Egipte, Regne Antic. Jacobo Vidal (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Art de les civilitzacions antigues
Año del apunte 2013
Páginas 21
Fecha de subida 20/02/2015
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

Art de les civilitzacions antigues INTRODUCCIÓ Cultures molt marcades pel territori desèrtic i a la vegada per la seva supervivència gracies als rius (Nil a Egipte; Tigris i Èufrates a Mesopotàmia) L’ART D’EGIPTE Cronologia egípcia Planteja dos grans problemes: - Permanència: inexistència de canvis en les formes  dificultat en la datació de les obres (fàcilment dues obres amb 1800 anys de diferència poden semblar del mateix període) - Variabilitat: les cronologies no estan tancades, podem trobar inclús més de 100 anys de diferència depenent de l’autor.
LES DINASTIES MARQUEN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ART EGIPCI.
PERÍODE ANYS DINASTIES Període prehistòric o predinàstic 7000 al 3200 aC Període protodinàstic (arcaic o tinita) 3200 al 2780 aC I, II Regne o imperi antic (memfita) 2780 al 2280 aC III, IV, V, VI Primer període intermedi 2280 al 2060 aC VII, VIII, IX, X Regne o imperi mitjà 2060 al 1785 aC XI, XII, XIII Segon període intermedi 1785 al 1580 aC XIV, XV, XVI, XVII Regne o imperi nou 1580 al 1085 aC XVIII, XIX, XX Baixa època 1085 al 30 aC XXI en endavant Aquests problemes cronològics es deuen a una contradicció de les fonts. La més important és Aegipciaca de Manetó de Sebennitos del segle III aC, que organitza als faraons en 31 dinasties (la divisió actual). Està perduda, només es conserva el llistat i a més presenta dissonàncies amb textos de l’època faraònica, com el Cànon de Torí (papir de la XVIII dinastia) o la Pedra de Palerm (relleu de la V dinastia) i demés inscripcions als temples.
Període predinàstic Egipte encara no està unificat; conviuen diverses cultures, cadascuna amb les seves representacions artístiques pròpies.
Període protodinàstic Es produeix la unificació de l’Alt i el Baix Egipte. Les primeres dinasties tenen la capital a Tinis (per això també s’anomena època tinita). Es considera Narmer el primer faraó i possibles creador de Memfis. Comença a funcionar l’administració i els funcionaris, apareix l’escriptura jeroglífica, es 1 Art de les civilitzacions antigues comencen a desenvolupar les eines de treball de la pedra i apareixen les primeres necròpolis a Saqqara i Abydos  encara no són piràmides, sinó mastabes de tova.
Regne o Imperi antic (També s’anomena període memfita perquè la capital es situa a Memfis). Es desenvolupa el major moment de tota la història del poder faraònic, per això és l’època de les majors piràmides, que s’inicien a la Dinastia III (les més famoses són les de la Dinastia IV) D’aquesta època també daten els Textos de les Piràmides.
Primer període intermedi Son períodes d’inestabilitat política  s’ensorra la monarquia, el poder el té la noblesa provincial: els NOMARQUES (governadors de nomos) No es produeixen ni grans construccions ni gran art. Es desenvolupen els Textos dels Sarcòfags.
Regne o Imperi mitjà Mentuhotep I funda la Dinastia XI i posa la capital a Tebes. El poder faraònic s’expandeix cap a l’estranger : Núbia, Palestina.. Apareix el culte a Amón. Retorna l’art oficial, les piràmides i es desenvolupen els primers grans temples.
Segon període intermedi Altre cop inestabilitat a causa de l’entrada a Egipte dels Hicsos, que fins i tot fundaran dos dinasties (XV i XVI) L’últim rei tebà de la Dinastia XVII, Kamose, guanya als Hicsos i funda la Dinastia XVIII.
Regne o Imperi nou Màxim esplendor d’Egipte a nivell “internacional”. Es duu a terme una revolució en l’àmbit de la religió; Amenofis imposa el culte a Atón, i es canvia el seu nom per el de Akenaton. Però això durarà poc i es retornarà al culte a Amón, amb Tutankhamon com a primer faraó. D’aquesta època data el Llibre dels morts.
Baixa època L’últim faraó egipci és Nectanebo II de la Dinastia XXX, perquè després arriben estrangers que imposaran les seves dinasties (com els Ptolomeus). Alexandre el Gran fundarà Alexandria, i després del suïcidi de Cleòpatra VII, Egipte passarà a mans romanes.
Els Textos de les Piràmides Ajuden a comprendre art, religió i cultura egípcia. Es troben al 1880 dintre de piràmides de finals de la Dinastia V i de la VI: Unas, Teti, Pepi I, Pepi II (a les piràmides de les seves esposes Neit, Iput i 2 Art de les civilitzacions antigues Udyebten també s’hi troben) i Aba. Permeten veure la creença en la vida d’ultratomba, que marcarà durant 300 anys l’art egipci. No són un llibre, sinó una compilació de les inscripcions trobades als murs de les piràmides. Hi apareixen fórmules màgiques, elaborades amb extractes de la teoria de la creació, llegendes mitològiques, textos que narren resurreccions o que identifiquen el faraó amb els déus...
Els Textos dels Sarcòfags Fou un costum iniciat al primer període intermedi, però que es desenvolupà sobretot al Imperi mitjà. S’inscrivia als murs interiors dels sarcòfags fórmules màgiques per una prospera vida d’ultratomba. Fou un privilegi adaptat pels sectors més amplis de la població, que van aconseguir el dret a ser enterrats en sarcòfags i a utilitzar una sèrie de fórmules màgiques que abans estaven reservades exclusivament a la reialesa.
El Llibre dels Morts Durant el regne nou, aquestes “fórmules màgiques”, es liberalitzen i arriben a tot el poble. Eren inscripcions en papir, col·locades al costat del mort. Tampoc és un llibre, sinó una recopilació dels diversos papirs conservats.
Context històric “Egipte” és una terminologia grega, provinent del terme Aigyptos. Però els egipcis coneixien la seva terra com Khemet, que significa “terra negra” (fa referencia al llim, motor de vida d’aquesta civilització) i com Khaset, la “terra roja” (el desert, territori usat per a la construcció de les Necròpolis) que envoltava el khemet.
Als inicis, el territori estava dividit en dues zones: el Baix Egipte, a l’espai del delta, i l’Alt Egipte, al llarg del curs del riu (de la pressa d’Assuan fins al delta). Els faraons eren considerats governants de totes dies terres i portaven la corona doble, que simbolitzava la unió de totes dues.
L’activitat egípcia estava condicionada per les pujades i baixades del riu Nil que deixaven el llim per al conreu. Ja que el faraó era considerat diví, se’ls atorgava la funció de control del riu (que duien a terme amb la construcció de terrasses i canals); a final del Regne antic, la lògica incapacita del control del riu fa que el faraó perdi el seu caràcter diví.
El sistema polític estava basat en una monarquia absoluta religiosa; el faraó tenia el poder polític, militar i el religiós, atorgats per la divinitat.
L’art havia de oferir culte als déus, exalçar el poder de la monarquia, remarcar la vida eterna de les persones i perdurar. Es representaven escenes quotidianes per a que no els faltés res durant la vida d’ultratomba. Per assegurar-se la vida eterna, s’esculpien estàtues a imatge del difunt per procurar que l’ànima la pogués reconèixer. Era un art realista però convencional, que ja des de època predinàstica va emprar el cànon dels 18 punys.
Les tombes no eren anomenades com a tal, sinó com a cases per a l’eternitat.
