17. Postura. (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 2º curso
Asignatura Avaluació Clínica en Fisioterapia de l'Aparell locomotor
Año del apunte 2015
Páginas 20
Fecha de subida 28/01/2015
Descargas 41

Vista previa del texto

Postura.
1. Definicions.
 La postura es defineix com la posició relativa o disposició de cada porció del cos, en relació amb els segments adjacents, i respecte al cos en la seva totalitat. (Hines) La postura correcta, és aquella que permet un estat d’equilibri muscular i esquelètic que protegeix a les estructures corporals de sosteniment davant de les lesions o a les deformitats progressives, independentment de la posició (erecta, en decúbit, en gatzonetes, inclinada) en que aquestes estructures es troben, en moviment o en repòs. En aquestes condicions, els músculs treballaran amb el major rendiment i les postures correctes seran optimes per als òrgans toràcics i abdominals.
Les postures incorrectes són conseqüència d’errors en la relació entre diverses parts del cos, donant lloc a un increment de la tensió sobre les estructures de sosteniment, per la qual cosa es produirà un equilibri menys eficient del cos sobre la seva base de subjecció.
Tot el cos es troba interconnectat i tota la evolució es basa en una eficiència energètica.
Tot allò que consumia massa energia i no aportava res, es allò que genèticament s’ha perdut.
La postura es troba relacionada amb la funció muscular, amb la funció respiratòria, amb la posició de les articulacions respecte l’activitat, una eficiència energètica, una alineació de la columna vertebral i el estrès de les articulacions.
Una correcta postura optimitza la posició articular i muscular, reduint el estrès i la càrrega en les estructures musculoesquelètiques. Aquest fet redueix el risc que de malalties i patologies posturals. Una alineació ideal també millora la funció muscular, millorant la respiració i reduint els costos energètic. Permetent, d’aquesta manera, un major rendiment en activitats esportives i musicals. La correcta postura també és important en un estrès mantingut.
En dormir el cervell descansa i la musculatura que activem en els moviments descansa.
Però sempre hi ha musculatura amb to muscular, no esta actuant però esta amb un to muscular que ens permet certes coses. Com per exemple les arteries, si una no es troba oberta es per que falla la seva musculatura base que li permet que polsi. La musculatura bronquial i la toràcica permet que entri i surti aire, sinó actua correctament ens costa treure l’aire i incorporar-lo.
 To muscular: estat de contracció permanent del sistema muscular, induït pel sistema nerviós.
Existeixen diversos tipus de to muscular: - To de respòs: manté la integritat articular. No vàlid per a cap moviment voluntari.
To d’actitud: predisposa per una acció i és previ, però no ocasiona moviment. Ex. El corredor que esta a punt de córrer.
To d’acció: intervé la mobilitat. Acompanya l’activitat muscular. Ex. La que ens permet mantenir de peu.
2. Llei de la cinemàtica. Lleu de Sherrington d’innervació reciproca:  Un múscul es relaxa quan l’oposat es contrau.
Els grups musculars estan doblement innervats i l’acció ve determinada per la innervació.
Al mateix temps s’inhibeix també per la innervació, l’acció antagonista de l’altre grup muscular, que malgrat tot resta pendent d’actuar. Necessari relaxar antagonistes per contreure els agonistes.
“Els models antieconòmics o ineficaços, un cop apresos, perpetuen el desequilibri” 2.1. Desequilibri muscular.
Musculatura tònica: son els que normalment fan mal. Es troben en permanent contracció, actuen de manera important. Responsables de la posició i amb tendència a l’escurçament. a la rigidesa i a l’hipertonia. (to constant) Resistència als estiraments.
Musculatura fàsica: s’han adaptat al moviment, fent qualsevol tipus d’activitat (no actuen en el manteniment de la posició). No es troben permanentment activats, els activem quan els necessitem. S’atrofien i es debiliten amb facilitat si no es fa una utilització d’aquests. Tenint a la hipotonia i a la debilitat. El fisioterapeuta ha d’actuar per tal de mantenir la tonicitat.
Uns 2/3 de la musculatura del cost tenen funcions tòniques. Alguns son fonamentalment de un o altre tipus. Però també actuen en l’acció de l’altre.
De l’acció combinada d’ambdós grups musculars depèn la correcta postura, de tal manera que s’han de compensar i el fisioterapeuta haurà d’actuar sobre els mateixos quan detecti el grup afectat.
