Tema 2.5. Les taifes i les relacions amb els comtats catalans - PART II (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2014
Páginas 12
Fecha de subida 01/06/2014
Descargas 16
Subido por

Vista previa del texto

La  pau  i  el  poder  comtal   L’església   canalitzava   els   moviments   de   pau   i   treva,   però   hi   ha   membres   de   l’Església   vinculats   a  la  noblesa  que  també  participen  de  la  violència.   Les  assemblees  van  actuant  i  establint  disposicions  al  marge  del  poder  comtal.  I  les  seves  dates   coincideixen   amb   les   revoltes   feudals   com   la   de   Mir,   amb   el   poder   comtal   afeblit.   Així,   les   assemblees   assumeixen   la   direcció   temporal   del   país   amb   el   poder   comtal   afeblit,   i   tenen   el   suport  d’Ermessenda.   Un   cop   el   poder   comtal   està   refet,   l’Església   cedeix   als   comtes   la   presidència   d’aquestes   assemblees:  el   poder   comtal   i   l’Església  aniran  així  units:  la  pau   de   Déu  es  convertirà   també  en   la  pau  del  comte,  però  ja  avançats  el  segle  XII.   Però   a   vegades   també   els   comtes   participen   de   la   violència,   i   les   assemblees   no   castiguen   al   comte  (ex:  Guillem  de  Besalú  i  la  seva  família,  que  ocuparen  béns  al  monestir  de  Cuixà  /  Artal  I   de   Pallars,   que   va   llançar-­‐se   contra   les   sagreres   i   vulnerà   la   pau   i   treva   (saqueja   i   incendia   el   monestir  un  diumenge),  però  el  fill  fa  donacions  a  l’Església  perquè  pugui  ser  enterrat  en  lloc   sagrat...).   Aquesta  relació  entre  poder  comtal  i  església  deixa  entreveure  que  tot  i  que  es  un  moviment   de  baix  a  dalt,  l’església  controla  que  no  s’escapi   de   les   mans   i  passi  a  ser   un  moviment  massa   revolucionari:  per  això  l’església  canalitza  els  moviments  de  pau  i  treva,  i  ho  fa  així:   • • • Assistint  a  les  assemblees  populars   Vinculant-­‐se   al   culte   als   sants,   aprofitant   l’arribada   de   relíquies   per   concentrar   la   població,  les  convocaran  els  bisbes   Els  comtes  presidiran  amb  els  bisbes  els  concilis  de  pau     Querimònia  contra  Artal  de  Pallars  à  les  querimònies  són  relacions  de  queixes.       L’excomunió   El  càstig  per  als  que  infringeixen  la  pau  i  treva  de  Déu.   No  pot  participar  del  culte  ni  estar  en  societat  ni  amistat  amb  els  fidels  cristians.  L’excomunicat   és  exclòs  de  la  comunitat  i  no  pot  ser  enterrat  en  un  espai  sagrat.     Evolució  i  conclusions  sobre  les  assembles  de  pau  i  treva   Per  tant,  l’objectiu  de  l’Església  amb  els  moviments  de  pau  i  treva  no  es  eliminar  la  violència,   sinó  aturar-­‐la,  perquè  es  permet  en  els  dies  que  no  son  de  treva.  Però  s’intenta  que  no  arribi  a   uns  nivells  elevats.  Però  també  permet  a  l’Església  justificar  l’estructura  social  que  va  imposant   1     el  feudalisme,  amb  la  classe  social  guerrera.  I  també  servirà  per  protegir  les  seves  propietats   (l’eina   que   té   l’Església   no   són   les   armes,   sinó   les   espirituals,   com   l’amenaça   d’excomunió).   L’Església  fa  també  violència,  però  ideològica  (amb  l’excomunió).  Així,  ni  l’església  vol  eliminar   la  violència  ni  qüestiona  l’ordre  feudal  perquè  ella  mateixa  n’és  membre.     I  les  reunions  de  pau  i  treva  també  s’inclouran  als  usatges,  les  seves  conclusions  tindran  valor   de  llei,  i  finalment,  es  transformaran  en  les  corts  al  segle  XIII:  l’origen  de  les  corts  es  amb  les   assemblees   de   pau   de   pau,   al   XIII.   L’assemblea   de   pau   i   treva,   que   va   evolucionant,   ocuparà   el   vuit  de  poder  quan  no  hi  haurà  rei,  quan  serà  menor  d’edat.     A  més  a  més,  arran  de  les  assembles  començarem  a  veure  uns  representants  municipals  que  hi   participen   i   que   a   la   documentació   apareixen   com   a  Paciarii.   