TEMA 4: LES INDÚSTRIES CULTURALS I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ PREMSA, CINEMA, RÀDIO I TELEVISIÓ. (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Comunicación Audiovisual - 1º curso
Asignatura Estructura de la Comunicació Social
Año del apunte 2014
Páginas 12
Fecha de subida 11/07/2014
Descargas 14
Subido por

Descripción

Prof: Mercè Oliva

Vista previa del texto

TEMA 4: LES INDÚSTRIES CULTURALS I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ PREMSA, CINEMA, RÀDIO I TELEVISIÓ.
1. CONCEPTES BÀSICS DE L ’ECONOMIA DELS MITJANS A. FONTS D’INGRESSOS La part creativa dels mitjans està limitada, sobretot a causa de que aquests mitjans es mouen en un àmbit econòmic.
Consumidor Publicitat Aquests dos són les principals fonts d’ingressos dels mitjans, especialment la publicitat. Els anunciants paguen uns diners als mitjans a canvi de tenir accés als espectadors que aquests tenen. El que paguen els anunciants depèn bàsicament de la mida de l’audiència, del número de persones a les que que arriben (mitjans més massius -> més publicitat) i de la qualitat (les característiques de l’audiència, ciutat/poble, famílies...) lligada també a la franja horària, perquè cada franja està consumida per un secor en particular.
Sectors amb més inversió publicitària. Automoció, finances, distribució (supers) higiene bellesa i alimentació.
Cadascun dels diferents mitjans de comunicació s’especialitza en un determinat sector de la població, per tant es permet la coexistència dels mitjans.
Finançament públic. (mitjans públics i subvencions) El seu objectiu es intentar garantir l’existencia de determinants continguts socialment importants que no podrien subsistir per si mateixos a causa del poc interès que desperten en els mercats. També són mitjans que combinen fonts d’ingressos, perquè si en depenen només d’una són més vulnerables als canvis del mercat. Per exemple, si depèn només dels consumidors aquests poden canviar de gustos, igual que la publicitat que es el primer que es retalla en cas de fallida del mercat.
CONCEPTE DE PRODUCTE DUAL Concepte introduït per Picard. Els mitjans finançats per publicitat generen dos tipus de productes.
Continguts. Les televisions emeten programes...
Audiències. L’audiència és un producte que atreuen pel seu contingut i la venen pels anunciants.
B. INCERTESA I UNIFORMITAT IMITATIVA Els mitjans es un sector on hi ha un alt risc. Es molt difícil veure si una pel·lícula o una sèrie nova tindrà èxit o no. Per intentar reduir aquest risc, aquesta incertesa repeteixen fórmules d’èxit.
CREACIÓ -> REPETICIÓ -> SATATURACIÓ (CREACIÓ) Per evitar aquesta incertesa s’acaba creant una uniformitat imitativa, és a dir, no innoven i repeteixen les fórmules d’èxit.
Exemples: Gèneres, patrons que guien la producció i la recepció, neixen per limitar aquesta incertesa.
Serialitat, sobretot a la televisió, segones parts, spin-offs, adaptacions de còmics d’èxit, remakes o formats d’altres països (The Voice, OT...) C. ECONOMIES D’ABAST Estalvi de recursos conseqüència de produir dos o més serveis/productes de manera conjunta (unificar despreses de distribució si podem editar més d’un diari o tenir més canals de televisió) Fer “multiproductes”. Construir un únic producte i reutilitzar-lo per fer-ne un segon. (Crear el plató d’un reality show, i a partir d’aqui crear altres programes de debat, presentació dels personatges...) D. ECONOMIES D’ESCALA El cost de la producció per unitat cau a mesura que augmenta el nombre d’unitats produïdes (si produeixes 100 cotxes és més barat que produir-ne 5).
El cost de produir una pel·lícula o una sèrie és molt alt, i si intentem reduir-ne els costos la qualitat d’aquestes produccions i les seves opcions de distribució van disminuint substancialment.
