T4. Tronc (I) (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Biomédicas - 1º curso
Asignatura Anatomia humana I
Año del apunte 2017
Páginas 10
Fecha de subida 04/09/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Explicació dels ossos, músculs, articulacions, espais anatòmics, nervis i vasos que constitueixen el tronc. Així com les relacions que presenten.

Vista previa del texto

ANATOMIA HUMANA Queralt Gonzàlez TEMA 4A: El tronc SEMINARI – 2 Podem dividir la columna vertebral en quatre zones: cervical, toràcica, lumbar i sacre. A més , presenta corbes que poden tenir convexitat posterior i les anomenarem cifosis (toràcica i sacre), o convexitat anterior i en direm lordosis (cervical i lumbar). Són corbes fisiològiques i si són massa accentuades tenim anomalies:  Pacient amb cifosis: geperut.
 Escoliosi: corbes molt petites laterals que només que s’accentuïn una mica poden provocar problemes.
Vèrtebra tipo (toràcica) La podem dividir en un cos vertebral i un arc. El cos i l’arc limiten el forat vertebral, i la unió de tots els forats vertebrals formaran el conducte raquidi per on passarà la medul·la espinal. El cos i l’arc s’uneixen per mitjà dels pedicles vertebrals.
Cos: Hi tenim una cara superior i una inferior que permetran les articulacions entre vèrtebres mitjançant els discs intervertebrals (discs fibrosos i elàstics que es troben entre mig de les vèrtebres).
També hi trobem un marge (epífisis) que rodeja tot el cos i s’anomena epífisis anular. Hi ha unes petites caretes articulars exclusives de les vèrtebres toràciques que s’articulen amb les costelles i cada costella s’articula entre dues vèrtebres tret de la primera, la onzena i la dotzena que només s’articulen amb un cos vertebral.
Arc: En la porció inferior i superior dels pedicles es formen dues escotadures que quan s’uneixen les escotadures adjacents es formen els forats intervertebrals per on surten els nervis raquidis. A l’arc posterior hi ha dos apòfisis laterals anomenades apòfisis transverses, i una medial anomenada apòfisi espinosa. Les transverses s’uneixen entre si amb l’espinosa a través d’unes làmines d’os que també limiten el forat (s’anomenen làmines).
Finalment tenim les apòfisis articulars inferiors i les superiors, que s’articulen unes amb altres amb les vèrtebres adjacents (articulacions interapofissiàries). En les apòfisis transverses també hi ha caretes articulars que s’articulen amb les costelles (articulacions costotransverses).
Vèrtebra cervical El cos és més petit que el de la vèrtebra toràcica i no és llis, té unes petites apòfisis anomenades unciformes i no té caretes articulars per les costelles. El forat vertebral té forma triangular. Les apòfisis transverses tenen uns forats anomenats forats transversos per on circulen les artèries i les 1 ANATOMIA HUMANA Queralt Gonzàlez venes vertebrals, menys en la C6 i la C7. En aquestes apòfisis també hi ha uns solcs que formen els canals per on sortiran els nervis raquidis. Els canals estan limitats pels tubercles inferiors i posteriors. L’apòfisi espinosa és més horitzontal i l’extrem està bifurcat (punta bífida / bifurcada). Les apòfisis articulars tenen una posició obliqua inclinada cap al cos. El tubercle de Chassaignac és exclusiu de C6 i hi circula l’artèria caròtida interna.
Vèrtebra atles No té cos vertebral. Té un arc anterior, un posterior i dues masses laterals.
En l’arc posterior es troba l’articulació atlantoaxoideadental. Té dos forats transversos, dos caretes articulars per l’occipital i dues per l’axis. No te apòfisi espinosa.
Vèrtebra axis Sí que té cos vertebral i hi podem trobar el dent de l’axis que s’articularà amb l’atles. L’apòfisi espinosa també esta bifurcada i és petita.
Vèrtebra lumbar El cos és mes gran que el de les vèrtebres toràciques i té l’anell i no té caretes articulars. El forat vertebral és triangular però no tant com el de les cervicals, es diu que és ovoide). Té unes apòfisis costiformes (com les transverses) que són vestigis de les costelles que s’han fusionat amb la vèrtebra. Te apòfisis articulars verticals, inferiors i superiors i l’apòfisi espinosa és horitzontal i més quadrada.
