Romànic i gòtic: l'art dels segles XII i XIII (fins primer parcial) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Romànic i gòtic: l'art dels segles XII i XIII
Año del apunte 2014
Páginas 56
Fecha de subida 02/11/2014
Descargas 15
Subido por

Vista previa del texto

Romànic i gòtic: l’art dels segles XII i XIII 1. Qüestions introductòries Romànic Entre els segles XV i XVI neix un incipient interès per la història passada, que proposa una divisió en 3 etapes: - Època antiga, que és el model a seguir pel seu esplendor L’època medieval, parèntesi que es considerava fosc, negatiu i ple de barbàrie, tot i ser immediatament l’anterior Època moderna, el present d’aquest pensadors, que pretén recordar i retornar a l’esplendor de l’època antiga La visió que es tenia a l’època moderna de la medieval era nefasta, i un dels humanistes que ho va esmentar va ser Vasari a la seva coneguda “Le vite”, compendi de biografies d’artistes que alguns consideren com l’inici de la història de l’art. La seva opinió era la mateixa que es considerava a les esferes intel·lectuals de l’època: “Els artistes medievals eren homes toscos i sense educació, i sobretot en pintura i escultura, incitats per la naturalesa i modelats per l’ambient, es lliuraren a fer, no segons les regles de les mencionades arts, que no coneixien, sinó d’acord amb la qualitat dels seus propis enginys. I així van nàixer de les seues mans aqueixos monigots i aqueixes coses rudes que encara es veuen avui en els edificis vells. El mateix succeí amb l’arquitectura, perquè sent necessari fabricar i havent desaparegut completament la forma i les bones formes dels artistes morts, i, a causa de la destrucció i ruïna de les obres, els que es lliuraren a tals exercicis no edificaven res que en ordre o proporció tingués gràcia, disseny o quelcom de racional. Així que ressorgiren nous arquitectes que dugueren des de les seues nacions bàrbares els mètodes d’aqueix estil d’edificis que avui anomenem alemanys.” Però aquesta opinió anirà variant amb el temps gràcies a alguns fenòmens de recuperació d’identitat, com és el romanticisme alemany, que protagonitzat per la figura de Goethe entre altres, buscava les arrels del poble en aquesta etapa. A l’inici del seu “Elogi a la Catedral d’Estrasburg”, la rebutja per les seves formes, però acaba afirmant que no sap per què l’ha commogut.
Goethe no va ser el primer en plantejar-se la importància d’aquests monuments, ja que a la primera meitat del XVIII autors alemanys i anglesos havien parlat positivament de l’etapa medieval, entre ells el monjo Bernard de Montfoucon, autor de “Els monuments de la monarquia francesa” del 1729, llibre il·lustrat amb escultures gòtiques. La Revolució Francesa va marcar el pas cap a l’època contemporània i entre moltes coses també va portar la destrucció de molts bens artístics, però alguns intel·lectuals van promoure al 1795 l’obertura del Museu dels Monuments Francesos, llocs destinat a guardar peces malmeses o no de gran interès artístic. Paulatinament a Europa anaven apareixent publicacions que reivindicaven l’art medieval a partir dels nacionalismes, com va succeir a Alemanya o Catalunya.
Entre alguns personatges destacats, Prosper Merimée, l’autor de “Carmen”, també era arquitecte i se li va encarregar recorre el país per informar-se de l’estat dels monuments d’interès. Però sense dubte el més famós de tot va ser Viollet le-Duc, artífex de nombroses restauracions d’edificis gòtic. El problema que es troba a aquestes intervencions és feia un exercici d’imaginació ideal en comptes d’intentar reconstruir amb fidelitat a l’original, i per això aquestes restauracions no s’han vist amb bons ulls posteriorment.
Va ser autor del “Diccionari d’arquitectura”, que avarca els segles XI-XIX i que continua sent un llibre de consulta recorrent, ja que li interessava molt més la qüestió tècnica que no pas la funció.
El terme romànic La designació que se li pot fer a una obra com a romànica és molt moderna, més encara que la de gòtic. La paraula va ser utilitzada per primera vegada per Charles de Gerville al 1818 per referir-se a l’arquitectura dels segles IX-XII. La justificació del mot ve arran la seva consideració de l’art romànic com una derivació negativa i degenerada de l’art romà, a la que a la vegada se li suma la consideració filològica del francès “roman”.
Arcisse de Caumont el va emprar al 1824 durant un curs que va impartir sobre antiguitats monumentals, i aquest es va difondre a partir de 1834, any en que es fundà la Societat Francesa Arqueològica, que publica fins l’actualitat la revista “Bulletin Monumental”, amb estudis que se centren sobretot en l’art medieval.
A inicis del XX, principalment a França, els estudis sobre el romànic porten a parlar sobre diverses escoles romàniques localitzades per regions, ja que cadascuna té les seves característiques especials sense perdre relació amb les altres. És aquí quan es comencen a separar els termes de romànic i gòtic. D’aquest últim ja n’havia parlat el cèlebre Isidor de Sevilla, comentant positivament que la manera de construir dels gods era solida i perfecta.
Primer romànic (c. 1000- c.1075) Les característiques són: - Es manifesta un clar desig per fer edificis grans i organitzats. Un exemple seria la “Catedral d’Spira”, que segons l’opinió i criteri podria ser considerada o romànica o otònica - En un inici, els sostres eren plans i de fusta, ja que la volta de canó no s’havia generalitzat L’organització interior dels murs acostuma a ser llisa, tot i la imminent articulació dels pilars que van de terra al sostre i que en el gòtic arribaran al seu màxim esplendor amb la màxima verticalitat i l’obertura dels murs pels vitralls.
Això succeeix al “Monestir de Jumièges”, situat a la regió de la Normandia - - Façanes tancades amb molt mur Torre central que recorre el west-werk Paulatinament, alguns exteriors deixen de ser llisos per tenir discretes decoracions. És el cas del romànic de la Llombardia, que ornamenta els murs amb bandes/lesenes llombardes i arquets, jugant amb la tonalitat dels totxos.
Aquest tipus de romànic serà el que més influirà a la resta del continent, sobretot al Mediterrani. Però això no és una novetat, ja que els ornaments venen el món antic, cosa per exemple por trobar-se al “Mausoleu de Gal·la Placidia”. Un dels primers edificis catalans on apareixen aquests motius és “Sant Vicenç de Cardona”, església que ja es cobreix amb volta de canó i on els pilars enllacen amb els arcs feixons. “Saint-Philibert de Tournus”, a la Borgonya, també organitza la seva façana a partir de bandes llombardes - Desenvolupament de criptes sota les esglésies, que poden ser subterrànies o semi subterrànies. Una de les més destacades és la de “Saint-Germain d’Auxerre”, de grans dimensions, que es va construir en diferents fases. Està composada per 3 naus separades per 2 fileres de 2 columnes, que tenien com a funció custodiar el sarcòfag del sant al qual està dedicat l’edifici. A causa de la gran afluència de peregrins i per organitzar l’espai, es va construir un corredor a l’entorn. En aquesta cripta també es conserven pintures murals - Avançant el segle XI, la volta cada vegada és més present, com passa a “SaintPhilibert de Tournus”, concretament a la Capella de Sant Miquel. Les entrades o nàrtex també es tenien molt presents, i no es quedaven en una sola planta, sinó que incorporaven un pis superior - Es tendeix a utilitzar el pilar en lloc de la columna Romànic ple o madur (c. 1075-1150) Les característiques són: - Construccions millors organitzades i volta de canó com a element constant Contràriament al que succeïa abans, l’escultura comença a guanyar presencia, sobretot a les portades i claustres, on gairebé sempre va lligada al mur. Un exemple seria “Saint-Benoît sur Loire o Fleury”, on els capitells de les columnes probablement van ser inspirats a partir d’apunts de monuments romans que hauria fet un artesà local “Sant Génis des Fontaines”, al Roselló, que a la porta d’entrada al monestir té una llinda en baix relleu. Aquesta peça té un avantatge, i és que està datada, i gràcies a la seva inscripció la podem situar c. 1019-1020, concretament durant el regnat de Robert Capet. S’ha qüestionat si es va fer per aquest indret o per un altre, del que no se sap res. El baix relleu tallat a bisell (tècnica molt emprada a l’alta edat mitjana i inicis del romànic) és d’un tema iconogràficament molt conegut a l’època, ja que mostra a la Maiestas Domini en màndorla subjectat per àngels i rodejat per apòstols.
Escultura del romànic ple Exemples del període, que seran estudiats exhaustivament més endavant: - “Claustre de Moissac”, 1100-1120 - “Cluny III”, 1130, any en que es va consagrar, ja que segurament ja estava acabada. No es conserva cap de les 3 Clunys - “Saint-Làzare d’Autun”, 1120-1132, amb gran timpà de portada “Magdalena de Vézelay”, 1120, d’arcs feixons vistosos i coberta amb voltes d’arestes separades per trams emmarcats per arcs bicolors - “Sainte-Foy de Conques”, al sud de França, i que és molt interessant pels seus capitells esculpits del XII - “Santiago de Compostela”, 1120, catedral construïda en pedra “Saint-Sernin de Toulouse”, 1120, feta al mateix any que l’anterior però amb combinació de pedra i maó - “Santo Domingo de Silos”, un dels claustres paradigmàtics del romànic Tardo romànic (c. 1150-1225) En aquestes dates ja s’estan realitzant els primers edificis gòtics en alguns territoris francesos, i fins i tot, existeixen obres de transició, com la “Catedral de Tarragona” i els “Claustre de Girona” i el “Claustre de Sant Cugat”, tots dos iniciats al 1180 “Saint-Trophime d’Arles”, 1150-1180, amb façana rica que recorda a un arc de triomf en la seva composició. Aquesta època, la Provença estava vivint bonança econòmica, i per això es van fer molts grans edificis. És curiós que en aquestes primeres dates al nord de França s’estiguessin fent els primers edificis gòtics, el que implica que l’estil no es va difondre immediatament, i per tant, romànic i gòtic van conviure.
“Pòrtic de la Gloria de Santiago de Compostela”, del 1168, que cavalca entre els dos estils. La coberta del porxo és una de les primeres voltes de creueria de la península.
L’ordre del Cister En aquestes dates apareix el moviment monàstic reformista del Cister, que es presenta com a oposat a l’opulència de Cluny, proclamant així uns ideals basats en l’austeritat i la funcionalitat d’allò necessari, i rebutjant les mostres de luxe. Malgrat això, els edificis del Cister són grans i sòlids, mostrant característiques a parts iguals de romànic i gòtic, i l’austeritat es troba a la manca gairebé total de decoració, sobretot en els primers temps.
Característiques: - No hi ha escultura Es rebutgen els vidres de colors, que començaven a utilitzar-se Objectes litúrgics més simples i de materials menys nobles Aquests ideals es manifesten als escrits que parlen sobre l’ordre, i el seu principal impulsor va ser Sant Bernat de Claravall. El mot Cister ve de “Citeaux”, el primer monestir de l’ordre, on aquest monjo va lluitar contra el luxe al que s’havia acostumat l’església.
L’estil 1200 Aquest només afecta a l’àmbit de les arts decoratives (pintura, escultura, manuscrits i orfebreria), i és un terme utilitzat a la modernitat a partir d’una exposició que es va celebrar al 1970 a Nova York. Al XII van apareixent diverses tendències, però aquesta és la que ha gaudit de més fama per la seva homogeneïtat al territori nord-est de França.
