Historia economica d'Espanya 3 (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Economía - 1º curso
Asignatura Historia Economia d'Espanya
Año del apunte 2013
Páginas 84
Fecha de subida 27/10/2014
Descargas 17
Subido por

Descripción

Historia economica d'Espanya complets

Vista previa del texto

TEMA 0: INTRODUCCIÓ: L’HERÈNCIA DEL 700 0.1. Condicionaments naturals determinants en l’evolució econòmica Espanya 1) Situació geogràfica: dos característiques: a) Aïllament: Espanya es troba en un extrem d’Europa. Està molt lluny del cor d’Europa, i per tant un distanciament molt gran del epicentre de les xarxes de transports, comercials, financeres i d’intercanvis de tota naturalesa. A més, té una difícil connexió de la península amb el continent a causa de la barrera natural formada pels Pirineus, q ha provocat un difícil trànsit de mercaderies i de persones.
b) Relació dels seus habitants amb l’exterior: No obstant, el territori peninsular és el pont natural entre dos continents, Europa i Àfrica. També és la porta del Mediterrani i la seva situació geogràfica és estratègica ja que els seus habitants poden tenir relacions amb altres pobles per via marítima. També han tingut molta importància històrica les comunicacions per l’Atlàntic, ja que Portugal i Espanya van exercir el lideratge en el descobriment i conquesta d’Àfrica Occidental i d’Amèrica durant el s.XVI i XVII.
2) Relleu físic: el territori espanyol es caracteritza pel seu relleu abrupte i accidentat, ja que abunden les muntanyes altes. Això dificulta les comunicacions amb l’exterior (i també entre les regions internes) ja que és un país rodejat totalment per cadenes muntanyoses i només es poden travessar per valls estretes o per ports de muntanya. El relleu també provoca que el moviment de persones i béns es realitzi amb lentitud i costos molt elevats. Per això, el mercat interior integrat va sorgir molt més tard que en els altres països europeus.
Per últim, el relleu també dificulta el conreu.
3) El clima i la hidrografia: tres són els elements climàtics determinants: a) Temperatura: elevada. En quasi tot el territori la nuvolositat és escassa.
b) Grau d’insolació: moltes hores de sol. A l’estiu les temperatures són molt altes i al hivern el fred és rigorós. La insolació proporciona avantatges en el turisme i desavantatges per l’agricultura.
c) Pluviositat: poc abundant i irregular. El territori humit especialment apte per usos agrícoles està molt concentrat espacialment (nord d’Espanya). Pràcticament la resta del territori és sec. Per tant, tot farà que el sòl sigui poc fèrtil.
El clima determina el règim hidrogràfic. Els rius espanyols són torrencials, el seu caudal és variable. Això fa que els rius siguin poc aprofitables per l’agricultura i no aprofitables com vies de navegació. L’únic avantatge que té Espanya és que té una bona dotació natural per la producció d’electricitat hidràulica.
4) El sòl i els aprofitaments agrícoles: el principal condicionant és l’aridesa del sòl; existeixen diversos mesos de dèficit d’humitat de la terra. Això porta a una baixa fertilitat de la terra.
5) Riquesa i pobresa del subsòl: Espanya ha estat ben dotada de minerals metàl·lics (plom, ferro, mercuri, coure), més utilitzats en la 1ª RI. No obstant, li faltava el mineral clau: el carbó (no en quantitat, sinó en qualitat). En la 2ª RI Espanya no té recursos (petroli, bauxita, níquel, silici...). A més, l’explotació minera era sempre difícil i costosa a causa del subsòl accidentat i tortuós i això feia que els minerals tinguessin moltes impureses...
1  Aquests condicionaments són importants perquè no varien, no obstant, no són insalvables, ja que Espanya podria haver introduït facilitats per poder “solucionar” tots aquests problemes.
0.2. L’economia del segle XVIII 0.2.1. Hisenda La Hisenda ha estat un dels factors condicionants que ha afectat de manera negativa a l’economia espanyola. Sempre ha tingut problemes i això ha fet que l’Estat no tingués recursos per desenvolupar polítiques econòmiques.
La Hisenda constitueix la major mostra de que va dominar el continuisme. El sistema tributari establert en temps de Felip V es basava en les mateixes fonts que el d’Astúries: els impostos que gravaven la distribució i consum dels articles comercialitzats. Hi havia a més, rendes provincials, rendes generals o duanes i els monopolis i estancs (articles que la seva producció i venda constitueix un monopoli fiscal).
La Hisenda del s.XVII s’havia caracteritzat per suspensions de pagament, i greus desordres. Però durant el s.XVIII hi ha un equilibri pressupostari que durarà tot el segle; des del 1713 on es produeix la Guerra de Successió (Carles III) fins el 1793 quan hi ha conflictes bèl·lics amb Bèlgica i França.
Causes: 1) Disminueix el Deute públic: - Espanya perd totes les possessions europees (Itàlia i Països Baixos) i això farà que les despeses de manteniment desapareguin.
- Disminueix el servei del Deute: l’Estat deixa de pagar pel deute que ha emès però ho van fer de manera il·legal: el deute era a llarg termini i qui havia comprat obligacions els hi van dir que el interès baixava del 5 al 3%. Això va provocar una pèrdua de confiança dels altres cap a Espanya.
2) Augment dels ingressos degut a: - L’augment de població, i per tant, un increment dels contribuents.
- Incrementen les remeses de plata de les colònies americanes, juntament amb la renda de les duanes lligades al comerç colonial.
- Millor gestió tributària: ja que abans era deficient perquè els alts càrrecs estaven ocupats per membres de l’alta noblesa i per tant que mancaven de professionalitat, i també perquè la recaptació d’impostos es repartia en arrendament a individus adinerats. Es va fer per tant una reorganització fiscal; el 1749 es va imposar la administració directa en el cobrament d’impostos de major capacitat recaptatòria, i per tant el finançament públic estava perdent el caràcter de negoci privat! - Incorporació a la Corona d’Aragó: els regnes que la componien van ser obligats a contribuir a una quantia sobre els regnes de la Corona de Castella. Era com un impost únic. (*)  Per tant, augmenten ingressos sense augmentar pressió fiscal el que signifiquen més recursos a l’economia.
2 (*) Què va passar en els impostos a Catalunya? La monarquia borbònica va obligar als regnes q abans formaven part de la Corona d’Aragó a contribuir en els tributs de l’estat i en quantitats elevades. Això va fer que la Tresoreria de l’Estat augmentés.
Es va intentar implantar el règim tributari que es seguia a Castella però era molt difícil, i van decidir fixar un impost equivalent a cada un dels regnes (a Catalunya es deia “Cadastre”) fent un cens sobre els béns que tenien i gravant un impost més o menys equitatiu. Era un impost alt, però com que es va mantenir al llarg del segle, al final la càrrega no va ser tan grossa. Fins el punt que tant els contribuents com les autoritats preferien aquest tribut que les rendes provincials, ja que el seu rendiment era molt més gran.
Això va fer q alguns governants ho volguessin implantar a tot l’Estat, però no va prosperar.
Un ministre: el marquès de l’Ensenada va convèncer el monarca perquè ho fes a tota Espanya i va fer un cens dels béns i riqueses molt acurat. Es va anomenar “cadastre de Ensenada”. Quan ja tenien tota la informació i estava tot preparat per la seva aplicació es van fer revisar i van baixar escandalosament les quantitats degut a la oposició de les classes privilegiades que tenien moltes influències.
Finalment no es va aplicar i els Borbons ho van pagar amb la “fallida fiscal” prematura.
0.2.2. L’agricultura Espanya en el s.XVIII la majoria de la població i el PIB és de l’agricultura.
Durant aquest segle es va incrementar la producció agrícola a causa de l’augment de la població, que creix un 40%.
És un creixement extensiu de l’agricultura: posen a produir més terres, no és un canvi tecnològic. (mentre q a GB sí que és un creixement intensiu). En la producció predomina el cereal (90%) Conseqüències del creixement extensiu: - rendiments decreixents: Increment de la població  Increment de l’ocupació de terres menys fèrtils  Baixen els rendiments. Ja que és una agricultura endarrerida i estancada i parteix de nivells baixos.
- El sòl aprofitable per l’ús agrícola era molt inferior al sòl cultivable. La ramaderia competia amb l’agricultura, sobretot la “transhumant”: les ovelles recorrien la Península de nord a sud en diverses estacions de l’any. Els propietaris dels ramats formaven una institució anomenada “Mesta” i tenien preferència en arrendar terres.
L’augment de preus dels cereals i la creixent valorització de la terra van incitar als propietaris de les terres de la Mesta a lluitar per la llibertat d’ús.
- La major part de la terra era de la noblesa i l’Església: propietat vinculada, no es podien vendre les terres, no hi havia propietat lliure i absoluta. A més, no hi havia mercat de terra.
A Extremadura i Andalusia predominaven els latifundis, que pertanyien a la noblesa, i eren finques que eren cedides a grans arrendataris, que a la vegada les subarrendaven a petits cultivadors. Per això la renda de la terra va incrementar des de 1740 fins el 1770.
Tot això provocava una pobresa a les petites explotacions familiars ja que, del excedent q generava, només el 16% se’l quedava el camperol. La resta, pels arrendistes. D’aquesta manera els camperols no tenien incentius per invertir.
A més, a la Corona de Castella estava prohibit arrendar en més de 10 anys. Com que era a curt termini, els cultivadors no tenien incentius en introduir millores ni nous cultius. Finalment, queien en el endeutament i no sortien d’ell.
Els propietaris de la terra i l’Església contaven amb grans recursos però no invertien ja que el seu objectiu era maximitzar els beneficis donada la seva situació, i per tant són els beneficis procedents de les seves rendes. (no estava clar que les inversions donessin mes beneficis donat el marc constitucional) - I per què els camperols no dedicava la terra a un ús més intensiu? 3 a) Absència d’un mercat interior: per factors socials i institucionals els agricultors no tenien alternativa d’un mercat nacional. Només a la perifèria era possible importar del estranger els aliments bàsics.
b) Distribució social del producte agrícola: els camperols només disposaven del 16% dels excedents agrícoles comercialitzables.
- Jovellanos  “Informe sobre la Ley agraria”: deia que era necessari canviar les lleis i les institucions perquè la capacitat productiva del camp espanyol es pogués desenvolupar.
- Els esforços dels governants es van orientar en la integració del mercat, el fonament de les manufactures i l’aprofitament del mercat colonial.
0.2.3. Mercat integrat Un dels punts fonamentals del programa econòmica de Felip V (Borbons) era la creació d’un mercat que no tingués fronteres, era necessari q tots els regnes hispànics es fusionessin en un sol. La primera mesura va ser la eliminació de les duanes interiors; amb una excepció de País Basc i Navarra, anomenades “províncies exemptes”.
- En el cas dels productes de gran valor per unitat de pes, com els teixits, la mesura va tenir un impacte important i territoris com Catalunya van tenir una gran oportunitat comercial. També van aprofitar la ocasió els productors i venedors de manufactures de llana que es s’havien especialitzat en l’aiguardent destinat al nord-oest d’Europa. Això va ser perquè s’eliminen barreres però no costos de transport. Per tant, només s’integren aquells productes on l’impacte del transport no és rellevant. (per això el mercat agrari no s’integra) - El 1782 es va establir un aranzel per tot el territori espanyol. Però la integració de mercats va xocar amb problemes institucionals com no contar amb un sistema monetari únic.
- El mercat dels cereals estava fortament intervingut per assegurar l’alimentació de tota la població i perquè els preus no augmentessin. La intervenció es basava en tres mesures que van ser ineficaces, tal com expliquem en el seu problema corresponent: 1) Taxació de preu de les subsistències: el govern marcava el preu màxim del qual es podia vendre l’article.
Problema: Fixar un preu per sota del d’equilibri provoca manca d’aliments (excés de demanda) i fomenta l’aparició d’un mercat paral·lel on el preu és superior. Per tant, els consumidors van sortir doblement perjudicats: podien comprar menys aliments i més cars! 2) Extracció de cereals i altres aliments fora del districte local: estava sotmesa a estricte control. En anys de bona collita es prohibia l’exportació de grans de l’àmbit local; en anys de pobres collites es prohibia la venda al exterior de la comunitat.
Problema: Les economies agràries es condemnen a tenir crisis de subsistència ja que quan les collites eren poques en algunes comarques, i no en altres, les zones pobres no podien importar gra! 3) Mobilització de les reserves en poder de “los pósitos”(institucions públiques) i les “obras pías” (dependents de l’Església): havia de resoldre desequilibris. Mesures: - vendes de llavors a crèdit als petits agricultors en el moment de sembrar 4 - vendes als consumidors en època de sequera.
Problema: insuficiència de les reserves acumulades i mal funcionament: Quan la carestia era imminent o ja havia passat els pòsits es posaven a comprar gra i això feia augmentar els preus.
Quan hi havia bones collites sorprenia als pòsits amb molt de gra i es posaven a vendre’l (perquè no aguantava als magatzems) i això feia baixar els preus.
Per tant, perjudicaven tan als consumidors com als productors.
- Veient que es necessitava una liberalització del mercat agrari, els reformistes van eliminar el 1757 els controls sobre la circulació de gra; el 1765 s’abolia la taxa i es substituïen els pòsits. Però aquesta política va ser un fracàs perquè els anys següents els preus van incrementar més i hi havia crisis de subsistències amb més freqüència. No obstant, també va ser coincidència que durant aquestes reformes les collites eren deficitàries. Sectors que tenien poder en el mercat es van reivindicar contra les mesures liberals (i van guanyar) i el 1790 la professió de comerciant de gra perdia el reconeixement legal. De la liberalització només va quedar la eliminació de la taxa.
0.2.4. Comerç colonial En el s.XVIII el comerç colonial representava la meitat del comerç exterior espanyol. Les mesures liberalitzadores entre 1765 i 1791 van ser la causa principal del creixement, i més en el cas de Catalunya.
- El 1765 es va promulgar un decret que autoritzava el comerç directe entre nou ports espanyols amb les Antilles.
Això va provocar una liberalització del comerç americà. Conseqüències: 1) Va estimular el creixement dels intercanvis 2) Baixen els costos de transport 3) Augmenta la participació dels productes espanyols en les importacions efectuades per les colònies  Estímul a la manufactura de certs productes. Ex: indianes: teixits de cotó estampats.
4) Augmenta la diversitat de productes 5) Augmenten les exportacions de manufactures tèxtils, siderúrgiques i papereres.
6) Van aparèixer activitats comercials, asseguradores, financeres... basades en la navegació.
7) Apareixen negocis d’importació especialitzats dels quals van sorgir activitats comercials i transformadores (productes colonials com el cacau, tabac, cafè...) 0.2.5. Indústria de la manufactura Pràcticament inexistent a Espanya. Els reformistes borbònics estaven molt interessats en estimular la manufactura del país. Van impulsar reformes per tres vies però no van tenir èxit: 5 1) Reserva del mercat interior (península i colònies) als productes manufacturats espanyols: no va ser efectiu perquè tenien tractats amb grans potències (França, GB) que eren els principals proveïdors i posaven aranzels molt baixos; a més hi havia contraban.
2) Ajuda a certes empreses: es donaven a aquelles empreses grans o estratègiques o que donaven feina a molta gent; però això feia distorsionar les expectatives d’inversió de les altres empreses.
3) Fundació d’indústries a iniciativa del propi Estat: “Reales fábricas” o “Manufacturas Reales”. En casos era per fer manufactures de luxe i d’altres per salvar sectors artesanals en crisis. El resultat van ser negocis ruïnosos ja que el problema va ser la falta de competivitat ja q tenien costos més elevats que les empreses privades: Causes: - No tenien una bona gestió, incompetència - No van fer un bon criteri en la instal·lació i localització ja que es van posar lluny de la demanda i les matèries primes i això feia augmentar el cost del transport.
- No es beneficiaven de les economies d’escala: no feien inversions per millorar la producció sinó que ficaven més artesans i cada cop era més car produir.
- Tampoc no van beneficiar la societat amb els llocs de treball, perquè encara que donessin molts, no tenien demanda i obligaven a la gent a pagar impostos i a comprar els seus productes per salvar les empreses.
- La seva aportació a la modernització de la indústria va ser irrellevant.
Hi ha un desenvolupament industrial al marge: Catalunya.
Hi havia una distribució de la propietat menys desigual. En part gràcies al creixement de l’agricultura ja que hi havia un contacte amb Amèrica i permet afegir els aiguardents (vins). Això fa que a Barcelona, els camperols s’especialitzin en la producció agrària i deixen de produir productes tèxtils  augmenta la demanda productes tèxtils  la cobriran les altres terres del voltant  indústria rural: abandonen mà d’obra de l’agricultura.
Els mercaders i els mestres gremials van tenir els coneixements i medis (capital) necessaris per controlar eficaçment tot el cicle productiu. Van donar major impuls a la manufactura de la llana. Després la indústria del cotó va aconseguir el lideratge el 1730 amb les indianes. Va incrementar molt la producció de cotó gràcies a la tecnologia de GB incorporada aquí.
6 TEMA 1: EL CREIXEMENT ECONÒMIC MODERN A ESPANYA: UNA PERSPECTIVA QUANTITATIVA 1.1. L’increment demogràfic Espanya és un país amb una densitat de població molt baixa comparada amb el continent europeu. El creixement de població va ser molt lent fins el s.XX.
 Quadre 1.1 La població quasi s’ha quadruplicat entre 1800 i 2000.
La població espanyola va augmentar al mateix ritme que el conjunt del continent durant el s.XVIII. Per contra, en el s.XIX la població europea creixia, cada any, quasi la meitat més que la població espanyola. La causa d’aquest poc creixement va ser que els altres països estaven en un procés de modernització (indústria) q va portar a un procés de creixement de la població. En canvi, en el s.XX la població espanyola ha augmentat a major velocitat (79%) ja que el procés de modernització va arribar al país.
 Causes divergència - 1800-1820: període en q el creixement de la població espanyola és del 0’42%. Es deu als efectes de les guerres (fora i dins)   taxa de mortalitat. També es deu a les crisis de subsistències  males collites  mal nutrició   malalties   mortalitat (també  preus).
- 1820-1860: període en q la població creix un 0’76%. La població es comporta com la resta dels països europeus gràcies al fort dinamisme de l’agricultura: reforma agrària liberal i difusió de nous cultius. L’extensió de nous cultius, com la patata, va comportar un  de l’oferta d’aliments.
- 1860-1900: la taxa de creixement baixa al 0’43%. La causa va ser perquè el model de creixement agrícola entre els 20 i 60 arriba al seu límit. Ara hi ha rendiments decreixents.
- S.XX: la població entra en un creixement intens (dobla el seu tamany en menys d’1 segle), malgrat una forta epidèmia de grip, els efectes de la guerra civil i la migració (es dóna a començament de segle i té com a destinació Amèrica. També a finals de 50-60 q tenen com a destí els països de la UE).
 Variables q determinen el creixement: La causa de q la població creixés molt + tard va ser el l’endarreriment de la transició demogràfica. Espanya va accedir a ella molt tard, i precisament x això, va tenir el procés de modernització de manera més ràpida q la majoria de països. Variables: 1) Mortalitat: alta taxa.
- Extraordinària: guerres - Ordinària: factors: 1) Nivell de nutrició deficient i insuficient: el retràs en l’agricultura va condemnar als espanyols a patir periòdicament manques extremes dels aliments bàsics. Això s’agreujava en anys de males collites, afavorint la transmissió de malalties 2) Mala dotació d’habitatges: d’aquesta manera les epidèmies s’expandeixen més.
7 3) Manca d’higiene (pública i privada)  més problemes per les malalties, clavegueram, aigua no potable, no hi havia vacunació... ja q les administracions públiques no van invertir lo necessari (cosa q ens altres països europeus sí q ho van fer).
En definitiva, la taxa de mortalitat espanyola era molt + alta q els altres països europeus. En els altres països el procés d’industrialització va portar a un  ciutats   xarxes sanejament   mortalitat   creixement. També per l’abastament d’alimentació i la millora de servei públic.
La mortalitat infantil és la més vulnerable.
2) Natalitat: és – important q la mortalitat.
 Una mesura q reflexa el grau de modernització demogràfica és l’esperança de vida al néixer. En el quadre 1.2 podem veure que la dels espanyols del 1860-1887 era només de 29 anys. En canvi, els europeus sobrepassaven els 40 anys.
També podem veure q en iniciar-se la modernització demogràfica al 1900 l’esperança  a 35 anys. A partir d’allà, Espanya va tallant distàncies amb Europa fins arribar a taxes + semblants.
 Durant el s.XX es produeix la transició demogràfica: la taxa de mortalitat cau ja q desapareix la crisi de subsistència, i la taxa de mortalitat ordinària desapareix (especialment la infantil). Generalment la  de la taxa mortalitat va acompanyada amb una  de la taxa natalitat   POBLACIÓ Espanya no té un creixement tan espectacular com els països europeus (ells s’inicien als inicis del s.XIX)  Gràfic 1.1.
No hi ha un gran desfalc de l’inici de la mortalitat i de la natalitat, baixen al mateix moment. La causa va ser q la transició demogràfica sorgeix + tard.
En la dècada de 1980 Espanya va completar el procés de transició demogràfica.
1.2. L’augment del producte i de la renda per habitant La història de la eco europea dels 2 últims segles, està denominada x una expansió econòmica sense precedents: creixement econòmic modern.
Espanya va entrar en aquest creixement en una data tardana com 1840.
 Quadre 1.3.
- 1850-1913: el PIB espanyol creix un 1’4% anual. Si ho comparem amb el creixement del s.XX és un creixement baix i constant. Durant tot el s.XIX el PIB x habitant va augmentar cada any en una taxa inferior a 1%; això significa q el nivell de benestar dels espanyols no va aconseguir ni doblar-se. Causa de la desacceleració del PIB x càpita: l’arrencada de la transició demogràfica va provocar un  població.
- S.XX: creixement del PIB, ja q hi ha un procés d’industrialització i alt desenvolupament econòmic. No obstant, és + discontinu ja q hi ha fortes fluctuacions.
8 - 1914-1929: prosperitat per la eco espanyola - 1929-1950: retrocés degut a la política autàrquica. El PIB x càpita del 1950 era menor q el PIB x càpita del 1935.
- 1950-1960: recuperació - 1960-1970: boom, miracle econòmic. Elevadíssim creixement, expandiment perquè el país s’obra a l’exterior i completa el període d’industrialització.
- 1975-2000: època de creixement però menys a causa de la crisis dels 70 i a causa de l’endarreriment de les polítiques necessàries x fer front a la crisis.
 Quadre 1.4.
El quadre ens mostra q les taxes de creixement d’Espanya durant el s.XIX han estat + baixes q els altres països, i també + baixa q en s.XX (= q la major part dels països). Hi ha una “pauta llatina”: els països de l’arc mediterrani (Itàlia...) en el s.XIX tenen unes taxes de creixement baixes i en s.XX  la taxa però no arriben a atrapar als q van davant.
Els països europeus occidentals i els països colonitzats x aquests (EEUU, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda) són els q van entrar en el creixement econòmic durant la 1era meitat del s.XIX. El increment del nivell de benestar va ser + fort en el s.XX q el s.XIX. No obstant, hi han hagut diferències en el ritme de creix: han desentonat GB (q li ha costat és reconvertir la vella indústria) i EEUU (amb una industrialització més ràpida i forta).
 Gràfic 1.4.
A 1era vista veiem q Espanya no ha convergit. En el punt inicial quedava x sota dels països europeus i no ha aconseguit créixer més ràpidament q ells. En l’actualitat es situa només una mica per sobre del nivell de 1850.
Períodes de divergència: - 1800-1820: les raons van ser: 1) Pèrdua de les colònies 2) Persistència de l’Antic Règim: ja q la Revolució Liberal no es va fer de forma ràpida.
- 1880/83-1913: va estar provocat x un conjunt de factors: crisis agrària, la pèrdua de les últimes colònies, política monetària, política educativa i la política comercial.
La forta crisis agrària q també patiren els altres països va ser a causa de l’arribada de productes americans i russos.
Al haver – rendiments del sòl  cost elevat x produir blat  blat més car aquí q EEUU  impacte major de  preus.
La crisis també va afectar més aquí perquè la agricultura aportava molt % al PIB espanyol, i x l’  del proteccionisme mitjançant aranzels (a c/t feia  preus però a llarg termini era perjudicial x l’economia).
- 1935/36- 1959/60: no va ser degut a la guerra civil, sinó a la política d’aïllament i intervenció asfixiant aplicada x les autoritats franquistes.
- 1975-1985: la crisis econòmica internacional va afectar + a Espanya ja q no va aplicar les polítiques necessàries, cosa q els altres països sí q ho van fer.
9 Períodes de convergència: - 1850-1880: progressiva obertura comercial i financera a l’exterior  Entra K estranger q permet la construcció del ferrocarril. L’impacte del ferrocarril va ser menor del q s’esperava perquè es va fer de manera radial amb centre a Madrid i no connectava els principals centres econòmics del país.
- 1914-1935: aprofitament de la neutralitat espanyola en la IGM i les polítiques de desenvolupament els anys 20.
També es deu a q altres països estan pitjor q Espanya.
- 1960-1975: període d’obertura d’Espanya: forta entrada de K estranger, millora del comerç exterior i millora en el sector serveis (turisme).
- 1986-...: integració d’Espanya en la UE.
1.3. Els preus i el diner Hi ha dos tòpics sobre Espanya: q ha estat sempre un país inflacionista i q la inflació ha estat sempre superior als països del nostre entorn.
La història econòmica serveix x desterrar aquests tòpics perquè això no ha estat sempre així.
 Gràfic 1.5.
- 1840- 1936: llarga estabilitat dels preus. En canvi, Europa va sofrir una inflació molt + severa durant la IGM i la postguerra. (hiperinflacions com en el cas d’Alemanya) - 1936- ...: creixement espectacular dels preus. El 1960 la inflació d’Espanya va ser + alta q els altres països, i d’aquí ve els 2 tòpics q hem dit abans.
Hem de dir q Espanya MAI ha passat per una hiperinflació.
Causes del canvi a partir de 1936 Gràfic 1.8.
- S.XIX: L’ Oferta monetària (OM) es manté constant. Però tenim 2 períodes amb un  OM (quantitat de diners): 1) 1895-1898: a causa del  despesa militar x la guerra amb Cuba   OM Però veiem q tot i  OM no  preus. Les causes són: a) Perquè tot i produir = comerciem +  necessitem + diners x intercanviar.
b) La guerra de Cuba genera un flux de capital de la illa a la metròpolis. Els propietaris espanyols treuen $ de Cuba i els porten a Espanya. Això s’anomena repatriació de K: provoca un  OM però no inflació, ja q quan arriben aquí es tornen a invertir...
2) 1914-1917: dos causes: 10 a) IGM: Espanya aprofita la neutralitat venent productes a l’exterior  productes espanyols són + cars i competitius   X  Superàvit de la Balança Comercial  Superàvit de la Balança de Pagaments   reserves   OM (però no fa  preus!) b) Conflictes bèl·lics amb el Marroc Dèficit q és cobert per un  OM q és el q provoca un  preus!  Durant tot el s.XIX s’estableixen polítiques monetàries de contenció de la OM tot i no formar part del patró or.
- 1936- ...: Sistema Monetari fiduciari (tipus canvi fix). Ara el govern té la temptació d’utilitzar la OM x cobrir el Dèficit Públic.
 Si l’OM creix x sobre del PIB  INFLACIÓ (q genera depreciació de la moneda)  NOTES: - Devaluació: el govern decideix q la moneda valdrà menys - Depreciació: procés x el qual la moneda perd valor en el mercat.
- Equació monetària de Fisher: V= PT/M. És a dir, q la velocitat de circulació del $ és igual al PIB a preus corrents dividit x la quantitat de $ en circulació. Per això en el gràfic 1.9 veurem com la velocitat de circulació del $ a ppis d la dècada de 1850 i finals de la de 1860 es produeix una intensa caiguda de V, o el q és el mateix, una forta monetització de la economia espanyola.
- crisis conjuntural: efectes a c/t. Ex: una guerra - crisis estructural: efectes a ll/t. Efecta a tota l’estructura de l’economia.
1.4. La distribució territorial Zones + riques d’Espanya actualment: Catalunya, País Basc, València i Madrid.
Però veient els mapes, veiem q zones com Andalusia o Extremadura van ser riques en èpoques anteriors.
 En el llibre podem veure el quadre 1.6 q posa de manifest la divisió de les comunitats autònomes en 3 categories segons el seu creixement: - Creixement ràpid: Madrid, País Basc, Catalunya i València: aquestes comunitats també han experimentat un  de la població i també un  de la renda x habitant en relació a la mitja espanyola.
- Creixement intermig: les illes balears, Canàries, Múrcia, Galícia, Astúries i Cantàbria. Els territoris insulars s’han caracteritzat x tenir importància en la economia sense q el seu PIB x càpita hagi augmentat. Múrcia i Galícia s’han caracteritzat x ser regions pobres q s’han adaptat frenant l’ de la població.
- Creixement lent: Aragó, Navarra, la Rioja, Andalusia, Castilla-León, Castilla la Mancha i Extremadura. El cas més espectacular de retràs ha estat Andalusia ja q el 1800 era la comunitat + rica i amb + població, a causa dels beneficis del comerç colonial.
 Quadre 1.7.
11 El quadre ens diu la desigualtat entre les regions d’Espanya: 0 (igualtat en les rendes x càpita regionals) i 1 (màxima desigualtat).
El grau de desigualtat econòmica regional no és major, tot i tampoc menor, que l’existent de voltants de 1800. (0’2) - 1900-1960: la distància entre les regions riques i pobres augmenta - 1960-1973: es redueix la distància, hipercreixement.
- 1973-1983: convergim de forma notable - 1990: divergim una mica  Espanya ha complert la teoria de “U” invertida de Williamson. En les primeres fases de la industrialització la desigualtat regional –al igual q la social- en la distribució de la renda augmenta contínuament fins arribar a un nivell màxim, a partir del qual disminueix al difondre’s la modernització econòmica en les regions més enrederides.
Factors x la convergència: 1) Migracions: permet  les desigualtats ja q són desplaçaments de sectors – productius (on augmentarà el PIB x càpita) cap a sectors + productius (on disminuirà el PIB x càpita). Tot això provocarà una millora de la productivitat en el conjunt de l’economia.
2) Finançament: aportacions de regions riques a través d’impostos a l’Estat cap a regions + pobres: transferències interregionals.
3) Fons d’ajuda: al sector agrari i a les regions pobres x part de la UE.
12 TEMA 2: LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM I LA RERVOLUCIÓ LIBERAL (1789-1840) 2.1.El col·lapse del comerç colonial Com ja sabem, el comerç amb les colònies americanes va ser molt important en l’ expansió dels intercanvis comercials amb l’ exterior durant la meitat del segle XVIII. La independència americana va tenir lloc a la segona dècada del segle XX, en el moment en que els exèrcits de Napoleó ocuparen la península. Quan aquests foren expulsats a 1814 i es restaurà la monarquia absoluta, les possessions americanes ja eren fora del control econòmic i polític de la metròpoli. Deu anys més tard, quan ja s’ havien independitzat completament, Espanya només retenia com a colònies: Cuba i Puerto Rico. El trencament del comerç colonial afectà concretament a quatre diferents ordres macroeconòmics.
1) Nivells i estructura del comerç exterior: cal esmentar que durant l’ època no es van elaborar estadístiques oficials fins 1849. A més, un volum important d’ articles estrangers eren de contraban. Per veure l’ evolució a llarg termini: Quadre 2.1 (pàg. 74) Veiem que el comerç exterior queda alterat sobretot amb Amèrica:  Exportacions: baixen en un 40% (36% en valors nominals). Amb la pèrdua de l’ Imperi van desaparèixer uns mercats que afavorien els productes espanyols i el monopoli del comerç entre les colònies i altres nacions exercit per la metròpoli. Resultat: caiguda del comerç exterior global.
 Reexportacions: són els productes que venen de les colònies els quals Espanya porta a l’ estranger. També s’ ensorren.
 Importacions: segueixen més o menys igual. El que no funciona: Amèrica com a mercat de plata i Espanya com a pont entre Amèrica i Europa.
 Balança comercial: l’ equilibri depèn del comerç colonial. Sense les colònies hi ha dèficit i no els arribava la plata d’ Amèrica per fer front el pagament. A més, els béns i serveis espanyols no eren competitius i, trencat el pacte, foren desplaçats fàcilment per els d’ altres nacions més avançades (com GB).
2) L’ equilibri exterior de l’ economia espanyola: degut al trencament de les relacions colonials, Espanya no va aconseguir augmentar la seva capacitat exportadora i, per agreujar més la situació, va experimentar una pujada de les importacions netes causada per les guerres contra França i GB. La Balança de mercaderies va passar d’ una situació d’ equilibri (1784-1792) a un fort dèficit exterior (1814-1820) pagat amb exportació de metalls. En absència de les entrades netes de capital, el dèficit va haver de ser finançat amb extraccions de l’ estoc de la moneda metàl·lica en circulació.
3) Evolució de la renda nacional: es contrau la millora del benestar acumulada durant una generació. La pèrdua del benefici del comerç colonial fa que la inversió baixi fins un 16% degut a la baixada de preus (deflació contrau l’ activitat econòmica). L’ origen de la deflació: desequilibri en la Balança per compte corrent pel col·lapse del comerç colonial i la baixada dels preus dels productes espanyols per la tendència dels països internacionals. A més, tot i que la demanda colonial només absorbia una petita part de la producció, com es venia a preus alts, constituïa un element de sostenibilitat.
13 4) L’estructura productiva i l’ assignació de recursos: el desequilibri del sector exterior i el tancament del mercat americà pels productes de l’ antiga metròpoli van fer que l’ economia hagués de fer un esforç d’ adaptació. La caiguda dels preus interiors (el nivell de preus dels productes espanyols era molt superior que altres països) fa que neixi la necessitat, per una banda, de baixar les importacions i incrementar les exportacions i, per l’ altra, estimular la demanda interna per col·locar els productes que abans es venien a les colònies.
Quadre 2.3 (pàg. 81) Es produeix un canvi espectacular en les importacions. A 1827 desapareixen les dels cereals (blat i farina) a causa de l’ aranzel de prohibició de 1820 el qual s’ estenia també als productes manufacturats. Les exportacions també variaren de 1792 a 1827, baixaren les dels productes manufacturats (13%) i pujaren molt les dels productes primaris (87%). En l’ any 1827, Espanya tenia una estructura d’ exportacions típica d’ un país endarrerit però, això sí, en vies d’ integració ja que s’ especialitzava en aquells productes en que tenia avantatge comparatiu o absolut i que tant demandaven els països en vies de desenvolupament. Principals exportacions: oli d’ oliva, cítrics, panses, suro o plom.
Els canvis en la composició dels productes del comerç exterior, deixen entreveure algun dels fracassos en les activitats d’ exportació.
exportació Espanya, des de l’ antiguitat, havia estat exportadora de llana de qualitat, però durant l’ ocupació napoleònica les ovelles s’ utilitzaren com a aliment per a les tropes i, francesos i anglesos aprofitaren per enviar-les als seus països d’ origen perquè s’adaptessin al clima. L’enfonsament de les exportacions de llana castellanes fou irreversible i va permetre la consolidació dels usos agrícoles del sòl (la demanda de terres per part dels camperols del segle XVIII va ser més o menys satisfeta durant aquells anys. Per culpa de les guerres, l’ aiguardent va perdre els seus millors mercats: l’ anglès i l’ americà; però la caiguda va ser compensada pel desenvolupament d’ un producte de menor valor afegit però amb mercats més ampli: el vi. El descens en les exportacions de teixits de cotó, llana i de manufactures de ferro i paper va ser fatal per Catalunya i País Basc. Però no tot foren desgràcies, alguns productes com l’ oli d’ oliva com a lubricant; el plom per canonades; productes agrícoles com les ametlles, panses i cítrics i productes semimanufacturats com taps de suro, mercuri i farina van tenir la oportunitat de satisfer el mercat britànic i belga. Per la banda de les importacions, importacions un significatiu augment de les de cotó és un senyal del dinamisme de la indústria cotonera i la creixent demanda exterior d’ aliments bàsics donava grans perspectives d’ expansió a l’agricultura espanyola.
2.2.Fallida de la Hisenda Pública Espanyola A la última dècada del segle XVIII i les dues primeres del següent es produí una fallida en els ingressos vinculats a l’ imperi al mateix temps que es disparava la despesa pública degut als conflictes bèl·lics amb GB i França. Hisenda patí un enorme dèficit i fallí. La crisi fiscal començà en 1779 amb la guerra contra GB per la independència de les colònies nord americanes. Ressorgí novament pels conflictes, primer amb la França revolucionària i a continuació amb GB. Incapaços de restablir l’ equilibri financer mitjançant una reforma tributària, els últims governs de la monarquia absolutista van haver de retallar la despesa pública fins al punt de que deixà de proveir els béns públics per la seva pròpia legitimació i supervivència política.
La interrupció dels intercanvis amb les colònies van tenir un impacte dramàtic en els comptes públics. Van desaparèixer els rendiments dels drets aranzelaris i les entrades de metalls preciosos (Índia) i, a més, el producte dels impostos interns patia una certa contracció com a resultat de la recessió econòmica per la paralització del comerç exterior.
Tot això s’ intentà compensar per mitjà d’ impostos, l’ elevació de les taxes i tipus impositors i la incorporació d’ eclesiàstics i noblesa laica com a contribuents d’ impostos directes. Els esforços del govern per incrementar la recaptació 14 no van tenir èxit. El dèficit s’ anà incrementant fins que de 1780 fins 1798 s’ introduí l’ emissió de deute públic. L’ Estat va recórrer a la inversió exterior però amb la Revolució Francesa i les guerres napoleòniques el dèficit hagué de finançar-se amb Deute interior. Per fer-la més atractiva, els títols, anomenats “vals reals”, eren alhora diners de curs legal, d’ interès fix (4%) i amortitzable a 20 anys i, ningú menys l’ Estat estava obligat a acceptar-los com a pagament. Tot i així, no van solucionar el problema i la monarquia va crea un banc vinculat al govern: el Banc Nacional de San Carles (1782), previ al Banc d’Espanya, perquè regulés el mercat dels vals i complís algunes tasques pròpies d’ un banc central. Aviat es produí una caiguda de les cotitzacions i el mercat es va saturar de vals. Això portà a prendre una mesura radical: l’ expropiació i venda de patrimoni de l’ església. La primera fou adscrita a Godoy (1798). A 1808, l’ Estat ja havia venut una sisena part de les propietat però no salvà a Hisenda de la fallida ja que no es tractava d’ una confiscació: l’ Estat donava a canvi deute públic pel mateix valor nominal i, el dèficit era massa gran. Amb els ingressos pogueren finançar-se les últimes guerres contra GB i poc més. La guerra de la Independència empitjorà la situació, les colònies americanes aprofitaren per emancipar-se de la metròpoli i l’ Estat ja no comptava amb les remeses de plata ni amb bona part de la renda de duanes.
Després de la guerra, no els va quedar altre solució que gastar menys reorganitzant l’ administració tributària portant un control estricte i eficient dels desemborsaments. Aquesta espectacular contracció va saldar els exercicis sense dèficit encara que caigué novament durant la Dècada Omniosa. El 1827 s’ instaurà la confecció anual del Pressupost. Però també es va recórrer a altres vies: desatenent els grans capítols de la despesa: deixar de pagar als creditors, proveïdors de B i S, finançadors institucionals de l’ Estat (Banc de San Carles, gremis,...), empleats públics i tropes...
La fallida d’ Hisenda afavorí el camí al poder dels liberals ja que sorgiren moviments revolucionaris a partir de 1830.
2.3.Els principis bàsics del sistema liberal El concepte de Revolució liberal es refereix al canvi polític a través del qual s’ implanta un sistema institucional en el qual queden plenament reconeguts els principis bàsics de la doctrina liberal, els drets individuals fonamentals: llibertat, igualtat i dret de propietat.
La revolució liberal va tenir com a principal finalitat l’ establiment dels principis del liberalisme econòmic, és a dir, d’ un nou marc jurídic institucional en què es pugui desenvolupar el capitalisme lliure d’entrebancs normatius.
2.4.La reforma agrària liberal L’ acció legislativa liberal tenia com a objectiu central substituir la propietat imperfecta per la perfecta. La propietat perfecta és aquella en què el dret de propietat no està limitat pel dret que pertanyi a un tercer, és a dir, un dret és absolut , a més de sagrat e inviolable. Amés, la propietat perfecta és particular (individual). Tot això és degut a que, d’acord amb els principis del liberalisme econòmic, només un règim en què els titulars dels factors de producció tinguin llibertat il·limitada de l’ús i disposició dels mateixos garanteix una adequada assignació dels recursos i, per tant, un augment sostingut de la producció i el benestar econòmic. Per tal d’ aconseguir-ho havien de transformar profundament les arrels jurídiques de la propietat agrària de l’ Antic Règim (propietat compartida, sovint no individual, i molts cops vinculada o amortitzada). Van ser necessàries múltiples accions: desamortització eclesiàstica i civil; abolició del règim senyorial i desvinculació de les possessions de la noblesa, supressió del diezmo i anul·lació de les normes restrictives en l’ús de la terra.
2.4.1La desamortització 15 La desamortització consistí en l’ apropiació per part de l’ Estat de les terres de l’ Església i els municipis. Després de declarar-les béns nacionals es taxaven i es subhastaven. La nacionalització de les terres no van ser confiscacions sinó expropiacions, excepte la de Mendizával. L’ Estat indemnitzà als antics titulars de les propietats desamortitzades: els eclesiàstics van rebre una dotació regular per al seu manteniment i els municipis Deute Públic.
La propietat no alienable no es pròpia d’ una economia capitalista ja que si afecta a una part significativa de del total de propietats existent, esdevé un obstacle pel progrés de l’ agricultura i el creixement econòmic.
Van ser dutes a terme vàries desamortitzacions, en destaquen quatre: - Desamortització de Godoy (1798) - Desamortització de Mendizával (1836) - Desamortització d’ Espartero (1841) - Desamortització de Madoz (1855) La primera va incloure només una fracció reduïda del patrimoni de les institucions religioses; la segona i la tercera van tenir un impacte més general sobre les terres i immobles del clergat regular i secular; i la última va declarar nacionalitzats i en venda tots els béns (amb excepcions) els quals no pertanyien a persones físiques o societats mercantils. Donat que quedaven pocs béns eclesiàstics, la llei Madoz significà essencialment l’ expropiació del patrimoni de les institucions civils (municipis, terres del Ministeri de Defensa sense instal·lacions militars en ús...) Les desamortitzacions començaren en 1798 però no acabaren fins 1917 degut a la resistència dels absolutistes i els liberals més conservadors (procés més lent durant la dècada moderada de 1844-1855).
Causes liberals a desamortitzar:  “Propietat col·lectiva equival a ús no eficient dels recursos”: s’ha de transferir les terres als que sàpiguen explotar-los de forma eficaç i racional.
 Com a mesura fiscal: mitjà per obtenir recursos extra.
 Motiu polític: atreure al bàndol de la revolució a la massa de beneficiaris, als compradors dels béns nacionals alhora que debilitaven la base econòmica de l’Església (molt antiliberal).
Però es compliren aquests objectius? Es podria dir que sí. L’ èxit del primer queda demostrat pel gran volum de vendes (es desamortitzaren, amb excepcions, fins i tot béns que la legislació no incloïa), del segon no espot dir el mateix ja que la quantitat acumulada pagada a l’ Església va ser superior als ingressos per la venda dels béns desamortitzats per tant, com a mesura fiscal no va ser favorable a l’Estat. Respecte el tercer objectiu, va ser tot un èxit perquè es va estendre la base social del règim, fet decisiu per guanyar les guerres (és a dir, als carlistes) i fiançar el sistema polític.
Els efectes de les desamortitzacions van ser vàries. Respecte l’estructura de la propietat, no van haver grans modificacions.
És evident que no tothom es beneficià de la venta, els camperols no podien competir a les subhastes degut al seu baix nivell d’ingressos. Les conseqüències sobre la producció i productivitat agràries es pot dir que les desamortitzacions augmentaren considerablement la superfície de cultiu però va produir una decadència de la ramaderia produint, més, alts costos ecològics per accelerar la desforestació. Augmentà per tant la producció agrícola però no la productivitat ja que el pensament liberal de que els nous propietaris serien empresaris emprenedors i eficients es revelà errònia. Les aportacions al creixement econòmic van poder anar en dues direccions: a. Demanda induïda de béns de capital (més i millor utillatge agrari): però aquesta demanda va ser gairebé nul·la degut a que a l’agricultura espanyola del segle XIX no hi va haver canvis tècnics.
b. Ampliació de la oferta de béns i factors productius als sectors no agraris, particularment l’industrial: en quant a l’oferta de productes agrícoles podem dir que augmentà per l’increment de la superfície cultivada; i en quant a la provisió de mà d’obra, potencià l’emigració.
En conclusió, la desamortització no representà una força impulsora, va resultar un recurs obligat per a la supervivència de l’Hisenda i del propi règim liberal.
16 2.4.2. L’ abolició del règim senyorial A l’ Espanya de finals de l’ AR, prop de la meitat de la població vivia sota el règim senyorial. Els senyors exercien funcions jurisdiccionals i de govern sobre els habitants dels seus dominis. Els pobladors havien de pagar censos i tributs de tota mena als senyors. Els senyors generalment reconeixien als camperols, sense contractes escrits, el dret a conrear les terres a canvi del cens. Però, a qui pertanyien les terres? Amb la instauració del capitalisme havia de pertànyer o als senyors o als camperols estrictament, però no a ambdós. El que volien els liberals era l’ abolició de la propietat feudal (la compartida entre el senyor i el camperol). La llei establerta pretenia diferenciar entre domini territorial i jurisdiccional. Es van suprimir els gravàmens i prestacions derivats del domini jurisdiccional dels senyors junt amb els monopolis i privilegis senyorials.
L’ abolició del règim senyorial va significar una redistribució a gran escala dels drets de propietat de la terra. Els senyors perderen jurisdiccions i prestacions senyorials d’ escàs valor (fins i tot alguns foren indemnitzats) però a canvi conservaren i ampliaren el més valuós, els drets de propietat sobre la terra. O el que és el mateix, els camperols no van rebre res a canvi de la seva espoliació.
2.4.3. La desvinculació : la supressió dels mestratge (mayorazgo) La vinculació del patrimoni de les cases nobiliàries mitjançant el mestratge garantia que la riquesa acumulada per aquestes mai disminuís. En el 1841, tots els béns de les cases nobiliàries foren desvinculats. Això comportà un canvi en la naturalesa dels drets de propietat però no una transferència en la possessió dels anomenats béns. Els nobles seguien tenint la propietat del seu patrimoni, simplement, aquests passaren a ser-hi de lliure disposició. Aquesta transformació jurídica no els perjudicà sinó que sortiren beneficiats ja que les seves propietats augmentaren de valor (per ser-hi alienables i hipotecables) i van tenir plena llibertat per administrar-se el patrimoni.
2.4.4. La supressió del delme (diezmo) Des de la guerra de la Independència els camperols es van negar a pagar-lo però també com a resposta dels productors davant la crisi agrària internacional a partir de 1815. Els preus agrícoles s’ ensorraren i, com no podien al·ludir el pagament d’ impostos a l’ Estat ni modificar la funció de producció per rebaixar costos, no tenien altre remei que desviar cap el mercat part del que pagava en concepte de drets feudals. El delme representava una part important de la producció bruta (10%) i no resulta estrany que a les dues dècades finals de l’ absolutisme tingués lloc un procés espontani de liquidació dels drets feudals en general, i del delme en particular per part dels camperols.
El delme fou abolit legalment en 1837. Aparentment representà un èxit pels agricultors i un fracàs econòmic per l’ Església, principal receptora (però no única) del tribut. Però en realitat, a 1841 es promulgà una llei que suprimia definitivament el delme però altra que instaurava una partida de culte al clergat, pel sosteniment econòmic de l’ Església. L’ Estat assumia el finançament però va ser necessari l’ augment de la pressió fiscal. Per tant, els camperols no obtingueren cap benefici clar, va haver de tornar a pagar però en diners (impostos) en compte d’ espècie. Els cultivadors es van veure forçats a comercialitzar més la seva producció, factor clarament positiu per a la modernització de l’ agricultura.
2.5. La liberalització de l’activitat econòmica Segons els liberals, els drets de propietat requerien que els titulars poguessin disposar amb absoluta llibertat dels seus béns.
Això anava molt més enllà de l’ economia agrària doncs afectava a la totalitat de l’ activitat econòmica. No obstant, un gran nombre d’ accions legals tingueren com a finalitat la liberalització de l’ agricultura.
Les actuacions més importants sobre els drets de propietat de la terra foren la eliminació de la Mesta i els seu privilegis; tancament de totes les finques (ja que mentre les explotacions romanguessin obertes, la introducció de noves innovacions 17 resultava impossible); el pas a domini general de l’ aigua (a l’ AR eren béns personals o patrimonials) ; la desamortització del subsòl i la llibertat d’ arrendament (preu de lloguer, durada i termini: acord lliure entre les parts).
Les actuacions sobre els drets de propietat fora del món agrari (altres factors com terra i capital) foren, en el mercat laboral la contractació lliure (jornalers agrícoles) a la manufactura i activitats urbanes gràcies a la desaparició dels gremis i que comportà també la llibertat de disposició del capital. Punt clau en l’ ideari liberal: lliure exercici de qualsevol activitat mercantil i industrial (“llibertat d’ indústria”) i que els mercats funcionessin d’ una forma perfectament competitiva. Per complir ambdues condicions van establir lleis: 1.“llibertat d’ indústria i comerç”: llibertat de professió o d’ establiment de qualsevol empresa sense necessitat d’ obtenir cap permís. Aquesta llei fou precedida per la que suprimia els poders dels gremis.
2.Abolició de les taxes de preus i llibertat de circulació de les mercaderies per tot el territori nacional: llibertat de circulació de productes agraris (1834), perquè els no agraris ja podien, mesura acompanyada de la supressió dels preus màxims oficials. A 1839 s’ eliminaren les duanes interiors que separaven el País Basc de la resta d’ Espanya.
Amb les noves regles, la integració del mercat interior va rebre un gran impuls.
2.6. La reforma de l’estat: la reforma fiscal Per assegurar la igualtat de tots els homes davant la llei, el govern liberal abolí totes les lleis i institucions que atemptaven directament contra aquest principi, com la Inquisició. Per regular la vida social i econòmica establiren el Codi Penal (1850), el Mercantil (o Codi de Comerç a 1885) i el Civil (1889). Reformaren l’ administració, la més important fou la tributària.
Després de 1845 a Espanya no va haver una vertadera reforma tributària fins 1977. Entre les dates s’ introduïren infinitat de modificacions no gaire rellevants, per això destaquem la realitzada a la dècada moderada fins poc abans de la democràcia actual que va incloure entre les seves prioritats la renovació d’ un model tributari obsolet i inadequat a les noves demandes socials (repartiment de la càrrega tributària).
Les condicions del repartiment són: 1) Universalitat: igualtat dels contribuents davant la llei, els impostos han de ser els mateixos per a tots i a tot el territori.
2) Equitat: tots els ciutadans han de contribuir de manera proporcional als seus ingressos.
3) Legalitat: els impostos han de ser aprovats pel Parlament (com el Pressupost de despeses i ingressos).
4) Suficiència: ingressos ordinaris de l’ Estat han de ser suficients per cobrir-ne les despeses ordinàries.
Únicament en circumstàncies excepcionals (guerres) es pot saldar el Pressupost amb dèficit.
5) Sistematització: coherència i simplificació.
Va complir la reforma tributària de 1845 aquestes condicions? Va satisfer els requisits d’ universalitat, legalitat i sistematització. No de manera absoluta ja que no es va aconseguir una completa generalització del sistema (particularisme fiscal del País Basc i Navarra), Corts no tingueren control efectiu sobre el Pressupost i el sistema no fou del tot coherent i simple potser per la creació de nous impostos.
I ens preguntarem el motiu pel qual els polítics liberals s’allunyaren d’alguns principis bàsic del seu propi pensament, això va ser a causa de la resistència procedent tant de grups privilegiats com d’amplis sectors populars. Però tot i les limitacions imposades per aquests, la reforma de Mon-Santillán representà un pas endavant en la historia de l’ Hisenda Espanyola.
En el quadre impositor establert en 1845 es diferencien dues classes d’impostos: 1. Impostos directes: “immobles, cultiu i ramaderia” 2. Impostos indirectes: sobre els béns de consum “duanes, consums (tabac, sal, loteria) 18 Es pot dir que hi havia desigualtat fiscal: la càrrega dels impostos era molt més gran per les capes socials de rendes baixes i la evasió fiscal gairebé absoluta comesa pels poderosos va agreujar més la pressió fiscal pels agricultors modestos (sobretot en anys de depressió). La impossibilita de mantenir l’equilibri pressupostari va desembocar en una suspensió de pagaments.
TEMA 3: LA DIFUSIÓN DE LA INDUSTRIALIZACIÓN (1840- 1890) En este período se inició una carrera a la industrialización no por cambios institucionales o de este tipo sino por la abertura de la economía a productos y capitales extranjeros e incorporando innovaciones tecnológicas.
No llegó a industrializarse, como muchos historiadores económicos argumentan, porque el crecimiento industrial perdió fuerza antes de haber transformado toda la economía.
La estrategia que se siguió fue de apertura y liberalización, muy diferente a la de después de 1891 caracterizada por introversión, proteccionismo y nacionalismos económicos.
Contexto histórico: 1841-1843: Regencia d’Esparetero 1843-1868: Isabel II 1868-1874: Sexenio Democrático 1874-1885: Alfonso XII 1885-: Mª Cristina 3.1. Liberalización comercial e internacionalización: Liberalizar y abrir la economía fue la política de los gobiernos liberales. Aunque también fue una respuesta a la necesidad de obtener capital extranjero para financiar el déficit público acumulado (3000 millones), fue muy importante ya que la mitad fue financiada de esta manera (cerca del 40% del PIB).
Política comercial: Hasta esta época España había llevado una política ultra proteccionista (prohibición de importación y prácticamente exportación), hasta 1849 no vemos alguna modificación de aranceles. Esta propensión autárquica no era rara pues más o menos los países vecinos seguían la misma práctica. Cuando a los europeos les dio por liberalizarse (década de 1840), España introdujo una ley arancelaria en 1849 (reducción de artículos no importables), aunque no fue como la de GB, fue un cambio que demostraba los aires de liberalización. A partir de entonces hubo una tendencia progresiva de rebajas de aduanas. Se intentó hacer una ley de bases arancelarias (1891) que eliminaba cualquier prohibición existente pero no se llevó a cabo por el golpe de estado de 1874. A pesar de la restauración de los borbones entre 1875 i 1890 las aduanas se rebajaron, porque el principal objetivo de los gobernantes era fomentar las exportaciones mediante tratados bilaterales de comercio. De esta manera, España se abrió al comercio al igual que todos los demás y ya se podía hablar de liberalización del comercio internacional. En nuestro caso el clímax de liberalización se obtuvo en los años 1880. Para comprobarlo veremos el grado de apertura de la economía mediante un gráfico.
19 Comentario del gráfico 3.1: La máxima apertura es del 25% a mediados de la década de 1890 como indican las redondas. El proceso de apertura es progresivo y ascendente como indica la línea rosa, así mismo también vemos que todo lo conseguido se deshace durante el siguiente siglo como indica la línea amarilla.
Las primeras décadas del siglo XIX España padecía la pérdida de las colonias, con el arrastre de déficit comercial.
Ahora debía ser más autosuficiente pero dada la escasez de recursos no podía prescindir de las importaciones. El país se especializó en la producción de bienes demandados de Europa.
Los cuadros revelan la aceleración de intercambios durante la mitad del siglo. Se logró equilibrio en la balanza comercial porque las ventas (mayor dinamismo) prácticamente doblaron las compras. El verdadero despegue es en los periodos 1835-1839 y 1885-1889. El comercio exterior tuvo un crecimiento vigoroso a mediados de la década de 1850 y hasta 1869. El arranque da la industrialización y la construcción del ferrocarril explican la mayor demanda de importaciones relacionadas con: consumo de insumos industriales, bienes de equipo, material ferroviario… Esto provocó un déficit comercial que fue financiado con inversión extranjera, no obstante también fue clave el papel de las exportaciones, si no hubiera sido por éstas la capacidad importadora no hubiera sido tan elevada, además no hay que olvidar que en 1870-1880 la balanza comercial se saldó con superávit. Esto es debido a que se especializó en ciertos productos y supo sacar provecho de esto. En la columna 6 del 3.1 indica lo que ganó con estos productos. De 1830 a 1899 se multiplicó por 9 no solo porque consiguió vender más sino porque los precios de los bienes importados disminuyeron con respecto a los exportados por lo tanto podía comprar más y elevó su renta nacional.
Las alteraciones en la estructura de las exportaciones revelan la adaptación y el dinamismo de un sistema productivo flexible. Fijándonos en el 3.4 podemos ver que de un periodo a otro no se exportan los mismos bienes. Por ejemplo, en 1885 lo único que se sigue exportando de 1827 son el vino y el plomo. A pesar que vemos que exporta productos manufacturados el cuadro 3.3, nos da la cifra reveladora de que básicamente exportaba productos primarios. Una diferencia con otros países de la periferia es que no basaba la exportación en un solo producto, la variedad de productos permitía que no quedara afectado por la composición de la demanda, a excepción del caso de la vid (boom exportador a causa de la filoxera de Francia). En el caso de las importaciones ocurre lo mismo, de un periodo a otro vemos que de comprar manufacturas se pasa a comprar bienes primarios e intermedios; además se han diversificado lo cual es un signo de modernización. Por lo tanto podemos decir que la economía se hizo más compleja y que la industria fue ganando importancia.
3.2. La construcción del ferrocarril.
Hacia 1840 la oferta de medios de transporte interior era deficiente. No podía disponer de navegación interior debido al relieve y el clima. El mal estado de las finazas dotaba al país de una pésima red de carreteras. Todos estos factores provocaban un sistema de transporte ineficiente y costoso incapaz de poder atender a grandes cambios en la demanda y por lo tanto, limitando la modernización.
El estado promulgó la construcción del ferrocarril con un ordenamiento legal regulador (1844) el cual dotaba de la gestión y la inversión al sector privado mientras que la regulación de la actividad ferroviaria formaría parte del estado.
