Els presocràtics (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Problemes Filosòfics I
Profesor M.C.
Año del apunte 2013
Páginas 6
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 20
Subido por

Vista previa del texto

Tema 1: Naixement de la filosofia (Els presocràtics) La pregunta més enllà del mite 1. Relats sobre la realitat i aparició del preguntar • Actitud filosòfica: L’actitud filosòfica es caracteritza per ser interrogativa, reflexiva, per distanciar-se del sentit comú, de les rutines i de l’actitud considerades “normal” envers la realitat que envolta l’individu. Aquell que actua amb aquesta actitud és capaç de trobar la pregunta allà on tot sembla obvi, anant més enllà d’allò que li mostren els sentits i observant amb una nova mirada la realitat aparent.
• Pas del mite al logos: Per tal d’intentar explicar la realitat amb aquesta nova mirada es busca una certa racionalitat en el discurs per a referir-s’hi, és a dir, es busca mostrar el perquè d’uns esdeveniments sense apel·lar a elements irracionals. Per això l’aparició de la filosofia es reconeix i s’explica amb el pas del mite al logos, un procés gradual que pretén (no necessàriament ho aconsegueix al principi) més enllà del mite, intentant trobar ordre o principi per entendre la realitat a partir de la raó.
- - Mite: relat tradicional que es remunta a temps immemorials i que, apel·lant a personatges divins o heroics narren l’origen de l’Univers, dels fenòmens naturals o dels humans a partir d’un llenguatge que inclou elements fantàstics i que no té pretensió de racionalitat sinó d’orientació.
Logos: paraula, raó, discurs racional.
2. Bressol sociocultural de la filosofia • Aparició geogràfica i cronològica de la filosofia: Milet, Antiga Grècia (actual Turquia) durant els segles VII-VI aC.
• Factors determinants per al naixement de la filosofia: - Zona de creuament de cultures: la zona de les colònies de l’Àsia Menor, (Antiga Grècia) es tracta d’un centre comercial important, i, conseqüentment un punt de contacte entre diferents cultures. Aquest fet va provocar que hi hagués un conflicte d’idees, un diàleg i una contraposició de diferents mentalitats que van provocar l’aparició d’un pensament crític.
- Absència de casta sacerdotal que vetlli per la ortodòxia: el fet que no hi hagués una institució destinada a garantir una única interpretació dels mites tradicionals que formaven part del bagatge cultural de la població, transmesos de generació en generació oralment, fa que hi hagi diferents versions d’una mateixa història i, això, sumat al pensament crític que s’estava desenvolupant, fa que aquests mites es comencin a sotmetre a crítica racional, ja que comencen a resultar insatisfactoris per explicar la realitat.
1 - Invenció de la moneda: el fet que la invenció de la moneda i el naixement de la filosofia coincideixin en espai i temps no és una casualitat; se’n pot observar un paral·lelisme. Es necessitava una unificació d’allò divers en una mesura per a poder entendre i controlar la multiplicitat de la realitat aparent. Així doncs, de la mateixa manera es busca una unitat, un ordre només captable per la raó, els quals permetrien entendre la multiplicitat de coses que els sentits mostren i així poder escapar del caos.
L’interrogant filosòfic que se’n deriva de tot això, la primera pregunta filosòfica extreta de la resposta de Tales de Milet es pot formular de la següent manera: “existeix una unitat subjacent a la pluralitat de fenòmens que em mostren els sentits?” o dit d’una altra manera: “Més enllà de la pluralitat que hom capta amb els sentits hi ha una unitat?”.
3. Interpretacions del naixement de la filosofia Hi ha vàries interpretacions del naixement de la filosofia a causa del grau de dificultat que suposo determinar on, quan, com, amb qui i per què va començar, sumat al fet que la majoria d’obres d’autors d’aquella època no es conserven. Aristòtil situa el naixement en Tales de Milet, el primer de preguntar-se sobre el principi constitutiu de la realitat, l’arché. Aristòtil també dóna una explicació de l’origen de la filosofia a partir de l’oci i l’admiració.
Així doncs, els primers filòsofs (o physiologoi, com els va anomenar Aristòtil) van entendre la physis com el principi (arché) en canvi continu susceptible d’una explicació no mitològica.
La qüestió de la physis 1. Jònics (la recerca de l’arché) Tales (Milet, principis s VI a.C.) • El primer filòsof: Tales és considerat el primer filòsof perquè va intentar arribar a les seves conclusions a partir d’arguments fonamentats, intentant explicar de manera racional i abandonat el discurs mitològic. Va ser el primer a plantejar la noció i la pregunta sobre l’arché de totes les coses, de proposar la idea de poder explicar la multiplicitat aparent a partir d’un únic element del que tot deriva.
