Capítol 5 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Criminología - 2º curso
Asignatura Introducció a la Ciència Política
Año del apunte 2014
Páginas 9
Fecha de subida 25/11/2014
Descargas 6
Subido por

Descripción

Resum del manual Ciència política per a principiants de Lluís Orriols i Agustí Bosch

Vista previa del texto

Tema 5: Partits Polítics Els partits constitueixen els principals intermediaris entre la societat i les institucions políti ues. E a uest apítol veu e l’o ige i l’evolu i dels pa tits políti s, u son els tres objectius principals que persegueixen els partits i com aquest solen organitzarse i te a e t. Co ti ua e e a i a t l’a o e ada isi dels pa tits políti s i, finalment, acabarem el capítol estudiant que són els sistemes de partits.
5.1 Origen i evolució dels partits polítics.
E ealitat l’a tivitat políti a i pa la e tà ia de les p i e es de o à ies li e als o estava articulada a través dels partits. Els ideòlegs liberals clàssics confiaven de l’e ist ia d’o ga itza io s ue e e issi d’i te edia is e t e els i te essos dels i dividus i de l’Estat. Els li e als o e ie el pa la e t o l’e p essi de la volu tat a io al i te ie ue l’e ist ia de pa tits fo e t s la seva divisi e dife e ts faccions polítiques que trenquessin la unitat de la nació.
Malg at les p i e es esist ies del li e alis e làssi , l’apa i i dels pa tits políti s està est eta e t lligada a l’i i i del pa la e ta is e du a t els segles XVII i XIX. Tot i que inicialment el liberalisme era poc propici a a epta el d et d’asso ia i , la atu alesa de l’a tivitat pa la e tà ia va p opi ia ue els atei os pa la e ta is busquessin alguna estructura organitzativa per coordinar-se. Aquesta necessitat inicial de oo di a l’a tivitat legislativa va fo e ta la creació de grups que posteriorment es convertirien en partits polítics.
El naixement dels partits polítics no només respon a la necessitat de solucionar els p o le es de oo di a i de l’a tivitat pa la e tà ia, si ta a la ei e t e essitat d’o ga itza la o ilitza i de l’ele to at a esu a ue s’a pliava el sufragi. Inicialment, el dret a vot no era universal sinó que es reservava a un grup eduït de la po la i , o al e t e fu i del seu ivell d’i st u i , pode adquisitiu o classe social. No o sta t ai , l’a plia i del suf agi va fe ada vegada s e essà ia la ea i d’o ga itza io s més complexes que gestionessin les a tivitats de oo di a i i o ilitza i de l’ele to at. A uest fet va se espe ial e t notori a partir de la implementació del sufragi universal, un moment en què la classe obrera se li va permetre participar i per fer-ho necessitava dotar-se d’u a organització.
Des de la seva aparició durant el segle XIX, els partits polítics han evolucionat en gran part adaptant-se a les circumstàncies de cada moment.
5.1.1. Els pa tits de uad es o d’elits .
Segons Duverger, els partits de quadres van ser la primera forma organitzativa dels partits polítics, típica de les etapes inicials de les democràcies liberals del segle XIX quan el sufragi encara no era universal. La seva estructura organitzativa era dèbil, des e t alitzada, po je a uitzada i la seva fu i p i ipal e a oo di a l’a tivitat parlamentària. La seva activitat extraparlamentària ( selecció de candidats, mobilitza i de l’ele to at e a s aviat a gi al.
La militància no era un recurs essencial per als partits de quadres, per tant, no es fo e tava el e luta e t d’afiliats. Els e u sos p ove ie dels atei os diputats.
Aquests eren els principals responsables del finançament de les campanyes electorals.
Els candidats polítics feien ús dels seus contactes personals per captar els recursos i suport necessari per guanyar les eleccions. Això era possible ja que, com hem esmentat més amunt, el sufragi no era universal sinó que es reservava a la minoria benestant de la població.
E a uest tipus d’o ga itza i els pa la e ta is a te ie el pode i u a ge de maniobra molt elevat. Un cop al parlament, el diputat electe no estava sotmès a una disciplina de partit: els diputats de ada g up pa la e ta i o te ie l’o liga i d’adopta i a ata u posi i o ú. Els pa tits o te ie o a fu i ga a ti u projecte coherent a escala nacional, cada parlamentari defensava els interessos sectorials del territori que representava.
5.1.2. Partits de masses.
La naturalesa dels partits polítics canvien substancialment a principis del segle XX amb l’e te si del suf agi a tota la po la i as uli a. Progressivament, la democràcia lliberal deixava de ser un sistema reservat exclusivament a les classes benestants i s’i loïe e el p o s políti ous g ups so ials i, olt espe ial e t, la lasse o e a.
