Apuntes Historia (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura Historia
Año del apunte 2014
Páginas 28
Fecha de subida 14/10/2014
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

Tema 1. ELS ORÍGENS DE L’ESCRIPTURA I DE LA TRADUCCIÓ - Quan i on es comença a traduir? S’ha de distingir entre traducció oral i escrita. La oral va començar abans, des que l’home s’ha agrupat i ha hagut de tractar o tenir relació amb altres amb els quals no s’entenien. Com que no hi havia comprensió, va sorgir una figura que feia d’intermediari i facilitava la comprensió. Era una persona que tenia nocions dels dos sistemes lingüístics. La traducció oral va tindre un paper important en els orígens de la humanitat (Paleolític) - Quines condicions són necessàries per que es comence a traduir? - Concepció com a llengua - Normativa - Necessitat informativa - La cultura d’arribada ha de tenir PRESTIGI - Per què es devia començar a traduir? Per una necessitat d’informació, unificar territoris, tractes de comerç, intercanvi jurídic...
Els primers textos traduïts són utilitaris, responen a una necessitat i tenen caràcter pràctic.
- Qui comença a traduir? Viatgers, comerciants, esclaus... Són traductors ocasionals.
TRADUCCIÓ ORAL 1. Sumèria Els traductors es movien per circumstàncies pràctiques.
L’escriptura més antiga que coneixem és de Sumèria (Mesopotàmia). Allí es va produir d’una manera molt freqüent una mena de traducció oral que és una excepció a la pragmàtica. Es va produir la traducció oral poètica. S’explica pel gran desenvolupament de la cultura sumèria.
2. Egipte A Egipte hi ha proves sobre la importància de la traducció oral pràctica. Els traductors tenien importància social perquè s’havien constituït en una casta i tenia una figura remunerada anomenada “cap dels traductors”.
  1   3. Cartago A Cartago també s’havien constituït en una casta, però no consta que els traductors tinguen un “cap de traductors” i a diferència d’Egipte semblava necessari identificar fàcilment la feina del traductor (cap rapat i a la dreta del cap duien tatuat un lloro). Els traductors havien adquirit una importància social i un poder tal que era qüestionat.
TRADUCCIÓ ESCRITA - Quan i on s’inventa l’escriptura? L’invenció de l’escriptura (5000 a. C.) fou a Mesopotàmia (fronteres de les actuals Turquia, Síria i Irak). Allí es va inventar el sistema d’escriptura cuneïforme, que consisteix en uns senyals (lletres) que tenen unitats combinatòries per a formar paraules i oracions. És un sistema quasi perfecte per les grans possibilitats combinatòries.
Els egipcis van inventar un altre sistema d’escriptura: jeroglífics, de base més complexa que la cuneïforme i, per aquesta raó, després no va tindre continuïtat i es va seguir utilitzant la cuneïforme.
- Quan i on es comença a traduir? La traducció escrita naix també a Mesopotàmia (2000 a. C.). Els dos grans pobles de l’imperi, sumeris i accadis, vivien al mateix temps i lloc pacíficament i cadascú parlava en la seua llengua. En l’època d’esplendor, conscients d’haver creat un gran imperi i cultura, d’una manera progressiva els parlants comencen a tindre percepcions diferents de les dos llengües. Es va creant la idea que el sumeri és una llengua més antiga, més “noble” i literària. Mentre que l’accadi es va considerant més modern i actual. Fruit d’aquesta percepció, de tan en tan en el s. XVIII a. C. trobem en textos escrits en llengua sumèria, una mena de parèntesi amb el significat d’una paraula sumèria en llengua accàdia. Aquestes són considerades les primeres traduccions escrites de la història. Poc després, a més de trobar l’equivalent d’una paraula, trobem que al final d’un text escrit en sumeri hi ha breus glossaris sumeri-accadi. Aquests són considerats els primers diccionaris de la història.
! Gilgamesh Va ser descobert l’any 1872 en una expedició arqueològica. Es van trobar 12 tauletes que contenien íntegrament el poema del Gilgamesh.
Aquesta era una còpia del s. VIII a. C. escrita en accadi, però l’original, en sumeri, es calcula que és del s. XVIII a. C. D’aquest poema en llengua sumèria van sorgir versions posteriors en llengua sumèria, accàdia, hittita... Quasi cada poble tenia la seua pròpia versió i avui en dia s’han fet versions a totes les llengües.
Gilgamesh és el protagonista; un príncep que passa moltes aventures abans d’aconseguir el tro d’Uruk. En una d’aquestes aventures es relata   2   un episodi que és el diluvi universal. I per això aquest descobriment va fer trontollar la idea que els passatges narrats a la Bíblia són originals.
Aquest fet constata que les cultures es formen unes sobre altres i que els pobles nous s’apropien de la cultura dels seus predecessors.
Anatòlia (1600-1200 a. C.) (Actual Turquia).
Allí hi van viure els hittites, que parlaven hittita. La llengua era molt estesa i s’utilitzava per a tot, però l’accadi, llengua predecessora, es mantenia vigent sobretot com a llengua diplomàtica (relacions del més alt nivell). L’accadi era una llengua que s’ensenyava i aprenia com a llengua antiga. El poble hittita ha passat a la història com el primer gran poble traductor per l’admiració i el gran domini de la llengua accàdia. Aquest poble intenta assimilar tota aquesta antiga cultura per mitjà de la traducció de l’accadi a l’hittita. Volen conservar aquest gran imperi antic de Mesopotàmia, tenen consciencia de què han de traspassar aquell coneixement a la posterioritat. Els hittites creen una gran cultura perquè són deutors de una cultura anterior, i la creen mitjançant la preservació i no la innovació.
Egipte (3050-31 a. C.) El món egipci és hermètic, tancat en ell mateix, construeix el seu imperi dintre d’unes fronteres molt delimitades i és molt independent dels pobles veïns. Té consciencia de ser un gran imperi però te poc interès per altres cultures antigues o contemporànies a l’època. Per això no hi ha constància de textos traduïts en Egipte. Tampoc no ens han arribat quasi mostres escrites de textos sencers en egipci. “La història de Sinhuè” és l’obra més llarga (20 pàgs).
L’escriptura egípcia ens és molt incomprensible per ser tan diferent a la nostra.
Tema 2. LA TRADUCCIÓ A L’ANTIGUITAT Grècia (1200-146 a. C.) Grècia, a l’igual que Egipte, també té la consciencia de ser un gran imperi i a més a més de construir un nou món: implementar noves bases de pensament i cultura en general. Té escàs interès pels pobles veïns i les cultures predecessores i per això no estava gaire interessada en la traducció. Però hi ha dos excepcions: 1) Alexandria (s. IV a. C.) Era una ciutat que per la proximitat geogràfica, va intentar fer de pont entre la cultura egípcia i la grega. No obstant, no sabem si això es va concretar en traduccions perquè la biblioteca, un gran centre d’investigació, va quedar destruïda pels cristians.
2) Traduccions de la Bíblia al grec (s. III a. C.- III d. C.) Durant aquesta època, les traduccions de la Bíblia al grec són incomptables.
  3   ! Versió dels 70 (llegenda) 72 savis teòlegs traductors van ser tancats en habitacions diferents i tots 72 traductors van traduir de manera idèntica la Bíblia.
Que la traducció sorgisca amb una llegenda mostra la importància que se li va voler donar a aquesta traducció. Es va intentar que aquesta traducció fora l’única. És una traducció que anul·la totes les altres. És una traducció que s’ha de convertir en la original. Es vol que totes les traduccions posteriors partisquen d’ella i l’original quede eliminat. Per això és una traducció fundacional. L’Església vol una interpretació de la Bíblia i per això elimina les altres versions.
La versió dels 70 no va ser obra de grecs, sinó de jueus i va ser una traducció ultra popular, l’única traducció oficial. Va ser obra de jueus per a jueus perquè per a ells, la llengua hebrea era una llengua morta i volien donar el llibre hebreu als jueus en una llengua que comprengueren, el grec.
LA BÍBLIA La Bíblia significa «conjunt de llibres». És un conjunt de llibres de procedències, autors i èpoques diferents (molt heterogeni).
La Bíblia està dividida en dos grans blocs: Antic Testament i Nou Testament, que estan dividits pel naixement de Jesucrist.
No sempre han estat els mateixos llibres inclosos en la Bíblia, hi ha hagut una gran variabilitat.
! Llibres apòcrifs de la Bíblia: gran conjunt de llibres que no formen part de la Bíblia (són molt més nombrosos dels que hi ha a la Bíblia).
Llibres de l’Antic Testament (AT) Van ser escrits en hebreu (la majoria) i alguns en arameu.
Van ser escrits entre els segles VIII a. C.- I d. C.
La distància temporal entre uns i altres explica la gran diferencia que hi ha entre els llibres de l’AT.
Llibres del Nou Testament (NT) Escrits sobretot al segle I d. C. en grec.
  4   La majoria són escrits anys després de la mort de Jesucrist, quan els últims que l’havien conegut ja són vells i es corre el risc de perdre la memòria.
