FGU_Reproductor_femení_2 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 2º curso
Asignatura Aparells Digestiu i Genitourinari
Año del apunte 2016
Páginas 12
Fecha de subida 12/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

nitrogen positiu i acció contra-reguladora de la glucosa. Per tant, hi ha una major  quantitat  d’aminoàcids  disponibles,  de  glucosa  i  d’àcids  grassos;  amb la finalitat  de  facilitar  el  creixement  del  fetus.  La  conseqüència  indirecta  d’això  és   la possible aparició de la diabetis gestacional. Normalment aquesta diabetis reverteix al final de la gestació, però alerta que la dona té una predisposició a fer resistència  a  la  insulina.  També  augmenta  l’absorció  de  calci  i  fosfat,  i  ajuda   al creixement de la glàndula mamària (que haurà de donar nutrició al nou individu uns mesos més tard).
- Estrògens i gestàgens. Es produeixen a grans nivells. En situació normal, durant els cicles menstruals, els nivells se situen en la part baixa del gràfic; durant la gestació, els nivells augmenten 7-8 vegades. De fet, si aquests nivells no es mantenen, l’embaràs  es  perd.
Qui   manté   aquests   nivells   productius   tan   elevats   d’aquestes hormones és l’anomenada   unitat feto-placentària de producció esteroïdal: la placenta converteix el colesterol en pregnenolona (a   través   de   l’enzim colesterol desmolasa),   i   part   d’aquesta   es   converteix   en   progesterona.   La   progesterona   produïda ja és suficient com per donar una concentració alta de progesterona a la mare.
De la pregnenolona i la progesterona que no viatgen a la sang materna, una part  entra  a  l’interior  de  la  circulació  fetal  (poden  viatjar  lliurement  perquè,  per   molt que la placenta sigui una barrera, són estructuralment lípids, i poden difondre a través de les membranes) i és transformada a DHEAS (deshidroepiandrosterona sulfat) per acció de les glàndules suprarenals fetals (funcionals a partir del 3r mes de gestació). La pròpia glàndula suprarenal fetal pot afegir un hidroxil en la posició 16, formant la 16OHDHEAS. Aquests andrògens seran útils per fabricar estrògens: tornen cap a la placenta, on   l’activitat   aromatasa   d’aquesta   els convertirà en estrògens. La DHEAS es transforma a estradiol, i la 16-OHDHEAS es transforma a estriol. Aquests estrògens són els que circularan per la mare. Així, els nivells d’estriol  en  la  mare  informen  del  funcionament  de  la  unitat  feto-placentària de producció estrogènica.
La progesterona que fabrica la placenta passa en part molt important a la circulació, però una altra part entra   en   el   fetus,   i   aquest   l’utilitza per transformar-la  en  una  altra  categoria  d’hormones:  glucocorticoides.  És  a  dir,  les   suprarenals fetals fabricaran glucocorticoides a partir de la progesterona provinent de la placenta de la mare. La producció no és, però, massa elevada. El fetus no té per tant capacitat per ell mateix per fabricar esteroides (requereix de  l’acció  prèvia  de  la  placenta). Aquests glucocorticoides són imprescindibles per  a  l’adaptació  a  la  vida  extra-uterina. Concretament, els glucocorticoides es requeriran per a tres processos vitals: - Fabricació del surfactant pulmonar. El fetus no ventila pulmonarment, però una de les primeres coses que haurà de fer al néixer és ventilar.
Sense el surfactant, els alvèols tenen una tensió superficial massa alta com per vèncer-la. Nota.  En  algunes  mares  se’ls  administra  cortisol  per  afavorir  la   maduració pulmonar.
- Estimula el tancament de comunicacions vasculars presents en el fetus, com per exemple el ductus arteriós (comunicació del cor dret amb l’esquerre   sense   passar   pels   pulmons).   Està   mediat,   entre   d’altres,   per   cortisol.
- Estimula la maduració del sistema digestiu. El fetus no digereix aparentment en grans quantitats (no  fabricació  d’enzims  proteolítics,  el   fetge no està madur, etc.). Així doncs, l’adquisició   de   transportadors   (sobretot   els   d’aminoàcids)   en   l’enteròcit,   l’acció   del   pàncrees   exocrí,   etc., es veuen afavorits pel cortisol.
