Història tema 8 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 4
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

DINÀMICA SOCIAL I POLÍTICA: Quan es tanca el sexenni democràtic, comença la restauració canovista o la restauració Alfonsina que durarà fins el 1931. Des del règim de la restauració fins el 1901, els processos electorals a Espanya havien estat un gran frau, una gran paròdia, una gran ficció. A l’origen del règim hi va haver un pronunciament militar. Però, ràpidament, Cànovas fa agafar les regnes perquè no volia un règim militar. Aquest era un règim aparentment parlamentari, i calien uns partits polítics per a poder-lo fer funcionar. Cànovas va agafar un model polític, el que aleshores era a Europa el bipartidisme anglès. S’anaven alternant els conservadors i els liberals. Cànovas des de Madrid va decidir crear ell mateix un partit conservador que fos la roda dreta del carro del règim. Ell no podia crear un altre partit que contrarrestés el seu, però va fer tot el possible per fer-ho així, i va sortir Sagasta, que va crear el Partido Liberal Fusionista, la roda d’esquerra. El primer era el Partido Liberal Conservador. Aquests partits es van anar alternant en el govern, el partido liberal i el partido conservador. Aquesta alternança no era com l’anglesa, ja que aquí no hi havia unes eleccions netes. En el cas espanyol, a partir de 1875, no era el resultat de les eleccions el que determinava el partit del govern. Era el color del govern el que determinava les eleccions.
Després d’una dècada de puesta a punto, el 1885 el règim va sofrir un cop fortuït però dur. El rei, Alfons XII va morir víctima de la malaltia del segle XIX, la tuberculosi. Va condir el pànic entre la classe dirigent, ja que van pensar que tornarien a haver-hi guerrilles, etc. Cànovas i Sagasta van decidir fer pinya per poder afrontar això i fer que no es desestabilitzés tot. Alguns en diuen el Pacto del Pardo i d’altres en diuen el Pacto de la Castellana. Fos en un lloc o fos en un altre, el pacte entre Cànovas i Sagasta va consistir en què ara més que abans, hi evitessin qualsevol risc d’uns resultats electorals imprevistos que donessin el poder a un partit que no fos cap d’aquests dos, de manera que el caràcter fals de les eleccions era encara més fals. D’entrada, el poder el va tenir el partido conservador de Cànovas. Les legislatures eren de 4 anys, però generalment no s’esgotaven. Als 2/3 anys hi havia la sensació que s’hauria de canviar (idea des de dins dels dirigents). El líder del govern anava al palau reial, demanava audiència a la reina regent vídua la Cristina d’Ausburg i presentava la dimissió del govern. Llavors, com passa en totes les monarquies parlamentàries, la reina obria consultes i feia veure que pensava a qui donaria la seva confiança per a governar, i li donava al líder de l’altre partit que formés govern, que escollia ministres que juraven davant de la reina, etc. Era el govern entrante que després de 2/3 mesos de la seva formació, convocava eleccions. Aquest, guanyava amb una victòria aplastant dels que ja estaven al govern (ells mateixos). Les eleccions es limitaven a confirmar el partit que ja estava al govern. Com s’aconseguia aquest miracle? El cos electoral no hi pintava res en aquesta història. Els resultats eren prefabricats de dalt a baix. Quan es constituïa un nou govern, la cartera clau era el ministerio de la governación (interior), que eren els responsables de crear les eleccions. Tenien una gran pissarra: el encasillado. En aquella època, les eleccions no es feien per províncies, es feien per més o menys 300 districtes que escollien un diputat cadascun. Les grans ciutats n’escollien més. Això era una imitació del model anglès. L’encasillado era una pissarra amb el nom de cada districte electoral. La gran feina del ministre de governació era preparar l’encasillado. Ell mirava la persona que havia de sortir diputada per a cada districte. En aquell moment en aquella sala hi entrava tota la gent que volia convèncer al ministre per ser diputats. S’anava omplint l’encasillado, i es respectava una quota de 60/70/80 escons per a l’altre partit. Sempre quedaven uns districtes marginals, o bé es permetia i tolerava que hi 1 hagués polítics fora del sistema, és a dir, republicans o carlins, que se sabia que tenien molta força en aquell districte, els acceptaven com a diputats.
Com s’aconseguia que els resultats predeterminats es portessin sobre el terreny en un districte d’Espanya? - - - Els governadors civils: eren els jefes polítics de cada província. Quan un govern prenia possessió, primer nomenava els ministres i després governaven als governadors civils.
Si aconseguien complir amb l’encasillado, tenien possibilitat d’acabar ascendint a ministre.
