alegria que provoca entre els catalans, ja que, de sobte, França passa a ser l’enemic i GB l’aliat, fet que afavoreix els interessos de Catalunya, ja que, ara, els vaixells catalans tenen lliure circulació per l’Atlàntic, cosa que afavoreix moltíssim el comerç.
Aquesta guerra és perduda per Espanya i, aleshores, l’exèrcit francès ocupa Bilbao, Vitòria i Girona. Això provoca que se signin dos tractats: La pau de Basilea el 1795 i el Tractat de Saint-Ildefons el 1796, pel qual, França i Espanya s’alien contra els interessos britànics, fet que torna a ser negatiu per l’economia catalana, ja que GB torna a ser l’enemiga i, per tant, s’acaba la lliure circulació de vaixells catalans per l’Atlàntic en direcció a Amèrica. Aquest fet coincideix amb la pujada de Napoleó Bonaparte al poder.
Així doncs, la bona situació de Catalunya pel que respecta al comerç tant sols dura 2 anys.
Entre el 1796 i el 1808, per decisió de Carles V i el seu home de confiança, Manuel Godoy, de supeditar-se a allò que dicta França, Espanya es converteix en un “satèl·lit” de França.
Durant tots aquests anys, a Catalunya hi ha una severa crisi econòmica, de forma que, tota aquella economia consolida en el s. XVIII està en crisi. Aquest fet provoca l’augment de la fòbia envers França i també, cada cop més, envers les autoritats espanyoles.
La Guerra del francès Aquesta crisi econòmica que hi ha a Catalunya per culpa d’Espanya i França és el desencadenant de l’esclat de la Guerra del Francès el 1808, que esclata a causa del rebuig de la societat catalana a la seva subordinació als francesos. Cal tenir present, però, que no és només una guerra contra França, sinó també contra els Espanyols.
El principal motiu de l’esclat de l’esclat de la Guerra del Francès, però és un altre.
El Tractat de Saint-Ildefons del 1796, havia provocat l’esclat d’una guerra el 1797, la qual acaba el 1805 en la batalla de Trafalgar, sortint-ne vencedors els anglesos amb l’Almirall Nelson al capdavant.
A causa d’aquesta derrota, el 1807, es produeix un nou tractat Franco-espanyol: el Tractat de fontainebleu amb l’objectiu de conquerir Portugal, aliada dels anglesos.
Aleshores, un exèrcit francès entra a Espanya per dirigir-se a Portugal, però un cop dins les fronteres espanyoles, aprofiten per envair Espanya. Davant d’aquesta invasió, el 1808, els madrilenys es revolten contra Godoy, produint-se el Motí d’Aranjuez. Davant d’aquest fet, Carles IV és obligat a abdicar per part del seu fill Ferran VII, que es converteix en el nou rei. Carles IV, però, no es rendeix i es posa en contacte amb Napoleó perquè l’ajudi a recuperar la corona, però, mentrestant, Ferran VII també demana ajuda a Napoleó. Com que Napoleó ja saps quin peu calça la monarquia espanyola, sap que Espanya és un problema per França, de forma que decideix aprofitar aquesta crisi interna de la monarquia espanyola per fer un seguit de canvis. Així doncs, davant de tot això, Napoleó crida la família reial a Baiona. Allà convenç Ferran VII perquè torni la corona al seu pare i, un cop Carles IV ja té la corona, el convenç perquè li doni a ell, el qual, finalment, li dona la corona al seu cosí Josep I.
Tot això trenca la legitimitat de la monarquia espanyola i ara, l’enemic es França.
Podem afirmar, doncs, que a la primavera del 1808 es produeix el col·lapse de la monarquia espanyola, fet que significa un buit de poder a Espanya. Aquest buit és aprofitat per una petita minoria espanyola que s’hauria impregnat del liberalisme que s’estenia per Europa per iniciar una revolució política liberal que es concreta en la convocatòria d’unes corts a Cadis i la redacció de la primera constitució espanyola el 1812.
El fet que les corts es mantinguessin a Cadis es deu a que era la ciutat més cosmopolita d’Espanya (Recordem que exercia el monopoli dels ports). A Cadis s’havia creat un microclima intel·lectual molt diferent del de la resta d’Espanya. El principal motiu, però, va ser la geografia. L’avenç de les tropes napoleòniques cap a Andalusia, va obligar a traslladar les corts de Sevilla a Cadis, que, en aquella època, era una illa unida a Espanya per un port, de forma que era una ciutat fortificada fàcil de defensar, ja que l’armada britànica es podia desplegar per la seva badia i defensar la illa dels atacs francesos. A més, era una ciutat molt ben comunicada. Així doncs, el fet que se situessin a Cadis es deu a la seva situació geopolítica.
D’aquest fet se’n podria extreure una reflexió. Gràcies al clima intel·lectual que hi havia a Cadis, s’impulsen tot el seguit de lleis que s’impulsen. Possiblement, si les corts s’haguessin situat en un altre lloc, al no haver-hi aquest mateix clima, no s’haurien promogut les mateixes lleis i, la situació actual d’Espanya, potser seria molt diferent a l’actual.
D’altra banda, les guerrilles que lluitaven en tot l’estat contra l’exèrcit napoleònic estaven desconnectades de la ideologia de Cadis, on es lluitava pel restabliment de l’ordre antic i per un Ferran VII que havien idealitzat, anomenant-lo El deseado.
Mentrestant, el monarca vivia protegit per Napoleó. Així doncs, existia un enorme divorci entre les idees de Cadis i les de la resta d’Espanya.
Quan el 1814 Napoleó és derrotat a tota Europa, Ferran VII torna a Espanya i, aleshores, apareix un dilema entre les corts, que volen que el rei renunciï al poder absolut, i el propi rei, que no ho vol fer. Aquest dilema, però, és solucionat ràpidament. Durant el seu retorn a Espanya, Ferran VII visita vàries ciutats, on l’aclamen amb entusiasme, fet que evidencia la seva acceptació per part del poble espanyol. Així doncs, el 1814, Ferran VII torna al poder. El 4 de maig d’aquell mateix any, Ferran VII aboleix la constitució de Cadis redactada el 1812 i restableix l’absolutisme, iniciant d’aquesta manera la primera etapa del seu regnat, que dura fins el 1820. Aquests 6 anys, són anys d’absolutisme i de repressió als liberals.
Des de la perspectiva de l’economia moderna que s’havia anat consolidant al llarg del segle XVIII, a partir del 1814, la situació esdevé molt negativa per a Catalunya, no perquè hagi tornat l’absolutisme (ja que recordem que tot el desenvolupament econòmic s’havia produït sota un regnat absolutista), sinó per un altre factor. El problema és que, aprofitant la crisi espanyola d’entre el 1806 i el 1814, una bona part de les colònies espanyoles a Amèrica decideixen independitzar-se, moviments que no són impulsats pels natius, sinó pels criolls. Aquests intents independentistes no poden ser aturats per Espanya, ja que està ocupada lluitant contra Napoleó, de forma que, el 1815, les colònies espanyoles a Amèrica s’independitzen. Les úniques colònies que li queden a Espanya doncs, són Cuba, Puerto Rico i les Filipines. És això, doncs, el que posa contra les cordes l’economia catalana, ja que la major part del seu comerç es produeix amb Amèrica.
Davant aquest fet, Ferran VII diu que s’han de tornar a conquerir les colònies, però això és impossible vistes les distàncies entre Espanya i Amèrica i la gran despesa que suposaria enviar-hi soldats. Els comerciants catalans, en canvi, tenen una visió molt més realista de la que té el rei i, davant la pèrdua del comerç amb Amèrica, comencen a buscar altres sortides, la qual l’acaben trobant en el comerç interior espanyol. Aquest comerç, però, és difícil, ja que els camperols espanyol són massa pobres com per poder comprar productes catalans. La solució que s’acaba trobant, doncs, és acabar amb els privilegis dels nobles i l’església per poder millorar les condicions en el camp. Per altra banda, els grups liberals protagonitzen diversos pronunciaments per obligar el rei a restablir la constitució del 1812. Així doncs, no van ser les idees el que van forçar la implantació del liberalisme, sinó la necessitat capitalista.
El trienni liberal El 1820, una part de l’exèrcit espanyol s’ha impregnat de les idees liberals. L’1 de Gener d’aquell mateix any, a Cabezas de San Juan, Es produeix un pronunciament per part del coronel Riego. Al llarg de les setmanes següents, esclaten altres pronunciaments a diverses ciutats espanyoles, els quals reben el suport de la burgesia i d’amplis sectors populars i obliguen el rei a restablir la constitució del 1812. D’aquesta manera s’inicia la segona etapa del regnat de Ferran VII, el Trienni liberal, període durant el qual hi ha un govern liberal amb una oposició constant del rei. Aquest període, però, va ser molt curt a causa del restabliment de l’absolutisme a Europa després de la caiguda de Napoleó. Davant d’aquest fet, les potències absolutistes s’havien aliat amb el nom de Santa Aliança amb l’objectiu d’ajudar-se mútuament si, en algun dels països, esclatava una revolució liberal. Així doncs, el 1823, la Santa Aliança envia a Espanya un exèrcit anomenat Els 100 fills de Sant Lluís per tal de restaurar l’absolutisme. Després de 2 mesos de lluita, s’acaba amb el govern liberal i torna un govern absolutista per part de Ferran VII. Aleshores, s’inicia la tercera i última etapa del regnat de Ferran VII, l’anomenada Dècada ominosa.
El restabliment de l’absolutisme comporta una repressió molt dura. Molts liberals s’han d’exiliar i els que o ho fan són empresonats o executats, com per exemple, el coronel Riego. Tota la legislació del trienni és anul·lada i l’església recupera tots els béns que li havien sigut retirats durant el període de govern liberal.
Ara, l’economia era pitjor que mai i, a més, es perden les colònies americanes en la batalla d’Ayacucho, excepte Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Així doncs, forçat per les circumstàncies, Ferran VII tolera que alguns dels seus ministres tirin endavant alguna reforma econòmica per intentar solucionar la situació econòmica del país. Aquestes mesures provoquen una profunda escissió entre dues minories (tant a Catalunya com Espanya). Per una banda, hi ha una petita minoria liberal formada per una incipient burgesia, obrers, professionals, etc, que creuen que el futur passa pel desmantellament total de l’Antic Règim i establir a Espanya una constitució que limiti el poder reial i eclesiàstic. D’altra banda, es forma una minoria ultraabsolutista formada per clergues, la noblesa i camperols ultrareligiosos que comença a sospitar que Ferran VII s’està deixant contaminar per les idees liberals, sospita que apareix quan Ferran VII, per raons d’imatge a l’exterior, decideix no restaurar la inquisició que havia estat eliminada per les Corts de Cadis i, en el seu lloc, decideix crear un nou òrgan repressiu, el primer cos policial d’Espanya (Superintendència General de Policia).
Aquesta minoria ultraabsolutista es queixa sota el lema “Fuera la policia, viva la repressión”, és a dir, dient que no volen una repressió tova, sinó una repressió a l’antiga. Enmig d’aquestes dues minories hi ha una massa analfabeta que es mostra neutral.
De mica en mica, Ferran VII es va fent gran i continua sense successió. Per tal de tenir un fill i solucionar el problema successori es casa amb Maria Cristina de Nàpols, de només 14 anys. El 1931 aconsegueix tenir un nadó, però a més d’un fill és una filla, Isabel II, de forma que encara no té successió, ja que, segons la llei sàlica de la Pragmàtica Sanció imposada per Felip V, les dones no podien governar Espanya, de forma que el successor continua sent el seu germà Carles Maria Isidre. Aleshores, l’antagonisme entre les dues minories anteriors es transforma en un conflicte jurídic i apareix un debat sobre qui ha de governar. Per una banda, els liberals es mostren partidaris de Isabel II, mentre els conservadors defensen el futur regnat de Carles Maria Isidre.
El debat es ressol ràpidament. Ferran VII, per tal que la seva filla pugui governar, canvia la llei.
Quan el 1833 Ferran VII mor, s’inicia la regència de Maria Cristina -la seva esposa-, ja que Isabel encara era molt petita per regnar, i esclata la Primera Guerra Carlina entre liberals i conservadors. (Mirar apunts 2n de batx. S.XVIII pàg. 8-18).
Industrialització i modernització econòmica Demografia Començant per la demografia, entre el 1800 i el 1900, Catalunya passa d’uns 900.000 habitants a gairebé 2.000.000, fet que significa que, durant el segle XIX, la població catalana creix, pràcticament, un 120%, creixent de forma molt intensa els dos primers terços de segle i reduïnt-se una mica més els últims 30 anys. Cal destacar que és el segon consecutiu en el que la població creix.
Com ja havia començat a passar en el segle anterior, aquest creixement demogràfic no es distribueix de forma homogènia en el territori. Les comarques que més creixen són el Maresme, Tarragonès o Vallès Occidental entre altres, ja que són les comarques on es desenvolupa la indústria, mentre en la Catalunya interior, aquest creixement és escàs o, fins i tot, nul a causa de la migració interna, és a dir, a l’èxode rural cap a les grans ciutats industrialitzades.
Aquest enorme creixement provoca un procés d’urbanització de la societat catalana, on els pagesos es transformen en obrers.
Les principals receptores de població són aquelles ciutats que capitanegen el desenvolupament industrial. El gran iman, però, és Barcelona, que experimenta un creixement espectacular. En tant sols 75 anys creix un 5.5%, passant dels una mica menys de 100.000 habitants a 500.000. Aquest enorme creixement que experimenta Barcelona, naturalment, provoca una transformació de la seva fisonomia urbana.
Quan augmenta la població, Barcelona comença a viure amb una sensació d’asfíxia dins les muralles de la ciutat. A l’haver-hi la muralla, la ciutat no pot créixer horitzontalment, de forma que ho comença a fer verticalment. En els anys 1835 i 1837, es produeixen les desamortitzacions dels béns eclesiàstics per part de Mendizábal i s’utilitzen els espais que ocupaven els convents per construir-hi espais públics, com per exemple, la Plaça Reial o els mercats de Sant Josep i Santa Caterina, fet que permet donar una mica d’oxigen a la ciutat. Mentrestant, altres convents són substituïts per fàbriques.
Davant aquesta sensació d’asfíxia, doncs, a partir dels anys 40, els pagesos i la petita burgesia comencen a demanar l’enderrocament de les muralles, per tal que la ciutat pogué créixer horitzontalment, i la ciutadella, que era percebuda com un símbol de l’opressió i l’absolutisme, considerant doncs, que si s’havia acabat l’absolutisme, també s’havia de fer el mateix amb els seus símbols. El 1855, aprofitant el bienni progressista, s’aconsegueix que es comenci a enderrocar la muralla, de forma que, ara, la ciutat ja pot créixer horitzontalment i ho fa en l’espai que va fins el primer municipi més a prop de Barcelona, la Vila de Gràcia. Per decidir de quina manera s’edifica aquest espai es convoca un concurs públic i el guanyador és Ildefons Cerdà, de forma que, el projecte s’anomena Projecte Cerdà, el qual proposa un disseny reticular i és un projecte progressista on, a diferència d’altres plans urbanístics europeus, no hi ha un repartiment de classes socials sobre el plànol. Malgrat que aquest repartiment de classes no es produeixi de forma horitzontal, si que es produeix verticalment. Les famílies riques habiten les primeres plantes, mentre, a mesura que pugem pisos, l’estratificació social és evident.
D’aquesta manera, doncs, apareix l’Eixample.
Un cop fet l’enderrocament de la muralla, només queda el de la Ciutadella, però aquest es resisteix més, no produïnt-se fins l’època del Sexenni democràtic, que va del 1868 al 1874. En el seu lloc s’hi construeix el Parc de la ciutadella amb certs edificis civils però es conserva la capella, l’arsenal i el Palau del governador, que el 1932 es convertirà en el Parlament de Catalunya.
A finals del segle XIX, les últimes cases del capdamunt del passeig de Gràcia i les de la vila de Gràcia ja es toquen, pel que es demana permís a Madrid per a què Barcelona s’annexioni els petits municipis contigus de Gràcia, Sants, les Corts, Sant Gervasi, Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals, fet que es produeix el 1897 i, en la història de Barcelona es coneix amb el nom d’ Agregació. Aquest fet ajuda a entendre el gran creixement demogràfic que experimenta la ciutat en el segle XIX. D’un dia per l’altra, la població de Catalunya augmenta 100.000 habitants.
Els únics municipis contigus que queden ser annexats són Horta i Sarrià, tot i que seran annexats més tard: El 1903 i el 1920 respectivament.
Per acabar, cal dir que, a diferència del que passarà en el segle XX, el creixement de Catalunya és autòcton, és a dir, no és el resultat de la immigració que arriba d’altres llocs d’Espanya. Només a finals de segle hi ha una petita onada migratòria, però, a més, també es produeix una emigració cap Amèrica i el nord d’Àfrica.
Agricultura Durant el segle XVIII, l’agricultura catalana havia queda molt tocada. Entre els anys 1830 i 1840, però, gràcies a la llei de desvinculacions del 1836 i la desamortització dels béns eclesiàstics del 1837, rep un gran impuls. El gran impuls de l’economia catalana continua sent la vinya i els terrenys conreats no paren de créixer, arribant a les 400.000 hectàrees de conreu de vinya, un 12% del total del terreny cultivable. Aquest impuls es produeix especialment quan, en els anys 60, la producció de la principal competidora de Catalunya en aquest sector, França, es veu molt tocada a causa de l’entrada de la fil·loxera, pel que augmenta moltíssim la demanda de vi català des d’Europa. Aquesta expansió econòmica dura fins el 1885 quan la fil·loxera entra a Catalunya i, en 20 anys, recórrer tota Catalunya destruint gairebé la totalitat de la vinya catalana, fet que suposa un cop molt sever per l’economia catalana, ja que hi ha comarques on el 100% dels cultius són vinyes. Davant d’aquest fet, molts camperols emigren a Amèrica.
A partir dels anys 20 del segle XX, però, part de l’agricultura vinícola es recupera, però mai tornarà a ser com abans.
La indústria Cal situar l’origen de la industrialització catalana en el segle XVIII, quan es creen les fàbriques d’Indianes, dedicades a l’estampat de colora orientals al mercat colonial, en el context de la primera revolució industrial. Aquesta empenta inicial entra en crisi a causa de les constants guerres de finals d’aquest segle, com ara la Guerra gran o la Guerra del francès. Posteriorment, durant el regant del Ferran VII, més concretament a partir del 1824, de mica en mica, a Catalunya es produeix un augment de la producció industrial gràcies a que el rei, per tal de tenir suport contra els carlins, comença a fer lleis proteccionistes que barren la frontera al tèxtil europeu, permeten el desenvolupament del tèxtil local. El 1833, amb la mort de Ferran VII, puja al poder la seva esposa Maria Cristina i és a partir d’aquest moment quan comença la gran industrialització del país, produïnt-se, principalment, en la franja entre Barcelona i Mataró, on apareixen els vapors, que aprofiten l’energia del vapor per moure les màquines, fet que permet mecanitzar els telers. Aquest període de creixement és conegut amb el nom d’ era dels vapors, abraçant l’època que va del 1830 al 1860, començant, segons molts, amb l’arribada de la primera màquina de vapor al país, més concretament a la fàbrica bonaplata. Per tal que això sigui rendible, aquestes màquines de vapor han de moure molts telers, fet que afavoreix la concentració industrial i es comencen a fer les fàbriques modernes del segle XIX. Aquesta mecanització fa que la producció es multipliqui per 5. A més , també s’afavoreix la industrialització i la concentració empresarial i geogràfica, amb les indústries situant-se en zones híbrides (al costat dels rius) o en les grans ciutats ben comunicades per poder rebre el carbó amb més facilitat.
Aquest període de creixement és, però, un període de molta inestabilitat política. El 1835, durant les bullangues, es crema la fàbrica Bonaplata i, el 1843, durant les llamàncies, es reclamen lleis proteccionistes.
Es tracta, a més, d’un període de gran concentració d’empreses i capital fins que es creen les societats anònimes, les més importants de les quals són l’ Espanya Industrial, situada a Sants i el Vapor Vall de Sants.
Cal destacar, però, que el desenvolupament de la indústria tèxtil es produeix de forma desigual entre el filat i el tissatge (teixit). Entre el 1835 i el 1860 destaquen les màquines filadores, època que passa a la història amb el nom d’ època de les filadores.
Algunes de les filadores importants d’aquesta època són la Bergadana o la Selfactina.
A partir del 1860, comença l’època de les teixidores, que durarà fins el final del segle.
En aquests anys 60, també comença a agafar força el tèxtil llaner, un mercat molt més car. La indústria llanera es concentra, sobretot, en el Vallès Occidental, més concretament a Sabadell i Terrassa.
En aquest context, es produeixen dos esdeveniments que afecten l’economia catalana, un de forma positiva i, l’altre, negativa. Així doncs, durant els anys 1854 i 1855, a causa de la desfeta de l’Imperi Otomà, es desenvolupa la guerra de Crimea, la qual enfronta l’Imperi Rus i una aliança europea. Aquesta guerra afavoreix molt l’economia catalana.
Des del segle XVIII, s’importa blat rus, ja que és més barat, fet que, com ja hem dit quan tocava, havia permès que, molts pagesos, deixessin el blat i es dediquessin a la vinya. Quan esclata la guerra de Crimea, es bloqueja la sortida de blat de Rússia, de forma que no n’arriba a Catalunya. Aquest fet permet que, els bladers castellans que, fins aleshores no podien competir amb els baixos preus del blat rus, ja no tinguin competència. Els preus dels seus productes augmenten, però, com que no arriba blat rus i són els únics que en poden importar, també augmenta la seva demanda, fet que permet als bladers fer-se d’or i començar a comprar teixits a Catalunya que, abans, no es podien permetre.
Per altra banda, entre el 1861 i el 1865, però, es produeix un període de crisi vinculat a la Guerra de Successió dels EUA, produïnt-se un augment dels preus del coc. Aleshores, l’economia catalana troba un nou mercat, les colònies espanyoles a Amèrica, que representen el 20% de les vendes. Quan el 1898 aquestes colònies s’independitzen, l’economia catalana rep un cop molt dur. Aquesta crisi derivada de la Guerra de Secessió també comporta que comenci a créixer el nombre de colònies tèxtils al costat del rius i s’inicia l’era de les colònies, que durarà, aproximadament fins l’any 1900.
A partir del 1870 comença un període d’expansió econòmica conegut amb el nom de La febre d’or gràcies a les noves importacions de cotó en fleca provinent de Malta, a l’aparició de la fil·loxera a França, produïnt-se un augment en la demanda de vins catalans des d’Europa i a l’aplicació de llei proteccionistes per part del govern espanyol.
En aquesta es funden els bancs catalans, coincidint amb el període de la Restauració borbònica a Espanya.
Aquesta expansió econòmica dura fins el 1885 amb l’entrada de la fil·loxera a Catalunya. A més, anys abans, el 1882, s’havien aplicat lleis lliurecanvistes que havien provocat la redacció del Memorial de Greuges i, més tard, el 1888, l’entrega a Maria Cristina del Missatge a Sa Reina Regent aprofitant la seva visita a l’Exposició Universal de Barcelona.
Més tard, el 1891, es tornen a instaurar lleis proteccionistes que afavoreixen una nova expansió econòmica a Catalunya, la qual s’acabarà el 1898 amb la pèrdua de les colònies espanyoles a Amèrica que queden (Cuba i Puerto Rico) i Filipines.
Pel que respecte a la siderúrgia, a causa de la manca de recursos, no s’aconsegueix desenvolupar, ja que s’haurien d’importar tots els recursos necessaris, cosa que comportaria una important despesa econòmica. Malgrat aquest fet, van aparèixer empreses siderúrgiques com la Maquinista terrestre i marítima de Barcelona, però no es desenvolupa una indústria pesant. On si que aquesta indústria es desenvolupa molt és al País Basc, ja que compten amb molts recursos materials.
Malgrat aquestes limitacions, es pot dir que, durant el segle XIX, Catalunya és la fàbrica d’Espanya.
Per acabar, cal dir que, a banda dels esmentats fins ara, també es desenvolupen altres sectors industrials, apareixent empreses sureres a l’Empordà; molins paperers a Capellades; les primeres empreses d’impremta o les primeres indústries alimentàries.
Tot això genera una enorme xarxa empresarial a Catalunya.
La dinàmica social i política del s. XIX La dinàmica social La modernització econòmica que arranca a Catalunya en el s. XVIII té com a conseqüència la modernització de la societat, ja que, la modernització econòmica sempre va acompanyada d’una modernització social, i té com a màxima expressió la consolidació de dues noves classes socials: la burgesia i el proletariat.
Per parlar de la burgesia, recordem que la transformació econòmica a Catalunya comença a mitjans del s. XVIII amb el comerç de l’agricultura i el comerç de teles, alcohol, etc cap a Amèrica. Quan aquest comerç amb Amèrica ja està consolidat, el 1878, es constitueix un organisme anomenat Junta de Comerç de Catalunya, que defensa els interessos de la burgesia a Madrid, fent pressió per liberalitzar el comerç espanyol amb Amèrica obrint les portes del port de Cadis i, com que el negoci d’aquesta burgesia és el transport en vaixell i necessiten tripulants formats, funden una escola de nàutica.
