Apuntes America colonial (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia America
Año del apunte 2013
Páginas 50
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 38

Vista previa del texto

Precedents: l’expansió europea La idea bàsica seria el concepte d’Europa. És als segles XIV, XV i XVI. A aquests segles ja hi havia una idea d’Europa. Aquesta Europa és la que, conjuntament, comença unes dinàmiques expansives, que tenien uns objectius globals.
Tot i així, el pes d’aquesta expansió el tenien Castella i Portugal (es veien obligats a portar aquesta dinàmica).
Aquestes dinàmiques tenien tant objectius propis (estatals), com objectius globals (europeus). És per això que no només trobem portuguesos i castellans actuant, sinó gent de tot Europa.
Fins al moment, el protagonista havia estat el Mar Mediterrani. Ara es comença a donar molta importància a l’expansió atlàntica.
Això serà la carrera de les índies, que és tot el procés de tràfic que van fer els espanyols portant els béns d’Amèrica a partir del segle XVI.
Tot i així, aquesta seria la segona carrera de les índies, ja que trobem una primera carrera de les índies al segle XV que faria referència a les autèntiques índies, les índies orientals.
Mòbils de l’expansió europea: - Factor religiós: Creuades i reconquesta peninsular - Factor econòmic-comercial: Or i espècies - Factor tecnològic: Avenços de la nàutica A partir d’aquests factors entendrem perquè a finals del segle XV un mariner anomenat Cristòfor Colom (1436/1451- 1506) va estar en disposició de descobrir el continent americà (en aquests moments es van donar les condicions adequades per fer-ho).
Fins aquest moment teníem principalment una geografia cristiano-occidental i del pròxim orient (dues visions). Al mig hi ha el Mar Mediterrani. El Mediterrani havia fet de frontera, fet que durant els segles XIII i XIV va salvar en part a Europa, que a nivell tecnològic estava molt menys desenvolupada que els musulmans.
A partir d’aquí, ens trobem que Europa està preparada per créixer en tots els aspectes.
1 El segle XIV va ser un retrocés per Europa a causa de la pesta negre. Però al segle XV comença l’expansió d’Europa.
Centrant-nos a la Península Ibèrica, trobem diferents factors d’expansió (factor religiós, factor econòmic-comercial i factor tecnològic): - Factor religiós Hi trobem la idea de la creuada (cristiandat). Les creuades, ja des del segle X, justifiquen la lluita armada per implantar la verdadera fe, que és el cristianisme.
Aquesta idea de creuada serà present del segle X al segle XV. El propi Colom (com d’altres com per exemple Enric el Navegant) està induït en aquest ideal de creuada, és a dir, de lluita contra els infidels per portar-los a la religió cristiana. De fet, Colom promet l’or de les índies al reis catòlics per tal de conquerir Jerusalem. Tot aquest ideal es traslladarà a Amèrica.
A més, el factor religiós destaca a la Península Ibèrica pel seu caràcter de reconquesta i repoblació peninsular. Es pretén fer fora els musulmans i repoblar la península de cristians. És una reconquesta lenta. Fins el 1492 no s’acaba de reconquerir el Regne de Granada.
Tenim doncs un procés intern que ens porta a pensar en la idea de frontera. És una idea de frontera molt flexible, molt mòbil. Aquest espai fronterer mòbil, el que fa és que més que una frontera bèl·lica sigui una zona d’intercanvis. S’intercanvien moltes coses entre cristians i musulmans. Tot i així, aquest espai de frontera crea un estil de vida de frontera, amb saquejos, segrestos... Moltes d’aquestes pràctiques de frontera s’exportaran després a altres zones, com per exemple Amèrica.
La reconquesta de Granada acaba imposant un únic model a tota la península. Els reis catòlics imposen un únic model polític (centrat en la seva figura) i una unitat religiosa (catòlica). Tota la resta serà expulsat (jueus i moriscos), tot i que fins al moment convivien.
Tot això té la seva importància en el concepte de la neteja de sang (limpieza de sangre), on es valorava pels càrrecs, que la gent tingués una sang pura cristiana. Amb això es pretén fer un control social. Moltes vegades quan no interessava que algú pugés massa se l’acusava de no tenir puresa de sang cristiana. Es van falsificar molts documents per tal de demostrar la puresa de la sang. D’aquí és d’on prové la importància dels dos cognoms de la gent.
2 Aquest concepte de la neteja de sang traspassa fronteres i arriba a Amèrica, on estarà molt present entre les elits colonials, que havien de demostrar que no havien tingut contacte amb indígenes o esclaus.
L’espai de frontera també va ser important per la promoció militar i social, ja que molts individus ho van utilitzar per viure-hi i promocionar-se. Hi feien negocis amb uns i altres. Un exemple clar és el del Cid, que era un aprofitat d’aquest món de fronteres.
La conquesta d’Amèrica també serà un lloc de promoció.
L’espai de fronteres també serà un espai de creació de mites. A les creuades s’hi creen mites, com per exemple el de Ricard Cor de Lleó, príncep cristià que s’ofereix per la lluita contra l’islam i que serà mitificat. A la reconquesta de la península tenim els casos del Cid o el de l’apòstol Santiago. Santiago és un mite que ens interessa, ja que primer apareix a la península i després farà el mateix a Amèrica. Passa de dir-se Santiago Matamoros a dir-se Santiago Mataindios.
-Factor econòmic-comercial Trobem que les ciutats-estat italianes es posen com a intermediaris dels intercanvis entre Europa, Àsia i el món musulmà.
La crisi de finals del segle XIV provoca unes necessitats a Europa, ja que amb la pesta hi va haver una davallada de la població, i per tant un avenç dels boscos per les terres agrícoles, que provocarien un augment de la necessitat de consum de carn, sobretot entre els nobles, entre els quals el consum de carn de qualitat passa a ser un motiu més d’ostentació de riquesa i de distinció social. A partir d’aquí, a mesura que baixem el llistó social, tenim un descens del consum i de la qualitat de les carns.
Aquest augment del consum de carn fa que es necessitin sistemes de conservació.
Aquí és on apareix l’augment del consum de les espècies, i per tant del seu comerç.
Aquestes espècies ja existien, però tenien una capacitat limitada de conservació. Amb l’arribada de les espècies orientals o africanes (com el pebre negre), aquesta capacitat de conservació augmenta molt.
A més les espècies també tenen capacitat aromàtica, que amb les noves espècies exportades augmentava molt, i permetia que la carn que estava una mica passada no només millorés amb el gust, sinó també amb l’olor.
I a més a més, aquestes espècies tenien propietats afrodisíaques, aspecte important ja que hi havia casos en què s’arribava a donar gràcies a les espècies per la seva ajuda 3 a la continuació del llinatge. Aquestes propietats afrodisíaques encara mouen molts diners actualment.
Un altre factor important dels intercanvis és l’or. Trobem que Europa no exportava pràcticament res i orient molt. Europa havia de pagar amb or. Si no hi havia prou or, qualsevol empresa que volgués invertir en la recerca d’or seria rentable. Així doncs, apareix aquesta voluntat d’expansió per trobar or.
També trobem altres productes importants com la fusta per la construcció, el blat, bancs de pesca (peix), marfil, seda, perles, herbes medicinals, matèries tintoreres...
La conseqüència de tot això és la carrera de les índies entre Portugal i Castella.
A mitjans del segle XV es produeix la conquesta de Constantinoble pels turc otomans, que bloquejaran les vies comercials entre l’Europa oriental i la occidental. A més, encareixen molt els intercanvis fent d’intermediaris. Aquests intercanvis deixen de ser tant rentables com abans, i per tant, és per això que Portugal i Castella (i Europa en general) els hi canvien els interessos. Canvien de zona d’actuació i busquen nous mercats. Volen aconseguir els mateixos productes, però ara ja no a partir d’intermediaris musulmans o asiàtics, sinó a través de la cerca de rutes alternatives.
En part, doncs, podem dir que els turc otomans contribueixen en el descobriment d’Amèrica.
A partir d’aquí, doncs, a mitjans del segle XV, trobem que cases comercials de tot Europa es comencen a situar a ciutats com Portugal o Sevilla a partir de les quals es pretén trobar nous mercats.
El fet de que el Regne de Granada no fos alliberat fins el 1492 fa que Portugal, que ja feia temps que s’havia alliberat dels moriscos, tingués avantatge en aquestes pretensions de cerca de noves zones comercials.
Això també ens fa estranyar que els reis catòlics fossin els que confiessin amb Colom per tal de realitzar el viatge que el portaria a descobrir Amèrica.
El 1498 Portugal guanya la carrera de les índies que havia durat tot el segle XV, però trobem que el 1492 ja hi havia hagut un fals guanyador que havia estat Colom. De fet, Colom es pensava que el que ell havia descobert eren les índies, o si més no una part oriental d’Àsia.
4 - Factor tecnològic El factor tecnològic és fonamental, ja que per la necessitat expansiva va evolucionant segons les pretensions.
Estem parlant d’una dinàmica marina que passa del Mar Mediterrani a l’Oceà Atlàntic, per tant la dificultat de navegació augmenta molt. Tot això produeix unes necessitats marítimes molt grans. Es produeixen millores en la construcció naval i de la instrumentació nàutica. Això produeix unes naus molt més aptes per la navegació atlàntica.
En aquest aspecte s’ha de destacar la gran capacitat Xina pel que fa la navegació, respecte l’europea. De fet, Xina hagués pogut descobrir Amèrica perfectament, i possiblement ho va fer (o va vorejar la costa), però com que no tenien la necessitat de trobar nous mercats com els europeus no els hi va interessar descobrir Amèrica.
Al segle XV, doncs, trobem que hi ha els mitjans adequats per descobrir Amèrica.
Seria similar a la carrera tecnològica que es va dur a terme durant els anys 40, 50 i 60 per anar a la lluna.
A partir d’aquí s’iniciaran noves rutes comercials. En aquest comerç agafaran importància ciutats africanes (zones claus pel comerç europeu) i les índies.
De fet, és aquí on comença la carrera de les índies que durarà durant tot el segle XV entre Castella i Portugal.
Carrera de les índies entre Portugal i Castella a l’Atlàntic el segle XV Aquesta carrera té 3 fases: 1. Procés d’ocupació de les Canàries (1415-1434) 2. Avançament portuguès per les costes africanes i arxipèlags atlàntics (1434-1462) 3. Sistema de factories comercials 1. Procés d’ocupació de les Canàries (1415-1434) Els portuguesos es centren en el nord d’Àfrica i Castella en les Canàries. Això passa durant les dues primeres dècades, en les quals sembla que Castella avança més, ja que Portugal es queda al nord d’Àfrica.
Les Canàries estaven habitades per uns natius que van posar resistència a l’ocupació castellana, fet que provoca que Castella s’hagi d’oblidar del paper de les Canàries a la 5 ruta atlàntica i s’hagi de centrar en la ocupació de l’arxipèlag. Així doncs, a causa de l’esforça que ha de realitzar Castella a les Canàries, s’hi quedarà encallada.
A més, els portuguesos també intentaran quedar-se amb les Canàries, cosa que provocarà conflictes amb Castella.
Aquesta primera fase acaba el 1434 amb l’arribada al cap Bojador, zona tòrrida i inhabitable. Aquí es veu que no hi ha monstres, ni l’aigua bull... com es creia, fet que provoca l’entrada a la segona fase.
2. Avançament portuguès per les costes africanes i arxipèlags atlàntics (1434-1462) Els portuguesos aniran fent una ocupació ràpida per la costa africana i arxipèlags atlàntics.
En aquests moments és quan els portuguesos introduiran el cultiu de la canya de sucre a zones com Madeira, Açores...
Aquesta segona fase és la que va des del Cap Bojador al Golf de Guinea.
En aquesta segona fase és on apareix la figura d’Enric en Navegant, que tenia tant l’esperit de creuada (lluita contra l’infidel) com una clara mentalitat mercantilista (esperit comercial). Amb això, Enric el Navegant dóna suport a l’expansió portuguesa.
Amb tot això, els portuguesos aconseguiran arribar al Golf de Guinea.
Aquesta segona fase és clau perquè els portuguesos iniciaran les factories.
Les factories són zones comercials on s’hi pretén intercanviar productes africans amb europeus.
El concepte d’intercanvi a les factories s’anomena rescat. Quan això s’acaba ve la imposició.
El sistema de factories durarà durant la segona i la tercera fase.
