Dret Processal Civil Internacional (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 4º curso
Asignatura Derecho Internacional Privado
Año del apunte 2013
Páginas 166
Fecha de subida 05/10/2014
Descargas 27

Vista previa del texto

Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   DRET PROCESSAL CIVIL INTERNACIONAL BLOC I: COMPETÈNCIA JUDICIAL INTERNACIONAL TEMA 1: CONCEPTE, FONTS I DELIMITACIÓ DELS DIFERENTS RÈGIMS DE COMPETÈNCIA Conceptes bàsics 07.01.2013 La competència judicial internacional és un sector del DIPr que s’ocupa fonamentalment de determinar quin és el tribunal competent per conèixer d’una relació privada internacional (= relació vinculada a diferents ordenaments jurídics).
Abans d’entrar en el seu anàlisis, s’ha de situar aquest problema dins del marc general de les qüestions relatives a la jurisdicció i a la competència judicial internacional en matèria civil: Jurisdicció à La jurisdicció és un atribut de la sobirania estatal consistent en el poder d’un Estat per jutjar i fer executar allò jutjat (poder que exerceixen determinats òrgans estatals = òrgans jurisdiccionals). Aquest poder forma part dels poders sobirans que tot Estat té sobre les persones, els actes i els béns que es troben en el seu territori.
ü ü ü ü Està recollit de forma expressa tant en l’art. 117.3 CE com en la LOPJ.
És un pressupòsit necessari de la competència judicial interna i internacional (art. 117.3 CE).
S’estén a totes les persones, a totes les matèries i a tot el territori espanyol (art. 4 LOPJ).
Ara bé, aquesta potestat sobirana de jutjar i fer executar lo jutjat dins del territori NO és absoluta sinó que es pot trobar sotmesa a algunes limitacions i condicions (ens interessen les derivades de les normes de competència judicial internacional – art. 21 LOPJ.
Per tant, la 1ª idea és que aquesta potestat sobirana no és absoluta sinó que davant d’una relació privada internacional, l’exercici d’aquesta jurisdicció (la de l’Estat espanyol) està limitada i els criteris que determinen quan l’Estat espanyol a través dels seus tribunals pot conèixer d’un litigi amb un element estranger son les normes de competència judicial internacional.
Per tant, la primera qüestió és diferenciar clarament la “competència judicial internacional” i la “competència judicial en el marc del dret processal civil espanyol”: Competència judicial interna à Normes que distribueixen els litigis entre els diferents òrgans jurisdiccionals que coexisteixen en el sí d’un mateix Estat. Aquesta distribució es fa atenent a diferents criteris: objectiu, funcional i territorial.
1 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   - Quan parlem de “competència judicial” en un sentit intern (dels tribunals espanyols per conèixer de litigis purament interns), en el dret espanyol els criteris per saber quin dels tribunals és el competent son bàsicament de 3 classes: o Els criteris que determinen la competència objectiva (= matèria i quantia del litigi) à Aquests criteris pretenen distribuir els litigis entre els diferents tribunals que coexisteixen a Espanya (distribució en funció de la matèria à jurisdicció civil, jurisdicció penal, jurisdicció social, jurisdicció contenciós-administrativa, etc.).
o Els criteris que determinen la competència funcional (= funció i jerarquia dels diferents òrgans) à Dins de cada ordre jurisdiccional hi ha una jerarquia entre els diferents tribunals (hi ha els tribunals de 1ª instancia, els d’apel·lació, els suprems, etc.). Un altre criteri és que dins d’un mateix ordre jurisdiccional, segons el moment del procediment són competents uns tribunals o uns altres.
o I els criteris que determinen la competència territorial (= demarcació territorial assignada a cada òrgan) à Per últim, dins d’un mateix ordre jurisdiccional i en el mateix nivell de competència, els litigis es distribueixen per un criteri de territorialitat, per un criteri de proximitat. Aquests criteris de competència territorial la majoria tenen un caràcter facultatiu à per tant, les parts, en funció de la seva autonomia poden triar el tribunal competent.
Competència judicial internacional à Delimitació que fa cada Estat de la seva potestat jurisdiccional. Les normes de competència judicial internacional indiquen quan són competents els òrgans jurisdiccionals d’un Estat “GLOBALMENT CONSIDERATS” per conèixer dels litigis derivats d’una relació o situació privada internacional.
Per tant, veiem que a aquesta competència judicial purament interna s’hi afegeix una competència en matèria de DIPr. Aquesta competència judicial internacional NO afecta a la distribució dels assumptes als tribunals interns pel que fa a la matèria ni pel que fa al moment processal que han d’intervenir (1ª instancia, etc.) sinó que afecta a les normes de competència territorial.
Aquest és el marc general en el qual ens hem de situar. Nosaltres partirem dels criteris de competència judicial internacional.
Funció i estructura de les normes de CJI autònomes i de les normes de CJI convencional i institucional/comunitàries La 2ª qüestió és determinar exactament quina és aquesta funció de les normes de competència judicial internacional à Aquesta funció NO és exactament la mateixa quan aquestes normes són les previstes en el dret autònom (en el nostre cas són les normes que hi ha a la LOPJ, concretament els arts. 22 a 25), que quan aquests criteris de competència judicial internacional estan previstos en un tractat internacional que espanya ha ratificat o en un Reglament Comunitari.
ü Les normes de competència judicial internacional d’origen autònom o intern tenen una funció delimitadora i una estructura unilateral.
2 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Cada Estat determina quan són competents els seus òrgans jurisdiccionals per conèixer d’un assumpte o litigi internacional (= vinculat a altres Estats) però NO quan són competents els tribunals d’un Estat estranger. EX: Art. 22.3 LOPJ à en matèria d’obligacions extracontractuals, els tribunals espanyols són competents si el fet danyós ha tingut lloc a Espanya.
ü Les normes de competència judicial internacional d’origen convencional i institucional/comunitari tenen una funció distributiva i una estructura multilateral.
Designen mitjançant criteris uniformes quins tribunals dels diferents Estats part en el Conveni o en el Reglament comunitari són competents per conèixer del litigi. EX: Art. 5.3 del Reglament 44/2001 à en matèria d’obligacions extracontractuals seran competents els òrgans jurisdiccionals del lloc on s’hagi produït el fet danyós (Espanya, França, Suïssa, etc.).
Quan el legislador espanyol estableix en quins litigis vinculats a altres Estats els tribunals espanyols són competents, ho fa a traves d’unes NORMES UNILATERALS (utilitza una tècnica unilateral).
Recordem que en el sector del dret aplicable dèiem que una norma unilateral és aquella que es limita a dir quan una llei espanyola és aplicable. Precisament, degut a que la competència judicial és una manifestació o atribut propi de la sobirania de cada Estat, el legislador espanyol nomes ens pot dir quan son o no competents els tribunals espanyols però en cap cas quan ho son els tribunals d’un altre país.
Així doncs, en l’àmbit de la competència judicial, quan les normes tenen un origen intern o autònom, tenen sempre un origen unilateral.
En canvi, quan les normes de competència judicial internacional que ha d’aplicar el tribunal espanyol no tenen un origen autònom (no es troben a la LOPJ), sinó que es troben en un conveni o reglament comunitari (és a dir: són normes de CJI adoptades de comú acord entre diferents estats), en aquest cas funcionen com autentiques normes distributives de competència à Els Estats part en el conveni es comprometen a aplicar aquestes normes i aquestes ja no tenen una funció exclusiva de delimitar l’àmbit de competència d’un estat sinó que distribueixen els litigis entre els diferents estats membres.
EX: El criteri general de competència que trobem tant autònomament com en els reglaments és que els tribunals competents seran els tribunals del domicili del demandat. Si aquest criteri està recollit en una norma de CJI autònoma, ens trobarem si llegim l’art. 22.2 LOPJ que el que ens diu és que “els tribunals espanyols seran competents sempre que el domicili del demandat es trobi a Espanya”. Si aquesta mateixa norma la trobéssim a un Reglament comunitari o conveni internacional, veurem que en aquest conveni o reglament la norma de competència ens diu que “són competents els tribunals del domicili del demandat” (si el demandat es troba a França, els tribunals competent seran els francesos però si el demandat es troba a Espanya els competents seran els tribunals espanyols). Per tant, ens diu el mateix, però en funció d’aquest caràcter vinculat a la sobirania varia la forma en què es determina el tribunal competent.
Una petita dificultat que pot plantejar l’articulació de les normes de CJI amb les normes de competència territorial internes és que no sempre hi ha una harmonia entre els criteris de competència judicial internacional i els criteris de competència territorial interns. EX: imagineu que en matèria d’adopció, la llei espanyola que regula la competència judicial dels tribunals espanyols per conèixer 3   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional d’una adopció internacional utilitza el criteri de la nacionalitat del nen adoptat (o la nacionalitat dels adoptants).
Això vol dir que l’única cosa que ens diu la norma de CJI és que en una adopció internacional serà suficient que l’adoptant o l’adoptat sigui espanyol per a que els tribunals espanyols coneguin del cas. Ara bé. Aquest criteri es limita a dir quan els tribunals espanyols, globalment considerats, són competents, però NO ens diu dintre d’Espanya quin és el tribunal concret que podrà constituir l’adopció.
En aquests casos no tenim més remei que acudir a les normes de competència territorial internes per determinar quin es el tribunal competent (i aquestes normes no aplicaran el criteri de la nacionalitat perquè no és un criteri operatiu per determinar si serà competent el tribunal de Barcelona, de Sevilla o de Càceres). Per tant, aquí haurem d’anar a les normes de competència territorial internes per completar les normes de competència judicial internacional.
EX: L’art. 14 de la Llei 54/2007 determina la CJI dels tribunals espanyol en matèria d’adopció internacional. L’art. 16 estableix que la determinació del concret òrgan jurisdiccional territorialment competent per constituir-la es farà d’acord amb les normes de jurisdicció voluntària. En cas de que no pugui determinar-se la competència territorial en base al paràgraf anterior, aquesta correspondrà al òrgan jurisdiccional que el adoptants triïn.
Per regla general, les normes de competència judicial internacional es refereixen a la competència dels tribunals globalment considerades. Si aquestes normes de competència judicial territorial interna utilitzen el mateix criteri no hi haurà problema (coincidiran). Però sinó a vegades es poden produir disfuncions.
Si no tenim una norma que ens digui quin és el tribunal competent, el criteri que segueix Espanya és que l’adoptant podrà acudir a qualsevol tribunal espanyol per constituir l’adopció. A Suïssa va diferent, en aquest cas seran competents els tribunals de la capital de l’Estat (tribunals de Ginebra).
Aquest criteri a Espanya s’ha rebutjat per tractar-se d’un Estat de les autonomies à aniria en contra del principi d’igualtat de les Comunitats Autònomes que coexisteixen en l’Estat Espanyol i per això es deixa que les parts triïn el tribunal competent, amb la única condició de que existeixin alguns vincles rellevants amb el territori del tribunal escollit).
Per la seva banda, les normes de competència judicial internacional convencionals o comunitàries poden: Ø Designar l’Estat els tribunals dels quals són competents. Per individualitzar dins d’aquest Estat quin és el tribunal que pot conèixer del cas s’hauran d’aplicar les seves normes de competència territorial. EX: Art. 9.1 Brussel·les I à tribunals de l’Estat membre on estigui domiciliat l’assegurador.
Ø Designar directament el tribunal territorialment competent. EX: Art. 5.1 Brussel·les I à en matèria d’obligacions extracontractuals el tribunal competent és el del lloc on s’ha produït el dany (no ens diu el de l’Estat on s’ha produït el dany sinó el del LLOC on s’ha produït el fet danyós). Per tant, quan les normes d’un Reglament o Conveni no fan referència als tribunals d’un estat globalment considerat, en aquests casos ja no és necessari acudir a les normes de competència judicial territorial internes.
En principi nosaltres només estudiarem les normes de competència judicial internacional però hem de tenir en compte que quan aquestes normes parlen de l’estat X o Y com a competent, requereixen ser 4 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   completades per les normes de competència territorial purament internes per individualitzar el tribunal competent.
La competència judicial internacional i els altres sectors del DIPr Relacions entre el sector de la competència judicial internacional i el sector del reconeixement i execució de decisions estrangeres à Les normes de competència judicial internacional regulen un sector del DIPr però el seu funcionament no es pot aïllar de les normes que regulen els altres sectors de la CJI.
Davant d’un supòsit de DIPr, si es planteja un litigi, el primer que hem de fer és veure si els tribunals espanyols són o no competents.
ü Si són competents, per determinar el dret aplicable al fons, aplicaran les normes sobre dret aplicable que vam veure el 1r trimestre. EX: si es planteja una qüestió successòria, haurem d’anar a les normes de competència judicial internacional per veure si els tribunals espanyols són competents. En aquest cas, la competència la tenen si l’últim domicili del demandat esta a Espanya o si hi ha immobles situats a Espanya. Si es dóna un d’aquests criteris el tribunal es declara competent i per resoldre el cas aplicarà les normes de conflicte espanyoles. Que els tribunals espanyols siguin competents NO significa que s’hagin d’aplicar les lleis materials espanyoles (recordatori primer trimestre).
ü Si els tribunals espanyols no són competents, les normes de competència judicial internacional NO són aplicables.
També, que els tribunals espanyols no siguin competents (encara que el litigi estigui vinculat al nostre país), això no vol dir que estiguem davant d’una negació de justícia. És a dir, davant d’un litigi vinculat a Espanya, que un tribunal espanyol no tingui competència no ens ha d’estranyar (hi haurà un altre Estat més adient o més vinculat al cas que Espanya que SÍ pugui conèixer el cas, i a més, aquesta sentencia -si reuneix determinats requisits- podrà ser reconeguda i executada a Espanya).
EX: imagineu un francès que mor domiciliat a França i només té un patrimoni mobiliari en un banc espanyol. Encara que els béns i els beneficiaris d’aquesta successió (hereus) es trobin a Espanya, els tribunals espanyols NO seran competents perquè Espanya només es competent si el causant és espanyol o si a Espanya hi ha bens immobles. Això no suposa una denegació de justícia si els hereus volen interposar una demanda o una reclamació successòria, perquè no seran competents els tribunals espanyols però ho seran uns altres. I a més, si els hereus es veuen obligats a anar França (que segurament seran els tribunals competents) i en base a aquesta sentencia francesa es determina qui té dret o no a aquest patrimoni mobiliari que es troba a Espanya, aquesta sentencia en base als criteris de reconeixement i execució podrà ser executada a Espanya.
Per tant, les normes de competència judicial internacional i de reconeixement i execució de decisions estrangeres s’han de veure com sectors complementaris.
o La competència judicial internacional dels tribunals espanyols NO és il·limitada (art. 21 LOPJ).
5   o o Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional La limitació de la competència judicial internacional dels tribunals espanyols comporta “implícitament” la remissió a una jurisdicció estrangera i la predisposició a reconèixer les decisions dels seus tribunals.
En cas contrari podria produir-se una denegació de justícia.
Configuració constitucional de les normes de competència judicial internacional És evident que les normes de competència judicial internacional, com la resta de normes de l’ordenament jurídic, han de ser conformes als principis constitucionals. Sabem que en la CE no trobem normes directament aplicables per determinar el dret aplicable o els tribunals competents sinó que bàsicament la CE ens proporciona els principis i valors que s’han de respectar quan a la legislació ordinària es desenvolupin aquests principis.
En el cas de la competència judicial internacional, els principis i valors fonamentals bàsics són els proclamats en l’art. 24 CE (obligació de garantir a les persones la tutela judicial efectiva dels seus drets).
En aquest article es proclama el dret a la tutela judicial efectiva. I aquest dret té 3 manifestacions bàsiques (= exigències bàsiques que el legislador ha de tenir en compte al establir els criteris o fòrums de la competència judicial internacional): Ø L’accés a la justícia à Tota persona té dret a que la seva causa sigui vista de forma equitativa, pública i dins d’un termini raonable per un tribunal independent i imparcial (arts. 6 CEDH i 47 CDFUE). És a dir: que tota persona que vulgui presentar una demanda pugui fer-ho davant dels tribunals espanyols.
Ø El dret a la defensa à El demandat ha de poder defensar-se davant dels tribunals del seu domicili (actor sequitur forum rei). Dret de tota persona de poder defensar-se quan és objecte d’una demanda.
!! Quan el demandant i el demandat resideixen en diferents Estats, aquestes 2 exigències bàsiques són difícils d’aconseguir simultàniament. La seva conciliació comporta que el risc d’internacionalitat (= tenir que comparèixer davant d’un tribunal estranger) recaigui sobre l’actor/demandant, llevat que aquest sigui la “part dèbil” en la relació litigiosa (consumidor, treballador, menor, creditor d’aliments, assegurat, etc.).
Ø I la bona administració de justícia à S’ha de procurar que la justícia sigui d’actualitat, ràpida i eficaç. L’obligació de garantir a tota persona la tutela judicial efectiva no s’ha d’entendre com l’obligació dels tribunals espanyols a conèixer de tots els litigis internacionals, inclosos aquells que presenten un vincle molt dèbil o poc rellevant amb l’ordenament jurídic espanyol.
Quan es tracta de litigis purament interns, aquestes 3 dimensions del dret a la tutela efectiva es poden assolir fàcilment perquè: 6   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional ü L’accés a la justícia significa la possibilitat de poder presentar una demanda davant d’un tribunal amb el menor cost possible, i per tant, pel demandant lo més adient es que pugui presentar la demanda davant dels tribunals del seu domicili.
ü En el cas del demandat, el dret a la defensa en el lloc on es pot exercir millor és davant dels tribunals de la seva residencia habitual.
ü I en termes d’administració de justícia és evident que el tribunal podrà dictar una sentencia de major qualitat si els elements que envolten el cas li son pròxims (les proves, els fets, les declaracions que ha de prendre, etc.).
Si es tracta d’un litigi purament intern vol dir que tots aquests factors es troben en el sí d’un mateix estat (els fets, el demandat, el demandant, etc.). Per tant, des d’aquesta perspectiva es poden assolir aquests 3 aspectes basics de la tutela judicial efectiva.
Ara bé, quan es tracta d’un litigi internacional (= els fets i les parts estan localitzats en diferents Estats), és necessari trobar cert equilibri. Si només tenim en compte el lloc on es troba el demandat o demandant estarem perjudicant a la bona administració de justícia si els fets litigiosos es troben a un Estat que no és ni el del demandat ni el del demandant. Per tant, les normes de competència judicial internacional han de combinar aquestes 3 manifestacions bàsiques de la tutela judicial efectiva.
Argumentació per comprendre el perquè dels criteris o fòrums de la competència judicial internacional: o Per referir-se als criteris de CJI, els manuals a vegades utilitzen el terme “fòrums”. La combinació d’aquestes 3 exigències de la tutela judicial efectiva depèn bàsicament de la matèria objecte del litigi i en termes generals, els criteris que s’utilitzen per definir quan és o no competent un tribunal varien en funció de la matèria.
o En termes generals, quan una de les parts és una denominada “part dèbil” (és a dir: una persona que es troba en una situació de desavantatge respecte a l’altre part del litigi, EX: un consumidor, un treballador, un assegurat, un menor, un creditor d’aliments, etc.), per regla general s’obre un fòrum de competència a favor seu, tant si actua com actor o com a demandat. Per tant, quan una de les parts és una part dèbil es procura que els tribunals del lloc on resideix siguin els competents amb independència de que aquesta part dèbil sigui qui interposa la demanda (és a dir: amb independència de la posició que ocupa en el litigi –actor o demandat-).
o Quan el litigi afecta a interessos d’un Estat, encara que sigui un litigi entre particulars com pot ser el relatiu als arrendaments de bens immobles que pot afectar a les polítiques immobiliàries d’un Estat, normalment el tribunal competent serà el del lloc de situació dels béns (són els que estan més estretament vinculats al cas). En termes generals, es considera que aquell que es dirigeix amb la seva actuació a un altre Estat (ja sigui per vendre els seus productes o perquè la seva activitat produeix perjudicis a un Estat diferent d’aquell d’on és ell) és la part que ha d’assumir el risc d’internacionalitat. El risc d’internacionalitat l’ha d’assumir aquell que ha introduït els seus productes o realitzat una activitat nociva fora del seu país (aquest és un altre criteri per estabilitzar els criteris de la tutela judicial efectiva).
7 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Pluralitat de règims de competència judicial internacional Un altre aspecte que no és res més que una manifestació de una qüestió que ja coneixem, és el de les fonts i el de les relacions que hi ha entre les diferents fonts de normes de competència judicial internacional.
Les normes de competència judicial internacional es poden trobar en el DRET INTERN (bàsicament, a Espanya la seu de regulació de les normes de competència judicial internacional és la LOPJ). Si consultem la LOPJ veiem que els articles 21 a 25 ens diuen quines són les normes de competència judicial internacional en els diferents ordres jurisdiccionals: ü ü ü ü L’art. 22 LOPJ determina quan els tribunals espanyols són competents en l’ordre civil, L’art. 23 LOPJ quan els tribunals espanyols són competents en l’ordre penal, L’art. 24 LOPJ quan ho són en l’ordre contenciós-administratiu, I l’art. 25 LOPJ quan ho son en l’ordre social.
Atès que nosaltres només estudiarem els litigis entre particulars, centrarem la nostre atenció bàsicament en l’art. 22 LOPJ, que són les normes de competència judicial internacional en l’ordre civil. Ara bé, aquestes normes de competència judicial internacional d’origen intern o autònom NO resulten aplicables si hi ha un TRACTAT O REGLAMENT COMUNITARI QUE REGULI LA CJI en matèria civil o mercantil.
Ø Pel que fa a Convenis, hi ha un conveni basic que s’aplica a les matèries civils i mercantils que es el Conveni de Lugano de 2007 en matèria civil i mercantil (regula la CJI i el reconeixement i execució de decisions estrangeres).
Després també hi ha una sèrie de convenis que regulen la competència judicial internacional en sectors molt concrets (en matèria de transports, tant de passatgers com de mercaderies, o en matèria de responsabilitat civil: contaminació del mar per hidrocarburs, etc.). Aquests convenis tant concrets no els analitzarem però saber que existeixen.
Ø Per damunt de tots aquests textos interns o convencionals trobem els Reglaments comunitaris (que tenen una aplicació prioritària). Si el Reglament no resulta aplicable es veurà si hi ha o no un Conveni i sinó residualment s’aplicarà la LOPJ. Contínuament veiem noves matèries de dret civil o mercantil que són objecte de reglaments comunitaris.
Llista de principals reglaments: o Reglament 44/2001 (Brussel·les I) de 22 de desembre del 2000 en matèria civil i mercantil à Aquest reglament regula matèries civils i mercantils i es doble perquè regula tant el sector de la competència judicial internacional com el de reconeixement i execució de sentencies estrangeres. Recentment ha estat substituït pel Reglament 1215/2012 de 12 de desembre que serà aplicable a partir del 10 de gener de 2015.
8 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   o Reglament 2201/2003 (Brussel·les II) de 27 de novembre en matèria matrimonial i de responsabilitat parental (litigis en matèria de nul·litat, divorci i separació i en matèria de responsabilitat parental) à Aquest reglament, igual que Brussel·les I, NO conté normes sobre dret aplicable sinó només normes de competència judicial internacional i reconeixement i execució de decisions estrangeres.
o Reglament 4/2009 de 18 de desembre de 2008 sobre aliments à Regula tots els sectors del DIPr.
o Reglament 650/2012 de 4 de juliol sobre successions à També regula tots els sectors del DIPr (reglament triple) però no serà aplicable fins el 17 d’agost de 2015).
o Reglament 1346/2000 sobre procediments d’insolvència à No l’analitzarem però és un reglament que conté normes materials però també normes sobre dret aplicable, competència judicial internacional i reconeixement i execució de decisions estrangeres (reglament triple).
El Reglament Brussel·les I (que és el que més treballarem) acaba de ser substituït per un reglament pràcticament idèntic (amb algunes petites modificacions), el reglament 1215/2012, que no serà aplicable fins al gener del 2015. Les propostes d’aquest nou reglament sobre CJI i reconeixement i execució de decisions estrangeres en matèria civil i mercantil era alterar fonamentalment el Brussel·les I però al final ha sigut diferent perquè les modificacions han estat molt menors que les que la doctrina havia considerat necessari canviar.
Jerarquia entre els règims de competència judicial internacional ü Les normes de CJI comunitàries prevalen sobre les convencionals i autònomes o internes dels Estats membres à Si la controvèrsia entra dins l’àmbit d’aplicació territorial, material, espacial/personal i temporal d’un Reglament comunitari, les seves normes desplacen tant les normes de competència judicial internacional dels Convenis internacionals com les del dret autònom.
ü Les normes de CJI convencionals prevalen sobre les normes autònomes o internes dels Estats part à Si la controvèrsia entra dins l’àmbit d’aplicació territorial, material, espacial/personal i temporal d’un Conveni internacional ratificat per Espanya, les seves normes desplacen les del Dret autònom.
ü Caràcter residual de les normes de CJI del Dret autònom espanyol à Les normes de competència judicial internacional autònomes només resulten aplicables si la controvèrsia no entre en l’àmbit d’aplicació ni d’un Reglament comunitari ni d’un Conveni internacional del que Espanya sigui part (arts. 22 i 25.1 de la LOPJ).
Primer hem de veure si hi ha un Reglament, sinó un Conveni i sinó la LOPJ. Per això resulta fonamental veure quin és l’àmbit d’aplicació dels Reglaments, perquè aquests reglaments no són reglaments erga omnes (com passava amb els reglaments sobre llei aplicable, Roma I i Roma II, que els Estats s’obligaven a aplicar les normes de conflicte d’aquells reglaments sempre que la matèria 9 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   entrés dins de l’àmbit d’aquell reglament), sinó que els reglaments comunitaris nomes s’apliquen quan es produeixen determinats vincles amb la comunitat. EX: El reglament Brussel·les I només s’aplica si el demandat està domiciliat en un Estat de la UE, sinó no resulta aplicable.
Per tant, els reglaments sobre competència judicial internacional NO desplacen les normes de competència judicial internes perquè tenen un àmbit d’aplicació en l’espai limitat.
Àmbit d’aplicació del Reglament 44/2001 (Brussel·les I) Àmbit d’aplicació territorial (art. 1.3) à ¿Quan s’aplica el Reglament? ¿Quin és l’àmbit territorial d’aplicació del Reglament? El reglament s’aplica a tots els territoris de la UE (territori del que és la metròpoli, NO colònies – art.
52 TFUE). EX: El Reglament comunitari no s’aplica a Groenlàndia encara que està sotmès a la corona danesa ni tampoc s’aplica a molts territoris sotmesos a la corona britànica però que no estan a la UE. També s’aplica a una sèrie de territoris de ultra-mar previstos expressament a l’art. 355 TFUE. El reglament s’aplica a les Illes Canàries, a Gibraltar, a Ceuta i Melilla. Per tant, des d’un punt de vista territorial podem dir que s’aplica a tots els estats amb aquestes precisions.
Tanmateix, encara que actualment el Reglament s’aplica a tots els Estats de la UE, quan es van incloure les competències en matèria de DIPr en el si del tractat de la UE que va ser en el Tractat d’Amsterdam i això s’ha mantingut en el TFUE, hi van haver 3 Estats (Irlanda, Regne Unit i Dinamarca) que van decidir mantenir-se al marge dels actes comunitaris en matèria de DIPr.
- El Regne Unit i Irlanda van fer una declaració dient que es mantenien al marge dels actes comunitaris en matèria de DIPr però que es reservaven la facultat de que si consideraven que aquest acte era assumible, declarar que volien quedar vinculats pel mateix (les denominades clàusules “opting in”).
- Dinamarca va fer una declaració diferent en virtut de la qual es manté al marge totalment de qualsevol acte que s’adoptés en matèria de DIPr (“opting out”).
Per tant, en el Reglament Brussel·les I tant Irlanda com Regne Unit van participar en les negociacions i van fer ús d’aquestes facultats opting in i el Reglament els va vincular des d’un bon principi. Però Dinamarca va quedar fora de les negociacions (i a efectes del Reglament Brussel·les I el tractava com un tercer Estat), fins que Dinamarca va negociar amb la UE per a que el Reglament s’estengués a Dinamarca. Per tant, el resultat final es que aquest reglament s’aplica a tots els territoris de la UE (inclosa Dinamarca, cosa que no passa amb el reglament Brussel·les II).
Àmbit d’aplicació material Matèries civils excloses del seu àmbit d’aplicació (art. 1.2) à Seria un error pensar que totes les normes de competència judicial internacional sobre matèria civil i mercantil queden incloses dins del Reglament Brussel·les I, sinó que es necessari veure el llistat de matèries. Per tant, si llegim l’art. 1.2 d’aquest Reglament veiem que NO queden incloses: l’estat i capacitat de les persones físiques 10   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional (matrimoni, filiació, responsabilitat parental), els règims matrimonials, els testaments i successions, els procediments d’insolvència i l’arbitratge.
En el text inicial, els aliments excepcionalment sí que entraven dins l’àmbit d’aplicació del Brussel·les I però en el moment en que s’ha adoptat un reglament específic en matèria d’aliments aquests també han quedat fora del seu àmbit d’aplicació. Per tant, son matèries patrimonials.
El fet de que es plantegi una qüestió prejudicial o incidental exclosa de l’àmbit material d’aplicació del Reglament NO afecta a la competència que l'esmentat Reglament atribueix al jutge per conèixer a títol principal. En aquest cas, la competència per conèixer de la qüestió prèvia o incidental es determina pel dret nacional.
Matèria civil i mercantil de naturalesa patrimonial (art. 1.1) à Lo important és que la matèria entri dins del reglament no la naturalesa del òrgan jurisdiccional cridat a conèixer.
EX: és freqüent que en un litigi penal la víctima o els seus descendents demanin una indemnització per danys i perjudicis (indemnització civil). Evidentment, les matèries de dret públic queden fora del Reglament (totes les matèries de dret públic – penal, fiscal, contenciós-administrativa, social- queden fora del reglament comunitari llevat dels contractes de treball), però pot ser que en el marc d’un litigi penal es plantegin qüestions civils (demanda civil per danys i perjudicis). En aquests casos, per determinar la competència del tribunal que coneix del delicte penal per pronunciar-se dels danys i perjudicis civils derivats d’aquest delicte, es necessari que aquest tribunal tingui competència en base als criteris previstos en el Reglament Brussel·les I.
També, l’afirmació de que només regula litigis entre particulars de caràcter civil i concretament patrimonial, s’ha de matisar perquè en aquells casos en que una de les parts sigui una administració púbica però que no actua de les prerrogatives sobiranes que li son pròpies sinó en exercici del ius gestionis també s’aplica el Reglament (EX: cas en que un particular demanda a un organisme públic perquè no li paga els lloguers d’un edifici que li ha llogat. Aquest contracte d’arrendament – en la mesura en que l’estat no actua investit amb les prerrogatives sobiranes que li son pròpies sinó com a particular – les diferencies que sorgeixen quedaren sotmeses al Brussel·les I). L’aplicació del Reglament s’exclou en aquells supòsits en que la autoritat pública actua en l’exercici del seu poder públic (ius imperii).
Finalment, la definició dels conceptes o nocions utilitzades en el conveni per definir les matèries en que s’aplica s’han d’interpretar de forma autònoma per garantir la seva interpretació i aplicació uniforme (s’han d’interpretar tenint en compte el caràcter comunitari del Reglament i no en funció del dret intern dels diferents estats). EX: Es possible que a l’hora de determinar si una reclamació per ruptura de les negociacions d’un contracte es una responsabilitat contractual o extracontractual, pot ser que alguns Estats consideren que això (responsabilitat in contraendo) forma part de la responsabilitat extracontractual o contractual – el que ho determinarà serà el TJUE, que ho qualificarà de forma autònoma.
Àmbit d’aplicació temporal. Disposicions transitòries (art. 66) 11   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional El Brussel·les I no s’aplica a totes les matèries civils i mercantils sinó a matèries bàsicament patrimonials, amb independència de que el tribunal cridat a conèixer sigui un tribunal civil, penal, contenciós-administratiu o social.
Competència judicial internacional (CJI) à El Reglament s’aplica a totes les accions que s’exercitin després de la seva entrada en vigor (1 de març de 2002), amb independència del moment en que es van produir els fets que configuren l’objecte del litigi.
Reconeixement i execució de decisions estrangeres à El Reglament s’aplica a totes les resolucions dictades després de la seva entrada en vigor. Ara bé, en cas de resolucions dictades arran d’accions exercitades abans d’aquesta data (la d’entrada en vigor), es possible aplicar el règim de reconeixement i execució del Reglament Brussel·les I, sempre que (art. 66.2): ü En la data en que es va exercitar l’acció, el Conveni de Brussel·les 1968 o el Conveni de Lugano (1988) estiguessin en vigor tant en l’Estat d’origen com en l’Estat requerit, o ü Les normes de competència judicial internacional que el tribunal d’origen va aplicar s’ajustessin a les previstes en el Capítol II del Reglament Brussel·les I o a les d’un Conveni en vigor en l’Estat d’origen i en l’Estat requerit quan es va exercitar l’acció.
Els Reglaments que ja estan en vigor només s’apliquen als nous Estats a partir de la data de la seva adhesió a la UE.
Àmbit d’aplicació personal o en l’espai: l’anomenada “connexió comunitària” Aquest és el criteri més important (junt amb la matèria) per saber quan hem d’aplicar el Reglament Brussel·les I à Es refereix als vincles que hi ha d’haver entre el litigi i el territori de la UE per a que el Reglament sigui aplicable.
Al que fa referència és a la exigència en aquest reglament d’una connexió comunitària à és necessari que el litigi presenti vincles amb el territori de la UE. El vincle fonamental és el DOMICILI DEL DEMANDAT: cada cop que el demandat estigui domiciliat en un territori de la UE, amb independència de que sigui o no nacional d’un Estat Membre (EX: pot ser un marroquí domiciliat a Espanya), queda subjecte al reglament Brussel·les I.
Quan el demandat no està domiciliat en un Estat de la UE, llavors haurem de veure si hi ha un Conveni que cobreixi aquest supòsit i si no n’hi ha, aplicar les normes de CJI de la LOPJ.
Ara bé, aquest criteri basic d’aplicació del Reglament sempre que el demandat estigui en un Estat de la UE té algunes excepcions (= excepcions a l’aplicació del criteri del domicili del demandat): Ø Un dels criteris de competència previst en el reglament son els anomenats CRITERIS DE COMPETÈNCIA EXCLUSIVA, que fan referencia, entre altres, a la competència per conèixer de demandes relatives a drets reals, a la validesa d’una patent, dels acords adoptats pels òrgans d’una 12 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   societat, etc. En aquests casos, el Reglament ens diu que de tots els tribunals de la UE només n’hi ha un competent: o o o Demandes de drets reals sobre immobles à tribunals de l’estat on l’immoble està situat.
Demandes sobre la validesa d’una patent registrada en un registre públic à tribunals de l’estat on es troba el registre.
Demandes sobre la validesa dels acords d’una societat à el tribunal competent és el del lloc on es troba la seu de la societat.
Quan hi ha un criteri d’aquest tipus és indiferent que el demandat estigui domiciliat o no a la UE, lo important es que el immoble estigui a la UE, o que el Registre estigui situat a un país de la UE o que la societat tingui la seva seu a la UE encara que els socis estiguin establerts a un altre país estranger.
En l’àmbit de les denominades matèries exclusives lo important NO és el domicili del demandat sinó que el criteri utilitzat per determinar la competència exclusiva estigui ubicat en un estat de la UE.
Ø La 2ª gran excepció és que el Reglament preveu en determinades matèries la AUTONOMIA DE LA VOLUNTAT (les parts poden triar el tribunal competent). EX: una empresa canadenca pot pactar amb una empresa de Mèxic que les diferencies que sorgeixen entre elles siguin conegudes pels tribunals espanyols à en aquest cas s’aplicaria el Brussel·les I.
Ø PRORROGA DE COMPETÈNCIA (art. 23) à El Reglament s’aplica si una les parts té el domicili en un Estat Membre encara que aquesta part no sigui la demandada.
09.01.2013 Avui mostrarem com es delimita l’àmbit d’aplicació d’aquelles matèries que NO són objecte del Reglament Brussel·les I però que SÍ estan regulades per Reglaments de la UE sobre competència judicial internacional. Aquestes matèries son bàsicament les crisis matrimonials i la responsabilitat parental (Reglament Brussel·les II) i els aliments (Reglament 4/2009).
Àmbit d’aplicació del Reglament 2201/2003 (Brussel·les II) Àmbit d’aplicació territorial Pel que fa al Reglament Brussel·les II en matèria de crisis matrimonials i responsabilitat parental, el seu àmbit d'aplicació territorial és, al igual que el Reglament Brussel·les I, el territori dels Estats Membres de la UE amb 1 excepció: Dinamarca.
Dinamarca, encara que també va quedar al marge del Brussel·les I, va iniciar negociacions amb la UE per tal de que el Reglament Brussel·les I també s’apliqués al territori danès. En canvi, pel que fa al Brussel·les II, Dinamarca encara no ha mostrat cap interès per ampliar al 13 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   seu territori l’aplicació d’aquest Reglament à per tant: té la condició de tercer estat a efectes de l’aplicació del Reglament 2201/2003).
A més, dels territoris dels Estats Membres també s’estén l’aplicació del Reglament a aquells territoris que no es troben en el continent europeu o en les illes britàniques però que van vinculats a la sobirania d’aquests estats.
Per últim, el Reglament també s’aplica a Gibraltar, a Ceuta i Melilla i a les Illes Canàries.
Àmbit d’aplicació temporal (art. 64) El Reglament Brussel·les II va entrar en vigor al març de 2005 i per tant, podríem pensar que bàsicament avui dia quan es presenta una demanda per les matèries regulades per aquest Reglament ja estarà en vigor à des del punt de vista de la competència judicial internacional avui dia ja no es plantejaria cap problema de dret transitori però sí que poden haver-hi problemes pel que fa al reconeixement i execució de decisions estrangeres en matèria de nul·litat, divorci i separació i responsabilitat parental.
A més, hem de tenir en compte que al Reglament Brussel·les II actual alguns li diuen “Brussel·les II gris” i és perquè abans hi havia un altre reglament que va regir durant molt poc temps. Encara ens podríem trobar alguna sentencia dictada a l’estranger quan estava en vigor el Reglament 1347/2000 que es demanés executar o reconèixer a Espanya, un cop a Espanya ja ha entrat en vigor l’actual Reglament Brussel·les II. El propi reglament 2201/2003 estableix una sèrie de disposicions de dret transitori que ens diuen què s’ha de fer en aquests casos.
Competència judicial internacional (CJI) à El Reglament Brussel·les II s’aplica a les accions exercitades amb posterioritat a la seva entrada en vigor (març del 2005), amb independència del moment en què es van produir els fets que configuren l’objecte del litigi.
Reconeixement i execució de decisions estrangeres à El Reglament s’aplica a les accions exercitades amb posterioritat a l’entrada en vigor. Tanmateix: o Si es tracta de resolucions dictades amb posterioritat a la seva entrada en vigor, arran d’accions exercitades abans d’aquesta data és possible aplicar el règim de reconeixement previst en el Reglament Brussel·les II (2201/2003), amb les condicions que imposa l’art. 64.2.
o Si es tracta de resolucions dictades ABANS de la data d’aplicació del Reglament Brussel·les II, arran d’accions exercitades posteriorment a la entrada en vigor del Reglament 1347/2000 (1 de març del 2000), s’estarà al que disposin els arts. 64.3 i 64.4.
Àmbit d’aplicació material (art. 1) Pel que fa a l’àmbit d’aplicació material, hem de tenir en compte que el Reglament regula la competència i el reconeixement i execució de les resolucions estrangeres en matèria matrimonial i en matèria de responsabilitat parental. Al regular 2 matèries diferents, en el seu text regula en 2 seccions 14 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   diferents la competència judicial internacional en matèria matrimonial i la CJI en matèria de responsabilitat parental (!! els fòrums o criteris NO són els mateixos).
Matèria matrimonial à Pel que fa a la matèria matrimonial (divorci, separació legal i nul·litat matrimonial), s’ha d’entendre per tal els litigis que tinguin per objecte dissoldre o relaxar (en el cas de la separació) els vincles matrimonials però NO s’aplica a les conseqüències que es puguin derivar d’aquesta dissolució del matrimoni (EX: responsabilitat en front dels fills –que es regula en el mateix Reglament però en una secció diferent-, els aliments o altres conseqüències derivades del matrimoni no es regulen per aquest Reglament). Per tant, només s’aplica quan el litigi es planteja en virtut d’una crisi matrimonial (quan els esposos volen anular, acabar, dissoldre el matrimoni o separar-se).
Matèria de responsabilitat parental à L’altre element que regula aquest reglament és la responsabilitat parental. El terme “responsabilitat parental” pot semblar estrany perquè en el dret tradicional espanyol és una noció desconeguda (encara que les reformes o lleis recents ja parlen o adopten aquesta noció de responsabilitat parental), però això no planteja majors problemes perquè el reglament ens precisa exactament què s’entén per responsabilitat parental.
Noció de responsabilitat parental pel Reglament Brussel·les II (art. 2.7) à Drets i obligacions conferits a una persona física o jurídica en virtut d’una resolució judicial, per ministeri de la llei o per un acord amb efectes jurídics, en relació a la persona o els béns d’un menor.
Aquesta noció que ofereix el Reglament inclou bàsicament els drets de guarda i custodia i el dret de visita respecte els fills, les mesures de tutela i curatela i altres mesures de protecció que s’hagin d’adoptar respecte els menors i totes les qüestions relatives a la designació de quina és la autoritat que ha de fer-se càrrec del menor en el cas de que sigui abandonat per la família o es trobi en una situació de desemparament à per tant, es tracta de mesures que volen protegir la persona i els béns del menor per part d’aquells que tenen una responsabilitat sobre ells (pares, tutors i institucions publiques de protecció dels menors).
Matèries excloses (art. 1.3) à En canvi, es diu en el Reglament que quan es tracti d’accions de filiació (determinar quina és la filiació d’un menor) o de qüestions relatives a la constitució d’una adopció, o quan es tracti de mesures destinades a determinar o modificar el nom o cognom de les persones, de l’emancipació d’un menor, dels aliments o de mesures que s’han d’adoptar com a conseqüències d’infraccions penals que els menors hagin comes, el Reglament NO s’aplica. És a dir: tot aquest tipus de mesures previstes en l’art. 1.3 queden fora del reglament comunitari à per tant, si es planteja davant del tribunal una qüestió de filiació o adopció, el Reglament Brussel·les II no s’aplica.
Així, és molt important tenir en compte aquest àmbit d’aplicació material perquè el Reglament no s’aplica a totes les qüestions que facin referencia als menors.
Àmbit d’aplicació personal o en l’espai Una qüestió també molt important per saber quan s’aplica el Reglament és la de determinar quin vincle ha de tenir el litigi o qüestió litigiosa (atès que estem parlant de litigis relatius a situacions vinculades a diferents estats) amb la UE per a que el Reglament resulti aplicable.
15   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Matèria matrimonial (arts. 3-7) à Existeix una gran diferencia entre el Reglament Brussel·les I i el II.
El criteri general per a que s’apliqui el Reglament Brussel·les I és que el demandat estigui domiciliat en un Estat Membre de la UE. En canvi, el Brussel·les II segueix un criteri diferent à pretén un àmbit d’aplicació més ampli pel que fa a les matèries relacionades amb la crisi matrimonial (nul·litat, divorci i separació), perquè NO exigeix que el demandat estigui domiciliat en un Estat Membre sinó que segueix un criteri diferent per delimitar el seu àmbit d’aplicació en l’espai.
De l’art. 3 es desprèn que el Reglament Brussel·les II s’aplicarà sempre que d’acord amb les normes de competència judicial internacional de l’art. 3 hi hagi un tribunal de la UE competent per conèixer del cas (= que els fòrums de competència de l’art. 3 atribueixin a un tribunal de la UE la competència per resoldre el litigi).
Els fòrums de competència de l’art. 3 designen DIRECTAMENT l’òrgan jurisdiccional territorialment competent. Si llegim els fòrums de competència en matèria de crisis matrimonial, veurem que difícilment ens trobarem amb un cas vinculat a diferents estats respecte del qual no hi hagi com a mínim un tribunal de la UE que pugui conèixer del mateix. Aquests fòrums son: - - En primer lloc, que els esposos tinguin la seva residència habitual en un Estat de la UE.
O bé que el demandat tingui la seva residència habitual en un Estat de la UE.
O bé que la demanda es presenti davant de l’Estat de la última residència habitual dels esposos sempre que un d’ells continuï residint en aquell Estat.
O be que el tribunal cridat a conèixer sigui el de la residència habitual del actor. Si l’actor (demandant) no és nacional d’aquell Estat, sempre que porti 1 any residint en aquell territori o si n’és nacional, sempre que porti 6 mesos de residència.
Per últim, també són competents els tribunals de la nacionalitat comuna dels esposos.
Veiem doncs que aquesta pluralitat de fòrums de competència fa que sigui difícil imaginar una situació en la qual un tribunal de la UE no resulti competent. Seria bàsicament la situació en la que cap dels esposos tingues la nacionalitat d’un Estat de la UE i a més, cap d’ells residís en un Estat de la UE (en aquests casos sembla normal que els tribunals de la UE no siguin competents per resoldre el litigi).
Per tant, en principi, el Reglament comunitari Brussel·les II s’aplica sempre que hi hagi un tribunal a la UE que pugui conèixer del cas en base als criteris de competència previstos en el propi ordenament (en l’art. 3) i, atès que aquest ordenament preveu una multiplicitat de criteris de competència, difícilment hi haurà espai o lloc per aplicar, en defecte de Reglament, les normes de competència internes (cosa que no passa en el marc del Brussel·les I).
De totes maneres, el Reglament preveu la possibilitat de que en casos extraordinaris pugui no desprendre’s la competència d’un tribunal de la UE sobre la base dels criteris previstos en el propi Reglament. En aquests casos, si resulta que el demandat no està domiciliat ni és nacional d’un Estat de la UE, excepcionalment, per determinar si un tribunal que NO té competència en base al Reglament de totes maneres pot conèixer del litigi degut a que les normes internes SÍ li atorguen competència, en aquests casos si que podria conèixer de la nul·litat, divorci i separació.
16   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional EX real que es va plantejar davant del TJUE i que clarifica tots els dubtes que la interpretació d’aquesta possibilitat planteja à Cas Sundelin. Una dona sueca va contraure matrimoni amb un Cubà i vivien a França. El matrimoni va anar malament, el marit va tornar a Cuba i la dona, que continuava residint a França, va plantejar una demanda davant dels tribunals suecs. En aquest cas, el tribunal suec es va declarar incompetent però va considerar que continuava sent aplicable el Reglament Brussel·les II perquè hi havia, d’acord amb els criteris de competència de l’art. 3, un tribunal d’un altre Estat de la UE que podia conèixer. Els tribunals suecs no eren competents perquè la nacionalitat d’una de les parts no és un criteri de competència previst en el Reglament (el criteri és la nacionalitat COMUNA dels esposos, per tant, els tribunals de la nacionalitat de l’actora per si sols no tenen competència segons el Brussel·les II). Però el Reglament preveu fòrums de competència alternatius i un d’aquests criteris és el de la última residència habitual dels esposos quan un d’ells continua residint en aquell país (en aquest cas els tribunals francesos SÍ que podien conèixer del cas perquè el matrimoni havia residit a França i ella continuava residint allà). Per això el tribunal suec podia dir que no son competents però els tribunals francesos sí que ho són.
En aquest cas, tal com es va plantejar, el Reglament resultava aplicable. Però el tribunal, com que era conscient que aquesta aplicació residual de les normes de competència interna havia plantejat problemes de interpretació i diferents postures doctrinals, va aprofitar la ocasió per assenyalar que només en el cas de que no hi hagués hagut cap tribunal de la UE competent, s’haurien pogut aplicar les normes de competència internes sueques (en aquest cas no passava perquè els tribunals francesos eren competents). Aquest cas (aplicar les normes de competència internes) hauria estat possible quan el demandat no fos nacional ni estigués domiciliat en un Estat Membre i no hi hagués cap tribunal competent. Hauria estat possible si aquest matrimoni, malgrat ser sueca la dona i cubà el marit, en comptes de residir a França haguessin residit a Cuba. Si la ultima residencia habitual dels esposos hagués estat a Cuba i després de la separació la dona hagués plantejat una demanda davant dels tribunals suecs, no hi hauria cap fòrum de competència en base al Reglament perquè el fòrum que en aquest cas real es va utilitzar –el de la última residència habitual comuna quan algun d’ells continua vivint- no s’hauria donat, hauria estat a Cuba però Cuba no es un Estat Membre de la UE). Ara bé, això no vol dir que no pogués plantejar la demanda davant dels tribunals suecs sempre que d’acord amb les normes de competència judicial internes sueques, aquestes diguessin que es pot fer sempre que una de els parts del litigi sigui sueca.
Aplicació residual de les regles internes (arts. 6 i 7) à Si dels articles 3, 4 i 5 no es desprèn la competència de cap tribunal d’un Estat Membre, aquests poden conèixer del cas sempre que: ü El seu dret nacional els hi atorgui competència, i ü Quan el demandat no tingui ni la residencia habitual en un Estat Membre ni la nacionalitat d’un Estat Membre (cas Sundelin).
Així, en la majoria dels casos ens trobem que el reglament Brussel·les II cobreix totes les hipòtesis imaginables en que un matrimoni vulgui litigar davant d’un estat de la UE, però en determinats supòsits no seria aplicable à no s’aplica quan el demandat no té ni la nacionalitat ni el domicili d’un Estat Membre de la UE ????.
L’aplicació residual de les normes internes és molt més excepcional que en el reglament Brussel·les I.
17 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Matèria de responsabilitat parental (art. 8-12) à El reglament Brussel·les II, té normes de competència judicial internacional en matèria de crisis matrimonials però també en matèria de responsabilitat parental (són diferents).
En el cas de la responsabilitat parental, cada cop que es vulgui presentar una demanda reclamant, per exemple, el dret de visita o l’adopció de mesures de protecció d’un menor, el criteri bàsic és la residencia habitual del nen (art. 8). Tanmateix, el reglament preveu una sèrie d’excepcions (arts. 9 a 12) que bàsicament permeten que encara que en el moment de presentar-se la demanda el nen NO resideixi en un Estat de la UE, els tribunals de la UE podran conèixer del cas amb caràcter excepcional en una sèrie de supòsits que no analitzarem.
Aplicació residual de les regles internes (art. 14) à Si dels articles 8 a 13 no es dedueix la competència de les jurisdiccions dels Estats Membres, aquests podran conèixer segons les regles internes de competència judicial internacional.
Com a conseqüència, aquestes normes de competència en matèria de responsabilitat parental s’assemblen als criteris que defineixen l’àmbit d’aplicació del Brussel·les I.
Àmbit d’aplicació del Reglament 4/2009 sobre aliments Aquest Reglament ha vingut a substituir l’art. 5.2 del reglament Brussel·les I. Fins al moment en que es va adoptar aquest Reglament sobre aliments, els litigis en matèria d’aliments es regulaven per les normes de CJI i reconeixement i execució del Brussel·les I (concretament art. 5.2). A partir de que s’adopta aquest reglament (que engloba tots els sectors del DIPr en matèria d’aliments), ha vingut a ocupar-se de totes aquestes matèries.
Àmbit d’aplicació territorial El Reglament s’aplica al territori de TOTS els Estats Membres i als territoris previstos en l’art. 355 TFUE (els Departaments francesos d’ultramar, les illes Aland, Gibraltar –en virtut de l’acord entre Espanya i el Regne Unit de 2000-, les ciutats de Ceuta i Melilla i les Illes Canàries, entre altres).
En principi, Dinamarca també tenia que quedar fora d’aquest reglament (en virtut del “opting out”), però com que Dinamarca, malgrat que en principi es va excloure del Brussel·les I però després va negociar un acord amb la UE l’any 2005 per a que també s’apliqués a Dinamarca i aquest Reglament sobre aliments no fa res més que en part substituir a l’art. 5.2 del Brussel·les I (encara que hi afegeix tot un sector no previst al Brussel·les I, que és el del dret aplicable), Dinamarca ha fet una declaració dient que com que ja es va comprometre a aplicar l’art. 5.2 del Brussel·les I, les normes de competència incloses en el Reglament d’aliments també li seran aplicables i també li seran aplicables les normes que regulen el reconeixement i execució en matèria d’aliments.
En canvi, la part “nova” del reglament d’aliments (la que fa referencia al dret aplicable i a la cooperació d’autoritats), Dinamarca no ha fet cap mena de declaració i per tant, pel que fa al dret aplicable, bàsicament Dinamarca és com si fos un tercer estat. Només se li aplica parcialment el 18 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Reglament d’aliments en aquelles parts que regulen la competència judicial internacional i el reconeixement i execució de decisions estrangeres.
En el cas de Irlanda i el Regne Unit: - Irlanda ha exercit el “opting in”, és a dir: ha participat en la negociació d’aquest reglament i en la seva adopció.
- El Regne Unit va mantenir una posició molt ambigua i al principi es va mantenir al marge de les negociacions (semblava que no faria servir les seves facultats “opting in”), però al final es van fer algunes concessions a les pretensions del Regne Unit i finalment, encara que no va participar en les negociacions, com que va aconseguir que s’introduïssin algunes modificacions que consideraven bàsiques per a poder exercir el “opting in”, Regne Unit també aplica el Reglament 4/2009.
Àmbit d’aplicació temporal (art. 75) En matèria temporal, els aliments ja estaven regulats en el Brussel·les I i per tant hi ha una sèrie de normes que ens diuen quan s’aplica el Reglament sobre aliments i a quines accions i decisions se’ls hi continua aplicant l’art. 5.2 del Brussel·les I (no és important, molt poc explicat a classe).
Competència judicial internacional (CJI) à El Reglament s’aplica a procediments iniciats amb posterioritat a la data d’aplicació (18 de juny de 2011, art. 76), amb independència del moment en que es van produir els fets que configuren l’objecte del litigi.
Reconeixement i execució de decisions estrangeres à El Reglament s’aplica a: ü Resolucions dictades amb anterioritat a la data d’aplicació respecte de les quals se’n sol·licita el reconeixement i l’execució després de la dita data.
ü Resolucions dictades després de la data d’aplicació en procediments iniciats amb anterioritat si les esmentades resolucions entren dins l’àmbit del Reglament 44/2001 (Brussel·les I), als efectes del seu reconeixement i execució.
ü El Reglament 44/2001 (Brussel·les I) continuarà aplicant-se als procediments en curs en la data d’aplicació del Reglament 4/2009 (Reglament sobre aliments).
Àmbit d’aplicació material (art. 1.1) Finalment, pel que fa a l’àmbit d’aplicació material, del propi enunciat del Reglament sembla que no s’hagin de plantejar dificultats: matèries d’obligacions d’aliments però el Reglament precisa que són litigis d’obligacions d’aliments derivats de RELACIONS DE FAMILIA (o de parentiu, matrimoni o afinitat).
Per tant, queden exclosos els litigis en matèria d’obligacions d’aliments que s’hagin pactat entre persones que no tenen cap vincle de parentiu, familiar o d’afinitat o també les obligacions legals respecte a persones no vinculades per aquests vincles de família (EX: obligacions d’aliments nascudes de danys o responsabilitat extracontractual).
19 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Per altre part, el que s’entén per “aliments” NO és el mateix per tots els estats de la UE i per garantir l’aplicació uniforme, el TJUE ha anat fixant què es el que s’entén per “obligació d’aliments”. EX: a Espanya, les pensions compensatòries derivades d’una sentencia de nul·litat, divorci o separació solen tenir una naturalesa extracontractual (per tant, no es qualifiquen com aliments i no se’ls hi aplicaria el Reglament). El TJUE ha establert que al marge de com es qualifiquin les pensions compensatòries, a efectes del Reglament s’hauran de considerar com a obligacions d’aliments. El TJUE ha procedit a una interpretació amplia i autònoma del concepte d’aliments.
Àmbit d’aplicació personal El Reglament 4/2009 s’aplica amb independència de si el demandat està domiciliat o no en un Estat Membre de la UE. És suficient que en virtut dels criteris de competència previstos en els arts. 3 a 5, pugui conèixer del cas el tribunal d’un Estat Membre.
Així, veiem que el Reglament d’aliments és de caràcter universal à s’aplica sempre que es donin els criteris de competència previstos en el propi Reglament (no és necessari que el deutor o creditor dels aliments tinguin el seu domicili en un estat membre).
Admissibilitat limitada de l’elecció de fòrum a favor dels tribunals d’un Estat Membre (art. 4) i la submissió tàcita (art. 5).
El Reglament exclou les normes de competència judicial internacional internes dels Estats Membres.
Ara bé, si cap òrgan jurisdiccional d’un Estat Membre és competent en virtut dels arts. 3 a 5, pot aplicar-se la competència subsidiària de l’art. 6 o el fòrum necessitatis de l’art. 7.
20 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   TEMA 2: ESTRUCTURA I PRINCIPIS INFORMADORS DELS FÒRUMS DE CJI EN ELS REGLAMENTS COMUNITARIS Aspectes generals dels Reglaments Comunitaris sobre competència judicial internacional i reconeixement i execució de sentències En primer lloc i amb caràcter general caldria senyalar el perquè d’aquests Reglaments comunitaris.
Aviat es va veure que si els Estats continuaven mantenint les seves normes de CJI i els seus criteris de reconeixement i execució de sentencies, la diferencia que existeix entre aquestes normes de competència internes podria obstaculitzar les llibertats comunitàries (la lliure circulació i la lliure prestació de servies).
És a dir à enfront d’un litigi hi hauria la inseguretat de saber davant de quin tribunal el demandant plantejaria la demanda, perquè a lo millor els criteris que utilitzaria per acudir a un tribunal serien diferents si el cas es planteges a un altre Estat de la UE.
Millor dit, els particulars han de poder preveure, davant d’un eventual litigi, a on poden fer valdre els seus drets i també a on seran emplaçats en el cas de que siguin demandats. Aquesta seguretat no és possible en la mesura en que cada Estat tingui les seves pròpies normes de CJI perquè aleshores els criteris variarien d’un Estat a un altre.
Per això, en el conveni de Brussel·les del 68 ja es va fer front a la necessitat d’introduir normes de CJI i de reconeixement i execució comunes. Quan es va transferir la competència dels estats a la UE en el tractat d’Amsterdam, el conveni de Brussel·les va ser transformat en el Reglament comunitari 44/2001.
Aquest reglament és el que està vigent en l’actualitat, encara que el 12 del 12 del 2012 aquest reglament ha estat modificat en virtut del Reglament 1215/2012 (encara que nosaltres no l’estudiarem perquè no serà aplicable fins al gener del 2015).
Classificació dels fòrums de competència judicial internacional del Capítol II del Reglament 44/2001 El Reglament 44/2001 preveu diferents criteris de competència, que els ordena de la següent manera: Ø Fòrum de competència general à En primer lloc hi ha un criteri de competència general que resulta aplicable quan la matèria objecte del litigi és alguna de les previstes en aquest reglament (matèries patrimonials: contractes, obligacions extracontractuals, etc.).