- Canvis fisiològics durant la gestació de la mare: Aquests canvis ocorren per, en 9 mesos, assumir 10kg de pes addicionals, i no ocorren únicament a nivell metabòlic.
- Canvis renals. A nivell renal: - La TFG augmenta: hi ha més quantitat de sang i el fetus està produint més substàncies  que  s’han  d’eliminar.
- Hi ha retenció de líquids per donar més volum sanguini. La realitzen l’aldosterona   i   els   estrògens,   que   actuen   sobre   el   ronyó.   En   conseqüència la mare reté més sals i aigua, fet pel qual la tensió arterial pot augmentar. Nota.  La  tensió  arterial  s’ha  de  mesurar  sempre  en  les  gestants,  ja   que en algunes dones es descontrola i pot arribar a una situació anomenada eclàmpsia o preeclàmpsia, que consisteix en un increment incontrolat de la tensió arterial, amb una taxa de mortalitat del 50%.
- Augmenta la reabsorció de calci. Tant la PTH com la vitamina D augmenten  (augmenta  l’activitat  hidroxilasa  del  ronyó  sobre  la  vitamina   D).
- Les dones gestants tenen certa tendència a fer acidosi ja que els fetus generen àcid. Així doncs, les funcions de tamponament del ronyó augmenten.
- Una de les funcions del ronyó és detectar si la sang té prou capacitat per produir oxigen, i si detecta una baixa capacitat estimula la producció d’EPO. Així doncs, durant la gestació el ronyó augmenta la producció d’eritropoetina.   En   conseqüència,   la   quantitat   de   sang   augmenta   (es   poden arribar a tenir fins a 2L de sang extra).
- Cor. Si augmenta la quantitat cardíaca, augmenta la despesa cardíaca, a través d’una   mica   més   de   descàrrega adrenèrgica, així com vasodilatació perifèrica.
D’aquesta   manera,   tot   i   tenir   més   sang,   la   tensió   arterial   es   manté:   baixa   la   resistència perifèrica (vasodilatació de la pell, glàndules mamàries, úter, ronyons i tracte gastrointestinal).
- Ventilació. La FR augmenta per eliminar el CO2 augmentat (ja que el fetus també en produeix).
- Augmenta la taxa metabòlica, pel fet  d’existir  un  gran  creixement  en  el  fetus.   Per tant, la funció tiroïdal augmenta (la mare té més capacitat de transport de T4, tot i que la quantitat de producció  d’hormona  no  augmenta).   Nota. És causa freqüent  d’avortament.   - Augmenta la gana i la set, perquè les necessitats de nutrients també s’incrementen.   De   totes   maneres,   les   necessitats   de   nutrients   s’incrementen   sobretot durant el primer trimestre: quan creix més el fetus és a partir del segon trimestre, però si a partir del segon trimestre la mare no ha rebut la dosi extra de   nutrients,   no   s’aprofiten   tan   bé,   ja   que   el   que   més   s’usa   en   aquesta   segona fase són les reserves adquirides durant el primer trimestre. Els nutrients són: més necessitat de calories, més necessitat de ferro, més necessitat de fosfat, calci, iode (no només per a la fabricació de les hormones: relació directa amb TSH i retard mental), seleni, zinc i, en la nostra societat, es dóna àcid fòlic, vitamina per prevenir les alteracions del desenvolupament del tub neural (sembla, però, que  un  excés  d’àcid  fòlic  pot  originar  al·∙lèrgies  medicamentoses   en el futur individu).
Tot i així, la mare no ha de guanyar més de 10-12kg durant la gestació.
Part El  part  es  defineix  com  a  l’expulsió del fetus i els annexes; és a dir, el part no acaba fins que  s’acaba expulsant la placenta (enllumenament).
El moment del part el determinen mecanismes desconeguts, tot i que se suposa que hi ha influència de factors materns i filials que ajuden a determinar en quin moment serà el part.
Entre els factors filials destaquen: - El creixement cranial: indicador que ajuda a determinar el moment del part.
- Maduració pulmonar.
- Quantitat de glucogen hepàtic del fetus.