Portugal no es plantejarà mai l’ocupació de zones, sinó l’intercanvi profitós. Ho fa amb aquestes factories. Pretén aconseguir productes avantatjosos d’Àfrica com l’or.
Així doncs, trobem que Portugal no intenta ocupacions a Àfrica (només hi va fer a Ceuta). Això Portugal ho exportarà a la costa de Brasil.
6 Les factories és un model rentable basat en l’intercanvi comercial.
Portugal s’impregna d’això, però trobarem que Castella no hi participa. Colom intenta posar-lo en pràctica, però Castella té per sistema la colonització i la conquesta. A les Canàries, Castella també va intentar el sistema de les factories, però ni li va funcionar i haurà de realitzar la colonització. Després li passarà el mateix a les Antilles.
Les naus portugueses que participaven en aquest sistema portaven sal, ferro... i demanaven als africans pell, marfil, pebre negre...
A partir d’aquí apareixerà la figura de l’esclau, que els portuguesos comencen a acceptar quan els africans no els hi poden pagar amb matèries. D’aquesta manera veuen que els esclaus es venen a molt bon preu, i per tant, els portuguesos (i després tot Europa) demanaran molts esclaus. La tracta d’esclaus apareix, doncs, en aquesta època, i serà un aspecte clau per finançar la carrera de les índies.
Lisboa i Sevilla es van convertir en aquesta època en ciutats molt importants en el tràfic esclavista. També hi haurà esclaus que no arribaran a Europa, sinó que seran portats pels portuguesos a Cap Verd (Cabo Verde en portuguès) perquè facin de mà d’obra en el cultiu de la canya de sucre. Aquest fet d’utilitzar mà d’obra negre pel cultiu de la canya de sucre ho comença a fer Portugal, però de seguida es farà molt popular.
Després els portuguesos ho exportaran a Brasil.
És el triple concepte: illes-sucre-negre A partir d’aquí trobem que a Castella li costa avançar, en canvi Portugal, amb la seva política d’anar fent i gastar poc, va avançant.
Així és com el 1462 entrem a la tercera fase.
3. Sistema de factories comercials Trobem que els portuguesos pensen que la ruta sud els hi pertany exclusivament, i que Castella pensa que les Canàries li pertany exclusivament. Hi ha moltes disputes entre els uns i els altres.
Trobem que els Portuguesos, abans d’arribar al Cap de Bona Esperança (Cabo de Buena Esperanza) tenen l’esperança d’arribar al final i trobar les índies. És un viatge llarg, però com que van fent negoci entre mig van aguantant. L’únic objectiu, per això, és arribar a les índies. De fet, l’objectiu de Colom també serà arribar a les índies, per una altra banda, però arribar a les índies.
7 Portugal nega el suport a Colom perquè veu com a inviable el viatge, ja que les distàncies reconegudes en el moment feien innavegable el viatge de Castella a les índies. És per això que Portugal li nega el suport econòmic a Colom.
Castella també tenia clar la invalidesa del projecte de Colom, i a més, tenia el problema de la reconquesta del Regne de Granada.
Així doncs, trobem que ningú dóna suport al “disbarat” colombí.
Però ja al 1492, amb la rendició del Regne de Granada, serà quan Castella tindrà la capacitat de d’obrir nous fronts i donar suport a la idea de Colom.
Tornant a la tercera fase, trobem que com més els portuguesos s’endinsaven al viatge per Àfrica, més dificultats es trobaven a l’hora de tornar a causa de les corrents. Era molt difícil tornar cap al nord. El que fan és investigar diferents rutes favorables per tornar cap al nord. Això provoca que els portuguesos coneguin les rutes més favorables per tornar cap al nord, aconseguint grans coneixements de navegació.
Això ens fa pensar que és molt probable que moltes naus portugueses aconseguissin arribar a la costa de Brasil abans de 1500, però com que no van aconseguir tornar no en tenim constància. A partir de 1500 sí que n’hi ha constància.
És per tot això que a finals de la dècada dels 70, quan Portugal ja ha consolidat la ruta sud i Castella encara està consolidant la conquesta de les Canàries, que el 1476, Castella canvia el model de conquesta senyorial que tenia fins al moment, per un suport directe de la corona.
Amb aquest suport de la corona s’incorpora el sistema de capitulacions, a partir del qual la corona demana suport (impostos, exèrcit...). A partir d’aquí la conquesta de les Canàries s’acaba.
Aquí hi trobem que tant a Portugal com a Castella li interessa posar fi al conflicte entre ells. És per això que arriben al Tractat Alcaçovas-Toledo (1479-1480), on es busca el reconeixement mutu entre les potències.
Portugal té la sobirania sobre les Açores, Madeira, Cap Verd i totes les terres situades entre el Cap Bojador i Sierra Leone (Sierra Leona). A més es reconeix la superioritat de Portugal a la costa africana i el seu monopoli comercial.
Castella obté el reconeixement definitiu del seu control a les Canàries.
A causa d’aquest tractat Castella no és una potència esclavista a finals del segle XV.
8 El Tractat Alcaçovas-Toledo és un tractat polític entre dues potències que ve precedit per tractats amb Roma. Mitjançant butlles (bulas), l’església atorga drets d’ocupació territorial a regnes cristians per tal d’evangelitzar als naturals de les zones. És per això que trobem franciscans a les Canàries.
El 1456 ja trobem la butlla per Portugal i més tard la de Castella (Castella ho haurà de fer quan trobi “les seves índies”.
És el paper de l’església intentant controlar els descobriments europeus i pretenent que l’evangelització estigui present a les zones descobertes.
La factoria era un sistema que anava molt bé a Portugal. Era una espècie de zona fortificada on es realitzava l’intercanvi. Havia de ser una zona estable, amb poca població que la mantingués (unes 200 persones).
Factoria: lloc d’intercanvi comercial (comerç per barata o troc “trueque”) en llocs i mercats estratègics on es combina el control polític i fiscal de la monarquia amb l’estímul de la lliure iniciativa mercantil.
S’han de fer acords amb les elits locals per establir-se a la zona. Tot i així, seran zones fortificades, ja que no te’n pots fiar gaire dels governs locals.
Quan al segle XVII Portugal perd les factories i les agafen anglesos, francesos... la problemàtica vindrà de fora (del mar) i no de dins.
La clau de l’època de les factories portugueses és el sistema de rescat.
Procés d’ocupació de les Canàries A una zona d’Anaga (Tenerife) s’estableix la Real de Fernández de Lugo, i a partir d’aquí aniran conquerint. Els hi interessa el control de l’illa, no la cultura dels guanches (indígenes).
L’illa de Tenerife i en general les altres illes estaven dividides per diferents bandos o parcialitats. N’hi havia de més militars i de més pacífiques. Amb les més militars s’havia de realitzar invasió militar i amb les més pacífiques es podien fer pactes.
Els guanches estaven dividits per aquestes parcialitats. Estaven dividits, no tenien una cultura i una identitat conjunta. Això afavoria Castella perquè no estaven junts, però també la perjudicava perquè havien d’anar conquerint grup per grup. És un procés molt lent.
9 Característiques de l’ocupació de les Canàries: - Violència armada (utilització de violència). Volen conquerir per les armes el territori - La violència genera respostes, és a dir resistències (inicials) o revoltes (posteriors).
Alguna d’aquestes revoltes rebien l’ajuda de Portugal pels interessos que també tenien a l’arxipèlag.
- Aquestes resistències i revoltes generen repressió per part de Castella. És repressió armada. Sovint (la repressió) provoca esclavitud.
- Assegurada la conquesta de les illes, es comença el procés de colonització agroramadera, que representarà un impacte ecològic sense precedents a l’illa (canya de sucre, ramaderia...).
- També hi ha evangelització. El 1436 hi ha una butlla papal que obliga a iniciar un procés d’evangelització sobre els guanches. A canvi, els papa reconeix la legitimació d’ocupació per part de Castella a les Canàries. S’hi instal·len molts franciscans que realitzaran l’evangelització.
- Hi ha un procés d’aculturació i de mestissatge, ja que els guanches perden els seus sistemes d’organització i s’han d’establir en ciutats marcades per Castella. Hi ha aculturació religiosa i ideològica, són obligats a vestir-se, a viure en cases... A més, hi ha mestissatge (tot i que les illes no estaven gaire poblades). Hem de tenir en compte que la colonització no la fan homes sols, sinó que hi van famílies senceres a viure a les ciutats. Això fa que no hi hagués la necessitat de que hi hagués d’haver-hi gaire mestissatge. N’hi ha, però comparat amb el que hi haurà a Amèrica és escàs.
- També hi haurà un xoc biològic, produït per l’aïllament que tenien els guanches de les illes. Els guanches tenen una base genètica africana, però tenien un aïllament (no total, però sí que hi havia aïllament). Així doncs, el xoc biològic va ser menor, però n’hi va haver. De fet, hi ha cròniques que parlen d’alguna epidèmia desconeguda fins al moment dels castellans, que va ajudar a resoldre les últimes fases de conquesta. Tot i així, el xoc biològic de les Canàries no es pot comparar amb el de les índies.
- Com que no estaven ben organitzats, trobem que en certes zones hi ha una col·laboració nativa, que depenia de les elits locals o dels cacics locals, que podien decidir si fer o no tractes de pau.
- Finalment, a partir de 1476, trobem una intervenció directe de la corona, a partir d’un sistema de capitulacions, substituint les iniciatives privades que havien protagonitzat la conquesta fins al moment. Aquest sistema de capitulacions es continuarà a Amèrica.
De fet, tot aquest sistema de conquesta s’exportarà a Amèrica. Les Canàries, doncs, serveix com a experiència de conquesta per Castella.
10 En relació al cas Alcaçovas-Toledo, trobem que Portugal es queda tota la costa i Castella les Canàries. En aquest tractat en cap moment es parla d’altres espais i direccions que no siguin els nord-sud.
Això és important perquè després del primer viatge de Colom, quan dóna la notícia a Portugal (ja que arriba allà), la primera preocupació portuguesa va ser saber quina havia estat la direcció del viatge, per saber si havia anat més avall de les Canàries, trencant d’aquesta manera el pacte Alcaçovas-Toledo.
Colom fa uns càlculs per arribar a Àsia, càlculs molt erronis, que si no hi hagués hagut Amèrica al mig, molt probablement haguessin fet que es perdés per l’Atlàntic. Quan arriba a Amèrica, Colom es pensa que ha arribat a Àsia (a les índies). De fet, es mora el 1506 pensant que ell va arribar a Àsia. Colom es mora sense saber que ha descobert Amèrica. De fet, això hagués estat un disgust per Colom, perquè voldria dir que els seus càlculs eren incorrectes. Colom es mora sense ser quasi bé conegut.
El laboratori antillà (1492-1520) Les Antilles (antigament anomenades les Índies Occidentals) són les illes banyades pel mar Carib, més les Bahames. Es fa la distinció entre les Grans Antilles, que inclouen Cuba, Jamaica, la Hispaniola (Haití i la República Dominicana) i Puerto Rico, i les Petites Antilles (la resta d'illes).
Les Antilles van ser les primeres terres descobertes per Cristòfor Colom.
La Hispaniola (forma llatinitzada de l'espanyol La Española) és una illa del grup de les Grans Antilles, al mar Carib, situada al sud-est de Cuba i a l'oest de Puerto Rico.
Cristòfor Colom va desembarcar a la Hispaniola el 5 de desembre de 1492, durant el seu primer viatge. Els indígenes primer van rebre pacíficament els nouvinguts, i pocs dies després l'almirall va fer construir a la costa nord de l'actual Haití, comptant amb la col·laboració del cacic local Guacanagarí, el “Fuerte de la Navidad” amb les restes de la nau Santa María, que constituí el primer assentament europeu a Amèrica. Destruït pels indígenes, un any més tard, durant el seu segon viatge, Colom va fundar, més a l'est, a l'altra banda de l'actual frontera, un segon assentament que va anomenar Isabela, en honor de la reina Isabel la Catòlica, i que fou la primera ciutat europea al Nou Món.
11 La Isabela o Villa Isabela va ser la primera ciutat fundada al Nou Món (Amèrica) pels espanyols (1493). Cristòfor Colom la va erigir, en substitució del “Fuerte de La Navidad”, a la costa nord-oest de la Hispaniola (província de Port Plata, actual República Dominicana), i va designar un consell de govern per regir-la, del qual formava part fra Bernat Boyl. La ciutat va ser una barreja de port, drassana, duana i magatzem, a través de la qual es canalitzava tot el tràfic entre l'illa i Espanya.
Acord o Capitulacions de Santa Fe és un document signat pels Reis Catòlics el 17 d'abril del 1492 a Santa Fe (Granada), sobre l'expedició marítima de Cristòfor Colom a les Índies per la ruta d'occident. En aquest document s’anomena a Colom almirall, virrei i governador general de tots els territoris que descobrís o guanyés durant la seva vida, i alhora es nomena com a hereus els seus successors de forma vitalícia. També se li va concedir un delme sobre totes les mercaderies que trobés, guanyés i hi hagués als llocs conquerits. Les Capitulacions estan firmades per Joan de Coloma, secretari i home de confiança del rei Ferran.
Viatges de Colom: - Primer viatge de Colom: 1492 - Segon viatge de Colom: 1493-1496 - Tercer viatge de Colom: 1498-1500 - Quart viatge de Colom: 1502-1504 El primer viatge de Colom va començar el 3 d'agost de 1492 sortint de Palos en direcció a l'Atlàntic occidental i va servir per obrir una nova ruta d'accés a les Índies.
Així com el primer viatge va ser més comercial i d’expedició. el segon ja va ser més colonitzador. El segon viatge porta del primer món al segon. Tot i així, l’expedició veu que el tema no és tal i com els hi havia promès Colom i comença a criticar. De fet, el 1500 es retira a Colom del govern. Colom va començar a posar parents seus al govern (Govern de la Isabela) que no eren de la corona de Castella, fet que no agradava a la gent de la Isabela. El que esperaven tots aquests, i el que va ser en realitat el viatge és molt diferent. Tot i així, lo important d’aquest viatge és que el factor colonitzador ara ja serà imparable.
El tercer viatge de Colom (1498-1500) ja no desperta tant d’interés com el segon.
L’objectiu de Colom era seguir en la viabilitat de la ruta. Vol anar pel sud de les 12 Antilles. Explora de nou la costa de l’Espanyola, la costa de Cuba, passa per Jamaica...
Colom, al anar perdent la confiança amb els monarques i al anar fracassant, li entra la vena mesaica (va deixant de ser tant cristià).
El 1497 Francisco Roldan (1462- 1502) es revela contra Colom (rebel·lió interna). El que diu Francisco Roldan és que volen treballar o poc o gens, moltes dones, esclaus per tots (indígenes)... Colom no els hi pot donar això. Es creen moltes tensions entre el grup colomista i el grup roldanista, i la corona decideix enviar a F. Boardilla perquè prengui mesures. El que va fer Boardilla va ser obrir un judici a Colom. Gràcies a la documentació d’aquest judici s’ha pogut extreure molta informació sobre el mal govern de Colom. Amb el judici es valoren testimonis i es prenen decisions importants: es destitueixen els germans de Colom i s’empresonen; i s’esperen a que Colom torni a Espanya i també l’empresonen. Ell exigeix que se’l restitueixi, però tot i que els monarques diuen que Boardilla potser s’havia excedit, tenen clar que Colom no retornarà.
Així doncs, la Isabela havia estat un fracàs. Els reis catòlics havien hagut de fer front als seus gestos, que Colom no havia pogut rendibilitzar. El fracàs econòmic d’aquest model fa que fracassi el procés polític de Colom i per tant, el 1500 finalitza l’etapa política de Colom.
Tot i així, Colom insisteix molt perquè li deixin fer un altre viatge (diu que finalment descobrirà Àsia). Així doncs, al final (mig per pena) li deixen fer el quart viatge de Colom (1502-1504), però li prohibeixen anar a Santo Domingo (capital de l’Espanyola).
A la costa d’Hondures es produeix un moment clau, ja que allà hi arriben indicis de que per la zona del Yucatán (actualment és un dels 31 estats que conformen la federació mexicana) hi havia zones de civilitzacions. El cas és que Colom se’n va cap al sud, quan si hagués anat cap al nord s’hagués trobat amb la civilització de Mesoamèrica, que no era Àsia, però hagués pogut ser molt interessant. Colom, al sud, hi fa un últim intent de fundar una factoria a Santa Maria de Belém, però fracassa novament. A més, a Jamaica hi té un naufragi i es queda colgat un temps allà (no l’ajuden). Finalment el treuen d’allà i s’embarca cap a Espanya (sense anar a Santo Domingo).
Cal tenir present que entre el tercer i el quart viatge Colom és destituït com a governador. A més, trobem que al tornar del tercer viatge Colom s’assabenta que la 13 corona ha autoritzat l’empresa de les índies com una empresa bilateral entre Colom i la corona (no hi participa ningú més), cosa acabarà amb qualsevol aspecte de política colombina. A partir de 1499 la corona veu que això no és viable i autoritza a expedicions a les Antilles sense el consentiment de Colom. A aquests viatges se’ls anomena viatges de descobriment i rescat (VDR), també anomenats viatges andaluses. Els objectius d’aquests viatges són ampliar els descobriments colombins i el rescat comercial (or, perles...). Són importants perquè finalitzen amb el monopoli colombí. Tot i així aquests viatges tenen prohibit anar a les zones que ja havia descobert Colom. Van de Colòmbia a Panamà. Tenen un finançament privat. Amb aquests viatges es va descobrir la Costa de les Perles (costa on hi havia moltes perles).
Quan Colom torna del tercer viatge, doncs, veu que no només ha perdut poder polític, sinó també el monopoli del descobriment de la zona.
Amb el quart viatge Colom té l’última oportunitat de triomfar, però torna a fracassar.
Després mora la reina Isabel (principal ajuda seva) i finalment acaba morint ell el 1506.
Colom fa un cinquè viatge ja mort. Primer el van enterrar a Sevilla, però després el seu fill virrei, demana que s’enterri el cos a Santo Domingo. Enterren a Colom a la catedral de Santo Domingo fins que els francesos conquereixen Santo Domingo, que el treuen (molt perjudicat per terratrèmols que hi havia hagut) i l’enterren a la catedral de l’Havana, fins que el treuen per por a la conquesta nord americana i tornen a creuar l’atlàntic per ser enterrat a Espanya.
Cal destacar que al 1507, A. Vespucci amb Martin Waldseemüller com a editor, editen un volum amb tots els mapes de la zones descobertes fins al moment.
Amb la publicació d’aquest llibre de Martin Waldseemüller, apareix per primera vegada la paraula Amèrica. La corona de castellà no accepta aquest nom, ja que per ells són les seves índies, però per la resta d’Europa és Amèrica. D’aquesta manera tenien un nom més general, que no es centrava només en la zona descoberta per Colom.
És destacable que durant aquesta època es difonen unes idees molt mitològiques sobre aquestes noves terres (monstres, sirenes, canibalisme...).
Model econòmic de les Antilles (1492-1500) És una etapa de buscar rendibilitzar l’empresa antillana (no només la colombina).
14 Hi ha diverses fases. Les tres primeres són intents colombins que fracassen (el rescat d’or fracassa ja que els indígenes no tenen or i imposen tributs per aconseguir-ne, li neguen els esclaus...). A partir d’aquí la corona ja no dóna més marge a Colom i del deixen de banda (1499).
Així doncs, les fases del model econòmic de les Antilles són: 1. Or de rescat (1493) Busquen or. Fracassa ja que els indígenes no tenen or.
2. Esclaus i “palo Brasil” (1494) Colom diu que si els portuguesos financen les seves expedicions a partir dels esclaus, ell farà el mateix. Tot i així no li funciona, ja que es prohibeix fer que els natius siguin esclaus. Els natius han de ser nous súbdits i se’ls ha d’evangelitzar.
3. Tribut (or, cotó, cazabe) (1495-1496) Colon està convençut de que en aquestes zones hi ha or, que potser no el poden descarregar, però hi ha or. A partir d’això, Colom decideix posar uns tributs (pels reis catòlics), en que si els indígenes no el poden pagar amb or, el pagaran amb cotó, “cazabe”...
4. Or de mines (1499) En aquesta fase es deixa de banda a Colom i comença la iniciativa privada.
Quan Colom arriba del tercer viatge i és empresonat i retirat de la política, és quan es comencen a explotar les mines d’or d’Amèrica. Fins al moment l’or es buscava al rius.
Aquest or de les mines sí que funcionarà. A més, trobem que els esclaus que arriben d’Àfrica per part dels portuguesos aniran directament a les mines. Això afectarà en el canvi biològic.
Tot això ja no ho portarà Colom, que haurà estat apartat pels reis catòlics. Colom ja no té temps d’entrar a la mineria de l’or, sinó que ho fan les iniciatives privades. És la ruptura del monopoli colombí.
A més, a partir d’aquí també s’aniran descobrint molts territoris.
5. Colònia de conquesta i explotació (1502-1508) 15 Es busquen nous territoris i es conquereixen. S‘envia com a governador a Nicolás Ovando. Amb ell entrem al model de conquesta i explotació, que s’imposa a partir de 1502.
A Ovando se li donen instruccions militars clares. li diuen que ha de conquerir a base de sang i foc l’illa de Santo Domingo. Després ell fundarà ciutats, repatriarà indígenes... i començarà l’explotació.
A Ovando se li donen amplíssims poders com a governador (poder polític, militar i de justícia). A partir d’aquí es comença a organitzar una administració colonial (fins al moment tota l’organització era Colom).
També es fan campanyes militars, que tracten de repartir els indígenes. És la encomienda. Es tracta de seguir donant indígenes (com feia Colom), però ja no com a esclaus, sinó com a mà d’obra indígena (la mà d’obra indígena es legalitza). Aquest control de la mà d’obra serà una de les armes fonamentals del governador de la Espanyola. Els indígenes seran utilitzats com a esclaus, però en realitat són lliures.
La encomienda es basa, doncs, en aquesta mà d’obra indígena, fet que serà clau de l’economia colonial del segle XVI.
És curiós com el 1503, la Real Celula (RC) d’Isabel la Catòlica és publicada, on ratifica la condició d’estatus lliure dels indígenes de l’Espanyola, a excepció d’aquells grups que no acceptin el control colonial (que es rebel·lin). Això obrirà el procés d’esclavitud.
En realitat aquesta RC anava dirigida als Caribes. A partir d’aquí, aquests Caribes podran ser esclavitzats.
Tot i així, la situació que es dóna a partir d’aquí, és que no s’esclavitzen només els Caribes, sinó que s’obra el camp d’esclavitud per moltes empreses. Es volen explotar les mines, i per fer això es necessita mà d’obra. És per això que les empreses aconsegueixen adquirir moltes riqueses capturant esclaus, dient que s’havien revelat i els venien per servir d’explotació a aquestes mines.
Les 15 o 16 villes (algunes van durar molt poc) que es funden a l’Espanyola durant aquesta etapa, es van fundar quasi sempre a partir de 2 paràmetres: - Àrees auríferes (zones on hi havia or. Ja es portarà la mà d’obra) - Presència indígena prèvia (per explotar) Tot i així, el problema amb què es troben ara és el gran descens que va patir la població indígena. Trobem que: - El 1508 hi ha 60.000 indígenes - El 1509 hi ha 40.000 indígenes 16 - El 1510 hi ha 33.523 indígenes - El 1517 hi ha 11.000 indígenes - El 1519 hi ha 2.500 indígenes Aquesta era la gent que vivia a l’Espanyola. Veiem que es redueixen moltíssim.
Aquestes xifres venen donades per alguns censos que van començar a fer els de l’Espanyola.
Del 1509 al 1510 trobem que hi ha campanyes per part de Nicolás Ovando, que veient que la població havia baixat molt, incorporen població de diferents zones (com per exemple de les Bahames) a l’Espanyola, per abastir l’explotació que s’estava quedant sense mà d’obra.
El 1518 hem de destacar que hi ha una epidèmia de verola (viruela) que fa baixar molt la població indígena.
Nicolás Ovando serà succeït per Diego Colom (fill de Cristòfor Colom) el 1509.
6. Importació d’esclaus negres, esclavitud del Carib (1509-1515) Se li entrega el títol de governador i de virrei a Diego Colom per maniobres de la mare.
A ell, per això, els títols no se li donen a perpetuïtat, sinó que li seran revisats.