Els llibres que entren i ixen de la Bíblia i les noves traduccions són noves interpretacions i això és el que fa més por a l’Església. Per això estableix una única versió oficial.
No hi ha cap original de la Bíblia. El que hi ha són molts manuscrits de la Bíblia (papirs i pergamins).
Del AT coneixem 3.000 manuscrits (3.000 interpretacions diferents).
Del NT coneixem 4.200 manuscrits (300.000 interpretacions diferents segons estudis).
En tota la historia no hi ha hagut un llibre més manipulat. Cada nova edició o traducció és ineludiblement manipulada, una nova interpretació.
Paradoxalment, el llibre que té l’Església com llibre fonamental de la seua doctrina és el llibre que més por ha fet a l’Església i el que ha hagut de controlar més.
La divisió en capítols és del s. XIII i en versets del s. XVI. Són canvis pragmàtics però que inevitablement condicionen el contingut.
Roma Hi ha cultures creadores que tenen consciència de ser-ho (Grècia) i són més autònoms i hi ha d’altres que són més imitatives i menys independents d’altres cultures (Roma).
Roma sent una gran admiració per la cultura anterior: Grècia.
Roma és una cultura imitativa. És conscient que al darrere té una gran cultura i per això copia la cultura grega i la adapta.
El primer gran text escrit en llatí és una traducció de Livi Andrònic del poema de l’Odissea, el llibre emblemàtic de la literatura grega.
La literatura romana va sorgir a partir de la traducció. Aquesta traducció va ser tan important que es va convertir en llibre escolar durant dos segles. Els nens que anaven a l’escola aprenien llatí a partir d’aquesta traducció.
El grec era igual d’obligatòria que el llatí a l’escola. Era llengua de cultura a Roma, encara que fóra una llengua morta per als romans.
Els romans tradueixen molt poc, en el sentit estricte de la traducció. El que fan és un trasllat o adaptació a gran escala. És una adaptació de formes, conceptes i idees amb un marge més ampli que el que impliquen les traduccions. No van ser uns grans traductors, sinó apropiadors.
A pesar de ser un poble poc traductor, va deixar un llegat important sobre teoria de la traducció. Horaci, Plini, Quintilià i Ciceró van escriure i reflexionar sobre traducció.
El text més llarg és el de Ciceró, escrit al 46 a. C., i és el punt de referencia de les reflexions sobre traduccions posteriors. Les bases que estableix en aquest text són les bases inamovibles que es mantindran fins al s. XVIII.
! Bases sobre traducció que estableix Ciceró:   5   - Rebuig: es mostra contrari a la traducció paraula per paraula («verbum pre verbo») i es mostra a favor d’una traducció més lliure.
- Distinció: és el primer traductor que estableix una doble modalitat de traduccions (molt fidel / més lliure). Aquesta distinció va aportar polèmica durant aquests segles, fins el XVIII.
395 d. C. : Divisió de l’imperi romà (Orient i Occident).
L’imperi romà era tan gran que era molt difícil de governar, per això es va creure convenient separar-lo. La divisió va fer que l’imperi perdera unitat, es produïren disputes i arribara a la decadència.
En aquesta època es parlava llatí. I, encara que eren molt poc impositius amb la llegua, molts parlants dels territoris que van conquerir van adoptar el llatí per l’esplendor de l’imperi de forma voluntària. Per raons de distància i de que havia estat conquerit des de feia menys temps, la llatinització de l’Imperi d’Occident va ser major que a l’Imperi d’Orient.
Per contra, el grec era cada vegada més una llengua antiga, d’un passat definitivament passat: per a la minoria (els que havien anat a l’escola) és una llengua apresa a la força, socialment no té vigència i és una llengua en fase de desaparició.
És en aquesta època quan, a diferència de l’etapa d’esplendor, cal que es comence a traduir del grec perquè hi ha una major necessitat, ja que la llengua grega és cada vegada més incomprensible. Aleshores adapten com havien fet fins ara els llibres escrits en grec a gran escala; però hi ha uns llibres que no els poden adaptar i els han de traduir: La Bíblia.
Els llibres del Nou Testament, escrits no fa gaire temps, cada vegada són més indesxifrables per als romans d’aquesta època, ja que estan escrits en grec.
Són uns llibres molt importants perquè el cristianisme és ja la religió amb més adeptes a Roma i, fins i tot el poder polític l’accepta com seua. El canvi que produeix el cristianisme és molt ràpid i encara hui no se sap com va passar i perquè la societat romana va canviar tant.
Les traduccions de la Bíblia són una necessitat real i per això proliferen. Igual que passava a Grècia amb els llibres de l’Antic Testament, passa ara a Roma amb els llibres del Nou Testament. Aquesta enorme quantitat de traduccions comporta la mateixa quantitat d’interpretacions, moltíssimes, i això torna a preocupar a l’Església.
Aleshores ocorre el mateix que va passar a Grècia amb la versió dels 70; s’idea una versió única de la Bíblia. El papa de l’època Damàs I pren la iniciativa de forjar una traducció de la Bíblia única, fundacional, que elimine les altres i que es convertisca en un nou original de la Bíblia. Aquesta traducció li l’encarrega a Sant Jeroni, un biblista, religiós i acadèmic, i s’anomena Vulgata, que vol dir la més difosa, escampada o popular. Ha de ser una traducció al llatí de tota la Bíblia partint dels textos originals: AT en hebreu i alguns en arameu i NT en grec.
  6   En l’encàrrec del Papa que assumeix S. Jeroni pesa molt el component científic. Demana que faça una traducció científica perquè ambdós són conscients de què l’èxit que tinga la nova traducció dependrà de si compleix els requisits científics o no. La versió dels 70 va sorgir amb una llegenda que li donava autoritat. Per això Damàs I i S. Jeroni volen tindre aquesta autoritat demostrant que es tradueix de la manera més científica possible amb l’objectiu de fixar un nou original de la Bíblia que invalide els altres i ser a partir d’ara l’oficial de l’Església.
L’any 405, S. Jeroni va escriure un text anomenat “Carta a Pammaqui” on exposa els seus criteris i manera de traduir. Escriu aquesta carta perquè va rebre crítiques pel fet de traduir la Bíblia, cosa que el fa ser sospitós de ser heterodox i de fer una versió diferent de “l’original”. Es va veure obligat a justificar-se a pesar de estar avalat pel mateix Papa només pel fet de ser el traductor de la Bíblia, ja que estava reescrivint la paraula de Déu.
En aquest text, S. Jeroni es mostra en la línia de Ciceró de fer una traducció més lliure i no literal. No obstant, després de mostrar-se a favor de la traducció lliure diu que la traducció dels textos sagrats s’ha de fer mot a mot i no es pot modificar en cap sentit. Amb aquesta excepció dels textos sagrats, S. Jeroni distingeix per primera vegada metodologies de traducció en funció de les característiques d’un text. A pesar del que diu en el text, tradueix la Bíblia d’una manera lliure per a poder complir l’encàrrec del papa Damàs I que era el de ser útil a tots els efectes.
A pesar de les crítiques, el Papa va saber que S. Jeroni havia fet una grandíssima traducció que es considerava una obra d’art d’alt valor literari, complia perfectament la necessitat del poble romà i va aconseguir l’objectiu d’implantar-se a tot arreu.
La Vulgata va estar vigent fins l’any 1962 (quan es va inaugurar el 2n Concili Vaticà). Ha sigut la traducció de la Bíblia oficial de l’Església cristiana i catòlica després durant 1500 anys. Mai cap altra traducció havia tingut tanta vigència.
Fins l’any 1962 no s’havien introduït les llengües vernacles a les cerimònies religioses (es feien en llatí). Després de la Vulgata no hi ha hagut cap altra traducció fundacional.
Tema 3. EL NAIXEMENT DE LES LLENGÜES “VULGARS” I LA TRADUCCIÓ MEDIEVAL 476 d. C.: Caiguda de l’imperi romà d’Occident.
  7   L’antic imperi romà d’Occident es converteix en un conjunt de territoris fragmentats i amb sistemes polítics diferents. Comencen les invasions bàrbars i un període molt diferent al de l’esplendor romà.
Quan desapareix l’imperi romà, el llatí que s’ensenyava a l’escola evoluciona al llatí vulgar i aquest, a poc a poc, a les llengües vernacles. El grec desapareix definitivament i tota la herència grega es preserva en gran part gràcies als àrabs. A Bagdad i Damasc (s. VII-IX) es van crear unes famoses escoles de producció de traduccions que sobretot es van fixar en Grècia i la seua herència que desapareixia. El principal objectiu d’aquestes escoles va ser traduir del grec a l’àrab aquestes obres perquè no desaparegueren. Sobretot van traduir obres que tenien una finalitat pràctica: ciència (de l’astrologia a la medicina), filosofia... I desatenen la poesia. Hui en dia coneixem moltes obres gregues per la traducció àrab. Van fer de pont entre la cultura antiga i la medieval. Aquestes escoles van tindre un paper primordial en la traducció preservant obres.