Els models que van tenir aquests artistes van ser els del món antic romà, com també el món bizantí. Característiques: - Tendència que s’acosta a les formes naturalistes. “Profeta del Reliquiari dels Reis Mags” de Nicolás Verdun, que mostra un personatge d’anatomia més expressiva, indumentària treballada en els seus plecs i volum al cos - Creix l’interès per les narracions als manuscrits il·luminats, en els que sovint trobem escenes que tenen una continuïtat cronològica. Un exemple és el “Psaltiri de la reina Ingeborg”, c. 1200, on en aquesta pàgina apareixen dos passatges sobre el Cicle Marià Gòtic Primer gòtic o protogòtic (1140/50-1190) Es considera com la primera construcció gòtica la “Capçalera de Saint-Denis”, lloc de naixement de l’estil acceptat per la crítica moderna. Durant aquesta etapa apareixen les primeres façanes gòtiques, com la d’aquesta mateixa església, que durant molt temps va ser molt important per la monarquia francesa.
Gòtic clàssic (1190-1230) “Façana del transsepte de Chartres”, on es veu com comença a incrementar la presència d’escultura i el seu apropament cap al naturalisme.
Un altre exemple seria la “Catedral de Reims”. Es produeixin notables canvis en l’estil escultòric i les arts del color (vitralls i manuscrits).
Gòtic radiant (c.1230-1270) L’edifici estrella d’aquesta etapa és la “Sainte-Chapelle” de Paris, que suposa una revolució de l’estructura dels edificis. És quan l’estil comença a expandir-se primer cap al sud de França, i més tard cap a Anglaterra i Alemanya Períodes del gòtic que s’estudiaran el semestre que ve: - - Període 1160/70- c.1360/70. Època en la que no s’incloïen novetats, però important per la gran difusió de l’estil en àmbit europeu Gòtic internacional (1360/70- c.1420), moment d’intercanvi entre els diferents països. Aquesta és l’etapa de major esplendor del gòtic, del naixement de les ciutat estat italianes i la burgesia. També apareixen els ordres mendicants, entre ells els franciscans i dominics Gòtic flamíger (XV) La diversitat del segle XII Charles Homer Huskins va escriure al 1927 “El Renaixement del segle XII”, que no només tracta del camp artístic, sinó també del cultural, ja que això va propiciar el creixement de les ciutats, el sorgiment de les llengües vernacles a la literatures, el redescobriment dels textos clàssics llatins, com la ciència i filosofia grega. Es van fundar les primeres universitats europees i el continent va viure una etapa de progrés. El mateix tema és tractat per Panofsky a “Renaixement i renaixements”, ja que n’hi ha hagut més apart del més conegut, el del segle XV, com aquest, o anteriorment el germànic i carolingi.
Fets històrics: La Reforma Gregoriana - - - - La Reforma Gregoriana, que culmina amb sota el pontificat del Papa Gregori VII (1073-1085), és una reforma que es preocupa per salvaguardar la llibertat de l’Església enfront el poder imperial. L’enfrontament més dur va ser el protagonitzat per l’emperador germànic Enric IV, ja que fins la data el sistema permetia que els poders imperials poguessin investir eclesiàsticament, per això el conflicte es coneix com la “lluita de les investidures”. Teòricament això es va solucionar amb el Concordat de Worms de 1120, on l’Església s’alça com la vencedora i per sobre del poder laic. Ara té la llibertat de nomenar bisbes, abats i càrrecs inferiors, sempre per sobre els imperis i regnes. S’ha d’esmentar que l’ordre de Cluny va tenir un paper decisiu en aquesta empresa S’intenta fer una reforma interna de l’Església, ja que no tots els eclesiàstics portaven una vida ordenada i neta. Els principals vicis contra els quals s’havia de lluitar eren la simonia (compra i venda d’objectes o càrrecs religiosos), i el nicolaisme (les relacions amb dones). Tots dos noms venen de noms de personatges bíblics Carlemany va unificar l’imperi sota una mateixa litúrgia, la romana. En aquest moment s’acaba de conformar gràcies a l’ordre de Cluny. Això implica que els manuscrits i els edificis de culte variïn en els territoris que no havien estat obligats a seguir la litúrgia romana anteriorment Vida monacal. A finals de l’època otònica, concretament a la primera meitat del segle XI, es porten a terme les continues invasions normandes que van saquejar bona part d’Europa occidental. Els centres atacats es refan o se’n construeixen de nous, i aquests monestirs es mantenen per la generositat de la noblesa, que amb la seu donatiu econòmic es garanteix la salvació eterna. Els monestirs també tenen guanys a partir del culte a les relíquies, el que promou peregrinacions, com també els propis monestirs, que solen ser explotacions agràries i llocs per practicar la caritat. A la vegada eren centres hospitalaris i culturals, ja que tot el saber es conservava i copiava en els manuscrits, que no eren necessariament religiosos.
D’altra banda, els monestirs tindran lluites internes, com succeirà amb Cluny, primera fundació del 910. Eren de la regla benedictina (“ora et labora”), però els monjos oraven més que no pas treballaven, considerant-se representants de la santedat. Per això els hi calia cridar l’atenció per aconseguir fons per mantenirse, que venien dels nobles. Cluny es va convertir en el gran centre de poder de l’època, arribant a tenir fins a 1200 delegacions sota el seu poder. Només existia un abat principal, i els altres eren priors a les seves ordres. El seu poder serà substituït per nous ordres monàstics, entre ells, el del Cister.
Nous ordres monàstics L’ordre de Cluny El primer ordre en aparèixer en època medieval és el de Cluny, que neix de manera independent a qualsevol senyor i únicament està sotmès al Papa. Per una banda, funda una xarxa de monestirs que depenen d’ell, i per l’altre, reforma per posar-los també sota la seva dependència. Els monjos cluniacencs esdevenen professionals de la pregaria (“oratores”), i a canvi, rebien aportacions dels nobles que ajudaven a mantenir l’ordre i les seves activitats. També hi havia una jerarquia dins els monestirs, i és que els monjos de més categoria estaven exclosos de les tasques físiques, realitzades pels llegs (monjos de més categoria intel·lectual), i els serbs. A més, una de les avantatges era que molts dels monjos d’aquesta ordre podien oficiar com a sacerdots, el que explica que l’església de la seva seu tingui tants altars. Cluny esdevé una gran defensora del Papat durant la Reforma Gregoriana, i serà l’ordre que acabarà d’imposar l’ortodòxia romana allà on no havia arribat en època de Carlemany.
Els grans abats de Cluny: • Bernó, abat de Baume i de Gigny (Borgonya), fundador de Cluny I a una antiga vil·la rural anomenada “Cluniacum” al 910 • 910: carta de fundació • 931: privilegi papal de tenir altres monestirs sota el seu domini • Odó (927 - 942) • Maiol (948 - 994), amic d’Otó III i constructor de l’església de Cluny II • Odiló (994 - 1049), constructor de les noves dependències monàstiques, ja que fins la data se seguien emprant les de l’antiga vil·la • Hug de Semur (1049 - 1109), església de Cluny III • (Pons de Melgueil,1109 – 1122, expulsat per problemes derivats de la seva personalitat i de la situació econòmica) • Pere el Venerable (1122 - 1156), contemporani de S. Bernat (+1153), l’últim dels grans abats de Cluny L’ordre del Cister Apareix com una reacció al luxe i la riquesa que havia adquirit l’ordre de Cluny, representant una tornada a la humilitat inicial de l’Església, i aquesta va ser una de les causes del seu èxit. Es funda al 1076 pel monjo Robert, sent una escissió d’un monestir cluniacenc, “Saint-Michel de Tonnere”, en una zona boscosa, on es construeix el “Monestir de Citeaux”, que li dóna nom a l’ordre, entre 1089-1090. Al contrari que els monjos de Cluny, el Cister altera la pregaria amb la lectura i el treball manual, a partir de 1113 funden les grans filials: La Ferté, Pontigny, Morimond, Clairvaux (sempre es feia a partir d’un monjo cap, el que seria l’abat, amb 12 acompanyants, pel seu simbolisme bíblic). Si els segles anteriors havien sigut l’època d’esplendor de Cluny, el XII i inicis del XIII ho serà del Cister. El que tenen en comú les dues comunitats de monjos és la seva manera de vida, ja que ho feien d’esquenes a l’exterior, dedicant-se a la pregària en indrets tranquils.
Heretgies Amb l’aparició del cristianisme també ho van fer les heretgies, augment al llarg dels segles segons les necessitats i aspectes que l’Església considerava que s’havia d’erradicar. Un dels motius pels que apareixien en aquesta època era la vida luxosa al que s’havien acostumat els monestirs cluniacencs, el que va provocar una reacció interna del clero, i externa pel parts dels creients, que també demostraven rebuig pels seus actes.
El catarisme va ser l’heretgia més estesa de l’època, un moviment religiós oriental que va prendre importància al sud de França, passant també a la Corona d’Aragó per les relacions matrimonials que existien entre aquests dos regnes. El monarca francès de l’època, Felip August, va voler lluitar contra aquests heretgia protegida pels comptes de Tolossa, i al 1029 s’organitzà una croada contra els càtars comandada pel noble normand Simon de Moufort i el suport espiritual del Cister. Pere II d’Aragó es va trobar en un problema, i és que li devia lleialtat al Papa però els comptes de Tolossa eren familiars, així que finalment es va decidir per ajudar-los malgrat no ser càtar (morirà el 1213 a la Batalla de Muret). Amb l’heretgia erradica, el monarca francès va adquirir la zona sud de França, el que demostra que aquesta croada va ser motivada per interessos de poder que per malestar religiós.
Ordres mendicants Neixen amb l’ideal de pobresa i humilitat inicials de l’Església catòlica: - - Dominics, fundada per Santo Domingo de Guzmán a Tolosa, i sent confirmada al 1216 pel Papa. L’ordre apareix com a maniobra continuadora de la croada de 1209, per predicar l’ortodòxia romana. Aquests serà l’ordre que s’ocuparà de la Santa Inquisició en un futur, fundada al 1215 Franciscans, fundada pel cèlebre Sant Francesc d’Assís al 1208, amb conformitat al 1223. En un inici, no és un ordre que lluiti contra les heretgies, sinó que pretén donar exemple amb la seva vida humil. Més tard, el Papa els empenyerà a ser defensors de l’ortodòxia romana Els dos ordres es diferenciaven de Cluny i el Cister en que no vivien en monestirs allunyats, sinó que ho feien en convents de les ciutats, en un inici en construccions senzilles que ja existien, i predicant a les parròquies i esglésies per dur a terme la seva tasca com a intermediaris de la paraula divina. Amb l’adquisició de poder material i espiritual, és quan comencen a construir edificis nous pel seu ordre. D’aquesta manera, l’art esdevé un instrument per defensar els dogmes de l’Església catòlica enfront els heretges.
Les croades a Terra Santa Les croades eren expedicions organitzades per anar a defensar els llocs sagrats bíblics, que segons l’Església catòlica havien estat ocupats pels infidels musulmans i turcs. Es van celebrar 6 croades: - - 1a. 1096 – 1099. Convocada pel Papa Urbà VII, com a manera d’unir els territoris occidentals europeus en una única causa i guanyar popularitat com a Papa. La gent s’apuntava per guanyar indulgències, a més de la possibilitat de tornar amb botins de guerra. Al 1099 Godefroy de Bouillon va conquerir la ciutat de Jerusalem 2a. 1147 – 1149, moment en que es consagra “L’església del Sant Sepulcre de Jerusalem” 3a. 1189 – 1192 4a. 1202 – 1204, croada en que les tropes canvien de rumb cap a Constantinoble, ciutat que saquegen i conquereixen 5a. 1212 6a. 1228 – 1229 Frederic II Hohenstaufe Les relíquies Tots els centres religiosos importants procuraven tenir-ne, ja que era una manera d’assegurar-se prestigi (el que també variava segons la titularitat d’aquestes), i de que els peregrins viatgessin per veure-la, el que implicava que el centre on es contenien les relíquies es tornés econòmicament rentable.