En la segona meitat del segle XVIII, apareix la indústria d’Indianes, de forma que, la junta ja no representa tots els interessos d’aquesta economia, sinó només els del comerç.
Davant d’aquest fet, doncs, apareix la Comissió de fàbriques per defensar els interessos d’aquesta nova indústria. La junta, però, es manté.
De mica en mica, aquesta indústria es va consolidant i apareixen altres sectors industrials, de forma que la Comissió de fàbriques ja queda una mica antiquada. Davant d’aquest fet apareix l’ Institut Industrial de Catalunya, que ja no parla només dels teixits, sinó de la indústria en general i, durant molts anys, serà la veu de la indústria catalana.
Aquest Institut està molt identificat amb el règim d’Isabel II, de forma que, quan cau aquesta monarquia, es funda una altra plataforma: Fomento de la Producción Nacional.
Per altra banda, l’Institut canvia de nom i passa a anomenar-se Fomento de la Producción Española, de forma que tenim dos organismes bessons fons que, el 1889, decideixen fusionar-se i crear el Fomento del Trabajo Nacional, el qual encara es troba vigent en l’actualitat.
Tot aquest seguit de plataformes fan bandera del proteccionisme.
En aquesta època, a Europa corren dues tendències: el lliurecanvisme, que defensa la lliure circulació de productes, i el proteccionisme, que defensa la regulació de la circulació de productes per tal d’afavorir el comerç interior. El que fa el proteccionisme és establir uns impostos força elevats que han de pagar tots aquelles productes que vulguin entrar al país. Aquest fet suposa un encariment del preu del producte estranger, ja que el seu preu de venta és el preu que fixa el comerciant més l’aranzel que ha hagut de pagar a la frontera. Aquest fet, doncs, suposa que els productes estrangers siguin molt cars i, per tant, que es comprin més productes nacionals, protegint, d’aquesta manera, el comerç i l’economia espanyola.
El problema, però, és que a l’Espanya del segle XIX hi conviuen totes dues tendències.
Per una banda, els pagesos castellans defensen el lliurecanvisme, ja que els seus productes es venen a l’estranger, mentre els territoris industrialitzats, és a dir, Catalunya defensen la política proteccionista. Així doncs, els interessos de Catalunya i la resta d’Espanya són totalment diferents, fet que suposa un conflicte entre Catalunya i Madrid al llarg de tot el segle XVIII. Davant d’aquest fet, com que els empresaris catalans sabien que estaven en minoria, van crear tots els organisme esmentats anteriorment per intentar pressionar l’estat a aplicar polítiques proteccionistes. Aquest conflicte entre les dues parts d’Espanya, però, no té solució La burgesia, però, no només té interessos econòmics, sinó que també funda varis diaris en els quals estar reflectits. Així doncs, el 1892, neix el Diario de Barcelona, el segon diari més antic d’Europa després del The time de Londres, i el qual serà el diari de referència de Barcelona benestant al llarg del segle XIX, ja que serà clau per difondre i plasmar els interessos d’aquest sector de la societat catalana.
Per altra banda, aquesta burgesia també necessita formes d’exhibir la seva riquesa.
La majoria de burgesies europees tenen un mecanisme per mostrar aquesta riquesa. Es tracta de balles o actes on es mostren els vestits i tot allò que denota un cert nivell social. Més concretament, es tracta dels balls a la cort. El problema que existeix a Catalunya, però, és que no hi a cort, ja que aquesta està molt allunyada. Davant d’aquest fet, la burgesia catalana decideix fundar un organisme que els permeti mostrar tota la seva riquesa, de forma que, el 1847, es funda el Gran Teatre del Liceu, la funció social del quals, doncs, no és anar a escoltar òpera, sinó que la burgesia pugui exhibir la seva riquesa. En el Liceu s’hi fan molts negocis i, fins i tot, s’acorden matrimonis entre famílies benestants.
Pocs anys més tard de la seva fundació, el Liceu es crema i, com que la seva presència interessa molt a la burgesia, uns quants burgesos decideixen reunir els diners necessaris per a la seva reconstrucció.
A banda de la burgesia, com ja hem dit al principi, trobem el proletariat, l’origen del qual són els milers de filadors i teixidors que hi ha a Catalunya en el s. XVIII. Durant el segle XIX, aquesta classe social s’anirà expandint. Aquest proletariat sorgeix del moviment migratori intern de pagesos que es traslladen del camp a la ciutat en busca de feina i una millora de les condicions de vida, és a dir, de l’èxode rural.
L’ historiador Vicenç Vives, va dividir aquest proletariat en 2grups: - Els operaris  Havien començat treballant des de petits i tenien un coneixement adequat. També solen tenir certes responsabilitats familiars i s’involucren en determinades activitats polítiques amb l’objectiu d’arribar a ser menestrals (l’equivalent d’autònom), treballant per si mateixos i amb algun assalariat al seu càrrec.
- Miserables  Són mà d’obra no qualificada que fan les feines que requereixen més força física. El seu objectiu és ascendir a operari. Són persones sense un lligam familiar i amb un lloc de treball inestable tirant-se molt temps a l’atur, de forma que, com que no tenen res a perdre, s’apunten a qualsevol revolta social.
En general, deixant de banda aquesta divisió, la condició obrera no és gens envejable, fent jornades laborals de no menys de 12 hores diàries 6 dies a la setmana i no en treballaven 7 perquè l’església deia que el diumenge era dia de descans, ja que, si pels amos de les fàbriques fos, treballarien totes els dies de la setmana. Com que en aquella època no hi havia cap legislació, les condicions de treball eren pèssimes.
- Tenien una molt mala alimentació derivada dels baixíssims salaris.
- Salaris mínims.
- Fàbriques sense higiene.
- Sense seguretat ni assegurances d’accidents.
- Accidents habituals.
- Sense assegurances d’atur ni bellesa.
- Moltes epidèmies.
- Esperança de vida molt baixa.
Cal destacar que hi ha moltes dones obreres, ja que, per fer la mateixa feina, cobren una tercera part que els homes. Això als homes ja els sembla bé, ja que seria humiliant per ells que les dones cobressin el mateix i posaria en dubte la seva posició de cap de família. Els homes, doncs, fan aquelles feines que les dones no poden realitzar, és a dir, aquelles que requereixen més força física, ja que tot el que poden fer les dones ho fan elles. D’aquesta manera, el patró ha de pagar uns salaris més baixos i, per tant, augmenta el seu benefici.
Un altre fet remarcable és el treball infantil. Com que moltes de les dones que treballen a les fàbriques tenen fills i no els podien deixar sols a casa ni a ningú que es fes càrrec d’ells, el patró, “amablement”, els permet que els portin a la fàbrica i, quan tenen l’edat suficient, s’incorporen a treballar.
Molt aviat, aquesta classe treballadora s’adona de la necessitat de crear associacions per millorar les seves condicions laborals i salarials, ja que, la única de manera de poder-ho fer és que un treballador no vagi a negociar les seves condicions tot sol, sinó que, el patró sàpiga que darrere seu hi ha tota una associació i que, si no acceptat millorar les condicions del treballador, qui en sortirà perjudicat serà ell. D’aquesta manera, doncs, apareix el sindicalisme, fen-t’ho el 1840 quan es funda la primera associació obrera, la qual s’anomena Associació de Mútua Protección de Trabajadores de Ambos Sexos. El 1855, a Barcelona es produeix la primera vaga general en la història de tot l’estat i, el 1865, es vincula el moviment obrer català amb l’europeu.
Amb l’avenç de la mecanització, els treballadors veuen com els seus llocs de treball comencen a ser ocupats per màquines de forma que, la primera reacció és cremar-les, moviment aparegut a Anglaterra i anomenat Luddisme. Més tard, però, els treballadors s’adonen que les màquines no els prenen el lloc, sinó que permeten crear fàbriques més grans i, per tant, crear més llocs de treball.
Dit tot això, cal tenir present, però, que no tot el territori català s’ha desenvolupat econòmicament, ja que, les comarques interiors es mantenen amb una economia tradicional. Si l’economia no canvia, doncs tampoc canvia la dinàmica social. En aquestes comarques, doncs, existeix una societat tradicional amb una agricultura tradicional, essent una societat de petits i mitjans propietaris i on l’autoritat de l’església encara es manté intacta. Al llarg del segle XVIII i principis del XIX, doncs, la mentalitat d’aquesta part de Catalunya no canvia. Aquesta societat veu el nou món industrial com un món que amenaça en menjar-se el seu món tradicional, de forma que viu els canvis que experimenta l’altra amb gran recel.
La dinàmica política A cadascun d’aquests tres grups socials, és a dir, la burgesia, el proletariat i els pagesos, els correspon un aposició política.
Per la seva banda, la burgesia és liberal, ja que l’absolutisme l’havia portar a la ruïna.
Quan el liberalisme es bifurca en dues tendències, els moderats i els progressistes, la burgesia també es divideix. Quan aquesta burgesia veu que el canvi que perseguien, és a dir, acabar amb l’absolutisme, ja s’ha produït, creuen que tot s’ha de tranquil·litzar.
Pel que respecta al obrers, hi ha una època en què van de bracet de la burgesia en contra de l’absolutisme. Arriba un moment, però, en què la burgesia i els obrers comencen a divergir, ja que, la burgesia, com que ja ha aconseguit els canvis que volia, deixa de lluitar, mentre els obrers, com que encara no s’han beneficiat, volen més canvis, de forma que s’inclinen cap el sector més esquerrà del liberalisme fins arribar al republicanisme, el qual, a Catalunya, és força federalista.
Finalment, trobem els pagesos. Aquests, com que veuen amenaçats per la modernitat, abracen el carlisme, ja que representa la voluntat de tornar al passat i recuperar les antigues tradicions amb un retorn cap a l’absolutisme.
Aquest antagonisme entre les tres posicions polítiques va generar molta inestabilitat, destacant que el carlisme, tot sol, va provocar tres guerres civils.
A banda de la conflictivitat interna de Catalunya, també hi ha un problema de falta d’encaix d’aquesta Catalunya dins l’estat espanyol, un país que no ha experimentat la modernització de Catalunya, de forma que no hi ha burgesia, indústria, proletariat, etc.
Aquesta diferència entre Catalunya i Espanya provoca escepticisme i desinterès dels ministres espanyols envers Catalunya, fet que fa augmentar el descontent de Catalunya cap el govern estatal i s’estén la sensació que, a Madrid, no s’entenen ni es volen entendre els problemes. És més, es té la impressió que les polítiques espanyoles es duen a terme per perjudicar l’economia catalana, fet que provoca una confrontació i inestabilitat entre Catalunya i Espanya. Aquest conflicte provoca diversos canvis de govern a Espanya a causa d’insurreccions i pronunciaments militars.
El catalanisme Cal començar dient que el catalanisme és la reivindicació de voler gestionar els fets públics des de Catalunya i per Catalunya, és a dir, la reivindicació del dret d’autogovern o autodeterminació.
A partir del desmantellament del 1714, el sentiment d’identitat catalana queda amagat darrer el frenètic desenvolupament econòmic. Es podria dir que, al llarg del segle XVIII, Catalunya pareix com una província feliç dins la monarquia borbònica. Aquesta imatge, però, s’ha de matissar.
Durant els 20 primers anys després del 1714, hi ha un seguit de revoltes i conspiracions amb l’esperança de recuperar tot el perdut. A partir del 1735, aquests sectors ambiciosos es resignen i deixen estar les reivindicacions de recuperar l’estat anterior. Tot i això, malgrat la voluntat d’acabar amb el català a través del Decret de Nova Planta, les classes populars no deixen de parlar-lo i només la petita elit lletrada utilitza el castellà per dirigir-se a l’administració pública i relacionar-se amb el poder. Així doncs, perd prestigi entre les elits, però no entre les classes populars. Tot això, però, mereix una reflexió. Si a partir del 1714 Catalunya, des del punt de vista político-institucional ha estat uniformitzada amb Espanya, paradoxalment, en l’àmbit social, el desenvolupament econòmic crea unes enormes diferències entre Catalunya i Espanya, creant-se nous trets diferencials socials i econòmics, és a dir, diferències de mentalitat, d’interessos, de treball, etc.
A finals del segle XVIII, quan aquestes noves diferències ja estan consolidades, les diferències antigues semblen oblidades. Aleshores, resulta que, des d’Alemanya arriba un nou moviment cultural: el Romanticisme, el qual està molt vinculat a l’aparició dels nacionalismes. A partir d’aquest moviment, els catalans descobreixen que l’Edat Mitjana va ser una gran època per Catalunya i s’hi comencen a emmirallar. S’adonen que, en l’Edat Mitjana, Catalunya era un estat sobirà amb una política pròpia independent de la castellana. Aviat, doncs, comencen a aparèixer obres que redescobreixen aquesta realitat medieval i intenten donar a conèixer l’esplendor que va viure Catalunya en aquesta època. Una d’aquestes obres es titula História de Catalunya y la Corona de Aragón de Víctor Balaguer, autor que també va ser l’encarregat de posar nom als carres de Barcelona quan es tira endavant el Projecte Cerdà. Crida l’atenció que les denominacions escollides són els noms d’antics territoris de la Corona d’Aragó i les seves institucions. La passió per l’Edat Mitjana, doncs, arriba fins aquí.
Aquesta revalorització de l’Edat Mitjana no es basa només en les institucions, sinó també en la llengua, produïnt-se un canvi de concepció d’aquesta.
Antoni de Company escriu a les corts de Cadis que “El català és un idioma provincial mort per la república de les lletres”, amb el que vol dir que és una llengua morta en l’àmbit de la literatura. Aquesta és, de fet, la sensació que té la gent il·lustrada catalana, però, gràcies al romanticisme va canviant lentament.
Aleshores, alguns autors es comencen a preguntar si seria possible tornar a fer renéixer el català en la literatura i comencen a escriure poemes basats en la poesia trobadoresca amb i amb un català rudimentari. Davant, sembla ser, del seu èxit, aquest fenomen es va expandint i es trasllada a altres gèneres literaris i apareix la primera novel·la en català, curiosament, una novel·la situada en la Guerra de Successió.
Tot això rep el nom de Renaixença estant el seu inici marcat per la publicació del poema Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau l’any 1833.
Davant de tota aquesta renaixença de la literatura, el 1859, l’ajuntament de Barcelona decideix restablir els Jocs Florals, els quals, a partir d’aquest moment, esdevindran la gran plataforma de promoció dels autors.
En conclusió, doncs, entre les minories il·lustrades del s. XIX sorgeix una consciència diferencial retrospectiva que desenvolupa un catalanisme cultural, produint-se una revalorització literària del català.
Entre la massa analfabeta, el sentiment diferencial s’expressa de forma molt diferent. En les classes populars s’expressa a través de la defensa del proteccionisme i, en les zones rurals, es reivindica el retorn dels furs.
En tot cas, totes aquestes bases diferencials s’expressen a través del republicanisme federal, reclamant que els estats federals siguin sobirans.
Amb tot això, doncs, podríem dir que, al llarg del segle XIX, tothom se sent incòmode dins un estat espanyol ferotgement centralitzador i castellanitzador que no vol entendre les especificitats de Catalunya. És més, no només no les vol entendre, sinó que se les mira amb angúnia (igual que ara).
Malgrat tot això, ningú es planteja separar-se d’aquest estat espanyol, sinó, simplement, canviar-lo des de dins, ja que són conscients que Espanya és el gran mercat de productes catalans, de forma que, si se separessin, perdrien aquest mercat i, per tant, l’economia catalana es veuria clarament perjudicada. Així doncs, s’intenta fer aquest canvi. Durant el Sexenni democràtic es produeixen tres intents de fer-lo.
El primer intent el desenvolupa la burgesia catalana, que confia en el General Prim perquè organitzi Espanya d’una altra manera. La idea de Prim és crear a Espanya una monarquia burgesa comparable amb altres monarquies europees de l’època, com la belga o la britànica. Per fer-ho, crida a fer de rei d’Espanya al fill d’un príncep italià, Amadeu de Savoia, però quan aquesta arriba a Espanya, li comuniquen que Prim ha sigut assassinat, de forma que haurà d’emprendre el regnat de forma totalment autònoma. Amadeu de Savoia intenta dur a la pràctica la constitució del 1869 i governa amb el partit progressista i el partit unionista, amb una oposició brutal dels republicans, els carlins, els cubans i l’església. Durant els dos anys que dura el seu regnat, hi ha 6 governs molt inestables i, fins i tot, diversos casos de corrupció. Així doncs, davant dels incomptables problemes que viu Espanya, el rei abdica.
Aleshores, el 1872, es produeix el segon intent amb l’esclat de la 3ra Guerra Carlina, la qual persegueix el mateix que l’intent anterios, és a dir, canviar l’organització d’Espanya des de dins. Aquesta guerra, però, fracassa, ja que els carlins són derrotats o, millor dit, comprats, ja que el que fa l’estat espanyol és pagar-los perquè acabin la guerra amb els diners que havia recaptat amb les desamortitzacions del 1835 i el 1837.
Aleshores, es produeix el segon intent de fer el canvi proclamant-se la 1ra República Espanyola, anomenant president a Estanislau Figueres. Als 15, però, es proclama la república federal i entra com a president Francesc Pi i Margall. El fet que hi hagi tants catalans al poder, des de Madrid, és intolerable i no tornarà a passar mai més.
Amb Pi i Margall es desenvolupen un seguit de reformes progressistes, donant gran sobirania als territoris, és a dir, aplicant, en certa manera, el federalisme. Davant les diverses revoltes que es viuen a Espanya, Pi i Margall és substituït per Salmerón, el qual dimiteix al cap de pocs dies i entra com a president Castelar, que duu a terme una política conservadora amb trets dictatorials, però guanya estabilitat. Quan Castelar es pensa que ja ha tornat l’ordre al país, convoca les corts per tornar a la democràcia i refer les lleis, però mentre s’està votant si aplicar una república unitària o una república federalista, un escamot de la Guàrdia Civil dirigit pel General Pavía entra a les corts i dissol la república. Aleshores, torna al poder el general Serrano fins que no arriba Alfons XII i s’acaba el sexenni democràtic Davant de tots aquests fracassos, tornen els borbons a Espanya en la figura d’Alfons XII, fill d’Isabel II, donant inicia al període conegut històricament com la Restauració borbònica.
La burgesia es conforma amb aquest nou context polític, ja que se sent molt protegida i rep la garantia des de Madrid de mantenir el comerç amb les últimes colònies d’Espanya a Amèrica, és a dir, Cuba i Puerto Rico. Les classes populars, però, no s’hi conformen i reclamen acabar amb el centralisme.
Les primeres activitats d’aquestes classes populars són les obres de Valentí Almirall, un polític republicà federalista que, després de barallar-se amb Pi i Margall i marxar del partit, intenta organitzar algun tipus d’associació en defensa dels drets catalans.
El 1879, Valentí Almirall funda El diari català i, l’any següent, organitza el primer congrés catalanista, on es reivindica la defensa del dret català i la fundació d’una acadèmia de la llengua catalana. Dos anys més tard, funda el segon congrés catalanista, on es reivindica la creació d’un partit polític català, el qual es funda el 1883 pel propi Valentí Almirall rebent el nom de Centre català. El 1885, redacta el Memorial de Greuges en defensa dels drets morals i materials de Catalunya. Aquest escrit, però, no rep cap resposta per part del govern espanyol. L’any següent, Almirall decideix posar negre sobre blanc i escriu Lo catalanisme, on parla sobre el que ha de ser el catalanisme segons ell. El període en el que s’entrega el Memorial de Greuges és el moment de màxima consolidació del catalanisme, però, de seguida, se separen el sector conservador del liberal a causa que Almirall és massa liberal des del punt de vista burgès i massa conservador des del punt de vista obrer. Així doncs, el 1887, els catalanistes conservadors funden un ou partit polític anomenat Lliga de Catalunya, que té un caràcter molt més conservador i sintonitza millor amb la burgesia, estant dirigit, entre altres, per Àngel Guimerà o Narcís Verdaguer i Callís. La primera obra important d’aquest partit és l’entrega de la Carta a Sa Reina Regent entregada a Maria Cristina el 1888 aprofitant la seva visita a l’Exposició Internacional de Barcelona. El 1891, el partit catalanista conservador passa a anomenar-se Unió Catalanista, el qual el 1892 redacta les bases de Manresa, que parlen de la divisió de competències entre el poder central i el poder regional.
Abans que arribi el 1900, doncs, el catalanisme ja està totalment consolidat. En aquest període es comencen a agafar personatges històrics de Catalunya i es converteixen en herois (Rafel Casanovas o Pau Claris, entre altres). També s’agafa una cançó tradicional del segle XVII i s’estableix com a himne (els segadors) i es comença a celebrar l’11 de setembre com la diada nacional de Catalunya.
Malgrat això, no és fins el 1901 que el catalanisme arriba al seu moment de màxima consolidació quan es funda la Lliga Regionalista de Catalunya i aquest partit, amb l’anomenada candidatura dels 4 presidents, guanya les eleccions municipals de Barcelona derrotant els partits de la Restauració.
EL SEGLE XX Demografia i economia catalana es el primer terç del segle XX La demografia Cal començar dient que al llarg del s.XX, la població de Catalunya es triplicarà, passant de 2.000.000 a 6.000.000 habitants al finals de segle.
Durant el primer terç de segle, Catalunya passa a tenir 2.791.000 habitants el 1930. Es produeix, doncs, un creiexement considerable, però serà molt més accentuat en els altres dos terços.
Igual que havia passat en els dos segles anteriors, el creixement més espectacular es produeix a la ciutat de Barcelona, que, en aquest període, gairebé doble la seva població, passant de 540.000 (24% del total de la població catalana) el 1900 a 1.005.000 (36%) el 1930. Així doncs, en aquesta època s’accentua aquell fenomen que s’havia produït en el segle anterior, convertint-se Catalunya en un país macrocèfal, és a dir, que la seva capital té una població desproporcionada respecte la resta del país.
Aquest enorme creixement de la ciutat de Barcelona es deu als moviments migratoris interns i també externs, ja que, a diferència dels dos segles anteriors, aquest creixement no és vegetatiu, sinó migratori. En aquesta època, Catalunya és un país amb una natalitat molt baixa, de forma que el creixement es produeix gràcies a la immigració arribada d’altre indrets d’Espanya, portant 600.000 persones a Catalunya. Aquests moviments migratoris es divideixen en dues etapes: La primera etapa abraça del 1800 fins la Primera Guerra Mundial. Durant aquest període, Catalunya acull persones de les comarques frontereres. Es tracta, doncs, d’una població que no ve de gaire de lluny, essent originària de territoris on el català és la llengua autòctona o, si més no, una llengua molt coneguda, de forma que no tenen cap problema d’integració.
En la dècada dels anys 20 s’inicia la 2a etapa, caracteritzada per l’arribada de població de les províncies de Múrcia i Almeria, que arriba a Catalunya estimulada per la bona situació econòmica del país. En aquest moment, a Catalunya es construeixen gran obres (el metro, la Fira de Monjuïc, etc), de forma que es necessita mà d’obra no especialitzada. És, doncs, per aquest motiu, pel qual es veuen atrets els immigrants, qu venen a Catalunya es busca de feina i una millora de les condicions de vida, passant de pagesos a proletariat.
L’economia La societat catalana acaba el segle XX amb la destrucció de la vinya a causa de la fil·loxera, de forma que, per tornar a començar a conrear, s’ha de fer una desfil·loxerització de la terra. Un cop fet això, els pagesos decideixen tornar a plantar vinya introduint noves espècies, fet que, en el Penedès, permet que es comenci a elaborar el cava. No obstant això, la viticultura mai tornarà a ser un negoci com el que havia sigut en el segle anterior, entre altres coses, perquè cada cop hi ha més països que cultiven vinya, fet que en fa augmentar l’oferta i, per tant, fa disminuir els preus.
Així doncs, durant els primers 20 anys del segle XX, doncs, el pes del sector agrícola en el conjunt de l’economia catalana va a la baixa i, per tant, el benefici dels pagesos també.
Davant d’aquesta mala situació de l’agricultura catalana, apareix un moviment sindical agrari anomenat Unió de Rabassaires, el qual intenta defensar els interessos d’aquests pagesos que veuen retallats els seus beneficis, reclamant que els pagesos que porten conreant les terres fa anys puguin convertir-se en els seus propietaris.
Per acabar, cal destacar que el 1900 encara treballava en l’agricultura el 55% del total de la població activa, mentre el 1930, aquesta dada cau fins el 27%, ja que, a causa de la mala situació de l’agricultura, molts pagesos es traslladen del camp a les grans ciutats industrialitzades per convertir-se en proletaris.
Pel que respecta a la indústria, des del 1900 fins el 1930, si el percentatge de població activa augmenta tot el que disminueix el percentatge de població activa dedicada a l’agricultura, passant del 27% al 51%.
En l’evolució de la indústria catalana del primer terç del segle XX s’hi poden diferencia 4 etapes: 1900-1914 Entre el 1900 i el 1914, la indústria catalana es refà del desastre de la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898, Superat aquest cop sever per l’economia catalana, la indústria catalana experimenta dos processos importants. Per una banda, s’inicia una distribució sectorial, consolidant-se altres sectors industrials a banda del tèxtil que tant s’havia desenvolupat en el segle anterior. Aquesta diversificació industrial és inseparable del segon procés, l’electrificació del país, canviant-se el vapor per l’electricitat per moure les màquines.