Aquí hi ha una 1ª dificultat i és que “el domicili del demandat”, en el Brussel·les I, té 2 funcions: - Delimitar quan el Brussel·les I s’aplica (hem vist que només s’aplica quan el demandat està domiciliat en un Estat Membre), Però a més de ser un criteri d’aplicabilitat del Reglament, aquest criteri del domicili del demandat també, a la vegada, és un fòrum de competència (és a dir: els tribunals competents, en general, són els del domicili del demandat).
21 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Per tant, sina quina sigui la matèria patrimonial objecte de la demanda, aquesta es podrà dur davant del tribunal del domicili del demandat.
Ø Fòrums especials à A més del tribunal del domicili del demandat hi ha altres fòrums i criteris de competència en els que es té en compte la matèria concreta objecte del litigi (EX: si es tracta d’una acció real sobre un bé immoble o moble, d’una responsabilitat derivada de danys, d’un litigi respecte dels acords adoptats per una societat, etc.).
És a dir, que junt amb el criteri general del domicili del demandat, hi ha una sèrie de fòrums de competència que tenen en compte la matèria. Aquests fòrums són els anomenats els “fòrums especials” i són els previstos en els arts. 5-7 del Reglament i fan referencia, per exemple: a la competència en matèria de contractes generals, contractes específics, contractes extracontractuals, etc. Fins ara també feien referencia als litigis en matèria d’aliments (però han estat sostrets del Brussel·les I i portats al reglament específic 4/2009).
Això vol dir que l’actor, en aquestes matèries concretes previstes en els arts. 5-7 del Reglament, pot triar portar la demanda davant dels tribunals del domicili del demandat o davant d’altres tribunals que, en base a aquests fòrums especials, també puguin conèixer del cas. En les matèries previstes en els arts. 5-7, l’actor té una certa llibertat perquè pot triar si portar al cas que té un fòrum general o al tribunal que té una competència especifica.
EX: imagineu que en un accident de circulació, la víctima domiciliada a França vol presentar una demanda pels danys i perjudicis que han derivat d’un accident que ha tingut lloc a Espanya i qui ha causat aquest accident és una persona domiciliada a Itàlia. Aquesta víctima domiciliada a França podrà triar entre presentar la demanda en els tribunals italians o bé davant del fòrum especial (tribunals espanyols).
Per tant, els fòrums especials permeten que en determinades matèries, l’actor pugui presentar una demanda davant d’un tribunal d’un Estat membre diferent al del domicili del demandat. D’aquí que alguns denominen a aquests fòrums especials “fòrums d’atac” à permeten atraure al demandat fora dels tribunals del seu domicili i portar-los a altres tribunals competents per raó de la matèria.
Ara bé, aquesta possibilitat es veu atenuada quan es tracta d’un litigi en que una de les parts ocupa una posició dèbil (és a dir: té una capacitat negociadora inferior a l’altre), i concretament el Reglament identifica com a part dèbil al consumidor, al treballador i a l’assegurat. Aquí, aquesta possibilitat de que en matèria de contractes per exemple l’actor pugui triar es limita: - Si l’actor és la part dèbil (EX: en el cas de que el treballador vulgui interposar una demanda contra l’empresari, en una relació laboral internacional) podrà anar no només davant dels tribunals del domicili del demandat, sinó també davant dels tribunals especials competents per raó de la matèria (EX: el treballador podrà anar davant del tribunal del domicili de l’empresari o davant del fòrum especial en matèria de contractes de treball que és el lloc on l’actor exerceix habitualment el seu treball).
- En canvi, si qui presenta la demanda és l’empresari en contra de la part dèbil (treballador), aquí no se li obre cap fòrum de competència especial i només podrà demandar-lo davant dels tribunals 22 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   del domicili del demandat. En el cas dels contractes de consum i d’assegurança passa exactament el mateix.
Aquests fòrums especials o d’atac obeeixen a 2 motius diferents: ü Existència d’una proximitat raonable entre el litigi i el tribunal competent.
ü Protecció de la part dèbil à Quan el poder negociador és asimètric s’obre un fòrum actoris a favor de l’assegurat, el consumidor o el treballador a fi de que puguin plantejar una demanda davant dels tribunals de la seva residència habitual quan el demandat és una companyia d’assegurances, o un professional, o davant dels tribunals del lloc d’execució habitual del treball quan el demandat és un empresari. Són els anomenats fòrums de protecció.
Ø Fòrums basats en l’autonomia de la voluntat à Pel que fa a aquests fòrums especials (ja siguin litigis entre professionals o litigis en les que una de les parts és una part dèbil), i el fòrum general del domicili, en principi poden ser exclosos per les parts en virtut de l’autonomia de la voluntat.
EX: Si en un contracte de compravenda entre un venedor angles i un comprador espanyol (que no és un consumidor sinó una empresa espanyola) sorgeix un litigi (les mercaderies són defectuoses) i l’empresa espanyola vol presentar una demanda, ho podrà fer a Anglaterra (tribunal del domicili del demandat) o davant dels tribunals previstos en matèria de compravenda (són competents els tribunals del lloc d’entrega de les mercaderies a més dels del domicili del demandat). Ara bé, també es possible que l’empresa espanyola i anglesa pactin una clàusula d’elecció de fòrum que no sigui ni la del domicili del demandat (perquè ja te competència pel propi Reglament) ni la del lloc d’entrega de les mercaderies, sinó que triïn un tribunal neutre.
Per tant, veiem que les parts poden excloure de el fòrum general i els fòrums especials i sotmetre’s de comú acord als tribunals d’un Estat Membre diferent. Això ho poden fer perquè el Reglament preveu la possible modificació, per acord de les parts, dels criteris principalment previstos. Aquesta possibilitat de pactar també es veu limitada quan una de les parts del litigi es una part dèbil à el Reglament preveu, en els fòrums de protecció, restricció o límits en la possibilitat de pactar un tribunal diferent del previst en el reglament.
Ø Fòrums de competència exclusiva à En les matèries enumerades en l’art. 22 s’exclou el fòrum general i el fòrum basat en l’autonomia de la voluntat. Els únics tribunals competents són els previstos per cadascuna de les matèries en l’esmentat article.
Fòrum general del domicili del demandat - possibilitat d’acudir a més davant dels tribunals competents per raó de la matèria (fòrums de competència específics) - i inclús possibilitat de prescindir d’aquests fòrums previstos en virtut d’un acord de les parts (autonomia de la voluntat).
Aquest esquema té una excepció important que és que hi ha determinades matèries, anomenades “matèries exclusives”, respecte de les quals no es competent ni el fòrum general ni cap altre fòrum especial.
Per tant, en aquests casos, la possibilitat de triar entre un fòrum especial i un fòrum general desapareix perquè en el Reglament s’obliga a litigar única i exclusivament en el tribunal previst en el propi Reglament i es prohibeix que les parts puguin pactar un tribunal diferent (doble naturalesa à són 23   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional imperatius -les parts no els poden modificar- i són exclusius perquè nomes hi ha un sol tribunal per conèixer de les matèries exclusives.
Els fòrums exclusius estan regulats en l’art. 22 i fan referencia a una sèrie de matèries, bàsicament: - - Quan es tracta de drets reals sobre béns immobles, només es pot presentar la demanda davant del tribunal on esta situat l’immoble, Quan es tracta de litigis en els qual s’impugna l’existència o validesa de la constitució d’una societat o els acords presos pels alts directius d’una societat, només són competents els tribunals de la seu de la societat.
O bé quan es tracti de litigis que facin referencia a l’existència o validesa d’inscripcions en un Registre Públic (inscripcions objecte de propietat industrial o intel·lectual que requereixen que el seu titular, per poder gaudir del seu dret, l’hagi inscrit en un registre públic), només són competents els tribunals del lloc on està situat el registre públic.
En aquest àmbit, NO s’aplica el fòrum general del domicili del demandat. Això vol dir que inclús si el demandat està situat fora de la comunitat (que en principi no s’aplicaria el Brussel·les I), com que els fòrums exclusius ho són tenint en compte uns criteris de competència que no tenen res a veure amb el domicili del demandat sinó que estan basats en el lloc de situació del bé immoble, lloc on radica el registre o lloc de la seu del societat, els criteris s’apliquen encara que el demandat estigui fora de la UE.
Una altre excepció al criteri general del domicili del demandat és que quan es tracta de clàusules d’elecció del fòrum, si les parts trien un tribunal d’un Estat de la UE com a tribunal competent, els requisits que ha de reunir aquesta clàusula per a que sigui efectiva resulten aplicables encara que el demandat no estigui domiciliat a un estat de la UE (n’hi haurà prou amb que el demandant sí que ho estigui).
Ø Fòrums exorbitants (explicat a la següent classe) à Remissió a les normes de competència judicial internacional internes o autònomes dels Estats Membres. No es poden invocar enfront d’una persona domiciliada en un Estat Membre (art. 3.1).
Per últim, quan el domicili del demandat està a la UE o quan el criteri exorbitant de competència es localitza a la UE o quan les parts han triat el tribunal de la UE, el reglament s’aplica. Quan no passa això resulten aplicables les normes residuals del dret intern.
Ara bé, dèiem que en matèria patrimonial s’ha adoptat un conveni que han ratificat tots els Estats de la UE i els estats de la EFTA que bàsicament son: Suïssa, Noruega i Islàndia. Aquest conveni, anomenat “Conveni de Lugano”, és pràcticament idèntic al Reglament comunitari Brussel·les I i es va fer necessari adoptar-lo perquè el Reglament només es pot aplicar als Estats de la UE però aquests altres estats de la EFTA que mantenen relacions de caràcter patrimonial amb els estats de la UE desitjaven que les mateixes normes de CJI que regien en els Estats membres també s’apliquessin a ells. Per això es va adoptar aquest conveni de Lugano.
24   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Això es important perquè si el demandat està en un altre país fora de la UE el reglament no s’aplica però si està a Suïssa, Noruega o Islàndia s’aplica el Conveni.
Ara bé, si resulta que el domicili del demandat (criteri general) no està ni en un Estat europeu que no és de la UE però que és part del conveni de Lugano, ni és un estat de la UE, s’aplicarà el dret autònom espanyol. EX: en una demanda per incompliment d’una obligació extracontractual, si el demandat es troba als EEUU, en aquest cas, per saber si els tribunals espanyols són o no competents no podrem aplicar ni el Reglament Brussel·les I ni el conveni de Lugano sinó que haurem d’aplicar els criteris residuals de competència de la LOPJ.
Jerarquia dels fòrums de CJI en el Reglament 44/2001 (Brussel·les I) Reglament 2201/2003 (Brussel·les II) en matèria matrimonial A diferència del que hem vist al Brussel·les I, en el Brussel·les II TOTS els fòrums previstos en l’art. 3 tenen la mateixa categoria i l’actor o demandant pot anar a qualsevol dels foros.
El fòrum general és el de la residencia habitual del menor però ja hem dit que hi ha algunes excepcions.
25 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   14.01.2013 L’últim dia veiem les diferents classes de fòrums que hi ha en el reglament Brussel·les I, en el Reglament Brussel·les II i en el reglament sobre aliments. Hi ha un criteri de competència en el Brussel·les I que no hem explicat que son els fòrums exorbitants (pendent a l’última classe).
Aquests fòrums exorbitants no estan inclosos pròpiament dins dels criteris del reglament Brussel·les I, de manera que en l’esquema d’aplicació jeràrquica (la piràmide) veiem que NO estan inclosos perquè en principi, el Reglament Brussel·les I els rebutja en el sentit de que són criteris que atribueixen al tribunal una competència que d’alguna manera va mes enllà del que és raonable, és a dir: NO requereixen una vinculació rellevant entre el litigi i el tribunal competent i per tant no es poden justificar ni en base a una protecció del dret a la defensa, ni en base a una proximitat raonable amb el litigi (com serien els fòrums especials per raó de la matèria) ni en base a uns valors i principis que fan precís que aquell tribunal de l’estat on la protecció d’aquests interessos generals es més significativa sigui l’únic tribunal competent.
Per tant, no hi ha cap criteri dels que justifiquen els fòrums exclusius, generals o específics que concorrin. Per aquest motiu, el Reglament Brussel·les I no els inclou dins dels fòrums que es poden utilitzar per determinar el tribunal competent dins de la UE.
Tanmateix, si prescindim dels criteris de CJI i girem la mirada cap a un altre aspecte que regula el Brussel·les I que es el reconeixement i execució de sentencies, veurem que les normes de reconeixement i execució en el Brussel·les I (que són unes normes que preveuen un reconeixement molt simplificat i casi automàtic) ens diuen que qualsevol sentencia dictada en un Estat Membre serà reconeguda en un altre Estat Membre sempre que reuneixi uns requisits mínims i al definir l’àmbit d’aplicació (... DEMANAR APUNTS).
!! El tractament favorable que les normes de reconeixement i execució del Brussel·les I fan de les sentencies procedents d’un altre Estat, s’amplia o s’aplica a les sentencies dictades en els Estats Membres encara que no s’hagin basat en les normes de CJI del reglament.
Per entendre perquè el Reglament Brussel·les I fa referència a les competències exorbitants s’ha de partir de que aquests criteris de competència exorbitant no estan recollits i en principi estan rebutjats pel Reglament (i per això no els inclou). Ara bé, tenint en compte que les sentencies dictades en casos en que el demandat està en un Estat Membre (i per tant, el Reglament resulta aplicable) o sentencies en que el demandat no està en un Estat Membre però s’apliquen les normes de CJI del Reglament, tenint present que les 2 sentencies es basen en el Reglament, tots 2 tipus de sentencies es reconeixen i s’executen en base a les normes de reconeixement i execució del Reglament à gaudeixen del reconeixement automàtic (amb algunes condicions que ja veurem) previstos en el reglament.
Aleshores, per aquest motiu, en la mesura en que indirectament les competències exorbitants del dret intern interessen al Reglament, es preveu en un annex del propi reglament quines són aquestes competències exorbitants previstes en el dret intern dels estats.
26 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   El Reglament només s’aplica als demandats domiciliats en un Estat Membre. Per tant, quan el demandat no està domiciliat en un Estat Membre es poden aplicar els criteris interns (pot ser atret davant d’un tribunal d’un Estat Membre en base a criteris exorbitants no raonables del dret intern). Les sentencies que es dictin gaudeixen del reconeixement i execució previst en el Reglament. Per tant, el reglament es preocupa per identificar quins son aquests criteris exorbitants en l’annex.
L’annex recull, estat per estat, quins són els criteris exorbitants del seu dret intern. Curiosament, si mirem aquest llistat veiem que Espanya no hi és (és a dir: en matèria patrimonial, s’ha considerat que en el nostre país no hi ha cap criteri exorbitant).
Aquesta situació es deu a que quan es va adoptar la LOPJ a l’any 85 Espanya ja estava negociant la seva adhesió a la UE i com es sabia que quan ens adheríssim hauríem d’aplicar el conveni de Brussel·les del 68, el legislador espanyol va obviar la possibilitat de preveure criteris exorbitants. En canvi, aquells estats originaris o que no van tenir en compte aquesta qüestió d’intentar que els criteris de competència interns no s’apartessin massa dels previstos en el Brussel·les I, sí que tenen criteris exorbitants.
Exemples de criteris exorbitants que es mantenen: - L’anomenat “fòrum patrimoni”. Hi ha alguns Estats com Àustria, Alemanya i també Suïssa (que es part en el Conveni de Lugano), que tradicionalment en el seu dret intern tenen l’anomenat fòrum patrimoni que vol dir que n’hi ha prou amb que hi hagi béns del demandat en el territori alemany, austríac o suís per a que els tribunals es declarin competents encara que el litigi recaigui en una qüestió que no té res a veure amb aquests béns o encara que la quantia d’aquest litigi sigui molt superior al valor que tenen aquests béns que hi ha al territori.
A la pràctica, quan encara no s’aplicava el Brussel·les I a Àustria es va plantejar un cas curiós à un famós esquiador suís (el demandat) domiciliat a Canadà participa en un concurs internacional a Àustria.
Oblida l’equip d’esquí (béns) en un hotel o en el centre on estaven concentrats els esquiadors que participaven en el campionat. Aquest esquiador, al marge d’aquest esdeveniment, havia contragut importants deutes amb una persona de nacionalitat austríaca. Quan l’esquiador torna al seu país, el demandant va interposar una demanda davant dels tribunals austríacs, per una quantitat molt important, en base única i exclusivament al fet de que hi havia patrimoni (béns) del demandat a Àustria i els tribunals austríacs es van declarar competents en base al fòrum patrimoni. Per tant, n’hi ha prou amb un mínim patrimoni per a que els tribunals d’aquell Estat es puguin declarar competents.
- En el dret anglès hi ha un altre fòrum exorbitant que es el fòrum pressentia, en virtut del qual és suficient amb que es pugui entregar una cèdula d’emplaçament (un manament judicial) a una persona que es troba en territori del Regne Unit per a que els tribunals anglesos siguin competents, encara que l’objecte de la demanda no tingui res a veure amb el Regne Unit. Per tant, una persona que hagi contragut obligacions, n’hi haurà prou amb que se li pugui lliurar la notificació de la demanda aprofitant que està de trànsit a l’aeroport de Heathrow per a que els tribunals anglesos siguin competents.
27 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   - O bé, hi ha països com França, Bèlgica, etc. que tradicionalment tenen en matèria patrimonial un fòrum en virtut del qual n’hi ha prou amb tenir la nacionalitat francesa (ja es sigui actor o demandat) per a que els tribunals francesos siguin competents, encara que no s’estigui domiciliat a França i el litigi no tingui res a veure amb el territori francès.
!! El criteri de la nacionalitat no és considerat un criteri exorbitant en altres àmbits que no és el patrimonial. En matèria de família o matrimonial, el criteri de nacionalitat pot ser un criteri de competència. La nacionalitat és un fòrum exorbitant en matèria patrimonial, contractual, extracontractual o societària però no en matèria de dret de família o successions.
Aquests són els fòrums exorbitants que val la pena mencionar perquè encara que estan exclosos del Reglament Brussel·les I s’han de tenir en compte en la mesura en que les Estats, en base al seu dret intern, els apliquin i les sentencies que es dictin gaudeixen del reconeixement i execució del Reglament.
FALTA ACABAR DIAPOSITIVES (No fet a classe?) Principis informadors dels fòrums de competència judicial internacional del Cap. II del Reglament 2201/2003 en matèria matrimonial (arts. 3-7) Caràcter alternatiu dels fòrums competents à No hi ha un fòrum general i uns fòrums especials ni un ordre jeràrquic entre els diferents criteris de competència de l’art. 3. Faciliten l’accés als tribunals (el demandant és l’eix central de la regulació) atès el diferent grau d’internacionalització que poden presentar en la pràctica els litigis matrimonials. Afavoreixen el “fòrum shopping” actualment mitigat gràcies al Reglament 1259/2010 (entrada en vigor 20.12.2012).
Fòrums objectius à Expressen l’existència d’una proximitat raonable entre el litigi i l’òrgan jurisdiccional que coneix del mateix.
Fòrums imperatius à No poden ser desplaçats per voluntat de les parts.
Fòrums exhaustius à No permeten aplicar las normes de competència judicial internacional internes. Els tribunals dels Estats Membres només poden declarar-se competents en virtut del fòrums de l’art 3.
!! Excepció à Quan els fòrums de l’art. 3 no atorguen competència a CAP tribunal d’un Estat Membre, aquests poden conèixer d’una acció matrimonial en base a les seves normes internes de competència judicial internacional si el demandat no és ni nacional ni està domiciliat en un Estat de la UE (interpretació dels arts. 3, 6 i 8 pel TJUE en la Sentencia del cas Sundelin).
Unitat del procés quan hi ha demandes connexes.
Control d’ofici de la competència.
28 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Estructura dels fòrums de competència judicial internacional del Cap. II del Reglament 2201/2003 en matèria de responsabilitat parental Principis informadors dels fòrums de competència judicial internacional del Cap. II del Reglament 2201/2003 en matèria de responsabilitat parental (arts. 8-15) Principi del interès superior del menor à La protecció jurídica del menor és l’eix central de la regulació.
ü Admissió limitada de la autonomia de la voluntat en interès del menor.
ü Possibilitat de demandar en diferents jurisdiccions (fòrums alternatius) sempre que sigui en interès del menor.
ü Competència residual del Dret intern quan les normes de competència judicial internacional del Reglament no atorguen competència als òrgans jurisdiccionals de cap Estat Membre.
Criteris de competència basats en raons de immediatesa i proximitat .
Unitat del procés quan hi ha demandes connexes.
Control d’ofici de la competència.
29 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Principis informadors dels fòrums de competència judicial internacional del Cap. II del Reglament 4/2004 sobre aliments Caràcter alternatiu dels fòrums competents à No hi ha un fòrum general i uns fòrums especials ni un ordre jeràrquic entre els diferents criteris de competència de l’art.3. Possibilitat de demandar en diferents jurisdiccions.
Criteris de competència basats en raons de immediatesa i proximitat i en la protecció de la part dèbil (fòrum actoris a favor del creditor dels aliments).
Autonomía de la voluntat limitada à Només es pot elegir un dels tribunals previstos en l’art. 4.
Fòrums exhaustius à No permeten aplicar las normes de competència judicial internacional internes. Els tribunals dels Estats Membres només poden declarar-se competents en virtut del fòrums previstos en el Reglament. Si cap d’aquest fòrums atorga competència a un tribunal d’un Estat Membre, el propi Reglament preveu un fòrum de competència subsidiari (art. 6).
Tutela judicial efectiva (fòrum necessitatis - art. 7).
Unitat del procés quan hi hagin demandes connexes (art. 13).
Control d’ofici de la competència (art. 10).
Estructura dels fòrums de competència judicial internacional del Cap. II del Reglament 4/2004 sobre aliments 30   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional TEMA 3: COMPETÈNCIA JUDICIAL INTERNACIONAL EN EL REGLAMENT 44/2001 (“BRUSSEL·LES I”) Reglament 44/2001: Fòrum general de competència (art. 2.1) En l’esquema que veiem l’altre dia vam veure que hi ha un fòrum general que en principi resulta aplicable amb independència de quina sigui la matèria patrimonial sobre la que versi o recaigui el litigi à fòrum general del domicili del demandat.
La primera qüestió a tenir en compte és que el domicili del demandat, en el marc del reglament Brussel·les I, té una doble funció : ü Una funció que permet delimitar l’àmbit d’aplicació del Reglament à el reglament només s’aplica si hi ha una connexió amb la UE i aquesta connexió és en principi el domicili del demandat.
ü Però a part de ser un criteri de delimitació de l’àmbit d’aplicació del Reglament, també es un fòrum o criteri de competència. L’art. 2 ens diu que les persones poden ser demandades davant del tribunal del seu domicili i amb independència de la matèria d’aquest litigi (la matèria ha de ser evidentment també alguna de les previstes en el Reglament per a que aquest resulti aplicable).
Aquest criteri del domicili del demandat és un criteri tradicional que trobem en la majoria de drets interns dels estats i que ve expressat a través d’un adagi molt conegut que és: “actor sequitur forum rei”. L’actor té que perseguir al reo allà on es trobi à traduït en termes de procediment civil vol dir que l’actor ha de demandar a la persona contra la qual presenta la demanda davant dels tribunals on aquesta es troba.
Fonaments del principi “actor sequitur forum rei” à En l’àmbit de la competència judicial internacional, s’ha de determinar quin és el fonament o raó de ser d’aquest principi: Ø En primer lloc, es parteix de la base de que el risc d’internacionalitat l’ha d’assumir qui presenta la demanda. El risc d’internacionalitat vol dir que els costos de tenir que litigar fora del propi país corren a càrrec d’aquell que presenta la demanda (d’aquell que vol fer valdre els seus drets subjectius perquè considera que han estat violats). Per tant, aquell que crea la internacionalització del cas, és el que ha d’assumir el cost de tenir que litigar fora del seu país (costos d’informació esbrinar com funciona el procediment estranger-, costos d’execució i assessorament).
Això evita o desincentiva les demandes injustificades. Si una persona sap que haurà de litigar a l’estranger s’ho pensarà 2 vegades. Frena l’excessiva litigiositat que a vegades es dóna en el dret intern.
Ø La defensa en el propi medi (llengua pròpia, millor coneixement de l’organització judicial, etc.) evita despeses.
31 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Ø També permet un major equilibri entre les parts perquè, com veurem, si l’actor té l’avantatge de decidir si interposa o no una demanda i en quin moment ho fa, en principi, com a contraprestació, no hauria de poder triar el lloc on la presenta. Pot decidir presentar-la o no, però té límits respecte a la possibilitat de triar on la presenta perquè en principi ho haurà de fer davant dels tribunals del domicili del demandat.
Ø Així mateix, permet una major eficiència processal: redueix costos de notificació i d’instrucció.
No és el mateix notificar a un demandat que es troba en el mateix país que a un que es troba en un altre país.
Ø Per últim, també moltes vegades allà on s’haurà d’executar la sentencia en el cas que no es compleixi voluntàriament és en el país on es puguin embargar els béns del demandat i normalment serà el país on es troben domiciliats.
Per tant, aquestes raons o motius són els que expliquen que en tots els textos internacionals i en el dret intern dels Estats el domicili del demandat sigui un criteri general de competència.
Criteris per determinar el domicili: manca de definició uniforme à Un problema que planteja la CJI quan utilitza com a fòrum de competència el domicili del demandat és que en el dret comparat i en el dret dels estats de la UE, no sempre s’entén el mateix per “domicili”.
Hi ha països que distingeixen clarament entre el domicili i la residencia habitual; altres països (com Espanya) el domicili en sentit civil i la residencia habitual són equivalents (és allà on es troba una persona amb voluntat de permanència) i NO s’ha de confondre amb el domicili administratiu (que és que estiguis empadronat en un determinat Ajuntament) ni amb el domicili a efectes fiscals.
Com que el Reglament NO defineix què s’entén per domicili, l’art. 59 ens diu que el tribunal davant del qual es planteja la demanda, verificarà d’acord amb el seu dret intern, si el demandat està o no domiciliat en el seu territori. Per tant, si la demanda es presenta davant d’un tribunal espanyol i el demandat invoca que el tribunal espanyol no és competent perquè ell no està domiciliat a Espanya, el tribunal espanyol per decidir-ho utilitzarà el concepte de domicili de l’Estat Espanyol.
Això es important perquè un cop el tribunal constata que el demandat NO està domiciliat al seu territori (en l’exemple anterior a Espanya), li pot ser necessari verificar si aquest demandat està o no domiciliat en un altre estat de la UE i per determinar-ho tindrà que aplicar el concepte de domicili d’aquest altre estat membre. És important perquè si verifica que està domiciliat en un altre Estat de la UE haurà d’inhibir-se perquè el reglament Brussel·les I no li dóna competència. Si està domiciliat en un tercer estat, encara podrà conèixer si les normes de competència interna li ofereixen competència.
Així doncs, el domicili de les persones físiques es determina en cada Estat Membre de conformitat amb el seu dret intern o autònom. Ara bé, si una part no està domiciliada en l’Estat Membre els tribunals del qual coneixen del cas, per a determinar si està domiciliada en un altre Estat membre s’aplicarà la llei interna d’aquest Estat membre (art. 59).
32 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   !! Fòrums de protecció à Quan l’assegurador, el professional o l’empresari no estiguin domiciliats en un Estat membre, però tinguin sucursals, agencies o qualsevol establiment en un Estat membre, es considerarà, pel que fa als litigis relatius a la seva explotació, domiciliat en aquest Estat membre.
[Recapitulació à El Reglament no defineix què s’entén per domicili. Cada un dels Estats pot tenir una noció diferent de domicili. El Reglament ens diu que cada Estat determinarà si el demandat està o no domiciliat en el seu territori d’acord amb les seves normes i conceptes interns. Si es presenta una demanda davant del tribunal espanyol i el demandat s’oposa dient que no està domiciliat a Espanya, el tribunal ha de veure si ho està en base a la definició de domicili Espanyola. Si NO està domiciliat a Espanya poden passar 2 coses: - Que hagi de verificar si està domiciliat en un altre estat de la UE en base al seu concepte de domicili (haurà d’inhibir-se perquè el tribunal competent serà aquell estat de la UE en el que estigui domiciliat) - O que resulti que el demandat no està domiciliat en cap estat de la UE à En aquest cas, el Reglament no resulta aplicable i aleshores s’apliquen les normes residuals del dret intern. I pot ser que en base a la LOPJ, es recollís un criteri de competència que permetés al tribunal espanyol conèixer del cas].
En el cas de les persones jurídiques, aquí la solució que dóna el Reglament és una mica diferent.
Quan es tracta de determinar el domicili de les persones jurídiques , no hi ha hagut possibilitat de que els Estats de la UE es posessin d’acord en què vol dir el domicili de les persones jurídiques. Hi ha estats que apliquen el criteri de la seu estatutària (lloc on la societat ha constituït els seus estatus), altres països utilitzen el criteri de la seva administració central, i altres Estats segueixen el criteri del lloc principal dels negocis o de la activitat principal d’aquesta societat (art. 60). Els Estats poden aplicar qualsevol d’aquests criteris.
El Reglament es limita a dir que es considerarà que una societat té el seu domicili en un Estat membre, a efectes de determinació de la CJI, quan en aquest Estat radiqui l’administració central o sigui la seva seu estatutària o sigui el lloc de la seva principal activitat i cada estat aplicarà el criteri que millor li sembli. En aquest cas, és fàcil que més d’un estat de la UE consideri que és competent.
EX: Imagineu una societat que té la seva seu estatutària als països baixos però realitza la seva principal activitat a Espanya o Alemanya. És normal que en aquests casos es produeixin litigis paral·lels à en relació a una mateixa matèria pot ser que l’actor plantegi la demanda davant dels tribunals espanyols i el demandat paral·lelament plantegi una demanda davant dels tribunals holandesos sobre la base de que aquesta societat s’ha constituït d’acord amb el dret holandès. El tribunal que rep primer la demanda es queda amb el litigi.
Tot això és resultat d’aquesta manca d’unificació en el sí de la UE de la definició de “domicili” de les societats.
Per últim, aquest fòrum del domicili del demandat concorre amb altres fòrums especials. Això vol dir que és un fòrum alternatiu a altres fòrums específics per raó de la matèria. Per tant, en el cas de que hi hagués un conflicte negatiu en base a que cap estat de la unió considera a la societat domiciliada en el seu territori, si el litigi recau en incompliment d’una obligació contractual o extracontractual, veurem que els fòrums especials donen competència al lloc on s’havia d’executar la obligació o anar al tribunal del lloc on s’ha produït el fet danyós. Es a dir, encara que en base al criteri del domicili es 33 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   podrien plantejar conflictes positius o negatius, l’actor encara podria anar als fòrums especials per raó de la matèria (la tutela judicial quedaria protegida).
També hem de dir que aquest fòrum pot ser desplaçat per els fòrums especials (és a dir: és un fòrum alternatiu a altres fòrums especials per raó de la matèria). És l’actor qui decideix anar davant dels tribunals del domicili del demandat (fòrum general) o davant dels tribunals competents per raó de la matèria (fòrum especials per raó de la matèria).
I també pot ser desplaçat no només per decisió de l’actor sinó que a més les parts es poden posar d’acord per excloure el criteri del domicili del demandat en virtut d’una clàusula d’elecció de fòrum à veiem doncs que no és un fòrum imperatiu sinó que les parts sempre poden posar-se d’acord per acudir a un tribunal diferent del tribunal del domicili del demandat.
Reglament 44/2001: El fòrum de la pluralitat de demandats (art. 6.1) Un aspecte o qüestió que pot plantejar l’aplicació del domicili del demandat és dóna quan el demandat no és una sola persona (física o jurídica) sinó que es vol presentar una demanda contra diverses persones i aquestes persones es troben domiciliades en diferents estats à es a dir: cada un dels demandats contra els quals es vol presentar la demanda té el seu domicili en estats de la unió diferents. Aquesta possibilitat està recollida en l’art. 6.1 del reglament i bàsicament ens ve a dir que l’actor pot triar presentar la demanda contra més d’un demandat davant dels tribunals de l’Estat de qualsevol d’ells.
Finalitat à poder acumular pretensions contra una pluralitat de demandats domiciliats en diferents Estats membres davant dels tribunals del domicili de qualsevol d’ells.
En els litigis internacionals això pot succeir amb relativa freqüència. EX: Imagineu-se que la filial d’una empresa sueca a Espanya realitza una activitat contaminadora que causa danys a les propietats de persones domiciliades a Espanya (cas de Polivent que va passar a Andalusia). Polivent era una filial d’una empresa sueca que exportava unes mines a prop del coto de Doñana. Hi van haver uns vertits que van contaminar les terres properes i a través dels aqüífers van contaminar inclús part del parc protegit de Doñana. En aquest cas, la demanda es podia plantejar davant de la filial a Espanya (supòsit intern) però tenint en compte que aquesta activitat contaminant era conseqüència de les directrius que emanaven de la societat mare que es trobava a Suècia, cabia la possibilitat de demandar no tan sols al causant directe del dany (filial de l’empresa sueca: Polivent) sinó també a la empresa mare. En aquest cas es podia atreure davant dels tribunals espanyols l’empresa mare domiciliada a Suècia.
Condicions à L’art. 6.1 del reglament ens ho permet fer però amb algunes condicions: Ø Que hi hagi una connexitat processal suficient entre les demandes que es volen plantejar en contra de 2 domiciliats en diferents estats.
Aquí, el propi Reglament ens defineix què s’entén per “demandes connexes” (per connexitat processal): “Las personas a las que se refiere el articulo anterior (fa referència a demandats), también podrán ser demandadas si hubiere varios demandados ante el tribunal del domicilio de 34 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   cualquiera de ellos, siempre que las demandas estuvieren vinculadas entre sí por una relación tan estrecha que sería oportuno tramitarlas y juzgarlas al mismo tiempo a fin de evitar resoluciones que podrían ser inconciliables si los asuntos fueran juzgados separadamente”.
Per tant, seguint amb l’exemple anterior, si l’actor ha de presentar una demanda davant del demandat domiciliat a Espanya i davant del demandat domiciliat a Suècia per uns mateixos fets, es possible que la sentencia dictada a Espanya fos inconciliable amb la sentencia dictada a Suècia (imagineu que a Espanya es declara la responsabilitat civil de l’empresa Polivent per la contaminació causada i a Suècia es declara que l’empresa mare no té cap responsabilitat). Per tant, poden haver-hi sentències inconciliables o contradictòries.
EX: suposem que una persona vol presentar una demanda revocant la transmissió que el seu deutor ha fet a un tercer (una venta de béns) amb intenció de causar-li perjudici. És a dir: que un deutor ven els seus béns a un tercer per perjudicar al seu creditor. Si es vol impugnar la transmissió realitzada és possible plantejar la demanda no tant sols contra el deutor sinó també contra el tercer al qual se li han transmès aquests béns. Si resulta que el deutor està domiciliat a un país i el tercer beneficiari de la transmissió esta domiciliat en un altre, i per tal de poder impugnar aquesta transmissió interessa que un sol tribunal conegui d’aquest cas (interposant una demanda tant contra el deutor com contra el tercer), en aquest cas ha de ser possible si es donen aquestes condicions de connexitat entre les 2 demandes per a que es pugui atreure davant del domicili d’un d’ells per a que pugui conèixer del cas.
Ø A part d’aquesta connexió que hi ha d’haver entre les demandes dirigides als diferents demandats, es necessari per a que s’apliqui l’art 6.1 que tots aquests demandats estiguin domiciliats en un estat de la UE (si n’hi ha un que no ho està l’art 6 ja no resulta aplicable) à per tant, els codemandats han de tenir el seu domicili en algun Estat membre de la UE.
Ø No és necessari que les demandes contra diferents demandats tinguin el mateix fonament jurídic.
Ø Així mateix, també és necessari que abans del litigi no s’hagi pactat una clàusula d’elecció de fòrum que vinculi a l’actor amb un dels demandats. EX: si en l’exemple anterior el creditor i el seu deutor haguessin pactat anar davant dels tribunals “X” (que no fossin els del domicili del deutor), en aquest cas no es podria utilitzar el criteri de la pluralitat dels demandats perquè la clàusula d’elecció de fòrum prevaldria à És a dir: no afecta al demandat amb qui l’actor ha pactat la submissió a un determinat tribunal.
Àmbit d’aplicació limitat à només resulta aplicable en el marc de les competències especials de la secció 2ª del Reglament. L’article 6.1 no es pot utilitzar en l’àmbit del fòrums de protecció.
Aquesta competència de pluralitat de demandats, tanmateix, no s’aplica als fòrums de protecció (que són fòrums que tenen per objectiu protegir a la part dèbil). Per tant, si un dels demandats és una part dèbil, aquesta persona no pot ser atreta davant dels tribunals del domicili d’un altre dels demandats.
El fòrum de pluralitat del demandat necessita que tots els demandats siguin professionals, que no hi hagi entre ells cap persona a la que el Reglament li confereix una protecció especial. Per tant, té un àmbit d’aplicació reduït.
35 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Aplicació del Dret processal intern als aspectes processals i subjectius diferents a la determinació de la competència judicial internacional à Finalment, com s’ha de substanciar el procediment quan hi ha una pluralitat de demandats es deixa al dret intern de cada Estat. Si el fet de que hi hagi més d’un demandat altera les normes de procediment normalment aplicables o si hi ha normes especifiques en el dret intern, aquestes normes substantives internes que regulen la tramitació del procediment, cada estat aplicarà les seves.
El Reglament, l’única cosa que preveu és la possibilitat de que un tribunal que no és el del domicili d’un dels demandants, pugui conèixer d’una demanda contra aquesta persona si hi ha un vincle estret amb la demanda contra una persona que sí estigui domiciliada en aquell estat.
Reglament 44/2001: fòrums de competència especials Fonament i classificació El domicili del demandat és un criteri que s’aplica amb independència de quina sigui la matèria patrimonial sobre la que versa el litigi. A més del domicili del demandat, es possible acudir als tribunals d’un Estat membre que tenen competència per raó de la matèria. Els articles 5 a 21 del Reglament recullen els fòrums de competència especial.
Dins dels fòrums de competència especial, s’ha de distingir 2 categories: Ø Els fòrums de competència especials quan les parts ocupen una posició negociadora equivalent (quan hi ha un equilibri entre el poder negociador i l’accés a la informació necessària per a poder preveure davant de quin tribunal seràs emplaçat) à fòrums de competència especial pròpiament dits que son objecte de regulació en l’art. 5.
Ø I després hi ha uns altres fòrums que també son especials (perquè estan dirigits a regular les matèries especifiques) però en aquells casos en que una de les parts en el litigi és una part dèbil Per tant, fòrums especials genèricament tant són els que regulen litigis entre professionals com els que regulen litigis entre professionals i parts dèbils (consumidors, treballadors i assegurats).
Ara bé, la regulació d’aquests fòrums especials es fa en diferents seccions o parts del Reglament: ü La secció 2ª s’ocupa dels fòrums especials en els que NO hi ha una part dèbil (entre professionals).
ü I les seccions 3ª, 4ª i 5ª s’ocupen dels fòrums especials en que hi ha una part dèbil: o La secció 3ª en matèria d’assegurances (arts. 8-14) o La secció 4ª en matèria de contractes de consum (arts. 15-17) o I la secció 5ª en matèria de contractes individuals de treball (arts. 18-21).
Aquesta distinció és important perquè el fonament dels criteris adoptats en el Reglament per determinar la CJI és diferent en el cas dels fòrums especials de la secció 2ª que en el cas dels fòrums especials que tenen per objecte la protecció de la part dèbil.
36   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional En el cas dels fòrums especials de la secció 2ª (contractes, responsabilitat extracontractual, trust, explotació de sucursal, agències i altres establiments), el fonament dels criteris de CJI que anirem veient amb detall a continuació, és l’existència d’una proximitat raonable entre el litigi i el tribunal declarat competent (principi de proximitat).
No vol dir que en cada cas s’hagi de veure si realment el litigi està mes o menys vinculat amb el tribunal sinó que el càlcul del que és una connexitat o una vinculació raonable es fa en abstracte.
Quan l’art. 5.3 ens diu que en matèria extracontractual els tribunals competents son els del lloc del fet danyós, no vol dir que en un cas de litigi extracontractual per danys el tribunal del fet danyós sigui el més estretament vinculat al cas, però amb general, sembla que el tribunal del lloc on s’ha produït el dany és el més adient o té una proximitat en abstracte suficient per a que sigui el tribunal competent per a conèixer del cas à Es tracta d’una proximitat raonable, és a dir: d’una apreciació en abstracte.
EX: imagineu que es produeix un dany derivat d’un accident de circulació per carretera en el que col·lisiona un cotxe italià amb un cotxe francès, que estan conduits per persones domiciliades en els respectius països, i que tenen un accident a Barcelona. Si interpretéssim la proximitat en virtut de les circumstancies concretes del cas, podríem pensar que Barcelona (Espanya) no és el més estretament vinculat a un supòsit en que ni l’autor ni la víctima estan domiciliats a Espanya però quan l’art. 5.3 ens diu que el tribunal competent és el del lloc on s’ha produït el dany fa una aproximació en abstracte.
Aquesta proximitat entre el tribunal i els fets en que es basa la pretensió litigiosa també busca una bona administració de justícia (o, si es vol, una millor conducció del procés a part d’abaratir els costos del procediment –obtenció de proves-). El tribunal més proper serà probablement el que podrà conèixer millor del cas.
Aquest fonament basat en la proximitat raonable NO actua en el cas dels fòrums de protecció.
En una primera aproximació veiem que el que pretenen bàsicament els fòrums de protecció és evitar que la part dèbil tingui que litigar davant dels tribunals que no són els del seu país. Per aquesta raó, s’obre un fòrum actoris (possibilitat de que el consumidor/treballador/assegurat presenti la demanda no tan sols davant dels tribunals del domicili del demandat, sinó que també pugui presentar-la davant dels tribunals del seu propi domicili).
Aquesta possibilitat, per regla general, no s’admet en el Reglament Brussel·les I. Ara bé, els fòrums de protecció es caracteritzen precisament perquè obren la possibilitat de que el litigi es pugui portar davant del tribunal de la part dèbil. Aquesta possibilitat de fòrum actoris, només s’obre quan l’actor és la part dèbil però no quan l’actor és l’empresari, la companyia d’assegurances o el professional perquè aquests només poden utilitzar el fòrum general del domicili del demandat (quan el demandat és la part dèbil).
En relació amb els fòrums de competència de la secció 3ª (matèria d’assegurances), la secció 4ª (contractes amb consumidors) i la secció 5ª (contractes individuals de treball) s’articulen els fòrums de protecció.
En termes generals la protecció de la part dèbil s’articula de la següent manera à Quan l’actor es l’empresari, la companyia d’assegurances o el professional, només pot demandar a la part dèbil 37 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   davant dels tribunals del seu domicili. En canvi quan l’actor es el treballador, l’assegurat o el consumidor, pot interposar la demanda tant davant dels tribunals del domicili del demandat com davant del tribunal del seu propi domicili (fòrum actoris).
Reglament 44/2001: fòrums de competència especials de la Secció 2ª Aspectes generals Vist el fonament d’aquests 2 tipus de fòrums especials, ara veurem amb deteniment la secció 2ª. Es a dir: aquelles matèries de les quals pot conèixer un tribunal que no és el del domicili del demandat (són alternatius al tribunal del domicili del demandat). Alguns autors, a aquests fòrums de la secció 2ª del Reglament els anomenen “fòrums d’atac” à vol dir que realment, l’actor té una avantatge i és que pot triar entre acudir davant del tribunal del domicili del demandat (regla general), o davant del tribunal competent per raó de la matèria.
L’avantatge deriva de un concepte que és l’anomenat “fòrum shopping” à l’actor pot anar al tribunal del domicili del demandat o al tribunal que té competència especial per raó de la matèria objecte de la controvèrsia.
El shopping dels tribunals (dins d’aquests límits) pot ser interessant perquè en la mesura en que les normes de conflicte dels Estats de la UE no estiguin unificades (no hi hagi un reglament que les reguli), cada Estat a l’hora de decidir el cas, aplicarà la llei designada per les seves normes de conflicte. Per tant, pot ser que la llei designada per les normes de conflicte del tribunal del domicili del demandat sigui diferent que la llei designada per les normes de conflictes del tribunal competent per raó de la matèria.
EX teòric: Imagineu que la demanda és una demanda per incompliment d’un contracte de compravenda perquè resulta que el comprador no ha satisfet el preu de la venta. El comprador es troba a Espanya i el venedor a França i en el contracte es diu que la mercaderia s’entregarà en les dependències del venedor, de tal manera que un cop el comprador pren possessió de la mercaderia a França, tots els riscos que pugui comportar el trasllat d’aquestes mercaderies fins a Espanya corren a càrrec del comprador. El comprador rep la mercaderia però no paga el preu i l’empresa francesa vol presentar una reclamació. On ho pot fer? à En principi a Espanya (domicili del demandat) però l’art. 5.1 del reglament preveu un fòrum de competència especial que ens diu que “són competents els tribunals del lloc d’entrega de la mercaderia” (per tant, l’empresa francesa pot anar davant dels tribunals espanyols o també davant dels tribunals francesos perquè és el lloc d’entrega de la mercaderia). Què es lo que li portarà al demandant a anar davant d’un o altre tribunal? à Pot ser la normativa aplicable a cada cas.
Les normes de conflicte franceses diuen que la llei aplicable a les compravendes es la llei de residencia del venedor (llei francesa) i pot ser que la norma de conflicte espanyola en matèria de compravenda digui que la llei aplicable és la llei del lloc de conclusió del contracte (llei espanyola) à veure quina de les 2 lleis aplicables t’afavoreix més (avantatges processals de litigar en un o altre lloc), això es l’autèntic “fòrum shopping”. MIRAR APUNTS UOC.
Ara bé, aquest fòrum shopping en el marc de la UE progressivament s’està eliminant perquè, paral·lelament a l’adopció de normes de CJI, s’estan adoptant reglaments sobre normes de conflicte i en el cas anterior, seria absolutament indiferent pel que fa al dret aplicable que es presentes la 38   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional demanda al tribunal francès que a l’espanyol perquè els 2 aplicarien el Reglament “Roma I” i els 2 arribarien a la mateixa solució. Per tant, el fòrum shopping entès com a recerca de la llei més favorable, només es manté en aquells àmbits en que les normes de conflictes que regulen el fons del litigi no han estat unificades.
A més, aquests fòrums especials, com que son una excepció al fòrum general del domicili del demandat, s’han de tractar de forma restrictiva. És a dir: nomes quan estigui clar que la matèria del litigi entra dins dels fòrums especials, l’actor tindrà aquesta possibilitat alternativa de triar. Però quan es dubti si una matèria entra o no dins d’un fòrum especial, la interpretació que s’ha de fer ha de ser restrictiva.
Hi ha matèries en que el legislador no ha previst cap fòrum especial à quan es tracta d’accions reals perquè malgrat que els béns immobles estan subjectes a una competència exclusiva, en el cas dels béns mobles si jo vull reivindicar la propietat d’un quadre que posseeix una persona sense títol, no trobaré cap criteri de competència especial que reguli les accions de béns reals sobre bens MOBLES i en aquests casos només podré anar al fòrum general del domicili del demandat.
Per últim, aquests fòrums especials, al igual que el fòrum general del domicili del demandat, poden ser exclosos per un pacte de les parts à poden pactar un tribunal que no és ni el del domicili del demandat ni el que té competència en base a un d’aquests fòrums especials.
Recapitulació aspectes generals (power point): ü Condició d’aplicabilitat à demandat domiciliat en un Estat membre.
ü Fòrum d’atac en benefici del demandant à reforcen la seva posició en tant que fòrums alternatius al domicili del demandat.
ü Afavoreixen el “fòrum shopping” (motius pels quals el demandant a triar el tribunal).
ü Caràcter facultatiu à poden ser desplaçats per les parts (submissió expressa o tàcita a un altre tribunal).
ü Tipificació legal à matèries taxades (art. 5).
ü Aplicació restrictiva à En cas de dubte respecte de si la pretensió litigiosa es pot incloure en una de les matèries previstes en l’art. 5, només són competents els tribunals de l’Estat del domicili del demandat.
ü “Efecte útil” à Procurar evitar que al interpretar un fòrum especial el tribunal que resulti competent sigui el del domicili del demandat.
ü Designen directament el tribunal competent à desplacen les normes de competència territorial interna dels Estats membres (art. 5.6).
16.01.2013 Avui examinarem els criteris de competència especial en matèria contractual i en matèria de responsabilitat extracontractual del Reglament Brussel·les I. Breument recordar que les competències especials previstes son 2: 39 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   - - Les competències especials de la secció 2ª (quan les parts d’un litigi ocupen una posició equilibrada à tenen el mateix poder negociador i les mateixes possibilitats per defensar-se dins o fora del seu país).
Mentre que el segon grup, els fòrums de competència de protecció, tenen en compte que una de les parts és una part dèbil (consumidor, treballador o assegurat).
Ara analitzarem els fòrums de competència de la secció 2ª.
Son fòrums alternatius al fòrum general del domicili del demandat à anomenats també “fòrums d’atac”. Aquests criteris donen lloc al fòrum shopping, possibilitat de que s’especuli quina serà la llei que aplicarà cada tribunal.
Han d’interpretar-se de forma restrictiva perquè suposen una excepció al criteri general del fòrum general del domicili del demandat. El tribunal ha fet una interpretació autònoma dels conceptes que utilitzen aquests fòrums especials. I a diferència del fòrum del domicili del demandat, directament senyalen el tribunal competent (no remeten a un Estat i hem d’anar a les normes internes de l’Estat per individualitzar el tribunal competent).
Dins del fòrum de la secció 2ª ens interessa el fòrum previst en matèria contractual (art. 5.1) i el fòrum previst en matèria extracontractual (art. 5.3). L’art. 5.2 es el fòrum previst en matèria d’aliments però avui en dia ja no s’aplica perquè es regulen pel nou Reglament 4/2009. Els altres criteris de competència no els analitzarem à litigis relatius en matèria de “trust”, litigis que puguin derivar en matèria de dret marítim (auxili o salvament), etc.
Reglament 44/2001: Fòrum especial en MATÈRIA CONTRACTUAL Art. 5.1 lletra a) Fetes aquestes precisions prèvies cal indicar que aquest fòrum de competència de l’art. 5.1 en una primera lectura sembla complicada perquè és un article que planteja problemes d’interpretació i tal com està redactat no sembla excessivament clar.
Art. 5.1.a): “Las personas domiciliadas en un Estado miembro podrán ser demandadas en otro Estado miembro en materia contractual, ante el tribunal del lugar en el que hubiere sido o debiere ser cumplida la obligación que sirviere de base a la demanda“ à aquests fòrums de competència especials només s’apliquen quan el demandat està domiciliat en un Estat de la UE. Segueixen el criteri general de que el Reglament només resulta aplicable quan el demandat està domiciliat en un Estat membre de la UE.
Criteri de competència à tribunal del lloc on s’ha complert o s’hauria d’haver complert l’obligació que serveix de base a la demanda.
!! Aquest criteri provoca un fraccionament o dispersió de la competència à Quan la demanda es basa en diferents obligacions derivades d’un mateix contracte, hi haurà tants tribunals 40 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   competents com llocs (dins d’un mateix Estat membre o en Estats membres diferents) on aquestes obligacions han de complir-se.
Fonament à proximitat raonable: ü Si el demandat (deutor) s’obliga a fer una cosa en un determinat lloc sembla lògic que pugui ser demandada en aquest lloc.
ü Si el demandant (creditor) té un dret subjectiu en front del demandat, sembla lògic que pugui sol·licitar la seva tutela judicial en el lloc on aquest dret s’ha de satisfer.
Aquest criteri –lloc on s’ha de complir l’obligació que serveix de base a la demanda- era l’únic criteri que hi havia en el Conveni de Brussel·les de 1968 (que a partir del Tractat d’Amsterdam va ser convertit en un Reglament Comunitari). Fos quin fos el tipus de contracte que donava lloc al litigi, per determinar el tribunal competent s’havia d’analitzar quina era el lloc on s’havia d’executar l’obligació objecte de la demanda, i no deia res més.
Com que aquest criteri plantejava problemes d’interpretació, tenint en compte que són els tribunals dels Estats membre els que tenen que aplicar aquest criteri, es va decidir al transformar el Conveni en Reglament comunitari que s’establirien 2 criteris més senzills per regular els contractes més usuals à el contracte de compravenda de mercaderies i el contracte de prestació de serveis: Ø Art. 5.1.b): “A efectos de la presente disposición, y salvo pacto en contrario, dicho lugar será: o Cuando se trate de una compraventa de mercaderías, el lugar del Estado miembro en el que, según el contrato, hubieren sido o debieren ser entregadas las mercaderías; o Cuando se trate de una prestación de servicios, el lugar del Estado miembro en el que, según el contrato, hubieren sido o debieren ser prestados los servicios” à Així, en la redacció actual, el contracte de compravenda de mercaderies i el contracte de prestació de serveis no es regulen per l’art. 5 lletra a) sinó que en el cas de contracte de mercaderies el tribunal competent és el tribunal de lloc d’entrega de les mercaderies i en el cas del contracte de prestació de serveis és el tribunal del lloc on els serveis s’han de prestar.
Ø La lletra c) diu “Art. 5.1.c): Cuando la letra b) no fuere aplicable, se aplicará la letra a)” à Hauríem de veure quan s’aplica el primer paràgraf (lletra a), quan s’aplica el segon paràgraf (lletra b) en matèria de compravenda y prestació de serveis, i quan aquest criteri no resulta aplicable (el de la lletra b) perquè aleshores hem d’aplicar la regla general (lletra a).
Interpretació de la lletra a) de l’art. 5.1 à Tenint en compte que avui dia, aquesta competència del tribunal del lloc on s’ha de complir l’obligació que serveix de base a la demanda, en principi NO resulta aplicable als contractes de compravenda ni als de prestació de serveis però SÍ a qualsevol altre contracte: arrendament de béns MOBLES -els de béns immobles són objecte de competència exclusiva-, comprar un cotxe en virtut de un Leasing, o bé un contracte de llicencia de patent (el titular de la patent cedeix la explotació del producte patentat a una altre persona).
Pel que fa a aquests contractes que NO són compravenda ni prestació de serveis, el criteri és el tradicional que ja trobàvem com a únic criteri al conveni de Brussel·les del 68. Per tant, la 41 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   jurisprudència que va crear aquest criteri (tribunal del lloc on s’ha de complir l’obligació que serveix de base a la demanda) continua sent aplicable quan es tracta d’un contracte que no és ni de compravenda ni de prestació de serveis.
L’art. 5.1.a) ha plantejat i continua plantejant problemes d’interpretació però avui dia s’ha reduït l’àmbit d’aplicació d’aquest criteri perquè s’han sostret 2 importants contractes: compravenda i prestació de serveis.
Aquest principi de competència del tribunal del lloc on s’ha d’executar la obligació que serveix de base a la demanda es basa en un principi de proximitat (el fonament dels criteris de competència especial de l’art. 5 és l’existència d’una proximitat processal raonable a l’hora de determinar el tribunal competent en la majoria dels supòsits).
Per tant, el lloc on s’ha d’executar l’obligació que serveix de base a la demanda sembla que és el lloc més pròxim als fets (EX: si en un contracte de llicencia la demanda es basa en que el llicenciatari no paga el preu de la patent, serà el lloc on s’hagi de realitzar aquest pagament el tribunal més proper. Si la demanda no fos per manca de pagament sinó perquè en el contracte es pacta que apart de autoritzar i cedir la patent també el titular de la patent es compromet a transmetre els coneixements basics que son necessaris per poder explotar correctament aquesta patent, i si a la pràctica aquesta transferència de coneixements no té lloc, aquest article ens diu que serà el tribunal del lloc on s’haguessin hagut de transmetre aquests coneixements el competent). Per tant, dependrà de quin sigui l’objecte de la demanda que el tribunal sigui un o un altre.
El fonament, a part de la “proximitat raonable processal” és també que si el deutor s’obliga a fer una determinada cosa en un determinat Estat (EX: només es pot explotar la patent en el territori espanyol i el llicenciatari no compleix aquesta clàusula i també pretén explotar-la en un altre país de la UE i el titular de la patent vol interposar una demanda), sembla lògic que el lloc on s’hagi de complir aquesta obligació sigui el tribunal competent).
Problemes d’aplicació de l’art. 5.1.a): 1. Significat de “matèria contractual” à Interpretació àmplia i autònoma: “Formen part de la matèria contractual totes les obligacions derivades d’una relació voluntàriament establerta entre les parts o derivades d’un compromís lliurement assumit per una en front de l’altre”.
A vegades es planteja un problema de qualificació (la qualificació no només és necessària per saber quina norma de conflicte hem d’aplicar, sinó també per saber quina és la regla de CJI aplicable). Per tant, hem de saber si l’objecte de la demanda és, per exemple, una qüestió contractual o extracontractual, o una qüestió de dret real o del dret de societats, perquè d’ella (de la qualificació) dependrà que apliquem una norma de CJI o una altre.
Poden haver-hi demandes (qüestions litigioses) en que es pugui plantejar el dubte d’on les englobem.
El TJUE ha anat elaborant conceptes autònoms à això vol dir que per qualificar cada qüestió que se li hagi plantejat pels tribunals dels Estats membre, no utilitza o no està obligat a seguir els criteris que 42   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional en el dret intern d’aquests estats s’utilitzen sinó que ell fa una interpretació autònoma, assumible per tots els Estats membre, que garanteix que quan hagin d’aplicar aquesta noció ho facin de forma uniforme.
[Incís à En matèria de CJI, és molt important el paper del TJUE perquè els Reglaments comunitaris, en tant que dret europeu, els dubtes que als òrgans estatals que han d’aplicar el dret comunitari se’ls hi puguin plantejar, els han de sotmetre al TJUE a través de l’anomenat recurs prejudicial. Per tant, qui ha d’aplicar el Reglament Brussel·les I o qualsevol altre reglament de DIPr son els òrgans (ja sigui els jutges o qualsevol altre autoritat que també tingui que resoldre una qüestió de DIPr que ha estat objecte d’un Reglament comunitari), i si tenen un dubte han d’anar al TJUE i plantejar un recurs prejudicial].
En aquest cas concret del Reglament, tenim una rica jurisprudència del TJUE que ha sorgit no tant sols del Reglament sinó també del Conveni de Brussel·les del 68 perquè la majoria de normes del Conveni de Brussel·les s’han transposat sense modificació al Reglament Brussel·les I. Per tant, quan ara expliquem algun cas, encara que aquest cas faci referència al Conveni de Brussel·les i no al Reglament Brussel·les I, en la mesura en que no s’ha modificat la norma, continua sent obligatori pels estats cenyir-se a les interpretacions de la jurisprudència anterior.