3 Art de les civilitzacions antigues Període predinàstic i protodinàstic (7000-2780 aC) Moltes obres d’aquests dos períodes tenen datacions inexactes per la poca variació de l’estil. El protodinàstic, a partir del 3200 aC, recull les Dinasties I i II. També s’anomena Tinita perquè la cort resident a Hieracòmpolis, després de la unificació, es trasllada a Tinis. Serà a partir de la Dinastia I que es pot traçar una línia continua fins al final de les dinasties egípcies en el món de l’art. Art amb unes característiques molt semblants.
Tot i això, abans, a l’època predinàstica, ja trobàvem obres, com pintura a ceràmiques o petites estatuetes.
El terme “faraó” no apareix fins a la Dinastia XVIII; llavors eren anomenats rei (nesu), senyor (neb) o majestat (hemef).
L’època protodinàstica s’inicia quan el primer faraó, Narmer, unifica l’Alt i el Baix Egipte. Com a prova es conserva la paleta de Narmer.
PALETA DE NARMER: és la primera obra d’art faraònic. Es data al voltant del 3200 aC. Hi observem el naturalisme i convencions típiques de l’art egipci. És una paleta votiva1 d’una tipologia molt comú en aquesta època.
Està decorada en baixos relleus superposats en registres (típic de l’art egipci) Centre cara principal: cercle on es triturava el pigment, dibuixat per l’entrellaçament del coll de dos animals fantàstics, lligats per evitar que s’escapin per dos egipcis. El relleus narren la unificació de les dos terres d’Egipte. Registre inferior: un bou està trepitjant a un home i donant cops a una construcció amb les banyes  simbolitza la victòria del sobirà sobre els homes i les fortificacions2. Registre superior: el faraó amb la corona roja del Baix Egipte, acompanyat d’un escrivà i quatre portadors de estendards, es dirigeix cap a una columna de quatre personatges decapitats. Sobre aquest registre superior, trobem dos relleus de la deessa Hathor, que actua com a protectora de Narmer; això queda indicat en una inscripció jeroglífica entre els dos caps. És la primera vegada que s’inscriu el nom d’un faraó 3. A la cara del revers, no hi ha el forat circular, i així el relleu tindrà més espai. A la part central, trobem la representació monumental del faraó, que porta la corona blanca de l’Alt Egipte, apunt de colpejar amb una maça a l’enemic que agafa dels cabells (també és una representació metafòrica de la victòria del rei).
Aquesta representació es repetirà amb els anys: la podem trobar al temple de Karnak (Tutmosis III) o a Abu Simbel (Ramsés II). També apareix Horus, que sosté una corda que agafa del nas el cap de l’enemic, relacionat amb una planta de papirrepresenta el Baix Egipte. Al registre inferior es troben dos personatges a punt de morir.
1 paleta típica del predinàstic, i aquesta és la primera feta al protodinàstic. Eren monumentalitzacions de les paletes d’ús quotidià emprades per triturar la malaquita per fer el maquillatge.
2 és una representació metafòrica, perquè el bou i el lleó, els animals més ferotges, simbolitzaven el poder del faraó.
3 els egiptòlegs l’han relacionat amb els seus múltiples noms: Narmer = Menes, Meni..
4 Art de les civilitzacions antigues La paleta de Narmer, per tant, és un exvot que commemora la victòria del rei del Sud sobre el del Nord i que unifica totes dues terres.
És una peça important a nivell històric (narra un fet) i a nivell plàstic: assenta les bases de l’art egipci: - perspectiva jeràrquica: mida superior del faraó respecte a la resta de personatges (existien 4 mesures, depenent la importància del personatge).
- ús de convencionalismes per representar la vida eterna i ser clar en el que vol expressar.
- perspectiva aspectiva: representació de la figura a partir de diferents punts de vista, a partir d’una suma analítica; s’escullen les més senzilles.
- gestos dibuixats a partir d’un “catàleg” de tipologies preestablertes.
- art conceptual: no es representa el que es veu, sinó el que se sap que hi ha.
PALETA DELS VOLTORS: datació inexacta, es creu que és anterior a la de Narmer per la seva composició i contingut iconogràfic, que és molt semblant al mesopotàmic. Té la mateixa intenció de commemoració d’una victòria però només de forma metafòrica  a partir del lleó.
GANIVET DE GEBEL EL-ARAK: període predinàstic. Obra de l’Alt Egipte. Mànec d’ivori amb relleus: persones barallant-se (guerra) Tots els personatges són iguals: isocefàlia, no apareix el faraó. Per aquest motiu és una obra predinàstica. El personatge superior de l’anvers és Dumuzi, déu de les bèsties salvatges a la mitologia sumèria; això demostra que mantenien relacions Àfrica amb Orient.
CAP DE LA MASSA CERIMONIAL DE NARMER BABUÍ: època de Narmer, perquè duu una inscripció.
En aquesta època, les obres són de dimensions reduïdes, perquè l’escultura monumental no apareixerà fins al Regne Antic. Com exemple, aquest faraó fet d’ivori, que al no tenir inscripció, no sabem a quina dinastia pertany. S’aprecia que la figura ja iniciava un petit moviment d’avançar la cama. El cap està lleugerament tirat cap endavant perquè al estar realitzat sobre un ullal d’ivori, s’ha d’adaptar a la forma.
Els artistes egipcis tenien aquesta capacitat de fer sorgir l’escultura per substracció partint de la forma natural del bloc. Era un mètode de treball per forza di levare, com ho feia Miquel Angel.
En aquest període protodinàstic, ja apareixen les primeres necròpolis reials: a l’Alt Egipte a Abydos i al Baix a Saqqara4. No se sap gaire cosa d’elles per la manca de documentació, la dificultat d’interpretació i el precari estat de conservació. Encara no són piràmides, sinó mastabes: tombes que s’inicien en aquest període i s’empren fins al Regne Mitjà. Hi ha diverses hipòtesis sobre el motiu dels enterraments reials. La tradicional diu que eren duals; tenien una toma a Abydos i una altra a Saqqara. Les dues tombes havien estat erigides sota la idea 4 a més, són les més importants perquè pertanyen a les dos principals ciutats: Tinis i Menfis respectivament.
5 Art de les civilitzacions antigues de la unificació: si és col·loca una tomba a cada terra, el faraó podrà seguir regnant durant la vida eterna. A Abydos es construïa el cenotafi, la tomba simbòlica: es col·locava una estela amb el nom del faraó. A Saqqara, s’enterrava el cos del difunt. A partir de les excavacions, s’ha plantejat l’altra hipòtesi: a Abydos també es troben tombes amb cossos, mentre que a Saqqara hi ha tombes d’alts funcionaris de la cort.
Mastaba  en àrab significa banc. Van existir molts tipus de mastabes, i del seu origen se’n sap molt poc per la mala conservació.
Dues parts: subestructura i superestructura. En les més antigues, la superestructura ha desaparegut. Van acabar sent estructures de planta rectangular amb forma de piràmide truncada i parets llises. Per això es consideren l’origen de les piràmides. Es construïen a la part desèrtica occidental del Nil, tocant a la fèrtil (al límit entre khaset i khemet) perquè era per on es ponia el sol i s’iniciava el viatge cap a l’altre món. Són el màxim exponent de l’art oficial de les primeres dinasties. Suposen un pas progressiu, un camí evolutiu, cap a la monumentalitat, la complexitat de les estructures subterrànies i l’ús gradual de la pedra. És un procés que culmina amb les piràmides de l’Imperi Antic.
TOMBA DEL REI NARMER: es troba a Abydos. És una fosa excavada a pocs metres de profunditat amb tres estàncies separades per murs de tova. Probablement tenia un túmul com a superestructura.
Les cambres funeràries de la subestructura es comunicaven amb la superfície amb pous verticals, que després de l’enterrament eren segellats amb pedra. Normalment la superestructura era un túmul, on es trobaven les capelles i el serdab 5. A Saqqara, les façanes de les mastabes eren de tipus palau, amb entrants i sortints i policirmades. Probablement, això derivava de Mesopotàmia.