En un principi, entre el 1880 i el 1914, es produeix una electrificació restringida a l’enllumenament, però, a partir del 1914 i fins el 1930, també es produeix una electrificació industrial.
La primera forma d’obtenir electricitat és cremant carbó, situant-se a Barcelona, més concretament, al Paral·lel, la primera central tèrmica , emplaçament que es deu a que el carbó que s’utilitzava havia de ser importat mitjançant el transport marítim, de forma que s’havia d’escurçar al màxim al viatge, fet que el paral·lel permetia. Utilitzant aquest procés de producció, generar electricitat era igual de car que produir vapor, de forma que poca gent la va començar a utilitzar. Així doncs, en aquesta primera etapa, el desenvolupament de l’electricitat va ser molt escàs.
És a partir del 1914 quan es produeix el gran desenvolupament de l’electrificació catalana, any en què l’energia hidroelèctrica supera l’energia elèctrica obtinguda amb la combustió del carbó. Aquest fet es deu al projecte d’electrificació més ambiciós de l’Europa del moment, l’aprofitament dels rius Noguera Pallaresa i Segre, fet que és fonamental per donar electricitat a la industria i les grans ciutats catalanes. Aquest projecte és dissenyat per l’Americà Franck Pearson amb l’empresa Barcelona Traction light and power, popularment coneguda amb el nom de La Canadenca. Davant d’un projecte de tals dimensions, els empresaris ara sí que es deixen convèncer per abandonar l’energia del vapor per passar-se a l’electricitat, ja que els permet estalviar molt més i, per tant, augmentar els seus beneficis.
Per acabar, cal destacar que, en l’aspecte industrial, l’electrificació és molt ràpida, ja que, al suposar un enorme consum d’energia, és de gran interès per l’empresa de Pearson, ja que li aporta grans beneficis. En canvi, l’electrificació pública i domèstica és molt lenta, ja que el consum domèstic és molt baix i, per ant, no interessa a l’empresa.
1915-1919 (1ra GM) A principis d’Agost del 1914 esclata la 1ra Guerra Mundial i la primera impressió des del punt de vista econòmic que es té a Catalunya és de pa`nic, però més tard la població catalana descobreix que aquesta guerra serà una mica d’or, ja que és la primera guerra industrial, on el més important pels països bel·ligerants és mantenir o augmentar la productivitat, ja que la guerra significa una gran pèrdua material. En la guerra de trinxeres es consumeixen una enorme quantitat de projectils al dia malgrat no serveixen per canviar el rumb del conflicte bèl·lic, de forma que la producció armamentística ha de ser la màxima. Davant d’aquest fet, els països combatents s’adonen que, per tal que aquesta producció pugui ser elevadíssima, no n’hi ha prou amb la producció de les seves fàbriques, sinó que és necessari comprar productes a altres països.
Així doncs, davant d’aquest fet, França comença a buscar algun país del qual poder importar productes de tota mena i, òbviament, es fixen en Catalunya, bàsicament, perquè és una gran potència industrial molt pròxima a ells, de forma que les importacions es poden fer en un període de temps molt curt. D’aquest manera, l’economia catalana es veu, en certa manera, xuclada per França. Així doncs, Catalunya té un enorme client que ho paga tot, de forma que la situació econòmica catalana és òptima. A més, com els principals països industrialitzats estan en guerra, no exporten res, ja que s’ho queden per ells, de forma que, Catalunya, davant aquesta impossibilitat d’importar productes d’altres països, es veu obligada a desenvolupar altres sectors que per poder fer front a aquesta escassetat de productes estrangers, de forma que es desenvolupa encara molt més la indústria.
Així doncs, els anys de guerra són formidables per l’economia catalana. Cal destacar, però, que només pels empresaris, ja que, per la població civil, més aviat té aspectes negatius, ja que es produeix una enorme inflació.
Després de la 1ra GM L’11 de Novembre del 1918 acaba la 1ra Guerra Mundial i, amb ella, la prosperitat de l’economia catalana. És més, no només s’acaba la prosperitat, sinó que, immediatament, esclata una època de crisi. Amb la fi de la guerra, l’activitat productiva es frena en sec.
A més, molts soldats que tornen del front volen tornar als seus antics de llocs de treball, però, al no haver-hi feina, no ho poden fer. És aquesta coincidència, doncs, el que provoca aquesta crisi, la qual efecte a tot Europa, tot i que no amb la mateix intensitat a tot arreu. Aquesta mala situació econòmica desencadena diversos conflictes socials.
A partir del 1923 A partir del 1923 es produeix un canvi en la conjuntura econòmica, iniciant-se una època d’enorme prosperitat gràcies, entre altres coses, a que, després de la guerra, es creen molt llocs de treball per reconstruir tot allò que s’havia destruït. Aquest període rep el nom de Feliços anys 20.
A Espanya, aquesta prosperitat coincideix amb l’inici de la dictadura de Primo de Rivera, però són dos factors que no tenen res a veure, que són mera coincidència.
Econòmicament, doncs, els anys durant els quals dura la Dictadura de Primo de Rivera són de bona conjuntura econòmica vinculada a la reconstrucció europea amb l’ajuda americana, duent a terme el “pla Dowes”, que serveix per crear infraestructures per reduir l’atur, principalment carreteres. També s’amplia la xarxa ferroviària i hi ha un pla hidràulic de regadiu i electrificació.
Amb Primo de Rivera es creen els monopolis de l’estat, amb els que aquest es queda els diners de Tabac, telefonia i gasolina, inventant La Tabacalera, Teléfonica i CAMPSA.
No obstant això, cal tenir present que els feliços anys 20 no es van viure a Espanya ni Catalunya com es van viure als EUA, però se’n van veure beneficiats de forma indirecta.
Tota aquesta bona situació econòmica s’acaba el 1929 quan es produeix el crack borsari de la borsa de Nova York. Quan es produeix aquest crack, els EUA comencen a demanar als països europeus tots aquells diners que els havien deixat, però aquests no els tenen, ja que se’ls han gastat, de forma que no els poden tornar. D’aquesta manera, la crisi iniciada als Estats Units es converteix en una crisis internacional, donant inici al període conegut amb el nom de Gran Depressió dels anys 30.
Així doncs, el 1929, amb l’esclat de la crisi, s’acaben totes les ajudes i el gener del 1930, Primo de Rivera dimiteix i s’inicia la Dictablanda.
La dinàmica política del primer terç del segle XX Des de la instauració de la Restauració borbònica fins el canvi de segle, la vida política i els processos electorals a Espanya i Catalunya són una paròdia de mal gust. Fins el 1901, no era el resultat de les eleccions el que determinava el color del govern, ja que les eleccions eren manipulades.
En aquesta època, s’havien consolidat dos partits polítics: el Partit Liberal, encapçalat per Sagasta i el Partit Conservador liderat per Cánovas del Castillo, però malgrat ser dos partits diferents, eren extremadament similars. Cal destacar, però, que no eren partits com els coneixem actualment, sinó que eren partits formats per una sèrie de notables que tenien un líder i que només es mantenien en vida gràcies a la seva relació amb el poder.
Quan el 1885 Alfons XII mor i puja a poder la seva esposa Maria Cristina d’Àustria, aquests dos partits signen el Pacte del Pardo, acordant donar-se suport mutu per tal d’anar-se alternant en el poder per assegurar-se la seva presència en el govern. El 1890, se substitueix el sufragi censatari pel sufragi universal, però aquest no té cap caràcter democràtic, ja que les eleccions es continuen manipulant. Cal destacar que de totes les eleccions celebrades entre el 1876 i el 1899, sis les guanyen els conservadors i 4 els liberals. Aquests governs, però, com ja hem dit, no són fruit d’una lliure decisió dels votants, sinó justament el contrari, ja que les eleccions estan manipulades pel govern amb el suport de l’aleshores reina, Maria Cristina mitjançant diversos mecanismes.
Quan un dels dos partits ja portava dos o tres anys en el poder, l’altre pressionava perquè es produís un canvi de govern. Aleshores, el president del govern anava al palau reial i presentava la seva dimissió davant la reina, que confiava la formació d’un nou govern a l’altre partit. Un cop fet això, el govern que acabava de prendre possessió convocava eleccions, les quals, “curiosament”, eren guanyades per àmplia majoria pel partit que acabava d’entrar en el govern. I així successivament durant anys. Això es produïa perquè les eleccions eren manipulades.
Quan hi havia un canvi de govern, tothom sabia que s’havien de convocar eleccions, de forma que, durant període preelectoral, la principal feina del govern entrant era preparar el resultat de les eleccions, i ho feien elaborant el que es coneixia amb el nom d’ Encasillado, una enorme pissarra on s’escrivia el nom dels diputats que havien de governar cada districte, la majoria dels quals eren del partit que governava (liberals o conservadors), una quarta part de l’altre partit (liberals o conservadors) i uns quants que eren “de veritat” que es col·locaven en els territoris més conflictius que ja anaven bé, ja que servien per dissimular una mica la manipulació de les eleccions. En total, eren 300 diputats.
Un cop fet això, l’èxit del ministre de la Gobernación era aconseguir que aquell resultat prefabricat que havien anat elaborant sortís a les actes, és a dir, fos oficial. Això s’aconseguia a través del governadors civils, que rebien les instruccions del ministre de qui havia de sortit escollit. El governador civil, però, no podia controlar el resultat de totes les províncies, de forma que hi havia un altre nivell inferior que era la peça fonamental i clau de tot aquest frau: els cacics, que eren uns personatge que ostentaven una autoritat natural per diversos motius, no per la seva qualitat política, sinó, per exemple, perquè era un gran terratinent en el cas de l’Espanya agrària, l’amo d’una fàbrica que donava feina a moltes persones en el cas de la Catalunya industrialitzada, perquè era el capellà en el cas de pobles petits, el metge, el mestre, perquè ocupava algun càrrec menor, etc. Així doncs, per múltiples raons, però era un personatge que controlava la voluntat política d’un grup de gent. Molt sovint, el cacic no estava identificat amb un partit o l’altre, sinó que posava la seva influència, la seva autoritat al servei de qui manava en cada moment. Així doncs, informat pel governador civil sobre qui havia de sortir escollit en aquell districte (tot i que, moltes vegades no era necessari, ja que ja se sabia a qui s’havia de votar) el cacic, els dies abans de les eleccions, feia saber a la gent del seu entorn a qui havia de votar. Cal destacar, però, que el cacic no era una espècie de figura autoritària, sinó que la gent el perseguia com un benefactor al qual se li devia gratitud, la qual se li pagava votant el que ell deia.
Quan canviava el govern canviava tota l’estructura, és a dir, tots els funcionaris. Quan aquests funcionaris no estaven en l’administració perquè no governava el seu partit, es convertien en el que es coneixia amb el nom de cesantes, una espècie d’aturats però que seguien sobrant part del seu sou fins que tornava el govern anterior i tornaven al seu lloc de funcionaris cobrant tornant a cobrar la totalitat del sou. Aquesta era tipus de gent que quan un govern durava massa temps es començava a impacientar, ja que ja feia molt temps que no cobrava el sou sencer. Un cop en el seu lloc de treball, els funcionaris no treballaven gaire, per no dir gens, sinó que tot era gaudi.
Per tots els mecanisme anteriors són pels quals s’aconseguia que el resultat de l’ Encasillado fos el resultat oficial. Tot i això, també hi havia altres mecanismes, com per exemple, la compra de vots. Hi havia diputats que oferien un duro a tothom qui votés per ell i, com que allò és el que equivalia a tot un dia de feina, la gent ho feia. A vegades, el govern no podia controlar el resultat en un determinat districte, però sempre quedava un últim recurs, falsificar les actes mitjançant les tupinades.
Cal destacar, però, que aquest caciquisme funcionava en les zones rurals, ja que, en les grans ciutats, tot això era més difícil, de forma que, el que funcionava eren els vots falsos.
Així doncs, en les zones urbanes, la gent ja sabia que les eleccions estaven manipulades, de forma que no s’anava a votar. Davant d’aquest fet, des del govern civil, es llogava una espècie de delinqüents als quals es donava una llista d’electors i es passaven tota la jornada electoral anant de col·legi en col·legi votant cada vegada amb un nom diferent.
Moltes vegades, s’utilitzaven noms de persones ja mortes que no havien sigut esborrades del cens. D’aquesta forma, doncs, es fabricava una participació falsa, però suficient per donar un resultat oficial.
Per altra banda, també s’utilitzaven les tupinades, que consistien en que, aprofitant un aldarull a les col·legi electoral, el president de la mesa afegia vots “extra” a la urna.
Entre el 1901 i el 1903, aquest frau, a la ciutat de Barcelona s’enfonsa i, de mica en mica, ho comença a fer també a la resta de Catalunya. Aquest fet es deu a que a Catalunya apareixen dos nous partits: La Lliga Regionalista i Unión Republicana, més coneguda amb el nom de Lerrouxisme pel nom del seu líder, Alejandro Lerroux. La Lliga Regionalista es crea a la primavera del 1901 i és un partit burgès i catòlic, de caràcter, doncs, molt conservador. Podríem dir que és la primera manifestació de la centre-dreta moderna. El partit de Lerroux, per la seva banda, també fundat aquell mateix 1901, és el primer partit de masses de la història d’Espanya. Es tracta d’un partit d’esquerres, republicà i violentament anticlerical. Del lerrouxisme cal destacar la seva modernitat organitzativa, no fent només política, sinó també oferint serveis als seus simpatitzants i treballadors (escoles laiques, aspectes sanitaris, economats, etc).
El 1901, en les eleccions municipals de Barcelona, la Lliga Regionalista presenta l’anomenada Candidatura dels 4 presidents, mentre Lerroux es presenta en solitari pel seu partit. Aquests dos partits aconsegueixen mobilitzar entre 5.000 i 6.000 electors reals. No obstant això, tornen a guanyar les eleccions els partits monàrquics. La Lliga, però, reclama un recompte del vots i, realment, la Lliga havia obtingut 5 diputats i els republicans 2, guanyant les eleccions, doncs la Lliga, derrotant per primera vegada els partits de la Restauració. Això, però, no tornarà a passar, és a dir, mai més hi haurà un republicà ni un de la Lliga al govern de Barcelona.
En tot cas, amb aquestes eleccions apareix el bipartidisme fals a Barcelona i n’apareix un de real. Aquesta fi del falsejament electoral comporta que la participació en les eleccions augmenti entre un 40% i un 50%, de forma que la gent es comença a polititzar i es comença a afiliar a partits polítics, de forma que l’activitat política s’intensifica.
Aquest procés electoral es consolida a Barcelona i Girona, mentre a Lleida i Tarragona, el caciquisme durarà uns anys més.
Per altra banda, es produeix una expansió lenta, però imparable del catalanisme, que comença a diversificar-se en diferents partits, fet que comporta una gran cultura política.
Així doncs, entre el 1901 i el 1903, la dinàmica política catalana està protagonitzada per un doble procés. Per una banda, la confrontació entre republicans i regionalistes i, per l’altra, l’expansió lenta però imparable del catalanisme. Durant aquest període, la Lliga té l’hegemonia, però el 1903 es produeix la irrupció electoral del lerrouxisme.
Aquestes dues dinàmiques, però, es trenquen el 1905 quan esdevé una crisi política derivada dels Fets del Cucut.
El 1905, en aquesta Barcelona on rivalitzen republicans i regionalistes, els republicans de Lerroux prediquen en contra dels clergues. Els regionalistes, per la seva banda, promouen la fundació d’un setmanari al que posen el nom de Cucut, el qual s’especialitza en fer burla de l’exèrcit espanyol, cosa que enfada els militars destinats a Barcelona fins que, un dia, el novembre del 1905, surt un acudit al Cucut davant del qual 300 militars reaccionen ocupant la redacció d’aquest. El govern dóna la raó als militars i es presenta la Llei de Jurisdiccions, que diu que tothom qui es burli de l’exèrcit serà jutjat per un consell de guerra. Això comporta una mala reacció a Catalunya que es materialitza en l’aparició de Solidaritat Catalana, partit format per una coalició molt àmplia impulsat per la Lliga i que el 1907 guanya les eleccions municipals de Barcelona amb un 66% dels vots. Solidaritat té un programa electoral molt breu que figura en el Programa del Tiboli, nom que es deu a que es redactés en aquest teatre.
- Supressió de la llei de jurisdiccions.
- Promoure alguna forma d’autogovern per Catalunya.
Quan els diputats de Solidaritat es presenten a Madrid amb el seu programa electoral, s’adonen que a la resta de l’estat espanyol les eleccions si que han estat manipulades, de forma que, al trobar-se en àmplia minoria dins el context espanyol, no tenen influència sobre el govern central i, per tant, la seva victòria no ha servit de res. Aquest fet provoca que el 1908 Solidaritat es dissolgui i, aleshores, torna la situació anterior al 1906, és a dir, el bipartidisme entre la Lliga i Lerroux amb la victòria d’aquest últim a les eleccions del 1908.
En definitiva, el conjunt, ara sí, de Catalunya, fuig del caciquisme espanyol i el sistema de govern espanyol. Això, des de Madrid és molt inquietant, ja que són partits que, segons ells, “volen trencar la sagrada unitat d’Espanya”, volent trencar els pilars que suporten la monarquia espanyola de la Restauració.
Per si això no fos suficient, la Barcelona del 1908-1909, 200.000 habitants de la qual són obrers, ja ha demostrat una tendència a la reivindicació, la vaga i la protesta. Per sota de l’estructura política hi ha una realitat social explosiva que explotarà el 1909 amb la Setmana Tràgica.
La setmana tràgica La Barcelona del 1908-1909, 200.000 habitants de la qual són obrers, ja ha demostrat una tendència a la reivindicació, la vaga i la protesta. Per sota de l’estructura política hi ha una realitat social explosiva que explotarà el 1909 amb la Setmana Tràgica.
En aquest context, els republicans apel·len a la revolució, fet que és vist amb cera port des de Madrid. Així doncs, a nivell polític, la Catalunya del segle XX és vista con subversiva.
A nivell social, Barcelona, aleshores la ciutat més gran, amb 200.000 obrers, ja ha demostrat una clara tendència a la reivindicació, la vaga i la protesta.
Per sota de la dinàmica política hi ha una realitat social molt explosiva. Darrere l’esplendor de l’arquitectura modernista i la burgesia s’hi amaga una altíssima densitat de població i unes molts males condicions de vida. Els treballadors tenen unes molt males condicions laborals i de vida. Aquesta enorme desigualtat social converteix aquest Barcelona del segle XX en una espècies de bomba de rellotgeria que port explotar en qualsevol moment.
A principis de l’estiu del 1909 es donen un seguit de circumstàncies que suposen l’espurna que queda per l’explotació de la setmana tràgica.
Feia una dècada que Espanya havia perdut les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines, de forma que, podem dir que, des del punt de vista colonial, Espanya es queda totalment despullada. A principis del segle XX cap altra país europeu havia patit aquesta pèrdua colonial. És més, en aquesta època, a Europa, el colonialisme assoleix la seva plenitud i la seva època de màxima esplendor. No només ho fa el colonialisme de les grans potències (GB, França), sinó també el d’altres països europeus. Per exemple, Bèlgica amb el Congo, que era 55 vegades més gran que la metròpoli, Holanda amb Les índies orientals holandeses, Itàlia, que feia poc que s’havia unificat i havia aconseguit crear un imperi amb Líbia i Eritrea, etc. El més humiliant per Espanya, però, és la situació de Portugal, que malgrat ser un país molt més pobre que Espanya conservava colònies a Àfrica (Moçambic, Angola, Macau, etc). En matèria colonial, doncs, Espanya es queda sense res. Per tant, el cop que la pèrdua de les colònies americanes havia suposat per a les classes dirigents era enorme.
Un cop Espanya ja s’ha refet de la desfeta de Cuba, els espanyols comencen a plantejarse tornar a crear un nou imperi colonial. Aquesta política colonialista, però, havia de ser molt propera i a prop de casa. El resultat d’aquesta reflexió és Marroc, ja que està molt a prop d’Espanya i és un dels únics racons de l’Àfrica que encara no està sotmesa a les forces colonials europees. A més, Espanya comptava amb Ceuta i Melilla, que li podien servir de bases militars. Així doncs, aquest intent de crear un nou imperi colonial es focalitza en el Marroc.
Un cop decidit quin serà el seu objectiu, Madrid aplica al Marroc la forma més tradicional per conquerir un territori, la qual consisteix en generar interessos econòmics, materials o espirituals fins que la població nativa se’n cansa i comença a matar els missioners, excusa que el país colonitzador aprofita per començar a conquerir el territori. Això, doncs, és el que va fer Espanya. Espanya va buscar alguna cosa explotable. Així doncs, el 1908, a Madrid es crea la Companía Española de Minas del Rif. El Rif era una regió del nord d’Àfrica dominada per caps tribals. Un cop es constitueix la companyia (en la que hi participen diversos grans burgesos), aquesta negocia amb els caps tribals que els permetin explotar les seves mines de ferro a canvi de diners. Perquè l’explotació d’aquestes mines fos rendible, però, calia construir un ferrocarril miner per traslladar el ferro des de la mina fins a Melilla. En total, eren 25 km de ferrocarril. El primer que va fer la companyia, doncs, és enviar uns quants treballadors al Rif per construir les vies del tren. Mentre l’estan construint, el 9 de juny del 1909, un grup de “moros” maten uns quants treballadors. Davant d’aquest fet, el primer que fan els responsables de la companyia quan reben aquesta notícia és reclamar el suport del govern, ja que era aquest qui havia tingut la iniciativa d’explotar les mines de ferro del Rif. El govern espanyol, aleshores dirigit per Antoni Maura, decideix fer una enorme mobilització de soldats per enviar-los a Melilla.
En teoria, el servei militar de 3 anys quan es complien els 21 anys era una cosa universal. Aquesta universalitat, però, no es complia, ja que hi havia una forma d’estalviar-se’l, la qual s’anomenava “Redención a milícias”. Tothom a qui li toqués fer el serveix el militar se’l podia estalviar si pagava 1.500 pessetes, que, en aquella època, era una quantitat molt gran de diners, de forma que els únics que se’l podien estalviar eren els fills de l’aristocràcia i la burgesia. Qui feia el servei militar, doncs, eren els pobres, els qual eren la majoria. Això era una cosa assumida entre la societat.
Amb les guerres colonials americanes, aquests soldats de lleva havien estat enviats a Cuba i Filipines, on van morir, no pas a mans del cubans, sinó a causa de les malalties.
Per tant, el record que havia quedat en la societat espanyola sobre les guerres colonials es podia resumir en una sola frase que deia: “Hijo quinto y sorteda, hijo muerto y enterrado”. I és que aquesta era la realitat en la majoria dels casos. Aquest malson de les guerres colonials s’havia acabat el 1899, de forma que, durant 10 anys, el servei militar havia estat una pèrdua de temps.
El 1909, però, el govern espanyol es treu de la màniga una nova guerra colonial i es produeix una mobilització de lleves i reservistes, molts dels quals eren homes ja casats i amb fills, de forma que tenien uns forts lligams familiars. L’impacte d’aquestes noves ordres de mobilitzacions va ser brutal, ja que, de cop, tornava la situació anterior a les guerres colonials. Fins i tot, és pitjor anar lluitar al Marroc que a Amèrica..
Per tant, el que el govern posa en marxa a mitjans del 1909 és una mobilització mancada de legitimitat, ja que es tracta d’una decisió unilateral del govern. El que es defensa, ara, no és Espanya, sinó els interessos dels rics amb la sang dels pobres.
Aquesta és la visió que es té des de Barcelona, ja que la major part de soldats enviats al Marroc són catalans.
En una ciutat com Barcelona dominada per partits no dominats pel règim, els republicans aprofiten aquesta situació per fer campanya política contra el govern.
Arriba un dia en què, un cop els soldats es troben al moll, es va produint una escalada de la tensió entre el 15 i el 25 de Juliol. Es predica en contra del govern i, de pas, es critica el clero en una societat totalment anticlerical.
Després d’aquests 10 o 15 dies de tensió creixent, la modesta, feble i embrionària “Secreta europea”, l’únic sindicat obrer existent, decideix convocar una vaga general pacífica pel dia 25 de juliol que faci veure al govern la situació que es viu a Catalunya.
Així doncs, aquesta pràctica es du a la pràctica. Un cop queda clar que aquell dia les fàbriques no obriran, grups d’obrers comencen a confluir cap el centre de la ciutat per paralitzar el comerç el transport per tal d’augmentar les dimensions de la protesta. La paralització del comerç és possible, però la del transport és més difícil, sent aquest el desencadenant del conflicte. El tramvia era l’element estratègic perquè la vaga fracassés o tingués èxit i el govern ho sabia, de forma que va distribuït guàrdies civils en cadascun dels tramvies de la ciutat per impedir que els obrers els aconseguissin paralitzar. Els obrers, al veure que els tramvies circulen amb normalitat, els comencen a apedregar, al que els soldats que es trobaven en el seu interior responen amb bales.
Davant d’aquests tirotejos, els obrers comencen a agafar les armes i a construir barricades, convertint-se, d’aquesta manera, la vaga pacífica en un conflicte violent.