“Saint-Foy des Conques”, situat al sud de França, on destaca l’església del monestir dedicada a Santa Fe, una màrtir que va morir molt jove en època de Dioclecià. Des de temps carolingis es tenia constància de que les restes de la santa es trobaven al “Monestir d’Agen”, i com als monjos de Conques els hi interessava molt per desenvolupar el seu centre com a punt de peregrinatge, un monjo va guanyar-se la confiança de la seu d’Agen durant 6 anys per finalment robar les relíquies, convertint així a Conques en un dels centres de peregrinació més importants de França.
“Estàtua -reliquiari de Sainte-Foy des Conques”, IX-X, obra amb afegits posteriors on es conserven les despulles de la santa.
La veneració de Santiago a Compostela Sembla que aquesta es va començar a promoure en època de la monarquia asturiana, IX, que pretenia buscar un arma de prestigi. Alfons II va fer una basílica en honor al sant a la ciutat que va prendre el seu nom, Santiago de Compostela, i Alfons III la va renovar.
La ciutat ja tenia una comunitat de monjos, i s’han documentat pelegrins a finals del IX, que en un inici eren locals. Poc a poc, es va convertint en un gran centre de peregrinació, arribant a compartir tanta importància com Roma.
“Liber Sancti Iacobi o Codex Calixtinus”, de la primera meitat del XII. Un dels millors exemples de viatges peregrinals en un manuscrit de 226 folis. L’obra consta de 5 parts més una introducció, i diuen que és d’autoria del Papa Calixte II, i el text es dirigeix al patriarca de Jerusalem i l’arquebisbe de Santiago de Compostela, personatges a qui demana ajuda per revisar el manuscrit. Calixte II abans d’arribar al Papat, va viatjar durant 14 anys, temps durant el qual va recopil·lar informació que li serviria en un futur.
El conjunt del llibre està fet per diversos autors, i sembla que s’hauria compilat al XII.
Se’n van fer diverses copies, i una de les que es conserva incompleta és la del “Monestir de Ripoll”, de 86, que va ser feta pel monjo Arnau en la seva peregrinació a Santiago. La copia conté els llibres 2,3 i 4 amb un resum del 5, acabat al 1173 i sense il·lustracions.
Contingut dels llibres: - - - Primer llibre, recull de sermons i textos litúrgics Segon llibre, col·lecció de miracles sobre Santiago en diferents indrets d’Europa, alguns protagonitzats per peregrins, i fins i tot datats. L’últim a 1156 Tercer llibre, historia del trasllat del cos de Santiago des de Jerusalem, a Santiago de Compostela. El sant va morir màrtir a la Ciutat Santa, i diuen que el seu cos va aparèixer en un vaixell que tenia com a destí terres gallegues, el que s’interpreta com una evangelització a terres governades per infidels Quart llibre, on s’explica l’expedició organitzada per Carlemany cap a Hispània, carregada de fets miraculosos i que busca ser una propaganda del peregrinatge. Es diu que va ser escrit per Pseudo-Turpin Cinquè llibre, conegut com la guia del peregrí, on es descriuen els camins que porten a Compostela i s’assenyalen els santuaris i monestirs que es troben pel camí. Es pensa que el seu autor podria ser Aymeric-Picaud, monjo de Poitiers.
Es divideix en 11 capitols, i el més celebre de tots és aquell que parla dels camins que porten a Santiago, on s’expliquen els rius, pobles, muntanyes... Que es poden trobar, com també els santuaris per difondre el culte a les relíquies.
Com a data interessant, es fa una descripció de la Catedral de Santiago Existeixen 4 vies franceses per anar a Santiago de Compostela. La primera passa la frontera pels Pirineus Aragonesos i les altres tres ho fan pel País Basc, trobant-se totes a Puente la Reina. Molts dels llocs importants del camí tenien relíquies i es van construir edificis romànics per tota la ruta. Aquestes són les vies franceses: -Via tolosana: des Saint-Gilles du Gard. Passa per Tolosa de Llenguadoc -Via podiensis: des de Puy (Podio) -Via lemovicensis: de Vézelay. Passa per Saint-Marcial de Limoges -Via turonensis: des de Saint-Martin de Tours, el centre de peregrinatge més important de França. Passa per Poitiers Ressorgiment de les ciutats Amb la desaparició de l’Imperi romà la població esdevé majoritàriament rural,però al XI hi ha un canvi social i econòmic important amb l’aparició del feudalisme i la promesa d’uns temps més tranquils, ja que anteriorment s’havien viscut moltes migracions, el que va provocar que els segles fossin insegurs i crítics. Amb la finalització d’aquests moviments de pobles es gesta el feudalisme que s’organitza com una elit poderosa que en teoria ofereix protecció als seus serbs a canvi de treballar les seves terres. Els territoris es divideixen en molts feus governats per senyors feudals, que a la vegada també estan jerarquitzats. Aquest sistema funcionava entre laics i eclesiàstics, però malgrat tot, arribarà al XII amb una major bonança econòmica.
Comencen els moviments migratoris del camp a les ciutats, que creixen i altres neixen, on es comercialitzen els productes de la terra i els fabricats pels artesans. La importància del poder urbà farà que aparegui la burgesia, una nova classe social poderosa econòmicament que no posseeix títols nobiliaris, i que serà molt significativa a partir del XIV. S’ha d’oblidar el topic de que tota la societat era analfabeta, ja que existien centres d’ensenyament. Els privilegiats podien estudiar als monestirs, que eren els centres de cultura de l’època, i al XII aquesta ensenyança es traslladarà a les ciutats fundant les escoles catedralícies, que més tard passaran a ser les universitats. La importància de les ciutats farà que l’Església guanyi poder espiritual amb la Catedral com a institució, i serà molt important tenir un bisbe (moltes vegades això era degut a interessos eclesiàstics o laics).
Monarques francesos Els reis eren dèbils des de finals de la dinastia carolíngia, al 987, ja que dominaven poc territori. És llavors quan apareix la nova dinastia Capeta, sent els seus primers monarques també dèbils. El primer en guanyar importància va ser Lluís VI, que era amic de l’abat Suger, ja que havien estudiat junts. A partir d’ell, els reis comencen a ampliar territori i a desbancar políticament als senyors feudals que anteriorment dominaven més que ells. Aquests monarques poderosos solen tenir bones relacions amb l’Església, el que donarà fruits en el camp de l’art. Monarques francesos: - 987 mort Lluís V, últim carolingi 987 – 996 Hug Capet 996 - 1031 Robert 1031 – 1060 Enric I 1108 – 1137 Lluís VI (amic de l’abat Suger) 1137 – 1180 Lluís VII 1180 – 1223 Felip August (3a. croada) L’artista medieval: XII i XIII Se’n coneixen pocs nom de l’època romànica, ja que han arribar poques referències i a vegades són simplement inscripcions, com la del tal Gislebertus. Per això és difícil fer atribucions o anàlisis estilístiques. També es coneix un tal Maestro Esteban que tenia bones relacions amb la monàrquica àstur. Els artistes d’aquesta època eren itinerants, el que encara complica més la tasca d’identificació, i conformen creixien les ciutats, més s’establien en elles per treballar als tallers gremials. En època gòtica se’n conserven més noms perquè es feien contractes entre ells i els clients, però s’han d’analitzar més com a documents legals. Topics a desmentir sobre els artistes medievals: - - A vegades es diu que tots eren monjos, i això no és veritat. Només se’n poden considerar com a tal als il·luminadors i copistes de manuscrits. D’aquests últims sí que és més fàcil poder trobar un nom, ja que firmaven les seves creacions i pertanyien a l’alta cultura medieval. Tot i així, és més probable trobar el nom de l’abat del monestir on vivia el monjo No feien sense renumerar, sinó que la seva feina era pagada 2. El món del romànic I: arquitectura i escultura monumental. Romànic i romànics L’apogeu de Cluny L’ordre de Cluny es va fundar al 910 en una antiga vil·la rural anomenada “Cluniacum”, on probablement van utilitzar una antiga capella en els primers moments.
El primer Cluny, Cluny I (c.915-927), es continuaven utilitzant els espais de l’antiga vil·la, i a l’entorn de 955 es comença Cluny II (per ordre de l’abat Maiol), consagrada al 981, i destruïda al 1120 amb la construcció de Cluny III.
“Cluny II”, construïda amb coberta plana de fusta, i al 1010 coberta amb volta de canó per dues raons: - La volta de pedra era més resistent als incendis Afavoria l’acústica del cant gregorià Planta segons estudis i excavacions.
Transsepte estret d’on parteix la capçalera profunda que es divideix en un absis major semicircular i dos més petits. Als laterals hi ha dependencies de forma quadrada, que tenien la funció de ser capelles auxiliars, ja que a les cerimònies participava molta gent, i servien també per distribuir la categoria dels monjos, que podien oficiar missa a l’església (per això hi ha tants altars). Als murs del transsepte hi ha dues capelles més. Gràcies a la volta de pedra es va poder construir una torre al creuer, i l’església té 3 naus, la central més ample que les laterals. Entre l’atri i l’entrada es va construir un nàrtex. La distribució dels espais explica l’organització de la litúrgia. “Plànol de conjunt de Cluny II”.
El text més conegut on es parla de Cluny és “Ordo Farfensis” del 1042, que prové del “Monestir de Farfa”, al nord de Roma. Primer es pensava que es referia a aquest mateix, però més tard es va descobrir que en realitat descriu a Cluny II, i que a Farfa s’havien fet amb una copia de l’estructura per conèixer millor la planta.
Cluny II es va fer petita i per això c. 1085 es va començar a projectar Cluny III, l’anomenada Ecclesia Maior, que va ser situada al nord de la segona seu. Un dels principals benefactors de la construcció va ser el monarca Alfons VI, que al reconquistar Toledo dels musulmans va obtenir grans motins de guerra. Al 1093 es va consagrar l’altar major de l’església, però no és fins al 1118 quan “els monjos s’alegren de deixar la presó de Cluny II”, frase testimoni de que la seu els hi havia quedat petita.
Com no es va construir a sobre d’aquesta, la van poder seguir utilitzant fins el trasllat.
La consagració solemne de Cluny III es va produir l’any 1130, i entre els assistents, hi era Suger de Saint-Denis.
“Vida de Saint-Hugues de Semur, consagració de l’altar major pel Papa Urbà III”, 1093, manuscrit que parla sobre la vida d’aquest abat. En la representació és patent la constant perspectiva inversa medieval a l’hora de representar els objectes, i la falta de profunditat en els assistents eclesiàstics.
L’obra de Cluny III va ser molt costosa, i aquesta va ser una de les raons per les quals els cistercencs van promulgar les seves crítiques. Per poder legitimar aquesta gran empresa, al manuscrit s’explica la llegenda de l’abat Gunzo de Baume, que quan es va retirar al Monestir de Cluny, va tenir un somni revelador on se li van aparèixer Sant Pere, Sant Pau i Sant Esteve, donant-li instruccions per la construcció d’una nova església. Com aquest era un desig diví, no es podia dir que no al projecte, i per tant, l’abat Hugues en va promoure la construcció. Gunzo va ser probablement una de les persones que va fer l’esquema de construcció, ja que era un monjo músic, al igual que Hezéban de Lieja, matemàtic. Les excavacions en època moderna han comprovat que l’església estava feta amb un cànon de proporcions, i és que a la biblioteca es conserva “De Arquitectura” de Vitruvi, el que demostra que el saber clàssic era conegut.