A Abydos, eren atalussades: sense decoració i amb estructura troncopiramidal. Serà a partir d’aquestes que es desenvoluparà l’arquitectura funerària dels faraons. Les mastabes més modernes també seguiran aquest model. En els inicis, estaven fetes de tova, i amb el temps es va incorporant la pedra, primerament a les cambres funeràries. La primera mastaba integrament de pedra és la de Jesejemui, l’últim faraó de la II Dinastia.
MASTABA DE SHEPSESKAF (IV Dinastia) a Saqqara.
PIRÀMIDE ESGLAONADA DE DJOSER III (III Dinastia): és una suma en vertical de mastabes: protopiràmide. Com havien espais de relació entre el difunt i els vius, hi havia portes falses. Dintre del mur que rodeja la mastaba s’ha trobat enterrats cadavers de les dones i servidors del faraó (que moltes vegades eren executats per acompanyar al rei en la vida d’ultratomba; és un costum que desapareix a finals de la I Dinastia).
MASTABA DEL FARAÓ UDIMU (I Dinastia): s’han trobat fins a 130 cossos.
5 lloc on es guardava l’estàtua del difunt, on acudia la seva ànima.
6 Art de les civilitzacions antigues Al voltant de les mastabes també es trobaven les barques solars o barques funeràries, inspirades en la barca de Ra: BARCA SOLAR DE SESOSTRIS III (III Dinastia) Quan els aixovars incrementen el seu valor, s’ha de millorar el sistema defensiu de l’estructura. La monumentalitat estava vinculada a les seves creences: havia de ser gran per a que el rei pogués seguir exercint el seu càrrec amb normalitat. Eren a la vegada casa i monument al difunt.
El Regne Antic: l’arquitectura de la III Dinastia Entre el 2780 i el 2280AC es desenvolupen de la III a la VI Dinastia. El canvi entre època protodinàstica i regne antic està molt poc documentat, motiu pel qual s’ha de treballar amb hipòtesis. 1r: al final del període protodinàstic s’estén una creença de que el faraó no era diví, al que és respondrà amb la construcció de piràmides. 2n: mai va haver un davallament del poder faraònic entre l’època tinita i la memfita, i les piràmides només serien una reafirmació del poder reial. Sigui quina sigui la correcta, el que queda clar és que el poder faraònic s’expressa a partir de les piràmides. La seva construcció va suposar un canvi en l’estructura administrativa d’Egipte; el país era fins aleshores ric gràcies a l’agricultura moguda pel Nil. A partir de la III Dinastia, aquesta producció i terres conreables augmenten, cosa que provoca el canvi. Es crearà el càrrec de visir, un alt funcionari. Gràcies a l’escriptura jeroglífica, es pot establir un cens de les riqueses del país.
S’obligava als ciutadans a col·laborar en la construcció de les piràmides; tot i que qui construïa era un especialista, es necessitava gent per abastir de materials i als treballadors. En aquesta epoca, el paper del faraó arriba al punt més àlgid gràcies a la construcció de les monumentals piràmides, que destacaven la seva cara divina i relació amb la vida d’ultratomba (ja que, evidentment, no era necessari tal mida per enterrar el cos).
COMPLEX FUNERARI DE DJOSER (III Dinastia): Djoser i Imhotep són els dos personatges rellevants en aquest pas de les mastabes a les piràmides. Imhotep, sacerdot, ajudant... de Djoser, dissenya un complex funerari privat dins de la necròpolis de Saqqara, que es convertirà en model per a les piràmides posteriors. El complex està envoltat per una muralla amb enormes bastions de pedra, que imita a la de Memfis. El canvi de material, de tova a pedra, és un dels aspectes més rellevants de tota l’arquitectura. La muralla tenia 13 portes falses i una única vertadera al cantó sud-oest. S’entra per un passadís estret, semblant a una sala hipòstila, de 40 columnes encastades al mur (són les primeres columnes de pedra) de tipus acanalat o protodòric (que imiten feixos de canyes). Dintre del complex, seran de tipus papiriforme (imita la flor del papir) És una arquitectura de pedra d’inspiració vegetal i fluvial. Hi ha múltiples patis, dels quals el més important és el pati del Heb-Sed; està envoltat d’edificis massissos, sense espai interior, relacionats amb 7 Art de les civilitzacions antigues capelles als déus dels nomos. Aquests edificis són la versió en pedra dels edificis efímers de la festa del Heb-Sed6. Alguns relleus de la tomba mostren aquesta carrera.
El complex, per tant, es va idear com un “decorat màgic”, amb edificis simbòlics (alguns només eren façanes) i d’altres reals (magatzem per guardar les ofrenes) A més, per primer cop, s’edifica una piràmide. No és fins aquí que la pedra s’usa en carreus ben tallats, tot i que encara evolucionaran més. Es considera que van ser Djoser i Imhotep els que van crear la primera arquitectura monumental egípcia en pedra, que per forma i per contingut simbòlic, van marcar la formació de l’estat egipci, del regne antic. Possiblement la forma de la protopiràmide es deu a que sobre la mastaba inicial del faraó es van afegir altres mastabes, de menor mida, per enterrar als familiars. Així va adquirir la forma d’esglaons. Va arribar a mesurar 60 metres d’alçada. Sota terra, trobem uns pous de 32 metres de profunditat que donen lloc a unes galeries que arriben fins a les cambres funeràries dels familiars. Estaven decorades amb ceràmiques blaves, probablement remetent al palau de Memfis. A 28 metres de profunditat acabava un pou molt més ample, que donava a la cambra funerària del faraó Djoser. Aquesta estava tancada amb una pesada pedra de granit d’Assuan. Al complex es troba una segona mastaba coronada per un fris de serps. Les galeries interiors són similars a la de la protopiràmide. No se sap el perquè d’aquesta, i les hipòtesis apunten a que fos un cenotafi on es trobés una estàtua o els vasos canopis. El que fos havia de ser important perquè també tenia una pedra de granit a l’entrada. El temple funerari, el primer de la història, està situat al nord. Al seu costa es troba el serdab amb l’estàtua per a l’ànima del faraó. És estrany que es trobi fora de la tomba. L’escultura es va descobrir al 1924 i es traslladà al museu del Caire. Presenta les característiques típiques de l’estatuària egipcià: cúbica, monumental, policromada... S’eternitza la clàssica arquitectura egípcia, de canyes, fusta i fulles imitant la seva forma a la pedra.
En resum; el complex funerari de Djoser representa un punt intermedi entre la mastaba i la piràmide geomètrica clàssica, ja que encara no és una piràmide geomètrica perfecta. Imhotep va crear una successió de volums il·lusionistes que eren una mena de ciutat dels morts, feta amb pedra, per a l’eternitat, aixecada a Saqqara a imitació de la Menfis dels vius, construïda amb tova.
Després d’això, la pedra es va consagrar com a material principal de les morades eternes i temples, mentre que l’arquitectura civil va seguir emprant altres materials.
Després de Djoser, cap faraó de la Dinastia III acabarà la seva tomba (No serà fins la IV Dinastia amb Snefru) Si que es produiexen avenços tècnics, com el perfeccionament dels carreus de pedra i l’eliminació de grans espais privats per al faraó. A més, s’aspira a assolir una altura superior a la de la piràmide esglaonada de Djoser. Un altre conjunt important d’aquesta dinastia conté la piràmide esglaonada de Sejemjet, que no es conserva actualment, però se’ns dubte intentava millorar la de Djoser. Se sap que l’últim faraó de la III Dinastia, Uni, va realitzar per tot el territori egipci una sèrie de piràmides sense funció funerària; simplement eren com torres decoratives.