El TJUE s’ha vist cridat sovint a interpretar les nocions utilitzades en el Brussel·les I (tant en el Conveni com en el Reglament que l’ha substituït). D’aquesta jurisprudència se’n desprèn una interpretació molt amplia del que és la matèria contractual à “Formen part de la matèria contractual totes les obligacions derivades d’una relació voluntàriament establerta entre les parts o derivades d’un compromís lliurement assumit per una en front de l’altre” à TOTS els litigis que deriven d’un incompliment d’un acord entre les parts es qualifiquen de contractuals i per tant queden sotmesos, a l’hora de determinar quin és el tribunal competent, a l’art. 5.1 del Reglament Brussel·les I.
2. Identificació de l’obligació que serveix de base a la demanda à No totes les obligacions tenen la mateixa rellevància a efectes de determinat el fòrum competent.
Una altre qüestió que planteja el primer paràgraf de l’art. 5 (és competent el tribunal del lloc on s’ha de complir l’obligació que serveix de base a la demanda) és que no sempre es fàcil determinar la obligació que serveix de base a la demanda, o millor dit, pot ser que en una demanda hi hagin varies pretensions.
Això sol ser freqüent (és a dir: plantejar una demanda en relació a un mateix contracte, però la demanda és per incompliment no d’una sola obligació sinó que aquest contracte consisteix en varies prestacions i totes elles s’han deixat de complir). Aquest article, en la mesura que ens diu que el tribunal competent és el del lloc on s’ha d’executar la obligació que serveix de base a la demanda, pot ser que en un contracte internacional es preveguin diverses obligacions, i que la demanda es basi en aquestes diverses obligacions, però que resulti que totes aquestes obligacions no s’hagin de complit en el mateix estat à per tant, diferents tribunals resulten competents en base a aquest criteri (lloc d’execució de l’obligació que serveix de base a la demanda) en relació a un mateix contracte.
Ø Obligacions primàries i separables à Hi ha tants tribunals competents com llocs on s’hagin de complir aquestes diferents obligacions previstes en el contracte (Cas Leathertex).
43   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Cas Leathertex à Cas que es va resoldre sota la vigència del conveni de Brussel·les del 68 però el criteri continua vigent en l’actualitat sempre que NO es tracti d’un contracte de compravenda o de prestació de serveis. Era un contracte d’agència entre una societat italiana (Leathertex) i una societat belga (Bodetex) en el qual es deia que l’agent actuaria (per compte del principal) en el mercat belga i en el mercat holandès. En el contracte d’agència s’estipulava un 5% de comissions en funció de la distribució que fes l’agent dels productes en aquells 2 estats (Bèlgica i Holanda). L’empresa Bodetex (la principal) va deixar de pagar-li a Leathertex (que era italiana) aquestes comissions i l’agent va reclamar-li reiteradament fins que, en un moment donat, Bodetex va decidir rescindir el contracte. Leathertex aleshores va acudir als tribunals italians reclamant 2 coses: o El pagament de les comissions.
o I una indemnització per ruptura intempestiva d’un contracte de llarga duració com era aquest contracte d’agència.
L’empresa demandada (Bodetex) es va oposar dient que si bé l’obligació de pagament de les comissions es tenia que fer al domicili de l’agent (per tant a Itàlia, i estaven d’acord amb que els tribunals italians eren competents per conèixer d’aquesta qüestió), com que el contracte s’havia estipulat per la distribució de bens tant a Bèlgica com a Holanda, el tribunal italià no era competent perquè l’execució del contracte (i per tant, la indemnització per ruptura d’aquest contracte), s’havia de fer en el lloc on s’havia d’executar aquest contracte (Bèlgica o Holanda). El TJUE els hi va donar la raó.
D’acord amb la lletra a), pot ser que per a un mateix contracte, hi hagi diferents tribunals competents.
Si es vol evitar això, l’actor sempre pot acudir davant dels tribunals del domicili del demandat (que té competència general). Però si es presenta la demanda davant d’un tribunal que no és el del domicili del demandat, en base a l’art. 5.1.a) només podrà conèixer si el deutor de les obligacions s’han d’executar en aquell lloc (no serà competent de les que s’han d’executar en un lloc diferent del seu territori).
Precisament, per evitar aquesta dispersió de tribunals en relació a un mateix contracte, s’obliga a l’actor a pleitejar davant de cada tribunal en els quals es localitza la obligació que s’ha infringit. Per evitar això s’han introduït aquests 2 criteris que es separen del criteri general en matèria de compravenda i de prestació de serveis (art. 5.1. lletra b).
!! La condició de totes maneres es que aquestes obligacions que s’han inexecutat siguin obligacions que tinguin una certa autonomia (que es puguin separar, que siguin independents una de l’altre encara que neixin del mateix contracte).
Ø Obligacions substitutòries à Són les que deriven de l’incompliment de les obligacions primàries.
EX: indemnització per danys i perjudicis.
Quan es tracta d’obligacions substitutòries, el tribunal competent és el del lloc on s’ha de complir l’obligació substituïda i NO el lloc de compliment de la obligació que s’ha de complir en comptes d’aquesta.
EX: es pot demanar la restitució d’un bé moble en el contracte. L’obligació és utilitzar un bé moble i tornar-lo al cap d’un temps. Imaginem que no és possible tornar aquest bé moble perquè s’ha destruït i aleshores es demanda una indemnització o un pagament substitutori del bé moble (es a dir: obligació en espècie que no es pot complir i que en el seu lloc es demana una quantitat de diners en concepte 44 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   d’indemnització o substitució del valor d’aquell moble que no es restitueix). El TJUE diu que en aquests casos, el que determina la competència del tribunal és el lloc on s’hauria tingut que entregar el bé (no el lloc on s’ha de fer efectiva la indemnització), si aquests no coincideixen. Quan una obligació és substitutòria de la pactada, el lloc és el d’execució de la obligació pactada.
Ø Obligacions principals i accessòries à “Lo accessori segueix a lo principal”.
També, quan hi ha obligacions principals i accessòries, es diu que lo accessori segueix a lo principal.
EX: en un contracte de llicencia de patents, si lo principal és la cessió d’una patent a una persona i també es pacta que aquesta cessió de patent vindrà acompanyada de l’entrega d’uns documents explicatius de com s’utilitza la patent i resulta que no es compleix aquesta obligació d’entrega de documents, aquesta obligació no pot existir de forma independent a la patent. En aquest cas, el lloc on s’ha de produir la cessió de la patent (lloc on s’ha d’executar la obligació principal) serà el tribunal que determinarà les prestacions accessòries a la principal (coneixerà de la falta d’entrega dels documents).
Quan totes les obligacions són principals, cada una determina en el lloc de la seva execució el tribunal competent. Quan una no existeix al marge de l’altre, el lloc on s’ha d’executar l’obligació principal atrau a la accessòria.
Evidentment, és molt casuístic. El TJUE va determinant aquests problemes amb la pràctica. El TJUE NO estableix criteris generals sinó que es centra cas per cas.
Ø Nul·litat, inexistència o invalidesa del contracte à Una altre qüestió que es pot plantejar és la de que lo que sorgeixi davant del tribunal d’un Estat membre no sigui l’execució d’una obligació d’un contracte sinó precisament la validesa o nul·litat del contracte. EX: es pot demanar una acció declaratòria davant d’un tribunal d’un Estat dient que no es declari que el contracte que s’ha celebrat és nul, o que el contracte que s’ha celebrat és invàlid.
En aquest cas no es possible determinar la competència en base al lloc d’execució de l’obligació que serveix de base a la demanda perquè la demanda NO és per incompliment d’una obligació sinó que s’està demanant que no s’ha de complir cap de les obligacions previstes en un determinat contracte perquè aquest contracte és nul o perquè la clàusula en que s’estableix aquesta obligació és nul·la.
La resposta del tribunal és que en el lloc on s’hauria de complir l’obligació, en el supòsit de que el contracte o la clàusula fos vàlida, és aquell tribunal qui ha de decidir si aquella clàusula o contracte és vàlid. Allà on s’hauria de complir la obligació, la nul·litat, existència o validesa de la qual es vol que el tribunal es declari, és el tribunal competent.
Ø Obligacions de no fer à Cas Besix.
Per últim, no totes les obligacions són de fer alguna cosa (entregar uns diners o realitzar una determinada prestació), sinó que pot ser que es plantegin algunes obligacions de no fer. Si l’art. 5.1 diu que el tribunal competent és el del lloc on s’hagi D’EXECUTAR l’obligació que serveix de base a la demanda, no sabem on s’ha d’anar en les qüestions de NO FER (perquè precisament no hi ha execució).
45   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Cas Besix à Es tracta d’una empresa belga i una empresa alemanya que van firmar un acord en que conjuntament anirien a una licitació per un contracte públic per executar una gran obra important al Camerun. En aquest acord entre l’empresa belga i l’alemanya, es comprometien a anar juntes, a preparar l’oferta per poder obtenir aquest mercat públic en el Camerun, i que si se’ls atorgava l’execució la farien conjuntament i a més a més que cap d’elles es posaria d’acord amb altres empreses per licitar en el mateix mercat. Tanmateix, l’empresa alemanya incompleix aquesta clàusula de no competència i es posa d’acord amb una empresa finlandesa (es presenta també al concurs públic) i l’empresa alemanya i la finlandesa guanyen el concurs.
L’empresa belga acudeix davant dels tribunals belgues. L’empresa alemanya impugna la competència dient que Bèlgica no era el lloc on s’havia de complir l’obligació que servia de base a la demanda. El tribunal belga no sap com interpretar-ho i presenta recurs prejudicial al TJUE, que diu que en aquest cas, el compromís de no competir era un compromís que no es podia localitzar en un sol estat (volia dir no posar-se d’acord amb altres empreses per presentar-se en aquest concurs que el govern de Camerun havia tret amb una licitació publica) i per tant, podríem interpretar que aquesta obligació de no competir es tenia que complir en tots els Estats de la UE, no competir amb cap altre empresa s’entén dins de la Comunitat.
El TJUE diu que en aquells casos en que són infinits els llocs on s’ha de complit aquesta obligació de no competir, aleshores l’art. 5.1 del reglament no resulta aplicable i l’única competència és la general del domicili del demandat (com que la demanda de l’empresa belga era contra l’empresa alemanya, eren els tribunals alemanys els que tenien que conèixer d’aquest cas).
Hem vist doncs com es qualifica i què s’ha d’entendre per obligació que serveix de base a la demanda à si la demanda té varies pretensions (per incompliment de diverses obligacions derivades d’un mateix contracte), si aquestes obligacions s’han de complir en diferents països, hi haurà varis tribunals competents. Si no es vol això, sempre queda el fòrum general del domicili del demandat (que coneixerà de totes les pretensions).
3. Determinació del lloc de de compliment de l’obligació que serveix de base a la demanda à Una cosa és què s’ha d’entendre per “obligació que serveix de base a la demanda”, i una altre cosa és què s’entén per “LLOC on s’ha d’executar l’obligació”, perquè moltes vegades, quan les parts fan un contracte, estableixen les obligacions recíproques però NO fixen on s’han de complir aquestes obligacions. Quan això passa en un contracte purament intern, són les normes supletòries que regulen aquell contracte les que diuen què s’entendrà per lloc de compliment de l’obligació. Però com estem en suposis de DIPr, això pot ser més complicat.
Ø Designació per les parts del lloc de compliment de l’obligació à El lloc designat només resulta rellevant a efectes de determinar la competència si hi ha un vincle real entre aquest lloc i el contracte. De no ser així, l’elecció efectuada serà considerada un “acord d’elecció de fòrum”, la validesa del qual dependrà de la seva conformitat amb l’art. 23.
Si les parts en el contracte fixen el lloc de compliment de l’obligació (EX: si en un contracte de distribució diuen que la distribució és per “tal país”), estan fixant on s’ha de complir aquesta obligació. Quan les parts en el contracte fixen el lloc d’execució de l’obligació litigiosa seran els tribunals d’aquest lloc els competents.
46   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Ara bé, el TJUE ha precisat en diverses sentencies que quan les parts pacten el lloc de compliment de la obligació, aquest lloc ha de tenir relació amb el contracte (NO poden pactar llocs ficticis o no vinculats al contracte à vincle real), de tal manera que si per exemple el contracte està vinculat a 2 països, no es pot dir que l’obligació s’executarà en un país que no té cap relació amb la raó de ser del contracte.
En aquests casos (si el lloc no té relació amb el contracte), es podria entendre que les parts, al dir que el contracte s’executarà a un país (EX: Alemanya) malgrat que l’economia del contracte no té cap vincle amb Alemanya, aquest lloc de compliment que les parts han determinat no és rellevant per determinar la competència prevista en l’art. 5. Ara bé, podria interpretar-se que les parts, al triar un lloc que no està vinculat amb el contracte, designen el tribunal competent en virtut de l’autonomia de la voluntat i per tant, aquesta clàusula que determina un lloc d’execució que no té cap vincle amb el contracte es podria interpretar que es una forma d’elegir el tribunal competent.
!! Però si és una forma d’elegir el tribunal competent, l’article aplicable no és el 5.1 sinó l’article 23, que regula les clàusules d’elecció de fòrum. Si es així, si resulta que no és una clàusula operativa per fixar el lloc d’execució del contracte perquè aquell lloc no està vinculat amb el contracte i només es pot mantenir la validesa d’aquesta designació en tant que clàusula d’elecció de fòrum, els requisits que haurà de reunir aquesta clàusula i les conseqüències que se’n derivaran són les previstes en l’art. 23 (quan hi ha una clàusula d’elecció de fòrum queda desactivat el fòrum general del domicili del demandat).
Per tant, el problema que pot plantejar tenir en compte el lloc que les parts fixen per les obligacions derivades del contracte, és que si aquell lloc no té una vinculació real o no està vinculat al contracte concret, no serveix a efectes de l’art. 5.1, encara que podria servir a efectes de l’art. 23 sempre que reunís els requisits d’aquest article.
Ø En defecte d’elecció per les parts del lloc de compliment de l’obligació litigiosa, correspon al TRIBUNAL determinar-lo à En aquest cas, el lloc de compliment serà el previst en la llei aplicable al contracte segons les normes de DIPr del fòrum: lleis uniformes (EX: Conveni de Viena de 1980) o normes de conflicte (Reglament “Roma I”). Cas Tessili.
Per regla general, les parts no solen designar quin és el lloc d’execució de les obligacions derivades del contracte. La jurisprudència del TJUE, des del cas Tessili (poc després que entrés en vigor el Conveni de Brussel·les del 68) es plantejava com s’ha de determinar el lloc d’execució del contracte quan les parts no han designat aquest lloc.
El TJUE de forma reiterada ha dit que en aquests casos, el tribunal estatal cridat a conèixer i que ha de determinar quin és aquest lloc (en defecte de determinació del lloc d’execució per les parts), ha d’aplicar la llei designada per les normes de conflicte del fòrum. Per tant, la llei que d’acord amb les normes de conflicte del fòrum ha de regular el contracte en el si del qual es planteja aquesta qüestió, és la que ens proporcionarà els criteris per dir-nos on és el lloc d’execució de les obligacions.
EX: el CC espanyol ens diu que si les parts no han pactat el lloc de pagament d’un contracte, s’entendrà que aquell lloc és el “lloc del domicili del deutor”. Altres països diuen que quan les parts no han pactat 47 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   quin és el lloc de compliment de la obligació dinerària, aquest serà “el domicili del creditor”. Per tant, si davant d’un tribunal espanyol se li planteja la necessitat de saber si és o no competent en base a si realment Espanya és el lloc on s’ha de complir l’obligació i les parts no han decidit quin és aquell lloc, com que el contracte és internacional no podrà anar a les normes subsidiàries espanyoles en matèria de contractes que ens diuen el lloc sinó que tindrà que anar a la llei designada per les normes de conflicte espanyoles en matèria de contractes (en aquest cas aquestes normes estan unificades en el sí de la UE perquè el Reglament “Roma I” ens diu quina és la llei que hem d’aplicar i les normes materials d’aquesta llei son les que ens proporcionaran els criteris subsidiaris quan les parts no han fixat el lloc de compliment de les obligacions del contracte).
Per determinar el lloc de compliment d’una obligació que serveix de base a la demanda quan les parts no ho han fixat, el tribunal cridat a conèixer aplicarà les seves normes de conflicte i serà la llei designada per aquestes normes de conflicte la que ens dirà si en defecte de pacte entre les parts s’ha d’entendre que el lloc de pagament és el domicili del deutor o del creditor, per exemple.
Reglament 44/2001: competència especial en matèria de compravenda de mercaderies i prestació de serveis Art. 5.1 lletra b) Aquests problemes s’han intentat resoldre en la lletra b) pel que fa als contractes de compravenda i de prestació de serveis. Per tant, tot el que hem dit només s’aplica quan l’objecte de la demanda són obligacions derivades d’un contracte que NO és ni una compravenda ni una prestació de serveis.
Els criteris en aquests casos es més simple. El que pretén la lletra b) és evitar aquesta dispersió de tribunals competents quan d’un mateix contracte se’n deriven diferents obligacions que s’han d’executar en diferents llocs i per tant s’obliga a l’actor a anar a diferents tribunals (excepte si domicili del demandat).
Fonament à Concentració dels litigis derivats d’un mateix contracte de compravenda o de prestació de serveis en únic tribunal à El tribunal del lloc on s’ha de complir l’obligació característica (lloc on han estat o haurien d’haver estat lliurades les mercaderies i lloc on han estat o haurien d’haver estat prestats els serveis) és el competent per conèixer de TOTES les obligacions derivades del contracte amb independència del lloc de compliment de cadascuna d’elles.
La lletra b) de l’art. 5.1 diu: “A efectos de la presente disposición, y salvo pacto en contrario, dicho lugar será: - Cuando se trate de una compraventa de mercaderías, el lugar del Estado miembro en el que, según el contrato, hubieren sido o debieren ser entregadas las mercaderías; - Cuando se trate de una prestación de servicios, el lugar del Estado miembro en el que, según el contrato, hubieren sido o debieren ser prestados los servicios” Així, en un contracte de compravenda, si les parts pacten el lloc d’entrega, el tribunal del lloc d’entrega de la mercaderia coneixerà de totes les pretensions litigioses d’aquest contracte, amb independència del lloc on s’hagin de complir. Per tant, el tribunal del lloc d’entrega de la mercaderia és competent no només per conèixer dels litigis relatius a si la mercaderia respon a les característiques pactades en 48   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional el contracte, si la mercaderia no ha arribat al punt de destí, etc. sinó també per si la demanda és per manca de pagament o per qualsevol altre prestació que s’hagi pactat en aquest contracte de compravenda à sigui quina sigui l’obligació o obligacions que serveixen de base a la demanda només hi ha un sol tribunal competent (el del lloc d’entrega de la mercaderia) à es concentra tot en un sol tribunal. En el cas del contracte de prestació de serveis és exactament el mateix à sigui quina sigui l’obligació o l’objecte de la demanda, només hi ha un sol tribunal competent: el del lloc de prestació dels serveis.
Aquí, en teoria, hem simplificat la determinació del tribunal competent. Però, tal com està redactat l’art. 5.1.b) pot plantejar alguns problemes: La noció de compravenda i de prestació de serveis à El Reglament NO defineix què s’ha d’entendre per “contracte de compravenda de mercaderies” ni per “contracte de prestació de serveis”. El TJUE precisa aquestes nocions cas per cas en base a una interpretació autònoma. És a dir: independentment de la lex fori (llei del tribunal que coneix del cas) i de la lex causae (llei nacional aplicable al contracte).
No sempre és clar determinar quan estem en una compravenda i quan estem en una prestació de serveis. En el món dels negocis els contractes no solen respondre a una sola figura prevista en abstracte pel legislador sinó que hi ha contractes complexes i que en part son compravenda i prestació de serveis. Per tant, en la mesura que de la qualificació del contracte en deriva el que sigui aplicable una norma de competència o una altre, es molt important la qualificació (no tant sols perquè si no és compravenda o prestació de serveis NO podem aplicar la lletra b) sinó perquè moltes vegades la línia divisòria entre el que és una compravenda i una prestació de serveis no és clara).
EX: Una empresa italiana, fabricant de cotxes, va encarregar a una empresa alemanya la fabricació de airbags. Però en aquest contracte, l’empresa italiana establia que els components per fabricar els airbags es tenien que adquirir a unes determinades empreses i que el ritme de producció de l’empresa alemanya es tenia que subjectar a les directrius que l’empresa li digues. En aquest cas es va plantejar la qüestió de si un contracte en el que el venedor d’airbags alemanys no té llibertat per decidir ni programar la seva producció ni per triar les empreses de les quals es proveirà dels diferents productes que ha d’utilitzar per fabricar els airbags i que el ritme i quantitat de productes li venen fixats per la compradora, era una prestació de serveis o realment una compravenda. à Aquí es podia plantejar el problema de si es una cosa o es una altre.
El TJUE va dir que tot depenia del grau d’autonomia que tingues l’empresa venedora per produir els airbags destinats a una empresa concreta italiana i sobretot si en el cas de que, com a conseqüència de les directrius que li donava l’empresa italiana a l’alemanya, el producte era defectuós, de qui era la responsabilitat? à Per tant, si la responsabilitat última és de l’empresa venedora és un contracte de compravenda però si la responsabilitat última és de l’empresa italiana és una prestació de serveis. Es important perquè si és una compravenda, el tribunal competent serà el del lloc d’entrega de la mercaderia (tribunals italians) però si és un contracte de prestació de serveis ho serà el del lloc de prestació de serveis (tribunals alemanys).
Cas d’una persona que va gravar un concert de música en directe i després va autoritzar a una altre persona que explotés aquest CD que havia gravat en un concert à Es va plantejar si es tractava d’un contracte de llicencia (amb lo qual era aplicable la lletra a) o d’un contracte de prestació de serveis o d’una compravenda. Aquí el tribunal va dir que perquè fos un contracte de prestació de serveis hi havia 49 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   d’haver una prestació activa per part d’una de les persones (és a dir: si jo gravo un concert de rock i el venc a una altre persona per a que l’exploti, això, en la mesura en que jo no em comprometo a prestar un servei –no se’m remunera per la feina de gravar sinó pel producte que li venc- això seria una compravenda i no una prestació de serveis). El tribunal, davant de cada cas que se li planteja, defineix què és una prestació de serveis o una compravenda.
Condicions d’aplicabilitat de l’art. 5.1.b): 1. Que les parts no hagin exclòs l’aplicació del fòrum de competència previst en la lletra b) à El significat de l’expressió “llevat pacte en contrari” del primer paràgraf de la lletra b) planteja alguns dubtes.
ü En la pràctica rarament les parts exclouran de forma expressa l’aplicació de la lletra b).
ü La possibilitat d’interpretar que la lletra b) tampoc s’aplica quan les parts es refereixen a un lloc diferent al de l’entrega de les mercaderies o al de la prestació de serveis per el compliment de totes o d’alguna de les obligacions derivades del contracte (EX: obligació de pagament), tal com havia sostingut una part de la doctrina, es difícil de mantenir un cop el TJUE ha considerat que la concentració de la competència davant d’un únic tribunal prevista en la lletra b) s’ ha de respectar inclús quan les parts no han pactat el lloc d’entrega de la mercaderia o el lloc de prestació de serveis.
Un cop hem qualificat si es tracta d’una compravenda o d’una prestació de serveis, l’altre qüestió que se’ns planteja és que a la lletra b) se’ns diu en l’encapçalament: “a efectos de la presente disposición i SALVO PACTO EN CONTRARIO dicho lugar será [...]”.
Què vol dir “llevat pacte en contrari”? à Recordem que en el Conveni de Brussel·les només hi havia el que avui dia és en el reglament la lletra a (i s’aplicava a tot tipus de contracte). Per tant, aquest paràgraf b) és nou i hi ha menys jurisprudència al respecte. Quan es va aprovar el Reglament i es va introduir aquest paràgraf b), la doctrina va interpretar de forma diferent això de “llevat pacte en contrari”.
La interpretació més immediata que a un li ve al cap en una primera lectura de l’art b) es que aquestes normes de competència específica en matèria de compravenda i prestació de serveis les parts les poden excloure i si ho fan s’aplicaran els criteris generals de la lletra a). Però normalment, si les parts es preocupen de quin serà el tribunal competent, no faran això sinó que pactaran el tribunal competent mitjançant una clàusula d’elecció de fòrum i no exclouran la lletra b) perquè es una complicació.
21.01.2013 A l’ultima classe vam començar a analitzar el fòrum especial en matèria de contractes i vàrem parlar de l’art. 5.1 del reglament Brussel·les I. També vam senyalar que aquest article té 3 apartats: la lletra a), la b) i la c).
50 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   La lletra a) s’aplica per determinar la competència en matèria de contractes en generals però per 2 categories especifiques de contractes (contracte de compravenda de mercaderies i contracte de prestació de serveis) es preveu un criteri específic en la lletra b), i la lletra c) ens ve a dir que quan aquesta lletra b) no resulti aplicable s’aplicarà a aquell tipus de contractes el que diu la lletra a).
La lletra a) bàsicament s’aplica als contractes que NO són compravenda de mercaderies ni prestació de serveis à (EX: contractes de llicencia de propietat industrial o intel·lectual, contractes d’arrendaments de mobles, etc.. També s’aplicaria a contractes d’obra o inclús a contractes de préstec de diners ja sigui per una entitat financera o d’un particular respecte d’altre).
La característica de la lletra a), pel que fa a la determinació de la competència, és que depèn de quina sigui l’obligació sobre la qual es basa la demanda, que el tribunal competent pugui ser un o altre degut a que el criteri de competència és el “lloc on aquesta obligació s’ha executat o ha d’executarse”. Per tant, quan en un contracte (normalment sinal·lagmàtic) la prestació característica (que normalment és aquella que tipifica el contracte) s’executa en un país i la obligació monetària s’ha de fer en un altre, ens podem trobar que pel mateix contracte 2 tribunals de diferents estats siguin competents à dispersió dels criteris de competència.
En relació a un mateix contracte, el tribunal competent per conèixer de les obligacions derivades del mateix serà un altre en funció d’on s’han de complir aquestes obligacions.
Vam veure que una de les problemàtiques que plantejava aquest criteri de competència de la lletra a) era que quan les parts no pactaven el lloc on aquesta obligació es tenia que executar, per determinar quin era el lloc s’havia de recórrer a la tècnica conflictual (el tribunal té que aplicar el dret designat per les normes de conflicte del fòrum al contracte en qüestió à el dret que regularia l’arrendament de béns mobles seria el que ens diria el lloc on s’hauria de complir la pretensió litigiosa si les parts no ho haguessin pactat).
Per resoldre aquests problemes, o les dificultats que comporta l’aplicació d’aquest criteri, al transformar-se el Conveni de Brussel·les del 68 en Reglament comunitari, es va veure convenient simplificar la determinació del tribunal competent en els 2 contractes més usuals a la practica à la compravenda de mercaderies (NO compravenda de béns immobles, ni tampoc venta o cessió de drets de propietat industrial, de béns immaterials –patents, marques-,etc.) i la prestació de serveis (aquesta categoria es molt extensa perquè va des de la prestació de serveis de qualsevol professional –advocats, metges, enginyers, etc.- o bé també els contractes d’agència o distribució comercial).
Per aquests 2 contractes s’intenta evitar tant els problemes de dispersió de la competència a que dóna lloc la lletra a) com també aquesta necessitat d’utilitzar la norma de conflicte per determinar el lloc de compliment o d’execució de l’obligació quan les parts no ho han fixat. És en aquesta lletra b) on ens centrarem avui.
51 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Art. 5.1 lletra b) - continuació La noció de compravenda i de prestació de serveis à En primer lloc es planteja un problema de qualificació, perquè dependrà de si qualifiquem la pretensió litigiosa com d’una pretensió derivada d’un contracte de compravenda o derivada d’una prestació de serveis per a que el tribunal competent sigui diferent: - - Si considerem que la pretensió litigiosa deriva d’un contracte de compravenda, l’art. 5.1.b) diu que el tribunal competent és aquell que segons el contracte s’ha d’executar l’entrega de la mercaderia.
En canvi, si qualifiquem que la obligació deriva d’una prestació de serveis, el tribunal competent és el del lloc on s’ha d’executar o s’hauria d’executar la prestació de serveis.
Per tant, és important distingir primer si estem davant d’una compravenda o prestació de serveis (per saber si s’aplicarà la lletra a o la b), però també hem de veure si en cada cas concret ens trobem amb una compravenda o amb una prestació de serveis.
El TJUE ha anat precisant-ho cas per cas. Per, per regla general qualificarem un contracte de compravenda quan el venedor es compromet a transmetre la propietat d’una cosa moble al comprador.
A la compravenda, la prestació característica NO és el pagament del preu de la compra (perquè la obligació monetària la trobem a la majoria de contractes, per tant, no permet distingir un contracte d’un altre) sinó que el que caracteritza al contracte de compravenda és l’entrega de la mercaderia amb l’objectiu de transmetre la propietat d’aquesta mercaderia al comprador. D’aquí que l’art. 5.1. b) utilitzi com a criteri de competència el lloc d’execució de l’obligació característica (lloc on s’ha d’efectuar l’entrega de la mercaderia) En el cas del contracte de prestació de serveis, el TJUE també ha anat perfilant el concepte de “prestació de serveis” a traves d’una qualificació autònoma i ens diu que estem davant d’un contracte de prestació de serveis quan una part es compromet a dur a terme una activitat a canvi d’una remuneració (sempre que aquesta activitat es tracti d’un servei i no d’una transferència de la propietat en relació a un bé moble). Els contractes individuals de treball són objecte d’una norma especifica en el propi Reglament (té una regulació apart dels contractes de prestació de serveis).
Concentració dels litigis derivats d’un mateix contracte de compravenda o de prestació de serveis n un únic tribunal à Un cop qualificat que la pretensió litigiosa deriva d’una compravenda o d’una prestació de serveis (i per tant hem d’aplicar la lletra b i no la a), el segon tret característic és que aquí el tribunal competent serà sempre un de sol (el del lloc d’entrega de la mercaderia o el del lloc de prestació del servei), amb independència de quina sigui l’obligació que serveix de base a la demanda.
EX: és igual que el litigi vulgui impugnar la validesa del contracte de compravenda o de prestació de serveis o que hi hagi un conflicte respecte a la interpretació d’alguna de les seves clàusules o que la demanda es basi en l’entrega defectuosa de la mercaderia, o que la demanda es basi en la manca de 52 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   pagament del servei que s’ha prestat o de la mercaderia que s’ha entregat. Sigui quin sigui l’objecte de la demanda, només hi ha un sol tribunal competent.
Per tant, desapareix la dispersió dels fòrums de competència à NO depèn de quina sigui l’obligació que serveix de base a la demanda sinó que, sigui quina sigui aquesta obligació, el tribunal competent sempre serà o bé el del lloc d’entrega de la mercaderia (en el cas del contracte de compravenda) o bé el del lloc de prestació dels serveis (en el cas del contracte de prestació de serveis). Concentra tots els litigis en relació a una compravenda o a una prestació de serveis davant del tribunal on s’ha d’executar l’obligació característica (que l’obligació característica és l’entrega de les mercaderies o la prestació del servei).
Per tant, la primera diferencia de la lletra b) respecte a la lletra a) és que NO hi ha dispersió sinó CONCENTRACIÓ.
Condicions d’aplicabilitat de l’art. 5.1.b) (continuació): 2. Que les parts hagin designat el lloc on les mercaderies han estat o haurien d’haver estat lliurades o del lloc on els serveis han estat o haurien d’haver estat prestats à Si llegim la lletra b) veiem que diu “según el contrato (...)”. Sabem que l’obligació que es té en compte per determinar el tribunal competent és l’obligació característica, però per determinar el tribunal competent hem de veure quin és el lloc on aquesta entrega s’ha d’efectuar o on el servei s’ha de prestar. Aquí tenim un primer escenari quan en el contracte s’ha previst quin és aquest lloc.
La jurisprudència del TJUE ha tingut ocasió d’interpretar aquesta expressió “segons el contracte” i ha fet una interpretació bastant flexible.
Una primera possibilitat és que en el contracte hi hagi una clàusula expressa pactada per les parts que digui a on haurà d’executar-se aquesta prestació característica que és l’entrega de la mercaderia o la prestació del servei (EX: “L’entrega de la mercaderia tindrà lloc al domicili del comprador” à sigui quin sigui l’objecte de la demanda, el tribunal que coneixerà de tots els litigis que puguin derivar d’aquest contracte seran els tribunals del domicili del comprador).
Ara bé, aquí no ens diu el lloc que les parts hagin pactat sinó el “lloc que SEGONS EL CONTRACTE s’hagi d’entregar la mercaderia o prestar el servei”. Per tant, el tribunal ha entès que NO és necessari una clàusula expressa sinó que n’hi ha prou amb que dels termes i circumstàncies que envolten el contracte se’n pugui desprendre amb claredat el lloc d’entrega de la mercaderia o de la prestació del servei.
El TJUE, ha precisat que el significat de l’expressió “segons el contracte” indica que: “l’òrgan jurisdiccional nacional que conegui del cas ha de tenir en compte tots els termes i totes les clàusules pertinents que designin de forma clara aquest lloc, inclosos els termes i clàusules generalment reconeguts i consagrats pels usos mercantils internacionals, com els INCOTERMS (“International Commercial Terms”) elaborats per la CCI en la seva versió publicada el 2000”.
53 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   En els contractes de compravenda, normalment quan es tracta de compravendes internacionals en que la mercaderia que es ven (venedor) està en un país i el comprador en un altre, es solen utilitzar uns termes comercials que son els “incoterms”.
Els incoterms són unes definicions molt breus que consisteixen en unes determinades sigles (lletres), que indiquen per si soles bàsicament a partir de quin moment els riscos (per la pèrdua, deteriorament, etc. de la mercaderia) passen del venedor al comprador (EX: si la mercaderia porta acompanyada una expedició -l’objecte ha de viatjar-, aquestes sigles indiquen qui assumeix les despeses de transport o si hi ha despeses d’aduana qui les ha de pagar), i també indiquen quin es el lloc d’entrega de la mercaderia.
EX: si un transport per carretera es diu “compravenda ex wort Frankfurt”, “ex wort Frankfurt” vol dir que l’entrega de la mercaderia s’entendrà feta en el moment en el que el venedor posa la mercaderia a disposició del transportista que l’ha de portar fins a Espanya i que a partir d’aquest moment els riscos que puguin haver correran a càrrec del comprador i que les despeses de transport les sofrirà el comprador. En transport marítim s’utilitzen altres sigles: “compravenda cif Puerto de Hamburgo”.
Els incoterms són sigles que responen a pràctiques o usos comercials que han codificat institucions que no són governamentals sinó que aglutinen a operadors en el comerç internacionals. Es tracta d’una codificació de practiques comercials que ha fet la Camara de Comerç internacional i que a la pràctica els operadors utilitzen per tal de no tenir que anar especificant en els seus contractes a càrrec de qui son els riscos de transport, a on s’ha d’entendre efectuada l’entrega, etc.
El TJUE ha dit que si en un contracte de compravenda de mercaderies hi ha un incoterm, encara que les parts de forma expressa no hagin pactat una clàusula que digui on s’ha d’efectuar l’obligació d’entrega de la mercaderia, si aquesta es desprèn d’un incoterm això ja es suficient per a que es pugui aplicar el criteri de competència.
Per tant, veiem que l’expressió “segons el contracte” NO s’ha d’interpretar de forma literal, és a dir: no és necessari que hi hagi una clàusula expressa en el contracte que digui “la mercaderia s’entregarà a tal lloc”, sinó que n’hi haurà prou amb que s’utilitzin termes (com els incoterms) per a que se’n dedueixin on serà aquest lloc.
Aquesta seria la primera precisió que tindríem que fer de què s’entén per determinació del lloc d’entrega de la mercaderia o del lloc de prestació de serveis a efectes de poder determinar el tribunal competent.
3. Pluralitat de llocs de lliurament de les mercaderies o de prestació del servei à Un altre problema que s’ha plantejat en l’aplicació de la lletra b) és: què passa quan el lloc d’entrega de la mercaderia o de la prestació de serveis no és un sol lloc sinó que s’han previst llocs diferents.
La concentració del litigis prevista en la lletra b) no evita que en ocasions l’entrega de la mercaderia o la prestació de serveis hagi d’efectuar-se en diferents llocs: 54   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional o Quan la mercaderia ha de lliurar-se en diferents llocs dins d’un mateix Estat membre à competència del tribunal del lloc on s’ha d’efectuar el lliurament principal i, en defecte, el de qualsevol del llocs de lliurement a elecció del demandant.
o Quan els serveis s’han de prestar en diferents Estats membres à competència del tribunal del lloc on es presten principalment els serveis segons el contracte i, en defecte, el del lloc de compliment efectiu del contracte i, en defecte, el del domicili del agent (Cas Siva Trade).
L’art. 5.1.b) no ens diu res d’aquest problema quan el lloc d’entrega o prestació de serveis no es únic sinó que és PLURAL, i la jurisprudència del TJUE ha tingut oportunitat de precisar quin és aquest lloc en algunes sentencies.
En el cas de la compravenda de mercaderies à es va plantejar el cas de una mercaderia alemanya que anava dirigida a Àustria i estava previst entregar-la en diferents ciutats austríaques (no només a Viena sinó a altres també). A efectes de determinar quin era el tribunal competent, encara que en el contracte es preveia que el lloc d’entrega seria Àustria, no es precisava el lloc concret i de fet es va entregar a diferents ciutats (totes dins d’un mateix estat, que era Àustria). Era clar que els tribunals austríacs eren competents però no quin tribunal de les diferents ciutats. El TJUE va dir que quan s’ha d’efectuar la entrega en el si d’un mateix estat però en diferents ciutats, el tribunal competent serà el del lloc del lliurament principal. Tanmateix, pot ser que l’entrega es faci en proporcions idèntiques i en aquest cas es diu que el demandant (l’actor) pugui triar davant dels tribunals de qualsevol dels lloc dins del mateix estat que la mercaderia s’ha entregat.
De moment no tenim cap sentencia que resolgui el tema quan l’entrega de la mercaderia, derivada d’un mateix contracte, s’ha d’efectuar en ESTATS DIFERENTS (no en diferents llocs en el si d’un mateix estat), però el tribunal si que ha tingut ocasió de pronunciar-se quan es tracta d’una prestació de serveis (pot passar que els serveis que s’han de prestar s’hagi de fer en diferents estats).
Pot ser molt freqüent que en un contracte d’agència, el servei que ha de prestar l’agent (introduir i celebrar contractes per part del principal) l’hagi de fer no en un sol Estat sinó que en el contracte d’agència hi hagi una clàusula que digui que l’agent distribuirà i promourà els productes del principal en varis Estats diferents. Aquest cas es va plantejar en la sentencia “Siva Trade” i el TJUE va dir que si del contracte d’agència se’n desprèn que encara que l’agent pugui actuar en diferents Estats, l’Estat a partir del qual realitza aquesta activitat es pot determinar, serà el lloc de la prestació principal del servei la que es tindrà en compte a l’hora de determinar el tribunal competent. Si resulta que pel volum de negoci de l’agent resulta que aquest és semblant al que duu a terme en diferents estats, en aquest cas, el TJUE diu “en el lloc on efectivament el contracte es realitzi”. I si no es pot determinar, en últim terme anirem al lloc del domicili de l’agent (serà el domicili de l’agent el que determinarà el tribunal competent).
És a dir à si no es pot determinar on actua de forma preferent l’agent o a on aquest contracte d’agència s’executa per regla general, aleshores el tribunal competent serà el del domicili de l’agent i aquest tribunal coneixerà de qualsevol demanda derivada del contracte d’agència.
4. Criteri material formulat pel TJUE quan no es pot deduir del contracte el lloc d’entrega de la mercaderia o de prestació del servei à Ara bé, pot succeir que les parts, ni de forma expressa ni 55   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional implícita, hagin designat el lloc d’entrega de la mercaderia ni el lloc de prestació de serveis (no hi ha cap element en el contracte que permeti deduir-ne amb certa certesa quin és aquest lloc).
Quan el contracte no diu res, aquí hi ha hagut interpretacions diverses per part de la doctrina fins que el TJUE ha clarificat aquesta qüestió amb el cas “Car Trim”, pel que fa a la compravenda de mercaderies i amb el cas “Wool Floor” pel que fa la prestació de serveis.
Abans d’aquestes sentencies, una part de la doctrina deia que quan segons el contracte no era possible saber on s’havien d’entregar les mercaderies això era un dels supòsits en el que la lletra b) ja no resulta aplicable i per tant s’havia d’acudir a la lletra a). Per tant, semblava que si les parts no fixaven o del contracte no se’n podia deduir el lloc d’entrega de les mercaderies, el jutge no tenia mes remei que utilitzar la tècnica conflictual per determinar el tribunal competent.
Tanmateix, el TJUE ha rebutjat aquesta interpretació i s’ha pronunciat expressament sobre que cal fer en aquests casos. Lo important és continuar mantenint aquesta concentració dels litigis derivats d’un contracte de compravenda o de prestació de serveis davant d’un mateix tribunal (tribunal del lloc d’entrega de les mercaderies i tribunal del lloc de prestació del servei) i si les parts no l’han fixat o no es possible deduir dels termes del contracte quin és aquest lloc, correspon al tribunal determinar-lo però no acudint a la tècnica conflictual sinó designant directament quin és el lloc en que MATERIALMENT han de ser entregades les mercaderies o s’ha de prestar el servei (realització efectiva i material del servei).
En aquests casos correspon al tribunal estatal que coneix del litigi determinar directament (sense necessitat de referir-se a la llei aplicable al contracte) quin es el lloc on les mercaderies es posen o han de posar-se materialment a disposició de les parts o el lloc on es compleix o s’ha de complir efectivament el servei à Per tant, es converteix en una averiguacio fàctica per part del tribunal sense necessitat de recórrer a les normes de conflicte.
El TJUE vol continuar mantenint el criteri de concentració dels litigis davant del tribunal del lloc d’entrega de les mercaderies o el del lloc de prestació dels serveis i si les parts no l’han designat que sigui el lloc on MATERIALMENT han de ser entregades les mercaderies o prestats els serveis.
En el cas del contracte de compravenda amb expedició de mercaderies, quan el lloc d’entrega material de la mercaderia al comprador no coincideix amb el lloc d’entrega de la mercaderia al primer transportista, el lloc rellevant a efectes del fòrum de competència de la lletra b) és el lloc on la mercaderia hagués estat o hauria d’haver estat entregada materialment al comprador en la seva destinació final.
Cas “Car Trim” à El venedor era una empresa que fabricava airbags que es tenien que enviar a Itàlia. Es tractava d’un contracte en el qual el lloc d’entrega material no coinicidia amb el lloc d’entrega de la mercaderia al primer transportista à Quan les parts no han pactat o no és possible deduir del contracte quin és el lloc on pacten l’entrega de la mercaderia, és el lloc on la mercaderia s’entrega materialment al comprador en el seu destí final.
56 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   I en el cas del contracte de prestació de serveis (cas Wood Floor), competència del tribunal del lloc on es presten principalment els serveis segons el contracte, en defecte, el del lloc de compliment efectiu del contracte i, en defecte, el del domicili del agent.
Vist això, la única qüestió que queda pendent és que segons la lletra c) se’ns diu “quan no resulti aplicable la lletra b), encara que es tracti d’una compravenda de mercaderies o d’una prestació de serveis, s’haurà d’anar a la lletra a)”.
Art. 5.1 lletra c) Els supòsits en els que NO resulta aplicable la lletra b) són: Ø Si les parts han exclòs l’aplicació del fòrum de competència previst en la lletra b (1).
Ø Si el lloc de lliurament de les mercaderies o de la prestació del servei es troba fora de la UE (2).
(1) La lletra a) del art. 5.1 estableix que dels contractes en general, el tribunal competent és el del “lloc d’execució de l’obligació que serveix de base a la demanda”. Per la seva banda, la lletra b) ens diu “llevat pacte en contrari, el tribunal competent per conèixer de la compravenda serà aquell que segons el contracte s’han entregat o s’haurien d’haver entregat les mercaderies, o aquell que segons el contracte s’ha prestat o s’haurien d’haver prestat els serveis”.
Aquest “salvo pacto en contrario” alguns han interpretat que les parts excloïen de forma expressa que no volien que s’apliqués la lletra b) sinó que volien que s’apliqués la lletra a).
Ara be, això no sembla gaire raonable perquè es difícil pensar que les parts pactaran una clàusula que dirà que quan sorgeixi una diferencia entre elles no volen que se’ls hi apliqui el criteri de la lletra b) sinó que volen que se’ls hi apliqui la lletra a) malgrat que sigui una compravenda o una prestació de serveis. Si les parts estan preocupades per quin serà el tribunal competent normalment inclouran una clàusula d’elecció de fòrum i no una clàusula que exclogui l’aplicació de la lletra b).
Alguns consideren que és un defecte de redacció i que en el fons “llevat pacte en contrari” ve a repetir d’alguna manera allò que diu la lletra b) quan diu que “el tribunal competent serà aquell SEGONS EL CONTRACTE (...)” à alguns diuen que si aquest “pacte en contrari” el conjuguem amb “segons el contracte” estem parlant del mateix i consideren que això es un defecte.
Aquesta interpretació avui en dia no es pot mantenir perquè si això fos una mala redacció s’hauria suprimit en la recent reforma del Reglament i no obstant, en el text que aplicarem a partir del 2015 es continua mantenint la redacció de l’art. 5.1.b) en els mateixos termes.
Hi ha una altre interpretació seguida per part de la doctrina. El raonament que fa GARCI MARTIN, partint de la base que no sembla raonable que les parts excloguin de forma expressa la lletra b), seria el següent à la finalitat de la lletra b) es concentrar tots els litigis davant d’un sol tribunal (tribunal del lloc d’entrega o el del lloc de prestació dels serveis). Ara bé, les parts poden fixar en el contracte amb una clàusula expressa que el lloc de pagament de la mercaderia es farà en un Estat que no és el lloc d’entrega de la mercaderia.
57 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   És a dir à les parts poden pactar que el lloc de pagament de la mercaderia no coincideixi amb el lloc d’entrega de la mercaderia.
Si fan això, les parts ens estan dient que NO volen que el tribunal del lloc d’entrega de la mercaderia conegui de totes les demandes que puguin derivar d’aquest contracte sinó que són les parts les que volen mantenir el fraccionament del tribunal competent.
Quan això passa, encara que el legislador vulgui concentrar tots els litigis derivats de la compravenda en un sol tribunal (el del lloc d’entrega de la mercaderia), si les parts de forma expressa pacten pel lloc de pagament un tribunal que NO és el del lloc de l’entrega s’ha de respectar la voluntat de les parts.
Si el litigi és un litigi per manca de pagament s’haurà d’anar al lloc que les parts han pactat pel pagament. Aquesta interpretació té una certa coherència, el “pacte en contrari” ens està dient que la concentració que pretén el legislador pot veure’s exclosa si les parts pacten un lloc diferent per l’entrega que per al pagament. Lo mateix passa amb el contracte de prestació de serveis.
(2) Un altre cas en que no és aplicable la lletra b) és quan el lloc de prestació del servei o d’entrega de la mercaderia es troba situat en un tercer estat (fora de la UE).
EX: imagineu un contracte en que una empresa espanyola compra persianes metàl·liques a un fabricant francès per col·locar-les en una urbanització que aquesta empresa espanyola està fent al nord d’Àfrica.
Si en aquest contracte resulta que la entrega d’aquestes persianes s’ha de fer al Marroc i el pagament s’ha de fer a França, en aquest cas la lletra b) no resulta aplicable perquè el lloc d’entrega de la mercaderia està situat fora d’un territori de la UE (no és operatiu quan el tribunal no és un tribunal europeu). Tanmateix, en aquest cas el Reglament continua sent aplicable perquè el domicili del demandat és Espanya (empresa espanyola que no ha pagat les persianes a l’empresa francesa).
En aquest cas, l’única qüestió que tenim és que la lletra b) no es aplicable però si la reclamació és per manca de pagament, el lloc on s’hagi d’efectuar el pagament (lletra a) – lloc de compliment de l’obligació que serveix de base a la demanda) serà el tribunal competent. Si les parts no haguessin pactat el lloc de pagament, el determinaria la llei designada per les normes de conflicte del tribunal cridat a conèixer (que en aquest cas seria el Reglament “Roma I”).
Amb això queda explicat el fòrum especial en matèria contractual.
Reglament 44/2001: Els fòrums de protecció (secció 3ª, 4ª i 5ª) Petita referencia per acabar la competència en matèria contractual del fòrum especial en matèria de contractes. Si recordeu, vam dir que l’art. 5.1, secció 2ª, fa referencia als contractes entre professionals. Però quan una de les parts és una part dèbil, aleshores la secció 2ª no s’aplica i si es tracte d’un contracte d’assegurances s’aplica la secció 3ª, si es tracta de un contracte de consumidors s’aplica la secció 4ª i si es tracta d’un contracte individual de treball s’aplica la secció 5ª.
58 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Regles especials per determinats tipus de contracte à Aquells en els que hi ha una situació d’asimetria contractual (contractes d’assegurances, contractes amb consumidors i contractes individuals de treball).
La protecció es concreta en 5 punts: ü Forum actoris à Quan el demandant (actor) és la part tutelada o dèbil, pot presentar la demanda davant dels seus tribunals del seu domicili o davant dels tribunals del fòrum general del domicili del demandat. Si el demandat està domiciliat fora de la UE, és suficient en que tingui una sucursal o agencia en un Estat Membre i el litigi es refereixi a l’explotació d’aquests establiments.
ü Quan el demandat és la part dèbil, la demanda NOMÉS es pot presentar davant dels tribunals del seu domicili (l’empresari, per exemple, no pot acudir als tribunals propis per a demandar al treballador).
ü Pluralitat de demandats à L’art. 6.1 no resulta aplicable quan són aplicables els fòrums de protecció.
ü Límits a la submissió expressa à Amb caràcter general, només són vàlids els acords d’elecció de fòrum celebrats amb POSTERIORITAT a l’inici del litigi (post litem natam) o bé si són invocats per la part dèbil front al co-contratant.
ü Control de la competència en seu de reconeixement i execució (art. 35.1).
Fonament dels fòrums de protecció : F O N A M E N T Evitar que la part dèbil no pugui obtenir la tutela judicial dels seus drets degut als costos que suposa litigar fora del seu domicili.
Evitar que la part dèbil es vegi forçada a acceptar clàusules d’elecció de fòrum a favor d’un tribunal diferent al de la seva residencia habitual atesa la seva manca de poder negociador.
Aquest risc desapareix un cop ha sorgit el litigi i el contracte ja s’ha celebrat.
Es tracta d’una protecció intuitu personae. No poden acollir-se als fòrums de protecció les “associacions de consumidors i usuaris” que exerceixen accions en defensa dels interessos col·lectius o difusos que es subroguen en els drets dels consumidors.
Els contractes celebrats per consumidors à com es regula el dret aplicable als contractes de consumidors (secció 4ª del Reglament 44/2001).
La característica bàsica pel que fa a la determinació del tribunal competent és que a més del tribunal del domicili del demandat (fòrum general) s’obre un fòrum especial en matèria de consumidors.
S’obre un fòrum actoris en el sentit de que quan l’actor és un consumidor, que per exemple vol posar una demanda perquè l’objecte que ha adquirit és defectuós, en aquest cas pot anar davant dels tribunals propis (és el que es denomina “fòrum actoris”).
59 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   El consumidor pot demandar al professional davant dels tribunals del domicili del demandat però també davant dels seus tribunals. Això es comprensible perquè moltes vegades la quantia de les demandes de consum poden no ser molt elevades, i si el consumidor tingués que anar davant dels tribunals del demandat moltes vegades renunciaria a presentar la demanda perquè li sortiria més car litigar en el domicili del demandat que no pas el que pogués obtenir com a reparació e indemnització del incompliment contractual. Per evitar-ho s’obre aquest fòrum actoris quan el consumidor és qui presenta la demanda.
Aquest fòrum actoris no es operatiu a la inversa à És a dir: el professional nomes pot presentar una demanda davant del domicili del demandat (no pot acudir als tribunals propis).
El tribunal també ha precisat que com es tracta d’un fòrum de protecció (només es a favor del consumidor actor), no es pot estendre aquest criteri en aquells casos en que els interessos del consumidor s’assumeixen per part d’associacions de consumidors i usuaris.
Les associacions poden presentar demandes si en un contracte d’una determinada empresa hi ha una clàusula abusiva (poden demanar que aquesta clàusula es retiri del contracte) o bé quan una associació de consumidors u usuaris defensa interessos col·lectius d’aquests consumidors o usuaris. Ara bé, en la mesura en que aquestes associacions no es poden considerar una part dèbil, no es poden acollir en aquest fòrum actoris (que en principi està previst només per al consumidor individual).
2ª precisió à si llegim l’art. 15 del Reglament, que és el que ens diu el tribunal competent en matèria de contractes de consum, ens adonem que NO tots els contractes de consum entren dins d’aquesta protecció sinó que es distingeix entre consumidor actiu i passiu.
Àmbit d’aplicació (art. 15.1): ü Venta a termini de mercaderies i operacions de préstec a termini o de crèdit destinades a finançarles.
ü Altres tipus de contractes (d’administració de valors, d’utilització d’un immoble a temps compartit, etc.) sempre que es tracti d’un CONSUMIDOR PASSIU.
C O N S U M I D O R P A S S I U El consumidor passiu és aquell que és “captat” en el mercat on té el seu domicili quan concorren les següents circumstancies: El professional o comerciant exerceix la seva activitat en l’Estat membre del domicili del consumidor o dirigeix la seva activitat a través de qualsevol mitjà (EX: premsa, televisió, internet, etc.) cap a l’Estat membre del domicili del consumidor.
Es tracta d’un contracte inclòs en les activitats del comerciant o professional que contracta amb el consumidor.
!! Excepcions à Contractes de transport llevat que per un preu global s’ofereixi junt amb el viatge altres serveis (allotjament, visita a certs indrets turístics, etc.).
60 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Les normes protectores del consumidor (art. 15) que obre aquest fòrum actoris, només estan pensades pels “consumidors passius”. Un consumidor passiu es aquell que és atret en el seu lloc de residencia per una empresa per tal de que realitzi un contracte à quan és incitat per l’empresa a que realitzi un determinat contracte (EX: una empresa estrangera a través d’una sucursal o un establiment en el país del consumidor incita a aquest consumidor a realitzar un determinat contracte).
O bé que quan es tracta d’una empresa establerta fora d’Espanya dirigeixi la seva activitat a Espanya per atraure els consumidors. Això avui en dia té molta importància quan es fa a través d’internet (1 empresa estrangera, a traves duna pagina web, ofereix els seus productes als consumidors que es troben a Espanya).
Consumidor actiu à En canvi, quan el consumidor és ell que es trasllada al país del empresari o del professional, per tal de celebrar en aquest país un determinat contracte, llevat dels casos en que aquest viatge al país del professional hagi estat també promogut pel professional (EX: que s’hagi fet propaganda d’uns productes que fa una empresa estrangera i que se li digui al consumidor que se li paga el viatge al consumidor per a adquirir aquests productes), en aquest cas el consumidor no estarà protegit pel “fòrum actoris”.
Per tant, quan parlem de protecció dels consumidors ens referim sempre a consumidors PASSIUS no a consumidors actius. Només en aquests casos actuaria un fòrum de protecció.
En l’àmbit d’internet això planteja un problema perquè en la mesura que les pagines web publicitàries de qualsevol empresa poden arribar a qualsevol país del mon, això voldria dir que aquesta empresa podria ser demandada (en el cas de contractar amb ella) per qualsevol país del món des del qual es pot accedir en aquesta pagina web (tants països com consumidors hagin contractat amb ella i com a conseqüència d’aquest contracte hagi sofert un perjudici).
Una empresa només pot evitar això fent constar a la pagina web que aquesta oferta va dirigida a un llistat de països o impedint que es pugui utilitzar la pagina per a fer el contracte. Per tant, si un consumidor que no és d’aquests països arriba a fer un contracte amb aquesta empresa no queda protegit perquè la empresa no ha dirigit l’oferta a tot arreu sinó a un nombre limitat de països (que són els que quedarien protegits per aquesta norma de competència especial en matèria de consumidors).
Qui ofereix els seus productes o exporta els seus productes a un determinat país, pot ser demandat davant dels tribunals d’aquest país. Però una empresa que ja d’entrada no vol dirigir les seves ofertes a un determinat país, si aquesta empresa ho fa constar aleshores no pot ser demandada.
Hi ha una altre manera de protegir al consumidor quan parlem de les clàusules d'elecció de fòrum (possibilitat de que les parts pactin quin és el tribunal competent). Ja veurem que aquestes clàusules d’elecció de fòrum tenen alguns límits quan una de les parts és un consumidor, un assegurat o un treballador.
61 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   o Abans del litigi, es suposa que les parts al negociar el tribunal competent no han tingut el mateix poder ni la mateixa capacitat negociadora (EX: una empresa pot obligar a un consumidor a que pacti un tribunal si te capacitat de condicionar la celebració del contracte a que accepti el tribunal que ella ha dit).
o En canvi, un cop fet el contracte i sorgit el litigi, el consumidor no té res a perdre, si vol pactar pacta i sinó sap que apart del fòrum general també pot acudir als seus tribunals.
28.01.2013 Avui explicarem un altre fòrum de competència especial, concretament el que fa referencia a les obligacions extracontractuals (art. 5.3).
Reglament 44/2001: competències especials à obligacions EXTRACONTRACTUALS (art.
5.3) L’art. 5.3 del Reglament ens diu textualment el següent: “Las personas domiciliadas en un Estado miembro podrán ser demandadas en otro Estado miembro: en materia delictual o cuasidelictual, ante el tribunal del lugar donde se hubiere producido o pudiere producirse el hecho dañoso”.
En tant que fòrum de competència especial (concretament en matèria extracontractual), al igual que la resta de fòrum especials del Reglament, resulta aplicable NOMÉS quan el demandat té el seu domicili en un Estat membre.
o Si el demandat està domiciliat a Suïssa, Islàndia o Noruega serà aplicable el conveni de Lugano i aquest diu exactament el mateix que diu l’art. 5.3 del Reglament Brussel·les I.
o Si el demandat NO està domiciliat a la UE ni a cap dels estats que formen part del conveni de Lugano, és a dir: si el demandat està domiciliat a un 3r Estat, per determinar el tribunal competent serà aplicable la LOPJ.
Com també passa en la majoria de fòrums especials, la competència del “lloc on s’hagués produït el fet danyós” que proclama l’art. 5.3 troba la seva justificació en el principi de la proximitat raonable à és allà on s’ha produït el dany a on, des d’un punt de vista processal, es podran recavar de forma més senzilla i menys costosa tots els elements que permeten al jutge dictar una sentencia efectiva i ben fonamentada.
Al marge d’aquesta raó bàsica de proximitat processal, també hi ha altres motius de caràcter material (no tant destinats a evitar els costos del procés que suposa el poder litigar allà on els fets danyosos han tingut lloc) que son, des de la perspectiva del demandat (de l’autor del dany), aquell que causa un dany amb la seva activitat ha de poder ser demandat davant dels tribunals on aquest dany s’ha causat.