Cap a la tarda d’aquell 25 de juliol, es comencen a cremar convents, convertint-se aquesta en la imatge del conflicte. Aquesta dinàmica s’inicia quan un grup de dones i criatures que surten de l’actual Rabal assalten l’edifici dels escolapis, el qual va patir les destrosses del manifestants. Sense cap consigna, al llarg dels tres dies següents, aquesta pauta de comportament s’escampa arreu de Barcelona cremant-se 50 convents. En aquesta època, el sentiment anticlerical era extremadament elevat. L’església era la màxima enemiga del obrers. Val a dir, que, a diferència d’altres sectors catòlics europeus, no s’havia aconseguit solucionar aquest problema.
Durant dos dies i mig, doncs, Barcelona és dominada per grups d’obrers armats. El dimarts i el dimecres d’aquella setmana es produeixen intents d’enfocar aquesta revolta cap a una revolució social que signifiqui la instauració d’un règim republicà progressista. Aquests intents, però, no reben el suport de la resta d’Espanya, ja que des de Madrid, tot fent demagògia, es diu que es tracta d’una revolta independentista i degut també a que cap líder es posa a encapçalar el moviment. Després de 3 dies, ningú sap quin és el pas següent, de forma que, molta gent es comença a retirar cap a casa seva. A partir del dijous, comencen a arribar els reforços que havia demanar el capità general de Barcelona per tal de tornar a instaurar l’ordre a la ciutat. Quan els militars arriben, però, es troben que la revolta pràcticament ja havia acabat i no tenia les dimensions que els havien dit. Així doncs, no hi ha batalla i tant sols moren 9 persones. Dissabte es recupera el control i el diumenge s’acaba del tot la revolta.
Malgrat la brevetat d’aquest modest conflicte, la repressió que aplica el govern de Maura és molt exagerada. Les conseqüències de la setmana tràgica són 9 morts, 2.000 catalans exiliats a França, 2.500 empresonaments, es prohibeixen 120 escoles laiques a Barcelona, es trenca el partit de Solidaritat Catalana, ja que la Lliga de Catalunya de Francesc Cambó està a favor de la repressió i se signen 5 penes de mort, entre les quals destaca la de Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat d’instigador. El 1902, Ferrer i Guàrdia havia estat implicat en un fet important: en l’intent d’assassinat del rei amb una bomba.
Aquesta bomba, però, no va tocar el carruatge. Ferrer i Guàrdia és acusat de ser responsable intel·lectual de l’intent d’assassinat. Per manca de proves, però, és indultat, però queda macat de per vida per les autoritats espanyoles. Quan esclata la setmana tràgica, Ferrer i Guàrdia viatja d’Alella (on resideix) a Barcelona per participar en la revolta. Com que se’l veu parlant amb diverses persones, és detingut com a cap de la revolta, malgrat no existir cap i, molt menys, no ser-ho ell, i el condemnen a pena de mort. Com que no l’havien aconseguit condemnar el 1902 aprofiten ara per fer-ho.
En aquest ambient, des d’Europa hi ha una campanya internacional en contra d’Antoni Maura amb l’eslògan “Maura no”. Aprofitant aquesta campanya internacional en contra de Maura sota l’eslògan “Maura no”, el partit liberal, aleshores encapçalat per Moret i Canalejas, es solidaritza en el Congrés dels diputats amb els partits d’esquerres, és a dir, amb els republicans i els socialistes, i demanen la dimissió de Maure, per haver condemnat a mort a Ferrer i Guàrdia. Aleshores, Alfons XIII cessa a Maura i posa a governar a Moret (d’aquesta maner es trenca el Pacte del Pardo), però aquest dura dos mesos, essent substituït per Canalejas, qui representa una nova temptativa de regeneracionisme. Aquest, aplica l’obligatorietat del servei militar durant un any; prohibeix més ordes religiosos; fomenta l’ensenyament públic; reforça l’administració local, concedint la creació d’institucions no centralitzades, com per exemple la fundació de la Mancomunitat de Catalunya.
Obrerisme, anarquisme i sindicalisme (moviment obrer català) Cal començar assenyalant que en el segle XIX ens trobem davant d’una Espanya rural, de forma que no serà fins a finals de segle quan els moviments obrers es tornaran un tema transcendental. Tot i això, ja a principis de segle hi ha reivindicacions obreres a les fàbriques, manifestant-se amb els moviments ludites, com ara les bullangues de Barcelona el 1835 o les llamàncies el 1843. Així doncs, les primeres dades dels obrers apareixen durant la regència d’Espartero quan el 1846 es crea la primera associació obrera: Associació de Treballadors de Barcelona.
La primera fase del moviment obrer català es desenvolupa entre els anys 40 i 50 del segle XIX, anys durant els quals el moviment es caracteritza per vàries coses. La principal és que viu sota la clandestinitat a causa de la seva prohibició legal per part de l’estat espanyol. La segona característica és que es tracta d’un moviment molt local desvinculat encara dels moviments obrers europeus. No s’hi vincularà fins el 1865.
El 1840 apareix el sindicalisme a Catalunya, fen-t’ho quan es funda la primera associació obrera, la qual s’anomena Associació de Mútua Protección de Trabajadores de Ambos Sexos. El 1855, a Barcelona es produeix la primera vaga general en la història de tot l’estat i, el 1865, es vincula el moviment obrer català amb l’europeu.
La segona fase de la història d’aquest moviment obrer s’inicia entre el 1868 i el 1869 a causa de l’esclat de la Gloriosa que provoca la fi del regnat d’Isabel II i dóna inicia al Sexenni democràtic. En aquestes circumstàncies, el moviment obrer català torna a sortir a la superfície i el 1869 envia un delegat a Londres per intentar establir un vincle entre l’obrerisme català i l’europeu. Aquests delegats ja sabien que feia anys (1864), a Londres, s’havia fundat l’AIT, la qual el 1869 ja es trobava dividida en dues tendències: els partidaris de Marx i els partidaris de Bakunin. Els seguidors de Marx són etiquetats com els socialistes autoritaris i els de Bakunin com els socialistes llibertaris (anarquistes). La divisió doncs, és entre socialistes i anarquistes: - Els socialistes diuen que en cada país/estat la classe treballadora s’ha d’organitzar en un partit polític socialista, el qual, un cop organitzat, ha d’acceptar el marc legal i introduir-se en el sistema polític dominat per les classes altes presentant-se a les eleccions municipals i anar pujant de nivell de mica en mica fins arribar a situar-se a dalt de tot del poder estatal. Per tant, pel marxisme, la presa del poder no passa per revolucions violentes, sinó per l’aparició progressiva en polític del partit obrer. És en aquest punt en el qual es produeix la principal discrepància amb els bakuninistes.
- Els bakuninistes, per la seva banda, diuen que l’estructura política està feta a la mida de la burgesia, però ho està tant que és impossible adaptar-la per estar a favor de la classe treballadora. El que diuen, doncs, és que el moviment obrer no s’ha d’organitzar en partits polítics, sinó en organismes sindicals o altres tipus d’organisme per evitar caure en el joc dels poderosos. Pel anarquistes, la presa del poder passa per fer una revolució violenta. Un cop feta aquesta revolució i la classe treballadora ja es trobi situada en el poder, el que ha de fer és destruir el sistema polític i reorganitzar la vida política, creant un model polític sense estat.
Aquest, doncs, és el panorama que es troben els emissaris catalans quan arriben a Londres. Quan tornen a Barcelona, aquests emissaris informen sobre allò que han vist i la resposta dels obrers catalans és entrar a l’AIT i fer-ho inclinant-se per l’anarquisme i rebutjant totalment el marxisme. Així doncs, el 1870, els obrers catalans funden la Federació Regional Espanyol de l’AIT (Posen regional perquè consideren que no hi ha estats).
Cal destacar que, en aquest període, l’anarquisme és una cosa força excepcional, ja que en la majoria de països s’imposa el marxisme, sobretot en aquells països industrialitzats, mentre l’anarquisme és propi de les zones agràries. El fet que a Catalunya triomfi l’anarquisme, doncs, encara crida més l’atenció si es té en compte que es tracta d’un dels principals països industrialitzats d’Europa, però aquest fet té una explicació.
L’explicació d’aquest fet resideixen dos factors. Per una banda, els obrers catalans d’aquesta època pateixen un estat espanyol molt repressiu, de forma que els és impossible imaginar que aquest estat pugui arribar a ser seu algun dia. Per altra banda, en la majoria de països europeus l’alienació entre la burgesia i els obrers és molt gran, mentre a Espanya, no.
Per continuar parlant de la Federació Regional Espanyol de l’AIT, direm que aquest dura fins el 1874 quan s’acaba el Sexenni democràtic i tornen a Espanya governs molt autoritaris que el primer que fan és prohibir aquesta associació i tots els organismes sindicals. El 1880, Sagasta torna a donar una certa llibertat tolerant el moviment sindical, fet davant del qual els obrers decideixen restablir la FRE, però l’AIT ja havia desaparegut el 1880, de forma que han de canviar el nom. Així doncs, el 1882 es funda la Federació de Treballadors de l a Regió Espanyola, la qual està dividida entre els anarcocol·lectivistes i els anarcocomunistes. Els primers estan per la reforma del sistema mitjançant sindicats, reformes educatives i la vida social; mentre els segons parlen d’acció directe i revolucionària per mitjà del terrorisme.
Aquesta organització, de seguida recupera les dimensions de l’antiga organització, fet que, des de Madrid, és vist amb molt de pànic, de forma que les autoritats espanyoles incorporen un seguit d’elements repressius que acaben provocant la seva dissolució.
Quan Marx s’adona que a Catalunya està triomfant l’anarquisme, envia el sindicalista, Paul Lafargue a Espanya per intentar fomentar les tesis socialistes, el qual comença a tenir adeptes a la zona de Madrid i aconsegueix formar algunes associacions. Així doncs, mentre a Catalunya domina l’anarquisme, a Madrid apareix una massa marxista integrada per alguns professionals liberals i, sobretot, per un col·lectiu: els tipògrafs, els quals, a còpia de llegir, ja que era la seva professió, havien adquirit una certa cultura política, de forma que, a Europa, eren una espècie d’aristocràcia obrera.
El 1879 aquest grup de professionals es reuneix i crea la Fundació Socialista Madrilenya. El 1886 la FTRE es desfà, de forma que, ara, a Catalunya, no hi ha cap organització obrera. A Madrid, si que hi és, però no hi ha obrers. Així doncs, a Catalunya hi ha obrers però no organitzacions i a Madrid hi ha organitzacions però no obrers. Davant d’aquesta situació, aquest grup madrileny viatja a Barcelona a vendre les seves idees i el 1888, aprofitant l’Exposició Universal de Barcelona Pablo Iglésias funda el PSOE i la UGT. Aquest grup no aconsegueix convèncer els obrers catalans sobre les idees marxistes, fet que demostra que la identificació d’aquests obrers amb l’anarquisme ja està del tot consolidada. Com que aquest partit no té èxit a Catalunya, es trasllada a Madrid.
En la dècada dels 90, doncs, el marxisme no té cabuda a Catalunya i l’anarquisme està desarticulat. En aquestes circumstàncies d’inexistència d’associacions obrers a Catalunya, els anarquistes impulsen la “propaganda de fet”, que consisteix en practicar el terrorisme per fer veure que el moviment obrer encara segueix viu. Amb aquest terrorisme Barcelona es guanya el nom de “Ciutat de les bombes”. Aquest terrorisme es basa en assassinar la classe política. El 1893 es produeix un intent d’assassinar el capità general Martínez Campos, però l’intent fracassa i és l’anarquista qui és assassinat. Un temps més tard, un amic de l’assassí, Santiago Salvador, vol venjar el seu company.
Aconsegueix dues bombes i una entrada al Liceu i la deixa caure sobre la Platea matant més de 20 persones. Després d’altres episodis menors, el 1896 es produeix l’últim atemptat d’aquest moviment. Aquesta vegada, l’objectiu és una processó a Barcelona, de forma els morts són, principalment, dones i nens. Davant d’aquest atemptat se celebren els Processos de Montjuïc. Es detenen més de 100 anarquistes i se’ls tortura perquè confessin. A causa de la brutalitat de les tortures, alguns d’ells confessen ser culpables de l’atemptat malgrat no ser-ho i els condemnen a mort. Aquesta enorme repressió deixa l’obrerisme català arrasat.
En els anys 20 del segle XX, el panorama és desolador. Els grups anarquistes estan desarticulats i la ideologia socialista no s’ha estès per Catalunya. La única classe que aguanta és la societat obrera d’ofici, un grup d’entre 25 i 150 obrers que s’organitzen en una societat que només admet com a socis a treballadors d’oficis molt concrets (forners, constructors de carruatges, etc). La capacitat reivindicativa d’aquesta societat, doncs, era molt petita, servint, únicament, per fer una funció mutualista i per aquella certa necessitat d’alguns treballadors d’estar associats a alguna organització per no sentir-se sols davant les seves males condicions de vida i de treball.
El 1907, però, apareix la idea d’unir totes aquestes associacions i es funda la Unió Local de Societats Obreres, més anomenada Solidaritat Obrera. L’any següent, el 1908, veient que la fórmula funciona malament, decideixen ampliar l’associació a tot l’estat i aquesta canvia de nom, passant a anomenar-se Confederació Regional de Societats de Resistència més coneguda com a Solidaritat Obrera. Aquesta organització integra un total de 110 societats que sumen uns 15.000 obrers de diferents ideologies (anarquistes, socialistes i republicans), de forma que, Solidaritat Obrera no té una ideologia política concreta, ja que no participa en política. El 1909, aquesta associació convoca una vaga general pel dia 25 de juliol, la qual acaba desencadenant l’esclat de la Setmana tràgica.
Aquesta vaga general i la posterior Setmana tràgica fracassa. Amb aquest fracàs, els obrers veuen com la revolució els ha passat per davant dels nassos i no l¡ha aprofitat, fet que es deu, en bona part, a la mala organització obrera. Diuen, doncs, que això no pot tornar a passar i que si tonen a tenir l’oportunitat de fer una revolució no la poden tornar deixar escapar. Per tal que això pugui ser així en un futur decideixen que s’ha d’enfortir el moviment, de forma que, en un congrés de Solidaritat Obrera, acordes que l’any següent l’organització s’ampliarà a tot l’estat espanyol. Així doncs, el setembre del 1911, en un nou congrés, es fa efectiva aquesta iniciativa i es funda la CNT en defensa dels obrers, 12.000 dels quals es troben a Catalunya. Aquesta associació (la CNT) té una arrencada apassionant. El dia següent de la seva fundació convoca una vaga a tot Espanya, la qual, però, a causa de la seva manca d’experiència, fracassa. Alguns mort a València, a més, serveixen per clausurar part de l’organització. El 1912, Canalejas és assassinat per un anarquista, fet que reforça aquesta prohibició de la CNT i el 1913 un altre anarquista intenta assassinar el rei, però no ho aconsegueix.
El 1914, la CNT és autoritzada a funcionar de nou i ho fa amb la modesta xifra de 30.000 afiliats. L’atzar, però, va voler que aquest retorn a la legalitat de la CNT coincidís amb l’esclat de la 1GM, la qual va afavorir un creixement espectacular de l’organització. En cinc anys, la CNT passa de tenir 30.000 afiliats a tenir-ne 900.000.
La Mancomunitat de Catalunya El 1906-1907 sorgeix a Catalunya Solidaritat Catalana, partit que, en el seu programa, demanava algun tipus de d’autonomia per Catalunya. El 1910, el catalanisme ja té una certa experiència demanant l’autonomia, malgrat no haver rebut encara cap resposta des de Madrid. Així doncs, en aquesta època, sorgeix des de, sobretot la Lliga, la idea de reclamar i aconseguir quelcom que no fos l’autonomia però que permetés continuar treballant pel país, preparant el camí cap aquesta autonomia. En aquest context, el 1914, es crea la Mancomunitat de Diputacions, una institució no centralitzada creada gràcies a la concessió de Canalejas de permetre aquest tipus d’institucions, i que es va dissoldre l’any 1925. Cal destacar, que la Mancomunitat és el primer reconeixement que el govern espanyol fa a Catalunya des del 1714 per poder tenir gestió autonòmica malgrat no tenir cap tipus de poder polític.
Així doncs, amb la Lliga com a motor, s’aconsegueix que la demanda catalana es faci de forma conjunta. Els quatre presidents van a Madrid a demanar a Canalejas l’autorització de mancomunar-se. Davant d’aquet fet, el president espanyol dóna permís per mancomunar-se a tots els territoris espanyols per tal que la Mancomunitat de Catalunya no es veiés com una tracte de favor. Aleshores, Canalejas porta aquesta proposta al parlament, que malgrat saber que aquest projecte va dirigit a Catalunya, l’accepta. El parlament, doncs, cedeix, però ara queda convèncer el Senat. Aleshores, es produeix l’assassinat de Canalejas, de forma que el projecte de mancomunar-se queda orfe i no és acceptat pel Senat. A més, en aquesta època toca un canvi de govern. Qu substitueix Canalejas és el Compte Romanones, el qual, però dimiteix i puja al poder Dato, que, de seguida, convoca eleccions. En aquest context, la Lliga, ja cansada de l’espera, es presenta a Madrid i demana a Dato l’aprovació de la Llei de Mancomunitats a canvi de donar-li suport en les eleccions i aquest accedeix. Davant el vistiplau del president espanyol, doncs, la Lliga no perd el temps i l’Abril del 1914 constitueix la Mancomunitat de Catalunya. Malgrat poder, no ho fa cap altra comunitat autònoma.
La Mancomunitat de Catalunya és la suma de les 4 diputacions provincials, de forma que, com les diputacions no tenien poder polític, la Mancomunitat tampoc, de forma que no es pot aplicar a la Mancomunitat el concepte d’autonomia. Tampoc va ser un exemple de centralització administrativa, tot i que pretenia que el govern espanyol lo concedís algunes competències de caràcter administratiu. De fet, confiava en que fos així, però aquesta cessió de competències no es va produir, de forma que va tenir el mateix poder al llarg de tot el temps que va existir.
Així doncs, la Mancomunitat és la posada en comú de tot el que té cadascuna de les diputacions i estava integrada per tres òrgans fonamentals: El primer òrgan era l’Assemblea general que aplegava els 96 diputats provincials (20 de Girona, 20 de Tarragona, 20 de Lleida i 36 de Barcelona). Aquesta, al principi estava presidida pel president de la Mancomunitat, però després va tenir president propi. Aquesta assemblea escull el segon òrgan, el consell permanent, el funcionament del qual era assessorat per unes comissions tècniques permanents, com ara la comissió gestora de ferrocarrils. El consell estava format pel president, qui el dirigia, i 8 consellers, preferentment una de cada província, per tal d’evitar tant el centralisme barceloní com el monopoli de la Lliga de Catalunya. Tenia també unes comissions permanents, com ara la d’educació general o la de beneficència entre d’altres. Aquest consell permanent, doncs, era com l’executiu.
I el seu últim òrgan era la presidència, de la qual començarem parlant. Començarem dient que el primer president de la Mancomunitat de Catalunya va ser Enric Prat de la Riba, entre el 1914 i el 1917. El segon és Josep Puig i Cadafalch, entre el 1917 i el 1923. Posteriorment, entra a governar Carlos de Lossada, tot i que el seu mandat és molt poc transcendent, ja que només dura durant el més de gener del 1924. Finalment, l’últim president és Alfons Sola i Argemí, qui és investit president per Primo de Rivera. El seu mandat dura fins el 1925 quan es dissol la Mancomunitat.
Competències de la Mancomunitat Les competències de la Mancomunitat són les mateixes que les de les diputacions, és a dir: - Control de les carretes provincials.
- Control d’una sèrie d’institucions (hospitals, asils, etc).
- En teoria, tenia competències sobre els ferrocarrils interiors.
Així doncs, les competències de la Mancomunitat eren molt escasses i desiguals entre les diferents diputacions. No obstant això, la Mancomunitat va intentar explotar al màxim aquestes competències, però sempre dins el marc de la legalitat. La Mancomunitat va tenir una molt important obra de govern que va servir per demostrar la capacitat de gestió de la Lliga de Catalunya. Per crear aquesta obra de govern es basa en branques principals, les infraestructures, l’ensenyament i la cultura.
La gran inversió de la Mancomunitat va ser en ensenyament. Els tres nivell d’ensenyament, però, són competència de l’estat, de forma que el que fa la Mancomunitat és dedicar-se a la millora de la qualitat educativa, creant: - Consell de pedagogia de Catalunya amb la finalitat de conèixer i estudiar les últimes tendències arreu d’Europa i importar-les a Catalunya creant una pedagogia moderna.
- El 1915 convoca la primera escola d’estiu per mestres per intentar ensenyar-los les noves tècniques pedagògiques.
- Sobretot, però, per intentar formar tècnics industrials, ja que a Catalunya hih avia moltes fàbriques, desenvolupa el FP, pel qual l’estat s’interessava molt poc.
Així doncs: o Es crea l’Escola Industrial.
o En les mateixes instal·lacions que l’Escola Industrial, en horari de nit, es funda l’Escola del Treball per joves aprenents que s’especialitzen en algun ofici.
o Crea l’Escolta d’Alts Estudis Comercials per personal qualificat en la gestió d’empreses.
o Crea l’Escola Superior d’Agricultura a Caldes de Motbui per a joves agricultors que amplien els coneixements i la maquinària o Crea la primera escola de mestres, d’infermeres i de bibliotecaris, així com escoltes per dones, d’ensenyaments artístics.
En segon lloc, a nivell d’infraestructures, es construeixen carreteres i camins; s’electrifiquen el 90 % dels municipis catalans; es fan projectes d’obres públiques, principalment el ferrocarril i rutes aèries; i es construeix la xarxa telefònica de Catalunya, havent-hi un telèfon a cada municipi, el qual es troba a l’ajuntament.
Finalment, a nivell cultural es crea l’Institut d’Estudis Catalans; Pompeu Fabra unifica l’ortografia; es crea una xarxa de biblioteques i es desenvolupa una important tasca de protecció i divulgació del patrimoni cultural.
Tot això permet una important modernització a Catalunya, permetent una europeïtzació del país. Tot i així, també té aspectes negatius. En primer lloc perquè la Mancomunitat rep un baix pressupost des de Madrid, i en segon lloc, perquè és un òrgan administratiu sense capacitat legislativa de gestió política. Malgrat no tenir autonomia, però, la Mancomunitat fa un gran avenç a Catalunya, creant als catalans la il·lusió de que tenen quelcom que els acosta l’autogovern. Per tant, en aquest sentit, es pot dir que la Mancomunitat suposa una preautonomia.
Efectes sociopolítics de la 1GM a Catalunya El 28 de juny del 1914, un jove serbi assassina l’emperador austríac, sent aquest el desencadenant de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Primer s’anomena Guerra Europea, després Guerra Gran i, finalment, Guerra Mundial.
Quan esclata la Primera Guerra Mundial, Dato, l’aleshores president d’Espanya, declara el país neutral, ja que Espanya no està vinculada a cap de les dues aliances europees. La opinió pública, però, no es manté neutral. Els espanyols, es divideixen ràpidament entre els partidaris d’Alemanya i els partidaris de França, és a dir, es divideixen entre el aliadòfils (partidaris dels aliats) i els germanòfils). Els germanòfils són els sectors més conservadors, donant suport a Alemanya perquè veuen en ella l’ideal de l’ordre (Qui ha d’obeir obeeix i qui ha de manar mana). Per contra, els aliadòfils, que són molt més nombrosos, són els sectors més republicans i catalanistes, els quals donen suport a França quan aquesta és envaïda. Quan França és envaïda, a Catalunya s’organitza un exèrcit de voluntaris a l’exèrcit francès, degut a que els francesos amb el General Jofre al capdavant, es comprometen a ajudar-los en el seu procés cap a la independència. La major part dels soldats enviats moren a la batalla de Verdun, i òbviament, els francesos no fan el que havien promès.
En tot cas, tos dos bàndols recorren a la propaganda dirigida als països neutrals per tal que es decantin cap el bàndol del qual ells es mostren partidaris, la qual es fa comprant diaris que tenen una mala economia i, per tant, es venen per pocs diners. Així doncs, els únics diaris que no van ser comprats van ser aquells diaris sòlids com, per exemple, la Vanguardia.
Així doncs, a banda de l’impacte econòmic (vegeu demografia i economia catalana en el s.XX), l’impacte sociopolític també es considerable Apunts: - Durant la Guerra, Barcelona és el paradís dels espies, ja que al ser Espanya un país neutral, estan protegits.
- Durant la guerra es desenvolupa la TIF (Telefonia Sense Fils), la qual permet als països bel·ligerants transmetre la situació de la guerra (sempre a favor seu) per tal que els diaris la publiquin.
