36. Exploració física de l'aparell locomotor (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 2º curso
Asignatura Conceptes cínics i patológics. Ténciques de diagnostic
Año del apunte 2014
Páginas 11
Fecha de subida 14/12/2014
Descargas 19

Vista previa del texto

Exploracio física de l’aparell locomotor.
1. Historia clínica.
Aquesta ha de ser ordenada, sistemàtica i dirigida.
Per tal de dur-la a terme cal afavorir la comunicació amb el pacient per tal de poder valorar els símptomes, com per exemple el dolor. Intentar afavorir una bona comunicació.
També serà molt important per tal de que el pacient col·labori.
També haurem d’avaluar quin es l’impacte funcional en el pacient de la seva afecció.
Principals components: motiu de consulta, malaltia actual, antecedents, exploració física.
1.1. Exploració física.
- Neurològica o Parells cranials o Funció motora: cal explorar el to muscular, la coordinació, els moviments anormals i la marxa.
o Reflexos: osteotendinosos, superficials i patològics.
o Sensibilitat:  Superficial: tacte, dolor i temperatura.
 Profunda: vibratoria, artrocinètica, dolor profund  Corticals: grafoestesia, esterognòsia, extinció - - Muscular o La força: capacitat de modificar el moviment o la forma. (Escala de Daniels) o Resistència: capacitat de persistència de la força muscular.
o Destresa motora: capacitat d’aconseguir determinats gestos i moviments (depèn també d’altres factors, evoluciona durant els primers anys de vida) Molt important en esportistes i en treballs, últim objectiu com a terapeutes.
Articular Proves regionals especials 1.2. Altres exploracions - Mesura del dolor Mesura de la qualitat de vida relacionada amb la salut Mesura de la funció Aspectes cognitius i emocionals (valorar la col·laboració) Avaluació del llenguatge i la comunicació Anàlisi de la marxa (visualment o no) Dinamomentria isocinètica Valoració funcional de l’equilibri 2. Tècnica d’exploració muscular.
Postura del pacient còmoda, estable, amb una fixació proximal. El pacient ha de saber el que li demanem, per tant, dur-lo a terme amb una ordre verbal senzilla. Haurem de comprovar també si ens esta entenent.
Avaluar primer el costat conralateral per fer la comparativa de força, de rang articular...
Avanç de mesurar la força articular també cal que comprovar els arcs de les articulacions implicades. Per tal de saber si la limitació es causada per el rang o per falta de força.
Posteriorment, explorar l’estat de la musculatura agonista i antagonista.
Tot i que s’exploren grups musculars, les posicions afavoreixen que hi hagi un múscul principal efector.
2.1. Escala de Daniels: 2.2. Una repetició màxima.
 Màxima força que pot generar un múscul o grup muscular en una contracció.
Exploració: 1) 2) 3) 4) 5) 6) 7) Iniciar amb 40-60% de la força esperada per 1RM 1 minut de entrenament 3-5 repeticions a 60-80% de la força esperada Augmentar el pes 10-20% Si ho aconsegueix, 3-5 m de descans i afegir 10-20% pes 1RM es determina dintre de 3-5 esforços màxims 1RM= màxima càrrega tolerada i completada 2.3. Isomètrica.
 Es produeix tensió però no canvi de longitud.
Exemple: Dinamòmetre manual Avantatges: Senzill, econòmic, ràpid Desavantatges: No mesura tot l’arc, no es correlaciona bé amb el rendiment esportiu.
2.4. Isotònica.
 Es produeix tensió i escurçament de la longitud.
Exemple: banc de quàdriceps Avantatges: Correlaciona bé amb rendiment esportiu, econòmic, senzill, psicologicament gratificant.
Desavantatges: Mesura la força del punt més feble de l’arc, no mesura diferents velocitats.
2.5. Isocinetica.
Es mesura només en laboratori. No es natural.
 Màxima velocitat durant tot el recorregut de l’arc articular, a velocitat constant.
Exemple: equips isocinèsia Avantatges: Mesura el punt més fort de l’arc, pot mesurar diverses velocitats.
Desavantatges: equipament car, temps d’estudi llarg, personal especialitzat.
2.6. Tipus d’acció muscular.
Isomètrica o estàtica: contracció sense canvis de longitud.