Punts de referència de les vèrtebres  T4: divisió de la tràquea i començament de l’aorta  C7: és més prominent  Puncions lumbars: per sota de L1 – L2 Sacre Té forma triangular i dues cares, l’anterior (còncava) i la posterior (convexa). El sacre està format per 5 vèrtebres fusionades, on a la base sobresurt el promontori. A dalt també hi ha dues apòfisis articulars que s’articularan amb la L5. El sacre té un forat anomenat conducte sacre que connectarà 2 ANATOMIA HUMANA Queralt Gonzàlez amb els forats sacres (hi passaran les fibres). Les caretes auriculars laterals tenen forma d’orella s’articulen amb el còccix (articulació sacro-ilíaca).
Cara posterior: Té les crestes sacres: al mig hi ha la cresta mitja, al costat hi ha la cresta medial (o intermitja) i al costat d’aquesta la cresta lateral. La cresta mitja es la fusió de les apòfisis espinoses fusionades, la cresta medial és la fusió de les apòfisis auriculars i les crestes laterals venen de les apòfisis transverses (o costiformes).
COLUMNA VERTEBRAL (RAQUIS) Consideracions generals Des del punt de vista funcional es pot dir que hi ha una columna mòbil (vèrtebres cervicals, toràciques i lumbars) i una fixa (sacre i còccix). Està constituïda per tres pilars:   Anterior: Conjunt de cossos vertebrals articulats pels discs Posteriors: Conjunts d’apòfisis articulars (articulacions interapofissiàries) Les articulacions són de 3 tipus:  Sindesmosis: lligaments  Sincondrosis: discs vertebrals (símfisis)  Sinovials: zigapofisials i craniovertebrals Articulacions dels cossos vertebrals (sincondrosis, símfisis) Superfícies articulars: Els cossos vertebrals s’articulen per la cara superior i la inferior que presenten zona perifèrica anomenada epífisis anular (com si fos un anell). El cartílag del centre del cos s’anomena placa terminal i l’articulació es dóna per mitjà de discs intervertebrals.
Discs intervertebrals: El disc està constituït per dues parts:   Anell fibrós: És la part més perifèrica i són làmines concèntriques fibroses fetes de teixit connectiu i fibrocartílag. Subjecta l’estructura gelatinosa del centre.
Nucli polpós: És la part central i té una consistència gelatinosa ja que és en un 80 – 90% d’aigua retinguda pels mucopolisacàrids. El nucli polpós s’encarrega de repartir les forces.
Van degenerant amb l’edat, en una persona jove és totalment transparent i compressible, en canvi a mesura que augmenta l’edat es va esgrogueint i es va tornant més fibrós, es va degenerant. Els nuclis polposos determinen l’altura entre dues vèrtebres. Al final del dia mesurem un centímetre menys perquè els nuclis han anat perdent aigua. L’anell fibrós té la funció principal de mantenir el nucli polpós al seu lloc.
3 ANATOMIA HUMANA Queralt Gonzàlez Els discs intervertebrals perden la funció en el sacre perquè les vertebres s’ossifiquen (es fusionen).
Articulacions uncovertebrals (de Luschka) Respecte a les articulacions entre els cossos, a nivell cervical (de C3 a C7, a vegades també C1) s’observarà que en els extrems laterals de les vèrtebres hi pot haver unes apòfisis a la cara superior del cos. S’anomenen apòfisis unciformes i queden als costats dels discs intervertebrals i amb els moviments del cap es van formant les articulacions uncovertebrals (de Luschka, o de Trovar). Són de tipus artròdia, planes.
La primera corba cifosis de la columna es produeix a nivell embrionari, però les altres es produeixen més tard. Quan el nadó comença a aixecar el cap (als 3 mesos) es dóna la lordosi cervical, i quan comencen a caminar es fa una altre corba. Les articulacions dels discs que hem dit abans són secundàries per aquest motiu.
Articulacions zigapofisials Les articulacions interapofissiàries es donen entre les apòfisis articulars. Són articulacions sinovials de tipus diartrosis i n’hi ha dues: una a cada costat de la vèrtebra.
Aquestes articulacions a nivell cervical i toràcic són planes (artròdies), però a nivell lumbar són de tipus trocoide.
La cara articular de la apòfisis superior mira endavant i la cara anterior endarrere. Tenen la seva càpsula articular i també hi trobem cartílag articular i líquid sinovial, per tant són articulacions veritables.
 Les lumbàlgies poden ser degudes a les articulacions que formen els discs o a les articulacions interapofissiàries. Si aquestes últimes s’inflamen i augmenta el líquid provoquen dolor.
Bogduk va descobrir que entre les articulacions hi havia meniscos, que s’anomenen mensicoids Bogduk, i aquestes estructures també poden generar dolor si es trenquen.
