Història tema 19 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 15/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

culla, història, uab

Vista previa del texto

TEMA 19: EVOLUCIÓ POLÍTICA , ECONÒMICA I SOCIAL DE LA REVOLUCIÓ El fracàs parcial del cop d’estat militar del juliol del 36 va donar lloc a una ràpida cadena d’esdeveniments que va portar al desencadenament d’una revolució, que va ser conseqüència del buit de poder que tenia el seu origen en el col·lapse de l’exèrcit a la zona republicana i la distribució de centenars de milers d’armes que van anar a parar a mans de tothom que en va voler una. Això va fer possible que es posés en marxa una revolució que no estava ni prevista ni programada.
A Catalunya, aquesta revolució va tenir diverses manifestacions: política, Política: un cop esclafat el cop militar a Catalunya i les armes havien passat a mans de, sobretot, gent de la CNT, el govern que presidia companys es va convertir en una closca buida, no tenien capacitat per imposar la seva autoritat al carrer, ja que estava dominat per desenes de milers obrers armats. Continuava existint un poder formal, teòric, el govern, però va començar a sorgir un poder al carrer: Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya  Comitè de Milícies, que fomentava el seu poder en els obrers armats que van començar a ser anomenats milicians.
El Comitè de Milícies tenia el poder real perquè dominava el carrer. Va començar a assumir les típiques funcions que qualsevol govern assumeix, com ara la policia nacional. A partir del 22/23 de juliol, alguns dels milicians exercien funcions policials. Aquests eren els patrulles de control.
Seguien ordres del Comitè de Milícies. Al mateix temps, el comitè de milícies va prendre de seguida iniciatives en el terreny de la defensa, les qüestions militars. A les comunitats autònomes veïnes hi havia triomfat el front. Això provocava conflicte. El Comitè va començar a organitzar milicians per portar-los cap al front amb la idea ingènua que tant bon punt tinguessin contacte amb els del front, els del front fugirien i els milicians alliberarien Saragossa, etc. La majoria de la gent que anava cap allà anava amb l’esperit d’excursió revolucionària, pensaven que seria un bufar i fer ampolles. Paral·lelament, el comitè de Milícies pren el control de la indústria i el treball. Per tant, el Comitè de Milícies assumeix funcions de caràcter policial, combatents (militars) i de la indústria, la fixació de salaris, etc. Aquest Comitè de Milícies, tot i ser d’àmbit català, era fort a Barcelona. Aquest procés es va produir de manera semblant a tot el país. la majoria d’esquerres es van veure suplantats per la multiplicació a tot arreu d’un Comitè format per militants de les organitzacions obreres que existissin en aquests municipis, la unió de rabassaires... que havien obtingut armes. Van començar a tallar les carreteres del municipi i a posar-hi punts de control, qui ets, on vas, què vas a fer... amb sort, si el vehicle que passava portava un paper, un passi, el comitè d’aquest poble treia un segell de goma i li deia que si no hi havia aquest segell en el seu paper, no valia cap dels segells que ell tenia. Cada poble posava el seu, si no t’autoritzava el poble on tu estaves, el segell dels altres pobles no valia. Tot i que al comitè de milícies hi estava representat tot el sector de les esquerres, la força dominant era la CNT. Quants vots has tingut a les eleccions val per una lògica parlamentària. Aquesta lògica ha sigut escombrada. Ara té més poder qui més fusells controla. La força dominant del país és la CNT. Febrer del 37: té 1 milió d’afiliats a Catalunya, on no s’arribava als 3 milions d’habitants (incloent vells, nens...). Un de cada dos catalans tenia el carnet de la CNT. En aquell moment el carnet polític que cotitzava més alt era el de la CNT. Era com que el carnet de la CNT era una pòlissa d’assegurances, si el treies et deixarien passar perquè tothom era de la CNT.
Aquesta dualitat de poders, el govern, que és govern però no pinta gaire res, i el govern de milícies que és qui realment mana, va durar tot el juliol, agost i setembre. Finalment, companys va convèncer els dirigents de la CNT per reorganitzar els poders. Com? Posant a dirigents de la CNT dins del govern. això era difícil, perquè molta gent de la CNT era molt llibertaria i pensaven que els parlaments i els governs eren lo pitjor, ser ministre o diputat era horrorós.
Companys va dir, oi que realment maneu vosaltres? Doncs llavors aneu al govern! que vol dir això de manem però que no ho sembli? Finalment, el comitè de milícies es va autodissoldre i uns quants representants de la CNT i d’altres comissions obreres va ser entrar al govern. i van demanar que no se’n digués govern, que se’n digués consell, perquè per a la cultura àcrata, llibertaria, era més suau dir consell de la Generalitat. el consell de la Generalitat estava presidit per Companys. Això però, no va resoldre un problema més de fons...