Seguint aquesta manera de fer, s’inaugura l’escola de traductors de Toledo al 1130 (hi ha que tindre en compte que feia només 50 anys que la ciutat havia estat cristianitzada). A Toledo ,d’una manera particular, van conviure 3 cultures: jueus, àrabs i cristians.
El màxim representant de l’Església a la ciutat, el bisbe Raimundo, i el rei Alfons X el Savi decideixen fundar l’escola de traducció, que com les de Bagdad i Damasc era de producció. A l’escola, que va tenir vigència fins al s.
XIII, es traduïen els textos àrabs que eren traduccions del grec. L’objectiu es preservar la cultura grega per mitjà de les traduccions de caràcter pràctic àrabs.
Traduïen al llatí, però no són traduccions directes. Per norma general, és una traducció col·lectiva de dos o més persones i és una doble traducció perquè la del mig és invisible. Normalment un jueu tradueix de l’àrab oralment a l’incipient castellà i d’aquesta versió, un cristià tradueix per escrit al llatí. D’aquest procés no ha quedat ninguna mostra escrita perquè es donava molt poca importància a l’incipient castellà.
Les traduccions, igual que a Bagdad i Damasc, eren anònimes perquè el concepte d’individualisme no estava present.
Aquesta feina a Bagdad, Damasc i Toledo no ens ha deixat cap reflexió de com es traduïa, ni dels principis de traducció, de la tria de textos, etc.
A partir de que cau l’imperi romà, desapareix la unitat de la llengua. A orient, com que havia arrelat poc el llatí, va anar extingint-se. Per contra, a occident, on va haver una gran implantació, el llatí es va anar convertint en vulgar, cada vegada més diferent, corromput i desviat del llatí clàssic. Finalment, durant 5 segles (s. V-X), aquesta parla vulgar va donar peu a petites diferencies entre territoris que van anar conformant unes noves parles, i després d’aquestes parles es van anar constituint, molt lentament, en llengües. El procés de pas del llatí a les llengües romàniques es molt llarg. I, a més a més, és un dels casos més ben estudiats i amb més bibliografia sobre el naixement de llengües per la gran influència en el món occidental. Abans del naixement de les   8   llengües romàniques, es passa molt de temps sense llengua escrita pròpia en aquests territoris d’occident.
A mesura que el llatí vulgar es va separant del llatí clàssic, les diferencies territorials augmenten, i aquestes noves parles lentament s’imposen i augmenta la necessitat de traduir. Aquesta necessitat és més gran a mesura que el llatí clàssic és una llengua més remota, encara que els que tenen accés a l’educació estudien llatí com si foren els primers romans, perquè cada vegada és una llengua més morta.
TRADUCCIONS IMPLÍCITES La chanson de Roland (text fundacional del francès), El poema del Mío Cid (text fundacional del castellà) i Curial e Güelfa, són obres d’un gran valor literari, escrites per escriptors professionals (no aficionats) i anònimes.
La poesia de Gonzalo de Berceo (s. XIII), Les homilies d’Organyà (s. XIII) i Tirant lo Blanc (s. XV) tenen en comú que són traduccions.
S’ha descobert que de les 6 homilies d’Organyà, 5 eren traduccions del llatí; els poemes de Gonzalo de Berceo també s’ha descobert que bona part d’ells són traduccions o adaptacions. I també passa igual en el Titant. L’autor, Joanot Martorell, fa una gran apropiació o traducció de materials i texts.
Aleshores tenim dos tipus de texts: obres no signades i obres signades que en una part substancial són traduïdes. Aquest fet s’entén perquè en l’edat mitjana no existeix la idea d’originalitat i autoria, i per tant tampoc la de plagi. La còpia és ben vista, ja que indica que el creador coneix la tradició i la fa servir.
Les primeres traduccions a llengües romàniques són implícites, secretes, invisibles i no consten com a traduccions, si no com obres “originals” que apareixen barrejades enmig de les originals.
TRADUCCIONS EXPLÍCITES - Quan es comença a traduir a les llengües romàniques? A finals del s. XII i sobretot al XIII - Què es comença a traduir? El que hi ha és una traducció pragmàtica molt lligada a la necessitat. Són textos jurídics, administratius, religiosos i científics (especialment medicina i astrologia).
- Per què es comença a traduir? Generalment obeixen a demandes concretes amb component clàssic.
Normalment sorgeixen a l’emparament d’algun tipus de poder: religiós, polític o administratiu. Es comença a traduir per necessitat, ja que el llatí és cada vegada més incomprensible.
- Qui comença a traduir?   9   Monjos i religiosos d’una manera molt destacada perquè el saber medieval es concentrava als monestirs. També els escriptors, ja que tenien el coneixement de llengües i sabien escriure. Un altre tipus de traductor són els funcionaris reials, que van ser importants més tard. Eren persones molt preparades amb el coneixement de llengües i viatjaven molt, així que eren candidats òptims per a traduir.
- De quina llengua es comença a traduir? Només es tradueix del llatí. El llatí esdevé l’única llengua de partida d’on prové el saber antic i és el gran filtre de l’antiguitat. Fins a molt avançada l’edat mitjana, no es tradueix d’altres llengües.
La traducció medieval és vertical i en un sol sentit: del llatí a les llengües romàniques. El llatí és la llengua perfecta i les llengües romàniques no tenen cap consideració ni prestigi, són llengües vulgars per la percepció de l’època.
Per això no pot haver traduccions entre llengües romàniques, perquè no es pot traduir des d’una llengua sense prestigi. Les traduccions es fan per necessitat, ja que el llatí està desapareixent cada vegada més.
Ramon Llull La part essencial de la seua obra és de la segona meitat del s. XIII. Quan tenia 30 anys (una persona madura per a l’època) tenia una família i una vida confortable, però va tindre una aparició (revelació segons ell) que el va fer abandonar aquesta vida establerta i haver-se de dedicar completament a la vida religiosa. Es va dedicar a allò que ell sempre va anomenar ART, una doble missió que es va autoimposar. Aquest ART tenia un component teòric: reformar en profunditat el saber cristià; i un pràctic: “conversió dels infidels”. Des de la revelació, la vida de Llull va estar totalment encaminada a acomplir aquest doble objectiu.
Va viatjar molt, sobretot per països àrabs.
Comença a escriure una de les obres més extenses, ambicioses i influents de la cultura occidental: poesia, narrativa, assaig... És una obra titànica, descomunal, que no sembla pròpia d’una naturalesa humana.
En la vessant de les traduccions també és un cas excepcional. Cal destacar: Lògica d’Algatzell: Algatzell era un filòsof àrab que va escriure la seua obra en àrab. Ramon Llull escriu un resum o adaptació d’aquesta obra i, la sorpresa és que no ho fa en català, si no en àrab. Una vega escrita en àrab, decideix traduir l’obra al llatí i després passar-la al català. És el primer traductor que tradueix a una llengua vulgar.
! Ell sabia llatí, aprés, però després, a partir dels 30 anys va estudiar àrab per a convertir els infidels.
En el Llibre de la Contemplació de Déu passa el mateix: primer l’adapta en àrab i després al llatí i al català.
Tot això ha va fer en Miramar, on va establir una mena d’escola d’escriptura i traducció. Ramon Llull va tindre col·laboradors i és bastant segur que aquests   10   van treballar amb ell en les obres escrites o traduïdes de l’àrab. Ramon Llull és excepcional perquè escriu en llengua d’arribada d’una traducció i perquè és el primer autotraductor conegut d’una llengua romànica, sent l’autotraducció un fet molt posterior).
Les primeres traduccions explícites són del s. XIII.
Al s. XIV es formulen les primeres reflexions teòriques en una llengua romànica de la península ibèrica.
! Jaume Conesa (1367) ! Ferrer Sayol (1385) Són obra de dos catalans perquè és el gran moment de la corona aragonesa, de màxim poder polític i que aquest influeix en la cultura i la llengua. Per tant és el gran moment de la traducció catalana.
La traducció i producció escrita en llengües romàniques ja té desenvolupament, fa més de 100 anys que es conreen. No obstant, encara hi ha traducció vertical (el llatí segueix sent llengua perfecta i les llengües romàniques són considerades molt inferiors, vulgars).
Encara està la noció de que la traducció és una necessitat, perquè el llatí ja quasi no s’entén. Es segueixen traduint textos pràctics i no literaris.
Els traductors, com tradueixen d’una llengua tan perfecta (llatí) a unes tan imperfectes (romàniques)? Els mètodes de traducció per a evitar els efectes nocius d’una traducció vertical són antagònics i extrems: 1.) Paraula per paraula. Conservant tant com es pot els mots en llengua llatina i l’estructura (llatineja molt).
2.) Ús de glosses (explicacions). Fan una traducció plena d’explicacions. El traductor creu que no pot reflectir la veritat de l’original i, per tant, la traducció ha de ser enriquida amb aquestes glosses. El traductor és una mena de creador.
A pesar del seu antagonisme, ambdós mètodes comparteixen el mateix objectiu: salvar la distància entre la llengua d’origen i la d’arribada per tal de garantir la exactitud i veritat de la llengua original.
