INTRODUCCIÓ A LA FARMACOLOGIA (2017)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Enfermería - 2º curso
Asignatura farmacologia
Año del apunte 2017
Páginas 8
Fecha de subida 30/09/2017
Descargas 3
Subido por

Descripción

Introducció a la farmacologia.

Vista previa del texto

TEMA 1: INTRODUCCIÓ A LA FARMACOLOGIA Medicament ús humà: Tota substància o conjunt de substàncies que presenti propietats pel tractament o prevenció de malalties en els éssers humans, amb el fi de restaurar, corregir o modificar les funcions fisiològiques exercint una acció farmacològica, immunològica o metabòlica o d’establir un diagnòstic mèdic.
Medicament d’ús humà = principi actiu (activitat) + excipient (vehicle que permet que el principi actiu faci la seva funció).
- Principi actiu  Tota matèria, de qualsevol origen: humà, animal, vegetal, químic o altre tipus a la que s’atribueix una activitat apropiada per constituir un medicament.
És la molècula química que té l’activitat. Té l’acció farmacològica. Quan hi ha una patent la resta d0empreses canvien una mica el principi actiu.
- Excipient/s  Tota matèria primera afegida al principi actiu, per servir de vehicle, possibilitar la seva preparació i contribuir a l’estabilitat, del medicament i la seva biodisponibilitat. Tot allò que fa que aquest principi actiu pugui actuar. Ex: substància que millori el gust, que faci que sigui efervescent...
Forma farmacèutica  És la disposició que adopten els principis actius i els excipients per a constituir un medicament. Exemples: Càpsula, comprimit, xarop, gel, supositori... Per exemple un paracetamol oral actua molt diferent que un paracetamol administrat intravenosament. La forma farmacèutica té molta importància a l’acció farmacològica com la velocitat (en 5 minuts oralment no actua, calen mínim 20min, intravenosament sí).
Les persones prenent càpsules, comprimits, comprimits recoberts... NO PASTILLES, així pots saber la forma farmacèutica. Qualsevol forma dissolta, actua de manera més ràpida al nostre cos.
Especialitat farmacèutica  És el medicament de composició i informació definides, de forma farmacèutica i dosificació determinada (principi actiu + composició + forma farmacèutica), preparat pel ús medicinal immediat, condicionat per a la seva dispensació al públic, amb denominació, embalatge, envasat i etiquetatge uniformes i al que l’autoritat farmacèutica dona autorització sanitària. Cada medicament té nom, composició, fórmula farmacèutica i dosificació especialitzada: Per exemple: Paracetamol 500 mg, càpsula o comprimits cada 8h. ( via oral ).
Les vies d’administració fa que el fàrmac actuï de maneres molt diferents. Cadascuna té un Codi Nacional de 7 números que identifiquen l’especialitat farmacèutica.
Nom comercial  El nom comercial o de fantasia és aquell nom que identificarà al medicament d’un determinat laboratori farmacèutic. És un nom propi protegit per patents internacionals o nacionals. Per exemples: nom comercial: Gelocatil però és el paracetamol.
Han d’estar registrats. Ex: voltaren...
Nom genèric DCI/DOE  (verdader nom del fàrmac, el principi actiu) La nomenclatura Denominació Comú Internacional (DCI) fou creada per l’OMS l’any 1953, per tal que un medicament pogués ser reconegut en tot el món.
La Denominació Oficial Española (DOE) l’estableix l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris i és una adaptació lingüística de la DCI. La DCI és el verdader nom del fàrmac: el principi actiu.
Fàrmac/medicament genèric  Els medicaments genèrics (EFG) tenen la mateixa qualitat, seguretat i eficàcia que els seus equivalents de marques comercials.
Són bio equivalents, és a dir, idèntics en composició i forma farmacèutica als medicaments amb marca comercial.
Hi ha moltes marques, però n’hi ha un de genèric. La seva acció en el nostre cos és de 95% igual. Alguns fan alguna diferencia però és mínima. Al cap de 10 anys de que el fàrmac sigui patentat pot passar a genèric.
Els genèrics van molt bé per exemple: una persona celíaca pot ser que un li vagi bé i l’altre no. Tots estan igual de controlats. Les diferencies i semblances són: Quan un FÀRMAC surt al mercat, l’empresa té una patent de 10 anys, passat aquest temps les altres indústries farmacèutiques poden iniciar la seva còpia que seria l’equivalent comercial. Aquests fàrmacs se li posen el nom comercial. Els medicament genèrics (EFG), la còpia, tenen la mateixa qualitat, seguretat i eficàcia que els seus equivalents de marques comercials. Els genèrics poden arribar a ser 20-30% més barats que les marques comercials.