Són   els   Paers.   Però   això   serà   més   endavant.  Les  bases  municipals  s’estableixen  amb  regnat  de  Jaume  I.     Síntesi   • • • • • Són  moviments  de  pau  que  neixen  assemblearis,  que  creixen  a  l’ombra  de  l’Església  i   que  acabaran  tenint  també  el  suport  comtal.     Es   un   moviment   que   neix   d’abaix   a   dalt   (neix   amb   la   voluntat   de   la   pagesia   d’acabar   amb  la  opressió  i  la  violència  del  procés  de  feudalització:  no  surt  de  la  clerecia,  sinó  del   poble).     Però   serà   un   moviment   que   s’anirà   institucionalitzant:   l’Església   se   situarà   al   seu   davant,  el  dirigirà  i  controlarà.     I  tot  i  el  paper  de  l’església,  aquesta  mai  qüestionarà  l’ordre  feudal,  sinó  que  justificarà   la  societat  tripartita.  A  més,  l’església  neutralitzarà  qualsevol  tendència  revolucionaria.   I   condemnarà   el   pillatge   injust   sobre   els   camperols,   però   mai   la   subjecció   a   les   càrregues  banals,  les  obligacions  a  les  quals  serà  sotmesa  la  pagesia.       Església  també  s’apropia  dels  excedents  produïts  per  la  pagesia.     Ex:     • • • Bisbe   Berenguer   de   Vic,   al   1017   à   va   agafar   l’espasa   i   es   dirigí   contra   el   castell   de   Gurb  i  lluità  contra  tots  els  habitants  del  castell.   Guillem  Guifré,  bisbe  d’Urgell,  matà  a  un  vescomte     Cas  més  paradigmàtic:  el  que  serà  arquebisbe  de  Narbona,  fill  de  Guifre  II  de  Cerdanya,   nebot  de  l’abat  Oliba  à  el  seu  pare  li  comprà  el  càrrec  d’arquebisbe  al  1019  per  100   mil   sous.   Però   no   tenia   vocació:   fonts   parlen   que   anava   armat   arreu   i   que   en   una   assemblea   de   pau   i   treva   al   1043   a   Narbona   hi   entrà   armat   i   es   va   excomunicar   ell   mateix.   Al   dia   següent   torna   a   agafar   les   armes   i   els   diners   que   tenia   per   nova   església   se’ls  gastà  en  l’exèrcit.  I  va  matà  un  vescomte  amb  qui  havia  signat  la  pau.     2     4.  LA  FEUDALITZACIÓ  DE  LA  TERRA  I  DE  LA  SOCIETAT     Arran  de   la  revolta  de  Mir  s’inicien  una   sèrie   de  pactes,  de  vincles   d’home   a  home,   que  son  els   vincles  feudo-­‐vassallatics.  I  amb  aquests,  es  produeix  l’intercanvi  d’un  preu.   A   partir   1060   es   multipliquen   els   pactes   feudo-­‐vassallàtics   que   afavoriran   l’enfortiment   d’aquesta   societat   tan   jerarquitzada.   Aquests   pactes   seran   el   mecanisme   també   per   afavorir   les  xarxes  de  relacions.       El  procés  del  pacte   • • • • 1r   element   pacte   feudo-­‐vassallàtic:   les   convinences   à   finalitat:   definir   els   vincles,   deures  i  obligacions  que  unien  els  senyors  amb  els  seus  fidels.   El   següent   pas:   Actes   d’homenatge   i   jurament   de   fidelitat.   Aquests   actes   eren   actes   públics.  El  liber  feudorum  maior  dona  imatge  d’aquests:   o Primer  es  feia  la  unió  de  les  mans  entre  senyor  i  vassall  (immixtio  manuum)  à   vassall  es  lliura  al  senyor   o Petó  que  segellava  el  pacte  (osculum)   Després   el   vassall   jurava   sobre   els   4   evangelis   que   seria   fidel.   Són   1r   actes   de   reconeixement  de  fidelitat  i  en  la  2a  part,  jurava  la  fidelitat.   Després,  el  vassall  rep  el  feu.   Tot  això  es  posava  per  escrit.     La  noblesa   Quina  és  la  jerarquització  de  la  noblesa?   • • • Al  capdamunt:  llinatges  comtals  i  vescomtals  à  comte  i  vescomte.  Però  cada  vegada   més  qui  tindrà  el  poder  per  damunt  de  tots  serà  el  comte  de  BCN   Senyors   dels   castells   (castellans)   à   són   els   grans   feudataris,   que   formen   part   dels   seguicis  comtals.  A  vegades  són  anomenats  els  Barons.   Petita  noblesa     o seran  persones  a  qui  els  castellans  cediran  l’administració  d’un  castell  concret   (seran  els  castlans).     