Tema 1: Historia del dret (espanyol): concepte i delimitació en el temps i en l'espai (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Historia del derecho
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 16/03/2016 (Actualizado: 16/03/2016)
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

RCOSTA 1. Història del dret (espanyol): concepte i delimitació en el temps i en l’espai Història La paraula historia es un aparaula que te dos sentits en un: si es en minúscula es perquè s’està explicant un conte, si es en majúscula ens referim a la ciència de l’historia. A vegades, pot donar confusions. Altres llengües fan diferencia d’un i altra amb paraules diferents (story- history). La disciplina científica de la historia es molt recent. Durant segles, tots els segles anteriors al segle XX son altres coses que s’anomenen filosofies de la historia. (Sant Agustí, pare de l’església del segle V, per amb ell la historia era un continua lluita entre el be i el mal. En època de la Il·lustració, el pensador Montesquiu, defensa que la historia s’entén com a resultat de les condicions climàtiques que hi ha en un territori que marquen els comportaments de la gent. Segle XIX, Carl Marx, la historia consistia en un lluita continua de classes per dominar el poder).
Les definicions sobre la Historia solen comprendre tan la realitat esdevinguda, els fets o fenòmens succeïts en el temps, com la ciència que procedeix a la seva elaboració, interpretació i ensenyança. La Historia es l’elaboració del coneixement científic referent a passat humà. La no existència actual del fet històric condiciona qualsevol reflexió sobre el sentit i objecte de la Història.
Segle XX, aproximadament, abans de la Segona Guerra Mundial apareix l’Escola dels “Annales” els fundadors son Marc Bloch (“la incomprensió del present es el resultat de la ignorància del passat”: les persones que ignoren el passat no entenen el present.) i Lucien Febvre (“la Historia no es jutjar, sinó que la Historia es comprendre i fer comprendre). Deien que calia estudiar les societats existents en totes les seves manifestacions possibles, i a partir d’això, mirar d’entendre com havien evolucionant en el temps aquesta societat. L’historiador passa a ser una mena de detectiu. Això porta, que a partir d’ells la Historia es pot definir: L’objecte Es l’estudi de les societats humanes en la seva evolució.
Al parlar del fet històric com objecte de coneixement científic ens referim als fenòmens socials que els esdeveniments originen o transformen. Tot quant ha succeït a l’home en el transcurs del temps té sentit en un determinar context. Des de el Renaixement, al segle XIX, la Historia va ser concebuda i exposada com una historia política, diplomàtica o militar. Les referencies a factors psicològics, religiosos, econòmics, etc. Es feien en funció dels esdeveniments mateixos, de les decisions de les persones o els Estats.
El mètode L’historiador segueix el mètode històric-crític. Que un historiador pot fer servir un seguit de testimonis, de proves de tota classe. (Arqueologia, textos antics, llatí, estadística, etc.) Ha de saber moltes ciències auxiliars per controlar la informació que ha de servir. Tots els historiadors tenen que fer servir aquest mètode amb dues vessants: • Una critica d’erudició: l’historiador, amb les fons, s’ha de preocupar de descobrir d’on prové el testimoni, si va ser manipulat, si te errors, etc.
• Una critica de veracitat: consisteix d’agafar el contingut dels testimonis per veure si tenen sentit, verificar la informació, interpretar-la.
RCOSTA La funció social del dret Vol dir respondre una pregunta: per què serveix l’historia? Existeix una memòria col·lectiva, coses que son comunes a un conjunt de persones. Però això te un perill, moltes vegades, els poderosos tracten d’aprofitar aquest instrument per inculcar les seves idees, aquest invent es manipulable. Hi ha dos opcions per evitar això: • El que som es el resultat del que hem sigut, i el que tenim es el millor que podien tenir, i lo que fem justifica lo que hi ha avui en dia (legitimació de l’actualitat).
• Lo que som avui en dia es el resultat de la nostra historia però no ens obliga a fer un pensament crític i canviar el nostre present i futur.