La traducció amb glosses, tant característica de l’edat mitjana, després es perd.
No obstant, la traducció manipulativa no ha desaparegut: adaptacions.
Per a la traducció dels llibres de la Bíblia, l’únic mètode admès era el de paraula per paraula.
Els dos mètodes funcionen fins al final de l’edat mitjana (s. XV) i continua la consciencia teòrica de relació vertical entre llengües (els pròlegs fan referència continua a les bondats del llatí i penúries de les llengües romàniques). En ple s.
XV, i més enllà del discurs oficial, de la teoria, es produeix un canvi totes les llengües romàniques tenen al seu darrere dos segles de tradició escrita (originals i traduccions) feble i petita que han forjat sense voler.
És aleshores quan es produeix un canvi fonamental en la historia de les llengües romàniques: al llarg del s. XV, imperceptiblement, en realitat assistim   11   al pas, lent i segur d’una traducció vertical a una cada vegada més horitzontal.
A partir del s. XVI la verticalitat ha desaparegut fins i tot en els pròlegs. EL s.
XV és un segle de gran canvi pràctic, les traduccions són cada vegada menys llatinitzants i tenen una base retòrica característica de les llengües romàniques i no del llatí (sintaxi i vocabulari). Les traduccions contribueixen enormement a establir les bases de les ll. rom.
Els tres factors que van propiciar aquest canvi tan gran van ser: 1.) Una tradició escrita és el suport més important per al desenvolupament d’una llengua. És la base perquè una llengua tinga prestigi.
2.) Hi ha una tradició de traduccions, que implica que hi ha una tradició de fixació en la llengua d’arribada. La llengua d’arribada es converteix en objecte d’atenció (reconegudament o no). Les ll. rom. s’han convertit en llengües d’atenció a pesar de ser considerades vulgars. Per tant, més enllà de les paraules, estes llengües comencen a ser estudiades i analitzades.
3.) El tercer factor és la influència de tres genis que escriuen en una llengua romànica, toscà, que es converteix en la gran llengua de la literatura de la península itàlica (després va servir de base per a la construcció de l’italià actual): Dant, Petrarca i Boccaccio.
! Dant: La divina comèdia, 1321. És l’obra de la cultura occidental, després de la Bíblia, que ha tingut un valor més gran. És un exemple de conducta humana, les experiències són les del cristianisme. Des d’un punt de vista formal, és un llibre molt extens (14.000 versos) i amb una estructura molt difícil. Aquesta obra tan ambiciosa està escrita en toscà, una llengua vulgar.
! Petrarca: El cançoner, 1356 aprox. La seua obra de creació és complementària a la de Dant: constitueix una obra profana, d’amor humà. És el gran constructor d’una de les idees més importants de la literatura: “l’amor impossible” (totes les obres posteriors s’han basat en esta idea de Petrarca). Formalment és l’inventor de l’estrofa poètica que després ha tingut més presencia al món occidental: el sonet, que té unes possibilitats expressives diferents de qualsevol altra estrofa. Té una altra part d’obra escrita en llatí, una obra de reflexió humanista, filosòfica i filològica.
! Boccaccio: Decameró, 1351. És narrativa. És un recull d’històries tan humanes que sovint ratllen la pornografia. És una obra que presenta un món en crisi, desencaixat (igual que el Tirant) al qual la literatura intenta donar solució.
Aquestes tres obres són un gran impuls per a les ll. rom., tenen un gran impacte en el seu prestigi. En conseqüència, les ll. rom. es podien seguir considerant vulgars?   12   Els primers traductors de La divina comèdia Enrique de Villena (1428), la va traduir al castellà. Encara que la primera traducció era del 1417. traduïda al llatí (aquesta traducció llatina és inútil, perquè el llatí és llengua morta per a les elits de la societat. És com una restitució, no té una finalitat clàssica. Es tracta de passar una obra de gran prestigi a una llengua de gran prestigi. El seu èxit va ser relatiu). La traducció d’Enrique de Villena al castellà presenta una peculiaritat molt gran: està en prosa (no respecta l’estructura mètrica de l’original). És una traducció que no s’ha conservat.
Andreu Febrer (1429). Era un funcionari reial d’Alfons el Magnànim. En terres itàliques va conèixer La divina comèdia, va ser molt admirada per ell i va treballar quasi tota la vida en ella. És una traducció en vers. És la primera traducció en vers a una llengua romànica, és una traducció que intenta respectar al màxim la estructura i sovint fa ús de cultismes, italianismes, arcaismes i occitanismes. La consideració literària per part de la crítica d’Andreu Febrer ha anat de menys a més. Ara es considera un dels grans traductors de les llengües romàniques.
Arnau d’Alfarràs era un monjo benedictí de Ripoll que només va traduir una obra: Regla de Sant Benet, el llibre fonamental de l’orde dels benedictins. És un llibre traduït i llegit en totes les llengües, un llibre d’autoajuda espiritual.
Aquesta traducció de 1457, quan al darrere ja existeix una tradició de traducció de les ll. rom., és la quarta traducció que existeix en llengua catalana de la Regla de Sant Benet. Les altres 3 traduccions són contemporànies, per tant no existeix una gran necessitat de traduir-lo.
Arnau d’Alfarràs escriu un pròleg que és justificació davant una nova traducció contemporània del llibre al català i alhora una crítica de les traduccions anteriors. Es considera que aquest pròleg és un dels primers textos que és una crítica sistemàtica de traduccions. Només així pot justificar una nova traducció.
Les crítiques a les tres traduccions anteriors tenen una base comú: llatinegen massa, són massa literals i tenen poc en compte el caràcter de la llengua d’arribada. A més de criticar fa una nova proposta de traducció: “traduir adherint més a la intenció que a les diccions de la lletra”, és a dir, una traducció pel sentit. Per avalar la seua feina, cita a Ciceró i Sant Jeroni.
La Regla de Sant Benet té un valor de llibre de comportament moral, llibre religiós pràctic, per tant, el que diu Arnau d’Alfarràs és un sacrilegi. Si haguera acabat així el seu raonament, el seu llibre no podria haver vist la llum, perquè és incompatible llibre religiós-traducció lliure.
Sant Benet escriu el llibre en llatí i anys més tard, Esmaragde, un teòleg eclesiàstic, va fer un comentari de la Regla de Sant Benet. Aleshores, els comentaris d’Esmaragde es van fer tan populars com el mateix original, però   13   amb una diferència: l’Església veia l’original de Sant Benet.
Així doncs, Arnau d’Alfarràs diu que sinó de la versió d’Esmaragde; i traducció. Aquesta versió , a més a Benet.
més bé la versió d’Esmaragde que no tradueix, no de l’original de Sant Benet, d’aquesta manera salva l’obstacle de més, li dóna més autoritat que la de S.
L’any 1233 es celebra el Concili de Tarragona. En aquest concili, per primera vegada, es fa explícita la prohibició de traduir La Vulgata (Bíblia) a les ll. rom.
Fins aleshores, la prohibició existia però no era explícita. Aquest és justament el moment en què comença la producció escrita de les ll. rom., és el moment d’absoluta necessitat de traducció i de traducció d’alguns llibres de la Bíblia. La prohibició de no traduir la Bíblia va tindre molt pocs efectes pràctics i hi ha una profusió dels llibres de la Bíblia en totes les llengües romàniques.
! L’any 1287, Jaume de Montjuïc tradueix gairebé tots els llibres de la Bíblia al català, però no s’han conservat. A l’Escorial es conserven una quantitat enorme de manuscrits de llibres de la Bíblia en castellà, la majoria anònims.
Dos anys abans (1231), l’Església havia creat una institució destinada a vetllar pel compliment de la fe cristiana: La Inquisició romana; el braç executor de l’Església. A partir d’aleshores, molt lentament, alguns països instauren inquisicions locals en diversos territoris. En 1478 es crea la Inquisició espanyola, una de les més severes del món.
La impremta s’inventa a mitjans del s. XV.
El primer llibre imprès a la península ibèrica és al 1474 a València: Les trobes en lahors de la Verje Maria. Quatre anys després, 1478, i també a València s’imprimeix una Bíblia.
Aquesta primera Bíblia era un llibre mida foli, d’unes 900 pàgines i un tiratge de 600 exemplars, una xifra estratosfèrica a aquesta època. El català era la quarta llengua a què es traduïa la Bíblia completa. Comunament s’anomenava La Bíblia valenciana i l’únic que s’ha conservat és el colofó.
! 1r alemany, 2n italià, 3r neerlandès. Al francès es va traduir l’any 1530, a l’anglès el 1535, a l’espanyol el 1569, etc.
Jordi Ventura en el llibre La Bíblia valenciana, 1993, reprodueix els documents que proven que la Inquisició espanyola va destruir, un per un, els 600 exemplars d’aquesta Bíblia perquè era sospitosa de ser traduïda per jueus conversos. Pareix que, efectivament, és una traducció feta per jueus, en molt poc temps, partint de La Vulgata i altres llibres de la Bíblia.