o Cavallers   o   milites   à   la   majoria   procedirà   de   la   pagesia   enriquida,   alouera,   amb   propietats,   que   podrà   pagar-­‐se   un   cavall.   Feien   jurament   de   fidelitat   feudo-­‐vassàllatic  a  un  senyor.     o Sempre  estaran  en  situació  subalterna  respecte  al  grup  superior.   Així,  amb  escales  diferents,  es  va  repetint  el  sistema  de  fidelitat.   3     La  pagesia   Hem  de  distingir  entre  senyoria  banal  o  jurisdiccional  i  senyoria  territorial:   • • Senyoria  banal  o  jurisdiccional     o procedeix  del  dret  de  ban.     o El  dret  de  ban  significa  que  es  té  el  dret  de  manar,  castigar  i  imposar  exaccions   (penes,   multes).   Així,   es   vincula   a   l’autoritat.   Però   en   el   moment   en   que   es   privatitzen   els   drets   de   l’autoritat   comtal   o   reial   aquest   dret   de   ban   passa   també   a   aquests   senyors   dels   castells.   Per   tant,   tota   una   sèrie   de   serveis,   de   drets  prerrogativa  de  l’autoritat  comtal  o  reial,  ara  estan  en  mans  dels  senyors   dels  castells.  Així,  els  serveis  militars,  de  treball,  vigilància...  ja  no  s’hauran  de   fer  al  comte,  sinó  al  senyor  del  castell,  que  amb  el  dret  de  ban,  pot  exercir  la   justícia.  També  s’han  de  fer  pagaments,  imposicions  arbitràries,  al  senyor  del   castell.   I   sovint   veurem   que   els   delmes   produeixen   enfrontament   entre   església  i  noblesa,  perquè  molts  senyors  dels  castells  el  demanen  per  a  ells.   o Les  càrregues  que  implicava   § Serveis  de  tradició  pública:   ú Serveis  militars,  en  treball,  de  vigilància   § Drets  de  justícia   ú Multes  i  confiscacions   § Exaccions  arbitràries   ú Toltes,  fòrcies,  quèsties   § Delmes   o Tots   els   que   es   trobaven   dintre   del   terme   d’un   senyor,   lliures   o   no,   han   de   pagar   o   prestar   serveis   al   seu   senyor.   Els   senyors   dels   castells   tenien   dret   d’exigir  aquests  serveis,  d’imposar  les  exaccions,  de  manar,  jutjar  i  castigar,  a   tots  els  habitants,  lliures  o  no,  que  vivien  en  els  seus  termes.     o Així,  dins  de  les  àrees  de  control  dels  senyors  dels  castells  començarà  el  procés   d’asserviment   de   la   pagesia,   i   després,   s’expandirà,   ho   copiaran,   els   comtes   i   l’església.  L’exercici  del  dret  de  ban  el  començaran  a  reclamar  els  senyors  dels   castells,  i  els  comtes  i  l’església,  ho  copiaran.     Senyoria  territorial:     o fa  referència  a  la  propietat  de  la  terra.   o Tenen  la  seva  part  de  tinences  i  la  seva  part  de  reserva   § Tinences:   diversos   masos   que   estan   escampats   dins   de   la   senyoria   territorial,   dins   de   la   propietat,   a   les   quals   s’atorga   el   domini   útil,   l’usdefruit,   del   mas   a   una   família   pagesa   que   l’explota.   I   per   tant,   el   senyor  territorial  cedeix  el  domini  a  la  família  a  canvi  d’unes  rendes.   § Reserva:   l’explota   directament   el   senyor.   Però   aquesta   explotació   directa  del  senyor  la  pot  fer  de  diverses  maneres:     ú gràcies  als  serveis  en  treball  que  havien  de  pagar  els  pagesos   de  les  tinences  (operas,  jovas,  traginas)   4     ú o  amb  jornalers  (que  també  podien  viure  en  una  vila  i  no  pas  al   mas)   Molts   d’aquests   alous   de   la   pagesia   lliure   s’acabaran   convertint   en   tinences:   els   grans   propietaris  aniran  absorbint  els  alous.  A  finals  XI,  la  petita  propietat  és  ja  només  un  record.     I   els   pocs   alous   que   quedaven,   tot   i   no   ser   d’una   senyoria   territorial,   passarien   a   una   jurisdiccional:  la  plena  propietat  és  gairebé  inexistent.   L’emergència  de  la  tinença  anirà  lligada  a  l’afebliment  de  la  pagesia,  i  per  tant,  hem  d’entendre   ara  la  tinença  com  la  cèl·∙lula  bàsica  de  producció.       