Dret Definició de dret El dret es un artifici humà i que es un instrument que serveix per resoldre els problemes de convivència que te la gent. (definició global). Totes les societats humanes han tingut regles per resoldre els problemes de convivència, es un element històric paral·lel a la societat humana.
La aproxima als usos socials (moral, religió, etc.). La diferencia amb el dret es que el dret es l’únic que te a enredera la força coercitiva d’obligar.
El dret es un conjunt de normes que disciplinen el comportament de l’home en societat. Per a que tots els requisits essencials de tota comunitat humana es compleixin, es necessària l’existència d’un ordre: ordre social que a través de la presència del dret, es transforma en ordre jurídic, i que intenta aparèixer com legítim i just, amb independència de que ho aconsegueixi o no. El dret apareix com el mitjà més indicat per a aconseguir dins d’una comunitat aquesta idea d’ordre indispensable per a la vida mateixa. El dret pretén resoldre conflictes de interessos.
Per a la concepció iusnaturalista, el dret solament s’entén per la seva vinculació a un ordenament superior e immutable, que defineix els drets que deuen caracteritzar a aquell. En front d’aquesta, el positivisme redueix el dret a la norma, al dret positiu. El dret incideix sobre les actuacions externes del individu. El dret atén a les finalitats socials i temporals de l’home com membre d’una comunitat organitzada.
El dret, al afectar primordialment els actes externs i ser més fàcil deduir la responsabilitat, procura la reparació de l’acte lesiu per a la societat a través de la coacció exercitada sobre el culpable.
La dimensió social del dret Totes les societats humanes conegudes o per conèixer tindran dret. Es un dels elements que ordenen que hi hagi convivència i valora la conducta humana, diu allò que es pot fer i no es pot fer.
Societat i dret: ordenaments social i jurídic El conjunt de normes d’una societat es el seu ordenament jurídic, però això recau en una societat i per tant te un ordenament social. Quan hi ha problemes es quan això es separa.
RCOSTA El dret actual com el mitjà de realització d’un valor. El dret assumeix determinat número de preceptes morals, per evitar que la norma jurídica es transformi en una mera consolidació de fets immorals però reals.
Per l’ocupació del dret es pot intentar aconseguir que la vida social sigui presidida per una conducta recta, l’atribució de lo que justament pugui correspondre a cada qual i l’evitació de certs danys tot allò entès en sentit de justícia i tan a nivell de relacions bilaterals entre individus com a nivell de contactes multilaterals en el pla de la vida col·lectiva.
A lo llarg de la historia, la humanitat ha intentat aconseguir aquest objectiu per mitjà de normes estatals, coactives e intersubjectives, al que el seu conjunt es denomina dret positiu. Aquestes normes estatals son coactives, perquè estableixen mandats que es distingeixen per ser categòrics i heterònoms. Son normes intersubjectives, encaminen a resoldre conflictes d’interès entre subjectes. On hi ha oposició de parts, no hi ha dret. L’efecte buscat es doble: evitar tant l’anarquia com el despotisme. Dins del dret positiu i amb relació al camp d’activitat que posseeixen, es distingeixen dues classes de normes: les que actuen per a delimitar legalment el poder dels individus o grups privats, normes a que el seu conjunt es podria denominar dret privat, i les que s’orienten a enquadrar legalment el poder de les autoritats públiques, normes a que el seu conjunt denominaríem dret públic. Existeixen entitats jurídiques concretes que es resisteixen a ser encaixades en un sol de aquestes dos denominacions, però es pot acceptar tal distribució com hipòtesis expositiva, sense que això suposi ignorar la problemàtica de la distinció.