Necessitaven una fórmula per evitar que les limitacions econòmiques els impedissin competir en igualtats de condicions amb els partits de quadres tradicionals. Els partits de masses eren la solució.
Els partits de masses resolien els problemes de finançament de la classe obrera a el e luta e t assiu d’afiliats, els uals p ove ie de l’o ga itza i dels recursos necessaris per dur a terme la seva activitat política. Aquest partits s’o ga itzave de fo a je à ui a segui t u a est u tu a pi a idal: a la ase se situava la militància i a la cúspide les elits polítiques. Com que els recursos de la classe obrera eren escassos, aquests només poden assumir quotes de baixa quantia. Però la su a de totes les apo ta io s e e sufi ie ts pe osteja l’a tivitat políti a de les elits.
A més a més, les bases també aportaven recursos no econòmics dedicant part del seu temps al partit. A a vi d’a uests e u sos, les elits es o p o etie a ep ese ta els interessos dels seus afiliats en el si de les institucions polítiques. En definitiva, l’e ist ia d’u a ilità ia o osa i alta e t o ilitzada va se la p i ipal innovació que van aportar aquests tipus de partits amb comparació amb els seus predecessors.
Co t à ia e t als pa tits de uad es, l’a tivitat e t apa la e tà ia e a u element clau per els partits de masses. Aquests no només es dedicaven a coordinar l’a tivitat legislativa dels representants, sinó que necessitaven dotar-se d’u a est u tu a fo al alta e t u o atitzada pe tal d’o ga itza la ilità ia. L’a tivitat dels partits fora del parlament a través de les seves agrupacions locals eren essencials per dur a terme tasques de tanta rellevància com la selecció dels candidats o la o ilitza i de l’ele to at.
Els partits de masses articulaven les demandes de grups socials ben definits i tenien una ideologia clara i coherent. Els partits competien poc pel mateix electorat, cadascú representava una facció de la societat i, per tant, buscava exclusivament la fidelitat i el vot d’u ol·le tiu dete i at. Ai í els pa tits de asses va a a do a la visió liberal que considerava que el parlament tenia com a objectiu la defensa de l’i te s ge e al de tota la a i i va adopta u a visi s ato itzada o ada diputat representava els interessos del seu grup social de referència. Se sol dir que els partits de masses són partits defensius, ja que tots els seus recursos i les seves propostes electorals estan dirigits exclusivament a defensar i representar els interessos d’u g up dete i at.
5.1.3. Partits catch –all ( partits atrapa-ho tot).
A mesura que avançava la segona meitat del segle XX els canvis produïts van fer que poc a poc el model de partits de masses deixés de ser eficient i es donés pas a noves fo es o ga itzatives. La p i e a d’a uestes va se el ue Otto Ki hhei e va anomenar partits catch –all , terme anglès usat per descriure un tipus de partit que us a apta vots de dife e ts p o ed ies i o o s d’u g up so ial dete i at.
Dos dels canvis socioeconòmics:   En primer lloc, durant tot el segle XX i molt especialment la segona meitat, el creixement econòmic i el desenvolupament dels estats del benestar van suposa u a illo a de les o di io s dels o e s i el ai e e t d’u a ova classe social heterogènia: la classe mitjana. Per aquest motiu, les línies de divisió entre classes es va reduir substancialment.
El sego oto de a vi va se l’apa i i dels itja s de o u i a i de masses, i molt especialment de la televisió. Aquest nou recurs va provocar que els partits polítics ja no necessitessin una organització burocràtica, jerarquitzada i amb una militància massiva per tal de mobilitzar el seu electorat. Ja no calia emprar la màquina organitzativa del partit per difondre missatges, una simple intervenció als mitjans de comunicació era suficient per garantir-ne la difusió.
A uests dos fa to s p opi ie l’apa i i dels pa tits catch-all , uns partits que deixen de ser defensius i esdevenen partits ofensius, que busquen captar votants de diferents p o ed ies so ials. Pe tal d’at au e vots a i te essos olt hete ogenis, els partits catch-all redueixen substancialment la seva càrrega ideològica.
Com que els partits catch-all renuncien a representar un grup concret i a tenir u a ideologia la a, dei e d’at au e a u a ilità ia assiva. Pe ta t, ha de us a recursos e alt es i d ets: d’u a a da, els e u sos e o i s ja o p ove e de les uotes de la ilità ia si dels g ups d’i te s i de l’Estat; i de l’alt a, els recursos per a la o ilitza i de l’ele to at es t o e e l’ús dels itja s de o u i a i . Aquesta nova forma de captació de recursos fa que ja no sigui necessari una estructura altament burocratitzada i jerarquitzada; es necessita una estructura més empresarial: flexible i amb un major rol de lideratge.