• L’aigua com a arché: el filòsof va proposar l’aigua com a principi de totes les coses, com a arché. No se saben del cert quins van ser els motius que el van portar a fer-ho, però Aristòtil imaginarà les raons que el van portar a afirmar-ho: que la vida neix de la humitat, la humitat dels aliments i la humitat en si, de l’esperma (que deuria creure que era l’inici de la vida).
• “Tot està ple de déus”: el fet de pensar que hi havia un arché de la realitat va portar a pensar que aquest romania sempre i que simplement tot se’n derivava quan es transformava.
Així doncs, la multiplicitat aparent seria només manifestacions d’aquest principi, un únic element que, per tant, havia d’estar viu, en moviment. És per això que Tales afirma que “tot està ple de Déus” en el sentit que tot està en moviment i canvi continu.
2 Anaximandre (Milet, s VI a.C.) • El primer cosmòleg: Anixamandre, entre d’altres, es caracteritza per ser el primer a desenvolupar la cosmologia, és a dir, per intentar explicar el cosmos de manera racional, plantejant un procés evolutiu d’aquest. També va afirmar que la Terra era esfèrica, que estava situada al centre de l’Univers i va estudiar la distància i la mida de les estrelles. Una altra de les característiques del filòsof milesi va ser que tot el que va escriure ho va fer en prosa, és a dir, es va voler distanciar encara més dels relats mítics (escrits en vers) i va ser el primer a utilitzar de manera explícita el concepte d’arché.
• To apeiron com a arché: Anaximandre va situar l’arché de la physis en “To apeiron”, on, etimològicament, “To” és l’article grec “allò” i “apeiron” (derivat de “a”, absència de, i “peras”, límit), significa il·limitat o indeterminat. Per tant, “To apeiron” es tradueix per “Allò indeterminat”. Allò indeterminat es caracteritza justament per la seva infinitat i la impossibilitat de la seva observació, així que es va basar en aquesta idea per explicar l’aparició de contraris a partir d’un mateix element originari. Va afirmar que no podia ser que un element material ja determinat, pogués donar lloc al que era el seu contrari, tal com van anunciar el seu predecessor i, per tant, d’aquesta manera podia explicar la derivació de totes les coses.
• “Els contraris es paguen pena i retribució per la seva injustícia, segons l’ordre del temps”: aquesta és la primera cita literal que es conserva d’un filòsof i, de la mateixa manera, la frase més cèlebre d’Anaximandre. La injustícia de que parla la cita es refereix a la impossibilitat de coexistència de contraris, que es paguen una pena i retribució, és a dir, s’alternen, segons l’ordre del temps, és a dir, al llarg del temps. Així doncs es pot concloure que el filòsof entenia la physis com una successió de contraris, que no poden coexistir, al llarg del temps on tots dos deriven del mateix element, d’allò indeterminat. Anaximandre també entén el temps de manera circular, no pas lineal, de manera que el cicle de successió dels contraris és etern.
Anaxímenes (Milet, s VI a.C.)1 • L’aire com a arché: Anaxímenes basa la seva teoria en l’observació empírica més que en l’abstracció com feia Anaximandre. Va afirmar que l’arché de la physis era l’aire, que també era un element infinit però la gran diferència amb el seu predecessor era que aquesta infinitud era espaial i temporal, és a dir, el principi està materialment determinat. Va explicar també el moviment i el canvi de la matèria a partir dels fenòmens de condensació i rarefacció de l’aire. La seva teoria es basava en els canvis quantitatius de densitat en l’aire, de manera que depenent de la seva condensació donava lloc a tots els elements de la matèria.
2. Pitàgores i els pitagòrics (els nombres) • 1 L’ànima: Pitàgores va ser el primer a defensar que l’ànima és immortal i transmigra, és a dir, hi ha un parentiu entre tots els éssers vius perquè al morir, la seva ànima es reencarna en un altre ésser viu que acaba de néixer. Així doncs, l’ànima resta accidentalment empresonada en un cos físic, cosa que suposa un impediment per assolir la perfecció.
Aquesta s’assoleix quan l’ànima es purifica del tot, després d’haver viscut tantes vides com hagi sigut necessari; en aquest moment, se surt del cicle de reencarnacions i l’ànima no habita cap altre cos. Aquesta tesi no es pretén fonamentar racionalment, no hi ha un pas del mite al logos, es basa més en creences religioses.