La crisi del 1917 Com ja hem vist en temes anteriors (vegeu demografia i economia catalana en el s.XX), la guerra és una mina d’or per a l’economia catalana, però, com passa sempre, aquesta bombolla de prosperitat no toca tothom de forma positiva. Com que tots els productes són exportats, deixant de banda el territori autòcton, es produeix una disminució de la seva oferta, fet que provoca una enorme inflació dels preus. Els preus pugen cada setmana. Davant d’aquest fet, els treballadors van a veure els amos de les fàbriques per intentar un augment del salari. Els amos d’aquelles fàbriques que treballen pels aliats accedeixen a fer aquesta pujada salarial per evitar possibles vagues que li suposarien una aturada de la producció i, per tant, una disminució dels seus beneficis. Els propietaris de les fàbriques que no treballen pels aliats, però, no poden acceptar les peticions d’una pujada salarial per part dels treballadors. Així doncs, pugen els preus, mentre els salaris no ho fan, fet que provoca una pèrdua important del poder adquisitiu de la major part de la població espanyola i catalana.
Arriba un moment en què la situació socioeconòmica és tant dolenta el país acaba explotant, i ho fa amb l’esclat d’una triple crisi mentre a Rússia triomfa la revolució, la qual dóna esperances als obrers catalans d’arribar a estar algun dia al poder. Així doncs, esclata aquesta triple crisi.
En primer lloc, es produeix una crisi militar degut al descontentament dels militars per la seva gran pèrdua de poder adquisitiu i pels privilegis dels africanistes, que ascendeixen més ràpidament. Aleshores, aquests militars organitzen unes associacions il·legals anomenades “juntes de defensa” amb les quals reclamen millores socials, millores pels militars de la península, canvis en el govern i reivindiquen la figura de Maure. Alguns integrants de la junta de Barcelona són empresonats, fet davant les diferents juntes es solidaritzen i provoquen la dimissió del president espanyol Prieto, que és substituït per Dato. Davant de tot això, quan Dato entra al govern, dissol les corts i aplica una censura prèvia i garanties constitucionals. Sembla, doncs, que l’aliança entre l’exèrcit i el govern s’ha trencat.
En segon lloc, esclata una crisi política. En la ruptura entre el govern espanyol i l’exèrcit, les forces polítiques, sobretot les catalanes, veuen la seva oportunitat de fer el canvi i democratitzar el règim de la restauració. Així doncs, es vertebra un moviment en el qual hi participen tots els sectors polítics que busquen la reforma del règim per aconseguir fer unes eleccions de veritat. Com que el govern espanyol es tanca en banda a qualsevol reforma, la Lliga decideix promoure un parlament paral·lel convocant a Barcelona el 1917 l’Assemblea de Parlamentaris amb els senadors i els diputats que hi vulguin formar part. Aquesta assemblea se celebra en el Parlament de Catalunya i s’hi presenten socialistes, republicans i catalanistes i fan un manifest autonomista exigint al govern la convocatòria d’eleccions i d’unes noves Corts que elaborin una nova constitució. El govern no pot negar aquests reivindicacions, però se n’acaba escapolint gràcies a l’esclat de la tercera i última crisi: la crisi social, que esclata quan es produeix una vaga general convocada per la UGT i la CNT, que s’havien aliat. Aquesta vaga general, però, en certa manera va ser provocada pel govern per escapolir-se de la crisi política que afecta el règim. Aquesta vaga general pretén aconseguir una millora de les condicions de vida i, es dóna la oportunitat, pretén fer també algun tipus d’acció revolucionària. Es tracta d’una vaga que ja no pretén mobilitzar només els obrers, sinó també la poca classe mitjana que existeix. I ho aconsegueixen. Al cap d’una setmana de vaga general comença a aparèixer la idea de revolució social i la por s’escampa entre els partits partidaris de la reforma, ja que volen el canvi, però no la revolució. Els mateixos militars que tant con contra del govern s’havien mostrat, ara acaten les seves ordres per reprimir les revoltes. Davant la negativa del govern espanyol a les reivindicacions dels sindicats més esquerrans, els republicans de Lerroux s’afegeixen a la protesta, situant Espanya al límit del precipici. Entre el febrer i el març d’aquell mateix any, a Rússia s’enderroca el govern tsarista i esclata una revolució, fet que fa treure el cap al fantasma de la revolució a Catalunya.
Davant de tot això, Dato dimiteix i Alfons XIII convoca els governs de concentració, havent-n’hi, entre 1917 i 1923, un total de 10, amb una inestabilitat enorme, essent aquest un període d’enorme violència als carrers, sent conegut amb el nom de “pistolerisme”.
Espanya entre 1918 i 1923 (el pistolerisme) Després de la triple crisi del 1917, la conseqüència directe d’aquesta és la creació d’un govern de concentració per part d’Alfons XIII, qui crida per fer de president a Antoni Maure. Cal destacar que hi ha 10 governs de concentració entre 1918 i 1923, sent un període d’una gran inestabilitat política.
A part d’aquesta inestabilitat política hi ha també una gran inestabilitat social. Després de la 1ra Guerra Mundial, disminueix molt la demanda de productes espanyols des de l’estranger, fet que provoca que moltes empreses es vegin obligades a tancar.
En aquest context, davant la sensació que el PSOE té una posició massa suau i ambigua, augmenta l’anarcosindicalisme de la CNT a Catalunya. El 1818, doncs, la CNT controla, pràcticament, tota la classe obrera catalana i es comença a organitzar en un altre tipus de pràctica sindical, conduint la classe obrera cap a una acció més coordinada. Amb aquest augment de la força de la CNT de Salvador Seguí (més conegut com “el noi del sucre”); també amb la força de la UGT i, en certa manera, gràcies també al triomf de la revolució russa, que dóna esperances als obrers catalans (entenen que poden arribar al poder i amenaçar l’estructura establerta per les classes dirigents durant els segles anteriors), es produeix un augment de la conflictivitat obrera.
Davant d’aquest fet, els empresaris, a través de la patronal, reaccionen creant grups a sou, anomenats “Sindicat lliure”, per enfrontar-se als obrers i matar-los.
La reacció dels obrers davant d’aquest fet és crear grups d’acció anomenats “Sindicat únic” en contra del “Sindicat lliure”.
Així doncs, el període que va del 1918 i el 1923 és de gran enfrontament violent entre els dos sindicats esmentats anteriorment, rebent el “Sindicat Lliure”, el suport de la policia i el govern, amb el governador civil de Barcelona Martínez Anido i l’ús de la lleis de fugues.
Les conseqüències de tot això són més de 500 morts en una espiral de violència, principalment a Barcelona, destacant les morts de Francesc Lairet, de Salvador Seguí i dels president del govern espanyol Dato.
Tot això es reflecteix en la vaga de La Canadenca del 1919, la qual protagonitza la resposta obrera més important de la història, produint-se en aquest moment el gran triomf de la CNT. Tots els treballadors de La Canadenca que participen el vaga són acomiadats, fet davant del qual, altres empreses d’energia elèctrica o gas es comencen a solidaritzar amb els treballadors de la Canadenca provocant a Barcelona no només la paralització del 70% de l’activitat industrial, sinó una paralització absoluta de la ciutat, ja que, a causa de la vaga de les centrals elèctriques, per exemple, no funcionen els tramvies ni arriba l’electricitat a les cases. Més tard, s’afegeixen també a la vaga les treballadores del tèxtil, que aprofiten la situació per reclamar una millora també dels seus drets. Aquesta vaga culmina amb una vaga general a tota Espanya.
Davant aquesta vaga, la primera reacció del govern és enviar l’exèrcit a Barcelona, no per dissoldre la vaga, sinó per ocupar el lloc dels treballadors a les fàbriques per tal que la productivitat no disminueixi. Al llarg del mes de gener es produeixen diversos intents de negociació, però no s’arriba a cap acord, de forma que aquesta militarització de les fàbriques es manté durant un temps. Finalment, al cap de 4 mesos de vaga i a causa d’una enorme pressió de lockout per part de la patronal, els sindicats i els empresaris arriben a un acord i s’aplica la jornada laboral de 8 hores.
La vaga, doncs, és el primer triomf de la classe obrera catalana i relegarà les reivindicacions nacionals de la Lliga.
Augment del pistolerisme El 1921, la societat espanyola queda commocionada amb el Desastre d’Annual.
Així doncs, en aquest context, en el Rff hi ha intents militars d’ampliar els territoris ocupats. Amb tot això s’arriba el 1921, quan el General Fernández Silvestre envia totes les tropes de forma desorganitzada al Rif per ampliar el seu territori, acabant aquesta intervenció amb un atac de l’exèrcit Rifeny dirigit per Mohamed Abd-El-Krim a les tropes espanyoles.
D’aquesta manera, Espanya perd tots els territoris que havia aconseguit els darrers anys.
A més hi ha una enorme matança de soldats espanyols en la batalla del Mont Arruit arribant-se a parlar de fins a 11.000 morts, tot i que les dades sobre les mort d’aquella batalla no s’han arribat a saber mai, fet que ens indica que, efectivament, es tracta d’una gran massacra.
En aquest ambient, Alfons XIII, queda qüestionat per la mala tria de generals que havia fet i pels seus interessos familiars en el Marroc.
Aleshores, el parlament espanyol reacciona creant una comissió d’investigació per depurar responsabilitats en el Dessastre d’Annual, fet que provoca la confecció de l’informe Picasso, el qual, cal destacar, que no ha sortit mai a la llum.
En trobem doncs, ja a l’any 1923, amb un augment del pistolerisme, una crisi econòmica important, un qüestionament cap a la figura del rei i la publicació d’un informe escandalós.
Davant de tot aquest ambient, el setembre del 1923 es produeix el cop d’estat de Miguel Primo de Ribera en la capitania general de Barcelona, fent un pronunciament oferint-se com a governant per salvar Espanya del terrorisme, la corrupció o el separatisme, entre altres coses.
Alfons XIII dona suport a aquest manifest i comença la dictadura de Primo de Rivera.
La dictadura de Primo de Rivera El setembre del 1923 es produeix el cop d’Estat de Primo de Rivera, el qual, rep el suport d’Alfons XIII, la burgesia, l’exèrcit, l’església, els grups polítics conservadors i la passivitat de la societat, i es proclama la Dictadura.
Qui, per contra, s’hi oposa són els moviments obrers des de la clandestinitat; la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica i els nacionalistes catalans que s’havien desvinculat de la Lliga de Catalunya i el 1922 havien fundat un nou partit, Estat Català, encapçalat per Francesc Macià. Aquest nou partit és independentista i du a terme un intent d’assassinat a Alfons XIII.
També rep l’oposició dels intel·lectuals, com ara Miguel de Unamuno o Ortega i Gasset, d’un sector de l’exèrcit i dels socialistes.
Quan entra al poder, Primo de Rivera aboleix la constitució de Cànoves i prohibeix les corts i tots els partits polítics i du a terme una política anticatalanista.
Canvia el president de la Mancomunitat l’any 1924, posant a Alfons Sola i Argemí, tot i que un any més tard, el 1925, dissol aquesta institució; tanca 150 entitats catalanes i molt diaris; prohibeix la senyera, l’ús públic de la llengua catalana, els jocs florals, els càrrecs electes a l’ajuntament i fins i tot la sardana; ordena la crema de tots els llibres en català i canviar els noms dels carrers en castellà; i tanca el camp del Barça durant 6 mesos.
El 1923, Primo de Rivera aplica l’Estat d’excepció, el qual dura fins el 1925, quan funda un directori.
També crea un partit polític anomenat “Unió Patriòtica”, el qual, era l’únic partit legal.
Prohibeix tots els partits polítics i sindicats excepte la UGT i el PSOE amb l’objectiu de guanyar-se el suport de la classe treballadora. També crea comitès paritaris per organitzar l’economia i millorar les condicions de vida del país, que eren pèssimes.
Durant la Dictadura s’aconsegueixen èxits en el Marroc en el Desembarcament d’Alhucemas, quan amb una acció naval francoespanyola s’aconsegueix derrotar les tribus rifenyes de Mohamed Abd-El-Krim i tornar a controlar i estabilitzar la regió.
Cal destacar que el sistema de govern de Primo de Rivera està inspirat en el feixisme italià de Mussolini, és a dir, es basa en l’intervencionisme econòmic.
Econòmicament, els anys durant els quals dura la Dictadura de Primo de Rivera són de bona conjuntura econòmica vinculada a la reconstrucció europea amb l’ajuda americana, duent a terme el “pla Dowes”, que serveix per crear infraestructures per reduir l’atur, principalment carreteres. També s’amplia la xarxa ferroviària i hi ha un pla hidràulic de regadiu i electrificació.
Amb Primo de Rivera es creen els monopolis de l’estat, amb els que aquest es queda els diners de Tabac, telefonia i gasolina, inventant La Tabacalera, Teléfonica i CAMPSA.
Amb totes aquestes mesures, Primo de Rivera millora molt la situació econòmica d’Espanya, fet que té com a conseqüència directa la pacificació i equilibri de la situació social.
El 1929, amb l’esclat de la crisi, s’acaben totes les ajudes i el gener del 1930, Primo de Rivera dimiteix.
Aleshores, Alfons XIII crida a governar a Damassó Bereneguer, amb el pròsit de fer una transició cap a la constitució del 1876, tornant a donar un mínim de llibertats.
Aquest nou govern rep el nou de “Dictablanda”, i va del febrer del 1930 al febrer del 1931.
En aquesta època, el descrèdit de la monarquia és absolut, i molts liberals es passen al partit republicà sempre en la clandestinitat.
També en la clandestinitat es fa el “Pacte de Sant Sebastià”, amb el que s’uneixen republicans, socialistes i catalanistes entre altres, per acabar amb Alfons XIII, ja sigui tant per la via pacífica, com per la via insurreccional. En aquest pacte s’estableix el procés que seguirà un cop alçada la república. Diuen que un cop alçada la república es formarà un govern provisional que convocarà eleccions. Un cop fet això, el govern entrant elaborarà una nova constitució i s’aprovarà l’estatut d’autonomia de Catalunya.
En aquest context, a Catalunya, la Lliga està absolutament desorganitzada, amb un Cambó molt més preocupat per la monarquia espanyola que no pas per la tasca que li correspon. En aquest context, el 1931, Francesc Macià funda ERC que, malgrat ser un partit petit acabat de crear guanya les eleccions municipals d’aquell mateix any a la majoria de municipis catalans mentre a Espanya també guanyen les candidatures republicanes.
Amb tot això, el Desembre del 1931 hi ha una revolta republicana a Madrid, la qual fracassa i són afusellats els líders d’aquesta, els capitans Galán i García Hernández.
Davant de tant crisi, el febrer del 1931, Berenguer dimiteix i Alfons XIII, desesperat, crida a governar a Buenaventura Aznar, qui per tal de continuar el procés cap a la constitució del 1876, convoca eleccions municipals el 12 d’Abril del 1931. Aquestes eleccions, els republicans les deriven cap a un plebiscit amb candidatures monàrquiques o republicanes. D’aquestes eleccions en surten vencedors els republicans en 44 de les 50 províncies espanyoles i es proclama la 2a República i Alfons XIII s’exilia.
Un cop proclama la república, Lluís Companys declara la república catalana, passant per sobre del president Macià. Macià, però, ràpidament, travessa la Plaça Sant Jaume i proclama la república catalana dins l’estat espanyol, saltant-se tot el procés que s’havia acordat en el Pacte de Sant Sebastià. Aquesta proclamació de la república catalana és totalment rebutjada pels republicans espanyols, els quals, viatgen a Barcelona per parlar amb Macià. Amb aquesta trobada, s’arriba a un consens, i el 17 d’Abril torna la Generalitat amb Francesc Macià com a President i un govern provisional format, majoritàriament, per Esquerra Republicana, fet que suposa que Catalunya sigui l’únic territori autonòmic de tot l’estat espanyol.
La 2ª República (1931-1936) El govern provisional El 12 d’Abril del 1931, Buenaventura Aznar, amb la finalitat de seguir el procés cap a la constitució del 1876 iniciat un any abans per Damasó Berenguer, convoca eleccions municipals, les quals acaben amb la victòria del partit republicà en 44 de les 50 províncies, i dos dies més tard es proclama la 2ª República espanyola i Alfons XIII fuig del país.
Aquell mateix dia, amb l’objectiu de convocar eleccions per corts constituents, es constitueix el govern provisional, presidit per Alcalà Zamora, aglutinant ministres de les diferents ideologies que havien participat en el “Pacte de Sant Sebastià”, és a dir, republicans, socialistes i catalanistes.
Tot això succeeix en un moment en que hi ha una enorme efervescència política, amb una gran quantitat de partits dividits entre dreta, ultradreta, centre i esquerra.*1 *1 Els partits polítics que hi havia en l’època del govern provisional Els partits de dretes eren els Tradicionalistes, que són els antics carlins, amb Conde com a líder; Acció Popular, partit dirigit per Jose Mari Gil Robles i que més tard es converteix en la CEDA. Aquest és el partit de dretes principal; i els partits monàrquics.
Els partits d’ultradreta són la Falange Española, partit fundat pel fill de Miguel Primo de Rivera, Jose Antonio Primo de Rivera; i les Juntes Ofensives Nacional Sindicalistes (JONS), partit dirigit per Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma Ramos. Més tard, la Falange i les JONS s’uneixen.
Els partits de centre són els Republicans, dividits entre moderats, dirigits per Alcalà Zamora, i els liberals, dirigits per Lerroux; la Lliga Regionalista de Catalunya, dirigida per Francesc Cambó; el PNB al País Basc, dirigit per Izaguirre; o la ORGA a Galicia, encapçalat per Casares.
Finalment, els partits d’esquerra són els partits republicans progressistes, amb Izquierda Republicana, partit encapçalat per Azaña; el PSOE, dividit entre moderats amb Prieto i liberals amb Largo Caballero; el Partit Comunista, dirigit per Dolores Ibarruri; el Partit Republicà, encapçalat primer per Francesc Macià i posteriorment per Lluís Companys; i el POUM, partit seguidor de Trotsky i dirigit per Andreu Nin.
D’esquerres també podem destacar els sindicats UGT o CNT.
El Bienni progressista o reformista Aquestes eleccions per corts constituents són guanyades per les candidatures d’esquerres, les qual, de seguida, amb Manuel Azaña com a president, intenten emprendre una sèrie de reformes per canviar la situació crítica que Espanya estava vivint en aquells moments. Aquest fet es produeix paral·lelament a la proclamació d’una constitució el Desembre del 1931.
Aquesta constitució diu que Espanya és una república de treballadors de tota classe, i amb ella s’intenta fer una democràcia laica, parlamentaria i progressista.*2 A partir d’aquesta constitució es promouen un seguit de reformes, fent-se una reforma religiosa, militar, educativa, agrària, social i regionalista.
La reforma religiosa representa una desvinculació entre l’església i l’estat, la promoció de l’ensenyament laic, la prohibició de l’ensenyament a les ordes religioses, la secularització pública i l’expulsió dels jesuïtes.
Totes aquestes coses provoquen un fort enfrontament entre la república i l’església.
La reforma militar es fa perquè en aquests moments hi ha una tendència cap a l’ultradreta, una excedència d’oficials i una poca modernització de les armes.
Per solucions aquest problema, Azaña fa la llei de jubilacions forçoses, amb la que fa fora a tots els militars que no jurin fidelitat a canvi d’una indemnització, reduint d’aquesta manera, el nombre de militars. També aboleix l’acadèmia militar de Saragossa.
Aquestes mesures provoquen una confrontació amb una part de l’exèrcit.
La reforma educativa es fa degut a l’alt grau d’analfabetisme que en aquests moment hi ha a Espanya. Amb aquesta reforma es construeixen escoles es dona suport als mestres, es fan comissions pedagògiques i es fomenta l’escola pública i laica.
Tot això a tenir un problema de finançament i va provocar l’enfrontament amb els catòlics i les classes benestants.
La reforma social es duu a terme degut a l’enorme pobresa de les classes treballadores.
Aleshores, el ministre de treball, Largo Caballero, promou algunes lleis que els obrers portaven reivindicant molt anys. Largo Caballero aplica la jornada laboral de 40 hores setmanals, estableix uns salaris mínims per primer cop en la història del país, dona vacances pagades i crea assegurances pagades. Cal destacar que entre el 1931 i el 1933, els salaris dels treballadors augmenten un 20%.
Les conseqüències d’aquesta reforma són de nou, enfrontaments amb les classes benestants.
La reforma agrària es fa amb la finalitat de modernitzar el país, ja que en aquesta època hi ha 2 milions de jornalers que normalment estan a l’atur i un gran nombre de latifundis.
Per solucionar aquests problemes s’aplica la llei de la reforma agrària, que diu que les terres poc productives poden ser expropiades i donades als treballadors; i es crea l’Institut de la Reforma Agrària.
La conseqüència d’aquesta reforma és el no acontentament dels pagesos i un enfrontament amb els terratinents.
En aquest ambient, l’agost del 1932, a Sevilla, es produeix un cop d’estat per part del General Sanjurjo per intentar salvar la república, qui rep el suport d’una part de l’exèrcit i la noblesa. Davant d’aquest fet, Azaña envia l’exèrcit i Sanjurjo fuig a Portugal i hi ha una gran quantitat d’empresonats que són deportats l Sàhara.
Finalment, davant del crònic centralisme espanyol i la reivindicació d’autogovern de les nacionalitats històriques, és a dir, Catalunya i el País Basc, es fa una reforma regionalista amb la que es concedeix autonomia a les regions que la sol·licitin. Això permet la tornada de la Generalitat de Catalunya, la tornada de l’autonomia al País Basc i la de Galicia a inicis de la Guerra Civil.
Aquesta reforma provoca una confrontació amb els espanyolistes.
En aquest context hi ha una gran inestabilitat, amb la crisi del 1929 o l’ascens dels feixismes europeus.
En aquest ambient, la CNT FAI intenta una revolta social que va acompanyada d’una vaga general, la qual, fructifica l’ocupació de les terres i el control obrer al poble de Casas Viejas, Cadis, i es proclama el comunisme llibertari.
Davant d’aquest fet, Azaña hi envia l’exèrcit amb el General Rojas al capdavant, i es maten a 20 persones tirotejades mentre aquestes cremen en flames.
Davant d’aquest ambient, el novembre del 1933, Alcalà Zamora convoca eleccions a corts, les qual, són guanyades per les candidatures de dretes i s’inicia el Bienni Negre.
*2 Punts bàsics de la constitució del 1931 - Separació entre l’església i l’estat.
- Possibilitat de socialització de la societat i els serveis públics.
- Autonomia de les regions que la demanin.
- Corts unicamerals, desapareixent el Senat.
- Declaració de drets molt àmplia.
- Sufragi Universal, deixant votar les dones per primera vegada en la historia del país.
- Reconeixement del matrimoni civil i el divorci.
El bienni negre (1934-1936) De les eleccions del Novembre del 1933, en surten vencedores les candidatures del Partit Republicà radical i deferents grups de la dreta, principalment la CEDA.
Aleshores, el president de la 2a República espanyola, Alcalà Zamora, designa com a president del govern a Alejandro Lerroux, qui només pot governar amb la CEDA, iniciant-se d’aquesta manera l’assaig d’una república de dretes.
En aquest context, durant els primers mesos de l’any 1934, el govern dur a terme una política per frenar les reformes fetes durant el bienni progressista. Fent això, el poder torna a l’església i l’exèrcit, amb el General Franco com a cap d’Estat Major; no es construeixen escoles; es redueixen les prestacions socials; s’aturen els intents autonomistes; i es fa la llei de la reforma de la reforma agrària, amb la qual, es tornen les terres als terratinents.
Aquestes mesures signifiquen un augment de la indignació popular contra el govern de Lerroux, sobretot quan s’anuncia la incorporació del govern de 3 ministres de la Ceda.
Davant d’aquesta indignació cap a la figura del president del govern, el 6 d’Octubre del 1934 es convoca una vaga general i hi ha una aliança entre la UGT i la CNT, havent-hi alguns elements revolucionaris. Aquesta vaga no fructifica en fets revolucionaris a Espanya, però a Catalunya, provoca els “Fets del 6 d’Octubre”, dia en que Lluís Companys declara la República Federal Catalana.
Davant d’aquesta proclamació per part de Companys, el govern espanyol envia l’exèrcit a Catalunya, provocant 2 morts i empresonant el govern català, suprimint d’aquesta manera la Generalitat de Catalunya de forma provisional, fent-se’n càrrec Josep Piquipon fins la tornada de Companys.
Aquesta vaga general també provoca la Revolució d’Astúries, durant la qual, els miners arturians guanyen força, amb el comunisme, i controlen pràcticament tota Astúries.
Davant d’aquest fet, el General Franco hi envia l’exèrcit, que s’enfronta amb els miners.
Després de 15 dies, aquest enfrontament acaba amb la instauració de l’ordre a Astúries, però no de forma gratuïta, sinó havent-hi 1000 morts i 10.000 empresonats.
Amb tots aquests fets, el govern queda desacreditat, i durant l’any 1935 surten a la llum varis casos de corrupció en el govern, entre els que destaquen el “Cas d’Estraperlo” i el “Cas Novella”. Davant d’aquests casos de corrupció, Lerroux dimiteix i el febrer del 1936 es convoquen eleccions, que signifiquen el final del Bienni Negre.
L’evolució de Catalunya durant la 2a República El 14 d’Abril del 1931, Francesc Macià, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, proclama la República catalana dintre l’estat espanyol, fet que és totalment rebutjat pels republicans espanyols, els quals, viatgen a Barcelona per parlar amb Macià. Amb aquesta trobada, s’arriba a un consens, i el 17 d’Abril torna la Generalitat amb Francesc Macià com a President i un govern provisional formar majoritàriament per Esquerra Republicana.