Lligaments de la columna vertebral (sindesmosis) Als cossos vertebrals   Lligament longitudinal anterior: S’estén des del crani fins al sacre i passa per davant dels cossos vertebrals. Reforça els cossos i els discs intervertebrals i té forma de cinta.
Lligament longitudinal posterior: Es troba darrere dels cossos vertebrals anteriors (passa per dins del conducte raquidi). Té forma dentada i les dents estan unides a nivell dels discs intervertebrals. Va des de C3 fins al còccix, i la part que va des de C3 fins al crani rep el nom de membrana tectòria.
4 ANATOMIA HUMANA Queralt Gonzàlez Als arcs vertebrals     Lligaments intertransversos: Uneixen les apòfisis transverses entre si i les apòfisis accessòries a nivell lumbar.
Lligaments interespinosos: Uneixen les apòfisis espinoses entre si.
Lligament supraespinós: Uneix els vèrtexs de les apòfisis espinoses. Aquest lligament a nivell cervical forma un envà, una làmina molt extensa que arriba fins la pell i s’anomena lligament nucal.
Lligament groc: Dins el conducte raquidi es troba un altre lligament que uneix les làmines de l’arc i s’anomena lligament groc. Tots aquests lligaments menys el groc, estan formats per fibres de col·lagen i es veuen d’un color blanquinós. En canvi, el de color groc és fibrocartilaginós.
Articulació lumbosacra Dóna molts problemes perquè es una articulació que en l’escala evolutiva s’ha hagut d’anar adaptant.
Es troba entre L1 i el sacre. De peu, la cara superior del sacre està inclinada cap avall i cap endavant (C al revés). Aquesta inclinació la podem mesurar respecte el terra i determina un angle d’uns 30 – 45º, anomenat angle de Whitman. Aquest angle fa que les forces aplicades a L5 provoquin que la vertebra llisqui cap endavant degut a la inclinació del sacre. Per evitar això hi ha diferents factors que intervenen:     Disc intervertebral: és el més gran de tots i té forma cuneïforme i evita que la vèrtebra es mogui.
Lligaments: tots els nombrats fins ara que també eviten que la vèrtebra es mogui.
Articulacions interapofissiàries: frenen el moviment per la orientació de les cares articulars.
Lligaments iliolumbars: van d’una transversa a una altre anomenats i també eviten que es mogui L5.
Espondilolistesis: Es dóna quan L5 rellisca endavant. Una de les causes és una fractura produïda entre l’apòfisi articular superior i inferior de L5, a aquesta fractura se l’anomena espondilolisis. És freqüent en gent jove i molt esportista que pateix de dolor lumbar.
Articulació sacrococcigeal Sol ser una articulació de poca mobilitat que té la seva càpsula i lligaments però que amb l’edat sol ossificar-se. Aquesta articulació determina que el còccix es pugui moure en el moment del part. És una amfiartrosi.
Espais anatòmics Espai epidural: Els límits i el contingut són:  Límit anterior: cos vertebral, discs intervertebrals i lligament longitudinal exterior.
5 ANATOMIA HUMANA    Queralt Gonzàlez Límits laterals: pedicles i forats de conjunció Límit posterior: articulacions interapofissiàries, làmines vertebrals i lligaments grocs.
Contingut: la dura mare, la medul·la espinal (acaba entre L1 i L2), vasos sanguinis al voltant de la dura mare (artèries i venes), teixit adipós i nervis. La grassa i el teixit adipós s’anomenen grassa epidural.
Forat intervertebral: Els límits i el seu contingut són:     Límits superior i inferior: escotadures dels pedicles.
Límit posterior: articulacions interapofissiàries.
Límit anterior: cos vertebral i disc.
Contingut: hi passen vasos sanguinis que entren i surten del conducte raquidi, i els nervis raquidis.
Hèrnia discal: Si les fibres de l’anell fibrós no aguanten bé les forces, el nucli polpós es mourà cap enrere i es trobarà el lligament longitudinal posterior que li tallarà el pas. Parlem de protrusió discal quan el nucli polpós només empeny el lligament longitudinal exterior. Si el lligament cedeix, el nucli entrarà dins el conducte raquidi i hi pot haver complicacions de compressió de la medul·la. En aquest punt sí que parlem d’hèrnia discal i es pot operar fent una laminectomía: es tallen les làmines, es treu el nucli i s’intenta substituir-lo. Si el nucli es desplaça lateralment pot comprimir el nervi raquidi, o bé si les apòfisis interapofissiàries tenen artrosi pot passar el mateix.
