Europa Occidental entre els anys 80-00 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Geografía - 1º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 3

Vista previa del texto

Europa Occidental (1980-2000) La presidència de Mitterrand (81-95) Primer president socialista de la V República Francesa. S’estrena amb un programa reformista, aliat amb el Partit Comunista Francès i aplicat de forma contundent.
A partir de 1983, la recessió i el dèficit obliguen a Mitterrand a reajustar objectius: el PCF abandona el govern. A partir d’aquí, la política dels socialistes consisteix en el manteniment dels drets conquistats, més que en l’extensió. Aquesta serà una dinàmica de tots els partits d’esquerra i centre esquerra d’Europa des dels anys 80.
El problema alemany Després de la caiguda del mur emergeix el problema d’una possible reunificació. Hi ha molts temors: - Els països europeus que temen l’expansionisme i sobretot un poder econòmic d’una Alemanya unida.
- Els temors de la URSS que ha perdut el seu cinturó de seguretat occidental: Gorbachov pressiona per una neutralitat de la nova Alemanya.
En canvi, la RFA del canceller Kohl pressiona per una unió ràpida. Els EUA de Bush es posicionen al seu costat.
La reunificació d’Alemanya Kohl, pocs dies després de la caiguda del mur presenta un programa de 10 punts per arribar a la reunificació. El març de 1990, la RDA celebra eleccions lliures: els resultats reprodueixen l’esquema de la RFA. Kohl accelera el procés imposant la transformació econòmica de l’est i la unió monetària.
El Tractat Dos més Quatre (signat pels líders) posa fi oficialment a l’ocupació d’Alemanya i retorna la plena sobirania del país. Gorbachov diu que EUA i els occidentals s’havien compromès a impedir que els països de l’est entressin a la OTAN.
3/10/1990: Alemanya = únic país, VERITABLE ANNEXIÓ.
Claus de la reunificació - La debilitat de la URSS, incapaç d’imposar la seva voluntat.
- La debilitat de la RDA, incapaç de resistir-se a la RFA.
- La voluntat de la RFA d’annexió: l’objectiu és l’annexió ràpida i sense pagar preus polítics massa elevats.
- La potència econòmica de la RFA que aconsegueix frenar les oposicions europees.
- El paper personal i l’ambició de Kohl.
1990: any electoral a la RFA: augmenta el racionalisme alemany.
L'Alemanya unificada El democratacristià Helmut Kohl, màxim responsable de la reunificació alemanya i canceller entre 1982 i 1998, és el polític més important a nivell europeu dels darrers anys. Kohl, que abans de 1989 havia adoptat postures més dures en funció anti-soviètica, es troba a governar els problemes de la reunificació.
Tot i la força econòmica alemanya, la reconversió econòmica de l'Estat és complicada i lenta.
Kohl és llavors obligat a retallar mesures socials i s'enfronta a breus recessions. Això, en un panorama polític en el qual emergeixen els Verds, provoca la seva derrota a les eleccions de 1998, guanyades pel socialdemòcrata Schröder.
Durant els 90 Alemanya, superat el trauma de la divisió, emergeix com potència política.
La política italiana als 80 Els 80 a Itàlia es caracteritzen per importants canvis polítics, que portaran a la caiguda de tot el sistema. Dins de la Democràcia Cristiana, tornen a dominar les corrents moderades, sobretot amb Andreotti: tot i mantenir-se com partit més votat, la DC perd pes electoral.
El PCI es manté com segona força, però cada cop amb menys vots: el 1991, el PCI es transforma en PDS, un partit social-demòcrata.
El partit més influent és el Partit Socialista de Craxi: aquest, ambiciós i determinant, intenta aïllar el PCI i manté una sòlida aliança amb la DC. Craxi és el primer ministre entre 1983 i 1987.
L'economia italiana als 80 torna a créixer amb un bon ritme. Tot i això, els defectes estructurals es mantenen (especialment la manca de modernització a la indústria). La corrupció i els contactes amb la criminalitat són cada cop més importants: tot el sistema és corrupte.
La fi del vell sistema polític a Itàlia Tres factors determinen l'esfondrament del sistema polític italià: - El nou escenari internacional post-1989 (fi de la por al comunisme).