6 es feia per a la renovació del poder del faraó. S’enterrava una estàtua del faraó envellit i s’entronitzava al nou, col·loca nt-li la corona doble. Entre aquests dos rituals, el faraó corria per davant de les divinitats (les capelles). Aquest últim és el que queda reflectit en el pati. La festa remarcava el la potència del faraó; fins i tot, sinó passava les proves, era sacrificat.
8 Art de les civilitzacions antigues El Regne Antic: l’arquitectura de la IV Dinastia PIRÀMIDES DE SNEFRU (IV Dinastia): la forma de piràmide clàssica s’assolirà durant aquesta IV Dinastia sota el regnat de Snefru. Això significarà el final del procés evolutiu iniciat amb la construcció de les mastabes. No es aconseguirà en un sol intent, però si es un sol regnat: Snefru va haver de construir-ne tres. Les seves piràmides recorren el camí de perfeccionament de la tipologia de piràmide clàssica. Snefru, fill de Medesan, fou un faraó longeu, que va manar durant 50 anys. Va fer campanyes militars a Núbia, va construir estatues de mida natural, va confeccionar un arpa... de tots aquests fets ens parlen els textos trobats. Però sobre la construcció de les tres piràmides, no hi ha inscripcions. Es pensa que no se’n parla perquè era una tasca habitual que havia de realitzar el faraó per mantenir l’equilibri (Mâat); per tant, no era res fora del normal i no calia esmentar-lo. Possiblement, primer es va construir la de Meidum i més tard, al voltant del 15è regnat, les de Dashur. S’ha arribat a creure que la de Meidum pertanyés al seu pare Uni, perquè té forma esglaonada. Per això, s’han plantejat dues hipòtesis; que fos d’Uni però reformada per Snefru (afegint pedra als esglaons) o que directament fos de Snefru. Va arribar a mesurar 25 metres d’alçada i segueix els cànons de la III Dinastia: suma de mastabes. Tot i això, incorpora algunes novetats; la cambra sepulcral es troba al cos de la piràmide per primera vegada, hi ha un camp de mastabes al voltant de la piràmide i el temple està situat a la vall. A la mastaba de Nefermaat es troben les primeres pintures, conegudes com les oques de Meidum.
El temple es connecta amb un altre temple situat a la vall (al costat del riu) amb una passarel·la. Això permetia el transport de material durant la construcció i a l’enterrament, el pas de la processó. A Dashur es construiran dues piràmides més. La primera en construir serà la coneguda com piràmide colzada, perquè presenta dos angles d’inclinació. Això es creu conseqüència d’un canvi de projecte durant la construcció, perquè es van adonar que els portaria múltiples dificultats estructurals, ja que el terrenys era massa argilós i no tenia suficient consistència. La piràmide compta amb dues entrades, conseqüència també del canvi, tot i que una va ser tancada. El complex comptava, a més de amb la piràmide, amb una de satèl·lit, el petit temple annex i el temple de la vall unit per la rampa (o passarel·la) La diferència amb Meidum és que el temple de la vall és de mida més monumental. Serà la primera codificació dels complexos funeraris durant tot el Regne Antic. Una mica més al nord, es construirà la piràmide roja, també a la necròpoli de Dashur. Aquesta si que serà la definitiva, on s’enterrarà al faraó. Per assegurar-se de l’èxit, estructural, van examinar el territori, la van fer amb una base de 220metres de costat i amb un reduït angle de 45º (aprox) Aquesta si que tindrà forma de piràmide clàssica, tot i que serà un model que es perfeccionarà. El passadís d’accés es troba a 30metres d’alçada. Les cambres interiors tenen un sostre de 9 Art de les civilitzacions antigues falsa volta.
Aquesta evolució portarà canvis en les subestructures que es faran més complexes; en la superestructura, que serà més monumental i en preogressiu ús de la pedra en comptes de la tova (es començarà usant pedres irregulars i més endavant carreus ben tallats. La tipologia de piràmide abandona la seva configuració física d’escala ascendent cap al cel i assoleix la seva forma geomètrica, canònica i prototípica definitiva, que marcarà les realitzacions posteriors de la IV dinastia. Se seguirà la codificació dels elements necessaris per a l’enterrament d’un faraó, amb la construcció del temple de la Vall i del temple funerari adossat, amb la calçada que els uneix. Cal ressaltar que la transició de piràmide de forma esglaonada a piràmide geomètricament perfecta no va ser automàtica: es tracta d’una consecució intel·lectual important que es va aconseguir en un únic regnat, el de Snefru, però que es va aconseguir gradualment.
Cyril Aldred, un egiptòleg anglès, creia que les piràmides clàssiques de base quadrada aixecades sobre les cambres sepulcrals i amb accés sobre el costat nord són “un model a gran escala de la pedra ben-ben d’Heliòpolis, un objecte cònic o piramidal, probablement d’origen meteòric, que es venerava en aquella ciutat perquè es considerava que era l’alta arena sobre la qual Atum, el demiürg del culte al sol, va aparèixer per sobre de les aigües del caos en el moment de la creació del món” LES PIRÀMIDES DE GIZEH (IV Dinastia): marquen definitivament la tipologia de complex funerari del Regne Antic, com a fi de l’evolució i aparició de les piràmides geomètriques perfectes. El complex està emmurallat; la piràmide principal està acompanyada d’altres, conegudes com satèl·lit o subsidiàries.
Al seu costa es troba el temple funerari, que queda connectat amb el de la vall amb la rampa. El nucli d’aquestes piràmides eren carreus de pedra, cosa que generarà aquesta geometria perfecta. Al voltant també hi podíem trobar la barca solar, conjunts de mastabes, i durant la construcció, els habitatges dels obrers. La necròpoli de Gizeh es troba al Baix Egipte; Saqqara, Meidum i Dashur foren abandonades, tot i que no se sap el perquè. Possiblement es van “mudar” a Gizeh perquè era un territori a prop del riu però en alt, el que feia més segura la construcció i era un lloc rodejat de pedreres, el que els facilitava molt la feina. A més, que el territori fos pedra dura els garantia que no tindrien els problemes de Dashur, ja que la pedra té una major resistència a la compressió.
La primera i més gran és la del faraó Keops, que a l’antiguitat es coneixia com Gran Piràmide.
Mesura 146 metres d’alt (quan estava revestida era més) i té una base de 230 metres de costat.
Hemiunu fou el visir encarregat de la planificació de la piràmide, i per això fou enterrat en una de les mastabes del complex. La construcció es finalitza cap al 2750 aC. El faraó emprava tots els 10 Art de les civilitzacions antigues recursos de l’estat per a la construcció de la seva piràmide, la més monumental de l’Antic Egipte.
Tot i això, no se sap gaire d’ella i s’han plantejat hipòtesis. Totes dues diuen que el projecte exterior era tancat, establert des de els inicis. Però una aposta que l’espai interior va ser construït des de tres dissenys diferents7, mentre que la que més força té, diu que era unitari. Hi ha una única entrada al nord. La cambra del rei es troba al cos de la piràmide; l’anomenada cambra de la reina també és al cos, i hi ha una tercera a la subestructura. A la cambra de la reina mai va ser enterrada ella, i té un sostre a dues aigües. La galeria que condueix a la cambra principal és de falsa volta, com a Snefru; està recoberta de granit i és de forma cúbica. Al costat est de la piràmide es trobava el temple funerari, que sembla ser que era un pati envoltat d’un pòrtic. El temple de la vall tampoc es conserva. S’ha trobat la barca funerària solar de Keops enterrada en un fosa; estava feta de fusta de cedre del Líban. El complex funerari de Keops compta amb les tombes de tota la seva cort (el camp de mastabes). Les mastabes estaven col·locades més a prop de la piràmide del faraó en funció de la jerarquia dels personatges8. Es desconeix el mètode constructiu de la piràmide perquè falten documents. El primer text que en parla és d’Heròdot, escriptor grec del segle V aC, tot i que no se sap si és verídic, ja que tot i ser de l’antiguitat, ja compta amb 2000 anys de diferencia: “Quant a la piràmide, es van emprar en la seva construcció vint anys. És una fàbrica quadrada de vuit pletres de llarg en cadascun dels seus costats, i altres tants en altura, de pedra picada i ajustada perfectament, i construïda amb blocs tan grans que cap baixa dels trenta peus. La piràmide va anar edificant-se de manera que quedessin unes grades o pedrissos que alguns anomenen escales i altres altars. Feta així des del començament la part inferior, anaven aixecant-se i pujant les pedres, ja picades, amb certa màquina formada de peces de fusta curtes que, aixecant-se des del terra, les posaven al primer ordre de grades, des del qual, amb una altra màquina, les pujaven al segon ordre, on carregaven sobre una altra màquina semblant...” L’any 2007, Jean-Pierre Houdin planteja que s’hagués construït a partir d’una rampa exterior fins als 45m i després amb una interior. La pedra calcària per la construcció s’extreia de les pedreres locals, el recobriment de calcària blanca de Tura es portava en vaixell, i el granit o el basalt des de Assuan.