Des de l’estiu del 36 va dividir a les forces antifeixistes a Catalunya. Era el dilema, la discussió sobre què era prioritari, guanyar la guerra contra els feixistes o fer la revolució. Un sector de les forces que estaven al bàndol republicà a Catalunya, creien que la prioritat era guanyar la guerra.
Si es perdia la guerra no hi hauria ni revolució ni res. El més urgent era guanyar la guerra. Per guanyar-la, una guerra que es feia contra un exèrcit, per enfrontar-se victoriosament amb un enemic com un exèrcit, no es podia anar a la lluita cadascú pel seu cantó, etc., sense jerarquia, etc. però en la cultura dels anarquistes això de rebre ordres estava molt mal vist. Però quan es comencen a organitzar milícies per anar combatre el front d’Aragó, al final hi havia d’haver algú que organitzés una mica a tothom. les milícies de la CNT repugnaven de qualsevol forma de jerarquia, de distinció entre oficials i tropes, etc. Per tant, aquest sector, que considerava prioritari fer la guerra i guanyar-la, per poder fer la guerra amb èxit cal sacrificar o com a mínim aparcar la revolució. El que no es pot fer alhora són les dues coses, perquè tenen lògiques contradictòries. Creiem que la prioritat és la guerra i que mentre no aconseguim guanyar-la la revolució ha de quedar en segon terme. Per tant, per exemple, cal passar el més aviat possible del sistema aquest de milícies de voluntaris i crear un exèrcit republicà.
L’altre bàndol diu que s’ha de fer primer la revolució. Dins d’aquests, majoritàriament hi ha la CNT. Per guanyar aquesta guerra, mes important que qualsevol altra cosa és el grau de motivació de la gent. És fonamental que hi hagi centenars de milers d’homes disposats a anar a la mort per anar a la victòria. Això només es pot aconseguir si aquesta gent tenen clar que si sobreviuen, quan tornin a casa no es trobaran amb la mateixa situació de salaris baixos i explotació que tenien abans de marxar. Només això motivarà suficientment a la massa per estar disposada a tots els sacrificis per aconseguir la victòria. Les dues tesis tenien sentit.
Una altra novetat que s’havia produït en el paisatge polític català arran del cop militar la seva derrota havia sigut el naixement i el ràpid creixement a Catalunya d’un partit comunista. A Catalunya, ds de l’últim terç del segle 19, en el dilema entre marxisme i anarquisme, l’anarquisme havia guanyat de carrer. El marxisme era minoritari i fins i tot marginal. Quan a partir de la revolució russa de 1917 a tot el món se n’escindeix el comunisme, a Catalunya de moment era invisible. Dels anys 20 a l’any 36 és marginal. Això va començar a canviar al juliol del 36. Des de la victòria de les esquerres al febrer, s’havien unificat petits partits marxistes que es van unir en un de sol, eren la federació catalana del PSOE, el socialista catalanista  unió socialista catalanista, i dos partits comunistes, la branca catalana del Partido Comunisto de España i el PCP, el Partit Català Proletari, que és la primera sigla en la història política de Catalunya que barreja en el seu programa, marxisme, és a dir comunisme, i independentisme.
Tots quatre inicien un procés de confluència, però quan es produeix l’aixecament militar, els dirigents d’aquests quatre partits decreten la fusió per la via ràpida en un nou partit que anomenen PSUC  Partit Socialista Unificat de Catalunya. Segons els càlculs més afinats, en el moment del naixement del PSUC aquest suma 5 o 6 mil militants. El cap de 7 o 8 mesos, a la primavera del 37, el PSUC té 70.000 militants. Ha multiplicat per 11 la seva afiliació. A Catalunya, per tant, hi ha un important partit comunista. Tot i que la fusió és entre dos partits socialistes i dos partits comunistes, i n’aporten més els socialistes, el partit resultant de la fusió, de seguida, des dels primers moments, es defineix com un partit comunista, que demana l’adhesió a l’organització mundial que aplega tots els partits comunistes: la tercera internacional, o la internacional comunista. Això resulta molt interessant i molt engrescador. A Catalunya, el peix petit s’ha menjat el gros. Els comunistes s’han menjat els socialistes. Els dirigents comunistes internacionals pensen que això és collonut i que és una pena que no s’estengui, que els aniria molt bé. Les estructures internacionals del moviment comunista mimaran el PSUC. El mimo consisteix en: l’any 39, la internacional comunista accepta el PSUC com a partit membre de l’organització. Des que havia nascut el 1919 a Moscou per iniciativa de Lenin, la internacional comunista havia establert una norma per acceptar partits: un sol partit comunista per estat.