L’església construïda feia 187 metres de llargada per 30 d’alçada.
“Reconstrucció del Monestir de Cluny III” i “Planta de Cluny III”, de capçalera complicada que segurament respon a la gran quantitat de monjos que podien oficiar missa, com pel trànsit processional de les relíquies de Sant Pau i Sant Pere que s’hi conservaven al centre. L’església tenia dos transseptes i un total de 15 absidioles: - Darrere l’absis major, un deambulatori on desemboquen 5 capelles radials El transsepte menor té 3 absidioles més a cada tram (2 a la part oriental i 1 orientada cap al nord o el sud) El transsepte gran major en té a cada tram del mur oriental El cos longitudinal de l’església tenia un total d’11 trams i 5 naus (característiques de les grans esglésies), la central més alta i ample que les laterals. Al nàrtex, 2 torres d’entrada. Es coneix la construcció per referencies diverses, per exemple, gravats o dibuixos. Amb l’esclat de la Revolució Francesa el monestir va ser abandonat. La nau central es separa de les laterals per pilars on s’adossen columnes i pilastres. Aquests pilars s’enllacen entre ells per arcs apuntats. Damunt, galeria de trifori amb finestres obertes al mur cec i que es separen per pilastres, i sobre, claristori (on sí que entra la llum), i que separa les finestres per columnes adossades.
“Maqueta de la capçalera de Cluny III”. Entre la zona del presbiteri i el deambulatori hi havia una zona amb columnes. Damunt d’aquestes, finestres que permetien la gran claror de l’absis, juntament amb les de les absidioles. “Capitells historiats conservats”, que formen part del museu de Cluny i corresponen a aquesta zona.
“Capçalera de l’aigua beneïda”, es conserva un petit tros de l’edifici corresponent al braç del transsepte sud. Els arcs entre pilars i pilar són apuntats, i generen voltes de canó. D’aquests 3 trams centrals conservats, el central té un cimbori com a base de la torre exterior, un dels elements més vistosos de l’església. Al centre dels braços del transsepte hi ha una torre, com també al mig del creuer. Murs potents i voltes fetes de la manera més lleugera possible. Entre 1109-1122 es va engrandir el claustre, el que va provocar que es demolís part de l’església de Cluny II.
Per aproximar-nos a la construcció de Cluny III, em d’analitzar altres edificis de la Borgonya, ja que sembla que alguns elements van inspirar o van ser presos com a referència per crear l’edifici: - Absis de l’altar major: L’origen d’aquesta disposició es d’absis amb petites absidioles es troba a les criptes. Un exemple és “Saint Philibert de Tournus”, que gairebé té la mateixa planta tant a la cripta com a la capçalera, amb capelles radials de planta rectangular. La part més important d’aquest espai era el centre o “confessió”, on hi havia les relíquies del sant o màrtir. A la part oriental, hi ha petits nínxols on es conservaven altres relíquies i altars. A l’entorn de les capelles hi havia un deambulatori amb altres capelles radials - Capçalera: “La Charité-sur-Loire”, c.1080-1090, que té capçalera de tipus benedictí. Entre 1115-1120 va ser ampliada seguint el model de Cluny III, moment en el qual es fa el deambulatori de capelles radials Doble transsepte: Té els seus antecedents en “Saint-Benoit-sur-Loire o Fleury (planta)”. Presbiteri amb deambulatori d’on surten 2 capelles radials laterals que - van a parar al transsepte major. El cor quedava entre la capçalera i el transsepte major. Aquestes construccions amb dos transseptes eren minoritàries, però no úniques, i el seu sistema es va aplicar sistemàticament a Anglaterra - - - Voltes: “Voltes de Saint-Benoit-sur-Loire”, amb sistema de voltes de canó i mur organitzat en trifori i claristori. Arc feixó que no es comunica amb el mur, sinó que queda tallat. Més tard es cercarà l’articulació entre l’alçat i la coberta Arcs: En general els arcs acostumaven a ser de mig punt, però Cluny III és una excepció al tenir-los apuntats. Es diu que l’abat Hughes va ser a Montecassino, al sud d’Itàlia, on les relacions comercials amb el món musulmà havien fet que aquests arcs s’introduïssin a l’arquitectura Murs: “Paray-le-Monial”, organització similar en els murs, on hi ha pilars amb columnes adossades, trifori i claristori. Un altre exemple referent a la distribució és “Saint-Lázare d’Autun”, tot i que té 3 finestres al trifori i 1 al claristori per tram. Les pilastres tenen el fust acanalat i no llis com a Cluny III, per la reminiscència del món antic que els envoltava. Segurament la “Porte d’Arroux”, a les afores de la ciutat, I a.C., va ser present durant la construcció - Nàrtex: Sembla que era de 3 naus, i s’ha de posar en relació amb els west-werk de les esglésies otonides. Aquesta part també es pot anomenar galilea Comparació de Cluny III amb altres plantes - “Sant Sepulcre de Jerusalem” “Sant Pere del Vaticà” “Cluny III” Diferències - L’orientació de la capçalera en època de Constantí es feia cap a occident, mentre que el normal es fer-ho cap a orient Semblances - Totes 3 són grans esglésies de 5 naus El Vaticà paleocristià i Cluny III tenen una llargada similar, però l’amplada no correspon “Santa Maria Magdalena de Vezálay” representa una opció arquitectònica diferent a la de Cluny III, església situada a la Borgonya nord. Centre del qual es diu que conservava les relíquies de Maria Magdalena, que inicialment havien estat custodiades pel “Monestir de Sant Maximí”. Al XII es traslladen a l’altre seu segurament per venda o robatori i aquest es converteix en un centre de peregrinació. En aquests moments, a l’indret hi havia una església del XI que misteriosament es va cremar en un incendi al 1120, any en el que es decideix començar un nou edifici, que amb molta rapidesa s’acaba al 1140-1150. Ha arribat molt restaurada per les operacions que va organitzar en ella Viollet le-Duc.
Organització bastant diferent a la de Cluny III. La part de la capçalera es va reformar en època gòtica, i és un edifici de 3 naus cobert amb voltes d’aresta a les naus laterals i la central. Aquest tipus de volta és molt resistent, ja que en definitiva son 2 voltes de canó que s’atrevessen (per això era normal col·locar-les a les laterals, perquè fessin de contrafort de la central). Per cobrir amb aresta la planta ideal ha de ser amb trams quadrats, però la nau central és més allargada, el que provoca que totes aquestes voltes siguin de diferents mides, per l’implicació dels arcs feixons i dovelles bicromades i arcs formers. Aquest problema és difícil de poder resoldre, i al llarg dels segles provoca problemes d’estabilitat.
L’organització de l’església també es diferencia amb Cluny, amb un total de 2 plantes: - Planta baixa que descansa amb arcs de mig punt Planta alta, en la que entre arcades baixes i claristori hi ha un gran tram. Per donar una mica més de continuïtat al mur se li va afegir una cornisa decorativa.
Articulació del mur entre elements verticals i horitzontals “Saint-Front de Périgneux”, exemple de la regió sud-oest. És una de les esglésies més significatives de la zona i té planta de creu grega (forma que s’acostumava a utilitzar a la tardo antiguitat per les construccions dedicades a màrtirs). Es va construir per custodiar les relíquies de San Front, enviat per San Pere per evangelitzar la zona. Al XII es fa l’església de peregrinatge i és una de les que s’esmenta a la guia del camí de Santiago, anomenant-la com “una església de forma rodona com la del Sant Sepulcre de Jerusalem” (edifici del qual se’n feien moltes “copies”, que eren més bé emmirallaments). El sepulcre de l’edifici, que es trobava al centre, va ser destruït al XVI. Cada braç de la creu es cobreix amb una cúpula d’argamassa, com també es fa al creuer.
“Saint-Pierre d’Angulême”, emparentada amb l’anterior per les cúpules, però de planta de creu llatina. Cos central amb 3 cúpules (una central i dues petites als braços del transsepte).
Un altre exemple d’Occitània és “L’Església de Souillac”.
Romànic italià Construccions de característiques especials, ja que sempre s’inspiren en els models del passar romà. Un dels llocs on es conserven més edificis d’aquesta etapa és la regió de La Toscana.
“Catedral de Pisa”, de la qual es discuteixen les dates de construcció, però sembla que cap al 1118 ja s’estaria realitzant per tenir constància d’una consagració. Bàsicament és una construcció del XII amb detalls del XIII. Edifici de 5 naus (desig que marca el caràcter monumental) amb transsepte complicat i vistós. Capçalera d’un únic absis que surt del mur oriental, totalment recte. Ús de la policromia als murs i sostre pla, que originalment segurament també era de fusta. Les cobertes de les naus laterals són de volta d’aresta, i a la planta superior planes. Té dues plantes: - - Planta baixa, on els suports no són pilars, sinó columnes de capitells corintis.
Cada braç del transsepte són con una petita basílica per la seva forma (a imatge de l’edifici central). Les naus laterals continuen en dos trams més fins arribar a la paret del fons. La nau lateral exterior sembla que doni la volta i continuí cap al braç del transsepte, i l’interior, traspassa el creuer de manera continua. Aquest espai s’organitza com un pont per la planta de dalt, on són les tribunes. Les naus laterals es separen per columnes Planta alta, on es localitzen les tribunes, les quals tenen finestres que donen a l’exterior. Les columnes de la planta baixa es comuniquen amb els pilars bicroms superiors. S’obren finestrals cap a la nau, i entre pilar i pilar hi ha una petita columna (de la qual resulten dos espais). L’espai de les tribunes continua sense interrupció fins al final de la capçalera. Sobre d’aquestes, s’obre un claristori. Les finestres de les tribunes no corresponen axialment amb els pilars o les columnes de la mateixa planta, ja que va ser un tret que potser no es va tenir en compte o en el qual es van equivocar L’exterior de la catedral està molt més treballat que a les esglésies franceses, ja que els murs s’animen de manera preciosa amb columnes adossades, pilars i arcades. La façana occidental és una superposició de petites galeries d’arcs i columnes. Decoració policroma a l’exterior, d’ornamentació geomètrica, treballs propers a la marqueteria.
“Porta principal d’entrada al Palau de Dioclecià a Splitt”, Croàcia. Porta amb arcs, columnes adossades i nínxols als costats, una proba dels models utilitzats pels edificis italians, que sempre veuen del passat romà.
Les esglésies de pelegrinatge Parlar sobre elles és un terme relativament modern que es va començar a utilitzar a finals del XIX per l’abat Bouillet i altres autors que van assenyalar semblances arquitectòniques entre alguns edificis separats entre sí. Aquests van ser: - “Saint-Foy des Conques”, c. 1050?-1130 “Saint-Senin de Toulousse” 1080?- c. 1120 “Santiago de Compostela” c. 1075/78- c. 1188 En aquesta època s’acostumava a explicar el romànic per escoles i territoris, i per això el fet de que les seus s’assemblessin entre elles malgrat la distància va cridar l’atenció. Els estudis van prosperar i es van afegir dues esglésies més: - “Saint-Marcial de Limoges” “Saint-Martin de Tours”, reconstruïda c.1050-1093, i dedicada a un dels grans sants de l’època medieval a tota Europa Primer es va plantejar l’hipòtesi de que tots els edificis responessin a un arquitecte en comú, però aquesta hipòtesis es va desmentir. També es deia que els pelegrins eren els productors de les esglésies romàniques (idea totalment absurda avui en dia perquè s’ha d’estar qualificat per construir). Evidentment, cada centre defensa que va ser el primer en ser creat, i com a tal, el model pels següents, però totes les dates són confuses.