Per tant, l’autor del dany pot ser demandat no tant sols davant dels tribunals del seu domicili (fòrum general) sinó també davant del tribunal on s’ha causat el dany o a on la seva activitat ha causat alarma social.
62 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Per altra banda, per tant, el que coneixem com a risc d’internacionalitat (risc que suposa tenir q defensar-se davant de tribunals que NO són els del propi Estat) recau sobre aquell que amb la seva activitat causa un dany o una alarma fora del país de la seva residencia.
Per últim, en alguns casos de responsabilitat per danys, el fet de que el que du a terme una activitat perillosa o de risc sàpiga que pot ser demandat fora del seu país també pot suposar un prec a les externalitats, a la temptativa de que les empreses facin recaure les conseqüències nocives de la seva activitat a les poblacions d’un país que no és el seu.
EX: una empresa que fabrica productes contaminants, podria veure’s temptada a situar-se en un lloc fronterer de tal manera que aprofitant el curs de les aigües o la direcció dels vents, la contaminació que aquesta empresa produeix no es fes sentir en el lloc on du a terme la seva activitat sinó a les poblacions veïnes. De tal manera que els costos d’aquesta producció no recauen sobre el país que se’n beneficia sinó que fa recaure els costos en les poblacions d’un Estat que no és el que s’aprofita de l’activitat d’aquesta empresa. Per tant, l’externalització l’ha d’assumir aquell que genera el risc del dany. Aquesta empresa hauria de ser demandada allà on causa el dany (país que pateix les conseqüències i en canvi no es beneficia de l’activitat productiva de l’empresa).
Tots aquests arguments justifiquen que a més dels tribunals del domicili del demandat, també siguin competents els tribunals del lloc on el dany es produeix (que no necessàriament ha de ser el del lloc del domicili del demandat).
Aquests arguments s’equilibren en que, evidentment la persona que causa el dany ha de conèixer que la seva activitat pot produir efectes nocius fora del lloc on està domiciliada. De tal manera que en aquells casos en que l’autor del dany NO podia preveure que la seva activitat causaria un perjudici fora del país en el qual està domiciliat, en aquest casos aquesta l’aplicació del lloc del dany ve mitigada.
F O N A M E N T Proximitat raonable à El tribunal del lloc del dany és el més proper als fets que donen lloc al litigi. Aquesta proximitat redueix costos d’instrucció del procés i facilita una millor administració de justícia.
Càrrega d’internacionalitat à Qui ocasiona un dany fora de l’Estat del seu domicili ha d’assumir el risc de ser demandat davant dels tribunals del lloc del dany.
Evita externalitats transfrontereres à Els costos d’una determinada activitat s’han d’assumir per aquells que en treuen profit i no per aquells a qui no beneficia.
!! Excepcions à Supòsits en que l’autor del dany no ha pogut preveure el lloc on aquest s’ha produït o es podria haver produït.
Noció “d’obligació extracontractual” à Un altre aspecte general a tenir en compte quan tractem aquest fòrum del “lloc on s’ha produït o pot produir-se el dany” com a criteri de competència que, junt amb el fòrum del domicili del demandat, configuren la competència dels tribunals en matèria 63   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional d’obligacions extracontractuals, és la noció d’obligació extracontractual o com diu el Reglament “activitat delictual o quasi-delictual”.
El que s’entén per “responsabilitat delictual o quasi delictual” ha estat objecte de qualificació per part del TJUE. És a dir: davant de supòsits en els que pot haver-hi un dubte sobre davant de quina responsabilitat estem (si contractual o extracontractual), el TJUE ha anat precisant què s’ha d’entendre per responsabilitat extracontractual.
En termes generals utilitza una definició negativa perquè ens diu que és extracontractual qualsevol pretensió destinada a que la víctima es rescabali (és a dir: obtingui una indemnització pel dany que ha sofert), quan aquest dany no deriva d’una relació lliurament assumida per les parts.
Com que les “obligacions contractuals” també s’han definit amb un caràcter molt genèric, en coherència, el TJUE ens diu que no és contractual (i per tant és extracontractual) tota demanda de rescabalament del dany que NO derivi d’una relació lliurament assumida entre les parts. Per tant, si no hi ha un acord previ que estigui en l’origen del dany, estarem davant d’un supòsit de responsabilitat extracontractual.
En diferents sentencies el tribunal ho ha anat precisant i per tal d’evitar una divergència de qualificacions, hi ha una sentencia exemplar que és el “Cas Taconi” en el qual es debatia si la ruptura de les negociacions prèvies a un contracte tenia naturalesa contractual (sent aplicable aleshores l’art.
5.1) o extracontractual (aplicable l’art. 5.3). En aquest cas el TJUE va dir que com que no hi havia encara una relació lliurament establerta, la infracció de la bona fe que s’ha d’observar en les negociacions donava lloc a responsabilitat extracontractual i per tant l’article aplicable per determinar el tribunal competent era l’art. 5.3 i no el 5.1.
Dins d’aquest concepte de “obligacions extracontractuals” hi caben moltes figures diferents. Avui en dia, la tasca de delimitar exactament quin és l’àmbit d’aplicació material de l’art. 5.3 ve bastant facilitada a partir del moment en que la UE ha adoptat un Reglament sobre llei aplicable a les obligacions extracontractuals. Si llegim el reglament 864/2007 (“Roma II”) veurem que estableix normes de conflicte específiques per a un gran nombre de figures extracontractuals. Bàsicament, el “Roma II” es refereix a: Danys derivats d’accidents de circulació per carretera, Danys derivats del medi ambient, Danys derivats de productes defectuosos, Danys derivats d’infraccions a les normes de competència deslleials o altres actes que restringeixen la lliure competència al mercat, ü Danys derivats d’infraccions de drets de la personalitat (com poden ser publicacions injurioses, etc.) ü Així com també a danys derivats per infracció dels drets de propietat industrial o intel·lectual.
ü ü ü ü Tot aquest conjunt de matèries entren dins dels danys extracontractuals.
64 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Per altra banda, si mirem el dret intern dels Estats veiem que hi ha 2 grans grups d’obligacions extracontractuals: - La responsabilitat per culpa - I la responsabilitat objectiva o per vici !! L’art. 5.3 s’aplica amb indiferència de que la responsabilitat sigui per culpa o sigui objectiva.
Finalment, també si mirem el dret intern dels Estats veiem que hi ha molts tipus d’accions dirigides a reparar el dany que s’ha causat o evitar el dany que es podria arribar a produir si no es posa fi a una determinada conducta o activitat. Per aquest motiu l’art. 5.3 ens diu que el tribunal competent és el del lloc on s’ha produït el dany o el d’allà on S’HAURIA POGUT PRODUIR el dany.
Per tant, hi ha tant accions reparadores del dany com accions preventives del dany i tant unes com altres entren dins de l’àmbit d’aplicació d’aquest art. 5.3.
Dins de les accions preventives, per exemple, hi ha les accions en les que es demana que el tribunal declari que una determinada persona (demandant) no ha incorregut en responsabilitat extracontractual. Es a dir: que la única cosa que vol la persona que du a terme una activitat potencialment de risc és que el tribunal declari que en la seva funció no li és imputable el dany que pugui o hagi causat. Busca una declaració de no responsabilitat.
Altres accions demanen que cessi una determinada activitat que potencialment pot causar un dany encara que aquest dany no s’hagi arribat a materialitzar. EX: quan una determinada activitat potencialment pot causar un dany al medi ambient, encara que no l’hagi arribat a causar. En aquests casos pot demanar que aquesta activitat cessi ja que hi ha un risc d’un eventual dany al medi ambient.
També poden haver-hi accions d’inhibició de caràcter col·lectiu que poden interposar associacions protectores del consumidor o protectores del medi ambient. En dret espanyol, es permet a les associacions de consumidors plantejar una acció de inhibició respecte d’unes condicions generals que utilitza un professional si entén que aquestes condicions contenen clàusules abusives. Per tant, encara que no hi hagi un consumidor individual lesionat o perjudicat per aquestes clàusules, pot demanar la supressió d’aquestes clàusules de la seves condicions generals.
Per tant, tots aquests tipus d’accions tant de reparació com preventives entren dins de l’art. 5.3 per determinar el tribunal competent. Sigui quina sigui el tipus d’acció, el criteri sempre es el mateix: “el del lloc on s’ha produït el dany” (acció de reparació) o a “on el dany s’hauria pogut produir” (accions preventives o inhibitòries).
Individualització del “lloc del dany” (jurisprudència del TJUE) à Quan l’art. 5.3 ens diu que el tribunal competent és el del “lloc del dany o a on s’hauria pogut produir el dany”, s’ha plantejat el dubte de què ha d’entendres per “lloc del dany”. És el lloc on l’activitat que genera el dany es realitza (lloc de l’acte) o és el lloc on el dany es materialitza (lloc del resultat)? Aquí, en principi, el TJUE parteix de la base de que pot ser qualsevol d’aquests llocs.
65 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   o Si l’activitat que genera el dany no es realitza en un sol lloc sinó en varis llocs, serà el lloc de l’últim acte generador del dany. EX: si jo fabrico un producte defectuós en l’Estat A i l’envio al meu agent o distribuïdor per a que el comercialitzi en l’Estat B, el lloc de l’acte no és el lloc on he fabricat el producte sinó que és el lloc on es comercialitza el producte.
o En el cas de que l’activitat tingui lloc mitjançant internet (EX: jo incorporo a la xarxa una noticia difamatòria d’un personatge més o menys conegut), el lloc de l’acte és el lloc on aquell que controla la informació la incorpora a la xarxa. Per tant, aquesta informació pot haver estat generada a un altre lloc però lo rellevant es l’últim acte que permet que aquesta noticia difamatòria circuli a la xarxa.
En canvi, el “lloc del resultat” (lloc on el dany es materialitza) és el lloc on els interessos de la víctima es poden veure lesionats. Per tant, en el cas del producte defectuós el lloc del resultat serà el lloc on el producte defectuós causa un dany.
EX: Jo compro a França una llauna de foie i resulta que me l’emporto a Itàlia i la consumeixo allà però no em trobo malament fins que em trobo a Barcelona. Allà on els efectes del dany es manifesten és a Barcelona. En el cas de la xarxa, el lloc del dany és el lloc on l’accés a internet fa que aquesta noticia que s’ha incorporat desplegui els seus resultats, sigui coneguda i accessible. Per tant, es pot incorporar a la xarxa publicitat enganyosa o noticies difamatòries però es allà des d’on es té accés el lloc on aquesta publicitat o noticia produeix els seus efectes.
En principi, quan parlem del “lloc del dany” podem entendre tant el lloc de l’acte com el lloc del resultat. Si l’acte i el resultat es produeixen en el si d’un mateix estat no hi ha cap problema. El que passa és que en l’àmbit del DIPr, les obligacions extracontractuals que ens interessen són aquelles que estan vinculades a més d’un Estat i aquesta vinculació pot ser perquè el lloc de l’acte i el lloc del resultat es produeixen a Estats diferents.
Quan això passa, haurem de decidir a què ens estem referint à si al lloc on l’activitat causa el dany (lloc de l’acte) o bé al lloc on el resultat derivat d’aquesta activitat ha causat un perjudici a una persona o béns determinats (lloc del resultat).
Ø 1. Dissociació del lloc de l’acte i del lloc del resultat à La regla de la ubiqüitat. En un cas de danys materials derivats de contaminació la víctima pot optar per interposar la demanda davant dels tribunals del lloc de l’acte (fet casual) o davant dels tribunals del lloc del resultat danyós. Cas Potasses d’Alsàcia.
EL TJUE ha tingut ocasió d’anar precisant aquest criteri del lloc de l’acte i del lloc del resultat quan es produeix l’anomenada “teoria de la ubiqüitat”. La jurisprudència del tribunal no s’ha d’entendre en termes generals sinó que dependrà del tipus il·lícit civil del que estiguem parlant que la jurisprudència utilitzi aquests 2 elements (acte i resultat) de forma diferent.
El primer cas de la jurisprudència del TJUE va ser el cas de les Potasses d’Alsàcia. Era un cas de contaminació transfronterera à una fabrica de potasses que estava a Alsàcia (França), vertia els seus residus en el riu. Uns agricultors holandesos que tenien cultius de tulipes al costat del riu es queixaven de que degut a la contaminació de les aigües, feia malbé i se’ls hi morien els seus cultius. Van interposar una demanda contra la fàbrica “Potasses d’Alsàcia” davant dels tribunals holandesos (lloc on el resultat 66 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   danyós d’aquesta contaminació es manifestava). L’empresa francesa va impugnar la competència dels tribunals holandeses dient que el domicili del demandat estava a França i el tribunal holandès va plantejar 1 qüestió prejudicial davant del TJUE per aclarir si en aquest cas els tribunals holandeses podien conèixer del cas.
El TJUE va dir que en aquestes situacions de contaminació transfronterera, la víctima podia anar davant dels tribunals del lloc de l’acte (del lloc de l’actuació nociva, que en aquest cas coincidia amb els del domicili del demandat) o bé davant del lloc on els efectes d’aquest acte contaminat es manifestaven i per tant depenia de la víctima el poder triar entre el lloc de l’acte (França) o el lloc del resultat (Holanda). Per tant, els tribunals holandesos eren competents per conèixer d’aquesta acció interposada pels agricultors holandesos.
Ø 2. Un mateix acte o omissió causa danys als drets de la personalitat en diferents Estats à Ara bé, en aquest cas, un determinat acte contaminant produïa efectes en el territori de l’estat veí (Països Baixos). Altres vegades pot ser que un mateix acte produeixi conseqüències danyoses en una pluralitat d’Estats. Això succeeix amb relativa freqüència quan es tracta d’atemptats contra drets de la personalitat a traves de mitjans de comunicació (premsa escrita, televisió, radio, internet, etc.).
El TJUE, a l’hora d’interpretar què s’ha d’entendre per “lloc del dany” quan estem en presencia d’un atemptat a la personalitat, ha distingit 2 hipòtesis diferents: - En un primer cas, quan aquesta difusió de noticies atemptatòries als drets de la personalitat es fa a través de mitjans tradicionals com poden ser la premsa escrita, la radio o la televisió.
- I per altra banda quan aquest atemptat a drets de la personalitat es fa a traves d’internet.
S’han distingit aquestes 2 hipòtesis perquè ateses les diferències tècniques i sobretot el grau de repercussió diferent que té una noticia divulgada per mitjans electrònics o d’una noticia divulgada a traves de mitjans tradicionals, fa que la precisió de què s’entén per “lloc de l’acte” i per “lloc del resultat” no sigui la mateixa en un cas o en un altre.
Per entendre les diferencies tenim 2 sentencies il·lustratives: ü La 1ª sentencia era un cas de difamació a través de la premsa (Cas Shevill) (1).
ü I recentment el tribunal s’ha pronunciat en un supòsit en que l’atemptat als drets de la personalitat es va fer a traves de la xarxa (d’internet) à Cas Data Advertising (2).
(1) En el primer cas es tractava de que el lloc de l’acte (És a dir: el lloc on es va publicar una noticia difamatòria), no coincidia amb els llocs en els que les conseqüències danyoses pel bon nom de la víctima es van produir. És a dir: hi havia un acte que havia donat lloc a resultats danyosos en una pluralitat d’Estats diferents.
El cas Shevill tractava de que una revista francesa de xafarderies, va publicar una noticia segons la qual la senyora Fiona Shevill havia estat, durant la seva estada treballant a França, relacionada amb un affair de tràfic de drogues. La senyora Shevill va treballar efectivament uns anys a França i després se’n 67 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   va anar a viure al seu país d’origen, que era Gran Bretanya. Aquesta publicació es va distribuir a França i a altres països, entre ells, Anglaterra (que és on vivia la senyora Fiona Shevill).
Aquesta senyora va interposar una demanda de responsabilitat per danys ja que considerava que aquesta publicació era injuriosa i atemptatòria al seu bon nom i la va interposar davant dels tribunals anglesos (que era on ella residia en el moment de la publicació). La revista francesa va impugnar la competència dels tribunals anglesos dient que l’editorial d’aquesta revista es trobava a França (el lloc de l’acte era França i a més, coincidia amb el domicili del demandat). Els tribunals anglesos van plantejar qüestió prejudicial davant del TJUE per tal que definís si el lloc del dany s’havia de considerar única i exclusivament allà on s’havia fet la publicació (França) o també es podia considerar “lloc del dany” allà on aquesta publicació s’havia distribuït, concretament en el país de la residencia de la víctima (Anglaterra).
El TJUE va dir que en aquest cas, si es vol obtenir la reparació per tots els danys a la bona imatge que hagi pogut patir la senyora Fiona Shevill, amb independència d’on s’hagi publicat aquesta noticia, s’ha d’anar davant dels tribunals del domicili o seu de l’editor (per tant, davant dels tribunals francesos) i aquests seran els que valoraran quin ha estat realment el perjudici que aquesta publicació difosa en diferents països ha causat a la víctima. Ara bé, si la senyora Shevill vol anar davant dels tribunals del lloc de la seva residencia (lloc a on aquesta noticia s’ha difós entre altres llocs) també pot fer-ho, però els tribunals anglesos només podran conèixer dels perjudicis que la publicació li ha causat a Anglaterra. Si resulta que aquesta senyora considera que la publicació també li ha causat perjudicis a Alemanya o Espanya, també pot plantejar una demanda davant d’aquests països.
Per tant, el TJUE diu que una reparació GLOBAL de tots els danys que ha pogut sofrir la senyora Shevill només es pot obtenir davant del tribunal de la seu de l’editor (tribunals francesos). Ara bé, si la senyora Shevill considera suficient en que li siguin reparats els danys allà on ella resideix, que es allà on el mal que li causa aquesta publicació es més greu, pot fer-ho però els tribunals anglesos NOMÉS podran valorar i reparar els danys soferts a Anglaterra.
Per tant, es produeix un fraccionament territorial de la reparació quan la demanda s’interposa a un tribunal diferent del tribunal del “lloc de l’acte”.
(2) Semblava q la jurisprudència Shevill havia assentat un precedent aplicable als danys a traves de mitjans de comunicació. Però recentment es va plantejar un cas en que la difusió no era a través de la premsa escrita sinó a traves d’internet i es van plantejar 2 casos que el TJUE va considerar que es podien resoldre conjuntament (“Cas Data Advertising i “Cas Martínez”).
o En el primer cas (Data Advertising) els fets bàsicament eren que un conegut actor alemany va ser acusat de cometre un crim i va ser condemnat per aquest fet. Tanmateix, va complit part de la seva condemna i va ser posat en llibertat condicional l’any 2008. Una gestora d’un portal d’internet a Àustria, Data Advertising, va publicar una noticia sobre la vida i miracles d’aquesta persona que havia estat posada en llibertat condicional i el destinatari d’aquesta publicació va interposar una demanda contra Data Advertising per considerar que això atemptava al seu bon nom ja que havia complert part de la condemna i es trobava en llibertat condicional.
68 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   o El cas Martínez, es un cas que afectava a una cantant australiana (Kylie Minogue) que havia tingut relacions amb un senyor de nacionalitat francesa i es va publicar a internet una noticia dient que aquesta parella que havia trencat la seva relació tornaven a estar junts. El Senyor Oliver Martínez es va molestar i va posar una demanda contra el diari angles “Sunday mirror”.
En tots 2 casos el tema era quins tribunals eren competents per conèixer i per determinar la indemnització derivada d’aquest atemptat a drets de la personalitat. En tots 2 casos el TJUE va matisar la jurisprudència Shevill perquè va dir que no era el mateix la difusió d’una publicació injuriosa quan es fa a través de mitjans tradicionals (premsa escrita, televisió o radio) que quan es fa a través d’internet, perquè en el cas dels mitjans tradicionals l’autor de la noticia (el responsable de la noticia) pot preveure quins seran els països en els quals aquesta noticia es difondrà i inclús pot preveure l’impacte que aquesta noticia tindrà en funció dels exemplars que es venguin o a través de l’audiència que tingui el canal de televisió.
Per tant, amb els mitjans tradicionals l’autor del dany pot calcular l’impacte de la seva noticia quan aquesta es difon més enllà de les seves fronteres. En canvi, això NO succeeix quan s’incorpora una noticia a internet perquè en principi l’abast de la noticia és mundial i per tant, no es pot preveure amb la mateixa certesa quin serà el grau de difusió o l’impacte que aquesta noticia tindrà.
Davant d’això, i des del punt de vista de la víctima, NO sembla raonable que quan una noticia que l’afecta es difon a traves d’internet es mantingui el criteri de Fiona Shevill à o bé demanda davant del país del “lloc de l’acte” per la totalitat dels danys ocasionats o bé també haver d’anar als tribunals de cada un dels Estats en els que s’ha difós la noticia per a que aquests coneguin dels danys que s’han produït en el seu territori. No sembla lògic que la víctima vegi limitada la seva facultat de demandar quan es tracta d’una noticia difosa a través d’internet.
La solució que troba el TJUE es la següent: ü Manté la jurisprudència Shevill pel que fa a la demanda davant dels tribunals del lloc on s’ha produït l’acte que dóna lloc a la difusió d’una noticia contraria a drets de la personalitat (tribunals del “lloc de l’acte”). Per tant, en el cas Data Advertising, la víctima (aquest actor alemany) podia interposar una demanda davant del portal internet a Àustria per a que els tribunals d’aquest país coneguessin de la reparació de TOTS els danys que la noticia li hagués causat. Per tant pot anar contra l’autor del dany davant dels tribunals del seu estat.
ü O bé també pot interposar una demanda per la totalitat dels danys en aquells país on la víctima té el centre dels seus interessos (és a dir: allà on aquesta persona es mes coneguda i per tant la noticia li pot causar més perjudici – en el cas Data Advertising seria Alemanya).
Per tant, si la demanda es posa davant dels tribunals del resultat, que són els del lloc del centre d’interessos de la víctima, aquest tribunal també pot conèixer de la TOTALITAT dels danys. Si es posa en un altre Estat que no coincideix amb el centre d’interessos de la víctima, es manté la jurisprudència del Cas Shevill (aquest Estat en el que s’interposa la demanda només coneixerà dels efectes nocius que s’han produït en AQUELL PAÍS).
69 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Per tant, quan l’atemptat a un dret de la personalitat té lloc a través d’internet, tant el lloc des del qual actua l’autor de la publicació (“lloc de l’acte”) com l’estat en el qual radica el centre d’interessos de la víctima, poden conèixer de la totalitat dels danys que aquesta noticia li hagi pogut produir. Si no es litiga davant de cap d’aquests 2 tribunals, aleshores qualsevol altre tribunal nomes podrà quantificar i establir reparació pels danys que es mostrin que en aquell territori li ha causat la noticia a la víctima.
Normalment, el lloc de centre d’interessos correspon a la residencia d’aquella persona però no sempre es així.
EX: imagineu que es publica una noticia injuriosa a internet contra Pep guardiola (que actualment té la seva residencia a Estats Units). Aquesta noticia potencialment podia arribar a qualsevol lloc del món.
D’acord amb la jurisprudència Data Advertising, Pep pot acudir davant dels tribunals del lloc en el qual s’ha introduït aquesta noticia a internet (portal en el que s’ha difós la noticia – “lloc de l’acte”), i els tribunals d’aquest lloc poden establir la indemnització pels danys que la víctima al·legui haver sofert a qualsevol lloc del món.
O pot anar, en aquest cas, davant dels tribunals espanyols, perquè és evident que a on pot causar-li major perjudici la noticia perquè és a on és més conegut és a Espanya, encara que en aquests moments no hi visqui. Per tant, si va davant dels tribunals espanyols considerant que aquest és el seu centre d’interessos, també podran conèixer no tant sols dels danys que li hagi produït la noticia en el territori espanyol sinó dels danys que globalment li hagi pogut produir aquesta noticia. Ara bé, si va davant dels tribunals dels Estats Units, només podran valorar els danys que se li han produït en aquell estat.
Aquesta seria la fórmula que ha trobat el TJUE per compaginar l’equilibri entre l’autor i la víctima.
Perquè l’autor de mitjans tradicionals pot preveure perfectament quin serà l’impacte de la noticia en els diferents llocs on distribueix els seus diaris. En canvi, l’autor del dany no pot preveure quin serà l’impacte d’una noticia que incorpora a internet.
Recapitulació: v En cas de difamació a través de la premsa escrita, la víctima pot triar entre el fòrum de l’establiment de l’editor de la publicació difamatòria (“lloc de l’acte”) o el fòrum del lloc o llocs on la publicació ha estat difosa i la víctima ha sofert un atac a la seva reputació. Ara bé, en aquest últim cas els tribunals només poden conèixer dels danys causats en el SEU territori però no dels que la víctima hagi sofert en altres Estats membres (Cas Shevill).
v En cas de lesió als drets de la personalitat a través d’internet, la persona lesionada pot exercir una acció per la TOTALITAT del dany bé en el lloc de l’establiment de la persona que ha emès els continguts controvertits (“lloc de l’acte”), o bé en el lloc on es troba el centre d’interessos de la víctima. També pot acudir als tribunals del lloc o llocs on el contingut publicat a internet és accessible, però en aquest cas els tribunals només podran conèixer dels danys causats en el SEU territori però no dels que la víctima hagi sofert en altres Estats membres (Cas Data Advertising).
Ø 3. Distinció entre danys directes i danys indirectes à Un altre aspecte abans d’acabar amb aquest fòrum especial en matèria extracontractual és que el TJUE ha precisat una altre qüestió important: 70   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional el “lloc del dany” s’ha d’entendre allà on es produeix el dany DIRECTE que el fet causal ocasiona (NO DANYS INDIRECTES).
Per tant, per determinar la competència judicial internacional, no és suficient amb invocar que s’ha sofert un dany derivat d’un il·lícit civil sinó que aquest dany ha de ser directament derivat d’aquest il·lícit. Per tant, hi ha danys que poden ser econòmics, danys morals, etc., però els que no són danys directament derivats del fet il·lícit NO són danys rellevants per determinar el tribunal competent.
Cas Marinari contra Lloyds bank à El senyor Marinari era un italià que residia a Itàlia i va dipositar una part del seu patrimoni, amb accions i diners, en un banc angles (Lloyds bank). Els responsables d’aquest banc van sospitar que aquests diners del senyor Marinari procedien d’activitats il·lícites i ho van denunciar a la policia anglesa. El senyor Marinari va ser detingut i va estar 3 dies detingut fins que no es va aclarir l’origen d’aquells diners i accions que havia dipositat en un banc d’Anglaterra. Quan va ser alliberat i va tornar a Itàlia, va interposar una demanda davant dels tribunals italians reclamant els danys i perjudicis econòmics que li havia causat la detenció a Anglaterra. Lloyds es va oposar dient que els tribunals competents eren els anglesos (lloc del domicili del demandat i lloc de l’acte) i el cas va arribar al TJUE. El TJUE va dir que per determinar la competència a favor dels tribunals del “lloc del dany” s’ha de tenir en compte el dany directe i, en aquest cas, el dany directe que va patir el senyor Marinari era la privació injustificada de llibertat i per tant havia de ser indemnitzat per això. El dany directe el va patir a Anglaterra i per tant els tribunals anglesos eren competents. El fet que hagués patit conseqüències econòmiques (EX: volum de negocis perdut durant els 3 dies que va estar detingut a Anglaterra) és un dany indirecte que per si sol no obre un fòrum de competència.
El TJUE no diu que no siguin indemnitzables els danys indirectes. Marinari podia demanar davant dels tribunals anglesos tota la indemnització que cregués necessària, tant la derivada de la detenció com tots els perjudicis econòmics derivats d’aquesta detenció. Podia demanar la reparació tant dels danys directes com indirectes, però NO ho podia fer davant d’un tribunal que no fos el del lloc on el dany directe es va produir. Els tribunals anglesos aplicarien la llei aplicable per la norma de conflicte, que seria la que ens diria quins danys són indemnitzables i quins no.
Per tant, una cosa són els danys indemnitzables des del punt de vista subjectiu i l’altre són els tipus de danys que poden determinar el tribunal competent (només el dany directe pot determinar el tribunal competent).
EX: imagineu que jo tinc una cita amb una empresa belga per a un contracte de treball i quan surto de Barcelona tinc un accident a Lyon i resulta que no puc arribar a la cita de treball a Brussel·les. L’únic lloc a on podré interposar una demanda per danys i perjudicis derivats de l’accident és davant dels tribunals on he sofert el dany (tribunals francesos). Jo no puc dir que com a conseqüència d’aquest accident he sofert una pèrdua econòmica donat que no he tingut oportunitat d’entrevistar-me amb l’empresa belga.
Ø 4. Distinció entre víctima directe i víctima indirecte à Una altre distinció és entre la víctima directe i la víctima indirecte. A efectes de determinar la competència judicial internacional, només resulta rellevant el lloc on la víctima DIRECTA ha sofert el dany (Cas Dumez France).
Qui es pot acollir al fòrum de competència de l’art. 5.3 és la víctima directe del dany, no persones que de retruc hagin pogut també patir conseqüències derivades d’aquest dany. Aquesta distinció, en el 71 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   sentit de que l’art. 5.3 es refereix a les accions que interposin les víctimes directes, va ser precisada en un altre cas del TJUE: Cas Dumez France à Una empresa mare francesa (Dumez France) tenia unes filials a Alemanya. Les filials tenen personalitat jurídica pròpia i per tant, les filials eren societats alemanyes. Un banc alemany s’havia compromès a obrir una línia de crèdit a favor d’aquestes filials a Alemanya. Aquestes filials es dedicaven al negoci dels transports i en un moment donat, el banc alemany va tallar aquesta línia de crèdit lo qual va provocar uns greus perjudicis econòmics no tant sols a les filials sinó també a l’empresa mare. “Dumez France” va interposar una demanda contra el banc alemany en els tribunals francesos per les pèrdues econòmiques que li suposava que aquest banc hagués tallat la línia de crèdit. El banc alemany va impugnar la competència dels tribunals francesos considerant que eren competents els tribunals alemanys.
El TJUE va dir el següent: la víctima directa del dany són les empreses de transports alemanyes filials de l’empresa francesa i per tant els danys directes son els que pateixen aquestes filials (l’activitat que tenen programada no la poden dur a terme perquè els hi han tallat el crèdit). L’empresa mare es víctima indirecte (pateix conseqüències econòmiques perquè les seves filials no funcionen però a ella no li han tallat el crèdit) à el que aquesta empresa mare pateixi danys no es suficient per a que els tribunals francesos siguin considerats competents. Només són competents els tribunals alemanys.
30.01.2013 Reglament 44/2001: fòrums de competència exclusius (art. 22) Avui parlarem dels fòrums de competència exclusiva. Hem parlat de l’art. 5.1 en matèria contractual i de l’art. 5.3 en matèria extracontractual. L’art. 5.5 introdueix l’anomenat “fòrum del petit domicili” que és la possibilitat de plantejar una demanda, quan el demandat es una societat, no tant sols davant del tribunal del domicili de la societat sinó que quan la societat actua mitjançant un establiment, agencia o sucursal en un altre Estat membre, podrem demandar també davant dels tribunals on radica aquest establiment secundari sempre que sigui un contracte contractual o extracontractual que tingui per origen del fet les actuacions de la principal.
Son fòrums que permeten a l’actor a triar entre acudir al fòrum general del domicili del demandat o algun d’aquests fòrums especials previstos en els arts. 5.1, 5.3 i 5.5.
El funcionament d’aquests fòrums exclusius és diferent perquè els fòrums exclusius funcionen al marge d’on estigui domiciliat al demandat. És a dir à NO es necessari que el demandat estigui domiciliat en un Estat membre. Són una excepció al criteri basic de que el Reglament només s’aplica quan el demandat està en la UE. Per a que s’apliquin aquests fòrums de competència exclusiva n’hi ha prou amb que els criteris de CJI previstos en aquests fòrums es localitzin en un Estat membre, encara que les parts del litigi estiguin domiciliades fora de la UE !!.
Per tant, s’apliquen al marge de tota consideració del domicili o de la nacionalitat del demandant o del demandat.
72   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Aquests fòrums relatius a matèries exclusives estan enumerats en l’art. 22 del reglament (catàleg limitat, uniforme i exhaustiu – numerus clausus): Ø Quan el litigi faci referencia a una acció real sobre béns immobles o a un contracte d’arrendament de béns immobles, l’únic tribunal competent és el del lloc de situació d’aquest immoble. Si l’immoble esta situat en un Estat membre, el reglament s’aplica amb independència de que el demandat estigui domiciliat fora de la UE.
Ø Qualsevol litigi que tingui per objecte la nul·litat, la validesa o la dissolució de societats i persones jurídiques o dels acords adoptats pels seus òrgans, l’únic tribunal competent és el del domicili de la societat. Aquí també és indiferent que les parts estiguin domiciliades fora de la UE.
Ø El 3r grup de fòrums exclusius són els que fan referencia a la validesa de les inscripcions en els Registres públics. En aquest cas, l’únic tribunal competent serà el del lloc on es troba el registre públic.
Com que el Reglament només regula matèries patrimonials, només ens referim a registres als que tinguin accés actes patrimonials. En canvi, si es tracta d’una impugnació d’un acte que està inscrit en el Registre civil, com que els actes que tenen accés al Registre civil NO són actes de caràcter patrimonial, el tribunal competent no està regulat en el reglament 44/2001 perquè el Registre civil queda al marge de les matèries que el Reglament regula.
Per tant, quan l’art. 22 ens diu que l’únic tribunal competent és el de l’Estat on es troba el registre públic els actes del qual es volen impugnar, es refereix únicament a registres públics d’actes patrimonials.
Ø Una altre competència exclusiva és una especifica per a la validesa o la nul·litat de drets de la propietat industrial o intel·lectual (ja siguin patents, marques, dissenys industrials, etc.). És a dir: qualsevol dret immaterial (ja sigui propietat industrial o intel·lectual) que s’hagi d’inscriure en un Registre, si es volen impugnar aquests drets inscrits, l’únic tribunal competent és el de l’Estat on es troba el registre.
Ø Per últim, quan es tracti d’una acció per a que es procedeixi a l’execució forçosa d’una sentencia judicial, nomes els tribunals d’on s’hagi d’executar forçosament aquesta sentencia són els competents.
Si es tracta d’una acció real sobre un bé immoble i, per tant, l’únic tribunal competent és el del lloc de situació de l’immoble, però resulta que l’immoble està situat a algun dels Estats del Conveni de Lugano (que NO són estats de la UE – Suïssa, Islàndia i Noruega), aleshores serien competents els tribunals d’aquests països perquè ho diu el Conveni de Lugano.
Quan no resulta aplicable el conveni de Lugano o el Reglament 44/2001, a Espanya ja no es pot aplicar la llei orgànica en aquest cas. ¿Perquè no? !! 73   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional En aquest cas en que el criteri d’aplicabilitat no és el domicili del demandat sinó que el criteri previst en l’art. 22 es localitzi en un Estat de la UE, perquè no resulta aplicable en aquest àmbit la LOPJ? La LOPJ ens diu quan els tribunals espanyols són competents. Si el Reglament ens diu que s’aplica el lloc de situació de l’immoble per les accions reals i resulta que l’immoble esta situat a Espanya, aplicarem el Reglament (no ens queda lloc per dir quan els tribunals espanyols seran competents en accions reals sobre bens immobles en altres supòsits).
Ara bé, el Reglament ens diu que s’aplica quan el criteri de competència exclusiu es localitza en un Estat membre, però no ens diu què passa quan el criteri de competència exclusiu es localitza en un altre Estat perquè aquí hi caben diferents interpretacions i el reglament no resol quin és el raonament correcte: Si l’immoble està situat a França i es planteja la demanda davant del tribunal espanyol aquest s’haurà d’inhibir perquè els únics competents en base a l’art. 22 són els tribunals francesos. Si l’immoble està situat en el Marroc, el tribunal espanyol haurà d’inhibir-se pel fet que el criteri de competència exclusiu es trobi en un 3r estat? El Reglament no ens pot dir que quan l’immoble està al Marroc els tribunals marroquins són els únics competents perquè això ho ha de determinar el dret intern marroquí.
El problema que s’ha plantejat és: què passa quan el domicili del demandat es troba a la UE i el criteri de competència exclusiu es troba en un 3r estat o què passa quan les parts es sotmeten a un tribunal de la UE però es troben en un 3r estat.
Aquest supòsit de que el demandat estigui domiciliat a la UE (i per tant es dóna el criteri general d’aplicació del reglament), però que el criteri de competència exclusiva de l’art. 22 no es localitzi a la UE sinó a un altre estat (imaginem que es tracta d’una acció real sobre un immoble que es troba al Marroc) ha plantejat 3 respostes diferents: v La 1ª, més lògica, és la teoria de l’efecte reflex à Dins de la UE, amb independència de si el demandat esta domiciliat a la UE, quan un criteri de competència exclusiu es localitza en un Estat membre aquests tribunals son els únics competents. Per tant, si el criteri es dóna fora de la UE en una matèria exclusiva, no hi ha cap tribunal de la UE competent encara que el demandat estigui domiciliat a la UE. També respectem les competències exclusives quan aquestes es troben fora de la UE.
EX: Imaginem que un marroquí domiciliat a Espanya reivindica enfront d’un altre marroquí domiciliat també a Espanya la propietat d’un immoble situat al Marroc (a Casa Blanca). En principi se’ns planteja el següent dubte à el fet de que el demandat estigui domiciliat a Espanya i no hi hagi competència exclusiva a favor de cap tribunal de la UE, és suficient per a que els tribunals espanyols coneguin del cas? O bé, de la mateixa manera que si l’immoble estigues situat a França els tribunals espanyols s’haurien d’inhibir, igualment s’haurien d’inhibir quan l’immoble està situat en un 3r estat? Aquesta teoria de l’efecte reflex no és la que han defensat els informes dels que ara parlarem.
v El Reglament 44/2001 té el seu precedent en el Conveni de Brussel·les del 68. Quan es va adoptar el Conveni de Brussel·les del 68, per tal d’il·lustrar als estats originaris de la UE, aquest conveni 74   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional venia acompanyat d’un informe en el qual s’explicava la interpretació o el sentit de les normes de CJI del aleshores conveni de Brussel·les del 68.
Aquests professors (francès i alemany) es van plantejar la qüestió de què passa quan el demandat està domiciliat en un Estat membre però el criteri de competència exclusiva es troba en un 3r estat.
Aquests professors van dir que en aquests casos era un tema que el reglament no preveia i que si el demandat estava domiciliat en un estat de la UE, els tribunals del domicili del demandat podrien conèixer del cas.
Aquests informes no són informes oficials sinó informes que tenien el valor d’ajudar als tribunals dels Estats que tenien que aplicar el conveni de Brussel·les per garantir una aplicació uniforme del mateix.
v Espanya es va adherir al Conveni de Brussel·les del 68 quan va entrar a la UE, i en aquest moment es van introduir algunes modificacions i arran d’aquesta adhesió d’Espanya i Portugal a la UE, aparellada amb l’obligació de que s’adherissin al Conveni de Brussel·les es va fer un altre informe per un professor portuguès i un espanyol.
En l’informe sobre la versió del conveni de Brussel·les del 68 tal com va quedar redactat arran de l’adhesió d’Espanya i Portugal van tornar a repetir el mateix que deien els professors francès i alemany, que si els criteris de competència exclusius es localitzen fora de la UE però el demandat té el domicili a la UE, els tribunals del domicili del demandat podran conèixer del cas.
Aquesta interpretació feta en aquests informes NO és vinculant sinó que es un criteri científic o acadèmic que té el seu valor però no vincula als tribunals dels Estats.
Per tant tenim 2 postures oposades, les de l’efecte reflex (si el criteri de competència exclusiu es troba en un 3r estat, els tribunals de la UE NO han de conèixer del cas), i les dels informes.
v En front d’aquestes 2 teories hi ha una tercera (teoria mixta) -> Els partidaris de la teoria mixta diuen que en matèria de competències exclusives, es tracta de matèries en les que el tribunal que es declara competent coincideix generalment amb el lloc on s’ha d’executar la sentencia.
EX: Si jo plantejo una demanda reivindicant la propietat d’un immoble, és evident que si el jutge em dóna la raó, allà on jo voldré que es compleixi aquesta sentencia es allà on esta situat l’immoble. Si hi ha algú que ocupa una casa meva il·lícitament i jo plantejo una demanda de desnonament d’aquesta casa i se’m dona la raó, jo poca cosa faré amb aquesta sentencia si l’haig d’executar en un estat on esta situat l’immoble i aquest estat no em reconeix la sentencia.
Si un marroquí domiciliat a Espanya obté una sentencia d’un tribunal espanyol que el declara propietari d’un immoble situat al Marroc, aquest marroquí voldrà que la sentencia es faci efectiva al Marroc. Si jo impugno la inscripció d’un registre perquè vull que es declari la nul·litat d’una patent que està inscrita en nom meu en el Registre de patents americà, encara que la persona contra la qual plantegi la demanda estigui domiciliat en un estat de la UE, de què em servirà a mi tenir una sentencia que a on m’interessa que es modifiqui el que s’ha inscrit en el registre s’hagi d’executar en un 3r estat.
75 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Per tant, atès que aquests tercers Estats NO estan vinculats pels criteris de competència de la UE, s’ha de veure si en aquests 3r estats aquestes matèries també estan vinculades per criteris de competència exclusiva.
Si resulta que el dret marroquí considera que les accions reals sobre immobles NO són objecte de competència exclusiva i que per tant, també els tribunals del domicili del demandat poden conèixer del cas, les possibilitats de que s’executi al Marroc una sentencia dictada per un tribunal europeu (el del domicili del demandat) són molt majors.
En definitiva, davant d’aquesta qüestió s’ha de veure si en el país que d’acord amb el Reglament està localitzat el criteri de competència exclusiva, aquest país comparteix també que els tribunals d’aquell país són els únics competents en base als seus fòrums de competència.
Els treballs que han desembocat en el nou Reglament (Reglament 1215/2012), en les propostes es va intentar introduir una norma que recollia l’efecte reflex (que si el criteri de competència exclusiu es localitzava en un 3r estat, cap tribunal de la UE podria conèixer del litigi). Tanmateix, aquesta proposta en el text definitiu del reglament no ha estat recollida i per tant estem igual que abans.
Des d’un punt de vista d’efectivitat, sembla clar que la teoria mixta és la més oportuna à Si la sentencia que es dicta a la UE té possibilitats de ser reconeguda i executada en un tercer Estat, no tenim perquè deixar de conèixer del cas. Ara bé, si no té aquesta possibilitat perquè en el 3r estat també consideren que els seus tribunals son els únics competents no té cap sentit litigar en la UE perquè seria “paper mullat”.
Aspectes generals del caràcter exclusiu: El tribunal designat a través de l’art. 22 és l’únic competent. Això, a més d’excloure la rellevància o la necessitat de prendre en consideració on està domiciliat el demandat, aquestes competències exclusives també tenen un caràcter imperatiu (vol dir que les parts no poden derogar els criteris de competència de l’art. 22) à Les parts no poden sotmetre’s a un tribunal diferent del previst en l’art.
22, no poden excloure’ls mitjançant un acord a favor d’un tribunal diferent.
Així, una altre característica és que els fòrums de competència exclusius no tan sols exclouen el fòrum general del domicili del demandat sinó que també exclouen l’autonomia de la voluntat o les prorrogues de competència.
Quan es tracta d’una matèria que no és exclusiva (per exemple: compravenda de mercaderies), en principi l’actor pot anar al domicili del demandat o als tribunals del lloc d’entrega de la mercaderia. Ara bé, les parts també poden pactar anar a un altre tribunal que no sigui ni el del domicili del demandat ni el previst en l’art. 5.1.b). És a dir: poden excloure els criteris previstos en el Reglament sometent-se a un altre tribunal, però això NO es pot fer quan es tracta d’un fòrum de competència exclusiva.
Un altre aspectes és que com que son fòrums que limiten la voluntat de les parts o impedeixen l’autonomia de la voluntat i que s’apliquen amb independència de quin sigui el domicili del demandat, vol dir que son fòrums que s’han d’aplicar de forma restrictiva. Si hi ha dubte de si s’ha 76   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional d’aplicar l’art. 5.1 o el 22, la jurisprudència del TJUE sempre s’inclina per donar-li aquella naturalesa que permeti una major llibertat de les parts.
Cada vegada que el tribunal es troba davant d’un problema interpretatiu s’inclina per una interpretació restrictiva de les matèries que constitueixen l’objecte de l’art. 22 à Interpretació restrictiva atès que és una excepció a l’art. 2 (fòrum de competència general) i als arts. 23 i 24 (submissió expressa i tàcita).
Una altre qüestió es que l’art. 22, quan designa el tribunal competent a traves dels fòrums de competència, sempre ens diu, per exemple en matèria d’immobles, que son competents els tribunals de L’ESTAT on estigui ubicat l’immoble. Per tant, designa globalment els tribunals de l’Estat on s’ubica el criteri de competència exclusiva. Això requereix que aquests criteris de competència siguin complementats pels criteris de competència territorials interns (haurem d’individualitzar el tribunal concret).
!! Els fòrums de competència especials designen DIRECTAMENT el tribunal competent (EX: tribunal del LLOC on s’entrega la mercaderia). No necessiten ser complementats pels criteris de competència territorial interns Això planteja la qüestió de que a vegades els criteris de competència territorials interns plantegen problemes d’aplicació (perquè no estan pensats per resoldre situacions internacionals).
CAS: Imagineu que es vol impugnar una patent inscrita en el Registre de patents espanyol. D’acord amb l’art. 22.4, en matèria de nul·litat o validesa de drets de propietat intel·lectual i industrial, només són competents els tribunals de l’estat on aquest dret de patent està inscrit. A Espanya només hi ha un registre de patents que té la seva seu a Madrid però això no vol dir, a nivell de competència territorial, que per a la impugnació d’una patent inscrita a Madrid siguin només competents els tribunals de Madrid, sinó que a nivell intern, hauríem d’anar a les normes de competència territorial espanyoles per saber quin dels diferents tribunals de lo mercantil son competents per conèixer de la impugnació d’aquesta patent inscrita en el Registre de Madrid.
La llei de patents espanyola te normes de competència territorial internes i diu que són competents per conèixer d’una impugnació d’una patent inscrita a Espanya, els jutjats de 1ª instancia de la ciutat on té la seva seu el tribunal de justícia superior de la comunitat on el demandat esta domiciliat. Per tant, si resulta q el demandat esta domiciliat a Girona i es vol impugnar una patent inscrita a Madrid en el Registre de patents espanyol, els tribunals competents per conèixer d’aquesta acció seran els jutjats de 1ª instancia de la ciutat on radiqui el tribunal superior de justícia de la CCAA en la qual esta domiciliat el demandat. Per tant, si el demandat està domiciliat a Girona seran els jutjats de 1ª instancia de Barcelona els competents. Aquest es un criteri territorial pensat per repartir assumptes entre els tribunals espanyols en una situació purament interna.
Però imaginem que el demandat està domiciliat a San Francisco i no a Girona i la patent continua estant inscrita en el Registre de patents espanyol. Com que és una situació internacional, el reglament Brussel·les I ens diu que són competents els tribunals de l’Estat on esta inscrita la patent (Espanya). Però quin tribunal d’Espanya? La norma anterior resulta inoperativa si el demandat té el seu domicili a San Francisco. En aquest casos no podem completar el criteri de competència exclusiva amb les normes de competència territorial internes. En aquests casos es diria que com que el registre està a Madrid que els 77   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional tribunals competents fossin els tribunals de 1ª instancia de Madrid. Un altre solució seria que l’actor triï a on vol plantejar la demanda dins de l’estat espanyol. El TJUE ha acceptat la segona posició.
Una altre característica (nomes apuntar-la) de les competències exclusives és que son controlables d’ofici.
Quan es tracta de competències especials o del fòrum del domicili del demandat, en principi si les parts no han pactat el tribunal competent l’actor pot anar davant del domicili del demandat o davant del lloc d’entrega de les mercaderies. Imagineu que no havent-hi una clàusula d’elecció de fòrum l’actor planteja una demanda davant dels seus propis tribunals, el tribunal no s’ha d’inhibir d’ofici sinó que ha d’esperar a veure que fa el demandat. Si el demandat contesta a la demanda i no impugna la competència, aquests tribunals són competents. El control de la competència en aquests casos no es fa mai d’ofici.
En canvi, excepcionalment, quan l’objecte del litigi es una competència exclusiva i es planteja la demanda davant d’un tribunal que no és el competent en base als criteris de l’art. 22, aquest tribunal ha d’inhibir-se d’ofici (com que no hi ha autonomia de la voluntat tampoc hi ha submissió tàcita).
2ª qüestió à quan es tracta del reconeixement i execució d’una sentencia dictada per un tribunal d’un Estat membre en un altre estat de la unió, entre les causes de reconeixement no hi està controlar si el tribunal que va conèixer del cas era competent o no. Si no hi ha clàusula d’elecció de fòrum i l’actor acudeix davant dels seus propis tribunals i el demandat no impugna la competència i l’actor obté una sentencia, aquesta sentencia pot ser reconeguda i executada en qualsevol estat de la UE. Però si hi ha un tribunal exclusivament competent i s’ha acudit a un altre diferent, la sentencia que resulti no podrà ser reconeguda per cap altre estat de la UE.
Si aquest tribunal no ha controlat la competència i coneix del cas encara que no pugui fer-ho, la sentencia que derivi no podrà ser reconeguda a cap estat de la UE.
La qüestió de si l’art. 22 s’aplica, no només quan l’acció principal te per objecte una matèria de competència exclusiva, sinó també quan aquesta es planteja a títol preliminar o incidental (com una excepció o una reconvenció) en el marc d’un litigi de naturalesa contractual o extracontractual, ha estat objecte de diferents respostes per part del TJUE.
En principi, per determinar la competència judicial internacional s’ha de tenir en compte l’objecte del litigi que es planteja (l’acció principal).
EX: jo plantejo una demanda perquè un competidor meu utilitza sense el meu permís una patent que està inscrita en nom meu i l’està utilitzant en el mercat i la meva demanda és una demanda de responsabilitat extracontractual (no es tracta d’impugnar la validesa d’una patent). L’acció principal és l’acció de responsabilitat extracontractual i per tant la competència vindrà determinada per l’art. 5.3 del reglament. Ara bé, el demandat pot plantejar com excepció o com a reconvenció que jo no soc titular d’aquest dret de patent que dic que m’ha estat infringit perquè aquesta patent es nul·la. Per tant, aquí com a mitjà de defensa el demandat invoca la nul·litat d’aquesta patent. Aquesta reconvenció o excepció sí que recau en una matèria exclusiva perquè lo que el demandat invoca ja no es la infracció del dret de patent sinó la nul·litat de la patent (qüestió objecte de competència exclusiva) i el problema 78   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional que es planteja és à pot el jutge que coneix d’una matèria que no es exclusiva pronunciar-se a títol incidental respecte d’una matèria que és objecte de competència exclusiva a favor d’un tribunal d’un altre estat? Aquí, en principi, la jurisprudència del TJUE ha estat fluctuant perquè depèn del tipus de competència exclusiva que es tracti.
Cas “Gat contra Luc” à eren 2 empreses que estaven a la industria automobilística alemanya i una d’aquestes empreses (Gat) va realitzar un contracte amb una altre empresa per a que li subministres amortiguadors mecànics per als cotxes que ella fabricava. Luc va dir que aquests amortiguadors mecànics es produïen en base a unes patents seves franceses. Luc va interposar una demanda impugnant el contracte de subministrament d’aquests amortiguadors i invocant accidentalment que aquest contracte era nul perquè el titular de la patent era ell i es tractava d’una patent francesa. Per tant, aquí ens trobem amb una demanda contractual d’invalidesa d’un contracte de subministrament en el curs del qual es planteja accidentalment la qüestió de si aquests amortiguadors es podien adquirir lliurament o eren objecte d’aquesta patent francesa. El demandat invocava que aquestes patents eren nul·les i per tant era lliure de poder contractar aquests amortiguadors i la idea era si el tribunal que coneixia de la demanda contractual (tribunals alemanys) podia pronunciar-se o no sobre la validesa d’aquestes patents franceses, la solució del qual depèn la sentencia del cas principal.
Aquí el TJUE, malgrat que part de la doctrina s’havia pronunciat en sentit diferent, va dir que no, que el caràcter exclusiu d’una competència ho és tant quan l’objecte d’aquesta competència exclusiva és l’objecte del litigi principal com quan és objecte de la qüestió incidental. Per tant, el jutge que coneix a títol principal ha de suspendre el procediment, enviar a les parts davant del tribunal on està registrada la patent per a que solucioni la qüestió incidental i un cop resolt, continuar amb el litigi principal. Així s’eviten solucions contradictòries.
El que es curiós és que en un altre marc de competències exclusives el TJUE ha resolt de forma diferent: El cas era una demanda per validesa d’un contracte. És a dir: el que es discutia era si el contracte fet per una empresa amb una altre era vàlid o no. Per tant, estem davant d’una matèria no exclusiva (la validesa del contracte es regula per l’art. 5.1). En el marc d’aquest litigi, l’empresa demandada va invocar que el contracte era NUL perquè s’havia fet pels òrgans de la societat en contra del que disposaven els estatuts d’aquesta societat. Per tant, aquest contracte era nul. Aquí es plantejava com a qüestió incidental la validesa o no dels acords adoptats pels òrgans d’una societat (matèria exclusiva de l’art. 22).
Curiosament el TJUE va dir que en aquest cas, el tribunal que estava cridat a conèixer a títol principal d’una qüestió no exclusiva, en la mesura en que s’invocava que la nul·litat d’aquest contracte derivava d’un acord dels òrgans societaris adoptat en contra dels estatuts de la societat, encara que això sigui matèria exclusiva, el jutge que coneixia de la qüestió principal també podia pronunciar-se sobre la qüestió incidental.
Per tant, veiem que la juris del TJUE es poc clara. En alguns casos ha dit que no (casos de patents) i en aquests casos de decisions adoptades pels òrgans de la societat ha dit que si.
79 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   RESUM del perquè de les matèries exclusives: ü En primer lloc, les matèries enumerades l’art. 22 són matèries molt vinculades a les polítiques socials i econòmiques dels Estats. És a dir à el fet de que els contractes d’arrendaments immobles sigui matèria exclusiva del lloc on es troba l’immoble és que la riquesa immobiliària o la política d’arrendament de lloguers son qüestions que interessen directament als estats on l’immoble es troba. En matèria de patents, la inscripció en el Registre d’un dret de propietat industrial dóna al seu titular un monopoli en l’explotació d’aquest dret i per tant, és lògic que sigui l’Estat el que a traves de la inscripció en el seu registre atorga aquest dret d’explotació exclusiva, es lògic que siguin les autoritats d’aquest estat els que controlin si aquella patent es valida o no.
ü Per altre part es tracta de matèries que la seva eficàcia no sol quedar reduïda a les parts (EX: un contracte no té efectes enfront de tercers sinó que es un contracte inter-partes. En canvi, en matèria de drets reals, aquest dret real es oposable erga omnes). És a dir à que els drets i obligacions que sorgeixen d’aquestes matèries exclusives van més enllà de les parts directament implicades. Són unes matèries que tenen una esfera d’actuació que va mes enllà de les parts implicades.
ü En aquestes matèries exclusives, els efectes declaratius de la sentencia i els executius estan íntimament vinculats i no es poden pràcticament separar.
ü Per últim, son fòrums “blindats”. Això vol dir que son fòrums que per la importància que tenen són objecte d’un control d’ofici à el tribunal si sap que no es competent s’ha d’inhibir d’ofici i en el cas de que no faci la seva sentencia no tindrà cap valor perquè no podrà ser reconeguda ni executada.
F O N A M E N T S B L I N D A T G E Presència d’interessos públics à L’Estat vol mantenir sobre les matèries previstes en l’art. 22 un monopoli jurisdiccional per tal de garantir el respecte a les seves polítiques legislatives (coincidència fòrum-ius).
Repercussió sobre tercers de la resolució del litigi (especialment quan es tracta d’inscripcions registrals oposables a tercers).
Bona administració de la justícia à Estreta vinculació entre els aspectes declaratius i els aspectes executius.
Doble control d’ofici de la competència: o o Des del mateix moment en que s’interposa la demanda (art. 25) i En seu de reconeixement i execució (art. 35).
80 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   L’art. 21.1 parla d’un tipus d’arrendament especial que és l’arrendament de temporada. Si són immobles d’arrendament de temporada (vacances per un període inferior a 6 mesos), aleshores hi ha una excepció i se’ns diu que a part dels tribunals del lloc de situació de l’immoble, també són competents els tribunals del domicili comú de l’arrendador i de l’arrendatari. Això té una certa lògica sobretot en països com Espanya en els que hi ha un gran nombre de turistes domiciliats en altres països.
EX: si un alemany lloga durant 3 mesos el seu apartament de Mallorca a un altre alemany, si no hi hagués aquesta excepció obligarien a que qualsevol demanda derivada d’aquest arrendament s’hagués de presentar als tribunals espanyols. No obstant, quan es tracta d’un arrendament de vacances, si les parts estan domiciliades en un estat que no es el del lloc de situació de l’immoble (en aquest cas Alemanya), es permet que siguin els tribunals del domicili comú de l’arrendador i arrendatari els que coneguin del cas. Per tant, si tant arrendador com arrendatari són alemanys, encara que l’immoble estigui a Espanya, podran acudir als tribunals alemanys per a qualsevol litigi que derivi d’aquest arrendament.
04.02.2013 Reglament 44/2001: AUTONOMIA DE LA VOLUNTAT (arts. 23 i 24) Fins ara hem vist 3 tipus diferents de fòrums de competència: ü El fòrum general del domicili del demandat.
ü Els fòrums especials (arts. 5.1, 5.3 y 5.5).
ü I les competències exclusives del art. 22.
Avui veurem uns fòrums que es basen en la voluntat de les parts. En el sistema del Reglament Brussel·les I, la possibilitat de que les parts puguin triar un tribunal diferent del previst en el reglament està àmpliament admesa pel que fa al fòrum general del domicili del demandat i als fòrums especials de l’art. 5. En canvi, aquesta possibilitat de triar un tribunal diferent del previst en el Reglament està EXCLOSA quan es tracta de fòrums de competència exclusius (de les matèries regulades en l’art. 22 només poden conèixer d’aquestes matèries el tribunal previst en l’art. 22, que els hi atorga competència exclusiva).
La autonomia de la voluntat no està exclosa però sí LIMITADA en els fòrums de protecció. Les seccions 3, 4 i 5 no exclouen totalment la autonomia de la voluntat però la limiten en el sentit de que en principi, abans de que sorgeixi el litigi, si les parts (entre les quals n’hi ha una dèbil) trien un tribunal que NO és el previst en aquestes seccions 3, 4 i 5 del Reglament, aquesta tria que s’hagi fet no pot ser oposable a la part dèbil à la part dèbil no pot ser atreta, en tant que demandada, en un tribunal diferent del previst en el legislador en les seccions 3, 4 i 5 del Reglament.