. . . Pa tits à tel Quan els partits polítics van renunciar a tenir un grup social de referència ben definit, ta va e u ia a la lleialtat i als e u sos d’u a ilità ia assiva. I e u context on participar en política era cada cop més costós, els partits polítics van trobar en les arques públiques una alternativa de finançament, els quals han esdevingut els pa tits à tel .
Els e o o istes utilitze el o epte à tel pe des iu e u a situa i e la ual po ues e p eses d’u atei se to e o i a o de aug e ta els seus be efi is i posa t a e es a la lliu e o pet ia i i pedi t l’e t ada de oves empreses al sector. Aquests utilitzen la seva posició de legisladors o governants per establir normes de finançament que els són favorables: reserven la major part de les ajudes públiques per als partits dominants i exclouen del repartiment els partits minoritaris que no ocupen càrrecs a les institucions. ( requadre del llibre) 5.2 Els tres grans objectius dels partits polítics Des de la i ia políti a sovi t s’ha te dit a si plifi a a uesta plu alitat d’o je tius en tres essencials: (i) implementar el programa de govern ( policy seeking), (ii) guanyar les eleccions ( vote seeking) i (iii) governar o assolir el poder ( office seeking). Tots els partits pretenen assolir en menor o major intensitat els tres objectius, ja que sovint la o se u i d’u dep pa ial e t de la o se u i dels alt es.
  Implementar el programa de govern ( policy seeking). Els partits solen tenir una ideologia i un programa polític amb propostes polítiques substantives. Un dels seus objectius primordials és precisament dur a terme el seu ideari polític de les institucions a través del disseny i la implementació de polítiques públiques.
Guanyar les eleccions( vote seeking). Un segon objectiu dels partits és incrementar el suport electoral. Quan els partits dissenyen les campanyes ele to als, les p opostes políti ues, l’a i de gove o l’est at gia d’oposi i tenen molt present els rendiments que tindran a les eleccions.
 Governar o assolir el poder ( office seeking). Un últim objectiu essencial dels partits és exercir el poder ocupant càrrecs de responsabilitat a les institucions polítiques, ja sigui al parlament com, sobretot, al govern. La posició governant permet al partit controlar els recursos associats amb el poder. No hem de o fo d e a uest o je tiu i l’a te io , tot i esta e g a pa t ela io ats.
No hi ha dubte que els tres objectius estan estretament relacionats.
Els partits no poden atendre exclusivament un objectiu i ignorar els altres, sinó que inevitablement han de perseguir els tres objectius alhora.
No obstant això, aquests tres objectius també poden entrar en contradicció els uns amb els altres.
En definitiva, els partits polítics solen perseguir en certa mesura tots tres objectius, però, quan aquests entren en contradicció, han de decidir donar prioritat a uns objectius sobre els altres. Així doncs, és possible ubicar els diferents tipus de partits en un pla triangular en funció de la intensitat amb què persegueixen cada un dels tres objectius.
5.3. Organització interna dels partits polítics Els pa tits políti s esta fo ats pe u d’i pli a i olt dife e ts.
    o s g up d’i dividus a fu io s i ivells E p i e llo , a la úspide de l’est u tu a fo al de l’o ga itza i t o e els quadres dirigents que ocupen càrrecs electes més destacats dins les institucions.
E sego llo , e u ivell ig de l’o ga itza i s’ubiquen els quadres intermedis, membres amb un alt nivell de compromís i amb una dedicació completa dins del partit o amb càrrecs electes amb nivells subvencionals. Tot i no ocupar els càrrecs de més rellevància, la seva activitat és essencial per al fu io a e t uotidià de l’o ga itza i i sole te i u pape elleva t e l’ele i dels uad es di ige ts.
En tercer lloc, trobem les basses del partit, composades pels membres sense ap à e fo al di s les i stitu io s políti ues o di s de l’o ga itza i . Di s d’a uest g up pode disti gi e t e els afiliats i la ilità ia.
Fi al e t, fo a de l’est u tu a fo al dels pa tits, hi trobem un quart grup compost pels simpatitzants i votants regulars del partit. Aquests individus, tot i no tenir-hi una relació formal, se senten emocionalment vinculats amb el partit i poden participar en les seves activitats de forma ocasional.