cada estat, Polònia, Hongria, Romania... estava ple de minories, els ucraïnesos de Polònia, els alemanys de txecoslovàquia... La internacional comunista va pensar que el millor era un sol partit comunista per estat. les minories que parlen un altre idioma que es fotin i que s’ajuntin al partit de l’estat. l’any 39 la internacional accepta el PSUC com a membre de ple dret de la internacional, quan ja ho era el Partido Comunista de España. Però l’accepta perquè considera que el PSUC és un fenomen que cal mimar. En uns mesos el PSUC havia passat de 6000 a 70000 carnets. el PSUC va optar per la branca sindical de la UGT. L’any 37 la UGT a Catalunya té 600.000 carnets (i la CNT 1 milió). Aquest extraordinari creixement es deu a què la gran majoria d’aquests nous militants del PSUC no tenien res de comunistes, eren gent, ciutadans, proletaris agrícoles, funcionaris, estudiants universitaris, que estaven profundament espantats per la CNT i la seva revolució anarquista, i que van veure en el PSUC un escut protector contra la revolució anarquista que no els agradava més. El PSUC es va convertir en un partit d’ordre. En un partit hostil a la revolució i perquè una bona part de la seva clientela els demanava que defensessin l’ordre. Que desbaratessin tots els fenòmens de les col·lectivitzacions de l’economia, etc.
Encara hi ha un altre motiu que reforça en el PSUC la condició de partit d’ordre. De partit que ho creu com ningú, que per guanyar la guerra s’ha de deixar de banda la revolució, que s’han de restaurar les estructures de la república democràtico-burgesa i deixar de banda el caos que s’ha viscut protagonitzat per la CNT, restaurar la policia, l’exèrcit... Per altra banda, el PSUC va de bracet amb la política internacional europea.
Adolf Hitler és canceller d’alemanya des del 30 de gener de 1933, al llarg dels anys següents, 34, 35, ha ensenyat ràpidament les cartes. Hitler sempre va ser un llop amb pell de llop, mai va ser un llop amb pell de xai. Si de tota manera quedava algun dubte de si fossin o no uns bèsties, era perquè no estaven al poder, doncs no. L’any 34/35 el programa de Hitler conduïa a Europa cap a una nova guerra, perquè volia esborrar el que ell considerava la humiliació d’alemanya del 1918, les condicions indignes que els aliats havien posat a Alemanya, etc. per tant, va començar a passar-se pel forro les condicions del pacte de Versalles, etc., com ara que no podia tenir un exèrcit, etc. La dinàmica hitleriana portava cap a una nova guerra general. Hitler havia escrit i havia dit moltes vegades que en l’escenari d’una guerra, ell pensava en una conquesta colonial de la unió soviètica. Ell creia que ja que alemanya s’havia quedat sense colònies per culpa dels aliats el 1918, ell dotaria a alemanya de colònies, però no les índies britàniques, sinó l’Europa de l’est, els eslaus. Ell els considerava una raça inferior, i deia que ells serien els esclaus dels senyors alemanys que dominarien tot això. Stalin, des de l’any 35, té clar que si Alemanya desencadena una guerra, la unió soviètica té totes les possibilitats de rebre. Diu que la única manera de dissuadir Hitler és fer-li saber sense cap dubte que si ataca la unió soviètica, haurà de fer la guerra també contra francesos etc., com la PMG. Això de fer la guerra en dos fronts ,est i oest, havia sigut clau per a la seva derrota. Stalin té com a objectiu número 1 seduir els governs burgesos i capitalistes de Londres i de parís perquè firmin un pacte d’aliança amb Stalin perquè si una altra potència ataca a Stalin, els altres també ataquin. Seduir-los no era tant senzill, des del 1919 la Unió Soviètica era un país del dimoni, de la revolució i que volia expandir el comunisme per tot arreu. La primera mesura important d’Stlain en aquesta mesura de mostrarse com un bon minyó davant dels francesos i els britànics, l’estiu del 35, la internacional comunista proclama i imposa a tots els seus partís membres, una nova tàctica política. Davant de l’ascens del nazisme i del feixisme, aquests havien tingut una actitud demencial. Això del feixisme és una variant més del capitalisme. Els burgesos demòcrates i els feixistes estèticament són diferents, però en el fons, són los mismos perros con distintos collares. La classe obrera comunista ha de ser indiferent davant la barallar que aquests dos gossos estan escenificant, els gossos són els capitalistes i els feixistes. El discurs comunista oficial havia sigut referir-se als socialistes com a socialfeixistes. Stalin dicta a tots els partits comunistes del món la nova tàctica dels fronts populars antifeixistes: l’enemic ja no és el capitalisme, l’enemic és el feixisme per tant, els partits comunistes han d’estar fervorosament disposats a aliar-se amb tothom que sigui antifeixista. Amb qui sigui, només que sigui antifeixista, perquè l’enemic comú és el feixisme. És en aquest marc que se situa el front popular espanyol o el front d’esquerres català.