Això es així perquè aquests contractes amb la part dèbil solen celebrar-se sobre la base de les condicions que posa la part forta. No són contractes que es puguin negociar individualment i per tant s’entén que perjudicaria a la part dèbil si tingues que acceptar un tribunal que li imposa l’altre part contractant i que ell no pot negociar. Per tant, les clàusules d’elecció de 81   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional fòrum prèvies al litigi, normalment prèvies a la contractació, NO són oposables a la part dèbil.
En canvi, quan es tracta d’acords d’elecció de fòrum posteriors al litigi (és a dir: un cop el contracte ja s’ha celebrat), la possibilitat de que s’imposi una clàusula d’elecció de fòrum a favor d’un tribunal diferent del previst en el Reglament ja no té el mateix risc perquè la part dèbil ja ha fet el contracte i té més llibertat.
Les clàusules que es posin en les condicions de contractació de la part forta, no poden ser oposables a la part dèbil. Ara bé, imagineu que un cop sorgeix el litigi, l’hoteler i el consumidor es posen d’acord per anar davant dels tribunals de l’hoteler. En aquest cas, que ja s’ha celebrat el contracte i hi ha una acceptació per part del consumidor, aleshores la clàusula d’elecció de fòrum és vàlida.
Tot això ho hem de situar en el marc de contractes entre professionals à La llibertat que el Reglament preveu de que les parts puguin excloure el fòrum general del domicili del demandat o els fòrums especials de l’art. 5 a través d’una clàusula d’elecció de fòrum, només es possible quan es tracta de contractes ENTRE PROFESSIONALS (perquè quan hi ha una part dèbil hi ha una limitació).
Situats en aquest context, veiem que un gran nombre de contractes contenen una clàusula d’elecció de fòrum. Entre professionals també es possible que en matèria extracontractual, l’autor del dany i la víctima es posin d’acord amb clàusules d’elecció de fòrum, que per regla general seran posteriors al dany (no prèviament al dany perquè es difícil posar-se d’acord respecte a si sorgeix un litigi entre ells).
Per tant, tant en matèria contractual que és allà on trobem per regla general les clàusules d’elecció de fòrum o en matèria extracontractual, l’efecte d’aquesta clàusula d’elecció de fòrum es doble: ü L’efecte positiu de la clàusula és l’anomenada “prorrogatio fori”, que vol dir que les parts decideixen atribuir competència a un tribunal d’un Estat membre, que de no existir la clàusula d’elecció de fòrum NO seria competent.
EX: Si en matèria contractual (per exemple: un contracte de prestació de serveis) el legislador preveu que són competents els tribunals del domicili del demandat o bé (criteri alternatiu) els del lloc on s’ha de realitzar la prestació de serveis, les parts es poden posar d’acord per a que els litigis que sorgeixen d’aquest contracte de prestació de serveis es portin davant d’un tribunal diferent (per exemple: el tribunal del lloc on s’ha celebrat el contracte). Això vol dir, per tant, que quan hi ha una clàusula d’elecció de fòrum són competents uns tribunals que d’altre manera no serien competents, per això se li diu “prorrogatio fori”, es prorroga la competència.
ü Efecte negatiu (o “derogatio fori”) à L’altre cara de la moneda és que si les parts donen competència a un tribunal que d’altre manera no ho seria, la conseqüència negativa es que aquells tribunals que podrien conèixer del cas (que són competents en virtut del Reglament) deixen de poder-ho fer perquè no són els tribunals elegits.
Per tant, l’elecció de fòrum té un doble efecte à un efecte positiu (prorrogatio fori) i un efecte negatiu (derogatio fori).
82 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Finalment, els arts. 23 i 24 regulen 2 tipus d’elecció de fòrum: ü L’elecció expressa (submissió expressa) à L’art. 23 regula les clàusules expresses d’elecció de fòrum.
ü I l’art. 24 regula el que s’anomena “submissió tàcita”, que és la presumpció de voluntat de sotmetre’s a una jurisdicció en virtut dels actes processals efectuats. Això vol dir que es presenta la demanda davant d’un tribunal que NO és competent i no hi ha cap clàusula d’elecció de fòrum, o si que hi és però el tribunal elegit no és aquell davant del qual es presenta la demanda.
És a dir: es presenta la demanda davant d’un tribunal incompetent i el demandat, en comptes d’impugnar la competència, contesta a la demanda. Per tant, s’entén que accepta la competència d’aquell tribunal inicialment incompetent.
Els problemes que plantegen cada un són diferents: ü En el cas de la submissió expressa el problema que hem de resoldre és com ha de ser aquesta clàusula d’elecció de fòrum per a que sigui valida i eficaç.
ü En canvi, la submissió tàcita presenta el problema de quins actes processals són els que determinen que, malgrat de que el demandat ha estat emplaçat davant d’un tribunal no competent, la seva actuació davant d’aquest tribunal ens permet deduir que hi ha una acceptació de la seva competència.
Reglament 44/2001: Submissió expressa (art. 23) ¿Perquè es dóna aquesta importància en el Reglament a la possibilitat de que les parts triïn el tribunal que volen que conegui dels seus litigis? à Penseu que l’elecció de fòrum pot ser inclús a favor d’un tribunal que no estigui vinculat ni a les parts ni a l’objecte del litigi. EX: Imagineu una compravenda entre una empresa francesa i una empresa espanyola. El venedor està establert a França i el comprador a Espanya, i tots els elements d’aquest contracte estan només vinculats a Espanya i França. Però malgrat això, les parts poden sotmetre que les diferencies que sorgeixin d’aquesta compravenda es sotmetin als tribunals anglesos.
Hem de tenir en compte que el reglament Brussel·les I regula matèries patrimonials que normalment són disponibles per les parts. Si les parts poden decidir si presenten o no una demanda en matèria civil i mercantil (és a dir: si poden disposar dels seus drets), també poden disposar lògicament, en el cas que decideixin presentar una demanda, del lloc on poden interposar aquesta demanda. El caràcter disponible de les matèries patrimonials té com a conseqüència lògica que també es pugui disposar d’on es presenta el litigi en cas d’una controvèrsia.
La possibilitat de triar qualsevol tribunal de qualsevol lloc del món, només es dona quan l’objecte de la controvèrsia està vinculat a diferents Estats (en una compravenda purament interna, el dret intern no permet triar).
83   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Això té un avantatge en el marc del reglament en que com el reglament s’estructura bàsicament en base a 2 fòrums alternatius: el fòrum general del domicili del demandat i els fòrums especials de l’art.5. L’actor té llibertat per anar davant d’un tribunal o uns altres, i ja vam veure que aquesta llibertat de l’actor per triar el tribunal segons la seva conveniència provocava el “fòrum shopping”.
Si les parts elegeixen el tribunal que coneixerà de les seves diferencies, s’elimina el fòrum shopping perquè en el moment en que en el contracte s’inclou una clàusula a favor d’uns tribunals determinats (per exemple: tribunals anglesos), les 2 parts (amb independència de quina sigui la seva posició al litigi –ja sigui demandat o demandant) ja saben que l’únic tribunal que coneixerà dels seus litigis seran aquells (els tribunals anglesos).
En principi, si la clàusula reuneix les condicions necessàries l’efecte és aquest.
També hem de tenir en compte el que es denomina “la carrera cap els tribunals”. Si tenim un sistema en el que hi ha uns fòrums alternatius (fòrum general del domicili del demandat i fòrums especials de l’art.5), les parts es poden veure temptades per anar cada una d’elles al tribunal que més li interessi.
Imagineu un litigi en matèria de responsabilitat per danys. En principi hi ha 2 tribunals competents: els tribunals del domicili del demandat i el de l’art. 5.3 (tribunal del lloc on s’ha produït el dany). Un cop s’ha produït el fet danyós, l’autor pot pensar en interposar una demanda ràpidament davant dels tribunals del lloc del dany (art. 5.3) per tal d’obtenir una declaració de irresponsabilitat pel dany causat.
Paral·lelament, la víctima pot anar “corrents” davant dels tribunals del domicili del demandat (de l’autor del dany) per tal d’obtenir reparació del dany. Per tant, ens podem trobar amb carreres paral·leles en les que un declara que no és responsable i l’altre reclama la reparació del dany causat. Per tant, tindrem litigis paral·lels en la UE basats cada un d’ells en el fòrum general o en el fòrum especial.
Aquesta carrera donaria lloc a que pot ser en un Estat es declarés que el causant del dany no és responsable i en un altre estat es declarés que té l’obligació de reparar el dany causat. Aquesta carrera s’evita si les parts han pactat una clàusula d’elecció de fòrum, perquè aleshores qualsevol demanda relativa al contracte s’haurà de portar davant del tribunal elegit.
Principi d’igualtat à si l’actor ja no té la possibilitat de triar el tribunal, la posició de les parts està més equilibrada.
Finalment, el fet de que es pugui triar qualsevol tribunal estigui o no vinculat amb el litigi, permet triar un tribunal que no sigui el de cap de les parts en la controvèrsia (per tant: un tribunal neutral).
Litigar a casa (ja sigui actor o demandat) té avantatges per la part que ho pot fer (serà un tribunal que coneixerà l’idioma, el procediment, etc.). En canvi, en l’exemple de l’empresa espanyola i francesa, les dificultats per defensar-se són les mateixes tant per actor com per demandat.
També pot ser que en determinats àmbits hi hagin tribunals que tinguin un prestigi o una especialització en una determinada matèria o simplement tribunals en els que la justícia és més rapida que en altres països i per tant les parts poden estar interessades en litigar allà. EX: en matèria financera, entre altres coses perquè bona part de les transaccions financeres d’Europa es fan a “la City”, els tribunals anglesos han adquirit una gran experiència en contractes financers. El mateix passa en matèria 84 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   marítima: Anglaterra té una gran tradició en contractes marítims i els tribunals anglesos han adquirit un gran prestigi en aquest àmbit de tal manera que les parts probablement es sotmetin als tribunals anglesos.
Aquests són els arguments que expliquen aquesta amplia llibertat que el reglament atorga a les parts per triar el tribunal que creguin més adequat (seguretat, llibertat, igualtat, etc.).
F O N A M E N T Principi dispositiu à Si en matèria patrimonial les parts poden decidir sobre la implementació dels seus drets subjectius també poden decidir sobre el lloc on fer-ho.
Principi de seguretat jurídica i previsibilitat à S’evita el fòrum shopping a favor del demandant.
Principi d’igualtat à Equilibri entre les parts amb independència de la seva posició en el litigi. Permet que coneguin fòrums neutrals.
Les parts són les que millor poden identificar quins són els tribunals més adequats per conèixer dels seus litigis.
Reglament 44/2001: Àmbit d’aplicació en l’espai (connexió comunitària) de l’art. 23 En quins casos l’art. 23 és aplicable? à Ja sabem que el Reglament 44/2001 s’aplica quan el demandat està domiciliat en un Estat membre (llevat en els casos de competència exclusiva, que s’aplica sempre que el criteri de competència exclusiu es localitzi en un Estat de la UE).
Una altre excepció al criteri general d’aplicabilitat del reglament (que és el domicili del demandat), és l’art. 23: les clàusules d’elecció de fòrum. Aquí el criteri que s’utilitza es el següent à en la 85 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   redacció actual de l’art. 23 aquest criteri és una mica complex però en el nou Reglament 1215/2012 (en vigor a partir de 2015) s’ha simplificat aquest esquema. Tanmateix, en el text actualment vigent la condició és que una de les parts en el litigi (ja sigui l’actor o el demandat) tingui el domicili en la UE.
Per tant, no s’exigeix que el demandat estigui domiciliat sinó que una de les parts (qualsevol d’elles) tingui el seu domicili a la UE i a més que el tribunal elegit sigui el tribunal d’un Estat de la UE.
Quan es donen aquestes 2 condicions (domicili d’alguna de les parts a la UE i elecció d’un tribunal d’un Estat membre), l’art. 23 resulta aplicable. Si no es dóna aquesta doble condició no s’aplica l’art. 23.
o Si una de les parts està domiciliada en un Estat del Conveni de Lugano i el tribunal elegit és un tribunal suís, islandès o noruec s’aplica el Conveni de Lugano.
o Si cap de les parts esta domiciliada a la UE (o una d’elles ho està) i es tria un tribunal d’un 3r estat, aleshores aplicaríem la LOPJ.
!! NO QUE SIGUI NACIONAL, sinó que hi RESIDEIXI. El criteri és el domicili no la nacionalitat.
L’art. 23.3 té una disposició una mica confosa à “Cuando ninguna de las partes que hubieren celebrado un acuerdo de este tipo (referint-se a les clàusules d’elecció de fòrum) estuviere domiciliada en un Estado miembro, los tribunales de los demás Estados miembros sólo podrán conocer del litigio cuando el tribunal o los tribunales designados hubieren declinado su competencia”.
Aquest article ens està preveient el supòsit de que cap de les parts tingui el seu domicili a la unió però que triïn un tribunal de la UE. En aquest cas la resposta hauria de ser que no s’aplica el reglament perquè son necessàries les 2 condicions.
Però el reglament de totes maneres ha volgut dir alguna cosa i ens diu: les parts han triat un tribunal de la UE malgrat que les 2 són estrangeres. Quan sorgeix el litigi, acudeixen a un tribunal de la UE que NO és l’elegit i quan això passa, aquest tribunal que no és l’elegit ha de suspendre el procediment i veure què diu el tribunal elegit. Si el tribunal que han elegit considera que d’acord amb el seu dret intern no és competent, aleshores el tribunal de la UE podrà conèixer d’aquest litigi si resulta que d’acord amb el seu dret intern és competent.
EX: imagineu que a Barcelona s’està celebrant una fira internacional de telefonia mòbil i que una empresa canadenca coincideix en aquesta fira amb una empresa argentina (per tant: 2 empreses de fora de la UE) i acorden que la empresa canadenca subministrarà a l’empresa argentina un nou tipus de smartphone i en aquest acord decideixen que qualsevol diferencia que sorgeixi arran d’aquest contracte de subministrament, el tribunal competent per resoldre els litigis seran els tribunals anglesos. S’acaba la fira i cadascú torna al seu país.
Passa el temps i l’empresa canadenca no subministra els smartphones que s’havia compromès i l’empresa argentina presenta una demanda davant dels tribunals espanyols (que NO són els tribunals elegits per les parts). L’art. 23.3 ens diu à l’empresa canadenca, sabent que l’empresa argentina ha presentat una demanda davant dels tribunals espanyols, va als tribunals anglesos invocant que no ha complert el contracte de subministrament perquè l’acord celebrat a Barcelona no era vàlid ja que per a 86 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   que ho hagués sigut necessitava el vistiplau dels òrgans directius de l’empresa canadenca i aquesta autorització no es va realitzar mai i per tant, demana que es declari que aquest contracte és inexistent i per tant no té obligació de subministrar els smartphones.
El reglament no pretén determinar si realment l’elecció a favor dels tribunals anglesos és vàlida o no perquè es un supòsit que queda fora del reglament (les 2 parts estan domiciliades fora de la UE) i per tant, l’única cosa que ens diu el Reglament és que els tribunals de Barcelona hauran d’abstenir-se de conèixer d’aquest cas fins que els tribunals anglesos (que son els elegits) decideixin si són competents en virtut del seu dret intern.
Quan els tribunals anglesos són els elegits i no tenen cap vincle amb el litigi, solen utilitzar una figura que es el “foro non convinience”, és a dir: que com no tenen cap vincle amb el litigi no tenen perquè costejar les despeses que suposa un procediment en un tribunal angles amb un litigi que no té res a veure amb Anglaterra. El tribunal de Barcelona ha d’esperar a que el tribunal angles decideixi sobre la seva competència: o o Si el tribunal anglès es declara competent, el tribunal de Barcelona s’ha d’inhibir.
Si el tribunal angles es declara incompetent, el tribunal de Barcelona només podrà conèixer del cas si d’acord amb la LOPJ són competents (la LOPJ diu que si el contracte s’ha celebrat a Espanya sí que podran conèixer, i per tant en el supòsit podria conèixer).
Per últim, tenim que quan no es dóna cap d’aquestes condicions (ni les parts estan domiciliades en un Estat membre ni el tribunal elegit es d’un Estat membre de la UE) el reglament no s’aplica.
Tota aquesta complicació s’acabarà quan comencem a aplicar el nou reglament 1215/2012 perquè aquí afortunadament el legislador ha simplificat el criteri d’aplicació de l’art. 23 i l’única cosa que diu és que el reglament s’aplicarà sempre que un tribunal elegit sigui un tribunal d’un Estat membre, amb independència de que les parts estiguin domiciliades a la UE. N’hi haurà prou per a que s’apliqui el reglament amb que el tribunal elegit sigui un tribunal d’un Estat membre.
Reglament 44/2001: Modalitats de submissió expressa Abans d’entrar a veure quins són els requisits per a que la clàusula d’elecció de fòrum sigui efectiva i vàlida, el Reglament ens diu que si les parts no diuen lo contrari en el seu acord d’elecció de fòrum, aquesta clàusula és exclusiva.
!! NO confondre aquest terme “exclusiva” amb les competències exclusives sinó que vol dir que quan les parts pacten que les seves diferencies es sotmetran a un determinat tribunal, aquest tribunal serà l’únic que podrà conèixer i les parts no podran anar davant de cap altre tribunal.
Clàusules exclusives à El tribunal elegit per les parts és l’ÚNIC competent per a conèixer de les controvèrsies que sorgeixin entre elles arran d’una determinada relació jurídica (contractual o extracontractual).
87   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Per tant, les clàusules d’elecció de fòrum, si no ens diuen el contrari, tenen sempre el caràcter d’exclusiu en el sentit de que el tribunal elegit serà l’únic que podrà conèixer del litigi. A la pràctica, la majoria de clàusules tenen el caràcter d’exclusiu però això no exclou que les parts puguin elegir un tribunal i que igualment els tribunals previstos pel legislador en el Reglament continuïn sent competents.
EX: en una compravenda, pot ser que a més del tribunal del domicili del demandat o el del lloc d’entrega de les mercaderies, les parts puguin escollir un altre tribunal i això vol dir que la clàusula no és exclusiva. Però això s’ha de fer constar i han de dir que a més dels tribunals previstos també ho seran aquests i aquests altres (en virtut de la clàusula d’elecció de fòrum no exclusiva).
Clàusules no exclusives à L’elecció per les parts d’un o més tribunals competents no priva de competència als tribunals previstos en el Reglament 44/2001 (fòrum general del domicili del demandat i fòrum especial per raó de la matèria). La demanda es pot interposar davant de qualsevol d’ells.
En la pràctica, pot ser que els tribunals competents siguin els del domicili del demandat. Aquí les parts estarien repetint una competència ja prevista pel legislador però al fer-ho d’aquesta manera s’entén que estan demanant que siguin aquells els competents amb exclusiva (de manera que no jugui l’art.
5.1 en matèria de compravenda de mercaderies, per exemple).
Les combinacions són varies i bàsicament la idea és que o be el tribunal elegit és l’únic competent o bé, a més dels previstos pel legislador, les parts trien altres tribunals (aleshores la clàusula no es exclusiva i s’ha de fer constar). La regla general és que si les parts no diuen res, s’entendrà que el tribunal elegit es l’únic competent.
Reglament 44/2001: condicions de validesa de les clàusules d’elecció de fòrum (CEF) à Quins requisits ha de tenir aquesta clàusula d’elecció de fòrum per a que sigui vàlida? En la redacció originaria de l’art. 23, tal com estava recollit en el conveni de Brussel·les del 68, només es preveia un supòsit à que la clàusula fos per escrit o bé que s’hagués fet verbalment i hagués estat confirmada per escrit. I no es preveia cap altre possibilitat.
Tanmateix, progressivament, en les diferents versions del conveni de Brussel·les fins arribar al Reglament actual, aquesta exigència de que la clàusula d’elecció de fòrum constés per escrit o si s’hagués fet verbalment hagi estat confirmada per escrit s’ha anat flexibilitzant i en el text actual tenim les següents possibilitats per a que una clàusula pugui ser considerada valida i vinculant per les parts.
Si llegim l’art. 23.1 veiem que hi ha 3 supòsits diferents (lletres a, b i c): ü La lletra a) recull el que ja teníem a la redacció originaria del Conveni de Brussel·les del 68: “por escrito o verbalmente con confirmación escrita”.
ü Posteriorment s’hi han anat afegint els epígrafs b) i c) à També es podrà celebrar aquest acord en una forma que “se ajustare a los hábitos que las partes tuvieren establecido entre ellas“ (lletra b).
Per tant, si es tracta de persones que mantenen habitualment relacions de negocis i acostumen a 88   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional utilitzar una fórmula de clàusula d’elecció de fòrum que NO és per escrit o verbal i confirmada per escrit, també aquesta clàusula els vincularà.
ü Un altre supòsit és la lletra c): “en el comercio internacional, en una forma conforme a los usos que las partes conocieren o debieren conocer y que, en dicho comercio, fueren ampliamente conocidos y regularmente observados por las partes en los contratos del mismo tipo en el sector comercial considerado” à per tant, inclús és possible que una clàusula d’elecció de fòrum sigui vàlida si s’ajusta als usos del comerç internacional en un sector concret.
L’elecció de fòrum és vàlida si s’expressa d’acord amb les formes previstes en les lletres a), b) i c) de l’art. 23.1 del Reglament.
Aquestes diferents possibilitats de forma de celebrar les clàusules d’elecció de fòrum obeeix a la varietat de maneres en les que té lloc la contractació internacional.
Quan es tracta de contractes esporàdics entre empreses que no mantenen relacions comercials de forma permanent i no hi ha cap us o pràctica en aquell sector en el qual s’incardina aquest contracte, és realment necessari que sigui per escrit o verbalment o confirmat per escrit. És a dir à quan es negocia individualment un contracte.
Un altre manera de contractar més freqüent és que no es negociï individualment el contracte sinó que es faci sobre la base de condicions generals de la contractació. És a dir: que no es negociï en cada cas el contracte sinó que una de les parts s’adhereixi a les condicions generals de l’altre (lletra b).
Per últim, la lletra c) exigeix que el contracte s’hagi format en el marc d’un mercat concret, un ús o pràctica que les parts han d’aplicar sempre que contractin en aquest sector.
En termes generals, veiem que la tendència és a flexibilitzar la rigidesa inicial en que s’exigia que es pactés la clàusula d’elecció de fòrum per escrit o si hagués estat verbal que es confirmes per escrit.
Aquesta rigidesa es deu a que elegir un tribunal per a que conegui de les diferencies que sorgeixin és una decisió important que té conseqüències importants i per tant es vol evitar que s’assumeixin compromisos poc reflexionats o meditats.
Finalitat à evitar que les parts assumeixin compromisos poc reflexionats.
Aquesta voluntat de protegir el consentiment explica que la clàusula d’elecció de fòrum hagi de ser escrita o verbal i confirmada per escrit. Ara bé, aquesta rigidesa no respon a la necessitat d’agilitzar la celebració dels contractes i no posar moltes pegues formals a com s’ha de fer el contracte i la clàusula d’elecció de fòrum relacionada amb aquest contracte.
Per això es considera que quan entre les parts hi ha relacions perllongades en el temps (i per tant hi ha una confiança mútua), no sigui necessari que a cada contracte que es celebri en aquestes relacions continuades, s’hagi de realitzar per escrit la clàusula d’elecció de fòrum à es suposa que els tractes successius que les parts duguin a terme es regiran per la clàusula d’elecció de fòrum de 89   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional sempre, no l’hauran de pactar cada vegada que fan un contracte). Això es el que diu la lletra b). Si una de les parts vol trencar aquest hàbit haurà de comunicar-ho. Si no ho fa, s’entén que la confiança mútua juga a favor de mantenir els criteris que s’han utilitzat.
Pot ser que no hi hagi una relació continuada en el temps, però que aquest contracte s’insereixi dins d’un context en el qual hi ha un ús o pràctica que tots aquells que participen en aquell mercat o context consideren vinculant (lletra c).
EX: en l’àmbit dels transports marítims de mercaderies, el transportista emet un document de transport en el qual lo bàsic és fer constar la quantitat de mercaderies que s’han rebut, si el transportista considera que tal com venen embalades són correctes, si estan en bon estat, quin és el port en el qual es tindran que entregar les mercaderies, etc. Aquests coneixements d’embarcament son contractes elaborats per les empreses transportistes i en les condicions del transport hi sol haver una clàusula d’elecció de fòrum. Els carregadors de les mercaderies solen signar aquests contractes o coneixement d’embarcament un cop han comprovat que la descripció de les mercaderies que embarquen és la correcte. En aquests casos, hi ha un ús i una pràctica que és suficient encara que no hi hagi una referencia expressa a la clàusula d’elecció de fòrum per vincular.
Per tant, veiem que es passa de l’exigència d’un consentiment exprés (escrit o verbalment i confirmat per escrit) a una formula més flexible en la que hi ha un consentiment tàcit (si s’ha consentit durant molt temps que el tribunal competent sigui “X” això vincula a les parts – consentiment tàcit derivat de la reiteració de contractes del mateix tipus entre 2 empreses concretes) i a una presumpció de consentiment en el sentit de que aquelles persones que actuen en el marc d’un mercat en el qual existeix un ús relatiu a les clàusules d’elecció de fòrum, es presumeix que aquestes persones coneixen o haurien de conèixer l’existència d’aquest ús i per consegüent els vincula.
Flexibilització à Presa en consideració de les diferents circumstàncies en que te lloc la contractació internacional (contractes negociats individualment, contractes celebrats sota condicions generals de contractació, contractes entre empreses que mantenen relacions habituals, contractes en sectors del comerç internacional en que existeixen usos àmpliament observats per les empreses que participen en aquests sectors que atribueixen a certs comportaments el valor de manifestació del consentiment).
El que el Reglament NO regula és què passa si malgrat la forma escrita o verbal i confirmada per escrit o malgrat l’existència d’un ús o d’una pràctica, en un cas concret es demostra que el consentiment de sotmetre’s a un determinat tribunal està afectat o bé per manca de capacitat d’una de les parts o bé perquè aquest consentiment està viciat (s’ha obtingut per error, de forma fraudulenta o de forma intimidatòria).
Això són requisits substantius no formals i el Reglament no regula la possible impugnació d’una clàusula d’elecció de fòrum basada en un vici del consentiment. Aquesta qüestió correspondrà al tribunal davant del qual s’impugna la validesa substantiva de la clàusula, el que ho decidirà d’acord amb la llei designada aplicable per les normes de conflicte que regulen el contracte en el fòrum.
90   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Per tant, el Reglament regula la validesa formal del consentiment però no els possibles vicis de la voluntat que puguin afectar a aquest consentiment. Això es una qüestió substantiva que no correspon regular a un reglament processal com el Brussel·les I. Serà la llei designada per les normes de conflicte del tribunal cridat a conèixer la que ens ho resoldrà.
Aspectes no regulats i subjectes a les normes de conflicte del dret intern à Capacitat de les parts, vicis de la voluntat i qüestions purament contractuals (cessió, subrogació o transmissió a tercers del contracte que inclou la clàusula d’elecció de fòrum).
Com més rígids siguin els requisits formals menys possibilitats hi ha d’al·legar ignorància, error, intimidació, etc. Com més flexible siguin les formes, més fàcil seria invocar vicis substantius al consentiment.
Reglament 44/2001: Requisits formals de les CEF lletres a), b) i c) de l’art. 23.1 Què hem d’entendre per exigència de que la clàusula consti “per escrit o verbalment i confirmada per escrit”? à Per escrit NO vol dir que hagi de constar en un mateix document signat per les parts. Hi ha un escrit quan una part envia a l’altre un telegrama o fax proposant-li que les diferencies es resolguin pel tribunal “X” i l’altre part contesta per escrit acceptant la competència d’aquest tribunal.
El reglament també ens diu que es considerarà feta per escrit qualsevol intercanvi de consentiment a traves de mitjans electrònics sempre que pugui quedar constància de l’acord en un suport durable (EX: disc dur d’un ordinador si el consentiment s’ha fet a través d’un correu electrònic o en un pen drive).
També és possible que la clàusula d’elecció de fòrum no estigui al cos del contracte sinó que en el contracte es faci referencia a un document que conté aquesta clàusula d’elecció de fòrum. Ara bé, aquest document en el qual es fa referencia a una clàusula d’elecció de fòrum que es troba en un contracte estàndard o en unes condicions generals ha de venir signat per les parts (és el que es denomina “incorporació per referencia”).
Per últim, també és possible que es pacti una clàusula verbalment però aleshores és necessari que una de les parts confirmi la clàusula per escrit, ho enviï a l’altre part i aquesta no s’hi oposi.
La clàusula d’elecció de fòrum ha de constar per escrit o verbalment amb confirmació escrita (lletra a) de l’art. 23.1): v No és necessari que les declaracions de les parts estiguin contingudes en un mateix text.
v Es considera feta per escrit tota comunicació per mitjans electrònics sempre que consti en un registre permanent.
v Remissió expressa del contracte a un document (EX: condicions generals) que contempli una clàusula d’elecció de fòrum.
v La confirmació per escrit d’una clàusula verbal per una de les parts ha d’haver estat rebuda i acceptada per l’altre part.
91 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   ATENUACIÓ D’AQUEST RIGOR EN LA MANIFESTACIÓ DEL CONSENTIMENT Lletra b) de l’art. 23.1 à Si les parts en el contracte mantenen relacions comercials freqüents n’hi ha prou amb que la clàusula d’elecció de fòrum s’ajusti als hàbits establerts entre elles (EX: que una part hagi rebut de l’altre, durant un cert període de temps, nombrosos documents en els que hi consti una mateixa clàusula d’elecció de fòrum i no s’hi hagi oposat).
Lletra c) de l’art. 23.1 à Si en el comerç internacional, la clàusula d’elecció de fòrum respon a una forma conforme als usos que les parts coneixen o haurien de conèixer i que fossin àmpliament coneguts i regularment observats en els contractes del mateix tipus en el sector del comerç del que es tracti. Per tant, tampoc és necessari aquest acord quan en el sector concret en el qual s’incardina el contracte existeix un ús o una pràctica que les parts haurien de conèixer.
Reglament 44/2001: Submissió tàcita (art. 24) !! L’art. 23 regula els REQUISITS FORMALS de la clàusula d’elecció de fòrum. Al marge del Reglament, la clàusula es pot impugnar per un vici de la voluntat, però en aquests casos serà la llei designada per les normes de conflicte del fòrum que regulen el contracte la que determinarà si existeix vici o no.
Hem vist que hi ha alguns fòrums de competència que designen directament el tribunal competent. En canvi, els fòrums de competència exclusius han de ser completats amb les normes de competència territorials internes. En el cas de les clàusules d’elecció de fòrum és indiferent. És a dir à tant valides són les clàusules que no designen directament el tribunal competent com les que ho fan. En tots 2 casos la clàusula es vàlida. Si diem “ens sotmetem als tribunals espanyols”, a l’hora de plantejar la demanda l’actor podrà anar davant de qualsevol tribunal espanyol en virtut de l’autonomia de la voluntat. Designació dels tribunals globalment considerats d’un estat o designació d’un estat individualment considerat.
Submissió tàcita à Manifestació de voluntat implícita de les parts al inici del procés deguda a conductes processals objectives.
L’art. 24 és més breu i diu: “con independencia de los casos en los que su competencia resultare de otras disposiciones del presente Reglamento, será competente el tribunal de un Estado miembro ante el que compareciere el demandado. Esta regla no será de aplicación si la comparecencia tuviere por objeto impugnar la competencia o si existiere otra jurisdicción exclusivamente competente en virtud del articulo 22”.
Aquest article es refereix a la situació en la que NO hi ha una clàusula d’elecció de fòrum o havent-hi una clàusula d’elecció de fòrum, quan surt el litigi l’actor planteja la demanda davant d’un tribunal que no és el previst en el Reglament o davant d’un tribunal que no és el previst en la clàusula d’elecció de fòrum.
92 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   S’emplaça el demandat davant d’un tribunal que no és competent ni en virtut del reglament ni en virtut de la clàusula d’elecció de fòrum (perquè no és el tribunal elegit). Davant d’aquesta situació caben 3 panorames diferents, és a dir: el demandat pot fer 3 coses (això és important): EX: Imagineu una fabrica de Mataró que ven pell per fabricar sabates a una fabrica de Milan. Imagineu que han triat com a tribunal competent als tribunals de Milan i suposem que la pell que s’envia des de Mataró a Milan arriba deteriorada i l’empresa milanesa interposa una demanda davant del tribunal espanyol (que no és competent perquè ho són els milanesos). L’empresa espanyola en aquest cas pot: Ø Impugnar la competència dels tribunals espanyols en base a la clàusula d’elecció de fòrum i si el tribunal espanyol considera que la clàusula és vàlida tindrà que inhibir-se a favor dels tribunals milanesos.
Ø La segona possibilitat és que l’empresa espanyola no comparegui. Aquí el tribunal espanyol haurà de notificar la demanda, assegurar-se de que la demanda ha estat correctament notificada i si el demandat no compareix, aleshores el tribunal espanyol haurà de veure si d’acord amb el Reglament és competent o no. Si considera que els tribunals competents son els de Milan haurà d’inhibir-se.
Ø Si l’empresa milanesa posa la demanda davant dels tribunals espanyols malgrat que s’havia d’anar als tribunals milanesos i el demandat compareix i contesta a la demanda, en aquest cas hi ha submissió tàcita. El tribunal espanyol en aquest cas podrà conèixer del cas perquè hi ha submissió tàcita.
El Reglament no ens diu què s’ha d’entendre per “comparèixer” ni tampoc per “impugnar la competència” à Correspon al dret intern de l’Estat del tribunal determinar quan es considera que una persona compareix i quan es considera que impugna la competència.
Això es important perquè fins que a Espanya es va introduir en la LEC, els tribunals espanyols interpretaven que el fet d’acudir als tribunals i realitzar QUALSEVOL actuació processal era submissió tàcita. Per tant, aquí el TJUE diu que lo important és que s’impugni la competència, encara que el demandat paral·lelament contesti al fons del litigi perquè el demandat pot tenir por de que si impugna la competència i no contesta paral·lelament al fons de la demanda i al final resulta que el tribunal es declara competent, els terminis per contestar la demanda ja hagin transcorregut. Això era el que passava en dret espanyol abans de que s’introduís una norma específica de declinatòria internacional.
Per tant, hem de tenir clar que d’acord amb l’art. 24 el fet de contestar a la demanda si paral·lelament s’impugna la competència NO es pot considerar submissió tàcita. Això s’ha clarificat perquè la declaratòria internacional s’ha convertit en un article de previ pronunciament.
11.02.2013 L’últim dia vam parlar de la submissió tàcita però ho vam veure ràpidament. Breument recordarem alguns aspectes: 93   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional v La submissió tàcita està prevista en l’art. 24 del Reglament i bàsicament se’ns diu que quan el demandat és emplaçat davant d’un tribunal que NO és competent en virtut del reglament, tanmateix, si compareix i contesta la demanda s’entén que accepta la competència d’aquest tribunal.
v L’art. 24 no estableix quan resulta aplicable aquest article: o Sabem que quan es tracta de competències especials o del fòrum general del domicili del demandat, és necessari per a que s’apliqui que el demandat estigui domiciliat en un Estat Membre.
o En canvi, quan es un fòrum de competència exclusiu això no es necessari i tampoc ho és en l’art. 23 (submissió expressa), en que n’hi ha prou amb que el demandat o demandant estiguin domiciliats en un Estat Membre.
L’art. 24 no diu res i alguns autors han entès que, com amb la submissió expressa, cabria entendre que l’art. 24 segueix el mateix criteri: n’hi hauria prou amb que una de les parts estès domiciliada a la UE i que el tribunal en el qual el demandat fos emplaçat també sigui un tribunal de la UE.
Tanmateix, aquesta no es la interpretació correcte perquè l’art. 4 del Reglament ens diu que quan el demandat no està domiciliat en un estat de la UE, per determinar si un tribunal és o no competent s’apliquen les normes de CJI internes amb 2 excepcions: art. 22 i art. 23. El legislador ha previst que les úniques excepcions al principi bàsic (que el demandat estigui domiciliat a la UE) siguin l’art. 22 (fòrums de competència exclusius) i l’art. 23 (submissió expressa), no contempla l’art. 24.
Àmbit d’aplicació (connexió comunitària) à Es necessari que el demandat estigui domiciliat en un Estat Membre, atès que l’art. 4.1 del Reglament 44/2001 només exclou d’aquesta exigència a l’art. 22 (competències exclusives) i a l’art. 23 (acords de submissió expressa) .
Condicions necessàries per a que es produeixi una submissió tàcita à L’actor presenta la demanda davant d’un tribunal que no és competent en base al Reglament 44/2001 i el demandat compareix i no impugna la competència judicial internacional. La submissió tàcita es dóna fins i tot si hi ha una defensa subsidiària sobre el fons.
Aspectes no regulats pel Reglament 44/2001 à S’aplica el Dret processal intern del tribunal cridat a conèixer del litigi (lex fori regit processum): - La compareixença i els mecanismes processals d’impugnació (declinatòria internacional: art. 63 de la LEC/2000).
El moment processal per impugnar la CJI i la defensa subsidiària (arts. 64 i 65 de la LEC/2000).
El Reglament ens diu que la submissió tàcita es produeix quan s’emplaça al demandat davant d’un tribunal de la UE i aquest compareix sense impugnar la competència d’aquest tribunal, però NO ens diu què s’entén per “comparèixer” i per “impugnar la competència”. Per tant, són qüestions que s’han de resoldre d’acord amb el dret intern del tribunal.
94   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Això és important perquè a Espanya, fins a la LEC del 2000 no hi havia cap norma que regules el que avui s’anomena “declinatòria internacional”. És a dir: a Espanya s’entenia que qualsevol actuació que es fes davant d’un tribunal que no fos la d’impugnar la seva competència volia dir submissió tàcita.
Això plantejava 1 problema abans de la LEC del 2000 perquè impedia en la practica que la submissió tàcita no jugues. És a dir à al no haver-hi una regulació expressa de la declinatòria internacional, quan un demandat era emplaçat davant d’un tribunal espanyol, l’única cosa que podia fer si volia evitar que aquell tribunal conegués del cas era impugnar la competència; però si junt amb allò contestava la demanda, els tribunals espanyols consideraven que hi havia submissió tàcita.
Si es limitaven a impugnar la competència del tribunal espanyol, com que no hi havia una disposició expressa sobre la declinatòria internacional, d’acord amb la llei processal espanyola el tribunal no es declarava competent o no fins que dictava la sentencia definitiva. Per tant, si un impugnava la competència del tribunal i no contestava a la demanda, s’arriscava a que si aquest tribunal al final es declarava competent ja no tingues temps per contestar la demanda.
Això explica que simultàniament a la impugnació de la competència, el demandat també es posicionés sobre el fons per aquells casos en que si el tribunal acabava declarant-se competent, el demandat no es quedés que ja li havien passat els terminis.
A la pràctica era molt difícil articular aquesta impugnació de la competència sense que amb questa contestació no es consideres que hi havia submissió tàcita. El TJUE va dir clarament que el fet que junt amb la impugnació de la competència es contestés la demanda, si hi havia una impugnació de la competència no es podria considerar que hi havia impugnació tàcita. Per tant, el TJUE, tenint en compte que hi havia països com Espanya en els que si es feia qualsevol actuació s’entenia que hi havia submissió tàcita, va adoptar aquesta solució.
Encara que correspon a cada Estat dir què es considera per “submissió tàcita”, el TJUE va imposar uns límits: si un demandat impugna la competència, encara que paral·lelament es posicioni sobre el fons, això NO s’ha de considerar submissió tàcita.
Avui dia el legislador espanyol ha incorporat una disposició expressa en el art. 63 LEC: quan el demandat és emplaçat davant d’un tribunal espanyol i no accepta la competència d’aquest tribunal, ha d’interposar una declinatòria i el tribunal espanyol ha de suspendre el procediment i en els 10 primers dies del termini que la LEC preveu per a contestar la demanda, el tribunal espanyol ha de decidir si accepta o no la declinatòria.
o Si no accepta la declinatòria (és a dir: el tribunal espanyol, malgrat la impugnació que li ha fet el demandat, SÍ que es considera competent), aleshores es continua el procediment i el demandat té un termini per a poder contestar a la demanda.
o O bé el tribunal espanyol pot decidir que el demandat té raó (accepta la declinatòria) i que per tant s’ha d’abstenir de conèixer del litigi i ja s’inhibeix definitivament à l’actor haurà d’anar davant del tribunal competent d’acord amb el Reglament per tal de tornar a interposar la demanda.
95   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Per tant, avui dia, aquest problema queda resolt i de moment el que interessa és que si davant dels tribunals espanyols el demandat no impugna la competència i contesta la demanda estarem davant d’una submissió tàcita (el tribunal inicialment no competent esdevé competent perquè no li ha estat impugnada la competència).
A l’any 2010 es va plantejar un cas davant del TJUE en el qual es va plantejar si la submissió tàcita també resulta aplicable quan el demandat és una part dèbil.
Respecte a l’art. 23 vam veure que en un contracte en el que hi ha una part dèbil NO està prohibit que les parts elegeixin un tribunal diferent del previst en el reglament, però aquesta possibilitat està limitada perquè d’acord amb l’art. 23 i els fòrums de protecció, només es operativa l’elecció de fòrum quan afecta a una competència regulada en els fòrums de protecció si aquest acord és posterior al litigi. Però en canvi no resulta oposable a una part dèbil un acord que unilateralment ha imposat la part forta. Per tant, en l’art. 23 (en el marc de l’autonomia de la voluntat) la submissió expressa es possible quan es tracta de fòrums de protecció quan sigui posterior al litigi.
Aquest mateix criteri també resulta aplicable quan estem davant d’una submissió tàcita? à Els fòrums de protecció només parlen expressament de la submissió expressa però no diuen res respecte a la submissió tàcita.
En aquesta sentencia de l’any 2010 es va plantejar la qüestió de si és admissible que en un contracte d’assegurança, si quan la part dèbil es emplaçada davant d’un tribunal que no és el del seu domicili però aquesta part dèbil no impugna la competència d’aquest tribunal, hem d’entendre que també es produeix submissió tàcita com passa en la resta de supòsits en el que les 2 parts tenen un poder negociador equivalent. La resposta del tribunal va ser que SI. Res impedeix emplaçar a la part dèbil davant d’un tribunal no competent, si la companyia asseguradora demanda a un assegurat davant d’un tribunal que no és el del seu domicili i l’assegurat no impugna la competència sinó que contesta a la demanda també cal entendre que hi ha hagut submissió tàcita.
En el curs d’aquest procediment, hi van haver alguns governs que van considerar que encara que l’art.
24 resulti també aplicable als fòrums de protecció, es tindria que incloure alguna salvaguarda en tant que afecta a persones que no poden accedir a un coneixement jurídic tan precís com quan es tracta d’empreses o persones amb capacitat negociadora.
Aquests governs deien que encara que l’art. 24 resultes aplicable als contractes amb una part dèbil, quan el jutge sàpiga que no és competent quan se li emplaça una part dèbil, hauria d’informar a la part dèbil de les conseqüències que té per ell el que no impugni la competència i el acceptar tàcitament la competència del tribunal davant del qual ha estat emplaçat.
El TJUE va dir que al jutge li correspon interpretar el reglament i per tant, que l’art. 24 s’aplica amb independència de que hi hagi una part dèbil o no però que no li correspon limitar l’art. 24 a l’exigència de que aquesta part dèbil sigui informada de les conseqüències que es deriven d’aquesta submissió tàcita.
96   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional En el nou text del Reglament 1215/2012 (en vigor a partir del 2015) hi ha una disposició que el que fa es recollir el suggeriment que van fer aquests governs à en les matèries contemplades en les seccions 3ª, 4ª i 5ª (que és on es troben els fòrums de protecció), si el demandat és l’assegurat, el consumidor o el treballador, el tribunal s’assegurarà abans d’assumir la competència en virtut de l’apartat 1 (que seria el que seria avui dia l’art. 24) de que s’ha informat al demandat del seu dret a impugnar la competència d’aquest tribunal i de les conseqüències de comparèixer o no.
Per tant, quan un consumidor, un assegurat o un treballador siguin emplaçats davant d’un tribunal que NO és competent en virtut dels fòrums de protecció, aquesta persona haurà de ser informada de les conseqüències que tindrà la seva presencia en aquell tribunal.
97 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   TEMA 4: MESURES CAUTELARS, LITISPENDENCIA I CONNEXITAT I CONTROL DE LA COMPETÈNCIA JUDICIAL INTERNACIONAL (CJI) El fòrum especial de les mesures cautelars: art. 31 del Reglament 44/2001 L’art. 31 del Reglament 44/2001 preveu la competència per adoptar mesures cautelars. Abans d’analitzar-lo podem breument llegir-lo: “podrán solicitarse medidas provisionales o cautelares previstas por la ley de un Estado miembro a las autoridades judiciales de dicho Estado, incluso si, en virtud del presente Reglamento, un tribunal de otro Estado miembro fuere competente para conocer sobre el fondo”.
Les mesures cautelars poden ser necessàries i, com veurem, inclús mes necessàries quan es tracta d’un litigi internacional que quan es tracta d’un litigi purament intern. Quan es tracta d’un litigi purament intern, es poden demanar mesures cautelars (es pot demanar un embargament preventiu, etc.) que tenen per objecte salvaguardar els drets i interessos que s’estan debatent en el litigi.
El fet de que els litigis tinguin una llarga durada fa necessari prendre unes mesures per tal d’impedir que el demandat pugui adoptar una sèrie de comportaments oportunistes per tal d’evitar que quan recaigui sentencia hagin desaparegut els béns o les proves en que es pugui basar el litigi.
Per tant, en tots els sistemes dels Estats membres es preveu la possibilitat de prendre abans, durant o després del procediment una sèrie de decisions o interlocutòries tendents a assegurar l’efectivitat de la sentencia que al final recaigui.
Noció de mesura cautelar à Mesures que, en les matèries incloses en l’àmbit d’aplicació del Conveni, estan destinades a mantenir una situació de fet o de dret per tal de salvaguardar els drets, el reconeixement dels quals es sol·licita en el procediment sobre el fons.
Finalitat de la mesura cautelar à Impedir que el demandat realitzi actuacions que posin en perill els drets que el demandant sol·licita l’hi siguin reconeguts pel jutge que coneix del cas (periculum in mora).
Aquest risc s’agreuja quan es tracta d’un litigi internacional: Ø Major duració del procés internacional à notificacions i actes d’instrucció a realitzar fora de l’Estat del tribunal competent per conèixer del fons del litigi, traducció de documents, informació i prova del dret estranger aplicable al fons de la controvèrsia, etc.
Ø Necessitat d’un procediment d’homologació (exequàtur) previ a l’execució de la sentència fora del país on s’ha dictat.
En l’àmbit del Reglament comunitari, NO se’ns diu quines mesures cautelars es poden adoptar ni quin és el tribunal competent per adoptar aquestes mesures, perquè l’art. 31 parteix de la base de remetre al dret intern.
98   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional En els litigis vinculats a diferents Estats, la necessitat d’aquestes mesures cautelars és igual o més gran encara que en litigis purament interns. Per tant, no es estrany que el legislador comunitari hagi volgut regular aquesta qüestió.
Perquè és tant o més necessari? à Perquè les mesures cautelars han de fer front a tots els comportaments oportunistes del demandat que es poden generar, entre altres raons, per la durada que té el procediment.
Aquestes possibilitats de comportaments oportunistes es veuen facilitats quan el procediment és internacional, perquè el procediment internacional és mes lent à la demanda pot ser que s’hagi de comunicar a una persona que es troba en un altre Estat que no és on s’ha iniciat el litigi, pot ser que en el curs del procediment s’hagin d’obtenir proves que no es troben en el territori del tribunal cridat a conèixer, pot ser que el dret aplicable no sigui el dret del tribunal que coneix del cas sinó un dret estranger (que s’ha d’invocar i provar per les parts), i finalment pot ser que la sentencia que recaigui no s’hagi d’executar en el país del tribunal que la dicta sinó en un altre país (tenint que demanar el reconeixement i execució).
Per tant, en un procediment internacional el procés té una sèrie de problemes que fa que aquest sigui més llarg. Com més llarg sigui el procés, més oportunitats té el demandat de realitzar actuacions oportunistes. Això explica que en els procediments internacionals les mesures cautelars tenen una importància tant o més gran que la que tenen en els procediments interns.
Lo peculiar del Reglament és que al preveure un fòrum cautelar, el que ens esta dient encara que no ho digui expressament és que, a més del tribunal competent per conèixer del fons del litigi (la competència del qual ve determinada per les normes de CJI que hem analitzat), evidentment també és competent per resoldre les pretensions litigioses però pot ser que no sigui el tribunal més adient per adoptar mesures cautelars. És a dir: al tribunal que coneix del fons ningú li discuteix que pot adoptar aquelles mesures cautelars que consideri convenients però pot succeir que aquest tribunal NO sigui el més adient des del punt de vista de l’efectivitat d’aquestes mesures.
EJ: compravenda simple entre un comprador portuguès i un venedor espanyol en el que es pacta que l’entrega de les mercaderies es farà a Espanya. En aquest cas, el tribunal competent per conèixer del litigi és el tribunal espanyol (d’acord amb l’art. 5.1.b) i en aplicació del fòrum general de l’art. 2.1 el tribunal competent seria el tribunal portuguès. Imagineu que l’actor (venedor) anirà al tribunal que li sigui més còmode (anirà als tribunals espanyols – tribunals del lloc d’entrega de la mercaderia), planteja la demanda davant del tribunal espanyol i el tribunal espanyol, en el curs del procediment, per tal d’evitar que els béns del comprador desapareguin abans de que es dicti la sentència condemnatòria del pagament, pot (a instancies de l’actor) decretar que els béns i concretament un compte corrent que el demandat té a Lisboa, es paralitzin o s’embarguin per tal d’assegurar que quan es dicti la sentencia condemnatòria hi haurà béns del comprador sobre els quals aquesta es podrà executar.
El tribunal espanyol que està coneixent del litigi pot adoptar aquesta mesura (pot dictar una interlocutòria en la qual s’ordeni l’embargament del compte que el comprador té a Lisboa), ara bé, el tribunal espanyol no té poder per ordenar a un banc de Lisboa que immobilitzi aquest compte corrent perquè les autoritats d’un Estat no poden dictar mesures coercitives que s’hagin d’executar fora del seu Estat. Per tant, en aquest cas el jutge espanyol pot decretar l’embargament però no pot obligar al banc portuguès que executi aquesta mesura. De manera que haurà de demanar a les autoritats portugueses el 99 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   reconeixement d’aquesta acció d’embargament, per tal de que les autoritats portugueses ordenin al banc portuguès a que immobilitzin aquell compte. Si fem això, estem privant a aquesta mesura d’embargament de la seva eficàcia immediata que solen tenir aquestes mesures (haurem de demanar-ho a les autoritats portugueses i que després aquestes procedeixin a una ordre d’embargament).
L’art. 31 ens diu que a més dels tribunals competents per conèixer del fons (que evidentment tenen competència per dictar totes les mesures provisionals que creguin necessàries), també es podran demanar mesures provisionals a tribunals d’altres Estats (d’aquells a on aquestes mesures hagin d’executar-se). Per tant, el venedor espanyol que ha interposat una demanda davant dels tribunals del lloc d’entrega de les mercaderies (tribunals espanyols), pot, sens perjudici que el litigi sobre el fons estigui obert davant dels tribunals espanyols, sol·licitar directament ell a les autoritats portugueses que adoptin una mesura d’embargament dels béns del comprador per tal de garantir que quan es dicti sentencia pel tribunal espanyol aquesta sentencia es pugui executar sobre els béns del comprador si aquell no compleix voluntàriament.
En matèria de litigis sobre propietat industrial, les mesures cautelars són molt importants, perquè si hi ha una persona que està explotant un dret de marca o una patent sense estar autoritzada a fer-ho i el titular d’aquesta patent planteja una demanda, els tribunals competents d’acord amb el Reglament seran o bé els del domicili del demandat (art. 2.1) o bé els del lloc on es produeix el dany derivat d’aquesta actuació il·lícita que és l’explotació sense autorització d’un dret de propietat industrial o intel·lectual (art. 5.3). Evidentment, el tribunal competent pot adoptar mesures cautelars (EX: decretar que cessi de forma immediata la explotació d’aquesta patent en tots aquells estats en els quals aquesta patent està sent utilitzada de forma il·lícita). Si el jutge competent no és el de l’Estat on s’explota il·lícitament la patent, la interlocutòria ordenant la paralització de tota explotació d’una determinada patent, aquesta sentencia s’haurà de reconèixer i executar en tots i cada un dels Estats on s’estigui produint aquesta explotació. L’art. 31 ens diu que es pot anar a cada un dels Estats on s’explota la patent i demanar a les autoritats d’aquell Estat que ordenin la paralització d’aquella explotació de caràcter provisional fins que no recaigui sentencia.
Per tant, l’art. 31 obre un fòrum paral·lel que pot ser utilitzat per a que la mesura provisional tingui una immediatesa que no té quan aquesta mesura provisional és ordenada per un tribunal que no és el del lloc on aquesta mesura s’ha d’executar. L’art. 31 obre un fòrum específic per adoptar mesures provisionals i el tribunal de les mesures provisionals no té perquè ser competent per a conèixer del fons (pot ser un tribunal que no tingui competència en base a cap fòrum dels previstos en el Reglament).
Tribunals competents per adoptar mesures provisionals i cautelars: Distinció entre fòrum principal (el que coneix del fons) i fòrum cautelar (el que adopta les mesures cautelars que no és el que coneix del fons) : ü Caràcter instrumental de les mesures cautelars à El tribunal competent per conèixer del fons també és competent per adoptar les mesures cautelars adients en cada cas. Aquestes mesures tenen un abast extraterritorial (poden ser executades en un altre Estat membre), incloses les mesures ex parte sempre que la resolució hagi esta notificada al demandat.
100 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   ü El fòrum especial de l’art. 31 permet als òrgans jurisdiccionals d’un Estat membre adoptar mesures cautelars malgrat no tenir atribuïda competència judicial internacional per conèixer del fons del litigi. Aquestes mesures tenen un abast territorial (s’adopten en l’Estat on han de ser executades).
Fonament del fòrum especial de les mesures cautelars : ü Evitar que es perdi la immediatesa i l’efecte sorpresa de la mesura cautelar quan aquesta (un embargament preventiu, un pagament provisional o a compte, una ordre inhibitòria, etc.) s’ha d’executar fora de l’Estat del tribunal competent per a conèixer del fons.
ü Proximitat respecte a les persones o coses sobre les que recau la mesura cautelar sol·licitada.
Àmbit d’aplicació del fòrum especial de les mesures cautelars à Com tot fòrum de competència ens hem de preguntar quan s’aplica à Quan el jutge pot basar la seva competència en un fòrum cautelar (de l’art. 31)? Àmbit d’aplicació material à El litigi en el marc del qual es sol·licita una mesura cautelar ha de versar sobre una matèria inclosa dins l’àmbit d’aplicació del Reglament 44/ 2001.
En primer lloc, aquí és important tenir en compte que aquestes mesures cautelars a les que fa menció l’art. 31 són mesures cautelars relacionades a un litigi que recau sobre una matèria objecte del reglament 44/2001.
És a dir: si jo, en el marc d’un litigi en el que es debat el regim matrimonial (es debat si realment uns béns em pertanyen a mi o al meu ex-marit en virtut el règim matrimonial que va regir el matrimoni), aquestes mesures cautelars que jo demano que s’adoptin, com que fan referencia a un litigi sobre règim matrimonial aliè al Reglament 44/2001, la competència per adoptar-les NO ens vindrà donada per l’art.
31 del reglament perquè fan referencia a una competència aliena al Reglament.
Per tant, per a que s’apliqui l’art. 31, les mesures cautelars han de fer referencia a matèries patrimonials (litigi sobre drets reals, per exemple) . S’han d’adoptar en el marc d’un litigi que tingui per objecte una de les matèries previstes en el reglament 44/2001. Si el litigi principal és un litigi aliè al Reglament, les mesures cautelars que es demanin en relació a aquest litigi també seran alienes a l’art.
31.
Àmbit d’aplicació personal o “connexió comunitària” : ü NO és necessari que el demandat estigui domiciliat en un Estat membre (!!).
ü No és necessari que el tribunal que coneix del fons sigui un òrgan jurisdiccional, ni tampoc és necessari que basi la seva competència en una disposició del Reglament 44/2001 (per exemple: pot ser un tribunal arbitral que conegui del litigi en base a un conveni arbitral à Cas Van Uden).
Aquí és indiferent on estigui el domicili del demandat, la única connexió necessària és que el tribunal que adopti aquestes mesures cautelars o a qui es demanin aquestes mesures cautelars en relació a un litigi que entri dins de l’àmbit d’aplicació del reglament 44/2001 ha de ser un tribunal de la UE, amb 101 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   independència de que la competència del jutge que coneix del fons del litigi es basi o no en el Reglament.
En la sentència Van Uden es van demanar mesures cautelars a un tribunal (holandès) en relació a un procediment d’arbitratge. L’arbitratge és un procediment aliè al Reglament 44/2001, però els àrbitres no poden executar mesures cautelars perquè els àrbitres no tenen poder coercitiu. Per tant, en el marc d’un procediment d’arbitratge a vegades es necessari acudir als tribunals per tal de garantir que el laude (sentencia arbitral) podrà ser executada. En el cas Van Uden, el litigi principal era un litigi que les parts havien sotmès a un àrbitre (aliè al reglament 44/2001) però en el marc d’aquest arbitratge va ser necessari adoptar unes mesures cautelars i per tant, necessitaven la col·laboració dels òrgans jurisdiccionals. Es va demanar a un tribunal holandes que adoptés mesures cautelars. Es va debatre si aquesta petició d’adopció de mesures cautelars a un tribunal holandes sobre un arbitratge entrava o no dins de l’àmbit d’aplicació de l’art. 31. La resposta del TJUE va ser que SÍ perquè l’única condició és que la matèria que s’estigui debatent sigui una matèria patrimonial de les previstes en el Reglament (davant de l’àrbitre s’estava debatent un contracte) i el tribunal on s’adoptin les mesures sigui un tribunal de la UE.
Si tornéssim a llegir l’art. 31 veurem que ara l’entenem millor. Aquest article diu que podran adoptarse o sol·licitar-se mesures cautelars o provisionals. Normalment, qui sol·licita les mesures cautelars sol ser el demandant per tal de que es salvaguardin els drets o interessos que s’han de debatre en el judici i sobre els quals ell fonamenta la seva demanda.
Ara bé, el Reglament NO defineix exactament què hem d’entendre per mesures cautelars sinó que seran “mesures cautelars” aquelles que d’acord amb el dret intern de l’Estat en les que es sol·liciten aquestes mesures, entengui per les mateixes. Per tant, és la lex fori del tribunal al qual es sol·liciten les mesures cautelars la que determinarà quin tipus i quina classe de mesures poden ser qualificades com mesures provisionals o cautelars.
Bàsicament, si ens situem des de la perspectiva del tribunal espanyol, són les mesures previstes en l’art. 727 de la LEC del 2000. Per conseqüència, a un tribunal espanyol se li pot demanar que adopti determinades mesures cautelars sempre que aquestes siguin alguna de les previstes en el dret espanyol (no se li pot demanar que adopti un tipus de mesura cautelar no prevista en el nostre ordenament jurídic).