Llavors es van començar a relacionar les esglésies amb els peregrinatges, i és per això que es va pensar que hi havia un tipus d’església per aquesta categoria, un model en concret, el que també s’ha posat en relació amb els moviments demogràfics i canvis econòmics i socials, que fan que s’exportin i s’apliquin influències. Sigui com sigui, aquest model funciona bé i continua rebent cada any milers de pelegrins.
L’importància del culte de l’apòstol Santiago va començar a ser promogut pels monarques àsturs, i quan la catedral va esdevenir un gran centre de peregrinatge, rivalitzava amb Roma i Jerusalem. Ja en època de Carlemany es va fer un intent per homogeneïtzar la litúrgia, però a Astúries això no havia arribat i es continuava seguint la litúrgia hispànica. Finalment, Roma es va imposar al 1080 fent que a la península es canvies la litúrgia cap a la romana.
Quina és la tipologia d’una església de pelegrinatge?: - Configuració de les naus Creuer sobresortit Capçalera molt desenvolupada Naus laterals que continuen en els braços del transsepte Organització de les naus A Conques i Santiago, la nau central es principi es cobreix amb volta de canó i arc de mig punt. Els arcs feixons marquen els diferents trams d’aquesta, i a la vegada enllacen amb les columnes adossades als pilars (als 4 costats). La columna més llarga de totes és la que enllaça amb l’arc feixó, les altees 3 recullen el pes de l’arc de mig punt de les arcades. Conques: Santiago: Naus laterals dobles cobertes amb voltes d’aresta amb murs exteriors on s’obren finestres. Damunt aquesta primera planta baixa hi ha un pis, el de les tribunes, que té la mateixa profunditat que la nau lateral inferior, i a més, la seva organització és pràcticament igual. Grans arcades de mig punt que es subdivideixen en 2 petits espais separats per una columna. Els murs de les tribunes també tenen finestres exteriors, i la calor que il·lumina aquest espai també entra indirectament a la nau central, que és més be fosca. La presencia de les tribunes no és una novetat, ja que a les basíliques paleocristianes ja en trobem. No obstant, aquí no queda molt clar quina era la seva funció. S’ofereixen diverses hipòtesis: - Funció estructural, és a dir, que servien per sostenir el mur que havia d’aguantar el pes de la nau central Funció il·luminadora, com els edificis són molts grans, es necessita que s’obrin finestres (tot i que petites), perquè pugui entrar la claror Funció ocupativa, ja que oferien una major capacitat a l’església, però aquesta qüestió no es té clara, ja que només es contempla com una possibilitat. Per exemple, les escales que porten de les naus laterals a les tribunes del pis superior acostumen a ser estretes, però a Santiago aquestes són més amples. La guia del pelegrí que parla sobre Compostela explica que a les tribunes també hi havia altars i una capella anomenada com la de l’arquebisbe. Les tribunes també s’anomenen com “palatium”, terme que significa palau en llatí i que segurament s’utilitzava per la monumentalitat i l’existència de dos pisos en aquestes esglésies o catedrals, que recordaven l’organització d’un palau. Aquest text de la guia explica que al costat nord de les tribunes hi havia un passatge que conduïa al palau episcopal de Santiago, el “Palau de Gelmírez”, dit com el seu abat, com també de la presencia d’un altar dedicat a Sant Nicolau (que podria significar que a l’espai es celebraven misses privades), i a l’arcàngel Miquel (cap de la milícia celestial i al qual normalment se li dedicava l’altar del west-werk de les esglésies carolíngies i otonides) “Sant Martí de Tours”, església del segle XII que no ha arribat als nostres dies i de la que es pensa que en el seu exterior hi havia grans contraforts per les evidencies que s’han trobat a la planta de l’edifici.
Creuer A Santiago, les voltes d’aresta del pis inferior s’uneixen als pilars, i aquests, pugen cap a la volta del creuer. A Conques, les naus laterals continuen per la part occidental del transsepte, es ressegueix l’edifici. Aquest mateix sistema també es troba a Llemotges, i tots aquests edificis que evidencies el tipus d’arquitectura de pelegrinatge, presenten capelles al transsepte.
Capçalera “Saint Sernin de Toulosse”, de capçalera radial amb 5 capelles. El nombre d’aquestes varia segons el centre i les seves pretensions d’aforament. Per accedir-hi a aquestes s’havia de passar a través del deambulatori o girola.
Edificis de pelegrinatge destruïts A “Saint Martin de Tours” se sap que el cos del sant era a l’absis, i per poder visitar-lo, s’accedia a partir del deambulatori, característica que es repeteix en alguns dels altres centres. Aquesta església va ser destruïda arran la Revolució Francesa del XVIII, com també va succeir a “Sant Marcial de Llemotges”. Aquest centre tenia la nau central coberta amb fusta, i a la segona meitat del XII se li va canviar per una volta de creueria.
Edificis de pelegrinatge conservats Saint-Sernin de Toulosse El primer que crida l’atenció en aquesta seu religiosa és que va ser construïda amb maó i pedra, aquesta última posada estratègicament a les parts on es necessitava més força, tals com els contraforts o els arcs (aquest tret també es repeteix a l’interior).
L’explicació de que es fes això deriva de que a la zona no es tenien pedreres, i per tant, feien servir el maó, material local. Es va construir amb molta rapidesa, però en canvi, els treballs per cobrir la part occidental de la nau com la façana principal, es van allargar. Volta central restaurada, en la que hi ha decoració pictòrica. La torre amb cimbori del creuer és d’època posterior.
Sainte Foy des Conques Una de les esglésies situades a la “Via podienses”, que tenia el seu inici al “Santuari de Le Puy”. A partir del trasllat de les relíquies de Santa Fe, el centre va adquirir molta més importància.
Santiago de Compostela Les seves dates de construcció avui en dia continuen sent un tema de discussió. Segons la guia del pelegrí es va iniciar al 1079, però hi ha inscripcions que parlen del 1075. El bisbe que va iniciar aquest gran projecte va ser Diego Peláez, que tenia desavinences polítiques amb el monarca, Alfons VI de Castella. Per això va ser destituït al 1088, el que va provocar l’aturada de les obres, fins al 1095-1100, moment en que es van tornar a reprendre de nou amb el bisbe Diego Gelmírez, que tenia una gran personalitat de promotor artístic, tret que es demostra per la construcció del seu palau annex a la catedral, o la urbanització de la ciutat de Santiago. A la realització de les obres per la catedral, consten dos noms d’arquitectes: Bernat i Robert, que podrien ser de diverses nacionalitats per la popularitat dels noms en territoris gallegs, castellans o fins i tot francesos. No se sap res més d’ells, però si que es té la informació de que hi treballava una plantilla de 50 obrers que van començar per la capçalera (procediment habitual en les construccions). Cronologia constructiva: - - - Al moment en que les obres es van aturar, s’estava construint el transsepte, i al 1102, aquest i les seves capelles ja estaven acabades Al 1103 es finalitzen les obres de la coneguda “Porta de las Platerias” 1112, es destrueix el que quedava de l’església primitiva, ja que la nova catedral ja presentava espai suficient per ser utilitzada. També es té constància de l’existència de 4 trams de la nau longitudinal Al 1117 els ciutadans es rebel·len contra al bisbe pels forts impostos que havien de pagar per la construcció de la catedral, i al 1120 es fortifica l’edifici (aquest cas no és únic al món) 1188, construcció de la façana occidental, el “Porta de la Gloria”. No se sap si abans de l’existència d’aquest hi havia hagut un altre Introducció de l’escultura monumental a portades i claustres “Església de Santa Sabina”, Roma, centre ben conservat i petit on es pot observar com des dels primers temps del cristianisme les façanes dels edificis no són massa significatives, aspecte que agafarà embranzida posteriorment. En canvi, és un dels pocs casos on podem trobar programa escultòric, concretament a la seva porta en fusta emmarcada en pedra, que està composada per requadres en relleu amb passatges bíblics de l’Antic i Nou Testament. No se sap si això era habitual.
“Abadia de Corvey”, d’època carolíngia, i en la que les inscripcions parlen de que els àngels custodiaven les meravelles del centre. Fins la data, l’església s’havia entès com un edifici tancat i inexpugnable, i amb l’arribada del romànic es comença a obrir a l’exterior, a convidar al fidel a que entri.
Un exemple d’això és “Catedral de Borgo San Donnino”, a l’actual Fidenza, finals del XII. La façana del centre és més oberta, i bona part d’aquesta ja té decoració escultòrica, com la llinda de la porta on es representa al sant titular del centre com a cefalòfor (ja que era un sant decapitat que portava amb el seu cap entre les mans). Aquest sistema d’organització de l’edifici és completament diferent al que s’havia fet durant tota l’Alta Edat Mitjana.
Es diu que possiblement una de les primeres façanes obertes va ser la “Porta dels comptes o fillols de Saint Sernin de Toulousse” c. 1090. La major part dels edificis es començava a construir per la capçalera, la porta del transsepte nord comunicava amb el monestir annex, i la del sud, que és aquesta, malgrat les restauracions conserva bastant la seva estructura. Aquí no s’obre directament el mur, sinó que el cos sobresurt i s’empra el sistema esplandit o esbiaixat a les arquivoltes (van en sentit decreixent cap a la porta d’entrada). Poques d’aquestes arquivoltes es corresponen amb les columnes sobre els sòcols. Aquest cos té una cornisa aguantada per mènsules amb caps d’animals i persones esculpits, i al fons d’aquesta mènsula hi ha permòdols en rotlle, decoració vista per primera vegada a la “Mezquita de Còrdova”. A la façana, dos lleons flanquegen una ornacina buida on possiblement era el sant patró de l’església, i a les dues restants dels costats dels arcs, també hi havia advocacions menors. Interès per decorar els carcanyols i porta que fa pensar en el model d’un arc de triomf.
L’altre exemple espectacular del centre és “La Porta de Miégeville”.
En el cas de Toulousse, les parts que donen accés comuniquen amb l’exterior, però a “Santa Magdalena de Vezélay”, hi ha un porxo d’entrada que funciona com a galilea.
Les 3 portes de la façana exterior van ser molt restaurar per Viollet le-Duc, i els temes dels seus timpans són escenes de la vida de Maria Magdalena. Un cop passades aquestes que donen accés al porxo, trobem 3 més que porten a les naus laterals o principal corresponentment. Les portes estudiades pel seu interès són aquestes, ja que en els timpans es representen passatges dels evangelis, temes relacionats amb les cerimònies que es realitzarien a la galilea.
“Planta del Monestir de Moissac”, seu que s’afilia a Cluny l’any 1047. Al 1063 es consagra una nova església en època de Durand Bredons. Aquesta no es conserva, sinó que més endavant se’n va fer una altre al XII, coberta per cúpules, que van ser substituïdes per voltes de creueria gòtiques, així que tenim una església pràcticament resultant del XII. Després d’aquesta empresa, va ser el torn dels edificis conventuals, que s’organitzen a partir d’un claustre de capitells historiats (un dels més famosos del romànic). Durant la segona meitat del XI, es construeix un nàrtex amb relleus als peus de l’església, de dos pisos (superior amb capella), i és aquí on és la gran portada situada al costat dret (finals XI). Sota el mandat de l’abat Roger (1115-1130), es van finalitzar les decoracions de la façana, i aquesta portada s’hauria començat segurament amb l’abat anterior. El cos de l’església es presenta fortificat.
