TEMA 8- FRACTURES EN NENS (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 2º curso
Asignatura Patologia patomedicoquirurgica
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 16/03/2015
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 8: FRACTURES EN ELS NENS: GENERALITATS: Les fractures en edat pediàtrica tenen unes característiques singulars les quals hi ha que tenir en compte alhora de fer el tractament. Això és degut a que l'os que tenen esta en creixement. Aixó provoca que els nens es curin més, que puguin haver-hi alteracions angulars.... però el creixement no ho arregla tot.
Hi ha dos errors que es duen a terme fonamentalment alhora de tractar un nen: - Considerar-lo com un adult en miniatura, tractant la fractura com si fos un adult.
Considerar que el creixement ho arregla tot.
CARACTERISTIQUES ANATOMIQUES: FISIOPATOLOGIA DEL CREIXEMENT OSSI: L’epífisi que és on trobem el cartílag articular i el nucli de l’osificació, és a dir, és per on l’os creix de manera expansiva. Generalment te forma de semiesfera.
Seguidament hi ha la fisis o cartílag de creixement que té diverses capes cel·lulars, cadascuna amb una funció que fa que creixin cap a un lloc o altre. Aquestes cèl·lules són: - Cèl·lules germinals: permet el creixement longitudinal. Acabaran diferentciant-se amb osteòcits.
Cèl·lules en columna Cèl·lules hipertròfiques Front d’osificació A continuació hi ha la metàfisis que és la zona d’aport vascular del os on es porta a terme la remodelació, procés molt important en l’edat adulta Finalment acabem amb la diàfisis, que es on hi ha el creixement per aposició gracies al creixement extern la reabsorció interna. Trobem el periosti i endosti.
1 El seu periosti (també responsable del creixement de los amb amplada) és molt fort i robust i costa en trencar. Si no es trenca del tot, la trabeculació del os ajuda a la regeneració, per tant és més fàcil la consolidació que en adult.
EL periosti no es trenca normalment i per tant ajuda a que es regeneri sol, nosaltres potser només cal posar-ho recte, per tant facilita la reducció de la fractura i a part és la guia de formació del callo ossi de la remodelació. Les fractures molt desplaçades el periosti les pot aguantar al igual que recolocar l'os en el seu lloc. Les fractures que afecten a la epífisis seran mes malignes i hem de ser més exigents alhora de tractar-les.
FRACTURES: CLASSIFICACIÓ: Les fractures es divideixen en dos grups: - Diafisaries i Metafisàries Epifisaries FRACTURES DIAFISÀRIES: Són benignes degut ala gran capacitat de consolidació que tenen, que augmenta en com més petit sigui el nen.
Aquestes angulacions en el pla frontal es corregeixen amb el creixement, mentre que les rotacions no.
Normalment es fa un tractament ortopèdic i les immobilitzacions no son molt llargues. El nen té mes bona resposta davant la immobilització que en el adult, ja que no presenta tanta rigidesa. La edat, obesitat i tipus de fractura (deformitat plàstica) fan molt en quant el tractament. Sí és un nen que ja no ha de créixer (14 anys) hi ha que tractar-lo com n adult i un obès fa que el guix no arribi bé i no faci la seva acció i hi ha que operar. Distingim 3 tipus de fractures: - - - FRACTURA ELASTICA: L'os és elàstic i es deforma, sense fractura aparent però es deforma per la elasticitat que té i també s'ha de tractar. Una força mantinguda durant bastant temps pot arquejar l’os i trencar-lo en petites fractures a nivell del sistema de havers.
Radiològicament, només es veu la radiació, però cap fractura.
FRACTRUA EN RODETE (TORUS): és un mecanisme de comprensió vertical, on s’afecta la unió metàfisis (esponja) diàfisis (cortical) degut a una compressió. Es produeix una insuflació del rodet subperiòstic. Molt típiques en canell (Caure sobre la mà) l'os “s'aplsta” (insuflació cortical) i es produeix un rodet ja que l'esponjosa i la cortical es comprimeixen. Tot que el nen ho toleri cal que ho engolem, amb un guix per exemple.
FRACTURES EN TALLO VERDE: Es produeix degut a una flexió on es perd la solució de continuïtat en la superfície de tensió i compressió. El periosti no s’acaba de trencar d’un costat, fet que permet la recuperació. És típic d’ossos llargs, sobretot en extremitat superior.