5.3.1. La llei de disparitat curvilínia de May És freqüent que els diferents estaments dels partits polítics que acabem de descriure mostrin preferències i interessos divergents. John May va popularitzar una teoria a o e ada la llei de dispa itat u vilí ia e la ual ost ava ue la ideologia dels militants , afiliats i alguns quadres intermedis solia ser més radical que la de la resta de l’ele to at; s p e isa e t a uells ue te e u ajo o p o ís ideol gi i conviccions polítiques més fortes els que decideixen afiliar-se a un partit polític i dedicar-hi part del seu temps i recursos.
La dife ia d’ideologia entre els subelits dels pa tits i la esta de l’ele to at esdevé un handicap per als quadres dirigents que ocupen un càrrec electe al parlament o al govern. Aquests tenen majors incentius per adaptar-se als gustos de la majoria de l’ele to at ja ue els seus à e s depe e dels esultats ele to als ue o t el pa tit.
Així, dins dels partits es ge e a u o fli te d’i te essos: d’u a a da, les elits di ige ts do e ajo p io itat a l’o je tiu de gua a les ele io s. Pe ta t, es mostren més interessades a moderar i apropar el partit a les preferències dels votants per assegurar-se la eele i . De l’alt a a da, les su elits dels pa tits donen més p io itat a l’o je tiu de defe sa políti ues pú li ues a u a fo ta à ega ideològica. Aquests, en no ocupar càrrecs electes, tenen menys incentius per moderar el partit i fan pressió perquè adopti posicions més extremes.
. . . La llei de fe o de l’oliga uia de Mi hels Els partits polítics solen presentar una estructura jerarquitzada en la qual gran part del poder es deixa en mans de les elits. El pes que tenen els quadres dirigents en la presa de decisions en qüestions tan importants com la defi i i de l’idea i políti o l’ele i dels candidats sol ser molt elevat. Aquest fet es deu especialment a la desconfiança que tenen les elits a crear mecanismes participatius interns que donin un poder excessiu als militants del partit. De fet, la llei de disparitat curvilínia de May que a a e d’e pli a ja e s do a pistes i po ta ts so e els otius d’a uesta desconfiança. La disparitat de diferències i interessos entre les subelits i la resta de l’ele to at p ovo a ue les elits ti gui pode osos incentius per limitar la democràcia interna. Potenciar els mecanismes de participació entre la militància pot danyar electoralment els partits.
“ego s Mi hels el p o s d’oliga uitza i de les o ga itza io s e a i evita le: ui diu o ga itza i , diu oliga uia .
El factor clau per entendre per què els partits acaben convertint-se en una oligarquia és la necessitat que te tota organització de burocratitzar-se i especialitzar-se. En definitiva, la necessitat de burocratització i especialització requereix l’ele i d’u es elits.
A les anteriors explicacions, Michels també afegeix un factor psicològic: els ciutadans tenen la necessitat de tenir líders que els orientin i prenguin decisions per ells. Ai í do s, l’oliga uitza i o o s espo a e ig ies tècniques de les organitzacions sinó també a la necessitat psicològica de les masses a ser dirigides per líders.
5.4. Crisi dels partits? E les de o à ies dese volupades s’ha p oduït u dista ia e t e t e els iutada s i els partits polítics. Actualment, la gent se sent menys vinculada emocionalment als pa tits, o side a ue a uests s’ha allu at dels i te essos de la so ietat i us a a als de participació política alternatius als que ofereixen els partits polítics.
Aquesta fractura creixent entre partits i societat queda reflectida principalment e dos fe e s. E p i e llo , s’ha p oduït u des e s del o e de ge t ue decideix afiliar-se a u pa tit políti i, e sego llo , els se ti e ts d’ide tifi a i pa tidista s’ha de ilitat. Els iutadans confien cada cop menys en les lleialtats socials tradicionals com la classe social o la identificació partidista. La sofisticació creixent dels ciutadans ha provo at ue a uests es vegi ada vegada s apaços d’a tua e política al marga dels canals convencionals establerts pels partits polítics.
Aquesta creixent desafecció dels ciutadans respecte als partits polítics significa ue este dava t d’u a isi dels pa tits políti s? P o a le e t o.
Tot i que la ciutadania se sent menys vinculada als partits, aquests gaudeixen avui dia d’u a posi i s fo ta ue la ue te ie d ades e e e g a ies als est ets lliga s ue ha esta le t a les i stitu io s de l’Estat. Efe tiva e t, a uesta a o e ada crisi dels partits fa més referència a un divorci entre societat i partits que no pas un declivi de la seva importància dins els procés polític.