Els genèrics han de passar les proves de bioequivalents, és a dir, que han de ser idèntics en composició i forma farmacèutica als medicaments amb marca comercial i tenir un 95% mínim de mateixa activitat i són sotmesos a les mateixes proves i controls de qualitat.
Els medicament genèrics s’identifiquen majoritàriament amb el nom del seu principi actiu o component (PARACETAMOL) i els equivalents amb la marca comercial (GELOCATIL). Així doncs, el medicament original seria el Gelocatil i la còpia genèrica seria el Paracetamol. Els genèrics porten acompanyant al nom les sigles EFG Fórmula magistral  Hi ha una sèrie de medicaments o de preparats que no es comercialitzen al nostre país i que es possible que algun pacient els necessiti. Aquests es preparen en la farmàcia de manera individualitzada per a cada pacient d'acord amb la composició que ha indicat el metge en la recepta, però ha de passar pels mateixos controls de qualitat. Aquest procés és la fórmula magistral. Pot ser amb un medicament o més, que es preparen de manera individualitzada per un pacient concret. Les normes de preparació són molts semblants a una indústria farmacèutica.
Molts medicaments venen de plantes. Ex: aspirina prové de l’arbre salva.
El principi actiu sol ser una molècula i els excipients com el vinculen a la persona per posarlo a la venta.
EFG  són marques blanques, és a dir, genèrics.
L’agència espanyola decideix el preu al cap que el medicament sigui avaluat durant 10-12 anys amb assajos clínics. Després de que el medicament fa 10 anys que estigui el mercat, pot sortir la EFG.
La digoxina a l’hospital fan un envàs de manera individualitzada (forma magistral), ja que se’ls i dóna els nens i no necessiten tanta dosi.
Ús racional de medicaments (URM)  Està implicat tant tot el personal sanitari com el pacient, és a dir, que es prestigi el medicament apropiat ( eficaç, de qualitat i inoqüitat acceptable ), que es disposi d’aquest medicament i a un preu assequible, que es dispensi en les condicions adequades i que es prengui en les dosis indicades i en els intervals i durant el temps prescrit.
“que es prescrigui el medicament apropiat (eficaç, de qualitat i inoqüitat acceptable), que es disposi d’aquest medicament i a un preu assequible, que es dispensi en les condicions adequades i que es prengui en les dosis indicades i en els intervals i durant el temps prescrit.”  OMS “aquell que aconsegueix l’equilibri entre 4 objectius bàsics: maximitzar l’efecte, minimitzar el risc, respectar l’elecció del pacient i minimitzar els costos.”  BARBER Cap medicament és inòcul del tot, tots tenen algun efecte advers  sempre hem de valorar benefici – risc. Nosaltres com infermeres em de recomanar, és a dir, indicar.
Els medicaments no caduquen, però és normativa que amb 5 anys els hem de llençar, ja que han d’estar a – de 25º.
Aquell que aconsegueixi l’equilibri entre 4 objectius bàsics: maximitzar l’efecte, minimitzar el risc, respectar l’elecció del pacient i minimitzar els costos.
OMS  Més o menys un 50% dels medicaments que es prescriuen, es dispensen o venen de manera inadequada. Els problemes freqüents son: - La polifarmàcia (consum excessiu de medicaments) - Ús excessiu d’antibiòtics - Prescripció no ajustada a les guies o protocols - Automedicació inapropiada L’ús incorrecte de medicaments  Un ús incorrecte de medicaments pot provocar complicacions. Unes de les possibles conseqüències són: - Resistència d’antimicrobians  un ús no correcte dels antibiòtics pot provocar una resistència. Per això hi ha antibiòtics que només es donen a l’hospital, així les persones no es podeu automedicar.
- Reaccions adverses de medicaments i errors de medicació.
- No aprofitament de recursos  si no acabes el medicament, o no el fas bé, es com si no ho haguessis fet.
- Pèrdua de confiança per part dels pacients Per fer un ús racional dels medicaments, amb una prescripció raonada, s’ha de donar la indicació apropiada, el medicament apropiat a dosis i durada del tractament, al pacient apropiat, seguiment apropiat, informació apropiada (explicar molt bé), monitoritzar/seguiment apropiat.
Per exemple: Un noi de 40 anys que té un infart i surt de l’hospital amb 4 fàrmacs, canviant dieta, canvi d’estils de vida...
Si tu no dones l’ informació apropiada, aquest no ho farà, i es pot trobar amb reaccions del seu cos, manca d’ereccions, que no sap el perquè.
Determinants de la prescripció / consum de medicaments: - Actitud i característiques dels usuaris (automedicació)  demanar què més es pren - Patró de morbimortalitat  diferents medicaments amb diferents persones, però amb la mateixa patologia - Estructura i prioritats del sistema sanitari - Actitud del prescriptor (context sòcio-cultural i econòmic + formació)  antibiòtics de 3 dies i no de 8, sobretot per persones que es prenen molts medicaments, o són despistats. Tenir en compte la persona, i la seva vida quotidiana.