La  tinença   Hem  d’entendre-­‐la  com  a  cèl·∙lula  base  de  la  producció.   El   senyors   cedien   el   domini   útil   a   canvi   del   pagament   d’una   sèrie   de   rentes.   ¿En   que   consistien?   • • • Rendes  fixes:  censos  à  ex:  una  gallina  el  dia  de  Nadal.   Agrers:   donacions   o   pagaments   d’una   part   proporcional   de   la   collita.   Era   bàsicament   els  ingressos  més  importants  dels  senyors.  Podien  ser:   o Podien  ser  l’onzè  (tasca),  una  onzena  part   o O  la  desena  part,  vuitena,  cinquena  o  quarta  part  de  la  collita.   Al  XII  s’estableix  un  altre  pagament:  el  braçatge  (1/18  part  de  la  collita)     Contractes  emfitèutics:  amb  aquests  contractes  s’establien    garanties  per  a  les  dues  parts  i  es   definia   el   domini   directe   de   la   tinença   (o   mas)   del   senyor   o   mas   i   el   domini   útil   de   pagesos.   Permetia  un  cert  moviment  entre  la  pagesia.  Amb  ell  s’obtenia  el  domini  útil  del  mas  o  de  la   tinença:   podien   vendre   i   comprar   terra   segons   les   seves   necessitats   i   sempre   amb   el   consentiment   del   senyor.   Donava   el   dret   d’utilitzar,   viure,   conrear,   explotar,   aquelles   terres.   Però  el  domini  directe,  la  possessió,  sempre  és  del  senyor.     El  mas   La  tinença  més  comuna  a  Catalunya  era  el  Mas.  Era  la  unitat  d’explotació  bàsica,  i  ara  també  la   unitat  de  sostracció  rendal:  les  obligacions,  les  càrregues,  es  calcularan  per  Mas.     Però   a   més   a   més,   els   senyors   també   voldran   controlar   tot   el   que   passi   al   mas,   controlar   el   grup  familiar  que  l’habita:  tal  control  es  tradueix  en  el  fet  que  s’aplicaran  unes  determinades   normes   successòries.   El   que   interessa   al   senyor   es   que   els   masos   estiguin   contínuament   ocupats,  garantir  la  ocupació,  perquè  d’allà  li  venen  les  rendes.   5     I  dins  del  control  del  grup  familiar,  subjecció  servil  dels  habitants  del  mas.     Resumint  àel  senyor  vol  que  la  successió  dins  el  mas  quedi  garantida  (sistema  d’heretament).   (Però   no   fa   referència   a   la   figura   del   hereu).   Ara   es   vol   fixar   el   camperolat   a   la   terra:   el   desenvolupament  de  la  servitud,  a  partir  XI  i  XII,  estarà  sempre  en  relació  amb  les  masos.     Així,   en   virtut   dels   contractes,   els   senyors   voldran   controlar   cada   vegada   més   les   famílies   pageses,  els  nuclis  familiars,  establir  unes  regles  de  successió  dins  dels  masos  per  a  garantir  la   continuïtat   d’explotació   en   les   seves   tinences.   Però   també   voldran   controlar   la  força   de   treball   d’aquestes  famílies  pageses.  Per  evitar  la  pèrdua  de  mà  d’obra  i  la  mobilitat  de  la  pagesia  que   permetien   els   contractes   emfitèutics,   els   senyors   lliguen   als   grups   familiars   a   la   terra.   Per   tant,   veurem  com  al  llarg  del  XI-­‐XII,  els  senyors  no  només  tindran  drets  sobre  els  homes,  sinó  que   acabaran   posseint   els   homes   i   dones   en   sí   mateixos,   controlant   els   matrimonis   i   les   successions.   Seran   Homo   proprius   et   solidus   (home   propi,   sòlid   i   afocat),   lligats   a   la   terra,   al   mas.  Vol  dir  que  seran  serfs.  Només  si  pagaven  la  redempció  corresponent,  podien  esdevenir   lliures.   Control  de  la  successió  per  part  dels  senyors.  La  servitud  era  hereditària.  Els  senyors  volen  que   les   tinences   no   es   trenquin,   i   per   això   van   introduint   el   sistema   d’heretament   en   les   famílies   pageses:   sembla   que   fou   imposició   senyorial,   com   pensa   Lluís   To.   Però   altres   autors   opinen   que  també  els  pagesos  hi  van  acabar  consentint:  2/3  de  la  tinença  son  per  un  únic  hereu.     