tema 3 (2013)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Economía - 1º curso
Asignatura Història d'Espanya i Catalunya
Año del apunte 2013
Páginas 5
Fecha de subida 10/03/2015
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

3.1 El viratge nacionalista: una anàlisi sectorial 1. L’agricultura En el seu origen, el aranzel del 1891 és de negociació. La finalització del tractat comercial franc – espanyol va obrir pas a un període de incertesa. França va denunciar el seu tractat perquè ja havia aconseguit reconstruir el gruix de les seves vides. Però, per Espanya, la denuncia va suposar una decepció que s’unia a la crisis agrícola i pecuària. Molts països europeus havien reformat els seus aranzels en sentit proteccionista però Espanya va acabar sent un dels últims en adoptar posicions proteccionistes.
Els bladers castellans formaven un grup de pressió molt sòlid en defensa d’un aranzel proteccionista que tanques per sempre la herència del aranzel del 1869(aranzel Figuerola).
També hi havia bladers i agricultors de moltes regions, però nomes els castellans formaven una massa compacte. Aquest gir proteccionista castellà va ser rebut amb entusiasme per els industrials tèxtils catalans, especialment els cotoners. Els siderúrgics bascos es van sumar a aquest dos precedents. A aquests tres grups d’interès es va afegir la actitud del govern, despatxat per la negativa francesa a la renovació del tractat. Va semblar oportú radicalitzar el aranzel amb una primera columna de tarifes molt alta.
El que acabarà distingint Espanya serà la enormitat de les barreres aranzelàries. El que anava a ser una mitjà negociació es va anar consolidant. En el 1894 cap país europeu té uns nivells de protecció del cereal més alt que Espanya, excepte el cas de Portugal. Per tant, el cereal d’Espanya era molt car comparativament amb la resta d’Europa. El fort augment dels aranzels va permetre que els agricultors rebessin una remuneració superior a la fixada per el mercat internacional.
La política tant protectora va tenir com a efecte el manteniment de una agricultura molt ineficient i endarrerida. 1900 s’inicia un moviment roturador extraordinari, durant el qual el cultiu del cereal augmenta 2,5 milions de hectàrees fins el 1931(augment del 20%). L’extensió de la superfície dels cereals a terres marginals va anul·lar gran part dels guanys obtinguts en la productivitat gracies a un major consum de abonaments. Emparada per l’aranzel i sense necessitat de tenir que fer un ajust de costos, l’agricultura espanyola va aplaçar la necessitat de transformacions estructurals. Els petits agricultors i jornalers van poder sobreviure, tot i que miserablement i produint aliments a preus alts, dificultant així el creixement de la industria.
Els fruiters i productes de l’hort van créixer, tenien competència amb els mercats exteriors i els va permetre augmentar les exportacions. El vi i l’oli van sofrir una gran crisi i van haver de modernitzar els processos de elaboració i comercialització.
L’any 1892 es produeix el primer debilitament, amb una depreciació de la pesseta enfront del franc i la libra del 8%. La pesseta no es recuperarà i mantindrà la seva depreciació fins 1896.
Del 1896 al 1898 caurà fortament, gairebé un 30%. La pesseta triga en tornar a la seva cotització anterior a la guerra ( no recobrarà el valor del 1892 fins l’any 1906). La baixa cotització afavoreix als ingressos de agricultors, industrials i assalariats, per això, quan es recupera el valor de la pesseta hi ha moltes queixes i pressions per una revisió del aranzel.
La Gran guerra va suposar un gran impacte per a la economia espanyola i més en el sector exterior. Va augmentar la producció de manufactures que feien els països neutrals cap els que estaven en guerra ja que les seves industries estaven immerses en la producció d’armament.
L’oferta dels països bel·ligerants també es va veure afectada i es va reduir dràsticament. I en tercer lloc, es va contraure la demanda exterior de productes de poc valor afegit i aquells que tradicionalment compraven les nacions que estaven en guerra i que ara eren considerats bens superiors.
L’efecte combinat de tots aquests factors va ser estimulant per a la economia espanyola. Es va arribar a un punt de demanda il·limitada, és a dir, no eren capaços d’atendre tot el que es demanava. Espanya va tenir la possibilitat d’intentar produir tot allò que abans no podien produir perquè altres països ho produïen a costos més reduïts. Malgrat tot alguns sectors van sortir perjudicats per l’encariment de matèries primeres que utilitzaven en els processos productius.
La gran guerra en l’agricultura va suposar una acceleració respecte a la lenta progressió que havia patit. La hortofruticultura va patir un descens de la demanda. Ja que els béns que produïa es van convertir en béns de luxe. Durant la guerra, l’agricultura endarrerida es va veure reforçada i la taxa de desocupació reduïda.