La segona en construir-se fou la de Kefrèn, situada entre Keops i Micerinos i sobre un túmul, motiu pel qual queda més alta. Mesura 143m d’alçada i té una base de 215m de costat. S’acabarà de construir cap al 2720 aC. Té dues portes d’accés a la cara nord, una a la superestructura i l’altra al terra. La cambra reial es troba al centre de l’eix vertical de la piràmide, al cos, i està recoberta a dues aigües per dues grans lloses de granit. L’espai es va descobrir al 1818 per Belzoni, i dintre del sarcòfag es va trobar un esquelet de vaca, possiblement col·locat pels anteriors saquejadors. Al sector sud es troba la piràmide annexa, en ruïnes, i de la qual no se sap la funció. Al voltant també es van trobar fosses amb barques funeràries. El que destaca respecte les altres són 7 8 no se sap el perquè de les tres cambres, per això es formula aquesta hipòtesi.
aquest és un fet que es va donar durant l’època antiga, però a l’edat Mitjana ja desapareix.
11 Art de les civilitzacions antigues els temples, en bastant bon estat de conservació. El temple funerari consta de: rampa, pòrtic d’accés, pati, sala hipòstila, santuari i magatzems. Aquest serà el model a seguir per a les dinasties següents. L’estètica que el decorava era simple i senzilla; tenien predilecció per les masses i volums llisos, nets, sense decoració. Així podien obtenir la monumentalitat i grandiositat que volien per a les seves obres.
L’última en construir-se va ser la piràmide de Micerinos, la més petita del complex. Mesura 65,5m d’alçada i té una base de 105m de costat. Segons alguns autors, es va concebre inicialment com a piràmide esglaonada. Les que si són esglaonades són les tres piràmides satèl·lit que l’acompanyen. Era anomenada Piràmide Divina pel seu revestiment, que era de granit rosat d’Assuan i basalt negre, a més de la calcària blanca de Tura. Té diverses cambres, que també van ser profanades. Esta acompanyada de mastabes i pels dos temples, que es van construir amb tova i no amb pedra com era normal.
Shepseskaf trenca la tradició establerta pels faraons de la IV Dinastia. Abandona Gizeh i torna a la necròpoli de Saqqara. A més, en comptes d’enterrar-se en una piràmide, ho fa en una mastaba.
Aquesta estava feta de carreus regulars de pedra i tenia els mateixos elements al complex.
Després del regnat de Shepseskaf, Gizeh s’abandonarà completament com a enterrament funerari, però es convertirà en lloc de culte, com a “muntanya primigènia” des de la qual s’ascendia per reunir-se amb Ra.
LA GRAN ESFINX DE GIZEH: és una de les grans obres de l’art egipci.
Està situada al davant de les piràmides, més a prop del límit entre khemet i khaset. Fou construïda in situ, picant un promontori de pedra que hi havia. Fa 20m d’alçària i 73m de llarg. Inaugura l’art colossal, tot i que aquest serà típic de l’art del Regne Nou i de la Baixa Època. L’esfinx és un ésser híbrid, meitat lleó, meitat home, cosa que fins aleshores no s’havia donat. S’uneix la força de l’animal depredador més fort, el lleó, amb la intel·ligència del faraó. Suma de potencialitat animal i racionalitat humana. Es va col·locar com a protectora de la necròpoli de Gizeh. Per ser tan nova, durant anys no es va considerar una obra de la IV Dinastia. Des de que es va datar al Regne Antic, s’ha atribuït a Kefrèn, tot i que no se sap de qui és realment: Keops, Djedefre9 o Kefrèn. Hi ha una estela de Tutmosis IV (XVIII Dinastia) que la vincula a Kefrèn, i una altra de època Ramèsida, que la vincula a Keops. En aquesta estela es representen per primera vegada les piràmides de Gizeh. També es vincula a Keops perquè les pedres de la piràmide i les de l’esfinx provenen de la mateixa pedrera. Els arguments lògics la vinculen a Keops, perquè després de Snefru, la perfecció s’obté amb Keops. Els arquitectònics també l’atribueixen a Keops, perquè la rampa del temple de Kefren es troba es diagonal perquè quan la van construir, l’Esfinx ja hi estava. Aquest argument no es gaire vàlid perquè a Dashur es troben les rampes en diagonal.
9 hereu de Keops, que mor jove i es substituït pel seu germà Kefrèn. Fou enterrat a Abu Roash.
12 Art de les civilitzacions antigues Els arguments estilístics es basen en la forma de la cara de l’esfinx: comparada amb una estàtua de Kefrèn, aquest té la cara més rectangular, la decoració del nemes10 és diferent i porta la barba postissa, cosa que l’esfinx no. Era una obra policromada: cos vermell i nemes a ralles blaves i grogues.
Les posteriors esfinxs gregues tenen influencia oriental i no egípcia, ja que tindran ales i cara de dona. L’esfinx egípcia serà anomenada androesfinx.
El regne antic: l’arquitectura de la V i VI Dinastia L’activitat arquitectònica funerària es desenvolupa principalment a Abusir, a prop de Saqqara i Gizeh. El primer faraó, Userkaf11, s’enterrarà a Saqqara.
Les construccions més rellevants de l’època foren els temples solars. Els temples solars no estan vinculats al món funerari, sinó que estan destinats a l’adoració de Ra. En ells, domina l’espai lliure per sobre dels volums massissos. Són molt diferents dels temples mistèrics que vindran més endavant. Els temples solars estan emmurallats, i al centre trobem un gran pati a celobert en el qual destaca el ben-ben, monument a Ra, antecedent dels obeliscos; és una gran pedra de cos rectangular, acabada en piràmide i sobre un pòdium. Dels sis grans temples que es construeixen al voltant d’Abusir durant la V Dinastia, només es conserven restes importants de dos; del d’Userkaf i el de Niuserre a Abu Gurab, que ha permès fer-ne una reconstrucció virtual. Al pati, a més del ben-ben, trobem un gran altar que normalment era d’alabastre, on es feien els sacrificis. A les galeries que l’envolten, trobem relleus escultòrics. Al temple annex s’arriba per la rampa processional provinent de la Sala de les estacions, situada a la vall. Aquesta estava decorada amb relleus dels treballs del camp. Després de la V Dinastia, es perd l’interès pels temples solars, igual que les grans piràmides seran les de la IV Dinastia.