La justícia es refereix respecte a les accions i coses exteriors. Quan les lleis no es refereixen més que a accions externes i a la seva legitimitat, se les denomina jurídiques. La senzilla conformitat de l’acció externa amb les lleis jurídiques constitueixen la seva legalitat. Tota legislació es compon de dues parts: una llei que presenta com objectivament necessària la acció que es degué d’executar, fa de l’acció un deure; d’un motiu que relacioni amb la representació de la llei el principi que determina subjectivament l’arbitri d’aquesta acció, equival a que la llei fessin del deure un motiu. La legislació que no fa entrar el motiu en la llei, que per consegüent permet un altre motiu que l’idea del deure mateix, es la legislació jurídica. En la legislació jurídica els deures no poden ser més que externs, perquè aquesta legislació no exigeix que la idea d’aquests deures, que es interna, sigui per si mateixa el principi determinat de l’arbitri de l’agent, necessita motius apropiats a una llei, així que té que buscar els externs. La legislació que estableix que una promesa feta i acceptada sigui complerta pertany al Dret.
Qualsevol tipus de societat apareix regida i ordenada per determinades normes. Existeixen aquelles normes jurídiques que en si mateixes no tenen de valor moral. El dret sol acomodar-se als principis morals que estan en la societat. La identificació de les normes jurídiques en raó de la seva coactivitat constitueix un criteri clarificador, si be no resolutori. Les normes jurídiques son aquelles amb la vulneració que es persegueix per el grup social organitzat mitjançant procediments coactius que es tradueixen en la pena.
Història del dret L’objecte Es aquella ciència que estudia el dret creat pels homes al llarg del temps.
El ser humà necessita posar-se en relació amb els de la seva mateixa espècie per a sobreviure i progressar en un món rodejat de perills, acceptant una ordenació parcial dels seus actes, a la que es qualifica de dret, caracteritzada perquè el eu compliment s’exigeix per mitjans físics de coacció. Les relacions entre els sers humans des de el punt de vista de la citada ordenació coactiva reben la denominació de jurídiques.
La Història del dret aspira al estudi i exposició del desenvolupament de les relacions jurídiques en el temps, RCOSTA es desitja detectar la influencia d’aquest en aquelles, i presentar com ha sigut el dret fins arribar a ser lo que es en l’actualitat.
Sent l’home el subjecte de la historia, l’objecte el constitueix l’activitat d’aquell. No tots els fets humans tenen la condició de històrics, sino sol els que exerceixen una influencia perceptible en la comunitat humana es historia, els quals responen a tres grups: • Fets singulars: un individu passa a exercir una funció directa en la comunitat a la que pertany, aconseguint la condició de personatge històric.
• Fets no singulars: procedents de personatges històrics, que solament en virtut d’aquest origen influeixen en la comunitat.
• Fets no singulars de personatges no històrics: amb la realització en col·lectivitat que els converteix en reflex real de la vida de la comunitat.
La Historia del dret es la ciència que estudia el sentit dels processos de mutació de les estructures jurídiques. Això permet la comprensió de l’estructura i del sistema jurídic com un tot i la valoració dels canvis que en ell es registrin a conseqüència de transformacions unides o aïllades en els valors, les possibilitats, els fets socials bàsics i les normes d’una comunitat.
Definir al dret com un producte de la historia equival a incidir en una dimensió essencial de l’ordenament jurídic. Es dret es estable en tant que incideix sobre situacions constants dels homes però també es canviant en quant que les actuacions dels individus estan presidits per la idea de la llibertat. El dret canvia, es compassa a la mutació del fet social que el serveix de fondament, flexionant-se i adoptant-se a les noves formes que les situacions socials adopten.
El dret es un fenomen històric, en el sentit de que en ell es donen conjuntament els factors de continuïtat i evolució. Tota evolució jurídica obeeix a raons que la propicien i doten del impuls necessari.
Aquestes raons resideixen en la pròpia societat, que al reestructurar-se condiciona un paral·lel reajust en el dret. El canvi pot obeir a l’aparició de noves situacions de fet no contemplades per el dret amb anterioritat.
El canvi consisteix en la introducció de normes noves. Pot tractar-se d’un canvi en la mentalitat social. Raons purament tècniques poden operar el canvi en el dret. Les causes que arriben a originar un canvi en el dret son variades i actuen no sempre amb la mateixa intensitat.