Era un gran atractivo para el sector privado porque la empresa que lo adquiriera gozaba de ventajas únicas. A pesar de la promoción éste sistema no dio resultado, España era un país pobre, incapaz de financiar tal proyecto únicamente con su propia renda nacional (no generaba suficiente ahorro). El capital extranjero encontraba poco rentable esta inversión y a las empresas no les compensaba los privilegios con la falta de demanda. Todo cambió con el gobierno de los 20 progresistas (1854), el estado consciente de la importancia de este proyecto, atrae el capital mediante condiciones bastante sugerentes. Emite una ley en 1855 (Ley General de Ferrocarriles: adopción de un plan general de red, exención arancelaria para los productos relacionados con la construcción, apoyo estatal financiero y un nuevo marco legal que propiciase la formación de entidades bancarias capaces de movilizar el ahorro exterior e interior. La ley proporcionó subvenciones económicas por la construcción (el estado sacó estos ingresos de la desamortización de Madoz). La otra ventaja fue la de sociedades bancarias que lo veremos en el siguiente punto.
El cuadro 3.6 muestra la importancia de esta ley para la rápida construcción en el 2º periodo (a diferencia con el primero). Se consiguió conectar las principales ciudades en un tiempo récord.
Lo destacable es la gran importancia que tuvo la masa de capital foránea, sobretodo francesa, la cual creó tres grandes entidades filiales (Crédito mobiliario español, Sociedad Española Mercantil e Industrial y la Compañía general de Crédito Español). Las cuales podían emitir obligaciones y títulos en la Bolsa de París. La crisis de 1866-1867 no fue producida por los elevados costes de financiación ni por la deuda a pagar a las obligaciones emitidas. El colapse financiero es debido a otras causas, que ahora mencionaré junto a las consecuencias tanto negativas como positivas derivadas de la construcción del ferrocarril: - Oferta y demanda: se avanzó la oferta a la demanda, este hecho provocó diversos problemas financieros (las acciones se desplomaron, los accionistas no cobraron sus dividendos en mucho tiempo, muchas sociedades entraron en suspensión, en general lo más grave fue el pánico bursátil desatado que agravó aun más la crisis bancaria sufrida desde 1864). Aunque esto fue cierto el ferrocarril hizo integrara más los mercados y posibilitando así una modernización más avanzada.
- Costes de oportunidad: se da importancia al hecho de que se podría haber empleado mejor la financiación en otros sectores donde les hacía más falta, por ejemplo en el textil. No cabe decir que una implicación directa es la pérdida de riqueza nacional.
- Industria siderúrgica: la política llevada a cabo por el gobierno en el sentido de eliminación de aranceles para el material ferroviario quitó una oportunidad de arranque a la siderurgia nacional, aunque teniendo en cuenta el desarrollo de este sector el ferrocarril se hubiera acabado más tarde, además parte del capital entró gracias a que los foráneos podían consumir de su propia industria.
- Red ferroviaria: se despilfarró una gran cantidad de dinero en líneas apenas transitadas.
- Capital: antes he comentado que la financiación hubiera ido mejor a otros sectores pero una contradicción de parte del argumento es que el capital extranjero vino únicamente por el ferrocarril no a impulsar la industria.
- Beneficio social: El ahorro social (7% de PIB) fue un hecho así que podemos decir que el ferrocarril en su conjunto si que ayudó al desarrollo de la economía.
- Convergencia de precios: en las urbes disminuyeron y en los pueblos aumentaron.
- Transporte: reducción espectacular del coste de transporte.
3.3. Creación y crisis de la banca moderna El sistema financiero cumple dos funciones básicas en una economía moderna: mediación entre ahorro e inversión y provisión de medios de pago, históricamente también como promoción de empresas industriales y de servicios. El ordenamiento legal influye en la actividad bancaria debido a que es una de las más reguladas. En este periodo vemos tres cambios significativos: 21  Antes de 1848: (desarrollo embrionario de la banca moderna), el marco legal era totalmente liberal. Se crearon diversas sociedades por acciones. A partir de la crisis de 1847-1848 se crearon las leyes de 1848-1849 las cuales implantaban un marco muy restrictivo, de esta manera atajaron cualquier creación de nueva entidad. Esta Situación fue vigente hasta el gobierno de los progresistas (1855- bases del ferrocarril)  En 1856 la legislación dio un vuelco nuevamente a la liberalización (Ley de Bancos de Emisión y la ley de Sociedades de Crédito). A pesar de esta ley que impulsaba la creación de las entidades, la crisis del 1866 (consecuencia de la especulación y del riesgo de inversión en los ferrocarriles que como ya sabemos desembocó en un pánico bursátil: retirada en masa de depósitos que hizo quebrar a muchas sociedades) no hizo levantar cabeza al sistema bancario.
 1874: El gobierno concede el monopolio de emisión de billetes a un solo banco (ya sabemos que antes de esta fecha muchos bancos tenían ese privilegio y competían entre ellos), a cambio de tener un prestamista incondicional. El banco privado de España se afianzó como un gran banco con diversas sucursales, lo cual permitió la integración del mercado monetario. El banco obtenía une levado poder de control de la financiación a favor de Hacienda pública, en otras palabras como invertía en público el privado se quedaba con muy poco y frenó las actividades privadas.
En general el sistema bancario era moderno? (cuadro 3.10 p. 152) Lo sabremos con diversos indicadores: 1. Depósitos/PIB: Hay una mejora desde 1874 a1900, pero aún es muy bajo.
2. Encaje bancario/ depósitos: corresponde al dinero que tienen en la sucursal, cuanto más dinero menos prestamos y por lo tanto menos modernización. Aunque disminuye ligeramente aun tienes un número muy elevado signo del mido a la retirada en masa.
3. Recursos ajenos/Recursos totales: creció bastante porque en vez de trabajar con los propios recursos trabajaba con los ahorros, esto significa que la gente confiaba más en el banco para depositar su dinero.
En general: Se moderniza muy lentamente, deja mucho que desear el sistema bancario. Pero hay que destacar que experimentó bastante cambio.
3.4. Los límites de la expansión agraria: No hay cifras que daten con seguridad como evolucionó el crecimiento agrario, lo único seguro es que fue creciendo lentamente desde 1820 hasta 1880, a diferencia de la ganadería que fue disminuyendo debido al aumento de la producción agrícola.
Lo que nos interesa saber es si hubo aumento de la productividad para que se pudiera dar una revolución agrícola que diera paso a la revolución industrial. Las cifras sobre prados puestos en cultivo nos dan la respuesta. El incremento de producción se debe únicamente a que pusieron el doble de tierras a conrear, el ganado se quedó sin tierra, sin ganado no hay fertilidad…se rompió el equilibrio entre ganadería y agricultura.
Otros datos en los que podemos fijarnos para darnos cuenta que la agricultura era ineficiente:  plantación masiva de cereal (improductiva para e ineficiente para el suelo español).
 El 65% de la población trabajaba en el campo, típico de una economía no industrializada, ya que si hubiera habido transformaciones no se hubiera necesitado tanta gente en el campo.
22 Volvamos al hecho del aumento de las tierras conreables: A partir de la desamortización, los campesinos vieron el cielo abierto, podían aumentar la producción (más fácil que pensar) esto les compensaba el hecho de que aumentaron los precios (convergencia de mercados por el ferrocarril) y de paso equilibraban el hecho de pérdida de productividad por cultivar en tierras menos fértiles.
Otra cuestión para analizar es el cultivo de cereal: Sabiendo que los cultivos mediterráneos eran más productivos (mercado exterior, más caros, menos costes…) por qué no dejaron el tradicional cereal? 1) Clima: muchas zonas no podían cultivarlo 2) Adobos: Para salvar el clima podían cultivar en tierras más fértiles pero la falta de ganado hacía que no tuvieran abono fértil.
3) Política comercial: proteccionismo respecto los cereales exteriores, para que mejorar’ 4) Distribución de la tierra: en los minifundio era difícil introducir maquinaria y en los latifundio para que la iban a introducir si lo que sobraba era gente… Conclusión: Tardaron muchísimo en darse cuenta de la ineficiencia del cereal, y se especializó lentamente.
3.5. Letargo y esplendor de la minería y déficit energético Recordar que los materiales por excelencia de la primera revolución industrial fueron el hierro y el carbón. España era rica en yacimientos de minerales metálicos, además la situación en el litoral facilitaba el transporte. Lo que le faltaba era carbón.
Cifras que destacan: Desde 1870 hasta 1913 España se situaba en los primeros puestos de exportador mundial de diversos minerales como el plomo, cobre, zinc, hierro, estaño, mercurio.
Qué problema tuvo la minería? 1) Ley: el estado tenía el mandato de los yacimientos, podían expropiar cuando quisieran, además de presión fiscal que desincentivaba el desarrollo minero.
2) Subdesarrollo económico del país: oferta: no se invertía y por la demanda: falta de mercado.
Todo cambió a partir de 1868 (La gloriosa). El cambio que impulsó la producción espectacular fue la modificación del marco legislativo, ahora citaremos consecuencias de este dinamismo:  Liberalización y privatización de la minería: aunque fue captado principalmente por capital y tecnología extranjera  El hecho de dinamizar una región, la convirtió más industrializada (empresas, tecnología moderna…)  Se equilibró la balanza de pagos: la exportación de minerales financiaba la importación.
 Se creó valor añadido en los países inversores, porque las materias primeras se las llevaban sin transformar.
Ahora hablamos del carbón: El carbón español no era absolutamente escaso pero era deficiente por diversos motivos: 1- Difícil extracción 2- Baja calidad 3- Coste unitario mayor que el de otros países (separación de otros minerales) 23 4- El precio de transporte hacía prácticamente imposible que la industria nacional demandara el carbón asturiano.
5- La política proteccionista, favoreció a conquistar mercados más lejanos nacionales.
A grosso modo: La industria española sufrió parte de atraso debido a la protección del carbón de mala calidad.
3.6. Problemas de la industrialización Antes de 1890 las empresas eran manufactureras. A partir de esta fecha, en España se desarrolló la industria textil catalana que dio arranque al proceso de industrialización.
Por qué en Cataluña? 1- acumulación de capital 2- abundancia de mano de obra cualificada.
3- Espíritu empresarial 4- Redes e infraestructuras comerciales.
5- Comunicación y transporte.
6- Externalidades y economías de escala 7- Protección arancelaria El cuadro 3.15 nos revela la producción: en general el arranque inicial es muy elevado y cada siete años la producción se duplica.
El periodo a destacar es de 1830-1860. La mecanización de todo el proceso productivo elevó la productividad en cuestión de 20 años incrementando así la competitividad de la industria catalana. La demanda se elevó un 58 % debido a la caída de los precios de la materia prima, así como la tecnología de última generación. Incluso a finales del periodo que comentamos el contrabando de tejidos extranjeros fue derrotado. También es interesante destacar que el algodón absorbió otras industrias como el lino y el cáñamo que fueron las más perjudicadas.
En 1861 empezó el lento crecimiento. Causas: 1- Oferta: falta de energía barata. Intentaron probar suerte con los yacimientos nacionales, pero no fue así, también probaron con las turbinas hidráulicas (colonias), pero el exceso de industrias en los ríos hizo que perdieran rentabilidad, además de un mayor coste de transporte.
2- Demanda: falta de competitividad en los mercados internacionales. En el mercado interior la escasez de la demanda era evidente debido a los jornales bajos Ahora hablemos del hierro: Era muy parecido a la industria del algodón estuvo sujeto a los mismos condicionantes, la diferencia básica es que despegó más tarde.
1- Condicionante natural: el carbón era escaso, como ya hemos explicado antes. La industria siderúrgica tuvo que esperar a que se inventara una máquina capaz de fabricar con hierro no fosfórico y que ahorrara carbón. Además la situación a pie de las minas pudo hacer que empezara un empuje de industrialización de este sector.
2- Demanda limitada: Para que se desarrollara totalmente hubiera sido necesario que se construyera el ferrocarril con el material producido y como ya sabemos no fue así porque venía de Francia. Otro demandante que le falló fue la 24 agricultura que prácticamente usaba utensilios tecnológicos. Otro demandante la industria textil, le salía más barato importar las máquinas porque el coste de las materias primeras de la siderurgia lo hacía difícil de competir.
Conclusión: Podría haber tenido mayor crecimiento si se hubiera especializado en la demanda exterior, ya que la interior le fallaba.
Al final se levantó con la industria textil para que pusieran aranceles y conformarse con la demanda interior.
Ahora lo valoraremos en general la producción española con el cuadro 3.17: 1840-1860: Comparada con los otros países tuvo un crecimiento intenso (incremento de 5% cada año), esto significa que arrancó la industrialización.
1860-1890: Desaceleración industrial. Aunque crecía a la par que otros países a un 3.4 % anual.
1890: A partir de esta fecha el crecimiento fue muy lento. Se desaceleró antes de que afianzase su carrera industrializadora.
Conclusión de todo: España sufrió mucho por las pérdidas de las colonias y las guerras interiores y exteriores eso le hizo perder más el hilo de la modernización. Cuando quiso recuperarse a partir de 1830 (creció más que otros países industrializados) se fastidió por todo lo contado en el capítulo.
25 TEMA 4: EL VIRATGE NACIONALISTA (1891-1914) 1891 aranzel molt proteccionista: augment de les tarifes duaneres (política econòmica nacionalista + política protectora) foment de la producció nacional (concessió de privilegis fiscals, subsidis, primes y contractes del SP; mesures per sostenir i estimular el creixement de certs sectors industrials).
Altres factors del replegament de l’economia espanyola: devaluació de la pesseta i marginació del sistema del patró or.
A més de la pèrdua de les colònies ultramarines (repatriació dels capitals, que proporciona la base financera per realitzar una política de modernització eco i empresarial formació d’empreses de grans dimensions per fusió o per creació ex novo.
Les etapes inicials de la II RI aparició de noves empreses + canvi de guàrdia del capitalisme a Espanya.
4.1. La revolució dels transports i la gran depressió agrària finisegular Finals de la dècada del 1870: Gran Depressió agrícola a Europa Origen: expansió de l’àrea sembrada dels “nous” països de colonització europea recent (USA, Canadà, Argentina i Austràlia), en aquestes terres, els costos de producció eren molt baixos, l’explotació agrícola i ramadera d’aquests territoris va ser possible pels avenços de la tecnologia dels transports:  Ferrocarril: l’extensió de la xarxa ferroviària als països de colonització recent es va produir amb retràs en comparació amb Europa, va exigir molt de temps i fortes inversions, per ordre: USA i Canadà, Rússia, Països sud-americans amb Austràlia i la Índia, Àfrica.
 Transport marítim: 3 grans canvis tecnològics: o Adopció de la màquina de vapor o Ús del casc d’acer o Invenció de l’hèlix Els “vapors” eren més fiables, podien navegar sense vent, augment de la capacitat de carregament.
Principal problema: necessitat d’espai pel combustible (el van anar superant amb la millora de les màquines) Aquests canvis van des de la dècada de 1860 fins a 1870-80.
26 Per tant, el mercat agrícola europeu va ser inundat per l’arribada de quantitats creixents de productes d’ultramar. Més en alguns cultius, la creixent competència derivada de l’augment de la mateixa producció europea.
Crisis agràriasituació d’excés d’oferta estructuralcaiguda dels preus.
La depressió va afectar a la majoria de sectors agrícoles i ramaders, però especialment era una crisis del sistema cereal 1878-79al litoral peninsular, consum elevat de cereals estrangers (preu menors que els espanyols) camp espanyol pateix una greu crisis.
Una bona part de les explotacions de cereals espanyoles no estaven en condicions d’augmentar l’eficiència productiva o reduir els costos de producció, per tant, la caiguda dels preus (dels ingressos) portava al tancament de les explotacions, al enfonsament de la renta de la terra i a la disminució de la demanda de treball al camp.
La crisis “triguera” dècada del 1880 va conviure amb una expansió “vitivinícola”.
Des de la dècada precedent, les vinyes franceses patien la plaga de la fil·loxera, procedent d’Amèrica (s’havien d’arrancar les parres i replantar-les amb parres americanes immunes). França va haver d’importar d’altres països per no perdre els seus mercats de vi. Els proveïdors potencials eren Espanya i Itàlia, que van dur a terme una guerra comercial que acabà amb la interrupció de les seves relacions comercials durant un temps.
França: tractat comercial amb Espanya (1881) de 10 anys amb possibilitat de renovació si les 2 parts volien. L’accés al mercat francès va provocar un boom vitivinícola (la febre d’or a Catalunya) estenent la vinya fins als seus màxims històrics. Les regions més beneficiades van ser les mediterrànies i les tradicionals com la Rioja (les exportacions es van multiplicar per 8’2 en 1881-91 vs. 1860-69).
Però a finals del decenni la situació va canviar quan les vinyes franceses van tornar a nivells de producció normals mentre les espanyoles estaven atacades per la fil·loxera. Així que quan el sector vitícola va entrar en crisis, més la dels cereals es va donar una situació molt depressiva.
L’emigració oceànica va ser el fenomen més destacat de la gran depressió agrària per:  Significat: els camperols europeus abandonaven els camps europeus per anar a cultivar els camps d’ultramar, provocant una alteració històrica en la remuneració del factor treball.
 Generalització: va afectar a tota Europa.
 Dimensió: va variar entre els màxims alemanys, escandinaus i italians i els mínims francesos.
Experiència espanyola: alta emigració (gràfic 4.1). l’emigració es va concentrar en les regions més de cereals (les 2 Castilles) i en les de tradició migratòria (Galícia i Astúries), el mediterrani va patir menys, excepte en les comarques mineres del sud est on l’esgotament del cicle miner impulsà l’emigració a Argèlia, més l’emigració de les zones més devastades per la fil·loxera cap a Amèrica, Argèlia o nuclis urbans pròxims (BCN, Madrid, Bilbao, València).
Els determinants (per Sánchez Alonso): la sensibilitat de la gent a les variables:  Als preus dels cereals (amb preus alts s’emigrava menys), d’aquí que la reacció dels governants (el proteccionisme va reduir l’emigració)  A la demanda de treball a Amèrica (especialment Argentina) quan Argentina experimentava un auge inversor i la demanda de treball augmentava (i els sous), augmentava l’emigració espanyola.
27 El cicle d’emigració va del 1902 al 1912 i està motivat per aquest fenomen, a més d’importar que la població que tenia interès d’emigrar tingués alguna alfabetització i dominés algun ofici (normalment agricultor): aquest fet va frenar l’emigració de jornalers andalusos i extremenys.
En termes comparatius, l’emigració espanyola no ha estat molt intensa.
Possible explicació: reacció proteccionista espanyola, que combinà els elements aranzelaris amb els canviants.
L’agilitat de la resposta espanyola (Marcela Sabaté) no pot desvincular-se de la decisió del govern liberal de Sagasta d’aprovar el sufragi universal masculí (1890), obligant als polítics a ser més sensibles als interessos i peticions dels electors (volien mantenir els seus nivells de vida i no emigrar).
La major part del període d’emigració massiva europea (1880-1914)va estar presidit a Espanya per un sistema polític més sensible a l’electorat rural.
L’emigració hagués estat major si els propietaris i cultivadors no s’haguessin organitzat com a grup de pressió reclamant protecció davant la competència externa. L’emigració extraordinàriament alta de 1889 mobilitzà la opinió pública. Finalment els governs van optar per implantar mesures proteccionistes.
4.2.El proteccionisme agrari i el proteccionisme industrial L’aranzel de 1891 era en el seu origen un aranzel de negociació (Serrano Sánchez).
La fi del tractat comercial franco-espanyol (1880) que havia fomentat les exportacions espanyoles de vi corrent per compensar el dèficit francès derivat de la plaga de la fil·loxera, va obrir pas a un període d’incertesa. França rebutjà el tractat quan acabà de reconstruir les seves vinyes. Per a Espanya, suposà una decepció afegida a la crisis agrícola i pecuària.
La reforma de l’aranzel: informació pública molt complerta + sentiment protector. (molts països havien optat per aquest tipus d’aranzel, Espanya un dels últims). A favor hi havia:  Els “triguers” castellans eren un grup de pressió molt fort en defensa de l’aranzel, eren la única massa compacta, ja que al litoral, els interessos agraris competien amb els exportadors.
 El caire proteccionista va ser rebut a Catalunya amb entusiasme (indústria tèxtil, especialment la cotonera).
 Finalment, un tercer grup: els siderúrgics bascos (davant el fracàs de les exportacions de carbó a causa de l’aranzel italià del 87) per obtenir una major reserva del mercat espanyol.
 L’actitud del govern, enfadat per la negativa francesa de renovar el tractat, va radicalitzar l’aranzel amb tarifes molt altes als països que no eren de “la nació més afavorida”.
Distinció d’Espanya amb la resta: la intensitat de la política, enormes barreres aranzelàries:  1894: no hi ha cap país amb nivells de protecció tan alts com Espanya (excepte Portugal que ho prohibeix), com a conseqüència, els cereals eren més cars a Espanya que en qualsevol altre lloc. Explicació de perquè la caiguda de preus a Espanya va ser molt inferior a la d’altres països, i que, a diferència d’aquests, els preus es recuperessin entre 1895-1905 fins a tornar als nivells anteriors de la crisis.
Conclusió el fort augment dels aranzels va permetre als agricultors rebre una remuneració superior a la fixada pel mercat internacional (gràfic 4.2) 28 Efecte de la política protectora manteniment i ampliació d’una agricultura ineficient i endarrerida:  1900: ampliació de la superfície dedicada al cultiu del cereal 2’5 mill d’hectàrees fins 1931 (20%), aquesta extensió cap a terres marginals va anular bona part dels guanys obtinguts en la productivitat gràcies a un major consum d’abonaments:  els rendiments per hectàrea de cereal són dels més baixos a Europa (1931-359).
Emparada per l’aranzel, l’agricultura espanyola va aplaçar la necessitat de reformes estructurals.
Els petits agricultors i els jornalers que no emigraren van sobreviure miserablement i produint aliments a preus alts, dificultant el creixement de la indústria (impossibilitat de potenciar la indústria manufacturera).
Els fruiters i la horta van créixer basant-se en la competitivitat amb els mercats exteriors, les seves exportacions augmentaren ininterrompudament.
El vi i l’oli van patir crisis importants per la fil·loxera (vi) i la competència dels olis minerals (oli), i van haver de millorar els seus processos d’elaboració i comercialització. Tot i això, abans de la guerra, un cop millorada la qualitat dels seus productes, tornaren a ser grans exportadors.
El viratge proteccionista de 1891, es va reforçar a finals de la dècada amb la protecció automàtica que va proporcionar la depreciació de la pesseta (gràfic 4.3) Comentaris del gràfic: 1892 és el primer debilitament (8%) d’on no es recuperarà fins 1896. De 1896 a 1898 caurà (30%). No recobra el valor de 1892 fins 1906.
La baixa cotització de la pesseta serà un mecanisme important pels ingressos dels agricultors, industrials i assalariats, a mesura que la pesseta es recupera, es queixaran demanant una revisió, fins arribar a l’aranzel de 1906.
Aranzel 1906: contingut industrial, fixa un marc més restrictiu per a la competència estrangera. Conseqüència del proteccionisme industrial (defensa de tots els sectors productius contra la competència exterior).
Entren en un espiral interminable de revisions de les tarifes a l’alça, ja que la protecció que s’ofereix a un sector es veu neutralitzada per la protecció de les indústries que subministren els inputs (protecció efectiva).
Les quotes dels drets d’importació de cada tipus de béns variaren depenent de la capacitat d’influència del grup de pressió format pels industrials del sector.
La política d’eliminació de la competència exterior seguida per les autoritats des de 1891 va alimentar una dinàmica on els empresaris exercien pressió sobre el govern per expandir la producció mitjançant la substitució forçosa de les importacions.
Els nivells de protecció nominal estaven molt per sobre dels altres països europeus (quadre 4.1) com a resposta defensiva per l’augment dels preus dels productes industrials espanyols respecte els estrangers (resultat de la disminució de la competitivitat de la indústria espanyola).
Efectes positius: 29  Estimulació de l’aparició de noves activitats industrials (producció de ciment artificial, de material ferroviari, de diversos subsectors de la indústria química i metal·lúrgica, de material elèctric i telefònic i de la agroindústria.
Tot i que el vol d’aquests nous sectors no pot ser atribuït ni exclusiva ni principalment a l’aranzel si no a:  Disponibilitat d’electricitat abundant i barata  Repatriació de capital per la pèrdua de les colònies  Neutralitat espanyola en la guerra europea Un cop protegits de l’exterior, als industrials espanyols se’ls hi va plantejar el problema de com mantenir uns nivells de beneficis acceptables davant una demanda interior tan dèbil i poc dinàmicasolució ajuda directa de l’Estat (amb exensions i privilegis fiscals a través de primes y ajudes o mitjançant compres públiques).
Exemple: Llei de Foment de la Indústria (1907).
En la resta de països era semblant, però Espanya destaca per la intensitat i l’amplitud amb la que recorre a aquestes mesures sempre que no tingui un cost directe en els pressupostos públics i perquè aquestes mesures no van fomentar unes estructures de costos més competitives perquè van evitar las desaparició d’empreses marginals (cas del carbó i del cotó), van tolerar que els càrtels formats (oligopoli de la indústria siderometal·lúrgica) controlessin totalment el mercat, impedint la disminució dels preus i l’entrada de nous competidors i desincentivant la innovació.
4.3. La pèrdua dels últims mercats colonials i la Hisenda Pública A mesura que la demanda interior va disminuint (des de 1882) es busquen mercats alternatius (les colònies antillanes patiran les conseqüències).
La Llei de Relacions Comercials amb les Antilles de 1882 fixa una asimetria entre la Península i les colònies insulars: el mercat colonial és lliure i protegit per als productors peninsulars contra els productors insulars que han de pagar aranzels per accedir al mercat peninsular, això provoca la revolta independentista de Cuba.
La proximitat de USA permetia visualitzar la desigualtat del tractat: Cuba no podia comprar barat a USA perquè l’aranzel espanyol encaria les importacions cubanes, però tampoc podia vendre molt a Espanya, perquè devia pagar l’aranzel espanyol. Però tot i això, Espanya disposà de Cuba. Els industrials manufacturers, especialment els catalans, van reorientar els excedents cap a Cuba, Puerto Rico i en menor mesura, Filipines.
Les tensions entre la metròpoli i les colònies van augmentar fins la guerra cubana. La disponibilitat espanyola a ser més flexibles disminuïa a mesura que es donaven compte de la importància de Cuba per la economia espanyola. El Congrés de Berlín de 1885 (repartiment d’Àfrica) van reforçar la posició imperial espanyola.
Quan va arribar el conflicte militar, tothom veia la necessitat de vèncer (minoria per obtenir l’autonomia cubana).
La oferta monetària dels USA per comprar Cuba per 2.500 milions de pessetes va ser rebutjada (políticament inacceptable).
30 La guerra va costar 2.229 milions de pessetes de cost pressupostari, però van ser una 3 mil milions pels costos de liquidació i de 4 mil 5 cents milions si influïm els costos d’endeutament. (segons Jordi Maluquer de Motes 3 mil milions està bé).
Finançament de la guerra:  La pujada d’impostos va ser difícil de plantejar.
 Més suportable i popular, l’emissió de Deute: es va emetre molt Deute en bones condicions de col·locació i pagament.
 Banc d’Espanya: com que Espanya estava en el patró plata, es van emetre més diners (depreciació en front de l’or), però com que la guerra es produeix en èpoques d’esplendor econòmic per Espanya, les necessitats de finançament es cobreixen amb facilitat perquè la gent està disposada a comprar Deute i la economia prospera i absorbeix el líquid que es posa en circulació. S’ha argumentat que els anys de la guerra de Cuba van ser inflacionistes, però les pujades de preus van ser curtes i transitòries (quadre 4.4).
L’endeutament de la guerra va pesar sobre la caixa cubana: el govern espanyol va desplaçar l’endeutament sobre Cuba.
(era una bona solució si guanyaven perquè aïllava a la economia peninsular del cost de la guerra, però si perdien haurien de pagar igualment).
Amb la derrota i amb el tractat de pau de París, USA reclamà a Espanya que liquidés tots els deutes amb l’administració colonial.
El govern de Silvela, amb Villaverde davant la HP, planejà una operació molt ambiciosa aprofitant 2 circumstàncies favorables:  abundància internacional de capitals (tipus d’interès molt baixos) Villaverde va realitzar una emissió enorme de Deute, a tipus d’interès més baixos que els que estaven en circulació, i acompanyà la emissió amb una campanya patriòtica, va ser un èxit. Així va cancel·lar el Deute preexistent, contractat a tipus d’interès més alts. La conversió va permetre rebaixar el cost del servei del Deute. Però el volum total de Deute era superior i l’aplaçament dels compromisos requeria un augment de la recaptació i una disminució del gasto. Així que va plantejar un pressupost amb moltes economies.
 també va aprofitar la sensibilitat nacional front la pèrdua de les últimes colònies. La reforma fiscal que va proposar i que es va aprovar, només s’entén en aquest context: Villaverde va retocar tot el sistema fiscal del 1845 introduint impostos sobre els sous dels funcionaris, els interessos de les obligacions i del Deute Públic, sobre els beneficis de les empreses, nous impostos indirectes sobre les tecnologies emergents, sobre els productes que passaven a ser de producció nacional (sucre) i alguns mésaugment significatiu de la pressió fiscal.
A Catalunya, on la pèrdua de Cuba havia suposat un revés econòmic pels interessos empresarials, aquesta reforma va ser molt impopular i provocà un moviment anomenat tancament de caixes (negativa de pagar els nous impostos).
L’impacte regional i sectorial de la derrota va ser molt desigual: 31 Els sectors i regions que estaven en condicions de llançar-se pel camí de les noves tecnologies van patir un auge inversor (el moviment més espectacular es va produir al País Basc (Bilbao), competint amb Madrid, que també va experimentar un fort impuls).