Un  exemple  representatiu   Per  entendre  com  s’exercia  aquesta  violència,  document  3.  Es  situa  entre  1041  i  1075,  o   bé  en  plena  revolta  final  o  bé  ja  en  ple  feudalisme.  És  un  redactat  sota  el  dictat  del  bisbe   d’Urgell  sobre  tot  el  que  estem  veient  en  el  territori  de  Sanaüja.   Càrregues  a  les  quals  estaven  sotmesos:     • • • • • • • primer  diferencia  al  bisbe  i  al  senyor  del  castell.  Hi  ha  coses  per  al  bise  i  altres  per  al  senyor   quèstia:   imposició   arbitraria   que   permetia   al   senyor   quedar-­‐se   amb   una   part   de   les   reserves  en  carn  o  vi  dels  pagesos  en  aquest  cas    (en  aquest  text,  però  podia  ser  també   referent  a  pà,  etc.).   EL   batlle   en   origen   administrava   la   part   de   reserva   de   les   parts   senyorials,   però   després   també   s’encarrega   de   recaptar   imposicions,   controlar   la   pagesia,   les   collites...   fins   i   tot   impartirà  justícia.  Es  un  delegat  del  senyor  al  territori.     Compra   del   bisbe   es   semblant   a   la   quèstia,   s’anava   a   veure   les   cases   dels   pagesos   i   una   part  de  la  collita  anava  per  al  bisbe.     Servei   d’host   à   té   tradició   publica   i   ara   serà   exercit   pel   senyor.   Cada   vegada   més,   amb   més  professionals  de  la  guerra,  s’establirà  com  a  pagament  anual.  Hauran  de  defensar  el   seu  territori.     Ús  a  les  cases  de  Sanaüja  de  llenya...  en  origen  ve  del  dret  d’alberg:  estan  obligats  a  acollir   al  senyor  en  la  seva  casa:  els  pagesos  es  repartiran  anualment  aquest  dret  d’alberg.   Conjunters:   comparteixen   una   junta.   Jovers   en   tenen   una   parella,   de   bous.   Els   aixaders   només  treballen  amb  l’arada,  no  tenen  junta.   6     • • • • • Delimita   zones   que   només   són   per   a   ús   del   bisbe.   Origen   d’aquest   bosc   podria   ser   comunal.   Està   prohibit   l’entrada   dels   habitants   del   terme   del   qual   anteriorment   podien   gaudir.  I  serà  ara  pel  gaudi  del  bisbe.   Estan  obligats  a  construir  les  edificacions.     Només  el  bisbe  té  autoritat  per  establir  exempcions.     Fins  i  tot  estan  obligats  a  fer  de  correus  pel  bisbe.   I  parla  dels  monopolis  dels  molins.  Han  de  pagar  ¼  part  dels  ingressos  i  el  destre  de  mogà.   No  han  de  pagar  només  una  part,  sinó  també  el  dret.       Les  Querimoniae   En  aquesta  data  ja  podem  trobar  carregues  i  imposicions  a  la  pagesia,  que  comencen  a  mitjan   XI,  però  amb  el  temps  aniran  apareixent  noves  carregues,  nous  tributs,  i  això  farà  que  a  partir   d’ara  apareguin  les  llistes  de  queixes,  les  querimònies.  Les  trobarem  en  judicis,  negociacions...   les   comunitats   pageses,   doncs,   les   adreçaran   al   seu   senyor   natural,   comte,   perquè   els   protegeixi  de  la  violència  feudal.       La  segona  revolta  feudal.  El  segle  XII   Però  al  segle  XII  es  mantindrà  aquesta  violència  feudal:  es  dona  la  2a  revolta  feudal.   A   diferència   del   que   vam   veure   a   la   primera,   de   la   primera   meitat   del   XI,   aquí   serà   la   petita   noblesa  qui  manifestarà  la  seva   voluntat  de  participar  en  aquest   repartiment  de   l’excedent  del   treball   pagès:   es   a   dir,   poder   també   obtenir   beneficis   d’aquesta   imposició   a   les   quals   estarà   sotmesa  la  pagesia.  Per  tant,  el  que  faran  per  a  aconseguir  aquest  botí  del  excedent  pagès,  de   forma   violenta,   anàrquica,   actuaran   contra   la   pagesia,   i   moltes   vegades   seran   robatoris   d’aquest  excedent  pagès.     El   comte   ho   acceptarà   perquè   la   violència   senyorial   passarà   a   ser   un   dret   reconegut   per   les   corts  de  1202.  Per  tant,  aquesta  constitució  de  les  corts  de  Cervera  del  1202  reconeix  el  dret   dels   senyors   de   maltractar   impunement   els   seus   pagesos.   