- Procés interactiu de la prescripció (prescripció raonada)  com a pacient, pots saber totes les opcions que tens, i juntament amb la persona decidiu.
- Oferta disponible (selecció i adquisició/qualitat, seguretat, eficàcia, COST)  ex: fàrmac per l’esquizofrènia per adolescents i s’ha d’anar a França, ja que aquí no es troba.
- Promoció i informació sobre els fàrmacs Actualment la despesa farmacèutica disminueix degut a la crisi que hi ha actualment. Els medicaments més prescrits son analgèsics i antiinflamatoris, , psicofàrmacs, etc.
Les estatines (fan disminuir el colesterol) són els que es gasten més quan potser no és ètic ja que fent més exercici o vigilant la dieta pots baixar el colesterol. És ètic donar medicaments a persones amb Alzheimer quan no el curen? O fer quimioteràpies a persones que saps que no tenen solució? En la despesa farmacèutica apareixen molts dilemes.
Llei 29/2006, del 26 de juliol, de garanties i ús racional dels medicaments i productes sanitaris. Nº de medicaments registrats, uns 3000 principis actius que es poden prescriure en més de 12000 marques comercials.
Medicaments més prescrits analgèsics i antiinflamatoris, antiulcerosos (omeprazol), psicofàrmacs, mucolítics i expectorants. Despesa major prové de: cardiovascular i psicofàrmacs. El hipolipemiants (redueixen el colesterol) i els ansiolítics (l’ansietat, com el lorazepan) també són molt prescrits.
Medicament essencial  Medicament bàsic, de la major importància, indispensable i necessari per satisfer les necessitats d’atenció de salut de la major part de la població.
S’actualitza cada dos anys. Son molt importants per cada país. Segons la ONU, son medicaments que tothom hauria de tenir accés a qualsevol país.
Llistes nacionals de Medicaments essencials: base per l’adquisició i subministrament de medicaments per part dels sistemes de salut. A USA, com que la sanitat és privada, i la gent pobre no es pot pagar segons quins medicaments, intervenen en assajos clínics, així d’aquesta manera els tenen gratuïts. A més a més, les farmacèutiques no volen genèrics perquè perden diners de les patents.
Medicaments orfes  Els medicaments orfes són teràpies farmacològiques autoritzades per diagnosticar, prevenir o tractar una afecció amb risc per la vida o de caràcter molt greu, poc freqüent, que afecta a no més de 5/10000 persones a la Unió Europea.
Es denominen orfes perquè atesa a la baixa casuística d’aquestes malalties, el mercat no pot assegurar un retorn de les inversions que requereix desenvolupar aquests medicaments, esdevenint productes poc interessants per a la indústria farmacèutica, per això la UE dóna subvencions per les indústries aquestes.
Son per malalties cares o poc freqüents a Europa. Tant sigui per diagnosticar-los, prevenir o tractar. Els estats donen una subvenció perquè encara que no hi hagi prou gent amb aquesta malaltia, es continuí fent el medicament però només per la Unió Europea. A la industria farmacèutica, no li interessa fabricar aquests medicaments per malalties rares i poc comunes.
Medicaments EFP  Són aquells medicaments que poden ser objectes de publicitat. Els que enuncien a la TV, però que el govern no els subvenciona. Tots els que veiem a la propaganda. Se’n poden fer publicitat. No entren per la seguretat social. No tenen masses efectes secundaris, però tampoc està demostrada l’eficàcia que tenen. Son fàrmacs amb baixa eficàcia farmacèutica. Han de complir tots els següents requisits: - No es financen amb fons públics - Per la seva composició i objectius es poden utilitzar sense el diagnòstic, prescripció o seguiment del tractament per part d’un metge.
- En la seva composició no han de contenir substàncies psicotròpiques ni estupefaents.
Anamnesi farmacèutica: Imprescindible per aconseguir una bona adherència al tractament (“compliment”). “Grau de coincidència del comportament d’un pacient (en relació als medicaments que ha de prendre, el seguiment d’una dieta o els canvis que ha de fer en estils de vida) amb les recomanacions mèdiques o dels professionals de salut que l’atenen”.
Una mala adherència inclou: - No prendre la dosi correcte - No respectar els intervals de dosificació - Oblit de dosis - Suspendre el tractament abans del temps recomanat Algunes de les estratègies per a millorar l’adherència serien: - Disminuir la complexitat del tractament - Facilitar informació verbal i escrita - Millorar la relació sanitari – pacient - Ús de recordatoris, etc.
...

Comprar Previsualizar