La principal feina d’aquets govern és la creació d’una comissió per tal de confeccionar un estatut, el qual rep el nom de ”estatut de Núria”, ja que és elaborat en aquesta localitat.
Aquest estatut assenyala Espanya com una federació de tots els pobles hispànics; diu que hi ha una única llengua oficial, el català; i atribueix àmplies competències a la Generalitat en ensenyament, economia o ordre entre altres coses.
Aquest, és aprovat en referèndum el dia 2 d’Agost del 1931 pel 99 % del catalans.
Aleshores, s’envia a Madrid per què sigui aprovat pel govern central i des d’allà hi ha una divisió d’opinions sobre quina ha de ser la resposta. Finalment, el Setembre del 1932, després del cop d’estat de Sanjurjo, l’estatut de Núria és aprovat, tot i que molt retallat.
A diferència de l’estatut original, aquest diu que hi ha dues llengües oficials, el català i el castellà; diu que Catalunya és una federació; i hi ha una reducció de competències.
Tornant enrere, parlant de nou de la Generalitat, direm que aquesta duu a terme una obra de govern important que recorda la realitzada anys abans per la Mancomunitat.
A nivell econòmic es creen els primers servies d’estadística, es crea l’Institut d’Investigacions Autonòmiques, es fomenten les cooperatives i es creen organisme de reformes socials.
A nivell d’ensenyament es construeixen unes 2000 escoles i la UAB, es milloren les condicions laborals del mestres o es fan moviments de renovació pedagògica.
A nivell cultural es promouen les primeres colònies d’estiu, les biblioteques populars i els museus i s’aconsegueix la normalització lingüística amb el diccionari Pompeu Fabra.
Finalment, a nivell de sanitat es construeixen nous hospitals i es duen a terme campanyes de vacunació.
Malgrat tot això, el més cèlebre que duu a terme la Generalitat de Catalunya és la llei de contractes de conreu, que diu que les vinyes queden expropiades als rics i passen a formar part de la propietat privada dels treballadors a canvi d’una compensació econòmica.
Davant d’aquesta llei, apareix una gran indignació entre els propietaris, els quals, el 1934, units en l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, presenten un recurs al Tribunal de Garanties Constitucionals de la 2a República en contra d’aquesta llei.
Aquest tribunal diu que la llei de contractes de conreu és il·legal, ja que la Generalitat no té competències en la propietat de la terra.
Davant d’aquests fets, el 6 d’Octubre del 1934, Lluís Companys, des del balcó de la Generalitat, proclama la República catalana dins la República Federal Espanyola.
Davant d’això, el govern espanyol hi envia l’exèrcit, el qual, empresona el govern i se suspèn la Generalitat, passant la gestió de totes les seves institucions als governadors civils.
Més tard, a partir del febrer del 1936, la Generalitat torna a existir, durant fins el 1939 quan acabi la Guerra Civil i s’iniciï la Dictadura del General Franco.
El Front Popular (Febrer 1936 – Juliol 1936) Davant de la inestabilitat política, els casos de corrupció i la dimissió de Lerroux, Alcalà Zamora convoca noves eleccions per febrer del 1936. En aquestes eleccions, les alternatives polítiques estan molt bipolaritzades, estant dividides entre el Front Popular, amb el POUM, IR, PSOE o la PCE, i Bloque Nacional, amb la CEDA i la Falange.
A Catalunya, tot això té un nom, el front d’esquerres, dirigit per ERC amb Companys, i el Font Popular d’ordre dirigit per Cambó.
En questes eleccions triomfem les candidatures del Font Popular i s’inicia el període anomenat Front Popular, que va del febrer el juliol del 1936.
Amb el Front Popular, el febrer del 1936, es crea un govern presidit per Azaña i format només per republicans i aleshores, de seguida tornen les reformes reformistes que s’havien fet el 1931. Són posats en llibertat 30.000 presos polítics, entre ells companys i tot el seu govern, però la majoria són presos polítics de la revolta d’Astúries; de seguida comencen els plans de reforma agrària; s’amplien les competències de la Generalitat, tornant Companys com a president; i per la por de possibles cops d’estat el General Franco és enviat a Canàries, el General Godet a Mallorca i el General Mola a Navarra.
Aleshores, Azaña presenta un programa legislatiu amb una reforma agrària, construccions escolars o l’estatut basc entre altres coses.
Davant de tot això, Alcalà Zamora dimiteix i Azaña passa a ser el nou president de la República i Casares el nou president del Govern.
La primera meitat de l’any 1936 és testimoni d’una important inestabilitat social, amb ocupacions de terres per part de la CNT FAI, divisions en el PSOE entre el sector reformista dirigit per Prieto i el sector pro soviètic dirigit per Largo Caballero, amb el creixement dels grups d’ultradreta i amb activitats conflictives en els carres.
A principis de Juliol del 1936, Calvo Sotelo fa un discurs a les corts amb el que diu que davant de tant caos es declara feixista i Dolores Iburri li contesta dient: “Quizás estas sean sus últimas palabras en un congreso”.
Mentrestant, als carrers de Madrid, la Falange assassina un tinent republicà i aquell mateix dia a la nit, la policia republicana treu de casa a Calvo Sotelo i l’assassina. 4 dies més tard esclata la Guerra Civil.
La Guerra Civil Resum de la 2ª República La Segona República surt del triomf dels republicans a les eleccions del 12 d’Abril del 1931 a causa de l’enorme descrèdit envers la monarquia. Durant la República es van intentar aplicar a Espanya una sèrie de reformes progressistes força avançades respecte els països catòlics europeus. La Segona República, doncs, va ser un intent de posar en marxa no només un règim democràtic, sinó també ambiciós i molt avançat en el seu context, però d¡ambiciós ho va ser massa, ja que es van intentar fer massa reformes en molt poc temps amb uns republicans que van sobrevalorar les seves forces i van infravalorar les dels seus adversaris. Hauria estat més adequat fer la reforma per parts i no tota de cop. El cas, però, és que va fer el que es va fer i el programa de reformes es va posar en marxa, perjudicant sectors com el militar, grans terratinents, catòlics, etc, és a dir, les elits. Davant d’aquest fet, els sectors conservadors van reaccionar per intentar frenar les reformes que s’havien aplicat i durant el bienni negre les van tirar enrere. Més tard, el febrer del 1936 es tornen a convocar eleccions, les quals són guanyades de nou pels republicans amb l’anomenat Front popular a Espanya i el Front d’esquerres a Catalunya i s’intenta tornar a aplicar les reformes del 1931. Ara, amb aquest govern republicà, els sectors conservadors decideixen que no s’esperaran a les pròximes eleccions per recuperar el poder, de forma que decideixen protagonitzar un cop d’estat.
La sublevació del 17 i el 18 de Juliol del 1936 Després de la proclamació de la República l’any 1931, hi ha grups que conspiraven contra aquesta. Aquests grups són els monàrquics Alfonsins, els carlins, alguns militars (sobretot els africanistes), els financers, els terratinents, els polítics de la ultradreta o l’església entre altres. Tots aquests grups, però, no es posen d’acord entre ells, fet que es reflecteix en la derrota de Sanjurjo el 1932.
Un cop Triomfa el Front Popular el febrer del 1936, s’organitza un pla únic dirigit pel General Mola i tenint com a cap el General Sanjurjo, integrat per totes les forces polítiques de la dreta excepte els nacionalistes bascos, i rebent el suport econòmic i militar d’Alemanya i Itàlia. En un principi també compten amb el suport de molts oficials de l’exèrcit, però no dels caps militars de cada capitania, els qual, se sabia que eren republicans.
En aquest ambient, el General Mola intenta comprometre alguns Generals com per exemple Franco, però mai li queda clar i té el seu suport o no.
Aleshores, decideix fer un pronunciament decimonònic, a partir del qual hi haurà un efecte dominó. Aquest pronunciament comença a Ceuta i Melilla el 17 d’Abril del 1936, pronunciant-se contra la república. Davant d’aquest ambient, el 18 de juliol Franco se subleva a Canàries, Queipo de Llano Sevilla i el General Mola a Navarra. Tots tres tenen èxit. Malgrat això, la marina es manté fidel a la República. Davant de tot això, el Govern tranquil·litza l’opinió pública, però a la tarda del mateix dia, el 18 de juliol, el president de la República, Casares, dimiteix i passa a ser president Martínez Barrios, qui intenta pactar amb el General Mola. Al cap de 12 hores, Martínez Barrios dimiteix i el nou president és José Giralt.
El 19 de juliol, les capitanies Generals de tota Espanya es pronuncien contra la República. A Barcelona, l’exèrcit espanyol surt de les Caserna de Pedralbes i de la Caserna de Sant Andreu amb l’objectiu d’arribar a la Plaça Sant Jaume i substituir a Companys. Quan arriben a Plaça Catalunya, però, es troben amb la sorpresa de milers de persones armades amb les segles CNT FAI i POUM i de mossos d’esquadra i s’organitza una batalla brutal entre l’exèrcit espanyol i el poble armat. Aquest enfrontament armat dura 2 dies, i de seguida es veu que l’exèrcit espanyol no triomfarà, sobretot, quan la Guàrdia Civil surt de la Caserna, es presenta a la plaça Sant Jaume i jura fidelitat a Companys.
En aquells moments, el General Godet, qui havia triomfat a Mallorca, vola a Barcelona per dirigir el gran èxit, però de seguida és empresonat per republicans i Companys li demana la rendició. Aleshores, Godet la proclama per radio. Aquesta rendició s’estén ràpidament a Catalunya i provoca eufòria entre els republicans de tot l’estat. Aleshores, a Madrid és atacat el quartel de la Muntanya, són vençuts els sublevats dirigits pel General Fanjul, aquest és assassinat i una bona part de l’estat espanyol segueix els passos de Barcelona i Madrid.
Al cap d’una setmana, el 25 de juliol, s’han creat a Espanya 3.000 km de noves fronteres. Espanya està dividida en dos bàndols, els republicans, que ocupen ¾ parts del territori, i els nacionals, que n’ocupen només ¼. Així doncs, el cop d’estat del 1936 triomfa en la meitat del país, mentre en l’altre meitat fracassa, de forma que es produeix un empat i és aquest el factor determinant en l’esclat de la Guerra Civil. El 1936, doncs, Espanya està dividida en dues parts, amb una economia prou forta com per mantenir un enfrontament de llarga durada. Cal destacar i tenir present, però, que la durada d’aquesta guerra no hagués estat possible sense la intervenció estrangera, convertint la Guerra Civil en un conflicte de repercussió i abat internacional.
Com ja hem dit, el cop militar del juliol del 1936 empata. Allà on fracassa, com per exemple Catalunya hi té una altra conseqüència decisiva, comportant un col·lapse de l’exèrcit republicà. A Barcelona, els soldats que s’havien sublevat són empresonats o assassinats pels republicans, mentre que els que no s’havien sublevat es retiren, de forma que, en aquesta època, a Barcelona no ho hi cap tipus d’organització militar. El poble, òbviament, aprofita aquesta situació per entrar a les casernes militars, agafar les armes i fer-se amb el control de la ciutat. Ara, doncs, el poder el té el poble, principalment, els obrers, fet que provoca que a mitjans de juliol del 36 a Catalunya es posi en marxa una revolució social que afectarà tots els àmbits de la vida (Crida l’atenció que es fa un cop d’estat per evitar una revolució i el que acaba provocant és, precisament, el seu esclat).
Efectes polítics En el terreny polític, el juliol del 1936, el president continua sent Companys amb un govern format per ERC. Aquest govern de Companys, però, no exerceix un poder real.
Encara té 2.000 soldats, però no són suficients davant els 20.000 obrers armats, de forma que Companys decideix deixar-ho córrer. El poder real, doncs, es troba en mans del poble, el qual organitza el Comitè de milícies de Catalunya integrat pels partits i sindicats d’esquerres, però cal destacar que no estava format en funció dels vots que cada grup havia rebut a les eleccions, sinó en funció del nombre de fusells que tenen darrere, és a dir, en funció del nombre d’obrers que els donen suport, de forma que el líder del comitè és clarament la CNT, ja que és qui compte amb més obrers armats.
Aquest comitè, doncs, comença a exercir el poder de Catalunya, no de forma real, sinó, per exemple, assassinant tots els enemics de la revolució. Aquesta milícia, a més, també controla l’economia i els militars, enviant voluntaris a l’exèrcit republicà per intentar derrotar els nacionals. Amb tot això, el setembre del 1936, Companys intenta convèncer els dirigents de la CNT que deixin estar la revolució i entrin al govern, però no li és fàcil, ja que els anarquistes, com ja sabem, estan totalment en contra dels governs, en contra que hi hagi un poder polític. Companys, però, ho acaba aconseguint, però els anarquistes de la CNT només acceptaran amb la condició que allò que estaria format per ERC i la CNT no s’anomenés govern, sinó Consell de la Generalitat. Companys accepta aquesta condició, ja que ho considera una cosa sense importància, i el setembre del 1936 els anarquistes entren al govern i desapareix la milícia.
No obstant això, no tots els sectors catalans s’oposen al feixisme. Per una banda hi ha un sector hi que diu que la prioritat és guanyar la guerra derrotant els franquistes en el camp de batalla i diuen que per guanyar la guerra s’ha de renunciar a la revolució. Per altra banda, l’altre sector diu que el més important per poder guanyar la guerra i derrotar els feixistes és la motivació dels combatents, que són els obrers i els pagesos, i diuen que aquests només lluitaran, és a dir, només tindran aquesta motivació si estan convençuts que la derrota del feixisme suposarà una millora social. Diuen, doncs, que no poden sacrificar la revolució, ja que, si ho fan, estan perduts. Tots dos sectors, doncs, tenen arguments sòlids, però són incompatibles.
Per altra banda, després del cop d’estat, per primer cop a la història, a Catalunya es produeix un ascens del comunisme. Sota l’impacte militar, quatre partits petits que ja existien decideixen unificar-se creant el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el qual, ràpidament, es converteix en un partit comunista oficial i ortodox, és a dir, directament dirigit des de la URSS. En les circumstàncies de la guerra, aquest partit pateix un ascens molt remarcable, no fins l’extrem de disputar el lideratge a la CNT, que ja tenia 1.000.000 d’afiliats en una societat que no tenia ni 3.000.000 d’habitants, però si fins a convertir-se en una força molt important. La manera en com aquest partit creix, doncs, és entre les classes mitjanes, prenent militants a ERC que troben en el PSUC la protecció a les teories de la CNT. Crida l’atenció que el PSUC, malgrat ser un partit comunista vulgui acabar amb la revolució social que efecte Catalunya.
En aquest context, quan Hitler guanya les eleccions, el seu primer objectiu és, evidentment, la Unió Soviètica i Stalin ho sap, de forma que des del 1935 Stalin comença a pensar en què pot fer per minimitzar els efectes duna invasió de Rússia per part del règim nazi de Hitler. A Stalin se li ocórrer que si pot firmar un contracte d’aliances amb França i GB Hitler pensarà que si declara la guerra a la URSS també li haurà de declarar als seus aliats, fet que el faria fer-se enrere, ja que el fet de fer la guerra a l’est i l’oest era el que havia provocat la derrota d’Alemanya a la 1ra GM. Així doncs, Stalin comença a convèncer tots els sectors comunistes europeus que deixin de banda la guerra i creïn un front popular antifeixista per lluitar contra aquests. Stalin està convençut que convencerà GB i França perquè signin un contracte d’Aliança amb la URSS, però, en aquest context, a Catalunya esclata una revolució social important i pensa que, encara que no l’hagin provocat els comunistes, sinó els anarquistes, des de GB i França es pensaran que han sigut ells i no voldran signat el contracte d’aliança.
Aleshores, Stalin pensa que la única solució perquè es creguin que no han sigut els comunistes és sufocar aquesta revolució a través dels comunistes catalans i espanyols.
És aquest, doncs, el motiu pel qual es comunistes catalans volen acabar amb la revolució. No tenen decisió pròpia, sinó que els manen des de la URSS.
Tot això, doncs, provoca un enfrontament entre els comunistes i els anarquistes a Catalunya, el qual queda reflectit en els Fets de Maig del 1937 durant els quals a l’edifici de Telefónica hi entra la policia de la Generalitat i allà s’inicia un tiroteig entre aquesta policia, que rep el suport del PSUC, i els anarquistes. En aquest enfrontament, però, hi entren altres forces, com per exemple el POUM, que es posa de banda dels anarquistes. El xoc acaba amb la victòria del PSUC i la derrota del CNT i els POUM i més de 200 morts. Davant d’aquests fets i la desaparició d’Andreu Nin, Largo Caballero dimiteix i entra com a president Luís Negrín, qui fa un govern de socialistes i comunistes. Aleshores desapareix la influència de la CNT i es declara el POUM il·legal, fet que acaba portant a la seva dissolució. A partir d’aquest moment, els aspecte més visibles de la revolució van desapareixent i el pes dels comunistes en la zona republicana és cada vegada major.
Efectes socioeconòmics La revolució de Catalunya també es va manifestar en el terreny de l’economia o la societat. En el terreny econòmic es manifesta amb les col·lectivitzacions. Després d’uns quants dies de conflicte ens els carrers ens treballadors decideixen tornar a les fàbriques, però la seva sorpresa és que, quan ho fan, els amos han desaparegut per por que la revolució social, que, òbviament, és anticapitalista, acabi amb ells. Davant d’aquest fet, al veure que no hi ha ningú que dóna ordres, els obrers s’adrecen a la CNT per veure què fan. La CNT, però, no té res pensat per aquest tipus de situacions, de forma que, en un exercici d’improvisació s’arriba a les col·lectivitzacions, que consisteixen en que, davant el buit de poder en les empreses, la plantilla de cada empresa passa a ser la propietària d’aquesta. De tant en tant, hi ha una assemblea de treballadors on es decideix qui gestiona l’empresa. Això, però, només passa en les gran empreses, ja que els amos de les empreses petites, al no sentir-se burgesos i, per tant, no sentir-se amenaçats, no fugen. En aquest tipus d’empreses, doncs, es desenvolupa una altra estratègia. Els treballadors no es fan amb el seu control, però s’acorda que l’amo ha de consensuar amb ells totes les decisions.
Malgrat que molts sectors no entenen el concepte de col·lectivitazió, en general, l’experiment és profitós. Aquesta col·lectivització i la revolució en general és un fet tant sense precedents que l’estiu d’aquell any arriben a Barcelona “turistes revolucionaris” per veure la revolució i com que molts són gent lletrada acaben recollint tot el que veuen en llibres, essent aquest el motiu pel qual hi ha recopilada tanta informació al respecte.
La pregunta és, però, si aquest model econòmic de les col·lectivitzacions era viable, però mai es podrà saber. La guerra havia creat una falsa economia que va acabar ofegant el model de col·lectivitzacions, de forma que no sabem què hagués passat si s’haguessin produït aquest seguit de circumstàncies Altres aspectes més socials de la revolució són, entre altres, que va desaparèixer tot allò relacionat amb els burgesos. La paraula “senyor” és substituïda per “company”; es deixen d’utilitzar els barrets per ser considerats el símbol burgès per excel·lència; o desapareix la paraula “adéu”, la qual és substituïda per “salut”. També es modifiquen els topònims d’aquells pobles que tenen noms de sants en les seves denominacions. La revolució, doncs, va voler establir un cert igualitarisme. Fins i tot, la gent de classe mitjana es vestia com els obrers per no cridar l’atenció i, en un moment determinat es va declarar la sindicalització obligatòria.
La violència revolucionària La revolució catalana del 1936, com totes les revolucions, comporta una dosi important de violència sota l’objectiu d’atemorir els seus enemics. Des del moment en què el poder passar als obrers, es posa en marxa una dinàmica de violència revolucionària que compte amb un doble component. Per una banda, amb un component social, anant contra els burgesos; i per l’altra, amb un component ideològic contra el feixisme i, el que és més important, amb l’anticlericalisme, que no era una novetat a Catalunya, sinó que ja havia aparegut el 1836 i el 1909 durant la Setmana tràgica. Aquests tres factors molt sovint se sobreposen, però no sempre.
La segona cosa que cal dir és que aquesta violència és totalment espontània i arbitrària i que s’hi barreja un element de delinqüència, ja que els delinqüents que havien sortir de la presó s’adonen que poden aconseguir armes i cotxe fàcilment i comencen a practicar la violència.
El principal component d’aquesta violència, com ja hem dit, és l’anticlericalisme, el qual estava fortament arrelat a la Catalunya urbana. Aquesta violència anticlerical, però, no es limita a assassinar clergues, sinó que també es produeix una fúria destructiva cap a tots els objectes que representen l’església, de forma que s’inicia una crema massiva d’esglésies i convents i tot nom de sant o rei és eliminat dels topònims.
En tot cas, sigui quin sigui l’àmbit de cobertura, aquesta violència es produeix sempre de la mateixa manera. Grups d’homes van a buscar les seves víctimes a casa seva, les detenen i les maten. A vegades, entre la detenció i l’execució hi ha un judici simulat. El 1937, aquesta violència disminueix fins que amb la disminució del poder de la CNT derivada dels Fets de maig d’aquell any acaba desapareixent pràcticament del tot i la poca que queda esdevé molt més formalitzada, molt menys salvatge.
Naturalment, aquesta violència té un efecte i objectiu, el qual és fer entendre als milers de catalans catòlics i conservadors que si volen salvar la pell han de fugir. Aquesta violència, doncs, fructifica en una espècie d’exili cap a França, Gènova, etc en viatges organitzats per a Generalitat, que quan veu que no pot garantir la vida de molts catalans comença a donar passaports als sectors catalans conservadors perquè marxin del país i puguin salvar-se la vida. Un cop exiliats, aquests conservadors poden fer dues coses: O quedar-se instal·lats a l’estranger o passar-se a l’Espanya nacional controlada per Franco donant suport al dictador per poder tornar a Catalunya, ja que, si guanyen els republicans mai més podran tornar a cas seva. Milers de catalans conservadors, doncs, s’instal·len en ciutats franquistes fent mèrits per tal que Franco els tornés allò que els republicans els havien pres i poder recuperar allò que tenien abans de la revolució. El franquisme de conveniència, doncs, es converteix en una cosa habitual.
Al costat de la violència revolucionària, durant aquest període destaquen els bombardejos. L’aviació havia començat a destacar durant la 1GM, però eren avions no gaire sòlids que tenien una eficàcia molt limitada. La gran transformació de l’aviació es produeix en els anys 20, de forma que, el 1936, les principals potències europees ja tenen avions moderns. El que passa, però, és que, fins el moment, no hi ha hagut guerres que hagin permès l’ús d’aquesta nova aviació. Quan esclata la Guerra Civil espanyola, aquestes potències veuen l’oportunitat de provar el seu armament aeri i Barcelona es converteix en la primera gran ciutat occidental bombardejada. En aquests moments, els bombardejos ja són una pràctica militar independent que tenen com a únic objectiu minar la moral de la població civil de Barcelona i fer la vida impossible a la població.
Aquesta situació de conillets d’índies que viu Barcelona durant la guerra té un seguit de conseqüències. Barcelona es converteix en la ciutat pionera mundial en desenvolupar tècniques passives contra els bombardejos. Es comencen a construir refugis antiaeris i s’utilitza el metro també coma refugi; apareix la tècnica del “black out”, que consisteix en apagar les llums de la ciutat per tal que els avions no tinguin referències lluminoses per bombardejar, etc. Tot això és tant nou que, el 1938, les autoritats de Londres envien un emissari a Catalunya per agafar les tècniques antiaèries que s’hi utilitzen. En total, durant el conjunt de la guerra, els bombardejos provoquen 5.000 morts (la meitat a Barcelona), que, en aquells moments sembla una xifra brutal, ja que no hi ha precedents de morts per bombardejos. Amb els pas dels anys, malgrat ser realment una xifra molt elevada, a causa de les enormes massacres que ha viscut la humanitat, ha deixat de veure’s com una cosa tant exagerada.
Una tercera realitat que la guerra porta a Catalunya és la gana, no en les primeres setmanes del conflictes, però si a la llarga. La divisió d’Espanya durant la guerra deixa el blat en una banda i els consumidors en l’altra. Aquesta falta d’abundància de productes bàsics, creixent amb l’augment de la població a causa de l’arribada de refugiats d’altres indrets republicans provoca l’aplicació del racionament, el qual provoca l’aparició del mercat negre (Estraperlo) i que els pagesos que conreen els seus propis aliments es vegin assetjats. En aquest context, els diners perden el seu valor, ja que es prefereix negociar amb menjar, canviant-se menjar per menjar (Per exemple, es canvien patates per tomàquets). La penúria, doncs, és evident.