Indubtablement els partits comunistes van tenir un rol molt important d’impulsar aquesta nova tàctica. Stalin pensava que així els governs de París i Londres es tranquil·litzaran, veuran que no volem fer una revolució als seus països i que firmin un tractat de defensa amb la Unió Soviètica.
L’estiu del 36 esclata a Europa occidental una revolució. Per Stalin, l’esclat de la revolució al sud dels pirineus és la pitjor notícia en el pitjor moment. Stalin pensa que a Londres i a París pensaran que han sigut els comunistes els que han fet aquesta revolució a Catalunya. La revolució a Catalunya del juliol del 36, és vista amb por des de parís i Londres, ja que a Catalunya hi ha moltes empreses de capital estranger, que al principi seran respectades per la revolució, però després qui ho diu que la revolució no es pot estendre. Malgrat tot això és una pèssima notícia per Stalin, el seu següent objectiu és asfixiar aquesta revolució. Ordena als comunistes catalans i espanyols que intentin ofegar aquesta revolució. Si ells aconsegueixen sufocar aqueta revolució podré anar a Londres i a parís, tot i no haver impulsat aquesta revolució, nosaltres hem anat a apagar-la, tenim una molt bona voluntat i intencions. Per indicacions expresses de la unió soviètica, el PSUC esdevé des del 36, una força política que té per objectiu disminuir el poder de la CNT i mirar de sufocar la revolució impulsada per la CNT.
Per a completar el quadre, amb una pinzellada molt breu, hi havia encara un altre petit partit que havia nascut el novembre del 35, que era POUM  Partit Obrer d’Unificació Marxista. Era la unió de dos partits marxistes que existien a Catalunya en aquell moment. Què diferenciava el POUM del PSUC, aparentment no gaire res, però en realitat, tot. El POUM també es considerava marxista ara, la divergència era total perquè el POUM considerava que Stalin, des que havia arribat al poder a Rússia el 1924, havia traït, adulterat, desvirtuat i destruït el llegat de Lenin, i havia instal·lat una dictadura personal ferotge i implacable que no tenia resa veure amb el model de govern del Marxisme. Amb aquesta dinàmica del segon semestre de l’any 36, el POUM se situa sota les ales protectores de la CNT. Un és un partit polític marxista i l’altre és una organització militar llibertària, però tots dos creuen que lo principal és fer la revolució. Com que el POUM té uns 5/6/7 mil de militants.
Des de principis de l’any 37, el pes, la influència dels comunistes del PSUC a Catalunya va creixent al mateix temps que va minvant en l’enorme pes que va minvant dels anarquistes de la CNT. Hi ha un factor que els comunistes utilitzaran a fons, que és l’ajut soviètic. La república es va trobar que mentre el bàndol enemic era ajudat descaradament per a l’alemanya de Hitler i de Mussolini, els enviaven soldats i armes , l’espanya republicana de padrins a nivell internacional, l’únic era la unió soviètica. Era l’únic subministrador d’armament important. Si en el govern de la generalitat o de la republicà no es feia el que els comunistes demanaven que es fes, les armes que venien de la unió soviètica, deixaven d’arribar. Llavors els catalans i espanyols feien el que els comunistes soviètics volien, els vaixells tornaven a arribar. Els comunistes feien molta pressió.
La tensió entre aquests dos bàndols va acabar esclatant  fets de maig. Són un enfrontament armat pels carrers de Barcelona entre aquests dos bàndols. El sector d’ordre, ERC + PSUC, més el sector que aposta per la revolució CNT + POUM. És un enfrontament que provoca més de 300 morts. Un enfrontament que va estar a punt de provocar el col·lapse del bàndol republicà i la victòria de Franco fulminant. El front d’Aragó, que estava cobert per milícies anarquistes, ells van dir que què feien i que Això va confirmar l’hegemonia creixent del PSUC i la pèrdua de pes creixent de la CNT. El PSUC, victoriós dels fets de maig, hauria volgut esborrar del mapa la CNT, però era massa grossa. Era més fàcil extingir el POUM, i ho va fer. POUM i PSUC lluitaven per la mateixa herència. Andreu Nin, màxim líder del POUM, va desaparèixer, agents de policia comandats per soviètics el van segrestar, el van matar, però mai s’ha arribat a saber exactament què va passar. Molts dels militants del POUM van anar a la presó.