Aquest acte d’antitraducció marca el final d’una època, d’una edat mitjana, que pel que fa a les lletres catalanes, és espectacular i s’inicia una davallada increïble.
  14   Tema 4. HUMANISME I RENAIXEMENT. LA IMPREMTA, LES LLENGÜES “NACIONALS” I LES GUERRES DE TRADUCCIÓ s. XV (Itàlia)- XVI Aquest època és un punt d’inflexió per a la traducció. Ens situa a les portes de la modernitat, els mètodes de traducció són semblants als actuals.
Causes d’aquesta revolució: 1.) Descobriment de la impremta: Gutenberg, mitjan del s. XV. L’any 960 a la Xina ja hi va haver un invent molt similar a la impremta (encara que no tan perfecta). Aquest invent no va arribar a Europa. Per a nosaltres, l’inventor n’és Gutenberg.
! Què canvia amb l’invenció de la impremta? - Es poden fer llibres en massa.
- És més ràpid.
- Poden arribar a més gent.
- Lleva la exclusivitat als monjos (Església) de fer llibres.
- La circulació del saber ja no és restringida com era abans de l’invent.
- Es poden fer còpies idèntiques (amb el sistema de copistes no es podia).
- La 1ª ed. es converteix en original.
- La circulació del saber és tan inusitada que el llibre es converteix en una democratització de la lectura. Arriba a l’extrem que l’alfabetització es converteix en una obligació de tots els pobles. Tots intenten que el nivell d’alfabetització siga alt.
- Té un preu raonablement alt, però el que hi diu en aquests objectes, ja no és propietat d’uns quants, sinó d’unes majories. Aquests objectes no sols són destinats a la transmissió del saber, sinó també a l’entreteniment privat (es llegeix a casa).
- Moltes còpies simultànies a l’hora creen un mercat, una indústria del llibre i en converteix en un intercanvi lucratiu. Perquè els editors es puguen guanya la vida, han de complaure el públic. Per tant, l’edició de llibres marca i accentua les fronteres lingüístiques.
2.) Naixement de les llengües “nacionals”: A) Nebrija és el primer autor de la gramàtica espanyola (una de les primeres del món). Va ser un encàrrec dels Reis Catòlics. Fins aleshores, cap poder occidental ho havia fet cap encàrrec igual. A partir d’aquest moment, de la llengua se’n fa la política. Es converteix en una arma política. Es comencen a configurar aquests grans estats per a aconseguir un major poder polític, a costa dels estats veïns.
B) Shakespeare: obres de teatre.
C) Luter: va traduir la Bíblia a l’alemany.
  15   Aquests tres hòmens de lletres es consideren forjadors de les seues respectives llengües. Són més o menys contemporanis (finals s. XVcomençament del XVI).
3.) Traducció com a vehicle de l’antiguitat: El Renaixement mira i admira l’antiguitat (Grècia i Roma). Hi ha un gran interès per les obres greco-llatines, que es concreta en traduccions. La traducció es situa al centre de la societat, fa de transportador de la cultura antiga a l’actualitat. La traducció és del grec i llatí a les noves llengües (no és una traducció vertical, sinó de llengües de prestigi a llengües de prestigi).
4.) Guerres de religió- Guerres de traducció: Fins a aquell moment tots eren cristians. Catòlics i protestants es van separar perquè sorgeix el problema de la traducció de la Bíblia. El catolicisme no permetia les traduccions o havien de ser mot a mot. En canvi, Luter (i Erasme de Rotterdam) defensaven una traducció que no desvirtuava el sentit de la Bíblia, sinó que tenia en compte les exigències de la llengua d’arribada. La diferència entre ambdós posicions és una de les raons de la incisió entre l’Església catòlica i la protestant. També per aquesta raó, la traducció es situa al centre d ela societat i, per això, es pot parlar de guerres de religió-guerres de traducció.
5.) Naixement d’una nova classe social: la burgesia urbana. És molt a prop de la noblesa i s’imposa a les ciutats. D’una banda té diners i temps d’oci i d’altra comença a imposar modes. Imposa la moda de la lectura. La lectura és una pràctica social ben vista prestigia la classe social. Aquesta comença a ser un fenomen social: la gent comença a parlar de llibres (fet totalment nou).
Luter (1483-1546) Era eclesiàstic. El 1522 va publicar la traducció del Nou Testament, que són els llibres més “fàcils” perquè són més nous. El 1534 ja va publicar tots els llibres de la Bíblia. Entremig, el 1530, va escriure una famosíssima carta sobre la traducció (un dels textos fonamentals de la història de la traducció), divertidíssim, alegre, irònic... El va escriure com una justificació i exposa les seues idees sobre què és la traducció de la Bíblia. Proposa una traducció acostada al públic lector que els arribe amb certa facilitat, que a diferencia de les estrictament catòliques no llatinege ni siga tan literal, una traducció alemanyitzadora.
Abans de Luter, l’alemany era una caos, un cúmul de dialectes sense cap regulació que sovint eren incomprensibles uns amb els altres i no tenien cap prestigi. Per tant, si Luter vol que la Bíblia arribe al seu poble, primer ha de crear la llengua. La solució va ser forjar una llengua nova agafant solucions de cadascun d’aquests dialectes, combinar-les i crear una parla amb la qual tothom es senta reflectit i es reconega. Això ho fa Luter, no fent una obra original, sinó traduint. Aquesta és l’excepció a la norma que diu que la traducció sempre va darrere de l’escriptura i, en aquest cas, fins i tot va davant de la llengua.
  16   Va tindre èxit perquè encara hui aquesta traducció es considera una obra literària de gran valor en llengua alemanya. No haguera tingut èxit si Luter no fóra un gran escriptor.
Va tindre un èxit sense precedents i sense continuació. En 12 anys (fins que va morir) la Bíblia es va reeditar 430 vegades (36 edicions a l’any i 3 al mes). No hi ha cap altre llibre igual. Això revela la necessitat del públic en llegir en aquesta llengua en què tothom es veia reflectit. El públic va aconseguir per primera vegada una llengua.
Fra Luís de León (s. XVI) Poeta castellà molt important. La seua obra és molt breu, però és reconegut a l’època com a poeta. Va formar part d’un orde religiós i va ser professor universitari en la Universitat de Salamanca (tret diferencial). A la universitat ensenyaven llengües clàssiques: hebreu, arameu, grec... Va ser també traductor d’aquestes llengües clàssiques: poemes grec i llatins (Horaci i Virgili sobretot) que clarament sintonitzaven amb la seua obra personal. No ha passat a la posteritat per aquestes traduccions, sinó per haver traduït un sol llibre de la Bíblia (un dels més breus), un dels més diferents de tots els llibres de tot l’Antic Testament. Càntic dels càntics (Cantar de los Cantares en castellà). És el llibre traduït a més llengües en tota l’època. El llibre tracta de dos pastors que s’enamoren; de la seua història d’amor que acaba amb èxit. Aquí hi ha el goig del final feliç molt inusual en la història de la literatura.
L’Església mai no ha tret aquest llibre de la Bíblia perquè era un dels més famosos i era una manera d’acostar-se al llibre sagrat. L’Església va fer una lectura del llibre segons els seus interessos i va dir que els pastors, en realitat, no eren dos pastors, sinó que era l’amor de l’Església i Déu.
Per fra Luís de León, un poeta a qui plaïa les idealitzacions del passat, era una obra que s’ajustava a la seua poesia. Tradueix el que li agradaria escriure. Va acompanyar la traducció amb un pròleg davant i una extensíssima (+100 pàgs) explicació del poema al darrere. En aquesta explicació no fa altra cosa que refermar el sentit que l’Església ha donat al poema, no hi ha res d’inconvenient per a l’ortodòxia vaticana. En el pròleg, fra Luís de León, afirma que fa una traducció literal i defensa la traducció literal. El que no pot amagar és que no tradueix de La Vulgata, perquè és professor de llengües, sinó de l’hebreu. No tradueix literalment perquè vol fer una traducció que funcione, i no es pot fer mot a mot. Aquesta traducció publicada l’any 1560 és l’inici de grans penalitats personals per a fra Luís de León, d’un procés judicial de la Inquisició humiliant, vergonyant i llarguíssim (dura 12 anys), fins que l’any 1572 arriba la condemna de 2 anys de presó per haver traduït 10 pàgines de la Bíblia. Això va ser una mena de commoció en els nuclis literaris espanyols. No es podia explicar que un home que reunia tots els requisits per ser considerat un home de confiança haguera sigut humiliat d’aquella manera.
  17   A la presó va traduir un altre llibre de la Bíblia: El llibre de Job, publicat el 1579.
Aquesta traducció no té res a veure amb la de Càntic dels càntics, és una traducció de La Vulgata, increïblement literal i per tal té un valor literari pràcticament nul. S’explica aquesta traducció com un efecte terapèutic, és la traducció d’una persona desenganyada amb les seues idees de traducció.
(Quan torna a classe a la Universitat de Salamanca va dir la seua famosa frase: «Como decíamos ayer...».
Fra Luís de León és jutjat per la Inquisició per traduir un llibre de la Bíblia com si fóra un llibre d’amor humà i no d’amor diví.