El Reglament 44/2001 remet al dret intern à Cada Estat membre determina les mesures cautelars que poden adoptar els seus tribunals (lex fori) (EX: les de l’art. 727 de la LEC/2000).
Tanmateix, encara que l’art. 31 remet al dret intern del tribunal cridat a adoptar aquestes mesures per a que estableixi quines es poden adoptar, el TJUE ha anat precisant alguns trets que, en la seva opinió, han de reunir les mesures previstes en els respectius drets interns dels Estats de la UE per tal que aquestes puguin ser considerades com mesures provisionals o cautelars. És a dir: ha anat configurant una definició autònoma que està integrada per totes aquelles mesures provisionals previstes en els drets interns de cada Estat de la Unió sempre que reuneixin alguns trets bàsics.
102 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Aquests trets bàsics són: ü Que existeixi una aparença de bon dret (fumus boni iuris) à És a dir: que les mesures cautelars es refereixin a una situació que tingui un caràcter versemblant. Que en el jutge li sembli raonable, versemblant, la necessitat d’adoptar aquestes mesures que se li sol·liciten per tal de garantir la tutela dels drets que s’estan debatent en el litigi.
R E Q U I S I T S ü Per altra banda, aquestes mesures han de tenir un caràcter provisional (NO han de ser mesures que anticipin la solució del litigi) à Han de ser mesures que tinguin per objecte assegurar el compliment de les obligacions que derivaran de la futura sentencia, o assegurar que aquestes obligacions podran ser complides i executades en el moment en que recaigui la sentencia definitiva. Han de ser mesures asseguradores o conservadores (EX: un embargament) i queden excloses les mesures que anticipen de forma total o parcial la decisió respecte al fons (perquè si anticipen el resultat fan que la solució final ja sigui indiferent perquè la mesura en si mateixa ja treu tot interès en prosseguir el procediment) i les destinades a obtenir una pràctica anticipada d’una prova.
NO s’ha de confondre les proves necessàries per sustentar o justificar les pretensions litigioses amb el que són les mesures cautelars. És a dir: no es pot demanar una mesura cautelar prèvia al inici del litigi que consisteixi en prendre declaració a determinades persones per tal de veure si realment val la pena o no interposar la demanda. Això seria una prova anticipada de la qual en dependrà la decisió d’interposar o no la demanda.
Aquest tipus de mesures NO poden ser considerades mesures cautelars.
ü Han de ser mesures que estiguin justificades per la urgència à hi ha d’haver el perill que la duració del procediment pugui frustrar el resultat del litigi. El resultat del litigi s’ha de veure afectat si no s’adopten aquestes mesures. Evitar un periculum in mora ja que la seva finalitat és salvaguardar els drets objecte del procediment principal, atesa la seva durada ü Garantir l’eventual reparació del demandat en el supòsit de que les pretensions de l’actor fossin desestimades (EX: fiança). En la mida en que pot ser que s’adoptin mesures que després, un cop acabat el litigi, es demostri que no tant sols NO eren necessàries sinó que les pretensions de l’actor no han pogut ser ateses, si malgrat tot això s’han adoptat mesures que han causat un perjudici al demandat, per evitar aquest perjudici la majoria de mesures es condicionen a que aquell que les sol·licita (l’actor) presti una fiança.
Fiança que en el cas de que l’adopció de mesures cautelars causi un perjudici al demandat i al final les pretensions de l’actor hagin estat rebutjades, es pugui reparar el dany que hagi pogut causar-se al demandat.
Això són els mínims que ha de tenir una mesura per poder ser qualificada de “mesura cautelar” en el marc de l’art. 31 del Reglament, amb independència de que la forma concreta que adoptin aquestes mesures sigui la prevista en la lex fori (en el dret intern de cada Estat).
103 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Per últim, l’art. 31 no nomes no ens diu quin tipus de mesura pot ser qualificada de “mesura cautelar” (ha estat la jurisprudència la que ha establert uns requisits mínims) sinó que l’art. 31 tampoc ens diu quin és el tribunal competent per adoptar-les, perquè l’única cosa que ens diu és que un tribunal (que no és el que coneix del fons) pot adoptar mesures cautelars d’acord amb el seu dret intern, però quins són aquests tribunals no ens ho diu el Reglament. Aquí també hem d’entendre que seran aquells tribunals que d’acord amb el dret intern siguin competents.
EL TJUE ha anat generant una jurisprudència de la que se’n dedueix que els tribunals que NO són els competents per conèixer del fons però que estan habilitats per adoptar mesures cautelars, han de ser aquells tribunals a on aquestes mesures s’hagin d’executar. EX: Si es tracta d’una mesura cautelar que afecta a persones, serà el tribunal d’on es trobin aquestes persones que quedaran afectades per aquesta mesura cautelar el tribunal competent per adoptar-les.
Competència per adoptar mesures cautelars: L’art. 31 no preveu cap criteri de CJI à El TJUE exigeix una connexió real entre la mesura cautelar i el tribunal a qui es sol·liciten. Els tribunals competents son els de l’Estat membre on la mesura cautelar ha de produir els seus efectes. És a dir, on es troben els béns o les persones sobre els que recauen les mesures cautelars adoptades.
La introducció de l’art. 31 era per evitar que les mesures adoptades pel tribunal que coneix del fons, si resulta que el tribunal que coneix del fons no les pot executar en el seu territori sinó que té que demanar que s’executin en un altre estat (la interlocutòria haurà de ser reconeguda i executada foro), la raó per introduir un fòrum cautelar (... APUNTS).
D’això se’n desprèn una altra conseqüència important à les mesures provisionals i cautelars adoptades pel tribunal que coneix del fons poden tenir efectes extraterritorials (poden ser executades fora del país on s’han adoptat), mentre que les mesures que s’adopten en base a l’art. 31 tenen una eficàcia territorialment limitada (només es poden executar en el lloc on s’han adoptat).
Aquests problemes interpretatius de l’art. 31 (de què senten per mesures cautelars, quins tribunals poden adoptar mesures cautelars en base al art. 31, etc.), s’especulava que amb la reforma del reglament, en el nou reglament 1215/2012 aquestes qüestions es clarifiquessin i que la jurisprudència que havia segregat el TJUE en torn a l’art. 31 d’alguna manera quedés reflectida en el nou text. Però lamentablement el nou text continua sent tant poc clar com l’art. 31 actual.
El nou text es limita a dir-nos exactament o pràcticament lo mateix: “podrán solicitarse a los órganos jurisdiccionales de un Estado miembro medidas provisionales o cautelares previstas por la ley de dicho Estado miembro, incluso si un órgano jurisdiccional de otro Estado miembro es competente para conocer del fondo del asunto”.
La única novetat és que en el capítol 3r, quan regula el reconeixement i execució de sentencies, sí que hi ha un article que ens diu que les úniques mesures que es poden reconèixer i executar fora del país en que s’han adoptat són aquelles que ha adoptat el tribunal que coneix del fons (ergo, les mesures adoptades en base a l’art. 31 NO es poden reconèixer i executar fora del país on s’han adoptat i tenen una eficàcia territorial limitada).
104 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   La litispendència en els Reglaments 44/2001, 2201/2003 i 4/2009 Iniciem un nou apartat dins del marc de la competència judicial internacional, que ja no fa referencia a fòrums de competència sinó a resoldre els problemes que pot plantejar l’aplicació dels fòrums de competència previstos en el reglament 44/2001. Una d’aquestes qüestions és la litispendència, que ve regulada en l’art. 27 del Reglament: la litispendència internacional.
L’art. 27 del Reglament 44/2001 ens diu el següent: “Cuando se formularen demandas con el mismo objeto y la misma causa entre las mismas partes ante tribunales de Estados miembros distintos, el tribunal ante el que se formulare la segunda demanda suspenderá de oficio el procedimiento en tanto no se declare competente el tribunal ante el que se interpuso la primera”.
O R I G E N Els Reglaments 44/2001, 2201/2003 i 4/2009 estableixen fòrums de competència alternatius o concurrents per conèixer d’un mateix assumpte a favor d’òrgans jurisdiccionals diferents amb el conseqüent risc de “processos paral·lels”.
Litispendència vol dir que, quan respecte a un mateix litigi es plantegen demandes davant de tribunals diferents, és necessari determinar quin d’aquests tribunals acabarà quedant-se amb el litigi ja que si no es regulés la litispendència podríem tenir procediments paral·lels sobre un mateix litigi contradictoris. És adir: la litispendència intenta evitar que respecte a un mateix litigi hi hagin decisions contradictòries o incompatibles per part de diferents tribunals cridats a conèixer.
La litispendència és possible perquè respecte de cada litigi dels previstos dins de les matèries del reglament no hi ha un sol tribunal competent. Per regla general tenim un tribunal que té competència amb independència de quina sigui la matèria concreta que es debat (fòrum general del domicili del demandat) i després tenim altres tribunals que en funció de quina sigui la matèria objecte del litigi poden conèixer de la mateixa (fòrums de competència especial i fòrums de protecció).
Inclús, en matèries exclusives, en principi la primera aproximació seria dir que no és possible que hi hagi litispendència (perquè el Reglament ens diu que hi ha un únic tribunal competent) però quan es tracta per exemple d’una competència exclusiva en matèria de societats (que se’ns diu que només seran competents els tribunals del domicili de la societat per determinar la seva existència o validesa, o per conèixer dels litigis relatius als acords que adoptin els òrgans d’aquesta societat), com que el Reglament permet que s’entengui per domicili tant el lloc on la societat s’ha constituït com el lloc on desenvolupa la seva principal activitat o on té la seva administració central i el Reglament no ens unifica el criteri de domicili sinó que ens permet que considerem domicili qualsevol d’aquests criteris, pot ser que en relació a una societat que té la seva seu als Països Baixos i realitza la seva principal activitat a Espanya, la demanda en relació a aquesta societat es pugui presentar tant davant dels tribunals dels països baixos (domicili entès per “lloc on la societat s’ha constituït) com davant dels tribunals espanyols (domicili entès com “lloc on desenvolupa la seva principal activitat”). Per tant, també aquí se’ns pot plantejar un problema de litispendència.
Un altre exemple una mica absurd seria que: encara que l’art. 22.1 ens digui que els únics tribunals competents en matèria de drets reals sobre bens immobles són els tribunal del lloc de situació de 105 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   l’immoble, pot ser que sigui una finca que es trobi a Llívia i que part de la finca es trobi en territori francès.
Per tant, la litispendència serà menys freqüents quan estem davant de competències exclusives però pot passar.
L’art. 27 ens ve a dir que el tribunal davant el qual en el temps s’ha interposat la segona demanda, ha de suspendre el procediment fins comprovar que el tribunal davant el qual s’ha interposat la primera demanda es declari competent o no competent.
o o Si el tribunal en el qual s’ha interposat la primera demanda acaba considerant que no és competent, el tribunal davant del qual s’ha interposat la segona demanda podrà continuar coneixent del litigi.
Ara bé, si el tribunal davant del qual s’ha interposat la demanda en primer lloc es declara competent, aleshores el tribunal en el qual s’ha interposat la demanda posteriorment haurà d’inhibir-se en favor del primer tribunal.
18.02.2013 Quedava per explicar alguns problemes d’aplicació dels fòrums de competència del Reglament 44/2001. Hi ha 3 problemes basics: litispendència, connexitat i control de la CJI.
Pel que fa a la litispendència, l’origen està bàsicament en que els fòrums de competència especials són fòrums concurrents o alternatius al fòrum general del domicili del demandat.
Caràcter alternatiu à Els fòrums especials NO són subsidiaris al fòrum general (no s’apliquen quan el fòrum general no esdevé aplicable) sinó que son fòrums ALTERNATIUS. Aquesta facultat de poder anar a un tribunal o un altre quan es tracta de matèries regulades per fòrums especials pot donar lloc a la litispendència – pot ser que en relació a un mateix litigi es posin demandes en 2 tribunals diferents (davant del tribunal del domicili del demandat i davant del tribunal competent en virtut del fòrum especial).
Aquesta simultaneïtat s’ha d’evitar i per això apareix la figura de la litispendència, l’objectiu de la qual és evitar la dualitat de processos paral·lelament en 2 estats diferents, per altra part garantir una bona administració de justícia, i per últim també evitar comportaments oportunistes (com que els fòrums especials són alternatius al fòrum general, permeten especular quin dels 2 tribunals pot dictar una sentencia que afavoreixi més els propis interessos i per tant, es pot precipitar la litigiositat. És a dir: que es vulgui anar al tribunal que més afavoreixi al demandant i per altra part que l’altre part també vulgui anar a un altre tribunal perquè és el que el beneficia més). Per evitar-ho la solució és que el tribunal que primer coneix és el que preval.
Per altra part, també hi ha una estratègia que es pot seguir que és: si no hi hagués la litispendència (que com veurem consisteix en donar predomini al tribunal cridat a conèixer en primer lloc en relació al cridat a conèixer posteriorment), podria ser que davant d’un Estat es plantegés una demanda i la part demandada, especulant que la sentencia que caurà no li serà favorable, iniciï un procés sobre el 106 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   mateix litigi en un altre Estat, de manera que quan s’intenti executar la sentencia que li és desfavorable en l’altre Estat on s’ha iniciat el procediment això podria ser un motiu per no reconèixer la sentencia. Per tant, una estratègia pot ser avançar-se a l’execució de la sentencia estrangera si es preveu que serà desfavorable, iniciar un procediment en l’Estat on aquesta sentencia s’ha d’executar per tal de que quan arribi el moment es pugui invocar que aquesta sentencia és contraria a una altre sentencia que s’ha adoptat en aquest segon estat.
Per tots aquests motius, el legislador comunitari ha vist la necessitat de regular la litispendència.
O B J E C T I U Economia processal à Interès de l’Estat i de les parts en evitar una dualitat de processos (costos i cap benefici).
Bona administració de justícia à Garantir la uniformitat de la tutela judicial evitant decisions concurrents i possiblement incompatibles en el sí de la UE.
Evitar comportaments oportunistes i coordinació d’un sistema basat en la confiança mútua à S’interposa una demanda amb l’únic objectiu d’obstaculitzar o demorar un procés (“entorpir-lo”) o d’evitar el reconeixement i execució d’una eventual sentencia desfavorable (vid. Art. 34.3).
Àmbit d’aplicació de l’art. 27 à La litispendència s’aplica quan el litigi recau en una matèria objecte del Reglament 44/2001, es a dir: matèria patrimonial de les previstes en l’art. 1. Per altra banda, s’aplica l’art. 27 (que és el que tracta de la litispendència) quan els tribunals cridats a conèixer d’un mateix litigi son tribunals d’estats part de la UE.
o Si resulta que un tribunal és part de la UE i l’altre part del Conveni de Lugano (EX: s’inicia un procediment a Espanya i paral·lelament també a Suècia, Noruega o Islàndia), en aquest cas NO s’aplica el reglament sinó el Conveni de Lugano.
o Quan un Estat és Espanya i l’altre tribunal és d’un Estat que no és part ni en el Conveni de Lugano ni en el Reglament 44/2001 (és un 3r estat), en aquest cas la solució a la litispendència l’hem de buscar a la LOPJ.
Per tant: ü Litigi relatiu a una matèria coberta pel Reglament 44/2001.
ü Els processos paral·lels s’han d’haver incoat davant dels òrgans jurisdiccionals de diferents Estats membres, sense que el seu coneixement vingui necessàriament atribuït per un fòrum del Reglament 44/2001.
!! La litispendència entre un tribunal espanyol i un tribunal d’un tercer Estat NO es regula pel Reglament, sinó que s’aplica el dret intern o autònom (LOPJ). Si aquest tercer Estat és Suïssa, Noruega o Islàndia resulta aplicable el Conveni de Lugano.
107 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Criteri cronològic de solució. Preferència del tribunal cridat a conèixer en primer lloc à El criteri que preveu l’art. 27 és un criteri cronològic.
Inicialment se’ns deia que el tribunal cridat a conèixer en segon lloc del mateix litigi, tenia que inhibir-se a favor del tribunal cridat a conèixer en primer lloc. EX: Si s’inicia un litigi a Anglaterra i posteriorment s’inicia un litigi sobre la mateixa controvèrsia als tribunals espanyols, els tribunals espanyols haurien d’inhibir-se a favor dels tribunals anglesos. Tanmateix, aquesta solució plantejava algun problema perquè si resultava que el tribunal espanyol s’inhibia i el tribunal anglès no havia encara decidit si era o no competent, i imaginem que al final acabava considerant-se incompetent, aleshores es corria el risc de que el tribunal angles no conegués i que el tribunal espanyol que s’havia inhibit tampoc podia conèixer i es tingués que interposar una nova demanda i hagués transcorregut el temps per interposar l’acció.
El text actual millora la redacció de l’art. 27 i diu que quan es planteja una demanda i ja s’ha iniciat un procediment en un altre Estat de la UE, el tribunal cridat a conèixer en segon lloc SUSPÉN el procediment fins que el tribunal cridat a conèixer en primer lloc determini si és competent o no.
o o Si el tribunal cridat a conèixer en primer lloc es declara competent, el tribunal cridat a conèixer en segon lloc s’ha d’inhibir.
En canvi, si el tribunal cridat a conèixer en primer lloc es declara incompetent, és possible reprendre el procediment en el tribunal cridat a conèixer en segon lloc.
El Reglament, també introdueix un article que no estava en el conveni de Brussel·les per evitar el problema d’interpretar en quin moment es considera iniciat un procediment, ja que com veurem a continuació, el dret processal de cada un dels països de la UE no utilitza el mateix criteri per determinar quin és el moment en que un litigi està pendent en un tribunal. I com que la data d’inici del procediment és determinant en matèria de litispendència, és necessari resoldre aquest problema de diversitat de criteris a l’hora de determinar quan s’inicia un procediment.
Abans d’analitzar l’art. 30, també es necessari fer referencia a lo que realment s’entén per “identitat de subjecte, objecte i causa del litigi” perquè la jurisprudència del TJUE ha fet una interpretació molt amplia del que s’ha d’entendre per “igualtat de parts, objecte i causa”.
P R E S S U P Ò S I T S Litigis pendents davant dels òrgans jurisdiccionals de diferents Estats membres. A partir de quin moment es considera que el litigi està pendent davant d’un altre tribunal? (art. 30).
Identitat de parts, interpretat en un sentit ampli “interès idèntic i indissociable”. EX: demanda interposada per la víctima directa contra l’autor del dany i demanda interposada per la companyia d’assegurances contra l’autor del dany en relació a un mateix cas de responsabilitat civil.
Identitat d’objecte i causa, interpretats com a finalitat de la demanda a fi i efecte d’evitar decisions incongruents o incompatibles.
108   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional !! Interpretació autònoma en base a un criteri material/funcional més que formal à No és necessari que en les 2 demandes es demani lo mateix (petitum), ni que els fets i normes en que es fonamentin siguin idèntics (causa petendi). N’hi ha prou amb que lo que es discuteixi sigui essencialment el mateix i es refereixin a una mateixa situació jurídica. EX: una demanda per incompliment contractual i l’altre per inexistència del contracte. Cas Giulio Palumbo.
En el cas de les parts, n’hi ha prou amb que les parts en un procediment davant del primer tribunal i del segon tribunal tinguin un mateix interès en el litigi en concret. EX: imagineu un accident de circulació per carretera en que la víctima presenta davant d’un tribunal una demanda contra el conductor que li ha causat el dany. I paral·lelament inicia també un procediment davant de la companyia asseguradora. El litigi entre la víctima i l’autor directe del dany no son les mateixes parts que el litigi entre la víctima i la companyia asseguradora, però el que es planteja davant dels 2 tribunals es el mateix litigi: responsabilitat derivada d’un accident de circulació. Per tant, no és necessari que siguin exactament les mateixes persones les que litiguen davant d’un tribunal o un altre però sí que el que s’estigui debatent sigui el mateix litigi.
Aquesta interpretació flexible s’estén també a l’hora de determinar quin és l’objecte i la causa del litigi à l’objecte i la causa dels litigis ha de ser la mateixa però no ha de ser idèntica: - Per causa entenem els fets o normes en que es recolzen les pretensions. El TJUE diu que encara que els fets i les normes en que es recolzen les demandes no tinguin un mateix fonament, si que han de fer referència a la mateixa relació jurídica.
- Lo mateix passa amb l’objecte, encarta que no es demani exactament el mateix, sí que es necessari que la qüestió jurídica que es ventili davant d’aquests 2 tribunals sigui la mateixa.
Aquesta interpretació flexible es veu amb claredat en aquesta sentencia de Giulio Palumbo: CAS: hi havia una compravenda d’una empresa alemanya que havia venut maquinaria a una empresa italiana. A aquest senyor (Giulio Palumbo) se li reclamava el preu d’aquesta maquinaria alemanya que s’havia entregat a Alemanya. El Sr. Palumbo no va pagar i l’empresa alemanya va interposar una demanda davant dels tribunals alemanys reclamant el preu. Palumbo, quan es va assabentar que l’empresa alemanya tenia la intenció de demandar-lo davant dels tribunals alemanys, va presentar una demanda davant dels tribunals italians per tal de que es declarés que el contracte no s’havia celebrat perquè abans de l’acceptació, Palumbo havia retirat la seva oferta de compra i per tant no estava obligat a pagar el preu. L’empresa alemanya, al conèixer que Palumbo havia interposat aquesta demanda davant dels tribunals italians, va interposar davant dels tribunals italians una declinatòria invocant que ja s’havia iniciat un procediment a Alemanya i que per tant els tribunals italians havien d’inhibir-se. El tribunal italià, com que el que es demanava no era exactament el mateix en els 2 litigis (en un es demanava la condemna al pagament d’un preu d’una compravenda i en l’altre es demanava que es declarés que aquest contracte no existia), lo que s’estava demanant eren coses diferents i al tribunal italià se li va plantejar el dubte de si estaven en un cas de litispendència.
El TJUE va dir que encara que formalment el petitum sigui diferent, està fent relació a una mateixa qüestió que en el fons és si aquest contracte és vàlid o no (si és vàlid haurà de pagar el preu i sinó no) i per tant el que s’està ventilant en els 2 tribunals és el mateix i hi ha litispendència: de manera que els que han de conèixer de l’assumpte són els tribunals alemanys i els tribunals italians han d’inhibir-se.
109   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Criteri per determinar la pendència o l’inici d’un procediment: l’art. 30 del Reglament 44/2001 : L’ultima qüestió respecte a la litispendència és en quin moment s’ha de considerar que un litigi està pendent davant d’un tribunal. El dret processal dels estats de la UE no segueix el mateix criteri: ü En alguns estats com Espanya, la llei processal espanyola considera que el litigi està pendent (s’inicia) a partir del moment en que es presenta la demanda davant del tribunal. Per tant, el primer acte processal per determinar que s’inicia un litigi és la presentació de la demanda davant del tribunal.
ü En altres estats (com Regne Unit, per exemple), el criteri és que la demanda es presenta a l’autoritat encarregada de la notificació per a que procedeixi a aquesta notificació i aleshores s’ha de presentar la demanda davant del tribunal à el moment crític es la remissió de la demanda a l’autoritat encarregada de la notificació.
Imagineu que el 1 d’abril del 2012 es presenta una demanda davant d’un tribunal espanyol i el 10 d’abril es notifica el procediment al demandat que està a Anglaterra i paral·lelament, el 3 d’abril del 2012 es notifica a l’autoritat anglesa que trameti la demanda a un demandat espanyol i el 30 d’abril es presenta a Anglaterra la demanda davant del tribunal. Pels tribunals anglesos la data crítica serà la notificació de la demanda (3 d’abril) però pels tribunals espanyols la data crítica serà el dia 1 d’abril (presentació de la demanda davant del tribunal).
Ambdós considerarien que són competents per conèixer en base al seu criteri i el criteri de la litispendència no podria funcionar.
Com s’ha resolt aquesta qüestió en l’art. 30? à “A efectos de la presente Sección, se considerará que un tribunal conoce de un litigio: a) Desde el momento en que se le hubiere presentado el escrito de demanda o documento equivalente, a condición de que posteriormente el demandante no hubiere dejado de tomar todas las medidas que se le exigieren para que se entregaré al demandado la cédula de emplazamiento, o b) Si dicho documento hubiere de notificarse al demandado antes de su presentación al tribunal, en el momento en que lo recibiere la autoridad encargada de la notificación, a condición de que posteriormente el demandante no hubiere dejado de tomar todas las meddias que se le exigieren para presentar el documento al tribunal”.
En la lletra a) s’està descrivint la situació de països com a Espanya (primer es presenta l’escrit de demanda i a continuació es notifica al demandat) i en la lletra b) descriu la situació de països com Gran Bretanya (on primer es notifica al demanda i després es presenta la demanda).
Aquí el reglament ens diu que cada Estat pot continuar aplicant al seu criteri, sempre que el criteri vagi seguit de la següent actuació (que és: o bé la notificació de la demanda al demandat – en el cas d’Espanya- o bé la presentació de la demanda –en el cas de països com Anglaterra-). El tribunal cridat a conèixer serà aquell on la primera acció hagi tingut lloc (sigui la presentació de la demanda o la notificació al demandat).
EX: Imagineu que el Sr. X formula una demanda davant dels tribunals de Barcelona pels danys soferts per una màquina fabricada al Regne Unit. El Sr. Y (fabricant) sol·licita als tribunals de Londres que 110 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   l’exonerin de tota responsabilitat perquè invoca que les instruccions d’utilització d’aquesta maquina eren correctes i si el Sr. X va patir un accident va ser perquè va actuar amb negligència. Serien 2 demandes sobre un mateix litigi i entre les mateixes parts encara que el fonament no sigui el mateix (per una banda es demana indemnització pels danys soferts i per altra banda es demana l’exoneració de responsabilitat).
La presentació de la demanda de X davant dels tribunals de Barcelona es fa el 20 de setembre de 2010 i a continuació es notifica aquesta demanda al Sr. Y el dia 1 d’octubre de 2010. La primera actuació té lloc a Barcelona el 20 de setembre de 2010. Per la seva banda, la presentació de la demanda davant del tribunal de Londres es fa el 25 de setembre de 2010 però aquesta demanda va ser notificada prèviament al demandat el dia 15 de setembre de 2010.
Si cadascun d’aquests tribunals continués amb el seu criteri, el tribunal espanyol consideraria que ell és competent perquè la demanda es va presentar als tribunals espanyols el dia 20 de setembre, mentre que als tribunals de Londres es va fer el 25 de setembre. El tribunal angles tindria en compte el moment de la notificació i diria que la notificació es va fer el 15 de setembre del 2010 mentre que la notificació del tribunal de Barcelona es va fer el 1 d’octubre del 2010 i per tant consideraria que ell és el primer cridat a conèixer.
L’art. 30 ens diu que s’ha de comptar la data de la primera actuació, ja sigui la presentació de la demanda davant del tribunal o la notificació de la demanda al demandat. Aquí hem de comparar que a Barcelona la primera actuació que es va fer va ser el 20 de setembre i a Anglaterra la primera actuació que es va fer va ser la notificació de la demanda el dia 15 de setembre. Per tant, en aquest cas el tribunal competent és el tribunal de Londres.
Reglament 44/2001: connexitat (art. 28) En el marc del Reglament 44/2001, la connexitat té ocasió d’aplicar-se de forma menys freqüent que la litispendència, entre altres coses degut a aquesta interpretació amplia que el TJUE ha fet de la litispendència: en el sentit de que considera identitat de causa i d’objecte aspectes que potser en el dret espanyol no es consideraria litispendència. D’acord amb el nostre criteri (l’espanyol), si el fonament de les pretensions no són exactament els mateixos, no tindria lloc la litispendència i lo màxim que podríem fer es acollir-nos a la figura d’acumulació d’autos.
En aquests exemples que hem vist, si el que es demana en un tribunal es l’exempció de responsabilitat i en l’altre es demana responsabilitat, en la jurisprudència espanyola estaríem davant de 2 demandes diferents. Ara bé, serien demandes íntimament vinculades respecte a les quals seria convenient acumular els autos per a que no hi hagués sentencies contradictòries.
Per tant, en la interpretació tant amplia que ha fet el TJUE sobre el que és la litispendència, l’espai per la connexitat ha quedat realment reduïda. La connexitat significa evitar decisions inconciliables quan hi ha dues jurisdiccions que coneixen sobre demandes diferents però que mantenen una relació molt estreta.
El propi reglament defineix què s’entén per litigis connexes en l’art. 28.3, que és el que tracta la connexitat: “Se considerarán conexas, a los efectos del presente artículo, las demandes vinculadas 111 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   entre sí por una relación tan estrecha que sería oportuno tramitarlas y juzgarlas al mismo tiempo a fin de evitar resoluciones que podrían ser inconciliables si los asuntos fueren juzgados separadamente”.
Per tant, teòricament o formalment, la connexitat es diferencia clarament de la litispendència perquè són litigis diferents (les parts no tenen perquè ser les mateixes i l’objecte i la causa tampoc).
EX: imagineu que un transportista de mercaderies carrega mercaderies propietat d’una empresa catalana al port de Barcelona amb destí a Atenes. Aquest transport para a Gènova i allà també carrega unes altres mercaderies amb destí a Atenes. Aquestes mercaderies (tant les del propietari català com les de l’empresari italià) sofreixen una sèrie de danys per haver-les col·locat malament en el vaixell i arriben en mal estat a Atenes. La reclamació que l’empresari català vol fer pot donar lloc a un litigi diferent al que pot donar lloc la reclamació que pretén fer el propietari de les mercaderies italià. En aquest cas són 2 litigis diferents (les parts són diferents). Ara bé, pot ser que sigui convenient o que el demandat (el transportista) en comptes de tenir-se que defensar davant dels 2 tribunals li pugui interessar acumular aquests 2 litigis en contra d’ell davant d’un sol tribunal i en aquest cas podria demanar l’acumulació d’aquests autos a fi d’evitar que un tribunal el declari culpable i l’altre l’exoneri (si fos així tindríem resolucions contradictòries). Per tant, per evitar la coexistència en el sí de la UE de solucions contradictòries en relació a diferents litigis però íntimament vinculats hi ha aquesta figura de connexitat.
A la litispendència era el mateix litigi que s’iniciava de forma paral·lela davant de tribunals diferents, aquí son 2 litigis separats però interessa que conegui un mateix tribunal.
Les condicions d’aplicabilitat de l’art. 28 són bàsicament: P R E S S U P Ò S I T S Han de ser litigis sobre matèries que es trobin dins l’àmbit d’aplicació del Reglament 44/2001.
Els tribunals cridats a conèixer han de ser tribunals d’Estats membres de la UE à litigis pendents davant de tribunals de diferents Estats membres.
És necessari també que hi hagi una relació estreta entre les causes (art. 28.3 del Reglament 44/2001, que defineix què s’entén per “demandes connexes”).
Ara bé, per poder aplicar aquest art. 28 les condicions són diferents: v En primer lloc, la litispendència és apreciable d’ofici. És a dir: quan un tribunal és cridat a conèixer i té coneixement que ja s’ha iniciat un litigi en un altre tribunal, aquest tribunal haurà de suspendre d’ofici el procediment i esbrinar si l’altre tribunal s’ha considerat competent o no. En canvi, la connexitat NO s’aprecia d’ofici i per tant normalment són les parts les que han de demanar al jutge que suspengui o s’inhibeixi del coneixement del litigi perquè creuen que és oportú que un sol tribunal conegui d’ambdós litigis. Per tant, es fa sempre a instancia de part.
v 2ª qüestió à el jutge cridat a conèixer en segon lloc (que és a qui s’ha de demanar que deixi de conèixer del cas i que enviï els autos a l’altre tribunal), pot apreciar la conveniència o no de la 112 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   connexitat. Per tant, el jutge no està obligat a atendre la sol·licitud d’acumulació dels autos a favor del tribunal cridat a conèixer en primer lloc sinó que ponderarà els avantatges i inconvenients.
v Abans de decidir si accedeix o no a inhibir-se a favor d’un altre tribunal, també es necessari valorar si el tribunal cridat a conèixer en primer lloc també es competent per conèixer de la 2ª demanda (perquè els litigis són diferents). En la litispendència això no passa perquè el litigi és un.
Per tant, pot ser que no pugui funcionar la connexitat perquè el tribunal cridat a conèixer en primer lloc no té competència per conèixer de la demanda presentada davant del segon tribunal.
v A més, en el dret processal del primer tribunal s’ha de preveure la possibilitat d’acumular autos perquè sinó la connexitat no podrà actuar.
v Per últim, és necessari que el litigi que es vol acumular es trobi en una fase de primera instancia.
Si el litigi primer ja està en fase d’apel·lació i se li acumula un litigi nou, el demandat d’aquest segon litigi es pot veure privat de la primera instancia. És necessari que el litigi en el qual s’acumula un altre (el segon) estigui en fase de primera instancia perquè sinó l’actor en un litigi podria veure’s privat de la primera instancia.
Aquests serien els limitis que té la connexitat. No és obligatòria (el jutge no està obligat a adoptar-la).
Es concedeix sempre a instancia de part i s’han de donar aquestes condicions.
Recapitulació à Per tant, si es donen els pressupòsits que abans hem dit, el segon tribunal té 2 opcions: Ø Suspendre el procediment Ø Inhibir-se, sempre que: ü Ho sol·liciti una de les parts, usualment el demandat, ja que la inhibició l’obligarà a plantejar de nou el litigi davant el tribunal que està coneixent de la demanda connexa presentada amb anterioritat.
ü Que els processos estiguin pendents en primera instància (evitar que una de les parts pugui veure’s privada d’una de les instàncies).
ü El primer tribunal sigui competent per a conèixer del segon litigi. La decisió del segon tribunal respecte a aquesta qüestió no vincula al primer tribunal.
S’ha de tenir en compte que la connexitat NO és un criteri atributiu de competència.
ü El Dret processal del primer tribunal permeti l’acumulació de processos (el Dret espanyol ho permet à arts. 74 i següents LEC 2000).
La decisió d’inhibir-se per part del segon tribunal és facultativa.
113 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Reglament 44/2001: Control de la competència judicial internacional (CJI) Hi ha 3 criteris bàsics: Ø Control d’ofici à En primer lloc, quan la matèria objecte del litigi és una matèria regulada per fòrums de competència exclusius, el control de la CJI es fa d’ofici. Si es presenta una demanda davant d’un tribunal que no és l’exclusivament competent, aquest tribunal d’ofici ha de desestimar la demanda. Per tant, aquí normalment és en el primer moment del procediment quan si l’acció es una acció real sobre béns immobles que no es troben en l’estat on es planteja la demanda, el tribunal cridat a conèixer d’ofici s’ha de declarar incompetent. Això no vol dir que si el tribunal no es declara incompetent el demandat no pugui invocar la incompetència (a través de la declinatòria).
Ø Control a instància de part en la resta de fòrums de competència à La resta de fòrums de competència, que no son exclusius, en principi s’han de controlar a instancia de part.
Aquí cal fer un recordatori à si una persona domiciliada en un Estat membre és demandada davant d’un tribunal d’un altre Estat membre, el qual no pot basar la seva competència en un fòrum previst en el Reglament, el tribunal no té perquè inhibir-se perquè pot ser que malgrat això la part demandada comparegui i contesti a la demanda (submissió tàcita). Per tant, el fet de que es plantegi una demanda davant d’un tribunal incompetent no significa necessàriament que aquest no hagi de conèixer perquè si no s’impugna la competència entendrem que hi ha submissió tàcita. Malgrat l’existència d’una clàusula d’elecció de fòrum, si l’actor presenta la demanda davant d’un tribunal que no és l’elegit i el demandat no impugna la competència, aquest tribunal serà competent en virtut de la submissió tàcita.
També pot ser que aquesta persona, en comptes de contestar a la demanda i que es produeixi el fenomen de la submissió tàcita, impugni la competència del tribunal davant del qual ha estat demandada (control a instància de part). En aquest cas, el Reglament 44/2001 NO regula el procediment a seguir, de manera que la declinatòria per manca de competència internacional es substanciarà d’acord amb el Dret intern (en el cas espanyol: arts. 63 a 66 LEC 2000).
L’excepció de competència o declinatòria s’ha d’interposar dins dels 10 primers dies per contestar a la demanda (si es tracta d’un judici oral serà dins dels 5 dies fixats per a la vista). El tribunal suspèn el procediment, analitza la declinatòria i si està fonamentada deixa de conèixer del litigi i si no ho està, desestima la declinatòria i continua coneixent del litigi.
o En el cas de que accepti la declinatòria, la decisió declarant-se incompetent pot ser recorreguda en apel·lació.
o La decisió de rebutjar la declinatòria pot ser objecte d’un recurs de reposició.
Per tant, a grans trets podríem dir que només les competències exclusives són controlables d’ofici, mentre que els altres fòrums només són controlables a instancia de part a traves de la figura de la declinatòria.
114 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Ø Excepció al control a instància de part quan el demandat no compareix (art. 26.1) à Ara bé, hi ha un 3r supòsit que podem incloure dins del control d’ofici malgrat no afecti a competències exclusives, que és quan en un àmbit no regulat per competències exclusives el demandat NO compareix.
Quan el demandat no compareix, aquí l’art. 26, per tal de garantir els drets de la defensa i per garantir el principi basic de tutela judicial efectiva i de necessitat de donar audiència al demandat, excepcionalment preveu que el jutge d’ofici controli la seva competència, malgrat que es tracti d’un àmbit en el qual no s’apliquen les competències exclusives. La condició és que el demandat no comparegui malgrat ser emplaçat.
Aquest supòsit és el que regula l’art. 26 del Reglament. Quan es planteja una demanda contra un demandat domiciliat en un altre Estat de la UE i aquest no compareix i no estem en un àmbit de competències exclusives, el tribunal en aquests casos ha de suspendre el procediment i no ha de reprendre’l fins que no quedi acreditat que la demanda s’ha enviat al demandat amb la deguda forma i amb temps suficient per a que aquest pugui defensar-se. Per tant, s’ha de verificar que realment el demandat ha tingut coneixement de la demanda.
Quan el demandat es troba en un Estat de la UE, aquesta verificació de que la demanda o document equivalent ha arribat en coneixement del demandat amb temps suficient, aquesta notificació s’ha de fer d’acord amb el que disposa l’art. 19 del Reglament 1393/2007, que estudiarem al final del trimestre quan parlarem de col·laboració entre tribunals, ja sigui per fer notificacions fora de l’Estat on s’ha iniciat el procediment, ja sigui per obtenir proves fora d’aquell Estat.
La tramitació de la demanda, com aquesta s’ha de fer en el demandat i què significa que s’ha de fer en temps suficient per a que pugui defensar-se, ve regulat en aquest article 19. Ara bé, aquest Reglament 1393/2007 només s’aplica quan les notificacions de la demanda s’han de fer a una persona domiciliada a la UE.
Si el demandat no està domiciliat a la UE, el procediment que s’ha de seguir per verificar que la demanda ha arribat al destinatari en temps suficient per a que pugui defensar-se, s’haurà de fer d’acord amb l’art. 15 del Conveni de la Haia de 1965 (sempre que estigui domiciliat en algun estat contractant del Conveni).
Un cop el jutge ha tingut realment constància de que s’ha fet tot el possible per a que la demanda arribes al demandat en temps suficient i malgrat això el demandat no compareix, aleshores el jutge ha de controlar d’ofici la seva competència. Si no compareix perquè no vol, el jutge haurà de verificar d’ofici si és o no competent. Si no es competent haurà d’inhibir-se del cas i si és competent haurà de continuar el procediment i dictar una sentencia amb rebel·lia.
No compareixença del demandat (art. 26): ü Suspensió del procediment per tal de donar possibilitat de compliment als drets i garanties processals i de defensa del demandat. El procediment s’ha de suspendre en tant no s’acrediti 115   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional que el demandat ha pogut rebre l’escrit de la demanda o document equivalent (= notificació) en temps suficient per defensar-se o que s’han adoptat les diligencies necessàries amb aquesta finalitat (art. 26.2).
ü Notificació de la demanda o document equivalent fora de l’Estat cridat a conèixer (art. 26.3) à el procediment a seguir és el previst en l’art. 19 del Reglament 1393/2007 (demandat domiciliat en un altre Estat membre) o art. 15 del Conveni de la Haia de 1965 (demandat domiciliat en un Estat Part en el Conveni que no sigui un Estat de la UE).
ü Control d’ofici per part del tribunal un cop verificat que el demandat ha estat degudament notificat o s’han adoptat les diligencies necessàries amb aquesta finalitat: o Si el tribunal no pot fundar la seva competència en cap de les disposicions del Reglament 44/2001 es declara d’ofici incompetent (art. 26.1).
o Si el tribunal és competent d’acord amb les disposicions del Reglament 44/2001, el procediment continua amb absència (rebel·lia) del demandat.
Per tant, tenim 3 mecanismes per controlar la competència à les 2 regles generals son: les competències exclusives es controlen d’ofici i les que no són exclusives es controlen a instancia de part. Ara bé, hi ha una excepció a aquest control a instancia de part quan el demandat no compareix i es comprova que ha tingut oportunitat de defensar-se i no ho ha fet (serà control d’ofici).
116   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional TEMA 5: EL SISTEMA AUTÒNOM DE COMPETÈNCIA JUDICIAL INTERNACIONAL. Llei Orgànica 6/1985 de 1 de juliol del Poder Judicial (explicat molt ràpid a classe) Es tracta de veure breument les normes de competència autònomes, és a dir: les normes per determinar la competència dels tribunals espanyols quan no és aplicable ni el Reglament comunitari ni el Conveni de Lugano.
Aspectes generals de les normes de CJI del sistema nacional o autònom espanyol En quant CJI dels tribunals espanyols, com ja sabem, les normes autònomes de la LOPJ es caracteritzen bàsicament perquè es limiten a dir-nos quan els tribunals espanyols són competents (NO quan són competents tribunals d’altres Estats). Això fa que aquests fòrums presentin algunes peculiaritats que no trobem en els fòrums del Reglament o del Conveni de Lugano.
Formulació unilateral à només atribueix la competència als tribunals espanyols.
La LOPJ, sobre la base de que en el dret espanyol hi ha diferents ordres jurisdiccionals, es refereix a quan els tribunals espanyols són competents en relacions internacionals en diferents articles: ü L’art. 22 és aplicable quan aquestes relacions internacionals tenen caràcter privat (civil o mercantil), ü L’art. 23 fa referencia a aquelles situacions regulades pel dret penal que presenten elements d’estrangeria, ü L’art. 24 s’incumbeix de les situacions d’ordre contenciós-administratiu.
ü I en l’ordre social, que trobem recollit a l’art. 25 de la LOPJ, s’inclou una disposició relativa als contractes individuals de treball.
L’art. 22 de la LOPJ regula tota la matèria de dret privat i mercantil. Per tant, regula contractes, relacions extracontractuals, família, successions, etc. És a dir: tot el que són matèries de dret privat à té una regulació complerta de tots els litigis en que es debatin qüestions de dret privat i en totes aquestes matèries ens diu si els tribunals espanyols són competents.
Excepte en matèria de fallida que s’aplicaria la LC, en matèria de contractes individuals de treball que es troben en l’art. 25 LOPJ i en determinades matèries de jurisdicció voluntària que són objecte de lleis especials.
Els criteris de CJI de la LOPJ són independents dels criteris de competència territorial, que només reparteixen la competència dins del territori espanyol per litigis purament interns.
A més, els criteris de CJI de la LOPJ tenen caràcter residual o subsidiari ja que només es poden invocar quan NO resulta aplicable cap Reglament comunitari ni cap Conveni internacional que contingui normes de CJI en l’ordre civil i mercantil (art. 21 LOPJ).
117 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Estructura i classes dels fòrums de CJI del sistema nacional o autònom espanyol En la LOPJ es segueix la mateixa classificació dels fòrums de competència que en el Reglament. Els diferents fòrums autònoms es classifiquen en base a criteris exclusius, especials i generals.
C L A S S E S • Fòrums exclusius à L’art. 22.1 LOPJ parla de les competències exclusives, és a dir: quan els tribunals espanyols són exclusivament competents.
• Fòrums generals (domicili del demandat i autonomia de la voluntat) à L’art.
22.2 LOPJ es refereix als fòrums generals: tant el del domicili del demandat com l’autonomia de la voluntat.
• Fòrums especials à Per la seva banda, L’art. 22.3 LOPJ regula els fòrums de competència especials.
Aquí si que la redacció es fa de manera jeràrquica: - - - L’art. 22.1 ens diu que quan es tracti de matèries exclusives previstes a la LOPJ i els criteris de connexió previstos en aquestes matèries exclusives es trobin a territori espanyol, els tribunals espanyols són EXCLUSIVAMENT competents.
Si no hi ha fòrums exclusius s’aplicaran els criteris generals, de manera que si el domicili del demandat està a Espanya, el tribunal espanyol serà competent (no caldrà veure si hi ha o no un criteri de competència especial). De la mateixa manera, si les parts trien un tribunal espanyol en base a la autonomia de la voluntat, tampoc caldrà mirar si hi ha fòrums de competència especials.
Si el tribunal espanyol no és l’elegit (en virtut de l’autonomia de la voluntat) o el demandat no està domiciliat a Espanya, caldrà mirar si hi ha algun fòrum de competència especial.
EX: Si jo presento una demanda davant d’un tribunal espanyol per incompliment d’un contracte per impagament en que el demandat es troba a USA (i imaginem que hem pactat que les nostres diferencies seran portades pels tribunals italians), la LOPJ hem dirà que els tribunals espanyols NO són competents perquè el domicili del demandat no està a Espanya (sinó a Estats Units) i que tampoc ho són perquè les parts no han triat els tribunals espanyols en exercici de la seva autonomia de la voluntat. Aleshores haurem de veure si en base a l’art. 22.3 (competències especials), els tribunals espanyols són competents o no.
Fòrums de competència exclusius (art. 22.1 LOPJ) à Hem dit que la classificació coincideix amb la del Reglament. Això no es casualitat ja que la LOPJ es va adoptar l’any 1985, just quan espanya entrava a la UE i havia de ratificar el Conveni de Brussel·les del 68 i per això va seguir el mateix criteri del Brussel·les I. No obstant, va estendre aquesta classificació a totes les matèries civils i mercantils (no només a la patrimonial).
L’art. 22.1 diu que els tribunals espanyols són exclusivament competents si l’immoble està situat a Espanya (igual que el criteri previst en el Brussel·les I). Per això, donat que els fòrums de competència exclusius de la LOPJ són pràcticament els mateixos que els previstos en el Reglament 44/2001, rarament es poden invocar per fonamentar la competència exclusiva dels tribunals espanyols. Lo correcte és que en les matèries objecte d’una competència exclusiva els tribunals espanyols basin la seva competència en l’art. 22 del Reglament 44/2001 i no en l’art. 22.1 de la LOPJ.
118 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Per tant, l’art. 22.1 LOPJ només té sentit quan es tracta d’una matèria exclusiva que NO és de les previstes en el Reglament comunitari. EX: si es tracta d’impugnar una inscripció en un registre civil (no matèria patrimonial), és evident que el Brussel·les I no s’aplicarà.
Tanmateix els fòrums de competència exclusius de l’art. 22.1 LOPJ resulten operatius quan es sol·licita el reconeixement i execució a Espanya d’una sentencia dictada en un Estat que no es ni un Estat membre de la UE ni un Estat part en el Conveni de Lugano de 2007. Si aquesta sentència estrangera no ha respectat la competència exclusiva dels tribunals espanyols no podrà ser reconeguda i executada a Espanya.
Fòrums de competència generals (art. 22.2 LOPJ) à El legislador opta per incloure la submissió tàcita i l’expressa en l’art. 22.2.
ü Submissió expressa o tàcita als tribunals espanyols (paràgraf primer).
ü Domicili del demandat a Espanya (paràgraf segon).
Aquest dos fòrums de competència general s’apliquen amb independència de quina sigui la matèria llevat que es tracti d’una matèria objecte d’una competència exclusiva.
A) Submissió expressa o tàcita als tribunals espanyols (art. 22.2.1 LOPJ): Respecte a la submissió expressa, l’única cosa que ens diu aquest article és: quan els tribunals espanyols són competents i si les parts s’han sotmès de forma tàcita o expressa davant dels tribunals espanyols. No obstant, NO ens diu què passa quan sent competent el tribunal espanyol, les parts decideixen sotmetre’s a un tribunal d’un altre Estat.
o o Si aquest altre Estat és un tribunal de la UE, serà competent (perquè el Reglament i el Conveni de Lugano ens diuen que el tribunal elegit per les parts en virtut de la seva autonomia de la voluntat és competent).
Però si aquest país és un tercer Estat, en aquest cas la LOPJ no ens diu res.
Ara bé, aquesta llacuna ha estat tractada per la jurisprudència. En un moment històric donat es considerava que la competència dels tribunals espanyols no es podia derogar a favor d’un tribunal estranger i per tant, si a Espanya hi havia el domicili del demandat o un fòrum de competència especial, s’entenia que les parts NO podien sotmetre’s a un altre tribunal. No obstant, això va en contra de la ratio dels fòrums de CJI, on l’autonomia de la voluntat permet que les parts puguin triar el tribunal més adequat. Mica en mica la jurisprudència espanyola ha anat preveient la derogatio fori.
ü L’art. 22.2.1 LOPJ només regula l’efecte positiu dels acords d’elecció de fòrum a favor dels tribunals espanyols (prorrogatio fori).
ü Quan l’acord d’elecció de fòrum es refereix a una matèria patrimonial regulada pel Reglament 44/2001, l’art. 22.2.1 LOPJ s’aplica sempre que ni el demandant ni el demandat estiguin domiciliats en un Estat de la UE (ja que sinó s’aplicarà el Reglament).
119 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   ü En la resta de matèries civils i mercantils, aquesta disposició només resulta aplicable en defecte d’un Reglament comunitari o d’un Conveni internacional que reguli la prorrogatio fori a favor dels tribunals dels Estats part (EX: L’art. 4 del Reglament 4/2009 sobre aliments).
L L A C U N E S • • • • Efecte negatiu dels acords d’elecció de fòrum (derogatio fori).
Límits a l’autonomia de la voluntat en matèries objecte de fòrums de protecció.
Requisits de validesa formal de les clàusules d’elecció de fòrum.
Condicions necessàries per a que es pugui considerar que hi ha submissió tàcita.
Com hem comentat, la qüestió de la derogatio fori es planteja quan malgrat ser competents els tribunals espanyols en base al domicili del demandat (art. 22.2.2) o en base a qualsevol altre fòrum especial per raó de la matèria (art. 22.3 i 4), les parts acorden sotmetre’s als tribunals d’un altre Estat que no sigui ni un Estat de la UE ni un Estat part en un Conveni internacional ratificat per Espanya .
Malgrat el silenci del legislador (hem dit que l’art. 22.2.1 no contempla aquesta qüestió), la jurisprudència espanyola ha admès la derogatio fori amb algunes limitacions. La derogatio fori no és admissible: o o o Quan es tracta d’una competència exclusiva dels tribunals espanyols.
Quan l’objecte del litigi es una matèria indisponible o les parts gaudeixen d’una l’autonomia de la voluntat molt limitada (estat i capacitat, filiació o contractes celebrats per consumidors, entre d’altres).
Quan qui invoca la clàusula d’elecció de fòrum a favor d’un tribunal estranger és un demandat domiciliat a Espanya (es presumeix l’existència de frau o abús del dret en el fet de renunciar al seu jutge natural).
Hi ha una jurisprudència bastant reiterada que diu: si el demandat està domiciliat a Espanya i les parts han pactat la submissió als tribunals de Nova York i l’actor, a l’hora de presentar la demanda, acudeix als tribunals espanyols en comptes de als de Nova York (que són els que havien elegit) i el demandat que està domiciliat a Espanya impugna la competència dels tribunals espanyols invocant que hi ha una clàusula d’elecció de fòrum a favor dels tribunals de Nova York, s’entén que aquesta impugnació és intempestiva o que no està justificada perquè pel demandat és més fàcil defensar-se a Espanya. Ella creu que aquesta jurisprudència és fortament criticable perquè fomenta que les parts no compleixin els acords d’elecció de fòrum que pacten.
B) El domicili del demandat a Espanya (art. 22.2.2 LOPJ): Atès que el fòrum del domicili del demandat (actor sequitur forum rei) es recull en tots els instruments internacionals sobre CJI (Reglaments comunitaris o convenis internacionals) dels que Espanya es part, els tribunals espanyols NOMÉS tenen ocasió de basar la seva competència en l’art. 22.2.2 LOPJ quan el litigi es refereix a una matèria NO regulada en cap d’aquests instruments à Declaració d’absència 120 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   o de defunció, incapacitació i mesures de protecció de la persona i béns d’incapacitats majors d’edat, relacions personals i patrimonials entre esposos, filiació, adopció i successions.
!! Pel que fa a les normes de competència judicial internacional en matèria de successions, s’ha de tenir en compte que a partir del 17 d’agost de 2015 s’aplicarà el Reglament 650/2012 de 4 juliol.
Fòrums de competència especials i fòrums de protecció (art. 22.3 i 4 LOPJ) : En les matèries contemplades en el Reglament 44/2001 els tribunals espanyols poden basar la seva competència en els fòrums de competència especial de la LOPJ sempre que el demandat no estigui domiciliat en un Estat membre de la UE (perquè si ho està s’haurà d’aplicar el Reglament).
En les matèries no contemplades en els Reglaments comunitaris o en un Conveni internacional, els tribunals espanyols poden basar la seva competència en els fòrums de competència especials de la LOPJ sempre que el demandat NO estigui domiciliat a Espanya.
!! A diferència del Reglament Brussel·les I, on el fòrum general del domicili del demandat (art.
2) i els fòrums especials dels art. 5 a 7 són ALTERNATIUS, en la LOPJ els fòrums especials de l’art. 22.3 i 4 són SUBSIDIARIS del fòrum general. És a dir: si el demandat té el seu domicili a Espanya ja no resulten aplicables els fòrums especials.
La litispendència internacional en el sistema autònom espanyol La litispendència en el dret autònom espanyol NO es regula. Per tant, el criteri és que en el dret espanyol, el fet de que s’hagi iniciat un litigi en un tercer Estat i paral·lelament es plantegi una demanda davant dels tribunals espanyols, el tribunal espanyol NO està obligat a suspendre o inhibirse (només està obligat a fer-ho quan hi hagi un litigi paral·lel o connexa en un altre tribunal de la UE o del Conveni de Lugano).
Per tant, la litispendència internacional (fora dels casos previstos en el Reglament o Conveni), no és cap motiu per a que els tribunals espanyols deixin de conèixer d’un litigi que s’hagi iniciat a Espanya (encara que s’hagi iniciat amb posterioritat).
Ø La LOPJ no regula la litispendència internacional.
Ø Qüestió à És aplicable el règim previst per la litispendència interna (arts. 416 i 421 LEC 2000), quan es planteja un litigi a Espanya en un moment en que ja s’ha iniciat un litigi idèntic (mateixes parts, objecte i causa) davant d’un tribunal d’un altre Estat que NO sigui ni un Estat de la UE ni un Estat vinculat a Espanya per un conveni internacional? La doctrina es mostra dividida: ü En contra à Només les sentencies fermes estrangeres que hagin obtingut l’exequàtur poden tenir efectes a Espanya.
121 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   ü A favor à La litispendència s’hauria d’admetre si és presumible que un cop finalitzat el litigi a l’estranger la sentencia que es dicti serà susceptible de ser reconeguda a Espanya (judici anticipat o “prospectiu de reconeixebilitat”).
Només una jurisprudència minoritària aplica aquest denominat “judici anticipat” à en el moment en que es planteja la demanda a Espanya ja s’ha iniciat un litigi amb les mateixes parts, objecte i causa en un tercer Estat (per tant: es produeix una situació de litispendència), i algun tribunal fa el següent raonament: suspèn el procediment només en aquells casos en que preveu que la sentencia que recaurà al tercer Estat podrà ser reconeguda i executada a Espanya per tal d’evitar els costos d’un procediment que ja s’està seguint a fora i que és susceptible de ser reconegut i executat a Espanya. En canvi, si aquest procediment que s’està seguint en el tercer Estat és previsible que no podrà ser reconegut i executat a Espanya, aleshores no hi ha cap raó per a que el jutge espanyol no conegui del cas.
Per tant, veiem que una variant d’aquest criteri és la de suspendre el procediment fins que es sol·liciti i obtingui l'exequàtur de la sentència estrangera: o o En cas de denegació, el litigi iniciat davant del tribunal espanyol podria prosseguir.
En cas de concessió, el tribunal espanyol s’hauria d’inhibir.
Això és un plantejament minoritari dins de la jurisprudència espanyola.
La jurisprudència majoritària es mostra contraria a l’admissió de la litispendència internacional fora dels supòsits previstos en els Reglaments comunitaris i Convenis internacionals dels que Espanya sigui part.
Ø En contra: ü En la litispendència internacional no hi ha risc de decisions contradictòries amb efectes de cosa jutjada ja que les sentències estrangeres no tenen efectes a Espanya fins que obtenen l’exequàtur.
ü El criteri del “judici anticipat” que proposa una part de la doctrina és poc realista ja que fins que no ha finalitzat el procediment davant del tribunal estranger no es pot verificar si s’han respectat les garanties processal de les qual depèn el reconeixement de la sentencia final.
Ø Indicis de una certa inflexió en la no admissió de la litispendència internacional. Entre altres: STS de 18 juny 1990 i STS de 27 de febrer de 2007.
La manca de regulació de la litispendència internacional en la LOPJ es resoldrà quan resulti aplicable el nou Reglament de la UE 1215/20012. El nou reglament vindrà a omplir aquesta llacuna perquè en el seu art. 33 no només regula la litispendència entre tribunals de la UE, sinó que també regula la litispendència entre els tribunals d’un Estat de la UE i els d’un tercer Estat. Per tant, en la mesura en que Espanya estarà obligada a aplicar aquest nou reglament, aquesta situació que no està regulada en la LOPJ (que és la litispendència entre Espanya i un tercer Estat) vindrà regulada per el nou reglament.
122 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   El control de la competència judicial internacional en el sistema autònom espanyol El control d’ofici : Ø Competències exclusives (art. 36.2.2 LEC 2000) à Els tribunals espanyols han d’abstenir-se de conèixer del cas si un Reglament comunitari o un Conveni internacional del que Espanya sigui part atribueixen competència exclusiva als tribunals d’un altre Estat.
Ø No compareixença del demandat domiciliat en un tercer Estat (art. 36.2.3 LEC 2000) à El tribunal espanyol s’haurà d’inhibir d’ofici sempre que: ü El demandat hagi estat emplaçat en la deguda forma i ü El tribunal no pugui basar la seva competència en cap fòrum general o especial de l’art. 22.2, 3 i 4 de la LOPJ.
Ø Tramitació del control d’ofici: o El jutge tan bon punt adverteixi la seva manca de competència internacional donarà audiència a les parts i al Ministeri Fiscal i s’abstindrà de conèixer del cas (art. 38 LEC 2000).
o Contra la interlocutòria abstenint-se de conèixer és possible formular un recurs d’apel·lació (art. 38 LEC 2000) i, en el seu cas, recurs extraordinari per infracció processal (art. 469.1º LEC 2000).