Són productes intangibles, que vol dir que no es gasten al consumir-los, només cal tornar a ferne còpies per tal de fer arribar el producte a la major població possible (avantatge econòmic).
A mesra que fem arribar el producte a més persones, el preu per unitat baixa i les possibilitats d’obtenir beneficis econòmics augmenten.
Per exemple, aquest és un motiu pel qual els Estats Units té tant èxit, perquè la consumició nacional ja és molt més elevada que no pas a Europa, i per això és molt més senzill amortitzar els seus productes.
E. BARRERES D’ENTRADA És difícil entrar en aquests sectors quan ja hi ha empreses establertes que funcionen. Primer, perquè els mitjans són un sector molt car, i en segon lloc perquè és complicat assolir beneficis mitjançant fer-nos un lloc en el mercat (assolir espectadors etc.). Per això hem de ser capaços d’aguantar pèrdues a curt i mig termini fins que comencem a tenir una audiència suficient com per començar a generar economies d’escala i obtenir beneficis, sobretot quan els nostres competidors tenen preus més assequibles.
Pel mateix motius, els nous actors tenen també aquest problema.
F. CERCLES VICIOSOS I VIRTUOSOS Relació entre els recursos econòmics d’una empresa, el pressupost d’aquesta empresa per fer un producte mediàtic, l’audiència que aconseguim, els ingressos que obtenim un cop que comercialitzem en el producte que influenciaran en els recursos econòmic que tindrem per a realitzar un nou producte.
Això exemplifica les barreres d’entrada (peli amb una pel·lícula que no té èxit perquè n ha tingut prous diners i per tant no en poden fer més) G. LA CADENA DE VALOR DELS MITJANS Producció: Totes aquelles fases que tenen a veure des de la ideació fins a l’edició, tot el que te a veure en produir un contingut des de que està acabat.
Ensamblatge: Només la trobem en aquells mitjans formats per diferents continguts (ràdio, televisió...) Distribució: Activitats que faciliten que els producten arribin als continguts.
Pot ser que cada fase la dugui a terme una empresa diferent. Per exemple: Telecinco. En canvi a la televisió pública generalment ho fan tot ells. És important veure en mans de quantes empreses i quines hi ha en cada pas. A Espanya les distribuïdores són moltes americanes i per això s’explica la existència de pel·lícules americanes.
Concepte COLL D’AMPOLLA: Quan una d’aquestes fases està controlada per porques empreses i es crea un oligopoli, es produeixen sobretot a la distribució.
H. TENDÈNCIA A L’EXPANSIÓ I LA CONCENTRACIÓ De forma natural les empreses que es dediquen als mitjans tendeixen a créixer quan no es regulen (quan no es posen límits a créixer i tal), a partir de crear noves empreses o absorbint i fusionant altres empreses, de tal manera que els mateixos mitjans estan en mans de menys persones (empreses).
· Vertical: una empresa creix dins d’un mateix mitjà ja sigui amunt o avall de la cadena de producció (Producció, Ensamblatge i Distribució). Per exemple, que una cadena de televisió compri o creï una productora. Una productora creant un canal s’assegura feina i s’estalvia els intermediaris. Quan una empresa fa més d’una de les fases de la cadena de valor es dir que està formada verticalment.
· Horitzontal: dins d’un sector mediàtic, expandint-se amb altres empreses del mateix sector (d’una mateixa fase) creant o comprant altres empreses. Una cadena de TV que en compra una altra. Els beneficis són augmentar la quota de mercat i d’aquesta manera negociar millor la publicitat. També va bé per les economies d’abast: reutilitzar els multiproductes.
· Lateral o diagonal: créixer a través d’altres sectors mediàtics, independentment de la fase. Per exemple, una productora de cinema que crea una cadena de televisió o televisions que compren empreses de telefonia. Els beneficis que se’n treuen són grans grups de comunicació multimèdia. Grans empreses amb molts mitjans a dins. Ex: Prisa que té Sogecable, Canal +, Cuatro, El País, los 40 Principales. Els beneficis són reduir riscos, diversificar-los, aqui les economies d’abast funcionen molt bé per reutilitzar i per ampliar les economies d’escala (quanta més difusió i espectadors, més beneficis). Altrament també va bé per la publicitat ja que es pot fer en els diferents mitjans.