Dimensió internacional de la guerra Com s’ha dit moltes vegades, la Guerra Civil va ser la menys civil de les guerres civils, ja que va tenir una gran dimensió internacional. Milions de persones de tot el planeta va considerar que en el camp de batalla espanyol s’hi jugava quelcom que els afectava i els interessava. De seguida, la guerra es va convertir en un enfrontament entre feixisme i antifeixisme. La Guerra Civil, doncs, es va veure com la primera oportunitat de derrotar el feixisme que tant s’havia estès per Europa des dels anys 20. Aleshores, s’organitzen les brigades internacionals, que són voluntaris arribats a Espanya des de tot el món per lluitar contra el feixisme. En total, arriben 50.000 voluntaris, dels quals en moren 18.000. A banda d’aquests voluntaris, en els seus països d’origen queden milers de ciutadans mobilitzats per la república espanyola. Per altra banda, la república també rep el suport de la URSS. Recordem que Stalin vol que els comunistes espanyols tinguin el màxim de poder possible per aconseguir el seu objectiu, és a dir, aconseguir que GB i França acceptin firmar el contracte d’aliances per intentar evitar l’invasió de la URSS per part de Hitler.
Aquesta solidaritat a favor de la república té també el seu equivalent, tot i que en menor mesura, a l’altre costat. També hi ha voluntaris internacionals al costat de Franco, els quals són conservadors de països europeus que veuen en la Guerra Civil l’oportunitat d’acabar amb el comunisme amb les armes a les mans. En tot cas, la principal contribució internacional al bàndol de Franco i la qual és decisiva és la de desenes de milers d’italians teòricament voluntaris (en realitat són soldats de lleves) enviats per Mussolini. S’arriben a enviar divisions senceres de l’exèrcit italià. Ments nombrosa, però també important és l’ajuda de Hitler que, a part d’armes, envia a Espanya la legió Condor, que va ser la columna vertebral del sector militar nacional espanyol. La legió Condor protagonitza episodis com el bombardeig de Guernica.
Per acabar, cal destacar que si no hagués estat pel paper internacional, la Guerra hauria durat molt poc.
Desenvolupament militar de la Guerra a Catalunya La Guerra Civil és un conflicte entre dos bàndols, els Nacionals i els Republicans. El Nacionals reben el suport de la Falange, les JONS i els tradicionalistes, de la burgesia, els catòlics, l’església i l’exèrcit i d’Alemanya, Itàlia i Portugal.
Per la seva banda, els republicans reben el suport del poble, les professions liberals, els obrers i els pagesos, de la URSS, del Brigadistes Internacionals i de Mèxic.
Per altra banda, va haver-hi països que van crear el Comitè de No Intervenció, com França, GB, Alemanya i Itàlia, tots i que aquests dos últims hi van acabar intervenint.
En la Guerra Civil s’hi distingeixen diferents etapes, que són les següents: Batalles pels enllaços Tant els republicans com els nacionals pretenen unir el seu exèrcit. El Republicans volen vincular-se amb el Nord i els Nacionals amb el sud.
En aquest context, des de Barcelona es fan columnes de voluntaris per conquerir Saragossa, i des de Castella i Navarra s’organitza l’exèrcit nacional per atacar Madrid.
De seguida, però, els fronts es tornen estables i l’únic exèrcit que avança és de l’Àfrica.
El primer gran avenç d’aquest exèrcit es produeix quan es pot traslladar via aèria a 30.000 soldats de l’Àfrica fins a Sevilla gràcies a Hitler.
Un cop a Sevilla, el 14 d’agost del 1936, les columnes marroquines dirigides per General Yagüe conquereixen Badajoz, matant a 10.000 republicans a la plaça de toros i d’aquesta manera aconsegueixen unir el nord amb el sud.
Un cop conquerida Badajoz, el següent pas és atacar Madrid. Franco, però, desvia l’exèrcit per anar a conquerir Toledo amb la finalitat de salvar Alcàzar, on s’estava produint un acte heroic per part dels militars.
El setembre del 1936 es conquereix aquesta ciutat i Franco guanya una enorme popularitat.
Aleshores, el dia 1 de novembre del 1936 es fa una reunió de tots els Generals i Franco és anomenat Generalíssimo, el cap de la zona nacional. A partir d’aquest dia, toca atacar Madrid i acabar la guerra, començant així la segona etapa del conflicte.
Batalles de Madrid Les batalles de Madrid van del Novembre del 1935 al Març del 1937.
Cal començar dient que Madrid és molt important des del punt de vista estratègic, ja que tenir aquesta ciutat significa la victòria.
A finals d’octubre, Madrid està envoltada pels nacionals per 3 costats, excepte per la zona est.
El 6 de Novembre, davant de tot això, el govern republicà es trasllada a València, deixant però, una junta de defensa a Madrid.
El dia 7, els regulars arriben als ponts del Manzanares. El dia 9, es produeix el gran atac general a Madrid, havent-hi una enorme matança, i l’exèrcit de Franco és derrotat, sent el primer triomf dels republicans a la Guerra Civil.
Aquest triomf es produeix gràcies a l’arribada de les Brigades Internacionals, al trasllat de les tropes anarquistes a Madrid i per la defensa dels Madrilenys contra els bombardejos.
Aleshores, es produeixen dos intents més de conquerir Madrid, en la Batalla del Jarama i en la Batalla del Guadalajara. Tots dos intents fracassen i signifiquen que Franco no intenti conquerir més Madrid i s’inicia la 3a etapa, l’eliminació dels fronts tancats.
L’eliminació dels fronts tancats Davant de la derrota de Franco a Madrid, aquest intenta conquerir les zones republicanes més febles, decidint fer una guerra de desgast.
Així doncs, el 31 de març del 1937 comença la conquesta del nord republicà posant a pràctica noves experiències, bombardejos massius contra la població civil, com per exemple el de Guernica, o l’existència del cinturó fortificat de Bilbao, el qual és superat pels nacionals amb la cinquena columna, quan el General republicà Goitcoxea passa tots els plànols dels cinturons fortificats als nacionals.
Aleshores, Bilbao és conquerida pels franquistes del 19 de juny del 1937 .
Davant d’aquest fet, els republicans reaccionen amb operacions de diversificació en dues batalles cèlebres, “la batalla de brunette” a Madrid i la “batalla de Vilchete” a Aragó. Aquest fet estabilitza el front, però no porta enlloc.
Aleshores, a l’agost, els nacionals conquereixen Santander i a l’octubre Astúries, és a dir que durant el 1937 tot el front del nord queda controlat pels nacionals.
Així doncs, a finals del 1937m els nacionals ja tenen 2/3 parts del territori, mentre que els republicans només compten amb 1/3 d’aquest, però encara mantenen les ciutats importants com Barcelona o València.
Batalles de l’Aragó i Catalunya Aquesta etapa comença el desembre del 1937 amb l’atac republicà al ciutat de Terol i la conquereixen, sent la primera capital de província conquerida pels republicans.
Davant d’aquest fet, Franco envia tot l’exèrcit a Terol, iniciant la batalla de Terol, ciutat que en dos mesos canvia de bàndol 4 vegades.
El febrer del 1938, els republicans són derrotats i els franquistes comencen a introduirse cap a la costa, on hi arriben el mes d’abril a través de Penyíscola.
Aleshores, els nacionals ataquen València i el govern Republicà es trasllada de Barcelona.
El dia 25 de Juliol del 1938, de matinada, un gran contingent de l’exèrcit republicà dirigit pel General Rojo, travessa l’Ebre des de Catalunya amb l’objectiu d’alliberar la pressió contra València i avançar molt terreny i defensar-lo per fer temps davant l’esclat de la futura 2a Guerra Mundial.
Aquests militars, avancen molt ràpidament fins quedar aturats a Gandesa, controlant les serres del voltant, Pàndols i Cavalls.
Davant d’aquest fet, Franco reacciona i hi envia tot l’exèrcit, fet que significa l’esclat de la batalla més mortífera de la història d’Espanya.
Aleshores, comencen els intents nacionals de conquerir les serres de Pàndols i Cavalls, però aquests fracassen.
A finals de setembre té lloc la Conferència de Munich, d’on Hitler en surt molt beneficiat amb l’annexió del sudets, fet que significa més suport a Franco per part d’Alemanya i la desmoralització dels republicans.
En aquest ambient, finalment, els republicans són derrotats el 15 de novembre del 1938 i els republicans tornen per havien vingut.
Caiguda de Catalunya i fi de la Guerra Civil Davant de tanta massacra, el Papa de Roma demana clemència, una treva pels dies de Nadal. Aleshores, Franco ataca Catalunya precisament el deia de Nadal del 1938 i les columnes motoritzades franquistes avancen molt ràpidament, trencant les defenses republicanes.
El dia 10 de Gener del 1939 conquereixen Tarragona, el 26 de Gener Barcelona i el dia 28 Sentmenat.
Davant d’aquest fet, mig milió de persones s’exilia a França. El dia 8 de febrer del 1939, els nacionals arriben a la frontera.
Un cop perduda Catalunya, encara queda València, Madrid i Almeria, però els republicans estan desfets.
En aquest ambient, hi ha dues visions, la rendició condicional o continuar la guerra. Els partidaris de la primera opció són els republicans, socialistes i anarquistes, mentre que els de la segona són el PCE i Negrín.
El règim franquista El dia 1 d’abril del 1939, les tropes franquistes entre a Catalunya i s’acaba la guerra civil, donant inici a la dictadura de Franco, la qual, al llarg de tota la seva història, serà una dictadura camaleònica capaç d’anar-se adaptant a la situació de cada moment. Quan entre el 1939 i el 1945 el feixisme està en alça a Europa, Franco es mimetitza amb ell.
Quan després de la 2GM aquest feixisme cau, el règim de Franco realça un componentn catòlic conservador. I, finalment, més endavant, desenvolupa una dictadura “desarrollista”. És aquesta capacitat camaleònica la que permet una major pervivència del règim franquista que la resta de feixisme europeus. Sense aquest capacitat no hauria sobreviscut.
La repressió franquista Pel que respecte a Catalunya, la victòria franquista del 39 no va seguida d’una situació que es pugui qualificar com de Pau, sinó que va seguida d’una enorme repressió envers els enemics del règim, els quals són etiquetats sota el títol “antiespanya”, ja que com que el Franquisme és Espanya, tot allò que vagi en contra del règim va en contra d’Espanya, i la inversa, de forma que l’englobament de “l’antiespanya” és molt ampli.
La feina de Franco, doncs, és destruir aquesta “antiespanya. En aquesta destrucció, però, Franco ja es troba la feina mig feta, ja que molts havien marxat o havien mort durant la guerra, ja fos en el front o a causa de la repressió per part del bàndol nacional. El nucli de l’antiespanya, doncs, ja estava eliminat, però això no és suficient pels vencedors de la guerra, que creien que la neteja havia de ser mol exhaustiva, sent aquest l’objectiu que els va ocupar durant els primers mesos de dictadura.
La primera repressió de la qual cal parlar és la física. A Catalunya, des del final de la guerra fins l’any 1983 són afusellades unes 4.000 persones, les quals cal posar en relació amb un fet i és que el 99% dels afusellats són persones que haurien pogut fugir, però van considerar-ho innecessari. Molts altres, en canvi, si que ho van considerar necessari i van fugir, de forma que es van poder salvar. Així doncs, cal tenir present que, si tota la gent que va marxar, no ho hagués fet, la matança hauria sigut molt més exagerada. El període en el qual es concentren la major part d’aquest afusellaments són els 5 primers anys (fins el 1943). La posterior disminució dels afusellaments es deu a dos factors. En primer lloc, perquè les persones executables que quedaven cada cop eren menys i, en segon lloc i, principalment, perquè el rumb de la guerra començava a canviar una mica el seu sentit, de forma que Franco decideix aturar una mica “la maquina” per si de cas els feixistes no guanyen. La majoria d’aquest afusellats són militants de base, però destaca algun nom com el de Companys, que va ser detingut per les SS alemanyes mentre es trobava exiliat a França i aquestes, a Irún, el van entregar a les tropes espanyoles i va ser executat a Montjuïc. Cal tenir present que els executats eren només una petita part dels detinguts i processats, els quals van ser una desena de miler, i aquí cal fer un parèntesi. Com que els franquistes consideraven que s’havia de derrotar tot l’antiespanyolisme se’ls ocórrer una idea. Decideixen que cada vegada que ocupin un territori recaptaran tots els papers i els guardaran en un únic lloc, a Salamanca on, hi hauria unes persones que, a partir d’aquests papers, investigarien qui havia tingut implicació política i, tots aquells que n’haguessin tingut i aquesta fos antiespanyola serien detinguts. En total es van fer informes de 3.000.000 persones, unes desenes de milers de les quals a Catalunya, les quals van ser detingudes per la seva relació amb la república. Cal destacar que tots aquests detinguts van ser jutjats per consells de guerra, els qual capgiraven la justícia. Acusaven els republicans de rebel·lió militar quan, en realitat, van ser el nacionals els que van protagonitzar la rebel·lió i els republicans els que hi van lluitar en contra. Moltes les sentències que es van signar van ser condemnatòries, però, afortunadament, no totes es van acabar executant. En total, a Catalunya, hi havia 25.000 presos i, com que no hi havia presons per tots, es van reciclar altres edificis com a presons. Entre els ciutadans de Catalunya privats de llibertat, però, no hi havia només aquestes empresonats, sinó també els presoners de guerra, els quals van seguir una sort diversa. La majoria eren portats en camps de presoners, on s’hi podien passar anys en funció del que la seva família tardés en aconseguir un aval, que era una carta que signava algú ben situat respecte el règim dient que l’empresonat era una bona persona.
A banda de la repressió física, també es va produir una depuració de funcionaris. Quan s’inicia la dictadura, tots els funcionaris són obligats a presentar-se a un control per demostrar que eren totalment fidels al règim franquista. Crida l’atenció que, en aquests controls en els quals se sotmetien els funcionaris hi imperava la presumpció de culpabilitat i els funcionaris havien de presentar proves i testimoni conforme simpatitzaven amb Franco. Si aconseguies demostrar-ho, conservaves el lloc de treball, però, sinó, perdies la feina. Aquestes depuracions es van fer en tots els col·lectius funcionariats, però, especialment, amb els mestres, cosa que és lògica, ja que aquests eren la base de l’ensenyament dels nens i, per tant, els primers possibles responsables que es transmetessin a les noves generacions els ideals antiespanyolistes i antifranquistes. La depuració de mestres, doncs, va ser brutal. En molts casos, el que es feia era enviar a Catalunya mestres de la resta d’Espanya a Catalunya i els mestres catalans a pobles espanyols, ja que, els primers no parlarien català perquè no el sabrien i, els segons no el parlarien perquè no els entendrien, de forma que ningú parlaria català a l’escola. Aquesta depuració també es va intentar traslladar a les empreses i totes les associacions antiespanyoles van ser destruïdes. Cal tenir present que tota aquesta repressió explicada fins ara es va produir a Catalunya, però també a Madrid i tots els indrets espanyols.
Ara bé, a Catalunya es produeix un capítol específic d’aquesta repressió, la repressió lingüística i cultural, és a dir, una repressió identitària, la qual no té res a veure amb la Primo de Rivera. Primo de Rivera va aplicar una repressió parcial, però aquesta no va acabar de funcionar. Sembla, doncs, que els franquistes van aprendre de l’error i van aplicar una repressió total amb la qual van intentar eliminar tota la identitat catalana, la qual es va desenvolupar a partir de: - La desaparició de qualsevol manifestació pública del català.
- La destrucció dels mecanismes de reproducció del catalanisme, és a dir, l’escola, els mitjans de comunicació, la vida associativa i la família. La família, òbviament, no es va aconseguir anul·lar, però la resta, sí.
- Supressió de monuments catalanistes.
- Castellanització dels noms dels carrers.
- Etc.
L’objectiu de tot això era que, al cap de 15/20 anys, la identitat catalana fos quelcom residual que no es pogués recuperar.
L'economia i les condicions de vida a la Catalunya de la postguerra Un cop guanyada la guerra, el franquisme considera que ha d’aplicar una autarquia, buscant l’autosuficiència, ja que, segons les doctrines del feixisme, importar productes resta sobirania nacional. Aquest fet es produeix en un context greu després de la Guerra Civil, havent-hi 500.000 morts i 400.000 empresonats, fet que tingué greus conseqüències per la reconstrucció del país, al que cal sumar-li els danys materials que s’havien produït durant la guerra. Els anys de postguerra signifiquen la depressió, la crisi constant degut a la manca de transports, fet que provoca una manca de petroli que provoca l’aparició del tramvia elèctric; a la manca d’aliments, havent-se de menjar farinetes o figues seques en tots els àpats; a la manca d’energia; als recanvis; i a la manca de matèries primeres.
El problema d’aplicar aquesta autarquia, però, és que el nivell de desenvolupament d’Espanya no era el de l’Alemanya de Hitler, de forma que era un “vull i no puc” que es va concretar en aspectes simbòlics. Per exemple, tot comerç que tingués un nom estranger es va veure obligat a espanyolitzar-lo o el nom de conyac es va canviar a Jeriñaque. Aquest són només alguns dels exemples. Fer això era molt fàcil, però convertir l’economia espanyola en autàrquica era més difícil, però es va intentar, intent que va quedar reflectit en l’aplicació d’un fort intervencionisme estatal en economia que consistia en el control de l’economia, posant preus legals establerts i establint plans quinquennals, controlant la producció, els mercats i els salaris. Tot això es va començar a aplicar el 1939 amb la sort per Espanya que aquell any esclata la 2GM, de forma que, durant els primers anys, aquest aïllament econòmic que buscava el règim va ser possible.
Aquest control de l’economia provoca el mercat negre anomenat “Estraperlo” a partir de la creació de les cartilles de racionament, les qual, però, no funcionen i propicien l’especulació o la corrupció.
Per Catalunya, aquesta autarquia va ser suposar un problema per la seva recuperació econòmica, ja que es tractava d’una economia molt internacionalizada que depenia de les relacions comercials amb l’estranger. A part d’això, el règim franquista va tenir la temptació de fer una política econòmica discriminatòria per Catalunya destruint les seves grans concentracions industrials, així com també les de Viscaia, ja que aquesta una concentració industrial suposava una concentració d’obrers, de forma que les possibilitats que es produïssin reivindicacions i revoltes eren molt elevades. Això es va fer a través de la creació de l’INI l’any 1941, el qual, a banda de desplaçar els centres industrials, és a dir, Catalunya i Euskadi, a Madrid per convertir-la en la capital econòmica i financera, també servia per la promoció industrial a través d’impulsar les indústries bàsiques, concedir monopolis a empreses i intentar substituir la manca d’iniciativa privada per la promoció industrial pública. L’INI, però, fracassa i Espanya continua estant en crisi. La desconcentració industrial de Catalunya i Euskadi, però, no va passar del desig, ja que, al cap i a la fi, Franco era un conservador, de forma que considerava la propietat privada com un dret fonamental i era impossible dur a terme aquesta desconcentració sense tocar la propietat privada. Així doncs, Catalunya va conservar el seu pes industrial a nivell de l’estat espanyol, però la seva economia es va veure mol perjudicada per la seva dificultat d’exportar i importar amb l’estranger.
Malgrat que les relacions comercials amb l’estranger eren escasses, no eren nul·les. El que va fer el règim de Franco, no només a Catalunya, sinó a tot l’estat, va ser aplicar el “cupo”, el qual fixava un màxim de tones que els empresaris podien importar. Aquest marc, però, òbviament, va generar un mercat negre important.
Les conseqüències immediates de tot això són una enorme inflació dels preus i un empobriment general de la població, amb una altíssima corrupció administrativa. En aquest context, el panorama és desolador, amb una indústria obsoleta i una agricultura de poca productivitat, mentre que a la resta d’Europa s’està desenvolupant el pla Marshall amb el suport americà, que permet el desenvolupament.
Per altra banda, trobem les restriccions energètiques, les quals van durar fins el 1955.
L’excusa que posa el règim és que hi ha sequia, i com que l’electricitat es generava a la centrals elèctriques.
Per acabar, cal dir que el règim es va inventar un nou sindicat, la CNS, el qual era un sindicat vertical d’afiliació obligatòria. Aquest sindicat no servia per defensar els interessos dels treballadors, sinó que, bàsicament servia per tenir controlats els obrers i, d’aquesta manera, evitar revoltes o reivindicacions. En aquestes circumstàncies, amb uns patrons que creien que per primera vegada a la vida tenien la paella pel mànec, no és difícil de comprendre que les condicions de treball empitjoressin molt, produint-se un augment de les hores de treball i una caiguda dels salaris del 75%, cosa que, òbviament, va provocar una enorme pèrdua de poder adquisitiu per part dels treballadors.
En conclusió doncs, a nivell social, els anys de post guerra són anys de mercat negre, desnutrició o fam, mentre que un reduït grup de nous rics, acumula grans fortunes.
Aspectes polítics Cal començar dient que la imposició del règim franquista a Catalunya té molta imposició de règim foraster, ja que les més altes autoritats franquistes de Catalunya són de fora del territori, així com també el governador civil de cada província. El règim argumenta que el fet d’anomenar governador algú que no sigui d’aquell territori es deu a que, d’aquesta manera no hi ha interessos. No obstant això, seria un error pensar que tot el personal polític de Catalunya era de fora, ja que, a nivell municipal, la majoria d’alcaldes eren catalans. En tot cas, aquests polítics eren gent de la dreta de tota la vida (carlins, de la CEDA, antics militans d’Unión Patriótica i, fins i tot, hi havia que venia de la lliga). Al principi, els alcaldes i els seus regidors són anomenats a dit, però el 1948 es promulga una llei que diu que els regidors de cada municipi es dividaran en tres grups: els regidors sindicals, els familiars i els d’associacions. Els del grup sindical seran proposats pels sindicats o, millor dit, pel sindicat, ja que només n’hi ha un, la CNS. Els regidors d’associacions seran proposats per les associacions del municipi, però això sí, després de consultar-ho amb el governador civil. I els regidors del terci familiar seran els únics amb els quals se celebrarà una paròdia d’eleccions que no tenen res a veure amb unes eleccions democràtiques. En aquestes eleccions, el sufragi no és universal, sinó que només poden votar els caps de família i les dones casades. El més remarcable, però, és que en la majoria dels casos, “casualment”, el nombre de candidats era el mateix que el de places vacants, de forma que no calia anar a votar.
Canviant de tema, quan Franco entra al poder unifica el carlisme i el falangisme en un partit únic que anomena FETyJONS i que el carlins mai van acceptar, ja que tots partits eren força oposats. Això, però, a Franco li era igual, ja que ell només volia tenir una força política a les seves ordres. En el primer moment, a Catalunya, aquest partit va arribar a tenir uns 100.000 afiliats, però per pur oportunisme. Quan la 2GM canvia de rumb, però, el nombre d’afiliats disminueix moltíssim. En realitat, el franquisme mai va tenir a Catalunya una gran influència ideològica, tot i que el franquisme segurament tampoc ho va voler, element que el diferencia del feixisme genuí. La burgesia catalana s’identifica molt amb Franco i li estan agraïts, ja que ha imposat un règim d’autoritat, però això no vol dir que estiguin encantats amb el dictador, sinó que simplement se n’intenta beneficiar sense comprometre-s’hi. Una prova d’aquest divorci entre Franco i Catalunya és que de l’enorme quantitat de ministres que Franco va tenir al llarg de tot el seu mandat només dos van ser catalans, un dels quals, a més, era ministre de cartera, és a dir, només tenia una funció simbòlica.
L’activitat opositora fins el 50 Cal començar dient que gran part de l’oposició fins els anys 50 és protagonitzada per les classes mitjanes, les quals es divideixen entre la classe mitjana republicana i la catòlica.
Pel que respecte a la classe mitjana republicana, una part ha marxat a l’exili i la menys compromesa políticament s’ha quedat, però, en tot cas, tant uns com els altres rebutgen la dictadura, tot i que de forma passiva per intentar mantenir un mínim caliu catalanista.
Els catalans exiliats, per exemple, continuen celebrant els jocs florals en el país en el qual es troben, mentre que les classes mitjanes que es queden ho fan sota el paraigües de l’església, ja que era l’únic sector que s’escapava del control exhaustiu que realitzava el règim a través de la policia, ja que el concordat amb el Vaticà així ho permetia. La classe mitjana catòlica, per la seva banda, és una classe que experimenta una molt ràpida decepció respecte el règim. D’entrada, aquest sector està molt agraït a Franco perquè els alliberat del republicanisme, però aquesta alegria s’acaba quan veuen que és ferotgement anticatalà i, aleshores, comencen també una activitat opositora.
Les grans derrotades de la guerra, però, són les classes populars, unes classes populars desarticulades, ja que els seus líders sindicals han marxat a l’exili o han sigut executats, de forma que són el sector sobre el qual cau la major part del pes de la repressió.
Aquestes classes populars concentren totes les seves energies en sobreviure, de forma que no tenen forces ni ganes per fer front a la repressió.
En tot cas, en aquesta activitat opositora fins els anys 50 s’hi poden distingir tres etapes: La primera fase va del 1939 al 1943. Cal començar dient que cincs mesos després de la fi de la Guerra Civil i, per tant, de l’inici de la dictadura de Franco, Alemanya envaeix Polònia i esclata la 2GM. En aquest escenari, la resistència interna contra el règim de Franco és mínima i la que es fa des de l’exili queda paralitzada a causa de la GM, sobretot quan França, que és on hi ha la major part dels exiliats, queda ocupada pels Nazis. En aquest context, arriba la notícia bomba de la signatura del pacte de no agressió entre Hitler i Stalin després que el líder soviètic no hagués pogut signar el pacte d’aliança amb França i GB per evitar una possible invasió de la URSS per part de Hitler i aquest fet fa obrir una esquerda entre l’oposició llibertària, socialista i republicana i els comunistes. Aquesta situació, però, canvia quan el 1941 Hitler trenca el pacte de no agressió i envaeix la URSS. En aquest escenari, el paper de l’oposició catalana és petit i, des de França, molts catalans i espanyols s’apunten a la resistència contra Hitler mentre a l’interior de Catalunya també s’uneixen en la lluita contra els nazis a través de la creació del Front Nacional d’ordre, el qual s’especialitza en tasques d’espionatge.