Cacics: individu que per raons econòmiques, morals, o bé era un gran terratinent en una comarca, o bé tenia una empresa i tenia molt poder de donar o no donar feina a centenars de persones, o bé perquè era el capellà del poble i tenia autoritat moral sobre la gent, o bé perquè era el metge del poble, o bé era el mestre del poble, o bé perquè tenia un càrrec – secretari de l’ajuntament... tots ells podien o no ajudar a la gent, tenien la capacitat de controlar el vot d’un nombre de persones del seu voltant. Hi havia cacics que controlaven una província sencera i d’altres que controlaven una aldea de cinquanta habitants. Aquests cacics volien estar bé amb el govern, ja que ells intermediaven entre el ciutadà i el govern. El ciutadà sabia que l’única manera de que li fessin cas era que anar de part del cacic. El cacic li dóna una nota al ciutadà dient-li al funcionari de torn dient que li fes cas al ciutadà en el que ell necessités. A l’Espanya de l’època, el partit conservador tenia la seva estructura de funcionaris i la del liberal tenia la seva. Quan els funcionaris d’un partit no havien de treballar perquè hi eren els altres, eren cesantes. Censantes eren aquests funcionaris que tenien feina només quan manaven els seus. Cobraven una petita part del sou, insuficient per viure, que era la cesantina. Vivien dels deutes, ja que els comerciants sabien que tornarien a cobrar el sou al cap d’un parell d’anys i que pagarien el deute. Els diaris de l’ABC tenien el mateix tamany que les carpetes del ministeri XD.
El servei militar: era obligatori, durava tres anys. Abans del 1900, una part dels reclutes eren enviats a Cuba i Filipines a guerres colonials. Per a una família, que el cacis aconseguís que el noi en comptes de ser enviat a Cuba fos enviat a Cáceres, aquella família quedava en deute moral amb el cacic per sempre més. El cacis no imposava la seva voluntat a partir del terror, sinó a base de favors.
El dia de les eleccions es consumava aquesta paròdia. La gent ja ho sabia que això funcionava així. La majoria de la gent de la ciutat ni anava a votar. Als pobles la gent anava a votar el que els cacis els havia dit. La gent de ciutat sabia que anar a votar, quan tot estava predeterminat d’antuvi, era una tonteria.
A les ciutats això era més complicat. No hi havia un amo de fàbrica que digués si no voteu el que us dic us faig fora, perquè hi havia moltes fàbriques on podies anar. A les ciutats, aquest sistema fraudulent havia ideat altres mecanismes. Per altra banda, el cens electoral a les grans ciutats era en ell mateix un frau. Els ajuntaments també estaven sota tot aquest sistema. Els alcaldes també els governava el ministre o el governador (en funció de si era un poble o una gran ciutat).
Dels censos electorals es podia dir que cualquier parecido con la realidad es pura coincidència.
Hi havia electors morts que seguien vius en el cens. Hi havia desenes de milers d’electors vius 2 que no sortien al cens. Si haguessin volgut votar no haurien pogut. També hi havia persones al cens que no existien. Hi havia més electors morts i imaginaris que no parts reals. Això servia per dissuadir a la gent normal d’anar a votar. El dia de les eleccions el govern civil contractava petits delinqüents que la policia tenia fitxats i que els interessava estar bé amb el govern, que es convertien en electors falsos. Aquests anaven en grup de col·legi electoral en col·legi electoral i tots ells votaven cada cop en un nom diferent. Com que el nombre de votants tendia a zero, els pocs milers de votants que votaven eren falsos. Valentí Almirall assegura que havia vist més d’una vegada votar el meu difunt pare davant dels meus ulls. Si això no era suficient, hi havia altres recursos: anar i rebentar les urnes (de vidre). Els ajuntaments designaven els presidents de mesa. El mètode era la tupinada: el president tenia a la butxaca un feix de paperetes del partit que havia de guanyar. Dos es barallaven a fora i ell pam.
Els partits eren unes ficcions amb dos o tres-cents ministres instal·lats a Madrid, i a cada capital de província hi havia un grapat de gent que volien estar bé amb el govern i per tant es prestaven a formar part del comitè liberal fusionista de la província tal.
Aquest sistema dura fins el 1890, que entra en vigor una llei electoral: el sufragi universal masculí. (25 anys).
CATALUNYA A partir de 1901, aquell frau s’enfonsa a la ciutat de Barcelona primer i molt més lentament a la resta de Catalunya. A Barcelona hi apareixen partits polítics de veritat. L’any 1901, amb la el desastre de les colònies ha fet entendre a la burgesia que no poden passar de Madrid i de la política, ja que no els ajuden gens, de manera que necessiten tenir veu pròpia.  catalanisme.
Són els que van agafar els segadors i li van donar rang d’himne nacional. Neix el primer partit polític catalanista: la LLIGA REGIONALISTA. Neix el 1901. Ara ja és un partit. A les 4 setmanes de néixer presenta candidats a les eleccions de Madrid i obté els primers 5 o 6 diputats a Madrid.