Es   el   ius   maltractandi.     I   es   salten   amb  això  tota  la  pau  i  treva  del  senyor.  El  rei  no  pot  ni  intervenir  en  allò  que  passi  dins  dels   feus   d’altres   senyors,   però   tampoc   els   feudataris   entrar   en   els   d’altres.   Es   el   dret   insitucionalitzat  de  la  violència.  Els  pagesos  es  queden  sense  protecció  jurídica.   Per  tant,  aquestes  querimoniae  ja  no  tindran  valor  perquè  tot  serà  acceptat.     Els   mals   usos   aniran   fossilitzant   una   sèrie   de   drets   moltes   vegades   en   base   a   aquest   dret   de   maltractament   i   en   aquest   control   de   la   família   pagesa   i   de   la   seva   successió.   Dins   els   mals   usos,  en  podem  incloure  més,  però  tenim  6  principals,  els  més  comuns,  que  quedaran  abolits   amb  la  sentencia  arbitral  de  Guadalupe  de  1486.       7     Mals  Usos   Els  més  comuns:   • • • • • • Remença:   dret   del   senyor   a   imposar   un   rescat   (una   redempció)   al   pagès   que   vol   abandonar  l’explotació   Intestia:   dret   del   senyor   sobre   els   béns   mobles   i   bestiar   d’un   pagès   que   mor   sense   haver  fet  testament,  sense  establir  qui  l’havia  d’heretar.  Es  vol  garantir  que  quedi  clar   qui  succeirà  en  el  mas   Eixorquia:  dret  del  senyor  de  quedar-­‐se  amb  1/3  dels  béns  mobles  i  bestiar  del  pagès   que  mor  sense  fills.     Cugúcia:   dret   del   senyor   de   quedar-­‐se   amb   una   part   dels   béns   de   la   dona   culpable   d’adulteri   (la   meitat   sense   consentiment   del   marit,   i   la   totalitat   si   hi   havia   dit   consentiment)   Arsina:  Dret  del  senyor  sobre  una  part  dels  béns  en  cas  d’incendi   Ferma   d’espoli   (forçada):   dret   del   senyor   sobre   una   part   dels   béns   que   configuraven   el   dot  en  cas  de  matrimoni.                                       8     5.  LES  TAIFES  I  LES  RELACIONS  FRONTERERES  AMB  AL-­‐ANDALÚS     Veurem  les  relacions  amb  Al-­‐Andalús  en  el  XI.   Vam   veure   la   revolta   d’Al-­‐Mansur   del   985,   i   rere   ella,   continuen   les   hostilitats   andalusines   contra  els  territoris  catalans.  Encara  tenim  el  califat.   Fins  al  1010,  ràtzies  musulmanes,  probablement  per  castigar  l’acció  repobladora  dels  catalans   a  les  zones  de  frontera.  Però  en  aquest  període,  hegemonia  islàmica  (del  985  al  1010).  Hi  ha   ràtzies  musulmanes  contra  territoris  catalans.     Però   al   1010,   amb   l’aparició   de   les   taifes,   la   caiguda   del   califat,   les   tornes   canvien   i   a   partir   d’aquest   moment,   a   mesura   que   vagin   naixent   aquestes   taifes   o   petits   regnes   musulmans,   veurem   com   els   soldats   catalans   actuaran   com   a   mercenaris   en   els   conflictes   entre   taifes.   Al   territoris   catalans,   tenim   el   taifa   de   Lleida,   Tortosa,   Saragossa,   illes   balears...   El   fet   de   que   actuïn   com   a   mercenaris,   significa   l’entrada   d’or   als   comtats   catalans.   De   fet   la   moneda   que   circula  en  aquest  moment  es  el  dir.     Així   • • del  985  al  1010  à  preeminència  musulmana.   1010-­‐1046  à  període  en  que  actuen  com  a  mercenaris   I  del  1046-­‐1090  à  poder  comtal  es  va  establint  i  fent  fort,  i  el  musulmà  està  debilitat  amb  les   taifes:   els   comtes   catalans,   els   senyors   de   frontera,   exigiran   el   pagament   de   les   pàries,   de   sumes   de   diners   per   tal   de   garantir   el   pacte   de   no   agressió.   És   a   dir,   a   canvi   que   els   comtes   de   Barcelona  no  intervinguin  militarment  en  les  taifes,  no  facin  ràtzies,  les  taifes  hauran  de  pagar   certes  quantintas.  