El control a instància de part (fòrums de competència no exclusius) : Ø El demandat pot denunciar la falta de competència internacional del tribunal espanyol mitjançant la declinatòria si considera que el seu coneixement correspon als tribunals d’un altre Estat (art. 39 LEC).
Ø La tramitació de la declinatòria s’ha de fer de conformitat amb els arts. 63-65 LEC: ü El demandat pot impugnar la competència del tribunal espanyol davant del qual s’ha interposat la demanda dins dels 10 primers dies del termini per contestar a la demanda i, en cas de judici oral, dins dels 5 dies posteriors a la citació per la vista.
ü El tribunal dóna trasllat de l’escrit de declinatòria a la resta de litigants per tal de que al·leguin i aportin els documents en que es basin per afirmar que el tribunal és competent.
ü Es suspèn el procediment fins que el tribunal es pronunciï sobre la seva competència.
ü Contra la interlocutòria declarant-se incompetent i abstenint-se de conèixer del cas es pot interposar recurs d’apel·lació (art. 66.1 LEC) i, si s’escau, recurs extraordinari per infracció processal (art. 469.1º LEC 2000).
ü Contra la interlocutòria rebutjant la manca de competència només es pot interposar un recurs de reposició davant del propi tribunal. Ara bé, la impugnació de la competència pot reproduir-se en el recurs d’apel·lació contra la sentencia definitiva (art. 66.2 LEC 2000) i, si s’escau, en el recurs extraordinari per infracció processal (art. 469.1º LEC 2000).
123 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   BLOC II: RECONEIXEMENT I EXECUCIÓ DE RESOLUCIONS ESTRANGERES 25.02.2013 Començarem la ultima part del DIPr tractant el tema del reconeixement i execució de resolucions estrangeres. Es tracta per tant d’un nou bloc de qüestions que tenen algunes característiques diferents del sector del dret aplicable (1r trimestre) i del sector de la CJI (1ª part del 2n trimestre).
TEMA 6: MODELS, PROCEDIMENTS I CONDICIONS DE RECONEIXEMENT I EXECUCIÓ DE RESOLUCIONS JUDICIALS EN ELS REGLAMENTS COMUNITARIS, EN ELS CONVENIS INTERNACIONALS I EN LA LEC DE 1881 Identificació del règim de reconeixement i execució de resolucions judicials i extrajudicials estrangeres (R i E) en l’àmbit civil i mercantil En una primera aproximació, quan parlem de “reconeixement i execució de sentencies estrangeres” ens estem referint a aquella problemàtica derivada del fet de que la jurisdicció és una prerrogativa dels Estats (o així s’ha vist tradicionalment) i això fa que les sentencies dictades en un Estat es puguin aplicar i executar coercitivament dins del territori d’aquell Estat però aquestes sentencies no tenen efectes fora d’aquell territori llevat que l’Estat on es volen executar autoritzi la seva execució.
Per tant, les sentencies tenen un àmbit territorial limitat à Tenen efectes a l’Estat a on s’han dictat però no fora de les fronteres del mateix.
Evidentment, això es un greu inconvenient perquè el reconeixement dels drets subjectius que comporta una sentencia es perden quan les persones afectades es traslladen a un altre Estat a no ser que s’articulin mecanismes per a que aquests efectes tinguin continuïtat mes enllà de les fronteres i aquests mecanismes son el que constitueixen l’objecte d’aquest sector del DIPr.
En principi el que diem de que les sentencies judicials tenen una eficàcia limitada, també es predicable respecte a altres actes o documents en els que intervé una autoritat extrajudicial o judicial en el seu atorgament. De la mateixa manera, per a que els actes públics o els laudes arbitrals puguin tenir efectes fora dels Estats on s’han dictat, també necessiten ser reconeguts i executats per l’Estat en el qual es pretén que despleguin els seus efectes.
Si no existís aquest sector del DIPr, podria succeir lo següent: Imagineu un matrimoni de 2 espanyols que viuen a Espanya, contrauen matrimoni a Espanya i inscriuen el matrimoni en el Registre civil espanyol. Aquest matrimoni decideix traslladar-se a viure a Alemanya, allà les coses van malament i obtenen una sentencia de divorci dictada per un tribunal alemany.
Aquesta sentencia de divorci té efectes a Alemanya però en principi aquesta sentencia de divorci alemanya no té cap eficàcia a Espanya (a Espanya aquest matrimoni continua estant inscrit com un matrimoni casat). Si volem que aquesta sentencia alemanya tingui eficàcia a Espanya, serà necessari procedir al reconeixement i execució d’aquesta sentencia alemanya a Espanya i, un cop reconeguda, inscriure en el Registre civil la dissolució d’aquest matrimoni. Si no es així, la continuïtat de la vida 124   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional jurídica de les persones podria veure’s greument afectada. Hem de reconèixer aquesta sentencia fora del país on es va dictar per tal que la continuïtat de l’estatus civil pugui desplegar-se fora de l’estat on aquest matrimoni ha estat dissolt.
Per tant, el procediment i requisits per a que una sentencia estrangera pugui produir efectes en un altre país és el que analitzarem en lo que ens queda de curs.
Quan diem “reconèixer una sentencia estrangera”, ens situem des de la perspectiva del dret espanyol.
És a dir: el país requerit per al reconeixement és sempre la perspectiva espanyola: què requereix una sentencia estrangera per a poder ser executada a Espanya? o què requereix una sentencia espanyola per a ser reconeguda a l’estranger?).
La continuïtat de la vida jurídica de les persones requereix d’aquests mecanismes de reconeixement i execució.
També es tracta d’evitar decisions contradictòries à seguint amb l’exemple anterior, si la sentencia alemanya de divorci NO es reconegués a Espanya lo que haurien de fer aquest matrimoni és demanar a Espanya que se’ls dissolgués el matrimoni, iniciant novament un procés de divorci espanyol, amb el risc de que les sentencies poguessin ser contradictòries. Per tant, el reconeixement i execució evita tenir que repetir els procediments en cada un dels Estats en els que es vol obtenir una conseqüència jurídica i alhora evitar sentencies contradictòries.
Un cop hàgim identificat el règim aplicable, podrem veure quin és exactament el procediment a seguir. Com ara veurem, al igual que passava quan vam estudiar el dret aplicable i la CJI, ara al estudiar el reconeixement i execució veurem que hi ha diferents instruments o normes que regulen aquesta qüestió. Bàsicament les trobem en els Reglaments comunitaris, en defecte de reglaments les trobem en els convenis internacionals i en defecte d’aquests en el dret autònom espanyol.
Ø País d’origen de la resolució estrangera: • Estat de la UE (Reglaments europeus que continguin normes sobre reconeixement i execució) • Estat NO membre de la UE vinculat amb Espanya per un conveni internacional (multilateral o bilateral) de reconeixement i execució.
• Estat NO membre de la UE i NO vinculat a Espanya per un conveni internacional (règim autònom de la LEC 1881: arts. 951-958).
L’altre qüestió que hem d’analitzar és com es determina el regim de reconeixement i execució aplicable: Ø Pel que fa als Reglaments comunitaris , hi ha un gran nombre de Reglaments comunitaris que tracten la qüestió del reconeixement i execució, i aquí la base per identificar quin és el reglament que hem d’aplicar és la matèria.
És a dir: si la matèria és una matèria patrimonial de les previstes en el Brussel·les I, el Reglament que hem d’aplicar és el 44/2001, que en el títol segon conté les normes de CJI que hem estudiat fins ara i en el capítol 3r conté les normes sobre reconeixement i execució de sentencies estrangeres en matèria 125   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional patrimonial. Per tant, si la matèria és una de les previstes en l’art.1 del Reglament, aplicarem el capítol 3r amb la única condició de que la sentencia en matèria patrimonial provingui d’un estat de la UE.
Si la matèria és de responsabilitat parental o de nul·litat, divorci o separació, haurem d’aplicar el capítol 3r del Brussel·les II (Reglament 2201/2003) sempre i quan es tracti d’una decisió que procedeix d’un Estat de la UE.
Com sabem, el Reglament Brussel·les I també s’aplica a Dinamarca però no se li aplica el Brussel·les II. Per tant, si es tracta d’una matèria de responsabilitat parental o de crisis matrimonial, i l’Estat d’origen de la sentencia és un Estat de la UE se li aplica el Brussel·les II però com que Dinamarca NO és part del Brussel·les II, si la sentencia prové de Dinamarca el Reglament Brussel·les II no és aplicable..
En el cas del Reglament d’aliments, si la sentencia prové d’un estat de la UE (inclosa Dinamarca) podrà ser reconeguda i executada en els altres estats de la UE en base al capítol 4t del reglament 4/2009.
Es pot dir el mateix en matèria de fallida, el Reglament el qual la regula parla en el capítol 2n del reconeixement de decisions en matèria de fallida d’un Estat membre en un altre Estat membre de la UE.
Ø Convenis internacionals à Quan la sentencia procedeix d’un estat de la UE però fa referencia a una matèria que no és cap de les previstes en aquests reglaments comunitaris, aleshores s’ha de veure si aquest Estat de la UE és part en un conveni internacional que reguli aquesta matèria. EX: sentencia sobre regim matrimonial. Si cap conveni internacional regula la matèria en questió, aleshores haurem d’anar a la LOPJ.
Per tant, quan la matèria no és objecte de cap Reglament comunitari, hem de mirar si existeix algun conveni internacional que la reguli. I si aquesta sentencia sobre una matèria que no es objecte de cap reglament comunitari però si d’un conveni internacional procedeix d’un Estat part en el conveni, aleshores aquest procediment de reconeixement i execució es farà en base al que diu aquest conveni.
Aquí hi ha un tema que és que en matèria de reconeixement i execució, si bé hi ha convenis multilaterals que regulin el reconeixement i execució de determinades matèries, la majoria de convenis en aquest àmbit tenen un caràcter bilateral.
Espanya ha seguit una política de celebració de convenis bilaterals amb diversos Estats que tenen per objecte el reconeixement mutu de les sentencies judicials. Si agafem la legislació bàsica veurem que hi ha un apartat que parla expressament de convenis bilaterals en matèria de reconeixement i execució (la llista són 24 à Espanya ha ratificat 24 convenis bilaterals amb països molt diversos: Suïssa, Polònia, la Xina, el Marroc, Argelia, Israel, etc.).
(Seminari 4) à el Senyor X va reclamar davant dels tribunals xinesos la declaració de filiació respecte del senyor Y i aquesta sentencia que va dictar les autoritats xineses establint que X era fill de Y es vol 126   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional executar a espanya, quin és el règim aplicable? à Nosaltres sabem que les accions de filiació NO estan regulades en cap Reglament comunitari i a més Xina no és un Estat de la UE (per tant, descartem la possibilitat d’aplicar un reglament) però hi ha un conveni bilateral amb la Xina sobre reconeixement i execució.
No ens podem quedar aquí, hem de mirar si en el moment en que es va dictar la sentencia a la xina el conveni bilateral ja estava en vigor: si la sentencia és anterior NO s’aplica el conveni, i si és posterior si que s’aplica però sempre que la matèria (reconeixement de la filiació) estigui prevista en aquest conveni bilateral.
Hi ha alguns convenis que exclouen algunes matèries: per exemple, en el Conveni de Xina s’exclouen els danys derivats d’energies nuclears. Però si en comptes d’estar a la Xina tenim en compte el Conveni amb Israel, ens trobem que per exemple l’àmbit d’aplicació material és molt més estricte: “el presente convenio no será de aplicación en los casos siguientes: testamentos i sucesiones, quiebras, etc.”. Per tant, si es tractés d’una acció de filiació que s’hagués plantejat davant d’un tribunal israelià i es volgués executar a Espanya, com que les qüestions de capacitat i família no queden incloses en el conveni amb Israel, el Conveni amb Israel NO seria aplicable.
Per tant, quan estem davant d’una sentència procedent d’un altre Estat hem de mirar si l’estat d’origen és un estat de la UE o si és un Estat amb el que tenim un conveni bilateral o multilateral i després hem de mirar si la matèria de la sentencia entra o no dins de l’àmbit d’aplicació d’aquests convenis.
En relació amb aquesta relació entre els reglaments comunitaris o en defecte d’aquests si hi ha o no convenis internacionals, hi ha una qüestió que presenta certa dificultat: resulta que Espanya, abans d’entrar a la UE, havia ratificat una sèrie de convenis bilaterals de reconeixement i execució amb diversos països de la UE. Per exemple: hi ha un conveni amb Gran Bretanya, amb França, amb Itàlia, amb Txecoslovàquia, amb Romania i amb Portugal, entre d’altres. Per tant, d’aquests 24 convenis que Espanya ha ratificat, 9 d’ells són amb països de la UE.
Podríem pensar que quan Espanya s’adhereix a la UE i s’obliga a aplicar els Reglaments comunitaris, aquests convenis bilaterals han deixat d’estar operatius. Però no es així perquè aquests convenis tenen un àmbit material d’aplicació més ampli que les matèries que cobreix el reglament comunitari.
EX: si es planteja a Espanya el reconeixement d’una sentencia italiana en matèria de règims matrimonials o es planteja a Espanya el reconeixement d’una sentencia francesa o alemanya en matèria de filiació, en la mesura en que els reglaments comunitaris actualment aplicables cap d’ells regula ni els règims matrimonials, ni la filiació ni les successions, com que aquests convenis tenen un àmbit d’aplicació molt més ampli que no pas les matèries cobertes pel reglament, aquests convenis continuen sent aplicables.
Si en el dia d’avui a Espanya es planteja el reconeixement d’una sentencia francesa sobre successions o d’una sentencia italiana sobre filiació, com que no hi ha cap reglament comunitari que tracti sobre aquestes matèries, aplicarem el conveni bilateral. Per tant, en la mesura en que aquests convenis bilaterals tracten matèries no cobertes pels Reglaments, continuen sent aplicables encara que l’Estat d’origen sigui un estat de la UE.
127 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   A diferencia del que passava en el sector de la CJI, el ventall de convenis internacionals en matèria de reconeixement i execució és molt més ampli que el que trobàvem en matèria de CJI. Si la sentencia que s’ha de reconèixer i executar procedeix de Suïssa, Islàndia o Noruega, aquí el Conveni de Lugano també té un capítol que tracta sobre el reconeixement i execució. Per tant, si la sentencia procedeix d’un d’aquests 3 Estats aplicarem el Conveni de Lugano.
Ø Dret autònom espanyol (LEC) à En matèria de CJI, quan no hi havia un Reglament o conveni aplicable, dèiem que les normes autònomes de competència eren les previstes en la LOPJ. En matèria de reconeixement i execució, les normes autònomes estan incloses en la LEC.
Quan no hi ha normes sobre reconeixement i execució en cap Reglament o conveni internacional, i la sentencia procedeix d’un Estat que NO és part de la UE ni de cap conveni bilateral o multilateral ratificat per Espanya, o la matèria no està prevista en cap d’aquests textos, les normes que determinen quins requisits ha de tenir aquesta sentencia estrangera procedent d’un tercer Estat estan incloses en la LEC (arts. 951-958 LEC 1881).
Aquests articles estan inclosos en una LEC que en principi ha estat derogada per la nova LEC de l’any 2000, però en una disposició addicional de la LEC del 2000 es preveu expressament que en tant i en quant no s’adopti una llei sobre cooperació jurídica internacional, aquestes disposicions de l’antiga LEC continuen en vigor i sent aplicables. Per tant, el regim autònom de reconeixement i execució espanyol és el previst en aquests articles 951-958.
!! Un cop identificat el règim de reconeixement i execució aplicable, estarem en condicions de resoldre els problemes bàsics: ü Quin és el procediment a seguir per aconseguir que una sentencia dictada fora d’Espanya tingui efectes en el nostre país.
ü Quines són les condicions que ha de complir la sentencia estrangera per poder ser reconeguda i executada a Espanya.
Precisions terminològiques En termes generals, en el marc del reconeixement i execució de sentencies estrangeres, quan parlem d’Estat d’origen ens referim al país on la sentencia s’ha dictat. Per la seva banda, quan parlem d’Estat requerit estem parlant de l’Estat on es vol que aquesta sentencia estrangera desplegui els seus efectes.
EX: En l’exemple anterior (el de divorci): Alemanya és l’Estat d’origen i Espanya és l’Estat requerit.
Hi ha uns termes que és necessari tenir molt clars des del principi perquè aquesta terminologia és la que ens permetrà distingir amb claredat les diferencies entre el règim de reconeixement i execució europeu i el règim previst en els convenis bilaterals ratificats per Espanya i el règim autònom espanyol.
Normalment, parlem de “reconeixement i execució de sentencies estrangeres” però reconèixer una sentencia estrangera no és el mateix que executar-la. Per tant, és necessari matisar-ho i saber a què ens referim en cada cas.
128 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Reconeixement, declaració d’executivitat i procediment d’execució són 3 conceptes que s’han de tenir molt clars: Ø Reconèixer à Reconèixer és un terme genèric que fa referencia a atribuir a la sentencia estrangera els efectes que li són propis. És a dir: permetre que la sentencia estrangera desplegui en el país requerit (en el nostre cas: a Espanya) els efectes que en principi tenen les sentencies judicials.
Pel dret processal, aquests efectes que són: ü L’efecte de cosa jutjada (tant positiu -no es pot iniciar un nou procés entre les mateixes parts i el mateix objecte- com negatiu -el que ha decidit la sentencia vincula a la resta d’òrgans jurisdiccionals del país on aquesta s’ha dictat-). Les sentencies quan són fermes tenen efecte de cosa jutjada.
ü Un altre efecte diferent és l’efecte executiu à no totes les sentencies tenen força executiva. Només ho tenen les sentencies condemnatòries, no les sentencies declaratives.
La sentencia que declara que A és fill de B és una sentencia declarativa. La sentencia que declara que un matrimoni s’ha dissolt és una sentencia constitutiva de l’estatus civil. Aquestes sentencies no tenen força executiva: no s’executa una sentencia de divorci o filiació perquè no són sentencies de condemna, no es condemna a res a aquells que se’ls hi diu que han deixat d’estar units per matrimoni.
Només les sentencies de condemna tenen aquesta força executiva: quan es condemna a pagar un determinat preu, si aquest no es paga voluntàriament, aquesta sentencia es pot executar coercitivament. Per tant, no totes les sentencies tenen els mateixos efectes (tenen l’efecte de cosa jutjada però poden no tenir efectes executius).
ü Altres vegades les sentencies poden tenir un efecte purament probatori à acreditar la veracitat dels fets que s’exposen en la sentencia. Es pot fer servir la sentencia com un títol probatori sobre el qual les persones poden fonamentar els seus drets.
Per tant, hem de tenir en compte que reconèixer vol dir que els efectes d’una sentencia (ja siguin executius, declaratius, registrals, probatoris, etc.) puguin produir-se en el fòrum (Estat requerit).
Ø Declaració d’executivitat à Dins d’aquests efectes n’hi ha un de concret que és l’EFECTE EXECUTIU: no totes les sentencies porten aparellada força executiva. Quan lo que es vol fer valdre en un altre país diferent d’aquell on s’ha dictat és la força executiva d’una sentencia de condemna, en aquests casos NO n’hi ha prou amb el reconeixement sinó que a més es necessari un procediment específic d’homologació (tradicionalment conegut com “exequàtur”).
Quan es tracta de l’efecte executiu és necessari l’exequàtur, que no és altre cosa que la declaració per part del tribunal requerit a executar una sentencia de que aquesta sentencia reuneix uns determinats requisits. Per la declaració d’executivitat és necessari seguir un procediment específic que és 129 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   l’exequàtur i només quan la sentencia estrangera ha estat considerada executiva en l’Estat requerit, aleshores es pot procedir a l’execució forçosa: el despatx d’execució (o procediment d’execució ).
Per lo tant, lo important és que NO confonguem la declaració d’executivitat del procediment d’execució pròpiament dit à Partim de la base de que no totes les sentencies han de tenir força executiva. Per tant: o Si una sentencia és declarativa, constitutiva d’un estat civil o l’única cosa que es pretén és que una sentencia estrangera sigui un títol per inscriure el dispositiu de la sentencia en un Registre civil espanyol, és suficient amb que aquesta sentència es reconegui.
o En canvi, quan el que volem és reconèixer l’efecte executiu, és necessari fer una declaració d’executivitat, és necessari seguir un procediment específic anomenat exequàtur. I per últim, quan s’ha obtingut un exequàtur (procediment d’homologació), estarem en condicions de fer executar forçosament aquesta sentencia si el deutor (la persona contra la qual s’ha dictat) no la compleix voluntàriament.
Per això es sol dir que no hi ha execució sense reconeixement, però no sempre el reconeixement comporta l’execució (en al mesura que hi ha sentencies en les que no es necessari tenir eficàcia executiva per obtenir el reconeixement).
Això es innecessari perquè en el dret autònom espanyol, per a que una sentencia pugui tenir qualsevol d’aquests efectes a Espanya (tant l’executiu, com el probatori, el registral, el declaratiu, etc.), és necessari l’exequàtur mentre que en el marc del Brussel·les I, l’exequàtur només és necessari quan estem davant de l’efecte executiu.
[Recordatori à Per a que les sentències puguin produir els seus efectes fora de l’Estat on s’han dictat és necessari que siguin reconegudes, però si el que es pretén és que una sentència tingui efectes executius serà necessari no tant sols reconèixer-les sinó també obtenir una declaració d’executivitat, i només després d’aquesta declaració serà possible la seva execució forçosa fora de l’Estat on s’ha dictat sempre que no s’hagi complert voluntàriament per la persona obligada].
Abast del reconeixement Dins dels aspectes generals i abans de passar a analitzar els diferents règims de reconeixement i execució en el marc europeu i en el marc autònom espanyol, també cal fer una altre precisió à quan diem que reconèixer una sentència estrangera és permetre que produeixi els efectes que li són propis fora de l’Estat on s’ha dictat (és a dir: que els produeixi en l’Estat requerit), ens podem preguntar si aquests efectes són els previstos en l’Estat d’origen o en l’Estat requerit ja que el dret comparat ens mostra que els efectes d’una sentència judicial no tenen el mateix abast en tots els Estats.
Per exemple, l’efecte de cosa jutjada en països de dret civil (entre els quals està Espanya) fa referència només a la part dispositiva de la sentencia. És a dir: és nomes el que el tribunal inclou en la decisió lo que no pot ser objecte d’un nou procés sobre les mateixes parts i el mateix objecte. Per tant, la cosa jutjada en els països de dret civil fa referència al text de la sentencia però NO a les interlocutòries o 130 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   pronunciaments o qüestions que el tribunal ha pogut resoldre al llarg del procediment necessàries per arribar a la sentencia final. Per tant, en un litigi diferent, qüestions que en el primer procediment es van resoldre es poden tornar a plantejar i reproduir.
EX: si en un litigi per incompliment d’un contracte el tribunal interpreta d’una determinada manera les clàusules del contracte i aquesta interpretació és la que li porta a dictar una sentència, en països de dret civil NO es pot tornar a repetir un litigi en el que es plantegi si hi ha hagut o no incompliment d’un contracte però sí la interpretació que el tribunal ha fet sobre aquesta clàusula contractual.
En canvi, en els països del common law, la cosa jutjada te un abast més ampli: si un tribunal ja s’ha pronunciat sobre un extrem en el marc d’un litigi, i un altre tribunal coneix d’un litigi diferent però que també convé pronunciar-se sobre el mateix extrem, les parts podran invocar que això ja ha estat decidit pel primer tribunal.
EX: hi ha països com Espanya en els que els fets que existeixen en el moment del procediment i que NO són invocats per les parts, no poden després constituir la base per un nou procediment que vingui a alterar o modificar la sentencia que s’ha dictat. La sentencia ja no pot ser revisada pel fet de que una de les parts desitgi invocar uns fets que podent-ho fer no ho va fer. Es pot revisar una sentencia si es desconeixien uns fets o aquests no havien succeït però no quan es podia fer i no es va fer. En canvi, hi ha països en que aquest caràcter preclusiu dels fets, que podent-se invocar no es va fer, no es dóna (per tant, això es permetria).
Poso aquests exemples per mostrar-nos que quan diem que reconèixer una sentencia estrangera és permetre que produeixi en l’Estat requerit els efectes que li són propis, NO se’ns diu quins són aquests efectes: els efectes que preveu l’Estat d’origen o els efectes que preveu l’Estat requerit? Sobre aquesta qüestió hi ha hagut 2 teories bàsiques: Ø Teoria de l’equiparació à nacionalització de la sentencia: la sentencia estrangera s’assimila a una sentència nacional i un cop reconeguda NOMÉS pot produir els efectes previstos per a les sentencies nacionals, encara que aquests efectes no siguin els previstos en l’Estat d’origen.
EX: si una sentencia americana es reconeix a Espanya, els efectes de cosa jutjada seran els previstos en l’Estat espanyol (encara que a lo millor als Estats Units la cosa jutjada no es limiti al dispositiu de la sentencia sinó que també abasti qualsevol pronunciament que hagi fet el tribunal).
De forma expressa ho diuen alguns convenis, per exemple, l’art. 25 del conveni bilateral entre Espanya i Xina: “La sentencia reconocida o ejecutada producirá en el territorio de la Parte requerida el mismo efecto que si hubiera sido dictada por los Tribunales de esta última”. Una sentencia xinesa no pot tenir més efectes a Espanya dels que té una sentencia espanyola i al revés: un sentencia espanyola no pot tenir a la Xina més efectes que les xineses.
Ø Teoria de l’extensió à En front de la teoria de l’equiparació s’ha plantejat una teoria diferent que creu que la teoria de l’equiparació neutralitza la sentencia estrangera, no se la reconeix sinó que es limita a permetre que aquesta sentencia tingui els efectes que tenen les sentències espanyoles.
131   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Això pot tenir un inconvenient perquè una sentencia estrangera pot tenir que ser executada a més d’un Estat.
EX: imagineu que aquest matrimoni que s’ha divorciat a Alemanya i demana el reconeixement a Espanya, un d’ells vol contraure un segon matrimoni a França o als Estats Units i per poder-ho fer és necessari que aquesta sentencia de divorci alemanya sigui reconeguda a Estats Units o França. Si seguim la teoria de la equiparació, la sentencia alemanya a Espanya tindrà els efectes propis de les sentencies espanyoles i si es reconeix a Estats Units tindrà els efectes de les sentències americanes (la mateixa sentencia pot tenir efectes diferents). Per tant, no hi ha un reconeixement sinó més aviat una nacionalització de la sentencia estrangera per cada país requerit al reconeixement.
Per fer front a això (evitar diferents efectes d’una mateixa sentencia), s’ha proposat (i es el criteri que es segueix en el marc comunitari) la teoria de l’extensió à la sentencia té a tots els països en els quals es demana el seu reconeixement i execució els mateixos efectes. I aquests efectes no són altres que els que aquesta sentencia té en l’Estat d’origen.
Ø Teoria de l’acumulació (no molt important) à Una tercera teoria és la teoria de l’acumulació, que intenta fer front a una critica de la teoria de l’extensió, sobretot quan es tracta de sentencies que no procedeixen d’un Estat de la UE.
Hi pot haver l’argument de que l’existència d’un espai judicial europeu justifica que les sentencies dictades a un Estat de la UE tinguin els mateixos efectes, però si es tracta de sentencies d’un tercer Estat (país que no és de la UE) i les reconeixem a Espanya, la teoria de la extensió pot portar a l’inconvenient de que resulti que sentencies estrangeres puguin tenir efectes més amplis que els que tenen sentencies espanyoles.
Per evitar això, un autor va proposar que a la sentencia estrangera en principi se l’ha de reconèixer amb els efectes que té a l’Estat d’origen però sempre i quan aquests efectes NO siguin més amplis que els previstos en l’Estat requerit. En canvi, si els efectes en l’Estat d’origen són més restringits que els previstos en Espanya (Estat requerit), en aquest cas la sentencia estrangera no pot produir més efectes a Espanya que els que produiria en el seu Estat d’origen.
EX: a Estats Units la cosa jutjada abasta més que la sentencia en si mateixa (part dispositiva) i els pronunciaments que ha fet el jutge també vinculen en un altre procediment diferent si aquestes qüestions que s’han resolt es tornen a plantejar. En canvi, a Espanya només vincula la part dispositiva de la sentencia: si a una altre procediment es plantegen qüestions que no formen part del dispositiu de la sentencia no vinculen al segon tribunal. Una sentencia americana es vol reconèixer a espanya à si se li aplica la teoria de l’equiparació vol dir que només produirà l’efecte de cosa jutjada prevista per les sentencies espanyoles; si se li aplica la teoria de l’extensió produirà els efectes de cosa jutjada previstos per la sentencies americanes i si se li aplica la teoria de l’acumulació, aquesta sentencia només podrà desplegar els efectes de cosa jutjada limitats.
Per tant, la teoria de l’acumulació ve a dir que cap decisió pot produir més efectes en l’Estat requerit que els que produeix en l’Estat d’origen, sempre que aquests NO excedeixin dels previstos en l’Estat requerit.
132 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   La normativa de l’Estat requerit és el llindar màxim d’efectes que pot produir una sentencia estrangera però NO el llindar mínim.
A la pràctica les 2 teories més importants són les 2 primeres.
Diferents models de reconeixement i execució Ara ja sabem que una sentencia pot produir diferents efectes (cosa jutjada, executiu, declaratiu, etc.).
Vist tot això, estem en condicions d’entendre que en el dret espanyol coexisteixen 2 grans sistemes o règims de reconeixement i execució: Ø Un que deriva dels Reglaments comunitaris i que com veurem anomenem “model dualista”.
Ø I el que es deriva de la LEC (del regim autònom), en aquells casos en que els reglaments comunitaris NO resulten aplicables.
!! Aquest règim autònom de la LEC, llevat que es digui alguna cosa en contrari, s’estén al règim convencional perquè els convenis bilaterals, quan tracten del procediment que s’ha de seguir de reconeixement i execució en els respectius països, remeten a la llei interna de cada un d’ells.
Per tant, els convenis bilaterals preveuen quines són les matèries de reconeixement i execució mútues, les condicions en que una sentencia procedent de la Xina, Israel o Marroc (per exemple) pot ser reconeguda a Espanya i les condicions en que la sentencia espanyola pot ser reconeguda en cada un d’aquests països amb els que tenim un conveni bilateral. Però una cosa es això i l’altre és el procediment que s’ha de seguir per a que una sentencia pugui ser reconeguda i executada a Espanya. El procediment dels convenis bilaterals és el mateix que el procediment previst en la LEC de 1881, perquè aquests convenis remeten al dret intern de cada un dels 2 Estats part en el conveni.
En canvi, el procediment, les condicions i les matèries són diferents en el marc dels reglaments comunitaris. Per tant a Espanya existeixen 2 models: un model unitari (1) i un model dualista (2).
Model unitari del Dret autònom espanyol (LEC 1881): exigència d’un procediment intermedi d’homologació o exequàtur (1) : El model unitari del dret espanyol vol dir que en principi, qualsevol efecte d’una sentencia estrangera que es vulgui fer valdre a Espanya necessita superar el control de l’exequàtur, que no és res més que un procediment d’homologació.
Diem que és un model unitari perquè sigui quin sigui l’efecte que es vol que produeixi una sentencia estrangera a Espanya (cosa jutjada, constitutiu, declaratiu, executiu, etc.) quan no és aplicable un reglament comunitari, requereix d’un control o procediment previ d’homologació anomenat “exequàtur”.
No obstant, hi han algunes excepcions: 133 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   ü La prèvia obtenció de l’exequàtur NO és necessària quan la sentencia estrangera es vol fer valdre a Espanya només com a document públic per provar els fets que la sentencia recull. Quan la sentencia estrangera s’utilitza només com a prova no és necessari l’exequàtur.
EX: Si una sentencia estrangera declara que A és fill de B i a Espanya s’obre un procediment sobre aliments, el creditor dels aliments pot aportar el text de la sentencia estrangera com a prova de que és fill del deutor. Com a qualsevol prova, el jutge podrà valorar-la amb els seus justos termes (el jutge no està obligat a reconèixer i executar aquesta sentencia sinó que simplement és un document en el qual es diu que A és fill de B i, per tant, té dret a reclamar aliments a aquesta persona).
No és necessari l’exequàtur sinó que n’hi haurà prou amb que la sentencia estrangera reuneixi els requisits previstos per l’eficàcia a Espanya dels documents públics estrangers en els articles 144 i 323 (autenticitat, legalització, traducció): aquest document ha d’estar legalitzat, s’ha de demostrar que la persona que va signar el document públic estava legitimada per fer-ho.
ü Sabem que per inscriure una sentencia estrangera al Registre Civil és necessari l’exequàtur. Ara bé, si l’única cosa que volem és que la sentència s’anoti en el Registre a efectes purament probatoris (sense que es demani la modificació una inscripció prèvia), aleshores l’exequàtur no és necessari.
Per tant a Espanya (en el marc de la LEC), per regla general tant el reconeixement com la execució necessiten de l’exequàtur, cosa que NO passa en el marc dels reglaments comunitaris.
Model dualista comunitari (2) : En el marc dels Reglaments comunitaris, hi ha 2 tipus de reglaments: Ø Reglaments que podríem anomenar “de primera generació” i Ø Reglaments comunitaris més recents.
A) Atenuació de l’exigència d’exequàtur: En el marc dels reglaments que podríem dir “de primera generació” (els primers que es van adoptar en els quals es regulava el reconeixement i execució de sentències estrangeres), entre els quals estan tant el Brussel·les I com el II, es parteix de la base del que s’anomena “el reconeixement automàtic” à és a dir: aquell que ha obtingut una sentencia d’un tribunal estranger pot invocar l’existència d’aquesta sentencia davant d’un jutge espanyol que està coneixent d’un litigi i per exemple, vol invocar l’efecte de cosa jutjada.
EX: imagineu un contracte entre una empresa francesa i una empresa espanyola. L’empresa espanyola davant de l’avís de l’empresa francesa de que el demandarà per incompliment del contracte, obté d’un tribunal francès una declaració de irresponsabilitat. Per lo tant, tenim una sentencia francesa que declara que la part contractual espanyola no ha incorregut en cap responsabilitat en el curs de l’execució d’aquest contracte.
L’empresa francesa, no contenta amb aquesta decisió del tribunal francès, planteja davant dels tribunals espanyols del domicili del demandat, una demanda per incompliment del contracte i l’espanyol contesta la demanda invocant la sentencia francesa que l’ha declarat irresponsable (que no té cap mena 134 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   de responsabilitat). El tribunal espanyol reconeix automàticament aquesta sentencia francesa, és a dir: el tribunal espanyol l’única cosa que demanarà es que se li aporti una copia autèntica d’aquesta sentencia i a la vista de la sentencia decidirà. Considerarà que es una cosa que ja ha estat jutjada pel tribunal francès i per tant ell s’ha d’inhibir. Aquí hi ha un reconeixement automàtic.
Si no s’apliqués el Reglament comunitari aquest reconeixement automàtic no seria possible perquè en el dret intern espanyol per fer valdre la sentència hauríem de recórrer a l’exequàtur, ja que les sentencies estrangeres no tenen cap efecte a Espanya sense aquest procediment de reconeixement.
En el marc del reglament Brussel·les II aquest efecte (el del “reconeixement automàtic”) es veu més clar à una sentencia alemanya de divorci es pot presentar directament en el Registre civil espanyol per a que es procedeixi a inscriure al Registre Espanyol aquest divorci. Si aquesta sentencia de divorci fos argentina NO la podríem presentar directament al Registre espanyol sinó que abans de poder-ho fer necessitaríem instar un procediment que és l’exequàtur.
Per tant, en principi els Reglaments parteixen del reconeixement automàtic: reconeixement que no necessita cap prèvia declaració de reconeixement.
Ara bé, aquest reconeixement automàtic esgota els seus efectes dins del marc d’aquest procediment.
És a dir: La part contractual espanyola ha estat declarada no responsable per un tribunal francès; s’inicia a Espanya contra ella un procediment i la part espanyola invoca que ja ha estat exonerada de tota responsabilitat per part del tribunal francès; el tribunal cridat a conèixer valorarà aquesta sentencia francesa i si creu que reuneix les condicions d’autenticitat (la documentació que se li aporta considera que és autentica), actuarà en conseqüència, però la seva decisió NOMÉS tindrà efectes dins del marc d’aquest procediment.
Si aquest comprador espanyol vol evitar qualsevol futur litigi en el qual es debati la seva responsabilitat en virtut d’aquell contracte, pot (d’acord amb el Brussel·les I) demanar una declaració de reconeixement à Això vol dir que si es vol que aquesta sentencia estrangera a Espanya tingui efectes erga omnes (que sigui ja inoponible per sempre), aleshores s’haurà de demanar una declaració de reconeixement per la qual s’haurà de seguir el mateix procediment d’homologació o exequàtur que es requereix en el marc del Brussel·les I quan el que es vol és que una sentencia estrangera tingui força executiva a Espanya.
Per tant, a més del reconeixement automàtic que esgota els seus efectes en el sí del procediment en el qual s’invoca, és possible per a que la sentencia estrangera sigui vinculant per a qualsevol autoritat espanyola demanar que el jutge corresponent expedeixi una declaració expressa de reconeixement d’aquesta sentencia (que requereix un exequàtur).
135 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   R E C O N E I X E M E N T E X E C U C I Ó ü Reconeixement automàtic o incidental à No es requereix cap procediment intermedi d’homologació. Invocació directe de la resolució estrangera davant d’una autoritat de l’Estat requerit. Aquest reconeixement té un ABAST LIMITAT al procés on s’invoca la resolució estrangera: no vincula a la resta d’autoritats de l’Estat requerit. Reconeixement automàtic ≠ reconeixement incondicional (l’autoritat davant la qual s’invoca la decisió estrangera controla si concorren les condicions previstes en els arts 34 i 35 del Reglament 44/2001 i arts. 22 i 23 del Reglament 2201/2003) ü Declaració de reconeixement títol principal à Si es vol que el reconeixement d’una resolució estrangera vinculi a totes les autoritats de l’Estat requerit (eficàcia erga omnes) s’ha de sol·licitar una “declaració de reconeixement a títol principal”. El procediment per obtenir aquesta declaració de reconeixement és el mateix procediment d’homologació (exequàtur) que s’ha de seguir quan es sol·licita la declaració d’executivitat d’una resolució estrangera .
ü Declaració d’executivitat à Quan es tracta de reconèixer l’efecte executori de les resolucions de condemna, és necessari un procediment intermedi d’homologació o exequàtur.
Un cop reconegut aquests efectes es pot iniciar el procediment d’execució forçosa.
B) Supressió de l’exigència d’exequàtur: Això que hem vist no passa en els Reglaments comunitaris posteriors, en els quals aquesta necessitat d’exequàtur o procediment d’homologació quan es vol una declaració de reconeixement amb eficàcia erga omnes o el reconeixement d’una força executiva de la sentencia estrangera NO es dóna. En aquests nous Reglaments per obtenir la declaració d’execució NO és necessari l’exequàtur.
Es suprimeix l’exequàtur i el gran canvi serà quan entri en vigor el reglament 1215/2012, que substituirà el Brussel·les I, perquè en aquest nou reglament s’ha suprimit aquest procediment d’homologació o exequàtur à les sentencies que venen certificades amb força executiva són directament executables en qualsevol estat de la UE sense necessitat d’obtenir la declaració d’executivitat. Per tant, el pas que es fa de cara al futur és que es manté el reconeixement automàtic i es suprimeix la declaració de reconeixement i la declaració d’executivitat.
03.03.2013 L’últim dia vam plantejar que hi havia 2 models basics de reconeixement i execució de sentencies estrangeres en funció de que tinguéssim d’aplicar el règim intern (LEC de 1881, que haurem d’aplicar cada cop que la sentencia estrangera procedeixi d’un Estat que no és de la UE ni vinculat per un conveni internacional) o el règim comunitari.
En aquesta primera aproximació vam dir que el model intern espanyol de la LEC és un model monista en el sentit de que sigui quin sigui els efectes que es vulguin reconèixer d’una sentencia estrangera 136 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   (l’executiu, el declaratiu, etc.), és necessari sempre obtenir, per a que aquests efectes tinguin lloc a Espanya, l’exequàtur (que és un procediment d’homologació previ a l’autorització que les autoritats espanyoles fan per a que aquesta sentencia desplegui a Espanya tots o alguns dels seus efectes).
En canvi, en el marc del reglament comunitari 44/2001, depèn de l’efecte que es vulgui reconèixer (per això es diu que segueix un règim dualista).
o o Si només es vol el reconeixement, aquest pot ser un reconeixement automàtic que té efectes en el sí del procediment que s’estigui seguint a Espanya però no te un valor absolut.
En canvi, si no només es pretén fer valdre la sentencia estrangera en el marc d’un procediment sinó que es vol que també tingui un valor davant de futurs procediments (on interessi invocar aquesta sentencia estrangera), en aquests casos es necessari seguir un procediment d’homologació o exequàtur.
Per això diem que el Brussel·les I segueix un model dualista perquè dependrà de si la única cosa que es pretén és un reconeixement incidental o si el que es pretén és una declaració de reconeixement a títol principal o una declaració d’executivitat en les que també es fa necessari l’exequàtur.
Aquest model dualista del Reglament es va abandonant en el si de la UE, perquè ja hi ha alguns reglaments i el futur reglament 1215/2012, on es suprimeix l’exequàtur de forma definitiva à les sentencies estrangeres, encara que es vulguin obtenir l’efecte executiu a Espanya, n’hi haurà prou amb un certificat d’executivitat per a que pugui produir els efectes.
Reglaments que ja avui dia no necessiten de l’exequàtur: - Reglament 2201/2003. Resolucions sobre dret de visita i restitució del menor.
Reglament 4/2009. Resolucions procedents dels Estats de la UE vinculats pel Protocol de la Haia de 2007 sobre llei aplicable als aliments.
Reglament 805/2004 (títol executiu europeu per crèdits no impugnats), Reglament 896/2006 (procés monitori europeu) i Reglament 861/2007 (procés europeu d’escassa quantia).
Reglament 1215/2012 relatiu a la competència judicial i execució de resolucions judicials en matèria civil i mercantil (substitueix al Reglament 44/2001 a partir del 2015).
El reconeixement i execució de resolucions judicials en el Reglament 44/2001 Ara analitzarem amb més deteniment aquest Reglament 44/2001 pel que fa al reconeixement i execució de sentencies estrangeres. Analitzarem quin és el procediment que s’ha de seguir per a que aquestes sentencies estrangeres (que versen sobre matèries regulades en el Reglament Brussel·les I) puguin desplegar els seus efectes a Espanya.
El reglament parla de “resolucions en matèria civil i mercantil” i el legislador comunitari utilitza un concepte molt ampli de resolucions. Les resolucions susceptibles de reconeixement i execució són: Ø En primer lloc, les resolucions adoptades pels òrgans jurisdiccionals dels Estats Membres. És indiferent que s’hagin adoptat en base a les normes de CJI del Reglament 44/2009 o a les normes 137   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional de CJI contingudes en un Conveni internacional (EX: Conveni de Lugano de 2007) i en el dret intern (EX: art. 22 LOPJ).
És a dir, el Reglament només s’aplica en principi quan el demandat està domiciliat en un Estat membre. Per tant, pot ser que un Estat de la UE dicti una sentencia contra un demandat que no està domiciliat a la UE i que el Reglament no resulti aplicable. Tanmateix, aquesta sentencia gaudirà del mateix regim d’execució que les sentencies contra persones domiciliades a la UE.
A efectes de reconeixement i execució, és indiferent que la sentencia hagi estat dictada en base als CJI del Reglament o en base a altres criteris, perquè a efectes de reconeixement i execució només es requereix que la sentencia procedeixi d’un estat de la UE.
Per tant, sentencies adoptades en base a criteris exorbitants que no es poden utilitzar quan el demandat està domiciliat a la UE, aquestes sentencies estrangeres poden ser reconegudes i executades conforme a les disposicions del Brussel·les I.
Ø Resolucions adoptades per òrgans jurisdiccionals amb independència de la seva naturalesa (civil, penal, social, contenciós-administratiu). Lo rellevant és que la matèria objecte de la resolució sigui una de les contemplades en el Reglament 44/2001.
Una altre qüestió a tenir en compte és que lo important és la matèria sobre les quals recauen aquestes sentencies (han de ser matèries contemplades en el Brussel·les I amb independència de la naturalesa del tribunal que ha conegut del cas). Per tant, pot ser que un tribunal penal o contenciós-administratiu dicti una resolució en l’àmbit civil (en el àmbit d’alguna de les matèries regulades en el Brussel·les I), aquesta part de la sentencia que té una naturalesa no civil (administrativa o penal) podrà ser reconeguda en la resta d’Estats de la UE en base al reglament 44/2001.
Cas Somtag c. Waidmann que reflecteix això à es tractava d’un col·legi alemany que va fer una excursió a Itàlia. Els nens d’aquest col·legi estaven sota el control d’un monitor alemany. Per una actuació negligent per part del monitor i precisament per culpa d’aquesta manca de vigilància dels nens, un dels nens pateix un greu accident. Els pares d’aquest nen van interposar una demanda penal davant dels tribunals italians en la qual també demanaven una indemnització per la responsabilitat civil en la que havia incorregut aquest monitor. Aquesta sentencia condemnatòria italiana, pel que fa a la indemnització civil que va establir, va ser sol·licitat el seu reconeixement a Alemanya i es va plantejar davant del TJUE si el fet de que l’òrgan italià que havia conegut del cas era un òrgan penal (que també es va pronunciar sobre la pretensió civil), aquesta sentencia podia ser reconeguda i executada en base al reglament Brussel·les I. El TJUE va dir que efectivament, que el que interessa és la matèria o objecte de la decisió estrangera, en la mesura en que una part d’aquesta decisió estrangera feia referencia a la responsabilitat civil, la decisió respecte a la responsabilitat civil es regulava per lo disposat en el Brussel·les I, amb independència de que el tribunal no fos civil sinó un tribunal penal.
Ø Concepte ampli de resolució à L’art. 32 es refereix tant a les resolucions de fons (decisions sobre les pretensions de les parts tant a títol principal com incidental) com a les resolucions processals (interlocutòries, providències, manaments d’execució, validesa o existència d’un acord d’elecció de fòrum, etc.). Així mateix, també engloba les mesures cautelars o provisionals adoptades pel tribunal competent per conèixer del fons.
138 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Per últim, quan l’art. 32 del Reglament parla de “resolucions estrangeres” utilitza un concepte molt ampli de resolució à es fa referència no tan sols a les resolucions respecte al fons (aquelles que decideixen les pretensions que han constituït l’objecte de la demanda) sinó altres tipus de resolucions com poden ser totes les resolucions que en el curs del procediment ha adoptat el tribunal i que tenen caràcter processal (interlocutòries, providències, qüestions incidentals, etc.).
També s’inclou dins d’aquest concepte ampli de resolucions les mesures cautelars. !! Ara bé, només les mesures cautelars adoptades pel tribunal cridat a conèixer del fons són les que tenen una eficàcia extraterritorial i per tant son les úniques que són susceptibles de reconeixement i execució fora de l’Estat on s’han dictat.
Per tant, en definitiva, el concepte de resolució fa referencia a tota decisió d’una autoritat estrangera en matèries regulades en el reglament Brussel·les I, amb independència de quina sigui la naturalesa de l’òrgan jurisdiccional i quin sigui el tipus de resolució (sobre el fons, mesura cautelar, interlocutòria, etc.).
Vist això, passem ara a desenvolupar el que dèiem sobre aquells diferents tipus de reconeixement i execució que preveu el reglament “Brussel·les I” i que constitueix la peculiaritat d’aquest regim comunitari en matèria de sentencies regulades pel Brussel·les I.
Al analitzar això hem de distingir 3 supòsits diferents: v Un és l’anomenat reconeixement automàtic o incidental (1) v Declaració de reconeixement (2) v Declaració d’executivitat (2) El reconeixement automàtic o incidental en el Reglament 44/2001 (1) L’art. 33.1 del Reglament Brussel·les I parteix del reconeixement automàtic o incidental. Invocació directa de la resolució estrangera davant del tribunal que, en l’Estat requerit, està coneixent d’un procés principal: o La resolució estrangera s’invoca com a res judicata.
o La resolució estrangera es planteja com a prejudicial, de ella en depèn la resposta a la qüestió que s’ha de resoldre en el procés principal.
Quan una sentencia estrangera procedent d’un Estat membre, que versa sobre les matèries del Reglament Brussel·les I, vol reconeixes a Espanya, aquesta sentencia pot ser objecte d’un reconeixement incidental à l’autoritat davant de la qual s’invoca la sentencia estrangera pot procedir a reconèixer-la sense que s’hagi de posar en marxa cap mecanisme per fer-ho.
L’escenari on el reconeixement automàtic es planteja es bàsicament quan el tribunal espanyol és competent per conèixer d’un litigi, i s’invoca davant d’aquest tribunal l’existència d’una sentencia estrangera (EX: aquell litigi que s’ha plantejat, el tribunal espanyol no ha de conèixer d’aquest perquè es una qüestió que ja ha estat resolta per una sentencia estrangera). En aquest cas el tribunal espanyol pot admetre o no l’efecte de cosa jutjada però no necessita recórrer a un procediment específic.
139   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Pot ser que s’invoqui com a qüestió preliminar una sentencia estrangera, i el tribunal espanyol que està coneixent del fons del litigi pot decidir si reconeix o no aquesta sentencia estrangera sense necessitat d’un procediment específic.
Per tant, aquest reconeix automàtic o incidental no significa reconeixement incondicional sinó que el tribunal al que se li invoca una sentencia estrangera com efecte de cosa jutjada, pot acceptar o no aquesta invocació de la sentencia estrangera segons si es donen o no les condicions de reconeixement previstes en el Reglament.
Per tant, reconeixement automàtic NO vol dir reconeixement de facto à El fet de que no s’hagi de seguir cap procediment d’homologació específic per poder obtenir el reconeixement automàtic, no significa que la sentència estrangera escapi de tot control. El tribunal del fòrum davant del qual s’invoca la decisió estrangera verifica si concorren les condicions previstes en els arts 34 i 35 del Reglament (verifica si realment concorre alguna causa de no reconeixement prevista en el Reglament).
Si al final el tribunal espanyol reconeix la sentencia estrangera, el que és important és que la decisió d’aquest tribunal que coneix del fons és una decisió que s’esgota en el si d’aquest procediment (el reconeixement automàtic esgota els seus efectes en el marc del procés on s’invoca la resolució estrangera) à És a dir: es reconeix la sentencia estrangera per part d’un tribunal que esta coneixent del cas a Espanya però els efectes s’esgoten aquí. Ara bé, si es vol que la resolució estrangera vinculi a totes les autoritats de l’Estat requerit (gaudeixi d’un valor absolut en front de posteriors processos en el fòrum) es precís sol·licitar una “declaració de reconeixement a títol principal” .
Declaració de reconeixement a títol principal i declaració d’executivitat: el procediment d’exequàtur en el Reglament 44/2001 La declaració de reconeixement a títol principal requereix posar en marxa un procediment d’homologació o exequàtur que és exactament el mateix procediment que quan es pretén que a una decisió estrangera li sigui reconeguda a Espanya la seva força executòria.
El Reglament preveu la possibilitat de sol·licitar a l’Estat requerit una declaració formal de reconeixement a títol principal que vinculi a totes les autoritats de l’Estat receptor i aclareixi d’una vegada per totes el valor de la resolució estrangera en el fòrum. Per obtenir aquesta declaració s’ha de seguir un procediment específic d’homologació (exequàtur) que coincideix amb el previst per l’obtenció de la declaració d’executivitat de la sentència estrangera (arts.
38-52 Reglament 44/2001).
La declaració d’executivitat és el procediment que també s’ha de seguir quan es vol la declaració de reconeixement a títol principal. En ambdós supòsits és necessari aquest procediment específic d’homologació.
Per tant, el reconeixement automàtic és possible (amb efectes limitats en el si d’un procés concret a Espanya), sempre i quan lo que es vulgui reconèixer no siguin els efectes executius d’una sentencia estrangera (perquè aleshores necessàriament s’ha de procedir a aquesta declaració d’executivitat).
140   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Com veurem, el procediment d’exequàtur de la LEC no és exactament igual que el que hi ha en el marc del Reglament Brussel·les I. El procediment d’exequàtur té 2 fases: v Una primera fase unilateral, perquè es desenvolupa sense que participi la part contra la qual es demana aquesta execució de la sentencia estrangera.
v I una segona fase que és contradictòria, en la qual si que es dóna audiència a la part contra la qual es demana l’exequàtur.
¿Com s’inicia aquest procediment d’homologació o exequàtur per obtenir tant la declaració de reconeixement a títol principal com la declaració d’executivitat d’una sentencia estrangera? Procediment intermedi d’homologació o exequàtur en el Reglament 44/2001 (arts. 38 i següents) : Ø 1ª fase: UNILATERAL (sense audiència de la persona contra la qual es demana el reconeixement).
L’exequàtur s’inicia presentant una demanda de reconeixement o execució davant del tribunal de primera instancia del domicili del demandat. La sol·licitud d’exequàtur s’ha de presentar davant del tribunal de primera instancia de la persona que ha sigut condemnada per aquesta sentencia estrangera. Si no té el domicili a Espanya però interessa fer valdre els efectes d’aquesta sentencia en el nostre país (EX: hi ha béns embargables) aleshores també es pot presentar davant dels tribunals del lloc on radiquin aquests béns o on la sentencia s’hagi de fer executiva.
En el reglament Brussel·les I només es parla de “sol·licitud de reconeixement” i per tant sembla que l’únic que es pot demanar és que la sentencia estrangera sigui executada i reconeguda a Espanya però no està previst que es demani una declaració negativa de reconeixement i execució, cosa que sí passa en el Brussel·les II. Malgrat això, aquí la doctrina està dividida: o o La majoria d’autors deien que si en el reglament Brussel·les II es preveu tan la declaració de reconeixement com la de no reconeixement, i en el Reglament Brussel·les I només es preveu la declaració de reconeixement, vol dir que en el Brussel·les I no es pot instar una declaració negativa de no reconeixement.
En canvi, hi ha altres autors (com GARCI MARTIN) que sostenen lo contrari à per analogia (amb l’art. 21.3 del Brussel·les II) també tindríem que admetre que sota el reglament Brussel·les I seria possible instar també una declaració de no reconeixement.
A la sol·licitud de reconeixement s’han de presentar els documents dels arts. 53, 54 i annex V del Reglament 44/2001 à Aquests articles venen a establir que el que s’ha de presentar és una copia autentica de la sentencia estrangera que vol que es reconegui i que s’executi i aquesta copia ha de venir certificada pel país d’origen. El que consta en el certificat són les dades previstes en l’annex V.
En aquesta primera fase unilateral, el tribunal es limita a examinar si aquests documents reuneixen els requisits formals dels arts. 53, 54 i annex 5è. En el cas del Brussel·les I, el tribunal en aquesta primera fase NO ha de verificar si es donen o no les condicions de reconeixement previstes en l’art. 34 i 35 del reglament.
141 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Per tant, en aquesta 1ª fase unilateral el jutge l’única cosa que fa és controlar si els documents que el reglament preveu (que bàsicament són una copia autentica de la sentencia estrangera i un certificat en el que constin les dades previstes en aquest annex 5) concorren o no concorren. !! Les coses passen d’una manera diferent en el marc del Brussel·les II, perquè en aquesta primera fase el jutge de 1ª instancia no es limita a analitzar els documents sinó que ja entra a veure si concorren o no causes de no reconeixement.
Si hi ha algun defecte formal el jutge rebutja el reconeixement i sinó l’accepta; NO analitza si concorren les causes possibles de denegació. De tal manera, si es denega el procediment, la persona pot subsanar els defectes formals i tornar a presentar la sol·licitud.
Si el Tribunal de 1ª Instancia considera que els documents són correctes, accepta el reconeixement i notifica a les 2 parts.
Un cop examinats els documents, el jutge es pronuncia en forma de interlocutòria concedint o denegant el reconeixement o l’execució, sense entrar a verificar si s’han complert les condicions de reconeixement. Amb la notificació de la resolució al sol·licitant i a la persona contra la qual s’atorga l’exequàtur finalitza la primera fase del procediment (art. 42 Reglament 44/2001).
Ø 2ª fase: CONTRADICTÒRIA Un cop la decisió de reconeixement o de no reconeixement ha estat notificada a aquell que ha demanat el reconeixement i execució i a la persona contra la qual s’ha demanat el reconeixement i execució, aquesta decisió pot ser objecte de recurs. Si es planteja un recurs s’obre aquesta segona fase en la qual ja si que es dóna audiència a les parts i per tant es tracta d’una fase contradictòria. El recurs s’ha de presentar en la Audiència Provincial de la província del Jutjat de 1ª Instància.
La primera fase (unilateral) acaba amb una decisió del jutge de 1ª Instància declarant que la sentencia estrangera es pot reconèixer o no. Contra aquesta decisió, estimatòria o desestimatòria, cap un recurs en la Audiència Provincial.
Si s’ha concedit el reconeixement, lògicament qui impugnarà aquesta decisió serà la part afectada per la concessió del reconeixement; en canvi si no s’ha concedit, serà la part que el va demanar la que instarà un recurs.
Lo important en aquesta 2ª fase es que aquest recurs ha de basar-se en les causes de no reconeixement previstes en el reglament, en les condicions que permeten excepcionalment que una sentencia estrangera no sigui reconeguda. Per tant, contra la concessió del reconeixement, la persona afectada invocarà alguns dels motius de no reconeixement previstos en els art. 34 i 35 del reglament.
També s’estableixen uns terminis: v Contra la concessió del reconeixement i execució à terminis previstos en l’art. 43.5 del Reglament 44/2001.
142   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional v Contra la denegació de reconeixement à no està subjecte a cap termini. Si s’ha denegat el reconeixement, la persona que l’ha demanat i li ha estat denegada, el Reglament no preveu cap termini per recórrer aquesta decisió.
La Audiència Provincial escoltarà a les parts, els motius que al·leguin per oposar-se al reconeixement que s’ha concedit i al final dictarà una resolució judicial en forma d’interlocutòria o de sentència admetent o denegant el recurs (és a dir: concedint o denegant el reconeixement o l’execució).
Contra aquesta decisió de l’Audiència, cap encara un recurs extraordinari de cassació. En el cas d’Espanya aquest recurs s’haurà de fer davant del Tribunal Suprem. Hem de tenir en compte que en la LEC del 2000 aquest recurs s’ha limitat a 2 supòsits basics: quan hi ha un interès cassacional en que el TS es pronunciï sobre les decisions adoptades per les Audiències Provincials o bé quan es tracti d’un recurs per infracció processal.
Es va plantejar el problema de que el Reglament no regula com ha de ser ni quins són els motius pels quals es pot recórrer en cassació, simplement indica que els Estats hauran d’admetre que les decisions de les Audiències (o tribunals equivalents) puguin ser susceptibles d’un ulterior recurs davant de l’òrgan suprem de cada un dels països, però no diu com s’ha de substanciar ni quins son els motius de cassació que es poden invocar en aquests casos à això es una qüestió que regula cada Estat amb la seva llei processal corresponent.