La segona fase comença el 43 i dura fins el 46-47 i ve marcada pel canvi de rumb de la 2GM amb el triomf dels aliats a Stalinsgrad, continuant la dinàmica de derrotes dels alemanys que ja s’havia iniciat a l’Atlàntic. En els grans escenaris de la guerra, doncs, el panorama s’ha girat, fet que desvetlla grans esperances entre els antifranquistes, tant els de dins com els de fora, els quals creuen que el pròxim pas és fer caure a Franco. A més, els propis aparells repressius franquistes se senten amenaçats i, per tant, afluixen molt la seva tasca repressiva, ja que temen que els republicans arribin a estar al poder i aleshores vagin a per ells, fet que alimenta les esperances dels antifranquistes. Davant d’aquesta situació, l’activitat opositora interna es multiplica, mentre a la França tot just alliberada, alliberament en el qual hi ha participat milers de catalans i espanyols, els antifranquistes comencen a veure que ja han aconseguit el seu principal objectiu; derrotar els nazis i, aleshores, des de la tardor del 1944 comencen el moviments dels maquis amb personatges com Caracremada, Quico Sabaté o Faceries. L’episodi més destacat d’aquest moviment va ser la invasió de la Vall d’Aran per part de 4.000 guerrillers republicans. La idea era aïllar-se a la Vall d’Aran, crear un govern provisional català i esperar la intervenció dels aliats. Els nacionals, però, van reaccionar ràpidament i hi van enviar l’exèrcit. L’intent va fracassar, però milers de guerrillers es van infiltrar i van establir una lluita armada a les muntanyes fins que 10 anys més tard, el Partit Comunista francès, que organitzava la resistència dels maquis, va decidir que no hi havia res a fer i va mirar d’evacuar-los a França.
A partir del 1945 es comença a trencar la Gran Aliança Antifeixista entre la URSS, EUA i el Regne Unit i el 1947 ja es parlava de Guerra Freda i, aleshores, s’inicia la tercera etapa de l’oposició, la qual ve marcada per una molt oposició molt escassa. A finals dels anys 40 ja es té la sensació que la oposició serveix de ben poc, que amb els maquis no es va enlloc i que no hi ha gaire suport internacional. La divisió internacional entre comunisme i capitalisme va afavorir moltíssim Franco, que va passar de ser l’últim bastió del feixisme a Europa el 1945 a ser l’any 1947 el pioner anticomunista europeu. Aleshores, torna una forta repressió contra els grups clandestins antifranquistes.
El franquisme durant els anys 50 A mesura que es comença a dibuixar el context de la Guerra Freda, la posició de Franco a nivell mundial es veu molt afavorida, ja que sense necessitat de fer res en especial es veu molt reforçat. En el món occidental es produeix un suport al dictador, no per amor a ell, sinó per por a que, si acaben amb ell, després pogués venir quelcom pitjor. Entre el 1946 i el 1947, el règim franquista comença a legitimar-se en el si de la comunitat internacional, fet que queda reflectit quan el 1952 entra a la UNESCO i quan el 1953 se signen dos acords destacats. En primer lloc, se signa un concordat amb la Santa Seu i, en segon lloc, entre l’Espanya de Franco i els Estats Units. El fet que el concordat amb el Vaticà no se signés fins el 1953, però, no vol dir que, des del 36, Franco no tingués una bona relació amb l’església, ja que, precisament havia protagonitzat el cop militar per defensar l’església catòlica que tant amenaçada es veia pel que ell anomenava “rojos separatistas”. El que passa és que el Vaticà era molt diplomàtica i tenia por de firmar un concordat que pogués desaparèixer poc temps després, ja que no sabien quan temps duraria la dictadura. L’any 53, quan el Vaticà veu que el règim franquista ja està del tot consolidat accedeix a firmar el concordat, el qual no és res més que intercanvi de favors.
El Vaticà beneeix el règim franquista i, a canvi, el règim franquista ratifica a l’església una sèrie de privilegis que tenia des del 36, però amb la diferència que ara els té amb suport internacional. Algun d’aquests privilegis és, per exemples, que el règim franquista concedeix a l’església el control sobre l’educació (des de la primària fins la Universitat) o el control moral. A canvi d’això, Franco obté, per exemple “el privilegio de presentación de obispos”, el qual consistia en que, quan quedava una plaça vacant, Franco donava tres noms de possibles successors i el Vaticà n’escollia un, de forma que, en realitat, qui escollia els bisbes era Franco. Això, per Franco, era molt important, ja que, com a bon conservador volia tenir el control de l’església.
L’altre acord important, com ja hem dit, va ser l’acord militar amb els EUA. L’any 1945, a la Conferència de Postdam, Stalin, Churchil i Roosvelt acorden no tenir relacions els seus respectius països amb l’Espanya de Franco pel seu antic suport a Hitler, fet que significa la retirada d’ambaixadors d’Espanya, desapareixent totes les ambaixades i consolats i provocant l’aïllament internacional del país. Pels Estats Units, però, Espanya era un camp de defensa molt important en la hipòtesi de la transformació de la Guerra Freda en una guerra calenta. Estats Units tenia una bona relació amb Espanya, però volia anar més lluny i firmar un pacte que encara estrenyés més els lligams entre tots dos països. Amb aquest pacte, Espanya aconsegueix diners, matèries primeres i reconeixement internacional a canvi que Estats Units tingui bases militars a Espanya, a Rota, Torrejón de Ardoz, Saragossa o Morón. Aquesta nova relació entre Espanya i Estats Units culmina quan el president Eisenhauer visita Espanya i amb l’entrada d’Espanya a la ONU el 1955.
Davant aquesta internacionalització del règim franquista, l’oposició interna va perdent força a causa de la repressió i la sensació que el règim duraria molt. Així doncs, gairebé totes les organitzacions antifranquistes que venien d’abans del 39 no sobreviuen. Només trobem l’excepció del PSUC, que no només sobreviurà, sinó que, a més, es veurà enfortit, no perquè Franco no el reprimís, sinó per altres raons. En primer lloc, cal destacar que militar en el partit comunista no era simplement pertànyer a un partit, sinó que era una fe i els seus militants estaven convençuts que el vent bufava a favor seu, fet que deien quedava reflectit en el triomf comunista a la URSS, convertint un dels països més endarrerits d’Europa en la segona potència mundial. A més, aquesta ideologia s’havia estès a l’Europa occidental i la Xina. En el terreny dels fets, tenir el suport del comunistes soviètics també era una cosa molt positiva pels comunistes catalans. Per exemple, si un militant comunista necessitava ajuda, li proporcionaven des de la URSS.
És aquesta solidaritat entre els comunistes dels diferents països, doncs, el que permet aquest ascens del PSUC.
A banda d’aquest ascens del PSUC i la desaparició de la resta d’institucions antifranquistes, apareix un nou catalanisme protagonitzat per noves generacions de joves de famílies catòliques que havien viscut la guerra sense gaire penúries ni por.
Aquestes noves generacions catalanistes sabien que Franco era catòlic, però anticatalanista, de forma que es posicionen en contra seu. Des de principis dels anys 50, aquest nucli de gent es reuneix en una cosa anomenada CC, que era un simple nucli de reflexió sobre com el règim sufocava la identitat catalana, en el qual destacava un jove llicenciat en medicina anomenat Jordi Pujol que més tard seria president de la Generalitat de Catalunya durant 26 anys. Arriba un moment en què aquests joves comencen a actuar i es fan famosos amb el fet Galinsoga.
L’estiu del 1959, Luís de Galinsoga, director de la Vanguardia escollit per Franco, decideix anar a Missa en una església diferent d’on va sempre i quan veu que la missa és en català esclata en fúria i surt de l’església cridant “todos los catalanes son una mierda” (les misses es feien totes en castellà). Ràpidament, això arriba a oïdes del CC i aquestes inicien una campanya explicant els fets protagonitzats per Galinsoga i, al cap d’una setmana, decideixen fer un boicot per forçar la dimissió de Galinsoga (truquen a socis de la Vanguardia perquè es donin de baixa, a grans anunciants perquè deixin d’invertir en el diari, etc) i van tenir prou èxit. Al veure que la seva empresa està anant a la baixa, el compte de Godó demana al govern espanyol que li treguin de forma aquell personatge que ell no ha escollit. Això es discuteix en un consell de ministres i, per odre de Franco, l’acaben destituint, malgrat que aquest no accepti i continuí anant al seu despatx cada dia. En el seu lloc, Franco escull un periodista fidel al règim que es deia Manuel Aznar i que era avi de Jose María Aznar. Per la gent de CC, aconseguir la dimissió de Galinsoga havia estat un èxit, de forma que es comencen a envalentonar i, més endavant, protagonitzen una campanya contra Franco amb els famosos fets del Palau de la Música quan, durant una actuació on de públic hi havia ministres franquistes, passen fotocòpies amb la lletra del cant de la senyera i el comencen a cantar. Aquests joves van ser empresonats i torturats, i un d’ells acaba confessant que d’ideòleg de tot allò havia sigut Jordi Pujol, el qual és detingut i condemnat a 8 anys de presó, dels quals n’acaba complint dos i mig. Davant l’empresonament de Jordi Pujol, membres del CC comencen a fer pintades amb les paraules Catalunya Pujol. Amb aquesta actuació, doncs, aquest nou catalanisme acaba la dècada tenint una figura que el representa i, a sobre, amb una certa aureola de màrtir.
No obstant tot això, les grans mobilitzacions antifranquistes de la dècada del 50 són dos fets improvizats: les dues vagues de tramvies contra l’augment de tarifes (1951 i 1957), ja que aquestes només havien pujat a Barcelona, en la qual els estudiant de la UB van tenir un gran protagonisme recuperant el seu espetir reivindicatiu. Aquesta vaga no va tenir èxit en la rebaixa dels preus, però si en el fet que durant dos dies els tramvies de la ciutat anessis buits. Amb les diverses revoltes, es produeixen canvis de ministres i entren alguns polítics més liberals, entrant com a ministre d’educació Joaquín Ruiz Jiménez, qui intenta crear un clima favorable pel retorn de figures exiliades i crea revistes de debat. Aquest intent per part del ministre d’educació, però, de seguida genera conflictes amb els sectors falangistes i es produeixen vagues i manifestacions estudiantils. Davant d’aquest fet, el govern tanca la Universitat de Madrid i s’aplica l’estat d’excepció.
Pel que respecte a la demografia, durant el anys 50, la població de Catalunya passa de 3.2 a 3.9 milions de d’habitants a causa de l’enorme arribada d’immigrants al país, la majoria dels quals són andalusos. El principal problema d’aquest creixement demogràfic és la falta d’habitatges, fet que provoca l’aparició del barraquisme i de zones urbanes caòtiques i desordenades, amb escoles amb molts nens a la classe i en classes que són barraques.
No obstant això, durant els anys 50, el nivell de vida a Barcelona va millorant. Els salaris augmenten i les rendes milloren i en aquest context de represa econòmica es produeix una represa industrial amb, entre altres coses, la fundació de la SEAT a Zona Franca, empresa que fabrica els primers automòbils en sèrie de la història d’Espanya.
Durant els anys 60 del segle XX, Espanya passa de ser un país endarrerit d’economia agrària, a ser un país industrial amb un important desenvolupament econòmic. En aquesta època, 5 milions d’espanyols passen de treballar al sector primari a dedicar-se als sectors secundari i terciari, fet que provoca el pas d’una societat agrària a una d’urbana i industrial a nivell espanyol, ja que a Catalunya i Euskadi ja s’havia fet en el segle XIX. Tot això es fa a través d’una política d’estabilització, i més endavant a través dels anomenats plans de desenvolupament. Aquesta política d’estabilització comença amb el canvi de govern del 1957, quan es dóna el poder econòmic a la gent de l’Opus Dei dirigits per l’almirall Carrero Blanco, els qual eren tecnòcrates i economistes sense contingut polític falangista radical, tot i que també eren partidaris d’aquesta ideologia.
Aquest govern inicia un camí cap el liberalisme econòmic amb els anomenats plans d’estabilització, que més tard seran anomenats plans de desenvolupament, però mantenint tot el poder polític d’una dictadura. El 1959, aquest govern aprova el “plan de estabilización”, el qual no pretenia estabilitzar l’economia, sinó frenar la inflació que havia començat el 1958 com a conseqüència de l’autarquia aplicant mesures com aquestes: - Incentivar la inversió estrangera.
- Devaluació de la pesseta.
- Impulsar les exportacions pegant l’estat una part dels productes.
- Aturar les importacions fent pagar aranzels altíssims.
- Contenir les despeses públiques.
- Congelar els salaris.
Les conseqüències d’aquest pla que tenia com a cervell pensant l’economista català Joan Sardà Dexeus són immediates. A curt termini, va comportar que el refredament de l’economia fes augmentar l’atur a causa de la desaparició d’activitats industrials tradicionals, fet que comporta la immigració de 2.5 milions d’espanyols als països de l’Europa ja desenvolupada (molts marxen a Suïssa i Alemanya), però que tenien el handicap del buit demogràfic a causa de la Segona Guerra Mundial. Aquests immigrants envien els diners que els sobren a Espanya, de forma que es converteixen en una important font de divises. Malgrat que en un principi les conseqüències del pla d’estabilització siguin negatives, a la llarga té conseqüències positives gràcies a l’arribada de moltes multinacionals al país que generen molts llocs de treball i també gràcies a l’arribada de molts turistes, que es converteixen, que es converteixen en la tercera gran font de divises. Amb tot això s’acaba l’autarquia i el país ingressa en organismes econòmics internacionals, com per exemple el FMI o el Banc Mundial, fet que significa l’obertura econòmica del país, però encara no l’obertura política.
En els anys 60, Espanya viu un gran creixement econòmic amb un increment de la renda per càpita del 300%. Davant d’això, la premsa espanyola parlava de “Milagro español” i el règim franquista s’atribuïa tots els mèrits. Cal destacar que el creixement econòmic dels anys 60 es divideix en dues etapes, la primera del 1960 al 1964, durant la qual, el PIB creix un 8,7%, i la segona del 1965 al 1972, durant la qual, aquest creixement del PIB és inferior i amb daltabaixos, degut a èpoques de recessió que provoquen una restricció dels crèdits i congelacions salarials que fan moderar el consum. Cal continuar, dient que aquest creixement dels anys 60 es produeix gràcies a l’accés de mà d’obra agrària, que va cobrir les necessitats de la indústria i dels serveis gràcies a les inversions de les multinacionals. Van augmentar les importacions de béns d’equipament, de petroli i de matèries primeres, mentre que les exportacions d’oli, cítrics, vins i productes industrials de les multinacionals, destacant el tèxtil, el calçat o la indústria naval, també ho van fer. Tot i això, però, les importacions eren molt superiors a les exportacions, de forma que la balança comercial era clarament negativa. Malgrat això, però, la balança de pagaments era equilibrada gràcies a tres partides. Per una banda, gràcies a que els immigrants espanyols a Europa repatrien les seves divises; per altra banda, a que les multinacionals a territori espanyol inverteixen molt diners de fora d’Espanya; i finalment, gràcies als enormes ingressos que suposa el turisme.
Tot i que ja n’he parlat una mica anteriorment, pel que respecte a la industria, en els anys 60 es produeix un enorme creixement vinculat als baixos salaris; la mà d’obra no qualificada, a la que per tant, li poden pagar salaris molt baixos; una escassa conflictivitat laboral, preus barats dels aliments i el petroli; la reducció de la pressió fiscal, ja que no hi ha gaires impostos; i les expectatives d’un ràpid creixement de la demanda. Aquest creixement industrial es localitza principalment a Catalunya, Euskadi i Madrid, però també apareixen noves zones industrials con Valladolid o Saragossa, mentre que d’altres es mantenen en subdesenvolupament, com per exemple Extremadura i Castella i Lleó. Pel que respecta a Catalunya en concret, en els anys 60 es produeix un gran creixement econòmic molt desenvolupat que presenta una clara tendència a concentrar-se al voltant de Barcelona, destacant les indústries tèxtils; les arts gràfiques, com per exemple l’Editorial Planeta; les indústries siderometal·lúrgiques o de materials de construcció; la indústria química i petroquímica i també les centrals nuclears. Amb tot això, Catalunya es converteix en la màxima proveïdora de béns de consum de l’estat espanyol.
Pel que respecte a Espanya, malgrat aquest creixement industrial, però, cal destacar que el gran creixement econòmic es produeix principalment gràcies al turisme, convertint-se Espanya en el segon país més turístic d’Europa. Malgrat els grans beneficis econòmics que genera aquest sector, però, presenta molts elements negatius, com per exemple la destrucció del paisatge; l’aplicació de la llei de costes, destruint les costes edificant a primeríssima línia de mar; l’estacionalitat, es a dir, que el sector del turisme és un gran negoci però només dura els quatre mesos d’estiu; o la ridiculització de les cultures.
Aquest desenvolupament industrial, a Catalunya culmina amb la intensificació del moviment migratori cap a terres catalanes. En aquesta època, arriben a Catalunya pràcticament un milió i mig d’andalusos, fet que provoca un gran creixement demogràfic a Catalunya. Aquesta arribada massiva d’andalusos es deu a que a que a partir del 1950 els “señoritos” andalusos comencen a mecanitzar les seves fàbriques i per tant molts treballadors es queden sense feina i es veuen obligats a abandonar la seva terra natal. Quan aquesta immigració arriba a Catalunya tendeix a instalar-se a prop d'on hi ha altres immigrants (els principals centres són el Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Barcelonès) i, per tant, s'aniran creant barris on tothom procedeix de la mateixa comarca i traslladen les seves costums aquí. Això facilitat l'aterratge, però dificulta la integració. De tota manera, el gran obstacle d'aquesta integració va ser el règim de Franco. El gran problema d’aquesta immigració masiva, però, és un important déficit d’infraestructures, fet que provoca el barraquisme. A causa d’aquest barraquisme, el 1962 es produeix el desastre de les inundacions del vallès que va acabar amb les barraques que s’havien edificat al costat dels rius i amb la mort de la majoria dels seus habitants. Malgrat la catástrofe, no es va posar fi al barraquisme i no va ser fins la segona meitat de la década dels 60 quan es comencen a construir habitatges especulatius i blocs de pisos amb pisos molt petits amb la creació dels pisos de protecció oficial. Això comporta l’aparició de barris suburbials amb escasses infraestructures i l’aparició de zones urbanes caòtiques i desordenades.
Per acabar, cal dir que el desenvolupament econòmic que viu Espanya en els anys 60 provoca un canvi de mentalitat entre la població espanyola que amenaça els propis fonaments del règim, experimentant Espanya un procés de secularització vinculat a l’impacte de la televisió, la vida urbana i el turisme. Aquest canvi de mentalitat suposa una concepció de vida més oberta i la reivindicació de reformes polítiques a part de les econòmiques, les quals acaben desembocant en l’inici d’una ambigüa política de reformes impulsant-se diverses lleis.
Les noves formes d’oposició Ja ens els anys 50 havia aparegut l’entrisme, que era un sistema d’oposició en l’època de Franco que consistia en que els opositors del règim entraven en institucions franquistes per intentar acabar amb el franquisme des de dins. Els principals partidaris del lentrisme eren el PCE i la CC.OO. Tota aquesta oposició al franquisme, però, no comença a ser prou significativa fins els anys 60 a causa de tots els canvis que experimenta el país. En aquesta época apareixen noves formes d’oposició que es podrien dividir en 6 nivells: Conflictes laborals En els anys 60 augmenten molt els conflictes laborals es totes les fàbriques creades amb el “desarrollisme”. El 1958 s’havia fet una llei de convenis col·lectius que permetia la negociació directa entre empresaris i obrers, els qual es van organitzar en sindicats clandestins, els més cèlebres dels quan van ser la USO i especialment les CC.OO de Marcelino Camacho. L’any més conflictiu des del punt de vista laborals és el 1962, amb més d’un milió i mig de treballadors en vaga.
La reacció del govern davant d’aquesta conflictivitat sempre és repressiva, declarant-se l’estat d’excepció i produint-se detencions dels possibles líders sindicalistes.
Universitat En els anys 60, les classes de la universitat es massifiquen, amb una qualitat molt baixa a les classes, fet que provoca disturbis constants, davant dels quals, el govern franquista reacciona amb repressió, expulsant alumnes i professors i fins i tot fent-se detencions, a vegades massives.
En aquest ambient, la reacció és constituir associacions d’estudiants per lluitar contra el franquisme, la més cèlebre de les quals és la caputxinada, quan el 1966, 33 intel·lectuals i 300 alumnes de la UB es reuneixen al convent dels caputxins de Sarrià i funden un sindicat d’estudiants.
Davant d’aquest fet, la policia assetja el convent durant 2 dies, fins que després de 48 hores, aconsegueixen entrar-hi i els detenen a tots.
Església catòlica En els anys 60 sorgeix un corrent crític de l’església contra el franquisme vinculat al “Concili Vaticà II”, vigent entre els anys 1962 i 1965.
Aquest fet provoca l’aparició d’un nou tipus de capellà en l’estat espanyol, els capellans joves i obrers, i a Catalunya també catalanistes, suposant doncs, una divisió entre la jerarquia catòlica franquista i una part dels capellans joves antifranquistes.
La primera acció d’aquest grup de joves és la manifestació de 130 capellans a la comissaria de policia de Via Laietana, demanant més esperit cristià, humilitat i menys crueltat a les comissaries, manifestació que es dissolt amb una crueltat notable.
La segona acció més cèlebre d’aquesta part de l’església es produeix el 1971 quan a la revista Le monde francesa es publica una entrevista a l’Abat Escarré on aquest critica la poca sensibilitat cristiana el règim de Franco. Dos anys més tard, el 1973, el bisbe Tarrancón demana perdó públicament per la posició de l’església durant la guerra.
La política En l’àmbit polític, el més destacable en l’oposició al franquisme es que en els anys 60 s’inicia una organització entre les diferents forces de l’oposició, les quals, l’any 1962 organitzen el Congrés de Munich, on demanen llibertat per Espanya, fet al que la premsa franquista anomena “Contuberio de Munich”.
Quan tota aquesta gent torna ed Munich són tots detinguts.
En aquesta època, el partit polític de l’oposició més important es el PCE de Santiago Carrillo a Espanya i el PSUC a Catalunya. A part d’aquestes, però, també hi havia partits monàrquics, catalanistes, etc, però els principals organitzadors de l’oposició franquista són els dos esmentats anteriorment.
Per acabar, dir que durant els anys 60 hi ha una acceleració de la politització de la societat.
Terrorisme Cal començar dient que el 1957 es funda ETA, que vol dir Euskadi Llibertat, amb l’objectiu de la independència d’Euskadi, mitjançant, en cas que sigui precís, vies violentes, Cal destacar que aquest grup terrorista es una escissió del PNB.
En els anys 60 s’inicia una escala d’atemptats terroristes, destacant l’assassinat del cap de la policia de Sant Sebastià, Melitón Manzanares, l’any 1968.
La reacció del règim davant d’aquest fet són empresonaments constants i l’aplicació d’estats d’excepció a Euskadi.
En aquest ambient, el 1970 se celebra el judici de Burgos, pel qual, el fiscal demana 5 penes de mort per 5 etarres, les quals, són commutades per Franco davant la reacció internacional davant d’aquest judici, considerant-los un signe de feblesa del franquisme.
En aquest ambient neixen altres grups terroristes, com el FRAP o el MIL.
Oposició al franquisme a Catalunya A Catalunya, la oposició al franquisme augmenta molt en els anys 60, començant per les pintades “P”. Aquell 1960, també esdevenen els fets del Palau de la música, quan un grup de joves antifranquistes passen fotocòpies amb la lletra del cant de la senyera en una actuació on de públic hi havia ministres franquistes. Aquests joves van ser empresonats i torturats, i un d’ells es converteix en el líder de la resistència catalana, Jordi Pujol.
Les reaccions del govern davant de tota aquesta oposició és, com sempre, una enorme repressió, tornant la pena de mort a Espanya.
En aquest ambient, l’any 1966, l’oposició catalana s’uneix en l’anomenada “Taula Rodona”, on hi havia cristians, catalanistes i comunistes.
El 1969, aquesta “Taula Rodona” es converteix en la “Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya”, on hi havia ERC, PSUC, UD i MSC.
Dos anys més tard, el 1971, aquesta es transforma en “l’Assemblea de Catalunya”, la qual, durant els anys 70, organitza tota l’oposició al franquisme, fent campanyes organitzades, per exemple, per què hi hagi català a les escoles, per fomentar els concerts de la nova cançó o amb boicots a les eleccions sindicals entre altres coses.
Per acabar, dir que aquesta assemblea aglutina sindicats, entitats socials i culturals, etc, fent-ho sota el lema”Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”.
...