També  suposarà  més  entrada  de  moneda  d’or  i  de  plata,  i  ho  preferiran  que   guanyar  territoris  perquè  l’entrada  de  les  pàries  és  més  beneficiós  que  eixamplar  les  fronteres.   El   pagament   de   les   pàries   s’acabarà   amb   l’arribada   dels   almoràvits   a   la   P.I.   Tornen   a   unificar   altra  vegada  el  territori  andalusí  sota  un  únic  poder.  Són  un  grup,  una  secta  que  propugnarà  un   retorn   a   la   puresa,   als   orígens   de   l’islam,   al   que   deia   al   profeta.   Conqueriran   Al-­‐Andalús   per   unificar-­‐lo.  Entren  al  1090,  però  no  duren  gaire  i  aviat  novament,  període  de  taifes.  El  mateix   passarà  amb  els  almohades.       L’important:   les   relacions   amb   Al-­‐Andalús   significaran   per   als   comtats   catalans   l’entrada,   circulació  de  moneda,  or,  beneficis.           9     6.   CREIXEMENT   INTERIOR   I   PROJECCIÓ   EXTERIOR:   POLÍTICA   PROVENÇAL,   CONQUESTA   I   REPOBLAMEN  DE  LA  CATALUNYA  NOVA     Ja  estem  al  segle  XII.  Parlarem  sobretot  de  Ramón  Berenguer  III.  El  seu  regnat  significa  l’inici  de   l’expansió  barcelonesa,  del  casal  de  Barcelona.  I  es  precisament  ara  quan  aconseguiran  unificar   uns  comtats  majors  dels  que  havia  heretat.     Almodis  de  la  Marca  i  Ramon  Berenguer  tindran  a  Ramon  Berenguer  II,  casat  amb  Mafalda  de   Pulla-­‐Calàbria,  i  Berenguer  Ramon  II  el  Fraticida.  Quan  mori  RB  II  (1082)  serà  succeït  pel  seu  fill,   RB  III,  acabat  de  néixer.     I   tot   i   que   hi   haurà   un   grup   de   tutors   per   a   aquest   infant,   al   final   s’acceptarà   que   RB   estigui   entre  aquests  tutors,  però  amb  la  condició  que  la  successió  al  comtat  serà  per  RB  III,  fill  de  RB  II   i  Mafalda.   Veurem  les  polítiques  de  RB  III.     *A  l’enciclopèdia  catalana,  casal  de  BCN,  apareixen  les  genealogies.     Política  occitana   Ens  hem  de  situar  una  mica  abans  à  Almodis  y  RB  compren  els  comtats  de  Carcassona  i  Rasès   al  1067  i  1070.  Ho  fan  aprofitant  el  vuit  de  poder  a  causa  de  la  manca  de  descendència  directa.   Ho  poden  fer  perquè  ara  l’estat  feudal  ja  està  consolidat,  i  també  perquè  inverteixen  els  diners   procedents  de  les  pàries.     Però   no   només   amb   les   compres   de   territoris   es   basa   la   política   occitana,   sinó   també   en   les   estratègies   matrimonials.   Es   fan   unions   matrimonials   entre   els   comtes   de   BCN   i   altres   (Ribagorça,   Rosselló,   Cerdanya...).   Amb   Borrell   II   ja   obertura   dels   comtats   catalans,   i   es   casa   amb  Edgarda.  La  mateixa  Ermessenda  també  ho  farà.   Serà   precisament   amb   la   mort   de   RB   II   que   els   comtats   de   BCN   perden   el   comtats   de   Carcassona   i   Rasès.   Ho   aprofitaran   els   Trencavell   per     fer-­‐se   amb   aquells   comtats,   amb   el   suport  dels  comtes  de  Tolosa.     Però   davant   l’actitud   despòtica   d’aquests,   els   habitants   dels   comtats   recorreran   al   comte   de   Barcelona,  a  RB  III.  Tanmateix,  tot  i  que  intentarà  ajudar  als  habitants,  no  se’n  sortirà  perquè  té   altres   problemes   a   la   península   per   controlar   els   atacs   dels   almoràvits.   I   l’aliança   dels   Trencavells  i  el  comtes  de  Tolosa  era  més  forta.   Precisament   a   partir   d’aquest   moment,   no   podent   fer   front   a   la   demanda,   RB   III   començarà   una   llarga   lluita   per   a   fer-­‐se   amb   l’hegemonia   d’Occitània,   en   una   lluita   contra   la   casa   de   Tolosa,  el  comtat  de  Tolosa.   10       Un  cop  Ramon  Berenguer  III  recupera  la  seva  estabilitat  en  els  territoris  catalans,  comença  a   reforçar   la   seva   posició   en   els   comtats   occitans.   El   primer   que   fa   es   signar   un   pacte   feudo-­‐ vassallàtic   amb   Eimeric   II   de   Narbona,   germanastre   de   RB   III,   ja   que   és   fill   de   Mafalda   de   Pulla-­‐ Calàbria,  casada  en  segones  núpcies  amb  el  vescomte  de  Narbona.     