Lliçons 1-6 Eco Espanyola (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 1º curso
Asignatura Economia Espanyola
Año del apunte 2014
Páginas 18
Fecha de subida 11/11/2014
Descargas 56
Subido por

Descripción

Lliçons dels temes 1 a 6 d'economia espanyola del segon curs d'economia, amb en Josep Oliver.

Vista previa del texto

Josep Oliver Economía Española LECCIÓN 1. 1985-1995 La economía española durante el período sufre de una serie de males crónicos. Ésta tiende a crear una excesiva inflación, lo que conlleva una gran pérdida de competitividad y un gran déficit de la balanza de pagos.
La economía española ha tendido siempre a crecer en exceso. La sostenibilidad del crecimiento en exceso depende de la serie de desajustes que genere. España, país necesitado de la importación de recursos al exterior, depende por lo tanto de la confianza de los acreedores internacionales para mantener su crecimiento. Durante todo este período (1959, 1967, 1974, 1976, 1981, 1989, 1992, 1993, 1995), estos desequilibrios (déficit y desequilibro exterior) son excesivos.
Debemos apuntar que la inflación y la pérdida de competitividad siempre son relativos. Se valoran en relación a los países con los que comerciamos. Por lo tanto, decimos que el desequilibro se debe al crecimiento de precios de nuestro país respecto al crecimiento de los precios de nuestros socios comerciales, y es aquí donde se pierde competitividad.
Si los precios crecen a la vez, los tipos de cambio (tanto nominal como real) son iguales. Si los precios crecen mucho más rápido en un país que en otro, el tipo de U. Aduanera: Circulación cambio real se aprecia. Si no se produce una devaluación por parte de libre de mercaderías.
gobierno, la importación se vuelve más barata y a los demás se les Aranceles Ø.
encarecen nuestras exportaciones. Esto lleva al déficit en la balanza de Período transitorio de 7 años.
pagos, nos endeudamos masivamente con el exterior y vivimos por T.E.C.: Tarifa Exterior Común.
encima de nuestras posibilidades. Pero este crédito por parte del exterior solo funcionará mientras se mantenga la confianza de que devolveremos este crédito. Eso es lo que pasa en los años anteriormente indicados, se pierde la confianza.
Este problema de la balanza de pagos está vinculado al gasto del sector público.
Por lo tanto, España tiene una restricción exterior al crecimiento.
Por ello, cuando el déficit exterior llegaba al 3% del PIB, saltaba la alarma. Los inversores extranjeros perdían la confianza en el país puesto que veían necesaria una devaluación próxima. A partir del momento de la incorporación al euro (1995) desaparece, aparentemente, esta restricción.
U. Económica: Libertad de circulación de mercancías, capitales y personas.
Libertat de establecimiento de personas, servicios y contratación pública.
Monopolios Ø.
Fechas clave: 1986: España firma el Acta de Adhesión a las CEE (Comunidad Económica Europea [1957, Unión Aduanera], EURATOM [Comunidad Europea de la Energía Atómica] y la CECA[Comunidad Europea del Carbón y del Acero]).
Unión Monetaria: Creación del Sistema Monetario Europeo.
Moneda única.
1988: Firma del Acta Única Europea.
Unión Política 1989: Firma del SME (Sistema Monetario Europeo).
1991: Firma del Tratado de Maastricht (Euro).
Bretton Woods (1944): Al final de la 2a GM, las potencias que están ganando la guerra deciden crear un sistema monetario internacional para impedir la guerra de devaluaciones producida en el siglo XX. Este sistema tiene dos características básicas: I.
Convertibilidad dólar/oro.
II.
Paridad fija de las monedas (entre ellas y con el dólar), pero ajustables.
Esto proporciona una gran estabilidad al comercio, puesto que se crea la tranquilidad de que no se podrá devaluar. El único caso de devaluación posible sería que el país tuviera graves problemas, por lo que el FMI debería autorizar una devaluación.
Durante el período 1971-1973, este sistema desaparece. El 1971, la convertibilidad del dólar/oro desaparece. Y en 1973, la paridad fija se anula, y se entra en el sistema de cambios flotantes en el que nos encontramos actualmente. Esto es un shock para el crecimiento europeo, ya que durante las paridades fijas los inversores y comerciantes tenían la convicción de que tendrían el mismo tipo de cambio. Al saltar, estos pierden la confianza. Por ello, las potencias europeas deciden que deben fijar un sistema para mantener los tipos de cambio. Por lo tanto, la firma del sistema monetario de 1979 es causa de la desaparición en 1973 del sistema de Bretton Woods.
La entrada en el sistema monetario europeo es el inicio de la pérdida de autonomía económica Española, ya que impide la defensa de la moneda nacional mediante la devaluación.
La respuesta Europea a la crisis monetaria es la Flotación Conjunta. Esto es una paridad fija (pero ajustable) entre las monedas de la Unión, con un margen de fluctuación ±2,25%. Esto crea una pérdida de autonomía de los países.
Cuando un país tiene un déficit comercial sistemático, se prevé una devaluación, por lo que la gente empezará a vender pesetas, bajando el valor. Para poder mantener el margen al que se comprometió, el gobierno puede tomar dos medidas.