- El naixement d'una força anti-sistema com la Lliga Nord d'Umberto Bossi, un moviment separatista xenòfob.
- La corrupció.
Els jutges de Milà comencen a investigar episodis de corrupció i els imputats comencen a confessar els suborns. Les eleccions de 1992 són un terratrèmol: la DC perd milions de vots, la Lliga triomfa a les regions del Nord, el nou PDS (l'ex-PCI) baixa molt. En el nou panorama polític, les investigacions dels jutges reben el suport de la població, arriben als grans líders com Craxi i ja no es poden parar. La Màfia, perdent els seus referents polítics, llança un atac contra l'estat, assassinant jutges i posant bombes.
DC i PSI (i partits menors) desapareixen en menys d'un any, i Itàlia canvia de sistema polític (de proporcional a majoritari).
La 'segona república': Berlusconi i els progressistes El canvi de sistema electoral porta a la creació de dos grans agregacions (conservadors i progressistes) amb un partit més fort i altres més petits. A la dreta, el 1994 veu l'ascens de Berlusconi i del seu partit Força Itàlia, original fenomen polític caracteritzat per populisme, escàndols, corrupció, carisma, habilitat i una gran capacitat per a representar un model d'èxit per milions de persones. Els seus aliats són la Lliga Nord i els post-feixistes d'Aliança Nacional A la coalició d'esquerra (més conflictiva que la de dreta), el partit més fort és el PDS (antic PCI), liderat per d'Alema: altres aliats són l'esquerra radical i alguns antics membres de la DC (corrents progressistes).
Aquestes coalicions s'alteren en el govern el 1994, guanya Berlusconi, el 1996, amb Romano Prodi com primer ministre. La situació econòmica del país és cada cop més problemàtica, amb un augment del dèficit i una creixent pèrdua de competitivitat.
El New Labour de Tony Blair al Regne Unit El 1997, després del govern de Major, el laborista Tony Blair guanya les eleccions al Regne Unit. La seva victòria canvia el panorama polític anglès i europeu, amb el concepte de 'Tercera Via' i de New Labour, un laborisme que s'allunya dels postulats anteriors del progressisme. El New Labour suporta l'economia de mercat, és contrari a les nacionalitzacions, prefereix la justícia social a la igualtat, creu en els beneficis de mercat. El govern de Blair estén els drets civils, augmenta la despesa social i millora en general les condicions dels més pobres.
En canvi, obre a l'especulació financera, augmenta la desigualtat i els poders de la policia. És l'exemple més clar del canvi de prioritats del progressisme europeu post-89: més que igualtat, ara es lluita per la justícia.
A la política exterior, manté una sòlida aliança amb els EUA i aconsegueix també acabar amb el terrorisme de IRA.
La renovació del projecte europeu La renovació europea comença als anys 70: el 1973 entren a la CEE UK, Irlanda i Dinamarca (primera ampliació). El 1979 es crea el Parlament Europeu, amb les primeres eleccions i neix també el Sistema Monetari Europeu, primer pas cap a la unió monetària.
Mentre continuen les ampliacions (1981, Grècia; 1986, Espanya i Portugal), el 1986 se signa l’Acta Única Europea, primera revisió dels tractats anteriors i pas decisiu cap a una renovació total.
La Unió Europea: èxits i fracassos Els anys 90 es caracteritzen per grans èxits i grans fracassos de la nova Unió Europea.
Èxits: - Continuaven les ampliacions (1995 Àustria, Suècia i Finlàndia), i sobretot s'adhereixen al projecte els països de l'Est (que entren el 2004).
- El 1995 neix l'espai Schengen de lliure circulació dels ciutadans europeus.
- El 1999 neix el Banc Central Europeu, que és el darrer pas per la creació (1-1-2002) de l'Euro.
Fracassos: - Europa continua sent un nan polític, sense tenir una política exterior clara, i no aconsegueix frenar la guerra a Iugoslàvia.
- Continua el defecte bàsic d'Europa: es construeix una unió només econòmica i no política (ni financera).
- Amb la presidència a França de Chirac, comença la pèrdua de pes de París: això fa que el pes d'Alemanya dins de les institucions europees sigui cada cop major.
...