En les demés regions són nombrosos els exemples de dinamisme empresarial (especialment el cas asturià).
4.4.
L’auge intersecular. La formació de la gran empresa moderna i l’arrencada de la segona Revolució Industrial El desastre del 98, no va ser tant econòmicament: la pèrdua de les colònies va ajudar al desenvolupament de l’economia espanyola, perquè va provocar l’entrada de capitals de les Antilles i d’altres països americans d’on els espanyols van també retirar els seus capitals per raona que encara no estan clares, en teoria per la depreciació de la pesseta; a més de les mesures de Villaverde que va cancel·lar (1899) el pagament dels interessos del Deute en el estranger a ciutadans espanyols.
El flux de capitals equivalia a un quart de la renta nacional d’un any aprox.
El gran cicle inversor de 1898-1903 (auge finisecular) està originat per la gran entrada de capitals procedents de l’exterior (quadre 4.2) Els capitals per a la fundació de noves societats arriben als seus màxims fins la dècada de 1960.
Es forma la gran empresa moderna a Espanya en:  àmbit industrial: siderometal·lúrgiques (Alts Forns de Vizcaya), construccions metàl·liques i mecàniques (Hispano Suiza), químiques (Unió Resinera Espanyola), alimentàries i afins (Societat General Sucrera d’Espanya), de ciment (Companyia General d’Asfalts i Portland <<Asfalt>>), papereres (Paperera Espanyola), tèxtils (Companyia de Filaments Fabra i Coats), mineres (Companyia Minera de Sierra Menera), de naus (Companyia Naviera Sota y Aznar), serveis públics (Tramvies de Barcelona)...
32  àmbit elèctric: Hidroelèctrica Ibèrica...
 àmbit financer: Banc Hispano Americà...
Una part d’elles tenen un component especial: són fusions empresarials són empreses que comparteixen localització, tot i que en alguns casos són fusions d’àmbit espanyol (Societat General Sucrera d’Espanya i la Paperera Espanyola), que reuneixen empreses amb fàbriques en diverses regions.
Respecte l’onada de fusions, dir que solen ser moviments defensius, front l’excés de competència, però també són moviments ofensius orientats a obtenir economies d’escales.
La multiplicació de les fusions apunta a una tendència dels països més avançats empresarialment, també en Espanya va estar vinculat amb el desenvolupament dels bancs d’inversió: Banc de Vizcaya, Banc Hispano Americà (en canvi, el Banesto era més una societat de crèdit i aspirava a ser un component suplent de la banca comercial).
La promoció de noves empreses i fusions també va estimular el desenvolupament del mercat secundari de capitals: la borsa es va enriquir amb un conjunt més variat de valors industrials (especialment la Borsa de Bilbao i la de Madrid).
Les cotitzacions de valors de renta variable pujaran enèrgicament de 1898 a 1902 (quadre 4.2).
La rendibilitat financera de la gran empresa arribarà al seu màxim al 1899 (millors anys de la rendibilitat de les empreses mineres i d’altres).
Comentaris del quadre 4.3: els tres primers llocs de la classificació d’empreses espanyoles per capitalització bursàtil corresponien a 2 empreses ferroviàries i a un banc, s’havien format en el Bienni Progressista, i a continuació apareixen empreses creades durant l’auge intersecular (cursiva).
Al tenir les noves empreses un pes considerable en els respectius sectors d’activitat, tendeixen a obstaculitzar el funcionament dels mercats competitius (acostuma a portar a la formació d’oligopolis).
També la gran banca neix i es desenvolupa en aquest període, les institucions bancàries jugaran un paper essencial (són el nucli del capitalisme espanyol).
Es fan diverses entitats bancàries que són gegants financers i que participaran activament en la promoció i finançament de les empreses industrials i de serveis (1921, els consellers dels 7 bancs més importants formen part dels consells d’administració de quasi 300 societats, el capital de les quals forma la meitat del total de les SA).
El conjunt d’iniciatives empresarials són de capital espanyol.
El nacionalisme econòmic és una de les herències més profundes del 98. Es reforça gràcies a l’existència d’una classe de grans capitalistes espanyols.
L’acceleració industrial té a veure amb la difusió de noves tecnologies, en especial amb l’augment i l’abaratiment de la oferta energètica: Espanya adopta ràpidament la nova energia elèctrica .
Es situen en el món urbà: emergeixen centrals elèctriques pròximes als ports i a les estacions de ferrocarrils (grans consumidors de carbó).
La demanda d’electricitat: 33  il·luminació: els ajuntaments aprofitaran la nova tecnologia per renegociar les concessions de l’enllumenat per gas (les empreses de gas faran tot el possible per millorar la seva tecnologia, ajustar els preus i entrar al negoci elèctric, com la Catalana de Gas i Electricitat). Els particulars es convertiran en l’escenari de la competència entre gasistes i elèctrics afavorint-los majorment, tot i que hi hauran casos on els ajuntaments no acceptin duplicacions de xarxa o on es regulin els preus, llavors els beneficis seran del cantó empresarial.
 Força: condicionada per la rebaixa del preu dels motors elèctrics (entrat el segle XX).
 Tracció: en les etapes inicials de l’electrificació termoelèctrica seran els que atrauran més capitals i els més desenvolupats. Les empreses de tramvies elèctrics estaran a totes les ciutats modernes, en molts casos, els capitals i la tecnologia seran belgues. La lluita pel control del mercat elèctric provocarà una forta competència entre les empreses elèctriques, que desitgen controlar el negoci tramviaire, i les empreses de tramvies, que desitgen controlar el seu subministrament elèctric (acabaran triomfant les elèctriques).
El dinamisme elèctric, serà un revulsiu per a la iniciativa municipal. La possibilitat d’estendre l’àmbit del transport urbà facilitarà el desenvolupament de plans d’urbanització, estimulant el creixement econòmic.
En un lloc com Espanya, on el carbó era tan car, tendia a decantar-se per l’energia elèctrica. A més que les condicions naturals eren favorables: fortes pendents i salts dels rius espanyols (generadors d’hidroelectricitat).
Fins al 1905 hi ha una restricció tècnica: el flux elèctric no es pot transportar a llarga distància si no és amb pèrdues econòmiques insuportables. Així que només s’electrifica on no hi ha aquesta limitació: fàbriques del voltant dels rius (tèxtils, farineres, papereres).
Resolt el problema del transport de l’electricitat gràcies al corrent d’alt voltatge, l’electrificació avança. Implica inversions comparables a les del ferrocarril: la mobilització del capital espanyol (gràcies als nous bancs) i la participació de grups multinacionals (que lluiten per apoderar-se del mercat elèctric espanyol), permetrà multiplicar la producció elèctrica i abaratir-la, beneficiant la indústria.
Els motors elèctrics (contra. la màquina de vapor) van revolucionar els processos productius perquè eren petits, lleugers i flexibles: estalviaven una gran quantitat d’energia, eren miniaturitzables (adaptables).
Finalment, la disponibilitat d’electricitat abundant i barata contribuïa a desenvolupar indústries pesades, molt intensives en energia, com la química, la metal·lúrgia o la indústria del ciment.
Però aquesta iniciativa no va aparèixer igual a tot arreu: País Basc: va liderar la creació d’empreses elèctriques grans des de l’inici (Hidroelèctrica Ibèrica, Banc de Vizcaya-1901-), la creació de grans empreses es va animar després de 1905 Però la febre no es va desencadenar fins després de 1909 amb l’arribada de capitals estrangers: els negocis elèctrics, sobretot a Catalunya, van atraure grans fluxos de capitals: entre 1911 i 1912 es constitueixen grans societats promotores del desplegament hidroelèctric a Catalunya.
El moviment, menys espectacular, és perceptible en bona part d’Espanya, tot i que més protagonitzat per empresaris i capitals espanyols: madrilenys, aragonesos, bascos...
L’impacte empresarial també afecta a la formació bruta de capital. La inversió arriba a un nou màxim: les importacions de maquinària i material elèctric es disparen.
34 Es plantejaran les grans inversions hidroelèctriques i començarà una carrera frenètica cap al control d’uns mercats que es multiplicaven alhora que es reduïen els preus per les economies d’escales, participaven: francesos, suïssos, nordamericans, britànics...
Qui ho va desaprofitar va ser la burgesia catalana, que es va quedar fora de joc.
4.5.
Una lenta divergència En el conjunt d’Europa (i més en el països ultramarins), de principis del segle XX fins a l’esclat de la guerra europea, hi ha una gran prosperitat.
El moviment internacional de béns, serveis, capitals i persones arriba al seu punt àlgidd’aquí deriven millores contínues en l’assignació dels recursos productius, i un creixement sostingut de l’economia mundial (remuneració creixent del treball).
És la època daurada del patró or (Belle Époque), tot i que Espanya aprofita poc aquesta tendència (gràfic 4.5) 1883: inici d’una llarga tendència de divergència (excepte el cicle de la guerra de Cuba i la seva liquidació financera -1896/1901-) ¿A què es deu aquesta divergència?  Jordi Nadal Primer pronòstic d’aquest relatiu fracàs espanyol (segons la tipologia de Hoffman).
Posa en relació el valor afegit de les indústries de béns de consum amb les de béns d’inversió.
Les nacions que han experimentat un enlairament industrial però no han superat el primer estadi, exhibeixen valors de l’índex d’ordre 5. Quan arriben a un nivell més avançat en el procés d’industrialització (segon estadi) caracteritzat per la major dimensió dels sectors productius de béns de capital, l’índex presenta valors al voltant del 2’5. I quan arriben a la maduresa industrial, el quocient és igual o inferior a 1.
1860: la indústria espanyola havia arribat al primer estadi com la resta d’Europa Occidental (menys GB, Bèlgica i Suïssa q estaven al 2n) desenvolupament d’una indústria tèxtil moderna + primers passos cap a una indústria pesada i de construccions mecàniques.
1913: quan tothom estava al 2n o al 3r, Espanya seguia al 1r no s’havia desenvolupat tot el conjunt d’indústries de béns mitjos ni de maquinària ni de material de transport.
Aquest fracàs no es pot assignar a les dècades centrals del segle XIX (iniciatives empresarials per l’adopció de la nova tecnologia). Espanya certament va intentar incorporar-se al grup de nacions avançades (ens ho confirmen les dades del PIB).
35 1850-80: Espanya està al voltant del 75% de la mitja ponderada dels 15 països que ara formen la UE i amb tendència a millorar.
Explicacions: 1) Les reformes agràries liberals van ser incapaces d’incrementar la productivitat, per tant, tampoc van incrementar-se els ingressos de la població rural.
A falta d’un mercat creixent intern, la indústria no va poder créixer ni proporcionar ocupació als camperols disposats a emigrar al món urbà, aquesta indústria tampoc podrà transformar-se i quedarà atraçada.
2) Els problemes de la HP: els governs havien optat sempre per expedients a curt termini i havien aplaçat el desenvolupament de polítiques promotores del creixement. (segueix més avall) El debat sobre si ha sigut l’agricultura o la indústria la responsable de la divergència espanyola respecta la resta d’Europa: Els historiadors econòmics més sensibles al dinamisme agrari (Grup d’Estudis d’Història Rural): les transformacions del camp espanyol i la seva contínua adaptació als canvia de demanda interna i externa (punt dèbil: perquè es manté a Espanya una altra proporció d’actius agraris fins a la PGM?)  Leandro Prados de la Escosura El problema no era de l’agricultura sinó de la indústria que no va aconseguir entrar als mercats internacionals. Espanya era el país amb la proporció més baixa de PIB originat per la indústria.
El fracàs venia, doncs, per la incapacitat d’especialitzar-se: la insistència en la opció proteccionista va allunyar la indústria de trobar l’especialització.
Contra aquest argument, Nadal i Carles Sudrià van defendre que la indústria tèxtil catalana aconseguí incorporar millores tecnològiques i uns preus competitius, però els mercats internacionals estaven molt tancats i les alternatives eren escasses.
 Carreras Importància explicativa de perdre mercats colonials quan els altres països en guanyaven. La pèrdua dels mercats colonials protegits va ser molt negatius pels sectors i regions més dinàmics. Però el mal va ser doble perquè els mercats perduts van ser guanyats per GB, el principal enemic i competidor d’Espanya: les pèrdues espanyoles van ser guanys britànics, augmentant la divergència entre ambdós. Una cosa semblant però en menors proporcions van ser les pèrdues del 98: va significar la pèrdua de mercats protegits quan l’escala de producció i comercialització estava creixent, a més, que els mercats perduts els va conquistar USA. Però més greu era que totes les potències europees estaven expandint o constituint imperis colonials.
Per tant, les empreses espanyoles van patir reduccions en la dimensió dels seus mercats (en aquestes condicions, no hi ha incentius per augmentar la inversió domèstica).
 Rosés i Sánchez Alonso El mercat de treball estava ben integrat, els camperols no emigraven més perquè no els hi convenia: el diferencial salarial amb el món urbà no justificava l’emigració. L’alta proporció d’actius agraris representava el caràcter intensiu respecte l’agricultura exportadora espanyola i l’escassa productivitat industrial.
36  O’Rourke i Jeffrey Williamsom Participació dels països de la perifèria septentrional i meridional d’Europa en els beneficis de l’etapa d’integració econòmica internacional anterior a la Gran Guerra (1870-1914): Espanya a penes participa en els beneficis de la primera globalització.
El fracàs es troba en la falta d’escolarització i de la política comercial (lliurecanvisme contra proteccionisme), però no és el responsable complert. Tampoc hi ha un defecte en la mobilitat dels factors, més mobilitat dels factors hauria ajudat a la convergència espanyola, però la mobilitat existent va ser suficient per a evitar la divergència. En canvi, les carències en educació van impedir que Espanya aprofités les seves oportunitats en tots els camps. Amb una població més escolaritzada, els agricultors i els industrials haurien estat més competitius, l’emigració hauria estat factible per tots i els capitals haurien acudit a Espanya amb més intensitat i profit.
 Clara-Eugenia Núñez Els problemes de la falta d’educació té diversos orígens: - Problemes de demanda: insuficient demanda d’escolarització femenina (la discrepància entre l’escolarització de gènere augmenta quant més meridional és la regió). El diferencial educatiu de gènere és explicatiu de les diferents regions en la renta per càpita (per ex. En emigrar: Sànchez Alonso: el grau d’educació era un factor impulsor de l’emigració; els individus escolaritzats tenien més oportunitats de feina).
- Problemes d’oferta: l’oferta d’escoles va quedar reduïda amb la revolució liberal: les dues institucions proveïdores d’educació (església i ajuntaments) es van empobrir amb el trànsit cap al nou règim liberal. En la 2a meitat del XIX, quan les desamortitzacions havien produït tots els seus efectes, la ruïna dels ajuntaments i l’absència de competència eclesiàstica va provocar un dur cop al stock de capital humà espanyol.
El nou estat liberal va abandonar l’atenció escolar fins al 1900 (Sagasta decidí gastar en educació al 1901) on va consistir en la remuneració dels mestres.
L’escola municipal portava una vida pobre i precària. Amb la creació de cossos nacionals de mestres va començar l’augment en la inversió en l’escolarització, però fins 30 anys després no va ser significatiu.
La baixa escolarització de finals del XIX va tenir conseqüències molt negatives per la modernització (especialment l’econòmica).
1880-1910: retrocés en els nivells d’escolarització. Les noves mesures del 1900 van tardar en tenir impacte (una generació).
La misèria de l’escola pública es recolza en la misèria pública.
Comentaris del gràfic 4.6: el dèficit públic espanyol es precipita a en la dècada de 1860 i en la 1a dècada següent, quan s’acumula una gran massa de Deute.
Amb la Restauració s’obre un període de control de la despesa pública que permetrà (amb l’excepció de la guerra de Cuba) controlar el dèficit i després de 1899, inaugurà una dècada de superàvits. Però la Guerra del Marroc dispararà de nou el dèficit a proporcions similars o superiors a les del Sexenni.
 37 Jordi Nadal (continuació pels problemes de la HP) Bona part dels propòsits reformadors i liberals dels governants espanyols devien haver-se aplaçat per la urgència de reunir fons per atendre les obligacions acceptades per l’Estat. Això va passar en ocasions on van governar lliberals progressistes o demòcrates: rebaixar impostos i fomentar l’economia productiva amb la necessitat de fer front a una guerra o recuperar el territori perdut. (gràfic 4.7) Els problemes de la HP, van ser sobretot d’endeutament: les invasions i guerres van deixar al 1840 una HP endeutada.
1851: acabada la reforma tributària, Bravo Murillo va realitzar la conversió del Deute: l’Estat canviava Deute vell per Deute nou, reduint els tipus d’interès i allargant els terminis d’amortització, era perillós perquè encaria el recurs a un nou endeutament per a l’Estat i els ciutadans (incrementava el risc).
Posterior al augment del endeutament derivat dels creixents dèficits públics del decenni de 1860, era necessari tornar a plantejar solucions: al 1876 Salaverría va repudiar part del Deute i al 1882, Camacho insistí en una nova conversió: es tractava en ambdós casos de liquidar el Deute acumulat durant el Sexenni Democràtic, quan el govern havia renunciat a recaptar impostos impopulars (consums) i havia fracassat en la introducció d’una nova imposició de caràcter directe.
Com el Deute era tan gran i la HP no garantia el seu servei (pagament puntual del interessos i amortització del principal), els tipus d’interès a llarg termini van arribar al seu màxim (gràfic 4.8).
La darrera conversió del Deute de Villaverde fou més suau perquè aprofità les oportunitats que oferia el mercat de capitals, també va prohibir el pagament del Deute en or i fora d’Espanya, obligant a que els interessos es cobressin en pessetes a Espanya. També aconseguí un nou impost sobre el rendiment del Deute (20%).
El cost de la prima de risc va quedar reduït a proporcions petites després de la conversió de Villaverde: els inversors van apreciar més els beneficis de la operació que els costos. Mentre les comptes públiques van quedar equilibrades la prima de risc desaparegué.
Les precedents a Villaverde són candidats per a explicar la divergència de l’economia espanyola respecte a les del seu entorn,  Garcia Iglesias, Cubel, Sabaté, Gadea i Serrano L’evidència d’uns tipus d’interès més alts que els de la resta de països del seu entorn és molt suggerent perquè la tendència de divergència es produeix des de 1883 i de forma progressiva. Van influir en els fluxos de capital i el tipus de canvi, però no hi ha resultats concloents sobre el seu efecte en el creixement, perquè el pitjor moment de la credibilitat espanyola (guerra de Cuba), quan el risc del país era molt alt, coincideix amb una forta convergència de l’economia espanyola. A més que quan es resol el diferencial dels tipus d’interès amb els països més avançats (després de 1901), l’economia espanyola segueix divergint.
 Aceña No participació en el patró or. Espanya seguia un règim bimetàl·lic en els decennis de 1860 i 70. Cap a 1882-83, va tenir dificultats per a conservar les reserves d’or. Així que les autoritats van donar ordre de no convertir bitllets en or i limitar les autoritzacions de disposició de les reserves per a operacions comercials internacionals i de servei del Deute.
El Banc d’Espanya va anar perdent les seves reserves d’or, de manera que es va anar quedant fora del patró or. Al quedar en el patró plata i devaluar-se aquesta front l’or, la HP va gaudir d’un marge com si la pesseta s’hagués devaluat (així va finançar la guerra de Cuba). Un cop acabada la guerra, la HP es va abstenir d’emetre més diners i va reduir la oferta monetària.
38 La no integració al patró or va tenir efectes molt negatius perquè va impedir que participés en els beneficis de la integració econòmica internacional. Els costos de la incertesa sobre la evolució del tipus de canvi deurien notar-se en menors inversions de capital estranger, major cost de les emissions de Deute públic i de títols privats, retracció de les emigracions, major risc en les operacions normals de comerç internacional, etc. Aquesta explicació permet identificar un mecanisme generalment conegut potent i amb una cronologia concordant.
Tot i que quan Espanya s’allunya més del patró or (1896-99) sembla ser el període més dinàmic, i quan més s’apropa (1899-1913), sembla ser el pitjor, sense superàvits i amb alts diferencials del tipus d’interès (com en 1883-96).
Una possible explicació és que els governs van fer tot el possible per incorporar-se al patró or, en 1902, 03, 06, 08 i 12: van elevar la cotització de la pesseta i la van tornar a la seva paritat tradicional. Aquestes polítiques van ser, monetàriament, molt negatives, i van tenir un efecte depressiu.
Els preus espanyols de 1900 a 1913, van créixer sistemàticament per sota dels preus del països occidentals (quadre 4.4). Mentre que aquests van augmentar a un ritme d’un punt % anual acumulat, reflex de la major abundància d’or, els espanyols es van reduir mig punt.
La pesseta es va apreciar (gràfic 4.3). No va ser la millor política monetària, no tant per no estar en el patró or, sinó per esforçar-se tant per entrar-hi.
La duresa de les polítiques de la primera dècada del segle XX i de finals de 1890, van provocar un estancament econòmic i un retrocés en la inversió. Quan va arribar el finançament de la guerra del Marroc el resultat, en termes econòmics, va ser positiu. Després de 1909, començaren a arribar capitals estrangers. L’absència d’Espanya en el patró or, doncs, no sembla un problema. Les oportunitats eren excel·lents i no es van desaprofitar, la inversió va augmentar significativament.
TEMA 5: L’EDAT DE PLATA DE L’ECONOMIA ESPANYOLA (1914-1936) 5.1. L’impacte de la guerra sobre una economia neutral La Gran Guerra va trastocar l’economia mundial, també els països neutrals com Espanya.
A Espanya, l’impacte econòmic es va produir per via del comerç exterior, provocant grans canvis en les transaccions comercials internacionals en 3 direccions:  Augment de la demanda de béns manufacturats per a cobrir la demanda dels països bel·ligerants i de tercers països que compraven els béns als països bel·ligerants (com els països bel·ligerants dedicaven tota la seva producció a la guerra, ho tenien que aconseguir dels neutrals).
 Disminució de l’oferta de productes industrials que abans s’adquirien de l’estranger (els proveïdors només produeixen per a la guerra). Els països bel·ligerants no exporten matèries primeres com el carbó o els fertilitzants perquè tot es destina a la guerra.
 39 Contracció de la demanda exterior de 2 tipus de béns: o Els productes que ara es consideren de luxe o Els productes voluminosos i difícils de transportar Aquests 3 factors combinats estimulen la majoria dels sectors productius espanyols: gràcies a un augment de la demanda i a que a la producció de tot allò que ara ja no podien importar (protecció automàtica espontània).
Però també van haver-hi efectes negatius en alguns sectors per l’encariment de les matèries primeres.
Per tant, la Guerra va tenir un impacte desigual en les diferents branques d’activitat: Agricultura: favorable: La producció va augmentar en un 27% a una taxa de creixement del 6,2% però la agricultura moderna (hortofruticultura) va patir una disminució de la demanda perquè eren considerats béns de luxe.
Efectes: reforçament de l’agricultura més retardada + contracció del procés de modernització (que també va ser degut a que no es van introduir innovacions sinó que es va augmentar el nombre de treballadors disminució de la taxa d’atur, però tot i això, el problema de l’atur va seguir, igual que els conflictes socials).
Mineria i energia: afectat: Les exportacions van disminuir un 56%.
El cas del carbó va ser diferent: com que no es podia importar carbó, van augmentar els preus i es va estimular la producció interior, però no serà competent i al acabar la Guerra tornarà a la crisis. Els elevats preus del carbó, van propiciar l’ús de l’electricitat com a energia alternativa. (quadre 5.1) Indústria manufacturera: molt favorable: Es van substituir les importacions i van augmentar les exportacions.
Però en comptes d’introduir avenços tecnològics, van decidir incrementar la producció forçant al màxim els recursos a l’abast, lo que va suposar un augment mediocre de les quantitats però un augment espectacular dels preus, i per tant, dels beneficis.
L’exemple més clar va ser el del sector tèxtil.
Química i transformació de metalls: sectors que van aprofitar més la oportunitat: Es van diversificar i créixer tot i que els avenços van ser desiguals perquè requerien de grans coneixements i Espanya no disposava de massa capital humà.
Es van desenvolupar els fertilitzants, però no tant ni el sector farmacèutic ni els colorants.
Majors avenços en transformació de metalls en béns d’equip i electrodomèstics.
Serveis: avenços extraordinaris: Reforça el seu pes en el PIB.
Avenços en empreses comercials, companyies navals, bancs i transport.
 Banca: expansió territorial. 2 factors: o 40 Afluència de l’estalvi empresarial o Prosperitat de les empreses industrials i de serveis en les que participava la banca.
En resum...
Economia espanyola va millorar gràcies a la Guerra, acumulant un superàvit en la BP de 5000 milions de pessetes degut sobretot al saldo positiu de la balança comercial, a causa de la contracció de les importacions.
També va augmentar la balança per compte corrent i de serveis.
Però també cal matisar: la Guerra va ser una força impulsora, no perquè augmentés la producció i l’accés als mercats exteriors, sinó perquè comportà transformacions estructurals + diversificació industrial. Tot i que una major presència en la indústria no significa una major eficiència.
La protecció espontània va tenir efectes negatius: van sorgir petites empreses insuficientment dotades de capital, i la expansió industrial es va aconseguir ampliant la mà d’obra més que l’equip, per tant, la productivitat del treball va disminuir. (quadre 5.2).
Cal destacar que al 1919 es va implantar la jornada laboral de 8 hores (abans era de 10 hores), + disminució de la productivitat = disminució de la producció.
Per tant, quan va acabar la Guerra i tot va tornar a la normalitat, moltes empreses no van aconseguir sobreviure.
5.2. La disputa social per la distribució dels beneficis de la guerra ¿Què va passar amb el superàvit de 5000 milions de pessetes? Es va distribuir de manera tan desigual que alguns sectors van sortir perdent.
- Augment de la participació dels excedents empresarials en la renta nacional (gràfic 5.1) - Disminució de la participació dels ingressos del treball en la renta nacional.
- Disminució del salari real degut al augment dels preus.
- Aparició de la inflació (taxa del 22% entre 1919-1918, intensa e imprevista.
- Disminució de la renta de les famílies treballadores, fins al 1918 que va començar a pujar (quadre 5.2).
Cap al 1920, la retribució dels factors productius va arribar de nou als valor de 1913 gràcies als moviments de vagues.
Factors causants de les vagues:  Disminució del poder de compra degut a la inflació  Notícies de l’èxit de la Revolució Proletària Russa.
 Exasperació que provocava en els grups socials d’ingressos baixos no participar en la prosperitat que el conflicte havia portat al món dels negocis.
Hi ha diversos tipus de renta:  41 Les rentes lligades a la funció empresarial que es van ampliar.
 Els propietaris d’altres formes de capital que no van ser tan afortunats (excepte els propietaris agrícoles, perquè les rentes de la terra van augmentar)  Els propietaris urbans es van estancar.
Destinació del superàvit:  40%  Reserves d’or del Banc d’Espanya: es van canviar pessetes per les divises que adquirien els exportadors espanyols i amb elles, es va comprar or.
El Banc d’Espanya es va convertir en el 4rt banc mundial en reserves d’or, tot i que això no es corresponia amb el nivell de desenvolupament econòmic del país. A més, el govern no va voler introduir-se en el patró or, així que l’or es va quedar en el dipòsit fins que durant la Guerra Civil es va fer servir per a comprar armes.
 Adquisició d’actius financers espanyols en mans d’estrangers: és a dir, pagar el Deute Públic (30% dels diners).
 La resta no sabien que fer...
Conclusió: grans reserves de moneda estrangera dipositades en comptes corrents o paper. Aquesta riquesa anava de mà en mà amb transaccions especulatives.
L’especulació va ser un gran problema, i les divises es van depreciar a causa dels desequilibris financers que van patir els països emissors de moneda (els que estaven en guerra). Així que part d’aquests diners va desaparèixer.
Ho van patir els industrials exportadors, petits estalviadors i algunes entitats bancàries.
Els exportadors que rebien divises a canvi de mercaderies, les canviaven per pessetes i es trobaven amb diners en líquid per a consumir, estalviar o invertir. Aquesta va ser la causa de l’augment de la massa monetària i de l’engreixament dels comptes bancaris.
Economia real  La inversió va continuar una trajectòria diferent a la de l’estalvi.
L’economia espanyola va acumular una gran capacitat de finançament que no va fer servir. L’índex de la FBK fix va disminuir fins un mínim de 65,8 al 1917.
La inversió va perdre importància respecte la riquesa generada.
La causa d’aquesta disminució de la inversió es va deure a que no podien importar maquinària.
El sector bancari es va beneficiar perquè com que els empresaris no podien invertir, es va acumular aquest excedent en la banca, que va jugar un paper molt important com a part financera de grans empreses de vols.
5.3. Crisi, reordenació i polítiques públiques La Gran Guerra desembocà en una crisis econòmica mundial que es va transmetre a través del comerç exterior:  Exportacions espanyoles van disminuir un 39%.
 La producció espanyola perdia posicions degut a la incorporació en la producció dels països que ja no estaven en guerra + la depreciació de la moneda d’aquests, on s’abaratien els seus productes augmentant les importacions (33%).
 Gran dèficit en la BP.
Diferents àmbits en la crisis econòmica: 42  Desaparició d’ empreses.
 Bancarrota de bancs.
 Deflació.