REMODELACIÓ DE LES FRACTURES DIAFISARIES: El nen, degut a la seva anatomia abans descrita, és capaç de amb 9 mesos obtenir una consolidació perfecte que, en un adult, necessitaríem intervenció quirúrgica si es tracta d’una angulació.
2 TRACTAMENT EN IQ: Tot i axí també hi ha fractures que hi ha que tractar-ho com un adult ja que el creixement no pot fer massa cosa ja que està trencada del tot. En aquelles que tenen una reducció impossible o desplaçament secundari. Per exemple a l’avantbraç, on el periosti es trenca perquè la fractura és desplaçada, per molt que es col·loquin els ossos a lloc, com hi ha moltes insercions musculars i els ossos tenen un diàmetre petit, pot tornar a saltar i s’ha de fer una síntesis.
SEQÜELES: Com el nen té més capacitat de consolidació, l’estimul en la formació ossia que provoca la fractura pot provocar un hipercreixement ( i l’os queda més llarg) que es considera excepcional si és major de 2 cm. Això provoca una dismetria no evolutiva ja que no augmenta, ja que no es problema del cartílag del creixement.
Aquesta dismetria es pot mantenir de per vida i no solen donar problemes.
FRACTURES EPIFISÀRIES: Afecten al cartílag del creixement i són greus, ja que també poden afectar a la congruència articular. Poden afectar també al os i solen ser quirúrgiques. Provoquen reducció anatòmica i hi ha que deixar cartílag de creixement per tots els llocs iguals, ja que sinó no deixem créixer. Hi ha que deixar el ferro mínim per no interferir en el creixement de l’os. La reducció ha de ser la més perfecte possible, ja que no es permet el desplaçament.
L’osteologia més utilitzada és la més petita i simple possible anatòmicament, per tant quasi sempre s’usen les agulles de Kirchner.
SEQUELES DE LA LESIÓ: LESIÓ COMPLETA- EPIFISIODESIS Epifisiodesi (desis= tancada, enganxada). La fisi està tancada com a conseqüència del traumatisme i per ella l’os no creix. Això causa un escurçament de l’extremitat afecte i una dismetria que sí que és progressiva, ja que l’os segueix creixent per les altres fisis. Les seqüeles són més greus (la dismetría i l’escurçament és més important com més petit sigui el nen i més capacitat de creixement li quedi.
LESIÓ INCOMPLETA L’os creix per un costat però per l’altre no, creant una angulació de l’os. A més, es poden produir dismetries.
Com més petit sigui el nen, més gran serà l’angulació.
DIAGNOSTIC: Normalment es fa mitjançant una radiografia. Tot i així, una part de l’os és cartilaginosa, no es veu i potser que hi hagi una fractura a través de l’os no calcificat. Les fisis es poden confondre amb línies de fractura, per tant es realitzen radiografies comparatives, una a cada costat (sempre que sigui possible) per a poder comparar. També podem arribar a fer una ecografia per a veure la part de l’os no calcificada. Si s’entravessa la fisis de forma horitzontal normalment es cura però en vertical és mes greu ja que hi ha més dificultats perquè curi bé.
EPIFISIOLISIS TRAUMATICA: Són aquelles fractures que afecten a la zona fissària, al cartílag de creixement, concretament a la capa hipertròfica del cartílag, la més dèbil, deixant seqüeles potencials. La resistència al a fractura varia segons la edat del pacient i la morfologia de les fisis. Segons el tipus de traçada, tenen diferents pronòstics: Traçades horitzontals: passen a 3 través d’una de les capes del cartílag, són més banals i tenen més bon pronòstic. Les verticals en canvi tenen tendència a desplaçar-se, tenint doncs un pitjor pronòstic.
CLASSIFICACIÓ DE SAL TER I HARRIS: Es classifiquen per tipus, no per nivells o graus ja que són diferents. Segueix un ordre de gravetat ascendent i la més freqüent és la de tipus II.
- TIPUS I: Es fa un traç de fractura a través de la fisis i no hi ha altres segments afectats. Es veu clarament el desplaçament i el tractament es basa doncs en la recol·locació de la fisis i esperar que la correcció es produeixi a través del cartílag de creixement, sense provocar episodiessis (mal al cartílag que impedeixi el creixement). Té un bon pronòstic. Normalment es sol produir per tracció/cisallament.