Concèntrica: contracció amb escurçament muscular Excèntrica: contracció amb allargament 3. Valoració de la funció articular La goniometria clínica mesura el rang de moviment de les articulacions. Aquesta ens permet establir la normalitat/alteració, avaluar l’evolució en el temps i avaluar resultats dels tractaments.
Hi ha diversos sistemes per fer la valoració. Tots son vàlids però ha de quedar clar quin sistema s’està utilitzant. El sistema que es fa es el que s’ha de repetir per valorar la millora.
3.1. Mètode del zero articular.
Es basa en un acord entre un grup d’experts per a l’estudi de la mobilitat articular.
(American Orthopdedic Association, Australian Orthopaedic Association, British Orthopaedic Association, Canadian Orthopaedic Association, New Zeland Orthopaedic Association, Sout African Orthopaedic Association) Bases: 1) 2) 3) 4) 5) Es refereix a com es troben les articulacions en posició anatòmica.
Enregistrar graus de moviment en el sentit del moviment explorat Comparar un costat amb l’altre, o amb estandards per edat i sexe Enregistrar si l’exploració és de moviment passiu o actiu Distingir entre els termes: a. EXTENSIO = moviments naturals (com la d’espatlla o el canell) b. HIPEREXTENSIO = moviments anòmals (com a colze o a genoll) 6) ANQUILOSI = pèrdua completa de mobilitat d’una articulació 7) Evitar desencadenar dolor al fer l’exploració 3.2. Columna vertebral: Distància dits terra Posició partida: bipedestació Acció: Flexió anterior raquis mantenint genolls en extensió Mesurar : Distància punta dits-terra - Pot estar interferida per isquios curts, ciatalgia Poc específica Útil en control evolutiu Test de Schöber 1) Marcar espinosa S1 i 10 cm per sobre d’aquesta en bipedestació.
2) Tornar a mesurar després de flexió raquis amb genolls extensió.
3) En condicions normals hi ha un increment de4 cm.
- Bona fiabilitat intra i inter observador - Hi ha taules amb valors de normalitat per edats.
Eix occipito-sacre 1) Pacient en bipedestació. Corda de plomada a occipuci o a espinosa C7 2) La plomada ha de caure al plec intergluti. Es mesura la desviació en cm i el sentit.
- Normalitat fins 1 cm Eix sagital 1) Pacient en bipedestació. Corda de plomada sobre espinosa més prominent 2) Mesurem la distància de la corda a C7, L3 i cresta sacra.
Gimbositat.
Pacient inclinant-se cap endavant amb braços extensos i palmes tocant-se. Si hi ha desnivell entre els dos costat: - Nivell Costat afectat Graus de desnivell (nivell d’aigua) 3.3. Sacroilíaques.
Maniobra de Fabere-Patrick Pacient en decúbit supí amb flexió de maluc i de genoll. L’altre extremitat en extensió.
Peu d’extremitat flexionada sobre genoll d’extremitat en extensió.
L’explorador immobilitza la pelvis contralateral i acompanya el genoll per provocar rotació externa i abducció de maluc.
La maniobra és positiva si la mobilitat està reduïda i provoca dolor.
Maniobra de Mennell Pacient en decúbit pro; l’explorador pressiona el sacre amb una mà i amb l’altre ajuda el pacient a efectuar extensió del maluc.
L’alteració provoca dolor en el costat afectat.
3.4. Espatlla.
Impigement de Neer.
L’explorador fixa l’escàpula amb una ma i amb l’altre eleva el braç cap endavant.
Si hi ha dolor, va a favor de síndrome subacromial (disminució de l’espai subacromial per artrosi o per una inflamació.) Hawkins y Kennedy.
Col·locant el colze i l’espatlla en 90º de flexió. L’explorador força la rotació interna.
Si hi ha dolor, va a favor de síndrome subacromial.
3.5. Articulació coxo-femoral.
Maniobra de Thomas.
Pacient en decúbit supí. Es mobilitza un membre inferior per explorar l’altre.
Ma de l’explorador a raquis lumbar del pacient. L’explorador flexiona el maluc i genoll del pacient fins que desapareix la lordosi lumbar.
Si és normal, el maluc del membre inferior estès es manté sobre la taula Si el maluc del membre estès s’eleva de la taula, orienta a flexe de maluc o escurçament psoas.
Prova de Trendelemburg Pacient en monopedestació sobre el costat a explorar. Si baixa la cresta ilíaca de l’extremitat que s’aixeca, orienta a una debilitat dels glutis. Principalment el gluti mig.
...