Vid. Textos de suport, pg. 1 3 • L’escola pitagòrica: La creença d’aquesta tesi va comportar, tant per l’autor com per els seus deixebles, anomenats pitagòrics, dur una vida ascètica, dedicada a la purificació de l’ànima (aquesta teoria tindria una gran influència en Plató). Una altra de les característiques de la seva escola era la prohibició de difondre portes enfora qualsevol dels coneixements que es transmetessin. Finalment, assenyalar que l’autor no va deixar res per escrit, que els coneixements es transmetien oralment i que tot el que se’n conserva ha estat escrit per els seus deixebles.
• Els nombres com a arché: Pitàgores situa l’arché de la realitat en els nombres, canviant així la perspectiva de la recerca: va deixar de buscar un principi material i es va centrar en un principi formal (en terminologia d’Aristòtil). Va descobrir una proporció i una harmonia que el van permetre explicar la realitat, ja que tots els fenòmens tenen relacions numèriques i tota proporció pot determinar-se numèricament.. Així doncs la realitat és cognoscible a partir dels números.
3. Heràclit (el moviment, el logos) • Pensament aristocràtic: Una de les característiques principals d’Heràclit és la manera en que expressava les seves idees: només va escriure sentències, enigmàtiques de manera que només els capaços de pensar poguessin accedir al saber. Com diu en una de les seves sentències més cèlebres: “Ulls i oïdes són mals testimonis per als homes quan aquests tenen ànima de bàrbars”, és a dir, aquell que té ànima de bàrbar, que no té ni raó ni paraula, no està capacitat per comprendre la realitat racionalment i, per tant, no pot accedir al saber. De la mateixa manera també afirma que “A la physis li agrada ocultar-se”, així que la filosofia no pot ser un saber accessible per a tothom.
• “Panta rei”: Una altra de les seves grans sentències, panta rei (traduïda com “tot flueix”) descriu una de les seves principals idees: que tota la realitat captable a través dels sentits està sotmesa al canvi perpetu, al caos. Heràclit afirma, doncs, que la realitat no és comprensible a través dels sentits, sinó a través del logos, de la raó. La raó és l’única que pot captar alguna mena de racionalitat darrere la pluralitat aparent de la realitat que mostren els òrgans sensorials.
• El logos: Així doncs, per comprendre la realitat cal conèixer la llei oculta en la physis, el logos que l’autor determinarà com a canvi perpetu. Heràclit afirmarà que la guerra (polemós) és la mare de totes les coses, que és creadora d’un ordre dins el caos aparent.
Explicarà la realitat com una lluita constant de contraris, mostrant així una concepció cíclica de l’Univers, en la que els contraris s’alternen eternament, en harmonia. L’autor proposa el foc com a arché, però no com a element constitutiu d’on tot deriva, sinó com a símbol del canvi constant i de la lluita de contraris. Amb aquesta idea desvia una mica més la recerca de l’arché, centrant-la així en la qüestió del moviment..
4. Eleàtes (l’ésser) Xenòfanes • Crítica a la religió: a diferència dels filòsofs que el precedien, Xenòfanes, fundador de l’escola d’Elea, no es va centrar en la qüestió de l’arché. Com els altres, però, va intentar renovar els pensaments heretats de la tradició poètica, criticant les religions tradicionals. La seva crítica es basava en l’absurditat de fer una projecció antropomòrfica en la divinitat, i promocionava una crítica racional a aquest fet.
4 • El concepte de Déu: així doncs, el concepte de divinitat de Xenòfanes n’era una despersonalització i racionalització i intentava superar la pròpia perspectiva i les categories derivades, és a dir, anava més lluny de la subjectivitat personal. Les característiques principals d’aquesta divinitat eren la d’ésser perfecte: etern, immutable, u, únic, esfèric i dotat de consciència (savi).
Parmènides • Pensar i ser: Parmènides, deixeble de Xenòfanes, va traslladar la qüestió de la physis a la qüestió del ser. Va provar d’examinar racionalment la realitat, abandonant allò que mostren els sentits. La seva principal idea és la coincidència de pensament i ésser, és a dir, tot allò que es pot pensar, necessàriament existeix i tot allò que no es pot pensar, que tingui alguna contradicció interna, és impossible que existeixi. Així doncs, la lògica del pensament és la lògica de la realitat.
• La via de la veritat i la via de l’opinió: L’autor exposa en forma de poema les seves idees i distingeix dues maneres de buscar el saber, dues vies de recerca de la veritat: en primer lloc hi ha la via de la doxa, la del no-ser, també anomenada “via de la opinió” i dels sentits.
Aquesta via, segons Parmènides, és intransitable i contradictòria, ja que permet la idea de pensar que el ser pot arribar a no-ésser i al revés, perquè es fia dels sentits com a via per arribar a la veritat. Les opinions han de ser examinades críticament i aquelles que presentin contradiccions han de ser descartades. D’altra banda, descriu la via correcte, la única possible de transitar, la del filòsof. Aquesta via és la via del ser, la de la raó i es basa en el principi explicat anteriorment de que “el ser, és” i “el no-ser, no és”, i, un cop eliminada tota possible contradicció, és l’única via per arribar a la veritat (aletheia).