Així com Cristòfor Colom no havia arribat a les mines i a l’esclavitud, el seu fill Diego Colom es troba amb la necessitat de seguir rendibilitzant l’empresa minera que havia començat Nicolás Ovando. Per fer-ho necessita mà d’obra.
Aquí doncs, per primera vegada trobem l’arribada de la mà d’obra d’esclaus negres africans.
És en aquesta etapa quan es produeix la sortida exterior de l’Espanyola com a “Models Econòmics Antillans”. Hi ha una sortida a l’exterior, on s’exporta aquest model econòmic. Es capitula, es nomena un governador i es controla la mà d’obra indígena per explotar les mines d’or (encomendador).
L’encomendador és uan persona lliure que ha de treballar pel senyor al que s’encomana (en el cas d’Amèrica a la corona espanyola). És l’encomienda.
17 Aquí es produeix un xoc biològic (com el que ja havíem trobat abans) per aquestes zones com Cuba, Puerto Rico i Jamaica.
Amb els esclaus negres s’aconsegueixen que l’explotació de les mines funcioni. A la corona li interessa molt, ja que tot i estar portat per mans privades, s’emportava molts beneficis d’aquesta explotació (cobraven drets d’esclaus, drets de duana, impostos...).
En aquesta etapa, doncs, trobem que Diego Colom controla la mà d’obra. i que es guanya lleialtats a base del repartiment d’aquesta mà d’obra.
És en aquests moments quan hi ha la màxima explotació econòmica de l’Espanyola.
Aquí és quan trobem que reacciona una part de l’església de l’Espanyola. Ho fa amb el discurs de Sant Antonio Montesino el primer diumenge d’advent.
Trobem que en aquests moments l’església tenia moltes traves per accedir als indígenes (per treballar-hi espiritualment). Trobem franciscans i dominics que no els hi agrada aquesta situació. Els franciscans callen, però els dominics, per primera vegada, porten a terme una denúncia pública de l’estat dels indígenes a l’Espanyola.
Així doncs, trobem que Montesino fa el discurs el 1511 (ell és el portaveu, però és un discurs dominic). El discurs es diu “Una veu que clama en el desert”. Diu que tots els que tracten amb els indígenes estan en pecat mortal per la crueltat amb que ho fan.
Els membres de l’Espanyola ràpidament van a buscar a Montesino i li fan fer un discurs el diumenge següent per retractar-se del que havia dit. Tot i així, el diumenge següent, Montesino no es retracta, sinó que encara dóna més arguments en contra del tracta dels indígenes.
La conseqüència directe del discurs és que representants de Santo Domingo i representants dels dominics van a Espanya per parlar de la situació (tracta dels indígenes).
Aquí és quan la corona reflexiona sobre la legislació indiana, pensant que ha d’anar a favor de l’indígena.
D’aquesta manera es fan les Lleis de Burgos de 1512, amb les quals es comença una legislació indiana en la qual l’objectiu no és Espanya sinó les índies i els indígenes.
Amb tot això, Ferran el Catòlic i els seus assessors decideixen aprofitar la situació per ordenar el sistema. De fet, les Lleis de Burgos són això, les lleis que intenten ordenar i 18 acotar l’explotació indígena de les mines. S’ha de controlar l’explotació. D’aquesta manera la corona podrà tenir un control sobre aquesta explotació.
Gràcies a això hi haurà una baixada en el descens de la població indígena.
Tot i així, ni els encomenderos de l’Espanyola ni els dominics queden contents. De fet, els que queden menys contents són els dominics.
Les Lleis de burgos de 1512 estan encarades cap a les encomiendas. Va servir a les elits per seguir mantenint aquest sistema d’explotació. Tot i això, lo més important d’aquestes lleis és que per primera vegada es fan lleis per les índies.
Durant aquesta etapa de Diego Colom (que és d’expansió per altres terres) trobem que hi ha contactes amb altres societats que es van trobar. Això produeix que la corona faci un altre text per tal de regular, però també de calmar la corona (cosa important). És el Text del Requeriment (Texto del Requerimiento) de 1513. És un text autojustificatiu per fer la conquesta. Els hi llegien amb els indígenes abans de conquerir-los dient que acceptessin el text o sinó farien servir la força i la repressió Si se sotmetien feien encomienda, si havien de fer la guerra (lícita) feien esclavitud. La corona desitjava que hi hagués submissió, ja que no vol la guerra perquè vol mà d’obra i per tant necessita als indis vius. Els grups de conquesta sí que preferien la guerra, per poder fer saquejos, esclaus i d’aquesta manera enriquir-se . La corona pensa a llarg termini, en canvi els altres simplement volen enriquir-se. El que solien fer aquests grups de conquesta era llegir ell text de nit perquè ningú se n’assabentés i així l’endemà poder començar la conquesta. Tot i així, cal tenir clar que encara que els hi llegissin amb els indígenes, aquests no entenien res o quasi bé res.
Així doncs en aquests moments trobem que hi ha un text referit a les encomiendas (Lleis de Burgos) i un altre referit a l’expansió i les conquestes (Text del requeriment).
Diego Colom en aquesta època trobem que es creu massa els seus títols i s’oblida una mica de la corona. També aglutina molts indis en encomienda. A causa d’això es van creant opinions en contra i mal ambient amb Diego Colom.
A més, en aquests moments trobem que es forma per primera vegada una audiència a les índies (justícia).
19 La corona en aquests moments decideix fer un nou cens de la mà d’obra indígena de l’Espanyola. Li encarrega a Miguel de Pasamontes, tresorer de la corona. Aquest s’oposava en molta part a Diego Colom.
D’aquesta manera, doncs, trobem que es va formant una espècie de poder dividit entre Colom i Pasamontes. La corona apostarà per Pasamontes.
Així doncs, es fa un repartiment dels indígenes, d’on han de sortir beneficiats els miners afins a la corona i que perjudiqui a Colom.
El cens de Pasamontes és molt complert, s’hi deia l’edat, sexe, on vivien... Mostra que la població estava en plena descomposició.
Tot i així, al cap d’un temps d’aquest cens, es produeix un desengany de gent de l’Espanyola que els hi havien promès una mà d’obra que no els hi arriba.
D’aquesta manera trobem que es van expulsant persones de l’Espanyola, que de mica en mica van tornant a Espanya veient que no els hi han funcionat les seves idees de negoci.
Colom, al veure que la corona no li dóna suport, acaba desistint i torna a Espanya.
El model de conquesta es pot representar: Corona Capitulacions Conqueridors Patronato regio Vassallatge Encomienda i conquesta Església Evangelització Indígenes Sistema de capitulacions És un sistema important que la corona ja utilitzava.
A través d’aquest sistema la corona vol ordenar el sistema de conquesta per una banda i ordenar la iniciativa privada per l’altra.
Implica que cap conquesta pugui actuar per lliure a les índies (tot i així n’hi ha que ho intenten). És el sistema legal de conquesta de les índies. Les empreses que volen 20 actuar a les índies han d’actuar a partir d’aquesta base legal. Les capitulacions tenen un caràcter jurídic.
A partir d’aquí trobarem gent que actua de forma legal (a partir de les capitulacions) i gent que ho fa de forma il·legal (sense permís o capitulació, com D. Velázquez, H.
Cortés, Hernández de Cordoba...).
Les terres conquerides sempre són de la corona, no del conqueridor. És per això que al conqueridor li interessa més les riqueses immediates que troba durant la conquesta que no pas fer una gran conquesta que serà per la corona. Sí que li pot interessar si la corona li dóna les terres, per exemple com a governador.
Hernán Cortés és un exemple de persona que actua per lliure i que ha d’estar constantment justificant les seves accions (sinó la pena era la forca). Cortés en cap moment pensava en una expansió de la corona, però va haver d’oferir a la corona conquestes realitzades, ja que sinó l’haguessin ajusticiat. Amb així aconsegueix que la corona li doni marge d’actuació.
D’aquesta manera trobem que les capitulacions marcaven el que era legal i el que era il·legal.
A més, hem de tenir en compte que conquerir no era només el control armat del territori, sinó que s’hi havia de realitzar una colonització, s’havia de poblar. Conquerir és poblar. La conquesta és important, però no n’hi prou, s’ha de colonitzar (poblar).
Els capitulars porten una firma de la corona, i una firma de la persona que capitula. A partir d’aquí t’has d’espavilar per complir el que diu la capitulació.
La capitulació és un document jurídic que sempre surt de la corona. Els conqueridors el proposen a la corona (proposen una determinada conquesta) i és la corona la que decideix si el firma o no. Després la corona també intentarà decidir el territori a conquerir segons els seus interessos.
Els objectius principals del moment són descobriment, conquesta i població (tot i que n’hi poden haver d’altres).
Totes les capitulacions tenen una part d’obligacions (a complir) i una de promeses.
21 Entre les obligacions hi trobem realitzar el procés d’evangelització, de cenyir-se a uns límits territorials concrets (no són conquestes obertes)...
(MIRAR TEXT CAPITULACIÓ) Entre les mercedes (mercès, promeses) hi trobem la obtenció de terres particulars (inicialment són de la corona, i el governador les podrà donar en lots als primers governadors), obtenció de títols...
Tot i això, cal destacar que lo important no és que se li atorguin títols, sinó que el capitular al signar la capitulació firma que es converteix en funcionari de la corona, i que per tant rebrà un sou de la corona com a governador i com a capità general.
D’aquesta manera deixa de ser un conqueridor privat per passar a ser una persona de la corona. Es converteix en la màxima autoritat civil i militar de la zona i en cèl·lula de la corona. Cal tenir en compte, però, que tot això és sempre i quan la conquesta tingui èxit.
Normalment en capitulacions on l’objectiu és el poblament hi trobem exempcions d’impostos per la població per tal de que el cost de consolidació sigui mínim i es fomenti la població de la terra. De mica en mica aquests impostos s’aniran ampliant.
Tot i així la principal merced (mercè, promesa) dels capituladors és el dret a repartir el botí.
Per tant trobem que la iniciativa privada entra a la corona a partir del sistema de capitulació i aleshores el capitular ha d’organitzar el territori.
Enganche Corona / Governador Capità Soldats / Pobladors El enganche és individual i voluntari. Li ofereixen participar en una empresa i a ell si li interessa hi participa. Es feia molta propaganda dient que es faran moltes riqueses. Es l’enganche.
Lo que aporta o no aporta cadascú es registra l’enganche i després es passaran comptes. Si la conquesta ha estat un èxit i has aportat molt et tocarà més que si has aportat poc.
22 Ordenances de Granada de 1526 Les ordenances de Granada de 1526 són pel bon tracte dels indis.
Diuen que l’indi en tot moment serà considerat lliure, però necessitarà tutela (per allunyar-los dels vicis i costums com menjar carn humana i evangelitzar-los) sota l’encomendero i l’església.
És clau que els soldats que s’establissin allà tinguessin en compte la població.
L’encomienda és la recompensa pel soldat poblador pels seus serveis. La corona el recompensa amb terres (les terres són unes petites parcel·les, però l’encomendero es caracteritza per la mà d’obra) i mà d’obra.
Això provoca el problema de la permanència de les encomiendas. Els encomenderos volien que l’encomienda fos per sempre i hereditària. La corona pensava que havia de ser temporal, ja que aquells súbdits eren lliures i no havien de ser per sempre per l’encomendero, ja que pertanyien a la corona i això provocaria uns senyors molt poderosos que no convenien a la corona.
Tot això provocarà molts problemes entre la corona i els encomenderos.
Estructura de la Hueste La Hueste és bàsicament militar.
Tota milícia americana havia de ser autosuficient (militarment davant les amenaces i a nivell alimentari).
Des del moment de l’enganche es crea aquesta estructura de la Hueste. Tots els individus que s’enganxin al enganche han d’adoptar l’estructura de la Hueste (ja siguin oficials reals o religiosos, ja que tots s’han de defensar).
També parla del repartiment del botí, que normalment es divideix en parts. Segons la categoria obtindràs més o menys part. A vegades, tot i la categoria, per mèrits propis es podien donar més parts a algú.
A vegades, al repartiment de béns, a part de persones s’hi incloïen els gossos de conquesta (es recompensaven).
23 En el moment que es firma la Hueste es formava un vincle de lleialtat entre el capità i el firmador (soldat). El capità (governador) és l’autoritat suprema. Qualsevol individu que trenqués aquesta lleialtat es veuria sotmès a la justícia del capità (podia ser penjat allà mateix).