- Comprar pesetas del mercado, sacrificando reservas de divisas. Esta política provoca la pérdida de reservas que ha costado conseguir, por lo que solo puede ser una medida transitoria.
- Subir los tipos de interés, para atraer capitales y debilitar la demanda interna (y así reducir las importaciones y aumentar las exportaciones). Es decir, provocar una recesión, crear paro…, para debilitar el consumo y evitar importaciones. Además, los productores nacionales tendrán más incentivos para exportar, ya que el consumo interno será inferior.
- Reducir el gasto público, con un plan de ajuste. Con la subida de tipos de interés, se pretende reducir el gasto del sector privado. La otra opción es reducir el gasto público, despidiendo funcionarios, reduciendo salarios… En definitiva, para mantener la paridad dentro de los márgenes pactados en el sistema internacional hay que provocar una recesión completa en el país. Esto significa perder completamente la soberanía nacional en este aspecto.
Cuando España entra en el sistema monetario, debido a su larga tradición de devaluaciones, se le permite un margen de cambio a “la Italiana”, con un margen no del ±2,25% sino del ±6%. La adopción del tipo de cambio que se acepta con la entrada en el sistema, en 1989, es un tipo muy duro, en que la peseta está muy sobrevalorada, a un tipo de cambio de 60pta/DM (para hacernos una idea, cuando se entra en el euro, se decide que el tipo de cambio sea de 85pta/DM, y en algunos momentos incluso llega a las 92pta/DM).
El motivo de que el gobierno adopte este tipo de cambio tan duro para la industria es, también frenar la inflación, pero mayoritariamente obligar a las empresas a mejorar la competitividad. Como ahora no habrá devaluaciones, no podrán competir en precios, por lo que si las empresas quieren exportar deberán mejorar la productividad, invertir más, etc. Esta fue una medida errónea, que finalmente entró en quiebra, provocando en 1992 la primera devaluación del tipo de cambio marcado.
La expansión 1985-1991 Tras la primera gran crisis del capitalismo en España (1973-1985), que dura 12 años y es provocada inicialmente por los grandes aumentos del precio de la energía, y que destruye empleo que no se recupera hasta 1991, España entra en un período de expansión económica. Los factores de esta expansión son: - Exterior: En 1985 se firma el Acuerdo Plaza. En estos acuerdos se decide devaluar el dólar, situado en un nivel muy alto, que provocaba la huida de capitales hacia EEUU destruyendo la economía Europea y redefinir el precio del petróleo. Esto genera una gran expansión de la economía Europea.
- Interior: Se firman de los acuerdos con la UE, entrando finalmente en la UE. También tiene importancia el comportamiento de los agentes: • Aumenta la ocupación.
• Aumentan las expectativas de renta, por la caída del paro, la entrada en la UE, etc.
• Aumenta la riqueza, por la propiedad de activos que aumentan de precio exponencialmente.
A mediados de los 80 hay un boom inmobiliario, lo que ayuda a la expansión. Los jóvenes son los que más consumen, y la gran cantidad de estos en la época ayuda al consumo. La ocupación crece, por lo que aumentan las rentas de las familias, y también las expectativas de renta. Todo ello aumenta el consumo privado.
En cuanto a las empresas, aumenta la inversión, debido a: • Las nuevas expectativas.
• Largo período de pérdida de la inversión sobre el PIB (FBCF/PIB).
• Repercusión de los excedentes empresariales.
Aumentan tanto la inversión en bienes de equipo como la inversión inmobiliaria. Por lo tanto, el otro gran factor del sector privado también aumenta.
Por último está el sector público. Aumenta muchísimo el gasto público por las altas expectativas y el aumento de la recaudación.
El sector público debería haber ahorrado, reducir el consumo, para equilibrar el crecimiento excesivo del gasto interno. Sin embargo, al hacerlo, se encuentran con la oposición de los sindicatos, que montan la primera y única huelga general con éxito de la historia. Ello provoca el aumento del gasto público y de la inversión pública, generando un déficit público relativamente elevado.
Con todo esto, la economía española crece de forma espectacular, pero va directa al precipicio, es un modelo de crecimiento insostenible, basado en el consumo de las familias, el consumo público y la inversión familiar, por lo tanto con déficit comercial creciente. La característica general de este período (85-91) es el exceso de la demanda interna (más los factores derivados, como la inflación).
La demanda interna es la suma del consumo público y privado y la inversión pública y privada.
Por lo tanto, el PIB es la suma de la demanda interna más la demanda exterior neta.
Crisi del Sistema Monetari Europeu Pujada del tipus d’interès d’Alemanya. Com que Alemanya puja el tipus d’interès, es creu que les monedes dèbils, com a Espanya, no podran mantenir-lo, i hauran de devaluar. Això provoca una fuga de capitals. EL govern, per poder mantenir-se dins del tipus de canvi, fa diverses devaluacions successives de la pesseta. Al Sep. de 1992, es paguen a 60pta/DM. Al 1993, baixa fins les 92pta/DM.
Finalment, al 1995 es puja fins les 85pta/DM, que es la que es manté finalment, fins l’entrada en l’euro.
Per poder devaluar s’ha de demanar permís a la resta de membres del SME, que la concedeixen a canvi de prendre mesures per reduir la demanda interna.