ASPECTES SOCIOECONÒMICS DE LA REVOLUCIÓ QUE ES VA POSAR EN MARXA A CATALUNYA A PARTIR DE L’ESTIU DEL 36 Aquella revolució no estava prevista per ningú. La revolució es va produir. No només no va tenir un efecte polític immediat, sinó que a més a més va tenir un impacte socioeconòmic.
Milers i milers d’obrers van dir que tornaven a la feina. Allà es van trobar amb què l’autoritat, fos l’amo, qui manava, havia desaparegut. Milers de burgesos van considerar convenient per la seva salut, amagar-se, van trucar a la CNT i van dir que què feien, i d’aquí van sorgir les col·lectivitzacions. Centenars i milers d’empreses grans i mitjanes catalanes van ser col·lectivitzades. És a dir, la unió soviètica havia estatalitzat l’economia, que tot, les mines, les fàbriques, les botigues, tot, era de l’estat, aquí a Catalunya era impossible que la CNT fes això quan ells no hi creien en l’estat. les col·lectivitzacions era que cada empresa era propietat del conjunt dels seus treballadors. Això valia per un teatre, per una companyia de tramvies, per la companyia del gas o de l’aigua, per tot. Tot això es va anar fent de manera intuïtiva fins que la generalitat va intentar posar en solfa, ordenar, amb un decret, el decret de col·lectivitzacions i control obrer. A les empreses grans es va establir una mecànica per prendre les decisions. Com que no poden estar en assemblea permanent cada dia de la setmana, aqueta assemblea van escollir un comitè per a què dirigís aquesta empresa. Sovint assessorats per enginyers, etc. hi va haver gent que mentre portessis una arma podies fer el que podies fer amb el que et dones la gana, van interpretar que col·lectivitzar volia dir emportar-se a casa seva. Hi havia obrers armats que entraven a casa dels burgesos i “col·lectivitzaven”  robaven tot el que volien. Volien que tothom cobrés igual, i el que va passar a Liceu, va ser que van anar a comentar-li a un tenor del liceu, que tothom cobraria el mateix, tu, l’acomodador, la taquillera, i el cantant els va dir que si tots cobraven igual, volia dir que el valor de la feina de cadascú seria intercanviable. Els delegats es van quedar una mica parats, tornem a l’assemblea i ja en parlarem, i el resultat va ser que no podien cobrar tots igual.
Paral·lelament amb el fenomen de les col·lectivitzacions va ser que la indústria catalana va haver de crear del no res una indústria de guerra. És a dir ,reconvertir una part de la indústria en algo que no s’havia fabricat mai, en una indústria de guerra. Es va fer perquè altrament la guerra hauria acabat de seguida. Aquest model de col·lectivitzacions no tenia precedents en la història anterior, i poques vegades després ha estat imitat. L’únic cas semblant va ser el model econòmic de la Iugoslàvia de després de la segona guerra mundial. Allò era un model dominat i controlat per un partit comunista. La pregunta en tot cas és, aquest model de les col·lectivitzacions catalanes del 36, era viable? Ja sabem que el model d’economia soviètic va acabar fatal. Aquell altre? Era viable? No tenim una resposta fonamentada. Aquella experiència va ser molt curta i ofegada per circumstàncies lligades a la guerra. La indústria catalana vivia de l’exportació, al mercat espanyol o a altres, però amb l’espanya dividida les exportacions tèxtils a espanya van quedar reduïdes a zero, per o a la vegada amb la guerra la importació va augmentar. Una quantitat enorme d’homes van anar sent cridats a files de l’exèrcit republicà. La mà d’obra anava minvant. Finalment, des de la primavera del 1938, les tropes franquistes arriben a Lleida, i fa caure una gran part de les centrals hidroelèctriques que subministraven energia a Barcelona.
Durant l’any 38, moltes fàbriques poden treballar poques hores al dia perquè la resta del temps no hi ha electricitat. El propi escenari de la guerra civil anirà ofegant l’experiment de les col·lectivitzacions. L’any 38 la inflació a Catalunya és del 300% ens els últims mesos de la guerra cap pagès no ven a cap urbanita res sinó és a canvi de monedes de plata. El paper moneda no el vull per res. Si tens plata en podem parlar. La producció va caure, les fàbriques es van anar buidant i per tant era impossible fer un balanç seriós sobre si aquest experiment socioeconòmic era viable.
...

Tags: