TEMA 1 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura de la Comunicació Social
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 24/04/2016
Descargas 16
Subido por

Vista previa del texto

Estructura de la Comunicació Social ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ SOCIAL Part I. Introducció: presentació i definicions - TEMA 1: LA COMUNICACIÓ SOCIAL Què és la comunicació? La comunicació és una activitat d’alta complexitat. En els diferents rols de la comunicació trobem diferències segons les vessants i amb l’evolució històrica s’han obert nous àmbits, gràcies -en part- a l’avenç tecnològic.
És difícil posar límits a l’estructura de la comunicació. A mesura que la societat ha avançat ha generat mecanismes de comunicació molt complexos; de fet som els únics animals que hem creat invencions per a poder comunicar-nos entre nosaltres.
Aquesta comunicació, per tant, canvia constantment.
Avui en dia ja podem parlar de comunicació de masses, que és aquella que va d’un emissor a múltiples receptors, gràcies sobretot a les xarxes socials. Com a individus actius en les xarxes socials, practiquem la comunicació de masses. Per tant, les xarxes socials formen part de la nostra societat al igual que la comunicació privada (e.g.: whatsapp).
Com a periodistes, acotem la realitat social que expliquem, ja que la realitat social sencera no cap en els mitjans de comunicació. Existeixen, doncs, diverses mirades i perspectives sobre aquesta realitat, i d’aquí que la feina de tot periodista sigui diferent: l’ofici periodístic té una gran diversitat. Comunicativament tot serà veritat, però cada mirada és diferent i per això és necessari aplicar la mirada sense trair la realitat i la veritat, i aquesta serà tant vàlida com la de qualsevol altre professional de la informació (sempre i quan s’ajusti a la realitat). Per tant, tindrem uns seguidors que connectin amb la nostra visió.
Aquesta mirada ha de connectar amb la ment dels espectadors i un element important per a fer-ho són les xarxes socials: els periodistes les utilitzem com a mecanismes d’absorció i transmissió d’informació.
Definició Hi ha múltiples definicions: “Procés històric, simbòlic i interactiu pel qual la realitat social és produïda, compartida, conservada, controlada i transformada” (Gifreu, 1996) Per tant, diem que hi ha comunicació quan es produeix amb èxit el procés comunicatiu. Per tant, comunicar vol dir que s’aconsegueix fer participar l’altre d’aquella part de la realitat tal i com tu la veus, posar-se a la pell de l’altre i ser capaç d’emfatitzar. Quan ens comuniquem connectem amb l’esperit del receptor  (si ens fixem amb l’origen etimològic de “comunicació”, prové de “comunió”, d’origen religiós).
1 Estructura de la Comunicació Social La comunicació és: - Un procés històric perquè allò que veiem i transmetem passa en un moment de la història: la comunicació trasllada coses que estan passant en un moment concret (moments de la història, fets transcendentals).
- També és simbòlic perquè les nostres relacions es basen en signes (fins i tot el llenguatge està basat en signes) i perquè tot missatge té un simbolism..
Traslladem el simbolisme i ho convertim en tota una experiència de comunicació.
- I és interactiu perquè a l’enviar un missatge podem respondre a aquest. Els receptors tenen la capacitat de reaccionar a aquesta mirada sobre la realitat social en funció de la seva experiència personal, tenen la capacitat de compartirla comunicant la seva pròpia perspectiva. És, per tant, una relació bilateral i amb un feedback (resposta del receptor/s).
Parlem alhora d’una realitat social que és: - Compartida, perquè es transmet.
- Conservada, perquè es poden recuperar les informacions gràcies a les hemeroteques.
- Controlada, perquè cadascú i cada MC té la seva pròpia mirada sobre la realitat. Això ens dóna la línia editorial de cada mitjà (cada diari buscarà el que més s’adeqüi als seus ideals). Aquesta subjectivitat acostuma -o hauria- anar sempre justificada per un context fidel a la realitat.
- Transformada, perquè té capacitat de visibilitzar i normalitzar els problemes socials, atès que deixa d’estigmatitzar-los  transforma la realitat social. Sense una intenció de transformar la realitat, no s’avança.
 El concepte de comunicar és, per tant, diferent del concepte d’informar.
“És el pas d’un senyal des d’una font a través d’un transmissor al llarg d’un canal i fins arribar al destinatari, configurant així el procés de pas informatiu” (Umberto Eco, 1977) En el moment en que el missatge es converteix en polèmica i no pas el seu contingut, que és el que arriba al ciutadà, s’ha fracassat. El contingut queda a mig camí dins d’una polèmica que s’ha creat al voltant de la forma amb que s’ha transmès el missatge (e.g.: cremar la Constitució).  FONT És molt important, per tant, que valorem quin és el missatge que volem que arribi als DESTINATARIS, el CANAL a través del qual es transmet i l’ENTORN, que són les condicions, el context, en que es produeix la transmissió de la informació o del missatge. S’ha de convertir o adaptar el missatge en funció d’aquest context, de manera que s’aïllin els factors negatius del context del procés comunicatiu per tal de que el missatge arribi en condicions òptimes al receptor.
2 Estructura de la Comunicació Social El procés comunicatiu Perquè hi hagi comunicació hi ha d’haver significació, és a dir, una entesa entre els components que intervenen en el procés. Allò que diem al receptor ha de tenir un significat, que és el que ens porta a l’entesa, l’empatia i prémer així els botons dels paràmetres emocionals, racionals i mentals que ens portin a connectar amb les persones a qui transmetem el missatge.
“La comunicació és l’intercanvi significatiu entre sistemes interactius” (Martín Serrano, 1981).
Per tant, si l’intercanvi no és significatiu no és fructífer i, conseqüentment, el contingut no formarà part del sistema del receptor, no servirà de res i no s’arxivarà la informació.
Però no només això, perquè hi hagi un procés comunicatiu complet hi ha d’haver necessàriament la presència de: 1. Emissor 2. Receptor (destinatari; múltiples en el cas del periodisme).
3. Canal 4. Codi (canvia en funció del mitjà, és el llenguatge que utilitzem) 5. Missatge 6. Situació o context (el soroll, és clau en la comunicació perquè ho distorsiona tot, pot ser el que missatge arribi nítid o no, arribi més tard...) Finalment, hem de tenir present el FEEDBACK, que tanca el cicle comunicatiu. És el retorn del missatge o de la informació, ens fa saber que allò que volíem transmetre ha arribat correctament.
De feedbacks en podem trobar molts i per això és important garbellar. És a dir, destriar i que quedin els realment importants, atès que no tots són nets i molts d’ells són interessats, verinosos. Hi ha feedbacks, per tant, que no formen part del missatge.
Comunicar vs informar Cal distingir entre comunicar – que és un acte natural- i informar –que és un acte intencional-.
 Comunicar  Comunicant fas participar l’altre d’aquella part de la realitat tal i com tu la veus. Posar-se en el cap i el cervell de la multitud de gent que t’està veient (o rebent el que estàs transmetent) i comunicar-t’hi.
 Informar  Anunciar amb unes finalitats determinades (volem transmetre unes dades). Normalment va més enllà de la voluntat de comunicar un determinat significat. I per poder informar amb èxit cal dominar els mecanismes comunicatius.
PERIODISME/COMUNICACIÓ 3 Estructura de la Comunicació Social La comunicació pública La comunicació pública la trobem dins la comunicació humana i social. La característica central és que és un espai d’intercanvi simbòlic obert a tots els membres d’una comunitat institucionalitzada (clan, tribu, poble, estat...).
Parlem de “comunicació mediada” perquè en ella no només trobem llenguatge verbal, sinó que el llenguatge no verbal és clau i ens transmet molta informació, molt feedback. Avui en dia, de fet, ens comuniquem oralment molt menys que abans. Per ser bons periodistes no podem deixar-nos de comunicar oralment: hem d’intentar conservar l’hàbit atès que s’aprèn molt de la realitat mirant directament als ulls de les persones i escoltant la seva veu. El llenguatge no verbal ens ensenya moltes coses i és una de les eines d’aprenentatge periodístic fonamental.
 Llenguatge televisiu  molt ric a nivell comunicatiu gràcies a les imatges i els sons. El llenguatge que traslladem a l’audiència té cares, gestos, silenciós, tons... Ara bé, això no ho diu tot! En els programes de TV no hi ha feedback, no saps com reacciona la gent al que estàs transmetent. Això ha canviat avui en dia gràcies a Twitter, Facebook... o d’altres MC que permeten l’intercanvi d’informació en directe. Per tant, permet millorar la qualitat de l’acte comunicatiu.
 Llenguatge escrit  La premsa escrita és e mitjà més probe a nivell comunicatiu, atès que t’has d’imaginar el context i t’has de creure que el que llegeixes correspon amb la realitat. Hem de comprendre que el llenguatge de la comunicació humana és molt complex i permet que el públic no s’equivoqui en la descodificació de la informació.
En la comunitat actual les coses que més motiven són aquelles que fan gràcia, pena...
en canvi, aquelles més difícils d’explicar no desperten l’interès i avorreixen.
A partir del segle XIX es desenvolupa la societat industrial i s’implanten millores tecnològiques en l’àmbit comunicatiu que deriven cap a una CULTURA DE MASSES.
Apareix la premsa periòdica com a tal i la societat comença a comunicar-se de manera massiva. Els periodistes som notaris de tots aquests canvis, observem la realitat i l’expliquem (quan no va bé i quan s’ha “arreglat”), investiguem i detectem tot allò que no funciona.
La comunicació de masses Avui en dia ens trobem de ple en una societat de masses: societat que comunica a milers de persones a través de mitjans de comunicació a persones que no sempre tenen la capacitat de comunicar-se de manera immediata, tot i que això avui en di ha canviat gràcies a l’aparició de les xarxes socials.
Però, com s’arriba a aquesta societat de masses? El camí cap a la societat i al cultura de masses es produeix de la següent manera:  Tendència general a la globalització: eliminació de barreres culturals i establiment de codis comuns.
 Als EE.UU. es comença a parlar del concepte de “massa”.
 A partir d’aquesta tradició acadèmica dels EE.UU. es genera una terminologia específica per denominar la nova etapa. Neix així la: 4 Estructura de la Comunicació Social o Societat de masses (“mass society”) o Cultura de masses (“mass culture”) o Mitjans i comunicació de masses (“mass media & mass communication”) Avui en dia els missatges arriben de manera massiva i múltiple (Twitter, ràdio, diaris, Internet, Instagram...)  múltiples canals d’accés a la informació, una informació de domini públic, atès que ens trobem en una societat d’informació compartida.
Aquesta informació precisament és el que ens converteix en una societat de masses.
La diferència entre el segle XXI dels segles XX i XIX, és que en el segle XX la societat de masses s’articula bàsicament a partir de la premsa, la ràdio i la TV. En canvi, al segle XXI s’articula a través d’aquests mitjans tradicionals i a més a més de les xarxes socials. La manera en que accedim a la informació està molt mediada a través de la capacitat del receptor de ser també emissor. A més, rebem la informació de manera involuntària ja que la nostra cultura la fa circular de manera incessant.
En un comunicació de masses, a més, l’instint com a receptor és conèixer l’audiència però aquesta és tant àmplia i diferent que és molt difícil de fer-ho. És una audiència molt disseminada en el territori i s’ha d’intentar interpretar, atès que no la coneixes i no saps com li arribarà la informació o l’interès que tenen en el que s’està dient.
Per tant, què és la comunicació de masses? Trobem múltiples definicions: - “La comunicació de masses comprèn les institucions i tècniques mitjançant les quals grups especialitzats utilitzen instruments tècnics (premsa, ràdio, films...) per difondre un contingut simbòlic, a audiències àmplies, heterogènies i molt disseminades” (Morris Janowitz, 1968) - És la propagació de missatges i discursos a partir d’uns emissors especialitzats en la seva producció i difusió (els mitjans de comunicació o mass media) que arriben a tota la societat”.
- “La forma més evident de la comunicació pública” (Gifreu, 1996) 5 Estructura de la Comunicació Social - - La comunicació corporativa és aquella a través d’una empresa o una corporació. Moltes vegades implica posar se a la pell de la font i dóna els avantatges de saber quins són els profits de la font de la comunicació.
Hi ha molts més casos de comunicació general que de interpersonal.
La comunicació oral és fonamental, serveix de pràctica.
Precedents de la comunicació de masses 1. En un inici es treballava des de l’oralitat, atès que no hi havia la possibilitat de comunicar-nos de cap altra manera.
2. S’ha passat per un període d’escriptura. Amb els avenços de l’escriptura els missatges es poden materialitzar i d’aquesta manera estalviem espai-temps.
3. S’ha tornat a l’oralitat, mantenint evidentment l’escriptura. Quan apareixen millores de la comunicació, bàsicament de la comunicació oral a través d’ones, ràdio i TV, tornem a l’oralitat.
A més, s’ha democratitzat moltíssim la comunicació, perquè si nosaltres podem enviar missatges a través de la llengua no escrita, la gent que no sap llegir ni escriure pot comunicar-se. Això és clau per tenir accés a una societat de masses: sigui qui sigui, tothom, pot accedir a la informació. Cal que la gent que no sap escriure o llegir també tingui accés a al informació.  L’oralitat en un món on no tothom té accés a la informació, poder tenir accés a les ràdios, TV i dades és fonamental.
Característiques dels mitjans de comunicació de masses  Comunicació unidireccional i de gran escala (broadcast).
 Impersonal: en principi no es coneix la identitat dels receptors, tot i que els mòbils d’avui ens permeten saber com rebem moltes coses.
 Emissors especialitzats i professionalitzats  legitimació.
Qui emet el missatge té una formació i educació en el tema. És necessari ser professionals perquè si ho deixem en mans de no professionals atorgarien major cobertura a informacions realment no importants o essencials, atès que no són coneixedors dels marcs referencials de la informació.
Ara bé, actualment el temps de reflexió del periodista és immediat i pràcticament inexistent. El nostre ofici exigeix immediatesa i per tant s’ha de pensar prèviament, 6 Estructura de la Comunicació Social és a dir, durant la universitat. Durant aquesta etapa s’estableixen els “macrocriteris” per a que en un futur tot sigui més fàcil.
 Asimetria emissor-receptor. El receptor es motiva per les coses que li interessen, però això no té perquè ser important. Aquesta asimetria no ha de fer oblidar al periodista el que és el més important i necessari de donar a conèixer (no sempre les informacions més “simpàtiques” són les importants. E.g.: matalassos anti-infidels vs.
venta d’armes a Aràbia Saudita.
 Missatges estandarditzats i classificats per gèneres. Els missatges es classifiquen per gèneres, però no hauria de ser així perquè realitat no està classificada.
 Els mitjans es converteixen en empreses i el missatge en el seu producte.
El que compta en el mercat comercial és el que té més audiència, perquè els anunciants van allà on hi ha més impacte d’audiència: les audiències marquen el producte.
Tot plegat possibilita el fantasma de la manipulació:  Sempre s’estableix un paral·lelisme entre la comunicació quotidiana i la comunicació mediàtica. El mitjà condiciona la nostra manera de percebre’l atès que està orientat a masses de gent, però això no vol dir que sempre ens manipulin. Ara bé, el “fantasma de la manipulació” sempre és present: en una relació desigual (mitjans=poder) és normal que pensem que estem sent manipulats, perquè el de sota normalment no té la raó.
La informació circula de nord a sud, és a dir, va des d’aquells que tenen la capacitat de contactar amb els mitjans de comunicació fins a aquells que no en tenen. Conseqüentment, el sistema fa que els més poderosos siguin aquells més propers als mitjans  poder de difusió.
Aquesta desigualtat fa pensar que hi hagi manipulació per part dels mitjans.
Audiència Hem d’entendre l’audiència com a massa gran, anònima Característiques:  Mida gegantina: el missatge arriba a milions de persones.
i heterogènia.
 Estructura dispersa: els receptors no es coneixen ni estan organitzats.
 Anònima: l’emissor no coneix la identitat dels espectadors. Comença a acabar-se el moment en que tenim la possibilitat d’interactuar.
 Heterogènia: el públic té característiques i necessitats diverses en funció del moment. Per exemple, no sempre tenim necessitats informatives. Els mitjans han d’interpretar el que vol i pensa la gent. De totes maneres, s’ha de tenir present què és important i quina informació cal donar a conèixer, tot i que a vegades allò no interessi.
 Passiva: difícilment hi ha mecanismes per a que l’audiència interactuï.
Però tot això canvia amb l’arribada d’Internet.
• Els mitjans de masses hi han hagut de buscar el seu espai.
7 Estructura de la Comunicació Social • Es creen sistemes d’interacció emissor – receptor.
Si tenim la sensació de que hi ha una gran audiència, la sensació de que el que envia el missatge té més poder i manipula hi és. L’audiència massiva, per tant, té una capacitat d’influir molt gran, però en realitat només és l’efecte que fa, el “soroll”  només és una petita part de la totalitat de la població. No té l’impacte que aparentment sembla que tenen.
Bibliografia - Wolf, M., La investigación de la comunicación de masas, Barcelona: Paidós, 1987 - Saperas, E., Introducció a les teories de la comunicació, Barcelona: Pòrtic, 1992 - Saperas, E., La sociología de la comunicación de masas en los Estados Unidos, Barcelona: Ariel, 1985 - Moragas, M. de., (ed.), Sociología de la comunicación de masas. I. Escuelas y autores, Barcelona: Gustavo Gili, 1985 - McQuail, D., Introducción a la teoría de la comunicación de masas, Barcelona: Paidós, 1985 - Marín, E., i Tresserras, J.M., Cultura de masses i postmodernitat, València: Eliseu Climent Editor, 1994 - Defleur, M. L.. i Ball-Rokeach, S., Teorías de la comunicación de masas, Barcelona: Paidós, 1982 - Saez, Albert., El periodisme després de twitter, València: 3i4, 2015 - Puyal, Joaquim M., Aicnàlubma. Reflexions sobre la societat i els mitjans. Propostes per una nova televisió. Barcelona: Columna, 2011 8 ...