Aviat es veu en el timpà un lloc molt adequat per a fer representacions, ja que fins la data les imatges teofàniques sovint havien estat als absis de les esglésies de manera pictòrica. Es triava aquest lloc per la presència simbòlica de l’altar (que és el propi sacrifici) i la cúpula o quart de cúpula, que evoca la volta celestial. El timpà, llavors, també rebrà aquesta forma semicircular, l’organització pot ser diferents: - Aquests es poden dividir en registres Poden tenir una representació expandida, és a dir, amb una figura central i altres als cotats que es configuren de manera decreixent A la “Portada sud del Monestir de Moissac”, amb timpà i relleus als costats. trobem una combinació d’aquests dos models, ja que tenim 3 registres en pedra, dels quals la figura central de la Maiestas Domini en clara perspectiva jeràrquica, en talla dos.
Aquesta composició figurativa està formada per 23 llosses de pedra, i la llinda és una peça sencera de motius vegetals. El tema iconogràfic que s’hi representa al timpà de Moissac és la teofania, motiu del qual també hi ha molts tipus diferents, ja que cada muntatge vol incidir en un interès en concret.
En aquest cas es van utilitzar dues fonts: - 2 passatges del llibre de l’Apocalipsi, on es parla d’un tro al cel ocupat per Déu Pare i envoltat per 24 trons més on seuen els 24 ancians, vestits de blanc i coronats amb or. Es possible que el mar de gel que reflexa la llum siguin les onades que hi ha sota Crist a la representació. També es parla dels 4 vivents. Els passatges emprats van ser: -Capítol 4.2.8 -Capítol 4.5.8 - El profeta de l’Antic Testament Isaïes va tenir una visió en la que va veure al Senyor assegut en un tro i assistit per serafins de 6 ales. El passatge concret és el capítol 6.2.3 A la representació de Moissac hi ha diferencies amb el text, pot ser que algun detall no es fes o es perdés amb la policromia que no s’ha conservat. Descripció: - - - La Maiestas Domini beneeix amb la seva dreta i agafa els llibres de la llei amb l’esquerra. S’envolta per una màndorla estrella, que remetria al seu aspecte lluent. Apareix de manera impassible i immòbil, en contrast amb les altres figures que suggereixen moviment. Això ha fet pensar en la possibilitat de que Déu és etern, i la resta d’éssers vius es mouen al seu voltant S’envolta pels 4 vivents (les representacions dels 4 evangelistes en posició centrípoda) i les figures dels serafins, que no tenen 6 ales però porten rotlles (un tancat i l’altre obert, possiblement referint-se a l’antiga i la nova llei). Figures en moviment que miren cap a Déu Al text s’explica com els ancians eren asseguts en trons i portaven citares i copes plenes de perfums. Aquí efectivament apareixen d’aquesta manera, però alguns detalls no s’han conservat. Els elements es superposen a les arquivoltes del timpà, i les suposades citares són en realitat rabells (semblants a les violes, amb 3 cordes i que es toquen amb arc), que són d’origen àrab i es consideraven - un objecte de luxe i exòtic. Tots els ancians orienten el seu cap en direcció a la figura central de Déu La Maiestas Domini queda separada del registre inferior per una anada (que podria ser el mar de vidre i gel que es descriu) o núvols (pel caràcter de visió del profeta) Si el timpà es veu a certa distància no sembla un relleu gaire alt, és més, les parts que sobresurten són uniformes i planes. Un altre tret evident és el detallisme amb el que l’autor va treballar els relleus, ja que encara que els vestits dels ancians siguin similars, tots mostren variacions considerables i són el reflex de les vestimentes dels poderosos de l’època. L’anatomia de les figures s’evidencia a les teles, com si aquestes fossin els draps mullats de l’escultura clàssica, i la barba evidencia el seu caràcter d’ancians. No són figures còpia, sinó que mostren individualitat, l’evidència d’un treball escultòric esplèndid. S’hauria de tenir en compte, no obstant, el paper que jugava el color en aquesta composició, ja que l’escultura pintada ajudaria a veure millor els detalls i a afegir-ne d’altres. En època carolíngia es coneixen representacions de teofanies en absis d’esglésies, així que el tema no és una novetat. Un exemple és “Full del missal d’Auxerre”, de finals del XI i tresor de la catedral, on apareix la Maiestas Domini envoltada per 25 requadres: 24 pels ancians i el superior per un anyell. Representació en essència propera a Moissac.
A part del timpà de la portada, aquest programa escultòric continua als contraforts o brancals laterals: Dreta - Registre inferior i superior inserits en un marc escultòric, les escenes de l’Anunciació, la Visitació. A sobre, l’Epifania Sobre aquesta primera part, una composició allargada amb la fugida a Egipte i el que podria ser la caiguda dels ídols del temple d’Heliopolis. Crida l’atenció les diferents proporcions de les figures segons el seu marc, i per raons com aquesta s’ha discutit si correspondrien al mateix autor del timpà Esquerra - Es conserva en pitjors condicions que la dreta, potser pel significat de les imatges. A la primera part, els compartiments representen els pecats de la Luxúria i l’Avarícia acompanyats per dimonis. La Luxúria és una dona nua i els cabells llargs a la qual dues serps li estan mossegant els pits i un gripau sobre el sexe. El dimoni maneja les serps i té un aspecte mig animal mig humà l’Avarícia porta una bossa penjada del coll. A sobre es representa la paràbola evangelista del ric Capulo i el pobre Llàtzer, com també al registre allargat superior. A la mor dels dos personatges, el primer va a l’infern per no ajudar als pobres, i el segon es acollit al si d’Abraham (considerat com el pare del poble d’Israel), com una figureta blanca (la seva ànima) L’historiador Klein comenta que d’acord amb els comentaris de la Bíblia, aquest programa no es tracta d’un Judici Final, sinó d’una revelació que seria més propera a la Jerusalem Celestial. Això ho justifica per les visions de l’Apocalipsi i les escenes de la infantesa de Crist, tot i que els temes de pecat li poden donar aquesta connotació de judici, ja que es mostraven els càstigs terribles per cometre’ls (caràcter moral). Però crida l’atenció que aquests temes es mostrin a l’inrevés, és a dir, els pecats a la dreta de Crist i no a l’esquerra (pel que es descarta el tema del judici). Tot i així, la distribució apareix acord la mirada del fidel.
Klein comenta el sentit de podia tenir la portada en el seu moment de creació, i cita que recorda a un arc de triomf romà amb fortificacions defensives. La interpretació dels relleus va en la línia de mostrar el regne celestial com el poder de l’Església. El monestir de Moissac va tenir lluites amb nobles de la regió per qüestions de potestat de poder, i per això es justifica que la portada estigui fortificada. També, quan es parla de la Jerusalem celestial, moltes vegades aquesta es veu com un castell, i crida l’atenció que als merlets del porxo hi hagi escultures amb corn, vigies que avisaran si s’apropa algun perill.
“Capitell de la Jerusalem celestial de Moissac”, c. 1100, on es representa una muralla amb un soldat que fa guàrdia. La mentalitat de l’època és pensar en Jerusalem com si fos un regne terrenal al que també se l’ha de protegir dels exercits enemics.
S’ha vist a “L’arc de Saint-Remy”, a la Provença, com una influència romana propera.
Aquesta portada queda al costat sud, i s’ha donat una explicació per aquest fet. El conjunt del monestir de Moissac estava dividit en 2: - Al nord, el monestir, que a la vegada es dividia en dues parts: -Nord, monestir -Sud, zona on vivien els serfs, els treballadors del monestir que no eren monjos - Al sud, la vil·la dels homes lliures La portada analitzada es troba orientada cap al sud, ja que al costat nord, l’església es comunicava amb el monestir i les seves dependències. Els monjos que havien d’anar a l’església, per tant, no havien d’entrar per aquesta portada, sinó pel seu accés directe que donava al claustre. És lògic pensar llavors, que aquesta era la porta utilitzada pels serfs, i també per on entraven els peregrins vinguts per la “Via podiensis”, ja que Moissac conservava relíquies. Les subtileses de les escultures possiblement passaven desapercebudes per aquest públic de caire més general, i s’ha proposat una hipòtesis: - El timpà, estava pensat com una “vitrina religiosa”, i per tant, amb conceptes més cultes dirigits a un públic més selecte Els relleus de les parets laterals, anirien dirigits a un públic més general, que es sentirien més atrets per les imatges moralitzadores sobre caure en els perills dels pecats. Normalment en els temes de Judici Final, els benaurats són a la dreta de Crist, però aquí ho són a la de l’espectador, possiblement per remarcar l’idea pels fidels. S’ha de tenir en compte que l’impacte visual seria molt major si es conservés la policromia El claustre del monestir de Moissac Les primeres basíliques cristianes ja solien tenir un espai, normalment a l’inici de l’edifici, al que es podia accedir i servia per socialitzar. “Planta de Saint-Gale”, model per antonomàsia, on el claustre es situa al centre i al seu voltant la resta de dependències. Amb això, es demostra que al IX ja es tenia clara l’organització d’aquests espais.
Els primers programes monumentals de decoració de claustres apareixen a finals del XI, i el “Claustre de Moissac” n’és el més antic que s’ha conservat. Estructura: - - A cada angle hi ha un pilar que conté 2 parelles d’apòstols, per tant, en total 8.
Al mig de cada tram de les galeries, hi ha un altre pilar, amb altres apòstols o un dedicat exclusivament al bisbe Durand de Bredons Se suposa que en un dels laterals hi havia una font, on es molt possible que fossin les figures dels apòstols que manquen El claustre va ser construït en època de l’abat Ansquitil, que va obtenir el seu càrrec al 1085. La seva estructura no és exactament quadrada i els seus relleus són baixos, ja que les figures semblen aixafades. Sembla que aquestes siguin sobre un terra inclinat, i la seva anatomia es marca per les vestimentes. Algunes de les posicions són bastant antinaturals, ja que la figura queda sotmesa a les lleis de la composició.
“Pilar amb Durand de Bredons”, bisbe de Tolosa i abat de Moissac, que es presenta com una figura de gran importància, ja que comparteix programa iconogràfic amb els mateixos apòstols.
Els capitells presenten diversos temes: - - Capitells historiats, amb temes de l’Antic o el Nou Testament, com Daniel envoltat pels lleons i l’Epifania. Aquests també tenen decoracions vegetal al cimaci Capitells decorats amb motius animals o vegetals “Capitell de la Daurada”, provinent d’un monestir que es va destruir proper a Tolosa.
Es tracta d’un capitell doble on es representa una escena de cacera. Els personatges apareixen enredats en les tiges vegetals, composició molt característica de l’escultura de la regió, que s’anirà propagant cap al sud de la península.
A Moissac, els capitells presenten un treball molt acurat i fi en els seus acabats, com és el cas d’aquest “Capitell dels ocells”, on l’escultor va tenir un marcar interès per diferenciar i tractar les plomes.
Diego de Gelmírez, bisbe de Santiago, es que queixar de que la seva seu no tenia claustre i va ser així com va sorgir l’idea per construirne un. Al 1124 s’arriba de l’acord de fer-ho, i no serà fins un temps després quan es començarà a fer. En aquesta promoció, es veu un marcat interès per seguir la tendència de l’època, que era la de fer claustres.