• Negació de la pluralitat: Les principals conclusions que l’autor extreu de la seva tesi és que la pluralitat i el moviment no existeixen, que són una mera aparença dels sentits ja que no es poden pensar racionalment. Dues coses no són diferents entre elles perquè no es diferencien en el fet de ser, ja que les dues són (si no, no les captaríem), i el fet de no-ser tampoc les pot distingir, ja que el no-ser, per definició, no existeix (si existís, seria).
• Negació del moviment o canvi: Parmènides afirma també que el moviment no existeix, ja que, seguint en la mateixa línia, perquè hi hagués canvi (moviment) hauria d’haver-hi una transició del ser al no-ser o a la inversa, però això és lògicament impossible, ja que el no-ser no existeix i, per tant, no pot arribar a existir mai, perquè llavors ja perdria la seva definició com a”no-ser”. Així doncs, el ser ha de ser etern i il·limitat (ja que fora d’ell, no hi ha res més).
• El ser com a arché: A diferència de molts dels autors anteriors, Parmènides no proposarà un arché entès com a element del qual tot deriva, sinó com a element únic, immutable, esfèric, etern i u el qual és present a tot el que existeix: el ser. El ser és allò comú en tota la realitat, en contraposició al “no-ser”. Per tant, tot negant el canvi, la pluralitat, deixant sense fonaments les percepcions dels sentits i fent servir la lògica, l’autor explora els límits de la raó humana, influenciant enormement els autors que vindrien després.
5 Zenó • Impossibilitat d’existència de moviment, espai i pluralitat: tot utilitzant el mètode de l’aporia, Zenó explora, com el seu mestre, els límits de la lògica del pensament. Nega l’existència del moviment, per exemple, amb l’aporia d’Aquiles i la tortuga2. Demostra que aquest no és pensable i, seguint la tesi de la coincidència de pensament i realitat, demostra que malgrat el que mostren els sentits, el moviment no pot existir.
• Negació de la racionalitat: Segons ha demostrat l’autor, racionalment no es pot demostrar el moviment, però, en canvi, hi ha altres maneres racionals de demostrar-lo que sí que arriben a la conclusió de que existeix el moviment. El fet que hi hagi dues explicacions racionals sense errors i contradictòries, demostren, per reducció a l’absurd, que la racionalitat no serveix per descobrir la veritat i, per tant, la realitat no es pot comprendre.
5. Pluralistes (apories i respostes) • Els pensadors posteriors a Parmènides i Zenó van intentar unir d’alguna manera la lògica de Parmènides amb l’intent per explicar el canvi i la pluralitat i van voler revalorar l’ús de la raó. Així doncs, sense voler acceptar que el que mostraven els sentits no era necessàriament una aparença, van proposar múltiples archai, que conservaven les característiques del ser de Parmènides i és per això que van ser anomenats pluralistes.
Empèdocles • Empèdocles proposà quatre elements com a archai: l’aigua, l’aire, el foc i la terra. Així doncs, la pluralitat aparent no és més que la combinació d’aquests, i el canvi són les variacions en les mescles. L’autor afirmà que no hi ha res que abans fos i ara no, per tant aquests elements són eterns i es combinen entre ells a partir de dues forces còmiques, l’Amor i l’Odi o, el que és el mateix, atracció i repulsió.
Anaxàgores • Anaxàgores proposà una realitat formada per infinites llavors, combinades de diferents maneres formen tots els tipus de matèria. En tot, però, hi ha la llavor de tot, així que tot pot arribar a esdevenir una altra cosa si se’n canvia la mescla. Aquí, el prinicpi de moviment serà el que ell anomena Nous (ment) que serà la responsable de l’origen d’aquest, que farà possible les mescles.
Leucip i Demòcrit • 2 Leucip i Demòcrit, coneguts com els atomistes, van ser els impulsors d’una teoria materialista que defensava que la realitat estava formada per infinites partícules indivisibles (àtoms) sòlides, plenes, immutables i dotades de moviment propi i atzarós. Els àtoms són diferents de si quantitativament, és a dir, es diferencien en la figura, en la posició i en l’ordre. Es combinen entre si de diferents maneres per arribar a esdevenir qualsevol cosa i es mouen en un espai immaterial, el buit. El punt d’afirmar l’existència del buit es contradiu amb Parmènides, en el sentit que si aquest és immaterial, no pot existir, contràriament de com afirmen els atomistes.
Vid. Dossier, tema-1 pg 28 6 ...