Moviments de la columna vertebral  Flexió – extensió  Inclinacions laterals  Rotació Segment motor de Junghans: Aquest home diu que el moviment de la columna es realitzarà a nivell dels discs intervertebrals. La guia del moviment es dóna en les articulacions interapofissiàries i els lligaments s’encarreguen d’aturar el moviment.
Articulacions craniovertebrals Tenen una innervació específica ja que estan perfectament coordinades amb els òrgans dels sentits (si escoltem un soroll de seguida girem el cap). Aquestes articulacions les dividim en: o Atlantooccipital: Es dóna entre l’atles i l’os occipital. És el·lipsoïdal, condília.
o Atlantoaxial (lateral): Es dóna entre l’atles i l’axis. És una artròdia.
o Atlantoodontoïdal (atlantoaxial mitja): Es dóna entre l’atles i l’odontoide. És una tròclea.
6 ANATOMIA HUMANA Queralt Gonzàlez Atlantooccipital Són articulacions amb les seves càpsules i lligaments. Tota la circumferència de l’atles s’uneix a l’occipital per mitjà d’unes membranes anomenades membranes atlantooccipitals (anterior i posterior). Les superfícies articulars són els còndils de l’occipital i les cares articulars superiors de les masses laterals de l’atles.
Aquesta articulació està travessada per l’artèria vertebral.
Atlantoaxial Les superfícies articulars són les cares articulars inferiors de les masses laterals de l’atles i les cares articulars superiors de l’axis. Els medis d’unió són les càpsules articulars i els lligaments atlantoaxoïdals (anterior i posterior).
Atlantoodontoïdal Té la seva càpsula articular i lligaments. Les superfícies articulars són la cara posterior de l’arc anterior de l’atles i l’apòfisi odontoides (dent de l’axis). Els medis d’unió són:  Lligament cruciforme: Compost per: o Lligaments transvers de l’atles: abraça l’odontoide i és un lligament molt fort i resistent format de col·lagen. Hi ha algunes malalties que afecten el col·lagen i si aquest lligament cedeix, l’odontoide comprimeix la medul·la i pot comportar una tetraplegia o la mort, ja que a aquest nivell es troben els centres que controlen la respiració i el cor.
o Lligament longitudinals: el lligament transvers presentarà prolongacions cap amunt i cap avall que son els lligaments longitudinals (superior i inferior).
 Lligaments alars: l’apòfisi de l’odontoide està unida a l’os occipital per aquests lligaments.
 Lligament de l’àpex: Va de la punta de l’odontoide a l’occipital que és l’apicis dentis o lligament de l’àpex. Aquest lligament és la resta embriològica de la notocorda.
La membrana tectòria és la continuació del lligament longitudinal posterior de C2 i C1.
Moviments craniovertebrals   Flexió – extensió: Es dóna gràcies a les articulacions atlantoaxials laterals i les atlantooccipitals.
Inclinacions laterals: Gràcies a les articulacions atlantoaxials laterals i atlantooccipitals.
7 ANATOMIA HUMANA  Queralt Gonzàlez Rotacions: És el moviment més fonamental, i es dóna gràcies a l’articulació atlantoaxial mitja, amb la participació de les articulacions atlantoaxials laterals.
MÚSCULS Són els múscul propis del tronc, i tots ells tenen una funció principal, que és mantenir la postura erecta, mantenir-nos de peu. Una altre característica en comú és que tots són extensors, si es contrauen tiren la columna enrere. Estan innervats tots per la branca posterior de l’epímer del nervi raquidi. Trobem músculs curts o llargs si salten mes d’una vèrtebra. Es poden classificar en:   Músculs del tracte medial: Poden ser curts o llargs, i són els que es troben entre les espinoses o entre les espinoses i les transverses.
Músculs del tracte lateral: També poden ser curts o llargs, i són els que uneixen entre si les transverses.
Tracte medial o Músculs interespinosos: Només es troben a nivell cervical i lumbar, no a nivell toràcic. Uneixen les espinoses entre si.
o Múscul espinós (o epiespinós): Una part es troba a la regió toràcica i l’altre està a la regió cervical.
 A nivell toràcic: De L3 a T2, menys T9  A nivell cervical: De T2 a C2, menys en C5 o Músculs transversoespinosos: Són un grup de músculs que uneixen les transverses amb les espinoses.
 Rotadors: Són els que s’originen en una transversa i s’insereixen a l’espinosa que està per sobre.
 Multífids: S’originen a la mateixa transversa però s’uneixen a l’espinosa de dues, tres, quatre o cinc vèrtebres per sobre.
 Semiespinós: És el que s’origina a la transversa i s’uneix a l’espinosa de sis vèrtebres per sobre.
Els rotadors es troben fonamentalment a nivell de la columna vertebral toràcica. Els multífids es troben tant a nivell cervical, toràcic com lumbar.
El semiespinós te dos components:  Toràcic-cervical: S’origina a les transverses de T12 a T2 i s’inserirà a les espinoses de T4 a C2.
 Del cap (complex major): s’origina a les transverses de T6 a C3 i s’insereix a l’occipital.
8 ANATOMIA HUMANA Queralt Gonzàlez Tracte lateral o Músculs intertransversos: Els que tenen un * estan innervats per la branca anterior del nervi raquidi, per tant veurem músculs de diferent origen embriològic.
 Nivell lumbar: lateral (*) i medial  Nivell cervical: anterior (*) i posterior, que pot ser lateral o medial (*) Tenen una massa comú i s’originen a la cara posterior del sacre, a nivell de la cresta ilíaca i a nivell lumbar. Aquesta massa comuna està rodejada per una fàscia que té tres fulles, una posterior (més resistent i ample), una fulla mitja i una altre anterior. El múscul quadrat lumbar es troba entre aquestes fulles. A partir d’aquesta massa sortiran dos músculs, el dorsal llarg i l’iliocostal.
o Múscul longíssim (dorsal llarg): Té tres porcions  Toràcica: De l’erector a les transverses toràciques.
 Cervical: De les transverses T6 – T1 a les de C7 – C2.
 Del cap: De les transverses T3 – C3 al mastoide.
o Múscul iliocostal:  Lumbar: S’insereix a les 6 últimes costelles.
 Toràcic: De les costelles 12 – 6 a les costelles 6 – 1.
 Cervical: De les costelles 6 – 3 a les transverses C6 – C4.
o Múscul espinotransvers (espleni): S’origina en les espinoses i s’insereix a les transverses.
 Cervical: S’origina es les espinoses de T5 a T3 i s’insereix en les transverses de C2 i C1.
 Del cap: S’origina a les espinoses de T3 aC6 i s’insereix a l’occipital i al mastoide Músculs suboccipitals o Múscul recte posterior menor del cap: De l’arc posterior de C1 a la línia nucal inferior (occipital).
o Múscul recte posterior major del cap: De l’apòfisi espinosa de C2 a la línia nucal inferior (occipital).
o Múscul oblic superior (menor) del cap: De l’apòfisi transversa de C1 a l’occipital.
o Múscul oblic inferior (major) del cap: De l’apòfisi espinosa de C2 a l’apòfisi transversa de C1.
Triangle suboccipital Està delimitat pel múscul recte posterior major del cap (per sobre i medial), el múscul oblic superior del cap (a sobre i lateralment) i el múscul oblic inferior del cap (a sota i lateralment).
9 ANATOMIA HUMANA Queralt Gonzàlez Conté la branca posterior del primer nervi cervical (nervi suboccipital), la membrana occipitoatloidea posterior i l’artèria vertebral.
Múscul prevertebrals o Múscul recte anterior del cap: De la massa lateral de C1 a la porció basilar de l’occipital.
o Múscul recte lateral del cap: De l’apòfisi transversa de C1 a l’apòfisi jugular de l’occipital.
o Múscul llarg del cap: De les transverses C6 – C3 a la porció basilar de l’occipital.
o Múscul llarg del coll:  De les transverses de C5 – C2 al tubercle anterior C1 – C2.
 Del cos vertebral de T1 – T3 a les transverses C6 –C5.
 Del cos vertebral de T3 – C5 al cos vertebral de C3 – C1.
Innervació dels múscul propis del dors Els músculs del dors seran innervats per les branques posteriors dels nervis raquidis. Els músculs que no es consideren propis del dors són:  Intertransversos lumbars laterals  Intertransversos cervicals  Anteriors  Posteriors laterals  Prevertebrals Acció dels músculs propis del dors Són estabilitzadors de la columna vertebral i el manteniment de la postura. Permeten els moviments de:  Extensió: contracció bilateral  Inclinació lateral: contracció unilateral  Rotació: Si és cap al mateix costat se n’encarreguen els espinotransversos, i si és cap al costat contrari els transversoespinosos.
Els músculs suboccipitals permeten l’extensió, al inclinació lateral i la rotació del cap. Mentre que els músculs prevertebrals (estan per davant) permeten la flexió i la inclinació lateral del cap.
10 ...

Comprar Previsualizar