Del 85 al 91 hi ha un excés de la demanda interna, amb un creixement excessiu dels preus (6% aproximadament). Això provoca augment dels salaris, perdent competitivitat exterior i provocant una revaluació, sense haver de tocar el tipus de canvi. Tot això és el que acaba provocant dèficit exterior. Per mantenir l’estabilitat, cal reduir l’excés de demanda interna. Això és fa augmentant els tipus d’interès, creant crisi, generant atur. Per tant, al 1992 s’entra en una crisi molt profunda, molt forta, molt greu, però molt curta, que termina al 1994. No obstant, serveix com a prova del funcionament d’una economia que tendeix a la inflació en el nou sistema Europeu.
EL tipus d’interès que fixa al banc d’espanya al crèdit dels bancs és de l’11%. Per tant, el tipus d’interès a les hipoteques se situa al 18%, i al crèdit comercial al 22%, tipus d’interès reals molt elevats.
La següent mesura que es pren és la intervenció del mercat per part del Banc d’Espanya, comprant pessetes a canvi de reserves. Aquesta és una mesura crítica, i Espanya perd moltes reserves, però no tants com el Bank of England o el Banc d’Itàlia, que perden la meitat de les seves reserves en una setmana, pel que decideixen abandonar el SME per no poder mantenir el tipus d’interès i per no voler agreujar la recessió.
Espanya aconsegueix mantenir el marge i per tant mantenir-se dins del SME.
La crisi del 1992-1997 PIBpm 1992 ––– +0,9% 1993 ––– -1,0% 1994 ––– +2,4% 1995 ––– +2,8% La ocupació de 1973 no es recupera fins 1991 (62 trimestres). La ocupació de 1991 no es recupera fins 1997 (21 trimestres). Aquesta lenta recuperació de la ocupació és deu a diversos factors: I.
Mercat de treball +flexible: Es crea el contracte temporal. Es perden 1 milió de llocs de treball entre el 92-93.
II. Es fan tot un seguit de devaluacions, que permeten un creixement sostingut de les exportacions, fins i tot en un moment en que Europa està en crisi.
L L I Ç Ó 2 . L A F A S E D ’ E X PA N S I Ó A PA RT I R D E 1 9 9 5 I L’ € A partir de l’1 de Gener de 1999, ja hi ha euros en circulació. Continua havent-hi les monedes nacionals, però conviuen amb l’€. L’1 de Gener de 2002 ja entra en vigor l’euro i s’eliminen tota la resta. No obstant, l’any de rellevància econòmica és el 1995. Tractarem a continuació el perquè.
Condicions d’una Unió Monetària: • Moneda Única (o no, si definim unes paritats fixes i irreversibles entre les monedes, completament estàtiques, no caldrà una moneda única.).
• Política fiscal comuna. Unió fiscal.
• Unió bancària.
El més necessari d’una unió monetària, és la resposta als Xocs Exteriors Asimètrics. Cada país es veu afectat de forma diferent als successos (crisis), es comporten de forma asimètrica. Això és fa mitjançant mecanismes propis. Quan es crea la Unió Monetària Europea, en canvi, no tenim unió fiscal ni bancària. Això provoca que cada país entri en una crisi diferencial i pot fer petar l’euro.
La Unió Europea es basa només en la Moneda Única i en mecanismes de control, com el Pacte per l’estabilitat i el creixement, que no permet un dèficit superior al 3%, i també quan hi ha superàvit.
Això mateix passa entre 1870 i 1914 amb la Unió Monetària Llatina i la Unió Monetària Escandinava, que porten a la seva desaparició.
Els beneficis de la UME són: • Reforçament de la Unió Econòmica: Al no haver-hi el perill dels tipus de canvi, creix el comerç i la inversió entre els països de la Unió.
• Liquida els costos de transacció: No cal canviar divises, menys qüestions burocràtiques, etc.
• Disciplina [Teòrica] antiinflacionista: Es perd el poder de manipulació del tipus de canvi com a instrument de control del cicle. Espanya és un país amb una gran tendència inflacionista, pel que se servia de les devaluacions i revaluacions per poder mantenir la competitivitat exterior. La Unió obliga a disciplinar, no pots permetre que els teus preus pugin més que els dels teus socis.
El 1968 s’inicia el Pla Werner, amb les fases i processos per dur a terme la Unió.
La Unió Monetària comporta un únic banc central, amb un únic tipus d’interès i in únic tipus de canvi. Podem dividir els països de la Unió en dos tipus contraposats.
• Països “monetaristes” (França): Aquests diuen que els requisits a través de quals s’ha de muntar la Unió són monetaris. Tipus d’interès iguals i molt estables.
• Països “economistes” (Alemanya): Aquests diuen que els tipus de canvi són molt diferents perquè a sota dels tipus de canvi hi ha situacions econòmiques molt diferents. Diferent creixement de la productivitat, diferent atur… Per tant, que primer convergeixin econòmicament (productivitat, taxa d’ocupació, inversió, innovació, etc.), i després podran tenir una moneda única.
França diu que això serà molt llarg, pel que només es fixin en les variables monetàries. A més Alemanya vol anar cap a la Unió Fiscal, un model federal, però França es nega a cedir la seva sobirania. Això provoca que no s’arribi a un acord en molt de temps.