3. Alineació ideal.
 Posició del cos que tingui el màxim rendiment energètic. Es pot estudiar: - D’acord amb l’alineació de la plomada. Seguint les línies d’alineació ideal: (posturologia) o Visió posterior: tuberositat occipital, centre de la columna cervical-dorsal-lumbar-sacra, símfisis pubiana, centre dels peus.
o Visió lateral: anterior al mal·lèol peroneal, genoll centre de rotació dels còndils, pel mig del trocànter, posterior al cap del fèmur (centre de rotació de l’articulació), centre de vertebres lumbars i cervicals, centre de l’apòfisi odontoide i lòbul de l’orella. (el ravillo del ull ha de tallar la orella.) - D‘acord a la distribució de la força del pes (moviment del centre de gravetat) o 45-65% del pes és càrrega sobre els talons.
o 30-47% del pes sobre l’avantpeu.
o 1-8% del pes sobre el mesopeu.
- D’acord l’activitat electromiografica: o Músculs del peu en repòs.
o Soli actiu.
o Quàdriceps i isquiotibilas inactius o lleugerament actius o Psoasilíac actiu constantment o Gluti major inactiu o Gluti mig i tensor de la fàscia actius (mantenen la inclinació lateral de la pelvis) o Erector de la columna actiu (contraresta el moviment anterior) o Abdominals inactius o Poca activitat de trapezi, serratus anterior, supraspinós i porció posterior del deltoides.
3.1. La postura correcta.
- - Zona plantar: arc longitudinal plantar.
Dits dels peus: sense deformitats, cap endavant.
Genoll i cames: rectes amb ròtules mirant el fornt.
Malucs, pelvis i columna: o En visió posterior: simetria de malucs i columna recta.
o En visió lateral: malucs (alineació de les EIAS), pelvis i columna (corbes de columna normals: 2 lordosi i 2 cifosis) Abdomen: llis en l’adult.
Tòrax: lleugerament elevat i cap endavant.
Braços i espatlles: palmells cap el cos, equidistància entre espatlles. (10 cm distancia entre escàpules) Cap: dret.
Mandíbula: tancada.
3.2. Centre de gravetat:  Lloc on suposem que esta concentrada tota la massa del cos i on s’exerceix la força pes. Punt on la força pes esta equilibrada i baixa cap al centre de gravetat.
Hi ha una contrareacció, les forces s’equilibren (força reacció). La força pes parteix amb una mica mes avanç, no es compensa prou be. De manera que tenim la zona lumbo-sacre com a zona conflictiva.
 Línia de gravetat: línia vertical imaginària que travessa el centre de gravetat.
El centre de gravetat es troba entre L5-S1 i el centre de reacció al sacre, per tant hi ha una distància entre ambdues, la loose link, o àrea d’inestabilitat.
Segons Rosquist és el preu que hem de pagar per passar a la posició bípeda, una posició d’inestabilitat.
Caminem per no caure, posem una cama davant de l’altre per avençar en una direcció, però el sistema no és del tot estable. Cal una despesa energètica important en el manteniment de la postura i aquest és el motiu per tenir-ne tanta cura.
4. Alteracions de la postura.
4.1. Visió lateral.
L’alineació depèn del correcte equilibri entre els següents músculs, que han de estar correctament alineats uns amb els altres:   Musculatura extensora de la columna: erectors de la columna.
Abdominal: rectes de l’abdomen i oblic extern.
Flexors de maluc: psoes ilíac, tensor de la fàscia i recte anterior.
Extensors de maluc: gluti major.
En tenir descompensacions tenim alteracions posturals. Alteracions de l’alineació ideal:     Cifo-lordosi: o Hiperlordosi: pot ser constitucional.
o Cifoescoliosi: músculs que s’allarguen i s’encreuen.
o Postura de cifo-hiperlordosi: hipertextensió de la columna lumbar, inclinació anterior de la pelvis, flexió de l’articulació coxofemoral. Elongació i debilitat dels flexors del coll, erectors superior de la columna, oblic extern i isquiotibials. Escurçament i augment del to (tight) dels extensors del coll, flexors del maluc i erectors de la columna lumbar.
Esquena recta Avançament del cap Posició militar: no poden deixar d’estar rectes de forma natural.
4.2. Visió posterior.
L’alineació ideal depèn del correcte equilibri entre: - Músculs laterals del tronc: quadrat lumbar, oblic extern i oblic intern.
Abductors del maluc: gluti mig i tensor més tracte de la fàscia lata.
Adductors del maluc: adductors.
Eversos del peu: peroneus llarg i curt.
Inversos del peu: tibial posterior, flexor llarg del primer dit i flexor llarg dels dits.
Alteracions de l’alineació  Inclinació lateral dreta  Inclinació lateral esquerra 4.3. Postura lateralitzada.
Depèn de la lateralització. Bàcula pèlvica i bàscula de la cintura escapular.
Cal tenir en compte la lateralització depenent de dextre o esquerrà. S’intenta compensa Mala alineació postural. (desalineació dels solcs glutis en un nen pot ser per luxació del fèmur) compensació de la musculatura. Una més tònica i altre més hipotònica. Més estirats uns que altres.
- 5. Posició de les escàpules.
Possibles moviments de l’escàpula en els diferents plans.