(La caiguda dels preus + prohibició dels sindicats de disminuir els salaris, va provocar caigudes en els marges d’explotació i en els excedents empresarials)  Augment de l’atur  Recessió en la producció industrial (no en tots els sectors) En la indústria van disminuir els beneficis i va augmentar la inversió.
Si és una crisis ¿Per què va augmentar la inversió? Perquè hi ha 2 tipus d’indústria:  Els de la 1a industrialització, que van entrar en crisis  Els de la nova industrialització, que ara podien dotar-se dels béns d’equip necessaris per desenvolupar-se.
La crisis es deu a que els del primer grup tenien un pes major.
Els sectors en crisis van fer una ofensiva contra els sindicats + pressió al govern demanant una protecció aranzelària.
Es van crear els sindicats grocs (patronal) que van entrar en conflicte amb els altres sindicats, donant lloc a una escala de violència.
Es va deteriorar molt la situació sociopolítica, a més, el govern va empitjorar més la situació al posar-se al bàndol de la patronal.
Aquest entorn de conflicte, va servir de pretext al cop d’Estat de Primo de Rivera al setembre de 1923.
L’augment dels aranzels va ser positiu per l’Estat, que estava endeutat per la Guerra del Marroc.
Les mesures aranzelàries eren sobre el valor del producte, sobre el producte, augment de les duanes, contingències a les importacions i prohibició d’importar alguns articles, etc.
La Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) va ser de caràcter feixista, on l’Estat organitzava i promovia tota l’activitat econòmica. Característiques:  Reordenació de la banca: regulació de la banca privada i del Banc d’Espanya.
 Barreres d’entrada pels productes estrangers  Protecció de les empreses nacionals amb 3 tipus de mesures: o Afavorir la creació de les indústries nacionals mitjançant subsidis, desgravacions...
o Establiment del Consell Regulador de la Producció Nacional més altres organismes per a regular la producció.
o Barreres d’entrada en els mercats (restricció a la competència).
Repercussions: 43   Augment del monopoli + disminució dels incentius a la modernització.
Programa d’obres públiques: molt de pes (2% de la inversió). Ampliació i modernització de les infraestructures en 4 components: o Ferrocarril: resoldre la situació de descapitalització. Nou marc de relacions entre l’Estat i les Companyies Ferroviàries: l’Estat assumeix la inversió i les companyies ho gestionen.
o Carreteres: van augmentar i van millorar les xarxes viàries, així es va estimular la difusió de l’automòbil.
o Pla Hidrogràfic:  Augment de la generació d’energia elèctrica.
 Extensió del regadiu.
Aquest programa d’obres públiques va endeutar l’Estat i beneficià les indústries que subministraven ciment, carbó, material ferroviari, etc. Per tant, va implicar un fort creixement industrial.
5.4. Creixement i canvis estructurals durant la dictadura Del 1923 al 1929 va ser una etapa de prosperitat i benestar econòmic. El PIB va augmentar un 4,8% i el PIB per càpita un 3,2%. En aquest període sobresurt la inversió on la formació del capital fix va augmentar aproximadament un 10%, volen dir això que cada vegada més part de la riquesa era destinada a la inversió. Però va ser un progrés desequilibrat en els diferents sectors: - Agricultura: en conjunt va tenir un escàs dinamisme a causa del estancament de la agricultura del cereal, a diferència de la agricultura de fruites y hortalisses que va ser més competitiva i va exportar molt del estranger que va servir per finançar les importacions de energia i de béns de capital.
- Indústria: es va produir un boom econòmic en la indústria bàsica (béns intermitjos y de producció i electricitat).
La producció industrial va augmentar un 5,5%.
(Quadre: 5.3.)  Van guanyar importància les indústries de béns intermitjos y de producció mentre que la mineria va perdre pes y la indústria de béns de consum també. En resum, la expansió de la indústria en els anys 20 va ser dominada per la indústria pesada, que va permetre el procés de diversificació y modernització de la indústria. El canvi en el desenvolupament industrial fou tan gran que Espanya va entrar en una nova fase en el procés de industrialització (índex de Hoffmann) Van haver-hi cinc forces impulsores de tan gran desenvolupament: 1) L’equipament de la indústria en general una vegada restablerta la normalitat del comerç internacional. La inversió es va contraure durant la guerra, i aquest capital es va dedicar a importar béns de producció i es va invertir en maquinària i instal·lacions.
2) Boom de la construcció residencial, gràcies al procés de urbanització (del camp a la ciutat en busca de treball) que va provocar un augment de la demanda d la vivenda, el qual va provocar un augment de la construcció que va provocar un augment de la demanda industrial.
3) La electrificació, que es va desenvolupar en dos direccions: i. Es va crear una nova capacitat de crear energia elèctrica a gran escala.
ii. Bona part de la indústria va adoptar aquesta nova tecnologia.
44 4) L’aranzel de 1906 va donar la oportunitat de substituir importacions i generar un nivell de especialització i de economies de aglomeració en algunes localitats que van permetre autoalimentar el creixement de la indústria i ajudar a millorar la eficiència (aprofitant economies d’escala , creació de noves activitats...) 5) La inversió en obres públiques de la dictadura de Primo Rivera.
5.5. El cicle inversor i el cicle polític El model de creixement econòmic dels anys vint, basat en la expansió continuada de les indústries bàsiques i en un elevat ritme de acumulació de capital, es va esgotar al final de la dècada. L’esgotament va provenir de la confluència de diversos elements :  Canvi en el context internacional. Degut a la crisis del 1929 que es va transmetre a través del enfonsament de la demanda i dels preus.
 Les indústries arriben al seu límit d’industrialització, ja no hi ha més innovació i el procés s’atura.
 Es va cancel·lar el programa inversor de l’Estat.
 La caiguda de la Dictadura va provocar un descrèdit de la seva política econòmica.
5.6. La depressió dels anys trenta a Espanya Quan es repassen les series de les variables econòmiques més significatives s’aprecia que la crisis econòmica de 1929 es va manifestà a Espanya, fundamentalment, a través de l’enfonsament de les exportacions i de la inversió. En canvi, el retrocés del PIB va ser més suau, i es va mantenir pràcticament estancat.
Espanya no va patir res comparat amb el que estaven experimentant els països de l’Europa Central. En primer lloc, i va haver un canal financer. La gran depressió va començar amb l’enfonsament de la borsa de Nova York, que va obligar als bancs nord-americans a recuperar els seus crèdits. Molts préstecs els havien concedit a empreses, bancs o administracions públiques europees. L’entramat centreuropeu es va enfonsar. Com ja hem explicat, Espanya havia sortit de la primera guerra mundial no només sense deutes, sinó que a demés amb una sòlida posició davant la resta del món.
Disposava de les quartes reserves mundials d’or, i el seu sistema bancari no estava vinculat al entramat de la reconstrucció financera de l’Europa Central. El segon canal de difusió de la crisis va ser el comerç exterior. El enduriment comercial (un fort proteccionisme aranzelari) de la primera potència mundial (EEUU) va dona lloc a un sèrie de represàlies comercials en un ambient de reducció del comerç internacional.
Espanya va poder patir una mica menys la crisis que els demés països europeus per ser més atraçada econòmicament (més dependent de un sector agrari orientat al mercat interior) i menys oberta al comerç internacional. Aquí es produïen causes específiques que generaven una crisis econòmica. Només s’explica per motius sociopolítics. Durant tota la curta vida de la República es va viure en un clima de permanent i creixent conflictivitat, que fàcilment es va transformà en un enfrontament entre diversos sectors de la societat: obrers contra fabricants, jornalers contra terratinents, nacionalistes catalans i bascos contra centralistes... Aquest ambient va suscitar una absoluta falta de confiança entre els empresaris i els inversors que, per altre banda, no van tenir una actitud neutral o passiva, sinó que mostraren una hostilitat oberta cap a les polítiques públiques.
45 La política canviaria i, lligada a ella, la monetària, es el millor exemple de la subordinació a un ideari econòmic que, a Espanya, com en totes parts es va revelar com clarament contraproduent per lluitar i superar la crisis. La política laboral desplegada va tenir similars resultats negatius sobre la activitat econòmica.
La crisis econòmica no podia més que aguditzar-se amb una política que provocava directament un notable increment dels costos laborables, en un moment en que les empreses s’enfrontaven a una caiguda de les vendes.
5.7. Lluita de classes i reformisme social Des de la proclamació de la República, els governs formats per representants del liberalisme progressista i del socialisme intentaren portar a terme polítiques de reforma per modernitzar la societat espanyola. La voluntat de transformació social des del govern i el parlament, així com els posicionaments i les lluites dels sectors socials es van polaritzar de forma externa en torn a una reforma econòmico-social: la reforma agrària, que tenia que consistir en la expropiació de terres dels latifundis i el seu posterior repartiment. Tan virulentes van ser les reaccions que aquesta va suscitar, que va desencadenar una oberta lluita de classes. Al combinar-se amb altres focus de gran conflictivitat política i social, la tensió en torn a la reforma agrària va conduir al país a la guerra civil i al naufragi de la democràcia.
TEMA 6: L’AILLAMENT DE L’ECONOMIA INTERNACIONAL: GUERRA CIVIL I AUTARQUIA (1936-1951) 6.1. Economia de guerra, revolució social i financiació bèl·lica La sublevació militar del 17/07/1936 fou concebuda com un cop d’estat per acabar amb la democràcia i instaurar una dictadura.
Al final, aquest cop d’estat va desembocar en guerra civil (GC). Causes de la GC: - Són bàsicament socials. A partir de la República l’antagonisme social i polític es va aguditzar fins al punt en què la convivència era impossible per la violència dels conflictes socials.
- Un reflex del deteriorament del clima social fou l’empitjorament de la conjuntura econòmica mentre que en el 1935 continuà la recuperació de la depressió econòmica, en la primera meitat del 1936 l’economia espanyola entrà en recessió.
46 6.1.1 Economia de guerra No podem analitzar l’evolució de l’eco espanyola com ho fèiem abans per 2 motius: 1) El territori nacional va quedar dividit en 2 parts: ruptura de la unitat de mercat i trastorns en el funcionament de l’activitat econòmica.
2) L’Espanya republicana i l’Espanya franquista van constituir 2 models econòmics completament diferents.
Economia de guerra significa la mobilització dels recursos productius destinada a cobrir 2 objectius: l’aprovisionament de béns essencials per a la població i la producció o adquisició de material bèl·lic en escala necessària per a poder guanyar la guerra. Un element clau per aconseguir els 2 objectius és l’esquema de financiació adoptat pels poders enfrontats.
6.1.2. Economia de guerra al front franquista L’Espanya de Franco aconseguí desenvolupar una economia de guerra eficaç. 4 avantatges de pes sobre l’Espanya republicana: 1) L’organització militar (jerarquia de comandamentd) estava al seu costat. L’exèrcit republicà no tenia comandaments i va caure en una situació de desorganització. Les milícies mai van ser una força ni ben instruïda ni ben armada.
2) Van controlar, des del primer moment, les principals regions agrícoles. El problema d’alimentar a la població civil i a les tropes estava pràcticament resolt des del principi.
3) Tenien el recolzament de la majoria d’empresaris del país. Això va contribuir a l’enfortiment i expansió de l’eco de guerra al front nacional. Els empresaris van finançar part de la GC amb donatius, crèdits i contactes exteriors que van permetre obtenir finançament estranger.
4) Recolzament molt actiu de les potències feixistes del moment. En l’aspecte militar van ser determinants pel desenvolupament de la GC. Portugal va proporcionar territori per a bases logístiques i Alemanya i Itàlia van proporcionar ajuda material i militar. ( Aquesta ajuda no fou desinteressada, acabada la GC el retorn dels deutes va constituir una càrrega pesada per Espanya) 5) A les 4 avantatges anteriors, s’hi suma una política econòmica molt encertada en el sentit que va obtenir el màxim partit dels recursos dels recursos disponibles per cobrir els objectius principals de l’economia de guerra. L’estat franquista fou un poder absolutament intervencionista. S’implantà un control centralitzat de tota la producció, distribució i comerç exterior que, combinat amb una forta repressió als no col·laboradors, va permetre augmentar nivells productius dels béns estratègics.
 Com a resultat d’això, les autoritats franquistes van poder utilitzar amb molta prudència la política monetària, renunciant a finançar el cost de la GC mitjançant inflació.
6.1.3. Economia de guerra al front republicà No va ser eficaç. La República tenia una clara superioritat econòmica: reunia la població de pràcticament totes les grans ciutats, disposava de gairebé tota la indústria i de l’agricultura d’exportació, disposava de les reserves d’or del Banc d’Espanya i d’una gran part de l’estalvi nacional. TOT I DISPOSAR DE MOLTS RECURSOS, NO VA SABER MOBILITZAR-LOS EFICAÇMENT. Això es va deure a que les forces polítiques republicanes no només tenien l’objectiu de guanyar la GC, sinó que tenien un altre objectiu que per algunes altres organitzacions era fins i tot prioritari: construir una economia no capitalista. És a dir, a més de derrotar el feixisme en el front, s’havia de fer la revolució social.
Ara bé, existien opinions diferents i oposades sobre l’estratègia correcta per assolir els dos objectius. 3 visions: 47 - Liberals progressistes  no volien de cap manera canviar el sistema econòmic.
- Anarcosindicalistes o llibertaris  partidaris de l’abolició de l’Estat i defensors de la immediata revolució.
- Socialista-marxista  propugnava la nacionalització de la indústria i les finances i la planificació estatal en l’economia.
Fins i tot a dins de les 3 corrents (sobretot en la marxista) hi havia partits i sindicats amb posicions enfrontades entre si.
Aquests conflictes interns van tenir efectes paralitzadors sobre la capacitat d’acció de les forces republicanes, tant en el terreny militar com en el de l’organització econòmica. Si hi sumem els problemes plantejats per l’experimentació d’un nou tipus de sistema econòmic tindrem la derrota militar. Tots aquests condicionants explicats van impedir que es desenvolupés una economia de guerra mínimament eficient.
Però també hi ha més factors que van impedir que s’aprofités el potencial econòmic del front republicà: 1) Pèrdua o anul·lació de l’empresariat. Les empreses van caure en una situació de col·lapse ja que la gerència va recaure en mans de treballadors inexperts i també pel dèficit de capital causat per la fugida dels propietaris i pel trencament de moltes relacions clients-proveïdors.
2) Dificultats d’abastament de matèries primeres, armament i aliments per a una població majoritàriament urbana.
Tot i que al principi la República controlava el litoral, els avions i vaixells franquistes van dificultar les comunicacions i van estrangular l’economia de València o Catalunya, per ex.
3) Partició de l’Espanya republicana en 2 zones desconnectades i distants. Va implicar debilitat estratègica i va impedir que la indústria pesada asturiana i basca subministressin l’armament necessari a l’altre zona republicana.
4) Condicionant exterior més important que els 3 anteriors: l’actitud no amistosa de les principals democràcies occidentals respecte el règim republicà. França, USA i GB van mantenir una falsa actitud de neutralitat, negant subministrament de material bèl·lic i la concessió de crèdits al govern republicà per por a la instauració d’un règim comunista. A més, grans empreses d’USA van subministrar petroli i camions als sublevats. Els republicans van haver de recórrer a comprar armes a URSS en unes condicions desfavorables i pagant sempre al comptat. El 1938 es van esgotar les reserves d’or i ja no van poder comprar més armes.
A més, van ser incapaços de desenvolupar una política econòmica eficaç. La falta d’una direcció econòmica centralitzada va repercutir en l’evolució del sistema monetari.
L’emissió de moneda per part de governs autonòmic i municipis va fer que l’efectiu circulant es tripliqués  els preus es van disparar  espiral d’hiperinflació.
A finals del 38, la “pesseta republicana” havia perdut gairebé tot el seu valor (-97.6%).
A l’Espanya republicana va succeir una cosa mol atípica en un context bèl·lic. En qualsevol país en guerra, l’estat intervé per potenciar la fabricació d’armes i material i, per tant, augmenta la producció. A l’ Esp. Rep. en comptes d’augmentar, no va deixar de disminuir (Gràfic 6.1., pàg. 271). Això era degut principalment als efectes de les col·lectivitzacions: - els treballadors no eren bons gerents i la producció va baixar.
- les empreses col·lectivitzades no es van posar sota intervenció estatal.
6.2. La ruptura institucional del nou règim i el contrareformisme social Un dels principals objectius de la insurrecció era la contrareforma: invertir les tendències de distribució de la renda i de la riquesa nacionals dominants durant la República.
- Durant la Répública:  48 Augmenten salaris (w), gràcies a un augment del salari real (w/p) .
 Disminueixen els beneficis empresarials.
 Disminueix la renda de la terra a causa de l’augment de salaris, la disminució dels preus i la inseguretat jurídica en la propietat de la terra (reforma agrària).
- Després GC:  Les terres i empreses col·lectivitzades van ser retornades als propietaris.
 Repressió pels treballadors que hi havia participat.
 Disminueixen molt els salaris reals (w/p) urbans i rurals (Quadre 6.1., pàg. 272)  fins a finals dels 50 el salari real va oscil·lar en torn la meitat del nivell del 36.
CAUSES DE LA DISMINUCIÓ DEL SALARI REAL: Va ser el resultat de la combinació de: - Salaris severament controlats  Franco va instaurar un model autoritari de relacions laborals que prohibia els sindicats lliures i les vagues, i segons el qual els salaris es fixaven administrativament pel Ministeri de Treball.
L’objectiu era la contenció i la disminució dels salaris, i en aquest sentit fou un èxit.
- Inflació incontrolada.
CONSEQÜÈNCIES DE LA DISMINUCIÓ DEL SALARI REAL: 1) Disminueixen els ingressos reals  baixen moltíssim les condicions de vida, que es van aproximar al nivell mínim vital. Disminueix, per tant, el consum agregat.
2) Alteració de l’estructura de la demanda: * Disminueix demanda productes manufacturats * Augmenta demanda béns de luxe Aquesta transformació de l’estructura de la demanda fa disminuir la productivitat global (era més important la indústria de béns manufacturats. que de luxe).
3) La productivitat global també disminueix per un canvi en la composició de la funció de producció: els empresaris substitueixen capital per treball ja que el L és més barat i hi ha dificultats per a les importacions de màquines.
4) Reagrarització de l’economia:  emigració ciutat  camp, per poder alimentar-se  augmenta població agrària  disminueix població industrial  disminueix producció agrària perquè hi ha més L però menys K i menys fertilitzants  disminueix productivitat 5) Auge de les tecnologies de la Iª Revolució Industrial: carbó nacional (per falta de petroli i electricitat) i el ferrocarril (per manca d’automòbils, camions i autocars.
6) Augmenten els beneficis empresarials:  en aquest nou entorn polític, jurídic i social, els empresaris van disposar de mà d’obra barata i atemorida.
 Un cop es va restablir la propietat i el règim pro-empresarial feia esperar un augment de la inversió però no va ser així ja que disminueix la demanda degut a la disminució dels salaris reals.
 Durant la II GM, Espanya no va veure’s tan beneficiada com durant la I GM. Acabada la II GM (1945-47) les expectatives es van reanimar i es va multiplicar la creació d’empreses.
49 6.2.1. La inflació incontrolada Franco va tenir problemes per controlar la inflació després de la GC: 1940: inflació = 19% 1941: inflació = 30% 1941-45: disminueix la inflació  Causes de la inflació  A la llarga, la inflació va ser l’encarregada de liquidar els deutes interiors  Augmenta molt el dèficit públic (8% del PIB) degut a despeses militars per mantenir l’ordre  Solucions que es van aplicar per finançar l’exèrcit  Augmentar impostos  Emetre Deute interior  Disminuir despeses que no fossin militars 6.3. L’impacte macroeconòmic del primer franquisme - La guerra i la instauració del Nou Estat van ser traumàtiques ja que van trencar la dinàmica de creixement de dècades anteriors ( des de 1840).
- La 1a dècada de postguerra fou una situació de profunda depressió i misèria.
- Estancament i penúria defineixen el desenvolupament macroeconòmic dels 40.
- Renta nacional disminueix un 20%.
- Espanya va necessitar molts més anys que els normals (uns 15 anys) per recuperar els nivells productius prebèl·lics (Quadre 6.2., pàg. 279). El primer franquisme va ser un desastre econòmic (1936-1950).
- La disminució del benestar és històricament excepcional.
- Aquesta depressió va ampliar la distància amb la resta d’Europa en termes de desenvolupament econòmic  PIB per càpita espanyol inferior a la meitat del PIB per càpita europeu.
6.3.1. Causes del fracàs d’aquest període.(36-50) 1) Fortes destruccions físiques i humanes en la GC (versió de Franco)  FALS, ja que les destruccions físiques i humanes espanyoles durant la GC van ser inferiors a les d’altres països europeus durant la II GM (Quadre 6.3., pàg. 281). Tanmateix, els morts i exiliats després de la GC van tenir rellevància econòmica perquè van perquè eren mà d’obra qualificada i van significar perdre molt en K humà, però això no va ser conseqüència només de la GC sinó de la política del règim.
En el cas de l’aparell productiu industrial, la pèrdua de béns de capital també fou menor en termes relatius ja que les ciutats, amb alguna excepció, no van ser bombardejades massivament.
2) Política econòmica (autarquia i intervencionisme)  CERT - Van condemnar a Espanya a una greu infrautilització de la capacitat productiva de gairebé tots els sectors econòmics.
- No va ajudar a recompondre la capacitat exportadora de la que depenien les importacions necessàries per al rellançament de la indústria, l’agricultura i la mineria.
- Va impedir l’assignació racional dels recursos i va deixar l’economia en un estat casi catalèptic (de depressió permanent).
50 6.4. La política econòmica Basada en: - autarquia - intervencionisme (formació preus, assignació de recursos) Aquestes accions interventores van ser la causa de la pobre evolució de l’economia espanyola durant els anys 40. Van originar una escassetat de béns essencials que se sumava a la provocada per la manca d’importacions.
6.4. Aspectes de la política econòmica a) Contrareforma  ja l’hem explicat b) Intervenció de preus i assignació de recursos  Intervenció en l’ agricultura:  Hi havia organismes interventors que fixaven les quotes de producció i els preus administrativament.
 Fixaven preus sense tenir en compte costos i estaven per sota del preu d’equilibri. En teoria es feia per beneficiar els consumidors però va tenir efectes contraris:  Disminució producció.
 Eliminava incentius a augmentar la capacitat productiva.
 El bé intervingut (tasat) tendirà a reduir-se en el mercat oficial perquè una part va destinada al mercat negre (“estraperlo”). Per ex, en el mercat dels aliments bàsics, més de la meitat de la producció anava al mercat negre. (quadre 6.4., pàg. 285).
 Disminució de la producció global comercialitzada.
 Com que hi havia escassetat d’oferta, l’Estat va decidir intervenir en el consum per racionar-lo: cartilles de racionament (per tal de garantir un mínim de béns per tothom). Va durar fins 1951 (12 anys).
 Els grans productors agrícoles i la gent que podia eludir les quotes d’entrega obligatòria i podia assumir el risc de vendre en el mercat negre van fer grans fortunes.
 La intervenció de preus i el racionament del consum dels béns amb preu tasat van impulsar el capitalisme especulatiu  les operacions més lucratives eren aquelles on es compraven subministraments a preu oficial i es revenien a un d’industrial, als preus inflats del mercat negre.
Intervenció en l’energia:  L’ Estat va decidir congelar les tarifes elèctriques al nivell de 1936. Per tant, no es pot desviar al mercat negre.
 Això va provocar:  Baixen els preus relatius  la gent en vol consumir més perquè és més barat, el preu relatiu electricitat és inferior al preu relatiu del carbó.
 Baixen incentius dels productors a invertir en construir noves centrals i en augmentar la capacitat productiva per atendre tota la demanda.
 La demanda és major que la oferta  restriccions elèctriques de 1944 a 1954. Per tant, disminueix la producció junt amb la productivitat.
 La indústria fou l’activitat més perjudicada ja que això feia q no es pogués recuperar.
Assignació de recursos, l’intervencionisme es va fer per 3 vies: 51 1)Intervenció en la distribució de matèries primeres i béns d’equipament mitjançant “cupos” i llicències d’importació. Per tant, les capacitats productives de les empreses es van veure condicionades perquè l’Estat decidia les quantitats d’input que tenien dret a comprar. Els cupos s’establien d’acord amb el poder de l’empresa tenia sobre el govern i es donava prioritat a la indústria de defensa, la bàsica i la de béns de consum.
2)Reglamentació de la inversió privada. Tota la indústria privada estava sotmesa a autorització administrativa prèvia. No es van seguir criteris de racionalitat econòmica sinó que va ser per contactes polítics. Va provocar una assignació ineficient.
3) Creació d’empreses públiques. L’Estat creu que la iniciativa privada ha fracassat en l’objectiu de desenvolupar el país i creuen que han d’intervenir  1941 es crea l’INI (Institut Nacional d’Indústria). Té 2 objectius: fabricar material militar i l’autosuficiència energètica del país.
Es creen Endesa i Enher (electricitat) i Encaso, que va ser un fracàs. Volien produir petroli a partir de minerals espanyols. Mai es va produir un barril i va tenir costos elevadíssims. És la millor prova dels errors durant el 1r franquisme.
Conclusió: l’Estat va promoure empreses que van absorbir molt k i que no van generar producció, i si ho van fer van ser ineficients. A més, va perjudicar a la iniciativa privada perquè les empreses públiques tenien privilegis.
c) Autarquia: Al principi ve imposada perquè molts països es troben involucrats en la II GM. Quan s’ha acabat, els aliats bloquegen contactes amb l règim de Franco (aquesta situació millorarà cap als 50).
 Durant la dècada de 1940 els intercanvis comercials van ser molt baixos. El grau d’obertura (M+X/PIB) era del 3%. Per tant, podem parlar de col·lapse del comerç exterior (Gràfic 6.4. i 6.5., pàg. 292/293).
 Per què disminueixen les M? o Perquè existien les llicències a les M que limitaven molt a les M.
 Per què disminueixen les X? o Perquè no hi ha divises per comprar  les reserves es van gastar per finançar el dèficit provocat per la GC i les balances de serveis i transferències no aportaven el volum necessari de divises. A més, fins el 1959 la inversió estrangera estava casi vetada.
o Perquè el principal sector exportador era l’agrari, però com no podia importar maquinària ni adobs, no podia augmentar la producció  no augmenten X  no podia M  cercle viciós.
 Política comercial  els socis tradicionals eren França i GB, i ara són Alemanya i Itàlia. Itàlia produeix productes similars als espanyols  no augmenten X.
 Política canviària  les autoritats creien que el prestigi del país anava associat amb la cotització de la moneda. El tipus de canvi que van fixar per la pesseta estava sobrevalorat (Gràfic 6.7., pàg. 298).
El fet que les X estiguessin sobrevalorades més el procés d’inflació que ja hi havia van fer que s’encarissin molt les X  disminució X. Com que els productes espanyols eren molt cars, s’esperava que augmentessin les M, però no va ser així perquè hi havia cupos.
52 TEMA 7: OBERTURA I INDUSTRIALITZACIÓI SUBSTITUTIVA D’IMPORTACIONS (1951-1959) Entrem a la 2na dècada del Franquisme. 1ra obertura: no parlem d’una liberalització de l’economia, diem que l’economia s’obre en relació amb el període anterior.
7.1. Guerra Freda, Ajust americà i disminució del intervencionisme Per què obertura a la dècada dels 50? Pels esdeveniments mundials: creixent enfrontament USA-URSS. Els països occidentals deixen de considerar Espanya com un membre del bloc feixista per passar a tenir-lo com un membre fiable del bloc anticomunista. 1950 la ONU revoca la mesura d’aïllament que hi havia Espanya des de 1946.
53 Impacte en l’economia espanyola: - USA dóna ajut a Espanya - Pacte de Madrid (1953): Espanya cedeix bases militars i la possibilitat d’utilitzar els seus ports.
- L’ajut no és gaire elevat en quantitat però per l’eco espanyola és molt decisiu perquè permet que desagraeixi el problema de falta de diners, de divises x adquirir matèries primes, aliments i sobretot maquinària nova (absorció de nova tecnologia). Aquest augment de les importacions de maquinària repercuteix en un augment de la productivitat. (quadre 7.1., pàg. 303) - La taxa de població activa es recupera, torna a haver-hi emigració del camp a la ciutat.
Una altra força favorable per la recuperació econòmica va ser la disminució de l’intervencionisme: EFECTES: - Agricultura  augmenta la producció. Ara la major part dels productes tenen un preu de lliure mercat, ja no estan tasats. Excepció: cereals, el seu preu continuà tasat però més proper al de lliure mercat i no genera mercat negre. L’augment de la producció fa que desaparegui el racionament.
-  Concentració parcel·lària per utilitzar les màquines i aprofitar economies d’escala.
 Programa d’ajudes x innovació de l’agricultura.
 Reforestació per augmentar la producció de fusta.
Energia  no desapareix la intervenció, tarifes regulades xo a un nivell que permet que les companyies elèctriques privades vulguin invertir. A més, augmenta la producció d’electricitat provinent de les empreses públiques, amb el que s’aconsegueix ajustar oferta-demanda i eliminar restriccions.
Veiem una flexibilització en la política canviària del moment: No es basa en la sobrevaloració de la pesseta (gràfic 6.7, pàg. 298) La pesseta es devalua. L’Estat passa d’un tipus de canvi fix a un múltiple: si volem M vedella tenim un tipus de canvi diferent al de si volem M cotxes. La rebaixa en la cotització de la pesseta permet augmentar ràpid les X.