Finalment, entra en crisi el SME i el 1989 cau el mur de Berlín, pel que es posa en prioritat la reunificació d’Alemanya. Això espanta a tota Europa. Ningú vol que Alemanya es reunifiqui. Thatcher fins i tot se’n va a Moscou i li demana a Gorbachov que enviï els tancs a Alemanya, però aquest no accepta.
Finalment, s’arriba a un intercanvi. França accepta la reunificació i Alemanya accepta que se segueixin criteris monetaris per crear la Unió. La idea de França era que així Alemanya cedís el marc, que aquest perdés poder econòmic.
Finalment, així neix la Unió Monetària, mal definida, sense unió fiscal ni unió bancària, pel que no tindrà capacitat de resposta contra un xoc asimètric de l’exterior. Aquest acord queda plasmat al 1991 al tractat de Maastricht, que recull el pla Werner, definit tres fases.
I.
La que comença amb l’Acta Única Europea, fins 1993, on els Bancs Centrals dels països que vulguin formar part de la Unió han de ser autònoms del governs (model Alemany)1 . També la lliure circulació de capitals i la pertinença al SME.
1 Hi ha dos tipus de models de Banc Central.
1) Model Alemany: Constitucionalment, el govern no pot afectar per res al banc central. No pot demanar-li crèdit, ni que baixi els tipus d’interès, ni escollir els membres, etc. L’única responsabilitat del Banc Central és vetllar per l’estabilitat dels preus.
2) La resta del món: Bancs Centrals intervinguts pel govern. Per exemple, si cau enormement l’atur, el Banc Central ha de ser el que pugi per reduir-la, reduint el tipus d’interès, etc.
II. Fins el llançament de l’euro el 1999: Aquesta fase defineix els requisits de convergència nominal. Convergència en els tipus de preu. Els països que vagin a formar part de la Unió, faran un examen a la Primavera de 1998.
- El IPC de tots els països que vulguin formar part, no podrà superar en més d‘1,5% punts la mitja dels països amb maner taxa d’inflació (Luxemburg, Holanda i Alemanya). A partir d’aquí la resta cau.
- Convergència dels tipus d’interès a llarg termini (deute de l’Estat a 10 anys) no podran superar en més de 2 punts percentuals la mitja dels 3 països que la tingui més baixa (els mateixos).
- Convergència dels dèficits públics. El dèficit dels països que vulguin formar part de la Unió no podran tenir un dèficit públic que superi el 3%, i el deute públic no podrà superar el 60% del PIB.
- Tipus de canvi inalterables: Els tipus de canvi dels països que vulguin formar part de la unió no podrà haver canviat en els dos anys previs.
III.
Posada física de l’euro en circulació.
A l’any 1995, en quines condicions es troba Espanya? En creixement de preus, estem al 6% (molt per sobre de l’exigit, Alemanya 2%). En tipus d’interès, estem a 5,6pp. En dèficit i deute, al -7% i 80% del PIB respectivament. I en quant als tipus de canvi, acabem de devaluar per tercer cop seguit. Per tota això UK, sempre contrària a l’euro i protectora de la libra, es nega a que aquests països (P.I.G.S.) entrin a la Unió.
No obstant, al 95 hi ha un canvi, que permet que complim tots els criteris per entrar. Quina és la base d’aquest gran canvi? La convicció dels agents polítics i socials (partits polítics, govern, sindicats i patronals) de que hem d’entrar ara en la Unió, que si no ho fem ara potser no podrem entrar. Per tant, a partir de 1995 el que hi ha és un gran acord polític i social pel quan el país accepta les reformes i restriccions que obliguen a la convergència nominal. Els sous dels funcionaris es congelen, els sindicats deixen de demanar augments de salari, reducció del dèficit i el deute, fre de la inflació i de l’interès del deute i no necessitat de tocar el tipus de canvi.
Per tant, tots els països (excepte Grècia) superen la prova i aconsegueixen entrar en la Unió. Però un cop aprovat l’examen, a partir del Gener del 99, sense la pressió i un cop dins de l’euro, Espanya torna al model exterior, amb un agreujant. Com que estem a la moneda única, no ens cal preocuparnos del dèficit exterior, no hem de defensar un tipus de canvi que no existeix, no hi ha un límit exterior a l’endeutament. Ara amb la moneda única, la senyal d’alerta del dèficit del 3% del PIB no salta, i per tant no es prenen totes les mesures per reduir (devaluació, pujades del tipus d’interès…).
Semblava que Espanya es podia endeutar sense fre (fins la crisi de 2007, que es veu el gran problema).
L L I Ç Ó 3 . L E S B A S E S D E L’ E X PA N S I Ó Condició necessària per l’expansió La condició necessària per a l’expansió és l’entrada a l’euro. Aparentment, amb la desaparició de la pesseta, sembla que mai més hi haurà problemes de finançament exterior, no hi ha restricció exterior. A partir de 2008 es veu que això ha estat un miratge.
Amb l’entrada a l’euro hi ha una insòlita expansió del crèdit intern, que creix a una taxa anual acumulativa (199-2008) del 22% aproximadament (de 300MM€ el 1995 a 1,8b€ el 2008).
- Expansió de la construcció.
- Explosió en la demanda de mà d’obra, el que provoca un xoc migratori.
- Expansió del sector públic.