Desviació cap a l’esquerra Desviació cap a la dreta Alineació ideal 5.1. Escàpules.
 Llises i adossades a la caixa toràcica.
 Simetria.
 Sitancia interescapular aproximada de 10 cm.
5.2. Deformitats a nivell escapular.
- - - Escàpules en abducció i lleugerament elevades.
Escàpules en adducció i espatlles elevades: contracció de la porció superior del trapezi i elevadors d’escàpula. (l’acció dels militars de portar les espatles enredera ho accentuarà i pot crear una impossibilitat de retorna a la normalitat.) Escàpules en abducció i espatlles deprimides: calen exercicis del trapezi.
Escàpules inclinades amb orientació horitzontal de la part axil·lar de les mateixes per debilitat del serratus anterior i/o trapezi. . el romboides i el rodó gran formen una “V” a l’angle inferior.
Escàpules lleugerament alates i en abducció, bastat freqüent en nens i no patològic.
Escàpules en abducció i espatlles endavant en nenes premenstruals.
Pressionar la paret contra resistència es posa en funció el serrato anterior, es marca l’escàpula alada. Pot ser no simètrica.
6. Tòrax.
En direcció endavant i amunt.
6.1. Deformitats aparents i reals.
- - Pectus carinatum Pectus excavatum: amb l’edat hi ha més rigidesa i si no donava problemes pot arribar a donar.
Absència de pectorals (síndrome de Poland) 7. Extremitats inferiors.
Alineació virtual entre cap del fèmur, ròtula i la tibioastragalina ha de donar una línia recta.
Tot i així, el var i el valg pot ser també fisiològic. Existeix una tendència a rotació interna quan hi ha recurvatum.
[Dolors: Coxartrosi: dona mal a la ingle. Cul: problema de l’esquena normalment.] Tacs a la part posterior: per veure si es troba recte el peu o pronat, supinat, retropeu var i valg.
Any i mig es la mitjana de caminar de forma autònoma. Inicialment en genu var (es mesura entre els còndils) i peu pla. Fins i tot passant per fase de valgo (s’ha d’analitzar, no mes de 9 cm, distancia intermaleolar. Pot haver creixement irregular de la part interna i externa de la cama).
Procés entre 5 i 6 anys. també tenen tendència a anar amb genolls flexionats. Perquè quant mes avall tens el centre de gravetat més estable estàs.
Genu valgo asimètric segur que es patològic.
Les nenes grassonetes tenen tendència a genu valg, mes postural.
Quant més grans menys toleren aparells, ortesis. De manera que és millor aplicar-les de nit. També cal destacar que no està demostrada l’evidencia de que les plantilles millorin en els nens petits el peu pla laxa infantil.
8. Posicions a millorar.
- Dormir Asseure Caminar Estar dempeus - Fer tasques domèstiques Agafar pesos Traslladar pesos Etc.
La simple col·locació d’un elevapeus ens permet recuperar la posició correcta i disminuir el moment de força sobre la pelvis Asseure correctament és una manera de disminuir despesa energètica.
Canon de porporcions humà  destaca la presentació ideal amb la mida del cap com a mesura estandar: el cos idela té 8 caps d’estatura. Els herois són representats per l’escultuta o altres arts amb un canon d9 caps d’alçada.
Papir amb un dibuix d’un faraó assegut –hi ha una quadrícula al fons del dibuix que s’ha interpretat com una quadrícula de proporcions.
Segons altres seria per reproduir còpies exactes del dibuix.
El puny era la mesura estàndard.
La mà és una zona molt important: sosté el bàcul, la maça, la creu Ank, etc.
Dorífor de Policlet ( s.V aC). Copia romana. Representa el cànon de proporcions.
Cànon grec de proporcions basades amb al cap humà- mesura de 7.5 caps d’estatura Es tracta del portador de llança.
Leonardo da Vinci.
Dibuix de proporcions basat en els estudis del romà Vitrubi ( s. IIdC).
Amb els braços oberts el cos s’emmarca en una quadrat Amb els braços i cames oberts en X, el cos s’emmarca en un cercle, on el melic és el punt central.
Proporcions de Henry Dreyfruss- s XX.
Joe i Josephine Diadumen de Policlet ( S.V aC). Còpia romana. El lluitador es col·loca la cinta al voltant del cap abans d’iniciar el combat. Es tracta d’una escultura que s’ha cregut base del cànon de proporcions.
Discòbol i discòfor. Dos atletes, un en el moment del llençament del disc i l’altre moments abans de fer-ho.
Envergadura de 208cm, desproporcionada a la seva alçada.
Mans i peus molt grans, com aletes i rems.
Greix corporal d’un 4%, molt per sota dels valors.
Cames curtes en relació al tronc que és més llarg: ajut a la propulsió i menor resistència.
Ussain Bolt. Molt alt , quasi 200cm.
...