Normalment la primera galeria que es construïa era la més propera a l’església (que era la nord o la sud depenent de l’orientació d’aquesta), i després, es feia l’est, on s’acostumaven a posar les dependències dels monjos, quedant així delimitat l’espai. El claustre era un lloc de pas per poder accedir a l’església, un lloc de passeig i per llegir i comentar textos sagrats (que no havien de fer específicament la Bíblia). A més, el claustre és un espai de claror i llum, símbol de contacte amb Déu. A part de les tasques intel·lectuals del claustre, també s’hi feien de manuals, com la preparació de pergamins pels manuscrits o d’altres relacionades amb la vida quotidiana dels monjos. El claustre en un principi es concep com un espai per la vida dels monjos, però en determinades dates aquest es podia obrir als pobres, malalts o fins i tot a nobles que participessin a la litúrgia.
Els programes iconogràfics d’aquests claustres normalment són molt més lliures i menys codificats del que s’acostuma a trobar a les esglésies, i les variacions s’expliquen perquè eren escultures dedicades únicament als monjos. Per això, a vegades aquests programes poden semblar poc coherents entre ells. Sembla que el fenomen dels claustres historiats va començar a l’entorn de Cluny, i al XII hi ha un text de Bernat de Claravall on es critiquen les escultures d’aquests espais. Si ho feia, era perquè la pràctica s’havia estès molt, i creia que eren un dispendi econòmic amb gens de moralitat ni estètica. En el gòtic, l’escultura dels claustres passarà a ser més de tipus vegetal i no tan historiada com al romànic.
Com a exemple de claustre de capitells historiats, el més conegut és “Santo Domingo de Silos”, monestir que ja existia al segle X i que comença a cobrar importància a partir de la meitat del XI per l’arribada del monjo Domingo, que quan va arribar a ser abat, va manar construir una nova església. Entre 1073-1101, l’abat Fortunius inicia el claustre, i creu que potser ja n’hauria hagut un d’anterior. L’escultura del claustre es fa en dues companyes, entre 1073-1110: - Primera campanya, amb les galeries est i nord - Segona per la sud i l’oest El claustre presenta una planta irregular, i només les galeries est i sud tenen 7 arcades per banda amb un pilar central, ritme que no es poder seguir a la resta, potser per l’existència d’altres construccions. Els pilars dels angles són més grossos que a Moissac, i els seus relleus miren a l’interior. Al centre de cada galeria, hi ha un pilar que s’envolta amb 4 columnes adossades. En algun cas els pilars de les galeries, estan envoltats per columnes, i aquestes, es mostren lleugerament inclinades. S’ha parlat de que possiblement es volgué donar dinamisme al conjunt, i respondria a una qüestió estètica. No és un cas únic.
Els relleus dels angles representen escenes del Nou Testament (6 són del primer mestre i 2 més tardanes). Aquestes composicions s’emmarquen en arcuacions, sistema que no es nou, ja que es tenen referències del XI, com per exemple “Arqueta de les Benaurances”, 1059-1070, de finals del XI a “Sant Sernin de Toulousse”, que al seu deambulatori té relleus que no corresponen al seu lloc. Aquí, hi ha figures en un emmarcament.
“Relleu del dubte de Tomàs”, que explica l’escena en que Tomàs, després de les dues primeres aparicions de Crist ressuscitat, encara que creu en la tornada del seu Mestre.
Jesucrist se li apareix i Tomàs li demana si pot tocar les seves ferides per percatar-se de que és ell. Perspectiva clarament jeràrquica de la figura de Crist i esquematització de les anatomies. Aquest relleu s’ha utilitzat per intentar afirmar la cronologia del claustre.
Schapiro es va fixar en la inscripció donada a la figura de Sant Pau, que curiosament es situa al centre, lloc que acostuma a ser ocupat per Sant Pere. L’apòstol, llavors, porta inscripcions al nimbe i el rotlle pertanyents a la litúrgia romana. Castella no havia patit la unificació litúrgica de Carlemany, i per això era un territori on encara es feia servir la litúrgia hispànica, que va deixar de ser vigent al 1080, i per tant, el claustre potser s’hauria començat a esculpir posteriorment a aquesta data. Però una cosa és la norma i una altre la implantació definitiva. Pel que fa a la posició de Sant Pau, Werkmeister comenta que en un llibre del mateix monestir, la “Vita Dominici Silensis”, c.1093, escrita per Grimaldus per ordre de l’abat Fortunius, es posen en paral·lel les figures de Domingo i el sant. Damunt de l’arcada on es troben inserits els personatges, hi ha una torre defensiva amb merlets i músics que toquen la pandereta i el corn. S’ha comentat que aquests podrien fer referència a un passatge de l’Antic Testament on es parla de les festes i danses fetes al temple de Jerusalem. Aquest passatge era llegit a la litúrgia hispànica, però d’altres relacionen la presència d’aquests músics amb alguna representació teatral que es fes en alguna festa religiosa.
Un altre relleu del primer mestre representa el tema de “L’Ascensió” en un dels pilars.
Sistema esquemàtic de les figures que tenen el cap aixecat i miren cap a dalt, on apareix el rostre de Crist envoltat per núvols d’on sorgeixen dos àngels. Aquests són els que donen la idea de que Crist està ascendint al cel.
En un altre pilar, Jesucrist es fa passar per pelegrí mentre parla amb 2 deixebles d’Emmaus després d’haver ressuscitat. Va caracteritzat com un pelegrí de l’època, i malgrat les formes rígides, hi ha interès per l’ornamentació. Es conserven algunes restes de policromia.
Columnes i capitells del claustre Tots els arcs descansen sobre columnes amb capitells, que van alternant un de sol per un altre doble. A una de les galeries, les columnes estan fetes amb el sistema òptic de l’eutasi, és a dir, que el diàmetre de cadascuna és diferent per tal de que quan es mirin de lluny semblin rectes. Aquest és un element propi del món clàssic que es manté. Si els capitells s’aguanten sobre dues columnes, aquest parteix de manera individual de cadascuna per després formar un de sol. La part superior del cimaci es decora amb elements geomètrics o vegetals. Els motius dels capitells són diferents, però sempre sobresurten d’un fons plans i neutre. En el cas de temes vegetals i animals, es tendeix a l’organització simètrica, motiu que triomfarà molt al romànic i amb motius també als manuscrits, com “Evangeliari de Saint Berti”, c. 1020, provinent de l’scriptorium de Saint-Armand. De motius figuratius i organització lateral dels temes vegetals totalment simètrics.
A la “Creu de marfil de Fernando i Sancha”, 1063, la part de la creu es decora amb orles vegetals semblants.
Els capitells són d’una gran qualitat, de relleus suaus i subtils que a vegades agafen el model d’un capitell corinti, com succeeix en aquest on es representen aus. El tema animal s’ha de relacionar amb els bestiaris, que al llarg de l’època medieval van ser molt populars. A banda de la qüestió moral i religiosa, tenen el seu punt de millor difusió al XII, moment en que es comercialitzava amb articles de luxe vinguts d’Orient, com teles del món bizantí o islàmic on es representaven aquestes besties. Com a objectes, eren molt apreciats al món occidental, i s’utilitzaven com a indumentàries o per embolcallar relíquies o objectes litúrgics. Aquest fenomen va ser un mitjà de transport iconogràfic, que es pot remuntar fins el món persa sassànida.
Tornem a trobar figures animals i humanes que són enmig de tiges. En aquestes composicions s’ha volgut veure simbòlicament una al·lusió al tema de l’home lluitant contra el pecat (idea de caire moralitzador).. un altre dels tems del claustres són les cèlebres sirenes o harpies, representades amb cos d’au i rostre femení maliciós, tot i que també se’n poden trobar amb forma de peix. Normalment es representen amb un posat maligne, i simbolitzen el perill dels seus cants amb serps que els hi surten de la boca.
El claustre de Silos té dos pisos, del que se sap que a finals del XII es va construir el pis superior. No obstant, els capitells de la planta baixa són de millor qualitat, i al pis superior, es prenen alguns models iconogràfics, però no interpretats d’una manera tan rica. Hi ha també alguns capitells històrics, com el que va fer el primer mestre sobre els 24 ancians de l’Apocalipsi, del que no se sap perquè es representa el tema. Hi ha un altre amb el cicle de Nadal: - Anunciació Visitació Somni de Sant Josep Anunciament als pastors Fugida a Egipte Apareixen les figures de les parteres, de les que s’explica als evangelis apòcrifs que van arribar tard al part de la Verge. Interès per remarcar les figures sobre fons llis, ben modelades i amb robes que mostren les anatomies. Es separen i s’unifiquen els episodis a la vegada, i és que l’escultor va saber com situar-les per diferenciar els episodis.
Pintura romànica Una església no es considerava acabada fins que havia rebut les pintures. Se sap que aquestes amb el pas dels anys s’han anat perdent o bé per eliminació o per mala conservació, i a més, al XIX va imperar l’idea del romànic com estil auster, i les restes dels murals es picaven. No obstant, aquest interès per decorar les parets dels centres religiosos no és exclusiu del romànic, sinó que ja en trobem exemples en època carolíngia, com a “Sant Joan de Müstair”, de finals del IX.
El romànic el que farà serà continuar i consolidar el sistema i l’organització. Honorius August parla de que la pintura era feta per instruir i recordar els temps del passat.
Actualment, s’ha de continuar combatent contra l’idea de que l’edat medieval era molt fosca i tothom ignorant, encara que sí que és veritat que imperava l’analfabetisme, però hi havia centres cultíssims. Aquestes pintures no s’han de veure només amb una finalitat educacional, sinó també amb un interès estètic i d’adoctrinament. A pesar de les critiques anti artístiques dels cistercencs, es va més en contra de l’escultura que de la pintura.
Els pintors en general eren artistes itinerants, i difícilment deixaven la seva signatura a les obres. Tot i la distància, es coneixen casos d’obres fetes per la mateixa mà, i un d’aquest és el de “Saint-Benoit sur Loire”, on l’abat Gauzlin va contractat al pintor Odolric, que era de “Saint-Julien de Tours”, a 150 quilometres de distància, i s’han observat semblances. Ara bé, s’ha d’anar amb compte a l’hora de fer atribucions, ja que en moltes ocasions poden respondre a un estil similar però no ser de la mateixa autoria.
A més, se sap per algun cas conservat, de que els pintor podien tenir un repertori d’imatges de referència, el que es relaciona amb els mostraris d’artesanies medievals.
Quan es parla de pintura romànica, normalment un s’ha de referir a les pintures murals o als retaules de fusta. La tècnica mural és una pintura al fresc que implica una preparació exhaustiva de la superfície per tal de que el pigment traspassi cap a les capes més profundes. A vegades es feien frescs mixtes (fresc per les formes generals i pintura a sobre pels detalls, els quals són els primers a caure). Pel que fa als registres, els més conservats són els mitjans, ja que els superiors acostumen a estar malmesos per les goteres o humitats i els inferiors pel pas de la gent.
“Abadia de Sant’ Angelo in Formis”, a la població napolitana de Capua. Basílica erigida en època d’ocupació longobarda (VI-VII), construïda on hi havia un temple pagà dedicat a Diana. L’església es va dedicar a Sant Miquel Arcàngel, i al 1072 els senyors dels quals depenia la seu, la van posar sota el domini del “Monestir de Montecassino”, lloc especialment significatiu a tota Europa, ja que Sant Benet hi va viure. El nom “in formis”, deriva de l’aqüeducte que hi havia a prop. L’abat de Montecassino d’aquella època era Desideri, un gran promotor artístic. L’església és de planta senzilla basilical, amb 3 naus separades per columnes i rics capitells que segurament van ser reaprofitats del mateix temple. Acabada amb 3 absis, l’església recorda molt a les basíliques paleocristianes. La seva coberta és de fusta i l’únic espai cobert amb volta és l’absis.
Damunt la porta d’entrada, hi ha una inscripció on es va referència a Desideri com el promotor de l’església, que amb aquesta acció, s’ha guanyat la salvació eterna. Les pintures del centre van ser descobertes a inicis del XIX, el que va fer que es confirmés la teoria alemanya de la qüestió bizantina, i és que aquestes tenen una forta relació amb aquest ambient oriental que tant va influir a la Itàlia de l’època, que tenia relacions religioses, comercials i polítiques amb l’indret.
L’explicació es troba en la promoció artística que l’abat Desideri va potenciar la remodelació del “Monestir de Montecassino” sota aquests criteris, actuació que es coneix per la crònica del monjo Lleó d’Ostia. L’abat va fer venir artistes de Constantinoble i va encarregar objectes d’ús litúrgic als tallers imperials bizantins. A partir d’aquesta migració artística, molts monjos i serfs es van iniciar en les tècniques bizantines, i malauradament de Montecassino no ha quedat res per les seves posteriors remodelacions i practica destrucció a la Segona Guerra Mundial. L’únic testimoni que en queda, llavors, és aquesta petita església, on també es poden seguir les pistes de la promoció.
“Abadia de Sant’ Angelo in formis” edifici petit i modest que era propietat de Montecassino i que dedica la seva església a l’arcàngel Miquel. Basílica amb pòrtic a la part anterior que es conserva en condicions precàries i que logísticament no podia competir amb el luxe de Montecassino. Malgrat això tenia un cicle de pintures formidables a l’absis i a les naus amb influència dels artesans bizantins. Estructura tripartida a les parets laterals de la nau central i registre únic a les naus laterals. En total, hi havia unes 100 escenes i avui en dia es conserven 60, amb l’afegit de que el programa es pot llegir bastant bé.
Pintures interior (naus i absis) L’ordre de lectura d’aquest va de la capçalera passant per la nau lateral sud, i iniciant-se de nou a l’entrada, passant per la nau lateral nord per acabar de no a la capçalera.
Lectura de l’absis: - Conca absidal presidida per un Crist en Maiestas Domini, una imatge que no estem acostumats a veure, ja que apareix sense màndorla i molt d’espai net entre ell i els quatre vidents. Utilització dels verds per crear ombres, tret característic del món oriental que recorda a Hosius Lucas. Jesucrist recorda enormement als pantocràtors bizantins, com el “Pantocràtor de Daphni”, però s’ha de deixar clar que aquest de l’absis no ho és. Un pantocràtor es representar en bust, això és una Maiestas en màndorla, però el terme artístic s’ha assimilat a les dues representacions. Aquest de Sant’Angelo és més cal·ligràfic, el seu conjunt és més pla i se li han treballat moltíssim els detalls del tro i les vestidures. En el cas del de Daphni, la seva cara s’ha treballat amb ombres negres per donar-li un aspecte més sever. Se sap que les pintures de Sant’Angelo van ser influències pel món bizantí en part pel seu estil pictòric i pel detall de Crist, que beneeix amb el dit polze agafant l’anular, sistema pròpiament bizantí, ja que a occident els dits apareixen separats - Registre intermig amb l’arcàngel Miquel al centre, acompanyat per Rafael i Gabriel. A la banda dreta trobem a Sant Benet, i a l’esquerra, la figura del donant de l’edifici, Desideri. L’arcàngel Miquel és de tipus similar a “Icona bizantina de Sant Miquel”, X, a Venècia. Indumentària rica molt pròpia del món bizantí, amb el complement del bastó de comandament. L’abat Desideri apareix a l’esquerra dels arcàngels, i va vestit amb robes de teixits preciosos, mentre ofereix una maqueta de l’edifici, que contràriament al que solia passar a l’època, s’assembla bastant a l’original. Aquesta pràctica es venia fent des de segles abans. La seva figura és la que permet datar les pintures, i és que si es representava a un personatge viu en context religiós, aquest tenia una màndorla rectangular, com és el cas. Per tant, les pintures murals són anterior al 1087 - Tercer registre que segurament tenia cortinatges A les naus laterals es representen episodis de l’Antic Testament, i a la central del Nou.
La lectura d’aquest cicle sempre es fa d’esquerra a dreta. Cada episodi es separa del costat per pilastres pintades, i l’espai mai és igual. El fet de pintar aquestes pilastres torna posar de manifest la relació amb el món antic. La separació entre el registre superior i inferior es fa a partir de motllures simples. A sota de cada episodi, hi ha inscripció que fa referència a l’escena representada, element que fa reflexionar sobre la funcionalitat de les pintures en aquesta època: eren per educar al poble analfabet o simplement per ajudar a recordar i identificar? Hi ha una concessió al luxe pels paviments en opus sectile. Naus cobertes amb fusta i decoracions vegetals als capitells que s’associen amb un retorn al món antic. A la resta de les naus escenes de la vida de Crist per exemple el seu diàleg amb la samaritana al pou, gest molt revolucionari. Crist apareix sobre una bombolla, esfera que es vincula amb les escenes dels fets del Gènesis (Crist Logos), príncep de l’univers. Curiosament es una de les decoracions més antigues de “Sant Pau extramurs” d’on provenia Gregori VII. En conclusió, doble direccionalitat artística d’influència romana i bizantina. S’exageren els trets de les figures per poder reconstruir de lluny les volumetries.
Una de les escenes que sempre a fet més gràcia és la “Resurrecció de Llàtzer” on els que obren el sepulcre es tapen el nas per reforçar el miracle. “Marta rentant els peus a Crist” episodi de la seva vida pública com la “Crucifixió”. Les escenes del Nou Testament situades a la nau central solen fer referències als miracles realitzats durant la vida pública de Jesucrist. La pintura que fa referència a “Últim sopar” representa la taula en forma de sigma (semicircular), i als apòstols reclinats a la manera romana. La perspectiva inversa, utilitzada des dels segles V-VI, i arquitectures pròpies de les pintures romanes. La importància iconogràfica d’aquesta escena no és l’institució de l’Eucaristia, ja que aquí se li dóna èmfasis a un altre moment: la pròpia tradició de Judes. Jesús va anunciar que algú l’havia traït, i mentre tots preguntaven si havien estat ells, Judes menjava. Llavors Jesús va exclamar que aquell que l’havia traït menjava del seu mateix plat.
Aquestes són imatges sintètiques d’un episodi on no trobem ni hieratisme ni manca d’expressió, el que certifica que l’art medieval no sempre és antinatural. El cicle es clou amb el “Judici final” i “Anàstasis” on l’influència dels vestits bizantins és molt notable com la manera de resoldre rostres amb verds i ombres exagerades. Aquesta escena es troba al mur de tancament, com començarà a ser freqüent. No obstant, aquesta escena és de futur, no guarda una relació estreta amb tot el programa. Que apareguí aquí, respon a un costum carolingi o bizantí, ja que sempre es posava justament al mur occidental.
Aquest tema, al gòtic es traslladarà a la façana, i tota la paret es divideix en diversos episodis: - Crist jutge acompanyats pels àngels que toquen la trompeta i anuncien que el dia del judici ha arribat. Als carcanyols trobem escenes de l’Antic Testament i Sants coronats - Segon registre amb el tribunal dels apòstols Tercer registre amb els benaurats a la dreta de Crist i els pecadors a la seva esquerra Últim registre amb la representació de l’Infern, i el Paradís de manera convencional (arbres com palmeres) - Pintures del porxo La pintura que es troba sobre la porta d’entrada és la “Imatge de la Mare de Déu com a reina”, representada com una emperadriu bizantina per les seves vestimentes i rica corona. S’inscriu dins un cercle, una “imago clipeata”, sistema representatiu amb història: - - Neix a l’Antiga Grècia, on s’utilitzava amb caire honorífic per decorar els escuts de batalla. Per això, normalment els personatges representats gaudien de gran fama rere la seva mort Això transcendeix a Roma, on continuen sent utilitzades com a retrat circular La pràctica transcendeix a l’àmbit cristià, on els personatges que s’hi representaran seran els més importants del cristianisme El cercle és aguantat per dos àngels, figures de gran qualitat que evidencien que van ser fetes per un altre pintor de traç més delicat i fi. Van vestits amb túnica i mantell, i no vestits imperials com els de l’interior. Les seves formes tendeixen a ser corbades i dinàmiques, i l’anatomia és visible. Davant aquesta evident diferència de tractament pictòric, es pensa que molt possiblement l’artista del porxo i el de l’interior van ser diferent. No se sap quines de les pintures van ser fetes abans, però potser les del porxo, fetes per mestres bizantins que van ensenyar als occidentals, que serien els autors de l’interior.
“Saint-Savin sur Gartempe”, c. 1040-1115, església que recull el seu nom per la seva proximitat a aquest riu. Es documenta una església monàstica en època tardo romana, però la que ens ha arribat és romànica. Planta de 3 naus de dimensions similars en alçada, transsepte sobresortit i capçalera desenvolupada amb absis i deambulatori, del que surten 5 capelles radials. Naus separades per columnes, i primers 3 trams propers a la porta d’accés amb pilars, pràctica normal al territori. Com moltes altres esglésies romàniques franceses, aquesta va ser restaurada durant al XIX sota criteris recuperadors de la policromia. La nau central es cobreix amb volta de canó i els trams de pilar amb volta d’aresta. L’irregularitat del traçat és tema de discussions, però probablement es déu a un canvi de projecta, però no se sap de quin dels dos. És curiós, no obstant, que les pintures murals representin un arc feixó.
“Volta de Saint-Savin”, gran superfície pintada al sostre, dividida en 4 registres separats per una orla central purament ornamental. Algunes de les escenes s’han perdut, i els temes representats són de l’Antic Testament. L’ordre de lectura és molt complicat i encara avui en dia hipotètic, però sembla que comença a occident i es fa en sistema “boustrophedon”, en zig-zag, la manera en la que llauren els bous. Els temes representats són aquests, i algun d’ell apareix en més d’un episodi: - Cicle de la Creació - Cicle de Caín i Abel Cicle de Noé La construcció de la Torre de Babel Cicle d’Abraham Cicle de Josep Cicle de Moisès “L’ofrena de Caín i Abel”, on apareix Déu acompanyat dels dos germans. Abel li ha reservat al Senyor els seus millors animals per a sacrificar-los en el seu honor, i en canvi Caín, la seva pitjor collita. La composició és reveladora, ja que Déu mostra a qui afavoreix, donant-li la benedicció i l’esquena a l’altre. El fons d’aquestes pintures en general és més pobre que en altres centres, i les línies delimiten els espais. Apareixen poques arquitectures i circumstancialment algun arbre. Figures planes de poc volum, però lineals i dinàmiques.
“L’embriagament de Noé”, on es representa la conseqüència de que Noé descobreixi la vinya. Cossos lineals i angles aguts.
Una de les imatges més conegudes és la d’un passatge de la vida d’Abraham on s’enfronten dos exercits. Apareix una figura protagonista sencera, i rere ella, altres elements que sobresurten gairebé a la manera egípcia. El mateix succeeix amb l’infantaria. Dinamisme marcat i grups compactes. Alguns dibuixos de manuscrits del monestir de Saint-Galle, mostren composicions semblants.
“La construcció de la Torre de Babel”, on apareix Déu renyant als homes abans de castigar-los. El grup de constructors es pot relacionar amb un altre manuscrit de SaintGalle, on Sant Pau és insultat per jueus. Es remarquen les panxes en forma d’ametlla.
La cripta, sota el presbiteri, i una altre, sota la capella radial axial, també contenen pintures. A la “Cripta de Sant Savin i Sant Cyprien”, espai dedicat amb pintures de la vida dels dos sants, ja que aquí es custodiaven les seves relíquies. El pintor de la volta i el de la cripta són diferents.
...