En el cas espanyol, els motius cassacionals previstos en la LEC del 2000 han estat interpretats pel TS quan es tracta d’un recurs que es presenta en el marc d’aplicació del Brussel·les I à només es pot fer un recurs per interès cassacional però no cap admetre un recurs extraordinari per infracció processal quan el motiu del recurs sigui el no reconeixement d’una sentencia estrangera.
En la mesura que la LEC no permet recursos davant del TS quan la decisió te la forma d’interlocutòria (només quan té forma de sentencia), no es possible el recurs extraordinari per infracció processal en el marc d’exequàtur.
En el reglament Brussel·les I només es en aquesta 2ª fase quan el tribunal pot entrar a esbrinar si realment concorren les condicions de no reconeixement previstes en el Reglament, i és en aquest moment on s’obre el debat processal entre les parts interessades quan el tribunal haurà d’esbrinar si realment aquestes condicions o causes de no reconeixement es donen o no en el supòsit concret.
Ara analitzarem quines són aquestes condicions que permeten excepcionalment denegar el reconeixement d’una sentencia estrangera (el principi general és que les sentencies han de gaudir d’una lliure circulació en el si de la UE).
Condicions del reconeixement en el Reglament 44/2001: arts. 34-37 Hem vist el procediment de l’exequàtur i ara el que hem de veure es quins motius es poden invocar per tal que aquesta sentencia estrangera procedent d’un Estat de la UE pugui veure rebutjat el seu reconeixement.
143 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Abans de tot cal fer unes consideracions prèvies: No és necessari que la sentencia estrangera sigui ferma (= susceptible d’un recurs ordinari en l’Estat d’origen) à el reglament NO exigeix que la sentencia estrangera sigui una sentencia ferma. Hem vist abans que s’utilitza el concepte de resolució amb un criteri molt ampli en el qual no només s’inclou les resolucions sobre el fons sinó també altres resolucions o mesures cautelars.
Això es important tenir-ho en compte perquè és una de les diferencies bàsiques entre el reglament i la LEC à a Espanya es requereix que la sentencia sigui ferma en el país d’origen per a que es pugui reconèixer i executar. L’exequàtur regulat per la LEC exigeix que la sentencia no sigui susceptible de cap recurs ordinari en l’estat d’origen.
En la mesura en que una sentencia no ferma generi efectes a l’Estat d’origen es podrà demanar el reconeixement de la força executiva, encara que sigui susceptible de posterior recurs. Això no passa en el dret intern espanyol, doncs la LEC exigeixi que la sentencia sigui ferma i no susceptible de recurs.
Com a contrapartida, es possible que el jutge de l’estat requerit, si la sentencia no es ferma, pugui decretar la suspensió del procediment d’exequàtur, fins que la sentencia no sigui ferma. El jutge de l’estat requerit pot decidir o a instancia de la part contra la qual es demana el reconeixement i execució, suspendre aquest reconeixement i execució esperant a que la sentencia sigui ferma. És una facultat, no una obligació.
Si no suspèn el procediment i concedeix l’exequàtur, pot passar que aquella sentencia sigui recorreguda i la decisió final sigui diferent a la que donava la sentencia reconeguda a Espanya.
Si es així, el reconeixement a Espanya resultaria inefectiu.
EX: hi ha una sentencia d’instància en la qual es condemna a l’estranger a pagar una determinada quantitat i aquesta sentencia es reconeix i s’executa a Espanya i després resulta que aquesta sentencia es recorreguda en l’estat d’origen i la sentencia final decideix que no hi ha obligació de pagament, aquesta sentencia anul·la el reconeixement que s’ha fet a Espanya.
Es per això que el Reglament preveu la possibilitat de que el jutge suspengui el reconeixement i execució esperant a que la sentencia sigui definitiva, però no esta obligat a fer-ho.
La resolució estrangera en cap cas pot ser objecte d’una revisió respecte al fons à Una 2ª qüestió és que el control que es fa de la sentència estrangera en el marc de l’exequàtur en cap cas suposa un control de la decisió de fons. Es a dir: el procediment d’exequàtur NO és una instancia més de la que hagin de ser objecte les sentencies estrangeres abans de produir els seus efectes a Espanya, no es tracta d’un recurs respecte el que ha decidit el jutge estranger sinó que es tracta de controlar una sèrie d’aspectes externs a la pròpia sentencia com: que la decisió no sigui contraria a l’ordre públic, que s’hagi respectat la tutela judicial efectiva i que aquesta sentencia no sigui incompatible amb una altre sentencia dictada a Espanya o inclús en altres països.
144 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   El jutge espanyol (el de l’Estat requerit) no pot esmenar ni modificar la sentencia estrangera, pot reconèixer-la o no quan es donen aquestes condicions: ordre públic i que el procediment seguit al estranger no vulneri la tutela judicial efectiva ni sigui incompatible amb una altre sentencia.
Ø Control de la competència del jutge d’origen (art. 35) à Una condició de reconeixement és la prevista en l’art. 35 del reglament i es la qüestió de si el jutge requerit (l’espanyol) pot controlar la competència en base a la qual el jutge estranger ha dictat la sentencia.
El principi general és que en el procediment d’exequàtur, el jutge requerit no pot entrar a valorar si el tribunal que va adoptar la decisió era competent o no per fer-ho. Per tant, en principi no hi ha un control de la competència judicial del tribunal d’origen,. Ara bé, aquesta manca de control de la CJI del tribunal d’origen te unes excepcions: v La 1ª excepció es dóna quan la sentencia recaigui sobre matèries de competència exclusiva (art.
22). Aquí el reglament blinda la competència exclusiva en un doble sentit: o Preveu el control ex ante (és a dir: abans de que es dicti la sentencia). L’art. 25 deia que si es planteja una demanda davant d’un tribunal que no és l’exclusivament competent, aquest s’ha d’inhibir; per tant, quan la matèria és exclusiva el tribunal d’origen te la obligació de no conèixer del cas. Imagineu que la demanda relativa a un dret real es planteja davant d’un tribunal que no és on es troba el bé, si aquest tribunal actua correctament D’OFICI haurà de declarar-se incompetent, però imaginem que aquest tribunal no controla la seva competència i malgrat això dicta una sentencia.
Si aquesta sentencia es vol reconèixer a Espanya, l’art. 35 ens diu que el tribunal espanyol (tribunal requerit) controlarà si aquell tribunal era competent i en aquest cas denegarà el reconeixement – control ex post.
o Per tant, les competències exclusives es controlen ex ante (d’ofici, en el moment en que es presenta la demanda) i es controlen també ex post (quan ja s’ha dictat la sentencia, si aquesta recau sobre una competència exclusiva, el tribunal requerit la pot excloure si el tribunal d’origen no era exclusivament competent).
v També es controlen les competències del tribunal d’origen per part del tribunal requerit quan es tracta de matèries regulades per fòrums de protecció.
Aquí hi ha diferencia entre les competències exclusives i els fòrums de protecció à Si recordem, les competències basades en fòrums de protecció no es controlaven d’ofici sinó a instancia de part. Per tant, si un consumidor és atret davant d’un tribunal que no és el propi dels fòrums de protecció, aquí el consumidor: o O bé s’ha de presentar davant del tribunal no competent i impugnar la seva competència, o O bé pot contestar la demanda (amb lo qual s’entendrà que hi ha submissió tàcita i per tant el tribunal inicialment incompetent esdevé competent perquè el consumidor no ha impugnat la competència), o O bé el consumidor pot no comparèixer (en aquests casos el tribunal d’origen veurà si ha estat correctament emplaçat).
145 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Per tant, pel que fa al control ex ante les coses passen igual que en els fòrums generals.
Però quan es tracta del reconeixement i execució d’una sentencia en matèria de fòrums de protecció, el legislador comunitari ha previst el control en la fase d’exequàtur. Per tant, si aquest tribunal d’origen que va conèixer del cas no era competent i la matèria és una matèria objecte d’un fòrum de protecció (consumidors o contractes d’assegurança), el jutge cridat a concedir l’exequàtur pot rebutjar el reconeixement i execució.
Per tant, hi ha control de la competència del tribunal d’origen quan es tracta de contractes de consumidor i contractes d’assegurança. !! El reglament no diu res dels contractes de treball però la doctrina preveu que també s’ha d’aplicar aquest control als contractes de treball per analogia.
Tant les competències exclusives como els fòrums de protecció són controlables pel jutge de l’exequàtur, de tal manera que si el tribunal d’origen no era competent en aquests àmbits, el reconeixement i execució d’aquesta sentencia pot ser denegada. La diferencia està en que en els fòrums exclusius no tan sols el tribunal de l’exequàtur controla la competència del tribunal d’origen, sinó que el propi tribunal d’origen abans d’admetre la demanda també controla si és competent o no; i en canvi, en el cas dels fòrums de protecció no hi ha aquest control ex ante d’ofici, però això no vol dir que el jutge de l’exequàtur no pugui controlar ex post la seva competència.
Ø Contrarietat manifesta amb l’ordre públic de l’Estat requerit (art. 34.1) à L’altre causa de denegació és que la sentencia sigui contraria al ordre públic del fòrum (de l’estat requerit).
P A U T E S D’ A P L I C A C I O ü Distinció entre ordre públic material i ordre públic processal.
ü Correspon a cada Estat definir el contingut del seu ordre públic.
ü Interpretació restrictiva de “ordre públic” ü El TJUE pot establir límits a l’aplicació que els tribunals fan de la noció d’ordre públic.
El reglament no preveu la possibilitat de que en el procediment o en el curs del procediment d’exequàtur s’entri a conèixer o a revisar la decisió del tribunal d’origen. Ara bé, si la sentencia que ha dictat el tribunal d’origen resulta manifestament contraria a l’ordre públic de l’estat requerit (a principis fonamentals i basics de l’estat requerit), això constitueix un motiu de denegació de l’exequàtur en virtut de l’art. 34.1 del reglament.
Com veurem, en aquest art. 34, a més de l’ordre públic també es preveu la possibilitat de denegar el reconeixement i execució quan en el procediment que s’ha seguit davant del tribunal d’origen, el demandat no ha tingut oportunitat de defensar-se (no s’ha respectat el dret a la audiència).
Ara bé, el reglament en l’art. 34.2 només fa referencia a que s’hagi violat aquest dret a la audiència que tota persona té en un procediment que se segueixi contra ell, però pot haver-hi 146 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   altres infraccions a la tutela judicial efectiva en el curs d’un procediment que no són exclusivament el dret de la audiència però que també afecten a aquest principi basic de la tutela judicial efectiva: procés just.
El TJUE ha interpretat que en aquest requisit de que la sentencia estrangera no sigui contraria a l’ordre públic, no tan sols s’ha de tenir en compte l’ordre públic substantiu o material (EX: que la sentencia estrangera vulneri un principi d’igualtat, de no discriminació, un principi que realment atempti als nostres drets fonamentals) sinó també l’anomenat “ordre públic processal” (EX: que el procediment hagi vulnerat algun dret basic que restringeixi el dret a la tutela judicial efectiva), sempre que no es tracti d’aquest dret a la audiència que ja és objecte d’una disposició especifica en el reglament.
Durant molt temps es va pensar que, tenint en compte que moltes estats de la UE respecten uns mateixos drets fonamentals, seria difícil pensar que un Estat de la UE podria dictar una sentencia contraria als drets fonamentals. Ha estat en el marc de l’ordre públic processal on s’ha pensat aquesta possibilitat de rebutjar una sentencia estrangera.
CAS à Combrat es una sentencia de l’any 2000 i que ha tingut repercussions que ha arribat fins ara. El Sr. Combrat era un metge alemany que va subministrar a una noia de 14 anys una injecció que li va causar la mort. Aquesta noia era la filla de la seva companya sentimental. El pare de la nena era el Sr.
“X”, que estava domiciliat a França. X va plantejar una demanda penal davant dels tribunals francesos per considerar que hi havia hagut imprudència temerària en la mort de la seva filla per part del Sr.
Combrat. En aquesta sentencia penal es demanava també indemnització de danys i perjudicis. Segons el dret processal francès, en un judici penal en el qual també es ventila una acció civil, és necessari que el demandat comparegui personalment (no s’admet que sigui representat a través del seu advocat). Es va emplaçar al Sr. Combrat davant del tribunal francès i no va comparèixer perquè temia que si entrava a França seria detingut i es va defensar a traves del seu advocat (cosa que sí preveu el dret processal alemany). El tribunal francès no va admetre la representació de l’advocat de Combrat i va dictar una sentencia condemnatòria. Pel que fa a la part civil d’aquesta sentencia penal condemnatòria, es va demanar el reconeixement i execució a alemanya. El Sr. Combrat es va oposar al reconeixement i execució perquè es va dictar una sentencia en rebel·lia sense que se li permetés a ell defensar-se. Els tribunal alemanys van considerar que l’exigència del dret francès de compareixença del demandat era contrari a l’ordre públic processal alemany. El TJUE va donar la raó a les autoritats alemanyes: aquesta prohibició del dret francès a representar-se a traves del representant legal era contraria a l’ordre públic alemany, havia vulnerat els drets de la tutela judicial efectiva del Sr. Combrat.
És un exemple per dir que, en aquest cas, una noció d’ordre públic processal va servir per no reconèixer aquesta sentencia francesa pel que fa a la part de la indemnització civil.
El Reglament només ens diu que per a que pugui ser denegat el reconeixement i execució d’una sentencia estrangera, aquesta ha de ser manifestament contraria a l’ordre públic (casos extrems que vulnerin drets essencials -processals o drets fonamentals- poden ser rebutjats per aquest motiu d’ordre públic), però NO ens diu que hem d’entendre per ordre públic sinó que cada Estat defineix el que considera drets fonamentals dins del seu propi ordenament.
El fet de que l’art. 34.1 parli de “contrarietat manifesta” ja ens indica que els tribunals, al aplicar aquesta causa de no reconeixement basat en l’ordre públic, han de fer una aplicació restrictiva. I el TJUE ha senyalat que encara que no li correspongui al dret comunitari definir què ha d’entendre cada 147 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Estat per ordre públic, aquesta concepció s’ha de fer d’una manera que resulti proporcional i no sigui excessiva a la finalitat que es persegueix a través del reglament (lliure circulació de sentencies).
Per tant, el tribunal no ens diu què s’ha d’entendre per ordre públic, però els Estats membres han de fer-ho de tal manera que només estigui justificada aquesta restricció per motius realment importants.
Queda per explicar els altres 2 motius de denegació: regularitat de l’emplaçament davant del tribunal d’origen (el tribunal d’origen no ha respectat el dret a la audiència) i el d’incompatibilitat entre la sentencia que es pretén executar i una sentencia pronunciada o be en el tribunal requerit o bé una sentencia pronunciada en un altre Estat membre. Aquestes altres condicions les veurem a la següent classe.
11.03.2013 Quedava per veure alguns dels motius de no reconeixement de les sentencies en el marc del reglament “Brussel·les I” i després farem referencia a l’últim tema que és el de l’assistència judicial internacional.
Les causes de no reconeixement i execució en el procediment d’exequàtur previstes en el Brussel·les I estan recollides com vam veure a l’art. 34.
ü El primer apartat ja el vam analitzar (que la sentencia estrangera no fos contraria a l’ordre públic).
També vam veure que “ordre públic” és tant l’ordre públic substantiu –el contingut de la sentencia és contrari a principis bàsics de l’ordenament del país receptor- com l’ordre públic processal.
Tanmateix a l’apartat 2 es fa referencia a un aspecte concret d’aquest ordre públic processal que és que el demandat hagi estat emplaçat regularment davant del tribunal d’origen à Aquesta causa de reconeixement ens diu “Las decisiones no se reconocerán: cuando se dictaren en rebeldía del demandado, si no se hubiere entregado al mismo la cédula de emplazamiento o documento equivalente de forma tal y con tiempo suficiente para que pudiera defenderse, a menos que no hubiere recurrido contra dicha resolución cuando hubiera podido hacerlo”).
P R E S S U P Ò S I T S ü No s’ha lliurat al demandat la cèdula d’emplaçament o document equivalent que l’hi permetin conèixer l’inici del procediment en contra seu.
ü La forma en que s’ha fet el lliurament o el temps del que ha disposat el demandat per poder defensar-se han estat insuficients ü El demandat no ha pogut interposar cap recurs en l’Estat d’origen en contra la resolució dictada en rebel·lia ü No consta que el demandat hagi acceptat de forma inequívoca la resolució.
148   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional El control d’aquest dret a la defensa es fa tant a la fase primera en la qual una persona es demandada davant d’un tribunal i aquesta no compareix (art. 26) com quan es demana que la sentencia que al final ha recaigut sense presencia del demandat sigui executada en un altre estat: Ø En el control ex ante veiem que quan el demandat no compareixia, el jutge tenia que suspendre el procediment fins que quedes acreditat que la demanda li va ser realment notificada. Al comprovar aquest requisit, l’art. 26 es remet, respecte a com s’ha de fer aquesta notificació, a lo previst en l’art. 19 del Reglament 1393/2007 sobre notificacions que analitzarem avui.
Ø Tanmateix, pot succeir que malgrat aquesta obligació del jutge d’origen de suspendre el procediment fins que no es verifiqui realment que la notificació ha arribat al demandat (que el jutge tingui consciencia que si el demandat no compareix és perquè no vol); quan el jutge verifica que el demandat ha pogut tenir coneixement de la demanda i malgrat això continua sense comparèixer, el jutge dictarà sentencia en rebel·lia (perquè sinó es perjudicaria a l’actor, es vulneraria el dret a la tutela del demandant). Quan aquesta sentencia dictada en rebel·lia pretengui ser reconeguda o executada en un altre Estat, el jutge d’aquest Estat pot, un cop més, verificar si realment la demanda va ser notificada al demandat.
Per lo tant, el control del dret a la defensa (a la audiència) es fa no tant sols pel jutge d’origen (art. 26) sinó també pel jutge de l’exequàtur (art. 34.2).
De totes maneres, en la redacció actual del Reglament veiem que aquest requisit de que s’ha donat audiència al demandat davant del tribunal d’origen s’ha flexibilitzat, perquè en la redacció originaria del conveni de Brussel·les es requeria que la notificació hagués estat en forma (que s’hagués fet d’acord amb les normes que en el país d’origen s’exigeixen per la notificació de les demandes o per altres actes que es tinguin que comunicar al demandat durant el procediment).
Això havia donat lloc a alguns abusos perquè malgrat que el demandat tingues coneixement de la demanda, tenia prou amb invocar que la manera amb que s’havia fet la notificació no era la prevista en l’ordenament de l’Estat on aquesta notificació es va dur a terme. El demandat podia invocar que no va ser notificat amb la deguda forma.
Per evitar abusos en aquest sentit, la redacció actual diu que lo important és que el demandat hagi pogut tenir coneixement que hi ha un procediment contra ell amb temps suficients per poder preparar la demanda i poder contestar-la, independentment de si s’ha incorregut en un defecte formal en la manera que ha estat notificada.
O inclús, en el supòsit en que no hagi tingut coneixement de que s’ha iniciat un procediment contra d’ell i s’hagi dictat en el país d’origen una sentencia en rebel·lia, si aquesta sentencia li ha estat comunicada al demandat i aquest ha tingut ocasió d’impugnar-la davant del tribunal d’origen per irregularitat en la notificació i no ho ha fet, després no podrà prevaldre’s d’aquest defecte de notificació davant del tribunal d’exequàtur.
Per tant, es tracta d’evitar actituds abusives per part d’un demandat que invoca que no coneixia el procediment quan se li va notificar la sentencia i havent pogut recórrer contra al mateixa no ho va fer.
149   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Finalment, els arts. 34.3 i 4 preveuen un supòsit de no reconeixement que es quan la sentencia que es vol reconèixer i executar fora de l’Estat de la UE on s’ha dictat es incompatible amb una sentencia de l’Estat requerit (art. 34.3).
Aquí tenim un litigi entre les mateixes parts (no és necessari la mateixa causa i objecte) à No es tracta de que les 2 sentencies tinguin el mateix objecte i causa, l’art. 34.3 nomes exigeix que siguin entre les mateixes parts.
EX: sentencia en la qual es condemna al marit a contribuir amb les despeses de la llar. Per lo tant, en un estat de la UE hi ha un procés en que la dona invoca que el marit no fa front a les seves obligacions derivades del matrimoni, i el tribunal estranger condemna a aquest espòs a contribuir a aquestes despeses. Mentrestant, a Espanya (país requerit a l’execució d’aquesta sentencia), s’ha dictat una sentencia de divorci (per tant, veiem que l’objecte no és el mateix). En aquest cas, malgrat que l’objecte de les 2 sentencies són diferents (no contribució a les despeses de la llar – dissolució del matrimoni), el sol fet que les parts siguin les mateixes, fa que es pugui rebutjar el reconeixement de la sentencia estrangera d’obligació de col·laborar a les despeses de la llar (no té sentit si s’han divorciat). En aquest cas hi hauria incompatibilitat.
Quan la incompatibilitat es dóna entre la sentencia de l’Estat d’origen i una sentencia de l’Estat requerit, és independent que la sentencia de l’Estat requerit sigui anterior o posterior. Si són incompatibles, sempre preval la sentencia de l’Estat requerit.
En canvi, en l’art. 34.4 l’escenari és diferent perquè la incompatibilitat no es dóna entre una sentencia d’un Estat membre i una sentencia de l’estat requerit sinó entre 2 sentencies que procedeixen de 2 Estats membres diferents o d’un Estat Membre i d’un tercer estat.
Quan davant del tribunal requerit es planteja el reconeixement de 2 sentencies, entre les mateixes parts, el mateix objecte i la mateixa causa, i aquestes 2 sentencies son incompatibles, en l’Estat requerit s’executarà només aquella que s’ha dictat en primer lloc (i això succeeix encara que les sentencies s’hagin dictat en 2 Estats membres com si una s’ha dictat en un Estat membre i l’altre en un 3r estat).
EX: Si una sentencia nord-americana reuneix els requisits de reconeixement i execució previstos en la LEC, és susceptible de reconeixement. Aquesta sentencia americana si s’ha pronunciat abans que una sentencia d’un Estat membre, s’executarà amb preferència (no s’executarà la sentencia del Estat membre) en cas de incompatibilitat.
150 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Procediment d’homologació o exequàtur de la LEC 1881 (arts. 955-958) Quan no resulta aplicable ni un reglament comunitari ni un conveni bilateral o multilateral, aleshores s’aplica les normes residuals de reconeixement i execució previstes en la LEC de 1881. Aquestes normes residuals les hem anat veient en els seminaris (No fet a classe, explicat molt per sobre a seminaris i power point).
Tribunal competent per conèixer de les sol·licituds de reconeixement i execució de sentencies judicials i arbitrals estrangeres (art. 955 LEC) à Jutjats de primera Instància o de lo Mercantil del domicili/residència de la part contra la que es sol·licita el reconeixement i execució o de la persona a qui es refereixen els efectes de la resolució i, subsidiàriament (quan cap d’aquests criteris es localitzi a Espanya), els del lloc d’execució o els del lloc on s’hagin de produir els seus efectes.
Persones legitimades : - Les parts en el procés estranger, els seus causahavents i qualsevol altre persona que tingui un interès legítim.
Intervenció necessària del Ministeri Fiscal.
Inici del procediment (art. 954.4 LEC) à Escrit sol·licitant l’exequàtur acompanyat del document que conté la sentencia estrangera (= executòria) degudament traduït i legalitzat.
Emplaçament de la persona contra la que es sol·licita el reconeixement i execució qualsevol altre demanda) i termini per comparèixer (30 dies): - Compareixença i termini per contestar (9 dies).
- No compareixença i continuació del procediment.
(= que en Interlocutòria atorgant o rebutjant l’exequàtur per algun dels motius previstos en els arts. 952-954 després d’escoltar a la part contra la que es sol·licita l’exequàtur i/o al Fiscal.
- Denegació à La persona que ha sol·licitat el reconeixement i execució tindrà que plantejar de nou la seva pretensió a Espanya.
Atorgament à La persona contra la qual s’ha atorgat el reconeixement i execució pot interposar un recurs d’apel·lació (art. 956).
Condicions de reconeixement i execució en la LEC 1881 (arts. 952-954) A diferència dels Reglaments comunitaris i d’alguns Convenis internacionals la decisió estrangera ha de ser FERMA.
Ø Règim de reciprocitat: o Positiva à S’imposen a les sentències estrangeres les mateixes condicions que s’imposen a les sentencies espanyoles en el país d’origen (art. 952).
151 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   La reciprocitat ha de ser especial, bilateral i actual.
Es presumeix la seva existència llevat que es demostri lo contrari.
o Negativa o retorsió à No es poden reconèixer i executar les sentencies procedents d’un Estat en el que no es reconeixen i executen les sentències espanyoles (art. 953).
Ø Règim de condicions: o o Quan no es prova la reciprocitat negativa és suficient que la sentència estrangera reuneixi els requisits previstos en l’art. 954.
En la pràctica, es sol acumular el règim de la reciprocitat positiva (aplicació de les condicions de l’Estat d’origen) amb les condicions previstes en l’art. 954, que passen a convertir-se en el mínim necessari que tota sentència estrangera ha de complir.
Condicions de reconeixement i execució previstes en l’art. 954 LEC 1881. Interpretació a la llum del dret actual 1. Art. 954.1: “Que l’executòria hagi estat dictada a conseqüència de l’exercici d’una acció personal”.
à La sentencia estrangera ha de versar sobre una matèria que no sigui competència exclusiva dels tribunals espanyols.
2. Art. 954.2: “Que no hagi estat dictada en rebel·lia” : - Distinció entre rebel·lia forçosa i rebel·lia estratègica o per conveniència.
El tribunal d’origen ha d’haver respectat les garanties necessàries per evitar la indefensió (citacions i emplaçaments regulars, notificacions en temps suficient per preparar la defensa, imparcialitat, fonamentació, admissió d’un mínim de prova i accés als recursos disponibles contra la resolució).
3. Art. 954.3: “Que l’obligació per la qual s’ha procedit sigui licita a Espanya” à en el sentit de que no sigui contraria al ordre públic (valors fonamentals vigents en el moment en que es sol·licita l’exequàtur) 4. Art. 954.4: Autenticitat de l’executòria à requisits formals previstos en l’Estat d’origen + requisits previstos en el Dret espanyol (traducció i legalització: arts. 144 i 323 LEC/2000, llevat els supòsits coberts pel Conveni de La Haia de 1961 relatiu a la “apostilla”). Es tracta d’un requisit que es valora en el moment de sol·licitar l’exequàtur.
Altres condicions de reconeixement i execució NO previstes en l’art. 954 LEC 1881 Condicions previstes en alguns Convenis bilaterals subscrits per Espanya i que han estat esteses per la jurisprudència a situacions no cobertes pel règim convencional.
152   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional ü Control de la CJI del tribunal d’origen à Es tracte d’impedir el reconeixement i execució de sentències sobre matèries competència exclusiva dels tribunals espanyols o sentències adoptades en base a criteris exorbitants. Es requereix una proximitat raonable amb la jurisdicció d’origen.
ü Control del dret aplicat pel tribunal d’origen à Sentències en matèria d’estat i capacitat de les persones. Verificació de si el resultat al que ha arribat el tribunal d’origen és equivalent al que hauria arribat el jutge espanyol aplicant les normes de DIPr espanyoles.
ü Manca d’incompatibilitat de la sentencia estrangera amb una sentencia ferma dictada a Espanya o en un altre Estat.
ü Pendència a Espanya d’un litigi entre les mateixes parts i el mateix objecte que la sentencia estrangera que es pretén reconèixer i executar.
ü Frau processal à Creació de contactes efímers o artificials amb l’Estat d’origen de la sentència.
153   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional TEMA 7: ASSISTENCIA JUDICIAL INTERNACIONAL. NOTIFICACIÓ D’ACTES JUDICIALS I OBTENCIÓ DE PROVES A L’ESTRANGER Ens limitarem a analitzar el Reglament 1397/2007 sobre notificacions però abans hem de fer algunes precisions sobre aquest nou sector, que lluny de ser un sector bàsic del DIPr, el sector de l’assistència judicial internacional és un sector complementari del que ve a ser el dret processal civil internacional.
Els orígens del DIPr es troben bàsicament en els s. XII i XIII en les escoles estatutàries italianes, un autor va fer una distinció bàsica que ha perdurat fins als nostres dies à distinció entre els estatuts (lleis de les ciutats italianes que es van anar independitzant de l’imperi) i els X. Es va plantejar el problema quan hi havia relacions entre diferents ciutadans (els de Pisa, Bolonya, etc.) dotades d’estatuts propis à el conflicte de lleis també es plantejava. Aquests autors de l’estatutària van començar a plantejar-se què passava en aquestes situacions Al plantejar-se aquest tema del conflicte de lleis, un dels estatutaris va fer una distinció entre el que ell denominava “els estatuts que feien referencia al procés” i als estatuts que ell incloïa dins la categoria de “x” (aquells que es tenia que determinar quin estatut era aplicable per resoldre el fons de la qüestió) à per tant, diferenciava entre les qüestions processals i les purament substantives.
Era la llei del fòrum (del tribunal que tenia que resoldre el cas) que organitzaria el procediment d’acord amb els estatuts de la ciutat a la qual pertanyia, amb independència que la llei que pogués resultar aplicable al fons podria ser la d’un altre ciutat à va distingir la llei aplicable al procediment (que en principi sempre és la llei del fòrum) i lo que era la llei material o substantiva que s’ha d’aplicar per resoldre la qüestió litigiosa (que pot ser la llei del fòrum o una llei estrangera en virtut del que digui la norma de conflicte).
Per tant, al tractar de qüestions processals (que no son únicament la CJI o el reconeixement i execució), sinó que en un procediment en el que hi ha elements estrangers (en el que les parts no tenen la mateixa nacionalitat, residència o domicili) es poden plantejar qüestions processals que en principi s’han de resoldre sempre per la llei del fòrum.
Aquest principi de que la llei del fòrum regeix el procés, la tenim recollida de forma expressa en l’art. 3 de la LEC del 2000. L’art. 3 diu: “con las solas excepciones que puedan prever los Tratados y Convenios internacionales, los procesos civiles que se sigan en el territorio nacional se regirán únicamente por las normas procesales españolas” à per tant, les normes processals espanyoles són les que regulen el procediment amb independència de que aquest procediment sigui internacional (les parts estan vinculades en diferents estats). Sempre que trobem una norma en la que fa salvetat de lo que diguin els convenis hi hem d’afegir els reglaments.
Aquesta diferenciació entre procediment i fons, entre substancia i procediment, pot plantejar alguns problemes de qualificació à hi poden haver institucions que hi hagi dubte si tenen un caràcter processal o substantiu. Es important perquè si tenen caràcter processals s’aplica la llei del fòrum i sinó 154 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   és en funció del que diu la norma de conflicte. Per resoldre-ho hem de tenir en compte l’art. 12.2 CC que ens diu que la qualificació es fa d’acord amb la llei del fòrum.
EX: prescripció à A Espanya es considera que es una qüestió vinculada a la substancia (es un límit a la possibilitat d’exercir una acció) mentre que en altres països anglosaxons la prescripció té un caràcter processal.
En termes generals, tot el que fa referencia a l’organització d’un procediment amb els requisits necessaris per a que s’iniciï un procediment: quan es considera que s’inicia el procediment, quines fases hi ha, quins recursos es poden interposar, quin tipus de tutela judicial es la que es debat davant del tribunal (es una pura tutela cautelar o es tracta d’un procediment declaratiu, constitutiu, etc.).
Totes aquestes qüestions relatives a com s’organitzen els processos davant del tribunal espanyol tenen un caràcter processal i es la llei espanyola (llei del fòrum) la que ens ha de donar la resposta.
Ara bé aquest principi basic te algunes excepcions: - Quan les parts en el procés no són espanyoles o no estan domiciliades a Espanya. Per determinar si aquesta persona té capacitat processal o està legitimada per poder actuar en un determinat litigi, hem de tenir en compte que la capacitat processal és un aspecte de la capacitat d’obrar i la capacitat d’obrar de les persones físiques es determina d’acord amb la seva llei nacional (art. 9.1 CC).
Això es veu de forma més clara quan una de les parts en el procés és una societat. Una societat per poder actuar davant dels tribunals ha de tenir personalitat jurídica. Si la societat és estrangera, el que tingui o no personalitat jurídica es determina per la llei del lloc on la societat s’ha constituït i exerceix la seva principal activitat (segons l’art. 9.11 CC).
Per lo tant, una 1ª excepció a l’aplicació de la lex fori és en relació a la capacitat processal de les persones físiques o jurídiques.
Son exemples en els quals es demostra que el principi de lex fori regit processum NO és absolut sinó que està subjecte a algunes excepcions. I les excepcions que ara veurem són aquelles que fan referencia a actuacions que s’han de seguir davant dels tribunals espanyols però que aquestes actuacions han de tenir lloc en un altre país à actes de comunicació que el tribunal espanyol cridat a conèixer té que fer a l’inici del procediment o durant el procediment a una persona que es troba fora d’Espanya (EX: la notificació de la demanda – la demanda s’ha presentat davant del tribunal espanyol però el demandat es troba fora d’Espanya / en el curs del procediment s’ha de practicar una prova fora del territori espanyol perquè les diligencies que s’han de fer han de realitzar-se en un altre país que no es aquell davant del qual es segueix el litigi).
Per tant, veiem en aquests casos que es necessària la col·laboració d’autoritats d’altres països en relació a procediments que s’estan seguint al nostre país à això es el que es denomina assistència judicial internacional, perquè els tribunals d’un Estat no poden realitzar actes de jurisdicció o de 155   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional coerció fora del seu territori, per fer-ho han de comptar amb el consentiment del país on aquests actes de jurisdicció o de coerció s’han de dur a terme.
Assistència Judicial Internacional (AJI): precisions terminològiques Al analitzar aquestes qüestions, es necessari algunes precisions terminològiques perquè cada sector del DIPr, per ajudar a la seva comprensió, es precís fixar alguns conceptes.
v Estat d’origen o requirent à aquell que sol·licita que es duguin a terme certes diligències processals en el territori d’un altre Estat, en relació a un procediment pendent davant dels seus tribunals.
v Estat requerit à Aquell a qui es sol·licita autorització o col·laboració per poder realitzar en el seu territori les diligències necessàries.
v Assistència judicial internacional à Tota col·laboració o ajuda practicada a Espanya en suport d’un procés estranger i tota ajuda practicada a l’estranger en suport d’un procés espanyol.
Quan parlem de petició o sol·licitud, ens estem referint bàsicament a l’assistència judicial necessària en aquells casos en que s’ha de fer un requeriment a una persona que es troba fora d’Espanya.
S’utilitza aquest terme quan es tracta de: notificacions, citacions, emplaçaments o requeriments i també assistència judicial gratuïta.
En canvi, quan es tracta d’obtenir proves en un país estranger o de realitzar actes d’instrucció fora d’Espanya, el terme que s’utilitza en els textos no es tant la sol·licitud d’assistència com les comissions rogatòries. A la LEC de 1881 s’utilitzava un terme que avui dia considerem obsolet que es “exhortos”; avui dia la terminologia més utilitzada es el terme de “comissions rogatòries”. Quan es parla que un tribunal espanyol ha demanat una comissió rogatòria a Itàlia vol dir que ha demanat que es prengui declaració a una persona que es troba a Itàlia.
Règims d’assistència judicial internacional en el DIPr español Fetes aquestes precisions, ara veurem que aquest àmbit o aquesta matèria de l’assistència judicial internacional és objecte de regulació tant per reglaments comunitaris com per convenis. No els citem tots sinó simplement els més importants: - - Reglament (CE) 1393/2007 (en substitució del Reglament 1348/2000) sobre notificació i trasllat en els Estats membres de documents judicials i extrajudicials en matèria civil o mercantil (“Reglament de notificacions”) i Acord entre la CE i Dinamarca de 10.12.2008.
Reglament (CE) 1206/2001 relatiu a la cooperació entre els òrgans judicials dels Estats membres en el àmbit de l’obtenció de proves en matèria civil o mercantil (“Reglament de proves”).
Conveni de La Haia de 1965 sobre notificació o trasllat a l’estranger de documents judicials i extrajudicials.
Conveni de La Haia de 1970 relatiu a l’obtenció de proves a l’estranger en matèria civil o mercantil.
Convenció inter americana de 1975 sobre exhorts o cartes rogatòries.
Art. 276-278 de la LOPJ i art.177 de la LEC/2000.
156   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional El reglament que analitzarem es el 1393/2007, que substitueix un reglament anterior, i aquest reglament té per objecte la notificació i trasllat en els Estats membres de documents judicials i extrajudicials en matèria civil i mercantil. A partir d’ara el denominarem “reglament de notificacions”.
Pel que fa no a les notificacions sinó a actes d’instrucció (concretament a la obtenció de proves fora del tribunal on es segueix el procediment), el text europeu aplicable es el reglament 1206/2001, relatiu a la cooperació entre els òrgans judicials dels Estats membres en l’àmbit de l’obtenció de proves en matèria civil o mercantil.
Aquests 2 reglaments s’apliquen sempre que l’Estat requirent (aquell que demana que es faci la notificació o es practiqui una prova) sigui un estat de la UE i es dirigeixi a un altre Estat de la UE requerit per a que dugui a terme la notificació o la prova sol·licitada. Per tant, quan l’Estat requirent i l’Estat requerit són Estats de la UE, resulten aplicables aquests reglaments.
Quan Espanya dirigeix una sol·licitud a un Estat per a que faci una notificació al demandat que es troba domiciliat en aquell estat o dirigeix una comissió rogatòria per a que es practiqui una prova i l’Estat requerit no és un estat de la UE però es un Estat part en algun d’aquests convenis de la Haia que hi ha mencionats en el power point, s’apliquen aquests convenis.
Lo mateix es pot dir respecte a les proves, quan la comissió rogatòria sol·licitant proves fora d’Espanya es dirigeix a un estat de la UE s’aplica el Reglament, quan es dirigeix a un Estat que no es de la UE però es un estat part al conveni de la Haia de 1970, s’aplica el conveni de la Haia.
Quan resulta que la demanda o la sol·licitud de notificació de una citació judicial o la sol·licitud per a que es dugui a terme una comissió rogatòria es dirigeixi a Estats que no són de la UE ni part en els convenis de la Haia, resulta aplicable residualment les normes sobre assistència judicial previstes en la LOPJ, concretament els arts. 276 i 278 i el art. 277 de la LEC del 2000.
La convenció inter-americana s’aplica quan aquesta sol·licitud d’assistència es dirigeix a països de llatinoamericà part en aquesta convenció inter americana.
Per tant, es segueix el mateix esquema respecte a la jerarquia de les fonts à quan hi ha un reglament comunitari s’aplica, quan no és un Estat de la UE i és un Estat part en el conveni s’apliquen els convenis de la Haia, i quan no hi ha reglament ni convenis de la Haia s’aplica el regim autònom espanyol.
El reglament 1393/2007 de notificacions s’aplica també a Dinamarca. Al igual que va fer amb el Brussel·les I, ha signat un acord amb la comunitat en el qual demana que aquest reglament de notificacions també li resulti aplicable.
En canvi, pel que fa al reglament de proves Dinamarca no ha mostrat la seva voluntat de quedar-hi vinculada (serà com un tercer Estat). Dinamarca sí que es part en els convenis de la Haia (no es podrà aplicar el reglament de proves però si el conveni de la Haia del 70).
Fetes aquestes precisions, ara centrarem l’atenció en el règim de les notificacions.
157 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Concepte de notificació Notificació és un acte processal formal destinat a comunicar a les parts o a qualsevol altre persona interessada, una resolució judicial, una actuació relacionada amb un procés o un determinat document.
Es tracta de la comunicació de la demanda, ja sigui d’actuacions judicials que es puguin realitzar al llarg del procediment i que es necessari fer-los arribar a una persona que participa en el procés i també entraria dins d’aquest concepte de notificació, la notificació de la sentencia (el tribunal quan dicta una sentencia també té que notificar-la a la persona demandada per a que pugui interposar els recursos que cregui convenient).
El reglament comunitari de notificacions, al igual que el conveni de la Haia del 65, només regulen la forma com s’han de traslladar o com s’ha de fer aquesta comunicació a la persona que es troba domiciliada fora de l’Estat en el qual s’ha iniciat el procediment.
En canvi, correspon a la lex fori determinar quan s’ha de fer una notificació, quines son les persones interessades que han de ser notificades de l’existència del procediment, en quin concepte han de ser notificades o citades (EX: si el demandat no té capacitat d’obrar i està representat per un altre, la lex fori dirà quines son les persones a les quals s’han de notificar aquestes demandes que afecten a un menor d’edat) i on s’ha de practicar la notificació.
Per tant, el règim de les notificacions és el previst en la llei del fòrum (en l’Estat en el qual es segueix el procediment) i l’única cosa que regulen aquests instruments internacionals (Reglament i convenis) són les vies o el procediment que s’ha de seguir per notificar aquestes actuacions judicials a una persona que es troba domiciliada en un altre Estat.
El Reglament 1393/2007 “de notificacions”: aspectes generals En el Reglament de notificacions, es tracta de notificacions a un demandat domiciliat en un Estat de la UE. Per tant, 2 precisions importants: - Si resulta que el demandat està en un Estat de la UE que no es Espanya però per exemple ha comunicat a les autoritats espanyoles (tribunal davant del qual ha estat emplaçat) un domicili a Espanya a efectes de notificacions, el reglament NO resulta aplicable. Si la persona destinatària de la notificació està domiciliada fora d’Espanya (en un altre Estat membre) però s’ha indicat un domicili a Espanya a efectes de notificacions, aleshores no s’aplica el reglament sinó la lex fori.
- Una altre possibilitat pot ser que es tracti d’una demanda contra una societat domiciliada a la UE però que té una sucursal a Espanya. Si aquesta societat admet que les notificacions se li facin a la sucursal que té a Espanya (encara que ella estigui domiciliada en un altre Estat membre), en aquest cas el reglament tampoc resulta aplicable.
Per tant, pel que fa a l’àmbit d’aplicació en l’espai, el criteri d’aplicació del reglament es que s’hagi de fer la notificació a una persona física o jurídica domiciliada en un Estat membre. Quan es desconeix el 158   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional domicili de la persona a qui s’ha de fer la notificació el Reglament NO s’aplica, i és la lex fori qui determina com s’ha de fer la notificació à el dret espanyol preveu que la notificació es faci per EDICTES o inclús que es publiqui al butlletí oficial de la CCAA o del Estat.
En tots aquests casos el reglament tampoc resulta aplicable perquè el reglament parteix del pressupòsit de que es sap que el destinatari de la notificació es troba domiciliat a un altre Estat de la UE. Si no es sap, el reglament no es operatiu i s’aplica la llei del fòrum.
Finalitat à establir un “espai judicial europeu” en el que les parts en un litigi europeu tinguin les mateixes garanties que en un litigi intern.
o o Millorar, simplificar i accelerar les vies de transmissió de la demanda o d’altres resolucions adoptades en el marc d’un litigi davant dels tribunals d’un Estat membre quan el destinatari d’aquests actes (demandat) es troba en un altre Estat membre.
Instaurar un règim equilibrat entre l’interès del demandant a una justícia ràpida i sense dilacions i l’interès del demandat a conèixer des del primer moment que s’ha iniciat un procés en contra seva i, per tant, pugui exercir el seu dret a la defensa.
Reglament 1393/2007: vies de notificació intracomunitària Com dèiem, el reglament no estableix el regim de les notificacions sinó simplement les vies de notificació. I el reglament preveu no una sola via de notificació sinó diversos mecanismes. Aquests mecanismes son: - Via principal o pròpiament comunitària à Nomenament d’organismes transmissors i receptors per part dels Estats membres (arts: 4 a 11).
Altres vies: o Via diplomàtica o consular indirecta (art. 12).
o Via diplomàtica o consular directa (art.13).
o Via postal directa (art. 14).
o Sol·licitud directe per part de la persona interessada en el procés obert en l’Estat d’origen i dirigida al agent judicial, funcionari o persona competent per a les notificacions del Estat requerit (art. 15).
Entre aquestes diferents vies NO existeix un ordre jeràrquic, no s’ha d’utilitzar la via comunitària i en defecte les altres, sinó que les autoritats de l’Estat requirent poden utilitzar qualsevol d’aquetes vies à Es tracta de vies ALTERNATIVES que es poden utilitzar simultàniament (Cas Plumex). En cas d’acumulació es prendrà com a punt de referència la primera notificació degudament efectuada.
Tanmateix, hi ha una via que és especifica del dret europeu que es aquesta via comunitària o europea, que és una via directa en la que els Estats anomenen organismes receptors i emissors d’aquestes demandes de notificació.
Junt amb aquesta via europea, coexisteixen altres vies que son tradicionals, que també trobem en els convenis sobre notificacions (conveni de la Haia) i que també les trobem en el propi dret autònom 159 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   espanyol (en les disposicions de la LOPJ i la LEC que tracten de la AJI). Aquestes altres vies son la via diplomàtica o consular directa, la indirecta, la via postal directa o la sol·licitud directe de la persona interessada en el procés obert en l’estat requirent.
Això va quedar clar en el Cas Plumex -à Una societat belga va presentar una demanda contra una persona que es trobava domiciliada a Portugal i aquesta comunicació de la demanda belga (presentada davant d’un tribunal belga) al demandat domiciliat a Portugal es va fer simultàniament per 2 vies: per la via postal i utilitzant la via comunitària. Va transcórrer el termini per presentar la demanda i es va dictar una sentencia en rebel·lia perquè el demandat portuguès va deixar passar el temps per contestar a la demanda. Quan es va intentar reconèixer aquesta sentencia belga a Portugal, el demandat va invocar que la transmissió per la via comunitària havia arribat amb temps no suficient per poder presentar la seva defensa, malgrat que la comunicació de la notificació per correu sí que havia arribat amb temps suficients si el demandat hagués volgut per poder contestar a la demanda. I en aquest cas el demandat pretenia que quan s’utilitzaven 2 vies la preferent era la comunitària i si es contava el termini de la comunicació comunitària, realment aquesta va arribar massa tard però en canvi si es computava el termini a partir de que va rebre la notificació per via postal si que hagués pogut contestar a la demanda.
El TJUE va dir que és indiferent la via que s’utilitzi amb tal que alguna d’aquestes vies hagi arribat al demandat en temps suficient per defensar-se (i la via postal va arribar en temps suficient). En definitiva, es poden utilitzar qualsevol d’aquestes vies i amb tal de que una arribi en coneixement del demandat en temps suficient per a que pugui contestar a la demanda ja n’hi ha prou. En la practica la via comunitària és la que s’utilitza més però no es l’única rellevant.
Vies de notificació intracomunitària La via purament europea (perquè està nomes prevista entre països de la UE) obliga als Estats a anomenar uns òrgans transmissors i uns òrgans receptors à el tribunal que ha de fer una comunicació a una persona domiciliada en un altre estat de la UE es dirigeix al òrgan transmissor per a que aquest trameti l’acte processal al destinatari.
A Espanya qui fa aquesta funció d’òrgan transmissor i d’òrgan receptor es el Secretari del jutjat on s’ha iniciat el procediment si la demanda és d’Espanya dirigida a un altre país; o bé l’autoritat que fa d’òrgan receptor rep les demandes (quan des de fora es demanda a un espanyol) son els Secretaris judicials dels diferents jutjats de 1ª instancia.
El problema que es podria plantejar es que en un litigi obert en els tribunals espanyols en el que s’ha de fer una notificació a una persona domiciliada fora d’Espanya, ens podríem plantejar com sabem quin és l’òrgan del país de la UE on està domiciliat el destinatari de la notificació al que ens hem de dirigir. Però això esta molt simplificat perquè existeix a la UE, una web en que ens resol tots aquests problemes. En el cas de la obtenció de proves, també es pot utilitzar la mateixa pagina web.
El sistema de transmissió directe entre els organismes transmissors i els organismes receptors (arts. 4-11) Els arts. 4-11 son importants. Per tal de major garantia del dret a la defensa, el reglament regula de forma minuciosa tots els passos que s’han de donar: 160 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   - La sol·licitud de comunicació s’ha de fer seguint un formulari que esta previst en el propi reglament i s’ha de redactar en la llengua oficial del territori on s’hagi d’efectuar la notificació (per tant, si l’enviem a Itàlia ha d’estar redactada en italià). Aquest formulari com a document públic, no necessita ni de legalització ni d’”apostillado” (no s’ha d’autentificar la signatura d’aquells que emeten aquest document conforme aquest formulari annex).
- El mitjà de transmissió del document pot ser qualsevol sempre que el document que es rebi sigui fidel i conforme al document expedit i que les indicacions que contingui puguin llegir-se sense dificultat.
- L’autoritat requerida (òrgan receptor d’aquesta demanda) ha de fer acús de rebuda o avís de rebuda en un termini màxim de 7 dies. El que es tracta es que el fet que hi hagi un element estranger en el litigi no ralenteixi més el procediment que el temps que sol transcórrer quan es tracta d’un litigi purament intern.
- Execució de la notificació: o La notificació ha de fer-se en el termini de 1 mes des de la recepció.
o La notificació ha de fer-se en la forma prevista en el dret intern de l’Estat requerit o amb una forma sol·licitada per l’organisme transmissor que sigui compatible amb el dret intern de l’Estat requerit.
o Un cop efectuada la notificació, s’expedirà un certificat en el qual es diu que ja s’ha fet la notificació. Això és important perquè a partir d’aquell moment transcorreran els terminis.
o La data de la notificació es la data en que s’ha notificat el document segons les normes de l’Estat requerit.
- En el cas de que l’òrgan receptor de la sol·licitud de notificació no pugui efectuar-la (= impossibilitat d’efectuar la notificació), tindrà que comunicar-ho al òrgan transmissor. EX: si resulta que l’òrgan italià que te que fer aquesta transmissió de la notificació no pot fer-ho perquè per exemple l’adreça que consta com a domicili del demandat no és correcte, ho comunicarà amb el termini màxim d’1 mes des de que se li ha fet la sol·licitud d’ajuda o assistència.
- Pot passar que el destinatari es negui a acceptar els documents si aquests no estan redactats en l’idioma de l’Estat requerit: o o o El destinatari pot negar-se a acceptar el document que no estigui redactat amb la llengua oficial de l’Estat requerit o amb alguna de les llengües oficials del lloc on s’ha d’efectuar la notificació o trasllat o amb una llengua de l’Estat d’origen que entengui. El destinatari ha de ser informat d’aquest dret mitjançant el formulari del annex II.
Si el destinatari no accepta el document, s’informarà immediatament d’aquest fet al organisme transmissor mitjançant el certificat previst en l’art. 10 i es retornarà la sol·licitud i els documents que hagin de ser traduïts.
Si el destinatari s’ha negat a acceptar un document per no esta redactat en alguna de les llengües esmentades, aquest defectuosa notificació pot esmenar-se enviant de nou el document amb una versió lingüística correcta.
161   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Reglament 1393/2007: No compareixença del demandat (art. 19) L’ art. 26 del Reglament 44/2001 es remet al art. 19 del Reglament 1393/2007 al regular el control de la competència judicial en cas de que el demandat no comparegui.
Hem de recordar el que vam dir al analitzar el Brussel·les I pel que feia a la competència judicial internacional. Vam veure que excepte les competències exclusives, la resta de competències eren controlables a instancia de part però que l’art. 26 establia una excepció quan en una matèria no exclusiva es presentava una demanda contra una persona domiciliada en un altre Estat membre i aquesta persona no compareixia.
En aquest cas (art. 26), el tribunal cridat a conèixer (tribunal espanyol que vol notificar la demanda a aquesta persona), si aquesta persona no compareix i pot impugnar la competència del tribunal espanyol perquè considera que no hi ha cap fonament en la seva competència, si aquest italià no ve a Espanya i impugna la competència del tribunal espanyol sinó que simplement no compareix, l’art. 26 diu que el tribunal ha de suspendre el procediment fins a verificar que la notificació s’ha fet correctament, en temps suficient, per a que el demandat pugui comparèixer.
Es considerarà feta la notificació si s’ha utilitzat la via prevista en l’art.19 del reglament de notificacions o en la via prevista en el art. 15 del conveni de la Haia del 64.
La demanda es presenta davant del tribunal espanyol, el tribunal espanyol notifica seguint el mecanisme de les vies previstes en el reglament de notificacions al demandat italià i aquest no compareix. El tribunal espanyol suspendrà el procediment fins que l’autoritat italiana certifiqui que s’ha fet correctament la notificació. I a partir d’aquest moment correrà el termini previst en el dret espanyol per contestar a la demanda, i si no contesta el tribunal espanyol veurà si es o no competent i si es competent dictarà una sentencia en rebel·lia.
Ara bé, pot ser que s’utilitzi la via de notificacions prevista en el reglament de notificacions o una altre via (diplomàtica, correu postal, etc.). Si s’utilitza la via comunitària, cada autoritat requerida (italiana) no certifiqui ni avis de rebuda ni en el termini d’1 mes digui res respecte si s’ha fet arribar la demanda al demandat o no (que passin olímpicament de la sol·licitud que se li ha fet i no compleixi el procediment que estableix el reglament de notificacions per fer arribar les actuacions judicials al seu destinatari). Si això passa, el litigi no es pot suspendre indefinidament i el reglament de notificacions, el que intenta al regular el mecanisme de transmissió d’aquestes actuacions processals es aconseguir un equilibri entre els interessos de l’actor i el demandat. L’interès de l’actor es que el jutge conegui sense retrassos de la seva demanda, però el reglament també procura que el dret d’audiència del demandat es garanteixi el màxim possible i es necessari trobar un equilibri entre aquests 2 interessos.
En aquest equilibri, s’estableix una excepció en aquells casos en que no hi ha constància de la certificació per tal d’evitar que si les autoritats requerides a fer la notificació no actuen amb diligencia, el jutge davant del qual s’ha presentat el cas hagi d’estar amb el cas suspès eternament. Quan no hi hagi constància de que s’ha transmès el document i hagin transcorregut 6 mesos des de que es va enviar la sol·licitud d’actuació, el jutge pot re-anudar el procediment. Si fa això i dicta una resolució en rebel·lia contra el demandat i aquesta resolució arriba a coneixement del demandat, el jutge pot atorgar l’“audiència del rebel”. Es a 162 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   dir: pot prorrogar els terminis que d’acord amb la llei del fòrum estan previstos per poder presentar un recurs.
Per tant, quan el demandat demostra que no va tenir coneixement del litigi o bé que va tenir-ne però per motius que no li son imputables no va poder defensar-se (EX: quan se li va comunicar estava hospitalitzat i no va poder preparar en temps suficient la seva defensa) però aquest demandat té coneixement de la sentencia dictada contra ell, el jutge pot prorrogar els terminis per a que presenti un recurs i sempre que faci aquesta sol·licitud dins del termini d’1 any.
La regla de l’audiència del rebel à Si es dicta una resolució en contra del demandat sense que aquest hagi comparegut, el jutge pot eximir-lo dels terminis previstos per interposar un recurs.
P R E S S U P Ò S I T S ü La manca de coneixement per part del demandat del emplaçament o de la resolució no hagin estat culpa seva ü Els motius esgrimits pel demandat estiguin fonamentats ü La sol·licitud de ser eximit dels terminis per interposar un recurs s’hagi formulat tant bon punt va tenir coneixement de la resolució Els Estats poden limitar la possibilitat de que el demandat s’aculli la regla de “l’audiència del rebel” a que es sol·liciti dins del termini de 1 any a partir de la data de la resolució (Espanya ha formulat aquesta declaració). La regla de “l’audiència del rebel” no s’aplica quan la sentencia dictada en rebel·lia es una matèria d’estat o capacitat de les persones.
Altres vies de notificació intracomunitària: via consular o diplomàtica indirecte (art. 12) A més de la via intracomunitària (aquesta en els que els estats nomenen òrgan transmissor i receptor), es pot utilitzar la via consular o diplomàtica que és la via prevista en el dret espanyol quan no resulta aplicable cap reglament comunitari o conveni internacional.
163   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional Si s’ha de fer una notificació a una persona domiciliada fora ho comunicarà al Ministeri de justícia, que donarà trasllat d’aquesta demanda al Ministeri d’Assumptes exteriors, que es posarà en contacte amb la ambaixada espanyola del país on es trobi domiciliat el demandat, el qual es dirigirà al Ministeri d’Assumptes exteriors d’aquest país i per últim aquest als òrgans receptors.
Es pot simplificar si s’utilitza la via consular, perquè del Ministeri de Justícia passa directament al cònsol espanyol i aquesta ja ho comunica directament als òrgans transmissors.
Altres vies de notificació intracomunitària: mitjançant agents diplomàtics o consulars (art.
13) La via consular diplomàtica directa à el tribunal directament es dirigeix al cònsol o diplomàtic acreditat d’Espanya en el estranger que la fan arribar directament a la persona destinatària.
Però en aquest cas els Estats poden posar límits à la notificació per aquesta via ha d’estar prevista en l’estat d’origen, els agents diplomàtics i consulars no poden realitzar actes de coerció (no poden obligar al destinatari a acceptar la notificació) i l’Estat requerit pot limitar aquesta utilització de la via només en aquells casos en que la persona interessada es un nacional del país.
Altres vies de notificació intracomunitària: via postal directe (art. 14) El tribunal d’origen pot a traves de correu certificat dirigir-se directament a la persona destinatària.
164 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional   Vies de notificació intracomunitària: Sol·licitud directa (art. 15) Per últim, una via que a Espanya NO és possible és que sigui la persona que presenta la demanda (l’actor), el que es dirigeixi directament a les autoritats del país on està el destinatari de la notificació per a que aquestes autoritats li facin arribar la demanda. Això no es possible a Espanya perquè la notificació de la demanda s’ha de fer a través de les autoritats judicials, però hi ha països en que això si que es possible.
Via de les Autoritats centrals (art. 2-7 del Conveni de La Haia de 1965) Assistència judicial internacional per a l’obtenció de proves que es troben a l’estranger (NO entra tema prova) Quan s’aplica la LOPJ arts. 278 regulen tant la sol·licitud d’assistència judicial ad extra (una autoritat espanyola demana a una autoritat estrangera) o ad intra (quan una autoritat estrangera es dirigeix a les autoritats espanyoles per a que efectuïn un acte de comunicació o de notificació o un acte d’obtenció de proves).
165   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Processal Civil Internacional En la LOPJ, a diferencia del Reglament, hi ha varis motius pels quals les autoritats espanyoles poden denegar aquesta demanda d’assistència judicial. Si aquest procés que es segueix a l’estranger es matèria exclusiva dels tribunals espanyols, els tribunals espanyols no estan obligats a prestar aquesta assistència judicial o bé quan la matèria es contraria a l’ordre públic o quan aquesta sol·licitud no reuneix els requisits d’autenticitat que a Espanya es requereixen per a que un document públic pugui tenir eficàcia a Espanya.
166 ...