Tipologia del règim de Franco i repressió durant la Postguerra (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2014
Páginas 1
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

Tipologia del règim de Franco El règim franquista no va ser un “règim autoritari”, sinó una dictadura. No pas una “dictadura militar·, sinó la dictadura d'un militar. No era l'exèrcit qui ostentava el poder. El franquisme era una dictadura camaleònica. Quan el feixisme estava en alça a Europa va ser un règim feixista. Després de la Segona Guerra Mundial es va realitzar un canvi d'aparença i es va presentar com un “règim autoritari catòlic”, conservadorisme clàssic. A partir dels anys 60 es va presentar com una “dictadura desarrollista”, havent-hi tecnòcrates com a ministres i sent el creixement econòmic el major objectiu. Aquestes transformacions es fan visibles amb el canvi d'indumentària de Franco i els seus ministres. Al començament de la dictadura Franco vestia uniforme militar i els ministres camises blaves falangistes. A finals de la dictadura tots vestien camisa, vestit i corbata, com la resta de governants occidentals.
Aquesta capacitat d'adaptar-se a les circumstàncies d'Europa va ser, en part, el que va permetre que durés tants anys.
Repressió durant la Postguerrra En acabar la Guerra va començar una forta repressió. Pel franquisme, els seus adversaris polítics representaven l'anti-Espanya. Per tant, calia acabar amb ells. Desenes de milers d'aquesta “antiEspanya” s'havien exiliat i encara més havien mort durant les batalles. La mateixa guerra ja s'havia encarregat d'eliminar gran part de l'oposició, però no n'hi havia prou.
Es van detenir, empresonar i afusellar desenes de milers de persones. A Catalunya, des del final de la Guerra fins a l'any 1953 es van afusellar 4000 persones. Cal destacar el fet que els catalans tenien l'oportunitat de fugir, pel que els que es van quedar suposaven que no corrien perill pel què havien fet. La majoria d'aquests afusellaments es van fer l'any 1943, quan la Segona Guerra Mundial comença a decantar-se cap al bàndol dels aliats. Pocs d'aquests afusellats eren grans noms polítics perquè la majoria ja s'havien exiliat. Un d'ells va ser Lluís Companys, que va ser capturat per la policia francesa i lliurat al franquisme.
Els executats eren una petita part dels detinguts. Es van dictar desenes de milers de penes de mort, tot i que, de fet no totes es van executar. L'any 1940 hi havia a Catalunya 25.000 presos polítics.
Aquest nombre havia desbordat les presons tradicionals i es van haver d'adaptar nous espais. També cal destacar els presoners de guerra, soldats republicans capturats. Es van tramitar “avals”, cartes de persones ben situades dins el franquisme que demanaven que s'alliberés algun d'aquests soldats argumentant que havia hagut d'inscriure's a l'exèrcit republicà per obligació. Si es permetia que els soldats sortissin dels camps de presoners després havien de fer el servei militar franquista durant 3 anys, pel que l'alliberament no era immediat.
Es va fer una depuració dels funcionaris públics. Hi havia presumpció de culpabilitat, pel que s'havia de demostrar la innocència (l'afecció per Franco). Dins del funcionariat el camp que més es va tenir cura de depurar va ser el de l'ensenyament. Es van fer trasllats de mestres catalans a altres zones de l'estat i viceversa per assegurar-se que no s'ensenyés una cultura diferent a l'espanyola.
Totes les organitzacions de l'”anti-Espanya” van ser prohibides i expoliades.
A més de la repressió política duta a terme a tot l'Estat als Països Catalans es va realitzar una repressió cultural i identitària que no tenia res a veure amb la de Primo de Rivera. Es va intentar la liquidació de la identitat nacional catalana a través de la prohibició de qualsevol manifestació d'aquesta identitat en l'espai públic i la destrucció dels mecanismes de reproducció d'aquesta identitat (família, escola, mitjans de comunicació i vida associativa). Es va aconseguir reprimir l'escola, els mitjans de comunicació i la vida associativa, però no es podia impedir que de portes endins la família parlés en català. Es buscava reduir la llengua en dialecte. Es van retirar dels carrers els monuments catalanistes i es van arribar a canviar els noms dels carrers.
...