Descobriment d’Amèrica 1492 Es calcula que en el moment d’arribar els espanyols es parlaven 1000 llengües diferents i es sap que aquestes llengües estaven agrupades en 134 famílies diferents. L’arribada dels descobridors significa l’enfrontament amb un món nou, amb paràmetres socials diferents, grandiós i molt desconegut, incomprensible per la mirada dels espanyols perquè no hi ha el desig de comprensió (excepció dels jesuïtes). Al mateix temps del desig de no comprensió, hi ha un de domini, i aquest s’ha d’exercir per la força. En la visió dels conqueridors empatia ni desig de comunicació, sinó d’aprofitar-se, sobretot, dels bens materials. Qualsevol relació era una relació lingüística que els espanyols no volien, perquè ells no volien comprendre aquelles llengües, sinó imposar la seua i només podia haver entesa si els natius canviaven de llengua. Aleshores sorgeix la figura de l’intèrpret, la figura que fa de pont entre aquests dos mons incomprensibles.
- Qui eren els intèrprets? Els primers indígenes que van aprendre espanyol, els esclaus, persones forçades que han aconseguit desxifrar unes poques paraules. Després arriben els missioners (tenien una actitud molt diferent dels conqueridors) que es converteixen en altres grans intèrprets.
De cop i volta, aquesta figura que fa de pont, tothom s’adona que té un gran paper en la societat, l’única que fa possible una entesa lingüística. Tenia una gran rellevància social, indispensable per fer negocis. D’això se n’adonen els conqueridors que comencen a fer lleis sobre els intèrprets i entre 1529-1680 s’arriben a promulgar 29 lleis diferents sobre el paper dels intèrprets molt extenses.
- Què es valora dels intèrprets? Coneixements lingüístics i, sobretot, que col·labore amb els conqueridors i siguen fidels a la causa espanyola. L’intèrpret que els semblava que no era lleial acabava mort.
A Mèxic, quan es van conformar un mínim de fronteres, van distribuir funcionaris en quatre categories i una era la dels intèrprets.
Malinche és una dona intèrpret d’Hernán Cortés que es va convertir en la seua amant i amb la que va tindre un fill. Ha passat a la història amb certa   18   ambigüitat: per als colonitzadors és una figura integradora que va canviar de bàndol. Per als mexicans és una traïdora, és la persona que, per força, va abdicar massa dels seus valors i es va integrar massa a la cultura vencedora.
1529, quan es comença a legislar, les autoritats espanyoles van ordenar de cremar Codis maies coneguts, es calcula que va ser uns mil. Eren reculls de la tradició i el saber maia amb un gran valor artístic. Cremar els codis maies significava cremar la cultura maia, la negació d’aquesta cultura perquè representava que podien anar en contra de la Corona espanyola i posaven en qüestió els valors dels conqueridors. D’aquests codis només se’n van salvar tres i només un té un gran valor literari i estètic: Popol-vuh. És el símbol que ha quedat d’aquest gran acte d’anti-traducció de crema de la cultura maia.
Tema 5. A FAVOR I EN CONTRA DE LES BELLES INFIDELS A partir del Renaixement, la traducció esdevé un gènere literari. Al Renaixement era un centre de polèmica: Bíblia de Luter, intèrprets a Amèrica...
Els traductors tenen un gran poder i la població de n’adona. Aquesta conquesta ja no desapareixerà, mai més serà qüestionada. Les autoritats són conscients del poder de la traducció i esdevé una necessitat cultural. lingüística, religiosa i política (és una arma més). Tots els països s’han acabat de constituir amb traduccions.
França post-renaixentista Étienne Dolet (1509-1546), encara que per època pertany al Renaixement, les seues idees ja són post-renaixentistes. És famós per les seues aportacions i biografia. El 1540 va escriure un tractat (text de referència) que es diu La manera de traduir bé d’una llengua a una altra. Té un caràcter preceptiu (normatiu), no descriptiu. Normes: - Cal conèixer a fons les dos llengües.
- Cal ser fidel al sentit del text.
- Cal subjectar-se, sobretot, a la intenció de l’autor (vol remarcar que qualsevol traducció és una interpretació).
- Cal subjectar-se a la norma lingüística de la llengua d’arribada.
Dolet era un humanista que va exercir com a tal amb dos feines considerades “menors”: editor i traductor. Per als anys que va viure, té una obra molt extensa. La seua vida és una itinerància permanent perquè sempre va ser perseguit per les autoritats pels llibres que traduïa i editava. Segons aquestes, editava i traduïa llibres heterodoxos, considerats dissidents, que qüestionaven els principis de l’Església catòlica acabada de separar d’una protestant que significa la reforma i la separació de l’Església més gran coneguda fins aleshores. L’Església cristiana s’havia partit en dos: catòlica i protestant.
Llavors l’Església catòlica va iniciar la Contrareforma (persecució de qualsevol mostra de dissidència religiosa) i Dolet va ser el gran perjudicat. Dolet va traduir   19   una de les obres més “inofensives” dels diàlegs de Plató: Axiocus. En aquest llibre Plató diu: «No seràs res» i Dolet la tradueix com a «No seràs res en absolut». Aquestes dos paraules va ser el pretext (feia temps que el perseguien) perquè s’iniciara un judici que va emprendre La Sorbona (Facultat de Teologia de la Universitat de París) acusant-lo de negar la immortalitat de l’ànima. No va ser un procés llarg i va dur a una condemna sense precedents: cremat junt amb els seus llibres editats i traduïts. Açò va tindre una gran repercussió i va produir un estat de xoc i pànic a tota Europa. Assassinant a Dolet s’assassinava l’esperit de la Reforma. Hui en dia el seu nom és un crit de llibertat. El seu assassinat significa el final d’una manera de traduir (clàssica).
Després de Dolet, a França s’intensifiquen molt les prevencions contra les traduccions i d’una manera més o menys subtil s’origina una mena de moviment contra la traducció i ser manifestament a favor del francès. Això es veu reflectit en un fet únic: al 1634 França crea un organisme que té per objectiu vetllar per la promoció de la llengua: L’Acadèmia de la Llengua Francesa. El poder polític s’atorga instruments per afavorir eines que engrandeixen el poder polític. Aconsegueixen que el francès siga la llengua de cultura a tota Europa.
S. XVII Al pròleg del traductor Nicolas Perrot d’Ablancourt del llibre de Llucià Històries verídiques compara la traducció amb les dones: les belles són infidels; i als ambaixadors: quan van a llocs diferents, es vesteixen de manera diferent. I això és el que cal fer amb la traducció: adaptar-la al lloc corresponent.
En el moment de major grandesa política de França sorgeix el moviment de les belles infidels. És un moviment revolucionari, en nom del bon gust francès de l’època, promouen: supressions, afegits, ampliacions, modernitzacions i modificacions més o menys substancials que poden arribar a canviar el final d’una obra. Ablancourt diu que Llucià actualitzat és molt més comprensible que si és traduït literalment.
Transporten llibres de llocs i èpoques diferents al francès, es tracta d’un moviment adaptador, d’una gran francesització de les cultures precedents. En determinats àmbits es segueix fent hui en dia: adaptacions infantils, teatre... En el fons, l’objectiu de les belles infidels és enfortir la llengua francesa per mitjà de l’escriptura feta pròpia dels segles precedents.
La repercussió d’aquest moviment és molt gran, és una moda molt discutida i controvertida, un abans i un després en la traducció. Com que França és el centre del món, repercuteix a tota Europa i es va allargar durant un segle (2ª meitat del s. XVII- 1ª meitat del s. XVIII). A França van sorgir alguns detractors: els enciclopedistes (Voltaire, Diderot...). Però l’oposició més gran va vindre de països exterior com Anglaterra. Allà són molt controvertides, arriben amb molta força i generen un moviment en contra. És tan substancial que sempre s’ha dit que el s. XVII és el segle de la traducció anglesa i aquest és propiciat per:   20   1) Hi ha a Gran Bretanya al s. XVII com una mena de Renaixement tardà i hi arriba la fascinació pel món greco-llatí, que s’intenta recuperar per mitjà de les traduccions dels clàssics.
2) S’imposa la noblesa, una nova classe social que disposa de temps d’oci i molts diners. Aquesta també adquireix el costum, la moda de la lectura. És un signe de distinció social. Promou i consumeix incansablement traduccions dels clàssics admirats.
En aquest context apareix John Dryden, qui va traduir l’Ilíada d’Homer i l’Eneida de Virgili. Es va posicionar contra les belles infidels. Al pròleg de l’Eneida diu: «He mirat de fer parlar Virgili l’anglès que hauria fet servir si haguera nascut a Anglaterra i en la nostra època», que vol dir que, respectant les peculiaritats de l’autor, s’han de seguir les exigències de la llengua pròpia.
En aquesta època, a Anglaterra es fa la traducció d’una novel·la castellana que s’ha publicat com a novel·la de cavalleries (qualificatiu pejoratiu): El Quixot.
Aquesta és la primera traducció d’aquesta obra i és d’una bellesa que de la traducció anglesa se’n fa la francesa i aquestes dos exerceixen el paper “d’originals”. Per tant, d’aquestes dos traduccions es tradueix El Quixot a altres llengües.
Tema 6. LA REVOLUCIÓ ROMÀNTICA I LA REVOLUCIÓ MODERNISTA Romanticisme El Romanticisme s’origina a Alemanya a finals del s. XVIII i dura fins la primera meitat del XIX. Arriba amb força a alguns països de l’Europa central nòrdica i Anglaterra, però té menys influència als països mediterranis.
Aquest moviment és cabdal per a la història de la cultura i de les arts perquè crea la idea d’originalitat (una idea que ha capgirat el món de les arts). Va imposar un gust que preval fins hui en dia, la manera d’entendre les arts perdura fins ara. És l’última gran revolució cultural i ideològica que hem patit fins ara.
Característiques de la ideologia romàntica que afecten a la traducció: 1) Identificació entre llengua i nació: és una cosa natural, segons els romàntics no té connotacions estrictament polítiques.
2) Identificació entre llengua materna i expressió dels sentiments.
3) Segons Humboldt, “cada llengua expressa una visió del món particular”.
4) Concepció de la traducció com un instrument per enriquir la llengua i literatura pròpies. La traducció és al servei de la cultura d’arribada.
5) La traducció és un vehicle de nous coneixements, és concebuda com una necessitat d’amarar-se de les altres cultures perquè consideren que cap poble pot viure isolat (tothom ha d’estar en contacte amb tothom).
Traductors destacats del Romanticisme: - Humboldt: filòsof, pensador y erudit.
  21   - Goethe: escriptor que va conrear tots els generes (novel·la, teatre, assaig, poesia, traducció i pensament sobre la traducció).
- Madame de Staël: escriptora infatigable amb una obra extensíssima. Va viure entre França i Alemanya i va traduir en ambdós sentits (francès-alemany) i va teoritzar sobre la traducció.
- Schleiermacher: és el que més es va dedicar a la traducció i va reflexionar sobre ella d’una forma sistemàtica. Parteix de la mateixa tradició que Luter i entén la traducció com a forjadora d’identitat. Segons ell, existeix una estretíssima identificació entre llengua i pensament i això implica la impossibilitat de trobar equivalència entre dos llengües. Així doncs, conclou que, de forma teòrica, la traducció és impossible. Llavors va intentar salvar aquest escull amb dos mètodes de traducció que l’han fet mundialment famós: 1) Aproximar el lector a l’escriptor (manera literal).
2) Aproximar l’escriptor al lector (pel sentit).
Schleiermacher considera que és millor el primer (en contra de la tradició de Luter). Els romàntics, en general, també en són partidaris. Creu que només d’aquesta manera es pot salvar el problema de la impossibilitat de traduir. Els romàntics enceten una nova etapa en la història de la traducció: la “filosofia de la traducció” i aquesta concepció d’impossibilitat es manté fins el s. XX (Ortega i Gasset, 1944 ho defensa).
Modernisme (1890-1910) És un moviment més dispers que a cada lloc té unes singularitats i que arrela de una manera més o menys intensa a tota Europa, és una moda.
El modernisme de Catalunya és un dels més importants del món des de tots els punts de vista: arquitectònic (Gaudí), pintura (inicis de Picasso, Santiago Rossinyol) i literatura. No és només a Barcelona, sinó a tota Catalunya. És una revolució amb molta relació amb el romanticisme però més atrevit.
Aquest moviment és un intent de modernització metodològica, de una manera de fer més científica, i també ideològica, en el sentit d’acceptació de la diferència i de la dissidència.
Des de la traducció de la Bíblia valenciana (1490) ha hagut una davallada increïble de la traducció catalana. Des dels Reis Catòlics, la Corona d’Aragó va anar perdent força fins 1714, quan el català és prohibit. Del s. XVI fins principis del XIX es considera una decadència de la llengua catalana. No obstant això, ara sabem que aquests segles no són de decadència quantitativa, sinó qualitativa. Llavors al camp de la traducció passa el mateix, es tradueixen llibres religiosos i també hi destaca Isopet (diminutiu d’Isop, fabulista). Al s.
XVIII hi ha dos excepcions que, curiosament, no són baix el domini de l’imperi espanyol: Menorca (britànica) i Catalunya nord (francesa) on es tradueix molta literatura culta (especialment teatre).
  22   El 1833 és l’any de la publicació d’un poema de Bonaventura Carles Aribau: Oda a la pàtria.
Un any abans, a Londres, es va publicar Lo nou testament. Aquest és l’inici simbòlic de la Renaixença que comença, oficialment, el 1859 amb la reinstauració dels Jocs Florals.
La Renaixença significa un pas endavant que no hauria estat tan reeixit si al final del s. XIX no hagueren aparegut tres escriptors que conreen tres generes diferents i que tenen un gran impacte: 1) Àngel Guimerà: teatre 2) Jacint Verdaguer: poesia 3) Narcís Oller: novel·la Guimerà i Verdaguer van ser traduïts a moltes llengües i van obtenir un gran èxit. Oller va ser relacionat amb Galdós (qui el va traduir).
Aquests tres gran genis i les seues obres suposen un punt d’inflexió en el prestigi de la llengua. A partir d’ara es pot traduir qualsevol cosa al català.
Aquesta és l’herència que reben els modernistes i es produeixen un cabdal de traduccions.
Tema 7. FINS AL FINAL DE LES GUERRES 1939/1945 A la Renaixença, els catalans tenien com a referència la literatura francesa i espanyola. A partir del modernisme, els models són més lluny (nord d’Europa).
! Alemanya: els grans romàntics Goethe i Novalis, un pensador: Nietzsche i un músic: Wagner. Països centre-europeus: Maeterlink, Ibsen i Schopenhauer.
Aquests models serveixen per pujar al tren d’Europa, per posar fi al regionalisme en què, forçosament, havia viscut Catalunya aquests segles.
Aquestes traduccions serveixen per proporcionar obres que la literatura autòctona encara no pot produir perquè no és prou madura. És a dir, es tracta de traduir tot el que es puga per enfortir la llengua i literatura pròpies, per a fonamentar la cultura catalana. S’imposa la idea de que hi ha que traduir-ho tot, especialment aquests romàntics, per situar Catalunya al mapa.
Els autors de les traduccions són els escriptors que renuncien a fer obra pròpia per a importar la obra aliena que consideren que fa falta.
La llengua d’arribada a què es traduïa era un desgavell ortogràfic i açò era un problema a l’hora de traduir. Una de les prioritats de la generació modernista va ser regular la llengua i iniciar un procés d’estandardització.
A la Renaixença dominaven dos models lingüístics antagònics: 1) Jocs Florals: van tindre una gran implantació. Propugnava una llengua medievalitzant, arcaïtzant (s. XIV-XV), volien tornar a l’esplendor passada, usaven arcaismes, paraules en desús, regionals... I era sobretot poesia.
  23   2) “El català que ara es parla”: es va conrear molt en premsa i teatre humorístic (Frederic Soler). És un català molt popular, poc intel·lectual, de barbarismes i vulgarismes.
Pareixia impossible arribar a un punt de conciliació entre ambdós bàndols tan oposats.
Joaquim Casas-Carbó i Jaume Massó i Torrents (tots dos amics de Fabra), quan tenien 18 anys van fundar la revista L’Avenç. Aquesta va ser una revista que va destacar de seguida pel progressisme ideològic i el rigor intel·lectual.
S’hi va començar a publicar Nietzsche i es traduïen directament obres de llengües llunyanes (Ibsen, Maeterlink...). És a dir, L’Avenç, que era una revista moderna, molt ràpidament va tindre una certa implantació.
Pompeu Fabra, als 16 anys, va escriure la primera gramàtica de la llengua catalana i la van conèixer Casas-Carbó i Massó i Torrents, que proposen a Fabra fer a la revista un assaig de les normes de gramàtica. Així es com comencen a perfilar la llengua catalana i sorgeix la reforma fabriana. Durant aquest temps Fabra viu a Bilbao.
Tot culmina el 1913 quan l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) publica Normes ortogràfiques i les reconeix. Estableix que l’única normativa fiable és la de Fabra (és reconeguda oficialment). Les normes s’estableixen partint del dialecte més parlat, el barceloní, en neteja les impureses (castellanismes) i afegeix els mots i construccions més usades en els altres dialectes. L’èxit de la seua reforma és innegable, tots els escriptors van acabar escrivint com ell deia.
L’Avenç és, més que un grup, un moviment que no va en contra del moviment anterior, no és contrari als plantejaments de la Renaixença, vol que avancen.
Té un desig de prosperar i progressar, de prosperitat nacional en tots els camps: des de l’artístic fins al polític. Totes les seues activitats es regeixen pel progressisme ideològic i rigor intel·lectual.