5.5. Els sistemes de partits Es poden classificar els sistemes de partits seguint diferents criteris, però el més senzill i utilitzat és prenent en consideració el nombre ( i la dimensió) dels partits existents. El sistema de partits es pot definir a partir del nombre de partits que concorren a les eleccions i analitzant en quina mesura tenen possibilitats de tenir un paper rellevant en la formació de majories parlamentàries. Segons aquest criteri podem classificar els diferents sistemes de partits de la forma següent: 5.5.1. Sistema de partit únic Aquest sistema de partits es produeix en aquells països on el règim només accepta l’e ist ia d’u sol pa tit i il·legalitza la esta de fo a io s políti ues. Obviament, la i posi i del o opoli d’u a sola fo a i políti a s i o pati le a el gi s democràtics. Unes eleccions lliures i competitives requereixen de s d’u pa tit a possi ilitats d’assoli el pode .
5.5.2. Sistema de partit hegemònic Sovint, les dictadures mostren formalment una certa aparença de competició electoral e t e dife e ts pa tits, pe e ealitat o s ’hi ha u a possi ilitats eals de guanyar les eleccions. El partit hegemònic recorre a mecanismes no democràtics per perpetuar-se al poder i anular les possibilitats de victòria de la resta de partits. Aquests últi s, si vole pa ti ipa e l’a tivitat políti a, s’ha de o fo a a assoli uotes marginals de poder.
5.5.3. Sistema de partit dominant Malgrat que el règim garanteix eleccions lliures i competitives, els ciutadans decideixen lliurament atorgar el poder sempre al mateix partit. Quan això passa diem que ens t o e dava t d’u siste a de pa tit do i a t. Pe ta , o t à ia e t al ue passa en el sistema de partit hegemònic, aquí el partit dominant no aconsegueix la seva condició de vencedor habitual a través de fraus electorals o de la imposició de límits als partits rivals.
Es t a ta d’u siste a de pa tits po f e üe t i, e e ta esu a, po esta le. “i les ele io s s etes i o s’i pose est i io s a la o pet ia s fo ça f e üe t ue el desgast p og essiu de l’e e i i del pode a a i a itjà o lla g te i i e osio a t l’hege o ia del pa tit do i a t i es p oduei i u a alte a ça e el pode .
5.5.4. Sistema bipartidista A uest siste a es a a te itza pe l’e ist ia de o s dos pa tits políti s ue a o seguei e la p à ti a totalitat de la a a. L’alte a ça políti a es p oduei de forma regular, però només entre aquests dos partits majoritaris. A les eleccions solen o peti alt es pa tits, pe a uests e e el supo t d’u a i o ia de la po la i i tenen un paper marginal.
Normalment, en els sistemes bipartidistes, els partits solen tenir una tendència centrípeta, és a dir, els dos partits majoritaris tendeixen a ubicar-se al centre seguint la dinàmica plantejada pel model de competència espacial.
5.5.5. Sistema de dos partits i mig Hi ha experts que diferencien els sistemes bipartidistes dels anomenats sistemes de dos partits i mig. Com que en els sistemes bipartidistes, la competició política s’est u tu a e a uest as p i ipal e t e t e dos g a s pa tits. No o sta t ai , e aquest sistema hi ha un ( o pocs) partits de menor dimensió que en nombroses ocasions poden tenir un paper clau en la formació de majories polítiques. Aquests pa tits políti s sovi t s’a o e e pa tits f o tissa , pe u s els ue f e üe t e t decideixen quin dels dos grans partits acaba ocupant el govern del país.
5.5.6. Sistema Multipartidista Els sistemes multipartidistes són aquells on hi ha una multiplicitat de partits amb un pes elleva t a l’ho a de la formació de majories parlamentaries i de govern. De fet, en a uests siste es s f e üe t l’e ist ia de gove s de oali i , ja ue ap pa tit sol assolir la majo ia de la a a. Di s d’a uesta atego ia pode disti gi e t e els sistemes multipartidistes limitats i els multipartidistes extrems. Els primers són aquells siste es ue dispose d’u o e elativa e t e o de pa tits elleva ts e t e i 5). El segon tipus, els sistemes multipartidistes extrems, són aquells amb un nombre ajo de pa tits políti s i ue ost e u a ajo pola itza i , ja ue algu s d’a uests partits adopten posicions ideològiques més extremes. Entre aquests, destaca especialment el as elga, el ual, a u o e d’e t e 8 i pa tits elleva ts. És lògic que els països en més clivelles comptin alhora amb una major pluralitat de partits. En canvi, la fragmentació partidista sol ser substancialment menor en aquells països que nom s dispose d’u a sola livella.
...