El regne antic: les piràmides de la V i VI Dinastia Sahure inaugurarà Abusir com a necròpoli de la V Dinastia. Les piràmides d’aquestes dos dinasties seran de mida inferior a les de Gizeh; tindran una altura mitjana de 65-75 metres. A causa d’aquesta reducció, s’ha dit que aquestes són un pàl·lid reflex de les de Gizeh, i s’ha atribuït a una pèrdua del poder faraònic, cosa improbable perquè històricament està demostrat que va succeir temps després. En aquestes piràmides s’usarà la codificació establerta a la IV Dinastia. Encara que les superestructures es redueixen, les subestructures seran cada vegada més complexes, igual que els temples annexos. Possiblement això es degut a la necessitat de protecció contra els saquejos de les cambres funeràries, donat que els preocupava que la seva vida eterna fos pertorbada.
10 tocat del faraó.
aquest faraó era reconegut per la llegenda que l’envoltava; es deia que era fill de Ra i d’una sacerdotessa.
11 13 Art de les civilitzacions antigues L’augment dels temples es deu a la importància que adopta la casta sacerdotal de l’època. Es perdrà la sobrietat típica de la IV Dinastia, hi haurà més ornamentació.
PIRÀMIDE DE SAHURE: és el segon faraó de la V Dinastia i fundador de la necròpoli d’Abusir. Tant la piràmide com el temple no es conserven adequadament. A les restes del temple podem estudiar la riquesa ornamental. Se sap que el vestíbul estava cobert amb un sostre pintat blau amb estrelles, que donava al pati descobert. Tots dos estaven decorats amb relleus del faraó caçant, duent a terme expedicions navals... Les columnes d’aquest temple segueixen el model de Djoser, perquè es plasma en la pedra la natura: columnes papiriformes, palmiformes i lotiformes. Aquesta piràmide reflecteix unes ambicions inferiors que a la IV Dinastia.
La piràmide de Neferikare sembla una piràmide esglaonada perquè ha perdut tot el seu recobriment. Les piràmides d’aquesta necròpoli es conserven en tal mal estat perquè a més de la erosió natural i els terratrèmols que va sofrir el territori, es van endur els materials del recobriment per realitzar noves edificacions, com va succeir a Roma.
Unas, l’últim faraó de la V Dinastia, també marxarà a Saqqara, i construirà la seva tomba al sud de la de Djoser. Serà aquí on es trobin per primera vegada a la cambra funerària els textos de les piràmides, inscrits als murs.
Aquest fet lligarà les dos dinasties a nivell arquitectònic; queden associades per la tècnica, els esquemes compositius i les dimensions que es conceben a la V Dinastia. Les mastabes dels alts funcionaris de la cort, com la de Mereruka, també s’enriquiran estèticament.
Els egiptòlegs vinculen el final del Regne Antic a partir de dues hipòtesis: - la construcció de piràmides, en excés, esgota els recursos de l’Estat i enderroca el poder.
- la paralització de la construcció de piràmides va causar la fallida de l’Estat.
Pepi II va començar a construir la seva piràmide a l’inici del seu regnat, que va durar uns 90 anys.
Com l’administració de l’Estat només estava preparada per a la construcció i la seva piràmide es va acabar d’hora, comparat amb la llargària del seu regnat, els nomarques van aprofitar la situació per agafar poder. Juntament amb les males collites, va provocar la caiguda del Regne Antic. Ç L’escultura en el regne antic L’ús dels carreus de pedra ben tallats no va impulsar només l’arquitectura, sinó que també a l’escultura. Es desenvoluparan al mateix temps.
L’estatuària tindrà un caràcter cúbic que implicarà la frontalitat. El caràcter cúbic deriva de dos factors: - la ubicació de les figures a l’arquitectura, per exemple, dintre de nínxols o en portes falses.
- forma com es treballen els blocs de pedra, per forza di levare.
14 Art de les civilitzacions antigues Durant el Regne Antic, la major part d’escultures individuals són homes, que poden ser joves (esvelts i prims) o madurs (tendeixen a tenir major massa corporal, que indica cert estatus social).
Les dones també apareixeran, tot i que menys, joves. Quan apareixen tots dos als grups escultòrics, es marca la diferencia entre els dos sexes, es remarca la diferencia natural. Les dones solen aparèixer abraçades a l’home i a escala inferior, per motius de jerarquia. També trobarem dones representades de la mateixa forma que els homes: asseguda, frontal, posició d’imposició... Quan la dona apareix en un retrat familiar, amb els fills, és difícil diferenciar-los per la mida. El nen apareix xuclant-se el dit, molt típic de l’estatuària egípcia, per influencia d’Horus. Tot i això, la dona pot aparèixer de la mateixa mida. Si l’home apareix més gran es perquè tenia un càrrec important o superior, no per gènere. Per això, l’estatuària egípcia serà jeràrquica. S’estableix un número definit de representacions que els permet desenvolupar totes les posicions: sedent, dempeus amb el peu esquerre avançat, escriba tipus lector... L’estàtua equivocada o Estàtua de Pehemptah és la única que avança el peu dret. Tots els faraons van tenir la seva estàtua sedent; els alts càrrecs, prínceps i reines també. L’estàtua tipus escriba, una altra de les convencions, es defineix com un home assegut sobre un estora, amb les cames creuades i un rollo de papir. Si només apareix el papir, és escriba tipus lector, si a més hi és el càlam, escriba. En general, tots aquests tipus pretenen garantir la subsistència del dinamisme físic dels difunts en la vida eterna.
El gran moment de l’escultura regia s’inicia amb la III Dinastia. Les primeres obres escultòriques de faraons que es conserven daten del regnat de Jasejemuy de la II Dinastia. Tot i que son pràcticament iguals que Djoser, canvia una cosa: les dimensions. La de Djoser és la primera a escala natural.
Està esculpida en calcària, era policromada, vestit amb la roba del Heb-sed i frontal i cúbica, el que aportava monumentalitat. Representació majestuosa i severa. S’han perdut els ulls, que possiblement eren de cristall de roca. Djoser inaugura el gran moment tant de l’arquitectura com de l’escultura. La IV Dinastia serà la que assoleixi el grau més alt de perfecció en l’arquitectura i escultura. Per això, se l’anomena edat d’or de la cultura egípcia. Destaquen els tallers reials que desenvolupen aquesta escultura convencional i naturalista, de gran perfecció tècnica i molt idealitzada. Això no queda vinculat a tota la dinastia, sinó a una sèrie de faraons, com Snefru, Djedefre.. però sobretot a Kefrèn, Keops i Micerinos.
15 Art de les civilitzacions antigues ESTÀTUA SEDENT DE KEFRÈN: prové del temple de la vall de Gizeh. Tallada en diorita12. Deriva del model de Djoser, tot i que el supera. El faraó es troba assegut en un tron amb respatller (de mides superiors als vistos fins aleshores) sobre uns lleons. Porta nemes i barba postissa. Al darrera del nemes, apareix Horus en forma de falcó, protegint al faraó. Va vestit amb una faldilla curta prisada, típica de la cort. Així es pot veure la destresa del taller per modelar el cos. Es dibuixa un mig somriure, tot i que segueix sent una escultura hieràtica, que no mostra sentiments i idealitzada.
ESTÀTUES DE MICERINOS: s’han trobat diversos grups escultòrics al temple de la vall, coneguts com díades o tríades. Estan fetes d’esquist12. Són els més perfectes perquè van ser realitzats en la maduresa dels tallers. A la díada de Micerinos apareixen el faraó i la seva muller, a la mateixa escala. Cama esquerra avançada, frontalitat i caràcter cúbic. La dona agafa del braç al seu marit. Les figures, que estan juxtaposades, estan aguantes per un gran pilar. És una postura convencional i forçada. El tractament anatòmic i del rostre mostra la perfecció tècnica.
A la tríada de Micerinos, trobem les mateixes característiques de frontalitat i cubisme. Els cossos es fonen amb la llosa de la qual sorgeixen. Existeixen varies còpies. Al centre, el faraó Micerinos amb la corona blanca i la barba postissa. Al costats, la deessa Hathor i una divinitat local, que podem identificar per portar sobre el cap el tòtem del seu nomos. Agafen del braç al faraó, en senyal de protecció. Es demostra el caràcter diví del faraó esculpint-lo de la mateixa mida que les dues divinitats.
Vesteix la faldilla curta prisada. Una altra de les tríades conservades, canvia la posició dels personatges, ja que la que apareix al centre és Hathor. És una de les primeres que intenta lligar una figura sedent amb d’altres dempeus. Es pensa que formaven part d’un conjunt, una sèrie que devia representar a Micerinos i Hathor amb les 42 divinitats locals dels nomos.
Com també succeeix smb l’arquitectura, V i VI Dinastia seguiran el model dels tallers de la IV, tot i que mai assoliran el mateix nivell. (exemple de la V Dinastia: Sahure amb divinitat local) Les novetats que s’incorporaran seran que es faran més habituals les representacions de mida major a la natural, és a dir, es sistematitzarà l’escultura faraònica monumental i s’usarà amb més freqüència el metall. Un altre canvi tècnic serà la representació de les celles i la línia de maquillatge en baix relleu, com podem veure en el cap d’Userkaf. Aquest formava part d’una escultura sedent i es trobà al temple de la vall de la seva piràmide. Amb l’exemple de més a dalt, de la díada de Sahure, podem veure clarament la inspiració en la tríada de Micerinos de la IV Dinastia, per la disposició dels personatges. A més, se sap que s’han fixat en l’estatuària de la IV Dinastia per l’aparició de la llosa posterior que subjecta els personatges.
12 pedres molt dures.
16 Art de les civilitzacions antigues D’obres realitzades en metall hem de destacar l’estàtua de Pepi I (VI Dinastia), procedent del temple de Hieracòmpolis. Està realitzada en bronze, i detalls com la faldilla estaven fets de guix, mentre que els ulls amb obsidiana. De Pepi I també se’n conserva una altra molt important, realitzada en esquist. És important per dos fets: la postura, ja que és la primera vegada que apareix un faraó agenollat i amb gerres de libació a les mans; i la tècnica, perquè l’espai entre cos i braços esta lliure de material. Això augmenta el naturalisme de la peça. La postura es repetirà, com podem veure a la de Hatshepsut de la XVIII Dinastia. De l’últim faraó de la VI Dinastia, Pepi II, es conserva una obra molt curiosa anomenada Pepi II i la seva mare.
Està realitzada en alabastre i segueix la llei de la frontalitat, però el més curiós es que el faraó, tot i ser representat amb el nemes i com adult, apareix en braços de la seva mare. Això possiblement es deu al fet que Pepi II iniciés el seu regnat quan només tenia sis anys.
L’anomenada estatuària privada és tota aquella que no és règia, és a dir, que no representa un faraó. Es possible que aparegués abans, però clarament es desenvolupa a partir de la III Dinastia.
Aquestes estàtues de prínceps, personatges de la cort... que s’han trobat principalment a les necròpolis vinculades a Memfis, servien com a doble, alter ego, del difunt, com un cos de substitució. Per tant, estaven vinculades al món funerari, igual que les dels faraons. La seva funció de doble del difunt estava marcada per tres coses: la inscripció del nom, els trets retratistes i el ritual d’obertura de la boca. De la col·locació d’aquestes escultures existeixen diverses hipòtesis; es podia trobar serdab, com en el cas de la de Hemiunu, o en altres cambres a la vista dels vius, com en el cas de la de Mereruka i del príncep Kawab. Aquest tipus d’escultures se les podien permetre prínceps, alts dignataris..
persones que es podien permetre la construcció d’una piràmide o mastaba. A final del Regne Antic, artesans i petits dignataris, que no tenien tombes tan “monumentals”, també es van poder permetre tenir un alter ego de pedra. L’ús de l’escultura com a recanvi del futur també s’anirà democratitzant. Ja a la III Dinastia, trobem un artesà, Bedjmes, constructor de vaixells. Apareix representat amb la seva eina, l’aixa, i està fet de granit roig. Tot i això, és de mida inferior a la natural, per tant, no com les vistes anteriorment que si que eren de mida natural. Les tombes privades estaven pensades per albergar a tota la família, cosa que afectarà a l’escultura; es faran retrats de família, com el de Kanefer de la V Dinastia. Els fills sempre apareixeran en escala inferior a la del pare, i la dona dependrà de l’escultura (en aquest cas també és de mida inferior). També es feien escultures de matrimonis, com és el cas de la que representa a Demedji i Hennutsen, on la dona apareix a la mateixa escala però més petita perquè era la diferencia natural. A l’escultura d’Irukaptah (cap dels carnissers de palau de la V Dinastia) la seva muller apareix en un escala inferior i demostrant amor i respecte, ja que abraça al seu marit. El nen apareix xuclant-se el dit per recordar a la figura d’Horus, que moltes vegades 17 Art de les civilitzacions antigues era representat d’aquesta manera.
L’escultura que mostra d’una forma més clara aquest amor i respecte és Raherka i Meresankh de la IV Dinastia. També es por donar el cas de que la dona aparegui al centre de la composició, cosa que simbolitzarà que està protegint a la seva familia. Aquest és el cas de la de Pepi i la seva familia. Al grup de Seneb i la seva familia, de la V Dinastia, l’escultor, per a realitzar una composició harmoniosa, col·loca a la dona asseguda i rodejant amb el braços al seu marit, qui està assegut en postura d’escriba per dissimular el seu enanisme. Per això, els fills ocupen el lloc de les cames del pare. No se sap si aquests retrats eren vertaders o eren simples convencions, com en el cas dels faraons de la IV Dinastia, per això es creu que aquestes figures properes al faraó també fossin idealitzades i esteriotipades. Això es deu a que els tallers eren els mateixos. A l’obra del príncep Ankhaf (fill de Snefru) de la IV Dinastia podem veure que si es van retratar els trets reals del personatge. A les excavacions també s’ha trobat els coneguts com a caps de recanvi, cosa que ens indica que possiblement si existís el retrat. Es van realitzar sobretot durant la IV Dinastia i es van trobar a Gizeh, mentre que les de la V estaven a Abusir. Hi ha diverses hipòtesis sobre la seva realització; per una banda, com a substituts del cap del difunt davant la por de perdre’l en el viatge al Més Enllà; d’altra, per substituir el cap de l’estàtua i per últim per a conservar l’aspecte del difunt si la mòmia es feia malbé. El que si està clar es que es realitzaven per a conservar l’aspecte del difunt, per a que el ka reconegués el cos i fos possible la vida d’ultratomba. Els materials més emprats per aquest tipus d’estatuària fou la pedra calcària, totes dues policromades. Normalment no s’empraven materials més durs. El millor exponent d’aquesta estatuària és Rahotep i Nefret, de la III o IV Dinastia. Tot i ser separades, semblen un grup escultòric. Es van trobar a la necròpoli de Meidum, perquè ell era fill de Snefru. Signifiquen un gran pas endavant en la representació naturalista, tant per la postura com per l’expressió, que s’aconsegueix amb la policromia i la representació dels trets reals del rostre. Tot i això, segueixen sent escultures cúbiques i frontals, fetes per forza di levare. Vesteixen, ell, la falda típica de la cort, i ella un vestit molt cenyit que permet veure la seva anatomia. Donen sensació de ser feixugues i pesades pel gran pentinat i els turmells molt amples, però ho disimulen amb collarets i diademes (que trenquen la sensació de ser una gran massa de pedra). Es seguiran fent escultures d’aquest tipus, molt semblants, com Kaitep i la seva esposa Hetepheres, de la V o VI Dinastia. Les estàtues del sacerdot Ranofer (V Dinastia) provenen de la seva mastaba a Saqqara. Es continua desenvolupant el naturalisme. En una d’elles porta perruca i la faldilla prisada curta (vestimenta de la Cort), mentre que a l’altra va sense perruca i amb la faldilla llarga (vestimenta privada). S’aprecia la capacitat retratística, perquè tot i ser dos estàtues diferents, es veu que és el mateix personatge, pels seus trets facials.
18 Art de les civilitzacions antigues L’altra escultura famosa d’un escriba es conserva al Caire i és de la V Dinastia.
Aquest és un escribà amb perruca, per tant, vestit de forma cortesana. El naturalisme s’aconsegueix amb el cromatisme, l’expressió facial i la incorporació d’ulls de vidre. L’altre element que reflexa el naturalisme és la desaparició de material entre el cos i els braços. En el cas de Khuenra, fill de Micerinos, que es representat com a escriba, encara hi ha material entre tronc i extremitats.
S’emprarà la fusta per ser un material més fàcil de treballar i que permetia realitzar les diferents parts per separat, cosa que els donava més llibertat compositiva. Aquestes estàtues de fusta sempre eren recobertes de guix que es policromava. Acostumen a ser escultures dempeus. La més famosa d’aquest tipus és una obra de la V Dinastia trobada a Saqqara, que representa a Kapper, cap dels escribes de la cort, conegut com l’alcalde del poble. És una obra frontal i cúbica, però com és de fusta, és molt més lliure compositivament. El naturalisme, novament, l’aporten els ulls de vidre. De la seva mastaba s’han extret altres escultures, d’ell i la seva muller, on no s’assembla res a l’altre, ja que apareix més jove i prim, representat de forma cortesana i idealitzada.
Començaran a aparèixer estatuetes dels servents de la cort. Es troben algunes de la V Dinastia, però es generalitzarà a la VI i la major producció serà al Regne Mitjà. Les figures solen apareix practicant treballs de la vida quotidiana, com la fabricació de pa o de cervesa, escorxant animals...
Estaven destinades a procurar als difunts tot allò que poguessin necessitar durant la seva vida d’ultratomba. La idea és similar a la dels Shawabty (Shabty o Ushebty), unes estàtues funeràries de mida petita que comencen a aparèixer a finals del Regne Mitjà i durant el Nou. Tenen una certa semblança al difunt, però no tenen funció d’alter ego, sinó de substitució del difunt per dur a terme el treball que havia de realitzar. Per això, no és el mateix que les esculteretes de servents. En resum; les estàtues dels difunts estaven destinades “a ser algú” (a ser el seu doble), mentre que les dels criats estaven destinades “a fer alguna cosa” en benefici del difunt. A la imatge no s’ha de veure el que es representa, sinó el moment que es representa, per això no se segueix necessàriament el cànon de 18 punys.
Relleus i pintures Són elements fonamentals per al significat dels monuments arquitectònics, i segueixen unes pautes (tipus, iconografia, tècnica, postures...) perquè s’han d’encabir en l’arquitectura que decoraven, és a dir, hi havia interacció entre ambdues. Es poden considerar obres col·lectives, perquè hi treballa un dibuixant, un tallista i un pintor. Els exemples més importants els trobem a les necròpolis de Memfis.
Existeixen dues modalitats bàsiques de relleu pel que fa a la tècnica : - relleu pla (baix relleu): pensat per als ambients foscos; temples, tombes...
19 Art de les civilitzacions antigues - relleu enfonsat (negatiu, buit): es trobarà als exteriors.
La processó d’oferents de la mastaba de Mereruka és un relleu pla, mentre que les campanyes militars de Seti I, un relleu enfonsat.
Les modalitats bàsiques iconogràfiques són tres: -poder reial: tasques de govern, relacions amb les divinitats, consagracions de l’eternitat, naturalesa divina del faraó... Posem per exemple la Coronació de Hatshepsut per part d’Amon (Dinastia XVIII) o L’Expedició naval a Síria en temps del faraó Sahure (Dinastia V). Apareixen constantment esdeveniments bèl·lics, on el faraó venç a l’enemic (Tutmosis III al pilar de Karnak, Ramsés II a Abu Simbel...). Per això, molt sovint trobem obres que no tenen caràcter històric, ja que els fets eren inventats per mantenir l’equilibri còsmic.
- religió: faraons vinculats al culte, realitzant ofrenes, tasques de govern, festes religioses (com la del Heb-Sed, per exemple) Anubis, Nauserre i Hathor (Dinastia V) - vida quotidiana: majoritàriament es trobaven a l’interior de les tombes, que mostren la vida diària del difunt.
La decoració de capelles privades es troba per primera vegada a la III o IV Dinastia, i les millors, a les mastabes del Baix Egipte. En els inicis, no eren programes iconogràfics desenvolupats, sinó que els aniran obtenint amb el pas dels anys. El tema clau és “la taula de les ofrenes”, com podem veure a l’exemple de la mastaba de Tepemankh de la V Dinastia. Aquests relleus es col·locaran en un primer moment a les falses portes, però a mida que se’n vagin desenvolupament subtemes, ompliran totes les parets de la tomba. El disseny comú mostra al difunt amb la mà esquerra sobre el pit i amb la dreta estesa cap a la taula davant de la qual està assegut, sobre la qual es troben diversos aliments, i al voltant, inscripcions jeroglífiques que parlen del difunt i el llistat de les ofrenes que s’havien de portar al mort. Un dels primers exemples el trobem a Gizeh, a la mastaba de Iunu, de la IV Dinastia, en una estela a l’exterior. Els aliments apareixen sobre una espècie de baguetes, la llargària de les quals depèn de la importància del personatge retratat. En el cas de la de Shesheshet II, són més altes perquè era l’esposa d’un visir (Mereruka).
Davant la preocupació que els aliments no arribessin al seu temps, o de que el 20 Art de les civilitzacions antigues servei funerari es veiés interromput, van procurar-se la seva arribada a partir d’inscripcions i fórmules màgiques. Per assegurar la continuïtat del servei, es desenvolupen noves representacions a partir de la taula de les ofrenes, com processons d’oferents, productors d’aliments... A les escenes de la tomba de Nefer i Kahay de la V Dinastia, podem veure representats als productors d’aliments. Les escenes s’organitzaven en seqüències temporals d’esquerra a dreta i de dalt a baix, com vinyetes de còmic.
La imatge titular queda fora de qualsevol referent temporal, i les altres, són escenes aïllades que unides creen una narració.
S’arribaran a representar cicles sencers, per exemple, no es mostrarà només el procés d’escorxament del bou i la seva carn, sinó des de l’aparellament fins al resultat final. No només es representaran aliments; també instruments musicals o altres objectes. Per tant, totes aquestes imatges faran referència a les activitats que es realitzen al món dels vius per complaure les necessitats de l’amo de la tomba durant la seva vida en el Més Enllà.
Podem agrupar les representacions en quatre grups: - Imatges del món dels vius per assegurar la manutenció dels difunts.
- Imatges del Més Enllà, que mostren el paper del difunt en l’altre món.
- Les escenes del Més Enllà que decoren les tombes de l’Imperi Antic mostren la vida típica d’un representant de l’alta societat de l’antic Egipte.
- Imatges amb rerefons funerari. Dintre d’aquest grup hem de destacar l’excursió als boscos de papir (Khemmis), per ser el lloc on Isis va donar a llum a Horus. Com exemple, la construcció d’una barca de papir de la mastaba de Mereruka. Mostra la construcció d’una barca amb papir, i als voltants, el difunt i la seva família caçant hipopòtams.
Per tant, el programa iconogràfic de les tombes privades s’inicià amb la taula de les ofrenes, i no només representava les ofrenes del difunt ni la seva vida diària al més enllà, sinó que també remetia a la funció de la tomba com a lloc de renaixement.
21 ...