2. LA PREMSA Apareix al s.VII, esdevé un mitjà de masses al s.XIX. En els seus orígens la publicació era regular i els continguts eren de caràcter informatiu i se li assignaven funcions polítiques. Amb l’arribada d’altres mitjans com la ràdio i la TV, s’introdueixen canvis mediàtics que l’afecten, ja que tenen una transmissió en directe. El que fa llavors és resituarse (als EEUU hi havia edicions de mati i de tarda). Tot i que el que permet la premsa és un aprofundiment important en la noticia.
2.1.- La cadena de valor de la premsa a. Producció b. Ensamblatge Agències de notícies, poden ser tan públiques com privades, que tenen la seva pròpia xarxa de corresponsals i redacten i envien unes noticies (imatges) que després seran enviades als diaris subscrits. Pocs diaris es poden permetre tenir corresponsals desplaçats a tot arreu i això soluciona el problema. Així, com menys recursos tingui el diari més dependra d’aquestes agències i per tant, tindrà menys reputació. També abasteixen les televisions.
Van començar a aareixer a finals del 19 quan el sector va començar a créixer.
Redacció (18/25% de les despeses) Administració, comercialització de la publicitat... 18-15% despeses) Rotatives: impressió i personal que hi treballa. (25-35% despeses) c. Distribució Distribució d’exemplars (30-40% despeses) es solen contractar els serveis d’una empresa de transport.
Punts de venda (independents) 3. EL CINEMA Apareix a finals del s.XIX. Als EEUU es configura com una indústria, una fàbrica de somnis on cadascú hi té el seu roll. Es va configurar com un mitjà de masses. També se li assignaven funcions socials, per això els continguts estaven molt limitats. Amb l’arribada de la televisió hi va haver una disminució important de públic.
La televisió estava a les llars i els hàbits i costums van canviar. Per això al cinema es van fer pel·lícules.
Tres estadis (no són els mateixos que a la premsa): Producció, Distribució i Exhibició.
- Producció: és una activitat molt cara (cost mitjà d’un film 2.4M) , fan falta professionals, actors i materials. Per això hi ha importants barreres d’entrada. La inversió que es fa a una pel·lícula i la comercialitat estan relacionades.
Un film es finança mitjançant la productora, que haurà tret algun benefici amb films anteriors i produiran una nova producció. Per això, tradicionalment a Espanya és molt important la coproducció, la unió de diverses productores per unir els diferents diners i intentar tenir un pressupost més elevat. venda d’entrades, amb les finestres d’explotació com el DVD o les televisions, venda de merchandising i del product placement (publicitat dins la pel·lícula)i finalment amb les subvencions de diner públic (només a Europa). La major part dels ingressos es treuen de les finestres d’explotació, tot i que es continuen estrenant pel·lícules als cinemes perquè el seu èxit a taquilla marcarà les vendes posteriors. Per tots aquests motius les productores depenen tant de la distribució i l’exhibició.
Distribució: és una fase fonamental i marca o ajuda a que una pel·lícula tingui bons resultats. El que fan les distribuïdores és anar a les productores i comprar les pel·lícules. A partir d‘aquí en fan les còpies i escullen el nombre de cines on es projectarà. Una altra de les seves funcions és assegurar l’exhibició pactant horaris i setmanes. És una negociació ja que si una pel·lícula és d’èxit podrà posar-hi més condicions. Això explica el gran nombre de films americans. També s’encarreguen i decideixen la promoció i són els que paguen per la promoció, és un punt en el que cal invertir-hi molts diners. Per aquest motiu una pel·lícula gran la porta una gran distribuïdora ja que té més recursos. I finalment són els que també s’encarreguen d’organitzar les finestres d’explotació, per això tenen la clau de l’èxit d’un film. *L’explotació comercial es fa en sales d’exhibició (en mercat interior i exterior), amb altres finestres (DVD, TV, Internet o altres, amb subvencions d’Europa o el merchandising. Les distribuïdores són empreses intermediàries entre productors i sales d’exhibició.