De 1995 a 2008, la població ocupada passa de 12M a 20M. El 40% de la ocupació a la UE durant el període 1995-2008 prové d’Espanya.
Condicions suficients per l’expansió I. Els tipus d’interès cauen, augmentant enormement el crèdit. Amb la gran riquesa, augmenten les expectatives de renta de les famílies. També els preus dels habitatges, així com el creixement demogràfic. Per tant, creixen tots els components del consum.
Les llars passen d’un crèdit de 200.000M€ a 850.000M€. Les empreses de construcció i immobiliàries, de 45.000M€ a 450.000M€ (les crisis financeres precedides d’expansió del crèdit que ha finançat l’expansió de la construcció són més diluïdes, solen durar molt més i ser més intenses, més severes). Les empreses no fin. passen d’un crèdit de 300.000M€ a 750.000M€.
II. Expansió de la construcció (especialment construcció residencial).
Mitjana d’habitatges iniciats: 1970-1995: 175.000hab/any 1998-2007: 450.000hab/any III. Bombolla demogràfica. Dos elements.
- Factors interns: El factor social: allargament de l’esperança de vida, augment de les famílies de reduïdes dimensions, divorcis, solters, etc., que augmenten el nombre d’habitatges disponibles.
Factors demogràfics (transitivament): resultats del baby boom (fins 1980). Del 1980-1999, els joves que compleixen 16anys són 730.000. De 2005-2008, aquest número cau fins els 430.000. Per tant, quan comença l’expansió de la construcció es troba amb una falta d’oferta de mà d’obra. Aquest és l’inici de la immigració.
- Factors exteriors: Immigració: La immigració passa de 0,5M a 6,5M. Això augmenta la demanda d’escoles, d’hospitals, etc. A més, tota aquesta població bé a treballar (tenen entre 20 i 45 anys), pel que s’injecta directament en la població activa de màxima activitat.
IV. Bombolla del sector públic: Pel gran creixement de la població i l’economia, el sector públic creix enormement, per poder atendre a tota la nova població i les seves necessitats.
Tots aquests motius són els que provoquen el gran desequilibri econòmic, però tots ells haurien estat impossibles sense la condició necessària de l’euro.
I. Creixement excessiu de la demanda interna.
II. Creixement excessiu de preus i costos (laborals). Pèrdua de competitivitat exterior.
III. Fort endeutament privat IV. Fort endeutament exterior.
Sectors Pes 2000 (%) Creixement real 2000-07 Aportació al creixement En pp % Consum privat 60% 31% 18,3 69% Consum públic 17% 41% 7,0 26% FBCF 26% 44% 11,5 42% Xbis 29% 34% 9,9 37% Mbis -32% -62% -19,9 -75% PIB 100% 26,8% 26,8 100 138% -38% Característiques addicionals de la expansió I.
Un model basat en la expansió del consum (privat/públic).
II.
Un model basat en la expansió FBC.
S0=SN-FBCF SN “normal” (economia avançada) ≈20/22% s/PIB FBCF “normal” ≈ 20/22% s/PIB.
Al 2007, FBCF d’Espanya ≈ 31%.
III.
Dependència exterior de l’estalvi => S0<Ø IV. Posició Inversió Neta Internacional V.
Un model de baixa productivitat (0,5%/PIB) VI. Un model de fort creixement dels CLU (Costos Laborals Unitaris).
VII. Deute intern privat (família/empreses no financeres); deute extern privat (Sistema financer, empreses no financeres).
• Dinàmica del saldo exterior (1997-2007) i la PNII ( Posició Neta d'Inversió Internacional) ( diferència entre la variació d'actius financers menys variació de passius financers).Quant la PNII supera el -35 % del PIB comença a ser una situació delicada.
• Quant a la Balança comercial: I. Factors exteriors: - Efecte de les devaluacions (1992-1995) : El fènomen de les devaluacions son molt positius per què permeten un boom de les exportacions i uan contracció de les importacions cosa que permet estabilitzar la balança que a partir de 2000 es dilueixen.
- A partir del 2000 , amb lestavliment d'una paritat euro/dolar del 1,29 dolars per euro, que tot sigui dit va anar caient fins l'any 2002 ( 1euro =0.84$).
- El preu del petroli tambè té efectes en la balança comercial doncs Espanya és dependent energèticament. La seva evolució de preus és la seguent: 1997: 9 $/barril a 160$/barril al juliol de 2008.
- El preu de les primeres materies industrials tambè augmenten així com el dels aliments per els efectes d ela recerca de noves fonts d'energia.
- Desviació de la Inversió Extranjera Directe (IED); El capital atret per les noves aeres economiques ( est d'europa i àsia) redueix les seves inversions a Espanya i a tot el sud-d'europa. Així tambè aquest fènomen provoca la deslocalització de nombroses empreses, això té un doble efecte: per una banda deixem de exportar i per altra banda aquest producte que abans es produia a la nostra economia ara l'haurem d'inportar.
- Frenada del creixement europeu i americà (2001-2005) ( crisi punto com): Això limita la nostra capacitat exportadora ja que el mercat europeu suposa el 70% de les exportacions espanyoles.
II. Factors Interns: - Augment dels salaris sistematicament superior als augments dels nostres socis comercials ( Alemanys, França, Italia, Gran Bretanya, Portugal).
- Creixement baix de la productivitat ( PIB/ Ocupat).
- Provocat per el model de crixement seguit ( construcció) que provoca el desviament de capital humà i tambè pel desviament de capital ( els diners van cap la construcció i no cap la industria).
- El creixemnt dels C.L.U es disparà provocat per l'aumengt de salaris i la baixada d ela productivitat. Ex: des de 1997 a 2007 Alemanya els CLU pujen un 5 % en canvi, a Espanya un 35%.
- Això te diverses consequències: 1. Exteriors: "Spanish paradox" com pot ser que degut això el comportament exportador sigui bo: Això s'explica per què a nivell micro les empreses grans ( amb tot lo que implica; millor dotació d ecapital, millor dotació de capital físic etc..), que per altre banda són la tipologia de empresa exportadora espanyola, són més eficients que la mitjana i a més imposen al seus importadors els mateixos criteris.
2. Internament: Aquest augment tambè debilitat la demanada interna doncs el cpnsumidor preferirà un producte exterior que és de la mateixa qualitat o més barat o de millor qualitat pel mateix preu.
3.
Desigual distribució de la renda: - Que provoca que nosaltres exportem productes de baix valor afegit i importem productes d'alt valor afegit fet que eixample lesdesigualtats en els comptes de la balança comercial.
- Mal holandès: Com que Espanya té un bé natural ( Turisme) es preocupa poc d'augmentar la producctivitat - Creixement de la renda : més consum de productes importats - Creixement del endeutament exterior: Augment de les divises que surten per tal de pagar els interesos.
Bens Serveis Rendes T r a n s . C o m p t e B.Capitals (+)/(-) corrents corrent finançame nt 1995 -98 -3% +3,1% -1,2% +0,6% -0,5% +1,1% + 0,6% 1999 -07 6,5% 2,8% -1,8% -0,1% -5,5% 0,9% -4,6% S0 1998 -0,1 1999 -1,8 2000 -3,1 2001 -3,1 2002 -2,2 2003 -2,5 2004 -4,2 2005 -6,5 2006 -5,3 2007 -9,6 • En detall: X M S a l d o comercial 1999 18,3% 23,4% -5,2% 2007 18,3% 26,9% -8,7% +3,5% • Distribució del Saldo exterior: ( Els valors no coincideixen per què provenen de de fons estadístics diferents) N o energètics energètics Saldo 1999 -4,3% -1,2% -5,4% 2007 -6,1% -3,2% -9,3% Turistics No tuiristics Total 1999 +4,1% -0,8% 3,3% 2007 2,6% -0,4% 2,2% Balança serveis: • Balança de rendes: Saldo Ingresos Despesses 1999 -1,5% +2,5% -4% 2008 -3,3% +4,9% -3,1% Comentaris: Espanya inverteix molt a l'exterior (a crèdit) (no tenim estalvi intern, mirar taula S0) fet que provoca que tingui aquest ingresos que s'acosten en volum als ingresos del turisme.
El sumatori de la PNII arriba al -90%.
Si fem el sumatori de la variació d'actius financers tindrem el total d'actius financers d'espanya en un moment, el mateix passarà quant fem el sumatori dle spassius financers; Si fem la resta de AF-PF ens donarà la PNII. En xifres . Af=140% PF= 240% ; PNII= -100% aprox que ens indica la solvència del país; com em dit abans més de un -35% és delicat. Això provoca a més , problemes de liquiditat.
Dels 2,4 bilions (240%), 0,5 bilions son de IED els altres 1,9 billions els he de refinançar el que provoca els problemes de liquiditat mencionats. Amés, per refinançar això necesitarem al voltant de 250-300 milers de milions de euros.
LLIÇÓ 5. CRISI 2007-2013 Les crisis poden tenir forma de L, de V o de W. Aquesta té forma de W A l’origen de la crisi trobem l’aparent desaparició de la restricció exterior amb l’entrada de l’euro. Com que tots tenim la mateixa moneda, ens podem endeutar sense que ens penalitzin. Al arribar la crisi, reapareix aquesta restricció exterior, una restricció a l’endeutament. Som un país super endeutat, els agents exteriors no han cregut que hi hagués risc, però de cop canvien i veuen risc, però ja ens trobem amb una economia molt endeutada.
Tot això porta a una re-definició de la UME.
Desequilibri exterior a 2007: • Fluxe: -10%. Segon menys gran del món, darrere els EEUU. Costarà molt reduir, arribar al 1% de 2013.
• Stocks: - PNII(Posició Neta de Inversió Internacional): -95% - PF 2,4 bilions, 240% (amb Inv. Estrangera) i 1,8 bilions 180% (sense inv. estrangera).
Aquest desequilibri ha estat tolerat pels mercats per: (a) La visió optimista dels fluxes de capital. Però això depèn molt d’on vagin els fluxes. Si es dirigeixen a la inversió, provoca un boom de preus, que augmenta els fluxes de capital, mantenint un creixement especulatiu.
(b) Excessos d’estalvi mundial, principalment de Xina i la OPEP. Reciclen aquest excedent per CC als països occidentals, finançant el dèficit exterior.
(c) Crash de la borsa a 2001, amb un llarg període de tipus d’interès extremadament baixos, que facilita la disponibilitat de recursos financers.
Tot això es resumeix en una baixa valoració del risc. El que passa al 2008 amb la caiguda de Lehman Brothers fa que canviï aquesta valoració. Això comença a l’estiu de 2008.
El mercat immobiliari Americà està bàsicament liderat per dos empreses parapúbliques, Fanny Mae i Fredi Mac, que compren el 80% de les hipoteques que concedeixen les entitats financeres dels EEUU. Aquesta empreses sempre han estat considerades com molt segures. En aquest any, com el boom i la bombolla immobiliària es tan gran, es concedeixen hipoteques a que ni té res. Per por a que els bons americans baixin, els seus inversors, especialment la Xina, comença a tenir por de que el govern intervingui les empreses, i retira els seus bons. Això finalment es compleix, al 09/09/2008, quan el govern rescata aquestes empreses.
El segon motiu és el propi banc de Lehman Brothers en si. EL govern no intervé en el seu rescat, pel que el 15/09/2008 col·lapsa, el que fa que comencin a col·lapsar altres institucions. Per exemple I.A.G., la companya d’assegurances més gran del món, on Lehman Brothers tenia assegurats tots els seus actius financers, i aquí si el govern Americà l’ha de rescatar, ja que tota la banca mundial depèn d’aquest. Per tant, és una gran crisi, ja que és la primera vegada que es deixa caure un gran banc en la historia financera moderna. Per això el pànic s’estén ràpidament per tots els mercats del món. El canvi es tan gran que el BCE, que acaba d’apujar els tipus d’interès al Juliol de 2008 al 4,5%, els baixa al 1% a l’Octubre. Entre l’Octubre de 2008 i Març de 2009 a Espanya es destrueixen 1,5M de llocs de treball, 3.000 diaris, per que el crèdit cau, cauen les exportacions internacionals perquè no hi ha crèdit per comprar, etc. Per tant, aquests 6 mesos tràgics fa veure que s’està repetint la gran depressió dels anys 30. La borsa espanyola passa dels 15.000 punts al s 6.000. Cau el mercat immobiliari, etc. TOt això porta a una pèrdua de riquesa mundial enorme.
En definitiva, la base de la crisi es una re-consideració del risc, els mercats financers revaloren el risc de manera molt dolenta. Això vol dir que les empreses de Rating han fallat estrepitosament.
Al 2008, hi ha una crisi de balança de pagaments “somorta”. Al 2011, aquesta crisi ja és explícita., es provoca la retirada dels actius internacionals a Espanya ja que tothom té por i creu que aquesta economia tindrà problemes seriosos. Al 2007, la banca internacional tenia actius a l’economia espanyola per valor d‘1,4 bilions de $. Al 2011 aquests actius són per valor de 0,7 bilions de $. Per tant, hi ha una sortida clara de capitals. Per a que no es noti tant, el que està havent durant el període és una substitució d’aquest deute privat exterior per deute públic, mitjançant el BCE i l’Estat espanyol.
Aquesta substitució impedeix que les primes de risc es dispari. Continua havent una certa confiança sobre l’econ. esp. La prima de risc, que al 2008 estava al 0 respecte l’euro Alemany, al 2011 se situa als 120punts base. Per tant, a un 1,2%, molt per sota encarà de l’explosió fins als 700 punts d’aquest any.
La primera companyia de Rating que baixa el raiting d’Espanya per sota la triple A es Standard & Poor’s, al gener de 2010.
Deute Públic 2007 2008 2009 35% ––––––––––––––> 50% -4% -10% Déficit públic Les justificacions per fer-ho es basen en l’explosió del deute, no perquè aquest sigui excessiu, sinó perquè Espanya és un país molt endeutat en el seu sector privat, que s’haurà d’ajustar, implicant una profunda recessió, i per tant una caiguda dels impostos i un increment de la despesa pública en subsidis d’atur, i per tant un augment del deute públic.
A l’origen del problema, està l’excés de deute del sector privat, intern i exterior (i amb la crisi, públic). Endeutament de les famílies i les empreses amb els bancs, dels bancs amb l’exterior i de tots amb l’exterior.
Tipus d’ajustaments financers de l’economia Espanyola (2007-2013) Durant aquests anys, el que es produeix és un gran ajustament del sector privat. Els fluxes es poden ajustar molt, però l’ajustament en stocks és una feina de molts i molts anys.
Fluxes 2007 2013 Ajustament -12% +10% +22 punts percentuals Stocks Per tant, l’ajust en fluxes és immediat, evident i duríssim. En stocks, en canvi, és molt més lent, perquè només hi ha tres maneres: no pagant (com va fer Grècia), amb una bona inflació (que farà que en uns anys el que deguis ja no valgui res) o pagant.
Stocks financers 2000 Llars 90% s/PIB Empreses No Financeres 220% s/PIB Total 310% s/PIB Espanya va deixar de pagar uns 200.00M€, dels 3 bilions que deu. Per tant, una part molt petita, encara queda molt per reduir.
4 motors de l’expansió: • Crèdit: 2000-2007 creixement del 20% anual.
• Demografia: 39M i 140.000 llars al 1995-46M i 450.000 llars al 2007.
• Habitatge: Habitatges iniciats al 2007 són 800.000. En el període 2000/07 van ser 550.000.
• Gran creixement del sector públic.
Aquests motors reverteixen amb la crisi: • Crèdit: -5% anual • El creixement de la població s’estanca.
• 60.000 habitatges iniciats al 2013.
• Reducció de la despesa pública.
Expansió Ocup. Construcció (10%) “ “ S. Públic (13%) Total ≈ (23%) És causant del 25% del creixement.
22% ≈ 50% Es produeix una davallada de la renda de la llar i de la riquesa. En les crisis financeres que porten darrere un boom immobiliari finançat amb un boom del crèdit, està demostrat que és molt més dilatat, que costarà molt més recuperar els nivells inicials.
La ocupació al 2005 era de 20,5M, al 2013 és de 17M. Per recuperar aquests 3,5M de llocs de treballs es trigarà no menys de 10 anys, fins el 2024. Això és per què aquest procés requereix la reducció de l’endeutament.
Per mesurar l’excés de crèdit al sector privat, podríem mesurar el crèdit espanyol en relació al crèdit de l’àrea € amb el PIB espanyol respecte el PIB de l’€. Som un 13% del PIB europeu, pel que ens correspondrà un 13% del crèdit. Quan entrem, tenim un crèdit del 7%. Aquest passa al 17% (1,8 bilions totals, dels que sobren 600MM) amb la crisi, i actualment es troba al 14% (1,4B, sobren 300MM).
L’endeutament del sector privat, de les ENF, era del 220% al 2007, i es troba en un 190% ara. Els organismes internacionals aconsellen que no superi el 160%.
Per tant, hi ha un excés de deute net exterior [PNII(Posició Neta d’Inversió Internacional)].
Aquest excés, que al 2007 es troba al -90%, al 2012 es troba aproximadament al -100%, per tant no hem reduït en res el deute exterior. La comissió Europea exigeix en els indicadors microeconòmics que aquest no passi del -35%, perquè sinó l’economia tindrà problemes (de confiança internacional…). Aquest gran desequilibri exterior ens fa molt fràgils a un canvi exterior.
1999-2007. Perifèria € (P.I.I.G.S.) Aquests països tenen un gran desequilibri exterior (Portugal, Italia i Espanya privat, Irlanda i Grècia públic). El que pitjor està és Grècia, que a més ha falsificat les estadístiques, així que encara està pitjor del que diu. Al 2009, els mercats comencen a ajustar aquests països, no els hi deixen crèdit. Per això, la Troika (el BCE, la CE i el FMI) els deixa crèdit a un alt tipus d’interès a canvi d’un gran pla d’ajustament.
Al llarg del 2010, Grècia, Portugal i Irlanda demanen aquests plans de reajustament. Grècia al Març de 2010, Irlanda al Novembre i Portugal al Febrer de 2011. Centrem-nos en Grècia.
Pel 2012, aquest ha d’haver fet una serie de re-ajustos: privatització de grans empreses públiques, augment d’impostos, etc., però no compleix. Al 2011, com ja es veu que no podrà pagar tot el que deu, se li condona una part del deute i es reestructura el deute grec. Això no havia passat mai, pel que es crea un gran pànic amb els països del sud, creient que el sud no podrà pagar, i com no podrà haurà d’abandonar l’euro. Per tant, el que està en joc a la crisi del 2011 és la pròpia supervivència de l’€.
Aquesta crisi acaba a finals del 2012, pel que la situació actual és fràgil.
Crisi del deute sobirà (Juny 2011-Desembre 2012) Es una crisi en la confiança de la riquesa dels països del Sud, que no havien fet les reformes per transformar-se en economies sòlides, i que comença per la suspensió de pagaments de Grècia, estenent la por dels inversors a la resta de països.
En aquesta crisi es posa en dubte la supervivència de l’euro. Amb aquesta crisi, hem tendit encara més cap a la divergència. Per això, Alemanya ha ajudat als països a canvi del compromís de tendir cap a la convergència. Per això es prenen unes mesures extraordinàries, anomenada Compact Fiscal.
A l’inici de la crisi, 2009, quan tothom està gastant més del que té, Alemanya fa una reforma de la Constitució on s’obliguen a que al 2016 el dèficit estructural serà 0%, i vol que això s’inclogui en les constitucions de tots els països. També que el deute públic no superi el 60%.
A partir d’acceptar això, les mesures de salvament impulsades per Alemanya són: • El BCE, al Desembre de 2011 i al Febrer de 2012 emet crèdit per valor d‘1 bilió d’€, a l’1% durant 3 anys, principalment destinat a finançar la banca del sud, ja que la resta no té problemes.
Espanya, que pesa un 11% sobre el PIB total europeu, demana 400.000M€.
• M.E.D.E. (fons de rescat permanent) de 500.000M€, per si hi ha necessitat d’un nou rescat.
Aquestes mesures semblen tranquil·litzar els mercats, baixant la prima de risc.
Tot i així, Espanya té un gran problema amb la banca, que manté gràcies als fons públics. Per això, finalment, al maig de 2012, per la crisi de Bankia, Espanya ha de demanar al M.E.D.E. un rescat bancari.
Aquest rescat posa sobre la taula un altre problema de fons, que és la falta d’unió bancària, havent-hi 17 autoritats que regulin i liquidin el bancs, 17 fons de garantia de dipòsits.
Per això, des de la crisi, hi ha un única autoritat bancaria, que reguli i liquidi.
...