7.2. De l’autarquia a la ISI Fins ara Espanya havia seguit una estratègia autàrquica que va dur la economia en un estancament permanent i aïllament de l’exterior. Per construir una base industrial ampla i potent era necessari importar certs inputs indispensables.
A partir de 1951, amb la relaxació del sistema autàrquic, es va desenvolupar una estratègia de industrialització substitutiva d’importacions (ISI).
- En què consistia? o Establir barreres d’entrada als productes estrangers xo amb la possibilitat d’importar els productes necessaris (maquinària).
54 o Control de canvis. L’Estat, a través dels tipus canvi oficials pot controlar la ISI.
o Paper de l’Estat com empresari, productor de béns bàsics.
- Va tenir èxit? o Cada vegada el pes de la producció nacional sobre el total consumit és major. S’adapta bé a la demanda. (Gràfic 7.2., pàg. 308) o El 1941 molta producció interior, però no com un avanç en la substitució d’importacions, sinó a causa de l’aïllament amb l’exterior. Amb la ISI canvia: la indústria espanyola s’apodera de pràcticament tota la demanda interna de béns de consum i una gran part de productes intermedis.
Gràfic Hoffman: anys 20 passem al 2n estadi Finals 50, a punt d’entrar al 3r estadi. Es consolida als 60.
Tot i això, l’èxit del model d’industrialització va ser efímer. Aquesta estratègia industrialitzadora s’enfrontava a 2 desequilibris: - Inflació (gràfic 7.1., pàg. 310)  o Principis 50: forta inflació provocada per la intervenció dels preus als 40.
o 50-53: baixen taxes inflació.
o Finals 50: tornen a augmentar preus degut a:  Dèficit del sector públic causat per un augment de les despeses de l’Estat (emet Deute Públic pignorable).
 Augment de la demanda de crèdit de les empreses privades, atesa sense restriccions per la banca privada.
Massa monetària del país augmenta.
La demanda interna creixia i els empresaris no tenien altra alternativa que endeutar-se amb els banca per poder servir-la.
- Dèficit de la Balança de pagaments  o Augment industrial provoca augment M, que creixien al mateix ritme que el PIB, però les X no creixien: dèficit balança comercial.
o La balança de serveis no permet compensar el dèficit de la balança comercial.
o La balança capital: la I millora respecte els 40, però les empreses estrangeres no tenien la seguretat d’obtenir beneficis (no entren suficients capitals).
Les mesures aplicades per combatre aquests 2 desequilibris existents foren inútils.
7.3. L’estructuració d’un capitalisme nacional El sistema empresarial estava dominat per grans empreses de serveis públics. La formació del INI significà la creació de moltes empreses. Les que eren 100% propietat del INI s’anomenaven Empresa Nacional (quadre 7.3. pàg. 314).
La banca controlava la indústria espanyola. L’ambient autàrquic i els anys de la ISI van ser la època daurada del control de la indústria per part de la banca.
7.4. Increment de la renda i canvi estructural profund El PIB per càpita va créixer a un ritme del 4,8% anual i el producte industrial a una taxa anual del 6,7% entre 1950 i 1960. Tot i això, no va aconseguir avançar més ràpid que el conjunt de les economies que avui formen la UE.
En l’expansió econòmica d’aquesta anys hi van jugar un paper important: 55 1) Inversió: degut a un canvi radical de les expectatives empresarials 2) Consum privat: gràcies a un augment dels salaris (gràfic 7.3. pàg.318) es demanen més béns finals. L’elevació de les retribucions provocava vagues (1951-vaga tramvies BCN).
La prosperitat de la indústria de béns de consum va atraure la de la indústria de béns d’equip i les 2 activaren l’ascens dels sectors de béns intermedis.
La població ocupada en l’agricultura començà a reduir-se i la productivitat per ocupat millorà sensiblement. Cada cop més població i per tant, els aliments que el sector agrari nacional no produïa, havien de ser importats.
7.5. El bienni preestanilitzador i el pla d’Estabilització El 1957 Franco creà un nou govern que va haver d’enfrontar-se a un seriós deteriorament de la situació econòmica (acceleració de la inflació, creixement dèficit públic i desbordament del dèficit exterior). Era necessari un canvi radical respecte model autàrquic.
Què és el Pla? - un informe - té molt èxit  el FMI voldrà copiar-lo per altres països - tractament per una economia afligida per desequilibris interns i externs que no es podien superar amb receptes compatibles amb la política autàrquica.
- Suposa l’acceptació dels principis del capitalisme lliberal: renuncia eco tancada i intervinguda per l’Estat i proposa eco regulada pel mercat i oberta a l’exterior.
En què es basa? El seu objectiu era l’equilibri del sector exterior a c/t i establir condicions per evitar el dèficit de la balança de pagaments a llarg termini.
Ajut del FMI, la OECE i EEUU per solucionar problemes més conjunturals.
Mesures Política monetària: - Política monetària restrictiva  eliminació del deute públic pignorable - Augment tipus interès - Restricció del crèdit al sector privat  limitació a l’augment de crèdit bancari.
 Tot això provoca una disminució de la Inversió, es tractava de deprimir l’eco.
Reforma fiscal: - L’Estat s’obliga a limitar la despesa pública - Augment ingressos  a través de l’augment de preus dels serveis públics  Això portarà a una disminució de la demanda Política canviària: - 56 Devaluació de la pesseta en un 30% (60 pts/$) - Significa el trencament de l’aïllament. La pta s’incorpora a Bretton Woods  convertibilitat de la pta.
- Espanya passa a ser membre del Sistema Monetari Internacional (SMI) - Hi ha una liberalització del mercat de divises Efectes del pla 1) deprimeixen l’eco espanyola (gràcies a disminució inversió i consum) que no té un efecte a ll/t. A finals dels 60, l’eco espanyola es torna a reactivar. Provoca una forta corrent migratòria que continua fins els 60 (situació precària).
2) Pel sector exterior, els efectes són molt positius ja que augmenten les reserves del país gràcies a una repatriació de capitals i a que la devaluació de la pta impulsa un augment de les exportacions i una disminució de les importacions.
Augmenta inversió estrangera  entren capitals que milloren les reserves del país (quadre 7.7. pàg. 324).
57 TEMA 8: LA EDAD DE ORO. LA REINTEGRACIÓN EN LA ECONOMÍA INETERNACIONAL (1960-1973) 8.1. Liberalización e integración económica: el circulo virtuosa del sector exterior El éxito y la importancia del Plan de Estabilización no radica tanto en los buenos resultados que brindó en cuanto al restablecimiento de los equilibrios macroeconómicos básicos como que sentó las bases de un nuevo modelo de crecimiento económico. La esencia del mismo fue la integración de la economía española en la economía internacional.
La reincorporación se basó en una estrategia de doble apertura hacia el exterior: apertura comercial y apertura financiera. Vamos a ver a continuación en qué consistió cada una de estas líneas de política económica que enterraron definitivamente la estrategia autárquica.
8.1.1. La apertura comercial En 1959 las autoridades españolas asumieron que debían proceder a una liberalización del comercio exterior. La Administración no iba a renunciar a intervenir para racionar las importaciones, pero si hasta entonces para conseguirlo había ejercido el control directo sobre los productos importados, a partir de ahora procuraría regular su volumen global gravándolos con aranceles y otros impuestos. Es decir, sustituiría un rígido y severo esquema de restricción de las importaciones vía cantidades por otro que operaría vía precios. Los gobernantes tendieron, pues, a dejar en manos de los propios agentes económicos, del mercado, decidir qué se importaba y en qué cantidades.
La instrumentación de esta política llevó a tomar dos tipos de medidas: 1) El establecimiento de diversos regímenes de comercio para la importación. Esto sirvió para llevar a cabo el objetivo de suprimir, de manera progresiva, el comercio intervenido por el Estado. Los bienes importados eran clasificados en diversos regímenes de comercio, uno de los cuales tenía el carácter de “comercio liberalizado”, mientras que los restantes eran regímenes de comercio intervenido. Los productos que estaban incluidos en la primera categoría podían ser importados sin ninguna liberalización, de modo q la apertura comercial consistió en el trasvase de artículos comprendidos en los diversos regímenes de comercio intervenido al régimen de comercio liberalizado.
2) La implantación de un nuevo arancel q entró en vigor en 1960. Éste contrarrestó en cierta medida con el movimiento liberalizador descrito anteriormente. Desmontado el mecanismo autárquico de los cupos y la licencias, que otorgaba a la Administración el poder de regular las importaciones para preservar el equilibrio de la balanza exterior y protegía las empresas autóctonas frente la competencia extranjera, estas funciones volverían a depender del sistema arancelario como había sido tradicional hasta la guerra civil.
El arancel consentía que la industria española pudiese producir en el mercado interior a precios muy superiores a los internacionales.
Pero el contexto económico europeo y mundial se movía hacia una creciente liberalización comercial e interdependencia de las economías nacionales, lo cual se materializó en sucesivas rebajas de las tarifas aduaneras.
España, como país miembro, no se mantuvo al margen de esta dinámica de progresiva apertura, si bien fue a remolque y se mantuvo en todo momento como una de las economías occidentales más cerradas.
58 En virtud del acuerdo Comercial Preferencial firmado por España y la Comunidad Económica Europea en 1970 tuvo lugar una gradual pero significativa liberalización comercial, gracias, por un lado a la supresión de las restricciones cuantitativas que aún subsistían sobre la importación de productos industriales y por otro lado, a una fuerte rebaja de las barreras arancelarias que se interponían en el comercio entre España y la CEE. Ésta concedió una reducción en las tarifas q se aplicaban a los productos industriales españoles mucho mayor q la reducción que hizo España en las mercancías industriales importadas de la Comunidad. Esta asimetría tuvo como contrapartida que la Comunidad decidiera q no se rebajarían las barreras de comercio de los productos agrícolas procedentes de España. En todo caso, la economía española sacó un doble e importante beneficio. En primer lugar, el hecho de que disminuyeran las trabas q dificultaban el acceso de los bienes manufacturados españoles al espacio comunitario potenció la industria del país al darle nuevas posibilidades de crecimiento a través de una mayor especialización y un mejor aprovechamiento de las ventajas comparativas. En segundo lugar, el sistema económico español gozó de una elevación significativa de la productividad, como resultado de un mayor consumo de bienes industriales más eficientes procedentes de la CEE.
8.1.2. La apertura financiera De 1936 a 1959 las inversiones extranjeras habían sido muy escasas, a causa de la política sumamente restrictiva seguida por el régimen franquista.
A partir del mismo instante en que se aprobó el Plan de Estabilización , se desarrolló una legislación muy liberal sobre las inversiones de capital extranjero. También se ampliaron las modalidades de inversión: además de las directas (aquellas q tienen por objetivo crear, renovar y ampliar instalaciones productivas ) también se permitieron las inversiones de cartera (adquisición de valores mobiliarios –acciones, bonos privados, fondos públicos-) y las inversiones inmobiliarias. En tercer lugar, el nuevo marco legal no ponía ninguna traba a la repartición de los capitales invertidos y de las rentas generadas. Finalmente, el nuevo marco legal daba garantías jurídicas sobre la propiedad y el derecho de transferibilidad de los beneficios y los capitales al exterior, con el fin de animar a los capitalistas extranjeros a invertir en el país. De este entorno liberal únicamente quedaron excluidos unos sectores muy concretos, que las autoridades consideraron que eran demasiado sensibles a los intereses nacionales para dar entrada al capital de fuera: la industria de la defensa, la del refinado de petróleo, los medios de comunicación y editoriales y el transporte aéreo.
Esta política de liberalización exterior debe ser calificada como extremadamente liberal, dado el contexto económico y político en que se enmarcaba. El cambio fue más radical en este ámbito que en el del comercio exterior. Los gobernantes franquistas abrazaron el viejo paradigma liberal que consideraba al capital extranjero como una palanca clave para el desarrollo económico nacional. Según esta visión, tres razones motivaban la apertura a los capitales foráneos a largo plazo: - El reconocimiento de que el ahorro interno era insuficiente para financiar la definitiva industrialización del país de manera rápida.
- Las entradas de capital deberían aportar divisas imprescindibles para el equilibrio exterior. Sin éstas, no sería posible financiar el déficit en la balanza por cuenta corriente, y, por tanto, habría que frenar el aumento de la importaciones, frenando así el crecimiento económico.
- Resultaba imprescindible para resolver el atraso tecnológico y el bajo nivel de productividad de las empresas del país.
La apertura comercial y financiera generó un extraordinario círculo virtuoso del crecimiento. A partir de 1960 la economía española progresó más rápidamente que en ningún otro momento. Este hipercrecimiento estuvo originado por fuerzas económicas perfectamente reconocibles y explicables. La intensificación de las relaciones económicas con el 59 exterior resultó un factor absolutamente decisivo para lograr semejante aceleración, que no era sino un gran salto adelante en el desarrollo industrial. Gracias a la apertura comercial pudieron importarse cantidades crecientes de productos energéticos, materias primas, bienes intermedios y de equipo a precios competitivos; es decir, todo aquello de lo que debía dotarse la industria española para expandirse y modernizarse.
¿ Por qué hablamos de círculo virtuoso? Porque la misma apertura al exterior proporcionó las fuentes suministradoras de los ingresos que desempeñaron la función de partidas equilibradoras de la balanza de pagos. La apertura desencadenó un fuerte aumento de las importaciones, que se convirtieron en el motor de crecimiento, y, a la vez, proveyó las divisas necesarias para financiar las importaciones que se multiplicaban sin cesar. El círculo virtuoso no se rompería hasta que el shock del petróleo pusiera fin bruscamente a la era de prosperidad de los países industrializados.
Entonces se disparó el valor de las importaciones al mismo tiempo que flaquearon los componentes equilibradores de la balanza de pagos ( muy vinculados a la bonanza económica de las naciones más desarrolladas). Pero veamos cuáles eran estos componentes.
CUADRO 8.1 Principales componentes de la balanza de pagos 1961-1973 (en millones de $) Como podemos ver en el cuadro, debe subrayarse el formidable crecimiento de las importaciones y las exportaciones.
Nunca antes los flujos comerciales se habían incrementado a un ritmo como éste, ni siguiera cercano a él.
También debe remarcarse la ampliación de la brecha entre el nivel de las importaciones y las exportaciones; en otras palabras, la persistencia y deterioro de un desequilibrio (el déficit comercial) que ha tenido un carácter estructural permanente históricamente.
Los productos que nuestro país consiguió vender al exterior apenas financiaron la mitad de los q adquiría del resto del mundo. Se trata de mínimos históricos El cuadro desvela las existencia de tres fuentes proveedoras de grandes volúmenes de divisas: 1) Las remesas de emigrantes. Representaron la contrapartida de la impresionante ola emigratoria al exterior q tuvo lugar desde los años 1950 hasta 1973. Aproximadamente un millón y medio de españoles residente en las zonas más rurales y atrasadas, emigraron al extranjero, preferentemente a Francia, Alemania, Suiza y algunos otros países europeos occidentales. La economía española sacó un doble beneficio de esta exportación de mano de obra. Por un lado colocando en torno al diez por 100 de la población activa en el exterior se ahorró el problema del paro. Y por el otro, España recibió un considerable volumen de ingresos del exterior debido a los ahorros q enviaban los emigrantes.
2) El turismo. Tuvo una importancia muy superior, tanto en el equilibrio de la balanza exterior como en las transformaciones que desencadenó en el sistema productivo e incluso en la sociedad española. El turismo se convirtió en un bien de consumo corriente con una demanda relativamente rígida a la baja para las clases medias.
España tenía unas condiciones particularmente favorables para poder atender esta demanda: 60 - Proximidad geográfica a los principales países consumidores.
- Sus condiciones naturales (calidad del paisaje, grado de insolación, muchas playas...) excepcionalmente favorables para desarrollar el tipo de oferta turística (de sol y playa) más apetecida por los ciudadanos de los países vecinos.
- Además de algunas ventajas competitivas que harían a España imbatible como oferente de turismo de masas: salarios muy bajos q permitían ofrecer servicios a precios sumamente asequibles para los visitantes extranjeros, y una respuesta muy ágil tanto por parte de los empresarios como de la misma Administración, materializada en la ampliación espectacular de las plazas hoteleras junto con otros alojamientos, más la creación dela infraestructura básica.
Con todo ello tuvo lugar durante el período un crecimiento verdaderamente explosivo del turismo, el cual pasó a ser, la primera industria del país.
Los ingresos turísticos tuvieron un papel equilibrador en la balanza de pagos. En otras palabras, las divisas procedentes del turismo permitieron financiar un volumen de importaciones sustancialmente mayor. El turismo pasó a constituir una pieza esencial en la capacidad exportadora de la economía española: representó nada menos que el 40% de las exportaciones de bienes y servicios.
3) Las inversiones de capitales extranjeros a largo plazo. Desde que la legislación lo permitió (1959) entraron masivamente capitales del exterior. Los estímulos fueron diversos y poderosos: 1)El potencial de crecimiento económico del país, que dado el estado de atraso, era muy grande.
2)Las barreras al comercio continuaron siendo elevadas, lo que , combinado con las expectativas que se albergaban acerca de una aceleración del crecimiento, inducía que las empresas extrajeras estuviesen interesadas en instalarse en el seno del mercado interior para beneficiarse de su dinamismo 3)Hubieron otros factores q también ayudaron a que la rentabilidad del capital fuese más elevada en nuestro país, entre los cuales hay que mencionar los menores costes relativos de la mano de obra y la baja presión fiscal.
Las importaciones de capital extranjero a largo plazo hicieron una aportación importante al proceso de capitalización vivido durante los años sesenta y primeros setenta, al tiempo que fueron una partida compensadora esencial del desequilibrio comercial.
8.2. Industrialización acelerada Desde los meses finales de 1960 (una vez superada la recesión causada por el Plan de Estabilización), hasta 1914, la economía española vivió un crecimiento explosivo, de una magnitud mayor que en ningún otro momento histórico.
Semejante progresión condujo a que durante le período se triplicase el producto total y se doblase largamente la renta por habitante. Este período es denominado “La edad de oro”.
La industria fue el motor de la formidable progresión económica, no tan sólo porque creció a mayor velocidad que el resto de los sectores, sino porque fue la protagonista de los cambios estructurales sucedidos en la economía española.
Éstos fueron tan profundos que le abrieron las puertas al restringido club de las economías desarrolladas (España accedió al puesto de décima potencia económica del mundo).
61 Las actividades industriales aumentaron a lo largo del período de forma continua y significativa su participación en el PIB. En ello consistió el cambio estructural fundamental: fuerte incremento del peso relativo de la industria en el empleo y la producción totales simultáneamente a la pérdida de importancia relativa de la agricultura.
El cambio estructural pudo suceder porque se produjeron grandes modificaciones en la demanda. Éstas, a su vez, estimularon profundas transformaciones en la oferta productiva, al tiempo que fueron impulsados por ellas.
Consideremos, en primer lugar, las fuerzas que actuaron por el lado de la demanda. Atendiendo a su origen, debemos distinguir entre la demanda final, la exterior y la generada en el seno del propio sector intraindustrial.
La demanda final, que es la que hacen los consumidores, experimentó enormes variaciones. Además de expandirse a un ritmo muy vivo, se alteró notablemente la composición de la misma.
Las variaciones en la demanda final son fácilmente explicables por la ley de Engel, que nos indica que al tener los bienes distintas elasticidades renta, a medida que se eleve el nivel de renta familiar o por habitante los incrementos tenderán a destinarse a la adquisición de bienes superiores. Con ello, la estructura de la demanda se verá alterada: los bienes inferiores, cuyo consumo aumentará menos que proporcionalmente al incremento de la renta, perderán importancia relativa; por el contrario, la ganarán los bienes q los consumidores prefieren consumir una vez cubiertas sus necesidades materiales básicas.
Los transportes y comunicaciones simbolizan aquellos bienes duraderos que tienen una elasticidad renta muy elevada.
¿Por qué una mayor demanda de esta clase de bienes actuó como una fuerza impulsadora del crecimiento industrial? La respuesta es simple. En la fabricación de bienes de consumo duraderos, como los automóviles o los electrodomésticos, hay rendimientos crecientes a escala (hoy en día los ejemplificarían los fabricantes de ordenadores o de equipos de telecomunicaciones). Las industrias productoras pueden explorar amplias economías de escala y, por consiguiente, a partir de un cierto volumen mínimo de producción, pueden ofrecer los artículos a un precio decreciente, al menos en términos relativos. El abaratamiento tiene un efecto estimulante adicional sobre la demanda, amplificándose el mercado de tal modo que se produce un proceso acumulativo de aumento de aquélla, y, por tanto, de expansión acelerada de los sectores industriales que participan en la fabricación de este tipo de bienes.
El comercio internacional pudo constituir una segunda palanca de la industrialización y el crecimiento económico, ya que durante el período se expandió a un ritmo muy fuerte, ofreciendo oportunidades de ampliación de los mercados exteriores. ¿Aprovechó la industria española estas oportunidades? Sería exagerado afirmar que la industria española rompió radicalmente con el pasado, abocándose a los mercados exteriores. Pero no lo sería, en cambio, negar que para diversos sectores las exportaciones representaron una fuente importante de expansión. Este nuevo impulso fue causado por: - El nuevo tipo de cambio de la peseta, que eliminó la durísima penalización que había recaído sobre los productos exportados hasta 1959.
- El contexto de crecimiento acelerado que atravesaron todas las economías, en particular las europeas - La honda renovación tecnológica experimentada por la industria nacional, íntimamente ligada a las inversiones extrajeras.
Gracias a ello encontró nuevas vías de especialización y de inserción en la economía y el comercio mundiales.
- La política de fomento de las exportaciones aplicada a partir de 1959 en la que los gobernantes construyeron un complejo mecanismo que daba estímulos a las empresas exportadoras. Entre tales instrumentos sobresalían dos: la devolución a los exportadores de los impuestos indirectos que gravaban la producción y la provisión de créditos y seguros de crédito q la exportación.
62 - El Acuerdo Preferencial con la CEE firmado en 1970.
La demanda interna fue, pues, el motor fundamental del acelerado proceso de industrialización. Cumplió esta función no tanto por la presión de la demanda final, como por la demanda generada en el seno de la propia industria, de unos sectores con respecto a otros. Dicho más claramente, la industria fue capaz de crear su propio mercado, logrando además una constante expansión del mismo. ¿Cómo fue posible que las relaciones entre los diversos sectores industriales diesen lugar a una dinámica de crecimiento a una dinámica de crecimiento endógeno y autosostenido? La demanda intraindustrial aumentó incesantemente gracias a que, al incorporar tecnología moderna y alcanzada una adecuada especialización productiva, algunas ramas pudieron explotar grandes economías de escala en la producción.
Las ganancias de productividad que consiguieron con ello fueron irradiadas a los sectores industriales que consumían sus productos, bien sea como bienes de capital, o sea como insumos. Dado que este proceso de difusión tendió a tener una carácter acumulativo, todos los sectores industriales gozaron de una ampliación continua del mercado.
La producción industrial se aceleró de forma muy diferenciada sectorialmente. Las actividades que más sobresalieron fueron las siguientes: la química, las transformados metálicos y de construcción mecánica, la producción de minerales no metálicos y la fabricación de caucho y plásticos.
El Sector energético no avanzó tan rápidamente como el conjunto del sector industrial a causa del estancamiento de la minería del carbón, pero esto fue porque durante este período se produjo un procesos de sustitución de fuentes energéticas: del carbón por la electricidad y el petróleo. La generación de la electricidad creció tanto como la producción industrial total, debido a la universalización de su uso en las actividades productivas y domésticas.
Los transformados metálicos (incluyendo la construcción de maquinaria) se convirtieron en la primera industria nacional. No obstante, el mayor salto adelante no lo dio esta rama sino otra con la q está relacionada: la fabricación de material de transporte.
La principal fuerza motriz del crecimiento industrial acelerado que tuvo lugar durante el período fue el aumento de la productividad. Las ramas productivas que más contribuyeron al crecimiento de la industria y la economía trasfiriendo parte de sus ganancias de productividad al resto por medio de la venta de sus productos a precios decrecientes fueron las industrias metalúrgicas y mecánicas y la industria química y afines (comprendiendo los plásticos y el refinamiento del petróleo). La transformación de minerales no metálicos también potenció, más modestamente, el crecimiento industrial más allá del que se derivó del aumento de su producción. Las ramas mencionadas proveyeron los bienes de equipo y una parte sustancial de los bienes intermedios utilizados por todas las actividades industriales, de modo que los enormes avances de productividad logrados por aquéllas dieron un impulso definitivo al proceso de industrialización.
8.3. La modernización de la agricultura El desarrollo económico no ha consistido únicamente que en le progreso de la industria, sino que la agricultura también ha desempeñado un papel importante, y es q la agricultura experimentó una transformación estructural muy profunda en un tiempo increíblemente corto.
La agricultura ha tenido unas grandes potencialidades como palanca del desarrollo económico: sus reservas de factores y recursos económicos tradicionalmente eran tan abundantes que podía convertirse en fuente de provisión de mano de obra, capitales, divisas, alimentos para los sectores no agrarios, y, asimismo, podía constituirse en un mercado amplio y 63 profundo para éstos. Únicamente una de estas potencialidades (la movilización de la población retenida en el campo) se desarrolló a fondo en la práctica, y de manera especialmente intensa en este período. Pero sus efectos fueron fundamentales para la modernización económica del propio sector.
Diversos autores han considerado que la España de los años 1960 encaja en le modelo del crecimiento formulado por el economista británico W. Arthur Lewis. Esta teoría del crecimiento postula que en una economía atrasada en vías de industrialización coexisten dos sectores, el tradicional y el moderno. En el sector tradicional (el agrícola) la productividad media es muy baja y la productividad marginal tiende a ser nula. Por tanto, hay paro encubierto y los salarios son bajos, apenas superiores al nivel fijado por la supervivencia fisiológica. Lógicamente, el salario vigente en el sector moderno (la industria) es sensiblemente más elevado siéndolo también su productividad. La sobreabundancia de trabajadores en la agricultura determina que para la industria la oferta de trabajo pueda ser perfectamente elástica al salario vigente en el sector ya que, siendo mucho más alto que el imperante en la agricultura, los trabajadores del campo tendrán un poderoso incentivo a abandonar esta actividad y a buscar empleo en la industria.
El punto esencial del modelo de Lewis estriba en que existía un estímulo permanente (permanente mientras exista el amplio diferencial de productividad marginal intersectorial, es decir, mientras el sector de subsistencia no acabe desapareciendo) al trasvase de mano de obra del sector tradicional al moderno, del campo a la ciudad y a la industria.
Este trasvase comportará un fuerte incremento de la productividad global del sistema económico como resultado de una asignación más eficiente de los recursos. El proceso será sostenido, porque la inversión industrial se mantendrá elevada, alimentando el alza de la producción, la productividad y la demanda de empleo. El alto nivel inversor es debido a que los beneficios de las empresas del sector moderno serán también elevados, como consecuencia, por un lado, de la contención de los salarios, y por otro, del continuo aumento del consumo agregado resultante de la mejora en los ingresos lograda por los nuevos trabajadores industriales. El proceso de trasvase de activos continuará hasta que conduzca a un agotamiento de las reservas de la mano de obra del sector tradicional. A medida que vaya aproximándose esta situación, la mano de obra agrícola irá encareciéndose, lo cual activará un proceso de sustitución de mano de obra por capital y otros factores productivos que llevará finalmente a la modernización del sector atrasado.
Estas circunstancias tuvieron lugar en la España de la época. El modelo de Lewis sirve para explicar el progreso económico español de los años 1960. Otra derivación lógica del esquema interpretativo de Lewis es que el proceso de crecimiento, de carácter autosostenido, acaba agotándose por sí mismo al desaparecer las grandes bolsas de paro encubierto del sector tradicional. Podríamos sacar todavía una última lección fundamental de esta teoría, y es que el crecimiento será tanto más intenso cuanto más grade sea la escala del éxodo, ya que las ganancias de productividad dependen de la magnitud que éste alcance. Esto nos ayuda, asimismo, a entender el “milagro económico” español.
Las reservas de mano de obra en el campo eran todavía enormes en 1960. A partir de este año, el éxodo adquirió proporciones gigantescas. Un porcentaje muy significativo de los españoles cambiaron de municipio de residencia. Las corrientes migratorias comprendieron todo el territorio. Comportaron, entre otras muchas cosas, una urbanización extremadamente rápida de la población, que impulsó fuertemente la industria de la construcción y el sector servicios.
Debe puntualizarse que no toda la mano de obra que abandonó el campo fue absorbida por los sectores no agrarios. La mitad dejaron su tierra de origen para emigrar al extranjero.
El abandono en masa de la población rural no tan sólo impulsó con fuerza las actividades no agrarias y la renta nacional, sino que provocó lo que se denomina “crisis de la agricultura tradicional”. El factor desencadenante decisivo fue la disminución de la mano de obra. Los agricultores y propietarios de tierras de cultivo reaccionaron de manera más lenta ante las nuevas orientaciones de la demanda (al producirse la urbanización de la población e incrementarse 64 fuertemente los niveles de bienestar económico, cambiaron considerablemente las pautas de consumo). Como resultado de la inadecuación de la oferta a las nuevas inclinaciones de la demanda, la balaza comercial de productos agrarios pasó del estado de superávit que tradicionalmente tenía a otro de déficit continuado. La emigración fue suficientemente masiva e intensa para provocar una laza muy fuerte de los salarios agrícolas. Un encarecimiento de este orden en el coste del trabajo, fue suficiente para activar modificaciones de gran alcance en la función de producción de la agricultura. De modo que el trabajo fue sustituido masivamente por toda clase de factores productivos, desde simientes seleccionadas hasta tractores, pasando por fertilizantes.