Els anys de la post-guerra el sector agrícola va créixer econòmicament. La contribució principal fou el descens de la població dedicada en aquest sector respecte el total. Molta gent va abandonar el camp per les oportunitats laborals que van sorgir als nuclis urbans amb l’auge de la construcció i la industria. El cultiu de fruita, productes d’horta i cultius arbustius va créixer molt però el de cereal es va estancar. Però el creixement econòmic del país no va ser per que Espanya fos un país agroexportador, sinó que va venir per altres sectors. Malgrat tot, les exportacions van cobrir tres quartes parts de les importacions de productes industrials. A més servia per finançar les compres d’energia i béns de capital. El retràs de l’agricultura tradicional era tan gran que la política comercial prohibicionista no va poder garantir el auto abastiment.
Amb la proclamació de la república es va produir una reforma agrària. Consistia en l’expropiació de terres de latifundis que van ser repartits als agricultors que no tenien terres.
Això va suposar un problema polític y social. Malgrat tot la reforma no es va dur a terme gairebé res, es va aplicar abans de l’esclat de la guerra civil. Les terres van ser expropiades amb indemnitzacions. Els petits i mitjans propietaris es van unir juntament amb els grans terratinents i els conservadors a la Falange i la CEDA i van revelar-se contra la república.
2. Els inicis de la segona Revolució industrial El aranzel del 1906 tindrà un fort contingut industrial, com a conseqüència inevitable d’apostar per un proteccionisme integral, consistent en la defensa de tots els sectors productius contra la competència exterior.
Les quotes dels drets d’importació de cada producte van variar dependent de la capacitat d’influència del grup de pressió format per els industrials del sector. La política d’eliminació de la competència exterior seguida per les autoritats van permetre als empresaris a pressionar (mitjançant estratègies) al govern, amb la finalitat d’expandir la producció mitjançant la substitució forçosa de les importacions.
Nivells de protecció nominal molt elevats, per sobre dels altres països europeus, com a resposta defensiva davant el augment de preus dels productes industrials espanyols respecte als estrangers.
La cara de esta política radica en que va estimular el sorgiment de noves activitats industrials (material ferroviari, material elèctric, etc). El gran creixement d’aquest sectors no només van ser a causa de l’aranzel sinó també per la disponibilitat de electricitat abundant i barata, la repatriació del capital en ocasió de la pèrdua de les colònies i la neutralitat espanyola en la guerra europea.
Els industrials espanyols es plantejaven un problema, ¿cóm mantenir uns nivells de beneficis acceptables sent tant dèbil i poc dinàmica la demanda interior?. La solució va venir per la ajuda de l’estat, mitjançant privilegis fiscals, ajudes, etc. El que caracteritza Espanya es la intensitat i amplitud amb la que recorre aquestes mesures d’assistència als sectors industrials, sempre que no tingui un impost directe en els pressupostos públics. També es distingeix perquè les mesures i plans governamentals no fomenten en absolut estructures de costos més competitius.
La pèrdua de les colònies va suposar una poderosa ajuda per el desenvolupament de l’economia espanyola, ja que va provocar una entrada massiva de capitals i Villaverde que en el 1899 va cancel·lar el pagament els interessos del deute en el estranger a ciutadans espanyols. El impacte que va tenir la irrupció en l’economia espanyola de aquesta quantitat ingent de capitals privats, disposats a trobar noves oportunitats d’inversió, va resultar enormement positiu.
Es forma la gran empresa moderna en Espanya. Apareix tres àmbits Fundamentals i molt vinculats: en industrial, el elèctric i el financer. Part del fenomen té un component especial: es tracta de les fusions empresarials. Solen ser-ho les empreses que comparteixen localització, però en alguns casos son funcions de abast espanyol. La multiplicació de les fusions apunta a la intensa participació espanyola en las tendències empresarials dels països més avançats. La fusió i promoció de les empreses van estar vinculades al desenvolupament de bancs d’inversió i a més van estimular el mercat de capitals. La borsa que fins ara havia depès de valors ferroviaris, va començar a enriquir-se amb una varietat de valors industrials.
La rendibilitat financera de la gran empresa ja estava pujant des de 1895 i arriba al seu màxim l’any 1899.
L’aparició de la gran empresa va suposar l’aparició d’oligopolis. Amb l’aparició del boom de la industria, també ve acompanyat del creixement de la banca i del sector dels serveis. L’aparició dels nous capitalistes i empresari compromesos en l’economia espanyola dóna una visió més nacionalistes de les polítiques que s’havien d’aplicar. L’acceleració industrial va tenir molt a veure amb l’abaratiment de l’oferta energètica. Va adaptar ràpidament la nova tecnologia elèctrica. La demanda energètica va ser per a la il·luminació i per a la força (indústria). La demanda de la il·luminació va augmentar molt per part de l’ajuntament. Les empreses de gas van fer tot el possible per millorar la seva tecnologia i per ajustar els preus.
Els usos de l’electricitat en la tracció va ser el més desenvolupat i van atraure més capital. En molts casos la tecnologia i els capitals van ser belgues. La lluita per el control del mercat elèctric va provocar una forta competència entre les empreses elèctriques. La major facilitat a disposar d’il·luminació i de força van atraure a la població cap a la ciutat. Aquest fet va incentivar el desenvolupament de la urbanització.