Les funcions de les distribuïdores són:  Fan les còpies i les paguen, ja que els films avui encara es projecten en car cel·luloide, això marca la disponibilitat que tindrà la pel·lícula.
-  S’encarreguen del doblatge.
 S’encarreguen de la promoció, com el marketing.
 Determinen quines pel·lícules es mostraran,  fan alhora acords amb les sales d’exhibició. Ex: dies d’estrena, setmanes de cartellera...
 Organitzen les finestres d’exploració Exhibició: en els darrers anys hi ha una tendència de multiplicació de pantalles. Hi ha hagut un augments dels multicines. Una estratègia que ho combina amb els centres comercials. També hi ha una tendència a la concentració de sales en poques mans. La concentració no afavoreix la diversitat i possibilitats. Com que cada vegada hi ha menys gent al cinemes busquen altres vies de finançament amb publicitat, crispetes i llaminadures. El preu de l’entrada es reparteix: primer l’exhibidor, desprès el distribuïdor que ho destina a promoció i còpies i per últim el productor, que en alguns casos pot ser que no cobri.
-Canvis amb l’entrada de les tecnologies digitals: amb això es redueixen costos de producció (el cel·luloide és molt més car). Per tant una reducció del preu de còpia perquè es fa en digital, tot i que per això cal que les sales s’adaptin al digital. Aquesta idea redueix les barreres d’entrada. Però si no canvien les estructures i les empreses això no es pot dur a terme.
El domini del cinema nordamericà La quota de mercat és com es reparteixen els ingressos de les pel·lícules als països. El cinema europeu té una quota de pantalla més gran que una quota de mercat. Causes: [ E E U U ] · Mida: Mercat interior dins dels EEUU. Les pel·lícules americanes poden beneficiar-se d’economies d’escala importants. El país és molt gran i hi ha molt consum cinematogràfic.
Més majors: la majoria d’ingressos han anat a parar a les grans majors nord-americanes.
Això també implica la capacitat enorme de reinversió i de generar un flux continu de productes.
· Estructura: Les majors s’han expandit verticalment: integració vertical. Totes elles tenen la seva pròpia distribuïdora tant en el seu propi mercat (EEUU) com en la majoria de mercats exteriors amb filials a altres mercats. Moltes també tenen sales de cinema.
Això garanteix una distribució assegurada, l’eliminació d’intermediaris i la capacitat de publicitar i fer còpies i per tant el poder de negociació amb les exhibidores. [Europa] · Mida: mercat interior molt petit, és més aviat nacional. I per tant la quota de mercat serà molt baixa. No hi ha grans majors sinó productores petites. En general hi ha productores que només poden dur a terme un o dos projectes l’any. Atomització.
· Estructura: Hi ha una separació d’estadis, ja que parlem de productes independents.
Alguna productora gran de cada país té distribució però la majoria no. La raó de les subvencions són la supervivència d’aquestes productores. Si no hi ha quotes o subvencions el cinema no comercial no té moltes possibilitats de sobreviure.
La importància de les coproduccions entre països europeus Aquestes pel·lícules tenen més possibilitats de tenir èxit perquè: · Acostumen a ser pel·lícules amb més recursos per la unió dels diners de les diferents productores i les subvencions que reben dels diferents països.
· Els temes no són tant locals com les pel·lícules purament nacionals. No es nota tant la diferència cultural.
· El càsting d’actors acostuma a ser millor en el sentit que es contracte estrelles de cinema.
· Habitualment són en anglès, cosa que facilita les coses a nivell de mercat exterior.
Altres intents de millorar el cinema europeu dins del mercat, a part de quotes, subvencions i coproduccions són els premis. Les raons són: crear un starsystem europeu, prestigiar el cinema del propi país i promocionar les pel·lícules 4. LA RÀDIO Apareix a la primera dècada del s.XX, i gràcies a ella en deriven gran part dels programes actuals (concursos, programació i organitzar els programes segons qui hi ha a casa escoltant, Ràpidament es va convertir en un mitjà de masses, és el primer mitjà que permet un consum més homogènic. Els seus continguts són de diversos gèneres i hi existeixen els directes. Les idees que més s’utilitzen a la TV neixen a la ràdio.
C a r a c t e r í s t i q u e s : Es produeixen canvis en els hàbits de consum amb l’entrada de la televisió. La ràdio sobreviu per la seva capacitat de convertir-se en un mitjà transportable a partir dels anys 50. Va sacrificar alguns gèneres com la ficció que es considerava que eren millors per l’audiovisual.
Es van quedar, llavors, continguts més lligats al directe, la paraula i la música. El consum va passar a ser més individual en comptes de familiar, cosa que va produir una pèrdua d’oients.
Tot i això és el segon mitjà de penetració pel que fa a l’audiència desprès de la TV. En hores de consum acostuma a superar a la TV. Se’n fa un consum que complementa la TV.
· Finançament: es financia a través de fons públics / cànon i de la publicitat.
· Tipus d’emissores: Públiques/privades, d’àmbits i de continguts.
· Organització: Producció -> Ensamblatge -> Distribució (les dues primeres normalment unides) La cadena de valor producció, ensamblatge i distribució habitualment ho fa la mateixa empresa   la producció : o és molt econòmica, ja que intervé menys gent i menys recursos.
o La ràdio s’organitza amb cadenes i emissores, i combina també anunciants Ensamblatge: o Fa la programació i ens imposa el contingut, cal establir l’ordre, és una negociació entre el que proposa l’emissora i les rutines de la població.
Distribució: Abertis domina el sector. És l’encarregat de fer arribar-la a totes les receptores, i té un cost baix de distribució. Per exemple, en total va costar 40 milions d’euros emetre el conjunt d’Espanya.
5. LA TELEVISIÓ Apareix a finals de la dècada dels anys 30 del s.XX però es desenvolupa sobretot a partir dels anys 50.
L’organització, la regulació d’hàbits de consum i els continguts de la TV són heretats de la ràdio.
A. LA PRODUCCIÓ TELEVISIVA ·Tipus de produccions - Pròpia, continguts on el canal intervé en la seva producció, dividida en - Interna, continguts produïts per la pròpia cadena, molt habitual en els canals públics. En canvi, en els canals privats aquesta opció és excepcional, únicament hi ha informatius i transmissions esporties.
- Externa (finançada o associada), on hi ha una col·laboració entre el canal i unes productores independents. El grau d’intervenció, tot i que sigui major o menor, sempre està present. En el cas de serials etc l’acord de distribució es fa abans de grabar-lo etc.
- Coproducció internacional, una cadena col·labora amb altres cadenes d’altres països i, potser, amb altres productores. No és molt comú a la televisió, perquè aquesta està molt lligada al imaginari propi i nacional (al prime time de les grans cadenes en general només hi ha producció nacional) - Aliena: programes que un canal compra un cop ja estan fets, tot i que, no sempre són productes internacionals. També pot ser comprar els drets d’emissió per anys.
· L’explotació de productes televisius: (El que es fa després d’emetre per primer cop un nou contingut) - Ficció televisiva com sèries o telefilms amb documentals o series d’animació. Tenen una vida llarga però són cars de produir. Tenen unes finestres d’explotació similars al cinema: [sèries de pagament, subscripció de canals, gratuït a canals principals, gratuït a secundaris, vídeo/DVD, altres mercats i webcasting.]. Hi ha un domini de la ficció emesa dels EEUU, que tot i que no tenen tan èxit en prime-time estaran emeses en moltíssims països europeus, troben fàcilment altres mercats secundaris mentre que les nacionals no. La ficció nord-americana, llavors, s’utilitza per omplir buits, ja que quan arriben a Europa ja han estat amortitzades i són barates. En el cas del cinema a la televisió si que hi ha un clar domini americà.
- Formats televisius (concursos, realities): són gèneres molt lligats a territoris i directes.
No es pot vendre la primera edició de Gran Hermano a altres països, no s’explota bé, o la ruleta de la suerte, no es pot vendre el capítol del concurs americà, però se’ls pot donar continuïtat amb el mercat de formats: venen la idea del programa a un mercat exterior perquè l’adaptin. El que es ven són guions, pressupost, bíblies de producció, disseny gràfic, música, com ha de ser el càsting o el presentador, però permet agafar alguns canvis per poder adaptar-lo al país en concret. És diferent de comprar una sèrie, ja que el format el compres i l’has de produir. Tot i que d’aquesta manera es limita la incertesa i al portar-lo i adaptar-lo localment dóna la sensació de que ha estat creat al país.. El mercat de formats esta dominat pels europeus. QQSM, GH, Supervivientes i Operación Triunfo són els formats dels anys 90 que van canviar totalment el mercat dels formats i l’han convertit en un mercat de primer ordre.
B. LA FASE D’ENSAMBLATGE I DISTRIBUCIÓ La programació televisiva, està molt convencionalitzada i estandarditzada, es té en compte qui hi ha a casa per adaptar el contingut i, a la vegada, intenten sumar nous espectadors.
Costos de transmissió, per la senyal es van pagar 359 M d’euros, que no es molt comparat amb els ingressos però que igualment és important sobretot pels canals més petits.
· C ar ac te rí st iq u es - Hàbits de consum: Mitjà hegemònic -> domini temps oci - Consum dins la llar - Tradicionalment en família > ús individual - Pautes de consum molt marcades · O r g a n i t z a c i ó Producció -> Ensamblatge -> Distribució -> Accés condicional ENSAMBLATGE I DISTRIBUCIÓ  Programació televisiva: la Tv ens imposa l’ordre del que veiem, al ser un mitjà de flux és important saber ordenar bé els programes per poder arribar bé als espectadors. Cal saber qui hi ha casa en cada moment, i l’ordre de programació intenta:  o minimitzar les fugues o captar més gent Formes de finançament: la Tv està bàsicament finançada per publicitat, venda de temps als anunciants, a més de pressupostos públics i pagament per part dels consumidors(quotes per canals determinats o pagar per un programa determinat: payper-view(hora imposada pel canal, esports i films) o video on demand(hora no imposada) ) - Ensamblatge: és la fase de programació, organitza els continguts de la cadena. Esta molt estudiat i és molt important. S’organitza en franges horàries que tenen a veure amb els hàbits i tipus de públic.
- Distribució: la fan les empreses de comunicació · Tipus de produccions · Tipus de canals: - Públics: depenen d’organismes independents però amb vinculació amb els governs, són sense ànim de lucre, busquen garantir l’interès públic i estan finançats per fons públics (ciutadans) i la publicitat (en alguns casos). Els privats depenen d’empreses comercials amb objectiu de fer diners i estan finançats per publicitat o pagament directe dels usuaris.
- Àmbit geogràfic: internacional, nacional o local.
- Finançament: per combinació de publicitat, directe (en els de pagament) i a través de trucades i sms en els últims anys.
- Tecnologia: satèl·lit, cable, TDT que responen a diferents organitzacions empresarials i a regulacions.
- Continguts: distingir entre canals generalistes (audiències heterogènies, diversitat de gèneres i apel·lació de gustos minoritaris)o canals temàtics o especialitzats en un gènere o públic concret; infantils, esports, història...
Inicialment la televisió neix com a generalista perquè hi havia molt pocs canals que van a un públic generalista. A mesura que apareixen nous canals no hi ha prou mercat per a tots, per aquest motiu es dediquen a un públic concret. El Narrowcasting és l’oposició al Broadcasting que són els canals temàtics i especialitzats. A mesura que augmenten els canals es fragmenten les audiències. Per aquest motiu es passa d’una idea de simultaneïtat a una elecció individual perquè ja no és té la idea de cohesió social.
...