Si l’expedició que s’hagués de fer implicava necessitats marítimes, el capità o capitulante havia d’abastir les naus i les tripulacions, però aquestes naus i tripulació no formarien part de la Hueste, sinó que van a part. Treballen, cobren un sou i després tornen al seu lloc d’origen. Tot i així, normalment, quan es desembarca sempre es proposava que si algun membre de la tripulació es volia sumar al grup de conquesta podia fer-ho. Alguns ho feien i alguns no.
La part institucional de la Hueste són els oficials reals que solien anar a les expedicions. Eren 3: - Tresorer (recull els botins que es van aconseguint) - Comptador (porta el llistat previ de dipositar el botí a l’arco del tresorer, per tal de que a partir del recompte es pogués fer la repartició) - Factor (ha de vigilar el compliment de les clàusules de la capitulació que s’entregaven al capità, explicant-li els càrrecs i títols que amb la capitulació se li havien donat, donant-li obligacions, condicions del tracte amb els indis... El factor vigilava tot això, i a la pràctica actuava com a secretari del capità, ja que sempre estava al seu costat. Era una barreja entre representant de la corona i ajudant del capità) Hem de tenir en compte que en tota l’època colonial, tota persona que ocupava un càrrec públic, al finalitzar el càrrec (etapa) havia de rendir comptes (judici de residència). Ho feien tots, tinguessin el càrrec que tinguessin. S’ha de comprovar que han servit al rei.
El factor religiós, des de les Ordenances de Granada de 1526, s’hi especifica el paper dels religiosos. S’especifica que ha d’haver-hi com a mínim dos religiosos a casa expedició, que tindrien una funció evangelitzadora.
La elit de la Hueste (capità, governador, religiosos, oficials reals...) s’havien d’ajudar a l’hora de prendre decisions (havien d’anar tots a una).
Finalment també trobem els “altres”, que són els esclaus negres i les dones (soldaderes).
24 A totes les expedicions de conquesta hi ha esclaus negres (normalment són esclaus domèstics, personals). Durant el camí es faran esclaus indígenes, però els negres són d’origen. En aquests moments (1520) també podem trobar esclaus negres lliures, que han aconseguit la llibertat. Tot i així, la presència dels negres costa molt de seguir, ja que es redacta molt poc sobre ells. Hi ha una certa ocultació amb els negres, com també amb les dones i els indígenes.
Les dones també hi podien anar, tot i que normalment eren les esposes dels soldats.
A part de tota aquesta estructura de la Hueste hi trobem el paper dels indis. La paraula clau que defineix el seu paper és el de la multifuncionalitat (com una navalla suïssa).
Se l’utilitza en funció de les necessitats de la Hueste i del grup de conquesta.
Normalment se’ls hi demana aliments, or i mans per portar la càrrega de l’expedició.
Eren “porteadores”, feien serveis domèstics, feien de guies... Aquests tant podien ser homes com dones. Tots tenien funcionalitat. Servien per tot, són un comodí.
Era molt important per l’expedició comptar amb el paper d’aquestes tropes auxiliars formades pels indis.
El que mana són els interessos de la Hueste.
Les dones índies eren molt importants pel confort que donaven (cuinaven, curaven...).
Molt sovint eren concubines, amants... i també sovint se les violava.
Els nuclis d’expansió Els nuclis d’expansió o de projecció són les àrees prèviament conquerides a partir de les quals es portaran a terme les projeccions de conquesta (continuïtat del procés de conquesta a nous territoris). Aquestes àrees prèviament conquerides es consoliden al voltant d’un nucli urbà (ciutat) que servirà com a centre. La majoria d’aquestes ciutats van ser fundades pels mateixos conqueridors després de la primera conquesta. Són nuclis que actuaran com a centres de suport aportant homes, armes, aliments... per facilitar l’expansió cap a noves àrees.
Aquests nuclis d’expansió tindran una actuació multidireccional.
Els 5 nuclis de projecció principals són (per ordre d’actuació): - Santo Domingo / Cuba – Panamà / Veneçuela / Florida - Panamà – Centr. / Mundo andino - Mèxic – Centr. / Nord-Amèrica - Perú (Lima / Cuzco) – Xile / Quito / Bogotà 25 - Asunción – Buenos Aires / Alto Perú Són expansions immediates. Quan es consolida una ciutat, ràpidament es comença una altra expansió. Es busquen imperis (tant al nord com al sud) perquè hi ha interès per part de les iniciatives privades de rendibilitzar l’empresa. Això es el que produeix que hi hagin grups de conquesta per pràcticament tota l’Amèrica del sud. Exploren les possibilitats econòmiques de tot aquest amplíssim territori que es convertirà en l’Amèrica espanyola. Sempre per aquests motius econòmics de les iniciatives privades. Són expansions molt ràpides. Algunes tindran més èxit, altres no tant i altres fracassaran.
Dels 5 nuclis de projecció mencionats, l’únic que no deriva d’una projecció americana és Asunción.
D’aquesta manera es formen 6 governacions amb un governador al capdavant: - Nueva Castilla: Francisco Pizarro - Nueva Toledo: Diego de Almargo - Nueva Andalusia o del Rio de la Plata: Pedro de Mendoza - Nueva León: Simón de Alcazaba Amb el nucli d’Asunción consolidat es funda a Buenos Aires el 1580. Serà una fundació espanyola i mestissa.
El nucli d’Asunción es projecta tant cap a Buenos Aires com cap al Perú, la Bolibia actual o Xile.
Aquestes expansions s’intenten fer d’una manera estratègica segons les riqueses o els indígenes que creuen que poden haver-hi a les zones. Un exemple d’això és Hernan Cortés.
Aquests nuclis de projecció són els que ens donaran el primer mapa de conquesta (1550).
Tot i així no era un mapa que es pogués pintar tot d’un sol color, sinó que estava format per “lunares” (ciutats, llocs estratègics... que ens portaran a l’organització política del territori.
26 El fruit d’una conquesta és la fundació d’una ciutat, governada pel cabildo (ajuntament). És a partir d’aquestes fundacions que no només s’anirà ampliant la presència dels espanyols al territori, sinó també el control real.
Tot i així, la presència real i el control real dels espanyols era d’unes quantes ciutats (5 o 6), ja que la majoria de territori és territori indígena. Els espanyols controlen aquestes ciutats i intenten controlar algunes vies de comunicació, però la presència majoritària real és dels indígenes.
Després de mitjans del segle XVI es portaran a terme unes conquestes menors, anomenades conquestes tardanes (conquistes tardías). Estem parlant de territoris que en un principi no van entrar en els interessos per ser territoris conquerits en les dinàmiques de principis del segle XVI, però a mitjans de segle van sorgir motius que van motivar la seva conquesta.
Les noves conquestes són: - Nueva Vizcaya (1554): Per les mines - Florida (1565): Hi havien anat Hugonotes francesos - Costa Rica (1562-73): Fa de pont entre Panamà i Nicaragua - Filipines (1564): Pel mercat asiàtic - Nuevo Mexico (1598): Per l’armada anglesa i les mines Són conquestes que es fan en un moment en què només es poden fer les conquestes que la corona permeti. Es frenen les dinàmiques de conquesta individuals o privades.
Amb aquestes conquestes tardanes el que s’intenta és drenar el territori de gent sense ofici ni benefici, que un cop acabada la conquesta no tenien res a fer. S’obliga a aquesta gent a sortir de les ciutats i se’ls fa anar a aquestes noves zones d’exploració.
Consolidació colonial: organització política L’esquema polític de dalt a baix: Rei Consell General d’Índies Virregnats (Nova Espanya i Perú originàriament) 27 Audiències territorials Governacions o capitanies generals Cabildos Els cabildos, les governacions, les audiències i els virregnats són institucions americanes. El Consell General d’Índies i el rei són institucions metropolitanes (es troben a la península).
Quan parlem d’institucions hem de saber diferenciar la institució del càrrec (la persona). No és el mateix el cabildo que l’alcalde, la governació que el governador...
La persona passa, però la institució segueix.
En molts casos els càrrecs es compraven a la corona.
Cabildo (alcalde) El cabildo és la primera institució de govern en territori americà. És un òrgan de poder municipal (dels veïns). És el primer òrgan de poder local a Amèrica i el primer que es mourà en els procés d’independència. Es configura com un poder crioll (“criollo”), és a dir, dels espanyols establerts a Amèrica (espanyols de les índies).
És d’àmbit local, per tant no ho trobem a les escriptures de la corona. Ells fan ordenances. Les actes dels cabildos (on es posaven en joc els fets i problemàtiques municipals) són fonamentals (moltes actes i ordenances han arribat fins als nostres dies). Tot i així, molta d’aquesta informació municipal es troba en mans privades. El cabildo és fonamental per l’organització de la vida municipal, però també pel governador, ja que aquest està a la ciutat principal.
Les bones famílies de les ciutats intentaven tenir representacions al cabildo (sovint comprant el càrrec).
Governacions (governador) Per sobre el cabildo hi ha les governacions. Tota conquesta del segle XVI acaba amb una governació. La governació té com a objectiu el control governatiu del territori conquerit.
28 A finals del segle XVI hi havia unes 37 províncies governades per un governador (Costa Rica, Hondures, Filipines, Cartagena...).
El governador controla tot el poder a la província, cosa que podia portar abusos per part del governador. Això la corona ho intentarà evitar nomenant funcionaris que substitueixin els governadors conqueridors (els que hi havia inicialment) i posant governadors funcionaris de la corona. La corona també crea les audiències per evitar aquests abusos dels governadors. La audiència de Mèxic, per exemple, es crea per treure tots els poders al conqueridor Hernán Cortés.
Hi ha governacions que es converteixen en capitanies generals, amb un capità general al capdavant, que és militar. En aquestes capitanies generals l’aspecte militar hi serà molt present.
Audiències territorials (president de l’audiència) L’audiència i el virregnat impliquen control colonial. Els trobem configurats a mitjans del segle XVI. És un model molt estable.
“Provincia mayor” Audiencies (1511-1787) Administració de justícia + govern polític Quan arribin els processos d’independència i els processos de formació d’estats-nació al segle XIX hi haurà països que intentaran agafar més o menys territoris en funció d’elements colonials, molts d’ells en funció de la jurisdicció de les audiències. És per això que és important la jurisdicció que tenien les audiències en època colonial. Sovint aquestes jurisdiccions no estaven ben definides. De fet, encara avui en dia hi ha discussions territorials en què s’utilitza documentació històrica sobre aquest tema.
Les audiències indianes o americanes es diferenciaven de les peninsulars, ja que a Espanya eren simplement tribunals de justícia, però a Amèrica podien tenir funcions governatives.
Com a última instància, per sobre de les audiències hi ha el Tribunal Suprem del Consell de les Índies.
En el cas de les audiències que estan a la capital del virregnat, el president de l’audiència i el del virregnat (virrei) és la mateixa persona. En les altres audiències no.
29 Les audiències són una administració de justícia i també de poder polític. És per això que s’intentava que el dret indià regulés un sistema en què els membres de les audiències no tinguessin una sèrie d’interessos que poguessin afectar a això.
D’aquesta manera se’ls hi prohibeixen tota una sèrie de coses per tal d’evitar aquests interessos (no podien tenir contactes amb la gent, no podien tenir propietats, no podien rebre diners prestats, no podien rebre regals...). La corona els hi posava una casa i un sou. Tot això, però, no es compleix gaire, ja que si se seguia al peu de la lletra, els membres de les audiències no podien fer res. Per tant no es compleix, i al segle XVII ja hi ha molts interessos en aquests càrrecs (siguin criolls o no).
Una de les funcions més importants que havia de complir l’audiència era la visita territorial. Havien de fer visites pel territori per veure com estava. De cada audiència havia de sortir un “oïdor” (només un) i veure si el territori funcionava com havia de funcionar. Ho havien de fer cada 3 anys.
Realitzar aquesta tasca, per això, és pràcticament impossible, ja que el territori de les audiències era molt gran i ho havia de fer un sol oïdor. Per tant això no es complia gaire, ningú ho volia fer. Es feia poc, cada 7 o 8 anys i no s’anava per tot arreu, només a les zones més importants de l’audiència.
Virregnat (virrei) Cada virregnat tenia varies audiències.
Amb els virregnats passa quelcom similar a les audiències. La corona estableix uns centres de control que són Mèxic i Lima per tal de tenir el control suprem dels dos espais colonials de l’època. Són el virregnat de la Nova Espanya (1535), amb capital a Mèxic i el virregnat del Perú (1543 amb capital a Lima).
El virrei és la màxima autoritat i representa al monarca. És un alt funcionari (el més alt) i com a tots els funcionaris, al acabar el seu mandat se li passaran comptes (se li farà el “judici de residència”.
30 El problema dels virregnats és que allò que era vàlid a principis de segle (XVI), a finals de segle ja no valia, ja que havia crescut molt el territori. El virrei havia de controlar tot el territori del virregnat (n’era la màxima autoritat). Des de finals del segle XVI serà inviable aquest control, a causa de l’extensió del virregnat. És per això que com més a prop del poder estaves més controlat estaves, però si estaves lluny del poder estaves poc controlat (tenies molta més llibertat). Com més lluny estaves del centre de poder menys control, i per tant, més llibertat.
El virrei representa al monarca i per tant era rebut com si fos el propi rei., anava amb la seva cort, tenia el seu palau...
Els virreis durant la dinastia dels Habsburg (austries) pertanyien a l’alta noblesa castellana, per tant no estem parlant de càrrecs pels mèrits sinó de posició (lleialtat a la corona, cognom...). És per això que trobem que tots els virreis d’aquesta època són comtes, marquesos... Tot i així, és un càrrec temporal (3, 5, 8 anys més o menys). Tot i així trobem excepcions, com és el cas d’Antonio Mendoza, que va ser el primer virrei de la Nova Espanya i s’hi va estar 14 anys.
La màxima autoritat religiosa del virregnat és el bisbe. En alguns casos en què no hi havia virrei, el bisbe podia fer de virrei temporalment.
Sovint, si el virrei de la Nova Espanya havia realitzat bé el seu càrrec, se’l premiava amb un segon mandat al virregnat de Perú. Seria com un ascens, ja que el virregnat de Perú era més ric (controlava més plata) que el de Nova Espanya.
Quan es produeix el canvi de dinastia i entren els Borbons (substituint les Habsburg), veuen que l’organització en dos virregnats ha quedat obsoleta. És per aquest motiu, que el 1739 es crea un tercer virregnat, el de la Nova Granada, amb capital a Santa Fe de Bogotà. D’aquesta manera es pretén extreure més or i també exercir un control més directe a la Costa del Carib.
El 1776 es crea un quart virregnat, el de la Nova Plata, amb capital a Buenos Aires.
Aquí no pesa tant el creixement intern de la regió (al segle XVIII encara estava poc poblada), no hi havia tampoc grans interessos econòmics, però sí que tenia una posició estratègica molt important.
31 El virregnat del Perú perd molt de territori (es queda pràcticament amb els que és el Perú actualment).
L’organització colonial es quedarà amb aquests quatre virregnats: Institucions metropolitanes Les dues institucions metropolitanes (institucions de la península per l’exercici del control del govern a les índies) són: - La “Casa de contratación de las índias” (1503-1778).
La Casa de contratación de las índies era un organisme creat el 1503 per la corona de Castella per organitzar l'explotació dels descobriments d'Amèrica. Era l'organisme rector del comerç entre la metròpoli i els Regnes d'Índies. Comptava amb atribucions fiscals i judicials, sent també un centre impulsor dels estudis científics relacionats amb la carrera de les índies.
Primer va tenir la seu a Sevilla i posteriorment a Cadis.
Així doncs, la primera Casa de contratación (la de la ciutat de Sevilla) es crea el 1503 com a resultat natural dels fets d’època colombina, quan es troben amb la necessitat d’organitzar i gestionar les relacions comercials amb el continent americà. Hi ha la necessitat de crear un organisme que defensi els drets monopolístics de la corona a les índies.
32 Els objectius de la Casa de contratació eren controlar el tràfic marítim entre Sevilla i les índies, fiscalitzar aquest tràfic a través d’impostos de mercaderies i passatgers, encarregar-se de la part tecnocientífica del tràfic atlàntic (formar els pilots de les naus) i actuar com a tribunal encarregat de solucionar plets civils.
Les seves funcions, per això, canvien en funció de les reformes borbòniques del segle XVIII. Una de les línies del reformisme borbònic va encaminada a liberalitzar el tràfic comercial.
El 1717 la Casa de contratación passa de Sevilla a Cadis, on hi serà vigent fins el 1778.
- Consell d’índies (1524-1474) La política dels Àustria es basava en els consells (aconsellen al monarca). A causa d’això apareix la necessitat de crear un Consell d’índies, que es crearà el 1524 i serà el màxim òrgan de govern.
El Consell d’índies és un òrgan legislatiu i judicial (Tribunal Suprem), és a dir, que té jurisdicció suprema en tots els sentits, fins i tot en els assumptes judicials.
Dos exemple d’important funció legislativa del Consell d’índies són: - El “Cedulario de Diego Encinas” (1596), format per 1.500 lleis - La “Recopilació de les lleis indies” (1681), format per 6.380 lleis Més enllà d’aquestes dues institucions metropolitanes, hem de tenir en compte que el 1597 es crea la Junta de guerra d’índies (apartat d’índies), òrgan format per funcionaris del Consell d’índies i del Consell de guerra de Castella. La Junta de guerra d’índies també entrarà a formar part del model de secretaries.
Tot i així, aquest model austraista basat en els consells quedarà neutralitzat i s’haurà de passar al model francès de secretaries de despatx, model més modern i eficient.
Una d’aquestes secretaries és la Secretaria de marina i índies, que passa a exercir gran part de les funcions de control polític i de govern que tenia el Consell d’índies.
Hem de tenir en compte que durant el segle XVI la corona intenta crear una societat dual hispano-índia, societat que es crea amb la configuració de dos espais sociojurídics diferenciats, és a dir, una societat configurada per dues repúbliques (la 33 d’espanyols i la d’indis). Aquestes dues repúbliques tenen en comú que els dos espais de govern estan subjectes a la corona i a l’autoritat eclesiàstica. La república d’espanyols és més homogènia des del punt de vista cultural, en canvi la república dels indis estava formada per diverses comunitats indígenes.
Davant la república dual, l’Amèrica colonial dels segles XVII i XVIII apareix com una Amèrica mestissa, una Amèrica negra (esclavitud) i una Amèrica criolla.
Consolidació colonial: societat i urbanisme colonials Escala social (és una societat estamental): A – Elits colonials - Espanyol peninsular - Espanyol crioll B – Castes - Mestissos: - Mulats / Pardos Factors de mobilitat i flexibilitat - Negres lliures C – Indis D – Negres esclaus Piràmide social: Els peninsulars (nascuts a Espanya) Els criolls (de pares espanyols, però nascuts en el nou món) Els mestissos (generalment fill d’home espanyol i dona indígena) Els pobles indígenes Els esclaus africans En aquesta societat hi ha elements de flexibilitat social. Tot i així, hem de tenir en compte que es tracta d’una flexibilitat en tipus econòmic, de propietats, de tenir esclaus..., però sempre estarà prohibida als indígenes l’entrada als càrrecs públics.
34 El mestís és una amenaça social, ja que no es contava amb ell i no se sabia ben bé on posar-lo. No és espanyol, però tampoc és indi. És un cas complicat.
Inicialment els mestissos no són visibles, ja que era molt possible que el pare no el reconegués i que passés a viure amb la família de la mare, passant d’aquesta manera a ser indígena. Si el pare el reconeix, en canvi, adopta els cognoms del pare i passa a ser espanyol. Això passa els primers anys, quan hi ha pocs mestissos, però el problema arriba quan n’hi ha molts, ja que formen una comunitat que no està ni en un lloc ni en l’altre.
L’interès dels mestissos sempre serà allunyar-se de les classes de sota i apropar-se a les de dalt. Sempre voldran ser al màxim d’espanyols possible.
Els factors de flexibilitat social eren com una vàlvula d’escapament que permetia que el sistema no explotés. Hem de tenir en compte que el sistema estava controlat per repressió i s’aguantava a partir d’aquesta mínima flexibilitat social tot i que també per flexibilitat política, ja que la corona quan veia que un tema era massa problemàtic intentava solucionar-ho (per exemple si un cabildo aixecava massa protestes el treia del càrrec...).
Entre el primer grup (A), el de les elits colonials, i la resta, hi trobem una frontera d’exclusió sociojurídica, que pretenia mantenir els espanyols i els criolls com a grup dominant de la societat.
En aquests moments es fan composicions de terres (“composiciones de tierras), on es donen títols de terres (terres pertanyents a comunitats indígenes que s’han abandonat i per tant no estaven sent explotades). La corona permet l’ocupació d’aquestes terres a partir d’un pagament.
El 1795 es fa la “Real Cèdula de Gracias al Sacar”, per la qual els pardos (o mulats) podien tenir el tracte de “don” (que és una gràcia mitjançant el pagament de 1.000 reals i ser considerats com a blancs mitjançant el pagament de 500 reals. En funció d’aquest tracte de blanc podien excedir als càrrecs municipals.
Tot això es fa perquè al segle XVIII molts mulats havien adquirit una posició econòmica elevada.
Les castes tenien una obsessió en blanquejar-se (tant econòmicament com socialment).
35 Les gracias al sacar es compraven. S’anaven traient i es compraven. D’aquesta manera la corona aconseguia ingressos (els necessitava).
El concepte de mestissatge inicialment va ser asimètric i impositiu. El caràcter impositiu després va anar perdent força, però l’asimètric continua.
Es posen unes direccions de mestissatge que són: Sí: - Home blanc – Dona indígena (mestís) - Home blanc – Dona negre (mulat) - Home negre* – Dona indígena No: - Home indígena – Dona blanca - Home negre – Dona blanca *S’ha de tenir en compte que l’home negre lliure acaba actuant com un home blanc i tot i que està més controlat intenta equiparar-se al blanc (seria un cas similar al mulat).
El negre lliure (i a vegades fins i tot l’esclau) acaba utilitzant un discurs per sobre dels indis (i els indis fan un discurs per sota dels negres). L’explicació d’això la trobaríem en el fet de que l’esclau negre estaria en una situació més propera a l’home blanc que l’indígena. Els indígenes, que sí que eren lliures, no es plantejaven que els negres esclaus no ho eren. Els indígenes veien que l’esclau negre convivia amb els blancs, i per tant el veien com una cosa superior a ells.
A més, des del punt de vista socioeconòmic, l’esclau negre també val més que l’indi (per les elits blanques). L’indi el tenien com a encomienda o com a mà d’obra lliure, però estava inscrit en una comunitat (no el podies moure d’allà, ja que era lliure). En canvi de l’esclau negre en podies fer el que volies, era una mercaderia en tots els seus aspectes.
També trobem el fet de que l’indígena pateix un doble colonialisme. Un fet per la corona i l’església, i que d’alguna manera és el menys negatiu. I un altre d’intern, fet pel corregidor, l’encomendero... que són els que els forcen en tots els sentits (càstigs físics, violència sexual, càstigs econòmics...). Tant és així, que a partir del segle XVIII hi ha moltes revoltes i moviments de protesta que en molts casos no posaven en dubte el colonialisme formal de la corona, sinó que lluitaven en contra del colonialisme intern (corregidor, encomendero...) que realitzaven excessos sobre els indígenes. A la majoria dels casos, si aquests moviments de protesta agafaven força, la corona 36 actuava i canviava el corregidor o l’encomendero i donava amnistia pels que s’havien revelat (sempre que no hi hagin delictes de sang). Tot i així, amb els caps de les revoltes sí que els castiguen (per donar exemple).
Per les elits i la seva reproducció, l’amor era molt perillós, ja que podia crear mestissos (que eren il·legítims). Hem de tenir en compte que els homes blancs podien tenir sexe amb les dones que volien, però les dones blanques havien de procrear per les elits.
Esclavitud africana L’esclavitud africana a l’Amèrica espanyola és una emigració forçada, una esclavitud d’origen, que força els esclaus a traslladar-se. Els espanyols a l’Amèrica espanyola no fan esclaus, sinó que els compren. La necessitat de mà d’obra s’omple amb esclaus africans (esclavitud d’origen).
L’esclavitud africana a l’Amèrica espanyola és una esclavitud acceptada des del primer moment en tots els aspectes (jurídic, polític, social...).
No té res a veure la condició de l’indi (que és lliure) amb la de l’esclau africà (que no és lliure). Al principi els indis sí que podien ser esclaus, però després es tractaran com un súbdit més de la corona. Amb l’esclau negre no passa això.
Es firmen “Asientos de negros” (contractes jurídics entre un particular i la corona) per tal d’introduir negres a l’Amèrica espanyola a canvi d’unes quantitats.
És en aquesta etapa (1580-1640) quan a partir de la unií dinàstica, els portuguesos van tenir molta facilitat per introduir mà d’obra esclava negra i distribuir-la per tota l’Amèrica del sud.
Paco Clavel (jesuïta) rebia aquests esclaus al port i el primer que feia era intentar esbrinar amb quina salut espiritual arribaven (principalment si estaven batejats o no, per si es morien). Quan tenia dubtes (a causa de la llengua o diferents dificultats per entendre’s) els batejava. Molts esclaus, per això, ja arribaven batejats.
A més, Paco Clavel també intentava ajudar aquells esclaus negres que arribaven malalts, amb ferides...
Cal destacar, que aquesta feina de Paco Clavel no era ben vista per la gent de l’època, que li giraven la cara i l’acusaven de ser amic dels negres, fins al punt de que el seu 37 superior de l’ordre jesuïta li va cridar l’atenció dient-li que no calia preocupar-se tant pels negres.
Per altra banda, Alonso de Sandoval publica el 1641un tractat sobre esclavitud on parla de la situació dels esclaus. Hi trobem una crítica de la manera que tenen els portuguesos de capturar els esclaus, però no es critica en cap moment l’esclavitud com a institució. No es posa mai en dubte l’esclavitud de l’Amèrica espanyola, ja que qualsevol que tingués plata suficient podia tenir esclaus, adquirint d’aquesta manera prestigi.
L’església era esclavista, ja que tothom ho era. Resultava impossible fer crítiques a l’esclavitud de l’Amèrica espanyola (no entrava dins la mentalitat de l’època).
Amb els càrrecs públics se’ls hi assignaven un mínim d’esclaus (virrei 12, arquebisbe 6, bisbe 4...).
A més, a partir de que les ordres religioses (principalment els jesuïtes) comencen a tenir terres, trobem que utilitzen aquesta esclavitud com a mà d’obra.
Podem distingir l’esclavitud africana: A – Per origen: - Ladinos: Esclaus que inicialment han passat un període d’aculturació a la Península Ibèrica (han viscut amb els seus amos a la península, coneixen la llengua, els costums...) i passen a Amèrica. Aquests esclaus, per això, duraran poc i ràpidament es portaran esclaus bozales. Duraran poc ja que a partir del segle XVI s’acusa als ladinos d’exercir mala influència sobre als bozales, impulsant-los a fugir. Així doncs, a partir de 1530 es prohibeix l’entrada de ladinos.
- Bozales: Esclaus d’origen, que no estaven batejats, que venien amb els seus costums... i s’havien de culturitzar.
- Criolls: Esclaus ja nascuts a Amèrica (el concepte crioll s’utilitza tant pels espanyols com pels esclaus).
B – Per destí: 38 D’entrada no hi havia cap destí preferent pels esclaus. Arribaven per completar l’activitat econòmica de l’Amèrica espanyola (mà d’obra). Acabaran formant part de totes les activitats econòmiques de tots els virregnats (no hi ha cap activitat econòmica que no necessiti la mà d’obra esclava).
Tot i així podem diferenciar els esclaus en: - Destí urbà: Aquells esclaus que són comprats per una família o veí d’una ciutat i que seran utilitzats per fer feines domèstiques. També aquells esclaus que faran oficis artesanals a les ciutats. O també els esclaus que faran treballs de construcció, com per exemple fortificacions.
- Destí rural: Aquells esclaus destinats a activitats econòmiques com les mines, les hisendes o les plantacions.
C – Per esclaus lliures: Per un esclau hi ha diferents maneres de quedar lliure: - Voluntat testamentaria de l’amo.
- Alliberació directe en vida de l’amo.
- Autocompra de l’esclau: acord entre l’amo i l’esclau, pel qual, a canvi d’una determinada quantitat, l’esclau quedava lliure.
- Per decret real: és en el cas dels esclaus de la corona, que per serveis prestats podia alliberar esclaus que passaven a ser lliberts.
- Per fugida: en aquest cas l’esclau passava a ser un esclau cimarrón. Aquests esclaus cimarrons normalment s’agrupaven en llocs, formant comunitats cimarrones anomenades també, segons la zona, palenques, mocambos, avicombos, combes...
Aquestes comunitats mai van ser reconegudes per les autoritats colonials, que intentaran acabar amb elles per la força militar, tot i que en molts casos no van ser capaces d’aconseguir-ho, provocant que algunes de les comunitats cimarrones duressin molt. Podem distingir 2 tipus de comunitats cimarrones: 1. Comunitats formades en zones no molt llunyanes de les zones colonials i que per tant seguien tenint una determinada relació (robatoris...).
2. Comunitats suficientment allunyades de l’Amèrica colonial i que per tant no hi tenien relació.
A l’Amèrica espanyola la majoria de comunitats cimarrones eren del primer tipus, provocant, en alguns casos, pactes entre la colònia i els esclaus.
Les comunitats que s’allunyen de la colònia van ser més típiques a Brasil.
39 Hem de tenir en compte, per això, que molts esclaus al llarg de la seva vida acabaven sent alliberats.
Preus dels esclaus Una peça d’índies era un esclau de primera qualitat, és a dir, un esclau d’entre 15 i 30 anys amb salut (per saber si tenia salut li miraven les dents). Aquest esclau de primera qualitat tenia un preu, que era una peça d’índies.
Un esclau de 8 a 15 anys o de 30 a 45 anys valia tres quarts d’una peça d’índiesI els menors de 8 anys o majors de 45 anys valien mitja peça d’índies.
Això mostra que els esclaus es tractaven totalment com a peces econòmiques.
Xifres d’esclaus A finals del segle XVIII trobem aquestes xifres d’esclaus: - Amèrica espanyola: 280.000 - Antilles espanyoles: 80.000 - Índies occidentals franceses: 575.000 - Índies occidentals angleses: 467.000 - Brasil portuguès: 1 milió - Estats Units: 575.000 Quadres de castes (cuadros de castas) Els quadres de castes són unes representacions pictòriques típiques del segle XVIII que ens porten un determinat discurs, que és la defensa del criollisme. Els quadres de castes són un gènere pictòric pròpiament americà (indià), que s’allunya dels temes religiosos (són profans) i tenen un detallisme i un realisme que s’allunya de lo normal.
La majoria eren olis sobre tela. Se solien representar famílies: pare, mare i fill per mostrar d’aquesta manera les castes. També trobem lamines que diferencien indis cacics, indis comuns o indis bàrbars.
Lo important d’aquests quadres, per això, és per què surten, a qui van dirigits.
La majoria d’aquests quadres no van aïllats, sinó que normalment van de 16 en 16 làmines, formant d’aquesta manera una sèrie.
40 Es coneixen prop de 100 series d’aquests quadres de castes. D’aquestes 100 series només 5 o 6 estan firmades i per tant se’n coneix l’autor. La resta són anònimes. Dels autors que en tenim la firma, el més conegut és Miguel Cabrera.
Trobem diferents interpretacions sobre els quadres de castes. N’hi ha algunes que ens diuen que són representacions descriptives de la societat, però se sap també que van ser series de quadres que es feien per portar-les a Europa. S’encarregaven des d’Europa, es feien a Amèrica i es portaven a Europa pel públic europeu.
En els quadres de castes s’hi pintaven molt bé les diferències socials, per tal de deixar-les clares.
Però els quadres de castes sobretot ens mostren diferents tipus de castes que en la documentació d’època colonial s’utilitzen per identificar les diferents castes.
En aquestes castes hi trobem: - Mestís: (Home) Espanyol i (Dona) índia - Mulat: Espanyol i negra - Zambo: Negre i índia - Castiza: Espanyol i mestissa (si la castiza es torna a ajuntar amb un espanyol el fill ja és espanyol) - Mulat: Negre (enriquit) i espanyola (cas estrany, ja que normalment les dones espanyoles només s’ajuntaven amb homes espanyols) - Morisco: Mulato i espanyola (també seria un cas estrany) - Coiote: Mestís i índia - Lobo: Negre i índia - Lobo torna atrás: Indi i cambuja - Albarazado: Sambaigo i índia - Cachimboreta: Albanado i índia - Chamizo: Indi i albarazada - Cambuja: Chamizo i índia - Sambaiga: Lobo i índia - Calpamulata: Zambaigo i mulata - Tente en el aire: Lobo torna atrás i índia - Negro torna atrás: Espanyol i alvina (l’alvina és blanca, però per una qüestió de genètica, a causa d’un avantpassat negre, pot sortir el fill negre) 41 Tot i així, hem de tenir en compte que aquests noms la gent no els utilitzava (ni tan sols els sabia), sinó que només convenien amb a gent que feia les làmines per seguir mostrant diferències entre la població.
Consolidació colonial: bases de l’economia colonial Esquema dels espais econòmics de l’Amèrica colonial: Tot comença amb l’encomienda, que sorgeix al segle XVI (durarà fins el segle XVIII), però s’anirà desnaturalitzant a causa del descens demogràfic indígena).
Al principi del segle XVI, doncs, l’encomienda és la base de l’economia colonial.
Implica una relació entre la mà d’obra indígena i els colonitzadors. L’espanyol (encomendero) rep un tribut de la població encomendada del qual se’n beneficia l’encomendero. El tribut es pagarà amb espècies, treball o diners. El tribut, doncs, és l’element clau de l’encomienda.
En tot cas, però, en el sistema d’encomiendas, la corona és la que estableix el sistema de vassallatge amb l’indígena (no hi ha vassallatge entre el senyor i l’indígena).
No hi ha relació directe entre l’encomienda i la propietat de la terra, lo important és el tribut.
L’encomendero donava al indígenes protecció i evangelització. Al rei no li donaven res, ja que l’encomienda és com una recompensa de la corona pels serveis prestats.
La corona no vol que hi hagi una relació feudal entre l’encomedero i els indígenes, ja que podria portar a la formació de grups de pressió. El model econòmic que busca la corona és molt més avançat. Els encomenderos volen que la propietat de l’encomienda sigui perpetua.
A inicis del segle XVII alguns encomenderos van tenir la oportunitat de transformar-se en hisendats (“hacendados”), i d’aquesta manera adquirir la propietat de la terra.
Ocuparan terres indígenes, comunals, que s’havien deixat de treballar. És a causa d’això que l’encomendero passa a ser hisendat. En aquestes terres ocupades l’hisendat hi continuava utilitzant la seva mà d’obra. Si un hisendat no era encomendero el que feien era intercanviar mà d’obra per beneficis.
42 La mà d’obra era la principal preocupació de l’economia colonial. A l’Amèrica espanyola la terra no té cap valor sense la força de treball. A l’Amèrica anglosaxona la força de treball la posen els mateixos colonitzadors, però a l’Amèrica espanyola no.
Quan les encomiendas i els tributs es vagin desnaturalitzant i per tant, hi hagin comunitats indígenes que es quedin sense encomendero, passant d’aquesta manera a ser només vassalls de la corona, aquests ja no pagaran tributs a l’encomendero, però hauran de pagar el Repartiment de mercaderies (“Reparto de mercancias”). El Repartiment de mercaderies l’havien de pagar al corregidor o “alcalde mayor”. El corregidor imposava als indígenes d’una comunitat que havien de comprar X mercaderies a canvi d’un preu X. L’indígena, doncs, no decidia no què comprava ni a quin preu, sinó que tot se li imposava. Les mercaderies eren productes provinents d’Espanya i que s’imposaven als indígenes. Així doncs, els indígenes seguiran treballant les terres, però ara no per pagar el tribut a l’encomendero sinó per pagar les mercaderies que imposava el corregidor.
A partir d’aquí és quan apareix l’hisenda (“hacienda”) com una propietat rural, normalment d’un sol propietari, que necessitava: - Inversió de capital (inicialment, per comprar lo necessari per començar) - Demanda (que comprés el que produïen) - Mà d’obra (que podia ser compulsiva, és a dir, vinculada a l’encomienda, lliure o de peonatge) Si tenen assegurat el capital inicial, la demanda i la mà d’obra serà una hisenda rentable.
Una cosa bona que tenien les hisendes és que quan l’economia anava malament (crisi), elles mantenien uns productes que els permetia viure (ni entra ni surt res de la hisenda).