Espanya havia de decantar-se per l’energia elèctrica ja que obtenir el carbó era molt costós i a més les condicions naturals eren relativament favorables ja que tenien grans pendents i els salts dels rius espanyols contenien un gran potencial de generació d’hidroelectricitat.
El problema era que transportar l’energia a llarga distància comportava pèrdues econòmiques.
Es va solucionar amb la corrent d’alt voltatge. La inversió es va multiplicar encara més igual que la formació bruta de capital fix, les importacions de maquinària i material elèctric.
Els motors elèctrics van revolucionar molt els processos productius, moltes activitats passes a ser mecanitzades.
La industria va ser la principal protagonista del boom econòmic de la dècada dels 20 especialment la indústria productora de béns intermitjos (siderúrgia, metal·lúrgia ciment, química). La mineria i les indústries de béns de consums eren impulsades a un ritme més lent.
Durant aquest període la urbanització va créixer a un ritme accelerat i les grans ciutats es van modernitzar. El país també es va veure immers en grans construccions de centrals hidroelèctriques en que es van aixecar grans embassaments, grans línies de transport de corrent elèctrica i estacions transformadores de voltatge. La demanda industrial va augmentar.
Les industries es van especialitzar gràcies a la gran guerra. Les industries productores de béns intermitjos incorporant les noves tecnologies, van transferir a la resta de d’indústries importants augments en la productivitat.
Un altre factor que va fomentar el creixement econòmic fou la dictadura de Primo de Rivera 3. El sistema monetari i el sector financer A mesura que la demanda interior espanyola va disminuint (a partir del 1882), les forces vives busquen mercats alternatius. Mentre que el mercat colonial es, a tots efectes, un mercat lliure i protegit per els productes peninsulars, els productors colonials han de pagar aranzels per accedir al mercat peninsular. La iniquitat del tracte acabarà provocant la revolta independentista de Cuba. Les tensions entre metròpoli i les colònies no van deixar d’augmentar des de llavors fins l’esclat de la següent guerra cubana. La disponibilitat d’Espanya a flexibilitzar el govern colonial era més petita quant més conscient era la importància de Cuba en la economia espanyola.
Durant el conflicte militar les veus partidàries de una major autonomia a Cuba van ser minoritàries. La oferta nord-americana de comprar la illa de Cuba va ser rebutjada. Quant Estats Units es va implicar en el conflicte, els governants van preferir perdre amb “honra” a vendre amb “deshonra”.
La guerra va provocar uns grans costos per part d’Espanya, van suposar aproximadament un terç del PIB. La guerra es va finançar per diversos mecanismes. La pujada d’impostos va ser difícil de planejar. Molt més suportable, i bastant popular, va ser la emissió de deute. Es va emetre molt deute i en bones condicions de col·locació i de pagament. Un altre mecanisme finançador va ser el recurs al Banco de España.
Els anys de la guerra de Cuba no van provocar inflació sinó que la pujada de preus va ser moderada i transitòria. El gruix del augment de la quantitat de diners en circulació va ser absorbit per l’activitat econòmica.
El gruix del endeutament de la guerra va anar sobre la tresoreria cubana. El govern espanyol va desplaçar el endeutament sobre Cuba. Era una bona solució si es guanyava , ja que aïllava l’economia peninsular del cost de la guerra, però si es perdia havia de pagar igualment. Amb la derrota, Espanya va haver de liquidar tots els deutes de la administració colonial.
Tot i així hi havia circumstancies favorables per disminuir tots aquest deutes. La abundància internacional de capitals reflexa uns tipus d’interès molt baixos . Fernández Villaverde va realitzar una emissió enorme de deutes, a tipus més baixos dels que estaven en circulació, i va acompanyar l’emissió d’una forta campanya patriòtica, animant a subscriviu-la. Va ser un èxit.
Amb aquesta emissió va cancel·lar tot deute preexistent sense rebaixar el cost del servei del deute. Villaverde va plantejar un pressupost amb moltes economies, i va aprofitar la sensibilitat nacional davant la pèrdua de les colònies. També va retocar el sistema fiscal, va introduir impostos sobre els salaris dels funcionaris, sobre els interessos de les obligacions i el deute públic, sobre els beneficis de les empreses, nous impostos indirectes sobre les tecnologies emergents, sobre productes de renta que passaven de ser de producció nacional i alguns més. En conjunt un augment de la pressió fiscal.
En Catalunya, on la pèrdua de Cuba va suposar un revés econòmic molt fort per els interessos empresarials, la reforma de Villaverde va ser molt impopular i va provocar el moviment del tancament de caixes(negativa dels comerços i empreses a pagar els impostos). En la resta d’Espanya, on la crisis econòmica resultant de la pèrdua de Cuba va ser menys important, la pujada dels impostos es va acceptar millor.
...