El desemmascarament de l'ideal classicista per part de Nietzsche i els seus antedents (II) (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 2º curso
Asignatura Literatura Alemanya
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 19/05/2014
Descargas 16
Subido por

Vista previa del texto

EL DESEMMASCARAMENT DE L'IDEAL CLASSICISTA PER PART DE NIETZSCHE I ELS SEUS ANTEDENTS (II) Schliemann és un arqueòleg per hobby. Era empresari ric amb inquietuds pel món clàssic, com ara Homer. És per això que Schliemann agafa el text, enmig del començament de les grans excavacions, i viatja a Grècia intentant trobar els restos de la Guerra de Troia relatada per Homer. Vol trobar fins i tot el cadàver d'Héctor. Troba una ciutat antiga en uns determinats estrats i molts tresors d'or i joies, però no es correspon a la època: és més antic, tot i que ell no ho sabia. Després, apareix el debat sobre si els fets de l'obra d'Homer són veritat o no, si són fiables o tenen una base empírica, fan referència a un fet històric real, etc.
Potser podem dir en un 80% que la ciutat a Turquia fou la ciutat de Troia, però l'arqueologia encara no pot arribar a les conclusions correctes, per la qual cosa hi intervenen altres disciplines. Hi ha algunes mencions i testimonis, com ara intercanvis comercials entre Egipte i Troia. També podria ser que en comptes de Troia tingués un altre nom. A Troia no van trobar-hi ni un text, però ara comencen a trobar petites coses.
*** Nietzsche i El naixement de la tragèdia No és fàcil analitzar el text de Nietzsche. Per una banda, escriu bastant clar o quasi de manera lúcida i agressiva, però per l'altra, és un text una mica caòtic, amb moltes idees (no seria el cas de Kant, d'una coherència infinita). Nietzsche dóna molts de girs. La nostra interpretació no ha de ser millor que el mateix Nietzsche.
Tenim, per una banda, Dionís, i per l'altra Apol·lo. La primera qüestió és sobre la ciència estètica que vol fundar, i Dionís i Apol·lo són les fonts bàsiques. Si entre aquests dos pols s'hagués de produir l'art, el situaríem just al mig, quan s'ajunten. Apareix amb la reconciliació, amb el matrimoni d'aquests dos, i el resultat són obres d'art. Quant a exemples concrets, ens podem referir lògicament a la tragèdia grega, que neix d'aquesta unió, com també a altres fases de la història de l'art, com la tragèdia wagneriana del temps de Nietzsche. És una cosa que va amb alts i baixos, de vegades succeeix i d'altres tenim un silenci o una apagada.
1 Quant a Dionís, els termes que hi podrien posar serien la dansa, la música i, conseqüentment, el cos. També hi afegiríem un cert desordre (sense arribar a caos) i irracionalitat, l'embriaguesa i/o la rauxa amb el vi. Té una gran relació amb l'instint. Amb la dansa i la música, i potser amb el vi, associem la festa i el plaer, fins i tot arribant a la festa orgiàstica. Si parlem d'allò irracional, ens podem referir també al mite. Podríem afegir-hi també l'art no figuratiu: és la sensació vital pròpia del cos.
A partir dels conceptes dionisíacs, podem pràcticament extreure els apol·linis. Podem parlar del principi d’individuació. L'"U primordial" és quelcom misteriós i místic, i el principi d’individuació perd el sentit i les fronteres es dilueixen cap a una identitat natural, eliminant les fronteres entre allò humà i allò natural: és una fusió de molts individus en una unitat que sigui aquest U primerenc, no es tracta de diluir-se en les masses.
A partir del nostre estat de coneixement, és quasi incomprensible entendre el pensament mític. Ens resulta sorprenentment llunyà.
En la part d’Apol·lo, tenim l'art figuratiu, que inclouria la pintura i l'escultura. Hi ha un perfil, unes proporcions i una estructura determinada, és la recerca d'allò objectiu en el cos, l'aparença del cos humà, no es tracta d'una imitació directa. Segons Nietzsche, l'aparença tant d'un paisatge com d'una batalla en pintura formarà part d'allò apol·lini. Tota aquesta teoria de Nietzsche es refereix a l'estètica i a productes o comportaments humans, és l'homo faber. No podem determinar clarament la posició de la natura. Per exemple, l'abella construeix quasi un edifici per a la ment, i no és caòtic, és constructiu.
De totes maneres, la música, en part, també era apol·línia, ja que tenia una base matemàtica.
Formava part del quadrívium: aritmètica, geometria, astronomia i música. La música òrfica és la part de Dionís. Apol·lo és la mesura, el tractament, l'estructura, el càlcul, etc. Una peça de música és calculada quant a les notes. La tragèdia grega és un matrimoni feliç entre els dos extrems, i un aspecte importantíssim d'aquesta és el musical, hi ha un 50% de música amb el cor. N diu que, quan es treu importància al cor, comença a enfonsar-se la tragèdia, ja que perd la part dionisíaca o musical. És per això que planteja l'obra de Wagner com el ressorgiment de la tragèdia: hi ha música, actors, escenari, parlem d'una obra de síntesi entre allò apol·lini i allò dionisíac de nou. El cor és un cor en moviment, com si es tractés de danses aborígens.
2 Tenim manifestacions d'una tragèdia en el sentit de Nietzsche en l'època contemporània.
Llegint les característiques de Nietzsche, podríem assimilar-les a l'escena de la missa a la pel·lícula The Blues Brothers (1978), fins i tot assignar el cor, la catarsi i els ditirambes, començant la tragèdia amb la cançó pròpiament dita, el ball, les mènades i els sàtirs, l'èxtasi.
Segons Nietzsche, on té els seus orígens allò dionisíac? Si veiem la història de la cultura popular del s. XX, els orígens del rock venen de l'Àfrica. Quan arriba el jazz hi ha una reacció molt brutal, dient que era música de negres, inacceptable i decadent com totes les formes de l'art modern. Fins a Adorno hi ha un rebuig total del Jazz, ja que és quelcom que es pot ballar de manera més dionisíaca, per dir-ho amb vocabulari de Nietzsche. Allò dionisíac és vist com allò que posa en perill l'element apol·lini de la cultura occidental.
Allò dionisíac es sospitós del poble o del camp, són formes d'expressió que no venen de la cultura ciutadana, sinó de fora. Ve dels fons d'allò popular. A partir dels anys 60, la cultura occidental va viure un canvi molt fort amb la concepció d'allò popular, pop culture, que comença als EUA i arriba aquí. És una cultura que s'ha d'enfrontar, un fet que s'ha de constatar i que hi és.
Si mirem el teatre antic, veiem el públic en semicercle, el teatre tancat i l'escenari. És important la posició del cor (al principi unes 50 persones, però després menys, com ara 12 o 15), que és mou com en dansa. En un cert moment, però, el cor no està mirant el públic, sinó que canta cap a l'escenari des de l'orquestra: hi ha una identificació entre públic i cor, com si es tractés d'aquell U místic. Amb el pas del temps, es va arribar a distingir, i aquí és quan Nietzsche atribueix un canvi en el món de la tragèdia.
Tornant a la divisió dels elements, cal tractar la qüestió del món oníric de l'aparença. En Apol·lo hi situaríem aquests dos conceptes. Allò que faríem en principi seria relacionar el somni amb el Dionisíac pel que fa a la raresa i al subconscient, sembla que l'opinió de Nietzsche grinyola. El somni, però, és un producte de la imaginació, de la figuració, oposat a la vida real. D'allà, molts artistes trobaran la inspiració per a realitzar obres d'art. "Toda la existencia no es más justificada.que estéticamente", diu aproximadament Nietzsche (  "Sin la música la vida seria un error").
3 Hi ha un moment en el text que podria solucionar aquesta qüestió: l’anècdota del rei Mides.
Capta el Silè i sota la tortura vol que li doni la resposta a les seves preguntes. Diu que els homes són efímers, finits, mentre que ell és etern. Allò millor que et pot passar és no existir, però com que no és possible el millor seria morir aviat. La base, en aquest cas, seria el no-res.
Aquí entren l'aparença i el somni en el món apol·lini, entès com l'autoengany de l'home davant la condició brutal de la vida, una vall de llàgrimes que condueix a la mort (per això Silè diu aquestes paraules tan fortes). Per a evadir-se, pensen en quelcom positiu i bell.
S'adonen, però, de la base feble sobre la qual s'aguanten els seus principis racionals. El Silè, de fet, ve del món dionisíac, és rauxa i violència a la vegada.
Per a resumir tant allò apol·lini com dionisíac, hi ha d’haver un gest quasi de domesticació de l'home. Tot l'art es construeix sobre una base caòtica o negativa que es vol superar. En aquest sentit, el somni és positiu, las imaginació d'allò bell. El contrari d'aparença és quelcom empíric, per la qual cosa el segon terme no tindria cap importància per als apol·linis. L'art comença amb la intervenció de l'home.
Nietzsche es fixa tant en Wagner perquè transmet la idea estètica de l'obra total. Fins aleshores, només teníem pintors que pintaven, escriptors que escrivien, etc., tot per separat, mentre que la idea d'art total és posar tot això junt i produir una obra d'art en conjunt. L'únic gènere que permet aquesta síntesi i, alhora, sinestèsia, és l'òpera, i Wagner és primordial en aquest sentit perquè fa la música i els textos ell mateix, siguin més o menys bons, s'ocupa de l'escenografia, és el director total de tota l'òpera, i en aquest sentit representa aquesta totalitat.
Segons Nietzsche són aquest moments breus en la Història de l'Art en què tot s'ajunta i es produeix aquesta aliança entre Dionís i Apol·lo.
Els grecs creien que el Cosmos és ordenat i harmònic, i aquest ens fa sentir l'harmonia de l'univers a través de sons musicals exactes. L'art grec consisteix més en la recerca d'un ideal, en superar la natura, que en una mimesi d'aquesta.
L’apol·lini i el dionisíac es complementen. És difícil que un funcioni per sí mateix sens l'altre.
Són com dos pools amb imant que creen un camp de tensió. L'últim pas del text, capítols 5 i 6, és la proposta de Nietzsche: diu, de la cultura alemanya, que té l'esperança que allò que va enfonsar-se fa milers d'anys a Grècia i Roma (decadència de la cultura mediterrània) torna a 4 sortir ara en el Nord. El món antic va llençar tot el que tenia al foc, tot són runes, s'ha de començar de nou. Nietzsche veu aquest renaixement en el Nord, que consistirà en unir allò apol·lini i dionisíac per a consolidar una nova i important cultura. També es podria relacionar amb la fundació de l'Imperi Alemany i la seva posada en marxa.
Nietzsche es mostra optimista en aquest sentit com a contribució a l’empenta de la cultura.
Anys després, però, amb la seva autocrítica, Nietzsche admet que s'ha equivocat: com sempre, els humans som vists com bàrbars, i fa una visió decebuda del poble alemany, mancat de cultura. La base és acceptable, però la profecia de l'assaig sobre la renovació de la cultura alemanya és més aviat errònia. La lectura del superhome interpretada pels alemanys és posterior, Nietzsche no entra en aquest nacionalisme.
5 ...