Les hisendes tenien una una distribució local, per un mercat local.
Les hisendes normalment treballaven amb diversos productes, tot i que també n’hi podien haver de monoproductives (com per exemple les hisendes de fulles de coca, que controlaven normalment els jesuïtes).
43 També tenim el obratges (“obrajes”), que són unitats de producció. Són establiments artesanals per la producció de teles o draps barats pel consum intern que no cobreixen les importacions europees. Aquestes teles barates les solien consumir els indígenes, mentre que les importacions europees les consumien els criolls.
Un obratge havia de tenir diferents requisits: - Mà d’obra La mà d’obra podia ser o compulsada (de les encomiendas) o penal (gent que tenia deutes amb la justícia, ja que moltes vegades, a algú que havia fet un delicte, en comptes de posar-lo a la presó, se’l posava a fer feines als obratges, en condicions lamentables).
- Matèries primeres Necessitaven cotó, llana, tintes..., que provenen de les hisendes, produint interacció entre les hisendes, els obratges i finalment els mercats.
Inicialment a la corona li preocupava el creixement d’aquests obratges, ja que podien ser vistos com una competència amb els productes espanyols, però al veure que eren per mercats diferents, aquesta preocupació va disminuir. L’única cosa que podia fer mal era la introducció de teixits barats de contraban (que portaven els anglesos o els holandesos i que feia mal a les produccions peninsulars).
Finalment trobem les plantacions, que al contrari dels obratges i les hisendes, que tenien un mercat local, les plantacions tindran un mercat europeu.
Les plantacions són una unitat productiva agroindustrial, més gran que la hisenda, que funciona normalment amb un sol cultiu (monocultiu), que es cultiva de forma extensiva (produint que per augmentar la producció es necessitessin més terres), que esgotaven ràpidament la fertilitat de la terra.
Normalment les plantacions utilitzen mà d’obra esclava.
Donar inici a una d’aquestes plantacions necessitava una inversió de capital altíssima, destinada a comprar els esclaus, les terres, magatzems, eines, barracons pels esclaus...
44 Les plantacions produïen sucre, cacau... destinats a un consum europeu. Això també tenia costos de transport alts. Això també produeix que normalment robem les plantacions a les zones costeres Per tant, una plantació només serà viable si té aquesta capacitat d’inversió inicial, mà d’obra i un mercat assegurat.
Al contrari d’un hisendat o l’amo d’un obratge, el plantador no controla en cap moment el mercat de consum final, ni els preus, ni el cost de la mà d’obra esclava. Per això la plantació és el sector econòmic de més risc, però també el que podia tenir més beneficis.
Els amos de les plantacions, a diferència dels obratges o les hisendes, solien viure a la capital del virregnat, o fins i tot a la península.
Mentre que a l’Amèrica espanyola les plantacions són aspectes marginals (no importaven gaire a la corona), els anglesos, holandesos... la van agafar com a activitat principal.
Aquestes plantacions estaven situades en zones que havien quedat sense mà d’obra.
Necessitaran mà d’obra esclava, cosa que aglutinarà en aquestes zones molta presència d’esclaus. Això, en les revoltes anticolonials provocarà que en aquestes zones hi hagi més presència esclava que demanarà la llibertat, produint un temor a les elits independentistes, ja que tindran por que aquests esclaus es revoltin i acabessin agafant el poder. És per això que en aquestes zones les elits seran més conservadores.
El control de la mà d’obra (esclava o lliure) sempre serà la clau de l’Amèrica colonial.
La mineria també va formar un organisme molt peculiar regit per normes especials. La seva cèl·lula bàsica van ser els Reals de Mines (“Reales de Minas”), és a dir, el centre urbà al voltant del qual es congregaven diverses explotacions més o menys pròximes.
Agrupats o individualment segons la seva importància, els Reals de Mines van formar districtes on hi havia una diputació de mineria, que tenia com a principals comeses la defensa dels interessos dels miners i l'aplicació de les ordenances pròpies de la seva indústria.
45 Comerç atlàntic El comerç atlàntic s’organitza a partir de la necessitat d’assegurar l’arribada a Sevilla de metalls preciosos (plata). Es fa a partir d’un sistema transatlàntic que doni cobertura i regularitat a aquests viatges. Es porta a terme en un moment (segle XVII) on hi ha amenaces de navegació (pirates), que es volen fer amb aquestes riqueses de l’Amèrica espanyola, produint inseguretat al monopol de l’Amèrica espanyola.
És per això que el 1564 es fa el “Sistema de flotes y galeones”. Es parla de flotes i galions en funció del seu destí. Les flotes tenen com a destí Veracruz (Nueva Espanya) i els galions Cartagena, Portobello i Panamà (terra ferma).
La “Navegación en conserva o en convoy” són armades de la flota real. Tenen un cost que s’anomena “Coste de averia”. Protegeixen les flotes que transporten mercaderies de les amenaces navals.
La idea inicial del sistema de flotes i galions és que tinguessin una periodicitat anual.
Sortien d’Espanya i anaven a Amèrica. La idea, doncs, era aquest transport de comerç en monopoli. Aquesta periodicitat anual, per això, no s’aconsegueix. Hi ha vegades que passen 3 o 4 anys i a vegades fins i tot 7 entre un viatge i l’altre. No aconsegueixen, doncs, la regularitat (segle XVII). Tant és així, que a finals del segle XVII no són capaços d’abastar de productes l’Amèrica espanyola.
Els motius d’aquesta irregularitat poden ser molts. Alguns problemes de clima, altres problemes econòmics (no omplien lo suficientment les flotes)... i s’havia de d’endarrerir el transport.
Aquestes dificultats de la corona per la regularitat dels viatges incentiva la pràctica del contraban. Qualsevol vela estrangera que oferís productes era una amenaça important.
Els viatges de flotes es feien: Sevilla – Canàries – Antilles – Veracruz.
46 Quan aquests viatges arribaven al seu destí s’organitzaven les fires.
Per fer aquestes fires s’avançaven alguns vaixells de l’expedició i anunciaven que arribava el viatge, per tal de preparar les fires per poder comerciar amb els productes.
En aquestes fires, les ciutats comercials (com Portobello, Veracruz...), que la resta de l’any eren una espècie de ciutats fantasmes, durant la setmana avanç de l’arribada de la flota pràcticament es col·lapsaven. Arribava gent de tot el virregnat. Eren setmanes de gran activitat comercial. Quan s’acabava la fira la gent marxava i la ciutat es tornava a quedar pràcticament sense activitat. Són ciutats, doncs, sense activitat regular.
Pel que fa a la tornada dels viatges (que era el que interessava a la corona) feien in viatge intern fins a l’Havana. A partir de 1564 que s’organitzen aquests viatges, trobem que Cuba i en concret l’Havana agafa molta importància geoestratègica. Cuba i l’Havana, en aquests moments, substitueixen Santo Domingo en la importància geoestratègica.
Això produeix que la corona espanyola centri els seus esforços en la defensa d’aquesta zona i deixi molt més de banda les illes Antilles (les deixa abandonades).
47 Aquest fet, al segle XVII permetrà que els anglesos, holandesos... es facin amb les Antilles menors. Que defensés aquestes illes hi havia l’Armada de Barlovento, però serà insuficient.
Una altra armada era l’Armada del Mar del Sud, que passava per Panamà, Guayaquil, Callao i Arica.
El sistema de flotes i galions sí que va ser efectiu a l’hora de defensar la ruta de la plata de les amenaces estrangeres. Els pirates i corsaris s’encarregaven d’atacar a preses menors i no a flotes com les de la ruta de la plata.
Hem de tenir en compte que realitzar aquests viatges és molt difícil. Un exemple d’això és la durada que tenien.
Anada: - Sevilla – Les Antilles: 32 dies (ho va trigar Colom i seguirà així durant molt de temps) - Sevilla – Veracruz: 75 dies - Sevilla – Panamà: 77 dies Tornada: - La Havana – Sevilla: 65 dies - Cartagena – Sevilla: 115 dies - Veracruz – Sevilla: 122 dies - Panamà- Sevilla: 135 dies Estava més lluny Amèrica d’Espanya que Espanya d’Amèrica (costava més tornar que anar).
Les flotes havien de fer el viatge juntes, cosa que implicava que s’haguessin d’esperar totes avanç de sortir cap a Sevilla, cosa que encaria els preus.
També tenim el Galió de Manila, que s’estableix com enllaç comercial entre Les Filipines i el Virregnat de la Nueva Espanya. No hi havia una flota de Les Filipines, sinó el Galió de Manila, que anava d’Acapulco a Manila (capital de Les Filipines). Aquest galió portava plata que acabava a Les Filipines per pagar mercaderies provinents d’Àsia.
48 Finalment tenim el “Navio de Permiso”, que a partir de 1580, quan es funda Buenos Aires, s’autoritza a aquest vaixell que anés de Sevilla a Buenos Aires (la resta no ho podien fer, encarin molt els seus productes).
Aquest encariment dels productes produeix que Buenos Aires es converteixi en un centre de contraban. També té contraban el Galió de Manila. Hi ha molta participació en el contraban.
Potosí era una ciutat molt asiàtica, ja que a partir del Galió de Manila li arribaven molts productes asiàtics. En teoria això estava prohibit, ja que no es podien intercanviar mercaderies entre virregnats. La corona intentarà que impedir això, però li serà molt difícil evitar-ho.
Els territoris de l’Amèrica colonial es van anar adaptant a aquesta ruta de la plata i a les activitats mineres de la corona (Reales de minas). Això fa que la majoria de regions s’intentessin introduir en aquesta ruta de la plata. Les que no van poder van haver de centrar-se en plantacions de productes com el cacau, la sucre, el tabac, la cochinilla (insecte pel tint)... Aquestes regions són les de Veneçuela, Rio de la Plata..., que s’aniran especialitzant en aquests productes que comerciaven de forma transatlàntica.
En els circuits de tràfic interns (ja no atlàntics) trobem, per exemple, els circuits circumcaribenys (“circumcaribeños”), que permetien la circulació interior de matèries com el cacau.
Una altra ruta pot ser la ruta interior del Rio de la Plata, on hi ha productes agrícoles, miners...
Un altre circuit intern és el que unia la zona peruana amb la zona xilena (al Virregnat del Perú), on circulava blat i vinyes xilens. Tant ho feien per via marítima com terrestre.
També al Virregnat del Perú hi tenim la ruta transandina, que abastia l’Alt Perú i les necessitats de la zona minera de Potosí a canvi de la plata de les mines de Potosí. A Potosí es necessitaven productes i aliments, ja que era una zona molt aïllada on s’hi havia de fer arribar els productes (era una zona que es dedicava exclusivament a les mines de plata).
49 Un altre eix secundari intern és el del Nuevo Regno de Granada, on Bogotà serà una xona de destí de mercaderies.
Tot això provocarà tot un seguit de ciutats que tindran assegurada la seva posició a causa de la seva situació geoestratègica. Seran ciutats molt actives. Uns exemples d’aquestes ciutats són Santiago de Xile, Lima, Santa Fe de Bogotà...
Moltes ciutats de l’Amèrica espanyola compleixen moltes funcions, que els hi asseguren la seva permanència, però hi ha ciutats com Potosí que només es dediquen a la mineria de la plata, fent que quan s’acabi aquesta activitat pugui desaparèixer la ciutat. Potosí no desapareixerà, però altres ciutats que només es dedicaven a aquesta activitat sí.
Altres ciutats que només es dedicaven a una activitat són Veracruz i Portobello, que es dedicaven només al comerç.
A Espanya hi arribaven productes de tot Europa per ser transportats cap a Amèrica.
Tant és així, que al 1868 trobem que va sortir una expedició on els productes espanyols no arribaven al 6%. Aquesta minoria de mercaderies espanyoles s’anirà repetint a les següents expedicions, produint que la plata aconseguida no acabi a Espanya.
Per tant trobem que a finals del segle XVII, Espanya servia els interessos comercials d’Europa, ja que era incapaç d’abastir ella mateixa les seves colònies.
Amb això i el contraban trobem que l’Amèrica espanyola era abastida per productes europeus no espanyols, contraban i producció pròpia, produint d’aquesta manera que fossin independents econòmicament.
Podem dir doncs, que d’alguna manera a Espanya li va venir gran Amèrica.
Finalment tot Europa va participar en el comerç d’Amèrica, tot i les intencions de blindar el continent només pels espanyols.
50 ...