Així,   tenim   el   pacte.   Quan   RB   III   queda   vidu   d’Almodis   de   Mortain,   es   casa   amb   Dolça   de   Provença  à  incorpora  als  dominis  no  només  Provença,  sinó  també  Millau,  Gavaldà,  Carladès  i   Rodés.   Així   reforça   la   posició   de   RB   III   en   aquest   territori,   i   el   que   fan   molts   senyors   dels   principals   llinatges   provincials   es   sotmetre’s   per   vassallatge   a   RB   III.   Aconsegueix   comtat   de   Provença  i  molts  altres  aniran  sotmetent-­‐se  a  RB  III.  I  els  Trencavell,  acceptaran  la  supremacia   del   comte   de   BCN   i   es   recuperaran   Carcassona   i   Rasés.   Així,   amb   una   boda,   tot   el   que   aconsegueix.       Política  de  RB  III  contra  Al-­‐Andalus   RB   III   no   es   pogué   fer   càrrec   d’Occitània   temporalment   per   altres   problemes.   El   seu   regnat   coincideix  amb  l’arribada  dels  almoràvits  a  la  península.     Així,  intenta  augmentar  els  seus  territoris  en  detriment  d’Al-­‐Andalus:   • • • • • Primer   conquereix   Balaguer   (s’incorpora   als   territoris   catalans,   però   com   a   feu   del   comte  d’Urgell.  1105)   Però   també   ha   de   fer   front   a   les   incursions   almoràvits   que   tenen   lloc   sobretot   al   Penedès   (1108).   Amenaça   sobretot   a   Barcelona   (1114-­‐1115),   però   aconsegueixen   derivar  les  tropes  musulmanes  cap  a  Martorell.  El  riu  funcionarà  com  a  frontera.   Com  no  aconsegueix  estirar  la  frontera,  farà  repoblament:   o Repoblació  del  Penedès  desprès  de  la  incursió  almoràvit  (1108).     Però  el  que  més  destaca:  recuperació  de  l’arquebisbat  de  Tarragona:   o RB   III   comença   les   negociacions   amb   Roma   per   recuperar-­‐lo.   I   aleshores,   al   1116,  aconsegueix  un  acord  amb  el  papa  Gelasi  II,  amb  ajuda  del  bisbe  de  BCN,   Oleguer.   o I   al   1118,   Oleguer   és   nomenat   arquebisbe   de   Tarragona.   Es   recupera   l’arquebisbat,   però   no   es   recupera   el   territori,   Tarragona,   que   encara   es   musulmana.  Ho  fan  per  què  és  una  dignitat  eclesiàstica  i  sobretot,  per  trencar   amb  l’arquebisbat  de  Narbona.   Oleguer,   llavors,   encarrega   l’ocupació   i   repoblació   de   Tarragona   a   un   cavaller   normand:  Robert  Bordet.  Aconseguirà  recuperar  físicament  Tarragona  al  1129.         11     Política  mediterrània  de  RB  III   Acabem   el   seu   regnat   parlant   de   la   seva   política   ja   mediterrània,   amb   el   seu   intent   de   conquerir  Mallorca.  Per  fer-­‐ho,  s’alia  amb  Pisa.  Objectiu  campanya  conjunta  (1113-­‐1115):  Pisa   basa   seva   economia   en   el   comerç,   i   els   comtats   catalans   cada   cop   augmenten   el   comerç.   Interessa  acabar  amb  els  atacs  de  corsaris  musulmans  a  les  Balears,  en  les  naus  d’ambdós.  És   objectiu  comercial,  per  circular  lliurement  per  la  Mediterrània.   L’èxit  de  la  creuada  no  durà  gaire:  al  1115  es  veuen  obligats  a  abandonar  les  illes.     Interessa   que   l’expedició   fou   narrada,   recollida,   per   un   cronista   pisà,   Enric   de   Pisa,   el   Liber   Maiolichinus.  I  en  ella  apareixen  per  primera  vegada  els  noms  catalans  i  Catalunya.   RB  III  va  posar  sota  un  nom  tots  els  comtats  catalans.     La   visió   unitària   es   possible   perquè   RB   III   va   annexionar   Besalú   i   Cerdanya   per   aliances   matrimonials.   I   els   comtes   encara   independents,   com   Pallars,   Urgell,   Rosselló   i   Empúries,   passaren  a  ser  vassalls  del  comte  de  BCN.       Aliança  amb  Castella   Amb   Castella,   el   que   fa   RB   III   és   aliar-­‐se   amb   Alfons   VII   per   aturar   l’avenç   d’Alfons   I   el   bataller,   rei  d’Aragó.  Estableix,  doncs,  aliances  amb  altres  regnes  peninsulars.         12     ...

Tags: