Apunts (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Franquisme i Transició
Año del apunte 2013
Páginas 36
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 28
Subido por

Vista previa del texto

FRANQUISME, TRANSICIÓ I DEMOCRACIA Amb la república es produeixen diversos procesos electoral son governen l’esquerra i la dreta (alternança). Si es produeix el cop d’estat, no es per les hipotetiques malifetes de la república sino per altres interessos.
El cop d’estat del juliol del 1936 no és com el de Don Miguel Primo de Rivera; no es la continuació de l’obra de la dictadura anterior. El general Mola diu que s’ha imposar una atmosfera de terror i aconseguir una eliminació física de l’adversari.
La guerra civil es produeix perque fracassa el cop d’estat militar i succeeix una divisió entre l’exercit i els cossos de seguretat de l’estat(confrontació civil).
En aquells moments Espanya és la Guardia Civil dedicat a l’ordre públic i això es el que vertebra Espanya fins al punt que en els llocs que es va mantenir fidel a la República no va triomfar el cop d’estat. Un exemple clar és Barcelona.
La Guerra Civil es perd degut a la intervenció d’Alemanya i Itàlia(el pont aeri fins a Sevilla els avions alemanys i italians son essencials) i una actitud freda i després congelada de les democracies occidentals de França i Anglaterra.
Manuel Azaña critica aquestes democracies occidentals, l’ajut d’Alemanya i Itàlia i Portugal i l’empeny que posa Franco, faciliten la victoria dels colpistes.
També trobem les brigades internacionals però solament representa un 2% de l’exèrcit. Si dura molt la guerra es perque Franco necessita la Guerra per exterminar el seu adversari (això requereix temps i a partir de la Guerra es pot justificar millor la mort de l’adversari).
Des d’aquest punt de vista, observem aquest carácter repressiu i exterminador del franquisme; tenen un projecte de purificació del poble espanyol.
El franquisme, d’entrada és arbitrari i a més fa retroactiu delictes que abans era legal. El franquisme és profundament anti-liberal.
El cost humà de la guerra civil: No és fácil comptabilitzar el cos humà (Catalunya és una excepció ja que hi ha una voluntat de quantificar això).
Durant la Guerra una de les preocupacions de la Generalitat és frenar el màxim possible els executats i també promoure la fugida de persones(unes 30.000).Hi ha’n uns 50.000 executats, amb la repressió franquista uns 90.000 i 50.000 després de la Guerra, 12.000 morts pels bombardejos(Barcelona és la primera ciutat bombardejada sistematicament amb voluntat de fer mal), 60.000 morts en l’exercit franquista i en l’exercit republicà uns 90.000. Parlem d’uns 350.000 morts directes degut a la crueltat de la Guerra Civil. També hi ha’n uns 90.000 morts indirectes per la fam, el fred,etc ; i amb això afegeixen la xifra de 170.000 de persones exiliades.
Tot plegat tenim unes xifres de 600.000(2,5% de la població total espanyola).
Entre el gener i el febrer del 1939, al voltant d’unes 450.000 persones creuen la frontera cap a França i unes 250.000 els trobem en camps de refugiats.
Els grans països receptors són França, Méxic, a la Rep.Dominicana, Xile.
L’exili és molt dur ja que ens trobem amb la II Guerra Mundial en aquest context europeu, l’exili provocará dues coses: -gent que es quedarà amb la imatge d’Espanya dels anys 30 és un món tancat.
-en els anys 60, sobretot Europa, connectarà amb la emigració económica.
Naturalesa del franquisme Estem davant un panorama d’uns vencedors i altres vençuts. No hi haurà amnistia ni reconciliacions. La repressió del regim durarà fins al final(la divisió també durarà fins al final).
El fet fonamental és la personalitat de Franco. Fins i tot, molt més important el paper de Franco que va poder tenir Mussolini a Itàlia o Hitler a Alemanya. Així com a Espanya, el poder s’anomena franquisme, a Itàlia i a Alemanya no hi ha un Mussolinisme i Hitlerisme, es parla de feixisme.
Franco concentra tots els poders, el poder legislatiu el té Franco, ell és poder executiu(fins al 1973) i ell és qui nomena als jutges(poder judicial),poder militar, bisbes,etc. Per tant, Franco té tots els poders( gran acumulació de poder). Amb la seva mort, les coses havien de canviar.
No va haver una guerra civil, va haver una guerra que es va pretendre canviar la identitat d’Espanya. Aquesta idea de no parlar de guerra civil, es parla d’una alliberació dels”malos españoles”, tot un poble en contra amb algú de fora és típic dels nacionalismes(el problema sempre és exterior, mai és interior).
Un altre element és la concepció del franquisme que té sobre la dona. És important el concepte de pecat, per tota la població però accentuant en la figura de la dona. L’acte sexual és la procreació i no el plaer. Estem davant una subordinació a la dona.
Un altre element de confrontació serà el tema monarquic, al 47 Franco nomenarà Espanya com un regne però sense rei, establirà la “monarquia del 18 de julio” i serà ell el que decidirà el seu sucesor.
Franco reclamava Gibraltar i el nord d’Àfrica envers els francesos. UK va amenaçar amb envair les Canaries si succeïa. A més, la capacitat militar no era de gran ajuda per a Alemanya. Aquests dos elements decidiran que Espanya no entri com a aliat a la Guerra i sigui un col·laborador.
El franquisme es un regim que neix amb uns ideals feixistes, totes les lleis són còpies de les lleis italianes. Perque subsisteix el franquismo si naufraga el feixisme a Europa?Tota la economia espanyola està sotmesa a l’economia alemanya. Fins al 1967 Espanya continua pagant els deutes de la Italia feixista.
Els vencedors es comprometen a retornar la llibertat a Espanya. Allò que salvarà la subsistencia del regim franquista serà la guerra freda(comunistes i anti-comunistes) es quan Espanya es recol·loca, disminueix la seva pressió en els aspectes anti-liberals. Es quan el franquisme subratlla l’anti-comunisme i es la necessitat dels EUA en aquest nou ordre que farà de raó d’estat.
Al 1953 hi ha el concordat amb el Vaticà i trobem acords bilaterals amb els EUA, dins dels pactes secrets hi ha una part on es diu que les bases militars estaran a disposició dels nordamericans sense un permís dels espanyols en cas d’agressió dels EUA sobre el món.
Quan mirem el franquisme, dificilment hi ha algu que defensi el franquisme per la seva naturalesa dictatorial, la defensa del franquisme prové des del punt de vista de l’economia.
Quan parlem d’economia, parlem de política;darrere un projecte economic hi ha un projecte ideològic. Mentre la democracia en el seu ADN hi ha un projecte de benestar col·lectiu per a tothtom, una dictadura és un projecte de classe(propiciar uns beneficis sobre uns).
Una dada dels anys 40 es l’augment dels milionaris que passa de 2.500 a 14.000 les persones a Espanya que tenen més d’1 milió de pessetes.
El concepte d'autarquia, en l'economia, es refereix al territori o país que limita o restringeix el comerç amb la resta del món, i que no és afectat per les influències externes, i depèn, completament, dels seus propis recursos. Aquest concepte també es coneix com a economia tancada. L’autarquia continuarà fins als anys 50, estem davant un projecte polític.
El franquisme en els primers anys es caracteritza per l’autarquia i l’intervencionisme(l’estat regularà tota la economia).
A mitjans anys 40, més de la meitat de la producció passa pel mercat negre.
La recuperació d’altres països que han patit la 2na guerra mundial tindran una recuperació més ràpida que el cas espanyol.
L’autarquia va lligat a la propia concepció d’aquells que fan el cop d’estat(ultranacionalista). El franquisme es una variant extrema, autartica, tancada, has d’aconseguir amb les teves forçes allò necessari per a la població.
Quan parlem de dictadura, el gran tema és el consens(la dictadura, malgrat la força, també generarà aspectes de consens ciutadà i gent que participarà d’aquest projecte) i el disenç.
Pel que fa al consens, trobem gent que passa a ocupar llocs de les institucions franquistes, són gent que creu que havia de col·laborar. Des de les autoritats municipals, s’intenta crear una complexitat amb la gent; ho podem veure en la concessió de les parades dels mercats, llicencies dels taxis, etc. Hi ha gent que es va trobar bé amb aquest règim.
La gent que s’oposa a la dictadura amb les armes que continuarà lluitant contra el règim, trobem els maquis. L’origen dels maquis son gent que se sent amenaçada per la seva seguretat i se’n va a la muntanya per refugiar-se (resistencia armada). A l’octubre del 44 s’intenta alliberar una part de l’estat espanyol per forçar la intervenció dels aliats, l’operació Vall d’Aran. Són gent que continua aquesta resistencia armada, trobem l’arribada de republicans francessos que travessen els Pirineus per alimentar els nuclis de resistencia de combat amb la idea d’obligar les autoritats internacionals a intervenir.
Els maquis creuen que la seva activitat pot provocar aquesta intervenció internacional.
A l’any 1948, a Moscou, Stalin en una reunió diu que no intervendran mai. Des del punt de vista polític, la resistencia dels maquis no tindrà sentit. A partir de la intervenció d’Stalin es decideix desde el Partit comunista d’Espanya treure la gent i cambien la seva estrategia de lluita contra el franquisme.
La guardia civil, cos d’ordre públic serà l’encarregat de lluitar contra els maquis.
Pel que fa als maquis trobem 2.173 morts comptabilitzades, detinguts són 2.900. Pel que fa a la Guàrdia Civil trobem 257 morts, 370 ferits greus.
L’altre element és la gent que serà detinguda i represaliada per la seva activitat opositora.
El franquisme farà una diferenciació entre els delictes comessos abans de l’1 d’Abril del 1939 i els comessos posteriorment. Els comessos a partir del 1939 la gent serà durament reprimida. A partir del 45 tothom condemnat a mort pràcticament si no has tingut problemes de conducta, pots sortir de la pressió pels delictes que has fet abans del 39.
Amb la batalla d’Stalingrad al 42 i 43 anima a la gent a comprometre’s a la lluita contra la dictadura. Quan al 45 no intervenen els aliats, serà un abans i un després per a un sector d’oposició que optaran per un exili exterior i altres per un exili interior. Els comunistes seguiran resistint, la Unió Soviètica serà el seu referent, els comunistes francesos i italians els ajudaran.
Les forçes polítiques i sindicals dels anys 30 veurem que quan mor Franco no existiran o existiran d’una altre manera, hi ha un sistema de partits diferent(CNT, la Lliga Regionalista, CEDA,etc).
El carrer sempre explica moltes coses, fins l’1 de març del 1951 es començen a circulars uns papers en el qual la companyia de tranvies de Barcelona puja el bitllet de 50 a 70 centims->primera protesta popular que es produeix a Espanya.
Al 12 de març trobem una primera vaga general, primera demostració del disenç contra la dictadura. La decisió de Franco serà cesar molts càrrecs.
El NO-DO (acrónimo de Noticiarios y Documentales) o nodo, tal y como lo registra el DRAE, era un noticiero que se proyectaba obligatoriamente en los cines españoles antes de la película en sí, entre 1942 y 1981.
Tras una etapa previa durante la Guerra Civil Española en la que se llamaba simplemente Noticieros, el NO-DO se creó por acuerdo de la Vicesecretaría de Educación Popular del gobierno Franquista, con fecha del 29 de septiembre de 1942 y por resolución, de la misma, del 17 de diciembre del mismo año, (B.O.E. 22-12-1942), con el fin de mantener, con impulso propio y directriz adecuada, la información cinematográfica nacional.
La primera proyección se realizó el 4 de enero de 1943. Las primeras imágenes que emitió el NO-DO fueron el Parte de Guerra (escrito) informando de la caída de las tropas contrarias aFrancisco Franco y, a continuación, imágenes de los prisioneros que fueron apresados. También se informó de la invasión de Polonia por las tropas alemanas. El régimen franquista se sirvió del NO-DO para presentar una visión peculiar de España y del resto del mundo, con escasas posibilidades de contraste por parte de los espectadores; la prensa y la radio estaban censuradas y controladas.
Además de los noticiarios, también se proyectaban documentales monográficos, que se llamaban Imágenes, producidos también por el NO-DO.
Durante su existencia mantuvo la exclusividad en cuanto a los reportajes exhibidos en salas cinematográficas. Su proyección fue obligatoria en pase previo a la película hasta enero de 1976, pero sobrevivió hasta 1981, aunque ya con carácter voluntario.
La inmediatez de la información de la televisión hizo cambiar el formato, se sustituyense las noticias por reportajes con un interés más permanente; en esta reconversión se introdujo la página en color en 1968 para reportajes de carácter artístico, monumental o turístico. En 1977, el NO-DO, transformado ya en Revista Cinematográfica, se realizaba íntegramente en color.
Su peculiar sintonía, lo mismo que las repetidas imágenes de Franco inaugurando embalses, han quedado grabadas en la memoria de varias generaciones de españoles. La Música del No-Do era de Manuel Parada, compositor de bandas sonoras como Los últimos de Filipinas o El escándalo.
Por la Ley 4/1980 de 10 de enero de Estatuto de la Radio y la Televisión que constituyó el antiguo Ente Público Radiotelevisión Española, NO-DO quedó extinguido como organismo autónomo y fue íntegramente absorbido por RTVE.3 El archivo histórico de las emisiones de NO-DO es custodiado conjuntamente por la Filmoteca Española y el Departamento de Documentación de Radiotelevisión Española. Los archivos de NO-DO contienen mucho más material del que fue proyectado en las salas de cine.
El desarrollismo Espanya fins al 1955 no recupera la renda per càpita del 1935, Espanya no se’n en surt i entra en fallida. Arriba un moment que la estrategia autàrtica provoca la fallida. Aquí es quan intervé el fons monetari internacional i per tant les autoritats econmiques europees capitalistas intervendran a partir de canviar les regles del joc i liberalitzar i obrir la economia espanyola. A finals del 50 Franco ha d’assumir la seva derrota propia i deixa que el FMI faci el pla d’estabilització(els memorandums) i això no es el mateix fer-ho en democracia que en dictadura. Es produirà entre el 59 i el 62, es tancaran fàbriques, gent que quedarà sense feina, i aquesta gent s’ha de buscar la vida fora(origen de la emigració espanyola i parlem d’un milió i mig de persones, les destinacions seran diverses i la gent s’anirà al cor industrial europeu(Benelux, Alemanya, França i Suïssa) i això significarà unes emigracions temporals i amb una voluntat de retorn. En aquests anys de reestructuració economica, inversions d’empreses de fora que aporten una nova mentalitat laboral(lleis de convenis col·lectius). A partir d’això, permetrà a Espanya, desde el punt de vista de les xifres a creixer,desde el 1962 fins al 73 trobem el desarrollismo.
La mitjana de creixement de producte interior brut es del 7% de mitjana anual(Catalunya el 8,4%)Aquest creixement pronunciat son moments d’acceleració, anys en el que es creix molt de pressa(miracle economic).
Del 50 al 75, els dos paisos amb major creixement anual son Espanya i Corea del Sud->caracterísitques comunes:dictadures(per a molta gent els creixements es donen en països autoritaris), els jocs olímpics.
En el cas espanyol, al 1975 el 10% de la població espanyola acumula el 40% de la renda total (riquesa espanyola) i el 10% de rendes inferiors acumula el 1,8% de la renda nacional->desigualtats social.
L’any 1975, 1 de cada 4 espanyols era pobre, pobre vol dir ingressos inferiors a la meitat de la renda per càpita.
Espanya aconsegueix un creixement espectacular pero això no significa una redistribució d’aquesta renda sigui igualitaria.
Les balançes comercials, mitjanes anuals de millons de dòlars, en aquesta epoca del 62 al 73: -importacions->3.591 -exportacions->1.956. Aquí hem d’afegir el turisme que aportarà 1.116 milions i les remeses dels emigrants(gent que ha marxat fora i transfereix diners a les seves families d’aquí)->529 milions i hem d’afegir les inversions extrangeres que aporten 458 milions(el 26% arriba a Catalunya i el 35% Madrid).
El cas de que SEAT s’intal·li a Catalunya en compte de Madrid es dona bàsicament perque FIAT i altres indústries automovilístiques estaven a Barcelona i per tant, a Barcelona hi ha una formació d’especialistes.
Desde el punt de vista demografic, fomenta una política natalista i protecció a la famila nombrosa(el sistema reproductiu català és diferent, des del segle XIX Catalunya té un baix creixement demografic però gràcies a la immigració ha crescut, hi ha un exode rural a la ciutat), a Espanya aquest exode intern 1 de cada 4 espanyols canvia de domicili.
Pel que fa al turisme, de sol i platja al 1960 trobem 6 milions i al 1975 4 milions(a Catalunya un 30%)->25% en plaçes hoteleres i el 75% en campings.
El turisme tindrà un element bàsic en el canvi de mentalitats en el nostre país.
Amb el franquisme no podem parlar d’un estat del benestar, si no hi ha despesa pública no hi ha estat del benestar.
Tant per cent de la despesa pública sobre el producte interior brut : 1960->la despesa pública d’Espanya és d’un 14%, els països de l’OCDE un 31,5%.
1975->despesa pública a Espanya és d’un 24%, els països de l’OCDE un 44,3%.
Malgrat que hi ha hagut un creixement, no hi ha hagut un estat del benestar.
A l’any 1963 hi ha 6 llits hospitalaris per cada 1000 habitants, al 73 hi ha 5,5 llits hospitalaris per cada 1000 habitants(la població ha crescut). 2 de cada 3 llits hospitalaris són privats i una tercera part són públics.
Pel que fa a l’educació, en el curs del 1974-75 a Catalunya el 40% de EGB i el 38% del BUP, un de cada tres alumnes estava en un col·legi públic, els altres en els privats.
Un parametre que ens indica que es transforma aquesta societat és per exemple en els elements de consum,fins al 1964 la meitat de la despesa familiar es destina a l’alimentació.
A l’any 60 el 19% dels habitatges tenien lavabo i al 75 és d’un 69%.
Pel que fa a la televisió i frigorific, al 1960 havia un 10% de les llars, al 1969 el 60% de les llars i al 1975 un 90%. L’any 75, només un 43 % de les llars tenen telefon i un 47% de les families tenia cotxe.
A la universitat 1 de cada 10 joves anava ala universitat a la meitat dels anys 70. Ser jove en el franquisme, volia dir ser treballador.
L’antifranquisme Fins ara hem parlat d’una oposició derivada de la guerra, com és el cas dels maquis.
Als anys 40 la repressió va ser duríssima.EL primer rebrot de protesta serà el boicot dels tranvies del 195 i posteriorment una vaga obrera(moviment de masses)->protesten el seu discens a la dictadura però hi ha’n dificultats per articular una oposició. Si ens han dit que els aliats no s’oposaran a Franco amb la Guerra Freda, amb quins mitjans o força podem fer front a la dictadura?algú farà alguna cosa per nosaltres? Una part de la oposició franquista decideix congerlar-se tant a l’interior com en l’exterior(liberals catalanistes). Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera poden actuar els mateixos dirigents i organitzacions, en el cas del franquisme són 40 anys, són molts anys (organitzacions polítiques han canviat; hi ha’n nous moviments socials-> moviment estudiantil universitari, el nou moviment obrer i el moviment veïnal; etc).
La dictadura s’enfrontarà contra aquells que s’oponen, hi ha gent que justifica la seva absencia de la lluita antifranquista perquè no pot fer res i l’únic que provocava era una repressió més gran.
Perque els comunistes decideixen mantenir la resistencia? Franco els va declarar il·legals, es mouran en la clandestinitat per l’ajut del partit comunista francés, per exemple, Santiago Carrillo ho farà desde París.
Els comunistes creuen perque cal seguir la oposició a la dictadura, ho fa perque et sents membre d’una familia que va més enllà(veure la política com una religió) però també perque hi ha la necessitat d’intentar crear espais de formació i cultura democràtica que serveixin després per refeer un país.
Els comunistes seran aquelles persones que crearan les estructures i propagandes més sòlids per fer front al règim. Val la pena introduir un element important, és el canvi profundament estrategic que fan els comunistes mitjans anys 50. 20 anys després de l’inici de la guerra civil, els comunistes catalans i espanyols creuen que la divisió desde el punt de vista polític a l’Espanya de Franco no ha de ser la divisió dels anys 30, sino unes noves divisions que passen per aquells que estaven a favor de construir un regim democratic i aquells que seguien col·laborant amb la dictadura.
Per tant trobem una política de reconciliació nacional, la importancia es acumular forçes, polítiques(ideologies diverses).
Miguel Nuñez(comunista) diu que es va portar malament amb aquells companys que havien tingut una actitut diferent a la seva, el sentiment de culpabilitat és brutal.
El moviment estudiantil universitari neix d’aquesta política, trobem una iniciativa de comunsites que aconseguiran fer un manifest que portara el titol”manifiesto de los hijos de los vencedores y vencidos”, començament anys 1956.
Ramon Tamames, Enrique Múgica, Javier Pradera, aquests estudiants fan un manifest, al gener del 1956 publiquen aquest manifest que provocarà alderulls a la universitat. Una de les figures claus del regim es Joanquin Ruiz Jiménez(catòlic) al 1951 es nomenat ministre d’educació i intentarà deixar una universitat ideològica i anar cap a una universitat científica. El manifest provocarà alderulls que van ferir a un dirigent falangista Miguel Alvarez. Franco va cessar a Joaquin Ruiz Jiménez i a ministres falangistes(Raimundo Fernandez) per aplicar mà dura amb detencions, expedients i expulsions.
Aquests alderulls es dirà l’inici del moviment estudiantil universitari.
La universitat als anys 1954-55 procedeixen socialment: el 41% son fills de professions liberals, el 26% d’industrials, el 18%comerciants, 7% empleats, el 0,4 % són fills de treballadors.
Per exemple trobem a la Universitat de Barcelona( La UB fou l'única institució universitària de Catalunya i les Illes Balears,), 5.000 estudiants als anys 30, 8.000 estudiants a l’any 1961, 17.000 al 1968. Aquest ingrés ve facilitat perque lógicament l’edifici històric va quedar petit i tenim la construcció de nous equipaments universitaris.
A Barcelona, no es mou amb la revolta de Madrid del 1956, aquí a Barcelona prendrà relleu a l’any 1957 vinculat al segon boicot o segona vaga dels tranvies(oposició al règim). El capità general, Juan Bautista, creu que no han d’intervenir militarment però durant el conflicte morirà.
A partir del 1956 trobem una política de reconciliació nacional doncs, amb un aglutinament de diversos sectors (Carlistes, comunistes, socialistes, monàrquics etc) amb l’objectiu comú d’acabar amb la dictadura. Sense aquest procés no podem entendre el posterior procés de transició durant els anys 70 cap a la democràcia. Es detindrà a Miquel Nuñez com a un dels màxims responsables de la creació d’aquest moviment. El moviment estudiantil universitari naixerà d’aquesta política al 1956, amb la iniciativa d’estudiants comunistes espanyols, que realitzaran un manifest amb el títol de: los hijos de vencedores y vencidos. Ramon Tamames, Enrique Mujica o Javier Pradera eren un d’aquests estudiants. Aquest manifest provocarà una sèrie d’aldarulls a Madrid, on Joaquin Ruiz Jimenez, figura clau del règim (ministre d’educació des del 1951), intentarà construir una universitat científica i no ideològica. Hi resultarà ferit un falangista (Miguel Alvarez) en aquests aldarulls i el règim durà a terme diverses dimissions (entre ells, Ruiz Jimenez) i s’aplicarà més mà dura.
Aquests fets seran l’inici del nou moviment universitari estudiantil. La Universitat espanyola serà generalment petita i classista en aquella època (no serà massiva fins als anys 70 i 80) amb cada cop això si, més accés de les classes mitges. A la revolta del 56 a Madrid, a Barcelona es pendrà el relleu a l’any 57 junt amb la vaga dels tranvies i transports (la segona realitzada en poc temps). No s’enviarà l’exercit com alguns alts carrecs van demanar, però la policia si entra a mansalva a la universitat. El rector dimitirà i el vicerector (Garcia Valdecasas) el substituirà. La cèl•lula del partit comunista dirigent del moviment també serà detingut. Al 1965 hi haurà una nova revolta estudiantil on s’exulsaràn fins i tot diversos catedràtics. Valverde farà la famosa frase no hay estètica sin ètica., tot i així va ser l’unic.
En el curs del 65/66, molt conflictiu per les raons que hem explicat fins ara. Els estudiants reclamen unes eleccions lliures dels seus representants. Trobem la creació del Sindicat Democratic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona(SDEUB). L’elecció dels delegats de curs d’aquest sindicat com a representants dels estudiants. Això culminarà amb un intent de fer una gran trobada d’assamblea d’aquest sindicat, els delegats de les diferents facultats convoquen una reunió clandestina i ho convoquen als Caputxins de Sarrià al 9 de Març(no hi ha una voluntat de fer una tancada). La policia detectarà l’afluencia d’estudiants, professors i intel·lectuals als Caputxins de Sarrià, intenten barrar el pas i es produiex un setge policial a un convent de caputxins.
La caputxinada tindrà un impacte brutal al conjunt d’Espanya i extranger, el tema d’estudiants. El manifest fundacional del SDEUB, té el títol d’una universitat democràtica(un dels aspectes essencials, no solament demana la llibertat, sinó també l’accés de tots els sectors populars a la universitat i que no sigui una universitat classista) Manuel Sacristan (persona que prové del falangisme), després de la seva estada a Alemanya, i abrasarà el marxisme i esdevindrà un dels intel·lectuals marxistes més importants.
En aquest curs del 65/66 el rector fa fora al Sacristan de la Universitat, aconseguirà que hi hagi una perosna que imparteixi les classes de Manuel Sacristan, el doctor Francesc Canals(franquista, ni començarà les classes)->li tiraven pessetes. El gran deixeble Manuel Sacristan era Paco Fernandez Buey.
Al cap de tres dies es pacta la sortida dels estudiants, no hi ha detencions però si identificacions, l’interessant es que no hi havia cap dona identificada(però si que hi van haver). Es a partir de la caputxinada quan es dongui vida a la primera plataforma de partits polítics en la qual no s’exclou als comunistes.
El SDEUB desapareix al 1968 i amb l’entrada de més corrents ideològics, la universitat viurà una implosió dels partits sindicals. Paco fernandez Buey ho atribueix a dues raons principals: la repressió i per altra banda que hi han epoques on trobem una serie de gent a la Universitat però quan passa aquest temps trobarem nova gent amb noves inquietuds i aleshores allò que semblava molt important desapareix.
A partir del 69/70 la universitat entra en un procés de conflictivitat permanent, trobem una ocupació policial a la universitat, i trobem organitzacions que creixen.
Trobem el nou moviment obrer que sortirà de les transformacions dels anys 60, el moviment veïnal, el moviment dels cristians de base(capellans obrers-> capellans que a més a més treballen).
A la meitat dels anys 50 Espanya a fallida, hi ha intervenció extrangera i del FMI i fugida de molta gent a treballar fora, tot això canvia les condicions laborals.
La ley de convenios colectivos, capacitat dels treballadors per negociar amb les empreses per introduir millores de les condicions laborals a canvi d’una major productivitat(és molt important perque es un pacte).
La gent que ha nascut als anys 30 i postguerra començen a encapçalar aquesta nova conflictivitat i a partir d’aquí es va formant un moviment que va prenent el nom de comisiones obreras, un moviment el qual s’adhereix força gent que creuen que s’ha d’anar per una altra via, amb altres reivindicacions.
La conflictivitat obrera minera d’Asturies al 62 ajudarà a la mobilització solidaria dels treballadors i extendre l’experiencia d’aquesta organització. L’any 1964 trobem la fundació orgànica, es crearà la primera comisió obrera a Barcelona(trobem gent molt jove, son pocs els que venen de l’experiencia de la republica, des del punt de vista ideologic s’ha etiquetat a tothom de comunistes, realment els comunistes són els grans impulsors)->aquí dissenyaran CCOO per agafar musculatura el moviment. Aquesta gent que prové de les organitzacions católiques, s’ha format una serie de gent amb una consciencia social enorme i impulsaran i participaran en la creació d’instruments com és CCOO(la majoria són catòlics).
Aquesta organització s’estendrà i a les eleccions sindicals del 1966 aconseguiran la majoria dels delegats(el 70% dels delegats sindicats son gent de comissions obreres).
Trobarem una il·legalització de comissions obreres al 1967 perquè es va radicalitzar però continuarà existint.
A Catalunya en aquest procés a l’any 1967 hi ha l’intent de crear la coordinadora a nivell de Catalunya, se li dona un nom, La Comisió Obrera Nacional de Catalunya(els treballadors d’aquest país, molts dels quals provenen de regions d’Espanya, no solament les reivindicacions laborals sinó que també unes reclamacions nacionals de Catalunya).
Cipriano Garcia diu que ells malgrat la segregació economica que imposa la imigració, ha hagut un espai on es la fàbrica i han entrat en contacte amb gent d’aquí i els hi han explicat moltes coses de Catalunya(a la fàbrica assumiran la qüestió nacional catalana)->defensa de la cultura, llengua i llibertats catalanes.
A la diada de l’11 de setembre participarà CCOO(vincular aquesta organització al fet nacional català i això ens pot fer parlar de que Convergencia Democratica de Catalunya volia crear el seu propi sindicat però resultaria un fracàs).
Les vagues a partir del 1965 s’accepten per raons econòmiques i no polítiques(el jutge ho dictarà). Un altre és la gent que passarà a un organisme que es crea al 1963, el tribunal d’obre Public(TOP), fou una instància judicial especial existent en la fase final del franquisme, la seva missió va ser la repressió de les conductes que sota aquest règim dictatorial eren considerades delictes polítics i garantir l'estabilitat del règim franquista. Des del 1963-1964 fins al gener del 1977 trobem el TOP.
Fins al moment els judicis corrien a compte dels militars, a partir d’ara aquestes funcions corresponen al TOP a excepció de temes com el terrorisme o banda armada o per ofenses directes a militars. El TOP pot condemnar a mort, cosa que si pot els Consells de Guerra.
El 60 % processada pel TOP serà a Madrid, País Basc i Catalunya(àrees industrials). El gruix important de gent processada pel TOP són gent jove i fonamentalment varons.L’ 1% eren religiosos, 4% tenen el títol de llicenciats, 11% administrarius, tècnics mitjans 6%, estudiants 22%, obrers 49%.
Aquests moviments socials neixen degut a que hi ha una transformació económica i en el propi regim(readaptació). Cnvien els mecanismes de repressió, censura per part del franquisme. El ministre de información y turismo, Manuel Fraga(llei de premsa del 1966), fins aquest any la producció dels textos i fotografies ha de pasar per censors, amb aquesta llei farà desaparèixer això. Però com la repressió ve a posteriori es pitjor, has d’assumir la teva responsabilitat i pot ser que a les autoritats no els hi agradi i et poden sancionar. L’auto censura serà molt més dura que la propia censura.
Un altre element es el que es diu com la llei d‘associacions del 1964, permetrà articular més enllà de l’esglesia i del règim, crear entitats que permetrà que la gent es pugui associar, poder tenir una publicació,etc. Permetrà crear noves entitats, associacions, serà la via per a la legalització de l’associació de veïns.
Els cinemaclubs, entitat que projectava una pel·lcula i després hi havia un debat(el que importa era el debat). Són miles de persones que s’alfabetitzaran democraticament. Moltes manifestacions seran promogudes per aquestes associacions de veïns. El moviment veïnal és un moviment molt important però disposem de poca informació.
Hi ha altres moviments a nivell agrari, feminismes, des d’un punt de vista català; la defensa, promoció i recuperació de llengües catalanes.
Com el regim va evolucionant, disputes internes i com entra en crisi als començaments del 70.
Franco accepta que España será una monarquia, Reino de España, pero será ell qui decidirá el rei(es unda una nova dinastia). A l’any 1947 trobem la llei de successió, Franco tindrà el títol de rei, ell no serà però el seu successor si.
Franco mourà fitxes, Don Juan de Borbón assumirá els drets dinàstics(ell seguirá la linia democratica liberal) i Franco no li perdona però com ell té molta gent en aquesta órbita, el fill gran mascle de Don Juan, Juanito el portaran a España sota la tutela de Franco per educar-lo (Joan Carles). Es casa i comença a tenir un paper important, en la llei de successió, Joan Carles ha de tenir més de 30 anys, al 1968 té 30 anys i tres fills(operación príncipe)-> animar a Franco a nomenar-lo successor, dos persones claus serà: l’almirall Luis Carrero Blanco(persona ideologicament molt conservadora, católica, no enten les transformacions socials que es produeixen) i López Rodó proposen a les corts com a successor d’ell a Joan Carles al 22 de Juliol de 1969(491 diran que si, 19 diran que no i 9 abstencions-bàsicament els carlistes-). Joan Carles el dia següent jura lleialtat a Franco i als principis del moviment sense comunicar-li al seu pare. Les relacions entre Joan Carles i el seu pare no són massa fluïdes.
Don Juan desautoritza el títol d’Astúries i Franco s’inventa un altre títol, el títol de príncep d’Espanya perquè Don Juan a prohibit al seu fill aquest títol.
Ens trobem amb un conflicte que no es soluciona fins al 14 de maig del 1977, quan Don Juan cedeix els drets dinàstics al seu fill. El rei d’Espanya ha de reunir tres característiques: rei de tots els espanyols, rei d’un estat de dret i ha de ser un rei que ha de garantir les llibertats dels ciutadans. Si volem recuperar la monarquia, el rei ha de ser d’una altre manera. Per als monàrquics diuen que la implantació de la monarquia no pot ser lligada a la dictadura i si a les llibertats democratiques.
Un altre gran conflicte intern serà entre els opulaistes i els falangistes purs.
Tindrem un govern molt del príncep, a partir del 1969 l’opus adquirirà un fort poder. De les picabaralles internes, el gran tema que erosiona al govern és el tema de l’església. Hi haurà una divisió en l’estructura eclesiàstica a partir del concili Vaticà II.
L’any 1972 es el casament de la neta de Franco, Carmen i es casa amb Alfonso de Borbon y Dampierre i la familia Franco estaba entusiasmada per aquest fet. La famililia Franco i el bunker(sector més inmobilista del regim) volen fer una operació que canvii la successió de Franco i el successor seria Alfonso(nét d’Alfonso XIII). A inicis dels anys 70 trobem el sector reformista o aperturista que opten per Joan Carles i un sector inmovilista que aposten per Alfonso Al juny del 1973 Franco pren una decisió, abandonar el càrrec de president de govern i trobem a Carrero Blanco, a la familia Franco no li fa cap mena de gràcia, 6 mesos després trobem l’atemptat d’ETA que posa fi a la vida de Carrero Blanco. ETA neix de les joventuts nacionalistes vasques, a partir dels anys 50 decideixen consituir una organització(Euskadi llibertat) però no renuncien a la violencia per defensar de la repressió de Guipuscua i Biscaia.
Trobem una organització jove, utilitza les armes i hi ha un abans i un després de la primera víctima mortal, fins l’any 1968 amb la mort de Melitón Manzanas.
Franco nomenarà com a president a Carlos Arias Navarro. A l’estiu del 1974 Joan Carles farà les funcions de cap d’estat.
L’any 1974 és la revolució dels clavells a Portugal, acaba la dictadura a Portugal. Hi ha una onada en el mediterrani sud que acaben les dictadures i s’obren aires de democracia.
Hi ha un grup d’oficials joves que finalment creen una organització molt minoritaria dins l’exercit, provinent de les universitats, són gent animada pel tema portugués, UMD(unión militar democrática).Hi ha una desarticulació.
El Sàhara, en un procés de descolonització, és un tema viu i entrem en un procés que la feblesa del régim serà aprofitat pel Marroc per intentar fer-se amb aquest territori. L’any 1975 hi ha la mobilització ciutadana(marcha verde) per fer fora als espanyols del Sàhara. L’exèrcit espanyol no enten que tenen suficient capacitat militar per frenar les pretensions marroquines al Sàhara. Els Estats Units era qui proveïa d’armament a l’estat espanyol però aquest li prohibeix a Franco que ho utilitzin al Sàhara. El propi régim creu que es millor en aquest moments d’abandonar el territori.
Carlos Arias Navarro, malgrat tot, diu que s’ha de fomentar la política a partir d’assocacions però sempre a partir del Movimiento, gent que es podrà agrupar i es conegut com el espiritu del 12 de febrero del 1974(presentació d’aquest programa, obre el joc polític franquista). L’any 73-74 esclata una crisi economica. Ens trobem amb un regim cada cop més amenaçat per la oposició franquista. La gran oposició vindrà dels moviments socials, un dels més importants el del moviment obrer.
Encontramos la pol·litizació del partido comunista de España dirigit per Carrillo i Dolores, en 1974.
La Organización Comunista de España-Bandera Roja fou una organització política espanyola creada als inicis del 70(bàsicament catalana). Sorgí a partir de la catalana Organització Comunista-Bandera Roja escindida del PSUC el 1968. Entre els seus dirigents hi hagueren Alfons Carles Comín i Jordi Solé Tura. Defensà per a Espanya una república democràtica i federal que servís d'etapa de transició al socialisme.
Trobem el moviment dels Cristians pel socialisme, un moviment Nascut a Xile, s'estengué després a l'Argentina, el Perú, Mèxic i l'Amèrica Central, on contribuí a l'aparició de la teologia de l'alliberament, i finalment arribà a Europa.
Als Països Catalans n'hi ha diversos grups, minoritaris però actius.
Alfonso Carlos Comín Ros (Zaragoza, 1933 - Barcelona, 23 de julio de 1980) fue un ingeniero industrial, político y publicista español que desarrollo su labor en Cataluña.
Era hijo de una familia carlista aragonesa que se había establecido en Barcelona. Sin abandonar nunca sus convicciones católicas, evolucionó hacia posiciones comunistas. Casado con María Lluïsa Oliveres. En 1956 ingresó en el Frente de Liberación Popular (FELIPE), que abandonó en 1962, para integrarse en el Front Obrer de Catalunya (FOC), que se constituyó como referente catalán del FELIPE. En 1970 ingresó en la Organización Comunista de España-Bandera Roja (OCE-BR), pero la abandonó para fundar Bandera Roja de Catalunya (1974), que poco después se integró en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1973 creó el movimento Cristianos por el socialismo junto a Joan N. García-Nieto, y fue con el sus figuras centrales.
En 1980 fue elegido diputado en las elecciones al Parlamento de Cataluña por la provincia de Barcelona en las listas del PSUC.
El PSOE es un partit que li ha costat molt la reorganització interna a Espanya, Alfonso Guerra al 1970 crearà una empresa amb les sigles PSOE,un empresa de estudios de mercado y persepctivas sociologicas, té uns delegats que tracten de treure tota la informació possible per tenir un coneixement del que la gent vol. Són els futurs dirigents del PSOE provincial. Ells pretenen la legalització del seu partit, la referencia de l’esquerra política española y ser una alternativa de govern.
A començaments del 70 hi ha’n altres organitzacions i partits tant o més importants del PSOE, parlem d’un partit a partir de Enrique Tierno Galván que pren el nom de partido socialista popular, és un grup d’intel·lectuals; i a diferents territoris d’Espanya es crearan organitzacions democràtiques i faran una aliança amb Galvan, això passa a Espanya menys a Catalunya.
Altres entitats polítiques a nivell espanyol, els carlistes estan en un procés de redefinició ideològica, el pretendent carlista Carlos Hugo el situem en el terreny del socialisme.
A Catalunya hi ha’n plataformes unitaries molt potents.
L’assemblea de Catalunya es constituirà al novembre del 1971, aplegarà organitzacions territorials, entitats polítiques, etc. Al 1974 a España es crea la Junta democràtica de España(govern d’unitat democràtica) però aquesta junta es una organtizació de partits; a Catalunya no, hi ha molta gent de la societat civil i això li donarà la força. L’assemblea sintentitzarà els elements problemàtics(amnistia, llibertat, estatut d’autonomia però això no es possible sense una democracia a Espanya).
L’assemblea de Catalunya tindrà una difusió important pel territori. El 1973, precisament durant una reunió d'aquest organisme, les forces policials de la dictadura irromperen a la parròquia de Santa Maria Mitjancera i van aconseguir detenir 113 dels participants, uns famosos fets coneguts com la "Detenció dels 113".
Catalunya a diferencia de la resta d’Espanya el sistema de partits és diferent, més ric, més plural.
Al 1974, després de la mort de Carrero, en un moment de feblesa del Régim, a Catlaunya trobem diferents processos de noves organitzacions polítiques. A l’any del 1974 trobem l’ingres dels banderes roges al partit comunista d’ Espanya-el 80% són catalans-(ingrés del moviment obrer del Baix Llobregat, un component universitari, molts dels cristians pel socialisme)->aquest component reforçarà el PSUC.
Al 1974 trobem tres processos més: -en l’espai socialista, el PSUC neix al 1936 i hi ha un sector que surt i crearà els anomenats Musics i el cap visible és Raventós, Pallach i al 1966 hi ha una escissió entre el que diriem els social-democrates i els socialistes.
Al juny de 1974 trobem la convergencia socialista de Catalunya, per l'ala esquerra del Moviment Socialista de Catalunya, encapçalada per Joan Reventós i Carner i d'antics militants provinents de Forces Socialistes Federals, del Front Obrer de Catalunya Ideologicament, són gent complicada d’explicar.
-al novembre a Montserrat es crea convergencia democratica de Catalunya, Jordi Pujol ho encapçala i creu que ha arribat de fer política. En el congrés fundacional de convergencia hi ha gent molt diversa(ambigüitat ideologica).
-al 1974 hem de parlar d’en Pallach, es posiciona en l’ambit de la socialdemocracia i crearà el reagrupament socialista i democratic de Catalunya(E.Barrera deixa ERC i se’n va a Reagrupament).
Amb Franco viu, a la primavera del 1975, de l’abril al juny, s’organitzarà el que es diu com les terceres vies amb un intent de donar conèixer el pensament de les diferents organitzacions polítiques(no legals), Martin Villa ho autoritzarà i ho utilitzarà perque li interessa veure si el regim pot continuar tolerant això. Martin Villa inclourà als comunistes(PSUC). Trobem els comunistes, els democratacristians, Pallach i Raventós(dos espais del socialisme) i dues persones de l’ambit liberal nacionalista amb Jordi Pujol i Ramon Trias Fargas(Esquerra democràtica de Catalunya).
Transició Designació de Joan Carles per Franco al juliol de 1969 20 de novembre-> mort de Franco juliol del 1976-> nomenament de Suarez 15 de desembre del 1976-> referendum sobre la llei de la Reforma política 9 d’abril del 1977-legalitzacio del partit comunista 15 de juny del 1977-> eleccions generals octubre de 1977-> pactes de la Moncloa desembre del 1978->constitució 23 de febrer de 1981->23 F 28 d’octubre del 1982->eleccions i guanya Felipe Gonzalez.
1 de gener del 1986-> Espanya forma part de la CEE(actual Unió Europea).
El concepte de revolució passiva, concepte teòric, que crearà un dels gran pensadors italians Antonio Gramsci, nascut a Sardenya, esdevindrà un dels homes més importants del partit comunista italià, condemnat en els anys on el feixisme italià es present, ell a la pressó farà reflexions(quaderns de la pressó).
Es produeix un canvi però protagonitzat per la vella clase dominant que està al poder. En el cas italià, la revolució burgesa no la protagonitzen els sectors populars sino la clase noble dominant, agafa el programa i el fa seu i el tira endavant.
Qui pilota el procés de transició es gent que prové del regim franquista, del rei, Arias Navarro i Adolfo Suarez . Si analitzem el primer periode de la transició després de la mort de Franco trobem dos períodes: l’ofensiva rupturista(1 er semestre del 1976) i l’ofensiva reformista(segon semestre del 1976)-> Després de la mort de Franco, el rei ratifica al president Arias Navarro com a president del govern(nombra nous ministres)->govern continuista. Les coses no han canviat i la oposició comença a moure’s, les primeres grans manifestacions públiques són del 1 i 8 de febrer de 1976(Catalunya esdevé important) i empényer la ruptura i la caiguda del govern. La oposició crea plataformes, associacions, manifestacions,etc; però la duresa del règim serà molt gran( amb la mort de Franco no trobem una situació pacífica, tot el contrari, la repressió va ser dura).
La transició espanyola no serà una transició pacífica, trobem una violencia politica però també una violencia insitucional. Hi han diversos fets de violència politica en la primera meitat del 1976: els de març del 1976->conflicte obrer a l’esglesia de San Francisco, els fets de Montejurra(atemptat contra el carlisme).
La oposició preten una unitat de coordinació democràtica conegut com la Platajunta i dòna la sensació que està constituint l’embrió del procés constitucional.
Les coses no succeeixen per la voluntat que tu vols sinó també depén dels altres. El rei molt preocupat, Arias no se’n ensurt i pot facilitar la via rupturista i el rei es juga la corona i diu que la gestió d’Arias és un fracàs i li presentarà la dimissió i Adolfo Suárez el substituirà (el rei el coneixia molt bé). Suárez va ser director general de televisión española a finals dels 60 i inicis del 70, ell serà partidari de que el successor sigui Joan Carles(el promociona i el publicita) i al juliol del 1976, per sorpresa de tothom, en plena crisi economica i en uns moments complicats, Suárez ha de nomenar un govern fidel però serà gent de segona fila. A partir del nomenament de Suárez com a president del govern, comença la via reformista. La primera reunió important la farà a començaments d’agost del 1976 i es reunirà amb Felipe Gonzalez(un desconegut). Suárez se’n ensortirà, crea la ley para la reforma politica(eleccions generals on s’escolliran uns representants per a les dues cambres) però necesitaba que ho aprovés unes corts orgàniques. Com es possible que s’aprovés aquest suïcidi? La gent està convençuda que en unes eleccions obertes la gent el votarà i serà diputat.
En la batalla profunda entre els reformistes de Suarez i el bunquer de la gent del franquisme, sortirà guanyant Suarez.
El miércoles 15 de diciembre de 1976 se celebró en España el referéndum por el cuál se planteaba a los españoles la aprobación o no de la Ley para la Reforma Política aprobada en las Cortes. La pregunta planteada fue "¿Aprueba el Proyecto de Ley para la Reforma Política?". El resultado final fue la aprobación del proyecto, al recibir el apoyo del 94,17% de los votantes. Al referendo acudieron a votar el 77,8 por ciento de los electores.
El real decret de Ley de Normas Electorales del 23 de març del 1977 és la llei electoral que regirà en les primeres eleccions democràtiques. Suarez imposa un sistema electoral que per a ell funcionava ràpidament, anem a un bipartidisme(dos partits) però hem d’intentar que també apareguin altre tipus de gent a la dreta i l’esquerra i partits a nivell regional.
Tothom sabia que un partit era PSOE i l’altre UCD. Els altres serien AP i PCE fins arribar als partits regionals.
Es decideix que votin les persones superior a 21 anys i dels 800.000 residents a l’extranger només votarà un 2%. Les circumscripcions eren provincials però amb un element, totes les provincies ja tindran 2 diputats. Es un sistema que beneficia a les forces majoritaries.
D’aquestes primeres eleccions, pel que fa a la propaganda politica, la televisió estava molt manipulada i va afavorir la victòria de UCD. En aquestes eleccions es van presentar molts partits politics i candidatures.
Les primeres eleccions es van realitzar el 15 de juny de 1977 que es fan en un marc no democràtic(molt en parlen que si foren democràtiques però en realitat no ho eren). No són unes eleccions democràtiques perquè hi ha’n molts partits que es consideren il·legals i no s’hi poden presentar però sobretot perquè el govern de Suárez controlarà el procès: decidirà qui podrà votar(posen l’edat de vot als 21 perquè es creia que els joves votarien l’esquerra, la majoria dels que estan a l’estranger tampoc votaran.
A més hi havia un cens molt dolent que no es milloraria fins les eleccions del 1982, amb morts que no poden votar, etc. Es va necessitar 3 dies per saber el resultat de les eleccions.
Els resultats possibilitaven l’obertura democràtica del país, ja que tothom acceptarà els resultats.
Els interventors i els apoderats van aconseguir garantir al màxim possible la democràcia, sent els veritables herois de la jornada.
A Catalunya les dificultats de vot per la gent és un fet que va passar molt, però tot i això els resultats van ser prou bons.
Els resultats van ser els que van possibilitar la democràcia a Espanya. Els resultats són importants: - El cens és molt alt, hi ha molta participació(79%).
- És un sistema que beneficia els dos grans partits.
- Suárez encapçalarà la dreta(no Fraga) i seran els socialistes els que representen les esquerres( i no els comunistes).
Pel que fa a Catalunya: -el cens no arriba als 4 milions.
-vota el 79,3% del cens.
- El primer partit és el PSOE amb la federació del PSC(Raventós al capdavant)>28,44% -La segona força són els comunistes del PSUC.->18,20% -La tercera força és el PDC(pacte democràtic de Catalunya). És una coalició formada per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC), Front Nacional de Catalunya (FNC) i independents.->16,80% - UCD com a quarta força política.->16,80% -Posteriorment trobem la Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya (UC-DCC), coalició electoral formada pels partits Centre Català i Unió Democràtica de Catalunya (UDC). -> 5,6%.
-Com a sisena força trobarem a Esquerra de Catalunya(EC) amb el 4,50 % dels vots.
-Finalment, la darrera força política és Aliança Popular(AP).->3,50% les conseqüències de les eleccions: -la situació econòmica del país era molt dolenta i dificultarà la democràcia. Hi ha molt atur i molta inflació(el marc econòmic és negatiu a nivel internacional).
Per superar la situació econòmica serà necessari un pacte social entre totes les forces polítiques(no sindicats) que serà el Pacte de la Moncloa(25 d’octubre del 1977).Per controlar la inflació, es controlarà que els salaris no pugin per sobre la inflació. L’Aprovació de l’IRPF trigarà en aplicar-se.
-aquestes corts no es convoquen amb caràcter constituent. No estava clar que de les eleccions poguès sortir una constitució que realitzés un trencament amb la legalitat franquista. Són els resultats electorals que permeten obrir el procès per fer una constitució. El govern va acceptar que el text constitucional s’elaborés des de les diferents forces polítiques i no des del govern, a canvi de que les altres foces polítiques donguin suport al Pacte de la Moncloa.
Inicialment es volia realitzar amb el UCD(4) i PSOE(3) però finalment acorden obrir-se i queda així: -UCD-3 -PSOE-1 -AP-1 -PCE-PSUC-1 -PDC/PNB-1 -L'Entesa dels Catalans va ser la candidatura unitària per al senat, promoguda per l'Assemblea de Catalunya i formada per les principals forces socialistes (PSC-PSOE), comunistes (PSUC) i nacionalistes d'esquerres (ERC), amb suport d'Estat Català, FNC i independents en aquestes primeres eleccions.
Josep Benet serà escollit senador per Entesa.
- El que farà tornar la Generalitat serà doncs, les eleccions del 15 de juny. Ja no hi ha marxa enrere en el fet de restablir la Generalitat com a òrgan polític.
Es restablirà abans que la Constitució i també a causa dels resultats electorals i no per les manifestacions però que evidentment ajudaran.
El restabliment de la Generalitat de Catalunya obrirà un procès de recomposició d’Espanya, un canvi en el model d’estat.
Els catalans, tant diputats com senadors, faran convocatòria a l’Assemblea de parlamentaris amb Josep Andreu Abelló(va presidir l’Assemblea de Catalunya) i es van reunir per discutir amb el govern de l’estat el restabliment inmediat de la Generalitat.
La dictadura es basava entre els vencedors i els vençuts. El gran element serà l’amnistia, no tan sols entés com el perdó, sinó també perquè nega que hagis realitzat el delicte pel qual se’t va acusar. L’amnistia servia per canviar el sistema de vencedors i vençuts. L’amnistia serà la primera llei que es discutirà quan es forma el govern. Lluís Maria Xirinacs, en nom de l’entesa dels catalans, serà qui promovia l’amnistia. Quedaran exclosos de l’amnistia 2 col·lectius: -l’exercit, que no podia acceptar que els que tenien raó eren els altres.
-totes les persones involucrades amb delictes relacionats amb l’interrupció de l’embaràs(per pressions de l’Església).
-Es crea aquesta patronal i la posició de la patronal davant el pacte social, politic de la Moncloa, els empresaris organitzaran mitings per tot arreu contra un tipu d’acord que el qualificaran de socialista. Son gent que accepta la introducció a la comunitat europea però no ho veuran del tot clar la creació de l’estat del benestar(redistribució de rendes).
Constitució del 1978 És una constitució feta des del parlament(aplegar les màximes sensibilitats) i del govern. Per primera vegada s’intenta elaborar una constitució en la qual tothom pugui sentir-se còmode des del punt de vista ideologic. La voluntat es que serveixi per tothom guanyi qui guanyi en les eleccions, que sigui generosa.
Es una constitució de consens, tot i les diferents interpretacions, convertirem el tribunal constitucional en una tercera cambra legislativa(organ polític).
La consitució que definiria Espanya com un estat social i de dret (reconeix les llibertats), hi ha un major interés general que individual.
Sobre la constitució, elaborada en la segona meitat del segle XX, serà respecte altres constitucions europees, serà molt generosa en el tema de les llibertats, serà de les més avançades. La constitució consagrarà la monarquia parlamentaria(pac constitucional). Respecte al titol de la corona, hi ha una preeminencia de la successió masculina tot i que parla que totes les persones son iguals sigui quin sigui el seu sexe(contradicció i per tant s’ha de canviar).
També s’intenta dissenyar un model d’estructura territorial diferent al centralisme franquista. La primera qüestió es la definició del que és Espanya, es defineix parlant de dos conceptes:nacionalidades y regiones que integran España. Per primera vegada es considera que Espanya es diversa, plural.
També promourà la diversitat lingüística cultural (per tant, tots som iguals però diferents). Espanya s’ha d’articular de forma diferent, la Constitució no fa el mapa, no diu qui es nacionalidad i qui es región i deixa la porta oberta perque tothom decideixi estar en quin pac vol estar(nacionalidad o región).
Això esclatarà en el procés quan el PSOE esdevé el partit andalusista per fracturar i enfonsar el partit governamental( el PSOE defensarà el projecte d’autonomia d’Andalusia).
La constitució planteja un altre tipus d’estructura territorial en la qual es crea la comunitat autonoma, que serà la nova figura territorial de poder de l’estat.
Les comunitats autònomes han estat les grans protagonistes de l’estructura terrorial( les provincies no tenen sentit). Si això no es fa es perque la provincia està associada a la circumscripció electoral, la gent que ha manat no ha tingut voluntat de canviar-ho(canviarien molt els diputats del senat; Castella i Lleó, tenint una tercera part de la població de Catalunya tindria més senadors que Catalunya).
Aquesta constitució segueix el seu procés no gens fàcil, barrejat amb una violencia política ferotge per part d’ETA( institucionalització de la democracia a Espanya de l’autogovern del País Basc).
El 88,54 % de vots a favor i el 7,83% de vots en contra i 3,55% d’abstencions.
L’assemblea de parlamentaris de Catalunya crea una comissió, la comissió dels 20 que aniran redactant l’estatut d’autonomia, l’estatut de sau que acopla des del punt de vista juridic dins el marc constitucional. Quan s’aprovi la constitució, tothom sap que es dissoldrà les corts i convocarà noves eleccions.
L’elaboració del projecte estatutari va correspondre als diputats i senadors escollits en les circumscripcions catalanes . Al mateix temps es definia i consensuava el marc constitucional que reconeixia la personalitat històrica, cultural i lingüística del País Basc, Catalunya i Galicia, denominades nacionalitats. En el procés d’elaboració de l’estatut van tenir un protagonisme especial els diputats Miquel Roca (CDC), Jordi Solé Tura (PSUC), Eduardo Martín Toval (PSC) i Lopez Rodó (AP).
Els dos projectes d’estatuts es fan abans de la dissolució de les corts(el primer que es discutirà i debatit serà el basc i després el català però tots dos s’aprovaran el 25 d’octubre de 1979).
Estatut vol dir autogovern, en els anys 30 l’estat tenia el monopoli de la violencia(ordre públic i poder judicial). L’estat, ara, es aquell que t’assegura un estat de benestar.
Hi ha una participació del 59%, una abstenció del 40%, el 88% de vots a favor i no arriba al 8% el no. En la ciutat de Barcelona, en els districtes de Sant Gervasi i Sarrià hi ha un percentatge major d’abstencions i de rebuig a l’estatut del normal i en canvi en els disctrictes de Nous Barris i Sant Martí es tot el contrari.
Per tant la dreta es la que menys recolza i l’esquerra politica es la que més recolza aquest estatut.
Al país Basc la participació es similar, el 58% i trobem un percentatge d’aprovació molt gran, un 90% a favor del si i un 5,1% a favor del no.
A Galicia, la participació no arriba al 30% els votants i un 73,35% a favor i un 19,7% en contra.
En les eleccions municipals del 1979 en el qual hi ha un 62,63% dels votants i un 37,37% d’abstencions. Suárez i companyia governen a les Canaries, Oviedo i Santander, el poder municipal queda en mans del socialisme, tret de Cordova(PCE).
Pel que fa els resultats a Catalunya, els socialistes son els que aconseguiran més vots. En aquestes primeres eleccions, en moltes ciutats i pobles, trobem candidatures independents, però posteriorment seràn absorvits pels partits més grans.
Son gent molt jove(una quarta part d’alcaldes té menys de 35 anys), la gent que té títol universitari no arriba al 10%, la immensa majoria de regidors i alcaldes seran pagesos pero el tant per cent importantisim seran treballadors.
ELECCIONS MUNICIPALS 1979 Partits i Coalicions Candidatures Vots % PSC PSUC CiU CC-UCD ERC CD 215 150 427 368 114 22 26,7 20,2 18,6 13,3 3,8 1,3 712.300 539.900 498.500 355.469 101.562 34.745 Regidors 927 547 1.777 1.279 205 18 % 11,2 6,6 21,5 15,5 2,5 0,2 Alcaldes 85 30 216 127 24 1 % 9,1 3,2 23,2 13,6 2,6 0,1 Una de les conseqüències dels resultats del 17 de juny del 1977 es el retorn de la Generalitat amb Tarradellas. Es formarà un govern d’unitat a Catalunya, a partir de la elaboració de la constitució, també s’està elaborant l’estatut, el pacte politic es fa a la primavera del 79, es fa el referendum i es convoquen eleccions al primer parlament de Catalunya.
Quan tot feia pensar que guanyaria l’esquerra i els socialistes? Com es que guanya Jordi Pujol i no Raventós? Els partits o coalicions que es presenten, a partir dels resultats del 77 hi ha’n unes reuvicacions: -CIU absorvirà a Esquerra democratica de Catalunya i farà una coalició electoral entre Convergencia democratica i Unió democratica.
-Trobem el partit socialista de Catalunya(Joan Raventós).
- La tercera força serà el Partit socialista unificat de Catalunya amb Josep Benet.
-La quarta força seran els centristes de Catalunya-UCD amb Anton Cañellas.
-La cinquena força serà Esquerra Republicana de Catalunya amb Heribert Barrera. Esquerra republicana de Catalunya, juntament amb Unió Democràtica, són els dos partits més antics. Esquerra Republicana és un partit nacionalista i profundament liberal, de gent més aviat gran.
- Ja per acabar, trobem el Partido Socialista de Andalucia- Partido Andaluz dirigit per Francisco Hidalgo. D’aquella federació regional de partits socialistes, trobem el partido socialista de Andalucia-partido andaluz. Les eleccions del 79 li ha anat bé, seran decisius per a la investidura de Adolfo Suarez. Aquest partit ha tingut un exit, quan es convoquen eleccions, esperonats pel propi govern, es presentaran per introduir elements lerrouxistes.
Partits que es van presentar però sense representació.
-Solidaritat Catalana, nom que utilizen aquelles persones que encara se senten hereves del franquisme i se senten orfes perque Alianza Popular ha decidit no presentar-se en les eleccions. Fraga el recolzarà. Solidaritat Catalana estarà encapçalada per Alejandro de Etxebarria Puig.
-Nacionalistes d’esquerra, es un nou partit que es crearà al voltant de gent que prové de l’independentisme.
- Unitat popular del socialisme CUPS.
- Fuerza Nueva - Bloc d’Esquerra d’alliberament nacional de Catalunya.
-partit comunista obrer de Catalunya.
-Unidad Comunista.
-Falange Española de las JONS.
-Partido Nacional Independiente.
-Conservadors de Catalunya La llei electoral es la mateixa que de les eleccions anteriors, llistes tancades i bloquejades, llei d’Hondt.La discussió es sobre les circumscripcions, hi ha una gran batalla del que havien de ser les comarques (buidar la força de l’àrea metropolitana), no s’acceptarà per les forçes majoritaries de l’esquerra ja que aquestes tenien un paper important en l’àrea metropolitana. La solució serà la provincia. Van haver 85 escons a la circumscripcio de Barcelona, 15 Lleida, Girona 17 i Tarragona 18. Fomento Nacional del Trabajo, les organitzacions empresarials van fer una campanya electoral, van fer mitings, van intervenir en els diaris i demanen el vot per evitar un govern marxista a Catalunya i aconseguir que socialistes i comunistes no tinguessin una majoria absoluta.
Fomento Nacional del Trabajo recolzarà Solidaritat Catalana, centristes de Catalunya-UCD, Convergencia i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya.
Tarradellas serà una persona que quedarà fora de joc després d’aquestes eleccions.
L’abstenció arriba al 40% pràcticament, hi vota el 61% de la població. Sempre s’haurà parlat que perque els socalistes guanyen totes les eleccions generals i perden a les autonòmiques.
Una de les tesis que hi ha’n en el qual Convergencia i Unió guanya en les autonomiques és perquè una part important de la població no se sent atreta per votar en les eleccions. Altres per una falta d’identificació catalana i vota en les generals.
El fet més fonamental de tots és la devallada socialista, són els gran perdedors, en nombres absoluts han perdut molts electors. Els socialistes ho atribueixen a: manca d’identificació en les eleccions autonomiques, una part important se’n va a Esquerra Republicana i una altra part se’n va a Convergencia i Unió.
El PSUC es mante igual, els centristes es mantenen.
Amb tot, convergencia guanyarà i treu el 27% dels votants(43 diputats).
Si sabem el perque guanyen, a nivell autonomic, el poble de Catalunya no ha confiat en el PSC, la direcció de la Generalitat de Catalunya. Es deposa la confiança en Pujol que creuen que pot ser la persona que pugui defensar millor els interessos de Catalunya.
En aquestes eleccions, Pujol fa la primera proposta (la majoria son 68) i parla amb Raventós per fer un govern de convergencia i socialistes(li permetria 76 diputats). La gran pregunta es perque els socialistes van renunciar a formar un govern de coalició amb convergencia i unió? Raventós tenia un partit molt jove, que no podia soportar una coalició amb la dreta nacionalista catalana.
El govern serà de Pujol però Esquerra Republicana i els centristes donaran suport. Esquerra demanava reformar l’estatut i Pujol es va comprometre, i esquerra republicana li donarà suport. L’estatut es va reformar al 2005-2006 i ja no estava Pujol.
Només hi ha’n 7 dones al parlament.
Evolució de la Catalunya autonòmica Del 1980 al 2003 Pujol serà el president de la Generalitat de Catalunya. Es consolida amb 3 majories absolutes i a partir del 1995 tot i guanyar CIU en les eleccions perd la majoria i governa amb recolzaments.
En les eleccions de l’abril de 1984 trobem un triomf aclaparador de Pujol amb 72 escons.
Els socialistes de les eleccions del 1980 a les eleccions del 1984 creixen però no aconsegueixen guanyar i Convergència surt vencedor.
En aquesta primera legislatura hem d’entendre que tenim una Generalitat provisional amb poques competències, a partir del 80 es continuarà el traspàs de competències que suposarà un gruix competencial econòmic, centrat en la sanitat i ensenyament. Si hi ha’n poques competencies significa que el govern català tingui un poc desgast (les competències es faran de forma esglaonada).
Lo important no eren les competencies sinó era posar les parets mestres de l’administració (la gent que treballaria com a funcionaris)->xarxa clientelar molt important.
Una altre interpretació, Pujol és una persona que introduirà una cultura política.
Era un home que es va dedicar profundament a la política.
A partir de l’any 1983 apareix TV3 i Catalunya Ràdio i el protagonisme de Pujol va crèixer. Trobem imaginaris nacionals com també el tema de propaganda.
Alguns diuen que aquest és un fet que contribueix a la gran victòria de Pujol a les eleccions de 1984.
Un altre factor que s’incorpora és que pocs mesos abans de les eleccions de l’abril del 1984 va haver una imputació judicial a Jordi Pujol d’irregularitats financeres, la Banca Catalana farà fallida. Del marc judicial passa al marc polític. Hi ha una serie de mobilitzacions, hi ha una manifestacio de suport al president Pujol, els manifestants entren a l’hemicicle intimidant diputats, sobretot als socalistes que eren els qui més acusaven a Pujol.
Fins l’any 1995 trobem aquesta hegemonia de Pujol.
L’any 1983 la llei més important que farà el Parlament en aquesta 1ra legislatura serà la que es coneix com la llei d’inversió lingüística(model escolar a Catalunya i dins aquest model escolar hi ha el tema de la llengua i la llengua vehicular d’ensenyament). Al País Basc es va resoldre en una divisió de les escoles públiques per raons lingüístiques, encara existent.
La proposta inicial del parlament de Catalunya era la separació de nens per raons de llengua en l’escola pública. Finalment hi haurà només un model d’escola catalana, el mèrit és del PSUC(la gent no se separa per raons lingüístiques) i a l’associació de pares defensant que els seus fills han de ser iguals que els altres(tenien molta força). Tota aquella gent més jove que havia cursat en la Universitat també mostren les seves queixes(mestres).
Estem davant d’una pressió enorme amb recollida de signatures, manifestacions, etc; reclamant una sola escola.
Bona part dels 23 anys del pujolisme governa un pais de centre-esquerra desde una posició de centre-dreta. Això es possible gràcies a que Pujol es prou hàbil de conèixer el país i governarà amb el programa dels altres.
La Llei de ordenació territorial de Catalunya del 1987, son 4, que intenten establir l’organització territorial de Catalunya. La primera és la supressió de l’àrea metropolitana de Barcelona, pel que fa al mapa comarcal de Catalunya, Ciu fa una arqueologia politica, es passa de 38 a 41 comarques(Plà d’Urgell, Plà de l’Estany i Alta Ribagorça). S’agafa un mapa que correspon als valors i necessitats del tema de mercats agraris de Pau Riba. Poses el mapa d’uns anys 30 en la Catalunya dels anys 80 quan Catalunya ha crescut, no tenia res a veure amb la realitat.
Pel que fa a l’elecció dels consells comarcals es va muntar un contrapoder als ajuntaments.
També es va dissenyar un mapa universitari de Catalunya i van començar a crear universitats per tot arreu i ara podem patir les conseqüències Hi ha’n coses que s’han fet bé i altres coses que no s’han fet del tot bé.
La transició des del punt de vista conceptual i cronològic Les eleccions del 82 marcaran el final de la transició, la victòria dels vençuts i trobem l’inici de la dècada socialista que fins al 1993 governaran amb majoria absoluta. Per entendre els resultats hem de recular una mica com s’ha anat produint les eleccions al 15 de juny del 1977, s’ha aprovat una constitució, les eleccions municipals(les esquerres començen a imposar-se als municipis).
L’any 1980-1981 succeeixen dues coses importants: -l’estructuració de l’estat vinculat al procés autonòmic andalús, destruirà el partit governamental de l’UCD, quan Andalusia reivindiqui la seva identitat como nacionalidad i com a tal nacionalitat històrica, l’accés a l’autonomia.
Andalusia obtarà per una via ràpida, esperonada per un PSOE on jugarà un paper nacionalista andalús.
-Procés de confrontació interna dins de l’UCD amb la dimissió d’Adolfo Suárez al 1981. Un altre partit fonamental en la Transició, el Partido Comunista de España i el Partit Socialista Unificat a Catalunya també entren en un procés de confrontació interna.
Un tema crucial per entendre els resultats és l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981, l’exercit tenia un paper important en el franquisme. Hi ha’n sectors de l’exèrcit, contraria a l’evolució democràtica espanyola, provoca l’acció de l’exèrcit(l’extrema dreta sap que la única via per aturar el procés democràtic a Espanya, és l’exèrcit).
Tejero, que a més de provenir del franquisme, està dins un conjunt de gent que està patint la violencia d’organitzacions territoristes, del GRAPO però sobretot d’ETA.
Trobem una manca de resposta de fermesa per part de l’Estat que una serie de gent continui conspirant. Això conduirà al 23 de febrer de 1981 que hi haurà un intent de cop d’estat. El que podem establir es que hi ha’n tres conseqüències polítques del 23 de febrer: - el rei vincularà la sort de la Corona a la Constiitució(manteniment de la democràcia a Espanya).
-haurà una petició d’ingrés i acceptació d’Espanya a la OTAN a final d’any.
-aprovació del procés autonòmic.
Es convocaran eleccions a l’octubre del 1982(cens millor). Amb l’ensurt de cop d’estat, la gent votarà, un 80%.
El 48% dels vots aniran als socialistes(més de 10 milions de vots) que guanyarà les eleccions amb 202 diputats, doblant la segona força amb Manuel Fraga al capdavant, hi ha un esfondrament de l’UCD.
Pràcticament es menjarà el 30% dels vots de l’UCD, una gran part de vots també provenen dels comunistes i nous votants. La segona força és Fraga i queda com alternativa de govern, ell intenta cohesionar la dreta espanyola i al 1986 repetirà els resultats.
Adolfo Suarez creará el centro democratico social(CDS) però solament tindrà dos diputats(un dels altres derrotats). No guanyarà la batalla amb el UCD.
Per altra banda destaquem del partit socialista andalús.
La extrema dreta neofranquista només obté un diputat al 1979(400.000 vots), després del 23-f això s’acaba i Fraga la integrarà dins d’Aliança Popular.
CIU en les eleccions del 1979 no li ha anat molt bé i al 1982 creix(passa de 8 a 12 diputats).
Felipe és una persona amb 40 anys, jove, i Alfonso Guerra realitza una campanya molt bona.
Dos elements a destacar en la campanya: Espanya ha passat del 4% al 16% d’atur, s’ha aconseguit frenar la inflació del 14% i d’aquí la promessa de creació del PSOE de crear 800.000 llocs de treball. Des del punt de vista ideològic, en aquests moments, les confrotnacions ideològiques venien de la posició d’Espanya en l’ingrés de la OTAN.
Felipe convocarà un referendum sobre l’ingrés d’Espanya a la OTAN que serà l’error de la seva vida. El gran objectiu de Felipe, element fonamental per a ell, és el que s’en diu l’enclatge d’Espanya en aquells moment a la CEE(comunitat econòmica europea). Al juny trobem la signatura i a l’1 de gener del 1986 es efectiva l’entrada d’Espanya.
Com pots fer un referendum tenint la població en contra? El CIS va advertir a Felipe que si es fa es perdria el referendum. Un any abans el percentatge sobre el referendum era un 49% no, 12% si.
En la pregunta la paraula OTAN no surt Aliança Atlàntica, es parla d’interessos generals d’Espanya i no del govern. Es posen tres condicions: la no integració d’Espanya en l’estructura militar, la prohibició de transport i emmagatzament d’armament nuclear, reducció de les bases nord-americanes.
Només hi ha una possibilitat de guanyar, Felipe SI o Felipe NO(és un plesbiscit sobre Felipe). Hi ha un 52% a favor i un 39% en contra(Catalunya, Euskadi, Navarra i Canàries).
...