Pel que fa a factors materns: - Comencen a aparèixer, cap al final de la gestació, major nombre de receptors a oxitocina en el miometri. Alguns autors afirmen que hi ha més producció d’oxitocina  però  no  està  demostrat.   - Apareixen més unions intercel·lulars entre les cèl·lules del miometri, fet que provoca que els canvis de potencial es puguin transmetre amb més facilitat.
- La relació entre progesterona i estrògens baixa lleugerament: hi ha una mica menys  de  progesterona  i  una  mica  més  d’estrògens cap al final de la gestació. Com que hi ha més estrògens, es diu que això també fa que el miometri es comenci a moure amb una mica més de facilitat.
- També hi ha major producció de prostaglandines a nivell uterí. Un dels efectes d’aquestes  prostaglandines és augmentar la degradació de la matriu extracel·lular del coll uterí. Nota. El coll uterí durant la gestació ha estat molt consistent (dur) per evitar la sortida  del  fetus,  de  manera  que  l’efecte  de  les  prostaglandines  que  s’estan  produint  a  nivell local és que aquest coll uterí estigui més tou: segons el grau de consistència del coll uterí es podrà dir si s’acosta  el  part  o  no.   En altres espècies sembla que és molt important la producció local de CRH per part de la placenta, que ajuda a què es produeixin els canvis esmentats; però en els humans no està clar quines hormones hi intervenen.
- Mecanisme del part: El mecanisme del part és un fenomen de feedback positiu amb caràcter neuro-endocrí.
El part consisteix en què el   miometri   “empenti”   el   fetus,   contracció   que   té   lloc   de   cranial a caudal: el cap del fetus està dilatant el coll uterí (cada contracció que fa el miometri provoca que el cap faci força contra el coll uterí). Aquesta acció és detectada per   l’hipotàlem   a   través de terminals neuronals que innerven el coll uterí i, en resposta,  l’hipotàlem  (neurohipòfisi)  produeix  una  hormona  anomenada  oxitocina  que   es   reparteix   per   tot   l’organisme.   Una   de   les   accions   principals   de   l’oxitocina   és   provocar la contracció del múscul llis i, cada cop que el miometri rebi oxitocina es contraurà, ja que té molts receptors. La contracció del miometri tornarà a provocar el mateix  efecte:  es  tracta  d’un  feedback positiu. Nota. En alguns parts, es pot fer necessari que la dona rebi més oxitocina (se li administra per via intravenosa).
En situació normal, el coll uterí té un diàmetre de 0; és a dir, està tancat. En el moment del  part  s’ha  d’arribar  a  dilatar  fins  a  10cm;  i perquè això sigui possible cal que el coll estigui poc consistent, de manera que les prostaglandines són imprescindibles en aquest procés. Nota. Si pel dolor les dones es prenen un inhibidor de les prostaglandines, el part pot durar 8-9h (en comptes de 6h).
El  lloc  per  on  surt  el  fetus  s’anomena  canal del part.
Cal esmentar, que dins  d’aquest  mecanisme  que  s’acaba  de  descriure,  tots els factors que hi intervenen poden fallar.
El mecanisme del part es caracteritza per tenir contraccions uterines, que són doloroses, amb freqüència rítmica i creixent. Les dones primípares pateixen contraccions de Braxton-Hicks, que són contraccions d’entrenament   que   fa   l’úter   pel moment del part veritable; és a dir, no són contraccions uterines veritables i es diferencien a través de l’experiència  clínica  del  metge.   - Incidència del part en el fetus: Pel fetus, el part és  una  situació  d’estrès  molt  marcada,  essent  els  factors  d’estrès  més   importants: - Compressió  cranial  bastant  marcada,  ja  que  s’utilitza  el  cap  per  dilatar  el  canal  del   part. Si el canal del part no és ampli, les lesions cranials que podrien haver-hi són considerables (retards mentals greus).
- A cada contracció el fetus experimenta hipòxia, ja que els vasos uterins que nodreixen la placenta passen pel mig del miometri: quan el múscul es contrau no passa   sang,   de   manera   que   la   placenta   es   queda   amb   falta   d’irrigació   i,   en   conseqüència, el fetus experimenta hipòxia.