També va ser: una impremta que va fer unes innovacions tipogràfiques que encara ara són seguides; una llibreria, la primera de Barcelona que regularment va importar llibres estrangers; una tertúlia que va ser capaç d’acollir diverses generacions d’intel·lectuals de procedències i tarannàs diferents. A més a més, com editorial es va mantenir activa durant 35 anys, va arribar a publicar set revistes diferents i pel que fa als llibres va encetar 12 col·leccions i, en conjunt, va arribar a publicar més de 500 llibres. D’entre les col·leccions cal destacar la “Biblioteca Popular de L’Avenç”. És una referència en la cultura catalana, és, juntament amb la revista, les dos activitats que han passat a la història. Es va escriure entre 1903-1915 i en van eixir 147 llibres (alternant llibres i traduccions) ! 55 traduccions (25-30%).
A més a més, era un desafiament com a llibre: és un llibre de butxaca de tapa tova amb un color ultra llampant (era una petita revolució).
Un altre mèrit és que en aquestes 55 traduccions van intervenir traductors molt diferents: 1) Els del grup de L’Avenç: Massó i Torrents, Casas-Carbó i Fabra.
  24   2) De la mateixa generació: Joan Maragall, Cebrià Montoliu i Manuel de Montoliu.
3) De la generació anterior: Narcís Oller.
! Havia escrit la seua última novel·la l’any 1906 Pilar Prim i el grup de L’Avenç va tindre l’habilitat de convertir l’ex-novel·lista en traductor. Va publicar una gran quantitat de traduccions.
4) De la generació següent: Joaquim Ruyra.
Des del començament de segle fins el 1939 són els anys d’esplendor de la llengua catalana. Va servir de mirall durant la dictadura franquista i posteriorment.
1911, és la fi del Modernisme i el naixement del Noucentisme (mort de Maragall i Eugeni d’Ors esdevé secretari de l’IEC) ! Aquest fet és important perquè Eugeni d’Ors és l’ideòleg del Noucentisme i té el poder de posar en pràctica aquesta ideologia. Mai no hauria arribat a bon port sense un artífex, que és Enric Prat de la Riba (1907 es va convertir en president de la Diputació de Barcelona i, amb un càrrec de segon ordre, va construir un país nou). Prat de la Riba crea el 1914 un organisme que és la unió de les quatre diputacions provincials per crear la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta mancomunitat és el primer organisme nacional després del 1714. És el precedent de la Generalitat de Catalunya. Les primeres escoles, biblioteques (Biblioteca de Catalunya), hospitals, xarxa de camins i carreteres, xarxa de telèfons... són impulsats per Prat de la Riba. També va crear el 1911 l’IEC (publicació de la gramàtica). Va morir l’any 1917.
1923, comença la primera dictadura del s. XX amb Primo de Rivera que va significar tota mena de prohibicions a la cultura catalana i asfixia econòmica.
Llavors es va crear una reacció molt forta que va tenir un eslògan: “Catalunya endins!” Aquest moviment va ser molt poderós, una reacció popular contra la dictadura que consistia a construir i fer malgrat les dificultats. L’autor de l’eslògan va ser Joan Esterlich. Aquesta reacció va comportar dos moviments: 1) Mecenatge: els grans mecenes sufragaven el que no pagava l’Estat. Són persones que dediquen la seua fortuna a programes culturals altruistes: Francesc Cambó.
2) Consum de productes autòctons: mai es van llegir tants diaris, llibres i revistes en català.
1931, es restableix la República i la Generalitat. Va significar el retorn de les llibertats.
1936, comença la Guerra Civil.
Qüestions lingüístiques 1918, Fabra publica el Diccionari ortogràfic.
  25   1932, Fabra publica el Diccionari General de la Llengua Catalana.
Pel que fa a la traducció, hi ha que tindre present que l’estela del modernisme no es perd: cal traduir-ho tot amb l’objectiu de recuperar el temps perdut i situar-se al mapa.
Moltes iniciatives promouen traduccions: A) Revistes: La Revista (traduccions de la literatura occidental antiga i moderna); Revista de Catalunya (1924-hui en dia) i D’ací d’allà (va intentar crear la imatge de modernitat publicant el primer conte de Joyce a la península).
B) Editorials: llibres de la Fundació Bernat Metge (finançada per Francesc Cambó i dirigida per Esterlich): una col·lecció dedicada a publicar traduccions de llibres grecs i llatins (1923-hui en dia) que ha publicat més de 350 volums i continua sota el mecenatge de la família Cambó; Col·lecció “A tot vent” de l’Editorial Proa: és una col·lecció de novel·les (1928-hui en dia) i recorda als llibres de la col·lecció “Biblioteca Popular de L’Avenç”: va estar fonamentada en traduccions i col·lecció “Quaderns literaris” de Josep Janés (1934-38): és la primera col·lecció setmanal que es ven als quioscs, mai no s’havia concebut un llibre tan de butxaca, van arribar a publicar 200 obres (més de la meitat de les quals són traduccions).
- Traductors d’aquesta època: J. Carner, C. Riba, J. M. de Sagarra, M. Manent, C. A. Jordana...
Tema 8. POSTGUERRES EUROPEES. LA TRADUCCIÓ COM A CIÈNCIA El franquisme va ser un intent de genocidi cultural i humà sense cap mena de legitimitat.
1936, guanya les eleccions l’esquerra però als militars no els va agradar i llavors es van alçar.
1939, entren les tropes de Franco a Barcelona repartint pans i Catalunya entra a l’any zero, tot queda arrasat, res del que hi havia continua.
Des de començament de segle fins 1939, es van arribar a publicar 1000 traduccions al català en una llengua sense regularitzar (prefabriana).
Als primers vint anys de la dictadura ningú va publicar expressament qualsevol manifestació pública (premsa, escola, actes religiosos... Sobretot en les ciutats) en una llengua que no fóra l’espanyol (català, basc, gallec) amb l’objectiu d’eliminar aquestes llengües. No va ser igual la repressió del gallec i el basc que la del català (llengua més sòlida i parlada " prohibició més severa).
Llavors sorgeix una resistència cultural que funciona molt bé, s’organitza i, sempre clandestinament, comença a publicar revistes i llibres.
  26   Exili Mig milió de persones van sortir cap a l’exili perquè els perillava la vida. Eren polítics, intel·lectuals, religiosos, professors... i marxen a França, Mèxic, Argentina, Xile...). Aquests tenen compromís, s’uneixen en els casals catalans.
! 1947, a França hi havia 17 casals catalans, pràcticament cada ciutat important en tenia un. A Buenos Aires hi havia 4.
Tenen el sentiment que s’enduen Catalunya, que la reconstrucció cal fer-la fora de les fronteres, per això l’exili també actua com resistència.
A tots els països de l’exili es van arribar a publicar 170 revistes diferents i 500 llibres (eren productes per a exiliats). Van aparèixer poques traduccions perquè si havien de salvar Catalunya, reservaven els pocs recursos que tenien per a les obres catalanes.
A Catalunya, el franquisme va orquestrar un sistema de censura en qualsevol llengua (decidien què publicar i què no), era política (res contrari al franquisme), ideològica (no en contra de l’Església) i moral, a més, per a les llengües no castellanes hi havia una censura lingüística. Aquesta doble censura va afectar molt greument la traducció les primeres dècades del franquisme. A partir de 1946, significava un desig d’universalització especialment combatut pel franquisme: podia tolerar llibres menors (folklore). En canvi, la persecució de les traduccions no van canviar, era la més perseguida perquè equiparava el català amb una llengua normal. Les prohibicions van ser implacables i molt reiterades.
1948, C. Riba tradueix l’Odissea i J. M. se Sagarra La divina comèdia. Són famoses per ser dos obres monumentals. Van ser les primeres traduccions de la postguerra i es van publicar edicions de bibliòfil (llibres molt sumptuosos, de tiratges molt curts, 300 i preus astronòmics), això només podia arribar a persones riques, per això el règim les va tolerar. La censura no les considera traduccions, sinó “creación literaria”.
Dècada dels 50, hi ha molt poques traduccions.
1962, es produeix un canvi, es crea el Ministerio de Información y Turismo, al capdavant posen a Fraga. La missió és un maquillatge de la visió que tenen de l’Estat: de modernitat, actualització, “apertura”... perquè comencen a arribar onades de turistes (l’única vàlvula econòmica és el turisme). Per tant, el franquisme ha de fer per força una modernització. Afecta a la traducció catalana, perquè una de les prohibicions era la d’una censura lingüística.
Llavors, no de forma oficial, s’elimina la censura lingüística i els llibres escrits en altres llengües “només” pateixen la censura general. Això afecta a la traducció perquè no poden prohibir les traduccions. A partir d’aquest any es tradueix tot, amb l’idea de recuperar el temps perdut.
! 1965, s’arriba al percentatge del 55% de traduccions entre les publicacions en català.
! 1977, són un 16%.
  27   A partir dels 80 i fins ara, la traducció al català s’ha mogut entre el 20 i el 30%.
Hui en dia es segueix traduint per fer negoci i país. Els traductors ja no són els escriptors, sinó el traductor professional que s’ha format i, més o menys, viu de la traducció perquè existeix un mercat enorme.
  28   ...