- TIPUS II: És la més freqüent. Es produeix quan el traç va a la metàfisis i surt pel cartílag de creixement. Es veu un fragment ossi triangular metafisàri característic. Es sol conservar el periosti al costat còncau, no sol deixar seqüeles importants i si reduïm bé és força estable.
Normalment es produeix per forces de tracció i cisallament.
- TIPUS II: El traç passa pel cartílag i se’n va cap a l’epífisi (articulació), produint una fractura articular degut a un desplaçament de l’articulació causant un cert grau d’alteració a la calcificació.
L’impacte que hi ha hagut perquè es produeixi la factura entre els dos ossos pot causar un dany al cartílag articular i de creixement que no regenera (l’articular) per tant qualsevol fractura en nen o no que afecti a l'articulació pot donar problemes o seqüeles. La reducció ha de ser anatòmica i el pronòstic és incert.
- TIPUS IV: El traç de fractura creua de manera vertical de la metàfisis a la epífisis. Hi ha un fragment ossi triangular metafisari. Les seqüeles són freqüents (epifisiodesis). Es una suma del tipus II i III TIPUS V: Són les més malignes produïdes per compressió axial, difícils de localitzar. Es veuen signes inflamatoris però res mes. A mida que passa el temps veiem que l'os no creix ja que s'ha trencat la fisis de creixement. Amb una reso es pot veure, que la fisis està tancada i que ja no creix més. quan ha acabat de creixement es fica l'os recte i desprès ja es decideixi si es fa gran o no. Als dos mesos, un cop passat l’edema i la inflamació amb una RM en la qual es veu el cartílag de creixement danyat (ossificat) i ja no hi ha creixement.
TRACTAMENT: Si no hi ha desplaçament no cal fer res, si el traç es inestable o desplaçat hi ha que col·locar-lo. Hi ha una manipulació tancada o oberta cuidadosa. La reducció precoç es fa al cap de 10 dies de fractura. En general les de tipus III i IV solen ser quirúrgiques perquè sempre tenen desplaçament i s’ha d’aconseguir que la fisis estigui perfecte. Sobretot s’ha d’intentar evitar tocar les artèries fisàries ja que poden inhibir el creixement. Intentar que la osteosíntesis que travessi la fisis sigui el mes petita possible (agulles). En cas de sospita de component de tancament epifisari, cal dur a terme un seguiment dels malalts durant temps per veure les seqüeles. L’osteosíntesis que a travessa la fisis ha de ser la més fina possible i extraibles, per tant s’opta per les agulles K. Es fa un seguiment llarg de les epifisiolisis.
4 FRACTURES EXTREM D’ISTAL HUMERAL EN NENS: - - - FRACTURES SUPRACONDILIES: És la més freqüent entre els 4-12 anys i es produeixen a la paleta humeral, sobretot per hiperextensió de colze (98%) o be per colze flexionat. Pot haver-hi un desplaçament de fins a 4 graus. El tractament consta de una immobilització de dos setmanes sinó estan desplaçades. Si es desplacen es redueixen (Tancada, i si es estable valorar la col·locació de les agulles i una immobilització posterior de 3 setmanes). Excepcionalment es fa una reducció oberta i síntesis percutània amb agulla i una fèrula 3 setmanes.
FRACTURES DE CÒNDIL LATERAL (EPICÒNDIL): es produeixen per un mecanisme indirecte o directe.
Es classifiquen segons el traç de fractura (tipus I i II) o el desplaçament (3 graus). El DX es basa en la clínica, ja que el malalt presenta dolor al marge lateral del colze, deformitat i tumefacció. Es poden fer RX comparatives per assegurar el dx.
o TRACTAMENT: si és conservador es col·loca un guix a 90º per mantenir el BA 5 set. Si és quirúrgic, es duu a terme una reducció oberta o tancada, però les dues es fan amb agulles de Kirschner.
o SEQÜELES pseudoartrosis, necrosis a vascular amb deformitat posterior.
FRACTURES DE CÒNDIL MEDIAL (epitròclea): afectació del pilar intern + epitròclea. Es classifiquen segons Milch en tipus I i II. El tractament és conservador per fx estables i quirúrgic per fx inestables.
5 ...