Si aquesta situació és perllonga durant un temps determinat, poden haver-hi seqüeles bastant serioses: mort, lesions cerebrals a llarg termini, etc.; de fet, de seguida que es veu que alguna cosa  no  va  bé  s’opta  per  realitzar  una  cesària.  Cal  esmentar,  però,  que   a Espanya es fan moltes més cesàries de les permeses per la OMS, mentre que en altres països el part es produeix de forma natural a casa amb molta més freqüència, sense que això impliqui una major mortalitat fetal. De fet, es diu que els parts s’haurien   de   fer   de   peu per ajudar a impulsar la sortida del fetus (cosa que no es practica per comoditat del sistema sanitari). Nota. En dones multípares, el canal del part està més habituat,  l’estructura  esquelètica  és  més  marcada,  etc.   Un part eutòcic és una part en què tot ocorre sense complicacions, mentre que un part que no va segons el previst en algun dels aspectes s’anomena   distòcic.   Un   part   de   bessons es considera distòcic per definició. Pel que fa a la durada, un part eutòcic dura unes 10h de mitjana  (des  de  les  contraccions  fins  a  l’expulsió).   Un  cop  ha  sortit  el  fetus,  el  mecanisme  del  part  comença  a  disminuir,  però  no  s’acaba   fins   que   s’expulsa   la   placenta.   Quan   això   passa   cal   mirar   la   placenta   per   controlar   si   s’ha  trencat  o  no;  en cas que s’hagi  trencat  cal  mirar  si  una  part  d’aquesta  ha  quedat  a   l’interior  de  l’úter  (situació que ha provocat moltes morts al llarg de la història).
Adaptació del fetus a la vida extra-uterina Aquesta adaptació es basa en un canvi cardiorespiratori important. A més, s’acompanya  d’un canvi en el sistema sanguini.
En  l’adult,  el  cor  dret  envia  la  sang  als  pulmons,  on  aquesta  s’oxigena,  passa  cap  al  cor   esquerre,  i  d’aquest  cap   a la resta del cos (on la sang es desoxigena de nou). Nota. La pressió més alta del circuit es troba a la sortida del cor esquerre.
En el fetus, els pulmons no estan distesos; per tant, la sang que surt del cor dret no va als pulmons sinó que la major part d’aquesta fa un bypass a través del conducte arteriós i passa directament cap   a   l’aorta   (el conducte arteriós connecta el cor dret amb  l’aorta).  Nota.  El  fetus  no  s’ofega  perquè  no  respira  pels  pulmons.   Així doncs, les sangs (oxigenada   i  no   oxigenada)   es   barregen  en   l’aorta,  des  d’on van cap a la placenta i cap   a   la   resta   de   l’organisme.   La   sang   que   passa   per   la   placenta, retorna cap al fetus ja oxigenada a través dels vasos umbilicals, els quals permeten que es pugui barrejar aquesta sang de la placenta (oxigenada) amb la que prové de la resta de  l’organisme (no oxigenada, sobretot la provinent de les extremitats inferiors); unió que té  lloc  a  l’alçada  de  la  vena cava.
Aquesta sang barrejada,  a  priori,  se  n’hauria  d’anar  al  cor  dret,  però   com que ja està oxigenada, una part molt important se’n va al cor esquerre a través del foramen oval; i des del cor esquerre es bombeja de nou cap  a  l’organisme  i es torna a iniciar el cicle.
El  fetus  “funciona”  a  una  pressió  d’oxigen  molt  baixa.  Ara  bé,  la  manera  com el fetus aconsegueix l’oxigen  necessari  per  créixer  i  estimular  tots  els  mecanismes  metabòlics   de funcionament no està del tot clara. És  important  esmentar  que  s’ha  demostrat  que   si el fetus, per algun motiu, rep més oxigen del que els correspon, pot patir problemes greus (inclús la mort).
L’oxigen,  en  part,  és  obtingut  de  la  mare  a  través  de  la  placenta gràcies a: - Major  concentració  d’hemoglobina  i  major  nombre  d’hematies.   - Major concentració de 2-3-difosfolicerat, element que intervé en la reacció de dissociació   de   l’oxigen   de   l’hemoglobina   de   la   mare,   provocant   que   hi   hagi   una   major  concentració  d’oxigen  lliure  per  a  la  posterior  captació  del  fetus.