La Historia del dret permet conèixer el desenvolupament històric de les institucions actuals, ajudant a comprendre millor el significat. La Historia del dret postula l’estudi del dret en la seva dimensió històrica, temporal. Un primer període ve constituït per el coneixement dels drets primitius, anteriors a la romanització jurídica, sobre els quals no es possible assentà conclusions ni nombroses ni definitives, i havia de tenir en compte la limitació de les fonts de coneixement existents. Un segon període (des del segle III a.C.
fins al segle V d.C.), el constitueix l’època romanitzadora, fase transcendental, amb uns efectes que es projecten de manera més o menys sensible fins els nostres dies, en que un dret tècnic, acabat i culte s’aplica en Espanya, però sense desplaçar totalment els drets indígenes. El tercer període ve constituïda per la presencia del dret visigot (segles V a VIII), etapa que es configura sora el signe de la continuïtat del dret anterior. El quart període es concentra cronològicament entre els segles VIII i XIII, i pot qualificar-se de període de diferenciació jurídica. En ell, la invasió musulmana determinarà la desaparició de la unitat jurídica aconseguida. La conseqüència serà el que en molts llocs la formació del dret quedi abandonada a la iniciativa de la pròpia comunitat, donant lloc a l’aparició de drets municipals i senyorials. Un cinquè període la constitueix el llarg període que va dels segles XIII i XVIII. Els seus elements característics son la inicial tendència a la superació del localisme jurídic i la seva posterior consolidació amb l’aparició de formacions jurídiques territorials; la potenciació del poder del monarca, més o menys frenat amb l’aparició de les RCOSTA assembles estamentals o corts, però determinant del naixement d’un nou dret a nivell de cada regne i la recepció d’un dret nou d’origen romà- canònic que , difús per Europa com dret comú, penetra en Espanya, des de mitjans del segle XII. Si a finals del segle XV aquest fenomen pot considerar-se tancat, en els segles següents assistim al procés de recopilació dels diferents drets territorials vigents en cada regne. El segle XIX se inicia amb un procés revolucionari amb els fonaments trobats ja en el segle anterior.
El mètode Es fa servir testimonis, proves, documents, etc. que es miren críticament i que serveix per conèixer el dret del present.
La Historia del Dret es presentada com historia de la legislació, de les institucions o del pensament jurídic. La primera tendència centra el seu estudi en els textos legislatius que s’han succeït cronològicament, indicant l’autor, època, circumstàncies de la seva aparició i contingut. Constitueix el model de les Histories de dret més antigues. La segona tendència substitueix el text legislatiu com base d’estudi per la institució jurídica o conjunt de normes que incideixen sobre un problema humà al que donen solució des del punt de vista del dret. Per a que aquest problema humà doni lloc a una institució té que ser susceptible d’una regulació pròpia e independent. El conjunt d’institucions jurídiques d’un moment històric composen un sistema, cada època aprofita regulacions d’èpoques passades. La tercera tendència parteix de la base de que el dret es sempre el producte d’una activitat mental, es la de tota una societat especialitzada en detectar i determinar el sentit jurídic de l’època. La Historia de dret apareix com una historia del pensament jurídic, el qual es concreta en les diverses institucions jurídiques. El pensament jurídic de cada època respon a uns principis generals sobre el Dret i la seva formulació.
Història del dret espanyol Concepte de nació Es una paraula que te moltes dificultats per aclarir que es exactament, perquè depenent dels entesos i posen moltes característiques.
Sestant: de tots els elements dits, hi ha un molt important que ningú ha dit que es la consciència nacional (l’autoconsciència).
Espanya: nació? Article 2CE: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.” Aquest article defineix el que som, però això inclou moltes coses juntes. I te un inconvenient històric, si es busca la consciència espanyola solament s’arriba a la Constitució de Cadis al 1812 que es la primera vegada que un text històric defineix a Espanya com a nació.
La formació d’Espanya com a nació Hi ha hagut molts canvis, però la idea bàsica es que la arribada del dret roma a la península ibèrica i la seva instal·lació va marcar un punt d’arrancada, de matèria prima que era uniforme al començament, però al RCOSTA pas del temps va anant evolucionant en cada una de les nacionalitats peninsulars. Al segle XIX, per una sèrie de motius històrics, van tenir de fer un pacte per posar-se d’acord.
En el solar geogràfic de lo que avui anomenen Espanya i els demés actuals d’Europa es van venir manifestant des de molt antic les presencies de múltiples pobles, organitzacions i cultures que o be es van entrellaçar, donant lloc a les més variades tipologies de fenòmens culturals,, o be van viure sense que entre ells haguessin tant contacte, o be es van enfrontar, sent la resultant una sèrie de noves figures creades per l’actuació heterogènia de cada una de les postures col·laboradores, o coexistents o contendents. Es pot afirmar que Espanya es la nació mes antiga d’Europa.
Sistemes jurídics preromans: sota aquest epígraf se intenta ordenar l’escassa sèrie de noticies conservades sobre el dret dels pobles hispànics anteriors a Roma. Els límits cronològics que l’emmarquen son les més tardanes dates de la Prehistòria, i el segle I a.C. en que termina l’ocupació de la Península Ibèrica per Roma. Sistema jurídic hispanoromà: Com límits cronològics senyalem el segle III a.C. per al començament i el segle V d.C. per al moment final. L’exposició degué limitar-se a registrar el fet històric de la penetració del dret romà en Espanya. Sistema jurídic visigòtic: està entre els límits cronològics del segle V al segle VIII. Sistema jurídic hispànic- musulmà: des del segle VIII fins XV. Sistema jurídic altomedieval: sota aquesta titulació s’agrupa la major sèrie de problemes, enigmes i qüestions discutides que tanca la historia del nostre dret. L’àmbit cronològic que cobreix arriba el segle VIII fins el segle XII o XIII. L’espai geogràfic cobreix tota la Península cristiana. Sistema jurídic de la recepció del dret comú: segles XIII a XVIII es va desenvolupar en Espanya un fenomen de doble faceta. Per una part, continua l’evolució dels sistemes jurídics hispànics; d’un altra part, aquest dret transcendeix de les habituals fronteres geogràfiques de la Península Ibèrica e imposa la seva vigència fora d’ella. Les institucions jurídiques espanyoles se’ns presenten sota el procés de recepció dels conceptes romà- renaixentistes basars en la triple combinació del dret romà dels glosadors i postglossadors, el canònic i el llombard feudal, els quals formen el complex jurídic que té el nom de dret comú. Una segona faceta del dret espanyol en aquest període es la projecció del dret castellà en les Índies. El pensament il·lustrat incideix agudament en multitud de temes jurídics. Sistema jurídic constitucional: l’objectiu principal es destacar la renovació que dins del mon del dret suposa la sèrie de transformacions de indole cultural i tècnica que des de la il·lustració i el iusnaturalisme fins al marxisme s’han anat desenvolupant.
La Historia del Dret espanyol degué ser exposada en forma sistemàtica, es dubta si el criteri sistematitzador degué ser el històric o cronològic, que dona la primacia al temps o el jurídic o sistemàtic que prefereix el concepte. Es decideix que no es pot rebutjar cap dels dos, sense que això condueixi a utilitzar el sistema denominat sincronístic.
En Espanya, la historiografia jurídica apareix vinculada al moviment recopilador, que es el que en l’Edat Moderna es proposa reunir els textos jurídics històrics que es consideren vigents. Les recopilacions son de per si verdaderes histories de la legislació, encara que incompletes, i els juristes que treballen en elles tenen que actuar com historiadors. En Espanya, la historiografia jurídica degué més a aquest moviment recopilador que al moviment filosòfic humanista.
...