És un partit de base burgesa però que també atrau a classe mitjana. No és un partit catòlic, però ho és de catòlics. És un partit de centre-dreta modern. Té militants, carnet, etc. Immediatament després de la irrupció de la lliga, sorgeix al seu costat un moviment republicà que a partir de 1903 es diu Unión Republicana, però que la gent coneixerà com a Lerrouxisme, perquè el seu líder és un polític nascut a Andalusia que es diu Alejandro Lerroux. Es converteix en el primer partit de masses en la història política de la península ibèrica. És un partit d’àmbit fonamentalment barceloní. Té desenes de milers de militants en un estat de mobilització quasi permanent, que obre desenes i desenes de locals, organitza mogudes pràcticament cada cap de setmana, etc. Els seus seguidors són obrers i classes populars, menestrals (treballadors autònoms), alguns professionals liberals, alguns advocats sense gaire clients, alguns periodistes.
És un partit ferotgement anticlerical, d’esquerres i és molt modern organitzativament parlant.
A partir d’aquest moment, el fals bipartidisme és escombrat i substituït per un nou i veritable autèntic entre la Lliga i els Lerrouxistes. Representen interessos diferents, ideologies i polítiques contraposades. A Barcelona, a partir de 1903, la vigília de les eleccions no se sap qui guanyarà.
Això fa augmentar espectacularment la participació electoral. Abans era quasi 0 i ara puja fins al 40/50%. La politització dels ciutadans augmenta molt, ja que veuen que el seu vot té un valor.
3 Les institucions provincials i locals deixen de ser estructures controlades pel caciquisme. Passen a ser organismes vius, voten, es barallen, etc.
La dinàmica política catalana està dividida per un doble procés. L’altre procés que paral·lelament té lloc és la lenta però imparable expansió del catalanisme des del centre cap a comarques.
A partir de 1906 d’aquest tronc únic el catalanisme comença a ser un nou partit. Aquests dos processos s’intercalen, es barregen. El 1901, tant a les eleccions generals com a les municipals, qui guanya les eleccions a Barcelona és la lliga. L’any 1903 guanya les eleccions generals a Barcelona i a l’ajuntament Lerroux.
A finals de 1905 es produeixen uns esdeveniments que trencaran aquesta dinàmica, els de la Lliga decideixen fer un sopar que es diu “el banquet de la victòria”. Aleshores, entra en escena un setmanari satíric que es deia Cu-Cut!. Els setmanaris satírics eren una peça molt important de la premsa de la època. Fins llavors hi havia hagut la Campana de Gràcia i el de la Torralla. El tema que explotaven aquests setmanaris era l’anticlericalisme. La lliga, que era un partit de catòlics, conservador, no podien intervenir en tot això. Per tant, el Cu-Cut! va decidir enfontre-se’n de l’exèrcit espanyol, molt més per espanyol que per exèrcit.
La Veu de Catalunya era el diari de la Lliga. El que va passar després d’aquest sopar va ser que van cremar la redacció del Cu-Cut! cridant viva Espanya i van cremar també la Veu de Catalunya.
Madrid va crear una llei: cada cop que s’ofengui la pàtria, es jutjarà per un govern militar  llei de jurisdicciones. Aquesta sacsejada trenca l’alternança entre Lliga i Republicans. Neix Solidaritat Catalana. Aplega del carlisme fins a una part dels republicans catalans. Lerroux i els seus seguidors hi estan plenament en contra. Solidaritat Catalana es presenten a les eleccions del 1907 amb un programa molt breu, el programa del Tívoli, perquè va ser aprovat en el programa del Tívoli. Volien derogar la ley de jurisdicciones i aconseguir algun tipus d’autonomia per a Catalunya. A les eleccions del maig de 1907, Solidaritat Catalana arrasa, obté més de 2/3 del vot de Catalunya. Catalunya és un plebiscit a favor de l’autonomia. A Espanya hi continua havent una majoria absoluta absolutament blindada. Per tant, no es pot aconseguir res. La victòria de Solidaritat Catalana és molt important per a Catalunya per poder expandir les idees catalanistes, però el seu impacte en la política catalana és zero. Com que no aconsegueix els seus objectius, la solidaritat es desmonta l’any 1908. Lerroux torna a guanyar.
1909: tot el conjunt de Catalunya està sortint, abandonant, trencant amb els esquemes de la política oficial espanyola. L’encasillado fet a Madrid ja no controla Catalunya. El fet que no només de la capital sinó ran part del paí s’escapi resulta molt inquietant per la política oficial de l’època. Vist des de Madrid, el panorama que ofereix Catalunya és que es disputa l’hegemonia de dues grans forces (catalanisme i republicans). El catalanisme és burgès però qüestiona la unitat de la pàtria. La percepció de Madrid era separatista: “volen la república, volen enderrocar la monarquia, unes qüestionen la unitat de l’estat i els altres qüestionen el règim (l’Església i tot això)”.
Aquesta percepció a Madrid de Catalunya com un gran maldecap.
4 ...

Tags:
Comprar Previsualizar