Fue en estos años cuando se revolucionaron casi de la noche al día las técnicas de cultivo. Las explotaciones agrícolas tuvieron que efectuar un enorme esfuerzo de capitalización, no tan sólo para dotarse de una tecnología que les resultaba cara en relación a sus ingresos corrientes, sino también por consumir un volumen mucho más grande que antes de insumos no producidos por las propias explotaciones ni incluso por el sector agrario, como, por ejemplo, abonos y piensos. El consumo creciente de productos elaborados fuera de la agricultura contribuyó grandemente a su pérdida de importancia en el empleo y la producción del conjunto del sistema económico. Por partida doble, ya que la agricultura modernizada deja de abastecer al consumidor final al pasar a vender su producción a una industria alimentaría que la transforma y comercializa.
El mayor consumo de bienes intermedios y, esencialmente, de los costosos bienes de capital requeridos para la mecanización de las labores agrícolas conllevó un creciente y notable endeudamiento de las empresas agrícolas 8.4. El intervencionismo de nuevo cuño En las secciones anteriores de este capítulo hemos examinado los factores de crecimiento. Ha llegado el momento de hablar de los factores que distorsionaron el crecimiento y detrajeron capacidad de reacción a la economía española cuando, a partir de 1973, la situación de las economías industrializadas se vio dramáticamente alterada por el shock energético y la inestabilidad del sistema monetario internacional. Las distorsiones estuvieron originadas básicamente por dos elementos: - El frenazo de la política de liberalización interior y exterior. La política liberalizadora hacia el exterior desarrollada en el primer lustro de los años 1960 se enfrento a una resistencia cada vez más firme. Las presiones a favor de la protección por parte de los sectores industriales y agrícolas menos competitivos se hicieron muy fuertes, deforma que a partir de 1965 el poder político se plegó a sus demandas y exigencias.
- La introducción de un nuevo tipo de intervencionismo ( un intervencionismo de nuevo cuño) que se desplegó a través de los llamados planes de desarrollo. Ligado en parte a estos dos elementos, y en parte a los mecanismos de financiación de las empresas públicas establecidos por las autoridades, el sistema financiero estuvo muy condicionado a sus preferencias.
Desde 1964 hasta la muerte del dictador, la política económica giró alrededor de los planes de desarrollo. Tenían una duración cuatrienal, por lo que se ejecutaron tres. Se trataba de un planificación indicativa. Las metas fijadas en el plan no eran de obligado cumplimiento para los agentes privados, aunque sí tenían ese carácter para los entes y empresas públicos. El régimen de Franco se hacía la ilusión que dirigía y sostenía el proceso de crecimiento económico, cuando en realidad éste se desarrollaba por si mismo. Hay razones fundadas para sostener que España prosperaba económicamente a pesar de, y no gracias a, este esquema de intervensionismo global.
65 Una de esas malas políticas fueron los polos de desarrollo. Con ellos se pretendía llevar a cabo una política de reequilibrio territorial por medio de fomento de la industrialización en la regiones más atrasadas. Resultó un fracaso y fue costosa.
Otra mala política fueron las denominadas acciones concertadas. Una acción concertada era un contrato entre le gobierno y las empresas de un determinado sector, en virtud del cual las empresas se comprometían a alcanzar unos determinados niveles de inversión y de producción, ajustados a los objetivos fijados en le plan de desarrollo. Como contrapartida, el Estado facilitaba un amplio abanico de sustanciosas ayudas. Estas políticas, en lugar de mejorar la eficiencia económica y elevar la productividad de las empresas y sectores beneficiarios, sirvieron para fomentar su engrandecimiento desmesurado.
El último punto del que hablábamos, la mediatización de las entidades financieras, también tuvo importancia en la nueva política intervensionista. Los bancos privados y las cajas de ahorro tenían que destinar una parte sustancial de los recursos que manejaban a las inversiones dictadas por las autoridades.
Finalmente, hay que decir que el fuerte crecimiento económico tampoco estuvo acompañado por un aumento de los ingresos y del gasto público. El raquitismo del gasto público mantenido durante treinta años había llevado a que muchas empresas asumieran parte de la provisión de servicios sociales. Con lo cual al final del franquismo la empresa había sustituido al Estado como lugar del conflicto distributivo. Volver a situar a cada cual en su lugar será una de las tareas más complejas de la transición a la democracia.
66 TEMA 9: CRISI ECONÒMICA I TRANSICIÓ POLÍTICA (1974-1985) 9.1. El doble shock energètic i el seu impacte sobre l’economia espanyola Cap la 1974 es va tallar la tendència extraordinàriament alcista de l’activitat econòmica espanyola, viscuda 3 durant els tres llustres anteriors. Destaca la fita que es va aconseguir entre el 1975 i el 1985, ja que només es va incrementar a una taxa anual del 2% mentre que el PIB per càpita ho va fer a una taxa de 1,2%, tot i que hi va haver determinats anys en els quals va disminuir. La desacceleració del PIB es va donar en dues etapes: - Els tres primers anys es va reduir a un 4%, mentre que anteriorment ho feia a un 8%.
- Del 78 al 85 les xifres anuals van caure fins assolir un màxim del 2%.
Ambdues caigudes venen donades per shocks del petroli, que va provocar una pujada exagerada dels preus del petroli, que per conseqüència va augmentar els preus relatius, augmentant en general tots els preus de l’economia.
La demanda interna fou igualment perjudicada, tot i que l’expansió de la demanda exterior va provocar que la producció i la renta per càpita no retrocedissin a xifres d’una dècada abans.
Hi ha altres indicadors que mostren la forta frenada de l’activitat econòmica espanyola: 1) Inflació: Va accelerar el seu increment al 1974 fins assolir un màxim al 1977, quan va arribar a ser d’un 40% a mitjans d’any, tot i que es va acabar el mateix amb un 24%. Pel que fa a la inflació mitja anual fou d’un 15,7%, sobrepassant amb escreix la resta de països.
2) Població ocupada: Es va contraure en 2,5 milions entre 1974 i 1985, mentre que l’atur es disparava. Va passar d’una situació de teòrica plena ocupació amb una taxa d’atur d’un 3%, a un 20% d’aturats forçosos.
3) Inversió: Va disminuir a una taxa anual del 2,2%, amb la consegüent descapitalització. A més, l’estalvi empresarial i particular es va reduir 7 punts, 4) Balança per compte corrent: Desequilibri exterior molt important, que va fer reduir les reserves i va obligar a un fort endeutament exterior.
5) Despesa pública: Va doblar-se en relació amb el PIB, el que va originar un dèficit pressupostari exagerat. En poc temps es va passar de tenir la capacitat d’estalviar, a assolir un dèficit equivalent al 6% del PIB.
El principal causant de la crisi fou la crisi internacional, desencadenada pel doble shock del petroli, tot i que hi va haver altres factors. En general la recessió va començar al 74 a les nacions industrialitzades, i es prolongà fins al 83 com a conseqüència de la unió de diverses forces: caiguda del sistema de Bretton Woods, competència dels nous països industrialitzats, ineficiència que creava sistemes públics massa grans, pressions inflacionistes provocades pel moviment obrer i les pujades salarials. Però el més important fou que la pujada del preu del petroli va causar un fort impacte a l’oferta.
Comparant les trajectòries del PIB espanyol i el de la resta de països, s’observa que Espanya va patir més. A més dels desequilibris nominals, trobem desequilibris reals, donant especial importància a l’atur. Pel que fa al PIB per càpita al 1975 es va tallar una tendència de convergència que es venia duent a terme des de 1960. Després de que la despesa espanyola fos superior a les seves possibilitats entre 1975 i 1978, es va imposar la idea de l’empobriment relatiu. Tot i la lentitud de la resta d’economies, l’espanyola va divergir entre 1978 i 1985, retrocedint, pel que fa a la renta per càpita, al nivell del 73.
67 Espanya segueix trajectòries paral·leles amb països com Portugal o Grècia: 1) Els tres van incrementar la renta per càpita entre 1950 i 1973 2) El seu estancament a la dècada de la crisi fou pràcticament idèntic.
Així, els tres països tenien factors condicionants per enfrontar-se a la nova situació econòmica, segons Catalan: 1) Eren molt dependents de l’exterior per tal d’equilibrar la balança de pagaments.
2) Estaven especialitzats en la producció de bens que necessitaven d’un fort consum energètic, i sobretot del petroli, ja que l’Estat havia invertit per tal d’adequar les indústries a aquesta font d’energia.
3) Havien viscut règims dictatorials que van finalitzar entre el 74 i el 75, amb la qual cosa estaven immersos en un procés de democratització, amb la qual cosa: i. Tenien debilitats estructurals heretats de les dictadures ii. Vivien les típiques dificultats d’un canvi de política.
Conseqüència: La crisi fou més intensa, complexa i duradera.
El tercer factor esmentat amb anterioritat és el més complex i decisiu. Segons Tortella Espanya va pagar dos cops el franquisme: durant la postguerra i durant l’època posterior al règim. Això és degut a que l’herència institucional fou un fort condicionant de les polítiques: - Els mercats estaven fortament regulats i intervinguts  Distorsionava els preus relatius  Encaria els bens Forta rigidesa del sistema, a l’època en que en el món s’imposaven sistemes de màxima flexibilitat.
- Interferència de la transició política: Va començar amb l’atemptat d’ETA contra Carrero Blanco, el successor de Franco, que es va dur a terme al mateix temps que es vivia el primer shock del petroli. La dictadura va durar fins al 75. Després va començar el procés de democratització: i.
Primeres eleccions democràtiques al juny del 77.
ii.
Referèndum i aprovació de la Constitució al 78.
El govern que va sorgir de les eleccions del 79, era dèbil i inestable, causat per les divergències dins de la UCD, amb Adolfo Suarez president fins al 81. Fins a un any després de l’elecció de Felipe Gonzalez com a president no es va solucionar la crisi.
Costa i Serrano Sanz.
Ambdós sostenen que els períodes posteriors al increment exagerat del preu del petroli, són en els que més condicionen el factor polític.
En front del shock i de la conseqüent recessió, les autoritats econòmiques van reaccionar de forma molt lenta i insuficient degut a la incapacitat d’imposar mesures socials dures. Els agents socials van impedir que recaigués sobre ells les retallades de la renta, amb la qual cosa els governants es van veure obligats a imposar tipus d’interès baixos i a finançar-se a través del Banc Central i del Tresor Públic. Però lo més important fou la incapacitat de compensar l’alça de preus del petroli. La raó era que els governants volien evitar un dràstic ajust intern. Al final van haver de prendre mesures, però ho van fer tard, i lo únic que van aconseguir va ser deteriorar tant les comptes públiques, com exteriors. A més, de forma estranya, es va començar a consumir encara més petroli ja que els industrials no van fer cap intent de canviar el mètode de treball, degut a que l’encariment del cru representava un augment ínfim del preu final del producte. La taxa impositiva sobre el cru es va reduir per tal de compensar, cosa que va fer que els ingressos 68 pràcticament es reduïssin a 0, estimulant la inversió estrangera d’empreses que necessitaven gran quantitat de petroli.
La política no es va canviar fins al 78, però l’ajust s’havia de realitzar, ara, per tal de frenar també el segon shock del petroli.
Així que entre el 74 i el 85 el consum no es va reduir, mentre que les exportacions i els ingressos per turisme baixaven.
El resultat fou la combinació de inflació accelerada i desequilibris a la balança exterior, amb la consegüent baixada de reserves. La situació era insostenible. Cap al 76 es va devaluar la pesseta en un 11%, però no fou suficient, ja que no hi havia ajustament intern. Els preus van augmentar tant que va fer inútil la devaluació. El tipus de canvi de la pesseta va tornar ràpidament a dades del passat, ja que la diferència de la inflació espanyola a la de la resta de països era molt gran.
Al 77, la situació era similar a la del 59.
9.2. Les polítiques d’ajust i els pactes socials Al 77 es feia necessària una nova política. Si es va poder aplicar va ser perquè era necessària i perquè el govern tenia legitimitat per fer-ho. El primer gabinet de la democràcia va concretar el nou programa econòmic amb els Pactes de la Moncloa, acordats per majoria parlamentaria al 1977. L’acord tenia la finalitat de repartir els sacrificis que s’havien de realitzar per la situació que es vivia.
Aquests pactes van consistir, principalment en polítiques d’ajust destinades a frenar l’escalada dels preus. Es basava en: - Control rigorós de la quantitat de diner.
- Política de rentes per tal de contenir l’augment dels salaris reals. Es faria mitjançant el canvi de índex dels salaris en els convenis laborals, ja que passaria a ser previsions inflacionistes del govern, i no pas salaris directament relacionats amb la inflació, que significa que no es basarien directament en tal macromagnitud real, sinó en previsions.
L’altre desequilibri, l’extern es combatria amb una forta devaluació, seguida d’una època de flotació dels tipus de canvi.
Cal dir que tal devaluació es va dur a terme abans dels pactes.
Aquests pactes, a més, tenien el caràcter d’una política de reforma. L’eix principal fou la política fiscal. La reforma de Fernandez Ordoñez, sobre l’impost de la renta, va significar un major repartiment de la càrrega tributaria. El sistema era inadequat, ja que cap al 75, la meitat dels ingressos públics procedien de les cotitzacions a la S.S. Un 30% provenia dels impostos indirectes. Els impostos directes només requeien sobre la renta de les famílies i les societats, i només aportava un 18,5%. Aquest sistema no permetia forts increments de la despesa pública.
El nou quadre tributari, seguint la fiscalitat de la CEE s’hauria de sostenir en tres pilars bàsics: - IRPF  Gravava tota la unitat familiar, independentment de quins fossin els seus ingressos. Aquest va ser un fort instrument de redistribució de la renta, a més de significar una bona font d’ingressos per Hisenda.
- Impost sobre la renta de les societats.
- IVA  Havia de ser el principal, reemplaçant l’antic Impost sobre el tràfic d’empreses (ITE) i els impostos sobre productes específics. Es va instaurar al 86 amb la inclusió d’Espanya a la CEE.
69 A més els pactes de la Moncloa també va emprendre polítiques estructurals en àmbits com l’energia o el sector empresarial, tot i que no va tenir efectes gaire significatius. Només s’excloïa la liberalització del sistema financer. Amb la nova situació, la banca estrangera va poder instal·lar-se al país, mentre que els bancs i les caixes d’estalvis no estarien sotmeses a restriccions pel que fa al seu negoci.
Com a política d’ajust, els pactes de la Moncloa van donar resultats inacceptables. Es va passar gradualment de la inflació a la desinflació. La balança per compte corrent va registrar superàvits als dos anys següents. A curt termini va tenir un efecte important a les finances públiques, però es va veure anul·lat pel segon shock del petroli. A més, la reacció va tornar a ser lenta. Fins al 82 no es va intentar canviar la situació, quan el PSOE va tornar a prendre les mesures que es van dur a terme al 77.
9.3. L’emergència de l’Estat del Benestar Espanya va patir un fort creixement de les finances públiques. Segons Comín a partir de 1975 la intervenció pública utilitzarà de forma creixent el pressupost. Aquest canvi, i les respectives implicacions: 1) En primer terme el va originar la depressió econòmica, que va obligar a augmentar els subsidis i despeses de manteniment.
2) El principal causant del increment de la despesa de les administracions públiques va radicar en la formació accelerada de l’Estat benefactor. Així els primers governs democràtics van haver de construir ràpidament l’Estat del Benestar i en pitjor cojuntura.
Factors que expliquen l’evolució de les comptes públiques: Es va incrementar la despesa pública de les administracions públiques en relació al PIB. Es va doblar respecte la economia. Això va fer retallar la distància amb la CEE pel que fa al sector públic no empresarial. Aquest augment no es va poder finançar amb impostos, ja que hauria agreujat la recessió econòmica al deprimir el consum privat i enfonsar encara més la inversió. Així que la posició financera de les administracions públiques es va deteriorar greument: es va passar d’un superàvit al 73, a un dèficit al 85 que superava el 7% del PIB. La major part del dèficit era estructural. Aquest desequilibri en les finances públiques va engrandir la massa de Deute.
(quadre 9.3)  La distribució de la despesa per categories funcionals que es reflexa al quadre denota canvis notables en la prioritat de la despesa. L’expansió s’explica per: a. Les despeses socials. Des de mitjans del 70 l’Estat franquista va assumir algunes funcions assistencials, donant prioritat als hospitals i a l’assistència primària. Pel que fa a les despeses de manteniment o substitució de rentes, el protagonisme va recaure sobre el pagament de pensions, i en segon termini al subsidi d’atur (ja que la seva taxa de creixement era inferior).
b.
Les transferències de capital a les empreses públiques i privades.
c.
Les càrregues financeres.
Dins del augment de la despesa pública, les carregues financeres resultants del procés d’endeutament de l’Estat també va tenir un paper important, ja que de representar una part ínfima, a consumir fons superiors als que es destinaven a defensa o inversió pública En general es pot dir que Espanya va fer un gran esforç per convergir cap a un model comunitari d’Estat de Benestar.
Tot i això els esforços pressupostaris de la dècada no foren suficients per assolir la convergència plena. Cap al 85, educació, vivenda, sanitat i seguretat social, així com la inversió pública en infraestructures bàsiques, encara estaven per 70 sota del que realment hagués estat la convergència econòmica. Tot i això, l’avançament és notable, tot i que va provocar un nou desequilibri econòmic i de difícil solució: el dèficit públic.
El desenvolupament de l’Estat del Benestar va servir per disminuir les desigualtats en la distribució social de la renta.
Es van reduir gràcies als efectes del nou esquema d’imposició directa i per la renta addicional representades per les prestacions socials per les famílies d’ingressos baixos. Pensions i subsidi d’atur van frenar l’augment de les desigualtats, mentre que aspectes com la sanitat o l’educació van significar una espècie de salari social per aquells sectors socials més desfavorits.
La situació que es vivia al 74 era de forta desigualtat de repartiment familiar de la renta, ja que el règim franquista no havia pres cap mesura per tal de arreglar el problema, el que va fer que Espanya fos un dels països més desiguals de la OCDE. Cal dir, però, que a partir del 74 el país va aproximar-se als països occidentals, reduint la distància entre els grups extrems de la societat pel que fa als ingressos. És important destacar que el pas més important es va donar entre el 74 i el 80, gràcies a la caiguda dels beneficis empresarials i a la simultània pujada dels salaris reals.
9.4. Crisi industrial, crisi bancària i atur massiu La crisi internacional patida entre el 73 i el 83 va afectar sobretot al sector industrial, que era el més perjudicat per la pujada del cru. Va afectar molt a la indústria manufacturera, però encara més als transports. A més, la indústria manufacturera es veia afectada per les noves potències industrials que disposaven d’avantatges comparatius, la qual cosa va fer estancar la demanda mundial d’aquests productes. Espanya, al igual que altres països, va ser més afectada per culpa de basar-se en indústries d’alt consum energètic i molta mà d’obra.
Quadre 9.5. Tal i com es mostra en aquest quadre, Espanya es basava en la demanda moderada i dèbil, ja que era en aquelles demandes on tenia avantatges comparatius. Aquest patró de conducta industrial es cimentava a partir de 1960 amb l’obertura comercial i financera (amb la recepció de capitals exteriors). El problema d’aquestes avantatges comparatives són que al 73 es van estancar i molts, fins i tot, les demandes van caure sobtadament.
Del 78 al 84 es va estancar completament la producció industrial, amb taxes anuals negatives, o nul·les, a excepció del 83, que fou un any on es va donar un creixement relativament moderat, la qual cosa denota que el sector industrial va evolucionar de forma miserable. A més, a la indústria manufacturera se li ha d’unir una caiguda molt forta de la inversió, retrocedint de forma ininterrompuda, exceptuant l’any 82, a una taxa d’un 2,3%. A partir del 78 la caiguda va tornar a ser molt forta, tant pel que fa a producció com inversió, ja que fins i tot podem parlar d’un període de desinversió.
És interessant veure que la crisi no es va donar al 74, amb el primer augment del preu del cru, ja que els Pactes de la Moncloa del 77 van aconseguir amortir els efectes. El que realment va afectar va ser el segon shock del petroli, ja que va generar shocks a l’energia, va contribuir a l’encariment de la mà d’obra i del capital.
Els salaris van experimentar fortes pujades des de que va començar a fallar el model de relacions laborals del franquisme, a partir dels primers 70. A més, els costos laborals es van incrementar més ràpid que els salaris, per culpa de la política d’increment de les cotitzacions a la Seguretat Social a finals dels 60, que fins i tot es van arribar a doblar entre els 70 i 80. Però fou a partir del 74 quan es va donar una autèntica explosió salarial, degut a les reivindicacions dels treballadors i dels sindicats, que perseguien millorar les condicions de vida dels treballadors, i que van dur-se a 71 terme després de la forta repressió de la dictadura. El problema era que els costos laborals havien augmentat molt, fent reduir molt els beneficis empresarials, causat per la retracció de la demanda i la inflació de costos energètics, i no pas per l’augment dels salaris. És important remarcar que les remuneracions totals per assalariat van incrementar-se un 60% en relació a la UE entre el 74 i el 85. Això fou desastrós per les empreses, tant per la seva competitivitat com pel seu equilibri financer, i que es va tornar més desastrós quan al 78 es va donar el shock financer.
Les empreses van aconseguir sobreviure a la primera crisi del petroli gràcies a l’endeutament, una bona idea, pensant que els tipus d’interès reals eren negatius, resultant del punt màxim inflacionari i de la lentitud de pujada dels tipus d’interès de préstecs i crèdits. Alhora, aquesta situació es donava per culpa de l’administració, ja que els bancs i les caixes estaven fortament intervinguts, veient vetada la possibilitat d’escollir ells mateixos els tipus d’interès. Un cop liberalitzat el mercat, es van disparar els tipus d’interès, mantenint-se molt elevats entre el 78 i el 84: els tipus nominals a curt termini estaven a un 16,5%. (gràfic 9.4.). Aquest augment va fer empitjorar la indústria, que com ja hem dit, es trobava fortament endeutada, el que va fer molt difícil la seva subsistència, i fins i tot, moltes van haver de tancar portes.
Aquest fort increment dels costos financers, juntament amb la segona gran pujada dels preus el petroli i l’escalada dels salaris, va fer que les indústries haguessin de passar a una baixa capacitat productiva i a un increment d’acomiadaments.
Així que a partir del 77 apareix l’atur massiu (destitució de 1.000.000 d’empleats!!!).A Espanya, hi havia ja 3,6 milions d’aturats, superant de molt el increment patit per les altres economies de la OCDE.  (gràfic 9.6.) Espanya feia petites, les crisis d’atur dels altres països. Aquest fou el desencadenament d’un vertader procés desindustrialitzador.
Però la indústria no fou l’únic factor que va causar aquest increment de l’atur: 1) La generació del Baby Boom espanyol amb 640.000 naixements anuals, entre el 57 i el 78, ja tenia edat de treballar, però no hi havia feina.
2) Interrupció de l’emigració exterior i les seves inversions. La crisi havia posat fi a la època més daurada de la economia, per la qual cosa ja no es necessitava mà d’obra. És una dada important, si es pensa que emigraven 100.000 persones anualment.
3) El causat per la modernització final de l’agricultura, gràcies a la utilització de maquinaria, fertilitzants i adobs químics que no feia necessària l’ocupació massiva al camp.
Les reaccions envers aquest desajust del mercat de treball foren vàries: 1) Es va ampliar la duració dels estudis per tal d’obtenir millor capital humà, i menys mà d’obra.
2) Contracció de la població activa.
La crisi bancària va resultar menys aparent, ja que no hi va haver tants comiats laborals ni va afectar tant als pobles, en quan a població parlem. El problema d’Espanya és que, a diferència d’altres països, no va entrar en fallida cap entitat de la gran banca. Tot i això, i tal i com ha estudiat Cuervo, entre el 77 i el 85, més de la meitat dels bancs es van veure afectats d’alguna manera. Sobretot va castigar a la petita banca, i a la mitjana en casos com els de Rumasa, el Banc Urquijo o la banca catalana. Aquells que van haver de ser ajudats representaven el 25-30% del sistema.
La crisi va tenir el seu origen en la crisi industrial, degut als forts lligams existents entre ambdós sectors. Quan es va donar la crisi industrial, els actius bancaris es van reduir dràsticament. A més de que els bancs eren els més lligats al sector industrial més castigat, el manufacturer, cal unir-li dos factors més, com són la carrera per obrir oficines empresa 72 després de la liberalització del mercat; i la poca capacitat del sistema financer per part de l’administració. El Banc d’Espanya i les altres institucions no disposaven de mecanismes per tal de controlar la situació, sinó que les van anar guanyant a mida que la crisi es feia més i més greu. El Banc Central va establir unes normes preventives, com eren la dotació de provisions, l’augment dels recursos propis o la concentració de riscos; que ajudarien al futur del sistema bancari, però que no van ajudar a la situació crítica que vivia el sistema.
9.5. Reconversió industrial, sanejament bancari i polítiques estructurals Fou tal la intensitat de la crisi industrial, i va afectar de forma tan greu a les empreses públiques que els governants es van veure obligats a dissenyar una política específica per tal d’ajudar i reestructurar tot el sector industrial, al igual que van fer la majoria dels països. El cas peculiar d’Espanya és que va ser més tardana ja que no es va començar fins al 81, tot i que no es va concretar fins que el PSOE va aprovar, al 1984, la segona llei de reconversió, amb l’afegit de la reindustrialització. Abans, degut a la impossibilitat d’emprendre mesures dures, el govern es va haver de decantar per la política de socialització de pèrdues, que no era més que la nacionalització de les empreses en situació més delicada, convertint al INI en una mena d’hospital per empreses.
L’últim objectiu que es perseguia amb la reconversió era que els sectors sotmesos poguessin fer front a les noves condicions de competència internacional. Però per fer-ho, era necessari que es complissin altres: - La més urgent era sanejar les empreses mitjançant transferències de fons públics i un ajustament energètic  reduir capacitats, plantilles  tancament de plantes. A mesura que es duguessin a terme aquestes mesures, s’aniria invertint en la modernització de les empreses per tal de millorar la seva productivitat.
- Reindustrialització de les zones més afectades per la crisi.
Aquesta reconversió només va anar encaminada a uns sectors concrets: - Siderúrgia.
- Construcció naval - Fertilitzants - Electrodomèstics de línia blanca - Fabricació de grans béns d’equip.
Totes tenien en comú les grans pèrdues, caigudes de demanda, excessos de capacitat i contenien una gran presència de l’empresa pública. La meitat de les ajudes es van destinar a la siderúrgia i a les drassanes. En conjunt, els sectors només representaven un 10% de tota la indústria.
Segons l’opinió de Carreras i Tafunell la valoració de la política és bastant negativa, ja que no va complir cap objectiu de la reindustrialització, ja que, tant siderúrgia, com drassanes, com mineria no van frenar la forta caiguda. Tot i això es va aconseguir l’objectiu de reduir llocs de treball. Pel que fa al sanejament de les empreses, en molts casos només es va aconseguir reduir una mica les pèrdues, ja que no podien fer front a la situació econòmica mundial, comercialment parlant. El tret més destacable positivament és que va posar fi a sectors sense futur. Tot i això s’ha de dir que fou molt discriminatòria, ja que els acomiadats i pre-jubilats de determinats sectors foren més beneficiats, mentre que la resta s’havien d’esforçar per suportar-la amb els seus propis mitjans. Per concloure, aquestes polítiques tingueren un alt cost, ja que va significar la despesa d’un bilió de pessetes del 85, el que equivaldria al doble en pessetes del 2000.
73 Cuervo ha calculat que el sanejament dels bancs va suposar una despesa de quasi dos bilions, tres quartes parts del qual eren aportats pel sector públic, mentre que la resta procedia de les pròpies entitats sanes que encara quedaven. Al 77 es va crear: - El Fons de Garantia de Dipòsits - La Corporació Bancària  Era un òrgan creat pel Banc d’Espanya i la banca privada, les quals tenien la finalitat d’ajudar, i com a missió principal la d’atorgar garanties als contribuents, que va ajudar a mantenir la confiança del públic.
Les polítiques, tant de UCD com de PSOE, van impulsar polítiques per millorar el funcionament dels mercats.
Reforma del marc de relacions laborals: Abans del règim constitucional, amb el primer govern de la monarquia, només va promulgar la Llei de Relacions Laborals al 76, que només va legalitzar el dret a vaga, però preservava el intervencionisme franquista, ja que només perseguia acabar amb la conflictivitat laboral. Al 77 es va reconèixer la llibertat d’associació sindical. No va ser fins a les primeres eleccions democràtiques que es va inaugurar l’era dels pactes socials.
El primer pacte social es va concretar als 80 i foren les primeres que van comptar amb els vots dels representants sindicals i dels empresaris (Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials) Entre el 80 i el 85 es van signar quatre pactes diferents subscrits pels sindicats majoritaris, les patronals i el govern, tot i que només al 82 i al 83 hi va haver unanimitat. Els acords foren; 1) L’Acord Marc Interconfederal, signat al 80 entre CEOE i UGT, precedit per l’Acord Bàsic Interconfederal.
2) L’Acord Nacional sobre el treball (ANE) al 81, que fou el primer signat per govern, patronal i sindicats, amb el mateix objectiu que el primer: contenir el increment dels costos laborals totals.
3) L’Acord Interconfederal, al marge del govern.
4) L’Acord Econòmic i Social.
Entre el 80 i el 85 es va aconseguir un marc de negociació entre diferents agents socials. Sobretot beneficià als sindicats que gràcies a la centralització dels acords sobre augments laborals, van aconseguir exercir una major pressió. Tot i això, els increments salarials entre 80 i 85 sempre van estar per sota de la inflació, que, a més, van baixar amb gran lentitud. El fet que es centralitzés la fixació dels increments salarials va fer que s’ignoressin els diferents ritmes de producció entre sectors.
A partir del 77 va créixer molt l’atur pel tancament de petites i mitjanes empreses. Aquesta problemàtica va fer que els dos principals partits polítics haguessin de flexibilitzar la sortida del mercat laboral per tal de no situar-les en la bancarrota. Al 80 es va fer el primer pas amb l’aprovació de l’Estatut dels treballadors, trencant amb la estabilitat jurídica de la feina franquista. A més s’establien certes facilitats per acomiadar, tot i que era molt difícil posar-ho en pràctica pel poder dels sindicats. Així que es va haver de tendir a canviar condicions de contractació. La Llei Bàsica del Treball aprovada al 80, va establir diverses modalitats de treballs temporals. Però s’havia tingut tanta cautela que es feia necessària una reforma més ambiciosa. Es va implantar al agost del 84 i va tenir un paper important en el creixement de l’ocupació a partir del 85.
La liberalització comercial: l’economia espanyola va fer un pas per l’obertura comercial exterior. Va passar de representar un 23,2% del PIB a un 35,4% sobretot gràcies al increment de les exportacions, gràcies al paper important 74 de la reducció de barreres comercials. Es pot dir que la liberalització comercial es va reemprendre al 77, gràcies a la intenció d’incorporar-se a la CEE. Per tal de sobreviure a la crisi petrolera, els governants van decidir contrarrestar amb la supressió de les rebaixes a les tarifes aranzelàries . Entre el 77 i el 78 es van reduir les barreres al comerç existents des del franquisme, amb la qual cosa cada cop més productes quedaven liberalitzats. Però l’impulsor d’aquest últim fet fou sobretot els acords d’Espanya, com el que va signar al 79 amb la EFTA per la qual feia extensives les mateixes condicions aranzelàries espanyoles que s’aplicaven als països de la CEE en virtut del acord de preferències. A l’any següent es va acceptar una retallada de tarifes a la ronda del GATT que es va celebrar a Tokio. Tot i això es va frenar aquesta baixada de barreres fins a la incorporació a la CEE, també frenades per la segona crisi del petroli.
Aquesta liberalització també va arribar al sistema financer i als moviments de capital amb l’estranger. S’havia de començar de 0, ja que en els bancs encara existia l’autarquia, mentre que les relacions financeres estaven molt restringides. La banca estrangera va ocupar poc espai dins del mercat financer espanyol, degut a la desigualtat de condicions que patia, tot i que varen tenir molta importància pel que fa a la introducció i finançament de nous productes a la dècada dels 80.
Pel que fa a les transaccions financeres amb l’exterior, cal dir que fins al 79 no es va aixecar la prohibició d’operacions amb moneda estrangera. La internacionalització de la economia espanyola i les ganes d’integrar-se dintre del món, feia pràcticament obligatori l’existència de transferències financeres amb l’exterior. Al 79 es va dur a terme el canvi, derogant una llei del 38. això va liberalitzar per complet les operacions invisibles per compte corrent.
Finalment s’han de destacar mesures liberalitzadores interiors com la que va dur a terme Miguel Boyer, que entre altres coses liberalitzava els lloguers, que anys després anul·laria Josep Borrell; i la liberalització dels horaris comercials, que permetrien, juntament amb l’anterior, una major flexibilitat i una modernització dels costums 75 TEMA 10: LA INTEGRACIÓ PLENA EN L’ECONOMIA EUROPEA (19861998) 10.1. La negociació de la incorporació a la CEE i les etapes d’integració L’ingrés d’Espanya a la CEE (Comunitat Econòmica Europea) l’1 de gener de 1986 ha estat un dels esdeveniments més importants de la història d’Espanya.
Espanya ha estat intentant entrar a la CEE quasi des q aquesta es va constituir però mentre el país no fos una democràcia no podia entrar-hi.
El 1970 es va firmar l’Acord Preferencial q es tractava d’un conveni comercial q era ventatjós x les exportacions dels nostres articles industrials, no agrícoles; per això les X espanyoles a la CEE van augmentar entre el 1970 i el 1984 del 36 al 49%. Les M es van mantenir estables. Per això es va arribar a un superàvit durant el primers anys 80.
 Integrar a Espanya a la CEE era com un repte ja q s’havia de replantajar la PAC (política agrícola i pesquera comunitària) El següent pas de la integració va tenir lloc el 1977. El govern va enviar a Brusel·les una sol·licitud x obrir negociacions x adherir a Espanya a la CEE. Però el procés negociador es va encallar a causa de la 2ona crisis del petroli (debilitat política entre 1979 i 83).
Finalment el 1983 es va produir el desbloqueig a causa de la recuperació de la eco europea, no l’espanyola, i la clara voluntat política de portar a terme la integració (govern de Felipe González).
El procés negociador va arrancar en força després del Consell Europeu de Stuttgart, on els països europeus es posen d’acord sobre les bases de financiació europea. El 12 de juny de 1985 es va firmar el tractat en q deia q l’1 de gener del 86 Espanya i Portugal serien membres de la Comunitat. A partir d’aquesta data les tarifes duaneres serien rebaixades a un percentatge específic (entre el 10 i el 15%). L’1 de gener de 1993 es va arribar a una reducció del 100%, i per tant una completa unió duanera. Espanya també havia d’aproximar els seus aranzels a l’aranzel comunitari respecte els països 3ers.
La integració havia de comportar un canvi en el tractament fiscal del comerç exterior espanyol amb la Comunitat: 1) S’havia d’eliminar els impostos para-arancelaris q gravaven les M i s’haurien de substituir per l’IVA.
2) S’havia de suprimir els mecanismes de desgravació fiscal a les X, q representaven una subvenció important als sectors exportadors d’Espanya.
Els nous reptes de la integració econòmica eren: 1) El 1986 a Luxemburg es va aprovar l’Acta Única Europea en la qual s’havia de crear un mercat interior europeu, és a dir, un espai on es pogués circular lliurament mercaderies, serveis, persones i capital. De manera q el nostre país va haver q fer un doble esforç de liberalització i integració.
76 2) Crear la Unió Econòmica i Monetària: els estats formarien una unió econòmica + una política comú relacionada amb qüestions de competència i desenvolupament i reequilibri regional, així com la coordinació de les polítiques macroeconòmiques.
En quant a la Unió Monetària l’objectiu era crear una moneda única en el termini de 10 anys i d’un banc central europeu q hauria de gestionar la política monetària. Però abans de tot això s’hauria d’establir tipus d’interès fixes.
Aquests objectius van ser ratificats al Tractat de Maastricht el 1992.
Les crisis monetàries de 1992-93 i el 1995 van fer molt difícil pels països els compliment dels criteris de convergència nominal.
El govern espanyol va integrar la pta en el mecanisme de tipus de canvi del Sistema Monetari Europeu q representava l’inici de la unió monetària. Per tant, això significava q x mantenir els tipus d’interès fixes hauria de portar a terme una política econòmica de desinflació competitiva, és a dir, de convergència en inflació de les nacions amb una moneda + estable, en particular Alemanya.
10.2. El cicle econòmic de la integració (1986-1993)  Gràfic 10.1: 2 aspectes importants: 1) A partir de 1896 la eco espanyola està plenament integrada en la eco europea i és dependent d’ella.
2) Durant la 2ona meitat de la dècada de 1980 Espanya va gaudir de l’expansió + forta entre els països de la OCDE, tant en termes de producció com en generació de treball. Això va ser causa del seu endarreriment relatiu.
Ara bé, quan a començaments de la dècada de 1990 les economies europees cauen en recessió, Espanya la sofreix en major intensitat. El PIB espanyol va sofrir una caiguda + forta q el PIB europeu ens els anys 1992-93.
Això va ser causa de q va tenir q incórrer a majors desequilibris macroeconòmics.
- La fase ascendent del cicle, compresa entre 1986 i 1990 es caracteritza x una expansió molt vigorosa en q el PIB va créixer a una taxa anual mitja del 4’4%. La inversió va augmentar un 11’6% (+ q entre 1961-1974  10’3%). El treball va  + del q va augmentar entre el 60-74.
Els aspectes de la fase ascendent són: 1) Dinamisme de la inversió: va augmentar amb força.
2) El consum: sobretot el públic va augmentar més ràpidament q el PIB. Va ser a causa de les despeses relacionades amb l’Estat de Benestar i x una pressió sindical amb força des de l’ èxit de la vaga general del desembre de 1988.
El consum privat també va augmentar a causa del  del treball, dels salaris, la rendibilitat empresarial, i x l’efecte riquesa generada x la revalorització dels actius financer i reals (immobles). Tot això va fer  demanda interna un 7 o 8% anual. Anava acompanyada d’un dèficit en la balança comercial i compte corrent.
3) La prosperitat econòmica alleugera dos desequilibris macroeconòmics estructurals: a) L’atur: disminueix del 21% el 1985 al 16% el 1990.
b) Dèficit públic: s’aconsegueix un avanç en la lluita contra la inflació.
77 - L’any 1990 va representar el punt d’inflexió entre la fase expansiva i la contractiva. El panorama internacional va portar a les economies industrialitzades cap a una recessió amb dubtes sorgits x la desaparició dels règims comunistes, la reunificació alemanya i la preparació de la guerra del Golf.
Espanya també va caure en recessió durant el 1992 i 93: la inversió i el consum privat van caure mentre q el consum públic va tardar en reaccionar perquè l’Estat de Benestar portava a una tendència d’ la despesa i x les finances públiques ocasionades pels Jocs Olímpics de Barcelona. Tot això va portar a un dèficit públic q va ser difícil de finançar.
La recessió va ser originada per una restricció externa al creixement. La Balança x compte corrent tenia un desequilibri desestabilitzador q es va haver de corregir amb una forta contracció de la demanda interna i una desviació de producció cap als mercats exteriors.
La contracció de la demanda portava a una  de les M i a un  les X. Finalment, l’ajust va arribar x les devaluacions de la pesseta q va portar a una millora de les comptes exteriors des de 1993. Però no va haver millora en la inflació, q era molt inflexible a la caiguda de la producció i a l’augment de l’atur (24%) (Problema estructural d’Espanya!) 10.3. Els efectes reals de la integració 1) Comerç exterior: gràcies a l’eliminació dels aranzels va convertir a Espanya en una economia oberta.
- Creació de comerç: la part de la demanda interna coberta per les M va créixer considerablement, substituint la producció nacional q no era tan eficient i competitiva. Les M comunitàries de productes industrials van passar de cobrir el 1985 el 9% de la demanda interna a cobrir el 26% el 1995. Les extracomunitàries es van mantenir estables.
 Gràfic 10.3: Els altres països comunitaris també es van obrir als seus socis. El 1995 la situació espanyola era molt semblant a la del conjunt de la UE.
- Alteració de l’estructura geogràfica del comerç exterior: El pes de la CEE en les X i M espanyoles van canviar considerablement: - Les M: van passar del 36’8% el 1985 al 60% el 1990.
- Les X: van passar del 52’3% el 1985 al 60% el 1990.
- Desigual expansió de les M i les X: de 1986 a 1990 les M van  anualment a una taxa formidable. En canvi, les X van créixer relativament poc. Factors: a) Els sectors exportadors espanyols no s’havien de veure molt beneficiats x la integració, perquè abans d’ella ja tenien fàcil accés al mercat comunitari gràcies a l’Acord Preferencial i perquè ara no tenien subvencions encobertes (com les subvencions de la PAC, política agrària comunitària) b) L’apreciació de la pesseta i l’alta inflació van treure competivitat als productes espanyols.
 El resultat va ser un dèficit exterior de la Balança Comercial q no es va veure compensada amb els superàvits de la Balança de serveis i transferències. Va aparèixer x tant un dèficit de la Balança per compte corrent.
2) Gran flux de capitals exteriors: als 5 primers anys de la integració es va produir un boom inversor a Espanya. Els inversors, principalment empreses europees desitjaven estar presents a un mercat q es preveia q tindria un fort dinamisme com a conseqüència de la integració. Es va produir una adquisició d’empreses 78 nacionals i una inversió de béns d’equip (des de 1985 va  cada any del 15 al 20%). En termes globals, el 17% de total de la inversió procedia de l’exterior, majoritàriament dels països comunitaris (52%).
Si ens concentrem en el sector industrial veiem q la inversió directa va aportar quasi la meitat dels capitals empleats. En el cas de les indústries de demanda forta la participació de l’estalvi exterior era del 97%! Per tant, el K estranger es va dirigir cap a sectors q tenien major potencial de creixement, q eren els + avançats tecnològicament i aquells q podien explotar + ecos d’escala. La inversió estrangera va millorar l’eficiència de la indústria espanyola q la dotaria de noves capacitats competitives i q implicarien noves especialitzacions.
Aquestes capacitats es van mostrar a partir de 1994, superat l’efecte de la sobrevaloració de la pesseta mitjançant devaluacions i superada la recessió internacional. En efecte, les X es van reactivar. Veiem q Espanya s’ha anat orientant cap a l’X de pessetes de sectors industrials avançats i intermitjos, trencant amb la pauta d’especialització d’abans de 1986 dels sectors tradicionals.
10.4. Els efectes nominals de la integració La integració va començar a veure’s sobre l’eco espanyola x la via monetària i financera després del Plan Delors de la unió monetària i de la incorporació plena de la pesseta al Sistema Monetària Europeu, al juny de 1989.
Dos fonts de problemes interns q es van transmetre de l’eco financera a l’eco real: el dèficit públic i la inflació.
1) Dèficit públic: des de 1980 hi havia un dèficit públic de naturalesa estructural q ocasionava: -  tipus d’interès: s’allunyava així de complir dos dels criteris fixats al tractat de Maastricht x accedir a la 3ra fase de la unió monetària. El tipus d’interès alts hauria d’haver  inversió ja q encareix el cost del K ...No obstant, la inversió no es va enfonsar ja q hi havia una forta demanda com la massiva inversió estrangera o l’eufòria consumidora de les famílies.
-  despesa pública: provocada per un  demanda interna. Com q la inversió privada va arribar a uns nivells elevats, l’estalvi intern no va ser suficient x finançar aquest volum d’inversió i a la vegada el dèficit públic. Es va haver de recórrer a l’estalvi extern x cobrir-lo ja q hi havia un dèficit en la Balança x cte corrent (I>S). L’entrada de la pesseta al mecanisme de tipus de canvis dels SME (tipus de canvis quasi fixes) va atraure l’estalvi de la resta del món ja q el risc de canvis es minimitzava. També va ser perquè el Deute Públic espanyol donava rendiments alts.
El sector privat sí q va mantenir una capacitat d’estalvi suficient x finançar el volum d’inversió privada  Quadre 10.5: - Fins el 1988 l’entrada de K es va dirigir cap a inversions directes i en cartera.
- De 1989 a 1991 es va dirigir cap a K financers.
Això va provocar un boom de K especulatiu q va tenir l’efecte de provocar una apreciació de la pesseta fins a situar el canvi en el límit superior de la banda de fluctuació tolerada x el mecanisme del SME (± 6% en el cas d’Espanya), el qual, va agreujar el desequilibri comercial al fer perdre competivitat dels productes espanyols.
La crisis financera europea del 1993-93 va fer insostenible la situació. Els referèndums sobre el tractat de Maastricht el 1992 van fer dubtar sobre la voluntat europea de crear una moneda única i va fer q els inversors canviessin d’expectatives. Els inversors es van adonar q els països europeus s’allunyaven dels criteris establerts a Maastritcht. Com a conseqüència els inversors estrangers es van desfer dels actius financers de monedes sobrevalorades com la pta. Això va forçar a una successió de devaluacions de la pta. El 1993 es va decidir ampliar les bandes de fluctuació dels canvis.
79 La caiguda de la pesseta va potenciar les X però la lliçó després la crisis era clara: no resultava compatible mantenir un dèficit públic enorme amb un sistema d’estabilitat canviària.
Per tant, era indispensable  dèficit públic contenint la despesa perquè Espanya pogués entrar en una àrea monetària única.
2) Inflació: q provocava un deteriorament de la capacitat productiva i q a la llarga feia insostenible mantenir un tipus de canvi al SME.
CAUSES: 1. Dèficit Públic: Per una banda, el fet de créixer la despesa pública fa  preus al  demanda agregada. Però el dèficit resultava ell mateix inflacionista perquè: a) Una part del dèficit públic era absorbit x mecanismes no ortodoxes. No es va acabar fins q es va aprovar la Llei d’Autonomia del Banc d’Espanya el 1994, aplicant els criteris de Maastricht.
b) La major part del Deute col·locat al mercat era x cobrir el dèficit a c/t, o sigui, uns actius q tenien alta liquidesa i per tant q comportaven una expansió de la quantitat de diners.
2.  salaris: Fins el 1992 els salaris    costos laborals  pèrdua de competivitat dels productes espanyols.
Causes: a) Predomini de les negociacions laborals sectorials, q és el tipus menys apropiat x la moderació salarial.
b) Segmentació del mercat de treball, q va portar q els treballadors + protegits fossin els q negociaven i els q reclamaven un  salaris (contractes indefinits), ja q l’ajust del treball requeia sobre els treballadors nous amb contractes temporals.
c) Mal funcionament del mercat de treball degut a la reduïda mobilitat espacial i funcional dels treballadors d) Pèrdua de credibilitat dels objectius d’inflació marcats pel govern.
3. Baix nivell de competència i escàs dinamisme d’alguns mercats: principalment el sector serveis q no estava exposat a la competència internacional a causa de les rigideses institucionals i les restriccions tradicionals a la competència.
10.5. L’economia espanyola en la transició a la moneda única El tractat de Maastricht el 1992 va establir les condicions d’implantació de la moneda única europea, l’euro. Va fixar un calendari x la fase de transició -2na fase- q anava del gener de 1994 al desembre de 1998: els països havien de convergir nominalment als països + estables. També va definir 5 criteris de convergència q havien de complir els països i el 1998 s’avaluaria quins països els havien complert. Aquests llançarien la nova moneda entre 1999-2001 -3era fase-.
Quins eren els criteris de convergència? 1) La inflació no havia de superar en + de 1’5 punts percentuals la mitja dels 3 països amb menor inflació.
2) El dèficit públic no podia passar del 3% del PIB 3) El Deute Públic no podia passar el 60% del PIB 4) Els tipus d’interès nominals a llarg termini no podien superar en + de 2 punts percentuals la mitja dels 3 països amb la inflació + baixa.
5) La moneda no s’havia d’haver devaluat ni passat la banda de fluctuació en els 2 anys anterirors.
80 Espanya va complir els objectius gràcies a diferents factors: 1) Disposició dels països centrals, en particular Alemanya, d’aplicar amb flexibilitat els criteris de convergència: perquè consenteixen q els seus socis fessin artificis comptables x fer quadrar els seus comptes públics. A +, van veure q Alemanya ho tenia difícil x complir els criteris de Maastricht degut als costos financers del procés de reunificació. Per això es va abandonar la condició del 60% del Deute Públic q Espanya no complia.
2) Recuperació econòmica: a partir de 1995 la activitat econòmica va  a causa de la  dels tipus d’interès causada pel clima “d’eruoeufòria” perquè ja era + creïble q Espanya entraria a l’euro. Al  tipus d’interès va  la càrrega de financiació del dèficit.
El creixement econòmic   ingressos fiscals i una  les despeses de manteniment de renta (subsidis d’atur, transferències...).   del dèficit i del Deute .
 Gràfic 10.4: el tipus d’interès a llarg termini espanyols i (italians) eren + alts q els alemanys i francesos. La depressió de 1993 va enfonsar els nivells en tots el països, però + a Espanya i Itàlia q a Alemanya i França. A finals de 1994 s’havia de convergir als tipus d’interès + baixos i es va aconseguir en – de 2 anys.
3) La inflació va poder ser dominada: FACTORS: a) Excel·lent gestió de control monetari x part del Banc d’Espanya des q tenia completa autonomia respecte el govern el 1994.
b)  de la inflació a causa de la moderació salarial i de l’absència de conflictes socials. Al moderació salarial va ser causada per dues raons: - Impacte de la crisis del 92-93 va alterar el comportament dels agents econòmics.
- Impacte de les reformes laborals de 1994 i 1997 q van flexibilitzar el mercat de treball en facilitar i subvencionar la contractació de treballadors temporals i en formació, al temps q s’abaratia l’acomiadament.
c) Finalment, la inflació va poder ser dominada x pur atzar ja q els països industrialitzats també estaven en bon moment i entre 1997-1998 tenien una conjuntura molt favorable en l’evolució dels preus del petroli, les matèries primes i els aliments.
En resum, el compliment de les condicions de Maastricht va ser una excel·lent política .econòmica x recuperar la “senda” del creixement, x Espanya i x tota la UE.
 Quadre 10.6: El PIB espanyol va tornar a créixer impulsat x la reanimació de la inversió q va ser molt sensible a la caiguda dels tipus d’interès. El Dèficit Públic es va contraure però no el Deute. La remuneració x assalariat va moderar el seu creixement i la  de la inflació va tranquilitzar als sindicats. La  dels cost del crèdit hipotecari va provocar en un  de la capacitat adquisitiva de les famílies.
Aquest context va facilitar els acords laborals de 1997 q van animar al treball i a la capacitat de despesa. La taxa d’atur va   Creixement econòmic! 10.6. L’assoliment de les polítiques de reforma institucional Des de l’ingrés a la CEE, la política econòmica d’Espanya ha estat guiada per la reducció de la intervenció de l’Estat en l’economia. El seu objectiu ha estat millorar l’eficiència dels mercats productius: béns, serveis i factors productius. I per això han aplicat diferents polítiques q ara estudiarem.
81 10.6.1. Política de defensa de la competència (o de re-regulació) La 1era llei va ser aprovada 1963 i en l’Espanya franquista la llei no va tenir gens eficàcia.
Quan es va integrar a la CEE, la llei es va aplicar el 1989: la llei de defensa de la competència prohibia les pràctiques restrictives de la competència (com les col·lusions o l’abús de la posició dominant).A +, hi ha un mecanisme de supervisió de les concentracions empresarials i de les ajudes públiques a les empreses. El Tribunal de Defensa de la Competència s’encarrega de q hi hagi la màxima competència possible als mercats.
Quina ha estat l’eficàcia d’aquesta política? - Els resultats han estat pobres, tant a causa de l’absència de tradició i cultura anti-trust, com x la tendència dels últims governs a consentir la concentració econòmica (monopolis).
10.6.2. Política .de liberalització La liberalització q es va produir 1er va ser la del sector exterior. (ja hi hem parlat) Als anys 1990 la política de liberalització es va concentrar al sector serveis. És lògic ja q Espanya s’havia liberalitzat en el mercat de béns: en l’àmbit dels béns industrials la liberalització va ser molt gran i intensa, tot i q no completa; en el cas dels productes agrícoles va ser diferent ja q hi havia una forta protecció i intervenció.
 En els mercats dels serveis la política de liberalització va arribar + tard i – contundent, amb l’excepció del Decret de Boyer de 1985 q va liberalitzar els lloguers i els horaris comercials.
Algunes de les activitats claus pel creixement econòmic (telecomunicacions, transport o subministrament d’electricitat) estan sotmeses als programes liberalitzadors de la UE. Per això avancen amb lentitud, x culpa del insuficient impuls reformador dels seus dirigents i les fortes resistències de les empreses afectades.
 En l’àmbit dels factors productius: els canvis + radicals han tingut lloc en el sistema financer com a resultat de la liberalització cap a l’exterior i l’àmplia desregularització.
- Sistema financer: ha experimentat grans transformacions i un desenvolupament accelerat derivat dels canvis en el mercat legal i altres reformes institucionals. La raó principal es troba en la seva internalització, q ha estat originada x la integració a la CEE com x la globalització dels mercats financers ocorreguda entre 1980-1990.
El 1992 es van liberalitzar els moviments de K.
El projecte comunitari ha comportat també canvis en la regulació de la banca, els mercats de valors i les assegurances 1) Desregularització del sistema bancari: ha consistit en l’eliminació de tota intervenció sobre les quantitats q gestiona aquest i la igualació legal de totes les entitats de dipòsit del sistema bancari (bancs i caixes) en quant el negoci bancari.
També s’ha dotat al Banc d’Espanya un gran control de les entitats de crèdit. Això ha permès q el Banc enfrontés les crisis bancàries...
2) Mercat de valors: ha experimentat un alt creixement des de 1985. La Llei de Mercats de Valors de 1988 va regular, reformar i modernitzar l’estructura i el funcionament dels mercats ja existents i dels q es crearien en un futur. Per exemple es va establir una normativa sobre la informació als accionistes i els inversors, les ofertes públiques de venda i adquisició d’accions... A +, la Llei va substituir els agents de canvi i borsa x les societats i agències de valors.
3) Institucions d’inversió col·lectiva, els fons d’inversió i els plans i fons de pensions: el 1992.
Es va incentivar la inversió estrangera i els fons d’inversió gràcies una fiscalitat molt favorable.
82 Els canvis en l’entorn institucional i els reptes x la integració europea van incentivar a la banca espanyola a fusionar-se, absorbir-se entre tots els bancs. És a dir, de 7 entitats en fan dos: es crea el BSCH: fusió entre Banco Central Hispano i el Banco de Santander. I el BBVA: Banco Bilbao Vizcaya Argentaria.
- Mercat laboral: la liberalització ha estat + limitada, en enfrontar-se a una forta resistència social.
La reforma de l’Estatut dels Treballadors aprovada el 1984 tenia com a objectiu flexibilitzar tant l’entrada com la sortida del mercat laboral, introduint gent amb contractes de duració fixada: contractes temporals, en pràctiques i en formació. Així, la reforma va permetre la creació de treball en els anys següents.
No obstant, la reforma va tenir dos efectes perversos derivats del mateix fet: quasi tot el treball generat va ser en forma de contractes temporals: a) Va aparèixer un mercat dual: treballadors fixes i temporals. El volum excessius dels temporals van fer q les empreses deixessin de tenir incentius x invertir lo necessari en K humà.
b) Va  poder negociador del segment dels treballadors fixes aconseguint així pujades en el salari. (fins el 1993) En resum, els resultat de la reforma de 1984 van ser “cristal·lins”: va  població empleada durant l’etapa expansiva, però també va destruir llocs de treball durant la fase constractiva. Al 1992 i 93 es van aprovar regulacions més restrictives de les prestacions x atur amb l’objectiu de frenar el creixement de les despeses del INEM. També es van suprimir les bonificacions de les cotitzacions socials als contractes en pràctiques i en formació vigents des de 1984.
El 1994 es va aprovar una nova reforma laboral: 1) Estableix un nou tipus de contracte pels joves (contracte d’aprenentatge) 2) Supressió dels obstacles a la mobilitat funcional (eliminant ordenances franquistes!) 3) Potenciació de la negociació col·lectiva.
4) Eliminació del monopoli del INEM en la col·locació, i x tant, llibertat en la creació de ETTs.
5) Introdueix facilitats en l’acomiadament.
Els efectes de la reforma van provocar la moderació salarial.
Però alguns agents socials van pensar q no era suficient aquesta llei i el 1997 fan una + àmplia. L’objectiu d’aquesta llei era  l’alta taxa de temporalitat. Per això es crear un nou tipus de contracte de duració indefinida i unes condicions millors pels treballadors. Els costos d’acomiadament s’aproximen a la mitja europea i s’atorguen bonificacions a les cotitzacions socials.
Els resultats d’aquesta reforma han estat positius i des de 1995 s’ha creat molt de treball. No obstant, la taxa de temporalitat continua igual i encara existeix el dualisme en el mercat de treball..
CONCLUSIÓ I PARADOXA: Les rigideses continuen sent molt grans i la protecció dels “vells” treballadors fixes és intocable. A canvi, la forta creació de treball ha contribuït a generar un creixement econòmic.
10.6.3. Privatització del sector públic empresarial Des de 1986 fins el present el sector públic empresarial ha disminuït com a conseqüència d’un procés de privatització.
El sector públic estava compost x les empreses “nacionals” creades durant l’autarquia.
83 La privatització portada a terme pels governs del PSOE tenia un caràcter “vergonyós i silenciós” ja q van procurar ocultar la privatització a l’opinió pública. Desenes d’empreses van ser venudes de forma directa generalment a multinacionals del mateix sector. La privatització d’empreses públiques + grans i + estratègiques es va fer x la via de les ofertes públiques de venda d’accions (OPV).
Quan el 1996 el PP va arribar al poder van adoptar la privatització com l’estratègia x  la competència en els mercats i x millorar l’eficiència del sector empresarial. De 1996-98 l’Estat va vendre unes 40 empreses de gran tamany obtenint així un ingrés de 4’1 billons de pessetes. Alguns li diuen a aquest procés com la “desamortització del s.XX”.
Algunes empreses no han estat venudes i es va crear: - La Agencia Industrial del Estado (AIE) q es faria càrrec de les empreses ruïnoses. Aquestes pertanyen a sectors no competitius i sense futur com la mineria del carbó, la construcció naval, siderúrgia i defensa.
- La Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI) q va heretar empreses rendibles. El 1997 la AIE s’integra a la SEPI. Podem afegir empreses deficitàries com la RTVE i la Renfe.
84 ...