- L’afinitat   de   l’hemoglobina   fetal   és   més   alta,   ja   que   aquesta conté cadenes de tipus F, les quals tenen una major afinitat  per  l’oxigen.   Nota. La   concentració   d’oxigen   que   hi   ha   en   la   placenta és relativament baixa.
Quan neix el fetus, alguns dels fenòmens que primer ocorren són: - El fetus experimenta fred.
- El fetus comença a utilitzar òrgans dels sentits (sense tenir el líquid amniòtic al voltant):  sobretot  l’oïda.
- El fetus té hipòxia.
Com  a  conseqüència,  el  fetus  comença  a  plorar  i  s’expandeixen  els  pulmons.   A nivell cardiocirculatori, els pulmons ja permeten el pas de sang i, ràpidament, el foramen oval es tanca (deixa  d’existir  la comunicació del cor dret amb el cor esquerre).
La sang, per tant, es va a oxigenar als pulmons. A més, ja no hi ha placenta.
Per altra banda, el conducte arteriós perdura fins als 1,5-2mesos, durant els quals la circulació   és   inversa:   en   l’època   neonatal   la   sang   va   pel   conducte   arteriós   d’on   hi   ha   més pressió (cor esquerre) a on   n’hi   ha   menys (cor dret). En canvi, un cop tancat el conducte, la circulació ja és com la dels individus adults.
Un altre fet a destacar és que es  produeix  tota  l’hemoglobina  del nounat de nou: cal canviar tots els hematies en qüestió de 1-1,5dies; és a dir, cal degradar tota l’hemoglobina,  fet que dóna lloc a formació de grans quantitats de bilirubina (que pot generar icterícia). Aquest canvi té lloc a nivell de la medul·la òssia (però no es sap ben bé  com  es  passa  de  l’hemoglobina  fetal  a  l’adulta).   Lactància Un dels canvis més importants que té lloc durant els primers dies de vida és que els nutrients deixen  d’arribar per via placentària, i per tant el nounat ja ha de començar a utilitzar el sistema digestiu gràcies al fenomen de la lactància.
- Maduració de la glàndula: És un fenomen fonamentalment endocrí, ja que la glàndula mamària requereix per a la seva  maduració  tot  un  conjunt  d’hormones.  El  primer canvi important que ocorre és el que  es  dóna  en  el  pas  de  l’època infantil a la puberal, en el qual intervenen estrògens, gestàgens cortisol, insulina, GH i prolactina. Això ajuda a formar una glàndula de mida morfològicament adequada, però des del punt de vista funcional no és gens productiva. De fet, donada aquesta falta de funcionalitat (glàndula immadura), és força freqüent   que   s’hi   desenvolupin   tumors,   sobretot   en glàndules que només han tingut les hormones menstruals i puberals.
En  el  moment  de  la  gestació,  la  glàndula  comença  a  rebre  grans  quantitats  d’estrògens   i gestàgens, i aquests actuen sobre la glàndula mamària; a més, també hi segueix actuant la prolactina, la insulina, la GH i el cortisol.
Per últim, hi actua la hSC (lactogen placentari o mamotrofina coriònica), i el conjunt d’hormones   fa   que   la   glàndula   no   només   creixi,   sinó   que   agafi   un   programa   de   diferenciació que té com a objectiu la producció de llet (funcionar). Això és tan important, que   des   d’un   punt   de   vista   de tumors,   el   risc   d’una   dona   que   ha   tingut   gestacions és considerablement menor.
Es considera que, cap a la meitat de la gestació, la glàndula ja és funcional. És a dir, a partir de les 15-18 setmanes  des  de  l’última regla la glàndula ja és funcional. Però no es produeix llet en aquell moment perquè els estrògens són inhibidors de l’alliberament  i  de  la  funció  de  la prolactina.
Durant la gestació, ja es forma una glàndula que no només està madurada sinó que és productora regular. Les hormones que intervenen en la glàndula funcional són 3: cortisol, prolactina i oxitocina.
- Instauració i control de la lactància: Coincidint  amb  l’expulsió  de  la  placenta,  la  glàndula  mamària  es  posa  en  marxa.  Això   succeeix  perquè  la  placenta  és  la  font  principal  d’estrògens,  de  manera  que  cal  esperar   que el productor habitual d’aquests   (ovaris) re-emprengui la marxa; fins que això ocorre,   existeix   un  període   d’unes   hores en què hi ha una caiguda brutal dels nivells d’estrògens.  En  conseqüència,  la  prolactina  pot  ser  funcional:   ordena la producció de llet  (el  fenomen  s’anomena  pujada de la llet).
Tanmateix, la llet produïda com a conseqüència  de  l’acció  de  la  prolactina,  no  s’expulsa   per  acció  d’aquesta,  sinó  que  l’ejaculació  de  la  llet  es  produeix  en  resposta  a  l’oxitocina   (la mateixa hormona que ajuda a expulsar el fetus durant el part).
El control de la lactància, però, requereix també per activar-se (si la dona decideix lactar) que es produeixi succió.   Si   aquesta   es   produeix,   aleshores   sí   s’instaurarà   la   lactància   i   el   control   d’aquesta. Aquesta succió controla les dues hormones esmentades anteriorment a   través   d’un   mecanisme   neuro-endocrí: els terminals sensorials de la glàndula mamària envien, a través dels nervis somàtics, la informació a l’hipotàlem (per tant, si hi ha interrupció en els nervis somàtics, la lactància pararà).
L’hipotàlem,  en  resposta  a  aquesta  detecció de la succió, fa tres coses: - Disminueix la producció de dopamina.
- Augmenta   la   producció   de   l’hormona   PRF   (Prolactin Releasing Factor o PRH Prolactin Releasing Hormon).
La prolactina   és   una   hormona   de   l’adenohipòfisi,   i   des   de   l’hipotàlem   se’n controla l’alliberament  a  través  del  sistema  porta.  L’hipotàlem  pot,  per  tant,  controlar  els nivells de prolactina tant a través de la dopamina (que és inhibidora) com a nivell del PRF (que és activador). Com   a   conseqüència   de   l’alliberament  de  PRF,   la concentració de prolactina en plasma augmenta,   i   a   l’arribar   a   la   glàndula   mamària   ordena un increment en la producció de llet.
Paral·lelament, la prolactina actua sobre   l’alliberament   de   GnRH, baixant-ne la producció. Al disminuir la producció, de GnRH, s’aturen tots els cicles ovàrics (es torna a la infància des del punt de vista endocrí de la funció ovàrica), evitant així una segona gestació. Nota. Aquest efecte de la prolactina és idèntic en ambdós sexes: els homes tenen també prolactina, no se sap per a què serveix; però  si  n’hi  ha  un  excés  (prolactinoma), es produeix galactorrea (sortida de secreció   per   la   glàndula   mamària)   i   aturada   del   cicle   reproductiu   en   l’home,   o fins i tot impotència.
La producció   de   prolactina,   a   banda   d’estar controlada a través de dopamina i PRF, també és influïda per tot un seguit de factors que en controlen la producció: - Augmenten la producció: - Dormir.
- Donar de mamar. Aquest fet augmenta moltíssim la producció, raó per la qual una de les coses que es fa per estimular la producció de llet és donar de mamar molt poc després del naixement (encara que no sigui funcional la glàndula).
- L’estrès.
- La hipoglucèmia.
- L’activitat física.
- L’activitat sexual.
- La gestació.
- Disminueixen la producció: - Fàrmacs com la dopamina, la morfina, etc. (s’administren quan la dona no vol lactar).
- Estrògens.
Des   d’un   punt   de   vista   estructural   i   metabòlic,   la prolactina és molt similar a la GH.
Nota. La dopamina també és coneguda com a PIH (hormona inhibidora de la prolactina).
La tercera cosa que es produeix en resposta a la succió és: - Augmentar la   producció   d’oxitocina   a   nivell   de   l’hipotàlem.   L’oxitocina,   al   contrari de la prolactina, és produïda en la neurohipòfisi; és a dir, directament d’alliberament  neuronal. Aquesta oxitocina té com a funció la contracció de la musculatura uterina. Durant   la   lactància,   la   funció   de   l’oxitocina és provocar l’ejecció  o  expulsió  de  la  llet.   A  més  l’oxitocina  presenta altres funcions. Nota.  En  l’home  no  se  sap  per  a  què  serveix,   tot i que també en té.
A   banda   d’ajudar   a   l’expulsió   de   la   llet,   l’oxitocina   ordena   la   contracció   de   l’úter,  de  tal  manera  que  la  dona  nota  (sobretot  les  primeres  vegades  que  està   lactant) contraccions uterines (no són tan doloroses perquè no hi ha res a expulsar).   Aquestes   contraccions   s’anomenen   “entuertos”   i   són importants: l’úter  encara  té  una  probabilitat  alta  de  sagnar  tot i haver expulsat la placenta; i el  fet  de  contraure  l’úter  disminueix  la  probabilitat de sagnar per la vagina. Per tant, ajuda   la   mare   a   fer   tornar   l’úter   a   la   situació   pre-gràvida: ajuda a la regressió uterina i disminueix el risc d’hemorràgies   durant   aquest   període. Nota. Aquest període després del part (fins que es torna a tenir un cicle menstrual) té el nom de puerperi. Nota 2.
En la nostra societat la OMS recomana 6 mesos de lactància. En canvi, en altres societats està acceptat que la lactància duri fins als 8 anys.
L’oxitocina   també   augmenta l’expulsió   de   l’endometri   de   la gestant,   el   qual   s’anomena   endometri decidual o decidu (col·loquialment té el nom de loquis: pèrdues menstruals durant la lactància).
Per  últim,  esmentar  que  l’oxitocina  estimula el lligam materno-filial (aquest fet és molt important en mamífers). Les dones experimenten una certa sensació de benestar   en   el   moment   de   lactar   (secreció   d’endorfines).   De   fet,   per   secretar   oxitocina en alguns casos no es requereix la  succió:  n’hi  ha  prou  en  sentir  el  plor   del  fill,  l’olor  o, fins i tot, amb el record de la lactància.
- La llet: La composició de la llet és una secreció aquosa però força rica en lípids. Cal esmentar, però, que la lactància no te una composició constant, i es distingeixen almenys tres tipus diferents de llet: - Calostre: produïda durant els 2-3 primers dies. Té moltes més proteïnes que les llets primàries i secundàries, unes de les quals són immunoglobulines de tipus A, que són les que es troben en les secrecions (també presents en la saliva). Són anticossos que suposadament defensen el nounat durant els 3-4 primers mesos; el nounat no trenca les proteïnes perquè no té els sistema de digestió proteic encara instaurat. La   presència  d’aquestes   IgA  provoca   que   els nens que han lactat calostre tinguin una menor incidència de diarrees, gastroenteritis, etc. Ells no tenen capacitat de produir anticossos fins que tenen uns  mesos  d’edat  (cal  tenir  en  compte  que  durant  els primers 4-5mesos estan immunosuprimits i els únics anticossos que tenen provenen de la mare). De fet, a través de la placenta, la mare ja li passa anticossos (sobretot IgG).
El calostre és pobre (respecte les dues altres secrecions) en greixos i lactosa; és a dir, calòricament no és una font massa apropiada. Això fa que el nounat, durant 2-3 dies, de manera fisiològica perdi pes. Aquesta pèrdua de pes pot ser fins i tot del 10%, però no és alarmant. A aquesta pèrdua de pes cal sumar el detall que el fetge del nounat té poca capacitat gluconeogènica. Per tant, entre això, la poca entrada de glucosa i que les reserves de glucogen del fetge són baixes, fa que el nounat pugui tenir fàcilment hipoglucèmies (concentracions de 2-2,5mM, quan la xifra normal en adults és de 5mmM). Més endavant, la llet ja té lactosa com a sucre principal, una quantitat de proteïnes més baixa que el calostre i greix en grans quantitats: dins del greix, destaquen els àcids grassos omega-3 i omega-6 (linoleic i linolènic, respectivament). Aquests àcids són precursors   de   l’àcid   araquidònic   i   de   l’àcid   docosahexaenoic (o DHA), imprescindibles per a la maduració del SN i de la retina.
Nota. La llet de vaca té moltes més sals minerals, més proteïna i menys linoleic i linolènic.
- Lactància primària. Fins els 6 mesos.
- Lactància secundària. A partir dels 6 mesos. No té massa diferències amb la primària.
...

Comprar Previsualizar